EL BALNEARI MARIA CAMPILLO GUAJARDO Memòria d’una educació sentimental
19 Serapioi(cotxer) a rribàvem a a lhama cap al tard. Havíem sortit força aviat al matí, però el tren de la línia b arcelona-Madrid parava aleshores a totes les estacions. Feia estona que frisàvem per si ens vindria a buscar el cotxe de cavalls, que menava el Serapio. El Serapio era un heroi. Feia anys, deien, una nena havia caigut a les vies i ell, que s’estava com sempre esperant els viatgers —els cotxes dels balnearis es presentaven a rebre tots els trens que hi feien parada— es precipità a agafar-la. Però es veu que en aquell moment el ràpid de les cinc s’atansava, enorme, rebufant furiós i xiulant a la desesperada, au tèntica bèstia humana capaç d’endur-se el món sencer. El Serapio, sense temps per hissar-la a l’andana, havia llançat la nena entre els dos rails i s’hi havia estirat al damunt. El tren els va passar per sobre i els xiscles de la mare, deien, s’havien sentit fins més enllà de la llera dels joncs, a baix al poble, a l’altra banda del riu. a la criatura no li va passar res, amb prou feines els genolls esgarrinxats, i el Serapio va sortir-ne amb cremades d’oli i una ferida fonda en una espatlla. Després, durant anys, va seguir impertorbable amb l’obligació de sempre, reiterada en tots els anuncis del b alneario Guajardo, i fins i tot estampada en negreta sobre el rosa del paper assecant: «El carruaje del Establecimiento está á la llegada de todos los trenes.»
Tot començava dies abans de Sant Joan, amb la preparació d’un equipatge per a gairebé tres mesos, pràcticament fins a la Mercè. Havíem de triar els quadernets escolars de vacances, que ja anaven amb els deures pautats, els contes que ens enduríem, els a lpinos i els àlbums de pintar. n o eren admeses joguines perquè allà «ja en trobaríem» a les golfes. l’expedició la formàvem la meva mare, nos altres dos (els «grans») i els dos germans petits (les nenes no havien aparegut encara ni les podíem imaginar). i la cosa ja s’estrenava amb una novetat: anàvem a l’estació amb taxi, acompanyats pel meu pare, que no feia vacances fins a l’agost i que ens instal·lava en un compar timent per a nosaltres sols, amb tot de recomanacions. De fet, allà dins hi hauria cabut més gent, però si algú treia el cap i veia l’estesa fugia volant cap a un altre lloc. i a més hi havia la il·lusió del dinar fred, que ens semblava deliciós: les empanades o la truita de patates, que tenien un gust especial, bar rejades com estaven amb la carbonissa que entrava per les finestres. a leshores la carbonissa era un element indestriable dels viatges, i en Salva i jo acabàvem fets un cromo vuitcentista. l a mamà estava pels petits i nosaltres, després d’enfilar-nos als seients i remenar els pa quets de la reixeta, exhaurides les possibilitats d’empipar, aconseguíem finalment permís per obrir la portella i sortir al passadís, amb l’ordre estricta de no abaixar les finestres quan passéssim per un túnel. no en fèiem cas, i de túnels n’hi havia molts. Cridàvem en la foscor simulant
a20l Serapio no li vam demanar mai, ni jo ni el meu germà Salvador, que ens ensenyés l’esquena cremada, que hauria provat un «miracle» que, si de cas, recolzaria en l’alçada dels trens de vapor o en la fondària de l’en trecarril. Posseíem, com la majoria dels nens, la segura intuïció que distingeix força bé entre les explicacions que es poden demanar als adults i les que no convé remenar gaire, per por d’esvair els misteris. a més, ja veníem entusiasmats pel viatge, que fins als nou o deu anys (a casa dels pares no vam tenir cotxe fins a l’any 1963) era l’aventura anual més esperada.
21
una por que no teníem, i tornàvem amb la roba plena de sutge i les galtes emmascarades, que abans d’arribar s’havien de fregar amb colònia.
El tren oferia més recursos, sobretot amb les plataformes del final dels vagons, que encara no entenc com mai no vam caure. O el d’entrar a d’altres compartiments fent veure que ens equivocàvem i despertant la bona gent que dormia. Ens feien fora a crits i un cop ens van llençar un diari, que va servir per fer avions i envolar-los per les finestres.
Perquè, sobretot, hi havia les finestres, que ens semblaven com un cine que anés passant seguit. Primer desfilaven una varietat de pobles i de camps d’aspecte més o menys recognoscible, però nosaltres sobretot es peràvem arribar als Monegros. El paisatge dels Monegros s’ha de saber comprendre. no sé si l’he comprès de gran, però de nena ja em fascina • Postal de la primera dècada del segle xx: el pont antic de pedra que travessa el riu Jalón; la plaça de l’església (ha tingut noms diferents al llarg dels segles xix i xx); al fons la casa noble (s. xvi) que havia estat de Manuel Matheu (avui Casa Palacio) i, a sobre, el castell. la casa baixa, d’ús municipal, es va aterrar poc després.
Més endavant, el contrast sobtat de l’horta de regadiu, els fruiterars, l’arribada a la conca del Jalón, que saludàvem a crits perquè era el «nostre» riu, el del jardí del balneari. i més túnels abans de Calatayud, i cases literalment incrustades als vessants de la muntanya. i sortien més noms divertits de pobles, Calatorao o bubierca, per afegir als que ja havíem llegit i repetit mil cops durant el viatge, com l a a lmunia de Doña Godina, que ens tenia el cor robat.
va.22 Tot aquell desert de color torrat, els tossals aïllats, el cel que no s’acaba, algun arbre perdut al costat d’una bassa, que dèiem si era un oasi com els que sortien al TBO. l es estacions buides i espaiades; unes poques casetes de pedra o tova arrapades a la terra, algun ramat d’ovelles o de cabres. l luny, la Sierra de a lcubierre, amb els turons que jo no sabia encara que eren com elefants blancs.
Un cop, a Txèquia, amb en Xavier luna ens vam equivocar de trajecte i un revisor ens va escridassar, en una exhibició de «rigorosa vigilància» que no feia sinó evidenciar, de forma admirable, la tenaç insistència que posa la realitat en la imitació de la literatura. a Xile es pot recórrer
Crec que en aquells viatges (i tampoc no devien ser tants, perquè d’al tres estius anàvem a casa de l’àvia de roses i no recordo gens com hi arribàvem) es va bastir la meva afició als trens i el meu convenciment més absolut que no hi ha cap mitjà de transport que els superi. l a belle sa radical dels trens de vapor no ha estat sobrepassada per les diferents velocitats posteriors, i malgrat aquesta pèrdua hi he viatjat força, amb tren. M’agraden tots, i si bé he oblidat algunes coses dels indrets on em duien, recordo amb precisió els trens, les seves qualitats i diferències.
Els de Suïssa són tan puntuals que arriben a sortir un minut abans. Els italians, en canvi, van amb retard (i això si no hi ha sciopero, que és gairebé sempre); els rodalies anglesos d’abans tufejaven força a tabac, fins i tot per al nas d’algú que ha fumat molt; a b èlgica i a Holanda van força buits; a Polònia, plens. a l’hivern plou, com se sap, a totes les estacions de França.
el país amb tren de dalt a baix, milers de quilòmetres d’a ntofagasta a Puerto Montt. a ra bé, si agafes el l ongino direcció iquique, o el Trans atacama, i el tren s’atura per alguna causa al desert, no s’hi pot baixar de cap manera perquè hi ha el perill d’empamparse, seguint la trista sort d’El empampado Riquelme. a ixí, doncs, els viatges comporten pujar i baixar de trens, i no m’expli co com baixàvem nens i embalums a l’estació d’a lhama; algú ens devia ajudar i, per sort, era parada de força estona. En tot cas, ens esperava el Serapio, ben dret al pescant del seu carruatge, que era del tipus berli na, alt i de caixa negra, amb les rodes molt grans, la tapisseria interior empolsegada i els llautons lluents. a ra bé, per molt que ens agradés muntar-hi, anomenar a finals dels cinquanta coche de caballos aque lla fantàstica baluerna —com feia tothom, d’altra banda— era una
23
• Postal de la mateixa època i col·lecció que l’anterior, en tinta blava. A l’esquerra el balneario Guajardo i, al fons, un dels establiments de Termas Pallarés (San Fermín). aturat a la carretera general de barcelona-Madrid, el cotxe de cavalls anomenat “la Guajardina”.
Proveïda d’un gran rètol al damunt amb el nom del balneari, anava també a l’estació quan s’hi havien de recollir més passatgers, al fort de la temporada, i és la que surt a la pel·lícula de b erlanga Los jueves, mila gro, rodada al poble l’any 1956. l a conduïa l’a ntoñico, que era el xofer oficial però hi feia una mica de tot, reparacions vàries que sempre calien.
Pujàvem al cotxe de cavalls per les escaletes que hi havia al darrere, si no és que ara em confonc amb les escales de l’altre vehicle de casa, una antiga furgoneta que més aviat semblava un camionet, una F iaT amb volant a la dreta (detall que dec al meu germà) i bancs llargs laterals.
Potser em faig una mica de garbuix amb els cotxes perquè la cosa era de mena embolicada. Per començar, hi havia dues cocheras ; una, amb diverses peces de museu i un austin de postguerra, havia allotjat els Hispano-Suiza de l’oncle avi, el tío Dionisio, el darrer dels quals va ser requisat pels franquistes durant la guerra i no va tornar mai més. l’al tra era el garaje de la Inés gasolinera , que tenia una bomba de benzina manual que assortia tot el poble. l a i nés era vídua; amb les faccions molt dolces i el cabell d’un blanc resplendent recollit en castanyeta, semblava una il·lustració de padrina de conte. Havia estat dida de la meva mare i, doncs, el seu fill adrián li era el que en deien germà de llet. l a filla d’ell, Marisa Marruedo, companya de jocs quan érem nenes, em faria més endavant d’enllaç amb les noies del poble, amb la colla d’adolescents que, figura, fèiem soroll a la festa major i aconseguíem de sortir als sermons de don Toribio.
hipèrbole24 que revelava una forma de resistència a admetre que els temps ja no giraven de cara a les formes de l’estiueig antic. i que la contumàcia a refugiar-se en les passades pompes no ajudava, precisa ment, a ocultar la decadència d’un món que tot just aleshores iniciava la seva definitiva desfeta en caiguda lliure. Perquè tot el que quedava del vell tronc de cavalls era una euga castanya, prou pinxa, això sí; i encara que l’antic carruaje, anomenat també La Guajardina, aguan tava poc o molt, també constituïa el recordatori d’uns prestigis que no tornarien mai més.
De moment, però, arribàvem a a lhama. En Salva, com que era nen, tenia el privilegi de pujar dalt del pescant amb el Serapio i d’agafar les regnes del cavall (euga, havíem quedat) mentre trotàvem sorollosament —frenant una mica a la corba tancada de San roque nuevo, aleshores b alneario Cantarero— per l’empedrat del camí que travessa la part més antiga del poble. adossat a la roca més alta, que cau en picat (la Peña Cortada), apareixia l’establiment termal primigeni, San roque Viejo, construït sobre els banys fundats pel rei a lfons d’a ragó l’any 1122; i després traspassàvem el pont del Jalón per enfilar el carrer principal fins al b alneario Guajardo. a la porta, dreta com un fus, de dol rigorós, tibants les mitges de seda autèntica, el cabell gris impecable i un som riure de benvinguda, ens esperava l’abuela a sunción.
25
26 • Ángel Guajardo Trillo i Asunción Gasca Padilla a la Piazza de San Marco de Venècia en el viatge de noces. abril del 1925.
«El Balneario Guajardo avui és una ruïna. La galeria dels banys, devastada, amb les rajoles que cauen i les tines de marbre envaïdes pel llot, proclama encara a crits l’existència d’allò que havia estat a l’inici: la gènesi d’un món. Un món que va tenir lloc dins un espai i un temps definitivament perduts. Són sovint les històries de família les que millor expliquen el rerefons d’una època, a través de les ambicions personals, les vicissituds econòmiques, els desclassaments en totes direccions i els canvis en els costums generacionals que els acompanyen. L’ascensió i caiguda del Balneario Guajardo d’Alhama de Aragón en constitueix un exemple diàfan.»
THEMA FC 3MPQ-ES-A 1DSE-ES-C ISBN 978-84-18680-20-5
Literatures
Teniu a les mans un llibre de records personals i familiars; d’experiències viscudes i de personatges remots que van habitar, durant un segle i quatre generacions, en l’ambient i el clima especial d’un establiment balneari. Aquestes memòries, narrades des de la mirada subjectiva del testimoni parcial, volen ser tant una aportació a la sempre apassionant història de les mentalitats i de les formes de vida, com un relat d’aprenentatge: l’accés a la vida adulta d’una nena nascuda als anys cinquanta del segle passat.
