1 Gustave Flaubert, Madame Bovary, pròleg i propostes de treball de Josep Mundó, Barcelona, Grup Editorial 62, Educaula, Les Eines, 2010.
[13] Madame Bovary Madame Bovary de Flaubert, i Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire, inauguren la nova sensibilitat literària moderna; són el trencament amb el romanticisme més decadent en prosa i en poesia. Les dues obres es van publicar el mateix any i les dues van haver de passar per un procés judicial important perquè els estaments oficials i una part de la societat les van trobar immo[14]rals. Ja a la primera edició en fulletó en un diari, l’editor de Madame Bovary va suprimir-ne nombrosos i llargs passatges per por de la repressió política contra el periòdic. Després de guanyar un dels judicis més «literaris» de l’època —fet molt interessant per conèixer millor la gènesi de l’obra i el mateix Flaubert—, l’obra va rebre un gran reconeixement del públic i ha quedat definitivament com l’obra mestra que és. A més, la protagonista va passar a ser un mite literari important, que dóna nom a una actitud: el bovarysme. La gènesi de la història és bastant senzilla: Flaubert estava obsessionat per l’elaboració d’una altra obra, La temptació de Sant Antoni, que, com hem dit, ocuparia, vint-i-cinc anys de la seva vida i de la qual n’escriuria tres versions. Un dia va reunir a casa seva els seus grans amics Du Champ i Bouilhet i els va llegir en quatre sessions de quatre hores cada una la primera versió de l’obra. Després de la lectura ells li van confessar que allò no valia res i que era millor llençar-ho al foc; que es dediqués a escriure quelcom més real i més proper a ell. Per què no prenia com a model, per exemple, el cas de la dona del metge d’un poblet pròxim, anomenat Ry, que s’havia suïcidat després d’arruïnar-se? Una notícia que havia sortit feia poc als diaris. Flaubert comença la redacció de Madame Bovary l’any 1851, i ho fa amb un estil diferent al que havia fet servir a La temptació: distanciant-se totalment del contingut de l’obra —a l’anterior era apassionat i subjectiu—. Així, escriu: «[...] I com que el contingut [de l’obra] és diferent, escric amb un sistema totalment oposat. Vull que no hi hagi en el meu llibre ni un sol moviment, ni una sola reflexió de l’autor.» (Carta del 8 de febrer de 1852.) Com diu Mario Vargas Llosa a La orgía perpetua, on fa un estudi bastant exhaustiu de Madame Bovary, «Flaubert va descobrir, a principi del 1815, la interacció entre la teoria i la pràctica de la literatura, és a dir que tota obra de creació conté implícitament, tant si el seu autor ho percep o no, una concepció general de l’es[15]criptura i de l’estructura textuals i de les relacions entre ficció i realitat». Als dos anys i mig de treballar en Madame Bovary va escriure a Louise Colet: «La creació de cada obra porta la pròpia poètica (estil), que cal trobar.» (Carta del gener del 1854.) I Flaubert viu aquesta escriptura de les seves obres, com comenta ell mateix: «Un llibre no ha estat per a mi més que una manera de viure en un ambient qualsevol. Heus aquí el que explica els meus dubtes, les meves angoixes i la meva lentitud.» Flaubert havia escrit un esborrany previ sobre la vida d’un metge de províncies casat amb una dona que, avorrida de la vida de poble, coneix altres homes, porta una vida més enllà de les seves possibilitats, té amants, s’arruïna i finalment se suïcida. Més tard va reescriure aquesta història adoptant els noms definitius. Tots els personatges que surten a Madame Bovary han estat identificats amb personatges reals, amb els noms canviats, naturalment. El nom d’Emma té arrels romàntiques, del romanticisme del qual Flaubert volia distanciarse; i Bovary sembla que és un nom irònic format per l’arrel «bouv» de boví (recordem Bouvard,