Els dialectes del català by Natalia Herrero

DIVISIÓ DIALECTAL DEL CATALÀ Milà i Fontanals va proposar l’any 1861 la divisió dialectal del català en oriental i occidental. Es va basar en el tractament de les vocals àtones. Així, les vocals a,e neutralitzen en [  ] en el català oriental i es mantenen diferenciades en l’occidental. Semblantment, les vocals o,u neutralitzen en [u] en l’oriental i es diferencien en l’occidental. La virtut més gran d’aquest criteri és que afecta la immensa majoria de variants dialectals. Per delimitar dos dialectes o subdialectes, els estudiosos es basen en unes línies anomenades isoglosses, que separen els llocs per la presència o l’absència d’un tret lingüístics determinat. Segons aquestes línies, la llengua catalana presenta la següent distribució dialectal:

Principals dialectes del català

rossellonès o cat. septentrional Català oriental

central salat xipella barceloní tarragoní  balear mallorquí menorquí eivissenc  alguerès

Català occidental

nord-occidental ribagorçà pallarès tortosí  valencià v. septentrional v. apitxat v. meridional 

El dialectòleg Joan Veny ha distribuït els trets distintius més significatius entre aquestes dues branques dialectals. Principals diferències fonètiques, morfològiques i lèxiques: Català oriental

Català occidental

1. Neutralitza les vocals A/E en posició àtona en vocal neutra:

1. Pronuncia de manera diferenciada les A/E en posició àtona (no existeix la vocal neutra):

mare: mar pensava: pnsav

mare: mare pensava: pe nsava

2. Neutralitza les vocals O/U en posició àtona en u:

2. Pronuncia de manera diferenciada les O/U en posició àtona:

jo penso: jo pensu cotxet: cutxet

jo penso: jo penso cotxet: cotxet

3. La e tancada del llatí vulgar > / /: c/ /ba

3. Manté tancada la e llatina: ceba, pera.

4. No sona la –i- davant x: ca(i)xa, co(i)x.

4. Sona la –i- davant x: caixa, coix.

5. Iodització (pronúncia de “i” en lloc de “ll”: paia, ull.

5. Pronúncia de “ll”: palla, ull.

Català oriental

Català occidental

6. Forma els plurals en –s: joves, homes...

6.. Restitució de la –n- etimològica en els plurals de molts noms plans acabats en –e: jóvens, hòmens...

7. [-u], [-i] o [ ] a la 1a persona del present d’ind.:

7. [-o] o [-e] a la 1a persona del present d’ind.

cant[u], cant[i], cant.

cant[o], cant[e].

8. Desinències del present de subj. en –i, -is, -in:

8. Desinències del present de subj. en –e/-a, -es/a i –en:

canti, perdis, temin...

cante, perda; cantes; temen...

9. Desinència [e] en els verbs incoatius al present d’ind., present de subj. i imperatiu:

9. Desinència [i] en els verbs incoatius al present d’ind., present de subj. i imperatiu:

serveix, serveixi...

servix, servisca...

10. Ús força generalitzat de les formes reforçades dels pronoms febles: em, et, es, etc.

10. Ús de les formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, etc.

11. Lèxic específic: mirall, sorra, noi, xai...

11. Lèxic específic: espill, arena, xic, corder...

No hi ha un límit absolut entre dialectes. El pas d’un dialecte a un altre es fa per mitjà d’àrees de transició, zones on s’encavallen trets de dos dialectes. Així, per exemple, el tortosí i el tarragoní són parlars de transició cap al valencià i cap al nord-occidental respectivament. En algunes zones dialectals hi ha àrees menors delimitades per algun tret particular, inexistent en l’àmbit més general del qual formen part. Aquestes modalitats de parla són els subdialectes. Per altra banda, des d’un punt de vista històric, els dialectes catalans es poden classificar en CONSTITUTIUS i CONSECUTIUS. Els dialectes constitutius són el resultat de l’evolució del llatí parlat en la zona on s’implantà i hi són presents des del naixement de la llengua. S’inclouen en aquest grup el rossellonès, el central i el nord-occidental. Els dialectes consecutius són el resultat d’haver trasplantat la llengua catalana en altres territoris a conseqüència d’una repoblació. Són, en definitiva, el resultat de l’expansió peninsular i mediterrània de la llengua catalana durant els segles XIII-XV. Formen part d’aquest grup el balear, l’alguerès i el valencià. 4. ELS DIALECTES ORIENTALS 4.1. EL ROSSELLONÈS o català septentrional Aquest dialecte ocupa les comarques nord-catalanes del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i l’Alta Cerdanya. El Capcir es mostra com una àrea de transició entre les llengües catalana i occitana. La forta repressió lingüística iniciada com a conseqüència de la incorporació de les terres nordcatalanes a l’Estat francès (Tractat dels Pirineus, 1659) ha provocat que en l’actualitat el francès sigui la llengua de prestigi, pròpia dels mitjans de comunicació, l’administració i l’escola,

mentre que la llengua catalana s’empra només en cercles familiars. Malgrat tot, i en els últims decennis, han sorgit entitats que promouen l’ensenyament i la difusió de la llengua i la cultura catalanes.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Fonètica -

Tendència a tancar en u les o tòniques: mosca: musca

família: famili

Caiguda de la d en el grup -dr-: tendre: tenre

minyó: minyú

Supressió de la vocal neutra en les paraules esdrúixoles acabades en -ia: gàbia: gabi

agost: agust

vendre: venre

Desaparició de la x en les paraules acabades en -ix: peix: pei

calaix: calai

Morfosintaxi -

La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és -i: jo canti, pensi, amagui, mengi...

Els pronoms febles es col·loquen sempre al davant del verb: te veure

la veient

Eliminació de la n en els plurals en -ns: camins: camís

te casar

mans: mas

Negació amb pas (per influència francesa), sense l’adverbi no: No m'agrada pas: M'agrada pas No passis pas per aquí: Passis pas per ací

Els numerals es formen per influència francesa: truasieme, quatrieme, quatrevint-deu

El verb ser s’usa com a auxiliar per a la conjugació dels temps compostos d’alguns verbs: S’és tallat un dit

Manteniment del possessiu llur, dels indefinits arcaics qualque, qualcú, quelcom i de la conjunció mes (però).

Lèxic Per les seves característiques geogràfiques (és fronterer amb la llengua occitana) i polítiques (pertany a l’Estat francès), el rossellonès presenta interferències lèxiques pròpies d’aquestes llengües: -

No hi ha paraules esdrúixoles: música: musica

llàgrima: llagrema

Gal·licismes (paraules d'origen francès): despatx: bureu (fr. bureau) conill: llapí (fr. lapin) cotxe: votura (fr. voiture)

Occitanismes: banyes: cornes got: veire

pescador: pescaire ganivet: cotell

4.2. EL CATALÀ CENTRAL És la variant del català que té més parlants, que es troben concentrats a la ciutat de Barcelona i la rodalia. Així, a les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental, Maresme i Garraf, hi viu gairebé el 80% de la població de Catalunya. A més d’aquestes comarques, el català central s’escampa per les de Girona, les de la Catalunya Central i avança cap al sud (Tarragonès...). Podem dir, doncs, que el pes demogràfic del català central és cabdal per a la llengua. Així, les formes del dialecte central són les que presenten un caràcter més evolucionat i dinàmic, fet que cal relacionar amb el gran pes demogràfic, cultural, econòmic i polític que té aquest territori en el conjunt del domini lingüístic català.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS Fonètica -

En algunes zones del català central (Barcelonès, Baix Llobregat, Anoia…) es produeix el fenomen anomenat iodització o ieisme (substitució de ll per i): cella: ceia

sal(t)

difun(t)

Les vocals e tòniques procedents d’una e tancada del llatí vulgar es pronuncien obertes [ ]: Ceba

assolellat: assoleiat

Emmudiment dels sons oclusius finals en els grups –mp, -mb, -nt, -nd, -lt, -ld: Cam(p)

palla: paia

pera

cabell

Són freqüents les pronúncies del diftong GUA com ga: aigua: aiga

llengua: llenga

Morfosintaxi -

La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu es pronuncia u: jo penso: jo pensu

La desinència del subjuntiu en –i: canti

mengéssim

Alternança de l'article personal masculí el/en: En Joan/El Joan

Ús de les formes reforçades dels pronoms febles: Em

ens

Lèxic -

Bon nombre de barbarismes (sobretot en el parlar de Barcelona):

*bueno, dugues, acera, pues, lavadora, suelto, rat -

Presència de nombrosos mots argòtics: dormir: clapar

marxar: pirar

diners: peles

por: canguelo

SUBDIALECTES En l’àrea del català central es poden distingir altres parlars restringits que tenen característiques pròpies: El barceloní de límits imprecisos i localitzat a Barcelona i rodalia. Es caracteritza per la pronúncia –a de la vocal neutra (mar[a]), per una major obertura de les vocals tòniques e i o, per l’ensordiment de les consonants sonores (*fetxa per fetge), per l’africació en alguns casos de [ ] (*txocolata, *atxecar) i per l’abundor de castellanismes tant sintàctics com lèxics. El parlar salat , que deu el nom al fet que els seus parlants empren els articles determinats es i sa, es localitza a Cadaqués i al litoral costaner que va des de Begur fins a Blanes. En aquesta zona l’article salat és un tret recessiu, emprat només per gent gran, en contrast amb les Balears on és vivíssim. El tarragoní és un parlar de transició entre el català central i el nord-occidental. Presenta característiques dels dos blocs dialectals (oriental i occidental), tot i que des del punt de vista vocàlic és un parlar oriental. Manté la distinció entre b/v i l’article determinat antic lo/los. Conserva la –n- etimològica de mots en plural com hòmens, àsens... El xipella es localitza en una franja discontínua a l’est de l’àrea central. El seu tret més singular és l’articulació d’una –i final en lloc d’una –e: mari lis sopis són fredis. Aquest tret és totalment regressiu per la pressió dels parlants de les variants més prestigiades.

4.3. EL BALEAR Es parla a les Illes Balears i a les Pitiüses. Potser el que més destaca del dialecte balear és el caràcter fortament conservador i arcaïtzant que té. A causa de l’isolament, el parlar de les Illes no ha estat tan influït com la resta pel castellà ni pel francès, i ha restat en un estat més “pur”, o almenys ha conservat moltes paraules avui desaparegudes en els altres dialectes, però vives en el català medieval: cercar, ca, capell... Es tracta d’un dialecte consecutiu, trasplantat al segle XIII. Té el seu origen en el català central.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS Fonètica -

Es pronuncia una vocal neutra en posició tònica: cadena: cadna.

Els diftongs QUA, GUA àtons en posició final es redueixen a CO/GO: aigua: aigo

Pasqua: Pasco

Com en el rossellonès, les paraules esdrúixoles acabades en -ia suprimeixen la neutra final (mallorquí): prudència: prudenci

família: famili

Iodització o ieisme generalitzat (conversió en –i- de la -ll- entre vocals): abella: abeia

vella: veia

cabells: cabeis

En menorquí arriba a desaparèixer la –ll- entre vocals: paa, abea. -

Articulació labiodental de [v]

Morfosintaxi -

Ús de l'article salat: es, sa, so, es, ses (formes derivades del llatí IPSU/IPSA). la casa: sa casa el barret: es capell els homes: ets (davant de vocal) homos

No existeix desinència per a la 1a persona del singular del present d'indicatiu: jo ploro: jo plor

les noies: ses al·lotes el noi: s’al·lot

jo estimo: jo estim

jo penso: jo pens

Altres formes verbals: jo cantés: jo cantàs nosaltres diem: noltros deim

nosaltres cantem: noltros cantam

Davant de verb es fan servir les formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, nos, vos..

Lèxic noi, noia: al·lot, al·lota gos: ca gat: moix tovalló: torcaboques diners: doblers advocat: misser nevera: gelera núvol: nígol home: homo tarda: horabaixa cognom: llinatge nen, nena: nin, nina

SUBDIALECTES El dialecte balear té tres subdialectes: mallorquí, menorquí i eivissenc. Entre ells també presenten algunes varietats. El mallorquí és el més conservador de tots. Manté la distinció o/u àtones. En el camp lèxic, el menorquí presenta nombrosos anglicismes, ja que l'illa de Menorca va estar sota domini britànic durant bona part del segle XVIII. betum: blèc bol (angl. black ball) senyoreta: miledi (angl. milady) sabater: xumeca (angl. shoemaker)

safata: bord (angl. board) arengada: pinxa (angl. pilchard) lluita: fàitim (angl. fighting)

L’eivissenc presenta afinitats amb el català que es parla a València a causa de la proximitat geogràfica: pervivència de la –n- dels plurals d’antics esdrúixols (hòmens), manteniment dels grups –qua/-gua àtons (llengua, Pasqua) i ús del pretèrit perfet simple (cantí, cantares...), perdut com a forma estàndard en la majoria de parlars. 4.4. L’ALGUERÈS És el dialecte parlat a la ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, que forma part de la República italiana. Després de conquerir aquesta ciutat, els catalans s’hi van instal·lar (segle XIV). Des d’aleshores, l’alguerès perviu barrejat amb el sard, la llengua pròpia de l'illa, i molt pressionat per l'italià, la llengua oficial. La insularitat, la pressió de les llengües sarda i italiana i el distanciament històric, geogràfic, polític i cultural del Principat han fet que l’alguerès hagi esdevingut un dels dialectes més arcaics, conservadors i difícils de comprendre per part de la resta de la comunitat lingüística. Actualment parlen l’alguerès unes 20.000 persones, que en molts casos són trilingües: usen el català, el sard i l’italià, la llengua de prestigi. La situació actual, malgrat els intents de redreçament, és de diglòssia substitutòria.

Característiques principals Fonètica -

El vocalisme és semblant al del català central. Però en lloc de neutralitzar [a], [ ] i [e] en [ ], ho fan en [a]: meló: maró

vinagre: vinagra

Les consonants d i l entre vocals canvien el seu so en [r]: vila i vida: vira

Articulen la consonant r com si fos una l quan va seguida d'una altra consonant: barca: balca

germana: jalmana

La d del grup consonàntic dr es converteix en una r: pedra: perra

Barcelona:Balcerona

madrastra: marrastra

padrí: parrí

No pronuncien la -ny ni la -ll a final de paraula: any: an

fill: fil

cavall: caval

Morfosintaxi -

No hi ha desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, com en balear: jo ploro: jo plor

Presenta la desinència –au de la 2a persona del plural del present d’ind. (també com en balear): vosaltres canteu: cantau

Les terminacions dels imperfets d’indicatiu les fa en –eva, -iva: Seia: seieva

volia: voliva

Els articles definits són: lo, la, los, les (= nord-occidental)

- Conserva la –n- dels plurals d’antics mots esdrúixols: hòmens

jóvens

Canvien el gènere d'algunes paraules: el gel: la gel

el dolor: la dolor

el front: la front

Lèxic L'alguerès ha incorporat força mots provinents del sard i de l'italià i, alhora, manté molts arcaismes (mots antics que han caigut en desús) del segle XIV, segle en què com sabem l'Alguer va ser repoblada per catalans.

Arcaismes:

Paraules provinents del sard i de l'italià:

mitja: calça faldilla: gonella llarg: llong ver: veritat

adreça: indiriz (it. indirizzo) segle: sécol (it. secolo) carnisser: mazalaio (it. macellaio) camperol: campanyoro (it. campagnolo) fuster: mestra de nyenya (sard. mastru 'e linna) ase: murendu euga: eba pomera: abre de poma

5. ELS DIALECTES OCCIDENTALS 5.1. EL NORD-OCCIDENTAL O LLEIDATÀ L’àrea del català nord-occidental comprèn les comarques de la Ribagorça, el Pallars, l’Alt Urgell i la meitat occidental del Solsonès, corresponents a la Catalunya Vella; i la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià, les Garrigues, el Priorat i el Baix Cinca, a la Catalunya Nova. Les terres més properes a l’Ebre (la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià) es consideren una gran àrea de transició entre el català nord-occidental i el valencià. El Principat d’Andorra també forma part del domini dialectal del català nord-occidental i té com a única llengua oficial el català. La ciutat més important d’aquesta àrea lingüística és Lleida. La vitalitat de la llengua és força remarcable, malgrat la minva i l’envelliment de la població de l’alta muntanya. El nord-occidental és un dialecte constitutiu que presenta totes les característiques assenyalades per al bloc occidental.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS Fonètica -

Sistema vocàlic tònic amb 7 sons i àton amb 5 (no hi ha neutralitzacions, per tant, en síl·laba àtona): mestre, mestra

Tancament de la e i de la o en i (per influència d’una consonant palatal): genoll: ginoll senyor: sinyor

gener: giner menjar: minjar

soroll: siroll

La o inicial es converteix en au: oliva: auliva

pontet, puntet

olor: aulor

Tendència a articular [a] les e inicials travades:

ofegar: aufegar

enciam: anciam -

entendre: antendre

Palatalització del grup vocal + in: feina: fenya

cuina: cunya

Morfosintaxi -

L'article determinat i personal masculí és lo/los: el pare: lo pare

en Joan: lo Joan

La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és o: jo canto: jo canto

Desinència [e] en la 3a persona del singular d’alguns temps: Ell canta, patia, cantaria: cante, patie, cantarie

Caiguda de la -v- i de la -i- en la desinència de l’imperfet d’indicatiu: cantava: cantae

feia: fee

Les formes característiques dels verbs incoatius de la 3a conjugació mantenen la -i- tònica: partix, partixes, partixca...

Els pronoms febles presenten, com en la majoria de parlars catalans, les formes plenes davant del verb: me banyo

la veïna no mos parla

Lèxic Bona part del lèxic del dialecte nord-occidental el comparteix amb el valencià (en negreta les paraules que també són pròpies del valencià): mongeta: bajoca demà passat: despús-demà esquitx: escarritx brut: llord nen/a: xic/xica, xiquet/a

vegada: camí mirall: espill avi: padrí poma: mançana

xai: corder rentar: llavar ajeure’s al llit: gitar-se porc senglar: porc fer

SUBDIALECTES En l’àrea del català nord-occidental hi ha tres parlars que formen àrees de transició cap al valencià o cap a les parles araneses i el castellà. Són: el pallarès, el ribagorçà i el tortosí. 5.2. EL VALENCIÀ o català meridional Les comarques valencianes de l’oest no són ni han estat mai catalanoparlants, perquè foren repoblades per castellans i aragonesos.

La vitalitat de la llengua és notable en la resta de comarques valencianes, si bé no hi manquen actituds secessionistes per part d’alguns sectors urbans castellanitzants. La denominació “valencià” per designar la varietat meridional del català és molt antiga i no l’hem d’interpretar com una oposició entre dues llengües diferents, sinó com una mera divergència de nomenclatura. Des del punt de vista de la ciència, el català, el valencià i el balear són variants d’una única llengua: la llengua catalana. El valencià és un dialecte consecutiu, introduït pels repobladors catalans al segle XIII.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS. Fonètica -

Vocalisme semblant al del català nord-occidental, és a dir, amb un sistema tònic amb 7 sons i un d’àton amb 5.

Articulació làbio-dental de [v].

Pronunciació dels sons oclusius finals: camp

salt

cent

Caiguda freqüent de la -d- entre vocals: cremada: cremà mocador: mocaor

difunt

aixada: aixà

llaurador: llauraor

Pronúncia de la -r final: pensar, cantar, plorar, mocaor, fuster, negror...

Morfosintaxi -

La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és e: jo canto: jo cante

Terminacions en –ara, -era, -ira en l’imperfet de subjuntiu: cantés: cantara

jo penso: jo pense

pogués: poguera

dormís: dormira

Possessius: meu, meua, teua,seua, meus, meues, seues…

Demostratius (triple gradació díptica tant en els determinants com en els pronoms. També en els adverbis): este, eixe, aquell estos, eixos, aquells ací, aquí, ahí, allí

esta, eixa, aquella, estes, eixes, aquelles açò, això, allò

Combinació de pronoms febles de CI+CD, sempre en aquest ordre. El CI li no pren mai la forma hi:

Li’l -

li’ls

li la

No presenta femení i masculí per al numeral dos: dos galls: dos galls

dues gallines: dos gallines

Té formes pròpies per a alguns numerals: vuit: uit

li les

disset: dèsset

divuit: diuit

dinou: dènou

Canvia la preposició amb per en: S'ha casat amb ell: S'ha casat en ell Ho ha fet amb llapis: Ho ha fet en llapis

Lèxic - Ús molt freqüent de diminutius: miqueta, nuet,... - Mots característics: masia: alqueria cotó fluix: cotó-en-pèl aigua: àuia patata:creïlla -

rentar els plats: escurar tarda: vesprada o vesprà sortir: eixir

veure: vóre(r) estimar: voler dolent: roí

El lèxic valencià té força arabismes (ja que València va estar poblada per àrabs fins a la conquesta catalana del segle XIII) i castellanismes:

Arabismes blat de moro: dacsa

matalàs: matalaf

Castellanismes Avi: agüelo aleshores:entonces

mitjó: calcetí cabell: monyo

raspall: cepillo tardor: otonyo

SUBDIALECTES En l’àrea del valencià es poden distingir altres parlars més restringits que tenen característiques pròpies. El valencià apitxat, propi de la zona central, és el subdialecte més diferenciat i característic de tot el valencià. Ensordeix les consonants –s-, -z-, -tz-, g- i –tg-: pre[s]ó, quin[s]e, via[t ]e, [t ]ermà, taron[t ]es... El valencià septentrional perd l’articulació de la –r final, perd la distinció b/v, manté les terminacions d’imperfet de subjuntiu –és, ís... El valencià meridional, parlat al sud, és l’altre dels subdialectes del valencià.