Debat sobre [la] cultura catalana, J. M. Castellet, J. Ferrater Mora, J. Fuster, J. Molas, B. Porcel by L'Avenç

coberta debat_cultura03_Maquetación 1 05/09/2019 12:43 Página 1

Rosa Congost

Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar, 1924-1939 Marc Andreu Acebal

Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana Francesc Casares

Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Eduard Riu-Barrera (ed.)

Viatge a la Rússia soviètica Visions catalanes de l’URSS (1920-1941)

La nova escola Arquitectura i política a l’època del Modernisme (1888-1906) Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939) Esteve Riambau

Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil

Cinquanta anys després d’aquell debat, i en un context social, econòmic i polític marcadament diferent, la vigència i la necessitat d’examinar els temes plantejats en aquelles sessions continua sent d’un interès i d’una actualitat indubtables per a una cultura que s’ha seguit definint a si mateixa com a «singular i universal».

Jaume Muñoz

Perseguint la llibertat La construcció de l’espai socialista a Catalunya (1945-1982)

Debat sobre [la] cultura catalana

Judith Rohrer

El 1967, la cultura catalana es troba en una conjuntura decisiva. És una cultura que s’està modernitzant, obrint-se cap a Europa, però que viu encara sota un règim de censura i persecució. Cinc notables intel·lectuals (Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel), veritables maîtres à penser del moment, es troben, l’estiu d’aquell any, a la casa que Porcel té a Vallvidrera, per fer un «Debat sobre [la] cultura catalana». El debat, que és transcrit llavors però que ha romàs inèdit fins ara, gira entorn de les qüestions següents: «l’intel·lectual i la cultura», «llengua i cultura», les realitats distintes del Principat, les Illes i el País Valencià, els problemes culturals dins l’Estat espanyol i la projecció de la cultura, tant dins del país mateix com a fora. Com dirà poc després Joaquim Molas, la cultura catalana, que posseeix totes «les necessitats, inquietuds i ambicions» pròpies de qualsevol cultura occidental, és alhora una cultura minoritària, sense estat, que es desenvolupa dins les tensions d’una societat industrial avançada, la qual cosa li atorga un caràcter «ambigu i excepcional».

Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

Maria Campillo (ed.)

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 Margarida Casacuberta

Víctor Català, l’escriptora emmascarada

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC DNS, JFC, 3JJPK, 1DSEJ ISBN 978-84-16853-35-9

100 Assaig

Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel

Debat sobre [la] cultura catalana

El 1967, l’escriptor i crític Josep M. Castellet (Barcelona, 1926-2014) era director literari d’Edicions 62; el filòsof Josep Ferrater Mora (Barcelona, 1912-1991), exiliat des del 1939, feia de professor al Bryn Mawr College de Pennsilvània, EUA; l’escriptor Joan Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992) havia publicat ja, el 1962, el seu influent assaig Nosaltres, els valencians; Joaquim Molas (Barcelona, 1930-2015), historiador de la literatura, feia classe als Estudis Universitaris Catalans; i Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937-Barcelona 2009) ja tenia una trajectòria consistent dins el periodisme i havia publicat teatre i la novel·la La lluna i el “Cala Llamp”. L’edició del text ha estat una iniciativa de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i ha anat a càrrec de Jordi Cerdà, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Pรกgina 2

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Pรกgina 3

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Pรกgina 4

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 5

Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA Vallvidrera, estiu NVST

Edició i pròleg de Jordi Cerdà Subirachs

L’AVENÇ Barcelona OMNV

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 6

La publicació d’aquesta obra ha estat una iniciativa de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i ha comptat amb la col·laboració de l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Amb el suport del Departament de Cultura

Barcelona, octubre de OMNV © del pròleg i l’edició del text, Jordi Cerdà Subirachs © del textos, els hereus dels autors respectius. © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., OMNV Passeig de Sant Joan, OS, On Na MUMNM Barcelona Telèfon: VP=OQR=TV=ON Fax: VP=OSR=QQ=NS www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat Es reserven tots els drets. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; VP=OTO=MQ=QT). L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Muntatge a partir de les fotografies de Pau Barceló dels autors: Josep Ferrater Mora (p. PTF, Joaquim Molas (p. RVF, Josep M. Castellet (p. NOPF i Baltasar Porcel (p. NQVF (Barceló - Arxiu «Serra d’Or»). De la fotografia de Joan Fuster (p. VPF se’n desconeix l’autor. BIC: DNS, JFC, PJJPK, NDSEJ ISBN: VTUJUQJNSURPJPRJV Ref. ~îÉåNNR Dipòsit legal: B-OMMMMJOMNV Imprès per Gràfiques 92

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 7

TAULA

Pròleg de Jordi Cerdà Subirachs

N. Josep Ferrater Mora, L’intel·lectual i la cultura. L’intel·lectual, ¿ha d’ésser internacionalista o s’ha de centrar en els problemes del propi país?

PT=

O. Joaquim Molas, Llengua i cultura. ¿És la cultura un fenomen lligat a un mitjà d’expressió determinat o va unit a un procés de desenvolupament històrico-social? RV=

P. Joan Fuster, Problemes dins les tres grans regions històriques. El procés i realitats culturals al Principat, Mallorca i València VP

Q. Josep M. Castellet, Problemes culturals dins l’Estat espanyol. La cultura i l’intel·lectual catalans dins el context polític, social i cultural peninsular NOP= RK Baltasar Porcel, Projecció cultural sobre la pròpia societat. La professionalització de l’escriptor i mitjans massius de comunicació

NQV

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Pรกgina 8

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 9

mê∂äÉÖ Creio que já uma vez lhe disse quanto sempre tenho apreciado os seus trabalhos de animatografia psíquica —outra cousa não é a arte da entrevista. Carta de Fernando Pessoa a António Ferro

S’ha escrit molt sobre el final dels anys seixanta, sobre aquella osca historiogràfica que assenyala un abans i un després. De l’efervescència ideològica, dels anys salvatges de la teoria, es va passar a un desafecció melancòlica, al bany de pragmatisme que exigia allò que hom anomena realitat. És clar que tota lectura que es faci d’un període complex no permet generalitzacions i, a mesura que ens acostem a societats o a subjectes concrets, les contradiccions i els desajustos treuen pertinaçment el cap. En aquell moment d’inflexió, l’estiu de NVST, es va reunir a Vallvidrera, a la llar de Baltasar Porcel, un quintet d’intel·lectuals, alguns d’ells vocacionalment i gramscianiament «orgànics», per discutir sobre [la] cultura catalana. En el mecanoscrit que transcriu aquest Debat i que conservava Joaquim Molas —i que ara es troba a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú—, hi figura el títol complet escrit a mà i amb uns vistosos claudàtors que tenallen l’article definit, tal vegada una concessió precisament gramsciniana a un concepte —cultura— que es volia copsar més íntegre en la seva «estratificació». Eren homes, només homes. El més jove, Baltasar Porcel, tenia trenta anys i el més gran, Ferrater Mora, en tenia cinquanta-quatre. La coneixença o amistat entre alguns d’ells venia de lluny i es va perllongar fins a la mort, però també n’hi va haver d’altres que van acabar en malentesos o en ruptures. Fos com fos i per a acostar-nos a la circumstància precisa d’aquell encontre, cal tenir present que l’amfitrió, Baltasar Porcel, va entrevistar-los per a la revista Serra d’Or en dates molt properes a aquell estiu del NVST. Qui vulgui, doncs, disposar d’un retrat d’autor de Josep Fer-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 10

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

rater Mora, Joaquim Molas, Joan Fuster i Josep M. Castellet, el remeto a Grans catalans d’ara (Barcelona, Destino, NVTO), aplec de les entrevistes fetes en aquells anys per Baltasar Porcel, un entrevistador sagaç i descarat que no deixava d’autoretratar-se amb dosis justes de petulància. L’escriptor mallorquí va fer en aquests textos un exercici literari de primer ordre: de paisatgisme —és extraordinària, per exemple, la descripció de l’Albufera a propòsit de Joan Fuster—, de psicologisme —és afinadíssim en el traç dels gestos de cadascun, condensat en la captació del detall nimi en la millor lliçó planiana— o d’idees —on [la] cultura catalana té un pes considerable. Aquestes entrevistes són una operació literària que emula directament les tècniques cinematogràfiques amb un moviment de càmera que va des del pla general fins al zoom més extàtic, creant constantment una sensació cinètica com si el lector es trobés davant d’una pantalla. Porcel va crear unes «animatografies psíquiques», per dir-ho com Pessoa, de les personalitats més destacades de la cultura catalana contemporània. Dic tot això perquè aquest Debat sobre [la] cultura catalana és una altra cosa, n’és potser una alternativa. Cap pla llarg, cap al·lusió a l’espai o a la circumstància concreta en què es realitza el debat: només veu o, a tot estirar, veus que se sobreposen i interfereixen amb la veu predominant. El mecanoscrit en què basem la nostra edició era una fase primera, de mera transcripció, perquè després Porcel pogués «posar-la en solfa», és a dir, pogués retocar-ne la forma i el contingut per així facilitar-ne la lectura. La transcripció resultant del debat és un text marcat, com no podria ser d’altra manera, pels períodes d’un discurs oral, absents de la gramaticalitat o de la coherència que potser exigiríem a un text editat. La renúncia a qualsevol mena de referència espacial i temporal, a la construcció d’una imatge, significa l’aposta decidida per una animatografia exclusivament auditiva, una escriptura que pretén traslladar el to, les inflexions, la construcció dels raonaments de cadascun dels participants i també, doncs, la seva psicologia. L’instrument que ho fa possible, que atorga una veracitat imbatible a aquest exercici de mimesi, és el magnetòfon. Aquest aparell tecnològic, ara vintage, apareix sovint en el periodisme de l’època. Els debats, per exemple, que la revista Destino publicava en les seves pàgines centrals, eren acompanyats per sengles reportatges fotogràfics. S’hi solen veure els retrats de cadascun dels protagonistes, captats en plena al·lo-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 11

PRÒLEG

cució, i també una imatge general del conjunt dels participants, enxampats en actitud distesa i amb un element principal al bell mig de la sala: el magnetòfon. No cal insistir gaire en el fet que aquesta inclusió té una marcada deriva estètica i ideològica que va més lluny del mer ús d’un instrument tècnic al servei del periodisme. Convertir el discurs oral en escrit és una aposta antiretòrica i fins a cert punt antiintel·lectualista, en la mesura que s’evidencia, en la veu/text del protagonisme, un discurs al marge del raonament diàfan i on emergeix allò instintiu, allò provisori, allò que no és sempre polit. Sense oblidar que un corrent literari, dels més representatius de l’anomenat realisme social, va fer bandera precisament d’aquesta imitació de la transcripció d’una conversa, d’un real que, de tan fidedigne, vorejava l’inextricable. Proporcions guardades, els diàlegs de la novel·la El Jarama, de Rafael Sánchez-Ferlosio, per exemple, en són segurament la mostra més conspícua a la península Ibèrica i val la pena esmentar-la perquè, com s’ha dit, aquesta tècnica narrativa va ser defensada per un dels participants en el nostre debat: Josep M. Castellet. La il·lusió de crear una tranche de vie vol dir que la finalitat no és tant establir uns fonaments, assolir una disquisició irrefutable o concloent, a fi de mostrar la perspicàcia dels participants en aquest debat, sinó fer veure que escoltes mentre llegeixes. L’any OMMM, en una conversa entre Baltasar Porcel i Joaquim Molas publicada al setmanari El Temps i transcrita per Xènia Bussé, va aparèixer el debat de Vallvidrera. Molas va apuntar el mecanisme de l’encontre i, sobretot, les causes per què restà inèdit: «Vam fer un guió per anar xerrant i allò va durar dos dies. Les converses es van transcriure però el llibre no es va fer. Però jo ho tinc guardat. Tot se’n va anar a fer punyetes amb el maig del SU. Primer, tu vas entrar en una mena d’espiral rara. I el Castellet també. Vau ser dos molt tocats pel SU. Fuster i jo, però, no tant, i Ferrater Mora no es va assabentar que hi havia hagut el maig del SUK» Porcel en confirma la causa: «La cosa anarquistoide em va tocar. I el Castellet va perdre el cap, però jo ho vaig perdre tot. Me’n vaig anar a París, a Califòrnia, a la Xina...» (MOLAS / PORCEL OMMM: RS). Sense objectar que el maig del NVSU i les subsegüents febrades o blindatges fossin la causa de la recusació del projecte, potser n’hi ha d’altres no tan rutilants. Una podria haver estat la crisi d’Edicions SO, empresa llavors fràgil en ple període de creixença. I caldria, és clar, apuntar la causa del desinterès que potser algun o la majoria dels participants en

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 12

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

el projecte podien haver mostrat pel resultat de la conversa i de la seva transcripció. El marc concret en què es va disposar que s’havia de fer el debat queda perfectament definit en una carta que Joaquim Molas va enviar a Joan Fuster una setmana abans de celebrar-se. Val la pena reproduir-la sencera perquè en situa nítidament les intencions, el mecanisme i, fins i tot, el to: Barcelona (Vallvidrera), NV de juliol de NVST Amic Fuster: La gent de l’Editorial m’ha dit que vindràs a Barcelona cap al dia OS o OT; aleshores, tindràs temps de discutir totes les propostes que l’Administració et va fer sobre els teus futurs llibres a publicar. Ara t’escric a altes hores de la matinada des de la sumptuosa llar dels Porcel, per a parlar-te d’un assumpte que tenim entre mans i per a demanar-te que avancis un parell de dies la teva vinguda. Suposo que el Pepito Castellet t’haurà trucat per telèfon o t’haurà enviat un telegrama anunciant-ho. Es tracta de fer a Vallvidrera (la muntanya que domina Barcelona, la del Tibidabo, amb telèfon directe amb la ciutat) una mena de taula rodona sobre cultura catalana segons el guió que t’adjunto, en la qual «taula» intervindrien, per rigorós ordre alfabètic, en Pepito Castellet, en Josep Ferrater Mora, tu, jo i en Baltasar Porcel. «Hom» prendria en cinta magnetofònica la conversa i, posteriorment, en Porcel la posaria en solfa per dur-la a impremta (a compte i risc de la raó social Max Bastardas, S.L.). Els quatre que actualment som a Barcelona pensem que aquest experiment vagament europeu, vull dir freqüent a Europa en èpoques de calma pública, podria tenir cert interès i que tu hauries de completar el «quintet» (he triat això del «quintet» recordant un article teu sobre les possibilitats d’entesa i magister dixit). Si la «taula» funcionava i tenia un cert èxit, seria la primera d’una sèrie de «Converses de Vallvidrera»: mass media, problemes de les arts plàstiques, etc., tot a Catalunya. Però el problema, ara, és que en Ferrater toca el pirandó el dia OT i, per tant, calculant la seva marxa i la teva possible vinguda hem pensat de fer les converses el dia OR i, si calgués lligar algun cap, el OS. Tu només hauries d’avançar-te un o dos dies per tal de ser a Barcelona el matí del OR, sant Ja-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 13

PRÒLEG

cob per més senyes. El lloc de reunió serà can Porcel, on hi ha lloc i fa fresca (carrer Corberes, OV, Vallvidrera o Barcelona-NT): si tu truques aquest senyor, la nit del OQ o el matí del OR, ell o jo (que també, burgeset al cap i a la fi, em passo l’estiu aquí) et vindríem a buscar en cotxe i et durem aquí (el número telefònic en qüestió és el OQUMSPU). En tot cas, envia un telegrama, també a can Porcel, que és qui centralitza tot l’assumpte, dient si podràs venir o no. Vull dir: que vindràs! (Hauries de posar l’adreça i el telèfon, al telegrama, a fi de facilitar la rapidesa de recepció.) Cordialment, Joaquim Molas

A continuació, Joaquim Molas adjuntava a la carta el guió següent: N. L’intel·lectual i la cultura (S’ha d’ésser internacionalista o s’ha de centrar en els problemes del propi país?). O. Llengua i cultura (És la cultura un fenomen lligat a un mitjà d’expressió determinat o va unit a un procés de desenvolupament històric-social?). P. Relacions entre les tres grans regions històriques del país (El procés, problemes i realitats culturals al Principat, Mallorca i València). Q. Problemes culturals dins l’Estat Espanyol (La cultura i l’intel·lectual catalans dins del context polític, social i cultural peninsular). R. Projecció cultura sobre la pròpia societat (Professionalització de l’escriptor i mitjans massius de comunicació). S. Projecció fora del país (Quina coneixença es té a l’estranger de la cultura catalana i quins problemes hi ha per fer-la conèixer?). T. Programa cara al futur (Que cada membre de la taula, en haver llegit el conjunt exposat, faci una recapitulació personal i exposi el «seu» programa cara al futur; això en haver de fer el llibre). Cada un dels temes serà iniciat amb una breu exposició sobre el mateix, en principi seguint aquest ordre d’afinitats: N. Ferrater; O. Molas; P. Fuster; Q. Castellet; R. Porcel; S. Castellet i Molas. (FUSTER OMNM: ROR-ROS)

El debat, segons explica Molas, es devia perllongar durant dos dies; un fet que, per l’absència de marques de temporalitat en el text transcrit, no podem copsar. També se’ns fa evident que del guió prèviament establert van quedar eliminats o potser no es van tractar els punts: S, «Pro-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 14

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

jecció fora del país», i T, «Programa cara al futur». Per una carta de Porcel a Molas, conservada a l’Arxiu Molas, sabem que la presència de Joan Fuster no estava assegurada a principis del mes de juliol i que s’havia arribat a pensar en un substitut: Joaquim, D’en Fuster encara no se’n sap res, excepte que va dir a en Raimon que el dia OQ vindria a Barcelona. Veurem si demà ha telegrafiat a en Castellet, el qual li demanava que ho fes. Demà, sobre les onze del matí, ens hem de trucar amb en Castellet per acabar de concretar. Una de les quals coses és que si en Fuster no vingués, en Castellet proposa avisar en Jordi Solé-Tura (que no conec). Hem quedat que t’ho consultaria a tu. Què et sembla? Cas que no et semblés bé, m’ho hauries de dir demà abans de les NN del matí. Jo després me’n vaig a dinar a fora i en Castellet també fuig. Cordialment, Baltasar.

El debat amb Jordi Solé Tura sens dubte hauria estat un altre i, potser, una [altra] cultura hauria emergit. ...... Mesos abans d’aquest encontre a Vallvidrera, Edicions SO, empresa el director literari de la qual era Josep M. Castellet, havia iniciat una nova col·lecció, «Antologia Catalana», sota la responsabilitat de Joaquim Molas. Des de molts punts de vista, aquest projecte editorial es pot considerar com un dels més significatius d’una metodologia, el realisme crític, que tant Molas com els seus deixebles aplicaran a l’anàlisi de la literatura i la cultura catalanes. Cada volum d’aquesta col·lecció es cloïa amb unes taules cronològiques on els apunts biogràfics de l’autor corresponent s’acaraven amb anotacions d’altres esdeveniments, tant de la història local com de la universal. El devessall de dades diverses i l’inevitable arbitrarietat que s’aplicava en la seva selecció no impedien que el lector pogués fer-se una síntesi particular de

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 15

PRÒLEG

cada època. L’eix de la història pesava —i molt— en un mètode que es volia compromès. Els esments que al llarg del debat es fan a situacions concretes del seu present són més aviat escassos; malgrat tot, entre els participants podríem destriar els que recorren a la història fins a l’abús per a explicar tota realitat social i cultural, d’altres que hi mantenen una prudent distància fins al desdeny elegant; Castellet, per exemple, ja hi insinua l’estructuralisme com a dic de contenció. L’interès d’aquest debat radica en el moment concret en què es va fer. I l’anàlisi de les circumstàncies (i de les esperances a poder-les transformar) és el principal al·licient de la seva lectura. Si imitéssim la metodologia del realisme crític, podríem, no dibuixar una taula cronològica, sinó esmentar un seguit de fets, de circumstàncies, que emmarcarien el temps d’aquest debat. Podrien, sens dubte, ser uns altres fets: i treure’ls i posar-los fins ad nauseam per manera de construir realitats que, a cops de canell, s’anirien fent i refent com la imatge d’un calidoscopi. Segur que la tria d’esments que proposo no seria la de cap dels participants en el debat, ni tampoc la de cap dels seus lectors. [La] història, ja fa temps, va deixar de ser el gran i únic relat. — Les revoltes estudiantils i la seva repressió marquen indefectiblement els anys seixanta: l’asseguda d’estudiants a la Universitat de Berkeley el NVSQ; la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent dels caputxins de Sarrià, altrament dita, la Caputxinada, el NVSS; o la matança d’estudiants a Mèxic el NVSU. L’increment substancial durant aquesta dècada del flux d’estudiants a les universitats —un flux que, per altra banda, ja no era procedent bàsicament de la burgesia il·lustrada— implica la creació de noves estructures educatives pràcticament a tot Europa. El NVSU s’inaugura la Universitat Autònoma de Barcelona. La socialització de la universitat era un fet imparable que transformava una institució secular de la cultura. — El NVSP es publica a Barcelona una biografia de Mao Tse-Tung escrita per George Paloczi-Horvath, líder iugoslau del nou socialisme que s’entrellucava a l’altra banda del teló d’acer. El volum era prologat

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 16

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

per un jove militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), Miquel Roca Junyent. La dècada dels seixanta testimonia que el Partit ha de deixar d’acompanyar-se només per un article definit i que cal acompanyar-lo d’un complement nominal. Tothora apareixen esquerres a l’esquerra de l’esquerra que esberlen el granític partit comunista. El trotskisme o el maoisme, i els respectius entrismes o senders lluminosos, entren a escena. — Les sessions del Concili Vaticà II, convocat per Joan XXIII, de breu i significat papat, marquen el primer lustre de la dècada i transformen la institució més secular d’Occident; massa o no prou, segons cada parròquia o fidel. L’NN de maig de NVSS es convoca a Barcelona una insòlita manifestació de capellans que protesten per les tortures infligides per la Policia Nacional a un estudiant comunista. La concentració acaba amb sotanes arremangades i corredisses. Les elits culturals catalanes dialoguen amb l’Església sobre la ruptura d’una tradició que evidencia la laïcització galopant de la societat i de les seves cultures. — Recital de Raimon a la Universitat Complutense de Madrid al maig del NVSU. Els estudiants madrilenys coregen les cançons del cantant de Xàtiva. La Nova Cançó assoleix uns processos d’identificació entre llengua catalana i progressia de dimensions significatives dins i fora de les seves fronteres lingüístiques: lo nunca visto. «Per unes quantes hores / ens vàrem sentir lliures, / i qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure», ens recordarà Raimon d’aquell «NU de maig a la Villa». Beatles, molts Beatles. L’estiu del NVST es publica Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, considerat per la revista Rolling Stone, el OMMP, el millor àlbum de tots els temps (quins temps?, quins àlbums? Al segle XXI la història se’ns ha escurçat vertiginosament). A començaments del NVSU Frank Zappa publica el seu tercer disc, We’re Only in It for the Money. La contracultura més àcida ja posava cap per avall una onerosa i insòlita indústria cultural, de consum planetari, vestida de flower power. — La massacre de París el NT d’octubre de NVSN per les protestes contra la guerra d’Algèria deixa un balanç de víctimes sinistrament in-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 17

PRÒLEG

cert. S’hi encunya un nom, la ratonnade, perquè els algerians, segons la terminologia racista, són ratons: ni tan sols són quantificats amb precisió els morts llançats al Sena. L’Estat, un estat reconegut com a democràtic, adverteix que està disposat a tot per a defensar-se. Els anys seixanta passen vulgues o no vulgues per Algèria, Palestina, Biafra o el Vietnam. La qüestió colonial esclata violentament a Europa per a marcar fins al dia d’avui la vida de tots, citoyens inclosos. El catalanisme pren nota, difusa i interessada, de la Resolució NRNQ de l’ONU (NQ/NO/NVSM) i esguarda pel retrovisor els nous nacionalismes africans i asiàtics, els quals són saludats pel filòsof (marxista) Jean-Paul Sartre com «el major esdeveniment de la segona meitat del segle uu». El pensament postcolonial irromp en l’escenari cultural d’arreu, de manera potser vaga al nostre país, «de ben lluny, de ben lluny», per a reaprofitar Raimon, però imprescindible per a analitzar el nostre temps. — «Pim, pam, pop», així es titula una obra de l’Equipo Crónica, un dels col·lectius artístics que, des del País Valencià, van contribuir a situar l’art pop en l’esfera artística espanyola. Es començava així a trencar una hegemonia presidida per personalismes totpoderosos i per abstraccions abstruses, les quals havien estat tolerades, àdhuc promocionades, pel règim. Es donava pas a un estil més assequible, a voltes deliberadament banal, però que aconseguia inquietar els entesos i els llecs. Al desig exprés de desmitificar el llenguatge de l’art s’hi sumava el combat per a posar fi al franquisme. — Les dones. S’ha dit que aquesta dècada va ser la de la revolta feminista. Si revisem, però, el llistat de líders estudiantils o de partits i grupuscles, pocs noms de dona trobarem a la palestra. L’oposició catalana i catalanista també practica incautament —i, per això, doblement dolorós— un corró patriarcalista. Maria Aurèlia Capmany escriu indignada una carta a Jordi Carbonell (OU/V/NVSV), director literari de l’Enciclopèdia catalana, per la vergonyant entrada que han dedicat a Caterina Albert: «Si visquéssim en un país mitjanament lliure, on la nostra cultura tingués audiència pública, avui faria un article titulat: ASSASSINAT DE VICTOR CATALÀ, l’enviaria als diaris i reclamaria el cap dels responsables. Reclamaria concretament que es fes una acció pública i

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 18

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

col·lectiva per evitar que l’herència cultural que ens pertany a tots sigui malmesa i atropellada per una colla d’insensats pseudo-científics». L’article va quedar al pap i el feminisme encara trigà uns anys a disposar d’espai i reconeixement socials. — I, és clar, el maig francès: la imaginació al poder, les barricades, la chienlit, els situacionistes i el Partit [sic], que no sap molt bé on posar-se. El OV de maig, dia de consell de ministres, De Gaulle no compareix i passa la frontera en helicòpter en direcció a Baden-Baden per a hostatjar-se a casa del seu amic Jacques Massu. L’Estat tremola. No sabem què li va passar pel cap, però el resultat és que l’endemà, PM de maig, De Gaulle, de setanta-set anys, fa un discurs per la televisió on anuncia la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria de noves eleccions. Un milió de francesos es van manifestar per a mostrar-li el seu suport. Es van cridar consignes esgarrifoses, perquè encara reverberen en l’actualitat, com «la France aux français», o d’altres que feien glaçar la sang, del tipus: «Cohn-Bendit à Dachau». El gaullisme va guanyar les eleccions i l’ordre, per a escàndol dels que havien fet costat als estudiants, es va consolidar com l’opció de la majoria. .... Alguns dels protagonistes dels anys del vèrtex o del mateix maig del NVSU han interpretat aquest període com la confirmació que qualsevol esperança de canvi sistemàtic o revolucionari ha de ser, a la llarga, frustrada. Membres d’aquella esquerra a l’esquerra de l’esquerra són ara els que sostenen que tot plegat ja es veia venir i que en el fons no va passar gairebé res. Revolucionaris d’antany han estat integrats en grans corporacions econòmiques, polítiques o acadèmiques, en opcions d’ordre, d’estabilitat i de guanys assegurats. De l’antitotalitarisme o del filoanarquisme juvenils, s’han passat al neoliberalisme més desacomplexat. Pot arribar a semblar que l’objectiu d’aquell període convuls era prendre inopinadament la paraula per a convertir-la en mer espectacle. Eren joves i, vet aquí, rebels. La joventut rebel és una de les categories sociològiques que es van esgrimint amb tota naturalitat per a explicar (o justificar) uns fets d’unes

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 19

PRÒLEG

dimensions que van incumbir més d’una etapa biològica. Com que les universitats estaven superpoblades, el jovent, que ja per natura és rebel, en va muntar una de grossa: «Com les rates o altres animals —deia Raymond Aron tot just l’any NVSV— quan es veuen obligats a viure en una densitat excessiva dins d’un espai limitat». Si rellegim els fets d’aquell període hauríem de començar a admetre que, de fet, els estudiants no van fer només d’estudiants, sinó que van ser reveladors d’una crisi general, portadors d’un poder de ruptura; i no ho van ser pas tant els intel·lectuals i els polítics, que es van mantenir, molts d’ells, discretament situats als seus corresponents espais. Atribuir al jovent els canvis de tot ordre que van succeir en aquell període és perdre de vista el context enormement violent de la Guerra Freda o, en el nostre cas, del franquisme. S’ha dit, i crec pertinent anotar-ho a propòsit del debat que s’edita, que els moviments de revolta en la inflexió dels anys seixanta i setanta van prendre la forma d’experiment polític, de desclassificació, pel fet d’alterar l’assignació natural d’espais. L’aliança, per exemple, d’obrers i estudiants, o l’assumpció de reivindicacions antiimperialistes per part d’amplis sectors socials de la metròpoli, deixen fora de joc les tradicionals forces polítiques; sobretot, la que volia representar en exclusiva l’espai de l’esquerra, la del Partit Comunista. La dislocació política és un dels efectes més visibles d’aquells anys. Teresa Pàmies va escriure Si vas a París, papà..., un testimoni impagable en forma de dietari sobre la seva experiència del maig del NVSU. Una ortodoxa veu del Partit Comunista s’enfronta amb un seguit d’esdeveniments que la descol·loquen i la interpel·len constantment. Tota la vida lluitant per la revolució i quan arriba —i no te l’esperes, perquè no l’has muntada tu— emergeixen sentiments i pensaments contradictoris. «La por que nosaltres, amb el nostre seny i la nostra experiència assolida amb tantes relliscades i pocs encerts, retardem l’adveniment d’un món que aquell noi exigeix i necessita. [...] La por que tot això siguin entrebancs a la revolució i que, a força de posar-li troncs entre les rodes, acabem aturant-la, encallant-la per sempre [...]. O potser es tracta, senzillament, de la por d’haver-nos fet, de sobte, vells» (PÀMIES OMNU: NOTNOU). Pàmies reporta la por al que significa la revisió del propi bagatge personal i del Partit; la por a l’assumpció d’una responsabilitat, si no antirevolucionària, d’un agre distanciament respecte a aquesta revolució; i, per a acabar, una por que, com totes, és estrictament personal:

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 20

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

la de fer-se vella i, per això, naturalment reaccionària. (Fa poc, a Barcelona, es cridava i constatava que «sense els avis, no hi ha revolució». Però, és clar, això és una altra història.) La dislocació es va fer present de seguida en [la] cultura catalana i el debat ho testifica. La resistència cultural catalana de la postguerra, tan enormement concèntrica, entotsolada per la ferocitat del règim franquista i per un olimpisme que maldava per preservar-la en la seva puresa, havia entrat en crisi feia una dècada. Al purisme, als prohoms i als almogàvers, s’hi fa una referència constant en aquest debat, majoritàriament per a culpar-los d’una situació escleròtica per la voluntat dels cinc participants d’ultrapassar d’una vegada per totes aquesta fase que, malgrat tot, responia a un context. I, en el debat, és Castellet, un dels menys historicistes i potser un dels més distants d’aquests cercles resistencials del catalanisme, qui en reivindica la labor i, fins i tot, n’admet la continuïtat. Ara bé, els cinc intel·lectuals (auto)convocats a Vallvidrera assumeixen precisament el seu paper i el seu espai: el d’intel·lectual. Analitzen, veuen i preveuen la realitat del que és la cultura catalana des del seu coneixement, la seva maduresa i la seva expertesa; sense, en cap moment, posar sota sospita el rol que s’han assignat. En la punta del vèrtex dels anys de canvis, diverses anàlisis situen, entre els seus protagonistes, el qui llavors era considerat l’enfant terrible de les lletres catalanes, Terenci Moix, que escometia la cultura catalana, la de la Catalunya ideal, armat d’estètica pop, des de la més mel·líflua i internacional, tipus Snoopy, fins a la més castissa, model Guerrero del Antifaz. I va ser aquest autor, un jove manifest a qui Joaquim Molas feia de mentor, que va titllar de manera ocurrent actituds contraposades, com la de patufistes versus vedettes, és a dir, la dels models carrinclons del catalanisme enfrontats a les actituds pretesament cosmopolites i modernes dels joves intel·lectuals. Convé tenir present que les tendències com el pop o el camp que van irrompre en el context cultural català del moment van tenir una repercussió considerable i, potser, no han estat prou ponderades. La indústria de l’oci als anys seixanta havia esdevingut un element decisiu que qüestionava tant el mercantilisme sublimat de la cultura, de l’art, com també el de la ideologia. Fer país, construir una renovada i àmplia catalanitat, passava per crear plataformes de producció cultural destinades a un públic majoritari i entrar, de totes totes, en la societat de consum. El rellançament d’Edi-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 21

PRÒLEG

cions Proa i el d’Edicions SO són mostres prou eloqüents d’una cultura que volia guanyar-se el carrer, d’un gir d’orientació del catalanisme del qual tots cinc integrants del debat van ser, en poca o en gran manera, partícips. Fou precisament al NVST quan Òmnium Cultural, després d’entrebancs i prohibicions, va rebre el vistiplau de l’Administració franquista i va desplegar una intensa activitat pública. La cultura catalana volia ser a camp obert, a la intempèrie d’un mercat, i, malgrat tots aquests esforços i aquesta gosadia, era qualificada de cultureta. Al final de la dècada, Castellet i Molas, en sengles columnes a Serra d’Or, reflexionaven, amb un to de desencís, sobre un present de canvis i incerteses. «La dècada començà —escrivia Molas— amb aires de compromís i amb uns ideals de vida confortable; amb el temps, els ideals han fet crisi d’una manera espectacular i han deixat molta gent a la intempèrie [...] l’ortodòxia i el pacifisme del NVSM han esdevingut heterodòxia de sang i fetge sense que fins ara hagi aportat unes alternatives clares i raonables» (MOLAS NVSV: QR). Castellet, a la columna del costat, posava noms i cognoms a la confusió: «La sensibilitat “camp” —diu Susan Sontag— ens atrau i ens ofèn. En efecte, no tots els temps són clàssicament rodons i perfectes: més aviat tendeixen a ésser contradictoris i mancats. Que la sensibilitat “camp” —que busca moltes vegades l’exaltació del mal gust i de la vulgaritat popular— sigui una sensibilitat molt estesa en la generació jove només vol dir que aquesta reclama un dret inalienable: el de viure plenament les contradiccions del seu temps, les quals poden fer d’un sarcasme la condició de la seva veritat» (CASTELLET NVSV: QR). No triga gaire a passar que els sarcasmes i les seves corresponents veritats esclaten al bell mig de la catalanitat. Un net del prohom més car de la cultura catalana, Carles Riba, és vetat al sacrosant Palau de la Música Catalana. Pau Riba, com a reacció, envia un (altre) noi del Poblesec, Jaume Sisa, a dur una botifarra guarnida amb un llaç de la senyera a la direcció de la venerable institució. La contracultura no admet genitius: ni vol ser convencionalment cultura, ni vol ser d’enlloc. Ara bé, l’heterogeneïtat i les contradiccions acaben, a la curta i a la llarga, configurant cultura i, a més, són escenaris avinents per a la reflexió; funció primordial, direm de passada, de les avantguardes. Si més no, aquests elements més marginals del final dels anys seixanta i l’inici dels setanta també van ser presentats en el seu moment com a valors de la nova ca-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 22

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

talanitat. La pulsió teleològica del «Pus parla en català, Déu li’n don Glòria» no només no cessava, sinó que acreixia una palestra heterogènia, un star system de valors que relativitzaven o directament destruïen alguns dels determinismes que el catalanisme resistencialista havia imposat; entre d’altres, el de l’homogeneïtzació de [la] cultura catalana, que serà contradictòria o no serà. Com posen en relleu els participants en el debat, el fet de compartir (o no) una mateixa llengua, el gran símbol de la identitat en l’època nacionalista, no fa que unes persones s’identifiquin amb un mateix grup. Els cinc participants entren en el debat, o en el bucle, sobre si la cultura catalana és la que es fa exclusivament en llengua catalana. No es parla encara d’identitat, sinó que es fuig sempre que es pot de plantejaments mistificadors, de la tendència tan nostrada de fer metafísica de la tradició. Els cinc participants són, en aquest sentit, una mostra fefaent d’una laïcització radical de les elits intel·lectuals. A tot estirar s’esmenta una asèptica «entitat» que procura introduir-se en el debat amb un marxamo objectiu, que superi qualsevol pesantor romanticoide. Sí, però, que, amb la voluntat de minvar tot subjectivisme, els cincs intel·lectuals assenyalen elements que tenen, en el debat identitari actual, un valor objectiu. Els exemples que van apareixent tenen més a veure amb percepcions que té l’individu en la seva ment i amb la manera en què l’individu és percebut per la resta. És allò que ara anomenem identitat col·lectiva i que hem d’entendre com un constructe situacional evanescent, i no com un fet permanentment sòlid, objectiu; quelcom que pot arribar a ser un relat historiable, però mai serà presentat com una presència ahistòrica. [La] cultura catalana havia creat sovint un discurs compensatori en què es tendia a sobrevalorar les obres literàries (i en català), molts cops enteses com a al·legories nacionals. On no hi ha institucions polítiques que les valorin o ni tan sols reconeguin, se sol bastir un contrapoder simbòlic fonamentat en la literatura amb una capacitat relativa de generar processos d’identificació. Una flaquesa que sagaçment Ferrater Mora adverteix als seus interlocutors: es tendeix a considerar massa la literatura i, com a conseqüència, es va restringint la dimensió d’una cultura catalana in extenso fins a límits irrisoris. Segons Mercè Picornell (OMNM), en aquells anys del vèrtex, el paradigma de la normalització va substituir el discurs resistencialista, el del vell catalanisme de la postguerra. Fora interessant fer un escorcoll mi-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 23

PRÒLEG

nuciós sobre l’aparició del concepte normal aplicat a la cultura catalana. En un moment com l’actual en què es valora precisament el contrari, allò no normatiu, en què en comptes de normalitzar es promouen polítiques d’inclusivitat, de mediació o d’integració, es fa evident que aquest concepte ha periclitat fins a generar prevenció o rebuig. En el debat s’apunta, per exemple, que la normalitat és la realitat d’un poble (o una nació) monolingüe, un espai on les hegemonies culturals no són objecte de discussió. Certament, en cinquanta anys, sensibilitats a banda, les realitats d’aquests països que eren models d’hegemonia cultural —França, Alemanya o el Regne Unit, per a no moure’ns d’Europa—, s’han hagut d’enfrontar a nous reptes. El debat és una excel·lent pedra de toc sobre una tipologia prou diversa de l’aplicació de normal i normalitat a usos culturals. El normal se situava en un vague futurible i desitjable, perquè la realitat del moment, la de la Catalunya del NVST, era inadmissible per uns estàndards socials i polítics. El normal passava, per als participants en el debat, per tenir consciència nacional i de classe. I a Catalunya i a Espanya això no succeïa en bona part de la població i, per tant, n’hi havia un dèficit manifest. El normal havia de traduir-se a disposar d’institucions pròpies, d’un sistema educació o d’uns mitjans de comunicació, i res d’això no hi havia ni s’esperava. I, també, el normal es podia entendre com el que havia estat la realitat catalana abans de l’ensulsiada que representà el franquisme. In illo tempore, quan hi havia unes institucions pròpies, uns mitjans de comunicació i educatius, un públic o un sistema literari que funcionaven en català, es tenia una cultura normal. Llavors, la normalitat es podria entendre com un procés de restauració, de recuperació de les institucions i, doncs, de l’hegemonia perduda. Però si continuem amb aquesta recerca retrospectiva aviat ens trobarem amb la perplexitat que, en el passat, el normal no ha estat el freqüent, sinó més aviat l’excepcional o l’anòmal. Altre cop, doncs, pot haver-hi la temptació de la sobrevaloració, en aquest cas la d’uns períodes concrets: el de la Catalunya i el de l’Espanya republicanes, els quals no van ser tampoc absents de conflicte en tots els camps, també en els culturals. En l’important pròleg que Joan Fuster redacta el NVSR per a El quadern gris, de Josep Pla, fa una referència explícita que ens ajuda a entendre el normal i les seves contradiccions. Josep Pla és, segons Fuster,

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 24

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

l’exemple d’un autor que es va saber guanyar el carrer, ja que va ser capaç de crear un públic fidel de lectors en català en els anys de la represa, els de la l’Editorial Selecta de Cruzet. «Pocs escriptors —segons Fuster— han contribuït tant com ell a intentar de nou la reconstitució d’un “públic normal” per a la nostra literatura: per a la lectura en la nostra llengua» (FUSTER NVUP: NR). El fet que l’escriptor de Sueca utilitzi les cometes per a introduir públic normal, delata potser que cal prendre-s’ho cum grano salis, amb certa ironia i, per tant, distància. Perquè, potser, la restauració —Fuster parla de «reconstitució»— mai no serà completa ni de grans dimensions. En tot cas, un «públic normal» ha suspès els judicis de valors sumaríssims, la (doble i anormal) moralitat del vell catalanisme, i evidencia que la cultura entra de ple en una dinàmica marcada pel consum. En l’entretant, per a continuar amb la ironia, Raimon cantava allò de «Tu compres un poquet, / jo compre un poquet, / aquell una miqueta de res; / d’això en diran després: / societat de consum». Al tombant de la dècada dels seixanta i al llarg dels setanta, es va discutir una vegada i una altra, indesinenter, sobre la crisi de la cultura catalana, fins al punt, com s’ha assenyalat, de convertir-se en un tema, el gran tema. Les cultures han hagut de mostrar-se de manera periòdica afectades per canvis que han estat entomats com a desafiaments col·lectius. Sovint aquests processos de canvi i les consegüents adaptacions o recusacions s’han assimilat a fenòmens patològics. De manera que, en parlar-ne, hem hagut de fer un exercici teratològic perquè, a priori, no som normals (o, pitjor, no som sans). El fruit de tot plegat ha estat una abundosa literatura de diagnosi social i d’autoauscultacions del tipus «doctor, què m’està passant?». Recomano, en aquest sentit, els treballs de Josep-Anton Fernández, qui ha estirat al divan diversos personatges, tant militants de la cultura catalana com els no menys interessants dissidents. A partir de l’utillatge psicoanalític, amb nocions com reparació, sutura o fantasia de la novel·la familiar, és capaç d’extreure’n un gran rendiment interpretatiu, alhora que patentitza una literatura i un concepte de cultura aferrats a la subjectivitat. Es debat constantment sobre la cultura catalana, s’organitzen congressos, jornades o fòrums, es redacten biografies que són testimoni de la seva sacrificada afecció o de la seva intempestiva desafecció, sense poder-la determinar objectivament. La subjectivitat cultural es configura a través de l’altre. I aquest altre, en la societat catalana dels anys seixanta, tenia —com té ara—

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 25

PRÒLEG

molts rostres. La destrucció d’algunes determinacions socials havia situat el debat del catalanisme i la catalanitat en una lògica diferent. L’assumpció, per exemple, dels altres catalans s’ha de situar en aquest context, malgrat que l’esment de la immigració en el debat sigui escadussera i fins i tot, al capdavall, es parli més de l’emigració. Però sí que hi ha una voluntat compartida entre els cinc participants i que mereix ser destacada: la d’escriure la història de l’altre per excel·lència de la modernitat política, la història, per a dir-ho com Gramsci, de les classes silenciades. En el debat —i aquest és un dels seus mèrits més evidents— es vol tenir en compte una altra memòria, la popular, la subalterna, la pensada des de baix. S’ha de dir que aquesta lògica no sempre venia donada des de dins del catalanisme, sinó que sovint ho era per una lògica, la de l’adversari, que delimitava amb nitidesa els camps. Contra Franco no es vivia millor, però la repressió atorgava a les víctimes uns espais concrets on es podien reconèixer. Una circumstància amb què també s’havien de posar a prova aquella subjectivitat cultural i la destrucció d’algunes determinacions esmentades abans: es podia ser catalanista, àdhuc progressista, i publicar a Destino; o es podia dir, alt i clar, que sort en tenim que la literatura catalana pot comptar amb un escriptor com Josep Pla. I tot això, és clar, sense que trontollés el compromís polític i nacional, soscavant de mica en mica els determinismes del vell catalanisme. Entre aquestes determinacions socials que figuraven en la vella lògica hi havia la d’assimilar-se a l’ordre burgès o directament a la classe burgesa. Castellet i Molas ja havien intentat subvertir aquesta associació, la que per a ells representava una rància Catalunya Ideal en la seva antologia, Poesia catalana del segle uu (NVSP). Certament, de manera més programàtica que factual. En privat, Joan Fuster els atorgava confiança: «Confio —escrivia en una carta adreçada a Molas el NV de setembre de NVSO— que en resultarà una cosa combativa, realista i piripipí. En bones mans està el pandero, com diem ací. Teniu un vot meu de confiança, previ». I acabava advertint: «Les reserves vindran després» (FUSTER OMNM: QQN i QQP). En públic, Fuster n’assenyalava la virtuts profètiques: «Poesia catalana del segle uu provocará, sin duda, esa nueva poesia “realista i històrica” que, en definitiva, postula. Tanto mejor, al fin y al cabo» (FUSTER NVSQ: OU). I insinuava l’escassetat de fets que avalessin una antologia creada sota aquests postulats teòrics.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 26

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

Cal tenir present que, malgrat l’inequívoc llast ideològic del pròleg o la mateixa fragilitat de l’organització de la tria, l’antologia de Castellet i Molas va guanyar-se l’aquiescència d’un ventall amplíssim de crítics entre les files del catalanisme i de la catalanitat. Les polèmiques que va suscitar, més en clau interna i la majoria en diferit, no han de restar valor a un aplaudiment gairebé unànime pel que significava de renovació de la mirada i l’utillatge crític de la poesia i la cultura catalanes en general. Les reprovacions més dures al treball de Castellet i Molas van venir amb la lògica precisament contrària. Crítics del règim com l’escriptor falangista Rafael Manzano, en l’article «Cuando la poesía se convierte en política. Los olvidos y desaciertos de un reciente libro sobre Cataluña» (El Español, O/NN/NVSP), sermonejava: «Se equivoca patéticamente, a nuestro entender, cierto intelectualismo catalanista tocando el tema proletario: significa que desconoce la historia de los movimientos sociales en Cataluña. Y que no pone atención al presente censo laboral ni a sus apellidos. Muchos (como en cierta fecha le ocurriera a personalidad tan il·lustre como Puig y Cadafalch) se acostaron soñando una Cataluña Ideal y se despertaron entre los incendios de conventos, voladuras de puentes y empresas fabriles, de una “Semana Trágica”». Un goyesc —i negre— advertiment: els somnis de la raó de la intel·lectualitat catalanista provoquen monstres proletaris i anticlericals. Manzano, al capdavall, comminava el catalanisme que no s’equivoqués d’adversari i no es deixés endur per un confús comunalisme social: l’altre, l’obrer, era el perillós. Torno al diari de Teresa Pàmies del maig del NVSU. S’inicia en un context on no es fa cap referència a la revolta estudiantil, sinó més aviat en un context que és clarament un parèntesi respecte al que està passat al Quartier Latin. Pàmies retrata unes jornades que celebren la Festa del Llibre Català, aquell any dedicades al centenari del naixement de Pompeu Fabra. En aquella vetllada parisenca desfila la plana major de l’exili catalanista —el president Tarradellas o la vídua de Companys— per a escoltar Joan Coromines, professor de la Universitat de Chicago, que ha de parlar del gran mestre. Havia d’haver pronunciat la seva conferència a la Sorbona, però s’ha hagut de suspendre perquè hi ha revoltes. Coromines duu el parlament preparat en francès i en aquesta llengua parla davant l’estupefacció d’un públic majoritàriament català. [Les] cultures de l’exili eren també unes altres: complexes, endiastrades, contradictòries.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 27

PRÒLEG

A la Festa del Llibre Català de París del maig del NVSU s’hi ha convocat un elenc dels nous intel·lectuals i creadors de la Catalunya endins. S’hi esmenten Maria Aurèlia Capmany, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Solé Tura, Josep Termes, Joan Triadú, Enric Bastardes, Guillermina Motta o Josep M. Castellet, qui de resultes de l’avinentesa escriurà la crònica del maig del NVSU per a Serra d’Or titulada «París era una festa». Pàmies apunta la mala astrugància que li provoca l’Òmnium Cultural de què ha parlat en Triadú; ja hi havia una guerra declarada entre Tarradellas i la directiva d’Òmnium que l’escriptora omet. Tanmateix, se centra en una altra situació que li ha provocat encara més incomoditat. En resposta a un jove soixante-huitard que potser s’ha despistat de sala i que s’ha exclamat que no es parli de l’anarquisme català, Josep Termes vol i dol. A l’historiador de l’obrerisme català li hauria agradat parlar del Noi del Sucre, però no ho ha fet perquè, com intenta justificar, no escau, no és el moment [!?]. «Els emigrats esteu aquí segurs de lluitar organitzant festetes —radiografia Pàmies— i els d’allà vénen a París a gemegar una mica, a justificar-se per no haver fet més, i uns altres heu anat acceptant la situació, gemegant aquí, firmant un document allà, organitzant “festetes del llibre català” i col·loquis de pa-sucat-amb-oli; exposicions de gravats “prohibits” (que mai no intentaran exposar-se a Espanya), i arriba l’any NVSU sense poder parlar ni del Noi del Sucre» (PÀMIES OMNU: NM-NN). Tant en la diàspora com en l’interior, la política anava per una banda i la vida quotidiana, per una altra. El contrast entre les paraules i els fets, entre la vida militant i l’ordinària, entre la poesia que es pretenia i la que hi havia, o entre el públic i el privat, clivellava qualsevol intent de retratar la situació. Les aspiracions d’un país altre, d’una realitat altra, reforçaven un estat latent de desig frustrat, de veritat ocultada, la qual havia de postergar-se fins un demà incert per a ser finalment dita. L’assaig de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (NVST) i, una mica abans, Els burgesos catalans d’Antoni Jutglar (NVSS) prevenien que les relacions entre la burgesia, amb tots els seus aparells organitzatius, amb el catalanisme havien estat molts cops tàctiques, instrumentals. Que hi havia una burgesia que es presentava com a catalanista i que havia apostat per Franco. Potser per això, per defugir una fricció de lògiques, no tocava parlar del Noi del Sucre ni al París insurrecte del maig del NVSU.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 28

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

Vull acabar amb Porcel. Just en el vèrtex entre els seixanta i els setanta, quan la febrada anarquistoide va tenir —segons confessió pròpia— el moment més àlgid, l’escriptor treballa a París en La revolta permanent. Tal vegada és un dels seus millors llibres i juntament amb Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, representen un biaix interessantíssim de la narrativa catalana d’aquella dècada i que explicita algunes de les coses que he anat apuntant. En Joan Ferrer, el vell anarquista exiliat a París, Porcel va a buscar l’especificitat, la individualitat del moviment obrer, i, per a fer-ho, refusa tant com pot els conceptualismes i les generalitzacions. Intenta fer aflorar una memòria obscura que la història oficial escamotejava. Ja no són els grans catalans d’ara, sinó un fil subterrani on pretén descobrir la revolució permanent. Grava el seu testimoni, el transcriu i el repassa i reescriu; basteix una excel·lent animatografia psíquica. A l’Arxiu Molas trobem una carta de Porcel on li relata el procés d’elaboració d’aquest llibre, les cintes de magnetòfon, la voluntat de construir una història des de la base o, també, l’enfarfec que li produeixen [la] cultura catalana i el seu nefast context: París, OM de juliol, NVTM Joaquim, Fa un mes i mig que sóc aquí. Visc davant del Sena, de Notre Dame. M’agraden els arbres, el riu que davalla, el pintoresquisme juvenil del Quartier Latin. Passejo molt per les vores de l’aigua. A vegades em trobo molt sol i dubto del sentit de tot el que faig. Però continuo perquè penso que això em serveix i que puc fer un llibre que, almenys en una part considerable, nou i bo i útil. El títol pot ser La revolta permanent: l’any NUUM Kropotkin usà aquestes mateixes paraules per definir l’anarquisme, prop de mig segle abans que Trotsky les posés com a títol al seu farragós llibre. Cada dia gravo cintes magnetofòniques durant unes tres o quatre hores amb Joan Ferrer, la vida del qual estic escrivint. Va començar treballant seixanta hores a la setmana i acabà amb quaranta i presidint el Comitè Revolucionari que inicià i feu les col·lectivitzacions a Igualada. Dirigí, també, després de Peiró, el diari vespertí Catalunya, de la CNT, en català, el primer any de la guerra civil. És un anarcosindicalista de setanta-quatre anys i de tercera fila: vull dir que es

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 29

PRÒLEG

tracta d’un tipus de base, d’un lluitador constant amb la pistola, l’article periodístic, els Comitès. Un dels molts milers per al qual la revolta és, abans que no res més, un fet visceral, com diu Guérin. A través d’ell, surt tota la història de l’obrerisme més reivindicador —al poble, a Barcelona— de tot aquest segle català: constitució de la CNT l’any NVNM, vagues del tèxtil, La Canadenca, el Lliure i l’Únic, República, Revolució de juliol del NVPS, pugna amb els comunistes, el front de guerra, la desfeta, camps de concentració, vagar per França, l’anarquisme a l’exili... fins avui mateix. Paral·lelament, durant aquest mes i mig només he llegit literatura anarquista: Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Nettlau, Guillaume, Malatesta, a la vegada que història del moviment: Makhno i Ukraina, Cronstadt, Espanya... I he parlat i discutit del tema amb gent d’aquí. Ha estat, és, com una mena d’immersió. Feia anys que volia fer això, dedicar-me plenament a fer un llibre, sense interferències —a penes si he fet dos articles per a Barcelona—. I he retrobat el vell Kropotkin, que jo llegia —editat per la casa Samper, de València— als deu i dotze anys, que treia de la cambra del meu oncle maçó i més o menys anarquista —la narració L’heretge—, i que tan bé s’adeia amb l’esperit de la gent andritxola dels anys quaranta, els últims emigrants a les Antilles. No serà el meu llibre, però, una apologia ingènua. Serà una narració de fets. N’he escrit provisionalment una part. I és curiós: fins i tot penso que hi haurà una renovació gairebé total del meu estil. Els adverbis, els adjectius, a penes hi surten. La sintaxi i els substantius ho fan tot. És com tornar a començar. O un retorn conscient a la força de la simplicitat. Idea que presideix, també, els fets i el sentit del llibre: serà la història a l’inrevés. El dret de la propietat, la política, el menjar, el terrorisme, tot vist amb uns ulls nous, a repèl de l’intel·lectualisme, de la història explicada a través dels personatges i dels fets importants: un refer el teixit completament des del poble, des de la base. Encara estaré una setmana o dues aquí. És possible que després me’n vagi a Andratx a redactar el llibre. Un cop feta la primera versió, tornaré aquí i el llegirem amb en Ferrer, afegint i corregint. Després, escriuré l’original definitiu. I ho faig sense pensar en la censura, malgrat que sé que els problemes seran molts. Però ja ho veurem. Vull publicar, a més, el llibre al país. Faré els viatges a Madrid que calguin per defensar-lo. El país... No sé pràcticament res de Catalunya, d’Espanya, aquí. Estic quasi absolutament desconnectat. Per alguna carta, per algun diari, m’en-

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 30

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

tero escadusserament d’alguna cosa. No crec que aquesta vida que porto sigui ideal. Però menys crec que ho és la de l’olla barcelonina: em fot una sensació d’inutilitat! Quanta microfolleria! Em recorda aquella frase d’O’Neill: «Som unes grans granotes dins petits bassiots». Confusió, pèrdua de temps darrera bestieses, minúscules vanitats, i en definitiva a penes res: patumisme local i flac, un país sense construir, cap panorama més o menys definit. És un fet tan natural, escriure en català, i és una merda tan corrupta la nostra cultura i el context que la sacsa! T’asseguro que a mida que em sento més segur literàriament i econòmicament, m’interessa menys l’aconseguit i més les possibilitats d’aventura fins a l’arrel de les coses —o almenys les arrels que intueixo—. I si m’equivoco, m’és igual: el perdre ni m’importa ni em fa por. A més, ¿què vol dir, perdre? Jo noto que sóc més jo que fa dos anys. No creguis que floto. Fa un parell de setmanes que vaig escrivint mentalment aquesta carta. És un breu resum de coses, actituds, plans. N’hem parlat a vegades. Ara estan en marxa. Bé, salut, Baltasar Joan Ferrer (per a Baltasar Porcel) OM, rue de la Forge Royale París-IX

A Castellet li agradava citar Gramsci. En els apunts d’una conferència n’emprava la citació següent: «Hay que hablar de lucha por una nueva cultura, esto es, por una nueva vida moral que debe estar ligada a una intuición de la vida hasta que se transforma en un nuevo modo de sentir y ver la realidad». Aquesta nova manera de sentir i veure la realitat no va acabar d’arribar mai. Si més no, en va quedar el testimoni d’una aspiració. I també el registre del desencís ulterior. Entremig, una feina ingent de construcció, d’elevar ponts entre els uns i els altres, de despertar consciències. L’entrevista que Porcel va fer a Castellet per a Serra d’Or es titulava «Cap una nova vida moral» i es va realitzar al París postrevolucionari.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 31

PRÒLEG

Hi compareix l’esperit del maig del NVSU, se senten tots dos —diuen— com joves, perquè no han caigut en «l’apatumament». Volen liquidar la llosa del passat, cosa que els ha determinat fins llavors: «Des de fa posem tres anys —comenta Castellet— m’espanto cada dia una mica més de tant de llast del passat, de tants remordiments, de tant badar, com ens frena». Cal lluitar contra la irracionalitat moral, material i política; destruir d’arrel la falsedat, la hipocresia que l’estintola. «Dissociar la política de les altres activitats humanes és sempre catastròfic.» I deriva als joves, aquesta categoria sociològica en què es dipositaven tantes esperances —o s’eximien de no poques responsabilitats—, el poder de transformació: «Mira: crec que ha arribat l’hora que dues dotzenes de joves iconoclastes competents facin foc nou. Això ens revitalitzaria. Però no ho fan...». Porcel acaba l’entrevista amb un to melangiós, com el que va emprar en la carta a Molas. El desencís, potser, de no assolir la revolta permanent, la nova vida moral anunciada: Som devora el Sena. Davalla mansa l’aigua grisa, bruta, i mor el dia. Una immensa nostàlgia sura en aquest capvespre plomós. Nostàlgia de tot el que no tenim. Cau un branquilló d’un salze i se’n va, riu avall, cap a la mar (PORCEL NVTO: QQR). .....

Els premis Serra d’Or en l’edició de l’any NVSU que es van concedir a obres publicades el NVST van ser per a les següents: Com un núvol lleuger, de Marià Manent, en l’apartat de poesia; Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo, en el de novel·la; La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda, en el de contes; Arran de mar, de Baltasar Porcel, en la secció de prosa narrativa no imaginativa; i, finalment, Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura, en la secció d’assaig. El jurat que va signar l’acta el NO de gener de NVSU era constituït per Josep M. Castellet, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joan Triadú i Joan Lluís Marfany. Aquell mateix gener Castellet assistia al Congrés Cultural convocat per Fidel Castro a l’Havana, vuit anys després de proclamarse la revolució socialista.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 32

DEBAT SOBRE [LA] CULTURA CATALANA

A l’octubre, Pau Riba i Jordi Pujol Cortès editen un single que conté dues cançons: Noia de porcellana i Els morts de l’any QM. Ah! som els morts de l’any QM que venim del paradís Dalt del cel la vida és blanca i l’estar-s’hi es fa avorrit. Decidírem de fugar-nos i vam fer-ho ahir a la nit perquè ens era insuportable aquella presó feliç que ens donaren com a premi per haver estat bons fadrins.

Jordi Cerdà Subirachs Abril de OMNV

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 33

kçí~=~=äÛÉÇáÅáμ

Per fer aquesta edició he tingut en compte tres testimonis: el mecanoscrit conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, procedent del llegat de Joaquim Molas, i dos mecanoscrits conservats a la Biblioteca de Catalunya, procedents del llegat de Josep M. Castellet. Els tres testimonis són còpies del mateix original mecanografiat, per bé que la còpia de Vilanova i la Geltrú disposa d’esmenes manuscrites de Joaquim Molas que han estat considerades en aquesta edició. He actualitzat els criteris ortogràfics i els ortotipogràfics, així com també he suprimit alguna repetició o resolt alguns anacoluts que destorbaven la lectura. Vull fer constar el meu agraïment a Míriam Albà, Miquel Marzal i Elisabet Ferrer de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Anna Maria Gudayol, Conservadora de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, als meus companys de l’Aula Molas i al meu punt fix de l’atles Molas, Enric Bou. Així mateix, i molt especialment, a Montserrat Comas que ha estat Directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 34

_áÄäáçÖê~Ñá~=

Patricia BADENES SALAZAR, Fronteras de papel. El mayo francés en la España del SU. Madrid: Cátedra, OMNU. Josep M. CASTELLET, “Mitologies de la nova generació”, Serra d’Or, núm. NON (NVSV): QR. Josep-Anton FERNÀNDEZ, “Catalan Autobiographies between Resistance and Normalisation: Cuts, parentheses, and Sutures in Joan Triadú’s Memòries d’un segle d’or” a Funcions del passat en la cultura catalana contemporània. Edició de Josep-Anton Fernàndez i Jaume Subirana. Lleida: Punctum, OMNR, p. ORT-OTQ. Joan FUSTER, “Poesía e historia”, Destino núm. NPUM, NULNLNVSQW=OU. Joan FUSTER, “Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla” a Josep PLA, El quadern gris. Barcelona: Destino, NVUP, p. NNJSU. Joan FUSTER, Correspondència NO, Oa part. Edició dirigida per Antoni Furió. Volum preparat per Josep-Vicent Garcia i Raffi. València: Edicions PiQ, OMNM. Joaquim MOLAS, “L’adéu a la dècada dels seixanta”, Serra d’Or, núm. NON (NVSV): QR. Joaquim MOLAS, Fragments de memòria. Fulls del dietari. Lleida: Pagès Editor, NVVT, p. UU-UV. Joaquim MOLAS / Baltasar PORCEL, “Esperant la tardor, recordant primaveres” Conversa transcrita per Xènia Bussé. El Temps, núm. URQ (octubre, OMMM), RQ-SP Teresa PÀMIES, “Si vas a París, papà”... Diari de maig de NVSU. Manresa: El Tigre de Paper, OMNU. Mercè PICORNELL BELENGUER, «“Aquella estranya neurosi col·lectiva’” Crisi i continuïtats en la cultura catalana en el vèrtex NVSV-NVTM»

tripa_debat_cultura_serie assaig 04/09/2019 12:51 Página 35

BIBLIOGRAFIA

a Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà. València: Universitat de València, OMNM. P. OV-RQ. Baltasar PORCEL, Grans catalans d’ara, Barcelona: Edicions Destino, NVTO. Kristin ROSS, Mayo del SU y sus vidas posteriores. Ensayo contra la despolitización de la memoria. Madrid: Ediciones Acuarela, OMMU [May ’SU and its afterlives, OMMO].

coberta debat_cultura03_Maquetación 1 05/09/2019 12:43 Página 1

Rosa Congost

Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar, 1924-1939 Marc Andreu Acebal

Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana Francesc Casares

Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Eduard Riu-Barrera (ed.)

Viatge a la Rússia soviètica Visions catalanes de l’URSS (1920-1941)

La nova escola Arquitectura i política a l’època del Modernisme (1888-1906) Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939) Esteve Riambau

Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil

Jaume Muñoz

Perseguint la llibertat La construcció de l’espai socialista a Catalunya (1945-1982)

Debat sobre [la] cultura catalana

Judith Rohrer

Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

Maria Campillo (ed.)

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 Margarida Casacuberta

Víctor Català, l’escriptora emmascarada

Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura

BIC DNS, JFC, 3JJPK, 1DSEJ ISBN 978-84-16853-35-9

100 Assaig

Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel

Debat sobre [la] cultura catalana