Guia de visita
Entre l’art, l’artesania i el negoci enon Castells i Guri picant els patrons. 1928. Fotografia de Joaquim Z Castells i Simon
PRIMERA PLANTA
SALA
5
Del disseny al patró
SALA
6 SALA SALA
7
SALA 6 . Entre l’art, l’artesania i el negoci
4
L’ofici de rander, amb tota la seva complexitat, és una barreja d’art, artesania i negoci. Així queda palès en el voluminós Fons Castells que es conserva, per mediació dels seus descendents, al Museu Marès de la Punta d’Arenys de Mar i a l’Arxiu Municipal Fidel Fita. En aquest llegat, de valor documental i històric incalculable, s’hi pot trobar des de tota mena de dibuixos, projectes, matrius i patrons per a blondes i puntes, fins a infinitat de documentació escrita sobre l’empresa, com ara correspondència, factures o inventaris. Tot plegat ajuda a entendre i a conèixer millor, de ben a prop, un ofici avui en dia desaparegut, quasi oblidat, però que durant molts anys va dinamitzar l’economia de molts racons de la geografia catalana. Molts dels objectes conservats en el Fons Castells, de naturalesa ben diversa, permeten descobrir algunes parts de l’ofici de rander i de la indústria randera que sovint resten desconegudes per al gran públic però que cal sempre tenir presents quan se’n fa un estudi. Des de que es projecta una punta fins a que és lluïda en un vestit o en un joc de llit, són molts els passos que cal fer.
Per poder començar el procés de confecció de la punta, calia en primer lloc copiar el projecte en qüestió a unes plantilles de paper vegetal, a partir de les quals, mitjançant el picat, el dibuix era passat a les matrius. Signades, datades i numerades, les matrius eren posteriorment passades als patrons, sobre els quals treballaven les puntaires. Com era habitual en projectes de tanta grandària, el dibuix sencer era dividit en diversos segments, talment es tractés
La màgia de les cosidores
d’un trencaclosques. En aquesta part, una vegada més, el rander havia de demostrar la seva mestria en l’ofici ja que, un cop confeccionades, totes les peces havien de coincidir punt per punt. La professionalitat del rander quedava palesa també en el picat, tasca de gran minuciositat i precisió i de la qual depenia el correcte treball de les puntaires. Els encarregats de picar el projecte de punta per a les estovalles d’altar de la Capella de Sant Jordi van ser Marià Castells, autor del disseny, el seu germà Joaquim i el fill d’aquest, Zenon Castells i Guri.
L’hora de les puntaires Una vegada els patrons ja havien estat picats, començava la feina de les puntaires. Com és de suposar, per a un encàrrec d’aquesta categoria la Casa Castells va seleccionar les millors artesanes de les que disposava. Se sap que en l’elaboració de les estovalles n’hi van participar nou, majoritàriament d’Arenys de Munt, les quals van invertir en l’obra un total de deu mesos. En la distribució dels patrons els germans Castells van evitar que hi hagués coincidència entre veïnes per evitar una còpia del dibuix, Projecte per a estor o cortina. 1903. Marià Castells i Simon
fet ben usual en aquells moments. La qualitat i finor del fil emprat, de procedència alemanya, feia que el treball fos molt lent i curós per evitar que es trenqués. El tul de fons de la punta, extremadament delicat, exigia per part de les puntaires una atenció especial. Les xifres deixen entendre perfectament la monumentalitat d’aquesta empresa: només per a l’alba van fer falta 5.280 boixets, dividits en els diferents coixins emprats, a més de 19.000 agulles. Però el més sorprenent de tot és el pes de les puntes resultants: les estovalles. Amb quatre metres de llargada i vint-i-set centímetres d’alçada pesaven només 90 grams, mentre que l’alba, amb un vol de més de tres metres i una alçada de vuitanta centímetres, va pesar 135 grams.
Dolors Castells i una treballadora cosint les puntes per a les estovalles d’altar de la Capella de Sant Jordi. 1928. Fotografia de Joaquim Castells i Simon
La confecció de les tres peces no va acabar amb la realització de la punta per part de les puntaires. El següent pas suposava la unió de totes les parts elaborades separadament. Aquí hi jugaven un paper decisiu les cosidores, les quals, amb la seva perícia amb l’agulla i el fil, havien de fer que l’encaix entre les puntes es notés el mínim possible. Aquesta era una part del procés molt delicada i absolutament crucial ja que feia falta unir totes les puntes, punt per punt, mil·limètricament. Una vegada finida aquesta tasca, les puntes ja podien ser afegides a la tela necessària en cada peça. L’encarregada de supervisar la feina de les cosidores en els tres encàrrecs de la Diputació Provincial de Barcelona va ser Dolors Castells i Guri, filla de Joaquim.