Deportats sabadellencs als camps nazis (1940-1945) (pàgines 155-201)

Conferència de vegueria de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU) a Badalona, 1937. El vuitè per l’esquerra és Josep Rodríguez Escursell; el cinquè és Joan Capellas Fages, un company seu de les JSU de Sabadell que també acabà essent deportat a Mauthausen (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).

Document d’inscripció de la defunció de Josep Rodríguez Escursell [7-5-1943]. KL Mauthausen, 8-5-1943 (Arolsen Archives).

Avís oficial de defunció de Josep Rodríguez Escursell, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar de referència Maria Casas Escursell, una cosina seva, resident a Sabadell. París, 29-11-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

PERE SABATER CARBONELL

Sabadell, 29-6-1910 / Perpinyà,9-4-1968

El domicili familiar de naixement era al carrer de l’Horta Novella, 115, 2n pis. Posteriorment, l’any 1914, es va traslladar al carrer de Puigcerdà 28, on vivia amb el seu pare. Era el fill petit de Manuel Sabater Carol, jornaler originari de Morella, i Maria Carbonell Gras, jornalera nascuda a Sant Celoni, i tenia dos germans: Joan (Sabadell, 31-5-1896) i Josep (Sabadell, 17-1-1899). De molt jove, als 14 anys, amb motiu d’un accident de treball li van haver d’amputar una part del seu braç esquerre, probablement en una fàbrica tèxtil de Castellar del Vallès. Molt probablement s’acabà traslladant a Barcelona, atès que la darrera residència familiar de la qual tenim referència és la del carrer de Blasco de Garay, número 26, d’aquesta ciutat, encara propietat de la família.

GUERRA CIVIL Desconeixem quin va ser el seu destí durant el conflicte armat, si bé és cert que degut al fet de ser mutilat és molt probable que efectués tasques auxiliars de suport a la rereguarda. Segons fonts familiars, Pere Sabater era un militant convençut del Partit Socialista Unificat de Catalunya. A l’arxiu familiar es conserva una fotografia seva amb uns companys feta a València el 28-1-1937, ciutat on estava establert el govern de la Segona República espanyola. Es va casar a Barcelona l’any 1937, amb Josefa (“Pepita”) Virgili Aspachs (Barcelona, 11-11-1911), amb qui van tenir una filla, Josefina, nascuda el 4-2-1938.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França i va travessar la frontera com també ho feu el seu cunyat Pere Virgili Aspachs; aquest darrer acabà retornant a Catalunya havent passat prèviament pel camp d’Argelers i d’haver emmalaltit greument, d’haver estat hospitalitzat a Castelnaudary i d’haver-se recuperat. Entre els anys 1939 i 1941 és probable que Pere Sabater hagués dut a terme activitats de suport a la Resistència Francesa amb el maquis espanyol, a la zona de Lo Casteron , al nordest de Tolosa de Llenguadoc. El cert és que va ser detingut a Montauban i va ser internat en primera instància en el camp de concentració de refugiats de Setfonts, del 29 de juny al

21 de setembre de 1941. Després va ser traslladat al camp de concentració de Vernet: allà hi va ingressar el 22-9-1941 i en sortí sortí el 30-6-1944, coincidint amb el tancament d’aquest camp.168 Tot seguit va ser reclòs a la Caserna de Caffarelli (Tolosa de Llenguadoc), d’on sortí el 3-7-1944 i va ser traslladat, des de l’estació de trens de Toulouse-Raynan, a Bordeus, on arribà el 9-8-1944. Vint dies més tard fou deportat al camp de concentració de Dachau (Alemanya), amb data d’entrada del 28-8-1944 i núm. de matrícula 94275. Va ser alliberat el 27 d’abril de 1945, vuit mesos després d’haver-hi estat internat.

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT Després d’haver sobreviscut al seu internament tardà en el camp nazi de Dachau, un cop aquest va ser alliberat per les tropes americanes, va fer una estada a Mulhouse per recuperar-se de salut i el juny de 1945 va ser repatriat a París. Es va establir a la capital francesa i allà es va poder reagrupar amb la seva muller i filla. Durant els primers anys de la postguerra es va implicar amb la comunitat catalana d’exiliats i deportats supervivents: l’any 1947 es va fer soci del Casal Català de Montauban, a partir del 1950 es va associar a la Féderation Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP), l’any 1951 es feu membre de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos i partir del 1959 esdevingué membre de la Union Nationale des Associations de Déportés Internés et Familles de Disparus (UNADIF). Va ser reconegut com a deportat polític pel govern francès l’any 1958 i a París treballava de porter al cabaret “Le Schubert” de Montparnasse, barri on vivia amb la família (Boulevard de Montparnasse, 132, París XIV).169 En aquest establiment va conèixer al cantant francès Charles Trenet, amb qui va fer amistat. Uns anys després, de 1956 a 1960, va canviar de feina i va treballar a la “Galerie Matignon” (pintura antiga). Just en aquesta època ja havia pogut fer alguna visita esporàdica a la família de Barcelona. Aprofitant el cobrament de la indemnització del govern alemany com a ex deportat, va poder llogar una casa amb jardí a Perpinyà, propietat de

Full d’empadronament de la família Sabater Carbonell al domicili del carrer de l’Horta Novella, 115, 2n pis, de l’any 1910 (AHS).

Pere Sabater Carbonell amb uns companys seus en un retrat d’estudi fet a València el 28 de gener de 1937, a la rereguarda republicana i en plena Guerra Civil espanyola (J. Derrey / Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

Pere Sabater Carbonell, ajupit, amb camisa de quadres, amb companys seus de la feina. Barcelona, anys 1930 (autor desconegut / Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

Fitxa de registre dels efectes que li van lliurar a Pere Sabater Carbonell en ingressar al camp de concentració KL Dachau, amb data de 28-8-1944: una jaqueta, uns pantalons, una camisa, uns calçotets, un mocador i una cartera amb paper (Arolsen Archives).

Trenet (“Maison Trenet”), on la família s’acabà traslladant i establint.

MEMÒRIA I FAMILIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserva la fitxa de registre dels efectes que li van lliurar en ingressar al camp KL Dachau, el 28-8-1944. Abans de la seva mort, esdevinguda als 58 anys, havia pogut visitar a la familia de la seva dona a Barcelona. Josefa Virgili i la seva filla van morir a Perpinyà, el 13-12-1998 i el 26-10-2022, respectivament. Per la banda de la seva muller, encara és viva a seva germana petita Rosa Virgili Aspachs, de 96 anys, així com també altres familiars d’aquesta branca familiar: els germans Laura, Conxita i Pere Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili. La identificació d’aquest deportat sabadellenc s’ha produït al llarg de l’any 2020, gràcies a la recerca feta pel company investigador de l’Amical de Mauthausen, Juan Manuel Calvo, en base als Arxius d’Arolsen (Alemanya), i encara no té la seva llamborda stolperstein a la ciutat.

Pere Sabater Carbonell, darrere del taulell d’una parada de la Federació dels Internats i Deportats Polítics; a la seva esquerra la seva muller Josefa Virgili Aspachs. París, any 1946 (autor desconegut / Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

168 La informació sobre la seva possible vinculació a la Resistència Francesa i les dates d’ingrés i sortida d’aquests camps consten en diversos documents personals conservats per la família (Arxiu familiar de Conxita Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili). Els alemanys tancaren el camp de Vernet i les 403 persones internades, 398 homes i 5 dones, foren escortats en camions i en autobusos fins a l’estació Raynal de Tolosa. Els deportaren, via Bordeus, en el comboi conegut amb el nom del “Tren Fantasma”. Els homes supervivents del trajecte acabaren internats a Dachau el 28 d’agost, i les dones a Ravensbrück, a principis de setembre. Pere Sabater, i els altres companys i companyes, va fer un recorregut de més de 1.000 quilòmetres, en un viatge accidentat i amb aturades constants en diversos

punts del trajecte: a Bordeus els homes van estar reclosos a la Sinagoga entre el 12 de juliol i el 9 d’agost, on el comboi, que ja havia augmentat el nombre de deportats fins a unes 800 persones, va reemprendre el trajecte via Tolosa de nou, Lyon, Dijon, Metz i fins arribar a Dachau (fonts: http://www.campduvernet.eu/ i http://www. lesdeportesdutrainfantome.org/index.htm).

169 L’investigador David Ferrer també ha localitzat aquesta referència a la petició de reconeixement de resistent de Pere Sabater, als arxius del Service historique de la Défense / Centre historique des archives de Vincennes.

Pere Sabater Carbonell i la seva muller. París, anys 1950 (autor desconegut / Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

Medalla del govern de la República Francesa lliurada a Pere Sabater Carbonell com a reconeixement a la seva deportació als camps nazis: Medaille de la Déportation et de l’Internement pour faits de Résistance. Anys 1960 (Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

Retrat

fet a Barcelona entre els anys 1955-1956. D’esquerra

Conxita Virgili Escofet, Pere Sabater Carbonell, Laura Virgili Escofet, Pere Virgili Escofet i Pere Vigili Aspachs (autor desconegut / Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

Carnet de Pere Sabater Carbonell com a membre de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos. París, 1951 (Arxiu familiar de Laura Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili).

familiar

a dreta:

FRANCESC SABATÉS ESPERANZA

Santa Perpètua de Mogoda, 30-7-1903 / Gusen (Àustria), 11-11-1941

Vivia a Sabadell des de l’any 1915. Tenia dos germans, Jaume i Francesc, i tres germanes, Maria, Eulàlia i Rosa. El 15 de maig de 1927 es va casar amb Àngela Fusimanya Bulló (Sabadell, 23-12-1899), i tenien un fill, Josep (Sabadell, 10-9-1927) i una filla, Maria. Era peó de les brigades municipals (transportista) i militava a la CNT. El seu darrer domicili va ser al carrer de Sant Cugat, 79.

GUERRA CIVIL Estava vinculat al Servei d’Intel·ligència Militar (SIM), va anar al front com a milicià de la Columna Alpina i esdevingué soldat d’Aviació de l’Exèrcit Republicà.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Abans de fugir cap a França i exiliar-se, va passar per Sabadell i es va acomiadar de la família. Allà va ser internat al camp de concentració de refugiats d’Argelers, on va ser registrat amb el número 4107, el 16-5-1939, i més endavant es va allistar i fou destinat a la Companyia de Treballadors Estrangers 93 CTE de Le Sauzedu-Lac (departament dels Alts Alps, regió de Provença-AlpsCosta Blava, França).170 En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat primer al Frontstalag 142 de Besançon (Dubs, Borgonya-Franc Comtat, França) i després a l’Stalag XI-A d’Altengrabow (prop de Magdeburg, Saxònia-Anhalt, Alemanya). El 26-4-1941 va ser deportat a Mauthausen,171 on va ingressar amb el número de matrícula 3396, i després va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar el 2010-1941, amb el número de matrícula 13893, i on va acabar morint al cap de vint-i-dos dies.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven la targeta de matrícula al camp de Gusen i el document d’inscripció de la seva defunció, registrada al KL de Mauthausen el 14-11-1941, tres dies després de la seva mort. Cap a finals de 1939 la seva dona ja havia encarregat un fotomuntatge per tal de “reagrupar” en un sol retrat la família sencera, en record al marit desaparegut. L’any 1951 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de

la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Àngela Fussimanya Bulló, la seva dona, amb domicili a Sabadell.172 Amb el pas del temps l’Àngela, assabentada d’aquells fets, va poder percebre la pensió vitalícia atorgada pel Govern d’Alemanya als familiars directes dels deportats.173 Els seus fills ja són morts i sobreviuen tres netes, Maria dels Àngels, Montserrat i Núria, i també el seu nebot, Josep Escoda Sabatés, que conserven el seu record i algunes fotografies i documentació escadussera sobre aquells esdeveniments. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

Targeta de matrícula de Francesc Sabatés Esperanza del camp de Gusen, amb data d’ingrés del 20-10-1941 (Arolsen Archives).

170 Desconeixem si en aquesta CTE i en aquest destí va coincidir amb un altre sabadellenc que acabarà essent capturat i deportat al mateix camp nazi que ell, Valentí Oliveras Valls.

171

173 Segons fonts orals del seu nebot Josep Escoda Sabatés (Sabadell, 7-5-2018).

Llamborda stolperstein de Francesc Sabatés Esperanza, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Francesc Sabatés Esperanza. Sabadell, ca. 1925 (cedida per Josep Escoda Sabatés / AHS).

Fotomuntatge de la família

Sabatés - Fussimaya: la filla, Maria, la mare, Àngela, el fill, Josep, i el pare, Francesc. Sabadell, ca. 1939 (cedida per Josep Escoda Sabatés / AHS).

El nom de Francesc Sabatés Esperanza consta a una de les llistes dels refugiats catalans internats al camp d'Argelers (font: Llistes nominals amb la professió dels refugiats catalans internats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès [16.05.1939], 6a llista del camp d’Argelers / ANC).

Document d’inscripció de la defunció de Francesc Sabatés Esperanza [11-11-1941] registrada amb data del 14-11-1941 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

JOSÉ SÁNCHEZ LAORDEN

Barcelona, 14-2-1921 / Mauthausen (Àustria), 20-7-1943

Vivia a Sabadell des del 1930. El seu darrer domicili va ser al carrer de Riera Villaret, 80 (estada núm. 4), a la Creu Alta. Els seus pares, José Sánchez Martínez, jornaler, i Antonia Laorden García, eren originaris de Santomera (Múrcia) i també vivien a Sabadell.174 Tenia quatre germanes, Asunción, Maria (nascuda a Sabadell), Juana (nascuda a Sabadell) i Salvadora (nascuda a Sabadell el 8-12-1939), i tres germans, Andrés, Antonio (nascut a Sabadell) i un noi (nascut a Sabadell) que va morir de petit.175 Era pagès a jornal i estava solter.

confirmar la data precisa del seu naixement, en algunes fonts citada de forma errònia. La seva mare va intentar fer gestions per cobrar alguna indemnització dels governs alemany i francès, però no se’n va sortir. La seva família i descendents, entre els quals la seva germana petita, Salvadora, desconeixien molts detalls del seu periple, tot i que en conservaven algun document i fotografies, i els van poder copsar gràcies a l’exposició muntada pel MHS entre el gener i l’abril de 2019. El seu germà Antonio també és viu i resideix a Lleida. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada i un cop travessada la frontera francesa, va ser internat al camp de concentració de refugiats del Barcarès i posteriorment es va allistar a la Legió Estrangera i s’enquadrà al 22è Regiment d’Infanteria. Després va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag II-A de Neubrandenburg (Mecklemburg-Pomerània Occidental, Alemanya, al nord de Berlín), amb el número 37008. Des d’aquest camp de presoners José Sánchez va poder enviar una carta a la família, amb data del 23-9-1940 i a través del Comitè Internacional de la Creu Roja. Finalment fou deportat a Mauthausen el 24-5-1941, on ingressà amb el número de matrícula 4511 i on va morir al cap de dos anys i escaig del seu internament.176

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserva la inscripció de la seva defunció, registrada al camp KL Mauthausen el 21-7-1943, l’endemà de la seva mort. El 27-12-1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a José Sánchez, el seu pare, amb domicili a Barcelona.177 A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen s’hi conserva el certificat literal i còpia de la seva partida de naixement, documents que han permès

Retrat de la família Sánchez Laorden (fotomuntatge). D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Antonia Laorden García, José Sánchez Martínez, Andrés Sánchez Laorden, Antonio Sánchez Laorden, José Sánchez Laorden, Asunción Sánchez Laorden, Salvadora Sánchez Laorden, Maria Sánchez Laorden i Juana Sánchez Laorden. Sabadell, anys 1940 (autor desconegut / cedida per Salvadora Sánchez Laorden, AHS).

174 El pare treballava a ca n’Argelaguet, on feia de masover.

175 Informació oral de Salvadora Sánchez Laorden (Sabadell, 22 i 28-2-2019). La Salvadora va treballar de teixidora a la fàbrica de cal Marcet i també cosia per a botigues.

176 Des del camp de Mauthausen també va enviar una carta postal adreçada al seu pare, amb data del 9-6-1943 (Arxiu familiar de Salvadora Sànchez Laorden).

177 Ibídem, nota 15.

GUERRA CIVIL. Va ser carrabiner.

Retrat de grup de mares i fills, probablement a Barcelona, al barri del Clot. De la fila del darrere, la segona mare amb un nen en braços és Antònia Laorden i el seu fill José Sánchez Laorden. Cap als anys 1921-1922 (autor desconegut / Arxiu familiar de Salvadora Sànchez Laorden, AHS).

Grup de milicians en un lloc desconegut, amb eines (pics i pales), cap als anys 1936-1937. El primer per l’esquerra de la fila del darrere del tot és José Sánchez Laorden, amb el pic sobre l’espatlla esquerra (autor desconegut / Arxiu familiar de Salvadora Sànchez Laorden, AHS).

Llamborda stolperstein de José Sànchez Laorden, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Carta (postkarte) enviada per José Sánchez Laorden al seu pare José Sánchez (Sabadell, carrer de Riera Villaret, 80), des de l’Stalag II-A de Neubrandenburg (Alemanya), via Ginebra, a través del Comitè Internacional de la Creu Roja, amb segell datat el 23-9-1940 (Arxiu familiar de Salvadora Sànchez Laorden / AHS).

Carta (postkarte) enviada per José Sánchez Laorden al seu pare José Sánchez (Sabadell, carrer de Riera Villaret, 80), des del camp de Mauthausen, amb data de 9-6-1943, un mes i escaig abans de la seva mort (Arxiu familiar de Salvadora Sànchez Laorden / AHS).

Laorden visitant l’exposició “Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945)”. Sabadell, 22-2-2019 (Genís Ribé / MHS).

Laorden, germana petita del deportat José Sànchez Laorden i altres familiars seus el dia de la col·locació de la seva stolperstein Sabadell, 25 de gener de 2020 (Jesús Rodríguez Pérez/ @IStolpersteine).

Salvadora Sànchez

Salvadora Sánchez

Document d’inscripció de la defunció de José Sànchez Laorden [20-7-1943] registrada amb data del 21-7-1943 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

FRANCESC SAS LLOP

Palma d’Ebre, 23-2-1912 / Gusen (Àustria), 8-11-1941178

Fill de José Sas Piñol i Agustina Llop Martí, el seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Batllevell, 7, en un habitatge que es trobava dins la finca dels Tallers Balart (ara Brujas, 165). Era fuster i treballava a la indústria tèxtil, d’obrer del ram de l’aigua. Tenia un germà, Josep. Estava casat amb Irene Prunera Masip.

GUERRA CIVIL Va ser tinent de la Divisió 32 de l’Exèrcit Republicà. Durant la guerra va néixer la seva filla Aurora (Sabadell, 27-11-1936).

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera va ser traslladat al camp de concentració de refugiats de Les Alliers, al Fronstalag 184 d’Angulema (Charente, Nova Aquitània, França). El 20-8-1940, molt poc després que França (el règim de Vichy) firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi (22-6-1940), va ser deportat al camp de Mauthausen en un comboi en el qual hi anaven 927 republicans espanyols.179 Es tractava del primer enviament documentat de deportats a un camp nazi, procedent de l’Europa occidental. En un viatge que durà quatre dies, recorreren més de 1.500 km. Arribaren a Mauthausen el 24-8-1940, on ingressà amb el número de matrícula 4144. El 17-2-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 10377 i va ser assignat al block 16. Va morir en aquest mateix camp al cap de deu mesos, al block 32, d'una nephritis chronica, segons la documentació nazi. El seu cos va ser incinerat al crematori de Gusen el 12-11-1941.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi

conserven la targeta de matrícula del camp de Gusen, el seu nom consta a la relació de deportats que ingressen al camp, al Llibre de defuncions de Gusen (Relació núm. 40), a la Relació de defuncions de Gusen amb la causa de la mort i finalment el document d'inscripció de la seva defunció del camp KL Mauthausen, registrada el 12-11-1941, quatre dies després de la seva mort. El seu germà Josep, com a soldat

de remplaçament de l’exèrcit franquista, va morir entre els dies 19 i 28 d’octubre de 1944 a conseqüència dels combats que es van produir contra els maquis i resistents, a la Vall d’Aran.180 Cap als anys 1944-1945 la seva muller va demanar un ajut a l’Obra Nacional de Protección a los Huérfanos de la Revolución y de la Guerra, atès que el seu marit estava desaparegut i tenia una filla a càrrec seu. Per poder cobrer aquesta pensió, Irene va haver d'inscriure la seva defunció al Registre Civil amb una causa suposada de mort en combat a Ulldemolins, amb data de 5 de gener de 1939. El 27-12-1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a la seva dona, amb domicili a Sabadell.181 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys assassinats a Mauthausen i Gusen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS). El 20-5-1958 la FEDIP (Féderation Espagnole des Déportés et Internés Politiques) va elaborar un document amb les dades de l'itinerari i destí final del deportat que havia demanat la seva mare Agustina, resident a Sabadell. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust; en el moment de la seva col·locació van fer acte de presència els seus dos nets, l’Eulàlia i l’Albert, dels quals ni el Museu d’Història de Sabadell ni l’Arxiu Històric de Sabadell en teníem referència. Ambdós tenien ben poc coneixement d’aquells fets i conservaven una sola fotografia dels seus avis.

178 Gràcies a les aportacions inèdites de Joan Bta. Beltran Reverter, delegat a Catalunya de l'Amical de Neuengamme, hem pogut confirmar documentalment que Francesc Sas Llop va morir al camp de Gusen i no al Castell de Hartheim com consta en diverses bases de dades oficials i en la stolperstein que li vam col·locar a Sabadell, per descoeneixement d'aquestes informacions.

179 Ibídem, nota 124.

180 Va morir a l’Hospital de Viella. Font: Sánchez Agustí, Ferran (2016), “La invasión guerrillera de los Pirineos: ni chasco, ni fiasco”,

181 Ibídem, nota 15.

Memòria antifranquista del Baix Llobregat (Portaveu de l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat), any 11, núm. 16, p. 46.

Llamborda stolperstein de Francesc Sas Llop, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Retrat de casament d’Irene Prunera Masip i Francesc Sas Llop. Sabadell, anys 1930 (autor desconegut / Arxiu familiar d’Eulàlia i Albert de la Vega Sas).

El nom de Francesc Sas Llop consta al Llibre de defuncions de Gusen (Relació núm. 40) amb el número 6364 i amb la data de la seva incineració (12-11-1941) al crematori del mateix camp (Arolsen Archives).

Avís oficial de defunció de Francesc Sas Llop, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar Irene Prunera, la seva dona, amb domicili a Sabadell. París, 27-12-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

Els dos nets (a la dreta de la imatge) del deportat Francesc Sas Llop el dia de la col·locació de la seva stolperstein. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Document d'inscripció de la defunció de Francesc Sas Llop [8-11-1941] registrada amb data del 12-11-1941 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

ENRIC SEGARRA ESPINACH

Barcelona, 27-8-1906 / ?

Fill de Jaume Segarra Poblet, natural de Conesa, i Maria Elvira Espinach Roig, natural de Barcelona, va néixer al barri de Sants. El pare tenia una petita indústria de derivats de la pell de conill, on feien barrets i guants. Tenia dues germanes més petites, Mercè i Teresa. L’any 1930 van anar a viure a Banyoles.182 El seu darrer domicili a Sabadell va ser a la Rambla, 20-22 (ara Rambla, 22). Des del 1935, residia en aquesta adreça, que havia estat l’antic Hotel Espanya i que aleshores era la caserna de la Guàrdia d’Assalt. Era solter.

GUERRA CIVIL Formava part del cos de la Guàrdia d’Assalt i obtingué el grau de caporal del Cos de Seguretat de la Generalitat de Catalunya, pertanyent a la 10a Companyia (octubre de 1938).

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França, i va acabar allistant-se a la Companyia de Treballadors Estrangers 79 CTE, la qual estava destinada per la zona de Gap (departament d’Alts Alps, regió de Provença –Alps – Costa Blava), prop de la frontera italiana. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat primer al Frontstalag 142 de Besançon (Dubs, Borgonya-Franc-Comtat, França) i després a l’Stalag XI-A d’Altengrabow (Möckern, prop de Magdeburg, Saxònia-Anhalt, Alemanya), d’on en va sortir el 24-4-1941. Finalment va ser deportat a Mauthausen el 26-4-1941, on ingressà amb el número de matrícula 3397.183 Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT Segons fonts familiars, un cop va ser alliberat el van portar a l’hospital d’Hendaia (França), per restablir-se del seu estat de salut, que era molt precari: era un home corpulent que pesava més de 100 kg abans d’haver patit els estralls de la guerra, l’exili i la deportació, i en sortir del camp de Mauthausen pesava poc més de 30 kg.184 A l’hospital va conèixer la que seria la seva muller, Lucia, amb qui acabaria tenint un fill, Jean-Paul, i amb qui s’acabarien establint a Carrières-sur-Seine,

un municipi proper a París. En una carta personal enviada als seus familiars de Catalunya, amb data de l’11-3-1958, evocava la seva estada al camp de Mauthausen:

“(...) en los campos de exterminación nos ayudábamos los unos a los otros en la medida de nuestras posibilidades, allí una colilla tenia un valor incalculable, una persona no valia nada, habíamos sido deportados allí para ser exterminados y esto era lo que contava, y esto era lo que contava, puedo citarte inmensas coses pasadas y sufridas y vistas por allí, en aquellos lugares de siniestra memòria, pero prefiero pararme aquí porque es tan grande esto que no terminaria nunca de exponer lo que aquello fue (...)”185

Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserva la targeta d’inscripció del seu ingrés al camp KL Mauthausen. A l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany es conserva una còpia digitalitzada d’una carta familiar que va enviar l’Enric l’any 1958. Amb motiu de la posada en marxa del programa d’activitats a l’entorn de la col·locació de la segona tongada de llambordes stolpersteine a Sabadell, el gener de 2020 es va posar en contacte amb el Museu d’Història de Sabadell un nebot del deportat, en Joaquim Domènech Segarra, fill d’una de les germanes de l’Enric, que ens ha aportat bona part de les informacions inèdites sobre la seva família i sobre el seu periple personal després del seu alliberament del camp nazi, així com també l’únic retrat seu que en conserva la família.186 El 26 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

MEMÒRIA I FAMÍLIA

183 Ibídem, nota 120.

184 Li van haver de posar una cuirassa perquè es pogués mantenir dret.

185 Extret de: “Descoberta de més exiliats”, El Llegat, Banyoles, hivern de 2020, núm. 24.

186 Hi ha un altre nebot que viu a La Bisbal i una altra neboda que viu a Roses.

182 Informacions proporcionades pel seu nebot Joaquim Domènech

Targeta d’inscripció del deportat Enric Segarra Espinach del camp de Mauthausen, amb data del 26-4-1941 (Arolsen Archives).

El nom d’Enric Segarra Espinach consta a la Liste officielle nº 34 des prisonniers de guerre français : d’après les renseignements fournis par l’autorité militaire allemande: nom, date et lieu de naissance, unité, nº du camp. París: Centre National d’Information sur les prisonniers de guerre, 21-10-1940, p. 53, com a presoner de guerra del Fronstalag 142 de Besançon (França) (Bibliothèque nationale de France).

Llamborda stolperstein d’Enric Segarra Espinach, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Retrat d’Enric Segarra Espinach. Barcelona, cap a l’any 1930 (Foto-Mireya de J. Vallés / Arxiu familiar de Joaquim Domènech).

MIGUEL SENAR BURÓN

Bellver de Cinca (Osca), 27-9-1900 / Gusen (Àustria), 29-11-1941

El seu darrer domicili a Sabadell fou al carrer de Prat de la Riba, s/n, en un habitatge que hi havia al recinte del dipòsit d’aigua de la Serra d’en Camaró.187 Era pagès a jornal i estava casat amb Maria Ramiz Lozano.

GUERRA CIVIL Desconeixem el seu destí militar durant el conflicte armat.

número de matrícula 3264. El 17-2-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va ingressar amb el número de matrícula 10653 i on va acabar morint al cap de nou mesos.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als

Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi

conserven la targeta de matrícula del camp de Gusen i el document d’inscripció de la seva defunció del camp

RETIRADA,

EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat a l’Stalag VIII-C de Zagan (Polònia) i l’Stalag XII-D de Trier (Trèveris, Renània-Palatinat, Alemanya), amb el número 56807, entre l’octubre de 1940 i el 22-1-1941. Tot seguit fou deportat a Mauthausen el 25-1-1941, on ingressà amb el

KL Mauthausen, registrada el 3-12-1941, cinc dies després de la seva mort. El 27-12-1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Maria Ramiz, la seva dona, amb domicili a Sabadell.188 El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

188

187 Aquest dipòsit d’aigües subterrani i la caseta de l’encarregat en superfície van ser construïts per la Compañía de Aguas para el Abastecimiento de Sabadell entre els anys 1910-1920. Segurament hi devien haver uns safareigs, d’aquí l’adreça de “Travesía del Lavadero, nº9” que apareix en alguns dels documents oficials de què disposem.

Ibídem, nota 15.

Llamborda stolperstein de Miguel Senar Burón, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Targeta de matrícula de Miguel Senar Buron del camp de Gusen, amb data d’ingrés del 17-2-1941 (Arolsen Archives).

Document d’inscripció de la defunció de Miguel Senar Buron [29-11-1941] registrada amb data del 3-121941 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

Avís oficial de defunció de Miguel Senar Burón, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar Maria Remis (sic), la seva dona, amb domicili a Sabadell. París, 27-12-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

DANIEL SERRATOSA FITÓ

Sabadell, 12-6-1900 / Gusen (Àustria), 30-7-1941

El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Garcilaso, 118, on vivia feia quatre mesos, a dispesa. Tenia una germana que també vivia a Sabadell, Caterina. Era péo i estava solter.

GUERRA CIVIL Desconeixem el seu destí militar durant el conflicte armat.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat a l’Stalag V-D d’Estrasburg (Baix Rin, Gran Est, França), amb el número 2924. Després fou deportat a Mauthausen el 13-12-1940, on va ingressar amb el número de matrícula 5285. El 24-1-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on ingressà al barracó (block) 22, amb el número de matrícula 9702, i on va acabar morint al cap de sis mesos.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi

conserven la targeta de matrícula del camp de Gusen i el document d’inscripció de la seva defunció del camp KL Mauthausen, registrada l’1-8-1941, dos dies després de la seva mort. El 27-12-1950 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Caterina Serratosa, la seva germana, amb domicili a Sabadell.189 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys assassinats a Mauthausen i Gusen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS). El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

Llamborda stolperstein de Daniel Serratosa Fitó, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Targeta de matrícula de Daniel Serratosa Fitó del camp de Gusen, amb data d’ingrés del 24-1-1941 (Arolsen Archives).

Document d’inscripció de la defunció de Daniel Serratosa Fitó [30-7-1941] registrada amb data de l’1-8-1941 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

Avís oficial de defunció de Daniel Serratosa Fitó, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar la seva germana Caterina Serratosa, amb domicili a Sabadell. París, 27-12-1950 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

ALEXANDRE TAMARIT GUIU

El Soleràs, 16-3-1901 / Gusen (Àustria), 20-12-1941

El seu darrer domicili a Sabadell fou al carrer del Taulí, 29. Treballava a la indústria tèxtil i era obrer del ram de l’aigua. Estava casat amb Rosa Llurba Llaveria, amb qui tenia 3 filles (fillastres).

GUERRA CIVIL Desconeixem el seu destí militar durant el conflicte armat.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 41785. El 5-9-1940 va ser deportat a Mauthausen, on va ingressar el 8-9-1940 amb

el número de matrícula 4414. El 17-2-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, amb el número de matrícula 10075, on va acabar morint al cap de deu mesos.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als

Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserva el document d’inscripció de la seva defunció del camp KL Mauthausen, registrada 24-12-1941, quatre dies després de la seva mort. El 6-1-1951 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Rosa Llurba, la seva muller, amb domicili a Sabadell.190 El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

Llamborda stolperstein d’Alexandre Tamarit Guiu, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Acte de col·locació de la llamborda stolperstein en record d’Alexandre Tamarit Guiu davant del que va ser el seu darrer domicili, al carrer del Taulí, 29. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Joan Comasòlivas / MHS).

Document d’inscripció de la defunció d’Alexandre Tamarit Guiu [20-12-1941] registrada amb data del 24-121941 al camp KL Mauthausen (Arolsen Archives).

Avís oficial de defunció d’Alexandre Tamarit Guiu, emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar la seva muller Rosa Llurba, amb domicili a Sabadell. París, 6-1-1951 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

ENRIC TOMÀS URPÍ

Barcelona (Hostrafrancs), 7-12-1912 / Mauthausen (Àustria), 7-5-1945

Va néixer al barri barceloní d’Hostafrancs. El seu darrer domicili a Sabadell fou al carrer de Fra Luis de León, 63. La família (pares, Enric Tomàs Cortés i Àngela Urpí Serra, i fills, Enric i Joan) vivia a Barcelona i es van traslladar a Sabadell cap a finals dels anys 1920. L’Enric era fonedor, havia estat membre del Partit Republicà Federal (Círcol Republicà Federal de Sabadell) i en el moment d’esclatar la guerra civil era membre de la Junta Directiva d’ERC de Sabadell. Era solter.

GUERRA CIVIL Va ser milicià i va estar destinat primer a la Columna Alpina, on coincidirà amb el sabadellenc Eduard Garrigós i Soler, i després a la Columna Macià-Companys. Més endavant i ja enquadrat en l’exèrcit regular, va estar destinat al Quadre Eventual de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre, a la Divisió 30, Brigada Mixta 131-132, amb el grau de sergent d’infanteria (nomenament del 20-5-1938).191

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Un cop travessada la frontera francesa durant la retirada va ser internat al camp de concentració de refugiats del Barcarès, on consta registrat amb el número 8927, el 16-05-1939, amb 27 anys.192 Ja en el context de la Segona Guerra Mundial fou traslladat al camp de concentració de refugiats de Les Alliers, al Fronstalag 184 d’Angulema (Charente, Nova Aquitània, França). El 20-8-1940, molt poc després que França (el règim de Vichy) firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi (22-6-1940), va ser deportat al camp de Mauthausen en un comboi en el qual anaven 927 republicans espanyols.193 Es tractava del primer enviament documentat de deportats a un camp nazi, procedent de l’Europa occidental. En un viatge que durà quatre dies, recorregueren

191

192 Llistes nominals amb la professió dels refugiats catalans internats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès [16.05.1939], a la 3a llista del camp del Barcarès (Arxiu Nacional de Catalunya)

193 Ibídem, nota 124.

194 Són diverses les fonts que citen, a través de testimonis directes o indirectes, aquests fets. Manuel Razola i Mariano Constante, supervivents del camp de Mauthausen, citen els assassinats portats a terme pels kapos, entre els quals Tomàs Urpí (“Thomas”), de la mà del seu propi testimoni i del testimoni dels també deportats supervivents Patricio Serrano, Santiago Raga i Ricardo Rico, en el seu llibre Triangle bleu (1969, p. 147 i 183 respectivament); Montserrat Roig (2017) parla d’ell en la seva obra sobre els catalans als camps nazis, del seu caràcter i dels seus assassinats a partir dels testimonis dels deportats Ramon Milà, Casimir Climent, Jacint Cortés i Joan Gil (p. 441-443 i 540); José Luís Gavilanes Laso (2015) recull el testimoni del deportat supervivent Prisciliano García Gaitero, segons el qual, a més, s’esmenta que la família (el seu pare) va rebre la indemnització del govern alemany

més de 1.500 km. Arribaren a Mauthausen el 24-8-1940, on ingressà amb el número de matrícula 4013. El 24-1-1941 va ser traslladat al Gusen, on se li assignaren dos números de matrícula amb el pas del temps: el 9737 i el 44399. Allí Enric Tomàs acabà esdevenint un kapo (encarregat de vigilància) que va cometre maltractaments i assassinats a companys seus del camp; s’havia ocupat dels barracons 32 i 31: en aquest darrer era on ingressaven els extenuats, ferits i invàlids per al treball. Fou alliberat el 5 de maig de 1945 i al cap de dos dies va ser assassinat, en un acte de revenja, a Mauthausen.194

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserven la targeta de matrícula i una tarjeta d’inscripció al camp de Gusen, datades del 24-1-1941. L’11-1-1951 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Enric Tomàs, el seu pare, amb domicili a Sabadell.195 El seu nom consta al document de constitució del Casal Mauthausin-Sabadellense datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, a la llista dels companys alliberats a Mauthausen (Fons personal de Conrad Crespí Vergés / AHS). A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen es conserva una còpia de la seva partida de naixement. L’any 1962 el seu pare sol·licità la indemnització al govern alemany per a deportats morts als camps nazis, demanda que no sabem si va prosperar. Montserrat Roig, en el seu llibre Els catalans als camps nazis (2017, 10a edició) recull el testimoni de diversos deportats catalans que confirmen la seva transformació en botxí dins del camp de Mauthausen, i resumeix com pocs la profunda complexitat d’entendre

als anys 1960, en concepte pel fill deportat mort a Mauthausen, encara que en realitat tan sols hi ha un document datat del 1962 en què a través d’un advocat de París el pare d’Enric tomàs s’adreça al secretari de la Federación Española de Deportados e Internados Político (FEDIP), Josep Ester i Borràs, sol·licitant resposta a la seva petició. Segons l’investigador sabadellenc David Serrano (2005), Joaquim Amat-Piniella va incloure trets i algunes de les actuacions d’Enric Tomàs Urpí en el personatge d’Ernest a la seva novel·la K.L. Reich. Algunes d’aquestes fonts afirmen que va ser assassinat pel fill d’un asturià que havia estat víctima seva, conjuntament amb altres homes alliberats, d’altres no precisen qui són els deportats supervivents que el van executar i fan servir un plural genèric, i fins i tot la data del seu assassinat també té algunes fonts contradictòries que la ubiquen entre la matinada del dia 6 o el dia 7.

195 Ibídem, nota 15. El primer cognom està mal grafiat: “Toucas”.

196 Memòries orals enregistrades en sis cintes de casset a càrrec d’Adolf Pla Garrigós (Sabadell, abril-maig de 1997), i transcrites a càrrec d’Elisabet Garcia Garrigós (Sabadell, abril de 2022).

Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, núm. 122/1938, p. 627.

aquest fet en el context de l’univers concentracionari nazi: “Tots, botxins i víctimes, eren burilles humanes. Els uns ho eren sempre. Els altres creien que imitant les formes dels qui tenien el poder passaven a ésser homes. No s’adonaven que no eren sinó objectes dins dels inferns de la bestialitat i de la degradació” (p. 443). Altres testimonis del mateix camp, com el de Prisciliano García Gaitero (Mi vida en los campos de la muerte nazis, 2005) o Carlos Hernández de Miguel (Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices, 2015), són contundents amb el seu deplorable comportament i crims comesos mentre va durar el seu internament a Gusen. Les memòries inèdites del deportat sabadellenc supervivent de Mauthausen Eduard Garrigós i Soler també recullen el seu rol de kapo i com a responsable de l’assassinat de companys seus del camp de Gusen; l’Eduard va ser testimoni del seu assassinat a mans de dos republicans espanyols un cop alliberat el camp.196 En un primer moment des del Memorial Democràtic de Catalunya es va encarregar una stolperstein en record de la seva deportació als camps de Mauthausen i Gusen, com a víctima de l’holocaust. Finalment

però, aquesta llamborda, un cop ja feta i per un acord posterior de l’any 2020 pres per l’Ajuntament de Sabadell, amb el consens de la Taula d’Entitats del Programa de Memòria Històrica de Sabadell i del Memorial Democràtic, no es va instal·lar davant del seu domicili familiar de referència i es va decidir de conservar-la al fons del Museu d’Història de Sabadell.

Targeta d’inscripció d’Enric Tomàs Urpí al camp de Gusen, 24-1-1941 (Arolsen Archives).

El nom d’Enric Tomàs Urpí consta a una de les llistes dels refugiats catalans internats al camp del Barcarès (font: Llistes nominals amb la professió dels refugiats catalans internats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès [16.05.1939], 3a llista del camp del Barcarès / ANC).

Avís oficial de defunció d’Enric Tomàs Urpí (“Toucas”, cognom mal escrit al document) emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar el seu pare Enric Tomàs, amb domicili a Sabadell. París, 11-1-1951 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

Carta adreçada a Josep Ester, responsable de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, en nom d’Enric Tomàs Cortés, pare d’Enric Tomàs Urpí, amb motiu de la sol·licitud de la indemnització del govern alemany per a familiars de deportats morts als camps nazis. París, 2-5-1962 (Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca).

JESÚS VALERA SARRIÀ

Santomera (Múrcia), 16-12-1920 / Gusen (Àustria), 23-1-1942

El seu darrer domicili a Sabadell va ser a l’avinguda de Joaquim Costa (ara avinguda de Barberà), 402. Era pagès a jornal i estava solter.

GUERRA CIVIL Va ser soldat de l’Exèrcit Republicà.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial s’havia allistat a la 4 CTE del Camp du Larzac (Aveyron, Occitània, França) i el juny de 1940 va ser capturat per l’exèrcit nazi, al departament de Vosgues - Territori de Belfort. Després va ser traslladat al Frontstalag 140 de Belfort (BorgonyaFranc Comtat, França) i a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), on hi estigué internat fins al 25-1-1941, amb el número 87718. Fou deportat a Mauthausen en un comboi en què hi anaven 1.472 republicans espanyols: hi arribaren el 27-1-1941 i hi va ingressar amb el número de matrícula 5784. El 8-4-1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on ingressà amb el número de matrícula 11784 i on va morir al cap de nou mesos.

l’holocaust. A Santomera també és nascut un altre deportat sabadellenc, José Garcia Campillo, el qual encara té pendent la col·locació de la seva stolperstein a la ciutat on hi va tenir el seu darrer domicili. Els deportats murcians, inclòs Jesús Valera, van ser objecte d’un reconeixement extens en el marc del projecte “Murcianos deportados a campos de concentración nazis”, amb el muntatge d’una exposició entre els mesos de juny i setembre de 2021.198

MEMÒRIA

I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserva la inscripció de la seva defunció al KL de Mauthausen, emesa amb data del 26-1-1942, tres dies després de la seva mort. El 10-1- 1951 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a la seva mare, Asunción Sarria Tomás, amb domicili a Santomera.197 A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen s’hi conserven algunes dades documentals biogràfiques.

El 9 de desembre de 2018 l’Ajuntament de Santomera i el Taller de Memoria de Santomera van retre un homenatge als vuit deportats d’aquesta localitat que van patir la deportació als camps de Mauthuasen i Dachau, als quals van dedicar una placa que es va instal·lar a la plaça de l’Ajuntament.

El 26 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de

que també es troba consultable i visitable en format virtual, en línia (https://my.matterport.com/ show/?m=oyhyJqsmm46). Més informació a: https://archivogeneral.carm.es/archivoGeneral/arg.contenido?idsec =1054.

Llamborda stolperstein de Jesús Valera Sarria, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Avís oficial de defunció de Jesús Valera Sarria emès pel Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa. Hi consta com a familiar Asunción Sarria Tomás, la seva mare, resident a Santomera (Múrcia). París, 10-1-1951 (Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España).

Document d’inscripció de la defunció de Jesús Valera Sarria [23-1-1942]. KL Mauthausen, 26-1-1942 (pàgines 1 i 4 / Arolsen Archives).

JOSEP VALLDEPERAS MACIÀ

Olesa de Montserrat, 17-3-1898 / ?

Va venir a viure a Sabadell l’any 1933. Es va instal·lar al domicili de la seva germana, Júlia (Olesa de Montserrat, 27-3-1906), que treballava de teixidora a l’empresa Giralt i Casas i estava casada amb Antoni Pons Guillamon (Barcelona, 22-3-1906), que era treballador del ram de l’aigua, de les Indústries Prat SA – Molí de l’Amat. Convivien al carrer de Riera de Villaret, 48, amb la filla d’ambdós, Rosa (Sabadell, 6-7-1933), i la seva mare, Caterina Macià Llongueras (Olesa de Montserrat, 18-1-1874). Segurament es devia traslladar a Sabadell a la recerca de feina i coincidint amb el naixement de la seva neboda.199 Era solter.

GUERRA CIVIL Desconeixem quin va ser el seu destí militar durant el conflicte armat.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França i un cop travessada la frontera va ser internat al camp de concentració de Vernet (França), d’on sortí el 30-6-1944, coincidint amb el tancament d’aquest camp.200 Tot seguit va ser reclòs a la Caserna de Caffarelli (Tolosa de Llenguadoc), d’on sortí el 3-7-1944 i va ser traslladat, des de l’estació de trens de Toulouse-Raynan, a Bordeus, on arribà el 9-8-1944. Vint dies més tard fou deportat al camp de concentració de Dachau (Alemanya), amb data d’entrada del 28-8-1944 i número de matrícula 94372. Fins aquí i des del camp de Vernet va compartir destí amb un altre deportats sabadellenc, Pere Sabater Carbonell. Al cap de poc temps, el 14-9-1944, va ser deportat a Mauthausen, on ingressà el 16-9-1944 amb el número de matrícula 99327. El 27-11-1944 va ser traslladat al camp de Gusen, amb el número de matrícula 15713; al cap de cinc mesos i escaig, el 5 de maig de 1945, va ser alliberat.

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT Desconeixem quin va ser el seu destí un cop fou alliberat de Mauthausen-Gusen.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven la llista dels deportats que van ser traslladats

del camp de Dachau a Mauthausen el setembre de 1944, on consta el seu nom, i les targetes de la seva inscripció als camps de Mauthausen i Gusen, consecutivament i en un interval de dos mesos i escaig. La identificació d’aquest deportat i la seva vinculació amb Sabadell (darrer domicili) s’ha produït al llarg de l’any 2020, gràcies a la recerca feta pel company investigador de l’Amical de Mauthausen, Juan Manuel Calvo, en base als Arxius d’Arolsen. Josep Valldeperas ja té la seva llamborda stolperstein col·locada a Olesa de Montserrat, la seva vila de naixement, d’ençà el 26 de gener de 2018, i per tant no se li col·locarà cap altra a la nostra ciutat.

199 Segons el Padró de Veïns de l’any 1940, el matrimoni Pons – Valldeperas van tenir una segona filla, Ester, que havia nascut durant la guerra, l’any 1937, i encara vivien al mateix domicili (AHS). 200 Ibídem, nota 168.

Targeta d’inscripció del deportat Josep Valldeperas Macià al camp de Mauthausen, amb data del 16-9-1944 (Arolsen Archives).

Llista amb els noms dels deportats transportats a Mauthausen des del camp de Dachau el 14-9-1944, entre els quals Josep Valldeperas Macià. Dachau, 20-9-1944 (Arolsen Archives).

Targeta d’inscripció de Josep Valldeperas Macià al camp de Gusen, 27-11-1944 (Arolsen Archives).

MIQUEL VIAL CANDIA

Sabadell, 11-12-1915 / Montauban (Tarn-et-Garonne, França), 11-1-2007

Va néixer al carrer de la Salut, 123. Fill de Francesc Vial Rosés (nascut a Sabadell) i Maria Luisa Candia Daire (d’origen italià), tenia dos germans, Antoni (nascut a la Seu d’Urgell el 15-5-1912) i Francesc, i una germana, Mercè (nascuda a la Creu de Barberà, Barberà del Vallès, l’any 1919). De ben jove ja treballava a pagès, en una finca de de Vic, i durant els anys 1925-1930 venien la fruita i la verdura, ell i l’amo, al mercat de Barcelona. L’any 1936 residia a Sant Fost de Campsentelles.201

GUERRA CIVIL Probablement fou milicià voluntari de la Columna Durruti (CNT), ja que consta la seva participació a la Batalla de la Farlete, a la zona d’Osera, Bujaraloz i Pina de Ebro (front d’Aragó), entre els mesos de setembre i octubre de 1936, una zona on va operar aquesta columna.202 Cap al final de la comtesa va ser ferit en una cama durant un atac aeri.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada, ferit i amb el seu germà Antoni, van travessar la frontera amb França per Prats de Molló; tots dos van ser internats al camp de concentració de refugiats d’Argelers. Posteriorment van ser destinats a una Companyia de Treballadors Estrangers, a la zona de Bethune (Pas-de-Calais), al nord de França, fent treballs de fortificació. Després de la derrota de l’exèrcit francès a la batalla de Dunkerque, i ja en el context de la Segona Guerra Mundial, van ser capturats per l’exèrcit nazi i foren traslladats i empresonats a l’Stalag I-B de Hohenstein (Olstynek, Polònia). El 6-8-1940 foren deportats a Mauthausen, on hi arribaren el 9-8-1940 i on ingressà amb el número de matrícula 3620 (Antoni amb el número 3556).

Posteriorment Miquel Vial fou traslladat al camp de Gusen, on ingressà el 24-1-1941 amb el número de matrícula 49128; el seu germà també hi fou traslladat el 29-3-1941, amb el número de matrícula 45647. Va ser alliberat, com també ho fou el seu germà, el 5 de maig de 1945.

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT Just després de sortir del camp, va ser repatriat a París per refer-se del captiveri al camp nazi. Miquel Vial va refer la seva vida a França, va

restar a l’exili, en principi vivint i treballant com a fuster a Cormelles-le-Royal (Calvados, Normandia), col·laborant en els treballs de reconstrucció d’aquesta zona devastada per la guerra. El 22-2-1947 es va casar a Caen amb Denise Periault, amb la qual van tenir dos fills, Gerard (1949) i Daniel (1951), ambdós encara vius. L’any 1949 va demanar de ser reconegut com a membre de la Resistència Interior Francesa, demanda que li va ser denegada.203 A mitjans dels anys 1950 es va naturalitzar francès. L’any 1961 Miquel Vial va cobrar wla indemnització del govern alemany per als deportats als camps nazis supervivents i l’any següent va poder viatjar a Catalunya per retrobar-se amb la seva mare. Quan es jubilà es van traslladar a un poble prop de Quillan (Carcassona, Aude) i finalment a Corbarieu (Montauban, Tarn-et-Garonne), on vivia el seu fill Gerard. Denise va morir l’any 2000, amb 80 anys, i ell al cap de set anys, als 92 anys.204

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserven la targeta d’inscripció i una fitxa personal seva del camp de Gusen, així com també una carta de l’Oficina de Seguretat de Berlín adreçada a la Creu Roja alemanya de l’any 1943, amb referències sobre ell. Les seves nebodes sabadellenques, Ester i Maria Lluïsa Prior Vial, encara conserven el seu record i el contacte amb els familiars de França, i a través de Gerard Vial, el fill de Miquel Vial, ens han proporcionat documentació i fotografies d’interès per entendre millor els fets que ocorregueren en aquella època al seu oncle. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

201 El seu germà i la resta de la seva família vivien a Mollet del Vallès, al carrer de Francesc Macià, 22 (informació inèdita de Jordina Vidal Montero, 29-1-2020).

202 La Columna Durruti sortí de Barcelona el 24-7-1936. El contingent d’aquests milicians s’integrà, el 28-4-1937, a la 26a Divisió de l’Exèrcit Regular de la República

203 Informacions inèdites recollides per David Ferrer Revull (GR-16-P- 591993, Service historique de la Défense, Vincennes).

204 El germà del Miquel, Antoni, també va restar a l’exili on va refer la seva vida juntament amb la seva muller Núria Aguilar Torras, la qual es va poder reagrupar amb ell l’any 1948, travessant la frontera per Cervera: van tenir un fill, Robert, ja mort, i una filla, Núria. La seva germana Mercè, que va continuar vivint a Sabadell, va tenir dos fills, Daniel i Antoni, i dues filles, Ester i Maria Lluïsa. Algunes de les dades sobre el seus primers anys de vida i sobre els anys de postguerra i d’exili procedeixen de les informacions inèdites proprocionades pel seu fill Gerard Vial (2020).

Miquel Vial Candia treballant de fuster a Cormelles-le-Royal (Calvados, Normandia), a l’exili, cap a l’any 1946 (cedida per Gerard Vial i Maria Lluïsa Prior Vial).

Familiars del deportat Miquel Vial Candia el dia de la col·locació de la seva stolperstein. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Jesús Rodríguez Pérez/ @IStolpersteine).

Miquel Vial Candia (dret a fila del darrere, alçant el fusell amb el braç esquerre) al front d’Aragó, a la Farlete (els Monegros, Saragossa), cap als mesos de setembre-octubre de 1936. El cinquè per l’esquerra, dret al centre, és Manuel Vidal Bernat (la Selva del Camp, 23-8-1912), un amic i conegut seu que acabarà desaparegut en el context de la Batalla de l’Ebre, l’any 1938 (cedida per Gerard Vial i Maria Lluïsa Prior Vial).

Targeta d’inscripció de Miquel Vial Candia al camp de Gusen, 24-1-1941 (Arolsen Archives).

Carta enviada per l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (Berlín) a la direcció de la Creu Roja d’Alemanya en què s’informa que Miquel Vial Candia és un rotspanier (espanyol roig) que està a Mauthausen, que l’han explorat i que està sa. Probablement és una resposta deguda a una petició feta per familiars seus a través de la Creu Roja Espanyola. Berlín, 129-1943 (Arolsen Archives).

Llamborda stolperstein de Jesús Valera Sarria, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

SALVADOR VIDAL CLARAMUNT

Igualada, 6-12-1917 / Castell de Hartheim (Àustria), 19-12-1941

Fill de Martí Vidal Martí, pagès, i Àngela Claramunt Junyent, patia una malaltia congènita que li afectava el sistema ossi, particularment la tíbia dreta i un os del peu; intervingut diverses vegades a la clínica barcelonina del doctor Josep Trueta, la seva coixesa li permeté lliurar-se del servei militar. El seu darrer domicili a Sabadell va ser a la Torre d’en Guitart, als afores de la ciutat (ara carrer de Pau Abad, 3 / avinguda de l’Alcalde Moix). Estava solter, era pagès i va ser dirigent de la Unió de Rabassaires de Sabadell i bon amic de l’alcalde Josep Moix i Regàs. La seva família, originària de Sant Martí de Tous (Anoia), acabaven d’instal·lar-se com a masovers a la Torre d’en Guitart just l’any 1936. Tenia dos germans, Ramon i Josep Maria, i dues germanes, Rosa i Carme.

GUERRA CIVIL Com a secretari de la Unió de Rabassaires va fer diverses tasques de suport a la rereguarda sabadellenca, perquè havia estat declarat inútil per la servei militar.205 Cap al final de la guerra el van mobilitzar i va fer tasques administratives en un destacament de Castellar del Vallès, des d’on va ser evacuat. Un germà seu, Ramon, també va combatre a la guerra amb l’Exèrcit de la República.206

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera va ser internat als camps de refugiats d’Argelers i d’Agde. Probablement a partir del setembre de 1939 es va allistar a la Companyia de Treballadors Estrangers 92 CTE de Châtelard (Savoia, Alvèrnia-Roine-Alps), prop de Gap i fent treballs a la línia Maginot alpina, i després, a partir de l’abril de 1940, van ser desplaçats cap al nord, a una de les diverses CTE desplegades pel Departament del Mosa (Regió del Gran Est, França), prop de les fronteres amb Bèlgica i Luxemburg: en aquests paratges s’hi feien treballs de producció de carbó, construcció de camins forestals i dragat de rius, i ell sobretot transportava menjar amb una mula.207 En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i va ser traslladat i empresonat a l’Stalag VIII-C de Zagan (Polònia), amb el número de presoner 56770. L’octubre de

1940 va ser traslladat a l’Stalag XII-D de Trier (Trèveris, Renània-Palatinat, Alemanya). Finalment fou deportat a Mauthausen el 25-1-1941, on ingressà amb el número de matrícula 3282, i poc després, el 29-3-1941, passà al camp de Gusen, amb el número de matrícula 11692. Al cap de vuit mesos i escaig, el 9-12-1941, va ser traslladat al Castell de Hartheim, on va morir assassinat al cap de deu dies.

MEMÒRIA I FAMÍLIA

Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserva la inscripció de la seva defunció a Mauthausen. L’11 de gener de 1951 i a través del Ministeri dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra / Fitxers i Estat Civil “Deportats”, de la República Francesa, es va emetre un avís oficial de la seva defunció, que havia de ser notificat a Martí Vidal, el seu pare, amb domicili a Sabadell.208 Els pares, Martí i Àngela, van percebre una pensió vitalícia del Govern alemany per a familiars de deportats morts. La seva germana Carme, de 97 anys, i el seu germà petit, Josep Maria, de 92 anys, viuen a Sabadell i conserven molt viu el seu record, així com també conserven algunes fotografies i documents d’aquells fets. El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust. Amb anterioritat, l’any 2017, a Igualada també li havien posat una stolperstein en record seu.209

205 A l’AHS es conserva un document datat el 16-6-1938 en què l’alcalde Sabadell, Josep Moix, informa al capità de l’aeròdrom, Rodolfo Robles César, que Salvador Vidal, secretari de la Unió de Rabassaires estudiarà la manera de segar el camp d’aviació (G82-115, Alcadia Moix / AHS).

206 Ramon Vidal Claramunt (Igualada, 1-10-1919 / Sabadell, 10-9-2004) va lluitar als fronts del Segre i de l’Ebre i finalment va ser ferit greument el 2 de gener de 1939. Tot i estar ferit, durant la retirada va travessar la frontera, va ser intervingut d’urgència a la Tor de Carol, va ser traslladat a Perpinyà i Tolosa de Llenguadoc, i es va recuperar i va sobreviure. L’abril de 1939 va ser traslladat al camp de concentració de Sètfonts, a finals d’octubre al del Barcarès i el novembre va retornar a Catalunya. Té unes memòries inèdites autoeditades l’any 1970 en dos volums, amb el títol Anecdotari d’un soldat que conserva la seva família, on també descriu els anys durs que li va tocar viure durant la postguerra un cop havia retornat, havent estat primer internat al camp de concentració franquista de Reus i després havent hagut d’acomplir durant tres anys i mig el servei militar obligatori a Ceuta i Lorca (Múrcia) (Arxiu familiar de Josep Maria Vidal Cusidó).

207 La descripció d’aquests treballs està recollida a Dalmau (2017) i confirmada per fonts orals familiars (Sabadell, 21-22/1/2020).

208 Ibídem, nota 15.

209 A la plaça de l’Ajuntament s’hi van posar, de forma conjunta, les stolpersteine de deu deportats igualadins, inclosa la de Salvador Vidal (http://infoanoia.cat/igualada-homenatja-ciutadans-morts-als-camps-concentracio-nazis/).

Certificat de deportació i defunció de Salvador Vidal Claramunt, emès per la Federació Nacional de Deportats i Internats Resistents i Patriotes / Associació de Deportats Espanyols Antifeixistes, a París, el 4-5-1946 (cedit per Josep Maria Vidal Claramunt).

Salvador Vidal Claramunt (el primer per l’esquerra) amb uns companys seus de la Companyia de Treballadors Estrangers destinada a la Línia Maginot, França, cap als mesos de novembre de 1939 – abril de 1940. El segon, al seu costat, és Antoni Fradera Mayolas, qui també acabarà essent deportat als camps de Mauthausen i Gusen, d’on en serà alliberat (cedida per Josep Maria Vidal Claramunt / AHS).

Carme Vidal Claramunt (amb la llamborda a la mà) i Josep Maria Vidal Claramunt (amb cabell blanc), germana i germà del deportat Salvador Vidal Claramunt, el dia de la col·locació de la seva stolperstein, amb l’assistència de diversos representants del consistori municipal, de la Conselleria de Justícia i de la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i del Memorial Democràtic. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Jesús Rodríguez Pérez/ @IStolpersteine).

Llamborda stolperstein de Salvador Vidal Claramunt, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Retrat de Salvador Vidal Claramunt, anys 1930 (cedit per Josep Maria Vidal Claramunt / AHS).

Document d’inscripció de la defunció de Salvador Vidal Claramunt [19-12-1941]. KL Mauthausen, 21-12-1941 (Arolsen Archives).

RAMON VITALES CÁNCER

Lleida, 18-3-1920 / Carcassona (França), 11-3-2002

Fill d’Antoni Vitales i Tomasa Cáncer. El seu darrer domicili va ser a Sabadell, a la casa - barraca d’en Pau de la Mata, aleshores als afores de la ciutat, actualment en l’indret que ocupa l’aparcament exterior de l’Hospital Taulí (carrer de Vidal - Gran Via, s/n). En Pau Llordés Griera, propietari de la barraca, era també el propietari del bar - taverna La Mata de la Creu Alta.210 Ramon Vitales era peó paleta, d’ofici. Segons el padró de l’abril de 1936 feia almenys nou anys que vivia a Sabadell.

GUERRA CIVIL Va ser soldat de l’Exèrcit Republicà.

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. En el context de la Segona Guerra Mundial va ser capturat per l’exèrcit nazi i fou traslladat i empresonat a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), on ingressà amb el número 28085. Després fou deportat a Mauthausen el 19-12-1941, on ingressà amb el número de matrícula 4538. Passat un temps, el 5-2-1943, va ser traslladat al subcamp de Steyr-Münichholz (Àustria).211 Pocs mesos després, l’agost de 1943, fou traslladat a Sachsenhausen (Brandenburg, Alemanya), on ingressà amb el número de matrícula 69596 i l’instal·laren al barracó 31.212 Finalment fou transportat al camp d’homes de Ravensbrück (Mecklenburg, Alemanya), probablement vers el maig de 1944, on hi consta registrat amb el número de matrícula 12183.213 Va ser alliberat cap al 30 d’abril de 1945.

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT Un cop alliberat dels camps nazis, Vitales va restar a l’exili francès. Es va casar amb Àurea Tarín i es va establir a Trebes (Aude). Va morir a Carcassona a l’edat de 82 anys, quan ja era vidu.214

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als Arxius d’Arolsen (Alemanya) s’hi conserven dos documents de registre de presoners del camp de concentració d’homes de Ravensbrück, en els quals hi consta el seu nom. El seu pare va morir el 12-3-1952, i en l’acta de la seva defunció el fill constava com a viu.

El 25 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.215

210 Segons el Cens Electoral de 1934, Pau Llordés residia en aquesta finca, actualment avinguda de l'Onze de Setembre, 175 (AHS).

211 Aquest subcamp es va establir el 14-3-1942 i va ser un dels primers camps a servir per a la indústria d’armament alemanya; els internats també hi feien treballs forçats de construcció de carreteres i refugis antiaeris a la ciutat de Steyr. Hi foren internats entre 1.000 i 2.000 deportats. Es desconeix la xifra de víctimes mortals d’aquest subcamp (font: https://www.mauthausen-guides.at/en/subcamp/satellite-camp-steyr-munichholz).

212 Construït a l’estiu de 1936, entre aquest any i el 1945 va acumular la xifra de 200.000 internats, entre els quals a l’entorn de 20.000 dones. Desenes de milers de deportats hi moriren, a causa de la fam, les malalties, el treball extenuant, els experiments mèdics i els maltractaments a mans de les SS (https://www.sachsenhausen-sbg.de/ en/history/1936-1945-sachsenhausen-concentration-camp/).

213 Fins ara no s’havia documentat l’estada d’aquest deportat en aquest camp. El seu nom consta en dos documents del camp d’homes de Ravensbrück que es conserven als Arxius d’Arolsen (Alemanya), amb el primer cognom grafiat erròniament com a “Vitalis”. L’abril de 1941 el camp de concentració de dones de Ravensbrück s’havia ampliat amb un camp d’homes. Entre 1939 i 1945 en aquest complex concentracionari s’hi van internar unes 120.000 dones, 20.000 homes i 1.200 noies i dones joves de més de 30 nacionalitats, de les quals desenes de milers hi van morir. Va arribar a tenir, en el seu entorn, una quarantena de camps satèl·lits o subcamps. L’Exèrcit Roig va lliberar el camp el 30 d’abril de 1945 (https://www.ravensbrueck-sbg.de/en/history/1939-1945/ - https:// encyclopedia.ushmm.org/content/en/article/ravensbrueck-liberation-and-postwar-trials?series=36).

214 Fonts: Acte de decés, any 2002, núm. 300 (Service État Civil, Ajuntament de Carcassona) i https://es.geneanet.org/ cercles/view/colgnecminsee/14746196.

215 En aquesta stolperstein hi consta com a darrer camp de deportació i d’alliberament el de Sachsenhausen, fet que ara i a partir dels documents disponibles en línia dels Arxius d’Arolsen s’ha pogut confirmar com erroni: el darrer camp on va ser internat fou el d’homes de Ravensbrück.

Llamborda stolperstein de Ramon Vitales Cáncer, gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

Llista del Llibre de números de matrícula dels presoners del camp d’homes de Ravensbrück, 9-5-1944, en la qual hi consta el nom de Ramon Vitalis (sic) (Arolsen Archives).

Llista número 3 dels presoners del camp d’homes de Ravensbrück, 1941-1945 (Arolsen Archives).

Indret on es localitzava la casa - barraca d’en Pau de la Mata, actualment ocupat per l’aparcament exterior de la part posterior de l’Hospital Taulí (Parcel·lari rústic de Sabadell, polígon 28, any 1942 / AHS).

3 | ELS FAMILIARS PARLEN

Durant les jornades de col·locació de les llambordes stolpersteine que es van portar a terme el dies 27 de gener de 2018 i 25 i 26 de gener de 2020, la memòria d’alguns dels deportats sabadellencs va aflorar en veu d’alguns dels seus familiars i descendents.

Van ser moments molt emotius, entranyables, catàrtics; van ser espurnes de molta veritat, de molt sentiment contingut,

de poesia reparadora i reconciliadora, de llàgrimes sinceres i profundes, de reivindicacions antifeixistes, democràtiques i republicanes, de reclams per continuar amb noves lluites compartides, de paraules trencades per un dolor profund, arrelat i poc reconegut.

Aquest petit recull final com a cloenda del llibre era d’obligada necessitat.

Familiars d’Emili Ferrando Rosell el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, al carrer del Vapor, 26, acompanyats de l’artista creador d’aquest projecte, Gunter Demnig. Sabadell, 27 de gener de 2018 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

POEMES ESCRITS I LLEGITS PER ROSER FERRANDO CLOSA EL 27 DE GENER DE 2018, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA LLAMBORDA STOLPERSTEIN DEL SEU PARE, EMILI FERRANDO ROSELL

Holocaust “ Jesús deia: Pare, perdona’ls, que no saben el que es fan.”

(Lluc 23, 34-35)

Pare meu, pare enyorat! Per tercer cop vinc aquí a Güsen, on vas morir després d’un cruel patir.

I, d’amagat, crido en silenci, i se m’ofega el respir al pensar en la impotència que tots devíeu sentir.

Per poder-te alleugerir l’excés del teu patiment, com m’hauria agradat poder abraçar-te ben fort i dir-te: t’estimo molt!

Sé que això és una utopia, però quan arribo a Mauthausen i observo als supervivents, imagino que ets un d’ells.

Tot i així, encara vull creure que, entremig de tanta gent, de cultures diferents, us deuríeu protegir fins arribar al trist final.

Mai més!

Malgrat tot, ara puc dir que l’infern que vàreu viure és obsolet. Resta apagat. Tota la cendra i el fum que els barracons empolsinaven, el temps, l’aire se’ls ha endut. I el cel, que estava confús, ara és net i transparent.

Tanmateix, però, em pregunto: per què, des de temps remots, els homes roben i maten, trepitgen ètnies i races i als germans quan els convé?

Sols per fer gran el seu ego o bé per aplegar diners. És que ignoren els sentiments?

D’aquella immensa massacre fem-ne ressò a tot el món. I confiem, amb esperança, que, si els homes es proposen ser més justos i més bons, haurem millorat el món.

LECTURA DE RAFAEL MONLLOR LLORENS DEL 27 DE GENER DE 2018, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA LLAMBORDA

STOLPERSTEIN DEL SEU PARE, RAFAEL MONLLOR BELENGUER

A casa hem conservat, des de fa gairebé 80 anys, les cartes que el meu pare, Rafael Monllor Belenguer, va enviar a la meva mare, Maria Llorens, a aquesta adreça del carrer de Llobet, 32, ara molt canviada pel pas del temps. Són unes cartes dels anys 1939-1940. Unes cartes plenes d’estimació i preocupació cap a la mare, la familia, els veïns, els companys de la fàbrica, els amics… i plenes d’un sol desig i d’una ferma esperança: el retorn a casa, amb els seus, i a la feina, per començar una nova vida.

Jo, quan va esclatar la Guerra Civil, tenia 3 anys i el meu pare em va portar, en tren a vapor, cap a Alcoi, d’on eren els meus pares i la resta de la família. Pensaven que allà estaria més protegit, més segur, i de veritat que no sabeu el que vaig arribar a patir, allà baix, també, entre bombardejos, gana i altres misèries.

Quan la guerra arribava a la seva fi, al pare li va tocar viure, malviure més ben dit, la retirada i l’exili forçós. Com ho van haver de patir tants i tants republicans catalans i espanyols. Del Front d’Osca va anar a parar als camps d’internament francesos: Sant Cebrià de Rosselló, Vernet, Setfonts… D’allí va ser traslladat a la 24ª Companyia de Treballadors Estrangers del departament de La Mosel·la, al nord-est de França, prop de la frontera amb Luxemburg i Alemanya.

Allà va ser capturat pels nazis i va ser deportat al Dulag de Colmar, un camp de trànsit de presoners: des d’aquest camp va escriure la seva darrera carta, l’11 de juliol de 1940.

El destí final va ser el camp de concentració de Mauthausen, a l’Àustria ocupada pels alemanys.

En total va patir un recorregut infernal de gairebé 3.000 quilòmetres, per acabar essent assassinat al Castell de Hartheim, el 22 de setembre de 1941. Aleshores el meu pare ja feia més d’un any que no havia enviat cap carta a casa, ja no podia donar records al seu fill “Rafaelín”, el “Chato” com li deia carinyosament a la mare…

Ara, per acabar, us llegiré dos breus fragments de dues d’aquestes cartes:

“

2 DE FEBRERO DE 1940. María, por mi no quiero que padezcas pues estoy muy bien y también me preguntas cómo duermo pues te diré que duermo en un buen barracón, de madera, y tengo mucha ropa en fin que aunque este año es año de frío, yo no tengo pero naturalmente que estaría mejor a tu lado.”

“

10 DE MARZO DE 1940. Pues yo lo que te puedo decir es que hay ratos de todos los gustos, que cuando venga ya te los explicaré, y por último te diré que estoy pasando una de las pruebas más grandes de mi vida, pero yo quiero que seas fuerte com lo soy yo y cuando llegue el día que termine esto entonces haremos una vida nueva, en fin paciencia.”

Familiars de Rafael Monllor Belenguer el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, al carrer de Llobet, 32, acompanyats de l’artista creador d’aquest projecte, Gunter Demnig. Sabadell, 27 de gener de 2018 (Jesús Rodríguez Pérez / @IStolpersteine).

CARTA DE LES DUES FILLES DE CHARLES RETANA ENVIADA

DES DE PARÍS I LLEGIDA EL 25 DE GENER DE 2020 PELS SEUS FAMILIARS RESIDENTS A SABADELL, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA SEVA LLAMBORDA STOLPERSTEIN

És amb una gran emoció i un sincer agraïment que aprenem que la ciutat de Sabadell, en presència de la seva família, conmemora la memòria del nostre estimat pare.

Charles Retana, el nostre pare, va néixer el desembre de 1913 a Sabadell. Va viure dies feliços i alegres: la guerra civil, el compromís amb França per la llibertat; la deportació i l’exili el van allunyar de la ciutat natal que volia.

Avui, gràcies als seus parents catalans i als representants de la seva ciutat natal, retroba un lloc que ell buscava i que serà finalment i per sempre el lloc de la seva memòria.

Us agraïm des del fons del cor l’homenatge que li feu i que ens permet retrobar la pau.

Martine i Sylvie Retana

París, 24 de gener de 2020

Familiars de Carles Retana Valls el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, al carrer de Garcilaso, 60. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Miquel Tres /Ajuntament de Sabadell).

PARLAMENT DE RAIMOND FERNÁNDEZ CRESPÍ EL DIA 25 DE GENER DEL 2020, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA LLAMBORDA STOLPERSTEIN DEL SEU AVI CONRAD CRESPÍ VERGÉS

L’avi no en parlava mai, de la guerra.

El nostre avi era ros, una mica rinxolat i tenia els ulls blaus. No era gaire alt, però molt fort. Li agradava nedar i va ser soci del Club tota la vida.

El recordem els estius a Vacarisses, a la piscina del poble, assegut tranquil·lament sota el para-sol tot el matí, fent petar la xerrada amb amics i coneguts. Quan eren tres quarts de tres, invariablement, s’alçava de forma solemne i caminava lentament cap al fons de la piscina. Després d’uns estiraments una mica còmics, es llançava de cap i feia un parell de piscines. Bé, de cap però al seu estil... perquè el “panxassu” se sentia des de Torreblanca.

En aquella època, nosaltres érem nens i ens fixàvem en tot. En particular, ens tenia captivada la disposició estrafolària dels dits dels peus del seu amic “Tatxa”. Uns peus com aquells, no els havíem vist mai. Aquell senyor que nedava amb l’avi tenia tots els dits encavalcats, un a sobre l’altre i, quan en fèiem burla, ell ens perseguia amb una sabatilla a la mà.

L’avi no en parlava mai, de la guerra.

Recordem l’avi a casa seva, triant la fulla d’enciam més tendra per a donar-la al seu canari, oferint-nos un bon sopar per Cap d’Any si els pares sortien, recomanant-nos que no anéssim mai

descalços per casa i, sobretot, la forma graciosa que tenia de prendre’s el xarop, picant el cul del got amb la cullereta com si això hagués d’ajudar a fer baixar l’última resta de xarop.

L’avi no en parlava mai, de la guerra.

Després de cada àpat, sempre s’estirava una bona estona al sofà per a fer millor la digestió. Tenia una cicatriu que li atravessava la panxa, a causa d'una antiga i complicada operació de fetge.

Com a bon comptable, no gastava mai una quantitat de diners si no tenia la mateixa quantitat de reserva.

L’avi no en parlava mai, de la guerra.

Amb 27 anys va viure l’esclat de la Guerra Civil i, malgrat tot, amb l’àvia van engendrar un fill l’any següent. Però uns mesos després de néixer, l’avi va haver de travessar la frontera i exiliar-se a França per a resguardar la seva vida, en perill per ser d’Esquerra Republicana de Catalunya i ser net d’un exalcalde de la nostra ciutat.216 Amb la dissort que, més tard, els nazis van agafar-lo (que deia ell) i van confinar-lo als camps de concentració de “Matausen” (que deia ell) i Dachau fins a l’any 1945.

Va alimentar-se a base de pa sec amb aigua calenta i pells de patata, va patir temperatures gèlides, va veure la mort de quasi tots els seus companys i amics,

va suportar treballs forçats i va viatjar diverses vegades en els camions que els portaven a les cambres de gas, però sortosament no hi cabien tots i sempre en va tornar. Quan es va acabar la guerra i va ser alliberat, era pell i os, pesava 33 kg i tenia 37 anys.

L’avi no en parlava mai, de la guerra.

Al cap d’uns mesos va poder tornar a Catalunya, retrobar-se amb la família i, amb el temps, es va refer. Un parell d’anys després, amb l’àvia, van ser pares novament. Va néixer la meva mare i el tiet Feliu. Per tant, si ell no hagués sobreviscut, molts de nosaltres no seríem avui aquí perquè no hauríem arribat a néixer mai.

Tenim, doncs, una responsabilitat, els fills i els nets dels que van tornar: explicar incansablement que els extremismes no són el camí, que el respecte és essencial, que la pròpia llibertat acaba quan comença la llibertat de l’altre i que el diàleg és l’eina per a resoldre les diferències de pensament que poguem tenir amb la resta de persones.

Per això som aquí, per agrair, recordar i homenatjar l’avi i tots aquells que es van resistir a doblegar-se al feixisme i a la dictadura, jugant-s’hi la pell.

216 Feliu Crespí i Cirera (Sabadell, 16 de gener de 1834 – 1 de maig de 1900) va ser alcalde de Sabadell durant la I República, des de l'agost de 1873 fins al gener de 1874.

PARLAMENT DE FELIU CRESPÍ NIUBÒ EL DIA 25 DE GENER DEL 2020, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA LLAMBORDA STOLPERSTEIN EN RECORD DEL SEU PARE, CONRAD CRESPÍ VERGÉS

Bona tarda a tothom. Molt satisfets per trobar-nos avui aquí. Gràcies per poder compartir plegats aquest acte de record, d’homenatge i reconeixement al nostre pare, Conrad Crespí Vergés, i a tots els deportats sabadellencs.

Vull fer extensiu el nostre agraïment als tècnics, gestors i responsables de l’Arxiu Històric de Sabadell i del Museu d’Història de la ciutat. Ells han fet possible aquesta acte i aquesta iniciativa amb la seva implicació, dedicació, esforç i abnegació.

Gràcies també al Memorial Democràtic de la Generalitat i a l’Ajuntament de la nostra ciutat. A l’anterior equip de govern que va donar suport, des del primer moment, a aquesta iniciativa, així com a altres accions per recuperar la Memòria de la Història. També a l’actual equip que regeix la ciutat per donar continuïtat a aquest projecte. A ells els volem encoratjar a seguir promovent el major nombre possible d’iniciatives per recuperar la història de Sabadell, una part de la qual, se’ns ha amagat massa temps.

Per poder seguir fent aquesta tasca, es necessiten més recursos. També en aquest aspecte volem adreçar-nos a l’actual equip de govern perquè assigni el màxim nombre de recursos possibles a aquest tipus d’iniciativa.

Aquest any es compleixen 75 anys de l’alliberament del deportats dels camps

de concentració i d’extermini nazis i la fi de la Segona Guerra mundial. 75 anys en què hem viscut, a escala mundial, un retrocés sistemàtic dels drets i llibertats democràtics més elementals i el creixement d’una barbàrie que res té a envejar a la que van viure els nostres deportats.

Avui veiem com les víctimes de llavors s’han convertit en botxins avui a Palestina, com nombroses guerres a Somàlia, Nigèria, Sudan, Iraq, Síria, Afganistan, Iemen, Líbia i a molts altres llocs del mon, provoca centenars de milers de morts i milions de desplaçats que es veuen obligats a emigrar per intentar sobreviure. Veiem com pobles sencers, com els del Kurdistan o el Sàhara ocupat, sofreixen repressió i veuen negats els seus drets com a poble.

I, no ens cal anar tan lluny, al nostre país, on s’empresona o es condemna a l’exili desenes de persones, intel·lectuals, cantants, polítics per l’únic delicte d’expressar-se, manifestar-se o voler dur a terme, democràtica i pacíficament, les seves aspiracions polítiques.

Voldria parlar, també, d’una nova, i no tan nova, forma de barbàrie. La que comporta l’agressió sistemàtica, continuada i programada al nostre entorn natural, al nostre medi ambient. Una agressió que provoca greus desequilibris ecològics fins al punt d’amenaçar la continuïtat de la vida al nostre planeta.

Per tot això, avui es fa més necessari que mai, tan necessari com sempre, refermar i renovar aquell compromís dels deportats per treballar, per lluitar per evitar aquestes barbaritats i avançar cap al vell anhel de fer progressar el món en un marc de justícia, llibertat, igualtat i solidaritat.

Companys, cridem junts:

Visca la solidaritat amb tots el pobles del món!

Visca Catalunya!

Visca la República!

Familiars de Conrad Crespí Vergés el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, al carrer del Pare Sallarès, 40. Sabadell, 25 de gener de 2020 (Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell).

PARLAMENT DE REBECA PÉREZ ÁLVAREZ EL DIA 26 DE GENER DEL 2020, EN OCASIÓ DE LA COL·LOCACIÓ DE LA LLAMBORDA STOLPERSTEIN EN RECORD DEL SEU ONCLE, JOSÉ PÉREZ COELLO

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola i amb poc més de 16 anys vas decidir lluitar per defensar els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, defensar la República que havíeu guanyat a les urnes. El 1939, amb la victòria dels colpistes, vas haver d’exiliar-te a França, on al cap de poc temps et vas trobar amb una altra guerra, la Segona Guerra Mundial i la invasió del nazisme alemany.

Poc sabem de les teves vivències aquells anys. Únicament que malauradament, com molts altres, vas ser capturat i enviat a Mauthausen per defensar els teus valors més legítims. Després de mesos treballant com a esclau, vas morir el 20 de juny del 1943, al subcamp de Ternberg, Àustria.

El meu primer contacte amb la teva història va ser arran d’un viatge

a Àustria l’any 2000, on vaig visitar el camp de concentració de Mauthausen. Era el mes de juliol i el vent acaronava l’herba mentre cantaven els ocells. Tot era pau en el que fou el regne de l’espant, on milers d’innocents van ser assassinats, on van contemplar per última vegada el mateix cel i el mateix paisatge que jo estava veient, no podia creure que en aquell lloc tan idíl·lic s’hagués fet tant de mal

Familiars de José Pérez Coello el dia de la col·locació de la seva llamborda stolperstein, al carrer de Santa Cecília, 3. Sabadell, 26 de gener de 2020 (Joan Comasòlivas i Font / Museu d’Història de Sabadell).

a éssers humans que una vegada van creuar aquella porta d’entrada i que les seves ànimes quedarien atrapades per sempre més a Mauthausen.

Un dia et vaig escriure unes paraules “El teu nom mai sortirà en els llibres d’història, però ets un granet d’ella, i la teva història mai morirà, ja que passarà de nebot a nebot per recordar uns fets que mai han de quedar en l’oblit”. Doncs tiet, em vaig equivocar perquè avui col·loquem aquesta llamborda amb el teu nom, José Pérez Coello, avui posem nom a la teva història. Hem trigat 77 anys per donar-te el reconeixement que et mereixes, i espero que això també serveixi com a toc d’atenció per la gent que hi ensopegui, que sigui una eina preventiva davant les flagrants vulneracions dels drets humans que seguim vivint en ple segle XXI. Doncs necessitem aprendre que el genocidi nazi no és un fenomen estrany i llunyà, sinó l’exemple d’una amenaça que no hem aconseguit garantir que no tornarà a passar. Per això és necessari seguir llegint, informantnos i, sobretot, reflexionar molt més i actuar en conseqüència, cal educar les generacions futures dels perills del racisme, l’antisemitisme, la xenofòbia, cal seguir lluitant per la defensa dels drets i les llibertats de les persones i dels pobles, perquè mai més es repeteixin les brutalitats dels camps d’Auschwitz, Ravensbrück, Mauthausen, Gusen, Ternberg, i tants altres.

Un passatge de la novel·la Ara que estem junts de Roc Casagran Casañas, veí de Sabadell, diu “sense història som un arbre sense arrels, sense memòria, només som sorra fràgil de la platja”, com la sorra de la platja d’Argelers.

Per finalitzar aprofito per donar les gràcies a l’Ajuntament de Sabadell, al Museu d’Història de Sabadell en especial al Sr. Genís Ribé, que és la persona amb la qual he estat en contacte aquests últims dies. Gràcies, gràcies de tot cor per fer possible que la història i la memòria d’aquests lluitadors no quedi en l’oblit, ja que tenim el deure de recordar la història perquè no es torni a repetir.

Estimat José, et van matar, et van fer desaparèixer sense deixar rastre, però nosaltres serem el teu rastre, ara la teva història també serà la nostra història i no l’oblidarem. El teu record mai morirà, la teva llum sempre estarà al nostre cor.

Un petó ben fort per a l’eternitat.

Diverses imatges de l’exposició “Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940-1945)”

(https://issuu.com/museusabadell/docs/cataleg_issuu_deportats_4). Museu d’Història de Sabadell, 24-1-2019 / 28-4-2019 (autor: MHS).

Actes d’etat civil. Actes de décès. Service de l’État Civil (https://www.service-public.fr/particuliers/vosdroits/ N359)

Arolsen Archives - International Center on Nazi Persecution (https://arolsen-archives.org/es/)

Arxiu de l’Amical de Mauthausen i dels altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya (Barcelona)

Arxiu dels Jutjats de Sabadell

Archives départamentales de l’Hérault (https://archivespierresvives.herault.fr/)

Archives départamentales Ille-et-Vilaine (https://archivesen-ligne.ille-et-vilaine.fr/thot_internet/FrmSommaire Frame.asp)

Arxiu Històric de Sabadell (AHS):

— Ajuntament de Sabadell. Estadística Municipal.

— Arxius Judicials de Barcelona – Sabadell.

— Cadastre parcel·lari rústic. Polígon 28, any 1942 (AMH 1664 /19).

— Fons Alcaldia Moix (G82).

— Fons de l’administració perifèrica de l’Estat. Servicio de Información y Policía Militar (SIPM). Informes de la Delegació de Sabadell (AP 665).

— Fons personal Ricard Simó i Bach:

- AP 33/10 « Conrad Crespí Vergés ». Aquest dossier inclou el document de constitució (clandestina) del Casal Mauthausin-Sabadellense, a càrrec dels camarades supervivents sabadellencs de Mauthausen, datat a Sabadell l’1 de maig de 1951, en el qual hi ha unes llistes dels companys morts en aquest camp, dels que van ser traslladats a altres camps i dels que van ser alliberats.

- AP 48/3 « Eduard Garrigós Soler ».

— Padrons de veïns: anys 1924, 1930, 1936, 1940, 1945 i 1950

— Parcel·lari Urbà Llonch-Moreno, 1959-1970.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons ANC1-511 / Generalitat de Catalunya (exili). Llistes nominals amb la professió dels refugiats catalans internats als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès [16.05.1939] (http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ ArxiusEnLinia/)

Banc de la Memòria Democràtica. Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya (https://banc.memoria.gencat. cat/ca/app/#/results/deportats?&) (https://dedalo4.banc memorial.extranet.gencat.cat/web_mdcat_cost_huma/)

Division archives des victimes des conflits contemporaines. Service historique de la Défense - Caen (https://www. servicehistorique.sga.defense.gouv.fr/centres-shd/caendivision-archives-des-conflits-contemporains).

Dossiers administratifs de résistence et résistants. Service historique de la Défense / Centre historique des archives

(Vincennes) (https://www.servicehistorique.sga.defense. gouv.fr/)

Espanyols morts als camps de concentració nazis / Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática. Gobierno de España (https:// reescan.mjusticia.gob.es/reescan/Aviso.action)

Españoles deportados a Campos de Concentración Nazis (1940-1945) / Ministerio de Cultura y Deporte. Gobierno de España (http://pares.mcu.es/Deportados/servlets/ ServletController?ini=0&accion=0&opcion=20)

Fons Biografies d’exiliats. Antoni Fradera Mayolas (Badalona, 1914 – Barcelona, 1974). Museu Memorial de l’Exili (MUME, La Jonquera)

Família de Pablo Alós Escartín (Pau Campo Alòs i Joan Juncà Fernàndez)

Família de Josep Amorós Maestre (Joaquim Querol Amorós i Maria Rosa Brossa Masip)

Família de Francesc Arroyo Maldonado (Daniel Arroyo)

Família de Ramon Batet Planas (Joan Batet Fernàndez i Teresa Tomàs Batet)

Família de Narcís Canals Llopart (Susana Canals Löring i Anna Cabot Ros)

Família de Joan Capellas Fages (Maria Antònia Oliveras Pons i Antoni Pons Vilaplana)

Família de Conrad Crespí Vergés (Enric +, Maria Antònia i Feliu Crespí Niubò)

Família de Josep Domènech Cortada (Albert Domènech Arís, Dolors Domènech Ràfols i Jordi Domènech Pelillo)

Família de Vicenç Expósito Serra (Catalina Sagarra)

Família d’Emili Ferrando Rosell (Roser Ferrando Closa)

Família de José Garcia Campillo (Martine Belot i Jean-Louis Buron)

Família d’Eduard Garrigós i Soler (Elisabet Garcia Garrigós i Adolf Pla Garrigós)

Família d’Antonio Hilario Planellas (Antoni Hilario Mateu + i Ramon Fernàndez Hilario)

Família d’Agustí Ibàñez Solves (Regina Roca Ibàñez i Teresa)

Família de Marià Llonch Casanovas (Joan Llonch Vives, Rosa i Pepita Llonch Sáez)

Família de Joaquim Lou Ripollés (Joaquim, Carme i Anna Lou López)

Família d’Emili Marquès Aracil (Montserrat Marquès Aracil, Montserrat Rubio Marquès i Meritxell Penas Rubio)

Família de Rafael Monllor Belenguer (Rafael Monllor Llorens)

Família de Pedro Monter Ferris (Alfred, Osvald i Natàlia Monter Vilardell i Francesc i Emília Pena Monter)

Família de Manuel Mullor Català (Dolors Junoy Mullor)

Família de Pere Navarro Bielsa (Mercè, Gemma i Rosa Maria Torrecillas Hernàndez)

Família de Valentí Oliveras Valls (Angelina Oliveras Castellanas, David Giménez Oliveras, Asunción Díaz Vivanco i Susana Giménez Díaz)

ARXIUS CONSULTATS FONS FAMILIARS I FONTS ORALS

Família de Pelegrí Pelegrí Porqueras (Carles +, Josep i Xavier Pelegrí Escobar)

Família de José Pérez Coello (Rebeca Pérez Hernàndez i Mario Pérez Torreguitart)

Família de Carles Retana Valls (Montserrat Retana Valls +, Martine i Sylvie Retana, Maria Alba Retana i Cristina Miró Retana)

Família de Pere Sabater Carbonell (Laura Virgili Escofet, Conxita Virgili Escofet i Laura Rafart Virgili)

Família de Francesc Sabatés Esperanza (Maria dels Angels Sabatés Moreno, Rosa Maria, Montserrat i Núria Vilas Sabatés, i Josep Escoda Sabatés)

Família de José Sánchez Laorden (Salvadora Sánchez Laorden)

Família de Francesc Sas Llop (Eulàlia i Albert de la Vega Sas)

Família d’Enric Segarra Espinach (Joaquim Domènech Segarra)

Família de Miquel Vial Candia (Gerard i Daniel Vial, Ester i Maria Lluïsa Prior Vial i Núria Maistret-Vial)

Família de Salvador Vidal Claramunt (Carme i Josep Maria Vidal Claramunt i Josep Maria Vidal Cusidó)

BIBLIOGRAFIA

Ache, Josep (2005). « Els sabadellencs als camps d’extermini nazis », Diari de Sabadell, 29-1-2005, p. 2.

Amat-Piniella, Jordi (1963). K-L. Reich. Barcelona: Seix Barral.

Andreu, Miquel (2020). “Tres garriguencs ja tenen ‘Stolpersteine’“, SomGarrigues, 21 febrer-5 de març de 2020.

Armengou, P. J. I Plans, Guillem (2020). “Els rostres dels nostre deportats”, Diari de Sabadell, 28-29 de gener de 2020, p. 4-6.

Amical de Mauthausen y otros campos y de todas las víctimas del nazismo de España (2017). #1 Republicanos españoles en Mauthausen (també publicat en línia: https:// amical-mauthausen.org/ca/recursos/publicaciones/).

Amical de Mauthausen y otros campos y de todas las víctimas del nazismo de España (2017). #2 Republicanos españoles en Buchenwald (també publicat en línia: https:// amical-mauthausen.org/ca/recursos/publicaciones/).

Amical de Mauthausen y otros campos y de todas las víctimas del nazismo de España (2017). #3 Republicanos españoles en Dachau (també publicat en línia: https:// amical-mauthausen.org/ca/recursos/publicaciones/).

Amical de Mauthausen y otros campos y de todas las víctimas del nazismo de España (2020). #4 Republicanos españoles en Sachsenhausen (també publicat en línia: https://amicalmauthausen.org/ca/recursos/publicaciones/).

Anuari sabadellenc. Any 1928. Sabadell: Joan Sallent, impressor, 1929

Anuari sabadellenc. Any 1929. Sabadell: Joan Sallent, impressor, 1930.

“Apunt biogràfic dels sallentins finats als camps nazis d’extermini (1940-1945)”, L’Esparver, núm. 171, novembre –desembre de 2008.

Baldó Lacomba, Marc (2015). “Penaguilencs morts a Mauthausen-Gusen”, dins Llibre de Festes de Penàguila, Ajuntament de Penàguila, 25-7-2015.

Barba, Serge (2017). De la frontière aux barbelés. Le chemin de La Retirada 1939. Canet: Éditions Trabucaire, 256 p.

Benaul, Josep M.; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur i Pozo, José Antonio (1986). La República i la Guerra Civil a Sabadell, 1931-1939. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 204 p.

Benaul Berenguer, Josep M., Onetti Vera, Antonio i Torruella Llopart, Jordi (2006). “Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació”, Arraona: revista d’història, núm. 30, p. 108-127 (https://raco. cat/index.php/Arraona/article/view/204813).

Benaul Berenguer, Josep M., Onetti Vera, Antonio i Torruella Llopart, Jordi (2008). “Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Addenda”, Arraona: revista

d’història, núm. 31, p. 192-195 (https://raco.cat/index.php/ Arraona/article/view/205132).

Berger, Gonzalo (2018). Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. Vic: Eumo editorial, 235 p.

Berger Mulattieri, Gonzalo (2022). Las milicias antifascistas. De las calles a las trincheras. Catalunya, 1936. Manresa: Bellaterra Edicions, 244 p.

Bermejo, Benito i Checa, Sandra (2006). Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945) Madrid: Ministerio de Cultura, 587 p.

Bermejo, Benito i Checa, Sandra (2006). “Fotografías del kommando Poschacher (1944). Un grupo de jóvenes españoles prisioneros en el campo de Mauthausen”, Cuadernos Republicanos, 60, p. 51-71

Camps, Manel (2020). “Llambordes “que fan ensopegar””. Diari de la Creu Alta, setembre de 2020, p. 10.

Camps Bosser, Manel (2021). “Jaume Arís Estrada. Petita història d’una <stolpersteine>”, Diari de la Creu Alta, maig 2021, p. 28.

Castells, Andreu (1983). Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976, vol. VI. Sabadell: Edicions Riutort.

Cifuentes Perea, José Luís (2020). “De Constantí a Mauthausen: un billete al infierno”, Estudis de Constantí, 36, p. 161-211.

Colomer, Víctor (2000). “Roser Ferrando: buscant el pare a Mauthausen. Cara a Cara”, Diari de Sabadell, 20-5-2020, p. 21.

Colomer, Víctor (2014). “Rafael Monllor, Mauthausen. Cara a Cara”, Diari de Sabadell, 13/14-5-2014, p. 11.

Constante, Mariano (1976). Yo fui ordenanza de los SS. Barcelona: Ediciones Martínez Roca, 293 p.

Constante, Mariano i Razola, Manuel (1969). Triangle bleu. Les républicaines espagnols à Mauthausen, 1940-1945 París: Ed. Gallimard, 194 p.

Constante, Mariano i Razola, Manuel (1979). Triángulo Azul. Los republicanos españoles en Mauthausen, 1940-1945 Barcelona: Ediciones Península, 330 p.

Dauphinot, Rémi i Touffu, Sébastien (2004). “La déportation de répression dans l’Aube”, dins Livre mémorial, tom I, FMD (http://docplayer.fr/2434497-La-deportationde-repression-dans-l-aube-par-remi-dauphinot-etsebastien-touffu.html).

Delbo, Charlotte (2019). La mesura dels nostres dies (Auschwitz i després, III). Barcelona: Club Editor, 224 p.

Deu Baigual, Esteve (2017). Sabadell, 1936: economia, societat i política. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 302), 303 p.

Deu Baigual, Esteve (2018). La guerra civil a Sabadell, 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 305), 352 p.

Deu Baigual, Esteve (2020). L’economia de guerra a Sabadell, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 310), 296 p.

Deu Baigual, Esteve (2021). Els sabadellencs que van anar a la guerra, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 312), 353 p.

Deu Baigual, Esteve (2022). Sabadell en la postguerra, 1939-1945. Nou ordre i repressió. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliva, 314), 311 p.

Domínguez, Martí (2019). L’esperit del temps. Barcelona: Proa, 432 p.

Dreyfus-Armand, Geneviève i Martinez-Maler, Odette (2015). L’Espagne, passion française, 1936-1975. Guerres, exils, solidarités. París : Les Arènes, 256 p.

Esquirol, Josep Maria (2021). Humà, més humà: una antropología de la ferida infinita. Barcelona: Quaderns Crema, 171 p.

Gaida, Peter (2008). Camps de travail sous Vichy : les « groupes de travailleurs étrangers » (GTE) en France et en Afrique du Nord 1940-1944. Tesi doctoral: Paris 1.

Gannon, Megan (2020). “Un equipo de arqueólogos revela un campo de concentración nazi «olvidado» en suelo británico”, National Geographic, 31-3-2020 (https://www.nationalgeo graphic.es/historia/2020/03/equipo-arqueologos-revelacampo-de-concentracion-nazi-en-suelo-britanico)

Garcia, Gabrielle (2019). Resistir. Les Républicaines espagnols en Bretagne, de la Retirada à la Résistence Morlaix: Skol Vreizh, 226 p.

García Gaitero, Prisciliano (2005). Mi vida en los campos de la muerte nazis. León: Ediciones Leonesas, 240 p.

Hernández de Miguel, Carlos (2015). Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices. B de Bolsillo, 592 p.

Ibarrola, Martín (2019). “600 olvidados en Neuengamme: españoles deportados al campo nazi de Hamburgo”, El Confidencial, 25-12-2019 (actualització: 26-12-2019) (https://www.elconfidencial.com/mundo/europa/2019-1225/600olvidados-neuengamme-espanoles-deportadoscampo-nazi-hamburgo_2366227/).

La déportation. París: Le Patriote Résistant / FNDIRP, 1967. Versió posterior espanyola: Deportación. El horror de los campos de concentración. Barcelona : Editorial Petronio, 1969. 294 p.

Més enllà de Mauthausen. Francesc Boix, fotògraf. Catàleg de l’exposició. Museu d’Història de Catalunya, del 18 de juny al 27 de setembre de 2015. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya / Generalitat de Catalunya, 134 p.

Moliner Rodríguez, Jordi (2001). “El Kommando Poschacher. Un grup de joves a Mauthausen”, L’Avenç. Història, cultura, pensament, núm. 260, juliolagost de 2001, p. 72-78.

Nicolás Marín, Encarna i González Martínez, Carmen (2001). “Españoles en los Bajos Pirineos: exiliados republicanos y diplomáticos franquistas ante franceses y alemanes (1939-1945)”, Anales de Historia Contemporánea, 17, p. 639-660.

Parello, Vincent (2016). “Les compagnies de travailleurs étrangers (CTE) en France à la fin de la Troisième République”, Butlletin Hispanique, tom 118, núm. 1, juny 2016, p. 233-250.

Passera, Françoise i Quellien, Jean (coord. i dir.) (2004). Livre mémorial des victimes du nazisme dans les Calvados Caen: Conséil Géneral du Calvados / Direction des Archives Départamentales, 240 p.

Pigenet, Phryné (2017). Catalans malgré tout. L’exil catalan en Frances au XXe siècle. Histoire et mémoire. Canet: Éditions Trabucaire,

Puigventós López, Eduard (2021). Els calderins deportats als camps nazis. Caldes de Montbui: THERMALIA. Museu d’Art i Patrimoni / Ajuntament de Caldes de Montbui, 80 p.

Ribé, Genís (2019). “Els rostres de la deportació sabadellenca als camps nazis”, Vallesos. Gent, terra i patrimoni, núm. 17, estiu-tardor de 2019, p. 138-141.

Ribé, Genís (comissariat) (2019). Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis. Exposició del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Museu d’Història de Sabadell. Full de sala en línia: https://issuu.com/museusabadell/docs/ deportats_60_sabadellencs_als_camps

Ribé, Genís (comissariat) (2019). Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Museu d’Història de Sabadell. Exposició en format en línia a: https://issuu.com/museusabadell/docs/ cataleg_issuu_deportats_4

Ribé Monge, Genís i Comasòlivas Font, Joan (2019). “Les stolpersteine a Sabadell: homenatge i recuperació de la memòria de les víctimes sabadellenques de la deportació i la barbàrie nazis”, Arraona: revista d’història local, núm. 38, p. 178-193 (https://raco.cat/index.php/ Arraona/article/view/377583)

Rico, Y. (2018). “Homenatge als deportats sabadellencs als camps de concentració nazis”, Diari de Sabadell, 31-1-2018, p. 4-5.

Roig, Montserrat (2017). Els catalans als camps nazis Barcelona: Edicions 62 (10a edició), 944 p. <<Rotspanier>> [Españoles rojos]. Trabajadores forzados espanyoles en la Segunda Guerra Mundial. Víctimas olvidadas del nazismo (2019). Catàleg de l’exposició. Bordeus: COPY-MÉDIA.

Sáiz Calvó, Sílvia i Gallart Vivé, Enric (transcripció: Anna Cabeza Gutés) (2006). “El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen”, Arraona: revista d’història, núm. 30, p. 128-141 (https:// raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204814).

Senso, Carles i Llin, Guillem. “Els 300 homes que César Orquín salvà a Mauthausen”, El País, 16-1-2018 (https://www.ara.cat/cultura/cesar-orquinmauthausen_1_2699862.html).

Serrano, David (2005). K.L. REICH. Joaquim Amat-Piniella. Estudi preliminar amb propostes de treball i de comentaris de text. Barcelona. Edicions 62, 558 p.

Serrano Blanquer, David (2016). Els supervivents dels camps nazis, Barcelona: UOC, 146 p.

Serrano, Jordi (2018). “Els rostres de la memòria”, Diari de Sabadell, 31-1-2018, p. 12.

Simó Bach, Ricard (1986). Sabadellencs morts en l’exili Sabadell: Agulló-Costa, 236 p.

Toran, Rosa i Sala, Margarida (2002). Mauthausen. Crònica gràfica d’un camp de concentració. Fons Fotogràfic de l’Amical de Mauthausen. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya / Viena Edicions, 271 p.

Tramullas, Gemma (2018). “Roser Ferrando. Els nazis van matar el seu pare a Mauthausen-Gusen i aquesta absència va marcar la seva vida”, El Periódico, 27-1-2018, p. 56.

Tuban, Grégory (2018). Camps d’étrangers. Le contrôle des réfugiés venus d’Espagne (1939-1944). París: Nouveau Monde éditions, 376 p.

Varela, Gemma (2018). “Tropezar con el Holocausto”, El Periódico, 1-2-2018, p. 26.

BIBLIOGRAFIA WEB

Aimée, Marina (20-11-2018). “Homenajean a ocho vecinos deportados a campos nazis en el municipio murciano de Santomera” , El Diario.es (https://www.eldiario.es/murcia/ sociedad/santomera-conmemorara-vecinos-deportadoscampos_1_1833957.html).

Aragoneses deportados a los campos nazis 1940-1945. Amical de Mauthausen (http://www.aragonesesdeporta dos.org/).

Arañó Vega, Laia (2014). “Agde: el <camp dels catalans>”, Ara.cat, 30-3-2014.

Association Française Buchenwald Dora et Kommandos. Les camps et Kommandos (https://asso-buchenwald-dora. com/les-camps-et-kommandos/).

«Biografies dels deportats de Ripollet als camps nazis ». Memòria històrica. Ajuntament de Ripollet (https://www. ripollet.cat/serveis/memoria-historica/deportats-deripollet/biografies).

Campo de Compiègne. Foro Segunda Guerra Mundial, 24-3-2009 (https://www.forosegundaguerra.com/ viewtopic.php?t=9976).

Canals, Enric (dir.) (2015). Els oblidats de la línia Maginot, Sense Ficció, TV3 , 6-10-2015 (https://www.ccma.cat/tv3/ alacarta/sense-ficcio/els-oblidats-de-la-linia-maginot/ video/5553054/).

Carrera Font, Esteve (2014). “Tancats entre filferros a la platja”, El Punt Avui, 16-2-2014 (https://www.elpuntavui. cat/societat/article/5-societat/714340-tancats-entrefilferros-a-la-platja.html).

Colomina, Juan Francisco (2020). “El Kommando Poschacher”, La Voz de Almería, 24-2-2020 (https://www.lavozdealmeria. com/noticia/5/vivir/187419/el-kommando-poschacher).

Dalmau Ribalta, Antoni (2017). “Els igualadins deportats als camps nazis”, dins Homenatge als igualadins morts als camps de concentració nazis (1941-1942). Igualada, 26 de gener de 2017, p. 5-15 (publicació en línea: https:// www.igualada.cat/ca/regidories/promocio-de-la-ciutati-coordinacio/homenatge-als-igualadins-deportats-alscamps-de-concentracio-nazis-1941-1942).

Enciclopedia del Holocausto. Auschwitz // Bergen-Belsen // Ravensbrück. United States Holocaust Memorial Museum (https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/article/ auschwitz). (https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/ article/bergen-belsen) (https://encyclopedia.ushmm.org/ content/en/article/ravensbrueck)

Gavilanes Laso, José Luís (13-5-2015), “Los españoles menos buenos en Mauthausen” (https://www.lanue vacronica.com/los-espanoles-menos-buenos-demauthausen).

German Frontstalag Camps. The Pegasus Archive. The Britiush Airbone Forces 1940-1945 (https://www. pegasusarchive.org/pow/Frontstalag.htm).

“Homenaje a los 8 santomeranos deportados a campos de concentración nazis”. Blog de la Federación de Asociaciones de Memoria Histórica de la Región de Murcia (9-12-2018) (http://memoriahistoricaregionmurciana. blogspot.com/2018/12/homenaje-los-8-santomeranosdeportados.html).

Jerez, Paco de (2008). “Los campos de concentración franceses”. Blog Todos los rostros, 5-8-2008 (http:// todoslosrostros.blogspot.com/2008/08/los-campos-deconcentracin-franceses.html).

La déportation en Bretagne et départements limitrophes Liste de 65 Espagnoles deportés de Bretagne (http:// memoiredeguerre.free.fr/deportation/espagnols.htm).

La historia <desconocida> de los campos de concentración franceses después de la caída de la República Española, ADAR-Asociación de Aviadores de la República, 28-6-2017 (https://www.adar.es/la-historia-desconocida-de-loscampos-de-concentracion-franceses-despues-de-lacaida-de-la-republica-espanola/).

Le Maitron. Dictionnaire Biographique. Fusillés, guillotinés, exécutés, massacrés, 1940-1944 (https://fusilles-40-44. maitron.fr/).

“Les Kommandos de Dachau”, Amicale du camp de concentration de Dachau (https://dachau.fr/leskommandos/).

Liste de CTE et GTE en France. Association du Patrimoine <Au Pied du Mur> (https://mallefougasse-montlaux.fr/ article/document/liste-des-cte-et-gte-en-france/).

Liste officielle ... des prisonniers de guerre français : d’après les renseignements fournis par l’autorité militaire allemande : nom, date et lieu de naissance, unité, nº du camp.... París : Centre National d’Information sur les prisonniers de guerre, 1940-1941, núms. 1 – 100 (Bibliothèque nationale de France: https://gallica.bnf.fr/ ark:/12148/cb34458709m/date)

Livre Mémorial. Fondation pour la Mémoire de la Déportation. Banque de Données Multimédia (http://www. bddm.org/liv/index_liv.php).

Mauthausen Guides. Mauthausen Komitee. Österreich (https://www.mauthausen-guides.at/).

Mauthausen Memorial. Research Center (https://www. mauthausen-memorial.org/es).

Mémoire de Guerre. La déportation en Bretagne et départements limitrophes. Liste de 65 Espagnoles deportés de Bretagne (http://memoiredeguerre.free.fr/deportation/ espagnols.htm).

Morrió, E. (2018). Eduard Garrigós Soler: de Benilloba a Mauthausen (capítols I al IV). Blog Benilloba (http:// subhastador.blogspot.com/2018/10/eduard-garrigossoler-de-benilloba.html).

Redacció (2017). “Nistal: El 1938 i 1939, els presoners del camp de treball de Montferrer havien d’obrir pistes des de l’Alt Urgell al Pallars Sobirà”, Viure als Pirineus. 25-2-2017, (diari digital: https://www.viurealspirineus.cat/articulo/ cultura/nistal-camp-treball-montferrer-recorda-gulagsovietic-els-comandaments-decidien-vida-i-mort-delspresoners/20170211092132006399.html).

“Olesa ja ha col·locat les llambordes Stopersteine, que recorden les víctimes olesanes als camps de concentració nazis” (26-1-2018) (https://www.olesademontserrat.cat/ ca/pl19/ajuntament-seu-electronica/comunicacio/id7873/ olesa-de-montserrat.htm).

“Pont, monòlit i placa en record de les víctimes alcoianes (Alcoi)”, dins Monuments erigits a Espanya en record de les víctimes dels camps nazis, pàgina web de l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme a Espanya (https://amical-mauthausen.org/ ca/monuments/pont-monolit-i-placa-en-record-de-lesvictimes-alcoianes/).

Proyecto “Murcianos deportados a campos de concentración Nazis”. Archivo General de la Región de Murcia (https://archivogeneral.carm.es/archivoGeneral/ arg.contenido?idsec=1054).

Prisonniers de guerre (https://prisonniers-de-guerre.fr/).

Tronel, Jacky (2011). “Création des compagnies et des groupements de travailleurs étrangers « en surnombre dans l’économie nationale » “. Historie pénitentiaire et justice militaire. Des hommes, des prisons et des camps. Blog: https://prisons-cherche-midi-mauzac.com/varia/ creation-des-compagnies-et-des-groupements-detravailleurs-etrangers%C2%A0en-surnombre-dansleconomie-nationale-7680.

“A poc a poc, els nostres deportats han de deixar d’ésser homes. Comencen a ésser menys que els animals, un número i prou, comencen a ésser no res. La transformació no és gaire lenta. El paisatge, l’escenari, els comparses, el vestuari, els sons, els llums, el decorat, tot és a punt per a la seva metamorfosi. A l’estació ja han trobat alguns dels personatges principals: els SS, abillats amb la calavera al casc i al coll de l’americana. Alguns duien una cinta negra, en la part inferior de la màniga, on llegies, en lletres blanques: «Totenkopf», cap de mort, calavera. Després vindrà el decorat: una fortalesa medieval, un mur a mig construir, una àguila immensa feta de coure que donava a la plaça dels garatges de Mauthausen. Els miradors per on passegen els SS, les torres de la immensa portalada, les metralletes que apunten els nouvinguts, les filferrades elèctriques que continuaven, a la banda esquerra, el mur que acabava de sobte. Un cop passaven la porta, els caminants es trobaven en un gran espai despullat que acabava en rengleres de barraques en una banda i grans pavellons de xemeneies a l’altra. L’Appellplatz era la plaça de les crides. Un dels escenaris més importants d’un camp de concentració nazi.”

Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, Barcelona, Edicions 62, p. 223-224 (1a edició: 1977; 10a edició, 2017)

“

¿Quin és, doncs, el nom de l’humà? Valgui la redundància, el nom de l’humà és el seu nom: el nom propi; el nom de pila. No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom. Per això, una violència extrema vindria de la intenció de no voler donar nom a un infant. O, seguint la mateixa línia, en el fet d’arrabassar el nom a la persona ja adulta per, d’aquesta manera, anorrear-la, tal com va passar en els camps de concentració nazis i stalinistes, i en tants altres llocs de pura inhumanitat.”

Josep Maria Esquirol (2021). Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita, p. 20.

Contraportada: Fotografies de les stolpersteine de Sabadell: Miquel Tres / Ajuntament de Sabadell.