Entrevista a Francesco Tonucci

El paper de la comunitat en l'educació dels infants Francesco Tonucci Dilluns 22 d’octubre de 2012, 18h Sala d’actes del Museu Blau

1

Bloc 1. Educació científica 1. Quina creu que és la situació de l'educació científica als països occidentals? Com podem canviar aquesta dinàmica?

Amb referència a la situació italiana, em sembla que, en general, l'escola està fent perillosos passos enrere. Està tornant al llibre de text, als programes, a les classes impartides de forma tradicional, als deures per fer a casa. Totes les experiències i experimentacions dels anys setanta i vuitanta semblen oblidades, abandonades. Pel que fa a l'educació científica, i em refereixo especialment a l'escola primària amb la qual sempre he treballat, això significa que s'ha deixat de sortir de les aules per explorar el territori de l'entorn de l'escola, s'han deixat de recol·lectar plantes i animalons, s'han deixat de construir microambients. Han desaparegut els horts dels jardins escolars. Aquestes activitats tenien com a fonament metodològic el convenciment que l'educació científica s'inicia a partir de situacions complexes, com el medi natural, la planta, l'animal, l'hort, i que s'ha de proposar experiències també complexes com el conreu, la cria, l'observació.

Es pensava que l'educació científica necessitava, fins i tot a l'escola primària, un laboratori de ciències que acollís microambients, els exemplars recol·lectats a la natura, un lloc on fos possible observar a través de lents i microscopis estereoscòpics, on fos possible mesurar, pesar, controlar. En comptes d'això, hem tornat als llibres de text que expliquen la cèl·lula, la fotosíntesi clorofíl·lica, la secció d'una flor...

Per canviar la situació, els ensenyants hauran de tornar al plaer de la recerca. No haurien de tenir por de sortir de l'escola. L'escola hauria d'establir un nou pacte amb les famílies per trencar la seva actitud de control i fiscalització propensa a la denúncia.

2. Creu que hem perdut la batalla de l'alfabetització científica? Què podem fer?

No sé si la batalla està perduda, però certament estem en un punt crític. Personalment, des de sempre he estat compromès en batalles difícils, moltes vegades considerades utòpiques. I per això crec que hem de continuar intentant i ens hem de continuar proposant l'educació científica. Aplicant-hi precisament un mètode científic, sense seguretats ni garanties. Em plau recordar una experiència de formació –de la qual vaig ser responsable– que, fa gairebé trenta anys, va implicar vint-i-quatre ensenyants de dotze escoles primàries de dotze districtes diferents de la ciutat de Roma. La formació era, per descomptat, sobre ciències naturals i el projecte preveia la instal·lació, a les dotze escoles, d'un laboratori de ciències del qual els dos ensenyants de cada centre serien

responsables i animadors. Els dotze laboratoris es van enllestir i recentment vaig trobar una de les ensenyants participants en el projecte que em va dir que el laboratori encara continua operatiu. Crec que aquesta és una forma correcta d'actuar. No confiar en noves 2

lleis o reglaments, no millorar els llibres de text, sinó formar ensenyants i crear experiències pilot que puguin constituir un exemple en el territori, un punt de referència, una inspiració per a totes les escoles. En el nostre cas es van seleccionar dotze escoles, cadascuna d'un districte diferent de la ciutat perquè poguessin ser un punt de referència, un exemple. I l'experiència es va portar a terme mitjançant la col·laboració entre les autoritats escolars i el nostre institut de recerca científica.

3. A què hauria d'aspirar un museu de ciències naturals en termes educatius?

Un museu de ciències naturals, igual que un parc zoològic, un jardí botànic i les altres experiències científiques que una ciutat està en condicions d'oferir poden contribuir de manera significativa a l'educació científica dels infants i a la formació científica dels ensenyants. Però per aconseguir aquest resultat, el museu ha de resistir dues temptacions principals: ser "escolar" i ser una proposta "apropiada" per als infants. Ser escolar significa adaptar les propostes pròpies a les característiques del programa escolar i oferir així a les escoles la possibilitat de "continuar" la seva tasca escolar al museu, enriquint el programa previst i els continguts del llibre de text. Aquesta temptació té bones motivacions perquè l'escola potser és el millor client dels museus, però és important "educar" també l'escola. La proposta del museu ha de ser "laica", científicament correcta i no s'ha d'adaptar a exigències externes. Ha de presentar una experiència complexa, sense explicacions o banalitzacions. El visitant s'ha de construir un recorregut propi. A l'escola, els recorreguts, les descobertes i les observacions podran ser objecte de treball i d'aprofundiment. I precisament per aquesta raó, el museu no s'ha d'adaptar a les diferents edats, sinó que ha de ser una proposta que cadascú pugui observar i conèixer des del seu propi punt de vista, la seva capacitat i el seu nivell cultural. L'esquelet d'un cocodril pot ser observat correctament por un nen de tres anys o per un biòleg i cadascun d'ells hi podrà trobar aspectes interessants i particulars.

3

Bloc 2. Viure una experiència al museu 4. Creu que avui dia és gairebé impossible per als infants viure experiències de forma autònoma? En aquest sentit, un museu de ciències naturals hauria de ser un espai on descobrir, explorar i viure experiències autònomes?

Efectivament, per als nens que viuen a la ciutat moderna ha esdevingut gairebé impossible sortir de casa sols i, per tant, viure experiències de joc o d'exploració de forma autònoma. Diverses recerques angleses conclouen que el 90% dels nens de sis a onze anys anaven sols a l'escola l'any 1970, mentre que el 1990 la proporció havia disminuït fins al 10% i que el 2010 no superava el 5-6%. Això significa que avui dia, a un infant que viu a les nostres ciutats li resulta pràcticament impossible sortir de casa sol, trobar-se amb un amic i decidir amb ell un joc per jugar-hi, o explorar amb ell el medi dels voltants de casa seva i fer amb ell descobertes, viure emocions, sorprendre's, meravellar-se, superar obstacles i vèncer pors. És molt important que aquests infants recuperin alguna forma d'autonomia, sigui la del joc, la d'anar a l'escola o fins i tot la de poder moure's autònomament en les diverses experiències que se'ls ofereixin. És important que tinguin més autonomia a l'escola i també que puguin viure amb suficient autonomia les altres experiències educatives que se'ls proposin. M'agradaria que el museu s'oferís als seus visitants, i en especial als visitants més joves, com una experiència oberta, com un lloc on explorar i fer descobriments. Que hi poguessin decidir recorreguts i prioritats. Després, a l'escola, les descobertes de cadascun d'ells podran esdevenir material de treball, de debat i d'aprofundiment. I d'aquesta feina a l'escola, en podrà néixer la necessitat de tornar al museu per verificar algun aspecte, per resoldre algun dubte.

5. Creu que el Museu Blau és una proposta interessant i enriquidora per als més petits?

Quines eines destacaria de l'exposició de referència del Museu Blau, "Planeta Vida", que permetin als nens viure una experiència rica i autònoma?

Reitero la meva idea expressada més amunt, la riquesa del museu són les troballes que ofereix a l'observació del visitant. Les troballes són reals i aquest és el seu mèrit: esquelets, animals dissecats, plomes, nius... permeten fer observacions, comparacions i descobertes diverses a visitants d'edats diverses i amb motivacions diverses. Em sembla molt significatiu que es posin a disposició dels infants escaletes perquè puguin observar els exemplars des de diferents altures, incloent-hi aquella des de la qual els veuen els adults. A més a més, proposo que una de les maneres de visitar el Museu sigui que els mateixos alumnes puguin escollir el recorregut i establir el valor de cada etapa. Aquesta serà una manera important de conèixer millor els alumnes i, per a ells, de sentir-se protagonistes de la construcció dels seus coneixements.

4

6. El Museu ofereix un espai per a nens de zero a sis anys, el Niu de Ciència. Creu que es pot aprendre ciència a aquestes edats?

No tenim cap dubte que els coneixements dels infants, o més ben dit, els coneixements més importants dels infants, es formen en els primers dies i els primers mesos de vida. És en aquest període, a l'inici de la vida, quan els nens i les nenes estableixen els fonaments sobre els quals més tard la família, l'escola i la societat podran incorporar tots els coneixements que considerin útils per a la seva formació. En els primers mesos de vida els infants construeixen el sentit del temps, de l'espai, de la comunicació, de l'exploració.

Ho fan amb el món que tenen al seu abast: el pit i el rostre de la mare, les persones que els envolten, el propi cos, els objectes que hi ha al seu voltant. I després amb els objectes que troben en el curs del seu moviment. Aquest és el coneixement científic.

7. El Niu de Ciència és un espai per a infants que fa servir material (pells de diferents animals, ossos, petxines, sorra. etc.) per provocar i sorprendre. Com valora aquesta proposta?

L'experiència que els nens i les nenes poden viure al Niu de Ciència enriqueix les experiències quotidianes que poden viure a casa seva o a l'escola infantil, per la qual cosa és important. És important que els nens trobin coses noves al Museu, sorprenents però reals. En una època en què els nens són bombardejats amb imatges fantàstiques de dibuixos animats i de pel·lícules, és important que puguin acariciar pells diferents, tenir a la mà ous de mides i pesos diversos, ossos petits i grans, petxines, nius... Són missatges que arriben al seu cervell i que suggereixen o imposen nous criteris, nous paràmetres, en un procés misteriós del qual només sabem que és el més important i significatiu de tota la seva vida.

Bloc 3. El paper de la comunitat educativa en l'educació dels infants 8. En la conferència del proper 22 d'octubre al Museu Blau parlarà del paper de la comunitat en l'educació dels infants que és la base del seu projecte "La ciutat dels infants". Quines ciutats d'Espanya i Europa creu que han pogut integrar millor la mirada dels infants?

La proposta del projecte "La ciutat dels infants" és un repte a les ciutats, un repte que neix de l'anàlisi crítica i preocupada de fins a quin punt la ciutat moderna ha traït els seus orígens de lloc de trobada i d'intercanvi entre persones, i de com en aquesta ciutat –que ha fet del cotxe un ciutadà privilegiat i protagonista– alguns sectors socials pateixen fins al punt de desaparèixer, com ara els vells, els minusvàlids, els estrangers i els nens. Les ciutats que reconeixen aquesta situació de degradació i de perill inicien, mitjançant el projecte, un recorregut de recuperació de la justícia social prenent els infants com a paràmetre. És un recorregut difícil i no em sembla previsible que es compleixi totalment, però crec que és un recorregut beneficiós en el qual val la pena implicar-se. Per exemple,

5

totes les ciutats que a Itàlia, a Espanya i en altres països estan promovent la bicicleta com a mitjà de mobilitat urbana sostenible han emprès aquest recorregut. Com també les ciutats que han creat consells d'infants i en les quals els alcaldes han après a escoltar els consells i les propostes d'aquests joves consellers, així com les ciutats que han començat a restituir als infants la possibilitat de sortir de casa sols per anar a l'escola amb els amics al matí i de jugar a l'espai públic de la ciutat, i no als jardinets creats expressament per a ells, a la tarda.

9. Un exemple de la inclusió de la mirada dels més petits en l'àmbit museístic és el Consell dels Infants del Parc de la Ciència de Granada. Coneix els resultats d'aquesta experiència?

He tingut diverses oportunitats de trobar-me amb el Consell dels Infants de Granada, del qual en certa manera he estat padrí i inspirador. Diria que més enllà de cadascuna de les propostes que els nens han fet a la direcció del Parc, i que de vegades han estat escoltades i portades a terme, hi ha un aspecte important que és el de reconèixer que els infants són capaços d'expressar els seus desitjos i les seves exigències i que sovint el seu punt de vista és diferent del dels adults i que, precisament per això, mereix ser escoltat.

Crec que aquest és el significat de l'article 12 de la Convenció dels drets de la infància, que diu que els nens tenen dret a expressar el seu parer cada vegada que es prenen decisions que els afecten. I això ho recull una llei de l'Estat italià, una de l'Estat espanyol i les de gairebé tots els estats que han assumit la Convenció. Per consegüent, això, escoltar els infants, és una obligació per als particulars, per a les escoles, per a les ciutats, però també per als hospitals, per als museus, per als parcs naturals, etc.

10. Què és el que més li interessa del Museu Blau? I de Barcelona?

Per expressar una valoració seriosa hauria d'esperar a conèixer com funciona, amb totes les propostes operatives i amb els infants a dins. De moment només n'he pogut conèixer l'estructura i les primeres instal·lacions, i tot això m'agrada molt. Aquest triangle enorme és una estructura original que es presta a una proposta innovadora i tot em fa pensar que ho serà. Sento una gran curiositat en aquesta segona visita. El segon element important d'interès és el grup de treball del Museu, un grup ben avingut i motivat, curiós i obert a les novetats. Jo també estic motivat per continuar el diàleg amb el Museu, perquè aquest té el coratge de debatre amb persones com jo, que no comparteixo les competències canòniques del Museu, que no sóc biòleg ni físic, i sabent que sempre formularé propostes incòmodes com la de fer tocar als nens les peces del Museu, de deixar-los moure's de forma autònoma permetent fins i tot que es perdin, d'escoltar les seves propostes perquè el Museu se situï sempre més a la mida de tothom i, per tant, també a la mida dels nens i de les nenes.

6

De Barcelona, i d'Espanya, des de la primera trobada l'any 1976 em plau i m'interessa l'afecte que sempre m'han demostrat. Un afecte emotiu, d'amistat i d'entesa personal, abans fins i tot que cultural o científic, i això sempre ha estat molt important per a mi. Crec que aquesta és l'autèntica raó que em porta a fer més viatges a Espanya que els que a la meva edat m'hauria de permetre. Aquest any aniré a Espanya vuit vegades i ja se'm comença a omplir l'agenda de l'any vinent!

Roma, Itàlia 21 d’octubre de 2012

7