anuncia que hi han

ANAVA A SER UN GRAN ANY

Manuel Muñoz Historiador de l’art i faller primerec

2020 anava a ser un d’eixos anys que en el futur era nomenar-lo i que sortís un somriure automàticament. Era el primer any que anava a viure l’experiència fallera des de dins i les ganes i la il·lusió perquè arribaren estos dies creixien de manera exponencial. Imagineu-se, sent faller, estrenant absolutament tot, i de postres entrant per la porta gran del “fallerio”, com a membre de Junta Central Fallera. Tot apuntava maneres fins que un 10 de març tot bota pels aires, el coronavirus ens deixa amb la mel a la boca, ens quedem sense Falles. Un dia que ja va començar de manera estranya, com si sabérem que anava a passar, l’ambient pel carrer i a la mascletà ja mostrava cert punt de comiat i, com a mostra, esta última mascletà va semblar la més fluixa de tot el cicle. De sobte em diuen que s’ajornen les Falles a juliol (merda, treballe!) i tot comença a trontollar ja que, a mi, eixes dates em són tot un mal de cap. Però bé, almenys hi hauran Falles i dins del mal causat, tindrem una miqueta de teràpia per fer el colp menys dur. Passen les setmanes, tancat a casa, però entre els quefers diaris i els estudis fa que em puga evadir i anar pensant en altres coses. Les Falles seran al juliol i jo ja estava pensant en quins estampats d’aquests impossibles que m’agrada dur em ficaré cadascuna d’eixes nits que es predisposen com a caloroses. Altres hipòtesis prenien forma de manera divertida, com fer una ronda de plantà amb un codi de vestimenta, amb pantalons curts o, si de cas, si calia vestir-se, em ficava el saragüell sense negrilla.

Vaig fent-me a la idea que anaven a ser unes Falles atípiques i, per a algú que el seu lema de vida és “Live for the mess”, és a dir: viure per al desordre, ja no li venen de nou. Si havien de ser unes primeres festes viscudes des de dins, evidentment, sabia que no anaven a ser massa a l’ús, semblava un guió fet a mida per a mi. Surrealisme com a mode de vida en tota l’extensió de la paraula.

Tot sembla que torna a trontollar al veure que hi ha festes de juliol que comencen a suspendre’s perquè la pandèmia continua fora de control i es rumoreja que es podrien tornar a ajornar coincidint amb el 9 d’octubre. Són rumors, però eixa proposta sembla interessant. A més, amb un poc de sort, refresca i podria estrenar tota la indumentària. Però, a la fi, s’imposa el sentit comú i la festa es suspèn fins a 2021. Desprès de la cascada de cancel·lacions de tots aquells esdeveniments que tenia entrada comprada i/o esperava, arriba un moment en el que no sent ni fred ni calor.

Marina Puche. @manitasdeplata

Si anaven a ser unes Falles que no eren Falles en si mateix, no passa res si no les celebràvem, està sent tot tan estrany que per a viure-les a mig gas o amb restriccions, les properes les viurem amb moltíssimes més ganes. LES PROPERES LES VIUREM AMB MOLTÍSSIMES MÉS GANES És, aleshores, quan comença el temps per a repensar-ho tot i, també, per a poder donar suport a un sector dedicat en cos i ànima com són els indumentaristes. És el moment d’ajudar a aquells als que la crisi econòmica, derivada per aquest maleït “bitxo”, més els ha afectat i que aportem el nostre granet d’arena per a que no s’enfonsen i acaben per tancar. Anaven passant les setmanes i tenia clar que era la millor decisió possible. Trobe que tothom ho pensem. Amb el pas del temps veiem que la situació no millora i, la veritat, esperem la vacuna amb moltes ganes i amb cert recel de tornar-nos a tancar. La vida pren altres camins i el tema faller sembla que bé l’obviem o bé el tenim prou aparcat en els nostres pensaments. La festa sembla que no la contemplem, sembla que tornar al casal és un tabú estos dies, per no parlar, ni es parla de la grossa de Nadal i això que, ara mateix, quan escric aquestes línies és quan comença a moure’s.

La veritat és que rebre un correu electrònic de la falla moltes vegades sembla tot un motiu de celebració. És una mena de xicoteta esperança que ens diu que prompte tornarem a allò que es va quedar en pausa des d’aquell maleït 10 de març que sí, ens ha canviat la vida i que, vos avise, ens ha marcat i molt les nostres vides.

També sembla una lliçó de vida, la cancel·lació de les Falles sembla una lliçó de vida per voler abastar més del que podia i que, per tant, calia repensar que és el que volia i que no volia que fos per a mi tot açò. Sincerant-me públicament des d’estes línies, juntament amb tota la il·lusió, també he de dir que tenia certa ansietat per tot el que havia de fer de feina eixos dies, sent sincers, fins i tot tenia por de no poder gaudir-les com calia i este fet m’aterrava.

I arribem a l’actualitat (octubre de 2020), on un simple comentari de les properes Falles o una publicació a les xarxes socials sempre té contestació del típic o típica epidemiòloga de la universitat del carrer anunciant que no hi hauran Falles al 2021. De vegades sembla que hi ha gent que espera que amb este virus s’extingeixen. No sé encara què passarà, però estic segur que tindrem Falles. Que no seran com les coneguem? Ni falta que fa! Tant de temps a casa et fa pensar i reflexionar que no en tenim cap necessitat de tornar a una concepció de la festa com un gran botellot en tot el centre de la ciutat i de massificacions innecessàries que ens fan que no puguem gaudir d’estos dies que esperem amb tantes ganes. Igual, d’aquesta manera, tot torna al seu lloc i servidor pot començar la seua singladura fallera d’una manera més modesta i calmada.

Beneïda desescalada

Capítol 6. 18-5-2020 Fase 1.

Francisco Ferrer Monleón

Policia local de l’Eliana i faller de la Falla Verge del Carme de l’Eliana.

18 de maig de 2020, quin gran dia per a mi i per a molts! Celebràvem que en 1950, un 18 de maig, es creava l’OTAN. Però no, per a res celebràvem això. Celebràvem alguna cosa molt millor, celebràvem que havíem passat de fase i cridàvem, com si d’un concurs es tractara, que estàvem en la fase 1. La fase 1 de l’anhelada desescalada. Per fi una mica de llibertat. Doncs sí, per a mi el 18 de maig també és un dia d’alegria. És dilluns i comence de nou una nova setmana de treball, concretament en torn de vesprades de la Policia local de l´Eliana. És una nova setmana, però la veig amb una altra mirada i amb una altra alegria perquè després de moltes patrulles en solitari, sen-

se veure a ningú pels carrers deserts de la meua ciutat, a dia d’ara podia escoltar de nou el bullici de gent i una mica d’ambient a les terrasses dels bars que havien obert de nou, després de molt de temps tancats al públic. El primer que fem quan entrem en el torn de treball és el ¨briefing¨, la reunió informativa. Al costat dels meus companys de torn, el primer que els vaig ordenar, va ser marcar les directrius de la nova etapa per a aqueixa vesprada, ja que de segur que a les 20 hores els carrers serien un formiguer de gent de passeig i fent esport. Com jo notava certa inquietud entre ells preguntant-me si serà possible poder controlar a tota aquesta gent ansiosa d’eixir, vaig aconsellar tranquilitat. Simplement els vaig demanar calma i veure com es desenvolupava el servei. Per a mi va ser una vesprada especial, ja podia veure a gent menjant en alguna terrassa, també algun despistat La mascareta és obligatòriaNetejar-se les mans amb hidrogel [51]

fent esport al qual havíem d’advertir i enviar-lo al seu domicili si nol volia emportar-se de record una sanció. Eren dies de distraccions o, com dic jo, dels ¨llestos de torn¨ que no volen fer cas a les franges horàries imposades. Però bo, a banda d’això, i de moltíssimes trucades de la gent preguntant per la desescalada, amb dubtes, feien preguntes algunes de les quals eren tan enrevessades que, fins i tot, em feien dubtar, però al cap i a la fi, amb sentit comú, les responíem mentre s’acostava la temuda hora de les 20 hores. Era l’hora que sabia que la gent eixiria al carrer sent el primer dia de ¨quasi llibertat¨ com uns bojos. I donen les 20 hores en el campanar i en la meua emissora de ràdio del meu cotxe patrulla escolte la Cadena Ser i com Pepa Bueno diu: “Són les 20 hores, les 19 hores a Canàries. Ara, i a aquesta hora, infinitat de gent ix als carrers de moltes comunitats del nostre país en llibertat, després de molts mesos tancats”. Dit i fet, els carrers de l’Eliana s’omplin de gent caminant amb màscares, salutacions des de lluny, cares d’alegria i alguna llàgrima en veure a éssers estimats, però sobretot de molta gent fent esport. Jo estava al costat del meu company en una rotonda de l’avinguda de les Corts Valencianes i he de dir que sentia una immensa alegria en veure de nou a la gent caminar pel carrer. Un plaer veure com algun amic em saluda amb alegria des de la distància. Buf... Sent una pujada d’adrenalina, de pau en veure a la gent eixir de manera civilitzada i conscienciada amb el problema que encara tenim damunt.

I veient que el meu punt estava més que controlat em vaig tornar a la zona del nucli urbà per veure que les terrasses dels bars (he de deixar clar que tenim més de 60 terrasses en tot el terme, que no són poques) seguien les normes establides amb el 50 per cent d’aforament i no més de 10 persones per taula. Bé, tot anava bé. Era dilluns, però en alguna terrassa semblava que fora cap de setmana per l’afluència de públic que tenia. La gent tenia, com a hores d’ara, ganes d’eixir i veure’s de nou. De nou vaig marxar a vigilar una zona molt transitada, la ruta del colesterol, que tot poble té, zona que ja arribant estava plena de gent i vaig haver d’avisar per la megafonia del cotxe patrulla les normes de distanciament establides. La gent va fer cas immediatament i se separaren o es posaren a caminar com si li hagueren donat al botó d’“on”. DISTÀNCIA DE SEGURETAT

I així va anar discorrent el meu servei de vesprada fins a les 22 hores en què vaig finalitzar, on ja en la reguarda de Policia, em vaig asseure a parlar amb la resta de companys sobre el torn i tots destacàvem la conscienciació de la gent. Va ser meravellós com de bé s’havia portat la gent i alguna anècdota d’altres que sabem que feia mil no practicava esport i ara, de nou, agafava la bicicleta o eixia a córrer després de molts molts anys de sofà. Demà espere que, almenys, siga igual que hui i puga anar-me’n a casa de nou amb un somriure a la boca. I ja per a acabar aquest xicotet diari del meu dia de treball com a policia, un dia que ha sigut especial per a mi i per a la meua gent també, em ve al cap com a faller i president de falla que he sigut durant 13 anys, la pregunta de què passarà amb les Falles del 2021? Jo soc pessimista per sí mateix, així que ho veig igual de negre que aquest 2020. Quin pal em van donar quan vaig veure al President anunciant la cancel·lació. Espere que sí que les celebrem, que tant de bo que així siga, encara que siguen, què dic siguen, seran unes Falles diferents a les que coneixem fins al moment, perquè aquesta pandèmia ens fa canviar i modificar tot el conegut, ens ha canviat, fins i tot, la forma de saludar-nos. Per a acabar m’agradaria donar les gràcies a la Falla Arxiduc Carles - Music Gomis per comptar amb mi per a aquesta col·laboració, perquè des del més profund del meu cor he intentat expressar el meu dia a dia com a policia i com a amant del món faller. Bones falles 2021 amics i amigues. TOT ANIRÀ BÉS’acomiada el vostre amic i faller Paco Ferrer ¨Pum¨.

SOLS ELS GUERRER VENEN EN ÈPOQUES DIFÍCILS

Ana María Juan Gómez, mare primerenca i fallera de la falla Poeta Llorente.

ESTIMAT DIARI, Porte mesos sense escriure’t. Han sigut mesos molt feliços, però a la vegada he estat molt embolicada. Ara entendràs el perquè. Des d’aquell 13 de març no he tingut temps per escriure’t i és que, des d’eixe dia, ens ha canviat la vida. El món es va parar a hores de celebrar les Falles per culpa d’un virus que s’ha emportat a milions de persones: la COVID-19; i, si això ja era difícil perquè no sabíem què era (únicament coneixíem que les persones emmalaltien molt ràpid i que la gent acabava a l’UCI), la meua situació també ho era ja que per eixe moment em trobava a la setmana 28 del meu embaràs. No sols havia de protegir-me a mi sinó, també, al bebé per tal que estiguera sa fins que fora el seu moment. Recorde, com si fora ahir, estar asseguda a l’oficina i que, de sobte, vinguera el meu cap i em comunicara que m’havia d’anar a casa doncs era persona de risc. Correguents, vaig cridar a la meua parella, qui em va recollir, i ens hi anàrem. Eixe fou l’últim dia que vaig veure el carrer fins l’abril. En aquest cas, vaig eixir sols a fer-me una ecografia per saber com anava el meu fill. Tot aquest temps pareixia que vivíem dins d’una pel·lícula, sense eixir de casa, anant al supermercat, sense relacionar-nos… El dies passaven i cada dia estava més unflada. Els meus passejos eren pel passadís, cap amunt i cap avall, perquè la circul·lació millorara. Ens entreteníem fent videocridades amb tothom. Gràcies a les noves tecnologies portàvem molt millor estar separats dels nostres éssers estimats. Jo em vaig passar dos mesos ensenyant als meus amics i família la panxeta pel mòbil. Com no em vaig fer fotografies embarassada, la meua parella i jo muntàrem a casa un estudi de fotografia i les férem per guardar-les com record. Encara que els dies avançaren, cada dia pesava més que l’anterior. Vaig tindre la sort que els amics i la família que tenim ens ajudaven en tot el que estava al seu abast: preparaven vídeos, passaven per la balconada quan anaven a comprar per tal de veure’m a la llunyanyia… Fins i tot ens feren una sorpresa enviant-nos els regals de la “baby shower” a casa. Sincerament, crec que mai he rebut tants missatges com durant eixos mesos. Quans ens confinaren no teníem res per al xiquet i ens va tocar fer-li una habitació adaptada, a més d’altres despeses. Tot fou molt extrany, però a la volta divertit perquè el que importava en eixe moment era que tots estiguérem sans, doncs les notícies que arribaven eren pitjors cada volta. Gràcies a Déu, nosaltres, els amics i familiars, estàvem bé. Després d’estar setmanes confinants, la incidència començà a baixar i es va iniciar la desescalada per fases. Quan entràrem en la primera, a banda d’eixir a comprar o treballar, podíem baixar i passejar dins d’una franja horària estipulada. Veritat que sembla de pel·lícula? Doncs he de reconéixer que tenia molts sentimients barrejats: ganes, por, nervis… Veies a la gent passejant i ningú sabíem com actuar, però respirar aire pur després de tant de temps era meravellós i em venia de perles. Després de caminar arribava a casa i em trobava com una rosa. Passaven els dies i els millors aliats eren les mascaretes i el gel hidroalcohòlic. Tots esperàvem que arribara el nostre moment per exir al carrer, que arribara la nostra hora per passejar. Em feia tanta il·lusió veure a tota la meua gent i que veren com anava creixent, al meu interior, el nostre fill… Que ara que ho recorde se’m plenen els ulls de llàgrimes. Va arribar el dia que passàvem a la segona fase i ens deixaren visitar als familiars i decidírem visitar la meua germana. Sabíem que en qualsevol moment podia anar de part, doncs em trobava en la setmana 39. Eixa mateixa nit fou quan comencí a sentir-me mal, però aguantàrem a casa fins les set del matí. Durant eixes hores les contraccions eren molt més seguides. No volíem anar a l’hospital, teníem por per com seria tota la situació en la qual estàvem. Encara així, ens tranquilitzava saber que estàvem envoltats dels bons sanitaris que hi ha al país. En arribar a l’hospital, amb els típics nervis de pares primerencs, molts feliços alhora, estàvem a punt de conèixer al nostre fill. El primer que em feren va ser una analítica per esbrinar si era positiu o negatiu en COVID-19. Menys mal que va eixir negatiu i tot va anar com la seda. Baixàrem al paritori perquè el bebé tenia molta pressa per vindre i, allà, estàvem tots dos a una sala, sols amb la comare, a qui sempre li estaré agraïda pel tracte, la cura i l’estima. Tots els qui estigueren amb nosaltres tingueren molta cura i una sensibilitat especial ja que sabien com de difícil era eixe moment vivint, tots, un dels esdeveniments més importants i feliç de les nostres vides. L’única cosa incòmoda fou el respirar, bufar i espentar amb la mascareta que no ens la podíem llevar en cap moment. Malgrat això, tot quedà enrere al veure la cara del nostre fill. Tot isqué de meravella. El bebé estava al món i havia arribat molt sa. Dins de l’habitació, trobàrem a faltar als familiars i amics doncs, per la situació d’emergència sanitària, no podíem rebre visites. Una volta més, férem videocridades per tal de què conegueren al nostre fill. Els dies van passar ràpidament i, en un tres i no res, tornàrem a casa, essent tres en la família. De seguida, la nostra llar es plenà de familiars que volien conèixer-lo, sempre amb mascareta, mentre que els amics el veien quan quedàvem pel carrer (la por era més present per ser tan menut i indefens davant els virus que ens aturmentava a tots). Malgrat tot, i tal com em va dir una metgessa, sols els guerrers venen en èpoques difícils i este xiquet serà, de segur, un guerrer. Així va ser com ens va canviar la vida en un any que, per a tothom, fou el pitjor any de les seues vides. A PESAR DE TOTES LES DESGRÀCIES I PATIMENTS, A NOSALTRES LA VIDA ENS VA REGALAR ALLÒ MÉS BONIC DE LA NOSTRA VIDA: EL NOSTRE FILL.

Carlos Corredera. IG: @carlos_corredera

FELIÇ DIA DE

SANT ZENOBIO DE FLORÈNCIA

Capítol 7. 1-6-2020 Fase 2.

Imma Guerrero Bolinches

Vicepresidenta cinquena de Junta Central Fallera i fallera de la falla Borrull - Túria.

Holaaaa, bonico! Fa dies que no escrivia per ací. El confinament m’ha tingut estressada i nerviosa perquè no tenia prou hores el dia per fer tanta cosa. Per l’amor de Déu! És precís desenvolupar dos-mil cinc-centes activitats en un sol dia? I, enmig de tot açò, la incertesa, la por i la proximitat d’una mort que aguaitava silenciosa. Tot açò m’estava passant factura. El cas és que em sentia esgotada, farta de “resistirés”, menjades de coco, “terraplanistes”, prediccions catastròfiques i altres parafernàlies. Volia tenir tan sols una estoneta, un minut a soles. En silenci. I, hui, per fi, ho he aconseguit. De vegades és bo anestesiar-te amb un bon llibre, una sèrie o cinc hores de “Sálvame” , però el silenci... És meravellós quan el necessites. Hui és 25 de maig. Dia de l’orgull friki. També es celebra Sant Zenobio de Florència. A la porra el meu vot de silenci! Per a celebrar-ho, (allò del frikisme, clar, a Sant Zenobio igual no li agrada el tema) esta vesprada pense fer un marató de Harry Potter. A veure si puc passar-me les set pel·lícules d’un colp. Esta fase 2 i la pandèmia, en general, em recorda a totes les pelis frikis que acostume a veure quan estic desficiosa: “Les tres cares de la por”, “Invasió alienígena”, “Sharknado”, “Contagio”, “Estallido”, “12 monos” i, la més “xula” de totes: “Encuentros en la tercera fase”. No penses, estimat diari, que m’estic prenent el tema amb frivolitat. És que pense que, per sobreviure a açò, és súper important tindre una actitud positiva. Un pensament positiu pot ser un bon motor de la nostra vida. Per això, hui passe de baixar a l’hora del passeig, passe del silenci i celebraré el que s’haja de celebrar. M’unflaré de pipes d’aigua-sal mentre m’endinse als corredors de “Hogwarts” i m’amague del professor “Snape”, si els meus fills protesten perquè volen fer “cardio on line”, [...] Perdó. He deixat l’anterior frase sense acabar perquè he rebut una telefonada QUE FLIPES! M’ha cridat Carlos Galiana. Jo pensava que era per felicitar-me pel dia de Sant Zenobio, i resulta que… (ÉS MOLT FORT)... M’ha dit si volia ser de nou vicepresidenta al seu equip. (COM T’HAS QUEDAT?). A l’instant, el meu cap pareixia tret del llibre Sense notícies de Gurb d’Eduardo Mendoza. 17:00: L’he dit que sí. 17:02: Bo, igual no és un “sí” rotund. 17;03: Anem a veure, si tu estaves bé com estaves amb les teues cosetes, no et compliques la vida, dona.

ÉS LEVIOOOOOSA, NO LEVIOSÁ.

El professor Snape té un no sé que sé jo…

17:05: Els meus fills em diuen que, si després estic cansada, que no proteste. 17:06: Però com vaig a dir que no? 17:08: La meua germana em diu que no em fique en més embrolls, i a més a més, amb esta conjuntura pandèmica… 17:10: Carlos em torna a cridar per dir-me si ja m’ho he pensat. 17:11: Em mola treballar pels xiquets i els joves. 17:12: Esports… Em dona por. Soc com Maxim Huerta quan va ser ministre. No tinc molta idea. 17:13: Carlos espera. 17:14: Em prenc un iogurt de coco. 17:16: Ara que, amb un bon equip, el treball és menys treball. NO SÉ QUÉ FEEEEEEER! AAAAAAAH! 17:17: Em fa mal l’esquena. Tindré una recaiguda? Serà la tensió?. 17:18: Encara no sé res de l’equip de directiva… I si hi ha algú que em cau malament? 17:19: Vaig a dir -li a Carlos que no. Que moltes gràcies per haver pensat en mi, però que, ara, enmig d’una pandèmia, estic saturada i la prioritat a la meua vida, en este moment, és estar al sofà i veure Harry Potter mentre menge pipes d’aigua-sal. Em sent afalagada per l’elecció, però NO. [...] SÍ, NO, SÍ, NO, SÍ, NO, SÍ, NO… Hui, 3 de juny, estic preparant-me per la meua presentació en societat com a nou membre de la directiva de Junta Central Fallera. Estic nerviosa. Estic feliç i morta de por. La meua amiga Amparo em diu que soc una “valentairresponsable”. És la història de ma vida. Un dia em catalogaren com una “optimista perillosa” i no podria haver trobat millor definició per mi mateixa. Efectivament. Ho soc. Soc addicta als reptes, ja siguen teatrals o educatius. Em motiva treballar a contracorrent (potser per això soc mestra), veure com naix la llavoreta de qualsevol projecte i veure-la créixer. I fer-se un arbre gran. M’encisa formar un equip i sentir com alcem un projecte “al tomb”, tots junts i, si és enmig d’una turmenta, com esta, de la COVID-19, amb trons i llamps, millor. No tinc remei. Tinc punts febles que em toquen l’ànima. Les falles són una de les meues raons de ser, el meu “ikigai”. És una paraula japonesa (m’ho va ensenyar el meu fill Jaume que és un enamorat del Japó i em va agradar el seu sentit) i engàbia tota una filosofia de vida: “Fes el que estimes i viuràs més temps”. El regne del meu ikigai està en els detalls: les xarrades als corredors de Junta, la tassa de cafè amb els companys, el raig de sol sobre el remat d’una falla, les rialles i complicitats al voltant d’un projecte, les baralles i els maldecaps que es solucionen amb una mirada i un abraç. És descobrir, definir i apreciar els plaers de la vida fallera. Una vida plena, total i absolutament meravellosa, farcida de xicotetes històries i detalls que van omplint-te, a poc a poc, el cor. És no perdre mai les ganes de viure, aprofitar al màxim el que posseeïxes i el que t’envolta i donar les gràcies cada dia per poder gaudir-lo. Ja és l’hora de deixar-te, carinyet. En mitja hora estaré a l’hemicicle de l’Ajuntament i, ara sí, seré part, una vegada més, d’un equip de bojos i boges per la festa. Perquè, com deia Sant Zenobio, “Tota pedra, fa paret”. I per això, hui, a la meua bossa, portaré la meua. Fins demà, perla.

VAJA TELA

Marta Ródenas Carbonell

modista, artesana i fundadora de Ródenas.

Ring, ring.

— Sí? El 9 de març em va cridar una persona de l’equip d’Escif per plantejarme un encàrrec. A l’artista urbà se li va ocórrer una idea i pensaren en mi per tal de portar-la al capdavant. “Què voldran?” La meditadora no porta roba. Quan arribaren al taller portaven una tela blanca i em digueren la idea: cosir una mascareta per reflexar el que estava passant, una simbologia front la proteccío de la COVID-19 i les Falles. Em va semblar bona idea? I tant que sí! A les Falles és molt típic allò del “pensat i fet”. No va ser pensada perquè la portara tots els dies, sinò per un parell per la situació del moment: col·locar-la al taller i que a l’eixir al carrer impactara. La meua sorpresa va vindre el 10 de març, doncs la cara de la meditadora va sortir sense mascareta. Vaig cridar a la persona de l’equip d’Escif i li preguntí per què no la portava. La seua resposta m’inquietà: alguna cosa ha passat. Aquesta idea d’Escif únicament la coneixíem tres persones. En veure que no li la van ficar, al meu cap es formularen infinitats de preguntes: no els ha agradat? Creuran que és una burla? Les mides no seran les correctes?

Eixe matí, a la volta que pujaven el cos central, hi va haver un rebombori perquè es suspengueren tots els actes de la Cort i les FFMMV. Llavors, li vaig preguntar, de nou, el per què i si hi havia sigut per la mediatització o per altre tema. Efectivament, va ser per la mediatització que podria causar. Per la vesprada fou la famosa roda de premsa. Les Falles se suspenien. No m’ho creia. “Per dos dies que queden les suspenen? Com poden fer açò?” No donava crèdit. Continuava cosint però les llàgrimes no deixaven de brollar. Al dia següent tenia sensacions contràries: cosir o no cosir. Com Alba estava al taller li vaig contar la idea d’Escif i li va encisar. En eixe moment, a la televisió, enfocaren les càmares a la meditadora. Estaven ficant-li la mascareta! Vaig començar a plorar i me n’aní cap a la plaça per veure com se la ficaven. Aquest fet es va transformar en símbol, una repercusió que va transcendir i va enfortir el lema de la falla més si cap.

Fins al moment no li doní la importància que requeria perquè prendes que vaig fer abans, que pensava que eren espectaculars, no van tindre el rebombori que pensava, però la mascareta sí. Impensable. Inclós un any després, mentre t’escric, em continua sorprenent com s’ha tornat en una identitat. A partir d’eixa data totes i tots coneixem el que va passar. Pareixia una pel·lícula de ciència-ficció. Els damnificats fórem tota la societat que va veure com el món s’enfonsava. Si em preguntes pels oficis que més patiren les conseqüències de la pandèmia, sens cap dubte, van ser tots els agents que viuen de la festa josefina. Molts han obtingut unes ajudes que, un poc, els han alleugerit. En el cas de la indumentària no se n’han donat totes les necessàries. Com ha afectat? La gent, els clients, no han invertit en els trages perquè, evidentment, es va paralitzar tot. Quan digueren que a juliol hi haurien Falles, alguns s’atreviren a entrar a una tenda i arreglar-se’ls o fer-se’ls, però quan ho cancel·laren, de nou es paralitzà. Ara ocórre el mateix.

La mascareta de la meditadora, un símbol

Pablo Ladosa. IG: @pabloladosa

Les tendes ho hem patit més si cap, especialment pels preveïdors, la inversió del material, teixits, etc. ha afectat a moltíssima gent doncs hem de sumar les despeses de llum, aigua, lloguer i, com no, l’autònom que no s’ha deixat de pagar. Sense ingressos havíem de continuar pagant. Hi hagueren ajudes? Sí, les mútues, per exemple, però i l’Ajuntament? Únicament ens inscribírem al Pla Resistir per tal de recollir alguna cosa ja que ens vam veure ofegats. I ni amb aquest pla es cobrien les despeses. Com vaig sobreviure? Gràcies als trages de festa i a Marocas. En març de 2020 la meua germana i jo férem una gran inversió que ens va portar una il·lusió degut a la bona resposta. Gràcies a aquesta reinvenció, es a dir, a la creació de les camisetes amb il·lustracions, podem dir que visquérem un boom. Però al donar inici el confinament, i no poder entregar les comandes, patírem un excedent, una “sobredosis” d’estoc. Aquesta inversió que férem per a la setmana del 14 i 15 de març, es va veure minvada per la cancel·lació de les Falles i el confinament. Quan va arribar el desconfinament no sabíem el que anava a succeir i pensàrem que la gent no reaccionaria bé. Ingènues! Va ser tota una sorpresa. La gent volia arreplegar les comandes, es ficaven les samarretes fora del temps de Falles… Qui espera té el seu reconeixement. La nostra marca, durant l’estiu, va viure una reafirmació on la gent veia els productes amb enyorança per una festa que no es celebrà. Quin és l’objectiu de les samarretes? Rescatar eixa tradició tan arrelada a la festa valenciana juntament amb les il·lustracions amb la fi de potenciar la seua vessant cultural. Però no únicament la fallera, sinò destacar i donar a conéixer, mostrar altres aspectes culturals, tradicionals i moderns de la societat valenciana. Volem portar la tradición i fusionar-la amb una línia vanguardista.

Espere que en aquest moment, estimat diari, siga l’hora en què es valore molt més l’artesania, on la ciutadania tinga en compte com de costós és l’art de cosir, “patronar” i confeccionar la indumentària valenciana tradicional. Perquè, al cap i a la fi, nosaltres també formem part d’aquesta festa que és Patrimoni Immaterial de la Humanitat i, si no som conscients d’allò que tenim, algun dia ho perdrem. Llavors serà massa tard per revaloritzar-ho.

fase 3: ENCARA NO

Ana Cuesta Herráiz

periodista y presentadora de La Sexta Noticias. Capítol 8. 15-6-2020 Fase 3.

Acaba de botar l’alerta a Twitter. Ximo Puig sol·licitarà al govern central que la Comunitat Valenciana passe a la fase 3. “Poc a poc”, pense mentre recorde com de llunyà sonava eixe nivell quan començàrem a parlar del famós Pla de desescalada. Ací a Madrid encara hem d’esperar. Anem amb retràs respecte a altres comunitats autònomes perquè ací els indicadors estan pitjors. O això explica el Comité d’Experts que tampoc hem vist mai. Fins i tot nosaltres que a diari analitzem amb detall l’informe del Ministeri de Sanitat portem un embolic important amb les dades que ofereixen ells i les conselleries de Sanitat. Ens passem el dia amb la calculadora en la mà. Com de dur pensar allò que realment estem sumant i restant. En la redacció ens esforcem per contestar la cascada de preguntes que a diari ens fem en referència als canvis de fase: sobre allò que es pot fer o no. La més repetida: en quin moment es permetrà la movilitat entre comunitats? Estem a juny, ja són tres mesos sense anar a València, sense veure a la família, als amics, sense eixa llum, sense treure el cap pel mar… I, a més, la calor comença a estretir a la capital. Però encara no, encara hi haurà que esperar un poc més. Diuen que fins que no arribe l’ansiosa pantalla de la “Nova Normalitat” eixos murs continuaran existint i València estarà lluny, massa lluny. Reconec que l’enorme càrrega de treball està essent la millor medicina per suportar aquesta situació tan preocupant, extranya i trista. Ho va ser des del mateix dia de mitjans de març quan el president Sánchez compareixia des de la Moncloa per anunciar-hi que el nostre país entrava en l’estat d’alarma per tractar de fer front a la pandèmia. Hi havia que reorganitzar la redacció i a mi m’encarregaven presentar a partir d’eixe moment l’informatiu i els especials del cap de setmana. Quina responsabilitat, però quina gran oportunitat professional. En aquell moment els mitjans de comunicació érem la finestra al món per a tots els que estàvem tancats a casa. Alguns no volien saber-ne més i optaren per apagar la tele, però altres l’encenien en busca de respostes. Per a què puc eixir al carrer? Quant de temps durarà aquesta situació? Realment la cosa és tan greu? Què he de fer si tinc símptomes? Intentem entrevistar als millors experts per

“empapar-nos-en” de tots els seus coneixements. Admitisc que he tingut que fer un màster en vocabulari mèdic i epidemiològic: als darrers anys m’he passat el dia parlant de Catalunya i dels pactes per governar i açò és una cosa molt distinta. Cada vegada que isc del plató i agafe el mòbil la pantalla està plena de missatges d’ànim i estima. Tots estan a casa i fins els que no veuen la Sexta ara la sintonitzen. Són moltes les hores en directe, d’últimes hores, de rodes de premsa i la meua major preocupació està en el to. Que el meu discurs no creue eixa fina línia respecte a la intensitat. Per altra banda crec necessari avisar a l’espectador que açò és seriós: la gent està morint i hem de respectar les restriccions i mesures que ens han marcat les autoritats. Però tampoc vull caure en l’alarmisme i el sensacionalisme: hi ha por, ens estem enfrontant a una situació desconeguda per a tots que no sabem on ens ha de portar. Ja són quasi tres mesos de l’estat d’alarma i les xifres comencen a rebaixar-se, però és difícil oblidar aquells dies en els quals parlàvem de més de nou-cents morts en les últimes 24 hores. En l’escaleta escric la xifra tot el més ràpid possible que em deixa el teclat. Però em pare a llegir-la amb deteniment i tristor. Són nou-cents nombres propis, nou-centes famílies que tardaran en oblidar açò de la COVID-19 molt més que la resta. Hi ha imatges que hem emés que s’han quedat gravades a foc en la meua ment. La transformació d’IFEMA en un hospital de campanya. Recorde les primeres fotografies que ens arribaren del seu interior. Encara sense pacients ni personal mèdic, però amb llits perfectament alineats en aquell pavelló enorme. Inevitablement em transporte a eixes pel·lícules bèl·liques on no paren d’arribar malalts a sanatoris improvisats. Hi ha un altre titolar que també em colpeja amb duresa, els que arriben de les residències de majors. Els militars de l’UME han tingut que actuar en elles perquè la situació és desesperada i depriment. Entren teletips que asseguren que en alguns centres els cossos s’acomulen perquè ni tan sols han pogut anar els serveis funeraris. Quan arribes a casa, esgotada després de 14 hores de treball, em costa fins i tot agafar la son. És una sensació pareguda a quan em van enviar a cobrir un atemptat, eixe sentiment colpidor de mantindre la serenitat en mig del dolor. Per això s’està allargant massa. Jo també soc de les que he tractat d’entretindre les hores de tancament amb la cuina i la rebosteria. Fins i tot m’ha donat per pintar i fer collages. Però entre tant colp emocional i un nuc a l’estómac, el que més m’ajuda és agafar el telèfon i fer un Facetime amb la meua germana bessona i la meua neboda. Anita té un any i mig i no és conscient de quina manera forma part d’una generació que ha viscut una experiència històrica. M’agrada passar un temps, encara que siga virtualment, amb algú que viu alié a aquesta barbaritat que ens està envoltant i que ha fet una pause a les nostres vides. El meu play començarà quan puga tornar a xafar València… i per això encara he d’esperar. Toni Ortifus. Twitter: @ortifus

Pobre Guillem

Xavi Castillo

humorista i capità moro.

Així volia jo començar este text de col·laboració amb la falla: “Pobre Guillem!”. He de reconéixer que soc un poc desastre per a este tipus d’encàrrecs, i ja fa mesos que Guillem anava darrere de mi per fer una espècie de diari o reflexions sobre estos temps de coronavirus dels collons. Així que estes línies van per Guillem. També, i sense que siga cap excusa, potser no afrontava el fet de posar-me a escriure per la peresa mental de rememorar uns mesos difícils i psicodèlics a tots els nivells. A mi, el primer confinament, en març de 2020, em va pillar precisament, en plena feina de rodatge amb “Trau la Llengua”, i arrancant la gira del nou espectacle “La bíblia contada per Xavi Castillo: Antic i nou testament!”, a tope de treball i projectes, com podeu veure. Els divendres 13, tots a casa!... i a fer la mà. A partir d’ahí, els que tots coneixem: confinament familiar, seguiment de les notícies, incertesa, veure el món a través de les xarxes socials, reunions telemàtiques, vídeos de famosos a sa casa fent exercici i mostrant els seus jacuzzis, els seus jardins, les eixides al balcó (qui tenia) a aplaudir als sanitaris a les 20h... En el nostre cas, això era una festa, perquè eixíem tots a aplaudir i cridar fort i, en acabar, un veí fatxa que teníem al carrer del costat, ficava l’himne d’Espanya a tota hòstia, però el vintage, amb lletra i tot! I després, el “Resistiré” d’El Dúo Dinámico, també a tota llet. Per tornar-nos bojos! Per altra banda, i parlant de la nostra feina: el teatre, totes les actuacions es van veure suspeses o ajornades. Totes! Almenys, des de casa continuàvem actius: gravacions de “Trau la Llengua” via Skype, vídeos d’actualitat i fragments d’espectacles que penjàvem a les xarxes per mantenir l’activitat, entretenir al personal i “estar entrenats”. Pense que açò ha sigut psicològicament dur per a tots! I arriba juny, i la cosa reviscola! Tornem a la carretera, amb les mascaretes i tota la pesca, a fer reportatges del “Trau la llengua!” Vivim un estiu de poques actuacions teatrals, vida familiar i rodatges intensos. Jo sempre he viscut bàsicament del meu treball teatral, així que era estrany este moment per a mi. No recorde haver estat mai tant de temps sense pujar-me’n als escenaris. Acabem en setembre la temporada del “Trau la Llengua”, i comença a animarse el tema cultural en els teatres i programacions en ajuntaments. En octubre, reprenem les gravacions i... el dia 16, ens fem una PCR tot l’equip, i la meitat donem positiu! A casa altra volta! CAGONDENA! Per fi, en novembre i desembre, tornem a una “normalitat” laboral i cultural. Tot açò, per tornar, en gener i febrer a suspendre bolos per una nova fase de la pandèmia. Van ser uns mesos horrorosos “d’arrancà” de cavall i “parà” de burro. Quan podíem pujar a algun escenari sempre reivindicàvem que LA CULTURA ÉS SEGURA (amb distància, aforaments limitats, mascaretes...). A nivell personal, a mi també m’ha servit per a reflexionar sobre el meu treball, i ordenar les idees, i això va fer que, recordant la meua trajectòria, recuperàrem un dels primers monòlegs que vaig fer: “Jordiet Contraataca!”, tornant als orígens de Pot de Plom. L’experiència està resultant molt divertida, i com és un espectacle molt dinàmic, em va bé per treure’m de damunt els quilets del confinament. A banda d’açò, ni he aprés a fer pa, ni he fet ioga, ni li he fet cas a Marie Kondo i continue tenint la casa plena de trastos. Ara ja, amb les vacunes (jo mateix me la vaig ficar disfressat de Capità Moro), i gràcies a tota la resta de mesures i l’esforç que hem fet tots i totes, sembla que estem més prop que s’acabe tota l’empastrà. A pesar dels negacionistes, i altres perles com el nostre arquebisbe Cañizares, que ens han donat molt de joc per a fer conya: “las vacunas llevan células de fetos humanos abortados”. Han dit de tot, que duien “polvo inteligente”, xips, que s’activaven amb el 5G... fins i tot ara afirmen que, si te la fiques, et converteixes en un imant amb potes. En resum, ja està bé la cosa! Estem fins a la figa, els ous, el monyo, el pirri... Com a l’experiència d’haver viscut un moment històric, ja està bé. Jo, per la meua banda, m’he de posar a treballar en nous personatges i nous projectes. Amb moltes ganes de tornar a fer una actuació en el teatre ple, i veient-li el careto al públic i sentint les rialles sense mascareta. A fer la mà el coronavirus!

Xavi Castillo vacunant-se vestit de moro. Font: Xavi Castillo

TOT EL QUE ENS VA MARCAR

Jose Beteta i Martínez,

cantant de la Fúmiga.

7 de març

Alzira fallera. Ahir vaig acabar la disfressa d’enguany, que esta vesprada és la Cavalcada del Ninot. Abans tenim l’Stage de la Fúmiga. Ha vingut Martí Torra a preparar-nos l’espectacle que rodarem este 2020. Vora 60 bolos. Viñarock, Arenal, Clòwnia, Festiuet…

11 de març

Ahir Ximo Puig va anunciar la suspensió de les Falles. Aplaçament. A juliol, més. Fa quatre dies féiem broma d’açò en la falla i ara, mira. Nosaltres tenim bolo en Catalunya este divendres. No crec que el fem, però de moment, va endavant. Que “xungo” tot.

No hem tingut bolo. Hem anat al local a vore’ns les cares. Sembla que van a restringir moviments a partir de demà. Com a Itàlia. Està posant-se molt lletja la cosa. S’ha precipitat tot en qüestió de dies.

Ens tanquen. Quinze dies. Ni Falles, ni traques ni bunyols. Quinze dies sense eixir de casa. Visc en un pis de cinquanta metres quadrats. Quinze dies en cinquanta metres quadrats. Se’m cau la casa al damunt.

13 de març 15 de març

A les xarxes veiem imatges de músics tocant als balcons per als seus veïns. Hem de fer alguna cosa per a animar a la nostra gent. Se m’ocorre la idea d’editar partitures simples dels nostres temes per tal que tothom els puga tocar a casa amb el seu instrument. Fins i tot amb la flauta dolça.

17 de març

Isc al carrer, a comprar a la carnisseria d’Alfonso, i faig una visita a Ramiro, que viu al costat. Ara mateix Alzira hauria d’estar plena de gent pel carrer i olor a pólvora. La imatge d’Alzira buida un 17 de març és molt potent. I prou trista.

19 de març

Plore. No pensava que açò m’afectaria tant. Son les 12 del migdia i milers de músics arreu del País Valencià eixim als terrats i balcons a tocar per als nostres veïns. Jo també. A la Plaça Germanies, al costat de ma casa, el veïnat s’organitza espontàniament. Hi viuen molts músics i els dona per a fer un concert de pasdobles fallers. Ho veig des del meu terrat. Escolte el clarinet del meu company Josep Ferrer, que toca el saxo i l’EWI a la Fúmiga. Sonen els masclets. És la mascletà més bonica que he vist mai. Molt temerària, això sí. I plore. Plore molt. Quina merda és esta? 20 de març

Ahir Mediterrània va batre el seu rècord de reproduccions a Spotify. Quin orgull que tanta gent se senta identificada amb un tema que va nàixer d’una manera tan innocent. A ma casa estem Paula i jo de gravació. Gravem el “Co-videoclip” de “Plàstic Àiland” amb el que tenim per casa. Una altra història que ens hem montat a la Fúmiga. Li hem donat format. Es diu “Fumiga’t a casa”. Partitures, videoclip participatiu i karaoke. Estan Ramiro i Apu pegant-li de valent al tema.

21 de març

Ha passat ja una setmana. Estic fotut. Açò no serà cosa de quinze dies com ens havien dit. Comence a assumir que no arribem al Viña.

Welcome to “Plàstic Àiland”. Quina xulada hem fet. Entre totes. Sobretot la nostra gent. Quins plànols més divertits i originals. Quina currada més gran. El “co-videoclip” ha estat vitamina per a l’ànima per a molta gent que hi ha participat. Em sent molt satisfet per la feina ben feta. Ens arriben molts missatges. Crec que estem fent alguna cosa bona per a la societat que ens envolta.

És l’aniversari de ma mare. Fem una videocridada. Que no em veja trist. Porte més de dos setmanes sense veure-la. I l’estat d’alarma va a renovar-se. Açò va per a llarg. Ja fa dies que ens cauen cancel·lacions de bolos. Allò del Viña era una entel·lèquia. Cal baixar revolucions. No podem estar amb este nivell d’ansietat. Ens hem de cuidar. Prepara les maletes, és hora de marxar. Tenim una reserva en un lloc paradisíac. Kilòmetres de platja, tortugues i pardals,

25 de març

27 de març 14 d’abril

És un dia assenyalat per a la gent que defensem les llibertats individuals i col·lectives. Fa temps que teníem programat traure videoclip de la cançó “El Preparat”, que gira al voltant de la vida i obra de la nostra volguda i estimada família reial. Ha sigut l’estrena més potent de la nostra curta història.

TINC “MONO” DE CONCERT…

maig

Ens han deixat eixir a fer esport. Un dia em vaig trobar a Toni, el nostre bateria. Ell estava enviant-me un missatge “estic passejant a la gossa” quan el vaig vore girar el cantó. Quina alegria. Dies més tard ens vam poder tornar a juntar tots al local. Sense abraçades. Sense contacte físic. No era conscient de tot el que els estimava. Són la meua família. Decidim que açò ha d’arrancar de nou. Podem equivocar-nos, però qui colpeja primer… Anem a repescar eixe tema que començàrem Àrtur i jo a la platja de Cullera al febrer. No hi ha bolos, però els traurem.

juny

Un tema, no. En farem tres. Serà una trilogia i es dirà “Pròxima Parada”. El primer tema, “Fanàtics de la Serendipitat”, ha estat un èxit. El videoclip m’ha fet plorar. Estic molt sensible, vaja. Comencem a assatjar. Tenim el Feslloc a la vista. No sé com serà, però ho farem. I si no ens contracten, organitzarem nosaltres els bolos.

juliol

Feslloc. Primer bolo post-pandèmia. I a la tele. No recordava el que era ser tan feliç a un escenari. Dies després a Alzira. 700 persones. Concert autogestionat. Ens hem buscat la vida i hem demostrat que es poden fer coses i que la cultura és segura. No oblidaré mai els crits de la nostra gent quan eixirem a tocar. agost

Hem fet alguns bolos. Pocs. Però més que ningú. Hem tocat a totes les portes. També a l’Administració. Portes altes. Estan amb nosaltres i ho agraïm. Però no és suficient. Qui contracta no ho fa i açò és insostenible.

setembre

Havíem de traure el tercer videoclip abans de finals d’estiu. No tenim forces i el que mana és la salut. La salut mental, també.

desembre

Estem cansats. Molt. El tercer tema de la trilogia finalment va eixir en novembre i ha estat, de nou, el llançament més potent. Comencem a sonar a Els 40 a Catalunya. Un èxit. Seguim lluitant contra l’opinió pública que diu que estar sentat veient un concert en un lloc a l’aire lliure és una temeritat mentre es claven en transports públics atapeïts de gent o en megacentres comercials. No hi ha bolos a curt termini i el panorama és dessolador. Ara mateix ens centrem en el nostre pròxim àlbum. És l’únic que ens fa seguir endavant. Això i estimar-nos. Estimar-nos molt fort.

Capítol 9. 21-6-2020 Nova normalitat.

Dels balcons als carrers de nou

Vicent Grimalt Boronat, alcalde de Dénia Tornem a eixir als carrers. De sobte, l’estiu ja trau el cap per les finestres i balcons que durant mesos han substituït uns altres punts de trobada més càlids i per totes i tots enyorats. I amb el bon temps ha arribat l’anomenada nova normalitat, eixa on ens retrobem amb les mostres d’afecte mesurades i aprenem a somriure amb els ulls. I com va ser, com a alcalde de Dénia, gestionar les ganes de vida d’una ciutat turística que despertava del confinament, precisament, en l’època més exultant de l’any? Desbordant… La interpretació i aplicació de les normes que regien eixa nova realitat en què havíem d’aprendre a moure’ns va ser el primer pas per a redissenyar una rutina segura i econòmicament viable per als col·lectius i sectors que més havien patit les mesures dràstiques de contenció del virus. Posar a disposició de la ciutadania més espai públic va ser una de les decisions més immediates: per a garantir eixe perímetre de 2 m que ens havíem d’acostumar a respectar; per a possibilitar que els locals de restauració pogueren reobrir terrasses; per a espaiar les cues que les limitacions d’aforaments en els comerços obligaven a formar; per a prioritzar els vianants i facilitar-los transitar per la nova Dénia. Però l’estiu i l’alçament de les restriccions de mobilitat ens van imposar una altra prioritat: les platges.

Vint quilòmetres de costa que la gent, deniers i visitants, estàvem desitjant gaudir. Una gran extensió que comporta, alhora, un gran avantatge —l’espai és suficient per a garantir la distància interpersonal i ens atorga la imatge de destinació turística segura— i un sobreesforç en la gestió i el manteniment de totes les mesures que hi vam implementar: aforaments màxims a les platges urbanes, les més concorregudes, i les cales de les Rotes, que calia controlar i fer respectar estrictament; zones diferenciades a l’arena per a passejar-hi, prendre el sol o practicar esport (diàriament, la maquinària de neteja de les platges hi obria un solc a cinc metres de la vora de la mar per a delimitar la franja reservada a caminar); un servei d’informació permanent, a través de WhatsApp, Telegram i l’APP Dénia, sobre l’estat de les platges; desinfecció periòdica d’elements d’ús comú, com els jocs infantils i les passarel·les; informadors de l’Ajuntament, Creu Roja i la Generalitat a disposició de la ciutadania a peu de platja. Un estiu desbordant. I amb una normativa canviant que ens obligava a mantenir en tensió contínuament l’aparell administratiu: el decret d’obligatorietat de l’ús de la mascareta, la prohibició de fumar en espais públics, les limitacions als bars i restaurants, el tancament de l’oci nocturn, la vigilància de les trobades multitudinàries en espais privats… Personalment, malgrat la incertesa en què ens hem acostumat a treballar i viure, estic orgullós i satisfet del comportament de la ciutadania. Rebrots hi van haver; multes, en van caure unes quantes; es van dissoldre festes privades, botellots a les platges i vam haver de conviure amb la certesa agredolça que estàvem vivint un bon estiu per a la recuperació econòmica, però perillós per al descontrol de la pandèmia. Tanmateix, de l’esforç col·lectiu en faig una valoració positiva, sense ocultar tampoc algunes mostres d’irresponsabilitat que, en esta situació delicada que vivim, ens han sorprés més si cap; i sense deixar de demanar la prudència i el trellat que són, de moment, l’única vacuna possible contra el virus que ens assetja. La reobertura d’escoles va ser el nou repte que vam haver d’enfrontar, a partir de setembre. Convençuts que era necessària i fonamental per a garantir certa normalitat per als més menuts i els joves, hi vam posar en marxa totes les mesures recomanades perquè la mascareta a les aules fora la màxima de les incomoditats, a ser possible, l’única. I també en este àmbit, a pesar dels dubtes comprensibles i certs temors, els resultats han sigut bons i les escoles han demostrat ser segures i un espai en què qualsevol risc és immediatament detectat i, per tant, controlat i minimitzat. Però precisament escric els darrers paràgrafs d’este article en un nou moment de retrocés en eixa nova normalitat anunciada. Potser l’arribada del fred, potser els estralls d’un estiu massa viu, potser el tràfec recuperat a les ciutats, ens han portat xifres preocupants de contagis, noves i més estrictes restriccions i l’amenaça d’un nou confinament domiciliari.

Il·lustració de Jorge Arranz.

I, ara sí, com a Vicent Grimalt, ciutadà, pare, fill, amic, veí, he pres consciència, crec que com la gran majoria de la població, que la nova normalitat serà la nostra normalitat durant un temps llarg. No hi estàvem acostumats, a la nostra societat del benestar, a bregar cada dia amb un perill tan real i constant; a continuar vivint malgrat la incertesa; a veure la nostra salut compromesa per un factor tan arbitrari i tan lluny encara de ser sotmés per la ciència. Tanmateix, ara, en esta segona ona, en sabem més, del comportament del virus, de com reduir les possibilitats de contagi; de com seguir vivint, en definitiva, convivint amb ell. I també sabem que som forts i som valents. Que toca ser responsables i solidaris. Que tot passarà, clar que sí. El 14 de març de 2020, a només uns dies de celebrar la festa que més bé exemplifica el caràcter obert, festiu, efusiu i càlid dels valencians i les valencianes, les Falles, vam haver d’entrar a les cases i abandonar durant un temps la nostra essència; buidar carrers, places, bars, casals… Però els tornarem a omplir, no ho dubteu. Mentre arriba eixe moment, agraisc els esforços de reinvenció que està fent el món faller per a mantenir l’esperança i l’activitat cultural. El meu últim missatge és d’optimisme. No ens ho esperàvem, però hem sabut adaptar-nos, reinventar-nos i aprendre a avançar en este nou camí que ens conduirà, segur, a un futur que s’assemblarà molt al passat, però amb les millores, capacitats i aprenentatges adquirits en este procés de transició. ENDAVANT! [73]