Entrevista a Xavier Folch

18 29 entrevista B4.qxd

18

20/09/2010

L’ENTREVISTA

12:46

PÆgina 18

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

18 29 entrevista B4.qxd

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

20/09/2010

12:47

PÆgina 19

L’ENTREVISTA

XAVIER FOLCH

Entre l’edició i la política Text i fotografia: Josep M. Muñoz

Xavier Folch i Recasens (Burgos, 1938) ha compaginat la feina editorial amb una dedicació constant, sovint en un segon pla, a la política. Fill d’una família que passà al bàndol nacional en esclatar la guerra civil, va tenir la sort que el duguessin a escola al Liceu Francès.

Allà va accedir, de la mà de Pere Ribera i d’Amalia Tineo, al món de la cultura catalana. Va estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelona (11956-11962), on va tenir de professor el qui seria el seu mestre, el filòsof i teòric marxista Manuel Sacristán, i on va començar la seva militància política, que el va portar a ingressar al PSUC l’any 1960. Després de treballar uns anys com a economista, el 1968 inicia, a Ariel, la seva trajectòria com a editor, que va continuar a Crítica, de la qual va ser un dels fundadors. El 1983 decideix crear una editorial en llengua catalana, Empúries, que, integrada posteriorment en el Grup 62, ha fet ja 25 anys i té un notabilíssim catàleg amb més de mil títols, amb llibres de poesia, d’assaig i de narrativa, i on, entre moltíssims d’altres, ha publicat autors com Joan Vinyoli, Joan Solà, Josep Palàcios, Miquel Bauçà, Josep M. Fonalleras, Biel Mesquida o Jordi Puntí. En la prime84) va ser diputat pel PSUC i president de ra legislatura del Parlament de Catalunya (11980-8 la Comissió de Cultura, però arran de la crisi del partit i en paral·lel a la creació d’Empúries, abandonà la seva militància al PSUC –que li havia comportat algunes detencions durant el franquisme–, tot i que no ha deixat mai d’estar al costat dels intents de construir una alternativa d’esquerres a Catalunya. Durant la presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat, va ser director de l’Institut Ramon Llull. Avui, mig retirat, segueix interessantli la política i cultivant la seva altra gran passió, el Barça.

19

18 29 entrevista B4.qxd

20

20/09/2010

12:47

PÆgina 20

L’ENTREVISTA

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

A vostè no se li va ocórrer altra cosa que néixer en plena guerra civil… a Burgos. Aquesta és una cosa que no he dit gaire, perquè durant anys em feia vergonya, però és naturalment explicable, perquè la meva família –que ve de Reus, de part de mare, i de Montbrió del Camp, per part del pare– es va decantar pel bàndol antirepublicà. La meva mare havia quedat orfe de molt petita, i es va criar, juntament amb un germà bessó, amb els seus germans grans, que eren joves però que ja estaven situats.

En concret, va anar a viure amb el germà segon, l’Eduard Recasens, que va ser fundador del Banc de Catalunya, que va intervenir en la fundació de la Compañía Española de Petróleos i que, tot i tenir un passat catalanista, havia tingut bastants tractes durant la Dictadura de Primo de Rivera amb Calvo Sotelo. Això va fer que el Banc de Catalunya s’ensorrés [el 1931], en part per la crisi econòmica però en part també per l’hostilitat del primer ministre d’Hisenda de la República –que era l’Indalecio Prieto i que, pel que sé, li feia bastant el joc a la banca basca. Quan es produeix el cop d’estat de juliol del 36, la meva família se’n va anar, bastant aviat, en vaixell cap

es feien en privat–, un ambient que no tenia res a veure amb el règim de Franco. Aquell Liceu Francès era com un oasi enmig del desert. A mi em va ser molt útil, perquè, a més, a través seu vaig conèixer altra gent: per exemple, vaig conèixer l’Espriu a casa de l’Amalia Tineo, una persona fonamental en la vida de Tomeu RossellóPòrcel i de Salvador Espriu, i que cada diumenge reunia una tertúlia de vells amics, on l’Espriu no hi faltava mai.

O el Joan Vinyoli, que aleshores era un poeta amagat, i que semblava menor, que vaig conèixer quan va fer una lectura d’un llibre que va publicar poc després amb el títol d’El callat, a casa de la que havia estat la nostra professora de literatura, la Carmina Pleyán.

Per tant, és al Liceu Francès, més que no pas a casa, on s’afecciona als llibres. A casa n’hi havia pocs, de llibres. El meu pare estava subscrit a la col·lecció Bernat Metge, però n’hi havia pocs. I de llibres catalans de la postguerra, ni un. De manera que les primeres lectures serioses que faig són al Liceu Francès, de la mà de Pere Ribera, Carmina Pleyán i Amalia Tineo.

Una cosa molt important va ser també l’accés a la llengua francesa.

Per a la gent de la meva edat, una mica Vaig tenir la sort d’estudiar al Liceu Francès. inquieta i crítica, França era el país de Allà hi vivíem un ambient liberal, tolerant i crític, la llibertat. Anar a París era el màxim que podíem somiar. París va ser de que no tenia res a veure amb el règim de Franco. seguida la meva capital natural; cosa Era com un oasi enmig del desert que Madrid no ha estat mai. Recordo que, abans d’anar a la universitat, a l’Institut Francès –que era a la Gran a Marsella i d’allà van passar a l’altra banda. De mane- Via, entre Pau Claris i passeig de Gràcia–, hi podies trobar sempre Le Monde (que sovint no arribava als quiosra que jo vaig néixer a Burgos.

Això situa una família. El meu pare, tot i que havia estat cos), l’Esprit i fins i tot Les Temps Modernes. Una altra cosa del CADCI quan era jove, es va identificar totalment amb que fèiem, quan anàvem a París, era baixar del tren a l’esel nou règim. De manera que quan, d’adolescent, comen- tació de Perpinyà i comprar Le Monde i L’Humanité. L’Huço a pensar pel meu compte, tinc enfrontaments molt forts manité no el llegíem gaire, perquè era bastant dolent, però amb el meu pare. Però aquests enfrontaments segurament el compràvem, perquè era el més allunyat del règim. es van produir també perquè els meus pares m’havien portat al Liceu Francès –per raons no pas ideològiques, sinó Quan va a la universitat, l’any 1956, tria estudiar de proximitat física: vivíem al carrer Rosselló, entre Giro- Econòmiques. Sí, perquè aquí no hi havia Ciències Polína i Bailèn, i el Liceu era a una cantonada de casa. Això tiques (que calia anar a estudiar a Madrid), i vaig triar ha estat una de les sorts de la meva vida, perquè allí vaig Econòmiques perquè em semblava que era la cosa més entrar en contacte amb un món que en la meva família pròxima a Polítiques. Jo tenia en aquells moments una no l’hauria conegut –o l’hauria conegut molt més tard i inquietud política molt gran, que m’havien fomentat al de manera diferent. En tot cas, no amb la facilitat amb Liceu Francès. Recordo que, a Preu, havíem fet un viatge amb en Ribera per Castella i Portugal, i que aquella què el vaig conèixer.

Castella pobríssima, molt més del que nosaltres coneixíCom era aquest món del Liceu Francès de la post- em de Catalunya, m’havia produït un gran impacte.

A Econòmiques vaig tenir de professor el Manuel Sacrisguerra? Allà hi vaig conèixer el món que després se n’ha dit de l’exili interior. Els professors catalans del Liceu tán. Hi va haver altres professors que van comptar, com eren gent que s’havia format a la Universitat Autònoma en Jaume Vicens, naturalment, o el Fabian Estapé. O el republicana. Quan jo hi vaig arribar, el director del bat- José Ramón Lasuén, un aragonès que va marxar aviat a xillerat espanyol era en Pere Ribera, i de professors tení- Madrid, però que els anys que va estar aquí ens feia lleem el Francesc Gomà, la Carmina Pleyán, la Carme Boyé, gir llibres de teoria econòmica diguem-ne civilitzada. l’Amalia Tineo... Eren gent competent, que ensenyaven Encara que no era ni gota marxista, havia estudiat a bé; a l’empara del Liceu Francès, vivíem un ambient libe- Stanford i allà havia tingut un gran economista marxisral, tolerant i crític –encara que les crítiques explícites ta nord-americà, Paul Baran, de professor.

’

18 29 entrevista B4.qxd

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

20/09/2010

12:47

PÆgina 21

L’ENTREVISTA

I a la universitat és també on entra en contacte ria lectures. Ell vivia molt a prop de casa, al carrer Còramb els grups polítics que es mouen en la clandes- sega, al costat de casa d’en Castellet. Recordo especialtinitat. Dels primers temps de la universitat recordo que ment les converses que teníem quan, en sortir de classe, havíem tingut contacte amb els estudiants, la majoria a l’edifici vell de la Universitat, anàvem a peu fins a casa.

Altrament, al PSUC conec gent molt interessant, amb d’ells sense afiliació partidària i alguns d’ells de família de dretes, que havien protagonitzat els fets del Paranimf la qual encara ara tinc una relació viva: a la Facultat el 1957. Aquell mateix any, amb l’Oriol Bohigas (el físic, d’Econòmiques, Guillem Sànchez i Antoni Montserrat. company meu de curs al Liceu Francès), vam voler con- A Lletres, Juliana Joaniquet, Josep Termes, Pilar Fibla, testar el ministre d’Educació de l’època, el falangista Manuel Vázquez Montalbán, Anna Sallés, Dolors Folch, Jesús Rubio García-Mina, que va fer un discurs molt Joaquim Sempere. A Dret, Jordi Borja. A Arquitectura, demagògic sobre els valors de la joventut. Vam localitzar una ciclostil, però no sabíem qui escriuria el Al PSUC, hi vam aprendre una militància crítica. text. Aleshores vam anar a veure Quan hi vaig entrar, ja s’havia produït la el Sacristán, i ell ens el va escriudesestalinització i es vivia un moment d’esperança re. Però, és clar, ho va fer en castellà, i s’havia de traduir. En aquella amb Khruixov i amb el PCI de Togliatti època, jo tenia moltes inseguretats amb el meu català, i vaig tenir la idea beneita però que va ser molt útil d’anar a veure l’Es- Emili Donato. A Medicina, Jordi Sales i Jordi Marsal...

Jo crec que, al PSUC, hi vam aprendre una mena de priu, perquè de la gent que jo coneixia és el que sabia més català. I ell el va traduir. En Sacristán, quan ho va saber, militància crítica. Quan jo hi entro, ja s’havia celebrat va dir que si es perdia la versió castellana no passava res, el 20è Congrés del PCUS. Entrem en un partit que encara és en bona part stalinista, certament, però nosaltres però que la versió catalana s’havia de conservar!

A la universitat vaig conèixer una persona més gran ja no ho som, perquè ja tenim consciència que Stalin era que jo, i d’una altra facultat, l’Alfonso Carlos Comín, que un criminal. A més, havia viscut les manifestacions, em va posar en contacte amb un grup que s’estava for- reduïdes però considerables, contra la invasió d’Hongria, mant en aquell moment, el Frente de Liberación Popu- a finals de 1956, i que van ser prohibides pel règim. Telar (FLP), amb el Julio Cerón de gran factòtum. El nucli níem clar que allò havia estat una barbaritat, i que s’hacatalà de l’FLP eren, a l’inici, el Comín, el José Ignacio via de reformar. Era també un moment d’esperança, amb Urenda i en Joan Massana, un metge psicoanalista que, Khruixov a l’URSS i amb l’evolució que estava fent el PCI tot i no ser cristià, escrivia com ells a El Ciervo. I alesho- a Itàlia amb Togliatti. A mi els aires italians m’arriben a res vam fundar la NEU (Nova Esquerra Universitària), través del Sacristán i de la seva dona, la Giulia Adinolfi, que era pròxima a l’FLP, però que no era part del partit. una napolitana que era militant del PCI. Cada estiu venien Quan la NEU es va convertir en secció universitària del de vacances a Barcelona alguns amics seus italians, com partit, uns quants, entre ells l’Oriol Bohigas i jo, vam la Rossana Rossanda, i t’adonaves que allò era diferent marxar-ne i al cap d’un temps vam ingressar al PSUC. del personal que teníem a la direcció del PSUC. Una de les coses que em va tocar fer al principi de miliAixò era a l’any 1960.

Encara a la universitat, el curs 1958-59, vaig interve- tar-hi va ser dirigir la revista Universitat del PSUC. M’agranir en la creació del Comitè de Coordinació Università- daria veure-la ara, perquè em sembla que va fer un salt, ria (CCU), que fundem en Jordi Solé-Tura per part del va millorar bastant. I com que en aquesta època encara PSUC, jo, que encara era a la NEU i, si no em falla la seguia la meva inseguretat amb el català, recordo també memòria, per part de l’MSC un que es deia Màrius Estar- que va ser aleshores que vaig conèixer en Josep Fontatús, que era fill de Llibert Estartús, un militant del PSUC, na, perquè li portava els originals de la revista per correcomorerista, que havia mort a l’exili d’una manera mis- gir. Ell era el corrector de català de la revista! teriosa: podria haver mort assassinat. El CCU, al qual vaig acabar anant en nom del PSUC, va ser el primer Quan acaba la carrera, cap a on s’orienta profesorganisme unitari amb presència permanent del PSUC sionalment? Me’n vaig a Madrid on el Lasuén m’ofereix una f eina d’economista a la direcció general que hi va haver a la postguerra, almenys a l’interior. d’Urbanisme del ministeri de la Vivenda, on ell era subEntrar al PSUC era també entrar en una altra mena director general. Quan arribo a Madrid, a començaments d’universitat... Sí, segurament, després del Liceu Fran- de 1963, prenc contacte amb gent del PCE, com el Javier cès, és l’escola més important per la qual he passat. Al Pradera. Va ser un contacte afortunat. Per mitjà d’ell, PSUC una persona molt important, va ser el Manuel vaig conèixer Rafael Sánchez Ferlosio, José Mª Moreno Sacristán. Dels mestres que he tingut, els que realment Galván, Ignacio Romero... Jo guanyava aleshores 10.000 compten són l’Amalia Tineo, en Pere Ribera i el Manolo pessetes (i amb això vivíem!) i vam llogar un pis prop Sacristán. En Sacristán era una persona d’una cultura del Retiro, al barri del Niño Jesús, on també vivia en Praimmensa, no solament filosòfica, que sempre et sugge- dera.

’

21

18 29 entrevista B4.qxd

22

20/09/2010

12:47

PÆgina 22

L’ENTREVISTA

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

El juny de 1964 ens vénen a detenir a mi i a la meva dona perquè, a Barcelona, havia caigut el comitè universitari del PSUC i hi havia hagut una xerrada descomunal: hi havien implicat fins i tot els que hi érem més d’un any abans. En aquells moments ens estàvem plantejant d’anar a París, on tenia una beca per estudiar urbanisme a l’École Pratique des Hautes Études, i ens detenen i ens porten a Barcelona. Al cap d’un mes i mig a la Model, ens van posar en llibertat provisional. El judici es va fer el desembre de 1964. Ara no recordo el número, baixíssim, d’expedient, però va ser un dels primers que es va fer al Tribunal d’Ordre Públic (TOP). I això va ser una sort per a nosaltres. El TOP, acabat de crear, havia substituït els tribunals militars on abans es jutjaven aquesta mena de delictes, i havia de donar una certa imatge que era diferent. En la primera època, va ser bastant tou en les seves condemnes. A nosaltres ens van absoldre per falta de proves, tot i els quilos de propaganda que ens havien trobat.

A Madrid ja no hi va tornar, però. Què va fer aleshores? Aleshores em va oferir feina el Jacint Ros Hombravella, que vivia a la mateixa escala que jo. Ell havia muntat a Barcelona una empresa que es deia Metra-6, que era la sucursal d’una empresa francesa que es deia SEMA (Sociéé d’Economie Mathématique Appliqué) dirigida per un economista molt conegut, Jacques Lesourne, que anys després va ser director de Le Monde. Un que havia estat del meu curs al Liceu Francès, en Josep M. Castanyer, n’era el director a Madrid. Hi vaig entrar a treballar en qüestions d’economia urbana. A més, en Lasuén em va oferir fer d’ajudant a la càtedra de Teoria Econòmica, i algú més que no recordo em va oferir fer classes d’economia urbana a l’Escola d’Arquitectura.

Quan em detenen arran de la Caputxinada, el març de 1966, vaig formar part dels 69 professors que van expulsar de la universitat. Aquesta expulsió, de moment em va crear una incomoditat, però va ser també un alliberament: jo tenia consciència que era molt mal professor.

Patia molt preparant les classes, i encara més fent-les.

ço a dirigir una col·lecció, «Ariel Quincenal», que a la seva època va jugar un paper important. Se situava a l’inici dels llibres de butxaca, a roda del gran èxit que va obtenir Alianza Editorial. «Ariel Quincenal» era més modesta, no publicàvem ficció, i era més especialitzada: història, economia, sociologia, política... Això em va permetre tenir relació amb un cert món cultural i intel·lectual, no només de Catalunya sinó de tot Espanya. Gràcies a Josep Fontana, per exemple, conec Ramón Carande, que era l’autor de Carlos v y sus banqueros, el llibre d’història, segons Vicens i Nadal, més important que s’havia escrit a Espanya després de la guerra civil. Tot i la seva edat avançada, Carande era un home encantador, molt jove d’esperit, amb una gran vitalitat. També vaig conèixer Gonzalo Anes, quan no era d’extrema dreta com ara, així com Emilio Lledó, Joan Fuster, etc. És un moment, d’altra banda, de gran efervescència política a Europa, i això es deu reflectir en els llibres que publiqueu. Un dels llibres que publiquem és el d’Alexander Dubcek sobre Txecoslovàquia, on es parla per primera vegada de la via democràtica al socialisme, que és el que els porta a ser envaïts per l’exèrcit soviètic. El vam publicar amb un pròleg del Sacristán, perquè l’experiència de Txecoslovàquia havia produït aquí, en aquest nucli –petit, però que érem «més dels que ells volen i diuen», com deia Raimon–, un impacte enorme. La invasió soviètica va ser, per a nosaltres, un cop molt gran. El Sacristán va acusar-lo molt: després d’això, ja no va ser el mateix. Era el final de la possibilitat d’una perspectiva revolucionària en els països avançats d’Europa, que es va produir al mateix temps que el fracàs del maig del 68 a París. La conjunció de tots dos fets havia semblat que obria uns nous camins, tant a l’Europa occidental com a l’oriental, que ara es barren.

En aquells anys, i malgrat la repressió del règim franquista, el PSUC s’està afanyant a construir «espais de llibertat», a estar present i a influir en la societat catalana, a penetrarne el teixit social. De fet, el PSUC El PSUC va ser un partit clandestí de cara al règim eren dos partits: d’un costat, l’aparell clandestí, indispensable, amb persoi obert de cara a la societat. Això va fer que fos natges heroics, que m’han deixat un conegut, que tingués prestigi i que es convertís gran record, com Gregorio López Raimundo o Miguel Núñez. Però, de l’alen el partit de l’antifranquisme tre, i a partir d’un cert moment, les persones ja fitxades per la policia esdeLlavors vaig tenir sort una altra vegada, perquè el Sacris- venen militants públics del PSUC. En això hi ha una pertán em va dir que a l’editorial Ariel buscaven algú que fes sona clau que és en Josep Solé Barberà, que era més que funcions de director literari. Ell va fer una gestió, i en Pere la veu del PSUC: n’era la cara pública. Tothom sabia que Ribera, que també tenia relació amb els amos d’Ariel, en aquell advocat, amb un despatx obert, era militant del va fer una de paral·lela, i el resultat és que m’ho van oferir. PSUC. Bastants fèiem també aquesta funció, ser la cara I allí, a finals del 1967, comença la meva carrera editorial. pública del partit, en els ambients en què ens movíem.

A partir d’un cert moment, el PSUC va ser un partit clanAriel, que havia estat fundada a la postguerra, era destí de cara al règim i obert de cara a la societat. Això llavors una editorial de referència en el camp de va ser molt important perquè el PSUC fos conegut, perl’assaig. Què hi va fer, vostè? A partir del 1968 comen- què tingués prestigi, i perquè es convertís en el partit de

’

18 29 entrevista B4.qxd

20/09/2010

12:48

PÆgina 23

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

l’antifranquisme. Recordo que uns bascos em van dir: «A Catalunya el partit és el PSUC, al País Basc és el PNB».

I això és el que explica l’esclat d’alegria, d’eufòria, que hi va haver en el moment de la legalització del PSUC i el que va fer que a les primeres eleccions democràtiques tingués els grans resultats que va tenir.

I aleshores com és que és un partit que s’acaba, i que s’acaba d’aquella manera, amb el «suïcidi» polític del Vè Congrés l’any 1981? Hi ha bastants coses que ho expliquen. Primera: era un partit plural, amb tendències i orígens diferents. Hi havia gent d’un stalinisme pur i dur, i gent que havia entrat al PSUC perquè era el partit de l’antifranquisme, però que no eren comunistes. També hi havia diferents orígens socials. I hi havia un altre factor que influïa molt: el PCE. Quan a les primeres eleccions, es produeixen els resultats divergents del PSUC a Catalunya i del PCE a la resta d’Espanya, Santiago Carrillo va tenir un atac de gelosia, que va portar-lo a intervenir en el PSUC per mirar de fer-ne un comitè regional del PCE. El PSUC tenia massa personalitat, massa força i fins i tot massa orgull de ser el PSUC per acceptar-ho. Quan Gregorio López Raimundo surt de la presó, fa un símil que no va tornar a repetir mai més. Quan li van demanar què era el PSUC respecte del PCE, va dir: «El PCE i el PSUC són dues taronges, no part d’una mateixa taronja». Això no ho va tornar a dir mai més! Als qui ho vam sentir, en aquell moment, ens va agradar molt, però Carrillo s’hi va oposar.

Carrillo, a més, havia volgut anar molt de pressa, en qüestions com la supressió de la referència al leninisme en la definició del partit. Això era una cosa que en el congrés anterior del PSUC s’havia fet amb molta habilitat, de forma gairebé perfecta, tot dient que el partit recollia «les aportacions històriques del marxisme, el leninisme

L’ENTREVISTA

i altres corrents revolucionaris». Però Carrillo volia suprimir el leninisme i adoptar la denominació de l’eurocomunisme. Molta gent no ho va entendre o ho va entendre com un intent de desnaturalitzar el PSUC. I com que això venia del Carrillo, i molts no se’n refiaven... Tot plegat va ser molt mal portat. Un partit necessita tant de temps, tants anys, tants sacrificis, per anar-lo construint, i en canvi, en pocs dies, en el congrés aquell, el vam liquidar.

Molta gent, la majoria però també la millor, se’n va anar a casa. Jo vaig deixar el PSUC l’any 1984, quan vaig plegar de diputat, tot i que després vaig ser-ne company de viatge, en l’etapa de Rafael Ribó.

En aquella crisi, ¿hi va haver potser (com després hi serà en el PSC) un element de «lluita de classes» a l’interior mateix del partit? Aquesta és la interpretació que en van donar alguns, com el mateix Sacristán. A mi em costava acceptar-ho aleshores, però algun element d’això sí que hi era. En aquest sentit, l’entrada de Bandera Roja, que va ser una cosa positiva per al PSUC, perquè tenia gent molt valuosa i va donar una imatge d’enriquiment plural del partit, sí que va influir en aquest punt de vista negatiu: alguna gent de base obrera –gent que treballaven a les fàbriques o que hi havien treballat i ara eren alliberats del partit–, se’ls miraven amb recel. En part, aquest problema de Sant Gervasi i el Baix Llobregat hi era.

Tornem a la seva trajectòria editorial. Mentrestant, vostè havia passat d’Ariel a Crítica, una editorial nova encara que amb uns plantejaments semblants. Sí, es tractava d’impulsar una nova Ariel, però amb més ambició i amb una orientació d’esquerra.

Encara que algú ha volgut reescriure la història, Crítica

23

18 29 entrevista B4.qxd

24

20/09/2010

12:48

PÆgina 24

L’ENTREVISTA

va ser fundada per Gonzalo Pontón i per mi, amb capital de Grijalbo. Durant set anys, la vam codirigir. Però va arribar un moment en què vaig dedicar molt de temps a la política (era diputat a la primera legislatura del Parlament de Catalunya), i les relacions a l’editorial es van anar deteriorant fins que em van acomiadar.

I és aleshores, el 1983, quan decideix fundar una nova editorial, ara en llengua catalana, que es dirà Empúries. Aleshores és quan, havent-me quedat sense feina, penso a fer una editorial en català. Jo ja havia publicat en català a Ariel (la col·lecció «Cinc d’oros»: Poesia rasa, de Joan Brossa, Poesia completa, de Joan Vinyoli, Tros de paper, de Joan Oliver, el primer llibre d’en Raimon, el primer llibre d’en Tàpies, etc.) i a Crítica (la col·lecció «Sarrià», que va començar amb llibres de Fuster, Benet i Tàpies, però també de Vinyoli i Segimon Serrallonga), però aleshores decidim fer una editorial catalana amb Pere Portabella, Miquel Horta, i també amb Enric Folch. Més tard, a l’accionariat, s’hi va incorporar en Tàpies i un editor de Madrid, Faustino Lastra, que era amic del Claudín, i el Joan Martínez-Alier. Vam tirar el projecte endavant, i vam tenir unes quantes alegries... i moltes dificultats econòmiques, que vam poder sortejar gràcies a l’Horta, un home ric però generós, que ens tapava els forats.

En Miquel Horta era un milionari atípic: home d’esquerres, era l’amo de Nenuco i, a més, l’any 1984 li va tocar una travessa de 204 milions de

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

pessetes... Sí, va tenir sort que el Schuster va fer un gol en el penúltim minut, perquè ell a la travessa sempre posava fix el Barça com a guanyador. I aquella jornada el Barça jugava a Oviedo o Santander, ja no me’n recordo, i el gol de Schuster va fer que el Barça guanyés.

Quin era el plantejament editorial d’Empúries?

Comencem publicant una col·lecció de poesia i una d’assaig. D’assaig, perquè és on jo tenia més experiència, adquirida tant a Ariel com a Crítica. I de poesia no només perquè em feia gràcia publicar-ne, sinó perquè tenia dos originals d’en Vinyoli molt bons, que van ser els dos últims llibres que va escriure. Tenint en compte, a més, que la poesia és on ha excel·lit més la literatura catalana: al llarg de la història, n’ha estat la joia de la corona.

Al cap d’un temps, jo volia fer narrativa, perquè sempre he pensat que una editorial amb ambició ha de tenir almenys tres camps d’actuació: la narrativa, l’assaig i la poesia. El nostre model era publicar autors catalans i traduccions; en aquest sentit, seguíem el que havia representat Edicions 62 en el seu moment. Si mires les editorials catalanes a la postguerra, hi ha un primer moment molt important, que és Selecta. Això es veu en aquest llibre impressionant, extraordinari, que és la correspondència entre Pla i Cruzet, i que a mi m’ha fet canviar el concepte que tenia d’en Pla com a persona, com a ciutadà.

Selecta va servir per salvar-nos els mots.

Edicions 62 representa un pas endavant: és una editorial europea, amb un catàleg comparable al de les edi-

18 29 entrevista B4.qxd

20/09/2010

12:48

PÆgina 25

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

torials europees, i que es planteja el que en Cruzet no s’havia pogut plantejar, per raons econòmiques però sobretot per raons de censura, que era incorporar autors traduïts. Aquesta prohibició, per part del règim, era molt intel·ligent: mirar de convertir la cultura catalana en una cultura folklòrica, aïllada del món, que es limités a publicar autors com Verdaguer –i encara, als primers anys, en ortografia prefabriana.

Empúries participava, doncs, de l’esperit de 62. El que passa és que hi havia un moment, com ja ho havia demostrat Quaderns Crema i aviat ho faria Columna, que hi havia espai per a altres editorials, per a altres veus, i que el monopoli de 62 no era sa. Ara, per cert, i entre parèntesi, en el moment en què 62 es constitueix en un gran grup, on hi ha 62, Empúries, Proa i Columna, es torna a demostrar que fora seu hi ha espai per a tota una sèrie d’editorials petites que estan fent coses que valen molt la pena.

L’ENTREVISTA

Per què? Perquè la llengua ocupa un lloc central de la cultura catalana i, encara que aquests últims anys han estat els millors de la història de l’edició en català, l’ús social de la llengua no és encara plenament normal.

Aquesta feina ha tingut com a expressió singularment valuosa els llibres de Jesús Tuson, que ens han ensenyat a combatre els prejudicis lingüístics, i ha culminat amb la Gramàtica del català contemporani, la gran obra col·lectiva ideada i dirigida per Joan Solà.

En un text de presentació del catàleg d’un dels aniversaris d’Empúries, vostè hi recull dos consells importants que va rebre d’altres col·legues. Sí, un va ser d’en Castellet, que quan portàvem un parell d’anys em va dir que anàvem bé (em va agradar molt que ell em donés la seva benedicció apostòlica), i va afegir: «però ara heu de saber aguantar». Això val segurament per a totes les empreses, i més per a les empreses culturals –com bé saps. L’altre era del Jordi Herralde, que deia que «has d’estar preparat per quan t’arribi la sort». Nosaltres, de sort en vam tenir en tres moments: El món de Sofia, Harry Potter (el que més) i El codi Da Vinci. Aquesta sort ha permès que Empúries tirés endavant: El món de Sofia, que vam publicar quan encara no érem a 62, ens va permetre liquidar crèdits que ens tenien ofegats.

Empúries s’ha distingit per haver apostat per alguns autors, dels quals vostè ha destacat sovint en Miquel Bauçà i el Josep Palàcios d’alfaBet. Però també ha dit, vostè mateix, que un no ha de publicar aquells autors que li agraden, sinó els que pensa que té sentit d’editar. Sempre he desconfiat dels editors que publiquen segons els seus gustos, potser perquè els gustos de la majoria d’editors són irrellevants i no tenen gaire interès més enllà del seu cercle familiar. Els editors no han de Tanmateix, hi ha un moment en què heu de consipublicar res que creguin que és dolent, però el seu objec- derar la integració en un grup més gran com 62. tiu ha de ser donar a conèixer allò que té qualitat, o que Aquesta va ser una iniciativa en gran part de l’Oriol Casés una aportació nova, o que pot contribuir a estimular tanys, i que tenia uns avantatges clars. Des del punt de el sentit crític o el gust per la lectura dels seus contempo- vista econòmic, penso que la integració s’hauria pogut ranis. Com es fa, aquesta feina? Llegint, informant-se, evitar, però tenia uns avantatges de funcionament que parlant amb les persones expertes. Amb el temps, i amb per a mi eren molt atractius: vaig poder dedicar-me només l’experiència, i a partir dels errors, l’editor aprèn a triar. a triar llibres, i no a ocupar-me de la gestió. Una vegada És un ofici com qualsevol altre, però és un ofici plaent perquè consisteix a llegir i fer llegir, que és una de les L’objectiu dels editors ha de ser donar a conèixer ocupacions més divertides i instructives que existeixen. allò que té qualitat, o que és una aportació nova, De tant en tant, la feina d’un edio que pot contribuir a estimular el sentit crític tor agafa sentit amb la publicació o el gust per la lectura dels seus contemporanis d’autors com Miquel Bauçà, Josep Palàcios, Josep M. Fonalleras o Biel Mesquida, en el camp de la narrativa, o, en el camp de la poesia, de Narcís Comadira, Segi- li vaig explicar a un periodista que el primer resultat era mon Serrallonga, Miquel Martí i Pol, Albert Roig, Andreu que m’havia engreixat, i que dormia tota la nit.

Vidal, Perejaume o Jordi Cornudella. També és encoratjador comprovar que, als 25 anys de la seva mort, Vinyoli La integració dins un gran grup, actualment amb és potser el poeta català contemporani més valorat per accionistes com Planeta i Enciclopèdia Catalana, les joves generacions, i que Tàpies, que va publicar el seu ha afectat en alguna mesura la línia d’Empúries? primer llibre l’any 1970, comença a ser ara reconegut Tot i que ara no hi estic gaire ficat, o només d’una manetambé pels seus escrits. ra totalment secundària, pel que jo veig, l’editora actual, l’Eugènia Broggi, té una autonomia total en la contracUn altre tret distintiu del catàleg d’Empúries és tació dels llibres. l’interès que ha mantingut per publicar llibres sobre la llengua catalana i el seu ús social. Què l’hi En el punt de partida d’Empúries hi havia el planporta? Durant bastants anys vam publicar més llibres tejament que l’escolarització en català que alesde tema lingüístic que totes les altres editorials juntes. hores s’iniciava faria que sortissin de l’escola noves

’

25

18 29 entrevista B4.qxd

26

20/09/2010

12:48

PÆgina 26

L’ENTREVISTA

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

fornades de lectors en català. 25 anys després, fins a quin punt s’ha complert aquesta previsió? No s’ha complert en la mesura que jo esperava. Abans quan hem parlat d’Ariel, una cosa que no he dit és que Ariel Quincenal tenia una clientela d’estudiants universitaris i de joves professionals que llegien. D’universitaris n’hi havia molts menys que no pas ara, però jo tinc la impressió que aquells llegien més que els d’ara. La immersió lingüística ha salvat les editorials catalanes, perquè, si no, no sé on seríem, però no ha donat el resultat que jo em pensava. Encara ara, els llibres castellans, tret d’algunes excepcions, es venen més que els catalans; Harry Potter no tant, perquè té els lectors juvenils, però per exemple si agafes l’Stieg Larsson, en català se n’han venut un disbarat, però en castellà, a Catalunya, s’ha venut moltíssim més. Només cal parlar amb els llibreters, que et diuen que de cada deu llibres que venen, set o vuit són en castellà.

Potser per Sant Jordi és l’única ocasió en què els llibres en català igualen i alguna vegada fins i tot superen els llibres en castellà; és un moment especial. Sant Jordi és, en bona part, el dia del llibre en català.

Què ens falta, doncs, els altres 364 dies de l’any?

Falten moltes coses. Els mitjans de comunicació –la premsa, la ràdio, la televisió–, quina importància donen als llibres? Si els ho preguntes a la gent dels mitjans, et diran que els donen un gran paper, però després, ni en la seva vida ni en la seva actuació professional, això no es veu.

El programa de l’Emili Manzano a mi m’agrada molt, però el tenen arraconat al canal 33, i no en fan ni publicitat interna, que és una de les publicitats més efectives.

El partit del Barça segurament no cal que l’anunciïn tant, perquè ja ho sabem, a quina hora el fan...

Tornant a la política, i per acabar la conversa, m’agradaria que ens fes una consideració sobre aquests últims anys, els del govern tripartit. Hi vaig tenir una petita participació!

N’hi ha una, de participació seva, que és prèvia.

Després de molts anys de pujolisme, diversos sectors de l’esquerra arriben a la conclusió que els cal eixamplar la base electoral, amb la consciència que amb el PSC sol no n’hi ha prou per ser una alternativa real de govern. Aquest procés va culminar en la formació de Ciutadans pel Canvi, en les primeres eleccions en què es va presentar Pasqual Maragall, el 1999. És la vegada que un socialista ha tingut més vots i més escons; segurament no és casual. Encara que alguns no n’han tret mai la lliçó. Com reacciona el PSC davant d’això? Emprenyats perquè no han controlat la campanya electoral, que s’ha fet fora del partit. Però resulta que ha anat millor! I enlloc d’això, el que els obsedeix és que no ho van controlar prou. El pas següent és controlar-ho més. I baixen els vots i els escons. Per una conjunció astral determinada, però, sumen amb els altres dos grups de l’esquerra i poden fer govern, i és quan és elegit president de la Generalitat Pasqual Maragall.

Ja sé que no s’ha de fer mai, això d’especular amb «què hauria passat si...», però el moment perquè arribés al govern una coalició presidida per Maragall era el 1999.

Primer, perquè en Maragall encara estava en plena forma.

I després perquè hi havia una il·lusió: recordo la quantitat de gent que venia a les reunions de Ciutadans pel Canvi, de tot Catalunya, amb un entusiasme i una bona fe que jo només havia vist abans en l’època de l’Assemblea de Catalunya. Va ser una llàstima que no culminés en aquell moment. A més, això li hauria donat a Maragall una autoritat dins el seu partit que després no va tenir mai més. Un fet positiu que es va produir aleshores era que Iniciativa per Catalunya no es presentés en aquelles circumscripcions (Girona, Lleida i Tarragona) on no podia obtenir representació parlamentària, on només podia restar. Això també va ajudar al resultat final.

Després d’aquesta ocasió mancada del 1999, en les eleccions del 2003 les forces d’esquerra sumen prou per formar govern, després d’un procés de negociació que culmina en un dinar que té lloc a casa

18 29 entrevista B4.qxd

20/09/2010

12:49

PÆgina 27

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

seva. Sí, era el dia abans que en Pasqual Maragall fos elegit president de la Generalitat. Jo no hi vaig assistir; els vaig deixar sols i vaig dinar a la cuina. No sé com va anar, el dinar. El que sí que li vaig preguntar al Pasqual, que és l’últim que va marxar de casa, era qui seria el nou conseller de Cultura. Em va dir que era l’únic nom que faltava per concretar. I a mi era el que més m’interessava saber!

Em va dir, però, que hauria de ser una dona, per aquelles coses dels equilibris de gènere. Però l’última cosa que m’esperava és que fos qui ho va ser. En Pasqual, en aquell moment, tenia al cap un parell de dones (Margarita Obiols, que li va dir que no, i l’Anna Terrón). El nom de la Caterina Mieras li va suggerir Montilla, ja de nit.

En aquell moment, molta gent esperava que amb el nou govern d’esquerres arribaria el nostre Jack Lang. I, en canvi, va arribar la Mieras. Sí, va ser una gran decepció.

Vostè va tenir-hi tracte directe quan, al cap de poc, es fa càrrec de la direcció de l’Institut Ramon Llull

L’ENTREVISTA

de projecció exterior de la cultura catalana. En Maragall m’ho va demanar, i em va semblar que era una experiència que tenia sentit perquè jo havia col·laborat en qüestions culturals, però no havia tingut mai l’oportunitat de fer-ho des de l’administració. Em va fer gràcia i vaig dir que sí. Però vaig arribar-hi en el moment que es produeix la ruptura amb el govern balear: un començament catastròfic. Recordo que, quan vaig anar a la seu de l’IRL, vaig haver de reunir tot el personal per dir-los que l’Institut no es tancava, que encara que el govern balear no hi continués, teníem tot el suport de la Generalitat. A l’Institut hi havia un equip excel·lent, gairebé tot dones, de gent que són com diuen que són els funcionaris als països on l’administració funciona. Gent amb sentit de la responsabilitat, treballadora, amb il·lusió.

En aquell moment estàvem convidats a la fira del llibre de Guadalajara, i vam tirar endavant. Però com que la presència a Guadalajara va anar molt bé, aleshores es van començar a produir les dificultats. Tothom hi volia ficar mà. Fer-se la foto és una cosa tremenda per a la majoria dels polítics. Van començar a haver-hi interferències, per part de gent que no en tenia ni idea.

Encara recordo que una persona del departament de Cultura, que en aquest cas no era la consellera, quan li vam dir que estàvem muntant unes jornades de promoció de la cultura catalana a Nàpols, em va qüestionar la tria de Nàpols. Li vaig explicar que hi havia hagut una història comuna amb Nàpols des dels temps de la Corona d’Aragó, i ella em va dir que podríem encarregar un estudi –d’aquells que després no serveixen per res– per determinar la idoneïtat d’actuar a Nàpols. Li vaig contestar que a mi em pagaven per decidir. Vam fer Nàpols, i també va anar molt bé, amb un recital d’en Raimon o l’espectacle d’en Carles Santos sobre Rossini, acabat el qual el director del Teatre de Nàpols ens va felicitar entusiastament.

Jo vaig plegar perquè s’acostava la data de Frankfurt, i no havíem pogut començar a treballar: no sabia qui se n’havia d’ocupar...

Què pesava més, la desconfiança, la voluntat de control? La desconfiança per ignorància! Recordo que quan vam tenir notícia, a través d’en Narcís Comadira, que s’estava preparant a Cleveland una exposició sobre art català (Barcelona & Modernity) que després aniria al Metropolitan Museum de Nova York, vaig pensar que era una oportunitat única per tenir visibilitat a Nova York com a cultura i com a país, i que ens hi havíem d’abocar.

Quan li vaig dir a la consellera, em va mirar amb cara de no saber què li deia: vaig tenir la impressió que no sabia què era el Metropolitan. Quan li vaig explicar que era un dels dos o tres museus més importants del món, va reaccionar amb desconfiança, com si l’estigués enganyant...

L’envit més important que tenia l’Institut era la invitació, com a convidat d’honor, de la Fira del llibre de Frankfurt a la cultura catalana. Aquest fet va generar aquí un debat important sobre la pre-

27

18 29 entrevista B4.qxd

28

20/09/2010

12:50

PÆgina 28

L’ENTREVISTA

L’AVENÇ 361 OCTUBRE 2010

de fer una valoració d’aquests set anys en què l’esquerra ha governat? No m’hi veig gaire, de capaç. Però el mínim que es pot dir és que no ha estat una etapa engrescadora. A part dels errors que s’han comès, alguns d’ells molt visibles, i del fet que és evident que s’han fet algunes coses molt bé (llavors és quan els polítics diuen allò de «no hem sabut comunicar la nostra gestió»), han Quina era, però, la seva posició al respecte? Si ho pesat tant les discrepàncies, les picabaralles, els deshagués de resumir, jo tenia clar que la presència de la acords, que han donat una imatge de desgovern, que és llengua catalana havia de ser dominant. Ara bé, jo creia una de les coses més negatives que hi pot haver. Ara no que allí ens convenia, per raons internes i també per imat- és que guanyi CiU, és que perdran els altres. Crec que el ge exterior, que hi participessin alguns dels escriptors pitjor és que això pot alimentar la desafecció cap a la catalans en llengua castellana. Per exemple, a Guadala- política, i aleshores no hi ha renovació de la política. I jara ens va ser molt útil Juan Goytisolo, que hi va anar quan apareixen nous polítics –aquesta és potser la refleconvidat per la Fira. Aquest mateix paper l’haurien pogut xió d’un home gran–, penses: «què han fet, aquests? D’on fer a Frankfurt gent com Eduardo Mendoza o Enrique vénen? En què han treballat?» Són gent que ha estat feiVila-Matas, o fins i tot Juan Marsé –encara que ell és més nejant a la cuina del seu partit, però que no s’ha hagut reticent a aquestes coses. O el mateix Goytisolo, que hi de guanyar la vida mai. I el problema dels partits és que estava disposat. En aquest sentit, penso que es va actuar els ensenyen, sobretot, a obeir. El gran actiu que tenia amb poc tacte. De tota manera, considero que el balanç en Pasqual Maragall era que, primer, ell no era obedient, i segon, el que ell valorava de la gent que l’envoltava no de Frankfurt és molt positiu. era l’obediència. Però aquesta via no ha funcionat.

Una de les coses imperdonables en tots els partits Pel que fa a Montilla, és cert que no diu bestieses, i que no comet grans polítics catalans, però especialment en els dos relliscades, però... en quin moment et grans i sobretot en el PSC, és la gestió que han fet pot haver engrescat? ¿En el moment de la reacció davant la sentència del del gran èxit de la manifestació del 10-J TC? Però després ve la manifestació del 10-J. Una de les coses imperdonables, en tots els partits polítics catalans, però especialLa que sí que s’ha vist afectada en els darrers anys ment en els dos grans, i sobretot en el PSC, és la gestió és la relació amb els intel·lectuals espanyols, par- que han fet del gran èxit de la manifestació del 10-J. Aqueticularment arran del procés d’aprovació de l’Es- lla manifestació, ben administrada, hauria pogut donar tatut o de la sentència posterior del TC. Fins i tot molt de cara a Madrid, però ha quedat en no res, sobreamb els errors que s’hagin pogut cometre en la reforma tot per l’actitud dels socialistes catalans a Madrid: ¿com de l’Estatut, fora de Catalunya la reacció ha estat de es pot no votar a les Corts la mateixa resolució que s’ha menyspreu, d’una insensibilitat total, d’un no respecte, aprovat aquí, i a proposta seva? Això no hi ha ningú que o una no acceptació de la diferència. Recordo quan tení- ho pugui entendre. No entenc com no se n’adonen. Ja sé em aliats entre els intel·lectuals madrilenys, des del que ells han decidit que és millor que no s’enfadi la direcRidruejo a l’Aranguren. Ara, qui queda? El Pérez Royo ció del PSOE a Madrid. Però, francament! El pitjor no és és l’única veu que queda, almenys en públic. Ha arribat tant que això pugui portar al votant emprenyat, sinó al un moment en què jo me n’he cansat. En Castellet, que no-votant, a l’allunyament de la política. La gent que ha hi ha tingut molta més relació que jo, també. La conclu- anat a aquella manifestació, gent jove i gent gran, gent sió a què arribes és que Espanya no ens convé. Hauríem de tot arreu, un dissabte de juliol a la tarda, i que després pogut estar dins d’Espanya amb un tractament d’igual se’n riguin... Això és riure’s de la bona fe de la gent, menysa igual, i amb respecte, però si no, què hi fem? Arribes a prear-la. Però no tinc cap solució, eh? la mateixa conclusió a què arribava Lluís Llach en l’últim L’Avenç: que l’autonomia ha tocat sostre. L’autono- Però la política li segueix interessant. Sí, és clar, he mia i el federalisme, perquè siguin viables, hi ha d’haver estat una persona polititzada des de molt jovenet. Quan bona entesa per les dues bandes. Però si l’entesa és desas- em trobo amb els amics, parlem de política, si no és que trosa... A mi m’han acabat els quartos. Només queda parlem del Barça, que és l’única cosa que funciona en una via per explorar: la de la independència. No és un aquest país –a pesar de les directives, de l’anterior i de l’accamí fàcil. Per arribar-hi cal convèncer la gran majoria tual. Però al Barça hi ha una persona providencial, el Pep Guardiola, que és el personatge públic més intel·ligent del de la població. Però només depèn de nosaltres. país. Quan s’equivoca, sap rectificar –cosa que no passa Tenim eleccions a la vista i, si les enquestes es com- mai en la política. Si tinguéssim uns quants Guardioles, pleixen, hi haurà un «retorn a l’ordre». Es veu capaç jo seria molt optimista respecte al futur del país. sència o no d’escriptors catalans en llengua castellana. De fet, la polèmica ja s’havia iniciat a Guadalajara, on Maragall va arribar voltat d’escriptors en castellà... És que a Mèxic això del castellà té un cert pes! A més, aquests escriptors es deien Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo...

’