El vertigen dels dies, Gustau Muñoz

coberta GMuñoz_Maquetación 1 19/07/2019 13:20 Página 1

Maria Àngels Anglada

LES CLOSES Katherine Mansfield

“La mirada de Gustau Muñoz té la profunditat del microscopi i la perspectiva del telescopi, i en el seu focus s’encabeix tota la cultura.”

Martí Domínguez, eldiario.es

Joseph Roth

VIATGE A RÚSSIA Joseph Conrad

LA LÍNIA D’OMBRA August Srindberg

LA GENT DE HEMSÖ Santiago Rusiñol

TEATRE POLÈMIC Julià Guillamon

EL TREN DE LA BRUIXA Joseph Conrad

LA FOLLIA D’ALMAYER Simona Škrabec

TORNO DEL BOSC AMB LES MANS TENYIDES Gertrude Stein

AUTOBIOGRAFIA D’ALICE B. TOKLAS Terenci Moix

Sobre el teló de fons dels vint anys (1995-2015) en què el País Valencià fou sotmès a una prova molt dura, Gustau Muñoz convoca en aquestes notes un seguit de personatges, de situacions i d’ambients que conformen un retrat de grup, intel·lectual i polític, de tota una generació. Al costat d’evocacions personals com la de Carmen Alborch o Doro Balaguer, i de la lectura d’autors com Josep Pla, Ernest Lluch, Jorge Semprún o Carlo Ginzburg, hi ha una mirada propera sobre Catalunya i el seu procés, així com una reflexió sobre un món on la democràcia està amenaçada per fenòmens com els de Salvini, Bolsonaro o Trump.

«El sentit de fons d’aquests textos —d’aquestes notes per a un dietari— és la interrogació. La indagació sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Tenen un abast d’indagació col·lectiva, en el terreny polític i social, però també tenen un sentit d’indagació personal. Un component introspectiu o autobiogràfic marcat, que el lector copsarà de seguida».

BIC DN, 3JMG, 1DSET, 2ADC ISBN 978-84-16853-33-5

TERENCI ALS USA Joan-Daniel Bezsonoff

LES SET VIDES D’UN GAT RUS

Literatures

EL VERTIGEN DELS DIES

DIARIS

GUSTAU MUÑOZ

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

GUSTAU MUÑOZ

EL VERTIGEN DELS DIES NOTES PER A UN DIETARI

GUSTAU MUÑOZ (València, 1951) és economista, assagista i traductor, a més d’un activista cultural i cívic. És codirector de la revista L’Espill, fundada per Joan Fuster i publicada per la Universitat de València, i col·laborador de L’Avenç, Caràcters i altres publicacions. Durant anys, i fins a la seva jubilació, va ser editor a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (Alfons el Magnànim) i, posteriorment, a les Publicacions de la Universitat de València. Ha traduït més de quaranta llibres al català i al castellà, d’autors com Jacob Burckhardt, Max Horkheimer, Rudolf Hilferding, J. W. Goethe, Alain Touraine i Ernest Gellner.

Ha publicat estudis d’història del pensament, i ha reivindicat el llegat intel·lectual i polític de Joan Fuster. És autor dels llibres Intervencions. Entre cultura i política (1998), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006) i Corrents de fons.

Cultura, societat, política (2019).

tripa_GMuĂąoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 PĂĄgina 2

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 Página 3

EL VERTIGEN DELS DIES

tripa_GMuĂąoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 PĂĄgina 4

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 Página 5

Gustau Muñoz

EL VERTIGEN DELS DIES Notes per a un dietari

L’AVENÇ Barcelona OMNV

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 Página 6

Barcelona, setembre de OMNV © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., OMNV Passeig de Sant Joan, OS, On Na MUMNM Barcelona Telèfon: VP=OQR=TV=ON Fax: VP=OSR=QQ=NS www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei.

Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; VP=OTO=MQ=QT).

L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: L’Avenç Fotografia de la coberta: Jardí Xinès de Singapur, Dolf van der Haven/Flickr BIC: DN, PJMG, NDSET, OADC ISBN: VTUJUQJNSURPJPPJR Ref. ~îÉåNNQ Dipòsit legal: B. NTMRUJOMNV Imprès a Gràfiques VO

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 Página 7

q~ìä~

Pròleg Incipit vita nova Una controvèrsia recurrent Existeix el progrés moral de la humanitat?

Tecnologia i llibertat La brutalització de la política Vell i nou feixisme L’IVAM, més que un museu Carmen Alborch i la joie de vivre La singularitat de Mónica Oltra Una certa al·lèrgia a les banderes Una història familiar L’any OMNU o l’any de Catalunya... però la història no s’ha acabat Política internacional?

Espectres del passat De l’Espanya buida a l’Espanya suïcida Evocació de Doro Balaguer La planura padana El darrer Carlo Ginzburg Llegir El Capital no és fàcil La posteritat del dietarista insomne Una sensació recurrent d’estranyesa —però sense exagerar Valencians a Barcelona

NP NR NS NU OM OP OU PN PT QN QR RM ST TM TQ TU UO US VN VR NMM NMR NNM

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 19/07/2019 13:24 Página 8

La maduresa d’una escriptora Intel·lectuals Cap d’any Llegir Josep Pla Mals averanys Un tuit, dos tuits, tres tuits Simona Škrabec Una peculiaritat del comunisme El meu cànon particular El cos humà El capital i el populisme neofeixista Paper de premsa Una imatge que sobta L’arribada d’un nou llibre Les vides d’Ernest Lluch Conseqüències del decreixement Vaga de fam Pensar més enllà Nous llibres del Magnànim Aquell primer curs d’Econòmiques, el NVSU...

Un any a Barcelona Espigolant llibres vells La temptació de la memòria Atacs desconsiderats Les dones són tota una altra cosa Un món esclatat Jorge Semprún i els usos del kitsch L’altre Andreu Nin Amb Artur Heras, a Xàtiva Un llibre d’articles Què se’n farà, de la meua biblioteca?

La història són els detalls Hora de tancar

NNP NNS NOM NOQ NOU NPM NPN NPP NPR NPT NPU NQN NQQ NQT NRM NRT NSM NSO NSR NTN NTV NUR NVM NVP NVQ NVS NVU OMV ONP ONU OOM OOQ OOS

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 9

Per a Maria Josep, després de tants anys.

tripa_GMuĂąoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 PĂĄgina 10

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 11

L’assaig és un gènere literari que podríem qualificar de fragmentari. Obliga a la parcialitat. Però aquesta parcialitat constitueix el seu avantatge. Parlant en puritat, l’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema. gç~å=cìëíÉê (NVRR)

L’assagista veritablement capaç de cercar la veritat assoleix a la fi del seu camí la fita que no buscava: la vida. dó∏êÖó=iìâ•Åë=(NVNM)

Puix que la nostra vida es desenvolupa en el temps, estem subjectes a les seues lleis, el manament principal de les quals és que res no dura eternament, que tot passa. Desapareixen les persones, els animals, els arbres, els paisatges. Però com bé saben els que viuen un temps suficientment llarg, desapareix també la memòria dels seus predecessors… `òÉëł~ï=jáłçëò (OMMN)

En el món dels éssers vius l’horror existeix, tot i que la civilització es dedica a emmascarar-lo. La literatura i l’art mitiguen el dolor i embelleixen les coses, però si en comptes de fer-ho hagueren d’ensenyar la crua realitat, tal i com cada home sospita que és, ningú ho suportaria. `òÉëł~ï=jáłçëò=(OMMN)

Vivim en un món ambigu, les paraules no signifiquen res, les idees són xecs sense fons, els valors manquen de valor, les persones són impenetrables, els fets embulls de contradiccions, la veritat una quimera i la realitat un fenomen tan difús que costa distingir-la del somni, la fantasia o l’al·lucinació. gìäáç=o~ãçå=oáÄÉóêç (NVTR)

Els enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d’alba d’un nou dia. Tampoc l’hora foscant del capitalisme ha d’iniciar indefugiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sens dubte, és aquesta l’amenaça. j~ñ=eçêâÜÉáãÉê (NVPP)

tripa_GMuĂąoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 PĂĄgina 12

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 13

mo¹ibd

Aquestes notes han sorgit vertaderament com un dietari, com anotacions preses dia a dia entre el darrer tram del OMNU i els primers mesos del OMNV, per bé que adesiara també hi he afegit, reelaborats i actualitzats, textos anteriors que m’han semblat adients, en la mesura que mantenien la validesa o la capacitat de suggestió. O d’interrogació. Perquè el sentit de fons d’aquests textos —d’aquestes notes per a un dietari— és la interrogació. La indagació sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Tenen un abast d’indagació col·lectiva, en el terreny polític i social, però també tenen un sentit d’indagació personal. Un component introspectiu o autobiogràfic marcat, que el lector copsarà de seguida.

Al llarg de la meua vida m’ha passat —com a tants altres— que vaig descobrir que allò personal era polític, com diu el lema feminista. Vaig entreveure amb força la dimensió «política», o més precisament general i col·lectiva, de la vida i els problemes personals. Però també he percebut, i viscut, que allò polític era personal, perquè la política ha format part de les meues preocupacions més íntimament sentides. I també perquè durant uns quants anys, entre NVTQ i NVUS, però de fet ja abans, d’ençà del NVST pel cap baix, de les meues ocupacions més directes o prioritàries… Més enllà de la política activa, de la implicació directa, la preocupació cívica i nacional, NP

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 14

de país, s’ha mantingut constant i inspira moltes d’aquestes pàgines. Amb el teló de fons del trajecte tan accidentat —per dir-ho així— que ha recorregut el país des de la transició, i especialment durant els vint anys (NVVR-OMNR) en què el País Valencià, en concret, fou sotmès a una prova molt dura. O bé de l’escenari d’ara mateix, en què ha trontollat —o potser trontolla, ja ho veurem— un entramat polític i una certa idea de la democràcia.

També m’ha ocupat de manera sostinguda la dimensió cultural, i especialment la vida dels llibres, perquè n’he fet ofici i passió, i perquè estic convençut que en la construcció d’una cultura més densa i articulada, més subtil i més complexa, s’hi juga la maduració civil de la nostra societat. Una maduració civil que voldria impregnada de valors democràtics i solidaris.

D’un sentit interioritzat i compartit de llibertat. Per tant, el més lluny possible de les actituds brutals i des-civilitzadores que proliferen a hores d’ara i que responen a raons no tan fàcils d’escatir, ni de bon tros, i a les quals he mirat de parar un esment especial. Vivim el present com a història sense esquemes preconcebuts i sense models assentats, després de grans fracassos. Em direu que no? Amb una certa perplexitat i orfenesa de referents. Per això és imperatiu esmolar les armes de la crítica i maldar per entendre una realitat en mutació. Entendre per a transformar, és clar. O almenys per a parar el cop.

Gustau Muñoz Juny OMNV

NQ

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 15

Incipit vita nova

Des de fa ja un parell i escaig d’anys m’he alliberat dels horaris laborals. Al·leluia! No és que ara treballe menys, treballe el mateix o potser, en alguns aspectes, més encara. Però soc amo del meu temps. Una situació nova i estranya. Els matins a casa.

Les hores més productives del dia, des de primera hora del matí fins al migdia, amb els meus llibres i projectes, llegint o escrivint. Sobretot escrivint. Una sensació que no havia experimentat des de principi o mitjan anys UM. Diria que de llibertat. Però no gosaré anar tan lluny.

NR

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 16

Una controvèrsia recurrent

Sovint s’acusa Joan Fuster d’indiferència davant el paisatge, d’escassa emoció davant la natura, d’un intel·lectualisme racionalista fred i distanciat. No m’ho acabe de creure. Fuster té pàgines impressionants sobre el paisatge de l’Albufera, que remeten a una vibració íntima. És cert que no li agradava gens ni mica la natura salvatge. Pertanyia a una estirp massa civilitzada, que preferia evitar puces i panderoles. I si tenia mal de cap, recorria sense problemes de consciència a l’aspirina. La seua apologia de l’aspirina —metàfora de més coses, naturalment— com a conquesta de la civilització humana, de la ciència, és espectacular. La subscric plenament.

El que alguns no acaben d’entendre, em sembla, és que Fuster reaccionava contra l’embafament romàntic i post-romàntic de l’època que li tocà viure. Contra la retòrica insofrible del franquisme i dels seus antecedents culturals, tipus Unamuno —«que inventen ellos!»— i la generació del VU. O ja en un pla més sofisticat i germànic, Heidegger i les seues elucubracions sobre el Heimat o terrer, la Selva Negra, l’autenticitat i els Holzwege —que embolcallaven i encobrien el seu nazisme.

Contra la metafísica reaccionària, que es malfiava de la tècnica i de la ciència. Que volia identificar una essència humana autèntica, veritable, immutable, enllà de l’artificialitat de la convenció jurídica, del contracte social o del progrés científic, sospitós d’entrada perquè dissolia les superxeries de la teologia, la religió i la filosofia en la seua vessant d’ancillia theologiae. Els filòsofs contemporanis que el varen entusiasmar —n’entengués més o menys en l’aspecte tècnic— foren BerNS

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 17

trand Russell i Ludwig Wittgenstein. Fuster —com Josep Pla— era un antiromàntic. Un materialista. Un antimetafísic radical. Un pensador concret i arran de terra. Els embadaliments davant la natura feréstega, els cims envoltats de núvols i boires, les muntanyes, nevades o no, les forces tel·lúriques, tot això, el deixaven fred. O li duien records amargs. I tenia molta raó!

NT

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 18

Existeix el progrés moral de la humanitat?

El procés de la civilització consisteix bàsicament a deixar de banda tradicions inacceptables. El progrés equival a la superació de tradicions, quan esdevenen obsoletes i són considerades nocives. Les tradicions es presenten com a eternes i indiscutibles, però són relatives i cal qüestionar-les o suprimir-les arribat el cas. El progrés humà implica enderrocar els ídols de la tribu.

Aquesta idea comporta una creença en la perfectibilitat humana, en una variant del progrés que desborda, que va més enllà de l’avanç dels coneixements i de les tècniques, que se situa en un altre pla. Existeix el progrés moral de la humanitat?

Un interrogant que pot fàcilment menar a reflexions profundes, molt profundes. O a una exhibició aclaparadora d’erudició. Perquè és una qüestió que tota una legió de filòsofs i pensadors s’han plantejat insistentment al llarg de la història.

Ara bé, a mi no m’interessen gaire ni les profunditats massa profundes ni l’erudició desbocada…

Existeix el progrés moral?

Depèn. Sí, crec que sí. Podríem parlar de la suavització dels costums, del refinament en el tracte, de les maneres de taula, de la cortesia i l’educació, d’uns usos i costums menys primaris i brutals, més considerats i més amables. Podríem referir-nos a la declaració universal dels drets humans. A les constitucions democràtiques. A les llibertats legalment reconegudes i consagrades. Al reconeixement successiu de drets als proscrits i subalterns de la història, als proletaris, als negres, a les dones, als homosexuals, als estrangers, als discapacitats… Un imperatiu NU

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 19

d’una certa idea expansiva de la igualtat humana que es va obrint pas enmig de les contradiccions, les paradoxes i els retrocessos. Perquè els retrocessos, les recaigudes, els passos enrere, també existeixen, i bé poden dur a pensar que aquell progrés de fons —l’eliminació de la tortura com a pràctica consuetudinària, del tancament arbitrari en presons a disposició de l’autoritat, de la pena de mort, la supressió del sotmetiment de la dona al poder patriarcal— no existeix.

I tanmateix, el dubte més de fons seria un altre. I vindria de l’ampliació o la multiplicació per un factor inversemblant, inimaginable, de la capacitat de fer mal que ofereix el progrés tècnic. I ací podríem referir-nos a les armes nuclears, als míssils de llarg abast, al terrorisme que se serveix de mitjans tècnics avançats, a la manipulació a gran escala a través dels nous dispositius de comunicació, en principi tan favorables, i en el fons tan perillosos.

I també hi ha un altre dubte que crema: el cinisme proverbial d’una societat política que enalteix tothora els valors de la llibertat, la democràcia i els drets humans mentre conviu, fa tractes, estabilitza i festeja les dictadures, les tiranies, els règims autoritaris, fonamentalistes, fanàtics, corruptes, sanguinaris i opressors. D’aquests n’hi ha molts al món. I als països teòricament més coherents en el pla ètic també hi ha un rerefons, uns soterranis, una zona d’ombra, on res del que es proclama i es diu té traducció real i efectiva. Doble moral.

Progrés moral de la humanitat? Depèn. No, potser no.

NV

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 20

Tecnologia i llibertat

És un fet, i no ens en sabem avenir. La revolució tecnològica en curs ho transforma tot: la revolució de la digitalització, de la intel·ligència artificial, de l’automatització, dels algoritmes.

Cal preguntar-se per les causes i les conseqüències, pels agents inductors i els afectats, tot i que és un procés d’un abast tan global i multi-causal que sembla anònim i indefectible. Com una força de la natura desfermada, davant la qual els individus, tots sols o agrupats, es mostren impotents. Evidentment darrere de la revolució tecnològica, que és en el fons un pas més en la racionalització dels processos productius i dels mons de vida que ha marcat la història d’Occident, hi ha decisions conscients i interessos concrets, tangibles. Interessos empresarials, de grans corporacions i de fons d’inversió, que hi guanyen molts diners. Que generen una desigualtat extrema.També interessos estratègics dels Estats, cosa que sovint s’oblida però que ha explicat molt bé, entre altres, l’economista italiana Mariana Mazzucato al seu llibre L’Estat emprenedor.

Occident és una màquina de racionalitzar, d’adequar mitjans a fins, d’excloure sistemàticament la dimensió màgica, de derivar-la cap a rituals o símbols molt concrets i delimitats al marge de la vida quotidiana, de les relacions socials, de l’economia, de la vida real. Cap a símbols com ara un tros de tela, una melodia, uns mites fundadors, una família reial —que veges tu—, un president… Ho va exposar Max Weber fa ja molts anys de manera convincent. Per exemple, a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. És un procés que dura, que es prolonga en el temps, que té aspectes sens dubte fabulosament OM

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 21

positius però també derivades patològiques ben conegudes, i que a hores d’ara entra en una nova fase. Entre altres coses, i com arran de transformacions o inflexions anteriors, l’amenaça de l’atur estructural —de fer sobrera una part important de la població— plana damunt d’una societat expectant. En la dècada de NVOM ja es parlava en informes de l’OIT, organisme adscrit a la Societat de Nacions, del que anomenaven l’amenaça de la racionalització. Als anys RM l’economista de l’Escola de Frankfurt Friedrich Pollock —un intel·lectual interessant— va publicar un llibre titulat Automació, les seues conseqüències econòmiques i socials, que convindria recuperar. La revolució tecnològica actual malda per reduir al màxim l’ús del factor treball, per estalviar-se la intervenció de la força de treball directa en els processos de producció, intercanvi i distribució. I ja ho anem veient, com les empreses introdueixen procediments i dispositius molt sofisticats, cada vegada més, per tal de reduir plantilles. En tots els sectors, en tots els àmbits.

No tan sols en les plantes de producció directa, en les línies de producció robotitzada, també en l’àmplia gamma dels serveis, com ara el comerç, la banca, les assegurances, la logística.

I això anirà a més, segons tots els símptomes i les previsions. Només una fracció molt ensinistrada, formada, disciplinada, el top ten dels màsters i els doctorats, tindrà un futur laboral més o menys falaguer, però amb un cost personal considerable. La resta anirà tirant. O es quedarà en els llimbs de l’atur i la precarietat. Sobretot en la precarietat. Els economistes sempre diuen que no s’ha de tindre por, que les revolucions tecnològiques tenen aquest efecte al principi, però que després, a més llarg termini, eixamplen amb escreix el camp d’activitat i creen molta més ocupació. Que es tracta simplement d’un «canvi estructural», una reordenació d’activitats i sectors, que ja va passar al començament de la revolució industrial, amb aquell neguit que va dur els luddites a destruir màquines, i que després ja veus quin progrés…

ON

tripa_GMuñoz_mida petita literatures 17/07/2019 11:02 Página 22

Sí, potser. Però la premissa d’aquests plantejaments, que hom sol passar per alt, és un creixement econòmic intensiu i prolongat en el temps. Ara bé, en aquesta època, això presenta alguns problemes: es fa difícil pensar en una nova era de creixement econòmic sostingut. I a més la problemàtica és a hores d’ara global, planetària, i l’experiència europea i nord-americana fou excepcional i delimitada en el seu temps, envoltada d’espais geogràfics, de continents sencers, en bona mesura immòbils. Massa diferències…

La tecnologia allibera, sí, però també pot ser un problema.

Pot arribar a desfer la cohesió imprescindible d’una societat i dissoldre els lligams de relació i de realització en el treball que també són una necessitat humana de primer ordre. Mai no és neutral, ni cega, ni anònima.

Jo forme part d’una tradició que s’ha malfiat sempre, i amb raó, de les prèdiques adverses a la tècnica en nom de l’autenticitat de no se sap ben bé quina essència humana. La crítica de la tècnica —i les reserves davant la ciència— ha estat tothora un motiu del pensament reaccionari. Un engany. Però cal obrir també els ulls als efectes d’un desbordament excessiu de la mesura humana. En el fons, la crítica de la cultura ha acompanyat sempre a Europa, al llarg dels darrers segles, el desplegament de la mateixa cultura, entesa com a Zivilisation, com a desplegament de la techné, de la raó aplicada, de la racionalitat. Marca distintiva, per a bé i per a mal, d’una història que s’apropa acceleradament a una cruïlla.

OO

coberta GMuñoz_Maquetación 1 19/07/2019 13:20 Página 1

Maria Àngels Anglada

LES CLOSES Katherine Mansfield

“La mirada de Gustau Muñoz té la profunditat del microscopi i la perspectiva del telescopi, i en el seu focus s’encabeix tota la cultura.”

Martí Domínguez, eldiario.es

Joseph Roth

VIATGE A RÚSSIA Joseph Conrad

LA LÍNIA D’OMBRA August Srindberg

LA GENT DE HEMSÖ Santiago Rusiñol

TEATRE POLÈMIC Julià Guillamon

EL TREN DE LA BRUIXA Joseph Conrad

LA FOLLIA D’ALMAYER Simona Škrabec

TORNO DEL BOSC AMB LES MANS TENYIDES Gertrude Stein

AUTOBIOGRAFIA D’ALICE B. TOKLAS Terenci Moix

Sobre el teló de fons dels vint anys (1995-2015) en què el País Valencià fou sotmès a una prova molt dura, Gustau Muñoz convoca en aquestes notes un seguit de personatges, de situacions i d’ambients que conformen un retrat de grup, intel·lectual i polític, de tota una generació. Al costat d’evocacions personals com la de Carmen Alborch o Doro Balaguer, i de la lectura d’autors com Josep Pla, Ernest Lluch, Jorge Semprún o Carlo Ginzburg, hi ha una mirada propera sobre Catalunya i el seu procés, així com una reflexió sobre un món on la democràcia està amenaçada per fenòmens com els de Salvini, Bolsonaro o Trump.

«El sentit de fons d’aquests textos —d’aquestes notes per a un dietari— és la interrogació. La indagació sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Tenen un abast d’indagació col·lectiva, en el terreny polític i social, però també tenen un sentit d’indagació personal. Un component introspectiu o autobiogràfic marcat, que el lector copsarà de seguida».

BIC DN, 3JMG, 1DSET, 2ADC ISBN 978-84-16853-33-5

TERENCI ALS USA Joan-Daniel Bezsonoff

LES SET VIDES D’UN GAT RUS

Literatures

EL VERTIGEN DELS DIES

DIARIS

GUSTAU MUÑOZ

ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS

GUSTAU MUÑOZ

EL VERTIGEN DELS DIES NOTES PER A UN DIETARI

GUSTAU MUÑOZ (València, 1951) és economista, assagista i traductor, a més d’un activista cultural i cívic. És codirector de la revista L’Espill, fundada per Joan Fuster i publicada per la Universitat de València, i col·laborador de L’Avenç, Caràcters i altres publicacions. Durant anys, i fins a la seva jubilació, va ser editor a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (Alfons el Magnànim) i, posteriorment, a les Publicacions de la Universitat de València. Ha traduït més de quaranta llibres al català i al castellà, d’autors com Jacob Burckhardt, Max Horkheimer, Rudolf Hilferding, J. W. Goethe, Alain Touraine i Ernest Gellner.

Ha publicat estudis d’història del pensament, i ha reivindicat el llegat intel·lectual i polític de Joan Fuster. És autor dels llibres Intervencions. Entre cultura i política (1998), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006) i Corrents de fons.

Cultura, societat, política (2019).