El Perxe Núm. 8 by Museu Vida Rural

Violí Bouma. Tècnica mixta. Any 2000. Enric Adserà Riba

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

Núm. 8 Any 2013

MVR

RAMON JOAN ROSSELLÓ

MVR

EL PERXE

Editorial

Índex

Com a amics i admiradors de l’escriptor i poeta Josep Vallverdú no podem deixar d’agrair aquell dia de l’any 1986 en què la humitat i la ingratitud de la boira lleidatanes ens el van fer arribar —a ell i a la seva esposa durant tants anys, la Isabel— al nostre poble. ¿Qui gosaria dir que en Josep no és, a aquestes altures, un espluguí de pedra picada? A l’Espluga, en Josep hi ha escrit bona part de la seva obra. I, en aquest museu nostre, hi ha presentat els fruits d’aquesta obra esplèndida, cosa que ens omple de satisfacció.

4 La col·lecció 5 El visitant convidat Vicenç Villatoro 6 L’article Josep Vallverdú Gran reserva 8 D’un altre temps 9 El rebost La recepta de Carlos Barneda, de l’Art Restaurant El vi, maridatge de la DO Conca de Barberà 10 L’entrevista Jordi Savall, músic i musicòleg 12 Sortim Cal Ball Festes del Segar i del Batre de la Fuliola 13 Lectures 14 Programa cultural

En Josep Vallverdú, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha arribat a les noranta primaveres en un estat de forma admirable. El cap d’aquest home intel·ligent i murri, perspicaç observador de la vida, sempre bull de projectes. Ha fet de la creativitat i del treball amb el llenguatge la seva principal raó de ser. Per ventura, en té moltes altres, perquè és home d’una febril i incessant activitat, carregat com està sempre de projectes. Però aquesta diríem que és el pal de paller de la seva llarga existència. Fem un repàs a la seva obra extensa i variada. No ha deixat res per verd. Conegut, sobretot, com a autor de literatura infantil i juvenil, en Vallverdú és un gran memorialista. Ha conreat la novel·la per a adults, i, aquests últims anys, ha practicat, amb excel·lència, el gènere de la màxima reducció i la màxima concentració: la poesia. I tot això és així perquè en Josep és un lúcid tafaner, que treballa cada dia del món amb el llenguatge i en l’exploració de l’ànima humana. Però més enllà d’una obra consistent, en el divers elenc de títols de la qual no hi pot haver lector que no s’hi senti representat, més enllà de la seva abassegadora bibliografia, en Josep Vallverdú és allò que ara en diríem un autèntic referent cívic i de catalanitat. Val molt la pena tenir en compte les seves reflexions sobre el món que ens envolta. El tracte freqüent amb gent més jove li ha servit per potenciar la seva incurable joventut, aquest desig d’escoltar els que fa molt menys que ell que han començat el camí de la vida i de fer-se’n, tan sovint, eco. Però és que, a més, poder compartir amb ell una xerrada és un autèntic privilegi: en Josep Vallverdú és un home savi, pels anys que té però, encara més, per la seva naturalesa insubornable. Tossut com una mula, ha dedicat el més preuat de la seva existència a l’obra literària i a les persones. Enguany supera la norantena. D’aquí a completar el segle, li desitgem dies de serenitat moral i d’efusió creativa. Per molts anys, amic Josep!

El perxe Butlletí del Museu de la Vida Rural Número 8, juny de 2013 Equip de redacció: Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Carme Martí, Jordi Puig, Ramon Rosich. Fotografies: Albert Carreras, Ramon Rosich, Arxiu del Museu de la Vida Rural, Jordi Vidal, Ramon Joan Rosselló. Disseny Gràfic: APRODISCA Edició: Museu de la Vida Rural SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuïtament el butlletí del MVR en format digital envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Tel. 977 87 05 76 www.museuvidarural.cat HORARIS D’OBERTURA DEL MVR De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h El Museu obre tots els dies de l’any excepte els dilluns no festius, l’1 i 6 de gener, el dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

MVR

LA COL·LECCIÓ

Enric Adserà Riba L’artista de Cabra del Camp Enric Adserà Riba exposarà durant l’estiu Les parets dels meus tallers a l’Espluga de Francolí a la Sala Lluís Carulla del Museu. Es tracta d’obres que Adserà Riba ha anat confeccionant al llarg dels anys, des de 1980, i que mostren la part més íntima de la seva feina, recollint records i vivències en plafons decorats com si fossin les vertaderes parets del seu taller. En elles hi trobem postals personals, retalls de diaris o llibres, etiquetes de publicitat, objectes descontextualitzats (una font, un telèfon, un timbre...), homenatges a grans mestres de la història de l’art (Dürer, Velázquez, Rembrandt, Goya, Van Gogh...)... L’exposició es podrà veure al Museu fins el 25 d’agost.

Peces destacades del fons del MVR

Caixa de Nerols 19 x 6,5 x 10,5 cm Data: Segle XX

Destral 25 x 58 cm Data: Segle XX

Caixa de carquinyolis rectangular de llautó de color blau turquesa amb fotografies al frontal i a sobre la caixa. A la tapa hi trobem una fotografia de l’entrada del Monestir de Santa Maria de Poblet. Al frontal la Font Baixa de l’Espluga de Francolí i una vista parcial del monestir.

Instrument de tall format per una fulla ampla de ferro acerat, de forma aproximadament trapezial. La disposició del tall pot ser més o menys corba. Proveït d’un ullal on acoblar el mànec de fusta que segueix el mateix pla de la fulla.

Els segadors Josep Traité 30 x 19 x 21,5 cm Data: 1989

Batre amb la batolla Josep Traité 18 x 18 x 25 cm Data: 1989

Figura de la col· lecció “Tota una vida”, de Josep Traité, que representa una parella de segadors. Un amb la falç, segant arran; l’altre lligant les garbes.

Figura de la col· lecció “Tota una vida”, de l’escultor olotí Josep Traité, que que representa un pagès amb batolla a punt de batre per separar el gra de la palla.

MVR

VISITANT CONVIDAT

Vicenç Villatoro Als avis ens agrada parlar dels nostres néts. Ja se sap. L’estiu passat vaig anar amb fills i néts a veure el Museu de la Vida Rural de l’Espluga, mentre passàvem uns dies formidables a la Conca de Barberà. Veníem de paisatges perfectes, al voltant de Poblet. Vam visitar el Museu amb estona per davant, sense pressa, amb curiositat i emoció, dues coses que no sempre et provoquen o et satisfan els museus. A la sortida, vaig tenir l’honor que em demanessin de firmar el llibre de signatures del museu. Hi ha una foto familiarment memorable on la Jana, de quatre anys, m’aguanta les ulleres mentre estic escrivint una dedicatòria al llibre i en Roc, de dos anys, s’ho mira amb la boca oberta i uns ulls com taronges. Una foto bonica. Però la foto era només el pròleg. Immediatament després de firmar i que em fessin la foto, em vaig alçar, vaig saludar els responsables del museu, em vaig tornar a posar les ulleres que em portava la Jana... i quan em vaig tombar, vaig descobrir perquè en Roc s’ho mirava amb tanta atenció. Havia agafat

el bolígraf del costat del llibre i a la pàgina on jo havia signat havia començat a dibuixar-hi, amb braó i seguretat, atentíssim, reconcentrat, una mena de núvols rodons de mal identificar. Davant la nostra mirada entre el reny i la sorpresa, el nano no va perdre la cara i va anunciar amb veu alta, com qui diu el títol de la seva obra magna: Tractor! (Una de les poques paraules que sabia dir aleshores). Tractor. Ni camió ni cotxe ni cohet espacial. El fascinen els tractors. De tota cosa amb rodes que es mou, si és prou grossa, en diu tractor. Si sabéssim perquè, ja des que tenim un parell d’anys, un tractor ens fascina d’una manera especial, perquè allò que té veure amb la terra, amb ser de la terra, amb sentir-la, amb treballar-la, amb veure com en surten coses essencials, ens produeix aquesta mena d’atracció tel·lúrica i primigènia, potser entendríem també perquè ens emociona tant el Museu de l’Espluga. Si en aquesta atracció bàsica, inicial, pel tractor (i amb el tractor per la terra) hi havia contribuït poc o molt la sàvia museografia de l’Espluga,

la intel·ligent exposició d’eines, l’emocionant evocació de les vides al voltant de la terra, valoraríem encara més la força enorme que té aquest Museu. El cas és que en Roc va dibuixar un tractor. Això ens va dir. Ni un avió ni un sidecar ni un cotxe de bombers. Un tractor. I no crec que fos perquè era conscient que estàvem a un Museu de la Vida Rural... En qualsevol cas, jo vaig escriure, al llibre, al costat del núvol de cercles concèntrics: tractor dibuixat per en Roc Villatoro; dos anys. No crec que hi canti. No crec que profani el llibre. No crec que pugui ser a cap lloc millor.

ACTUALITAT

Centenari del Celler Cooperatiu L’Espluga de Francolí commemora durant l’any 2013 el centenari d’un dels seus edificis més emblemàtics, el Celler Cooperatiu. Per celebrar-ho s’ha programat un calendari d’actes que va començar el febrer amb una conferència de l’historiador Josep Maria Vallès sobre l’origen, construcció i fundació de l’edifici modernista. El programa es completarà amb l’edició d’un llibre, la representació de l’obra L’amo nou de Josep Maria Rendé i Ventosa i una exposició al Museu de la Vida Rural al mes de setembre, coincidint amb el centenari de la inauguració de l’edifici. Obra de Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, el Celler Cooperatiu va assolir nombrada ben

aviat per la seva estètica modernista, gens habitual fins llavors en un entorn rural, i, sobretot pel qualificatiu que li va dedicar el dramaturg Àngel Guimerà l’any 1921 considerant-lo “la catedral del vi”. Destaquen de la seva façana els arcs ogivals, els coronaments triangulars i els pilars de maons. Pel que fa a l’interior, originàriament comptava amb 40 tines de ciment armat i diversos cups soterrats que alberguen, actualment, el Museu del Vi. Aixecat inicialment amb dues naus, l’any 1957 se n’hi afegí una tercera d’idèntica. És destacable que una obra tan magna es construís tan sols en set mesos, els que van de març a setembre de 1913. MVR

L’ARTICLE

Josep Vallverdú Gran Reserva Algú va dir que escriure és posar una paraula darrere una altra. Qualsevol, doncs, que gargoteja una paret amb insults, escriurà? Tanmateix, tothom té clar que hi ha una manera d’escriure artística, creativa, i aquest creador és conegut com a escriptor. Ho farà més bé o més malament, però el resultat desvetlla sempre la intenció de construir un text per a ser llegit profitosament. He dit que ho farà més bé o més malament. Aquí entra el criteri selectiu del lector, perquè no a tothom agradarà aquell poema o novel·la, ni, en el cas que els complagui, ho farà amb idèntica intensitat en cadascun dels lectors o lectores. Un servidor ha estat requerit en aquesta ocasió a donar la seva opinió sobre precisament allò que ha escrit, i a fer-ho des d’aquesta balconada tan 6

MVR

afable d’El Perxe. Podia haver estat convidat en qualsevol altra avinentesa, però enguany celebro un aniversari que hom ha volgut subratllar i que, per obra de la gent de les terres on vaig néixer, em porta a l’anomenat Passeig d’Aniversari, Vallverdú al món, i que fonamentalment consisteix en una sèrie de taules rodones o col·loquis entorn de la meva producció, que és llarga i multiforme.

A les taules hi figuren personalitats acadèmiques, de la creació literària, del món de la crítica, del periodisme o de l’ensenyament. I cada sessió és presentada i conduïda per un personatge dels mitjans. Hem tingut sessions a Lleida, Barcelona, Tarragona, Girona; i en el moment d’escriure aquestes notes preparem les maletes per a La Franja de Ponent, tot seguit Andorra i se-

L’ARTICLE

guiran Menorca, Perpinyà, l’Alguer, llaurava amb mules i arades romanes a les noves generacions que els sigui Les Borges Blanques, València, Llei- o polleganes, tenien poca electrici- explicat el procés aplicat dels homes da altre cop i, finalment, hom preveu tat, tot just si es començava a portar i les dones de generacions enrere; de una magna exposició dels meus lli- faldilla curta, poca gent de la classe la mateixa manera els literats vetebres, amb plafons explicatius també mitjana i baixa viatjava, l’economia rans intentem transmetre les vivènde la vida i peripècies d’aquest vostre domèstica es fiava de la conserva, de cies d’èpoques viscudes que només servidor, en un palau de Barcelona. l’hort i de la carn de corral. Jo sóc nosaltres podem descriure amb nervi Jo he publicat a la ratlla de setanta dels que ha passat de la tartana a la narratiu. títols per a infants, uns altres setan- ràdio de bugies i finalment al xip, a Hom arriba a la vellesa, tant si n’és ta de literatura per a adults i he tra- l’avió a reacció i a Internet. Tota una conscient com si no, per pura i peduït setanta llibres lada casualitat; i, més, de diverses si bé ho mirem, llengües. És un reen la trajectòria de guitzell de volums cadascú hi intervé grossos i petits, un tant per cent allò que se’n diu elevat d’atzar, que un bon gruix. Ho Gaziel calculava he fet aprofitant de mitjana en un una llarga existènvuitanta i tants per cia i, naturalment, cent; o sigui que tu combinant-ho somies un projecte amb les classes de vida i tal vegaals col·legis i insda un gir del destí tituts, que m’han et capgira brusocupat cinquanta cament la meta: anys de vida labotu hi has posat la ral; amanint-ho tot voluntat, però en amb – comprensiel resultat l’atzar blement- escasses ha estat l’element hores de son i una determinant. Per acceptable salut això tants homes i i velocitat en el dones s’exclamen treball. Això daramb un “si” condirer m’ha permès cional: “Si hagués afegir a la llista fet... si hagués codamunt dita uns negut abans...”. I milers d’articles a això no serveix de la premsa i contes res. per a la xicalla esVaig dir-me un campats per revisdia: t’agrada llegir tes. i t’agrada escriuQuan Josep Maria re, doncs prova a Aloy, el meu biòveure si en pots Josep Vallverdú, a la vora dels 90 anys, encara sega el jardí amb la dalla graf i millor espefer l’eix de la teva cialista en l’obra vida. Em sembla d’un servidor, va dir-me tantes xi- història, dues guerres, la d’Espanya que, del punt de vista professional, fres, vaig pensar que hi ha gent que i la Mundial, i quan era nen moltes, només he aconseguit sortir-me’n en no para mai. No vaig pensar res més moltes referències a la que feia poc part. L’escriure, més que feixos de ni vaig treure pit ni moure la cresta. que havia acabat, la Primera Guerra bitllets, et fa feixos i garberes d’amics: Som com som. Europea. He estat testimoni, acaba- d’aquests, a més dels qui són visiAra, i rumiant que sóc assidu del da la Segona Guerra Mundial, de les bles, hi ha la corrua de lectors que nostre Museu de la Vida Rural, trobo infinites i cruents guerres colonials i saben que existeixes i et consideren, que hi ha similituds entre el Museu postcolonials, provocades pel capita- des de la distància i l’anonimat, amb i la gent com jo: m’identifico amb lisme i pels extremismes ideològics simpatia. Gràcies, doncs, a tots ells i l’atmosfera del sector antic i entenc i confessionals. He vist desfilar pel elles, que sóc de bon conformar i de molt bé les fal·leres del sector mo- meu davant vuit papes de Roma, des bona criança. dern, perquè sóc un producte típic de Pius XI a Francesc. del segle XX. El 1923 la civilitza- Allò que el Museu recull és també JOSEP VALLVERDÚ ció rural era poc més o menys la de molta de l’evolució d’aquests temps Escriptor 1880: la gent es movia amb carro, a què em referia, i és beneficiós per MVR

D’UN ALTRE TEMPS

La secció vitivinícola. El celler En el si del Sindicat Agrícola i Caixa Rural nasqué el 5 d’abril de 1912 la idea de fer un celler cooperatiu. S’acordà que per a la seva construcció no s’utilitzés el capital del Sindicat i que no s’emprengués l’obra fins a garantir l’aportació de 800 cargues de verema. Per a obtenir més informació amb vista a desenvolupar el projecte, es visitaren els celler d’Alió i del Pla de Santa Maria. En l’assemblea general del sindicat celebrada a l’església vella el 8 de desembre de 1912 es creava la secció de vinicultura del Sindicat Agrícola i Caixa Rural de l’Espluga de Francolí i s’aprovava el seu reglament. El celler cooperatiu, com a secció vinícola de la Cooperativa Agrícola, es construí el 1913, mitjançant un emprèstit de 150.000 pessetes (901,52 euros) al Banc de Valls, al 6%, que després fou traspassat a la Caixa de Crèdit Comunal. El lloc triat fou la finca Camí Clos, propietat de la vídua de Francesc de Paula Olivé, i una finca d’Agustí Ferraté. El primer any només comptà amb noranta-sis adherits. La voluntat de Josep M. Rendé i dels seus companys era construir un edifici modest. Es va encarregar el projecte a Claudi Duran i Ventosa. En va presentar dos: un amb dos cossos d’edifici i un altre d’un sol cos. Cap dels dos no satisfeia les necessitats. S’encarregà un nou projecte a la casa Miró i Trepat, que tampoc no va satisfer la junta. Va ser aleshores quan sorgí la possibilitat de fer l’encàrrec a l’arquitecte Pere Domènech i Roura. Tot i les primeres reticències de la junta en veure els plànols, Pere Domènech els convencé que es podia fer un edifici modernista, batejat com “la catedral del vi” per Àngel Guimerà durant una visita que féu a la vila i al monestir de Poblet. El pressupost de l’obra era de 94.870 pessetes (540 euros). L’arquitecte fou Pere Domènech i Roura, l’enginyer Pere Calmet i els contractista d’obres Pau Bartolí, de Reus. Hi treballaren 125 homes de Montblanc, Valls, Reus, Tarragona i les Borges Blanques. Les obres s’iniciaren el dia 6 de març de 1913 i el 27 de setembre de 1913 s’havien acabat les obres bàsiques. jORDI ROCA I ARMENGOL Història de l’Espluga de Francolí. El segle XX

La Font Baixa La Font Baixa és, junt a la Font Major, una de les dues fonts de l’Espluga de Francolí que provenen de l’època medieval. El 1852, l’Ajuntament va fer edificar-hi una font monumental d’estil neoclàssic amb pedres i dues pilastres originàries d’un petit temple que hi havia a la vora del monestir de Poblet. En els plànols hi havia una capella en la part superior, al centre, que no es va arribar a construir. Les disset canelles que té la font es corresponen a les disset lletres que componen el nom del poble.

MVR

EL REBOST

La recepta

Vieira escalopada amb crestes de gall tractades com un civet i salsa donostiarra lleugera de coco Cuiner: Carlos Barneda Art Restaurant Camí Clos, s/n 43440 L’Espluga de Francolí 977 871 871 www.artrestaurant.es

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES • 4 vieires • 16 crestes de gall • 2 dl d’oli d’oliva • Aigua de coco c/s • Bresa de verdures • Vi negre

• 4 patates violeta • 400 g de tirabecs • Pebre negre • Vi blanc • Vinagre de Xerès • 300 g de tomàquet madur • Pebre vermell • Xips de coco

El vi Blanc del Coster 2012 Macabeu i garnatxa blanca Josep Foraster Aquest maridatge presenta un ric joc de textures: crestes, vieira i xips de coco acompanyats per la melositat de la caramel·lització, a la qual s’hi afegiran la untuositat i el volum propis d’un bon macabeu. La gamma de sabors del plat – marí, vegetal i especiat- quedarà del tot completada amb l’afruitat (poma) i floral (ginesta) del vi.

PREPARACIÓ Fondejarem les crestes amb l’oli d’oliva, sal i pebre. Quan comencin a daurar-se hi afegirem la bresa i una vegada estiguin ofegades, el tomàquet madur i el vi negre. Ho deixarem a foc lent aproximadament dues hores fins que estiguin caramel·litzades. A banda, tallarem cada vieira en tres làmines fines i la marcarem en una paella ben calenta. Fregirem els alls en una altra paella. Quan comencin a daurar-se afegirem el vi blanc per tallar la cocció i el pebre vermell. Quan perdi temperatura hi posarem la patata violeta prèviament bullida i laminada i la cullerada sopera d’aigua de coco. Per a la presentació, col·locarem al fons del plat els tirabecs amanits i seguidament una cresta. Damunt la cresta, una làmina de vieira, una altra cresta i una altra làmina. Tancarem el plat amb decoració de xips de coco i un branquilló de flor de romaní.

JUNY: COMENCEN ELS BONS ALBERCOCS Tot i que fa dies que collim albercocs, amb les primeres calorades d’estiu comencen a madurar les varietats més bones. El consum d’albercocs està canviant la tendència en els darrers anys. Fins fa poc, els més apreciats eren els de color blanc i de cara vermella, però últimament, no sé si per influència d’altres factors, els gustos han canviat i la gent prefereix els albercocs de color groc, que tenen la polpa més dura i són més sucosos. Els albercocs primerencs solen ser

blancs i petits, com els de la varietat bulida; tendeixen a tornar-se farinosos i, per tant, val més esperar uns quants dies per gaudir de varietats millors. Cap a mitjan juny comencen a madurar els galta roja, que, com el seu nom indica, tenen un color molt vermell. Però els millors albercocs encara estan per arribar: prop d’una desena de noves varietats que es comencen a trobar al mercat, totes d’un color groc intens i, de vegades, també amb la pell vermella. Darrerament algunes d’aques-

tes varietats s’avancen una mica; a més, tenen un color atractiu i un gust excel·lent. Una d’elles prové de Califòrnia i porta un nom tan gringo com “apache”. Tot i que el cultiu de l’albercoc o abricoc ha anat de mal en pitjor durant molts anys, sembla que ha començat a recuperar-se amb aquestes noves varietats. L’avantatge dels albercoquers primerencs és que poden resisitir bé el cultiu de secà (...) Pere Puigbert i Núria Esponellà Un any al camp

MVR

L’ENTREVISTA

“La música és l’art que més depèn de la memòria” Jordi Savall, músic i musicòleg

Jordi Vidal

MVR

L’ENTREVISTA

¿Quin és el seu primer record conscient relacionat amb la música? La meva mare que em canta una cançó de bressol. No em facis dir quina. Aquest és el primer: la veu d’ella, que m’acompanya cap al son. En tinc un altre de posterior, ja a l’edat de cinc anys, del cor de nens de les Escoles Pies d’Igualada, la meva ciutat. La relació que es dóna entre el compositor-intèrpret i el seu instrument sembla més estreta, més íntima, que la que es dóna entre altres creadors i els seus instruments. ¿Com la definiria? L’instrument és una prolongació del cos de l’intèrpret. Hi ha una entitat única entre l’instrument i tu, entre l’arc i la mà que el sosté, que d’alguna manera és sensual, o primer de tot és sensual, i que acaba sent espiritual. En la interpretació, té lloc una cadena d’elements. Comença, certament, pels sentits. Però, a la vegada, s’hi va implicant l’esperit. De tots els instruments, el més perfecte és la veu humana. La Montserrat Figueras, la seva dona, per mitjà de la seva veu, continua sent present en cada un dels seus concerts. Sí, la Montserrat és en tots els nostres concerts, i cada un d’ells és diferent, fins i tot molt diferent. Podria dir que, gràcies a la música, m’acomiado d’ella d’una manera definitiva. I gràcies a això, a saber-la entre nosaltres, he aconseguit jo mateix la pau.

Ara començo a sentir que el pes de l’agraïment és molt més fort que el de la tristesa. Si m’hagués de recomanar una música que pogués acompanyar algú que sap que la mort és imminent, ¿quin autor, quina peça em diria? Els seus últims dies, la Montserrat escoltava música d’Arvo Pärt, de violí i piano. És una música intemporal, que permetia una comunió amb l’eternitat. En alguna avinentesa, he sentit que vostè defensava el silenci. ¿Què significa el silenci, per a vostè? D’entrada, el silenci és l’espai necessari en què pots crear la música. El silenci et suggereix, et dóna la profunditat de l’existència. Ara fa poc gravàvem a Cardona: doncs bé, a la nit el silenci era impressionant. Però és que a Sant Pere de Rodes encara ho era més, i et permetia una comunió total amb l’univers. El silenci és l’espai en què pots escoltar les coses més íntimes. ¿Què és el que, a final dels seixanta, el va decantar cap a la viola de gamba i la música antiga? És un seguit de casualitats. Vaig començar com a autodidacte amb el violoncel. Hi interpretava partitures d’autors antics com Marin Marais, que havien estat escrites, de fet, per a viola de gamba. Algú em va preguntar per què les interpretava amb el violoncel si ho podia fer amb l’instrument propi. Em va acabar de decidir el fet de

descobrir a la Bibliotèque Nationale de París i al British Museum de Londres partitures per a viola de gamba. En aquell moment, ja em preguntava sobre la bellesa d’aquella música que no tocava ningú. Em deia: ‘És inacceptable que aquesta música no s’escolti’. I mira, ja fa 47 anys, d’això! Vivim en un món poc amic de la música, ¿no? Un món massa sorollós... I tant! Tot això comença amb l’amplificació del so. És un fenomen molt recent, dels anys cinquanta, amb la música pop del moment. Vivim, en efecte, en un món extremament sorollós, i molta gent jove es fa malbé l’oïda. Ens hem acostumat a gaudir de la intensitat en comptes de la sensibilitat. Escoltem música a un volum massa alt. Per sentir la sensibilitat d’una interpretació, per fer-te’n veritablement capaç, s’ha de tenir un volum més aviat baix. Com més fort el volum, més es perden els detalls, més s’amaga el que hi ha a l’interior de la música. La música i la memòria, formen un binomi molt estret, ¿oi? La música és l’art que depèn més de la memòria. Si escrius un llibre, el pots llegir sempre. Si pintes un quadre, sempre el podràs contemplar. Però la música depèn de la memòria. Per això és tan important que sentim música que ens emocioni. Si ens emociona, recordarem aquella música, perquè n’haurem gaudit.

I Festival de Música Antiga de Poblet

Jordi Vidal

Després de la magnífica acollida del concert celebrat l’estiu passat a Poblet: Jordi Savall & Hespèrion XXI, la Fundació Internacional de Música Antiga i el monestir de Poblet presenten el I Festival de Música Antiga de Poblet, dedicat a la memòria de Montserrat Figueras, sota el títol: Les Mil i una Nits de Músiques. Se celebrarà els dies 15, 16 i 17 d’agost. La primera nit, Jordi Savall i l’orquestra Le Concert des Nations, sota el títol de Somni d’una nit d’estiu, oferiran, a l’esplanada del monestir, un concert sobre les músiques vinculades a la poesia de William Shakespeare. Els actors Josep M. Pou i Sílvia Bel participaran en l’acte amb un recital. La segona nit, Jordi Savall interpretarà en solitari el recital Somnis i planys: La Somiadora, a la sala dels cups del monestir, que inclou, entre d’altres, peces de mestres francesos del s.XVII per a viola de gamba. La darrera nit del Festival, el 17 d’agost, estarà dedicada a la música religiosa i se celebrarà a l’església abacial. Comptarà amb el concert dels conjunts Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya, amb Jordi Savall a la viola, el rebab i a la direcció.

MVR

SORTIM

Cal Ball

Festes del Segar i del Batre de la Fuliola 30 de juny i 14 de juliol

Cal Ball és una casa rural del segle XVII, restaurada per l’última generació de la família durant l’any 2010. A finals de 2011 va començar a funcionar com a establiment de turisme rural. La rehabilitació de la casa es fonamenta en el respecte de l’arquitectura original i l’equilibri amb les noves tendències, sempre amb materials nobles i de la més alta qualitat. Es percep un toc de singularitat en cada estança, buscant allò que els atorga caràcter propi. Cada habitació té la seva plaqueta identificativa amb el seu nom propi: La Suite, El Mirador, La Torre, La Lluna, El Refugi, Els Àngels i La Pedrera. La filosofia compromesa de la casa amb la tradició i l’entorn, ha fet apostar als seus propietaris per una calefacció de biomassa. La casa té set habitacions i es lloga principalment a grups, tot i que per la seva especial distribució també es poden llogar habitacions. El pati de la casa, de grans dimensions, és per on s’accedeix a totes les dependències d’oci: piscina, solàrium, gimnàs, sala de jocs, barbacoa... Disposa també de servei de cuina addicional, els hostes poden deixar la cuina en mans dels propietaris de Cal Ball. Annex a la cuina s’hi troba la Coveta de Cal Ball, estança que serveix de petita biblioteca i lloc d’intercanvi de llibres. L’estança reina és el celler, format per un cub central que s’obre camí, passant pel cup de l’oli, cap a una gran cisterna d’aigua. No es pot marxar de la casa sense visitar aquesta estança i sense aprendre una mica com era la vida dels nostres avantpassats: estils de construcció, dependències típiques de l’època, funcions, estil de vida, economia...

Cal Ball - La Guàrdia d’Urgell - 669 604 854 www.calball.com

MVR

En diversos pobles de Catalunya se celebra la festa del segar i del batre, una manera de rememorar el treball tradicional de la collita del cereal a secà, una festa que és a la vegada record i homenatge. Les Festes del Segar i del Batre de la Fuliola (l’Urgell) és una de les festes més rellevants de les comarques de Lleida. Aquest estiu presenten la 34a edició. La primera festa és remunta al 1981. L’any anterior, la Fuliola havia complert els nou-cents anys i d’entre les moltes celebracions, en va destacar la recreació d’algunes activitats pageses pròpies de la vila. L’interès que va despertar fou el que els va portar a idear una festa centrada en les feines de la collita del cereal: el segar i el batre, i que d’aleshores ençà han celebrat cada any. La Festa del Segar, el 30 de juny, començarà amb la missa de campanya a l’era i durant tot el matí hi haurà demostracions de sega en diferents modalitats. Es podran veure els pagesos segant amb dalla, com l’esmolen, com van marcant el ritme; i els lligadors que els segueixen i van recollint les espigues, apilant-les i finalment lligant-les i fent-ne garbes. També es podrà veure la sega mecànica: amb gabelladora i lligadora, i d’aquesta manera poder observar el procés de mecanització del camp. La Festa del Batre se celebra dues setmanes després, el 14 de juliol. Arriba el moment de separar el gra de la palla. Les garbes s’estenen a l’era, un espai obert, aplanat i ferm. Amb el blat ben estès, es fan tandes d’animals estirant els rodets i els trills, que hi van donant voltes. L’exhibició es complementa amb una mostra de batre amb una màquina antiga. Després del procés de la batuda, es venta aprofitant la marinada, que ajuda a separar el gra de la palla. Finalment de la palla se’n fa una pallera i el gra de blat es guarda en sacs. Aquesta edició, la Festa del Batre anirà acompanyada per una trobada de puntaires. Tancarà la festa el tradicional ball, temps per celebrar amb alegria l’acabament de la feina i donar la benvinguda definitiva a l’estiu.

PUBLICACIONS

MARGES Roger Vilà Padró Editorial Barcino Mida: 22 x 13 cm Pàgines: 229 Preu: 16 euros

“Un dia et portaré a veure els marges. Primer a peu. Passejarem pels voltants del poble i t’ensenyaré els marges que tenim a prop. Després amb cotxe. Recorrerem el país i ens perdrem per tots els racons per on calgui passar, fins que comprenguis per què he volgut que hi anéssim. Aleshores ho entendràs tot.” És difícil que una primera novel·la sigui tan rodona. És clar que Roger Vilà Padró no és un jovenet que acaba d’acabar la carrera (va néixer a Sentmenat, l’any 1968). Marges explica la història d’un quarantí que decideix fer una aturada en el camí de la seva vida, per dir-ho amb el Dant. Ha patit una desgràcia, i ara toca recompondre’s i començar de bell nou. Llavors tria la comarca del Priorat per passar-hi un mes de juliol (que ampliarà a mig mes més, atès el bon resultat de l’experiment). El pretext és que està estudiant els marges de pedra seca, quilòmetres i quilòmetres dels quals van serpentejant pel nostre país. Les raons profundes, però, són unes altres —unes altres, però, que no exclouen, tot al contrari, aquella. En Menna, que és com es diu el protagonista, viurà, al peu del Montsant, una autèntica experiència de regeneració. La novel·la aposta per un ritme morós i per un magnífic exercici de contemplació. Diluït en el relat, hi ha un diàleg amb grans obres literàries de la civilització occidental com la Divina Comèdia o l’Ulisses de Joyce. Però és que, més enllà d’això, Marges és, també, una proposta singular pel que té de contrast amb la gran majoria d’obres que es publiquen actualment en la nostra llengua. A diferència de tantes novel·les de l’hora present, en què pesen l’atapeïment (de personatges, de temps verbals, de situacions) i, sovint, el desconcert de la història, aquí hi trobem, més aviat, unes curoses llesques de vida que tenen la impregnació de la veritat. Admirablement ben escrita, aquesta opera prima fa concebre grans esperances respecte a la bibliografia futura de l’autor.

LA MARINADA SEMPRE ARRIBA Lluís Foix

LA FARMACIOLA NATURAL Cristina Martí Ribas

Columna Mida: 23 x 15 cm Pàgines: 254 Preu: 19,90 euros

Cossetània Edicions Mida: 23,5 x 15,5 cm Pàgines: 127 Preu: 11,90 euros

Lluís Foix rememora a La marinada sempre arriba la seva infantesa al poble de Rocafort de Vallbona, a l’Urgell. Dos fets marquen de manera determinant el creixement del jove Foix. D’una banda la postguerra, de l’altra l’entorn rural. La carestia, el silenci i la misèria caracteritzen la postguerra espanyola. Del camp, en canvi, en reté la paciència, la saviesa, la importància de l’experiència i el respecte per la natura. A ulls d’un nen destaquen personatges, actes, anècdotes, situacions particulars. El mestre, els estraperlistes, la tràgica mort d’un veí a mans d’un altre, fills que es treuen sobresous robant olives a casa, l’aventura d’anar a mercat a Tàrrega, el sometent... Amb una prosa àgil i peces curtes, concises, descriptives i breus, Foix aconsegueix pintar un temps i un país amb quatre pinzellades, demostrant un ofici, el de periodista, guanyat amb els anys. Prologa l’obra el poeta Joan Margarit i la il·lustra Xavier Cabanach.

Aquest és un llibre que ens permet tenir a mà els remeis casolans que han passat de generació en generació, remeis que practicaven els nostres avantpassats, quan el que era habitual era recórrer a les herbes, l’argila i la llet, per posar tres exemples de productes naturals, en comptes de recórrer als fàrmacs. Cristina Martí, restauradora de professió, ha estudiat l’ús d’extractes d’origen natural com a medicines o agents promotors de la salut, i treballa per la recuperació i la divulgació dels remeis casolans i naturals. El llibre s’organitza en diverses parts: remeis amb fruites i verdures, les plantes remeieres i les seves propietats, preparats galènics, remeis per a la llar i un darrer petit apartat dedicat a remeis d’abans de la guerra. L’estructura dels capítols dedicats a les fruites i verdures, amb el nom, l’origen, l’època de l’any de la collita, les propietats, el remei casolà i una recepta de cuina, fan d’aquest llibre una lectura que és a la vegada interessant i pràctica. MVR

PROGRAMA CULTURAL

Agenda

Recull d’actes

DIVENDRES 21 DE JUNY Conferència a càrrec d’Ana María Bejarano: Els jueus a Catalunya: passat i present.

Actes D’entre les presentacions literàries en destaquem les darreres novel·les de Jordi Llavina, El llaütista i la captaire, i de Núria Esponellà, Una dona d’aigua. Assumpta Montellà va mostrar-nos com era la vida a les colònies tèxtils amb El silenci dels telers i el periodista Lluís Foix va presentar la La marinada sempre arriba, un llibre sobre els records de la seva infantesa a Rocafort de Vallbona. Es va presentar el tercer volum de la col·lecció Museu Vida Rural de l’Editorial Barcino, la novel·la Marges del debutant Roger Vilà Padró. Una novel·la sobre el retorn. Un cant al Priorat, al paisatge i a la seva gent. Vam poder gaudir d’una jornada poètica, conduïda per Jordi Llavina, gràcies a les presentacions de 5cm (la cicatriu) de Mireia Vidal-Conte i de la traducció de La casa de la compassió, d’Eugénia de Vasconcellos feta per Vidal-Conte i Carles Duarte. Amb l’exposició Joan Ponç i la literatura vam poder veure dues col·leccions de gravats que l’artista va fer de dues obres de la literatura universal: el Quixot i La metamorfosi, i una mostra de la col·laboració de Ponç amb el poeta J.V. Foix que es va traduir en el llibre La pell de la pell. En l’exposició El viatge a Ítaca, Marutxi Beaumont va plasmar les sensacions i reflexions que li evoca el poema de Kavafis en la versió de Lluís Llach. Perico Pastor, amb l’exposició La Bíblia il·luminada, ens va mostrar la seva interpretació dels textos de la Bí-

DIVENDRES 5 DE JULIOL Inauguració d’Instants d’una vida d’Enric de Santos. DIJOUS 25 DE JULIOL Rusc. I Festival de Poesia de l’Espluga de Francolí 15, 16 i 17 d’AGOST I Festival de Música Antiga de Poblet Memorial Montserrat Figueras DIVENDRES 30 D’AGOST Inauguració de l’exposició sobre el Centenari del Celler Cooperatiu DIVENDRES 6 DE SETEMBRE Inauguració de l’exposició Entre el cel i la terra de Josep Santesmases EXPOSICIONS TEMPORALS Fins el 25 d’agost LES PARETS DELS MEUS TALLERS A L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ d’Enric Adserà Riba Del 5 de juliol al 18 d’agost INSTANTS D’UNA VIDA d’Enric de Santos Del 18 de juny al 14 de juliol Espriu. Forma Guardada Del 30 d’agost al 3 de novembre CENTENARI CELLER COOPERATIU

MVR

blia, en una mostra d’unes tres-centes aquarel·les de les mil que va fer per a il·lustrar l’edició d’una Bíblia de luxe per a l’Enciclopèdia Catalana. Perico Pastor també va oferir una interessant visita guiada a l’exposició. Antonio Hervás va presentar una mostra de joies emmarcades i de petites escultures, de plata i de bronze, una original proposta artística. Sota el títol de Breathing time (Temps per a respirar), es va presentar la proposta col·lectiva de 26 artistes visuals contemporanis. Un dels deu espais del Camp de Tarragona que han acollit l’exposició ha estat el museu, amb la mostra de tretze artistes. Finalment, el Museu va casar art i poesia amb la inauguració de l’exposició d’Adserà Riba i la presentació d’Alba del vespre, de Carles Duarte.

MVR

Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Conca de Barberà www.museuvidarural.cat