Lleida 1912. Memòria d'una exposició d'art

LLEIDA 1912 Memòria d’una exposició d’art

Museu d’Art Jaume Morera: col·lecció punt de mira <) 1

LLEIDA 1912 Memòria d’una exposició d’art

AJUNTAMENT DE LLEIDA

EXPOSICIÓ

Àngel Ros Domingo Alcalde de Lleida

Organització i producció Museu d’Art Jaume Morera

Montserrat Parra Albà Regidora de Cultura, Educació i Esports

Comissariat Jesús Navarro

MUSEU D’ART JAUME MORERA DE LLEIDA

Coordinació tècnica Oriol Bosch Francesc Gabarrell

Direcció Jesús Navarro Guitart

Restauració Imma Bové

Conservació i registre Francesc Gabarrell Guiu Coordinació d’exposicions i difusió Oriol Bosch Bausà Educació Txell Bosch Muntané Restauració Imma Bové Barberà

Projecte educatiu Txell Bosch Muntatge Creamix PUBLICACIÓ Edició i producció Ajuntament de Lleida. Museu d’Art Jaume Morera Textos Esther Solé Correccions Torsitrad serveis editorials

Agraïments Arxiu Diocesà de Lleida Arxiu Municipal de Lleida Magdalena Bergós Vilomara Pepita Boix Sàbat Família Qui Fontanals Antonieta Fontanals Salla Fundació Sorigué Rosa Iguacen Boix Institut d’Estudis Ilerdencs Museu Comarcal de l’Urgell Museu de la Noguera Museu dels Joguets i Autòmats de Verdú Miquel Sauret (Galeria Sicoris) Albert Velasco Pere Velasco

Disseny i maquetació Museu d’Art Jaume Morera Impressió Impressus Aquesta publicació ha estat editada amb motiu de l’exposició “Lleida 1912. Memòria d’una exposició d’art” Lleida. Museu d’Art Jaume Morera 26 d’abril - 9 de setembre de 2012

Ajuntament de Lleida. Museu d’Art Jaume Morera

Avís legal Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se citin els titulars dels drets i no se’n faci un ús comercial. Si es transforma aquesta obra per a generar una nova obra derivada, haurà de distribuir-se amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/legalcode. © Ajuntament de Lleida. Museu d’Art Jaume Morera © Els autors dels textos i de les fotografies DL. L-575-2012 ISBN. 978-84-96855-54-0

5

6

Índex Presentacions 7 Àngel Ros 9 Jesús Navarro 11

L’exposició de 1912 o un punt d’inflexió en la història de l’art lleidatà Esther Solé

39

Annex documental

L’Exposició d’Art celebrada al Palau de la Paeria l’any 1912 va esdevenir un dels actes més significats de les festes de maig d’aquell any, que per l’excel·lència i significació cultural de molts d’ells esdevindrien unes de les més destacades del segle anterior. La mostra reuní per primer cop, en unes dependències municipals habilitades per a l’ocasió, una molt bona i completa representació de l’activitat artística lleidatana d’aleshores, tant d’aquells artistes residents a la ciutat com d’aquells altres que van haver de desplaçar-se fora per tal de desenvolupar les seves respectives carreres artístiques. Artistes novells o amateurs com Josep Álvarez, Maria Morera, Francesc Pallàs o Carmen Permanyer, compartiren espai amb les grans figures de l’art lleidatà del moment com Jaume Morera, Xavier Gosé —qui elaborà el cartell de les festes majors—, Baldomer Gili i Roig, els germans Alsina, Manuel Villegas o el discutit Antoni Samarra, entre altres. Els acompanyava un gruix molt important d’artistes que desenvolupaven la seva activitat en un àmbit més local, com Carles Mostany, Carles Perelló, Joan Bergós, Francesc Borràs, Borràs Perelló, Borràs Vilaplana, Lluís Botines, Prudenci Murillo o Pere Corberó. El grup es completava amb un seguit d’artistes força interessants però menys coneguts a nivell general —Antònia Farreras, Josep Martí Garcés, Tomàs Boix o Lluís Lladó, entre altres—.

Un total de 219 obres corresponents a 29 artistes, que volien posar de manifest que el territori lleidatà no era el desert que molts haurien pogut sospitar.

En aquest sentit, la mostra volia contribuir a canviar aquesta percepció i a estimular l’activitat artística i expositiva de la ciutat, cosa que aconseguí abastament. Sobretot perquè feu expressa la voluntat expressada per la intel•lectualitat de Lleida de comptar amb una institució per a l’exposició permanent d’obres d’art a la ciutat, que pogués elevar el seu nivell cultural i situar-la al d’altres ciutats catalanes. Una reivindicació que finalment trobaria continuïtat amb l’aprovació, el 1914, dels primers acords institucionals entre Diputació i Paeria per a la creació del Museu d’Art de Lleida, que finalment s’inauguraria el 1917 i que més tard passaria a anomenar-se Museu d’Art Jaume Morera, el museu que avui acull aquesta mostra commemorativa i que esdevé la memòria artística de la ciutat de Lleida al segle XX.

Àngel Ros Domingo Alcalde de Lleida

9

Ara fa cent anys que Lleida celebrà l’Exposició d’Art en el marc de les Festes de Maig de 1912. Una exposició que, amb el temps, ha esdevingut clau per entendre la vida artística i expositiva de la Lleida del tombant de segle i comprendre el desenvolupament del fenomen artístic local immediatament posterior. En primer lloc, cal dir que aquesta mostra fou la primera gran exposició col·lectiva d’artistes lleidatans, un fet que posa de manifest l’existència d’una incipient activitat artística a la ciutat, tant de recursos formatius com de la seva expressió pública a través d’exposicions, concursos o iniciatives similars, moltes de les quals s’havien celebrat fins aleshores en aparadors comercials de la ciutat. Si bé l’Exposició d’Art no fou la primera que se celebrà als salons de la Paeria, sí que fou el primer gran esdeveniment col·lectiu de caràcter artístic que volia fer visible amb una certa solemnitat i amplitud el panorama artístic lleidatà, no només a partir dels artistes locals, sinó també d’aquells altres que forjaren la seva trajectòria lluny de la ciutat, forçats per les circumstàncies i la manca de recursos formatius i professionals a Lleida. Una realitat diversa que malauradament resultava pràcticament desconeguda per a la majoria de la població.

I directament relacionat amb aquest fet cal destacar, en segon lloc, les conseqüències tangibles que es derivaren d’aquest esdeveniment artístic. D’una banda, tal com destaca Esther Solé en el seu text, el creixement més que notable de l’activitat expositiva a la ciutat a partir de 1912, amb més de 58 exposicions a la ciutat de Lleida fins a arribar a la Guerra Civil, que contrasten vivament amb les celebrades els 25 anys anteriors —tot just una desena. En aquest sentit, la mostra de 1912 esdevé un punt d’inflexió clau quant a l’activitat expositiva local. D’altra banda, la solució més efectiva per combatre la manca de connexió entre els artistes i el seu públic, assenyalada ja pels mateixos promotors de la mostra, fou la reivindicació d’un equipament permanent específicament concebut per acollir esdeveniments de caràcter artístic, una iniciativa que finalment es concretaria el 1915 amb la creació del Museu d’Art de Lleida, el futur Museu d’Art Jaume Morera.

Ara fa cent anys de la celebració de la mostra i, avui, com ahir, cal que reivindiquem novament el museu, una institució que, malgrat les dificultats, juga un paper fonamental en la connexió entre els artistes i el seu públic i en la formació i educació de les persones des de la cultura visual i artística.

Jesús Navarro Guitart director

1 1

L’exposició de 1912 o un punt d’inflexió en la història de l’art lleidatà Esther Solé i Martí

La de 1912 va ser la festa major més destacada de les que s’esdevingueren a la ciutat de Lleida abans de l’esclat de la Guerra Civil. Després de la contesa, però, van haver de passar molts anys abans que les festes de maig presentessin un calibre artístic i cultural equiparable a la que tingué lloc ara fa cent anys.

Aquesta data està gravada a foc en la historiografia de l’art local pel fet que tingué lloc un dels esdeveniments més importants del segle XX, que assenyala un veritable punt d’inflexió en el decurs de la història de l’art lleidatà contemporani: la celebració de l’exposició d’artistes lleidatans. Malgrat que no ha estat un dels principals focus d’atenció dels representants de la disciplina, hom és conscient de la seva importància; però val a dir que, entre la resta de la població, la tònica habitual sobre això ve marcada pel desconeixement del valor —ja sigui de la festa major en general com de l’exposició en particular— que les fa tan especials i mereixedores d’un viu record en el seu centenari.1 L’adveniment de l’exposició de 1912 ens permet, d’una banda, prendre el pols a l’estat de la vida artística lleidatana del tombant del segle i, de l’altra, comprendre el desenvolupament del fenomen artístic local immediatament posterior. A hores d’ara, no es pot negar que si el petit grup de prohoms que s’erigiren com la comissió organitzadora no hagués portat aquest projecte a bon port, la historiografia de l’art de la ciutat de Lleida hauria seguit uns viaranys de desenllaç incert.

1. Tot i que pocs han estat els historiadors de l’art han investigat sobre l’exposició, això no significa que siguem els primers. És de justícia destacar el treball, inèdit, d’Alberto Velasco al respecte, a qui estem molt agraïts per les facilitats que ens ha brindat per a la nostra recerca.

1 3

Panorama artístic de Lleida al voltant de 1912 Continuant amb el símil mèdic, el pols de la vida artística lleidatana de principis del segle XX era molt dèbil. Ara bé, que aquesta activitat presentés poca intensitat no significa que fos completament inexistent. Lleida era un escenari discret i es trobava prou lluny —no només físicament, sinó també espiritualment— dels meridians artístics i culturals del moment, els quals passaven, d’una banda, per Barcelona i París i, de l’altra, per Madrid. No es pot negar que a priori la situació dificultava un ambient propici per al desenvolupament artístic local i que, davant la manca de guies sòlides, bona part dels pesos artísticament pesants de l’època forjaren la seva carrera lluny de Lleida, eclosionant i consagrant-se lluny de la seva ciutat natal, la qual només encertava a rebre’ls com herois quan tornaven de visita.

Aquesta és una època on l’activitat artística era relativament poc visible en els termes del que es podria entendre com l’última baula de la cadena del fenomen artístic, la que realment el difon i l’apropa a la ciutadania mitjançant la seva expressió pública, ja sigui en forma d’exposicions, concursos o iniciatives similars. El tombant del segle XX és, a Lleida, un moment d’activitat de fons, on es posen les bases que catalitzaran el posterior desenvolupament de la vida artística. Aquesta tasca menys vistosa s’evidencia, en primer lloc, amb la creixent presència de mestres, escoles i acadèmies d’art, una infraestructura essencial en tota fenomenologia artística i clar indicador de l’existència d’una certa demanda d’educació en tècniques artístiques. En segon lloc, s’aprecia la proliferació d’agrupacions d’artistes, aspecte en el qual aprofundirem més endavant.

Per bé que la presència d’oferta d’educació artística formal en un indret no té una relació directa amb l’aflorament de grans talents o l’execució de grans projectes, és un factor que cal tenir molt en compte en el moment de realitzar lectures locals sobre la quantitat i la qualitat de la vida artística. Deixant de banda els tallers dels artistes i artesans locals —focus molt importants d’ensenyament artístic als possibles deixebles, però força difícils de localitzar—, s’observa que a Lleida pràcticament no es disposa de centres d’ensenyament artístic formal fins a principis del segle XX. L’exemple més antic del qual es té constància en el període 1875-1912 és l’acadèmia de dibuix de Pablo Bausac, situada al tercer pis de la casa Boer, a la plaça de Sant Joan. En aquest indret, ja l’any 1876 s’oferien classes de dibuix i tècniques de composició a partir de la còpia d’originals.2 Aquest és un cas d’acadèmia privada dedicada exclusivament a l’ensenyament del dibuix, però l’any 1898, al Peu del Romeu —la cantonada entre els carrers Cavallers i Major— els germans Izquierdo van fundar el col·legi Sant Jaume. La particularitat que ens fa destacar aquest centre entre l’oferta general —molt escassa, val a dir— d’escoles lleidatanes és que estava regentat per Lluís Izquierdo, dibuixant i pintor pensionat per la Diputació de Lleida a Madrid.

Per bé que no se’n té cap certesa documentada, no seria gens estrany pensar que Izquierdo impartí classes de dibuix amb una intenció que transcendia la pura alfabetització dels infants, 2. Revista de Lérida (1876), núm. 85, p. 327

14

car entre els alumnes més destacats del Sant Jaume s’hi troben Lluís Botines, Joan Bergós, Julio Rosuero o Josep Biosca.

Cal esperar a encetar el segle XX per observar una clara proliferació de nous espais d’ensenyament artístic a la ciutat. Tot i que es va fundar el 1845, l’institut de segona ensenyança ens resulta interessant a partir de 1902, quan José Plana Castillo n’esdevé el catedràtic de dibuix.

Malgrat que aquest era un centre educatiu generalista, a partir d’aquell moment les classes de dibuix van ser una disciplina permanent, impartida per mestres de vàlua reconeguda. Així doncs, l’any 1909 la càtedra l’ocupava Vicens Soriano,3 que fou succeït el 1917 per Federico Reymundo.4 El 1924, la càtedra passà a mans de Justo Almela, deixeble de Sorolla i mestre de molts artistes lleidatans que començaren a despuntar als anys 30.5 Almela ocupà el càrrec fins al 1949, i l’acompanyaren els professors Juan Rodríguez de Dios, el 1925, i Aureli Vicen Vila, el 1926.6 Alguns d’aquests mestres no només van impartir classes de dibuix a l’institut: Plana, per exemple, també consta entre el professorat de l’acadèmia de carreres civils i militars del carrer Major,7 i el 1910 forma part del cos docent del venerable Liceu Escolar.8 D’altra banda, es té constància que tant Almela com Vicen Vila regentaren la seva pròpia acadèmia paral· lelament a la seva activitat a l’institut.

Entre els centres d’educació reglada, l’Ateneu Escolar L’Institut de segon ensenyament al carrer Cavallers també sembla que fou un indret on a principis del segle XX hi va haver un cert interès per formar els infants en matèria artística, car consta la presència d’almenys un professor de dibuix, Juan Gausí.9 Finalment, pel que fa a les acadèmies privades en funcionament abans de 1912, tan sols es té constància de la regentada per Carles Mostany al seu estudi dels Porxos de Dalt, on impartia classes de dibuix i pintura combinades amb sortides al camp per pintar del natural.10

3. “Noves”. Ilerda (1909), núm. 2, p. 15-16 4. “Noticiero”. El Duende (1917), núm. 7, p. 4 5. “Almela, Justo”, a NADAL GAYA, J. M. Diccionari de pintors, escultors, gravadors i dibuixants. L’art a la Lleida del segle xx. Lleida: Pagès, 2003, p. 53 6. “Notes de redacció”. Lleida (1925), núm. 16, pp. 152-154; “De tot”. Lleida (1926), núm. 21, p. 36 i “Notícies”. Lleida (1926), núm. 29, pp. 145-146. Cal apuntar que Vicen Vila apareix mencionat com a catedràtic a la “Llista dels senyors ateneistes” de Vida Lleidatana (1927), núm. 21, pp. 372-373 7. El noticiero de Lérida (1902), núm. 128, contraportada 8. Boletín del Liceo Escolar (1910), núm. 125, contraportada 9. “Ateneo Escolar. Cuadro de profesores”. Hojas del Ateneo Escolar (1914), núm. 1, pp. 12-13 10. Lo Gat del Famades (1905), núm. 7, contraportada

1 5

Així doncs, el terreny en l’aspecte de l’educació artística formal no era absolutament erm, però quedava molt camí per recórrer. Pel que fa a la proliferació de col·lectius d’artistes, val a dir que aquest és un fenomen característic de l’art contemporani, sobretot al tombant del segle XX. Ara bé, en el cas dels grups d’artistes lleidatans que s’han identificat en el període al voltant de 1912, val a dir que la majoria no presenten un caràcter programàtic, sinó que es tracta d’agrupacions notablement espontànies, sorgides de la constatació que, en grup, moltes iniciatives resultaven més senzilles de dur a terme que de manera individual. A més, la crítica també observava els grups d’artistes des d’aquesta perspectiva, i per bé que l’agrupació era el denominador comú de les accions que es podien dur a terme, els artistes sempre eren vistos individualment.

En aquesta època, es té constància de tres formacions que aglutinaren artistes i membres destacats de la vida cultural lleidatana. El degà de tots ells és el Tranquil Taller, més aviat una societat cultural i recreativa que no un grup d’artistes tal com els entenem actualment, car Ex-libris del Xop-Bot celebrava juntes generals de socis i disposava de director.11 Molt relacionat amb la societat Terpsícore,12 aquest col·lectiu dinamitzava la vida cultural lleidatana tot oferint mitjans als socis per a l’estudi i la pràctica artística (sala de reunions, tallers, obradors, arxiu, biblioteca), així com organitzant balls, que tenien lloc mensualment als Camps Elisis fins que l’any 1878 es va inaugurar la nova seu de l’entitat a l’antiga rambla de Cabrinety.13 Val a dir que el Tranquil Taller es va proposar crear un museu, un projecte que probablement mai veié la llum.14 Força més present en l’imaginari col·lectiu és el Xop-Bot, un altre grup amb poques similituds al que habitualment hom entén per agrupació artística, però no per això menys interessant.15 El Xop-Bot va ser una societat d’artistes, filantrops i membres destacats de la població lleidatana que va estar en actiu des de les darreries del segle XIX fins a l’any 1938, amb un marcat esperit lleidatanista. El cenacle es reunia i duia a terme les cèlebres xopbotades en una

11. Revista de Lérida (1877), núm. 41, pp. 327-328; ibídem (1879), núm. 5, pp. 27-28 12. Revista de Lérida (1877), núm. 32, p. 256 13. “Crónica local”. Revista de Lérida (1878), núm. 6, pp. 46-49 14. Revista de Lérida (1878), núm. 13, pp. 103-104 15. Antoni Bergós en parlà a les seves Memòries (Lleida: Ajuntament de Lleida, 1990), pp. 273-279, i recentment ha vist la llum un número de la col·lecció “La Banqueta” dedicat a aquest cenacle. Vegeu ROIG NADAL, M. Xop-Bot. Lleida: Ajuntament de Lleida, 2011.

16

torre a l’horta de la ciutat, que esdevingué una autèntica cambra de meravelles i escenari de vetllades artístiques i culturals que mai transcendiren els seus murs. És per aquest hermetisme que no es pot considerar que el Xop-Bot tingués un impacte directe en la vida artística i cultural lleidatana, però la seva vàlua és innegable, ja que en reiterades ocasions aconseguí concentrar el bo i millor de la ciutat i generar un ambient propici per a l’exercici lliure de la creativitat, tant dels socis —entre els quals destaquen noms com els dels germans Morera o Antoni Bergós— com dels diversos convidats a les xopbotades, entre els que s’hi compten Ricard Viñes, Enric Granados, Xavier Gosé, José Plana Castillo, Felip Pedrell o Baldomer Gili Roig, entre altres.

Ara bé, el grup —més ben dit, la parella— d’artistes que tingué un major impacte en la vida cultural lleidatana fou els Heptantropos. Paco Mercè i Miquel Viladrich esvalotaren consciències sense dur a terme pràcticament cap acte públic del qual la premsa se’n fes ressò,16 sinó que principalment descarregaren la seva artilleria subversiva en forma de vinyetes publicades en dues conegudes publicacions satíriques locals, La Poticracia i Lo Gat del Famades. Tot i això, els Heptantropos guanyaren visibilitat al voltant de 1909, quan es va crear una comissió que efectuà els primers passos per a la fundació d’un museu d’art a la ciutat en la qual Miquel Viladrich va estar-hi especialment implicat, per bé que el projecte restà infructuós.17 Malgrat tot, els Heptantropos deixaren una petja tan profunda en l’imaginari artístic lleidatà que es digué que d’ençà d’ells “no ha existit a Lleida cap altre nucli d’aquell caient”.18

Autoretrat de Paco Mercè

L’existència d’aquestes agrupacions d’artistes o membres destacats de l’àmbit cultural lleidatà és un clar indicador tant d’una certa activitat artística com d’una inquietud que en un primer moment impulsa els seus membres a compartir espais i escenaris d’acció i creació sense cap altre objectiu que facilitar la tasca individual de cadascú; mentre que sobretot durant les dècades dels anys 20 i 30, els grups que es formaren acostumaren a compartir projectes expositius, però no el seu discurs. La presència d’aquests col·lectius és una altra de les baules de la hipotètica cadena del fenomen artístic, que al tombant del segle XX presentava un caràcter encara molt incipient, però que no es pot desdenyar, car és en part gràcies a aquesta mena

16. Ben poca informació d’aquest col·lectiu apareix a la premsa de l’època. Vegeu, per exemple “Noves”. Ilerda.

Revista artística ilustrada (1909), núm. 3, pp. 22-24, on es menciona que Francesc Borràs visità el col·lectiu.

17. TUDELILLA, Chus (dir.), Viladrich, primitiu i perdurable. [s.l.]: Ajuntament de Fraga, Generalitat de Catalunya, Gobierno de Aragó, Ibercaja, 2007, p. 316 18. R. “La joventut que treballa”. Lleida (1927), núm. 52, p. 19

1 7

d’activitat associativa que els artistes que desenvoluparen la seva activitat a la ciutat de Lleida aconseguiren obrir una traça en l’imaginari col·lectiu.

Fou la de 1912 la primera exposició d’art a Lleida?

Per bé que ho pugui semblar, la primera exposició d’obres d’art celebrada a Lleida no va ser la de 1912, sinó que aquest esdeveniment és un punt d’inflexió de vital importància en la pràctica expositiva a la ciutat. La infraestructura disponible per a la celebració de mostres d’art des de les darreries del segle XIX fins a l’adveniment de l’exposició de 1912 era pràcticament inexistent, car no existien locals ad hoc per a aquesta mena d’activitats. Per tal de superar aquesta mancança, els artistes acostumaren —com en molts altres indrets— a servir-se dels aparadors de comerços afins a la seva tasca per mostrar les seves creacions. Aquesta mena d’exposicions, que requerien poca preparació, presentaven un alt índex d’improvisació i ben poc se’n coneix, ja que sovint la premsa tot just les mencionava i difícilment se’n publicaven crítiques o ressenyes. A més, en el cas de Lleida, aquests esdeveniments no acostumaven a tenir continuïtat, perquè en comptades ocasions s’observa que un mateix local repeteixi l’experiència d’acollir en exhibició pública l’obra d’un artista local.

Nou mostres, des de 1875, precediren l’exposició d’arsicilià, 1885, de Manuel Villegas tistes lleidatans de la festa major de 1912. Totes, excepte Pescador Brieva. Oli sobre tela, 82,5 x 52,5 cm. MAMLL tres, tingueren lloc en quatre aparadors de diferents co- 0259 merços de la ciutat. La més antiga ens trasllada a l’any 1879, quan la casa de José Sol Torrents exhibí públicament una pintura abans del seu sorteig, els beneficis del qual estaven destinats a la parròquia de Sant Joan.19 Per tal de poder ressenyar un altre esdeveniment semblant cal esperar set anys, quan entra en escena un dels establiments més actius en aquesta mena d’activitat, la casa López, localitzada al número 60 del carrer Major. Aquest comerç de mobles fou l’indret on alguns dels artistes pensionats per la Diputació de Lleida mostraren públicament les seves obres abans d’entregar-les a l’administració provincial. Així doncs, el gener de 1886, El pescador sicilià, del pintor pensionat Manuel Villegas Brieva, acompanyat d’un retrat del natural signat per José Plana Castillo, foren exposats a l’aparador d’aquest establiment.20 No es tornen a tenir notícies de la casa 19. Arran del mal estat de conservació de la premsa on apareix la notícia, no es pot dir amb certesa de quin artista es tractà, per bé que sembla que l’obra exposada era de temàtica paisatgística. Vegeu “Crónica”. El Criterio Católico (1879), núm. 84.

20. “Mordiscos”, El Perro (1886), núm. 28, pp. 2-4

18

López com a amfitriona d’una exposició fins onze anys més tard, quan Prudenci Murillo exposà un bust de Pedro Fuertes en terracota;21 mentre que dos anys més tard fou el torn de Carles Mostany —també pensionat per la Diputació, com Murillo—, qui se serví dels aparadors de la casa López per mostrar una sèrie de pintures molt aplaudides tant pel públic en general com per la crítica.22 Aquell mateix any, la publicació satírica La Mala Senmana va convocar un “certamen polítich-satírich-científich i ballable [sic]”, on es convocaven, entre altres, un premi de pintura i un d’escultura.23 No es disposen de més dades sobre això, ni tampoc es té una certesa completa sobre la celebració d’aquest concurs. De totes maneres, en el cas que hagués tingut lloc, totes les obres presentades foren exposades al mateix indret on es repartiren els premis, i que les fonts disponibles tampoc concreten.

Després d’aquest esdeveniment, Lleida sembla que queda sumida en un període de letargia expositiva, que s’allargà durant uns set anys, car no és fins a l’any Les hermètiques, 1909, de Miquel Viladrich. Oli sobre fusta, 36,6 x 55 cm. MAMLL 0966, Dipòsit de la Diputació de Lleida.

1907 que es torna a tenir notícia d’una exposició acollida per l’aparador d’un comerç local. En aquest cas, es tracta d’una mostra de pintura i escultura de Miquel Viladrich, que tingué lloc a la botiga de mobles Aixelà, al carrer Major.24 Quatre llargs anys després, un aparador, el de la llibreria de José A. Pagès, tornava a ser escenari d’una exposició, en aquesta ocasió protagonitzada per Ramon Borràs Perelló. En aquest establiment, amb entrada tant pel número 49 del carrer Major com pel 25 de l’avinguda de Blondel, es van poder contemplar els bustos en terracota d’Enric Granados i Ricard Viñes.25 Ara bé, entre el certamen organitzat per La Mala Senmana i l’exposició de Borràs Perelló van tenir lloc els casos excepcionals als quals ens referíem una mica més amunt: entre 1909 i 1910 tingueren lloc les tres úniques exposicions d’art celebrades lluny dels aparadors dels comerços locals. Durant uns dies de març de 1909, les dependències de la Paeria acolliren una exposició de pintures d’Antoni Samarra, impulsada precisament pels Heptantropos i Joan Llorens.26 L’artista de Ponts va ser el primer a poder exposar bona part de la seva obra pictòrica de manera individual en un espai que, malgrat no haver estat ideat com una sala d’exposicions, 21. “Noticias”, El Loredán (1897), núm. 62, p. [3] 22. “Pesca Setmanal”. La Rialla (1899), núm. 5, p. [3] 23. “Certamen de ‘La Mala Senmana’”. La Mala Senmana (1899), núm. 4, portada 24. El Pallaresa, 30 setembre 1907. Citat a TUDELILLA, Chus (dir.), op.cit., p. 342 25. “Noticias”. Lérida-revista (1911), núm. 4, p. 7 26. Bronja. “L’exposició d’en Samarra”. Ilerda (1909), núm. 1, p. 4ss

1 9

fou i ha estat escenari de bona quantitat d’esdeveniments similars a partir d’aquell moment.

En el cas de Samarra, la crítica aplaudí i es desféu en elogis davant la seva obra, i el fet que poc temps abans (l’any anterior) aquest hagués triomfat a la Sala Parés ens porta a pensar que l’exposició instal·lada al consistori lleidatà és una itinerància de la que es pogué veure a la sala de Barcelona. Poc temps després, el setembre d’aquell mateix any, fou un dels Heptantropos, Miquel Viladrich, qui exposà en aquest mateix indret un seguit d’obres —en gran part còpies d’altres artistes— que mostraven l’aprofitament del pensionat de pintura que la Diputació Provincial li havia concedit per aquell any. L’experiència es repetí en aquest mateix escenari tot just un any més tard, quan Viladrich exposà durant un sol dia els resultats pictòrics del pensionat que gaudí durant 1910. Per bé que en aquesta última mostra el xoc entre Viladrich i les institucions lleidatanes ja era manifest, la crítica en general valorà molt positivament el treball que estava realitzant el pintor, tot vaticinant-li un futur prometedor.27

Els preparatius Un dels actes més destacats de la festa major de 1912 va ser la celebració d’una exposició col•lectiva d’artistes plàstics lleidatans contemporanis. Ara bé, malgrat que el consistori municipal fou el responsable de l’organització de bona part de les activitats programades per la festa major, l’exposició no es projectà des de la Paeria, sinó que fou impulsada per un grup de membres destacats de la societat civil lleidatana. Alfred Pereña, Lluís Izquierdo, Amali Prim i Felip Pleyán foren els membres de la comissió organitzadora de la mostra, els quals, al seu torn, delegaren a una junta d’admissió i instal•lació d’obra part de les responsabilitats del muntatge de l’esdeveniment.

Com ja s’ha mencionat, la manca de patrimoni documental conservat referent a aquest període històric de la ciutat de Lleida condiciona enormement la lectura d’aquest esdeveniment. La reconstrucció històrica de la gestació i celebració de l’exposició d’artistes lleidatans s’ha de dur a terme a partir de la informació que apareix publicada a la premsa i les publicacions periòdiques de l’època, amb els inconvenients i les dificultats que això suposa.

Ens assabentem per la premsa de principis d’abril de 1912 que s’estaven duent a terme treballs per celebrar una exposició d’art durant la festa major d’aquell mateix any.28 És evident que els preparatius d’aquest acte no es van iniciar poc més d’un mes abans de la inauguració, sinó que és més sensat pensar que la comissió organitzadora ja havia arrencat les gestions com a mínim a principis d’any. Tanmateix, en aquell moment es desconeixien els motius que havien impulsat aquests quatre prohoms lleidatans a organitzar un esdeveniment d’aquest tipus, sense precedents coneguts en la història local. Certament, havia arribat el moment de presentar l’estat del panorama artístic lleidatà en un mateix escenari per tal de fer ben visible 27. “La exposición de pintura”. Diario de Lérida [Lérida] (14 septiembre 1909), El País [Lérida] (14 septiembre 1909) i “Exposición Viladrich”. El Ideal [Lérida] (16 septiembre 1909). Tots ells citats a TUDELILLA, Ch. (dir.), op.cit., p. 342-343 28. “Compendi”. El ideal [Lérida] (7 abril 1912), p. 2

20

Cartell de la Festa Major, 1912, de Xavier Gos茅. Museu de Joguets i Aut貌mats.

Col路lecci贸 Mayoral

2 1

que dins i fora de la província s’estava desenvolupant una activitat artística gens menyspreable, que en ocasions era de força qualitat, però que malauradament resultava pràcticament desconeguda per a la majoria de la població. Havia arribat el moment de presentar amb força la producció artística lleidatana al públic més proper, aquell que ja l’hauria de conèixer i valorar, però que en canvi difícilment se’n podia formar una opinió perquè no hi havia hagut ocasions de tancar el cercle del fenomen artístic mitjançant la celebració d’exposicions.

La voluntat d’obtenir el màxim ressò possible és un dels factors que possiblement determinà que l’exposició es programés com un dels actes de la festa major. A més, la festivitat de 1912 presentà una programació cultural molt destacada, pràcticament inèdita fins a aquell moment: Paco Mercè dibuixà caricatures i il·lustrà el pregó de festes,29 Ricard Viñes i Emili Pujol realitzaren un concert al teatre dels Camps Elisis,30 llurs beneficis es destinaren a la caritat, Magí Morera pronuncià una conferència sobre art i el mateix poeta fou homenatjat per la societat lleidatana.31 Reblant el clau, tot aquest conjunt d’esdeveniments els encapçalà el cèlebre cartell que Xavier Gosé s’oferí a dissenyar com a contribució a una festa que ja llavors s’augurava inigualable i a la qual no pogué assistir personalment, car llavors estava instal·lat a París.

Gosé va proposar dibuixar el cartell pels volts del mes de març de 1912, quan probablement ja estava al corrent del projecte d’una exposició col·lectiva d’artistes lleidatans. Calia treballar contra rellotge i, per tal d’optimitzar el procés, el mateix Gosé va preveure que el cartell, de grans dimensions (110 x 200 cm en tres peces) s’imprimís a la casa Sol i Benet de Lleida, a qui ja havia enviat una carta amb les indicacions per treballar en la impressió tan bon punt l’original fos entregat. En aquest mateix sentit, Gosé va demanar la intercessió de l’alcalde perquè el cartell fos retingut a la frontera el menor temps possible i arribés a temps als tallers.32 Malauradament, la casa Sol no pogué fer front a l’encàrrec, i aquest —i l’enviament de molts cartells a poblacions veïnes de Lleida— l’acabà assumint l’impremta Seix Barral de Barcelona.33 Pel que fa a l’exposició, sembla que els preparatius de la comissió organitzadora consistiren, d‘una banda, a contactar el màxim d’artistes oriünds de la província per convidar-los a participar de l’esdeveniment tot indicant que les peces que aquests s’oferien a exposar es rebrien fins al primer de maig a la seu de la comissió, localitzada al número 2 de la plaça de la Llibertat (actual plaça de Sant Francesc).34 D’altra banda, la comissió també s’encarregà de realitzar les gestions oportunes per disposar d’un espai que pogués acollir una exposició 29. Jup. “Compendi”. El ideal [Lérida] (28 abril 1912), p. 2 30. Carta de Ricard Viñes a Pedro Mor, 17 març 1912. Arxiu Municipal de Lleida 31. “En la ‘Exposición de Arte’. Conferencia del poeta Morera y Galicia”. El Pallaresa [Lérida] (27 mayo 1912), p. 2 32. Carta de l’ajuntament de Lleida a Xavier Gosé, 12 març 1912. Arxiu Municipal de Lleida; Carta de Xavier Gosé a Pedro Mor, 1 abril 1912. Arxiu Municipal de Lleida 33. Carta de Seix Barral a la comissió de festes de l’Ajuntament de Lleida, 10 abril 1912. Arxiu Municipal de Lleida 34. Davant la més que plausible possibilitat que la comissió organitzadora desconegués alguns artistes lleidatans interessats a participar de l’exposició, en reiterades ocasions féu pública en premsa que la invitació a participar de l’esdeveniment estava oberta a tothom, fins i tot a aquells artistes a qui la petició no els hagués arribat particularment per motius de desconeixement.

22

d’art, malgrat que en aquell moment Lleida no disposava d’infraestructures d’aquest tipus.

Així doncs, al llarg de les setmanes prèvies a la inauguració de l’exposició, un rosari de notícies publicades a la premsa diària local actualitzava el corpus d’artistes que confirmaven la seva presència a la mostra, i detallava en algunes ocasions quantes obres aportaven, i fins i tot els seus títols. Amb referència a la seu de l’exposició, en un principi es preveié instal·lar-la al claustre de l’institut de segona ensenyança, si és que les reparacions que s’hi estaven duent a terme s’acabaven a temps.35 Tanmateix, a les darreries del mes d’abril ja es donava per fet que l’exposició tindria lloc a la Paeria, on ocuparia el saló de plens i la sala adjacent.36 El contacte amb la Paeria sembla que fou fluid i habitual, car les actes dels plens revelen l’acord pres per la corporació municipal —davant la notícia que Baldomer Gili Roig prendria part de la mostra— de sufragar les despeses de transport de les obres que es presentessin a l’exposició.37 Pels volts de Sant Jordi, i amb la previsió que les tasques per realitzar aviat es multiplicarien, la comissió Ajuntament de Lleida. organitzadora va delegar la responsabilitat de supervisar la recepció de les obres i de muntar l’exposició a una junta d’admissió i instal·lació d’obra, formada per Miquel Fontanals, Hermini Fornés, Fèlix Font, Marià de Gomar, Joan Lavaquial, Francesc de P. Morera, José Plana Castillo, Vicenç Soriano i Josep M. Vicens.38 En aquelles dates, la junta ja es va centrar a preparar l’escenari de l’exposició per tal que, un cop tancat el període de recepció d’obra, es pogués procedir al seu muntatge: Fèlix Font s’encarregà de pintar l’espai,39 Jaume Mallol va aportar guixeries decoratives40 i a les darreries d’abril saltava la notícia que Baldomer Gili Roig s’oferia a col·laborar en la tria i instal·lació de les peces a la sala d’exposició tot aprofitant el seu retorn a la ciutat en motiu de les festes de maig.41 Un cop finalitzat el període de recepció d’obres —que no va evitar que n’arribessin algunes fora de termini—42, el 3 de maig van començar els treballs de muntatge de la mostra,43 els quals es van donar per acabats just el dia abans de la inauguració.44 35. “Compendi”. El Ideal [Lérida] (7 abril 1912), p. 2 36. “Noticias”. El Pallaresa [Lérida] (24 abril 1912), p. 2; “Exposición de Arte”, El Ideal. [Lérida] (25 abril 1912), p. 2-3; “Exposición de Arte”. El Correo Leridano. [Lérida] (25 abril 1912), s.n.

37. Acta de la sessió del 3 d’abril de 1912, Arxiu Municipal de Lleida 38. Ídem. “Noticias”. El Pallaresa [Lérida] (24 abril p. 2) 39. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (25 abril 1912), pp. 2-3 40. “Noticias”. El Ideal. [Lérida] (26 abril 1912), pp. 2-3 41. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (30 abril 1912), p. 1 42. El mateix Gili i Roig anuncià l’enviament de més obres (“Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (3 mayo 1912), p. 2) i ben pocs dies abans de la inauguració arribaren peces de Murillo, Borràs, Jaques, Álvarez i Maria Morera, les quals evidentment no van poder incloure’s al catàleg però sí que formaren part del corpus exposat. Vegeu “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (9 mayo 1912), p. 2 43. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (3 mayo 1912), p. 2 44. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (10 mayo 1912), p. 2

2 3

A mesura que passaven els dies, cada cop es veia més clar que l’exposició seria un esdeveniment de gran importància. Per tal que la ciutat es fes partícip de la iniciativa, a principis del mes de maig la comissió organitzadora va nomenar un comitè d’honor, que aplegaria el conjunt d’individus i institucions que donaven suport al projecte. La llista de noms que es va publicar als principals diaris locals45 aplegava bona part de la classe política, entitats recreatives i culturals, empreses i representants destacats de la societat civil de tots els caires polítics, de manera que es feia palès que una iniciativa ciutadana havia aconseguit rebre el suport d’un ventall altament representatiu de la societat lleidatana. Aquesta evidència, junt amb l’àmplia resposta rebuda per part dels artistes de la província, assentava les bases perquè l’exposició fos memorable.

A la ciutat de Lleida no hi havia antecedents d’exposicions d’aquest calibre, però això no significa que la comissió organitzadora i la junta d’admissió i instal·lació d’obra treballessin a cegues, sinó que tenien força clara la via que calia seguir, inspirant-se en la possible experiència adquirida en la visita a altres exposicions de caràcter similar.46 D’aquesta manera, l’elaboració del catàleg de la mostra —que es vengué per 25 cèntims a l’escenari mateix de l’exposició— era una de les prioritats de la comissió, com també ho fou la convicció que la col·laboració dels artistes a l’acte no havia de ser completament altruista, sinó que en el cas que es presentés l’ocasió, les peces exposades es podien vendre. D’altra banda, sense oblidar que la majoria del públic potencial que visitaria l’exposició no podia ni tan sols plantejar-se l’adquisició d’alguna de les obres, es va idear un sistema de protectorat, que bàsicament consistí en la celebració d’un sorteig, de mecanisme relativament senzill: es confeccionaren lots de 25 tiquets numerats que es vendrien a la seu de l’exposició a cinc pessetes cada un. Poc abans de la clausura de la mostra es procediria a celebrar el sorteig, tot extraient un número de cadascun dels lots de 25 tiquets venuts. El posseïdor del tiquet premiat tenia l’oportunitat d’escollir una o diverses de les obres exposades que haguessin quedat sense comprador fins a assolir un valor de 125 pessetes per número premiat.

Amb aquesta dinàmica d’estimular la participació del públic general en l’èxit de la mostra, d’afavorir les possibles vendes i de revertir els rèdits econòmics de la iniciativa sobre aquells que vivien temps difícils, resulta interessant mencionar la iniciativa de Lluís Lladó. El pintor, dibuixant i fotògraf targarí anuncià que destinaria a beneficència un 30 per cent de l’import obtingut de la venda de les 19 fotografies que aportà a l’exposició: un 15% el donaria directament als pobres de la ciutat i la meitat restant la donaria a la Creu Roja.47 Inicialment la comissió havia decidit que l’exposició s’inauguraria el dia 10 de maig48 i així ho recollia el programa d’actes de la festa major, on s’anunciava que la mostra obriria 45. Vegeu, per exemple, “Exposició d’Art”. El Correo Leridano [Lérida] (9 mayo 1912), p. 2 46. Cal atribuir a l’experiència de la organització les reiterades indicacions aparegudes a la premsa que feien referència a les restriccions de fumar a la sala d’exposicions o d’entrar-hi amb bastons o paraigües. Vegeu “Exposición de Arte”.

El Correo Leridano [Lérida] (9 mayo 1912), p. 2 47.“Noticias”. El Correo Leridano [Lérida] (27 abril 1912), p. 3 48. El Correo Leridano [Lérida] (12 abril 1912), p. 3

24

les portes a quarts d’una de la tarda, un cop s’hagués llegit el pregó i fet esclatar la traca que anunciava l’inici de les festes. Ara bé, més endavant la premsa revela que l’acte oficial d’inauguració estava previst per l’endemà, a dos quarts de dotze del migdia.49 Aquest esdeveniment estava reservat a persones convidades particularment; mentre que l’accés del públic general a la mostra s’obriria aquell mateix dia a partir de les quatre de la tarda i es podria visitar, a partir

Jaume Morera i Galícia

Xavier Gosé i Rovira

Baldomer Gili i Roig

de llavors, de deu del matí a una del migdia i de quatre de la tarda a set del vespre. Val a dir que per bé que la data d’obertura es tenia força clara, sembla que l’exposició es va inaugurar sense una data de clausura definitiva. Un cop acabades les festes de maig, la premsa revela que l’exposició continuava oberta —cal recordar que no era un acte estrictament lligat a la programació de la festa major—, i no va ser fins a principis de juny que la comissió organitzadora va decidir que havia arribat el moment de posar-hi el punt final, que s’acordà que fos el dia 7 d’aquell mateix mes.50 Tanmateix, la decisió no fou ferma, ja que finalment l’exposició es prorrogà un parell de dies, clausurant-se definitivament el dia 9 de juny.51

L’exposició d’artistes lleidatans de la festa major de 1912 Tal com estava previst, el dia 11 de maig a dos quarts de dotze del migdia tenia lloc l’acte solemne d’inauguració de l’exposició d’artistes lleidatans. La comissió organitzadora, la junta d’admissió i instal·lació d’obra i representants del consistori, acompanyats de destacats membres de la societat lleidatana, van ser els primers d’admirar com es feia realitat el projecte 49. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (9 mayo 1912), p. 2 50. “Exposición de Arte”. El País [Lérida] (1 junio 1912), p. 2 51. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (8 junio 1912), p. 2

2 5

d’aglutinar el màxim nombre d’artistes d’origen lleidatà en actiu en aquell moment en el marc d’una exposició. 29 artistes, que van aportar un total de 219 obres,52 eren la clara afirmació que, pel que fa a activitat artística, el territori lleidatà no era el desert que molts haurien pogut sospitar. El col•lectiu d’artistes que concorria a la mostra estava encapçalat per algunes de les grans figures de la història de l’art lleidatà del moment, com Jaume Morera, Xavier Gosé, Baldomer Gili Roig, els germans Alsina, Manuel Villegas o Antoni Samarra, entre altres.

Els acompanyava un gruix molt important d’artistes que desenvolupaven la seva activitat en un àmbit més local, que solien combinar l’activitat estrictament artística amb el treball diari, sovint íntimament relacionat amb les arts plàstiques: ens referim a Carles Mostany, Carles Perelló, Joan Bergós, Francesc Borràs, Borràs Perelló, Borràs Vilaplana, Lluís Botines, Prudenci Murillo o Pere Corberó, per exemple. El grup es completava amb un seguit d’artistes força interessants però menys coneguts en l’àmbit general —Antònia Farreras, Josep Martí Garcés, Tomàs Boix o Lluís Lladó, entre altres—, així com una sèrie d’aportacions probablement amateurs, de les quals encara ara es disposa de ben poques dades (casos com el de Josep Álvarez, Maria Morera, Francisco Pallás o Carmen Permanyer). Ara bé, en repassar el catàleg d’artistes que prenen part de la mostra, destaquen molt especialment dues absències: Paco Mercè i Miquel Viladrich, els Heptantropos.

Pel que fa a Mercè, en un primer moment estava previst que participés de l’exposició tot aportant una col·lecció de caricatures de lleidatans coneguts i d’escenes típiques de festa major,53 però es desconeixen els motius que portaren el dibuixant a no afegir-se finalment al projecte. Tanmateix, sembla que les caricatures anunciades finalment veieren la llum durant les festes de maig, quan s’anuncià que estaven a la venda.54 D’altra banda, pel que fa a Miquel Viladrich, la premsa mai es féu ressò d’una eventual resposta per part del pintor de Torrelameu a la possible invitació de la comissió a participar de l’exposició, però aquest silenci no ens resulta especialment sorprenent. En aquella època, Viladrich estava vivint una confrontació molt seriosa amb tot allò relacionat amb Lleida en general i molt especialment amb la Diputació. En gran mesura, el xoc entre Viladrich i la corporació provincial nasqué de la convocatòria del pensionat per a artistes plàstics de 1911. Tal com hem mencionat anteriorment, el pintor havia gaudit d’ajuts de la Diputació per tal de cultivar la seva carrera des de 1907, però l’any 1911 tan sols se li van concedir 500 pessetes d’ajut en concepte d’accèssit a la convocatòria del pensionat, que es va resoldre a favor de Francesc Borràs. La reacció de Viladrich al dictamen va ser una agressió al diputat Vicenç Soriano, fet que li va comportar el veto a les convocatòries provincials i un arrest domiciliari.55 Aquest incident pot explicar l’absència de Viladrich, que va optar per cremar els ponts, obrir una ferida que va trigar dècades a segellar-se i, pel que fa a l’exposició, deixar un important gruix del públic lleidatà sense poder descobrir ni admirar l’obra d’un dels artistes més destacats d’aquell període.

52. El recompte pot resultar enganyós i les fonts que es basen estrictament en el catàleg de l’exposició parlen de 214 obres presentades per 28 artistes. Més endavant intentarem explicar el desequilibri de dades.

53. “Compendi”. El Ideal [Lérida] (7 abril 1912), p. 2 54. “Compendi”. El Ideal [Lérida] (28 abril 1912), p. 2 55. Per més detalls, veieu TUDELILLA, Chus (dir.), op. cit., p. 304-337

26

L’acte d’inauguració de l’exposició congregà la plana major de la societat lleidatana i consistí, principalment, en la intervenció de Felip Pleyan —com a secretari de l’organització—, que llegí la memòria de la comissió, on esbossava el procés seguit per dur a terme l’exposició que s’inaugurava. El discurs, amb un marcat esperit lleidatanista i una retòrica molt pròpia del tombant del segle XX, revela la llavor que impulsà Alfred Pereña a endegar el projecte: la trista constatació que la realitat artística lleidatana (o d’origen lleidatà però desenvolupada lluny

Exposició d’Art, Salons de l’Ajuntament de Lleida, 1912

de les terres de Ponent) era una faceta desconeguda per la majoria de la població. L’objectiu essencial de l’exposició era, doncs, aconseguir que el públic local conegués i valorés els artistes del seu territori més immediat.

La memòria de la comissió recollia tant la relació de membres de la junta d’admissió i instal·lació d’obra com el llistat d’artistes participants de la mostra, als quals agraïa l’esforç realitzat. Pleyan també tingué paraules d’agraïment als particulars i a les institucions que donaren suport al projecte, i dedicà especial atenció a les facilitats posades per la Paeria. Un cop satisfetes les formalitats, Pleyan va posar l’accent en el valor que suposava la iniciativa de la qual era partícip, ja que es feia ben palès que a la ciutat de Lleida també es podien dur a terme projectes de caire cultural de notable envergadura com l’exposició que ens ocupa, però resultava essencial revertir la passivitat imperant entre el públic general per tal d’estimular noves propostes en aquest sentit i facilitar l’arrelament dels agents artístics i culturals. Per tal de fa2 7

cilitar la creació d’aquest anhelat ambient propici, Pleyan posava altre cop sobre la taula una demanda que no era nova: la necessitat de disposar d’un espai ad hoc per a aquesta mena d’activitats. El secretari de la comissió llençà el guant als presents proposant que es bastís un edifici destinat a acollir concerts i exposicions d’art, tot considerant que un indret apropiat per acollir-lo podrien ser els Camps Elisis.56 Amb l’argument a favor que suposava haver aconseguit reunir en un mateix espai prop d’una trentena d’artistes lleidatans diferents, la necessitat de disposar d’una infraestructura expositiva en condicions era una evidència difícil d’ignorar.

De totes maneres, quan fou el torn de l’alcalde Mor de respondre al discurs de Pleyan, aquest féu un breu parlament d’agraïment a organitzadors i participants i donà per inaugurat l’acte, evitant qualsevol referència a la sala d’exposicions anteriorment mencionada.

Les escasses fotografies que es conserven mostren el que era una exposició a principis del segle XX. Seguint un plantejament molt habitual en aquesta època, el saló i l’avantsala de la Paeria es convertiren en una cambra de meravelles a la lleidatana, on les obres estaven disposades sense seguir un discurs clar, sinó que s’instal·laren a partir del criteri de la junta d’admissió i instal·lació.

D’aquesta manera, el públic tan sols podia servir-se de la informació present al catàleg (nom de l’artista, títol de les peces que presentava i nombre identificatiu de cadascuna) per visitar la mostra i poder copsar el valor i el significat de les obres que admirava.

Promenoir, c. 1912, de Xavier Gosé. Llapis,

La celebració de l’exposició estigué acompanyada conté, gouache i fixador sobre cartolina, 39 x 27,5 cm. MAMLL 0146 d’un acte paral·lel, una conferència de Magí Morera sobre temàtica artística. L’acte tingué lloc a la mateixa sala de l’exposició, el dia 25 de maig al vespre. Les cròniques es fan ressò del poder de convocatòria del poeta i de la seva hàbil oratòria, però també posen de manifest alguns aspectes essencials que tractà durant la seva dissertació. Morera no féu cap comentari de l’exposició que servia d’escenari a la seva intervenció, sinó que intentà proporcionar una aproximació al concepte d’art per després lloar la bona voluntat dels artistes que participaren de la mostra, que respongueren amb un suposat entusiasme lleidatanista a la crida feta des de la seva terra natal per dur a terme un projecte sense precedents, que el mateix poeta esperava veure repetir en temps futurs. De les paraules de Morera que remarca la crítica, cal destacar especialment dues idees: d’una banda, l’argument que els participants de l’exposició no havien d’ésser objecte de judicis de valor, car calia entendre la seva aportació a la mostra com una manifestació pública del seu patriotisme lo-

56. “Memoria [sic] de la Comissió organissadora [sic] de la ‘Exposició d’Art’, llegida per D. Felip Pleyán, en la solemne sessió inaugural”, Lérida-Revista (1912), núm. 2, pp. 2-3

28

cal, deixant de banda qualsevol valoració qualitativa; de l’altra, el prec a possibles promotors perquè donessin suport —sobretot econòmic— al treball dels artistes locals, ja que només amb l’ajuda dels cercles més propers es podia aconseguir que la vida artística a petita escala es mantingués activa i es poguessin dur a terme iniciatives com una gran exposició col·lectiva, alhora clar indicador de bona salut de l’activitat artística local.57 Més enllà de la conferència de Morera, no es té constància d’altres activitats celebrades en el marc de l’exposició, que romangué oberta al públic fins al 9 de juny pràcticament sense incidències destacables. No es disposa de dades clares sobre l’afluència de públic, però les cròniques i les ressenyes de la mostra indiquen que l’acte fou ben rebut per un bon gruix de població. Tanmateix, el conjunt de la iniciativa no va estar lliure de polèmiques i discussions si més no curioses, molt útils per ajustar la lectura de l’esdeveniment.

Com ja s’ha mencionat, les obres presentades a l’exposició estaven a la venda. Generalment es desconeixia l’import que se’n demanava per cadascuna, fet que deixa oberta la possibilitat que en força ocasions els preus fossin negociables. Un cas, certament extrem i excepcional, és el de Xavier Gosé, que va comunicar a l’organització que dues de les peces que enviava estaven valorades en 1.000 pessetes.58 Si tenim en compte que de les quinze peces signades per Gosé que consten al catàleg només se’n van vendre Magí Morera i Galícia dues —el Casino Principal adquirí Promenoir i Juan Rovira Agelet comprà La Conversa—, és molt possible que les obres taxades en mil pessetes quedessin sense comprador ni tampoc, evidentment, fossin adjudicades en el sorteig de lots.

Pel que fa a les vendes, hem comptabilitzat l’adquisició de 47 obres, a les quals cal sumar-hi les peces —com a mínim sis— que es van concedir per sorteig. És cert que la premsa publicà un resum de les vendes efectuades al llarg de la mostra, que sumen un total de 44,59 però si es contrasten aquestes dades amb les que es van anar publicant al llarg del període que l’exposició estava oberta al públic, podem afirmar que es realitzaren 47 transaccions i que la diferència entre ambdós recomptes rau en el fet que no totes les peces exposades —i, per tant, venudes— eren llistades al catàleg. Així doncs, segons el catàleg, Josep Álvarez va presentar 4 obres, però cal tenir en compte que la premsa ja anunciava que Álvarez enviava peces 57. “En la ‘Exposición de Arte’. Conferencia del poeta Morera y Galicia”. El Pallaresa [Lérida] (27 maig 1912), p. 2; “En la exposición de arte. Conferencia de Don Magín Morera”. El Ideal [Lérida] (26 maig 1912), p. 2 58. “Exposición de Arte”. El País [Lérida] (29 abril 1912), p. 2. Noti’s que en aquesta notícia, Gosé és presentat com un caricaturista.

59. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (13 juny 1912), p. 1ss

2 9

fora de termini i que, per tant, no podrien ésser incloses al catàleg.60 Les obres en qüestió foren dues pintures, Camps Elisis i Estudi de l’hort, totes dues adquirides, com també ho foren les quatre restants oficialment presents al catàleg. La tercera obra en discòrdia és una de les pintures presentades per Gili Roig, que fou adquirida per Pedro Castro.61 Malauradament, en aquest cas no ens podem ni tan sols aventurar a suggerir quina de les 13 pintures presentades fou l’escollida.62 Les dues obres restants que s’escapen del recompte oficial són dos paisatges presentats per Ignasi Jaques, dels quals ben poca informació es disposa.63 Sobre la resta de vendes, resulta especialment destacada la figura de Magí Morera com a mecenes especialment actiu en l’exposició, ja que es té constància que va adquirir sis obres (una de Joan Bergós, una de Lluís Botines, una de Lluís Lladó, una de Carles Mostany i dues d’Antoni Samarra). Membres destacats de la societat civil lleidatana van respondre a la crida de l’organització i s’emportaren també algunes obres. És el cas del doc- Picos de la Najarra, 1891-1892, de Jaume Morera. Oli sobre tela, 61,5 tor Combelles, que comprà els Jardins del x 102,5 cm. MAMLL 0217 Parc, de Bergós; o el de Frederic Godàs, que passà a ser el propietari de l’única peça que presentà Lluís Izquierdo, un pastel titulat Música agradable. L’alcalde Mor, a títol individual, adquirí dues aquarel·les de Joan Bergós (Camps Elisis i Lo cim de l’amor), com també ho féu Mariano de Gomar, que apostà pel Borratxo de Francesc Borràs i el Parc de Barcelona de Lluís Botines.

Tanmateix, la major proporció de les vendes del material exposat es dugueren a terme entre artistes: Emili Pujol, Paco Mercè, Gili Roig, el ja mencionat Magí Morera i Joan Bergós compraren algunes de les obres presentades pels seus col·legues. D’altra banda, les institucions i els col·lectius de caràcter cultural i professional local, aquells en qui s’havien dipositat les majors expectatives sobre la venda de les obres exposades, respongueren de manera desigual a la crida de l’organització. D’aquesta manera, als paràgrafs següents s’observarà com, d’una banda, la Paeria i la Diputació donaren una mostra de suport que es podria qualificar de testimonial a la iniciativa; mentre que, de l’altra, les associacions ciutadanes semblava que mostraren un major compromís a favor de l’èxit de la proposta, que es traduí tant en compra d’obra com en aportacions econòmiques destacades, ja fos al protectorat o bé a la celebració del sorteig.

60. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (9 maig 1912), p. 2 61. “Exposición de Arte”. El País [Lérida] (1 juny 1912), p. 2 62. Exceptuant, és clar, les pintures “Estudi de roques”, “Costa catalana” i “Riallera”, adquirides pel Casino Mercantil, José Agustí Blasco i Juan Bergós, respectivament.

63. J.P. “Exposició d’Art”. El Ideal [Lérida] (25 maig 1912), pp. 1-2

30

Quan la vida local va tornar a la normalitat després de la festa major, va esclatar la primera polèmica al voltant de l’exposició. La comissió organitzadora efectuà una petició formal a la Paeria per tal que el consistori valorés la possibilitat d’adquirir una de les obres exposades.64 D’acord amb el punt de vista actual, resulta fins a cert punt estrany que l’Ajuntament no hagués donat suport a la iniciativa de l’exposició amb la compra d’una peça (o diverses!), fet que simbolitzaria una garantia tant del valor de les obres exposades com del conjunt del projecte, sorgit de la iniciativa ciutadana. Tanmateix, no fou així. I no ha de resultar sorprenent, car aquesta era una situació pràcticament inèdita i la faceta col· leccionista tant de la corporació municipal com de la provincial en aquella època es desenvolupava a través d’altres canals, principalment mitjançant la concessió de pensionats o l’encàrrec particular. Així doncs, el 22 de maig, després dels corresponents vots i mocions d’agraïment al voltant de l’exposició, el ple municipal es féu ressò de la petició de la comissió organitzadora, que passà a ésser valorada per la comissió d’hisenda.

Una setmana més tard, la comissió deixa al lliure criteri del ple la decisió d’adquirir una de les obres de l’exposició,65 però el regidor Simón alertà que l’estat Pati del Castell de Santa Florentina (Canet de Mar), precari de les arques municipals no permetia una des- 1912, d’Antoni Samarra. Oli sobre tela, 51 x 47,6 cm, MAMLL 0265 pesa important en concepte d’obres d’art, i suggeria destinar un import màxim de 125 pessetes en aquesta compra. Davant d’aquesta realitat, no es desencadenà cap mena de debat i la moció es resolgué amb la proposta del regidor Estadella, que suggerí que la Paeria adquirís 20 tiquets del sorteig anunciat per la comissió.66 El temps va acabar revelant que aquesta opció senzillament serví com a contribució econòmica a l’exposició, ja que malgrat el significatiu nombre de tiquets del sorteig, l’Ajuntament no fou afavorit amb cap dels premis.

L’altra cara de la moneda d’aquesta situació la trobem a la Diputació. En la sessió de la corporació del 4 de juny, els diputats acordaren l’adquisició d’una de les pintures que Jaume Morera havia presentat a l’exposició.67 Com molts altres artistes instal·lats lluny de Lleida, Morera no hi estigué present, durant els dies que la mostra restà oberta al públic, i la Diputació acordà comunicar per carta a l’artista el seu interès per comprar el paisatge titulat Picos de la Najarra i, en conseqüència, demanar-li l’import que calia sufragar. Morera respongué a la petició amb un telegrama des de Bilbao, on comunicava que donava la pintura a la Diputació

64. Acta de la sessió del 22 de maig, Arxiu Municipal de Lleida 65. Acta de la sessió del 29 de maig, Arxiu Municipal de Lleida 66. “En el Ayuntamiento”. El Correo Leridano [Lérida] (30 mayo 1912), p. 2 67. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (5 junio 1912), p. 2

3 1

sense esperar cap mena de retribució.68 La corporació provincial, tradicional promotor de la formació dels artistes emergents de la província mitjançant el sistema de pensionats, veia augmentada sense cap esforç econòmic la seva pròpia col·lecció amb una peça de la qual el valor i la qualitat ja s’albiraven en aquells moments.

Pel que fa als col·lectius socials i culturals que al tombant del segle XX van començar a proliferar a la ciutat, la gran majoria dels que respongueren a la crida de l’organització per col·laborar amb l’exposició ho feren mostrant el que es podria qualificar de gran interès en el projecte i amb aportacions econòmiques importants. La resposta fou intensa, però no tan extensa com hom hauria desitjat.

El Xop-Bot, els casinos Principal i Mercantil, el Col·legi d’Advocats i el Centre Excursionista de Lleida adquiriren peces exposades (tots en compraren un parell, excepte el casino Mercantil, que en comprà una), i alguns, com el Col·legi d’Advocats, reblaren la seva col·laboració amb aportacions econòmiques al protectorat: la societat professional destinà 50 pessetes al projecte, i consta que Joventut Republicana n’aportà 25. La majoria, però, optà per acompanyar l’adquisició d’obres amb la compra de tiquets del sorteig. És el cas del Centre Excursionista i els casinos Independent i Mercantil, que adquiriren 10 tiquets cadascun —els quals equivaldrien a 50 pessetes d’aportació—, mentre que Joventut Republicana en comprà cinc, de manera que el total de la seva aportació a l’exposició també fou de cinquanta pessetes. Finalment, només ens resta fer una menció especial a un dels pocs forasters que decidí col·laborar en la compra d’una de les obres de l’exposició. El gest no és casual, ja que es tracta de Marià Serra, l’alcalde de Canet de Mar, que decidí comprar una de les pintures d’Antoni Samarra, la que precisament porta per títol Canet de Mar. No oblidem que poc abans de concórrer a l’exposició d’artistes lleidatans, Samarra havia exposat al Foment Catalanista d’aquest municipi del Maresme, on recollí molt bones crítiques.69 Tanmateix, desconeixem els motius que portaren l’alcalde d’aquesta població a realitzar l’adquisició durant l’exposició de Lleida i no a la celebrada al municipi que governava, tot i que hi ha la possibilitat que l’obra en qüestió no formés part del catàleg de la mostra de Canet de Mar o bé que en aquell esdeveniment no estigués en venda.

Mentre l’exposició romangué oberta, la vida al seu voltant transcorregué sense turbulències destacables, salpebrada amb el continu desgranament de notícies tant sobre l’adquisició de peces com de tiquets per al sorteig, que es mesclaven amb l’aparició de crítiques i ressenyes sobre la mostra. No obstant això, quan la data de la clausura era ben a prop, el ple de l’Ajuntament fou l’escenari d’una agra discussió, reflex de la volada que en alguns moments podia assolir la presa de decisions sobre política cultural al consistori.

A principis de juny, quan l’afluència a l’exposició ja anava de cap a caiguda, es retiraren les catifes que cobrien el terra de les sales on hi havia instal•lada la mostra. Sembla que durant el procés de desmuntatge es malmeté una pintura i s’aixecà una important quantitat de pols que desvirtuà enormement el conjunt de l’exposició, que encara no havia estat oficialment 68. El País [Lérida] (8 juny 1912), p. 2 69. “El pintor Samarra en Canet de Mar”. El Pallaresa [Lérida] (22 maig 1912), p. 2

32

clausurada. Arran d’aquest esdeveniment, el ple del 5 de juny esdevingué força tens quan el regidor Estadella, visiblement molest per la situació, demanà una explicació a l’alcalde tot remarcant que la retirada de les catifes mentre l’exposició encara romania oberta al públic era un flagrant acte de desconsideració vers l’organització, els artistes participants i els mateixos visitants. L’alcalde respongué tot assumint la responsabilitat d’haver ordenat recollir les catifes i argumentà que si bé no pretenia faltar al respecte, havia considerat que la catifa es podia recollir perquè les festes de maig ja havien finalitzat i la concurrència de visites a la mostra havia davallat.70 El malestar destapat per aquest afer va ressonar amb força a la premsa, i l’assumpte no es va donar per resolt fins al ple següent, on Estadella va rectificar el to de les seves paraules, però es mantingué ferm en la censura de la retirada de la catifa de l’exposició.71 L’últim acte associat a la celebració de la mostra fou l’anunciat sorteig. En un principi, estava previst que a mesura que els lots s’anessin venent, se sortejarien el dijous següent a la seva compleció, a dos quarts de dues de la tarda. Ara bé, finalment se celebraren dos sortejos conjunts, el primer el 7 de juny i el segon dos dies després, ja que no s’havien venut els 25 tiquets que conformaven la Ànimes alegres, c. 1911, de Baldomer Gili. Oli totalitat d’un parell dels lots per rifar. Per tal que s’aca- sobre tela, 130 x 130 cm. Col·lecció Gili-Vidal bessin venent i, per tant, poder-los sortejar, la comissió organitzadora decidí posposar dos dies la clausura oficial de l’exposició.72 Amb data de 7 de juny, s’havien venut quatre lots complets i el sorteig afavorí el Cercle Mercantil, Joan Rovira Agelet, José A. Blasco i l’alcalde Mor, els quals van poder escollir i endur-se de l’exposició obres fins a un valor de 125 pessetes. La pròrroga del tancament de l’exposició permeté que finalment es poguessin sortejar dos lots més de tiquets, i el 9 de juny, a dos quarts de dotze del migdia, es procedia al sorteig. En aquesta ocasió, els afortunats foren el Centre Excursionista de Lleida i Joan Bergós, que també pogueren triar una obra pel valor de 125 pessetes.73 De totes maneres, no ens podem estar de posar de relleu una petita desviació entre les dades aparegudes a la premsa.

Els lots que finalment se sortejaren foren 6, que equivaldrien a un total de 150 tiquets. Tanmateix, en l’única menció a la premsa del total de tiquets venuts,74 s’apunta que la quantitat ascendí fins a 195 números. En el cas que hagués estat així, s’haurien venut set lots complets de 25 tiquets i n’haguessin restat per vendre 20 d’un eventual vuitè lot. Ara bé, la premsa també publicà una llista que detallava els propietaris dels tiquets que conformaven cadascun 70. Acta de la sessió del 5 de juny, Arxiu Municipal de Lleida 71. Acta de la sessió del 14 de juny, Arxiu Municipal de Lleida 72. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (8 juny 1912), p. 2 73. “Exposición de Arte”. El Correo Leridano [Lérida] (13 juny 1912), p. 2 74. “Exposición de Arte”. El Ideal [Lérida] (13 juny 1912), p. 1

3 3

dels lots,75 i en mencionaven tan sols sis —que coincideixen amb els sortejats. La diferència entre les dades disponibles no s’atura aquí, sinó que com que la premsa detalla quants tiquets posseïa cadascú, el recompte revela que el tercer, el quart i el cinquè lot no foren de 25 tiquets, sinó de 27, 24 i 24, respectivament. Un diferencial que, malgrat tot, no afecta el total de tiquets venuts, que sí que fou de 150 per 6 lots a sortejar.

L’exposició vista per la crítica La revisió de la premsa posa de manifest que l’exposició d’artistes lleidatans va gaudir d’un bon seguiment per part dels diaris locals, encara que la informació publicada sovint era escarida i els discursos es repetien, de tal manera que habitualment les publicacions periòdiques confiaven exclusivament de la informació que se’ls feia arribar des de la comissió organitzadora. Tanmateix, també es publicaren ressenyes i valoracions sobre la mostra on la voluntat analítica superava la simple lloança habitual. Tot aquest conjunt d’opinions i visions sobre l’exposició resulta força útil per traçar un retrat de l’estat de la crítica artística de l’àrea de Lleida en aquesta època. Certament, no es poden esperar anàlisis especialment profundes i documentades, car lògicament la manca d’antecedents destacats en dificultava la gestació i la maduració d’un pensament crític, el qual normalment es fonamentava en la realitat —ja fos vista in situ o a través de les impressions publicades a la premsa— que s’esdevenia als indrets amb una activitat artística més intensa, habitualment Barcelona.

Així doncs, la mitja dotzena escassa d’articles apareguts a la premsa tot ressenyant l’exposició d’artistes lleidatans oscil·la entre aquells textos de caràcter descriptiu i purament elogiós, normalment escudats en la falta de coneixement de l’autor a l’hora d’emetre judicis de valor sobre la mostra, i aquells que evidencien provenir de plomes amb cert coneixement de la fenomenologia artística del moment, prou capaces de formular crítiques més o menys argumentades, les quals alimentaren alguna polèmica prou interessant.

Les crítiques més modestes acostumen a ser força irregulars i de poca profunditat, i es caracteritzen per deixar el rigor de banda a l’hora de comentar l’obra presentada pels artistes ja consagrats; mentre que quan és el torn de tractar artistes emergents, els criteris són poc clars i es basen essencialment en el gust del comentarista, que en ocasions opta per donar veu a qui considera més acreditat per opinar.76 Aquests articles posen l’accent en la bondat de la iniciativa de celebrar una exposició que ha aconseguit aplegar un panorama prou complet dels artistes lleidatans del moment, tot celebrant l’èxit de la convocatòria, per bé que en alguns casos tampoc s’estan de lamentar el poc ressò obtingut entre la ciutadania.77 Entre les crítiques publicades que es podrien afiliar a aquest costat de l’espectre de l’opinió artística observada, mereix una menció especial el número monogràfic que Lérida-Revista va publicar 75. Ibídem.

76. J.P., “Exposició d’Art”. El Ideal [Lérida] (25 maig 1912), pp. 1-2 77. P. “L’Exposició d’Art”. El Pallaresa [Lérida] (5 juny 1912), pp. 1-2

34

en ocasió de l’exposició.78 Aparegut immediatament després de la inauguració de la mostra, el seu principal objectiu era proporcionar una crònica força detallada de l’acte oficial d’obertura de l’exposició —incloent-hi el discurs de Pleyan al complet—, acompanyada del catàleg de peces exhibides. No obstant això, aquest monogràfic també va procurar esperonar una resposta positiva del públic que valorava la importància d’un esdeveniment com l’exposició en el context del moment i —escudant-se altre cop en la manca de competència per formular judicis de valor proporcionats— oferia un breu comentari sobre cadascun dels artistes participants per tal de facilitar la possible visita dels lectors a la mostra.

Secció de l’exposició on s’agrupaven les obres d’Antoni Samarra

Tanmateix, resulten força més interessants les crítiques que evidencien sorgir de plomes més documentades, que encadenen arguments fonamentats en criteris més definits i que transcendeixen la manifestació del pur gust propi o la reverència irreflexiva davant les grans figures. En el cas que ens ocupa, aquestes crítiques s’amaguen sota pseudònim i protagonitzen una polèmica molt interessant, la qual esdevé l’única agitació remarcable al voltant de les lectures sobre l’exposició. Ara bé, tot i ser l’única controvèrsia de certa entitat que es manifesta a propòsit d’aquest esdeveniment, ens confirma la presència de representants de les elits culturals locals que se sentien interessats i que acompanyaven —ni que fos discretament— observaven i comentaven l’activitat artística que tenia lloc a Lleida en aquesta època, essent aquesta una aportació molt necessària per a un desenvolupament complet de l’ecosistema artístic d’un indret.

Joan de Biclara és el pseudònim d’un dels protagonistes del debat plasmat a la premsa.

Seva és la crítica més matinera,79 on manifesta la seva sorpresa davant el nombre d’artis-

78. Lérida-Revista (1912), núm. 2 79. BICLARA, Joan de. “L’exposició d’art”. Diario de Lérida [Lérida] (23 maig 1912), pp. 1-2

3 5

tes lleidatans que s’ha aconseguit reunir en una mateixa sala d’exposicions i del potencial d’alguns d’aquests. Després de formular les felicitacions pertinents, no sense banyar-les del tradicional pensament lleidatanista, el crític manifesta el desig que aquesta exposició no sigui flor d’un dia, sinó que sigui estímul de nombroses iniciatives de caràcter artístic a la ciutat, que ben necessitada n’estava.

En aquest cas, Biclara repassa tots els artistes que concorren a la mostra amb una crítica que ja s’albira més ben fonamentada que les que hem mencionat anteriorment. Destaquen especialment les freqüents observacions sobre la dificultat d’alguns artistes per aportar sentiment a les seves obres o per aprofundir en la psicologia dels personatges retratats. És el cas, per exemple, de Ramon Alsina, Borràs Perelló, Borràs Nicolau o Ramon Fontanals. Biclara té bones paraules per a artistes de mèrit com Bergós, Francesc Borràs, Carles Mostany o Prudenci Murillo, però no li tremola el pols a l’hora de manifestar irregularitats en les obres presentades per Gili Roig, Tomàs Boix o Martí i Garcés; mentre que es deixa endur per l’entusiasme i lloa —sense caure en valoracions— l’obra de Jaume Morera.

Ara bé, Biclara encén la metxa del debat amb una crítica sense embuts a Antoni Samarra.

El crític es dirigeix directament a l’artista i li valora part del seu treball, però apunta que el pintor pontsicà manca de major treball i dedicació per tal de crear obres ajustades al cànon de bellesa del moment, un esforç que havia de passar per davant de la seva possible genialitat. Biclara aprecia la sinceritat de Samarra en les seves obres, però alhora li demana que no es deixi endur per l’atractiva positura d’ésser un artista incomprès o dominat per l’emoció del color.

Una setmana després de la publicació d’aquesta primera crítica, E. d’Ars va rubricar la seva visió de l’exposició sota la forma d’una carta oberta al mateix Biclara.80 Ràpidament, el pseudònim d’aquest crític ens evoca el nom d’Eugeni d’Ors, una de les principals figures del Noucentisme, moviment al qual sembla tenir-hi força simpatia, sobretot pel que es pot destil· lar de les seves paraules.

En essència, D’Ars aplaudeix la crítica publicada per Biclara en termes generals, però manifesta el seu desacord respecte a les observacions versades sobre Antoni Samarra, i surt en defensa seva amb un llenguatge sobri i respectuós. El crític apunta que precisament una de les virtuts de Samarra és la correspondència sincera entre els seus sentiments i la pintura que produeix, i el qualifica d’impressionista, d’efectista, sense que aquestes facetes siguin negatives. Ans al contrari, el fan un pintor molt valuós i valent, a qui cal animar perquè continuï en la mateixa direcció.

A aquesta carta oberta la va acompanyar una segona missiva, publicada al mateix diari tot just una setmana després.81 No es té constància d’una resposta pública per part de Joan de Biclara a la carta que acabem de comentar, sinó que és possible que aquesta publicació correspongui a un fragment no publicat de la primera carta D’Ars, que aquest amplia tot aprofitant 80. E. d’ARS, “Lletra oberta á [sic] En Joan de Bicara [sic]”. Diario de Lérida [Lérida] (30 maig 1912), p. 2 81. E. d’ARS, “Lletra oberta a En Joan de Biclara”. Diario de Lérida [Lérida] (2 juny 1912), p. 1

36

l’avinentesa de la conferència de Magí Morera. D’Ars comenta breument la ponència i fa un ressò especial de la reflexió del poeta, que mencionà que en aquesta ocasió era preferible no formular crítiques a l’exposició ni als seus participants pel fet que aquest era un esdeveniment impulsat per l’amor que tant l’organització com els mateixos artistes professaven a la ciutat.

En el moment que Morera pronuncià el seu discurs, Biclara ja havia fet públic el seu parer sobre la mostra, al qual D’Ars s’hi afegí després de la conferència. De totes maneres, en aquesta carta, el crític vol manifestar que tant ell com Biclara compartien públicament unes opinions formulades sempre des de la veneració per l’activitat artística i guiades per una voluntat sincera. Un cop aclarit l’esperit que impulsava el seu treball crític, ens trobem amb el que sembla el fragment no publicat de la primera carta oberta a Biclara, on D’Ars parla dels punts on no comparteix l’opinió del crític. En primer lloc, reobre la polèmica al voltant de Samarra per reblar el clau de l’argumentació publicada a la primera carta tot valorant l’habilitat del pintor per plasmar el sentiment en els seus treballs. Seguidament, surt en defensa de Ramon Fontanals, a qui Biclara havia demanat un treball més profund d’anàlisi psicològica en els seus retrats per tal que les seves obres superessin l’estadi de la simple còpia de la realitat. En contrast amb el cas de Samarra, en aquesta ocasió D’Ars valora la mesura i contenció del retratista lleidatà en la seva tasca, ja que d’aquesta manera aconsegueix Alfred Pereña. realitzar una tasca gens menyspreable i evita caure en la caricatura.

La polèmica —tot i que poc acarnissada i marcada per un gran respecte, especialment des del punt de vista d’E. d’Ars— és una bona mostra de les discussions que s’establien entre els representants dels diversos corrents d’opinió artística que es podien localitzar a la Lleida de principis de segle. Una certa educació i coneixement de més o menys profunditat sobre la fenomenologia artística del moment es fan visibles en els seus discursos, força distanciats de les tradicionals ovacions presents a la premsa. Cal destacar la valentia d’ambdós crítics a l’hora d’aixecar la veu i fer públiques les seves opinions, car només amb la diversitat de pensament i sobretot amb el diàleg i la polèmica entre punts de vista diferents es genera una situació propícia per al creixement del pensament crític en matèria artística. La seva escassetat concorda clarament amb la intensitat relativament baixa de la vida artística lleidatana, però cal destacar que ambdós crítics es mostren sorpresos de la quantitat i la qualitat d’artistes que s’han congregat amb motiu de l’exposició, de manera que les expectatives de futur en tots els àmbits eren, com a mínim, prometedores.

3 7

Epíleg: l’amor, amb amor es paga El 9 de juny, l’exposició d’artistes lleidatans tancava les portes, aparentment sense deixar una petja notable a la ciutat. 30 dies, 29 artistes, 219 obres exposades… i un eco més aviat discret a la vida lleidatana. No es disposen de dades sobre el nombre de visitants de la mostra, però si ens basem en el fet que tan sols s’efectuaren 45 vendes i que s’adjudicà un mínim de 6 peces en concepte de premis del sorteig, podem afirmar que la resposta ciutadana fou molt tèbia, realitat que s’accentua amb la resposta desigual per part de col·lectius i institucions locals a la crida a l’adhesió al patronat.

Malgrat els resultats modestos que presenta la lectura d’aquests indicadors, no ens podem estar de remarcar que aquells que se sentiren interessats realment mostraren una actitud compromesa i una clara voluntat de col·laborar en l’èxit del projecte. A més, un repàs a les obres venudes posa de manifest que els artistes més ben valorats per la crítica foren els que vengueren una proporció més important de la seva obra. És el cas de Samarra, Bergós o Gili Roig, els quals probablement també demanaren imports més assequibles que les grans figures que lideraren la mostra, com Jaume Morera o Xavier Gosé, car només d’aquesta manera es pot justificar que el conjunt de l’obra que enviaren a l’exposició no fos venuda.

Poc abans de la clausura de l’exposició, i davant d’una perspectiva poc alegre des del punt de vista de la comissió organitzadora i la junta d’admissió i instal·lació d’obra, la premsa va publicar un article de llenguatge duríssim, una autèntica bufetada a l’orgull de l’opinió pública lleidatana. El text, signat amb la inicial A, és clarament obra d’Alfred Pereña, alma mater de la iniciativa i probablement la persona que desitjava amb més intensitat que l’exposició d’artistes lleidatans hagués estat un autèntic revulsiu de la vida quotidiana de la ciutat.82 Després de manifestar el valor que suposava haver reunit en un mateix espai expositiu un gran nombre d’artistes d’origen lleidatà en una mostra miscel·lània però de caràcter antològic, Pereña descarrega la frustració acumulada durant les setmanes que l’exposició havia tingut les portes obertes. Malgrat les altes expectatives dipositades en el projecte, el seu principal impulsor veié com, dia rere dia, la ciutadania romania pràcticament indiferent al que es presentava als salons de la Paeria: l’exposició estava passant sense pena ni glòria per Lleida, quan als ulls de Pereña hauria d’haver aixecat passions.

Profundament dolgut davant del poc interès que generà el projecte que encapçalava, Pereña suggereix la possibilitat que el substrat educatiu i cultural de Lleida encara no estava prou madur, tal com evidenciava el trist fet que la majoria d’artistes presents a l’exposició eren pràcticament inèdits a la seva terra, però alguns ja gaudien de l’aval dels grans centres artístics del moment. No sense sentir-se avergonyit per aquest panorama, però amb una certa esperança de millora de la situació en un futur, Pereña demana al jovent, a les institucions i als representants de l’elit de la societat local que es comprometin a favor dels artistes locals, per tal que d’una vegada per totes la població els conegui, se’ls faci seus i els valori com cal.

82. A[lfred Pereña], “Ante la clausura de la Exposición de Arte”, El Ideal, 5 juny 1912, p. 2

38

L’apel·lació a aquesta responsabilitat és l’últim intent de Pereña d’esperonar una iniciativa que, malgrat que presentà un gran potencial, havia semblat sucumbir a la manca de to muscular que —sobretot en l’àmbit artístic i cultural— presentava la ciutat de Lleida. Com altres que l’havien precedit en la demanda, Pereña també rebla la manifestació pública de la seva frustració amb una petició emocional però gens mancada de raó: potser la petjada de la mostra no havia estat tan profunda com s’havia esperat, però s’havia posat de manifest que Lleida disposava d’uns actius artístics que calia potenciar, i que una infraestructura ad hoc, apta per acollir exposicions i custodiar col·leccions d’art, era una necessitat cada cop més notòria. “¿Qué hacemos de tanta obra de arte? Pues fundar un Museo que nos sirva a la vez de Ateneo. ¿Está bien?”83 Vist en perspectiva, el sentiment de derrota de Pereña es pot comprendre, però també cal relativitzar-lo. La iniciativa que liderà per tal de dinamitzar la vida cultural local és molt lloable, i cal entendre l’organització i la celebració de l’exposició d’artistes lleidatans de 1912 com una autèntica fita en la historiografia de l’art de ponent. Gràcies a aquesta mostra, es va aconseguir quelcom mai dut a terme fins llavors —i gens senzill d’executar, com ho evidencia el fet que no van tenir lloc experiències de caràcter similar fins a la celebració de les exposicions-concursos de primavera dels anys 30: compilar una mostra suficientment representativa de l’estat que presentava la vida artística lleidatana a principis del segle XX. Artistes consagrats avalaren la iniciativa i es posaren de costat amb creadors desconeguts però valuosos que aprofitaren el projecte per donar-se a conèixer tot evidenciant que, en l’àmbit artístic, Lleida no era morta i que encara hi havia molta feina a fer. L’exemple més revelador que malgrat tot la mostra no havia picat en ferro fred, és el creixement més que notable de l’activitat expositiva a la ciutat a partir de 1912: de tot just una desena d’exposicions celebrades en els 25 anys anteriors, des de llavors fins a l’esclat de la Guerra Civil es comptabilitzen unes 58 exposicions només a la ciutat de Lleida. L’increment no és casual; la celebració de l’exposició de 1912 assenyala un clar punt d’inflexió en l’activitat expositiva local.

Les conseqüències tangibles d’un esdeveniment de tal magnitud com l’exposició de 1912 no s’han de buscar en el període immediatament posterior a la seva clausura, sinó que és necessària una certa dosi de paciència perquè els seus fruits siguin visibles. En aquest cas, fou necessari esperar fins a 1915,84 quan sembla que la demanda social d’un equipament específicament concebut per acollir esdeveniments de caràcter artístic havia arribat a un grau de maduresa suficient perquè les institucions no poguessin posposar-ne la resposta. Així doncs, tres anys després de la celebració de l’exposició, s’establien les bases per a la creació d’un museu d’art a la ciutat, el futur Museu Morera; i els actors que el 1912 es mostraren poc compromesos davant de l’organització d’una exposició general d’artistes lleidatans dedicaren grans esforços perquè el museu fos una realitat. Ara, un segle després de l’espurna que demostrà 83. Ibídem.

84. Val a dir que es detecten moviments incipients sobre això a mitjan 1914, quan a la Paeria es debat la possible construcció d’un espai que allotgés un museu d’art, biblioteca i altres equipaments artístics i culturals. Vegeu les actes de les sessions del 3 i 15 de juliol de 1914, Arxiu Municipal de Lleida.

3 9

la infravaloració general davant d’un gran potencial artístic lleidatà, no voldríem ser l’eco del Pereña desenganyat, però potser ha arribat l’hora de tancar el cercle. El Museu Morera, hereu directe de l’esperit de l’exposició de 1912, necessita una seu permanent i definitiva per dur a terme la seva missió i, sobretot, per fer-se realment visible en un context que encara avui no sembla haver assolit la tensió muscular desitjable en termes artístics i culturals, malgrat les millores gens menyspreables esdevingudes en temps recents. Aquest desitjat salt endavant només serà possible amb el compromís col·lectiu a favor de la historiografia de l’art lleidatà: el 1912 es disparà el tret de sortida; la meta és ben a prop.

40

Museu dâ&#x20AC;&#x2122;Art de Lleida, 1917

4 1

42

Annex documental Relació d’artistes

Anton Alsina Amils [Tàrrega 1863 - Lleida 1948]. Escultor i pintor format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i becat a l’Acadèmia de Belles Arts de Roma. Conreà la pintura de paisatge i els interiors, però destacà principalment com a escultor. Hi presentà una escultura.

Ramón Alsina Amils [Tàrrega 1861 - Barcelona 1948]. Pintor i dibuixant, estudià a l’Escola d’Art i Oficis de Barcelona i després a l’Escuela de San Fernando a Madrid. Professor de dibuix i figura a Llotja, conreà la pintura de paisatge i decorativa sota els paràmetres del realisme pictòric. Hi presentà dues pintures.

Josep Àlvarez. Pintor. Hi presentà 4 pintures.)

Joan Bergós Massó [Lleida 1894 - Barcelona 1974]. Pintor, dibuixant i arquitecte. Es formà a l’Escola de Sant Lluc de Barcelona i practicà el paisatge a l’oli i l’aquarel·la, la natura morta i el retrat. Desenvolupà el seu vessant com a pintor especialment durant els anys d’estudiant d’arquitectura. Hi presentà 34 aquarel·les.

Francesc Borràs Farràs [Balaguer 1891 1969]. Pintor pensionat per la Diputació de Lleida, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. S’especialitzà en la figura i el retrat. Hi presentà tres pintures.

Ramon Borràs Perelló [Lleida 1858 1941]. Tallista i escultor, formà part del grup Tranquil Taller juntament amb Fontanals i Murillo. Es dedicà principalment a la talla en altars i a l’escultura religiosa. Hi presentà una escultura.

Ramon Borràs Vilaplana [Lleida 1886 1967]. Tallista, escultor i pintor, fill de Ramon Borràs Perelló. Continuà la tradició familiar i es dedicà a l’escultura religiosa i a la pintura. Formà part del grup Heptantropos. Hi presentà dues escultures.

Joan Borrell i Nicolau [Barcelona 1888 - 1951]. Escultor que desenvolupà la major part de la seva trajectòria artística a Barcelona, encara que durant uns quants anys es vinculà a les terres de Lleida. Format a l’escolla de Belles Arts de Barcelona, conreà el retrat en bust i l’escultura monumental. Hi presentà sis escultures.

Lluís Botines Font [Lleida, 1891 - ?]. Pintor i decorador. Muntà un taller a Barcelona des d’on realitzà decorats per a diferents companyies i teatres de la ciutat comtal i d’Amèrica del Sud. Hi presentà dotze pintures.

Tomàs Boix Soler [Solsona, 1886-1951].

Pintor autodidacta influenciat pel seu amic Joaquim Mir. Conreà el bodegó, el paisatge i la figura. Hi presentà sis pintures.

4 3

Pere Corberó Casals [Lleida, 1875 - Barcelona, 1959]. Bronzista, repussador, escultor i pintor instal·lat des de petit a Barcelona. Sota el mestratge de Pau Gargallo viatjà a París on treballà, també, el dibuix i el modelatge. Hi presentà quatre relleus de llautó.

Barcelona. L’any 1900 s’estableix a París, on es convertirà en testimoni excepcional d’una societat a mig camí entre la tradició i la modernitat i que el reconeix com un dels seus grans cronistes gràfics. Hi presentà quinze dibuixos aquarel·lats.

Antònia Farreras Betran [Lleida, 1886Barcelona, d. 1934]. Pintora i dibuixant que destacà especialment pels seus olis de flors, tractats amb una sensibilitat cromàtica característica. Hi presentà cinc pintures.

Lluís Izquierdo [Lleida ? – Lleida, 1918].

Dibuixant i pintor, es dedicà a l’ensenyament artístic a la seva pròpia acadèmia i fou un destacat animador de la vida cultural i artística de la ciutat. Hi presentà una pintura.

Ramon Fontanals Artigues [Lleida, 1891 1971]. Pintor, orfebre i joier format a l’Escola de Belles Arts de Madrid, on fou deixeble de Sorolla. Hi presentà quatre pintures.

Lluís Lladó. Pintor, dibuixant i fotògraf. Hi presentà dinou fotografies.

Hermini Fornes. Pintor. Hi presentà quatre pintures.

Baldomer Gili i Roig [Lleida, 1873- Barcelona, 1926]. Pintor, dibuixant, il·lustrador i fotògraf. Estudià amb José Salis a Irun, a l’Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona, a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, a l’Acadèmia Oficial de Belles Arts de Munich i a Roma, amb una pensió de la Diputació de Lleida. De caràcter marcadament eclèctic, conreà el paisatgisme, però també el simbolisme i la pintura de figura centrada en temes folklòrics. Hi presentà tretze pintures.

Xavier Gosé Rovira [Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915]. Dibuixant i il·lustrador format a l’Escola de Belles Arts i Oficis de 44

Josep Martí Garcés de Marcilla [Lleida 1880 - Barcelona, 1932]. Pintor format a Barcelona i a París. Conreà el paisatge, les natures mortes, les figures i, per sobre de tot, les pintures d’interiors, temàtica en què destacà àmpliament. Hi presentà dues pintures.

Jaume Morera Galicia [Lleida 1854 – Madrid, 1927]. Pintor. Format a Barcelona i a Madrid, on establí una llarga amistat amb el seu mestre Carlos de Haes, fou un dels paisatgistes més ben valorats de la pintura espanyola de finals del segle XIX i principis del segle XX. Pintor de les neus per excel·lència, els seus treballs se centren bàsicament en els paisatges de la serra de Guadarrama, però també en els de la costa Cantàbrica i els Països Baixos. Desenvolupà un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, que posteriorment acabaria duent el seu nom, al

qual aportà una important col·lecció artística. Hi presentà quatre pintures.

Maria Creu Morera Camps [Barcelona, 1885 - 1962]. Pintora. Neboda de Jaume Morera, es formà a Barcelona sota els auspicis de Josep Martí Garcés, primer, i del seu sogre, Alexandre de Riquer, després. Hi presentà dues obres.

Carles Mostany Rebés [Lleida, darrer terç del s. XIX – Barcelona, primer quart del segle XX]. Pintor i escenògraf. Conreà el paisatge, el bodegó, les flors i els decorats de teatre. Hi presentà deu pintures.

Priudenci Murillo Domingo [Lleida, 1864 - 1950]. Escultor. Es formà a Lleida, al taller de Ramon Borràs, i posteriorment a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts. Becat per la Diputació, amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment per les seves figures i bustos. Hi presentà quatre escultures.

Francesc Pallás Casañé. Pintor. Hi presentà tres aquarel·les.

de picapedrer en obres emblemàtiques del modernisme català amb una sentida vocació creativa expressada a través de la pintura i el dibuix. Conreà especialment el paisatge i la figura amb una obra que provocà un fort impacte en els ambients artístics lleidatans.

Hi presentà trenta-nou pintures i dibuixos.

Vicens Soriano. Pintor. Hi presentà una pintura.

Josep Maria Vicens. Fotògraf. Hi presentà quatre fotografies.

Manuel Villegas Brieva [Lleida, 1871 – Madrid, 1923]. Pintor i dibuixant. Becat per la Diputació per estudiar primer a Madrid, a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, i després a Roma. Deixeble de Francisco Pradilla, fixà la seva residència a la capital espanyola on, juntament amb Joaquim Sorolla i Aureliano de Beruete, fundà l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors. Conreà el paisatge, el retrat i la pintura d’història. Hi presentà quatre pintures.

Carles Perelló. Pintor. Hi presentà tres pintures.

Carme Permanyer. Dibuixant. Hi presentà dos dibuixos.

Antoni Samarra Tugues [Ponts, 1886 – Cabrera de Mar, 1914]. Pintor i dibuixant. Es traslladà de jove a Barcelona per aprendre l’ofici de picapedrer. Alternà els seus treballs 4 5