portada PSUC def.qxd
14/07/2010
12:37
PÆgina 1
Andreu Mayayo
En la història de Catalunya sota el franquisme, el PSUC va tenir un paper determinant. Aquest llibre explica la trajectòria d’aquest partit des del
La veu del PSUC
seu primer congrés l’any 1956 fins al cinquè, celebrat el 1981, o, dit
Josep Solé Barberà, advocat
d’una altra manera, des de l’adopció d’una nova política de reconcilia-
Aram Monfort
ció en ple franquisme fins a la crisi i la ruptura de l’organització al final
Barcelona 1939
del procés de transició a la democràcia. De fet, s’hi estudien els factors
El camp de concentració d’Horta
Carme Molinero Pere Ysàs
Sèrie Història
que permeten comprendre el paper que va assolir el partit dels comu-
El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
societat catalana durant els anys 1960 i 1970, quan va esdevenir la prin-
Federico Vázquez Osuna
En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la histò-
La justícia durant la Guerra Civil
ria de la societat catalana sense considerar el paper d’un partit que va
El Tribunal de Cassació de Catalunya
cipal formació política antifranquista, i com va exercir-lo.
agrupar milers d’homes i dones decidits a fer possible la democràcia a Antoni Segura
Euskadi Crònica d’una desesperança Tzvetan Todorov
Espanya i l’autonomia a Catalunya. Ara bé, si els objectius del «partit de l’antifranquisme» van ser bàsicament assolits, els del partit comunista que era també el PSUC van esvair-se amb l’autodestrucció del partit.
Una tragèdia francesa Josep M. Muñoz (ed.)
Els Quatre Presidents
Els anys del PSUC
Les muntanyes de la llibertat
nistes de Catalunya –amb la seva relació singular amb el PCE– en la
El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
Josep Calvet
Carme Molinero i Pere Ysàs
Carme Molinero (1955) i Pere Ysàs (1955)
Els anys del PSUC
la Universitat Autònoma de Barcelona i mem-
El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
s’ha centrat en la història social i política de
són catedràtics d’història contemporània de bres del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. La seva recerca l’època franquista i en la transició de la dictadura a la democràcia i s’ha plasmat en nombroses publicacions, moltes d’elles en col.laboració. També han publicat nombrosos articles en revistes especialitzades i han participat en obres col.lectives i congressos. L’últim llibre de Carme Molinero és La captación de las masas. Política social y propaganda en el régimen franquista (2005) i de Pere Ysàs, Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1970-1975 (2004). El darrer llibre publicat en col.laboració és Anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía (2008).
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
www.rballibres.com
Història
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 3
Carme Molinero Pere Ysàs
ELS ANYS DEL PSUC El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
L’AVENÇ Barcelona 2010
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 4
Barcelona, setembre 2010 © del text, els autors © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2010 Passeig de San Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la col·lecció: Toni Miserachs Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Cartell «Catalunya és de tots. Volem l’Estatut!» del PSUC del 1977. Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona) Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-46-6 Ref. AVEN024 Dipòsit legal: B. Imprès per
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 5
TAULA
Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
PRIMERA PART Una nova política per una nova realitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’horitzó s’eixampla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La dura realitat quotidiana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La «luz de Asturias» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Més enllà de la classe obrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El II Congrés, final i inici d’etapa . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . .
15 17 24 27 32 38
La rearticulació del teixit social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El PSUC en el moviment obrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Auge i caiguda del moviment estudiantil . . . . . . . . . . . . . . . . . . La construcció del partit de masses . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . El salt qualitatiu a partir de l’estat d’excepció . . . . . . . . . . . . .
51 51 63 70 79
La disputa de l’espai públic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Els moviments socials, el sòl del desplegament del PSUC . . . . . 108 Una xarxa compacta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 Un espai europeu també en canvi . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . 140 La incorporació de Bandera Roja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145 El veïnal, un moviment consolidat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152 «Ha ganao el equipo colorao» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155 Convergir en un sol torrent . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 Res no estava «bien atado» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 6
SEGONA PART En un nou escenari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183 Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185 Una qüestió clau: la unitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 Davant una nova temptativa reformista . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203 Tensions en la política unitària . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . 209 Sortir a la llum . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 226 Cap a la democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rumb a les eleccions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Legals i parlamentaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcia i autonomia . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La política de concentració democràtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . Moviment obrer i moviment popular . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . Guanyem l’Estatut . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
243 247 265 273 282 291 300
Del IV al V Congrés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Amb la veu de tots. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un partit heterogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El V Congrés: la crisi oberta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cap a la ruptura del partit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
305 306 313 327 335
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343 Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 351 Índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 385
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 7
INTRODUCCIÓ
El llibre que el lector té a les mans no és una història del PSUC que es proposi explicar de manera exhaustiva la trajectòria d’aquest partit des del seu I Congrés l’any 1956 al V celebrat el 1981 o, dit d’una altra manera, des de l’adopció d’una nova política en ple franquisme fins a la crisi i ruptura de l’organització al final del procés de transició de la dictadura a la democràcia. El seu objectiu és estudiar els factors que permeten comprendre el paper que va arribar a tenir el partit dels comunistes de Catalunya –amb la seva relació singular amb el PCE– en la societat catalana durant els anys seixanta i setanta del segle XX, quan va esdevenir la principal formació política antifranquista, i com va exercir-lo. El volum està estructurat en dues parts ben diferenciades, tant per les característiques del període estudiat com per la mateixa trajectòria del partit. La primera, amb una cronologia més extensa, s’ocupa del segon vintenni de la dictadura franquista i correspon a l’etapa durant la qual el PSUC, a través de l’activisme dels seus militants, va contribuir decisivament a l’articulació de les xarxes més dinàmiques de la societat, fins assolir, als anys setanta, un paper fonamental en la vida sociopolítica catalana. La segona part està dedicada a un període molt més curt, en el qual es van produir els canvis polítics que comportaren el final de la dictadura, amb el PSUC intentant conjugar la seva voluntat de ser «partit de lluita i partit de govern», en un escenari internacional, però, de crisi econòmica i també de crisi de les expectatives de transformació social. Ni en les pàgines corresponents a una part o a l’altra es dedica atenció extensa als debats ideològics i polítics interns perquè aquests van tenir, en general, unes conseqüències limitades en l’acció desenvolupada per la militància comunista. 7
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 8
Les raons de l’arrelament del PSUC en franges àmplies de la societat –entre els sectors més actius, evidentment– no s’han de cercar en la ideologia sinó en la relació que va ser capaç d’establir amb les persones i els col·lectius amb major disponibilitat per mobilitzar-se per reivindicacions socials o directament contra la dictadura. Tal com ja s’enuncia en el subtítol del llibre, el PSUC va esdevenir el partit de l’antifranquisme. Aquesta condició no és contradictòria, però, amb la seva condició de partit comunista. Cap altra organització no va ser capaç de liderar la lluita contra la dictadura i, possiblement, per poder fer-ho calia tenir les característiques que, en el segle XX, van reunir els partits comunistes. Rossana Rossanda escriu a l’inici del seu llibre de memòries que «la vicisitud del comunismo y de los comunistas del siglo XX ha terminado tan mal que es imposible no plantearse la pregunta ¿Qué ha significado ser comunista en Italia desde 1943?».1 És una pregunta rellevant que es pot traslladar a Catalunya i Espanya. Què significava ser comunista als anys cinquanta, o als anys setanta? per agafar els extrems cronològics de la recerca que sustenta aquest llibre. En un i altre moment, el perfil dels comunistes catalans i espanyols era força diferent, però entre els elements de continuïtat hi havia l’actitud. Rossanda respon a la pregunta formulada afirmant que l’atracció que milers de persones sentien pels partits comunistes, malgrat la pressió mediàtica i institucional que al llarg del segle XX es va desfermar sobre ells al món occidental, es pot sintetitzar en dues idees complementàries: «los comunistas eran los únicos que negaban la inevitabilidad de lo no humano». I, d’altra banda, tenien la determinació d’oposar-se a allò que «es inaceptable»; «esto es lo que se presenta como razón de fondo de la elección política comunista. En el siglo XX nadie dijo esto con tanta claridad».2 Els homes i les dones que ingressaven en un partit comunista, en especial sota un règim dictatorial com el franquista, podien ser pacients però no impassibles. I a més a més, havien d’estar disposats a patir les conseqüències de la seva decisió. Manuel Vázquez Montalbán també ofereix la següent resposta a la qüestió de l’actitud i de l’ètica dels comunistes: «Ni la basura propagandística vertida por la contrarrevolución internacional para desacreditar el desafío comunista, ni la Leyenda Áurea de santos, mártires, secretarios generales y héroes del trabajo elaborada por el comunismo en el poder, ni el desganado testimonio de compañeros de viaje desclasados que pasaron por el partido a manera 8
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 9
de vacaciones éticas, deben forzar a buscar un aséptico e injusto término medio, pero tampoco a ocultar que el siglo XX ha presenciado extraordinarios ejemplos de sacrificio y altruismo de los comunistas, en todos los lugares de la tierra, movidos bien sea por los ‘hechos de conciencia’, ese imperativo moral romántico, a los que se refirió El Che ante la injusticia que encajan con el culto a la religión del futuro, bien sea como consecuencia de las condiciones de explotación y alienación que propician conciencia de formación política reclamada por la Historia de la Emancipación».3 Ve a dir el mateix Jorge Semprún quan afirma: «El Partido Comunista fue la única fuerza organizada que luchó de forma real y eficaz contra la dictadura, desde 1939 hasta que Franco murió. Con todos sus errores, que igual fueron mayores que sus aciertos, no cejó un momento en su empeño de cambiar las cosas, y a la larga eso facilitó la transición. El ideal comunista fue real, y sin la generosidad y la abnegación y el sacrificio de tantos que lucharon por cambiar el mundo no se puede entender la historia del siglo XX».4 La dècada llarga que va de 1965 a 1976 correspon als millors anys del PSUC. També als anys posteriors aquest partit va tenir un paper molt important en la vida política catalana, tot i que amb característiques molt diferents als anys anteriors. En aquella dècada, l’activisme del PSUC influí de forma decisiva en les característiques que va adquirir l’activitat social –sindical, ciutadana, professional, cultural– en la societat catalana encotillada per la dictadura franquista. Sovint, l’anàlisi de l’antifranquisme es fa prescindint del context. Per entendre el marc en què es desenvolupava l’activisme dels grups antifranquistes cal tenir ben present que, des de 1939, el règim franquista havia intentat ocupar tot l’espai social i polític, enquadrant la població en organitzacions estatals i paraestatals, fora de les quals només eren tolerades les vinculades a l’Església Catòlica. Als anys seixanta els dirigents franquistes ja tenien clar que aquella pretensió, pròpia dels feixismes de les dècades d’entreguerres, no tan sols era impossible de mantenir sinó fins i tot prescindible. Ara bé, allò que la dictadura volia assegurar era la impossibilitat de desenvolupament d’una societat civil autònoma del poder polític. El gran èxit dels comunistes va raure, d’una banda, en la voluntat i la capacitat de trobar fórmules d’acció col·lectiva –i mantenir-les malgrat les dificultats– que 9
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 10
responguessin a les necessitats i les inquietuds de sectors importants de la població; d’altra banda i al mateix temps, en sostenir un activisme continuat que, de vegades, recolzava en tàctiques de prova i error, i que va aconseguir eixamplar les esquerdes que el règim no podia tapar. Tot plegat va permetre l’arrelament social del PSUC entre sectors diversos de la població i, a partir d’aquí, l’augment de la seva influència. Les línies estratègiques eren decisives però el paper del partit era determinat per la presència social dels seus militants i el resultat de la seva actuació. Ambdós elements, per tant, formaren una unitat indestriable. Cal dir, però, que els comunistes no inventaven res a Catalunya i a Espanya. Tots els partits comunistes de l’Europa occidental combinaren el manteniment d’una ideologia revolucionària que donava identitat política i cohesió als seus integrants, amb una pràctica política fonamentada en la fixació d’objectius que s’havien d’assolir gradualment. Si això era així a nivell general, més ho era en el cas espanyol, on el marc institucional de la dictadura impedia actuar lliurement i les dificultats per a la mobilització eren majors. Manuel Vázquez Montalbán va utilitzar en el seu pròleg al llibre de Miguel Núñez La revolución y el deseo una reflexió de Doris Lessing, extreta d’El Quadern Daurat, especialment interessant. La protagonista de la novel·la, Anna, reflexiona el 1956 sobre el fet que «la gent és massa visceral respecte al comunisme o, més ben dit, respecte als seus propis partits comunistes, per poder pensar sobre una qüestió que un dia serà objecte d’estudi pels sociòlegs. És a dir, les activitats socials que es desenvolupen com a resultat directe o indirecte de l’existència d’un Partit Comunista. Gent o grups de gent que ni tan sols no s’adonen que allò ha estat inspirat, o promogut, o que ha rebut un nou impuls vital gràcies al Partit Comunista; i això és així a tots els països on hi ha hagut un Partit Comunista, encara que fos minúscul. A la nostra petita ciutat, un any després que Rússia entrés en la guerra, i que l’esquerra s’hagués refet a causa d’allò [1942], havien aparegut (...) una petita orquestra, cercles de lectors, dos grups de teatre».5 A Catalunya, des que als anys seixanta es va constatar la possibilitat de desenvolupar amb èxit estratègies de confrontació amb la dictadura que, d’una banda, combinaven la utilització de plataformes legals i clandestines i, de l’altra, plantejaven reivindicacions bàsiques i d’autoorganització –d’obrers, estudiants, veïns, etc.–, la cultura política 10
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 11
dels militants i del mateix partit va canviar. D’altra banda, des del 1956 mateix, el partit es va anar rejovenint i, als anys setanta, era un partit molt jove, fins i tot en la composició del seu Comitè Central. Francisco Fernández Buey ha afirmat recentment que avui cal explicar quina era la cultura comunista d’aquell moment perquè està en extinció i potser cal evitar que els joves, tenint en compte la publicística mediàtica i no només mediàtica, la confonguin amb els horrors de l’estalinisme.6 Per la seva banda, Vittorio Foa, en Questo Novecento, un llibre que porta com subtítol «Un secolo di passione civile. La politica come responsabilità»,7 afirma que la responsabilitat en les propostes i els plantejaments va ser un dels trets que distingeix la política desenvolupada per comunistes italians. A Espanya, per als comunistes l’evocació revolucionària socialista restava per a l’avenir, per una segona etapa, ja que per a la primera el que calia era lluitar per la democràcia, acabar amb la dictadura. Els militants aprenien a inscriure la seva acció de petites passes en un temps llarg que connectava amb la utopia de l’emancipació. Sobretot quan, des dels anys seixanta, van aconseguir resultats impulsant els moviments socials; aleshores, la militància comunista va experimentar no tan sols una renovació generacional sinó també una mena de ruptura cultural i sentimental perquè, com assenyalava Pietro Ingrao, els moviments socials donen als seus participants nous instruments d’intervenció i de lluita a la societat, és a dir, instruments de poder dels quals no disposen per altres vies.8 La centralitat de l’activisme social no vol dir, evidentment, que els elements d’identitat política i, sobretot cultural, no fossin importants. La perseverança, la disciplina, el no doblegar-se davant les dificultats, l’esperit de sacrifici eren signes distintius dels militants comunistes. Però sí es pot afirmar, com fa Foa, que per la majoria dels que s’havien fet comunistes, o marxaven amb ells, en tantes societats diferents, aquell terme no volia dir principalment una doctrina ni un sistema econòmic i polític. Eren homes i dones que s’anomenaven i es pensaven comunistes perquè volien un món menys injust i opressiu.9 ***
11
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 12
Aquest llibre recolza en la consulta d’una àmplia documentació, entre la qual cal destacar la de l’Archivo del Comité Central del PCE, especialment el fons «Nacionalidades», i la del Fons del PSUC de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha estat també molt profitosa la consulta de las publicacions del mateix partit i, en especial, de Treball, particularment a partir de 1972 quan, a través de les seves pàgines, poden seguir-se les anàlisis fetes per la direcció, les orientacions als militants i les informacions sobre la seva activitat. La recerca descansa també en un seguit d’entrevistes a militants comunistes, procedents de diferents fons, i s’ha beneficiat de recerques publicades aquests darrers anys i dels treballs dels autors mateixos sobre el moviment obrer i sobre el règim franquista. Com hem dit anteriorment, aquest estudi té dues parts diferenciades. La primera ha estat redactada principalment per Carme Molinero i la segona per Pere Ysàs, tot i que el conjunt del text ha estat pensat i discutit amb detall per tots dos autors. Cada una de les parts es divideix en tres capítols, amb cronologies i extensió molt diverses que responen a unitats significatives. El primer capítol «Una nova política per una nova realitat» abasta els anys que van del I al II Congrés del PSUC. Des de mitjan anys cinquanta a mitjan anys seixanta es van posar les bases del desenvolupament posterior del partit i es van donar les primeres passes en la consolidació d’un nou model per al moviment obrer, el que representava CCOO. El segon capítol «La rearticulació del teixit social» abasta des de 1966 fins a la constitució de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i correspon al desplegament del PSUC en múltiples àmbits de la societat catalana. En aquests cinc anys, el PSUC va ser capaç de superar l’escomesa repressiva de l’estat d’excepció de 1969, any en el qual, d’altra banda, va encetar-se un procés d’unitat antidictatorial, únic a tot Espanya. El tercer capítol «La disputa de l’espai públic» correspon als darrers anys del franquisme, un règim en crisi irreversible, ferit de mort abans del final de la vida del Caudillo. Una crisi a què va contribuir en gran mesura la mobilització social que va tenir en els militants del PSUC un dels seus motors essencials i que va constrènyer l’espai d’influència del franquisme fins a fer-li perdre l’hegemonia. El quart capítol, amb el títol de «En un nou escenari», analitza de manera detallada el paper del partit en el vertiginós any 1976, des 12
PSUC-revisat.qxd
07/09/2010
10:27
PÆgina 13
de l’impuls a la mobilització dels primers mesos fins a la redefinició política forçada per la iniciativa del govern Suárez i les limitacions de la política unitària, d’altra banda subjecta a notables tensions sobretot per l’entrada en escena de nous actors polítics. El següent capítol, «Cap a la democràcia», segueix la trajectòria del partit, des de la legalització i l’èxit electoral de juny de 1977, quan es va convertir en el primer partit de Catalunya, fins a les eleccions al Parlament de març de 1980, amb un resultat també molt favorable, malgrat que es va frustrar l’expectativa d’un govern d’esquerres, passant per la presència en el govern d’unitat de la Generalitat provisional, la seva contribució a l’elaboració de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, i la presència en els governs municipals a partir de l’abril de 1979. L’últim capítol, «Del IV al V Congrés», està dedicat a la difícil adaptació del PSUC a un context de crisi econòmica i d’ensorrament de les expectatives de transformació social, factors que van alimentar creixents tensions internes fins a desembocar en una crisi que va comportar la pràctica desaparició del partit. En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la història de la societat catalana sense considerar el paper d’un partit que va agrupar milers d’homes i de dones decidits a fer possible la democràcia a Espanya i l’autonomia a Catalunya. Però aquest no era pas l’objectiu final sinó que, «venint de lluny», volien anar «més lluny encara», fins a la construcció d’un nou model de socialisme, inèdit –el «socialisme en llibertat». Si els objectius del «partit de l’antifranquisme» van ser bàsicament assolits, els del partit comunista que era també el PSUC van esvair-se amb l’autodestruccció del partit.
13