Eros Primordial en l'obra de Pla-Narbona by Museu de Sant Cugat

L’Eros primordial en l’obra de Pla-Narbona fins a 2008 De l’11 de juny al 5 d’octubre de 2008 Museu de Sant Cugat Monestir i Casa Aymat

De l’11 de juny al 5 d’octubre de 2008 Museu de Sant Cugat

Exposició Comissari: Oriol Pi de Cabanyes

Direcció: Lluís Campins Tècnics: Andreu Dengra, Helena Minuesa, Alba Rodríguez Comunicació i premsa: Anna Toro Administració: Glòria Puigmal, Elena Martín, Anna Laguna Educació: Alejandra Machado (coord.), Mercè Andrés, Núria Gibert, Cecília López Atenció al públic: Vicent Ortega, Victor Ortega, Irene Vallès Suport i serveis: Ignasi Munuera, M. Jesus Cordo, Imma Núñez www.museu.santcugat.cat

Coordinació: Andreu Dengra Disseny d’exposició: Oriol Piera i Andreu Dengra Muntatge: Gestió Cultural SCP Visites comentades: Neus Coromina Catàleg Disseny: Liliana Palau / Enric Jardí i Josep Pla-Narbona Textos: Ramon Balasch, Francesc Fontbona, Raquel Medina, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Vallès-Rovira Fotografies: Jordi Camí (obres de l’exposició) Impressió: Gràfiques Celler, S.A. © dels textos, els autors Dipòsit Legal:

08 16 16 34 40 48 90 112 134 140

Una fantàstica plasmació de somnis Oriol Pi de Cabanyes Pla-Narbona i el dibuix Francesc Fontbona Surreal impuls Josep Vallès-Rovira Pla-Narbona i el gravat Raquel Medina Entre el llagost i el saltamartí. Els poemes corporis de Joan Brossa i Josep Pla-Narbona Ramon Balasch Pla-Narbona i la pintura Pla-Narbona i el dibuix Pla-Narbona i el gravat Pla-Narbona i l’escultura Currículum i bibliografia

L’obra de Pla-Narbona pot ser considerada en el seu conjunt com una meravellosa tragicomèdia. On, com en tota obra que surt de l’estat d’esperit del barroc, coexisteixen els aspectes més tràgics i els més grotescos de l’existència humana. És en aquest sentit que, veient aquestes figures deformades o caricaturitzades, amb màscares i cucurulles, que poblen el seu univers fantàstic, també es podria parlar, en certa manera, d’un existencialisme grotesc. No pas d’un existencialisme negre, desesperat i nihilista, sinó d’un existencialisme capaç de relativitzar l’absurd de l’existència, aquell absurd de l’existència que tan apesarava molts esperits europeus després del gran desastre de la segona guerra mundial. L’obra de Pla-Narbona és plena de fantasies antropomorfitzades. I d’éssers humans que, com els faunes o els centaures de la mitologia grega, tenen encara molt d’animal. Com a tantes escultures de Josep Granyer. Les pedres, els núvols hi prenen una certa forma humana, en l’obra de Pla-Narbona: com si dins el món inanimat estigués pugnant per manifestar-se ja la vida humana. I així fins i tot el més aparentment desproveït de vida, com el món mineral, adquireix un sentit existencial, com si fins i tot la matèria més sòlida o el núvol més vaporós amagués una ànima presonera. El pintor, com un mag, la desvetlla i li dóna forma perceptible amb el seu llapis, el seu burí o el seu pinzell. Tot aquests personatges atitellats, tots aquests éssers estranys, inflats i infatuats, són fruit de la fantasia de l’artista. Fantasia en el sentit que dóna a aquest mot el diccionari: “Facultat de formar imatges mentals o representacions dels objectes no presents, de concebre combinacions que no forneix la realitat; creació fictícia, imatge il.lusòria, noció quimèrica”. L’obra de Pla-Narbona presenta unes clares connotacions surrealistes. El surrealisme (el moviment artístic que va llançar André Breton i que Pla-Narbona va conèixer de primera mà en la seva estada a París, ja en els anys cinquanta) consisteix a concedir més valor i més “veritat” a la realitat contemplada en estat 9

Commedia dell’Arte oli sobre tela, 65 x 81 cm 2002

inconscient —o irracional— que no pas a la realitat percebuda pels sentits en estat “normal”. Els surrealistes, que tant van donar-se a l’escriptura automàtica, posaven atenció a “allò que diu la boca de l’ombra”. De la mateixa manera, amb una espontaneïtat germinal molt i molt treballada, Josep Pla-Narbona posa atenció a “allò que veu l’ull de l’ombra”. I així es retroba amb aquella “autèntica vida” de què parla Rimbaud. Pla-Narbona captura, en efecte, imatges del món dels somnis. Però no ho fa a la manera de l’escriptura automàtica, emergida de l’inconscient a la bona de Déu, i sense una coherència lògica, sinó (com Dalí, meticulós a l’hora de donar eternitat a l’instant) amb una tècnica, amb una “maniera”, de gran perfecció formal, que l’aproximen als pintors renaixentistes. Què més dir? Que l’art de Pla-Narbona és, per dir-ho així, un “art de vigília”. Té un peu aquí —en aquesta banda del mirall de la realitat— i un peu allí, a l’altra banda. I és per això que el podem emparentar amb el Bosco i amb Blake, amb Füssli, amb Goya, amb de Chirico i fins amb Xavier Nogués, Mensa, Dalí o Joan Ponç. Tal com s’esdevé en el món, segons com tan desconcertant, de Jonathan Swift —el creador de Gulliver en el país dels pigmeus— i en el món de Lewis Carroll —el creador d’Alícia en el país de les meravelles—, en l’univers, tan personal, de Josep Pla-Narbona les al.lucinacions prenen forma recurrent. Són tot sovint entitats incongruents, com a fantasmes de filiació desconeguda però sempre tan enigmàtics com inquietants. Tota l’obra de Pla-Narbona és una prodigiosa, i obsessiva, inquietant, fantàstica plasmació de somnis. Són figures, imatges reiterades, persistents, inevitables: “perseveracions” en deia Freud. Així explicava els misteris de la creació artística aquell analista de l’ànima, aquell explorador del submón inconscient, en el seu lluminós assaig sobre Leonardo da Vinci: “La bondadosa Naturalesa ha donat a l’artista la facultat d’exterioritzar, per mitjà de creacions, els seus més secrets sentiments anímics, ignorats fins i tot per ell mateix, i aquesta exteriorització ens commou 10

El temps de les cireres oli sobre tela, 162 x 130 cm 1999 De la sèrie Sublimacions oli sobre tela, 81 x 65 cm 1998

profundament, sense que sapiguem d’on prové aquesta emoció.” També Magritte i Ernst, dos altres clars precedents del nostre creador, van tenir una infantesa difícil. Com ells, Pla-Narbona ha somiat escapar per la via de la imaginació d’un món que, en general, li sembla resultar insensat. Incomunicació i líbido són els dos pols de tota la creativitat de Pla-Narbona. La mort que germina dins l’individu entotsolat i la vida que li fa anhelar una fusió amb els altres en una comunitat ideal molt sovint impossible. No es aquest el missatge —inconscient— que inspira aquest seu tan emblemàtic gravat “Homenatge a Freud”? Hi ha en aquest gran fris les cel.les o els nínxols, els murs interiors que fan tan difícil la comunicació entre els humans. Pla-Narbona fa com els primitius: exorcitza els espectres, treu enfora algunes imatges que l’angoixen. No és aquesta la millor manera de desactivar-ne la malignitat? Una de les més admirables —i de les més terapèutiques— tasques de l’art és fer visibles els abismes interiors, que és una manera de donar-los una entitat aliena als qui els pateix, tot projectant-los enfora. “El poeta és com un nen que juga: crea un món fantàstic i se’l pren seriosament”—diu Freud a “Der Dichter und das Phantasieren”. El mateix podria dir-se del pintor Pla-Narbona i de tots els qui, com ell, creen mons de fantasia a partir dels seus sons o malsons: “el pintor és com un nen: crea un món fantàstic i se’l pren com si fos veritat” (i sí que ho és!). 11

L’enigma oli sobre tela, 162 x 130 cm 2000

Orfe de pares en temps de guerra, Pla-Narbona pertany al que Ana María Matute, ella mateixa constructora de refugis d’imaginació alternatius a la realitat cruel, n’ha dit en algun lloc “la generación de los niños asombrados”. Hi ha en Pla-Narbona, sempre, un nen de la guerra, desemparat i sol, amb pànic potser dels bombardeigs, amb sensació d’abandonament, un gran buit poblat d’espectres. És el seu un món de l’estranyesa, del desemparament i de la incomunicació. En l’obra de Pla-Narbona, com en totes les creacions autèntiques, hi ha drama, hi ha tragèdia. Però també hi ha comèdia. És, ja ho he dit més amunt, una obra tragicòmica, una obra que sublima en amable comicitat, en dibuix grotesc, el drama —o la perplexitat— de l’existència. A propòsit d’això, podríem recordar el que escriu Nietzsche al final d’un dels capítols del seu “Crepuscle dels ídols”: “L’artista tràgic no és un pessimista: diu precisament sí fins i tot a tot el que és terrible i problemàtic; és dionisíac.” Pla-Narbona també. Si Descartes va arribar a una única veritat segura: “Penso, i per tant existeixo”, Josep Pla-Narbona podria dir, ben al contrari d’aquest racionalisme, “Somio, i per tant existeixo”. L’eix central de la seva obra és, en efecte, el somni: un somni poblat de fantasmes, o si es vol d’éssers que d’humans només semblen tenir-ne la forma. Aquestes criatures són totes elles reiterades emanacions dels somnis, o dels malsons, de l’artista. Fins al punt que tal vegada l’artista podria preguntar-se si els humans som somiats per àngels o bé si som simplement àngels —o dimonis!— somiats per humans. El dibuix, el gravat, la pintura li són la porta de sortida dels fantasmes que el poblen des de nen. I així Pla-Narbona és, com el primitiu de les coves, el nen etern que dibuixa per desempellegarse d’unes visions sovint angoixants que el ronden per dins. Hi ha en el Pla que dibuixa i que grava i que pinta un nen hipersensible que encara viu arraulit en algun racó de la seva ment. La seva obra ens parla des del desconcert. 12

Homenatge a Freud gravat acolorit a mà 50 x 60 cm 1972

Hi ha sempre en la creativitat de Pla-Narbona l’eterna lluita entre els contraris, tan sovint només aparents. Si féssim una cartografia dels estrats psíquics de l’artista, veuríem que en tota obra d’art hi ha un element corpori i un element incorpori: un suport formal, matèric, i un esperit que en el millor dels casos travessa les dues o tres dimensions de l’espai i venç el temps. Observa Charles Baudelaire en el seu assaig “El pintor de la vida moderna” que “La dualitat de l’art és el resultat inevitable de la dualitat de l’home. L’element etern pot ser considerat l’ànima de l’art, si voleu, i l’element variable del seu cos.” Cent anys després, el premi Nobel Czeslaw Milosz, fent-se ressò d’aquesta dualitat essencial, escrivia: “La bellesa es compon d’un element etern, invariable i extremament difícil de mesurar, i d’un altre element, relatiu i circumstancial, com ara l’època. la moda, la moral o l’emoció, presos d’un en un o tots a l’hora. Sense aquest segon element, que és, per dir-ho així, la capa divertida, excitant i llaminera que cobreix el pastís diví, el primer element seria indigerible, inapreciable, inadaptable i poc adequat a la naturalesa humana.” Si donem per suposat que també l’obra plàstica de Pla-Narbona forma part d’aquest “pastís diví” que deia Milosz, quin seria l’ “element etern” en aquesta obra? Potser, més que cap altre, la presència de l’amor i de la mort en una gran abraçada unitiva. La “bellesa” no seria aquí, doncs, una simple bellesa formal sinó una bellesa que resulta de l’equilibri entre dos extrems habitualment contraposats. Com en aquests Adam i Eva que, principi masculí i femení, s’agermanen —estrafent la imatge del paradís en Lucas Cranach— amb una visceral, genèsica, encaixada. En l’obra de Pla-Narbona també Eros i Thànatos molt sovint es donen la mà. Però aquests dos principis amb què els grecs antics van voler representar la vida i la mort, la inspiració i l’expiració, no són tampoc aquí dos principis absolutament antagònics sinó complementaris. En tot creador allò primordial és, sempre, la pulsió de vida. Aquestes representacions d’una humanitat degradada que li surten 13

Homenatge a Ricard Salvat oli sobre tela, 130 x 97 cm 2002

de l’inconscient a Pla-Narbona no són més que representacions de l’animalitat —o la instintivitat— primigènia. Que es redimeix a ella mateixa —com Orfeu baixant als inferns— reconciliant-se amb la seva part més lluminosa. En una altra banda ja n’he asenyalat el component dionisíac, o pànic en tota l’obra de Pla-Narbona. Allò que sembla emergir del món preracional, que és el que inspira les històries de “Les metamorfosis” d’Ovidi, aquell compendi de transmutacions que mitifica el món màgic primitiu, el món dels humans confosos amb la vegetalitat, alhora que explica la seva derrota en mans del Logos. Juan Rof Carballo, que d’aquest dionisisme en vol dir orfisme, ja ho va observar magistralment: “Yo de mi puedo decir que nunca he visto señalado con más claridad este tremendo diálogo que desde lo más tenebroso y remoto de los tiempos pienso que viene teniendo lugar en el alma humana. El diálogo de las dos posibilidades de humanización, de nacimiento del espíritu a partir de la animalidad.” Qui ha guanyat en aquesta lluita contra el magma de la indistinció i la confusió del món caòtic és el pensament analític, la precisió del mot per a cada objecte i cada concepte i la precisió del dibuix, que retallen els perfils i donen entitat a cada cosa per ella mateixa. Partint d’aquesta saviesa en l’ús de l’estilet —sigui llapis, sigui burí o sigui pinzell—, l’obra de Pla-Narbona és una obra figurativa d’una gran força mental, on la imatge precisa, evoca i suggereix i neguiteja, però que mai no deixa indiferent.

La força plàstica de Pla-Narbona, que és un gran dibuixant, rau en la força del dibuix, en la netedat del traç. I és paradoxal que aquesta pulcritud en l’execució de les imatges estigui al servei de l’expressió d’un món sovint caòtic i sense sentit. L’obra de Pla-Narbona és tota ella un esforç de gegant per dominar —amb la raó d’un dibuix canònic i perfectament comprensible— el magma confús d’unes visions interiors que tot just s’apaivaguen quan s’han ordenat i equilibrat en la superfície de la tela. Tècnicament, el dibuix de Pla-Narbona —a llapis plom, a llapis conté o carbonet, o a la ploma estilogràfica— és d’una gran pulcritud, sorgit d’un gran domini del pols, i molt marcat pels clarobscurs. En les seves composicions, tot hi és molt equilibrat, molt estructurat, geomètricament molt compensat, molt pensat. Com a pintor a l’oli damunt tela, Pla-Narbona fa una pintura molt mental, molt mesurada. La seva és una paleta de colors metàl. lics, freds, amb predomini dels blaus i, sobretot, dels grisos, uns grisos generalment molt neutres, sense gens de groc, ni de blau, ni de verd, ni de vermell. Es podria dir que aquesta és una pintura més que d’imatges d’atmosferes, de climes: atmosferes misterioses, envolvents, que traslladen a l’espectador la sensació que fins i tot en el món més aparentment estàtic —com en Velázquez, com en Vermeer— tot es mou: tot és viu. Els àtoms, ja ho deia aquell savi presocràtic grec, es composen i es descomposen contínuament. Però, encara que continguda, l’emoció hi és. Tot en Pla-Narbona és racional, passat per la ment. Leonardo ja va proclamar que “la pintura és cosa mental”. Però l’Eros és, també aquí, primordial. Sense Eros no hi ha creació. Robert Graves ja ho deia al seu llibre “Els mites grecs”: “Hi ha qui sosté que Eros, nascut de l’ou universal, va ser el primer dels déus, ja que sense ell no podia haver nascut cap dels altres.” “L’Amor creà el món” —deien els romans. Sí, l’Eros, en Pla-Narbona, com en tots els creadors, és sempre el motor d’arrencada, l’energia primera, l’energia de la vida: la màxima força de l’existència.

L’amant invisible oli sobre tela, 130 x 97 cm 2000

Pla-Narbona i el dibuix Francesc Fontbona

Quan vaig fer el llibre d’en Pla-Narbona, el 1974, amb en Francesc Miralles —que va ser el meu primer llibre si en descomptem un d’anterior sobre museus fet amb cinc autors més—, em va cridar l’atenció una frase de l’artista que es repetia en molts reportatges i entrevistes a ell apareguts a la premsa, sobretot americana, que vaig consultar abans d’escriure’l. La frase reiterada era “Yo voy donde mi lápiz me lleva”, i bé que hi ha una capa d’efectisme en la frase, aquesta a fi de comptes és més certa del que sembla. Pla-Narbona és abans que cap altra cosa un dibuixant, un gran dibuixant, de traç fluïd i precís, net, amb gran preferència pel blanc i negre, però que també de vegades hi inclou tocs de colors limitats. El dibuix és doncs la base de qualsevol activitat professional, i gosaria dir que vital, seva. Si ell fa dibuix “artístic”, o pinta, o fa grafisme, o fins i tot si fa escultura, sempre això son conseqüències del seu gran domini del dibuix. Fins i tot és ben cert que els seus cartells, els anuncis, els dissenys de tipus publicitari que ha fet al llarg de la seva carrera i que li han valgut el Premio Nacional de Diseño donat pel govern central el 2005, són sempre, en realitat, dibuixos o composicions que ell inclou en un “marc” publicitari, més que ser dissenys específicament de grafista. O sigui que Pla-Narbona sempre és dibuixant, àdhuc quan figura que està fent publicitat. Una mica és com allò que deia Arístides Maillol quan li encarregaven monuments a idees ben diverses —als morts de la guerra, a un polític, a un artista...— i en fer-se’n el càrrec exclamava una cosa així com: “Bé, en definitiva acabaré posant-hi una dona nua”. Així mateix PlaNarbona anunciés el que s’anunciés, un electrodomèstic, un producte farmacèutic o una obra de teatre, acabava sempre posant-hi un dibuix esplendorós, on el tema era el de menys, l’important és que es tractava d’un dibuix. Això tampoc vol dir que Pla-Narbona no fos capaç de concebre un anunci en clau purament de grafista: el seu cartell de Sevilla. Semana Santa, del 1966, és una obra mestra de la conjuminació entre la lletra, la forma adient i la plasticitat bella i potent que 17

Dibuix al grafit 1968 Cartell Setmana Santa Sevilla 1966

només s’aconsegueix si se sap dibuixar: fa jugar les as, les enes i la lletra ema evocant les cucurulles dels natzarens, i la lletra T la fa servir com a creu de la processó, i el resultat és un cartell llegible, sobri, impactant i que comunica visualment de seguida el missatge que vol donar: els actes de la Setmana Santa sevillana, que es fan imatge i text a la vegada i intriguen i atrauen l’hipotètic turista que es planteja assistir-hi. Tanmateix, demostrat a tothom que ell podia fer-ho sense problemes i a gran altura, Pla-Narbona preferia resoldre els seus anuncis, portades, etc. amb dibuixos del seu món particular, no el que ell vivia sinó el que havia inventat, que no tenia per què ser, i normalment no ho era, el de la cosa que estava anunciant. Amb tot, quan l’artista feia un dibuix pur, sense finalitats pràctiques, tampoc vol dir que aquest no contingués un missatge. Així recordo com l’escriptora i periodista ja traspassada Mireia Xapel·li s’entusiasmava amb el seu dibuix Comunicació, del 1969, perquè hi veia l’essència del sexe, que ella interpretava com una comunicació entre un home i una dona a un nivell d’òrgans sexuals, simbolitzats però, en el dibuix de Pla-Narbona —del 1969 però reinterpretat altres vegades—, per dues mans —la d’ell i la d’ella— que surten de l’entrecuix i s’encaixen. Era una imatge eloqüent de la relació home-dona i en canvi no podia ser acusada per ningú de “pornogràfica”, ni tan sols en aquells anys, encara reprimits, en què aquest concepte era abusivament atribuït al simple erotisme. Pla-Narbona fa amb el llapis allò que vol, i aquest és el fruit d’un aprenentatge intens que a la fi va arribar al virtuosisme, que és allò que fa interioritzar uns mecanismes a l’artista fins el punt de poder-los arribar a executar a la perfecció sense haver-se de preocupar racionalment de fer-ho. Amb un llapis a la ma, doncs, Pla Narbona és capaç de fer-ho tot, i d’aquí que l’artista vagi realment, com deia en aquells antics articles periodístics, allà on el porta el seu llapis, que es diria que ja té vida pròpia, com les sabatilles vermelles d’aquella gran pel·lícula de Powell & Pressburger, que eren elles les que arrossegaven la ballarina i no a l’inrevés. 18

Dibuix a la ploma estilogràfica Dibuix al carbonet 1969 Dibuix a la ploma estilogràfica Dibuix amb rotring vermell i fluo master 1971

Però hem de tenir en compte una rara, i en definitiva perversa, particularitat que ha tingut l‘art al segle XX; i és que, contra el que seria habitual en qualsevol altra activitat humana, el domini de l’ofici ha estat —i encara és— més un hàndicap per als artistes plàstics contemporanis que no una virtut. I això ha donat un panorama veritablement insòlit. Si un compositor no sap solfeig no pot lògicament ser músic, i si a un escriptor li grinyola la sintaxi se l’invita amablement que n’aprengui abans de llençar-se a la palestra perquè si no simplement no podrà fer-se entendre. I tot això és lògic ja que sense medis solvents per a transmetre en condicions el missatge creatiu no es pot pretendre que l’interlocutor s’assabenti del contingut del que se li vol enviar. En canvi els representants de la pintura contemporània que no havien desaprès el que sabien no trobaven via lliure per circular per les galeries i biennals en què discorrien les arts plàstiques a la moda, les que comptaven de debò. I tot això que dic en passat es pot continuar dient en present encara. 19

Amb això el que vull expressar és que Pla-Narbona durant molts anys va triomfar com a dibuixant, i va tenir un despatx professional espectacular a la Diagonal, però va haver de fer-ho “col·locant” els seus dibuixos en anuncis o cartells, en lloc d’emmarcar-los i exposar-los. Aquells dibuixos extraordinaris que ell feia, la crítica de l’època no els hauria valorat de veure’ls a les parets d’una galeria perquè s’apartaven de l’única línia admesa aleshores, que era l’informalisme. I Pla-Narbona no tenia res d’informalista: la seva obra no era tradicional però sí que es basava en la línia precisa que donava cos normalment a la figura, unes figures distorsionades, deformades, imaginatives, a estones grotesques, que jugaven amb les màscares, els envans amb finestretes, i que creaven tot un món exclusiu d’ell. Aquelles figures de Pla-Narbona en tot cas remetien al Surrealisme, a un surrealisme heterodox fora del nucli inicial del moviment, però mai a l’informalisme dominant. Per això a cap director del MACBA diria que se li ha acudit obrir la porta a l’art de Pla-Narbona —ni al de tants altres coetanis seus— quan aquest artista té sens dubte un lloc destacat en la història de l’art català del segle XX. Ell serà un de tants que en el futur, quan es repensin els nostres museus nacionals, caldrà repescar, i potser aleshores aquesta repesca serà costosa, mentre al seu moment hauria estat del tot a l’abast. Però les coses són com són i la visió clara i la

voluntat de quatre intel·lectuals contra corrent són incapaços de capgirar el sentit, fort i constant, dels corrents de la moda o dels interessos dominants. Al nostre llibre abans esmentat vàrem trobar fonts, moltes potser insconscients, del món especial de Pla-Narbona: hi havia en la seva obra ressons de l’escultura mesopotàmica, de la Grècia clàssica, de l’hel·lenística, de Giotto, Hyeronimus Bosch, Luca Signorelli, Peter Flettner, de l’escola de Fontainebleau, de Giambologna, Bracelli, Goya, Henry Fussli, Xavier Nogués, Miquel Viladrich, Picasso, E.C. Ricart, Ramon Calsina, Hans Erni... Era tot un conjunt de genis dispars, molts d’ells tan no alineats com Pla-Narbona, dels qui, tots junts, ell aconseguia destil·lar un estil propi i inconfusible. Tots aquells artistes, que ens venien a la ment quan repassàvem l’obra de Pla-Narbona, no vol dir que l’artista els hagués seguit a consciència, sinó que ombres seves, més o menys intenses i precises, apareixien entre els seus dibuixos. Pla-Narbona doncs és fill, conscient o no però ho és, de tota una tradició artística en què tots els noms esmentats —uns molt propers en el temps i en l’espai i uns altres més llunyans—, i molts més, hi han deixat una petja constitucional. De fet és el mateix que passa sempre amb la gran majoria de creadors: que fan una obra pròpia però que no surt ni pot sortir del no-res, sinó que es nodreix de quantitat d’inspiracions de l’art anterior a ells. Així és que Pla-Narbona, no sé si conscientment o no, va haver de buscar a les seves creacions una sortida “professional” solvent i aquesta la trobà en la publicitat i el grafisme, en principi un gènere artístic tan seriós com qualsevol altre, però mancat de l‘aurèola del Gran art. Si simplement aquells dibuixos els hagués exposats a una Biennal o a una galeria d’art, aleshores, als anys seixanta o setanta del segle passat, no haurien passat desapercebuts, certament, però tampoc no haurien situat el seu autor al capdamunt de la creació artística del pintor pur, perquè estaven fora d’allò que el dogma artístic del segle XX havia definit com adient en el seu moment; en canvi en posar-los en un anunci —comptant sovint

4 gravats a l’aiguafort pel llibre de bibliòfil Pla-Narbona el decidido y leal. Editat per Indústries Cosmo, S.A. i amb textos de Domingo García-Sabell. Aquest llibre fou admès al Museu d’Art Modern de Nova York.

amb la complicitat de clients prou intel·ligents que acceptaven anunciar productes ben prosaics amb personatges inquietants que en principi no tenien res a veure amb ells— aconseguí que un públic ampli els veiés, i alhora triomfar en la seva especialitat, perquè l’espectador quedava corprès davant aquelles composicions que no necessitaven aval de cap crític en no utilitzar el canal de l’art d’exposició sinó el de l’art “aplicat”, que es dirigia sense intermediaris al “consumidor·”. Hi ha un aspecte que segur que no s’ha subratllat prou en l’obra de Pla-Narbona, i que mereix ser posat en valor. Em refereixo a la seva qualitat de gravador, que no deixa de ser una variant, diríem que indirecta, del dibuixant. El gravat és un art molt important, basat en la línia, que en canvi no ha gaudit mai, per desgràcia, del favor generalitzat del públic. Per a molts és un art simplement incomprès, que no saben ni com es fa; per a altres és un art “menor”; per a altres és com una mena de mera reproducció; per a altres encara és com un succedani barat de l’art més car, que sèrien la pintura o el dibuix: és a dir el gravat és art “en sèrie” per a un públic relativament ampli, en front de l’art de la “peça única” destinat a col·leccionistes escollits. Molts obliden que Rembrandt, Goya o Fortuny varen fer moltes de les seves obres mestres absolutes treballant una planxa de coure amb àcids i burins. El gravat és, a més, un art en què el resultat no és la peça treballada

directament per l’artista sinó l’estampació d’aquesta peça, que és la matriu, i per tant en principi no hi ha obres úniques sinó que per definició un gravat, o millor dit una estampa, és una obra de la qual gairebé per definició n’hi ha d’haver diversos exemplars, que tenen entre si només lleus variants d’entintat, volgudes o fortuïtes. Pla-Narbona és l’autor d’algunes de les sèries d’aiguaforts de més qualitat produïdes a Catalunya en tota la història de l’art del país; per exemple Crítica de l’hipocresia del 1972. I això és més important del que sembla, perquè a casa nostra molts artistes de la generació de Pla-Narbona practicaren el gravat, però molts ho feren per arribar a més públic, per trobar més possibilitats de venda, però sense plantejar-se a fons un llenguatge tècnic adient, que fins i tot sovint deixaven en mans d’especialistes. Molts pintors i escultors catalans d’aquells anys produïren gravats, però molt pocs foren veritables gravadors. Pla-Narbona en canvi va fer uns aiguaforts antològics, com pocs s’havien fet aquí des de Xavier Nogués, Pau Roig o Rafael Estrany, i com pocs sabrien fer-ho entre els de la seva època, a part de Joan Barbarà i pocs més. De Jaume Pla, l’altre gran gravador català sobre metall de l’època no en parlo aquí perquè el seu cavall de batalla era la talla dolça, el burí, la puntaseca, tècniques molt diferents a les habituals de Pla-Narbona. La manera de concebre un gravat calcogràfic té una “gramàtica” específica i Pla-Narbona la treballà a fons aquesta gramàtica, amb el mateix èxit i el mateix esperit d’assajar camins nous amb què havia treballat el dibuix sobre paper, fins a esdevenir-ne un virtuós. I després posà el seu virtuosisme al servei d’uns continguts, d’un món, d’un llenguatge, molt seus. Tot això, però, ens delimita un artista plàstic que es comunica amb el seu públic a través de canals col·laterals als més coneguts. Pla-Narbona més que a la galeria d’art —per la qual també ha passat, és clar—, es manifesta a través del dibuix —molt sovint aplicat—, de la publicitat, i en el més “noble” dels casos, del llibre de bibliòfil. Per això una personalitat tan original i pròpia com la seva pot haver resultat menys visible als ulls de molts afeccionats

Dibuix layout per una pintura 1973 Dibuix a la ploma estilogràfica 1964 Dibuix al llapis carbó i sanguina 1972

Dibuix llapis carbó i sanguina 1975 Gravat de la sèrie Paisatges antropomòrfics 1972 2 gravats de la sèrie Incomunicació i libido 1971

a l’art que es fixen primordialment en allò que passa a les sales d’art i que és glossat a diaris i revistes per part d’aquests tutors del públic artístic que són els crítics. I cal dir que els crítics de l’època final del franquisme, i els dels primers temps de la democràcia, tenien més vocació de donar caminadors al públic que no pas els d’ara, quan de fet el públic no n’ha de necessitar mai de caminadors, ja que ha de saber degustar tot sol allò que l’artista li proposa ja que ha de ser el destinatari natural de tota obra d’art. Algú podrà argumentar que si l’obra de Pla-Narbona no era ben valorada en una galeria d’art tampoc hauria d’encaixar en un altre ambient, però això no funcionava així. El que era menystingut en un lloc podia ser molt valorat en un altre. Així per exemple, passant a un altre art, ara comencem a adonar-nos que la música de moltes pel·lícules dels anys quaranta o cinquanta té una gran qualitat intrínseca —la de Korngold, Steiner, Waxman, Herrmann, Rosza, Jaubert—, i ara fins i tot no és rar que suites de films 24

d’aquells compositors —que també tingueren en vida carreres de músic “clàssics”— s’interpretin a les sales de concerts amb tots els honors, a càrrec de les principals orquestres simfòniques; en canvi aleshores allò era vist com música comercial, purament alimentícia, o en el millor dels casos se la qualificava condescendentment de “post-romàntica”, perquè no seguia el dogma dodecafònic que privava en el camp musical; però en canvi connectava amb el gust del públic mancat de manies. I molts quan assistien a la projecció d’un film de Hitchcock, d’Orson Welles, de Jean Vigo, de John Huston, de Howard Hawks, o de tants altres, no advertien que alguna cosa imperceptible els acompanyava, i que aquella cosa —la música que passava desapercebuda— era molt sovint sàviament composta. Aquells compositors, doncs, eren uns grans músics malgrat tot, i a la llarga la seva qualitat es va anar imposant pel damunt dels prejudicis, que no són patrimoni exclusiu del món conservador sinó que molt sovint afecten també, i de quina manera, els ambients avantguardistes. Bé doncs, Josep Pla-Narbona pertany a aquesta mena d’artistes del segle XX —i XXI— que de moment potser no surt al manuals canònics de l’art del nostre país; però com que la seva obra és plena d‘interès, de traça, i d’una poètica personal molt viva, tard o d’hora serà, sens dubte una figura que serà present als llibres de text que ens explicaran de nou la història de l’art català, l’autèntica història que avui encara està per escriure, encara que molts la comencin a tenir clara en les seves ments.

Surreal impuls Josep Vallès-Rovira

“Pla-Narbona nasqué barceloní barri Clot. Anys quaranta assoleix distinció cartellista, disseny; manifestada pràcticament fins ben entrats anys seixanta-setanta; caracteritzat segell molt personal sobradament reconegut casa nostra, París, Suïssa, després buidat conjunt seva producció: gravat, dibuix, pintura, escultura; anotem d’aquell període (creatiu) “Diccionario secreto, 1969,”, “Oficio de tinieblas” (1974), “San Camilo 1936” (1970), portades textos Camilo José Cela; logotip Tele/eXprés, 1963; cartell “Ronda mort Sinera”, Salvador Espriu, 1966. Tot plegat desvetllament molt propi, íntim desencant, frapada interioritat, estripada, fugida vers viaranys surreals turmentat subconscient. Cartell turístic 1958, tors torejador, testa perfil encaixonada mapa península ibèrica traspua surrealista esclat expressiu. Principis cinquanta jove Pla-Narbona s’inclina captació vistes externa realitat material, centrada acurades formes adobades càlida vibració cromàtica concretat paisatges: aquarel.la Calella Palafrugell, 1951, gouache port Barcelona 1955; al.lucinant autoretrat, 1965; esvalotat tremp artístic perfila peculiar reafirmació, decisió, espetecada creació, reflectida mà pinzell, emergint cap. Llunyants precedents obra Pla-Narbona rememorem, senzillament, fantasmagories Bosco, enrabietada consciència Goya, incursió surrealista, especialment Max Ernst. Principis seva progressió plàstica, seu instint, impulsió creativa rau observació vivències, psíquicament copsades feixuc entorn, provocant-li, tal vegada, sorpresa seguida emotiu clam, emocional tret inspirador sofertes cabòries resoltes particular estil imaginatiu absolutament fantàstic. Sèrie gravats “Crítica hipocresia” 1972 crues aparences i reexides través tanques, orgull entaforat reduint simbòlicament espai intermedi isolat, trenca veritable comunicació personatges distants, malversant natural desitjable cordial conversa. Imatges estilitzades estrafolàries, sovint reconvertides amorfa massa; frapada pretensió abastar més enllà sabuts límits, agosarat 27

Portada 1969 Cartell de teatre 1966 Cartell 1958 Anunci per a una marca de mitjons 1972

frenètic sotrac ungit original potencialitat, creativitat, cas paisatges antropomòrfics, 1972; així mateix patent conjunt esmentada “Crítica hipocresia” 1972. Producció Pla-Narbona esplaia càlid tret recolzat anhels dramàtica confrontació interna, ànima capficada sotregada conflectivitat existencial. Tasca Pla-Narbona gaudeix surreal impuls; distorsionada fugida realitat envolvent; escapada lluny confins acostumats; íntima tremolor cruenta lluita ésser, pulsació subliminal alliberament. Fal.lus encaputxats, allargades crestes enceses marfida quotidianitat —“Incomunicació libidinosa” 1971—caps projectats marge realitat, éssers capbussats troballa—rebuig ells mateixos. Trastorns arrabassats psíquica empenta: bonys sofert esperit llançat recerca emancipadora anada-fugida vers no res; immersió fabulós món, al.lucinants frustracions trepitjades lluny tota versemblança, desvetllant estranyes transgressions bressolades més allà qualsevol submissió lògica racional. Escàpol fins soterrament subconscient tibant fantasmagoria, tràgico-grotesca; barreja pura línia aurrítmia, sentiment bategat, esdevé lluïda fugissera confirmació salvaguarda plàstica. 28

Autoretrat 1965 Portada llibre 1970 Portada llibre 1970 Portada llibre Crònica 1974 Portada llibre L’univers Pla-Narbona 2000

Gravats “Crítica hipocresia”, 1962, afrontada bidimensionalitat home cos llargarut, fàl.lic; dona opulents pits amples darreres fecunda cavitat reproductora, empeltat satíric encís. “Sèrie hipocresia” mostra dissimulada actitud deformada, expressivitat enganxada peripècies atrafegada rutlla vida. Continguts seva producció plasma imatges perfilades portadores agreujades angúnies, simbòlicament pretenen escatir superficialitats, aprofundir dèria piramidal: base quadrangular, manifestació terra (4 elements) punts cardinals; quatre triangles isòsceles configuren costats ascendents; rauen vèrtex encontre allunyat firmament; projectada fuita vers celatge; punta piramidal delit apropament xoc desig infinit, alliberament fixacions, ascensió rebeca punxada plàstica creativa. Faraònicament trasplantat creu ansada, equival “vida”, triangle isòsceles, verb donar traducció: “el faraó (déu) dóna vida”. “La Vida”, dibuix 1961 multitudinàries figures nets perfils entortolligats, demostrat transcórrer existència, actives actuacions, termini imatges mostren natural activitat abatuda fi trajecte vital; semblant propòsit presenta “La malaltia”, 1961. Contrapost distanciament “Comunicació” irònic dibuix carbó, 1969, oli “Adam-Eva”, 1963, apropament-contacte assoleix eròtica 29

Gravat de la sèrie Paisatges antropomòrfics 1972 Homenatge a Francisco de Goya y Lucientes gravat aiguafort i resina 1972 Gravat de la sèrie Paisatges antropomòrfics 1972 De la sèrie Crítica de la hipocresia gravat aiguafort i resina 1972 Autoretrat 2007 Aquesta escultura porta el nom de Dinàmica del Crit i és de l’any 1974. A l’any 1992, l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat la va col·locar a la biblioteca Maria Aurèlia Capmany. En aquesta època era alcalde Xavier Vila Blanche. El serraller Ramon Terrades Casals i en Pla-Narbona sota un Ícar de planxa de ferro a Sant Vicenç de Montalt.

encarnació perfils mascle-femella intercanvien encaixada mans situades lloc respectiu sexe. Inflat aviram, matrona pits prodigats, bescanvia supèrbia. “Paisatges antropomòrfics”, 1972, formes gegantines esgarrifances, esperpèntica angoixa, malferida buidor, malson. Estudi Francesc Fontbona-Francesc Miralles “Crònica y trabajos del dibujante, grabador y escultor Pla-Narbona”, pròleg Camilo José Cela, 1974, editorial Curial, precisa: “Los dibujos de creación de Pla-Narbona nos introducen en un mundo pre-psicòtico”; nota peu plana afegeixen: “La orientación interpretativa de esta nota la debemos al doctor psiquiatra Eugenio de Bladó López. Las conclusiones se han basado exclusivamente en el análisis de la obra plástica de Pla-Narbona. Mundo sujeto a pulsiones y a fobias con una imperiosa necesidad de comunicación, dentro un contenido de angustia y fantasía”. Dins acurada interpretació cabòries Pla-Narbona, Oriol Pi de Cabanyes, llibre “L’univers Pla-Narbona”, edicions El Cel i la Nansa, 2000, encertadamet escriu: “Es pot dir que la seva creativitat és una lluita constant per agafar el propi drac pel coll, i amansir-lo tot donant-li forma artística”. Mateixa edició Domingo García-Sabell, bon coneixedor estralls Pla-Narbona, referint-se seus pròdigs invents plàstics afirma: “El món planarbonià és un món en ebullició i allò que d’ell captem

i ens esporugueix és justament la universal fogositat”. Terreny escultòric treballs Pla-Narbona esplaien —són— reafirmació conjunt seva producció: “Tel.lus mater”, 1973, densa amplitud volumètrica mostra natural empar matrona plàsticament deïficada. “Icari” 1973, vol interna emancipació, pretensió desferse incruenta desavinences terrestres. “Laic-religiós”, 1973, planxes ferro, bèl.lic metall, escairats perfils; banyes, antenes adreçades firmament, frustrat intent copsar alienada llunyania lluminosos estels (estel.lats). Ocasió imatge dobles rostres oposats, devota déu Janus llatí porta-Janus entrada solstici, ancestral celebració transplantació nadalenca s. Joan hivern; baptista s. Joan estiu evangelista, suplantada mitificació religiosa. “Crit”, 1973, tensa angoixa latent tragèdia entortolligada basarda profunda obscuritat, dolgut sentiment humà condol, revifada protesta.

Consciència ecològica 2 oli sobre tela, 130 x 97 cm 1994 Simó el estilita oli sobre tela, 130 x 97 cm 1984 Miratge oli sobre tel, 130 x 97 cm 1998

Conscient-inconscientpreconscient Laic-religiós Lluna ficció Xaman Tellus mater, escultura en planxa de ferro Totes aquestes escultures de planxa de ferro són creades entre 1971 i 1974 amb la col·laboració i l’entusiasme del serraller de Sant Vicenç de Montalt, Ramon Terrades Casals

“Creació subversiva”, 1974, cara esfereïda, projectat unicorni, signe mercurial dissolvent front escomeses sofre coagulant sotrac relligat transmutació alquímica, harmonia antagonismes refrec venturosa pedra filosofal. “Dinàmica del crit”, 1974, escultura perfilades quatre testes paral.leles, dues boques estridentment obertes; concisa paraula temperada esdevé crit esfereït, inicial serenor trastocada escruixit exabrupte, clam desbaratada rebel.lia. “Informació societat actual”, portada 1970, sentit crític retallada figura, cap dins cub distribuït cel.les ínfimes obertures, mostra malaguanyada desinformació, dirigisme, alienació. “Homenatge Freud”, gravat 1972: imatges arrelades compartiment subconscient. “Natures mortes”, 1997, bodegó tomaquets Warhol; “El temps de les cireres”, ambdòs 1999, “Figues”, 1996, atractiva recordança retrats fruiters Archimboldo. Olis Pla-Narbona suavitat color lluminoses transparències confereixen imatges, malgrat estrafolàries presències personatges, melangiosa entonació lírica participativa; ben palesa sèrie “Sublimacions”, 1980 (igualment) “Paisatge esotèric”, 1983: braços alçats prec tel.lúric; llum lluna redimint ancestrals ritus repòs, evasió, encís poètica inspiració. Culte lunar expressat rostre astre nocturn rodejat setze raigs puntes triangulars, caliu ensomniat mercurials rebrots alquímics (sense títol, 1996). 32

Ambivalències oli sobre tela, 81 x 65 cm 1984

“Simó l’estilita”, 1984, demostra aprofundida ironia, punxada laica. “Ambivalències”, oli 1984, màscara tràgicament grotesca enfront riallera pantomima; drama perdura ocult darrere. “Paisatges esotèrics”, 1982, abismes impenetrables esperit traumatitzat, figures afronten angoixant solitud, inexplorats viaranys ignots. “Partícules del meu univers existencial”, 2000; esventada llengots il.luminen fulgors celestials; projectat ull visionari desvetlla secrets arcans, copsa saviesa enllà estels itinerants. Esbravada realitat condueix Pla-Narbona troballa recòndits camins, revolts llunyania seva tensa punyent fantasia plàstica.”

Pla-Narbona i el gravat Raquel Medina

El traç és sens dubte el factor clau en l’obra de Pla-Narbona, l’element comú a tota la seva tasca artística, la doll primigènia, el principi de tot. Paradigma del grafisme en tota la seva dimensió, a través del traç visualitza allò immaterial, plasma tot el seu bagatge vivencial, els seus anhels, obsessions i angoixes. De les seves mans flueix de manera incessant, prodigiosa, i esdevé l’energia del pensament i de l’emotivitat, de l’al·lucinació i de la reflexió. Units pel mateix origen, gravat i dibuix evolucionen enllaçats a la seva obra; per això si de vegades imita amb el gravat efectes assajats en el dibuix (difumins, pulveritzador, aiguades...) també en els dibuixos (com en el cas de l’ombrejat a plomí de trama fina o el puntejat esquitxat amb raspall) simula les textures pròpies del gravat. Amb creativitat i talent extraordinaris va aplicar la seva perícia de dibuixant al grafisme publicitari on va assolir en poc temps el màxim èxit professional, però això mai no el va omplir del tot. La seva vocació anava més enllà; no deixa de ser significatiu que quan comença a interessar-se realment pel gravat és un cop tornat de París al 1958 perquè va ser precisament a la capital francesa on treballant al costat d’artistes intel·lectuals s’adona que ha de redreçar la seva carrera des d’una nova perspectiva, pren consciència que el disseny gràfic és només una faceta i que l’art és una activitat intel·lectual que implica un constant cultiu de la ment. Arriba, doncs, Pla-Narbona al gravat empès per aquest neguit creatiu, amb la disciplina adquirida d’exercitar la imaginació per sintetitzar una idea (un missatge publicitari) en una imatge eficaç. El gravat exigeix una acurada elaboració conceptual, aspecte en el qual el mateix artista troba una clara concomitància amb el disseny, però amb la diferència essencial que el gravat ell l’aborda concedint-se plena llibertat creativa, el conrea com a exercici intel·lectual i eina d’expressió personal, sense haver de sotmetre’s a cap finalitat aliena a la seva pròpia voluntat creadora. Els fonaments tècnics els aprèn al Conservatori de les Arts del Llibre de Llotja. Aviat assaja totes les tècniques bàsiques. Agilíssim 35

Gravat a la manera negra 1961 Gravat a l’aiguafort i resina 1960

dibuixant amb el seu estri preferit, la ploma estilogràfica, s’inclina en principi per aquelles tècniques del gravat basades en el ple domini del dibuix. Als inicis li va atraure especialment la punta seca, procediment basat en la incisió directa de la línia sobre la planxa. Aquesta tècnica no empra vernissos ni àcids i els seus resultats són molt nets i subtils però exigeix per a l’obtenció de grisos un laboriós entramat de línies incises. Per tal de trobar solució als casos en què volia afegir a la puresa del grafisme una expressivitat més intensa utilitzà la manera negra, variant que consisteix en la prèvia texturació física de la planxa per tal d’ introduir contrastos més dramàtics sense perdre la espontaneïtat del treball directe. Sempre dins l’estricta preferència pel blanc i negre i llurs gradacions, quan empès per l’afany expressiu i dramatitzant el que cerca Pla-Narbona són les màximes possibilitats expressives del joc de llum i ombra, recorre al gravat a l’aiguafort. L’aiguafort comporta un intens treball mental previ, ja que per assolir uns resultats finals determinats cal preveure molts factors, controlar i comprovar amb rigor els diferents paràmetres (acidesa, temps, temperatura...). Però malgrat la seva complexitat, i encara que no va descartar l’ús d’altres tècniques, l’aiguafort esdevé el seu mètode predilecte, molt especialment en la variant amb resina adherida a la planxa (altrament dit aiguatinta), ja que hi troba el recurs idoni per obtenir unes textures de calidesa vellutada, un joc de mitges tintes i qualitats gairebé pictòriques. Històricament, l’aiguafort ha tingut insignes practicants: Dürer, el primer a elevar-lo al màxim nivell artístic, Rembrandt, que li va conferir una lluminositat excepcional, i especialment Goya, qui donà un pas revolucionari en l’ús de l’aiguatinta a les acaballes del segle XVIII amb la sèrie dels Caprichos. Pla-Narbona , hereu del genial precursor del surrealisme, troba en la esmentada tècnica nous recursos de posada en escena, de dramatització del seu fecund món interior. D’altra banda (com a infatigable “pencaire” que confessa ser) se sent atret per 36

Gravat a l’aiguafort i resina 1961 Gravat a l’aiguafort i resina 1972 Punta seca 1969 De la sèrie Critica de la hipocresia gravat a l’aiguafort i resina

aquesta mena d’alquímia que comporta el procediment, una labor artesanal àrdua que requereix la màxima concentració, perfecta simbiosi entre el treball manual i l’intel·lectual. Lluny, però, de ser un esclau de la ortodòxia, considera que l’expressió preval sobre la tècnica i sol deixar un cert marge a la sorpresa, a la intuïció. La intensa activitat com a gravador, ininterrompuda des dels anys seixanta, es desenvolupa tant en obres independents com agrupada en sèries temàtiques on desplega tota la incisiva i punyent eloqüència de la seva peculiar imatgeria. Podem destacar-hi algunes fites. Per exemple grava la sèrie Imatges extraordinàries de 1968, any en què exposa a Nova York amb gran èxit els seus gravats i dibuixos. L’any 1970 realitza als tallers de Collectors Press de San Francisco als Estats Units una sèrie de grans litografies. L’any 1972, que es destaca entre el més fecunds, realitzà al seu estudi de Sant Vicenç de Montalt, entre d’altres obres les sèries Paisatges antropomòrfics i Crítica de la hipocresia que consoliden un repertori iconogràfic obsessiu al voltant de la més grotesca i desmesurada metamorfosi de la figura humana i de la seva sexualitat, iconografia en què es repeteixen símbols i metàfores com a elements d’una inconfusible subjectivitat. En aquest aspecte la sèrie Incomunicació i líbido de 1974 és especialment simptomàtica de les seves més pregones preocupacions expressives, que s’han mantingut sense grans canvis en els seus 37

Punta seca comentada per Raquel Medina Pla-Narbona al taller de Collectors Press de Sant Francisco 1969

De la sèrie Visions extraordinàries gravat a l’aiguafort 1969 Punta seca 1968 De la sèrie Visions extraordinàries gravat a l’aiguafort 1969

gravats dels anys vuitanta per evolucionar posteriorment cap a una poètica més serena. Sens dubte el gravat ha assolit un pes específic cabdal en la trajectòria artística de Pla-Narbona. Participa de l’energia visceral del seu dibuix però des d’un plantejament més reflexiu, menys volàtil, en una mena d’intent disciplinat d’autoafirmació i de comunicació. El gravat li ha permès, com cap altra especialitat, multiplicar i potenciar el seu missatge subjectiu i transgressor, atrapar el pensament fugisser, ordenar les idees, i en suma, consolidar amb rigor els conceptes del seu discurs. Un discurs d’admirable solidesa, sensibilitat i coherència, un insòlit i perspicaç anàlisi de la condició humana en la qual tots ens sentim al·ludits.

Entre l’autoria compartida i les lleis de la fama: o el Papa Brossa i el Cardenal Pla-Narbona El quinze de maig de 1993 el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona signava un contracte amb Joan Brossa i Josep Pla-Narbona per rubricar l’encàrrec d’una instal·lació artística a la façana de la seu social del Col·legi, al carrer Bon Pastor, de Barcelona. S’hi diu “que el Col·legi va demanar al Sr. Brossa que creés una idea original amb aquest objectiu”. “Que el Sr. Brossa va crear una obra artística denominada Poema visual per a una façana, la qual incorpora uns elements alfabètics i com a element més peculiar un llagost que se situa a l’ampit de la façana en posició de repòs.” I afegeix: “Que el Sr. Pla-Narbona va ser proposat pel Sr. Brossa, per dissenyar el llagost.” Al Pacte Cinquè s’hi diu també: “Els Srs. Brossa i Pla-Narbona, autors respectivament de la idea original de la instal·lació titulada Poema visual per a una façana i del disseny del llagost, renuncien a qualsevol explotació de drets d’autor, tant de la instal·lació en el seu conjunt, com de qualsevol dels seus elements, deixant-lo a l’explotació del Col·legi. D’altra banda, el Col·legi es compromet a fer constar en tot moment l’autoria de la instal·lació.” I al Pacte Sisè: “Com a conseqüència, els Srs. Brossa i Pla-Narbona autoritzen expressament el Col·legi que registri el disseny d’aquesta instal·lació i dels seus elements, tant a l’oficina estatal de patents i marques, com en qualsevol altre registre, inclòs el de propietat intel·lectual.” Aquesta llarga transcripció no és perquè sí, sinó perquè la premsa i la crítica —no tota— van identificar només una part de l’autoria de l’escultura —la idea de Brossa— i va deixar en un segon pla el disseny de Pla-Narbona. El Papa Brossa i el cardenal Pla-Narbona. Brossa com a cap de taller, obrador o fàbrica, com si actués a tall de l’Andy Warhol de The Factory. I en aquest cas l’alteració de l’autoria i la subordinació implícita es pot qualificar de greuge comparatiu, ja que l’aportació pla-narboniana és substancial fins i tot en l’origen de la idea i en la seva plasmació corpòria. 41

Imatge de la façana del Col·legi d’Aparelladors , amb el poema visual i el llagost al capdamunt.

L’home esponja que era Joan Brossa va deixar un rastre d’admiradors que veien sovint com el seu geni s’apropiava d’idees que entenien que ells li havien presentat en un moment donat. Vaig aprendre aleshores el sentit figurat del verb “afusellar”. Parlo d’incondicionals que, malgrat tot, se sentien negligits per l’entorn i pel mateix Brossa en alguna ocasió. Penso ara mateix en els primers creadors de la poesia visual al nostre país, que van compartir escenari en la introducció d’aquesta pràctica. Penso en nombrosos joves pintors —conceptuals i no—. I també parlo d’un cas concret que vaig viure en primera persona, com és el conreu de la sextina a partir d’unes provatures que la Maria-Mercè Marçal i un servidor li vam mostrar un dia. Brossa fagocitava qualsevol espurna que per a ell prengués la categoria d’idea. I a l’hora de plasmar-la, amb una simpatia irrepetible, s’oblidava d’aquest petit detall inicial i fins els amics li servíem de banc de proves i d’avaluadors de les seves provatures. Després de la irrupció de Poesia rasa i dels joves poetes que es van sentir fascinats per la conjuntura astral de vida i actituds defensades amb heroisme pel poeta, Brossa va anar eixamplant la seva pràctica i la seva producció de poesia —en la modalitat literària, però principalment en les modalitats de l’anomenada poesia visual i de la poesia escènica—. Més enllà de les seves col·laboracions en el món dels llibres d’art, amb les seves edicions limitades a càrrec de grans artistes, on el poeta feia de mèdium creatiu i de convidat de pedra en termes econòmics, Brossa va iniciar la seva carrera d’artista —paraula que ell odiava— d’una manera gairebé no volguda, però imparable i inexorable. D’entrada, el món de l’edició artesanal de les diguem-ne seves revistes com Algol o Dau al set o les primeres edicions com Em va fer Joan Brossa o Poemes civils. Més endavant, les exposicions de poesia visual a Barcelona i Lleida. Els llibres de poesia visual dels nois de Gràcia, els poetes del carrer Salmerón, com ell els anomenava. A continuació, poemes visuals en tirades limitades de serigrafia, en l’entorn Vallcorbaplana, Corberó, Taller Vallirana. Alguns pòsters. La col·lecció Art enllà, de Manel Valls, sota el segell de Llibres del Mall. 42

Esquema papiroflèxic de la imatge del llagost

L’inici d’una llarga amistat Pla-Narbona evoca la coneixença de Joan Brossa a l’època de Poemes civils (escrit el 1960, publicat el 1961). Un desconegut va trucar a la porta del seu estudi a Rosselló 186, aleshores l’edifici dels laboratoris Carlo Erba. -Sóc Joan Brossa. - Passa, passa, home. Precisament tinc aquí els teus Poemes civils. -Vinc per interès. Vinc a demanar-te una lletra: que em dibuixis la lletra A. En aquell context, Pla-Narbona, ja un pioner amb autoritat en el camp del disseny, li facilita una lletra A majúscula, de pal, romana, molt clàssica. -Vaig triar un dels molts alfabets que tenia, i vaig ampliar la A a la mida que em demanava. Des d’aleshores Brossa i Pla-Narbona inicien una amistat inalterable i una relació continuada, que Amor Estadella cultivarà especialment amb vetllades gastronomicoculturals mentre Estadella i Pla van viure junts. 43

Pla-Narbona havia estat des de molt jove un dibuixant d’insectes que guardava en grans pots de vidre per analitzar-los detingudament. Evoca especialment el temps en què tenia casa i estudi a Sant Vicenç de Montalt, on el llagost feia sovint acte de presència. De sempre l’ha considerat un artefacte perfecte, amb una gran força a les potes, que li serveixen per clavar potents estrebades: una bateria de guerra insuperable. D’aquest tracte amigable amb l’insecte, en naixerà sens dubte la imatge d’un llagost dalt del terrat que apareix en el seu gravat que té per títol Imatges extraordinàries: és un aiguafort i resina de 1972. Un gravat que Brossa havia vist. I tothom que el coneixia pondera tant la seva memòria prodigiosa, com també la seva orella extraordinària capaç de reproduir qualsevol partitura. El llagost: de la papiroflèxia a l’acer Corten Al Taller de Tamansa de Cornellà, l’any 1994. A l’esquerra en Josep Pi Caparrós, al centre Josep Pla-Narbona, a la dreta Marià Plandiura i dos operaris de l’empresa. Josep Pla-Narbona i Joan Brossa al taller de Tamansa

Després de pensar en un avió estavellat dalt de la teulada (rara premonició), en una teulada convertida en taula d’aparellador i una cinta mètrica o un metre articulat de fuster, “em vaig decantar per un llagost molt realista, amb un verd intens, a punt de fer el salt, i amb les dues potes en forma de dues A majúscules, que respondrien a les dues A d’aparelladors i arquitectes”, declarava el poeta. Una idea directament suggerida per Pla-Narbona. Brossa i Pla-Narbona assisteixen sovint a la cita dels dinarstertúlia del restaurant Sí Senyor, que solen compartir amb el fotògraf Català-Roca i el restaurador Ramon Carrera. Allà es planteja l’oportunitat de col·laborar en l’encàrrec del Poema visual per a una façana, la del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. De seguida Pla-Narbona crea un llagost en papiroflèxia, que entra en competència amb un altre proposat per algú del Col·legi d’Aparelladors, que de seguida es descartarà. Aquest precedent en paper coincidirà al cap de poc amb un objecte de regal on s’hi diu: “L’art de plegar el paper, conegut també com a papiroflèxia o oregami, és una tècnica d’origen 44

De la sèrie Imatges extraordinàries aiguafort i resina 1972 Joan Brossa i Pla-Narbona el dia de la instal·lació del llagost. 15 de juny de 1993

oriental amb uns fonaments de geometria molt avançats i perfeccionats. Obtenir qualsevol figura, natural o artificial, a partir d’un objecte pla (un paper quadrat), tot transformant-lo en volums ordenats que responen a elements de la natura, és tot un misteri que crea del no-res un objecte real. La disciplina ordenada de l’oregami, amb plecs i girs del paper perfectament estudiats i sincronitzats, té molt a veure amb la tasca que desenvolupa l’aparellador. L’art d’aparellar és molt paral·lel a l’oregami. És un món d’ordre, de geometria, de precisió i disciplina on el contacte directe amb el material és una de les essències i una font d’aprenentatge i perfeccionament. Així, fer el llagost d’oregami és la metàfora d’aparellar: la imatge de l’aparellador assolida amb la destresa aplicada a un paper plegat.” Tot el que aquí s’afirma es pot identificar punt per punt amb actituds i qualitats definitòries de l’art de Pla-Narbona. Pla-Narbona dissenya un llagost d’acer Corten de set metres de llarg i tres metres i mig d’alt, de vuit mil·límetres de gruix, que pesa tres tones, realitzada com si fos un desplegable. Les llargues hores dels treballs d’execució —plantejament, debat i seguiment diari— recauen en la mirada de Pla-Narbona que acut amb puntual dedicació als tallers de Tamansa, l’empresa situada aleshores a Cornellà de Llobregat i ara a Gavà. Aquest llagost, o llagosta de muntanya, que és filla del diable, no simbolitza la plaga de constructors i urbanitzadors que devasten el verd de les ciutats. Per als indis mexicans, és imatge de la saviesa. Per a la tradició jueva, signe de les set plagues. Anticlerical de mena, Brossa dóna instruccions perquè el llagost miri cap a la Diagonal, girat d’esquena a l’església del Bon Pastor. El llagost, amb les as incorporades a les seves cames, esdevé un símbol de fertilitat i de saviesa, d’acord amb el sentit de l’ús brossià de l’abecedari. Pla-Narbona també s’encarrega d’establir la realització de les cent lletres, d’una altura de trenta-sis centímetres, i la gamma i la disposició dels setze colors que hi intervenen. Són cinquanta lletres que integren el rètol de la seu de l’entitat patrocinadora i cinquanta que apareixen de nou a la façana ordenades alfabèticament 45

Cartell 44 fira del llibre 1995

al llarg de cinc columnes, cada una amb un color, amb pintura de cotxe resistent a la intempèrie. El nom de la tipografia és la Univers, creada pel suís Adrian Frutiger el 1954. “Les lletres són com maons perfectament ordenats —afirmava Brossa— que es desordenen per fer un rètol, en un desordre amb significat.” “És com les caixes de lletres dels antics linotipistes”, afegia encara. El dia 15 de juny de 1993, mentre queia la lona al so del Tannhäuser de Wagner, el llagost, capaç de suportar ventades de 150 km/hora, s’incorporava al bestiari carregat de simbolisme dels edificis barcelonins: elefants, lleons, cargols, dracs, papallones, pops o estrelles de mar cavalquen els aires de l’irreal més real. Un acte de fe de Joan Brossa en la cultura del llibre Brossa era un apassionat del Llibre en majúscula. Cap crisi no podrà fer desaparèixer el llibre, símbol del redreçament permanent, tant a títol d’enriquiment personal, com d’afirmació col·lectiva. Pla-Narbona compartia la mateixa passió, però en un grau d’altíssim risc, a costa de la pròpia vida. Com a mostra, l’aventura dels “Llibres de Sinera”, on s’hi va jugar l’existència i hi va deixar la pell feta trossos. En el context de 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, que des de 1954 celebrava la Fira del Llibre de Vell i d’Ocasió al passeig de Gràcia, va encarregar a Joan Brossa l’any 1994 fer un nou homenatge al llibre, a la ciutat de Barcelona, situat a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes. Conten les cròniques que en un primer moment Brossa havia pensat en una porta amb un llibre al damunt, que seria l’entrada a la casa de la saviesa. Però finalment Brossa opta per recuperar el títol del poema “Saltamartí” en una identificació del llibre amb el poble: poema que justament encapçala el poemari anomenat El saltamartí que va ser publicat el 1969 per primera vegada dins la col·lecció Ocnos de Llibres de Sinera, dels quals —i és ben remarcable la coincidència— Pla-Narbona era director artístic i formava part del consell d’administració. Diu així: 46

Saltamartí Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret.

Imatge i símbol del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya

El poble. La recuperació de la definició del diccionari i de la simbologia d’aquesta joguina infantil li obria un ampli ventall de suggestions. En aquesta ocasió va tornar a recórrer a Pla-Narbona i tots dos van plantejar una mena d’escultura mòbil que es pogués fer tombar d’un costat i de l’altre només amb l’impuls de la mà, però que no arribaria mai a caure. Justament es va haver de prescindir d’aquest balanceig pel cost econòmic que suposava. L’escultura del LlibreSaltamartí va ser construïda també per Tamansa. La vinculació de Pla-Narbona al Monument al llibre és en part diferent, però només en part, ja que en aquest cas el saltamartí no forma part de l’univers del pintor, escultor i dissenyador Pla-Narbona. Aquesta vegada, com en l’altra, la sintonia de sensibilitats funciona en paral·lel i fa bona la reivindicació d’autoria pla-narboniana. Però el saltamartí no té el mateix grau d’adn o càrrega creativa del llagost. Cal afegir que, a partir de 1997 es va començar a fer, cada any, en inaugurar-se la Fira, un homenatge a escriptors catalans, que comporta la col·locació d’una placa al peu del monument amb els noms i la signatura dels homenatjats. Des d’aleshores, aquesta cerimònia s’ha anat repetint anualment, sense interrupció. Enmig de la remor de les onades del trànsit de la Gran Via, enmig dels xàfecs de les ones dels nous mitjans de comunicació, els fulls del llibre obert imanten l’esperit creatiu de les noves generacions i donen fe del geni que perdura. 47

Pla-Narbona i la pintura

Lâ&#x20AC;&#x2122;innombrable oli sobre tela 97 x 130 cm 2004-2005

Paisatge esotĂ¨ric oli sobre tela 97 x 130 cm 1982

Lâ&#x20AC;&#x2122;amant invisible oli sobre tela 97 x 130 cm 2000

Pedro Diaz Morante. S. XVII Homenatge oli sobre tela 97 x 130 cm 1999

Androgin virtual oli sobre tela 130 x 97 cm Brasil, 1980

Matrix momiumn oli sobre tela 64 x 80 cm 1975

Amants a la platja oli sobre tela 97 x 130 cm 2005

Fiat Voluntas Tua oli sobre tela 97 x 130 cm 2007

Peres aerostĂ tiques oli sobre tela 97 x 130 cm 1998

Natura morta: pera i llagost oli sobre tela 97 x 130 cm 1997

Crítica de la hipocresia oli sobre tela 97 x 130 cm 1980

Abisme de llum Manuel Villa Prado “in memoriam” oli sobre tela 162 x 130 cm 1983

Home polimeritzat oli sobre tela 83 x 65 cm 1980-2007

Sageta vers la nit a Joan Ramon Galindo i Modesta Pros oli sobre tela 62 x 92 cm 1987

Artifici surreal oli sobre tela 120 x 64 cm 1981

Autoretrat oli sobre tela 120 x 64 cm 1987-1999

Genètica primordial oli sobre tela 83 x 65 cm Brasil, 1980

Home “Diana” oli sobre tela 81 x 65 cm 1983

Anturos del Brasil oli sobre tela 65 x 83 cm 1980

De la sĂ¨rie Sublimacions oli sobre tela 73 x 60 cm 1978

La galopada del temps oli sobre tela 65 x 81 cm 2006

Simó, l’estilita oli sobre tela 73 x 92 cm 1984

“Ara és temps de morir que la vida comença” oli sobre tela 65 x 92 cm 1996

Paisatge subjectiu. Primer oli sobre tela 50 x 61 cm 1981

La comèdia humana. Presa oli sobre tela 73 x 60 cm 1982

La comèdia humana. Camaleó oli sobre tela 73 x 60 cm 1982

Lâ&#x20AC;&#x2122;Enigma oli sobre tela 162 x 130 cm 1997

ArlequĂ captaire oli sobre tela 73 x 60 cm 1983

Commedia dellâ&#x20AC;&#x2122;Arte oli sobre tela 65 x 81 cm 2002

Madonna oli sobre tela 81 x 65 cm 1981

Cap de Creus a l’alba oli sobre tela 65 x 92 cm 1989

Arlequí atrapanúvols oli sobre tela 91 x 72 cm 1983

Xaman oli sobre tela 66 x 82 cm 1984

ErĂ˛tica olĂmpica oli sobre tela 65 x 81 cm 1989

Paisatge subjectiu. Quart oli sobre tela 50 x 61 cm 1981

Merry Christmas oli sobre tela 73 x 92 cm 1987

El temps de les cireres oli sobre tela 130 x 162 cm 1999

â&#x20AC;&#x153;Soledats i crepusclesâ&#x20AC;? oli sobre tela 130 x 162 cm 2007

L’Òscar de l’home oli sobre tela 93 x 130 cm 1988

Panacea oli sobre tela 65 x 92 cm 1999

Pla-Narbona i el dibuix

Dibuix tinta i collage 65 x 88,5 cm 1965

Dibuix llapis carb贸 65 x 90 cm 1969

Dibuix grafit i llapis de color 65 x 50 cm 1974 Dibuix carbonet 50 x 65 cm 1969

Dibuix carbonet 50,5 x 65 cm 1969 Dibuix carbonet 65 x 50 cm 1969

Dibuix grafit 48 x 33,8 cm 1968

De dia sol y de noche luna grafit 50 x 65 cm 1969 Dibuix tinta 34,2 x 48,8 cm 1960

Dibuix rotring vermell i fluo master 50,5 x 65 cm 1971

Dibuix tinta 27,5 x 35,8 cm 1970

100

101

Las manos en la cabeza y el rabo entre las piernas grafit 48 x 33,5 cm 1968 Dibuix tinta 32,5 x 45 cm 1974

103

Dibuix (3/5) llapis de color sanguina, i carbonet 50,5 x 65 cm

Dibuix tinta i llapis de color 33,5 x 46,5 cm 1983

104

105

Dibuix tinta, 35 x 50 cm Brasil, 1980

Dibuix tinta, 24,5 x 33,2 cm 1974

106

107

Layout per una pintura 36 x 24 cm 1973 Dibuix tinta 23,5 x 35,7 cm 1976

109

Apunts del natural a Sant Lluc tinta 32,5 x 44,5 cm 1981 Gegants i capgrossos tinta 54 x 45 cm 1964

110

Pla-Narbona i el gravat

Tres forçuts (primer gravat) gravat damunt zenc 28 x 22 cm 1959

Sense títol (últim gravat) Gravat per commemorar els 100 anys del naixement de Dámaso Alonso, en una nova edició de Hijos de la ira del Circulo de Lectores 22 x 15 cm 1998

114

115

Sèrie Crítica de l’hipocresia gravat 23,7 x 29,5 cm 1972 Apocalipsi Felicitació de Nadal de l’estudi de l’André Ricard gravat 27,5 x 20,5 cm 1962

116

Llavors aparegué al cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles… també aparegué al cel un altre senyal prodigiós: un gran drac roig… aleshores va esclatar una batalla al cel: Miquel i els seus àngels combatien contra el drac. El drac també lluitava

juntament amb els seus àngels, però no va poder guanyar, i perderen el lloc que ocupaven al cel. El gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs, el qui enganya el món sencer, va ser llançat a la terra… Apocalipsi Capítol 12, 1-9

Sense tĂtol gravat, tinta blava 24,7 x 34 cm 1985

Paisatge esotĂ¨ric gravat, tinta blava 19,5 x 24,2 cm 1985

118

119

Sense títol gravat a l’aiguafort i resina 24,7 x 34 cm 1985

Nova sèrie Imatges extraordinàries gravat a l’aiguafort i resina 19,5 x 24,2 cm 1985

120

121

Saltimbanquis n. 6 de dotze temes de circ (poema Salvador Espriu) gravat a l’aiguafort 23,5 x 17 cm

123

Sèrie Visions extraordinàries gravat 18 x 23 cm 1969 Sèrie Visions extraordinàries gravat 18 x 23,5 cm 1969

Sèrie Crítica de l’hipocresia gravat a l’aiguafort i resina 26 x 20,5 cm 1972

Escena de circ gravat a l’aiguafort i resina 31 x 24 cm 1961

124

125

Sense tĂtol gravat a la manera negra 31,5 x 24,5 cm 1961 Tres saltimbanquis gravat a lâ&#x20AC;&#x2122;aiguafort i resina 10/15 32 x 24 cm 1960

127

Oh! La lluna... gravat a l’aiguafort i resina 24 x 30 cm 1985

Homenatge a Goya gravat 29,5 x 39 cm 1969

Passeig pel Cap de Creus gravat a l’aiguafort i resina, tinta blava 24,5 x 34,5 cm 1985

Llenguatge no articulat gravat a l’aiguafort i resina 23,5 x 29 cm 1972

128

129

Homenatge a Freud gravat acolorit a mĂ 59,4 x 49 cm 1972 Preparant lâ&#x20AC;&#x2122;espectacle gravat a la punta seca 26,5 x 49,5 cm 1969

131

Assaig acrobàtic gravat a la punta seca 39,5 x 29 cm 1969

Sense títol gravat a l’aiguafort i resina 59 x 48,5 cm 1970

132

133

Pla-Narbona i lâ&#x20AC;&#x2122;escultura

Tellus Mater escultura en planxa de ferro 1973

Entendre-hi pels ulls Domingo Garcia-Sabell

Dibuix per a hijos de la ira de Dàmaso Alonso 1973

Cal que tornem, una vegada més, a l’escultura “Tellus Mater, ”. Torna a ser aquí, de nou, a davant per davant de la nostra mirada i del nostre desconcert. Ella, la paridora, ella, el refugi matern acollidor i sense misericòrdia, aixeca el seu majestuós embalum per a dir-nos el que mai ningú no s’ha atrevit a dir. ¿Quina cosa? No ho sé. No podria formular-la. Però que alguna cosa se’ns està comunicant, que alguna cosa desitja ésser-nos revelada, d’això no se n’ofereix cap mena de dubte. Desconeixem la xifra, però advertim el missatge. I ens quedem amb ell, en acceptació passiva i, alhora, clarivident. També el seu volum generós i obert, fecund i acollidor, entra dins el predi de l’esotèric. Del secret que s’expressa sense expressar-se. Del greu secret en què la vida mateixa, per la terra mare, simbolitzada i realitzada, consisteix. Aquest secret és la més gran i la més enèrgica realització de l’art de Pla-Narbona. I ens acollim a ell. A ell acudim, constantment, per a obtenir l’enteniment dels essencials enigmes de l’existència. El gran secret de la vida. El que sorgeix de l’interior de la Terra Mare. De la Mare. Nosaltres, pobres mortals, ens esgargamellem, ens desesperem, ens enfurim, agitem els punys i tot el nostre cos acaba essent un enorme, un il·limitat esgarip. Per què, tanta angoixa? Perquè, en el fons, no entenem res. Perquè tot se’ns escapa. Perquè assistim, incapaços i estèrils, a la universal destrucció que l’existència significa. Alguna cosa desitgem salvar. I aquesta cosa se’ns escapa, rabent, imprevisible i inabastable, enmig dels dits de les mans. Tan sols la Mare podrà salvar-nos. A ella, ens dirigim. Pla-Narbona ha sabut concretar l’udol de la criatura humana de manera molt especial en una il·lustració per a “Hijos de la ira” de Dámaso Alonso. Els poemes de Dámaso són uns poemes desconjuntats. I, d’aquesta manera, són els dibuixos que els acompanyen. En el somni de la mare –“Espérame en el sueño. Espera allí a tu hijo, madre mía”– s’hi troba l’origen nutrici del fill. Allò que dóna sentit sense proposar-s’ho. Allò que és 137

Grito y susurro planxa de ferro 1973

enteniment sense ser explicació. Allò que ofereix assentiment. Allò que, en el més radical sentit de la paraula, dóna confiança. Allò que és com l’anunci solemne del que vindrà després. De Déu. O, encara, d’“el record de Déu”. Per a dormir allí eternament. Aquest record és la mà dreta de la Divinitat a la qual Antero de Quental s’acollia amb la màxima humilitat: “Na mâo de Deus, na sua mâo direita./Descansou afinal meu coraçâo.” Axioma planxa de ferro 1973

138

139

Fotografia: Toni Ricart

1928 Josep Pla-Narbona San Antonio neix a Barcelona. 1945-46 Estudis artístics a l’Escola D’Arts i Oficis de Barcelona, on va aprendre les tècniques de litografia i gravat. 1946-47 S’inicia en els treballs publicitaris al taller de Josep Artigas i posteriorment amb l’artista Ricard Fàbregas. 1948 Inicia la seva col.laboració amb la indústria farmacèutica de J.Uriach & Cia. 1954 Tercer premi Negtor de fotografia. 1954-55 Premis en els concursos de cartells Bodas de Oro de la Caja de Pensiones y Ahorros, Domecq, Vinos de la Rioja i Tibidabo. 1955-56 Col.labora amb l’agència de publicitat Reclamo. 1956 Primer premi en el concurs de cartells Condal Villa de Ripoll. 1956-58 Estada a París, on col.labora, amb Oleg Zinger, Lima de Freitas i Lluís Camps, a la firma publicitària R.L. Dupuy. 1959 Estableix el seu propi estudi a Barcelona i és nomenat director artístic de Carlo Er-ba Española, S.A., i Comercial Ebro, S.A. 1960 Premi Sant Jordi de dibuix (Cercle Artístic de Sant Lluc). 1961 Exposa dibuixos i gravats a la galeria Sant Jordi de Barcelona. És nomenat professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana de Barcelona. És elegit primer president de Grafistes Agrupació FAD (avui ADG/FAD). Premi Sant Jordi de pintura (Cercle Artístic de Sant Lluc). | Primer premi i dos accèssits en el concurs de cartells de la casa Nestlé. 1962 Estada a Suïssa, on amplia estudis de tipografia. Col.labora amb l’agència publicitària Adolf Wirz de Zurich. Arta de Zurich li encarrega una litografia. Delta de plata ADI/FAD pel disseny d’una felicitació de Nadal. Delta de plata ADI/FAD al símbol emblema de Grafistes Agrupació FAD. És nomenat director artístic d’Industrias Cosmo, S.A. Segon premi en el concurs de cartells de la casa Nestlé. 140

1963 Com a president de Grafistes Agrupació FAD institueix i crea els premis “Laus”, que seran atorgats per primera vegada el 1964. 1964 Exposa dibuixos i gravats a la galeria Bürdeke de Zurich. Ingressa a l’Alliance Graphique Internationale, agrupació de la qual es converteix en president per a Espanya. Primer premi i dos accèssits en el quart concurs de cartells Nestlé. Guanya el concurs de cartells Sonimag 2. 1965 Exposició “4 Gràfics” a la Sala Gaspar de Barcelona. Juntament amb Ricard Giralt Miracle, Joan Pedragosa i Gervasio Gallardo. Inicia la col.laboració amb la casa Sandoz , S.A.E. Guanya el concurs de cartells Sonimag 3. Dissenya unes col.leccions per a l’editorial Marín, S.A. 1966 Amb l’ Alliance Graphique Internacionalle participa a l’exposició que organitza l’American Institute of Graphic Arts (AIGA) de Nova York. Exposa a la primera Biennal Internacional del Cartell de Varsòvia. Participa a l’exposició d’AGI Posters for the Performing Arts, celebrada en el Lincoln Center de New York amb motiu de la seva inauguració. Exposició Grafistes/FAD 66 a la Galeria Tipogràfica de Barcelona. Participa a l’exposició de Grafistes Agrupació FAD a la galeria <bg> de Frankfurt. Novament president de Grafistes Agrupació FAD, funda i dirigeix la revista Azimut que tan sols apareix un primer número. Inicia la seva col.laboració amb El Cultivador Moderno com a director artístic. Guanya el concurs de cartells de Sonimag 4.

141

1967 Primer premi de cartells a la segona Biennal Internacional de Artes Aplicadas de Punta del Este (Uruguay). Assumeix la direcció artística de Llibres de Sinera, S.A. 1968 Participa en l’exposició 7 Gravadors Catalans celebrada a l’Institut d’Art de Ràdio Barcelona. Exposa a la segona Biennal Internacional del Cartell de Varsòvia. Participa a l’exposició Art de la Segona Meitat del segle XX, celebrada al Casal de Cultura de la Diputació de Girona. Disenya i realitza les portades de la col.lecció Llibres de Lectura d’Edicions Destino. Dissenya algunes col.leccions per a Editoral Noguer, S.A. 1969 Dissenya i realitza les portades de la col.lecció Alfaguara Literaria d’ Ediciones Alfaguara, S.A. Participa amb alguns cartells sobre teatre català a la Plakat Exhibition de la galeria <bg> de Frankfurt. Exposició de dibuixos i gravats a la galeria Terry Dintenfass Inc. de Nova York. Realitza una sèrie de litografies per a Collectors Press de San Francisco (USA). Exposició en el Cercle Artístic de Manresa. Realitza una sèrie de 10 aiguaforts per a Ferdinand Roten de Maryland (USA). 1970 Ingressa obra a The Baltimore Museum of Art (Maryland), al Museu Narodowe de Varsòvia i al Contemporany Art Museum of San Francisco. Exposició Beyond Realism a Associated American Artists de Nova York. Exposa a la tercera Biennal Internacional del Cartell de Varsòvia i a la quarta d’Arts Gràfiques de Brno (Txcoslovàquia). Obté el Certificat d’Excel.lència Cover 1970 de l’American Institute of Graphic Arts (AIGA).

1971 Participa a la exposició que organitza Continental Graphics de Los Ángeles sobre grafisme català. Segon premi en el concurs de cartells convocat pel F.C. Barcelona per tal d’anunciar els actes inaugurals del Pavelló poliesportiu i la pista de gel. 1972 Participa a l’exposició Humor in Prints de l’Associated American Artists de Nova York. Exposició a la galeria Nouvelles Images de La Haia. Inicia el treball d’escultura en ferro amb Ramon Terrades, ferrer de Sant Vicenç de Montalt. Exposició a la galeria Seaberg/ Isthmus de Chicago. Ingressa obra gràfica en el Museu d’Art Modern de Nova York. 1973 Participa en l’exposició Young Artists‘ 73, que es presenta a Nova York i a Saratoga Springs, organitzada per International Play Group, Inc. 1973-74 Participa en l’exposició L’AGI: L’Expressió Gràfica al wservei de la Col·lectivitat, que es presenta per primera vegada al Stedelijk Museum d’Àmsterdam i a continuació en el Design Center de Stutgart el Royal College of Art Galleries de Londres, el Musée des Arts Decoratives de Lausanne, el Kunstgewerbemuseum de Zúric i l’Israel Museum de Jerusalem. 1974 Participa en la Mostra d’Art Realitat que se celebra al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona. Participa en l’exposició Color que se celebra a la galeria de l’American Institute of Graphic Arts de Nova York. Participa a l’exposició que AGI organitza a la Sala della Balla del Castello Sforzesco de Milan. Exposició de dibuixos, gravats i escultures a la Galeria Dau al Set de Barcelona. 1975 Exposició a la Galeria Nouvelles Images de La Haya. Exposició al Museo Principal de Schiedam (La Haya).

1976 Obté el primer premi en el Concurs Internacional de Dibuix Inglada Guillot. 1977 Exposa dibuixos i gravats a la Galeria Rosa Bisbe de Barcelona. 1978-86 Intensa activitat com a gravador i pintor. 1987 Exposa dibuixos i gravats a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró. 1990 Primera exposició de pintura a la Galeria Atarriba Art de Barcelona. 1995 Exposició retrospectiva de dibuixos a la Galeria Canals de Sant Cugat del Vallès. 1996 Exposa la recopilació de treballs 1972-1990 al Centre Cultural de la Fundació Caixa de Terrassa. 2000 Associació de Dissenyadors Gràfics del Foment de les Arts Decoratives (ADG-FAD) li atorga per la seva brillant trajectòria un LAUS d’honor. 2001 Exposa dibuixos a PRISMA galeria d’art de Vilanova i la Geltrú. Premi de disseny de l’ Asociación Española de Profesionales del Diseño (AEPD), juntament amb Pepe CruzNovillo. 2002 Exposa “Metapresències” a la Gómez Turu Gallery de Barcelona. Pintures. 2004 Li és concedit el Premio Nacional de Diseño ex aequo amb Juan Gatti juntament amb l’empresa Metalarte. 2007 Exposició, pel desembre, al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

Bibliografía Perucho, J.: Pla-Narbona, dins “Graphis”, 20 (1964), 498-503. Perucho, Joan: Caleidoscopio 4 Gráficos. Ed.Blume, S.A., Barcelona,1965. Cid, Felip; Rof Carballo, Juan; Espriu, Salvador: Dibuixos Pla-Narbona, Llibres de Sinera, Barcelona, 1968. Cela, Camilo-José: Alma de Artista, dins “Sandorama” 14 (1969), 26-29. Alexandre, A: Die orfhische Welt des__ Pla-Narbona, dins “Gebrauchs graphik”, 41 (1970), 36-43. Anonymous: El mundo órfico de Pla-Narbona, dins “Humboldt”, 42 (1970), 8 87. Ohchi, H.: José Pla-Narbona, dins “Idea”, 18 (1970), 26-33. Stevens, C.: Spain Pla-Narbona: A voyage of self-discovery, dins “Print”, 24. II (1970), 42-49. García-Sabell, Domingo: Pla-Narbona, el decidido y leal, Industrias Cosmo S.A., Barcelona, 1971. Fuster, Joan: Cincuenta dibujos indoctos, plebeyos, burlescos y populares de Pla-Narbona, Libros de Arte INA-1, Barcelona, 1973. Fontbona, Francesc: Miralles, Francesc: Crónica y trabajo del dibujante grabador y escultor Pla-Narbona, Curial, Barcelona, 1974. Queralt, J.: Pla-Narbona. La insolencia de un moralista frente al apocalipsis, dins “Humboldt” 53 (1974), 46-46 Fontbona, Francesc: Pla-Narbona, Josep, dins “Gran Enciclopèdia Catalana”, vol. II (1978), 650 Rotzler, W., Garamond, J.N.: Art et Graphisme, ABC: Zürich. (1983), 154-163.

142

143

Müller, M.: The haunted world of José Pla-Narbona, dins “Upper & Lower Case”, 13 (1987), 38-46. Macklerd, D, Gregory, J. eds.: The 67th art directors annual, Madison Square Press Inc. 313; New York, 1988 Rof Carballo, Juan: Los duendes del Prado, Espasa Calpe, S.A. Madrid, 1990. Rabat, E: The World Masters. Josep Pla-Narbona, dins “Idea”, 10 (1991), 20-27. Calvera, Anna, Giralt-Miracle, Daniel, García Benavides, Elías: 5 diseñadores gráficos, Palacio de Revillagigedo- Caja Asturias, 1996. Costa-Gramunt, Teresa: Pla-Narbona: un clàssic modern, dins “LÉco de Sitges”, 12.XII.1998. García-Sabell, Domingo-Pi de Cabanyes, Oriol: L’univers Pla -Narbona.Dibuixos, pintures, gravats i escultures, El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 2000. Costa-Gramunt, Teresa: Pla-Narbona: un clàssic transgressor, dins “Diari de Vilanova”, 23.III.2001. Alcaraz, Joan: La societat formiguera no és gens formidable (entrevista), dins “El Temps”, 21-27 dágost de 2001 Cid, Felip: Galeria d’autoretrats de Pla-Narbona, Centre Telemàtic Editorial, Barcelona, 2003. Costa-Gramunt, Teresa: Autoretrats de Pla-Narbona, dins “LÉco de Sitges”, 2.VIII.2003. Pi de Cabanyes, Oriol: Honor a Pla-Narbona, dins “La Vanguardia”, 26.IV.2005. Cid, Felip: Unes paraules sobre el món de PlaNarbona, dins “Zerovuittresquaranta, revista de Vilassar de Mar” nº 204 (desembre 2007)