Un plat d'escudella, Joan de Déu Domenech by L'Avenç

coberta_2_jdddomènech_Maquetación 1 19/05/2022 9:26 Página 1

Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939)

«La veu d’en Vilanova serà la perduració de l’esperit de la vella ciutat, l’amorosa tradició, avui estranya i bruscament perduda per les gegantines immigracions, els ensanches geomètrics i el cosmopolitisme de la vida industrial.» Josep Carner, 1905

Maria Campillo (ed.)

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939

Víctor Català, l’escriptora emmascarada Manuel Reventós Bordoy

Diari de la guerra i Barcelona viscuda Joaquim Nadal (ed.)

Girona, 1939: porta de l’exili Escrits del final de la Guerra Civil Margarida Casacuberta i Mariàngela Vilallonga (eds.)

«Això no és Barcelona»: Visions catalanes de Nova York Neus Moran Gimeno

L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984) Joan i Jacint Reventós

Dos infants i la guerra Records de 1936-1939 Pere Coromines

Les presons imaginàries

Un plat d’escudella. La Barcelona menestral a la taula d’Emili Vilanova

Margarida Casacuberta

Emili Vilanova (Barcelona, 1840-1905) és l’escriptor més representatiu de la literatura costumista catalana del segle XIX. Nascut en una família d’enveladors i adornistes del barri de Ribera, on va viure sempre, va saber retratar com ningú, en les seves narracions breus, concebudes com a “quadres de costums”, i en els sainets que s’hi inspiraven, la vida de la Barcelona menestral prèvia a l’Exposició Universal del 1888 i als grans canvis urbanístics de la ciutat. La seva obra és una evocació d’un tros de ciutat que va desaparèixer amb la Reforma, és a dir amb l’obertura de la Via Laietana, que connectava l’Eixample amb el port, però és també un pou d’informació sobre la vida quotidiana de la Barcelona de l’època. Escriptor costumista, Vilanova escriu sobre les maneres i costums del seu temps i, de manera única, dels costums culinaris. Amb Emili Vilanova entrarem a cafès i fondes, mercats i botigues de queviures, a la cuina i menjador de cases particulars. També veurem la Barcelona del seu temps, perquè una cuina explica una ciutat i la seva gent. Vilanova parla de tots els estaments i la seva relació amb la cuina, però amb una especial simpatia pels menestrals, per la gent d’ofici. Els menestrals, un grup que va fer Barcelona amb la seva feina i també amb les seves diversions i àpats: el que ara en diem cultura popular.

Joan de Déu Domènech

ALTRES TÍTOLS PUBLICATS

Jordi Tomàs

Cuixà, exili i refugi Un testimoni al peu del Canigó, 1965-1985

THEMA JBCC4 1DSE-ES-JAA ISBN 978-84-18680-19-9

118 Assaig

Joan de Déu Domènech

Un plat d’escudella La Barcelona menestral a la taula d’Emili Vilanova

JOAN DE DÉU DOMÈNECH (Barcelona, 1954) ha publicat, entre altres llibres, Àlbum Foix (1990), Proses de viatge (1992), Mirant enfora. Cent anys de llibres de viatges en català (1995), Lleons i bèsties exòtiques a les ciutats catalanes: segles XIV-XVIII (1996). També ha editat textos de Josep Carner, En els tròpics (1994) i de Josep M. López-Picó, Dietari (1999). El 2003 va ser guardonat amb el premi Sent Soví de literatura gastronòmica pel llibre Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà (La Magrana). El 2007 va publicar L’espectacle de la pena de mort (La Campana) i, un any més tard, El Corpus, una festa de Barcelona (Ajuntament de Barcelona). Ha publicat també La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939) (Pòrtic, 2012) i Bèsties en sagrat (Viguera, 2017).

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 2

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 3

UN PLAT D’ESCUDELLA

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 4

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 5

Joan de Déu Domènech

UN PLAT D’ESCUDELLA LA BARCELONA MENESTRAL A LA TAULA D’EMILI VILANOVA

L’AVENÇ Barcelona OMOO

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 6

Barcelona, juny de OMOO © del text, Joan de Déu Domènech © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., OMOO Mallorca, OON, sobreàtic MUMMU Barcelona Telèfon: VP=OQR=TV=ON www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat Es reserven tots els drets. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; VP=OTO=MQ=QT). L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Il·lustració de J. Viza per al llibre Àpats d’Ignasi Domènech (NVOQ) THEMA: JBCCQ NDSE-ES-JAA OADC PMN ISBN: VTUJUQJNUSUMJNVJV Ref. ^sbkNQP Dipòsit legal: B. NMUQQJOMOO Imprès a Gràfiques VO

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 7

q~ìä~

N. Per començar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . O. Productes de temporada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . P. A la taverna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Q. Ja són les vuit, companys . . . . . . . . . . . . . . . . . . R. El dia del sant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . S. La gramàtica de cada dia . . . . . . . . . . . . . . . . . . T. A la fonda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . U. Uns quants casaments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . V. Al cafè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . NM. Peixet per sopar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . NN. À la parisienne . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

NN NR OV QN RR TN UT NMN NNR NPN NQP

Guia de carrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Índex de plats i productes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

NST NTU

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 8

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 9

El carrer de les Filateres, desaparegut amb l’obertura de la Via Laietana, en una fotografia de NVMU de Francesc Brunet i Recasens (NUSMJNVPV). Un escenari i uns personatges propis de l’obra d’Emili Vilanova. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons ANCNJOUQ / Francesc Brunet i Recasens.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 10

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 11

NK PER COMENÇAR

Baixant per Via Laietana, després de la de l’Àngel, a mà dreta, hi ha la plaça d’Emili Vilanova. Dir-ne plaça és una exageració; placeta, tampoc no s’hi ajusta. És un carreró curt que, al final, s’obre una mica en ventall, però queda ofegat per les restes de la muralla romana i el que havia de ser el passeig arqueològic. Fa l’efecte que cap habitatge no hi té entrada. Hi donen els laterals dels edificis de Via Laietana i de Sotstinent Navarro; diria que l’única entrada és la d’un pàrquing. Un espai trist i poca cosa. Un esguerro de plaça, un bony entre carrers. Això és l’homenatge que Barcelona dedica a Emili Vilanova, un escriptor de la ciutat, un dels que la retrataren més vivament. Un espai tan petit té la singularitat de tenir dues plaques del nomenclàtor urbà, diferents. Una és seca, nom i cognom, i llestos. A l’altra hi ha més informació. A continuació del nom, «Barcelona, NUQM-NVMR. Escriptor costumista». El costumista que hi ha a la placa, no sé si és una concreció (banal, tot sigui dit, com si escriptor no fos suficient ni prou important) o una llufa. Als manuals d’història de la literatura, en arribar al segle ñáñ, hi ha un capitolet dedicat al costumisme. És una manera d’englobar i qualificar els prosistes que van retratar les formes de vida

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 12

UN PLAT D’ESCUDELLA

del seu temps, en el que en deien quadre de costums. Solen girar entorn de tipus populars, escenes de carrer, guàrdies municipals, alcaldes de barri, botigues i terrats. Si bé la trama narrativa no té gaire importància, sí, en canvi, la llengua. Eren escriptors d’oïda molt fina per copsar i saber recrear el llenguatge col·loquial. En alguns estudis, el costumisme no surt massa ben parat. Els tractadistes més severs el titllen de gènere menor i, pitjor encara, retreuen als autors no voler encarar-se amb la realitat. Corbats pel pes feixuc de la ideologia, deuen considerar que serenos, venedores ambulants o sabaters d’escaleta eren menys reals que un obrer a peu de taller. La visió amable i benèvola de la societat, sovint amanida amb tocs d’humor, sembla que no els és grata. Què hi farem! Costumista, sí, sense cap problema ni escrúpol. Com han fet la majoria de narradors, Emili Vilanova escriu sobre les maneres i costums del seu temps i, de manera única, dels costums culinaris del moment. Són comptats els escriptors del país que parlen del menjar amb detall i delectança, i Vilanova n’és un dels pocs. I, encara més, el menjar és ben present a les seves pàgines. Hi ha narracions que diries que són l’excusa per explicar uns costums de taula, per descriure una suculenta carn d’olla (La sopera gran). O la recepta, amb olors i gustos inclosos, de l’arròs a la milanesa (Una recepta vella). També el que era un banquet servit a la catalana (Falòrnies). Quatre gotetes! són unes pàgines memorables sobre el costum d’unes gotes de rom al cafè. I La tornada del Xalín, la visió que té un gos de les parades del mercat de la Boqueria. Són rares les narracions on no hi ha alguna referència a la cuina, al menjar, al beure. A vegades, ho fa de manera indirecta, amb frases que queden arrodonides amb una comparació alimentària. «Un estrany soroll com si trepitgés

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 13

PER COMENÇAR

neules» (NQU).G «La gent [...] apilotada com les fulles d’una escarxofa» (SPM). I una tercera, «les carícies, més gustoses que les avellanes» (QOO). Aprofita qualsevol moment per descriure una paperina de macarrons, l’olor d’un formatge, l’ambient d’un cafè, i el maquillatge de les senyores «que s’ensucren la cara com ensaïmades» (NQ). Fins i tot, aliments que són un insult. «Cames de bròquil» (NNTO), li etziben a un tal·lós. No cal seguir amb més exemples, per veure com l’obra d’Emili Vilanova és un vistós mercat amb tota mena de productes, una taula parada que espera els comensals. I amb personatges com aquella que diu «Déu me dongui les pessetes per menjar bé: bon llit i bona taula; tot lo demés són fantasies del món» (OTT). Les pàgines de Vilanova són de tal abast que fins i tot planteja què és la cuina catalana, i quina és la seva aportació al conjunt de la cuina de les Espanyes. I, en fi, el detallisme gastronòmic arriba al punt que una narració té una nota a peu de pàgina per deixar ben entès quin és l’origen de les mongetes amb llomillo (Caricatura). Amb Emili Vilanova entrarem a cafès i fondes, mercats i botigues de queviures, a la cuina i menjador de cases particulars, veurem les maneres de taula i l’ús que els comensals fan del tovalló. També veurem la Barcelona del seu temps, perquè una cuina explica una ciutat i la seva gent. Menestrals i rendistes; pobres que passen gana i ricatxos que fan un ressopó a les quatre de la matinada. A la taula d’Emili Vilanova hi ha sopes de farigola i bacallà amb patates; i també mandonguilles farcides de moixernons, perdius rostides i tortells. Es pot dir que parla de tots els estaments i la seva relació amb la cuina. Hi ha aristòcrates amb G Les cites d’Emili Vilanova, amb indicació de página entre parèntesis, són de les Obres completes, publicades per Editorial Selecta, NVQV.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 14

UN PLAT D’ESCUDELLA

cuiner francès i manobres que van a la feina amb el cabàs de la minestra. Té poques pàgines dedicades als obrers de fàbrica. Els oficinistes i saltataulells, quan apareixen, sempre surten malparats. En canvi, tota la simpatia pels menestrals, per la gent d’ofici. Els menestrals, un dels puntals del món del treball; un grup que va fer Barcelona amb la seva feina i també amb les seves diversions i àpats: el que ara en diem cultura popular. La taula parada d’Emili Vilanova és el que mengen els personatges i també el mateix autor, i que no sempre serà el mateix. Ja ho anirem veient. Sigui com sigui, és una taula ben proveïda i millor servida. D’entrada, «l’escaroleta, els créixens, les olives confitades amb lo seu regustillo de fonoll i sajolida» (VMP) és el que proposa per començar. Som-hi.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 15

O. PRODUCTES DE TEMPORADA

Emili Vilanova ho tenia molt clar. Primavera i estiu eren les estacions en què donava plaer viure. Entre les moltes alegries, hi havia la fruita. La temporada començava amb les «flaires novells de maduixes i albercocs» (UMP). I després seguien cireres, peres, melons, préssecs, síndries, raïm. Tots fruits nobles, de veritat, senyorials. Els «fruits saborosos» (SNQ), que en deia. Era un temps meravellós perquè encara hi havia més plaers, les orxates i els gelats. Les maduixes anunciaven l’inici del bon temps i, encara més, el començament d’una nova vida. Eren més que una fruita; eren l’emblema d’una manera de veure el món, de viure la vida. Un personatge diu el nom de l’estimada, i «quina dolçor m’hi ha deixat de primavera i de maduixes» (PMN). Un altre recorda «olors i cançons i maduixes i dies clars sense núvols ni boires» (ORQ). I en fi, aquella bellesa. «Quan se n’anava deixava un rastre perfumat d’aquella olor ensenyorida de les maduixes i en tots los rostres un mig riure de goig i satisfacció» (SOR). Frases d’Emili Vilanova, i que diries que són de la pel·lícula d’Ingmar Bergman, Maduixes silvestres (NVRT). A la pel·lícula, les maduixes serveixen per evocar moments agradables de la vida, de la joventut. Prou que ho sabia Vilanova. «Los petons deuen

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 16

UN PLAT D’ESCUDELLA

ser com violes o com maduixes; petits i olorosos» (NNVR). I per si no havia quedat clar, ho torna a repetir. «Los petons són com les maduixes, que apilotades no fan goig» (USO). Potser perquè eren de les primeres, les maduixes eren la fruita més estimada. A més, era un producte rar, delicat, de temporada curta. I això és el que les feia cares, un requisit només a l’abast d’uns pocs, perquè «castiguen la butxaca» (NMOV). Valgui aquesta cita com un primer apunt que una cosa és la taula d’Emili Vilanova i una altra la dels personatges d’Emili Vilanova. Una d’elles, parlant de les maduixes, bé que ho lamenta. «No en podem menjar los pobres» (NMPQ).

A l’estiu, la joia de la fruita, i l’alegria de la feina. «Visca l’estiu!, que em dona treball» (NMT) diu en Carlets, un xicot que ven begudes al port i a la platja de Barcelona. El visca també el podia dir Emili Vilanova perquè va viure molts anys de l’estiu. Dels envelats de festa major. El seu pare era adornista i constructor d’envelats —els envelats, la joia de les festes majors, els palaus efímers d’unes nits d’il·lusions, inoblidables. Els vents, ben tibants, la lona amb franges marineres, blaves i blanques i, a dins, la catifa vermella, les llotges, les aranyes i salomons, els miralls, les flors, i l’orquestra, la rivalitat entre el cornetí i el clarinet a veure qui donava la nota més aguda, més llarga, i el ball quedava suspès fins que la nota queia i el compàs tornava a marcar el ritme de la roda, el fregadís de faldilles emmidonades, la suor perfumada, i la felicitat de viure uns moments meravellosos. Era una feina bonica. Fer feliços els altres. Però també hi havia contrapartides. Per més bonhomiós que se sigui, hom

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 17

PRODUCTES DE TEMPORADA

no està sempre per festes. I a la llarga, cansava el tragí de poble a poble, per camins difícils, i vigilant el transport del material, i a la nit haver de dormir en llocs estranys i, alguna volta, insospitats. Era una feina alegre, però també dura. De bon matí «els enveladors hissen les antenes amb banderoles» (NUV). Després, tot el dia treballant en l’agençament de l’interior. Semblava impossible però al vespre, abans del ball, tot estava a punt i al seu lloc. «A terra, catifa de panyo verd, pel sostre, tota una astronomia d’aranyes de cristalls» (VST). Amb els anys, Emili i el seu germà Anton es van apartar de la indústria dels envelats per centrar-se en la decoració i ornament de salons, en ocasió de festes, celebracions, homenatges, recepcions, inauguracions. Tot acte oficial que es volgués lluït, amb cobricels, domassos, canelobres, escuts, plantes i tarimes, passava per les seves mans, tot sortia del seu taller. Des del guarniment d’un carrer per a la festa major, fins a la decoració del Saló de Cent. Ara en diríem decorador, especialista en arquitectura efímera. Aleshores, simplement, adornista. Un veí de l’Arc d’en Mirambell (trobareu al final del llibre una guia dels carrers desapareguts arran de la Reforma) decora una capelleta de Sant Cristòfol, i tal com s’explica sembla que són les mans, els ulls i el gust d’Emili Vilanova posant-se a la feina. «La capella es transformava: un dosser blanc, amb fulles de llorer escampades s’estenia pels costats del ninxo, i un pavelló carmesí amb serrells d’or coronava la imatge; un arc fet amb canyes verdes li servia de portalada, i a terra, de catifa, un escampall olorós i senzill de murtra i d’espígol amb brotets de romaní» (RRR).

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 18

MANYANAUN PLAT D’ESCUDELLA

Molts dels productes de temporada eren de venda ambulant, pregonats pels venedors amb un crit característic, perquè qui no crida, no ven. Eren les veus de carrer dels baladrers de Barcelona. Encara belluga, sardina fresca! Noies, magranes dolcetes. Nous tendres, closca plena; a tres quartos la dotzena. I, per damunt de tots l’espinguet de Qui compra maduixes? Aquella veu, aquell crit era el tret de sortida al bon temps, els bells moments que durarien fins que se sentís un altre crit de carrer, Calentes i grosses. Maduixes i castanyes. El pas de l’any de la primavera a la tardor. Del color viu, encès i alegre, al fosc, trist i fumat. Maduixes que alegren el cor, castanyes que l’encongeixen. Les venedores ambulants havien comprat la mercaderia a primeres hora del dia i l’anaven revenent al llarg de la jornada. Tenien fama de descarades i d’ordinàries. La paraula marmanyera ho diu tot. És qui ven a la menuda i, també, una dona xerraire i embullosa. Així les retratava un romanço. Les que sou més baladreres anant sempre pels carrers ab títol de marmanyeres venent lo que no val res. Emili Vilanova va dedicar diverses pàgines a les venedores de maduixes. Les presenta com a noies joves. Madrona, Bel, Fidela, Magdalena, Lluïsa. Una era una guapassa, i quan passava pel carrer i oferia la mercaderia, esvalotava el veïnat i dels obradors sortien els treballadors que «li tiraven amoretes» (SOQ). Dir maduixaire i dir Emili Vilanova sembla que és el mateix. No és cap confusió ni engany sinó que l’anar de bracet és cosa del teatre.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 19

PRODUCTES DE TEMPORADA

Algunes de les narracions de Vilanova, degudament ampliades i adaptades, van passar del llibre a l’escenari, de les lletres immòbils, al moviment de veus. Los moros contrapuntats. A casa l’arcalde. Les bodes d’en Ciril·lo. Qui... compra maduixes! es va estrenar al teatre Romea el OR d’octubre de NUVO i va ser tot un èxit, arribant fins a les dues-centes representacions. Avui en dia continua la seva vida perquè, de tant en tant, encara es representa. Per altra banda, el nom de Vilanova i les maduixaires tenen un lligam perenne a l’edició de les Obres completes. Les de l’editorial Selecta, a la coberta, gravada sobre pell verda, hi ha l’estampació daurada d’una maduixaire. Una mà al costat de la boca, per fer de tornaveu; a l’altra mà, les balances. I al terra, el cistell. Eren cistells de forma lleugerament cònica i estrets de boca. Les venedores anaven per parelles, com la Bel i la Fidela. Van amb els cistells a la mà, i uns altres penjats de la cintura. L’una porta la mercaderia, l’altra les balances i el paper per embolicar la venda. Dones desimboltes a qui res no les feia callar ni arronsar. El crit de Qui compra..., els cistells, les balances. Tot a punt per l’enrenou. Un dia era per unes paraules, un insult, una rialleta. Un altre, per les balances. Solien estar mal ajustades i feien els pesos curts i sempre a favor de la venedora. Fer la grilla, en deien d’estafar en el pes. A més de pesar amb poc rigor, tenien per costum fer servir paper molt gruixut per embolicar, que també anava al plat de la balança. La presència de les maduixaires sovint acabava amb ais dels estafats i uis dels ofesos. Crits, soroll i corredisses, l’essència del sainet. El senyor Joanet, fideuer, pare de família, n’estava fins al capdamunt. Si alguna vegada es feia justícia i per fi l’anomenaven regidor, posaria ordre al carrer. Quan ell tingués la vara, ja es veuria el que faria amb les donotes de les maduixes. Quan el guirigall era formidable i a punt

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 20

UN PLAT D’ESCUDELLA

d’acabar en tumult, l’autoritat feia acte de presència. Però no se’n sortia i, segons com, encara provocava un enrenou més gran.

La guàrdia municipal de Barcelona es va crear el novembre de NUQP. En un article del primer reglament s’hi llegeix que «si mientras vigilan las calles o plazas se perturbase el orden o se suscitasen pendencias o escándalos protegerán a los vecinos pacíficos». No feia ni un any del bombardeig d’Espartero. El general havia ordenat vint-i-quatre hores de bombes damunt Barcelona. El municipal impressionava. El bigotàs i l’uniforme feien respecte. Sabre, corretges, casaca, levita negra amb botons de metall i vius vermells, igual que als pantalons, blau fosc. Al cap, un ros amb una xapa amb l’escut de la ciutat. Els dies de gala, el ros canviava per un barret de quiquiriquic, que en deien, per la quantitat de plomes que duia. El sabre era descomunal, encara que tothom sabia que no era de debò. Una gran beina per a un vistós mànec sense fulla. Així era el personatge: grans bigotis, posat ferreny i un sabre de joguina. Eren els encarregats de mantenir la calma i l’ordre als carrers. «A los alborotadores les arrumbo, hala, hala, pa fuera. No quiero tampoco belenes ni que chiste siquiera un mosquito en todo el perímetro de mi jurisdicción» (NMQT). Una de les seves feines era la d’ordenar el trànsit a les fonts, per arrenglerar les criades i aprenents que hi anaven a buscar aigua, que es mantingués la tanda, i procurar que no hi hagués empentes ni dissidències amb la conseqüent mullena i trencadissa de càntirs. També se’ls veia al costat dels llacers, els encarregats d’agafar els gossos sense amo ni pa-

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 21

PRODUCTES DE TEMPORADA

pers. Quan hi havia pedrades entre xicots de barri, treien el nas de manera prudencial, perquè en més d’una ocasió les dues bandes rivals havien deixat les diferències per unir-se i, plegats, apedregar l’autoritat municipal. La gura, que en deien, els guripes que en dèiem. Els municipals també se les havien amb cotxers i carreters, molts dels quals es consideraven els amos del carrer. No era un conflicte de competències sinó cops de tralla, renecs, i un animal que potejava perquè el carro havia quedat travat en una cantonada. I, també, és clar, els municipals perseguien els venedors ambulants que no tenien els papers en regla, i acuitaven les marmanyeres que enterbolien la calma ciutadana. «Vayan ustedes a su hacienda y no me armen escándalo; arriba o abajo» (NMPM). A les pàgines d’Emili Vilanova l’autoritat al carrers està representada per tres figures municipals. Eren el graó més baix de l’administració local, els més propers a la gent. Alcalde de barri, sereno i municipal. L’alcalde de barri —institució creada, com els serenos, en temps de Carles III— sovint era un menestral, com tants i tants personatges d’Emili Vilanova, a qui li queia el càrrec al damunt i sospirava per veure-se’n deslliurat. El sereno era un bon jan i, a més, Vilanova tenia amistat amb els del carrer de Basea i laterals. En canvi, cap contemplació amb el municipal. Potser perquè era un foraster, potser perquè era un incompetent. Se’ls tenia per ingenus, tanoques i dropos. Es deia que de nit dormien i de dia descansaven, cansats de «seure, passejar i no fer res» (QMO). Especialistes a ficar els peus a la galleda i crear més conflictes que solucions. A les escenes de carrer, o d’aglomeració de personal, és habitual la presència del municipal. Vol posar ordre, i les seves maneres són l’espurna d’un embolic colossal que acaba en un xafarranxo, i tot és confusió. Havien arribat d’arreu de les Espa-

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 22

UN PLAT D’ESCUDELLA

nyes, i es deien Jiménez, Mínguez, Fernández, Rodríguez, però tothom els deia Sánchez. Més ben dit, Xanxes. El cognom s’estrafeia, s’adaptava a la pronunciació barcelonina, i el fulano quedava convertit i batejat com Xanxes. I ja se sap què vol dir xanxa. Burla; cosa dita per riure o burlarse’n. En fi, l’autoritat municipal era un barret de rialles. Deixar en ridícul els guàrdies podia ser una mostra de l’esperit rebel —orgull d’un barcelonisme de bullanga i barricada—, però també de l’aire del temps. De poc després de les narracions d’Emili Vilanova hi ha l’inici del cinema amb aquelles pel·lícules de Mack Sennett i els policies incompetents dels Keystone Cops, que van fer riure mig món. Policies inútils i esbojarrats, amb grans bigotis, un casc ridícul i un cotxe que sempre té pana, perseguidors de criminals i perseguits per tota mena de contratemps, i que sempre acaben rebent. El cotxe bolca, cauen a la bassa, i queden amb els bigotis remullats i flàccids. Emili Vilanova treu molt de rendiment de la figura del municipal. Un personatge pintoresc que feia riure per tanoca i per tal com s’expressava. Però això no ho explica tot. Hi va ajudar el mateix govern espanyol, en virtut d’una ordre ministerial de NUST. Una de les darreres lleis d’Isabel II disposava que, en les obres de teatre en català, un dels personatges havia d’expressar-se en castellà. En castellà? Cap problema; aquí tenim el Xanxes. Quan sortia a escena, ja hi havia algunes rialles, i quan deia la seva primera entrada, «No me alboroten, más respeto a la autoridad», el teatre es cargolava de riure, i l’actor que li donava la rèplica havia d’esperar una estona que el públic s’asserenés. Era un truc teatral molt antic. Una de les coses que fan riure més a l’escenari és el personatge sever, amb uniforme, i que fa el ridícul. El poder i l’autoritat queden per terra, i el públic satisfet. Rient i aplaudint.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 23

PRODUCTES DE TEMPORADA

En aquell temps, hi ha qui diu que a Barcelona es parlaven tres llengües. El català, que era la majoritària, el castellà, i el municipal. A L’Esquella de la Torratxa es va publicar un dibuix d’un guàrdia, amb el títol de «Un neutral». I el text deia: «Uns rechidors volen que’s parli castellano, otros catalán… Jo no m’enredo y doy gusto a todos: parlo municipal». En efecte, trepitjaven el castellà, estrafeien el català, i de la barrijo-barreja sortia una parla delirant, incomprensible. Podia ser còmica. Del xampurrejar en deien municipal. Ara, catanyol. Si parlaven castellà, no es feien entendre. «I què sé jo què ha anat barbotejant en castellà! perquè ho deia tan de pressa que la meitat de les paraules se les menjava, i si vol que li digui en plata, no he entès res ni ganes» (NNR). I per si no havia quedat clar, el mateix personatge, un carreter, remata. «Ni solsament sap parlar com nosaltres, i ronca en castellà» (NNON). Pobre municipal; no l’entenien o feien veure que no l’entenien? «Yo parlo gringo?» (QNS), diu un municipal quan ja «se le ha subido la mostaza a las narices». Sabem que és mostaza i que són narices, però potser sorprèn la paraula gringo en una pàgina d’Emili Vilanova. És la paraula exacta. Gringo és derivat de la paraula griego que, en una de les seves accepcions, vol dir llengua incomprensible. Tant s’aplica a persones individuals com a un conjunt nacional. Fins ara, el cas més conegut es el de Mèxic on, amb aquesta paraula, és com designen els nord-americans. Ara, i gràcies a Vilanova, potser també és adient aplicar-la a segons quines escenes de carrer barcelonines.

Després de les maduixes i de les cireres, el bon temps continuava i arribaven els melons. Havia començat la tempora-

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 24

UN PLAT D’ESCUDELLA

da de banys. Emili Vilanova solia anar a La Deliciosa, un establiment de la Barceloneta, només per a homes. Hi anava cap a mitja tarda, amb un bolic amb roba, tovallola i un meló. Passava per la caseta, es canviava, i cap a mar. Duia «un trajo de paradisíaca senzillesa» (QPT). Altres, amb només una camisola ja feien. Amb tot, envejava els habitants d’aquelles illes venturoses «que gasten molts escrúpols per vestir-se» (QMV). Enveja, o potser només record de les platges de la seva infantesa. Perquè això del vestit de bany era una norma imposada per una ordre governativa de NUQR. Fins aleshores, els homes s’havien banyat despullats. I si es veia algú en calçotets, segur que era un capellà. En aquells temps edènics, els homes es banyaven a les roques de Sant Bertran i el Morrot. Les dones, prop de les Drassanes. Perquè les dones també es banyaven. També es podien banyar. Quan Vilanova escrivia no feia ni cent anys que ho tenien prohibit. Per exemple, el juliol de NTUU l’autoritat va detenir i portar a la presó dotze dones que s’havien banyat a mar. Cap a finals del segle ñáñ, a l’època dels escrits de Vilanova, el tràfec del port va portar els nedadors cap a la Barceloneta; allà hi havia establiments de bany, amb casetes i, fins i tot, una palanca. A Emili Vilanova li agradava pujarhi, saltar i capbussar-se. Els homes es banyaven a La Deliciosa, el Neptuno. Les dones, a La Sirena. I San Sebastián era per a les famílies. Per controlar que les dones estiguessin soles i sense voyeurs a la vista, es va recórrer a la solució barcelonina: els municipals, per atemorir i dispersar aquells que fan «marrada per veure una fesomia hermosa» (UMV). Si abans, el municipal intentava posar ordre a la cua de la font, o entre dos carreters i una paret, ara, «perquè les belles que prenen banys no sien profanades pels ulls dels nedadors» (NOSP), vigilava i se les havia amb els que tot ho

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 25

PRODUCTES DE TEMPORADA

volen veure, en especial dones en camisa, ben molla i arrapada al cos. Als articles, quadros i proses que va dedicar a l’estiu, queda ben clar que a Emili Vilanova li agradava més banyar-se que no pas escriure. La calor fa «avorrir la teoria del treball» (SNR); la xafogor barcelonina només es podia suportar posant-se en remull, a mar, «gronxant lo cos sobre aquella hamaca lliscosa i fresca sense malles ni costures» (QPU). Ara bé, si a l’estiu, amb les calors, li feia mandra escriure, quan s’hi posava, resultaven les pàgines més sensuals de la seva obra. La platja era el lloc on no fer res, només deixar-se dur. Les onades ofegaven les preocupacions i s’emportaven els mals de cap. Li agradava fer el mort, i aleshores «l’aigua s’emmotlla en lo cos, i aquesta túnica d’immensos allargos se mou i es doblega escampant artístiques arrugues més primoroses que les blondes» (QNM). I bressolat per l’aigua, veia com els «cabells van a la deriva flotant i sense allunyar-se» (QPU). Pura indolència. Sortia de l’aigua descansat. El cos fresc, el cap tranquil i una gana ferotge. S’embolicava amb un gran drap de lli blanc, i obria el meló, i anava menjant tallades, fresques i delicioses. Un dia perfecte. Hi havia tardes que sentia una lleu esgarrifança. Cap a ponent, es veien alguns núvols. Al cap de pocs dies, el crit fatídic de les castanyeres pregonaria que el bon temps estava a les acaballes. I el meló —aquell «barrilet desfonat de marfil i nàcar ple d’ambrosia» (UMU)— seria el record d’una altra època.

Calentes i grosses. Baixeu ara que fumen. No era el crit de joia d’una jove, sinó el ronc lúgubre d’una vella. La madui-

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 26

UN PLAT D’ESCUDELLA

xaire i la castanyera. El sol i la lluna. El bon temps i el temps trist. L’una pregonava alegria primaveral, l’altra els dies foscos de tardor. Quan l’una baladrejava pels carrers, l’altra desapareixia. Eren la cara i la creu. Per arrodonir la imatge, Emili Vilanova explicava que la dona vella que ara venia castanyes, de jove, havia venut maduixes. Aleshores era una bellesa, i ara, pobra, lletja, vídua i vella. Maduixes i castanyes, el pas de l’any, el cicle de la vida. Calentes i pudentes. De vuit, set són dolentes, contestava la canalla en sentir el crit de la venedora. Era una vella, vestida de dol, amb un gran mocador al cap, «un fanal a les mans i el cabasset de les castanyes cobert amb draps fumosos» (SOQ). Tot era molest i desagradable, la figura i la mercaderia. «Fruita antipàtica, amb esclofolla estalviadora, color de caoba, com vestit d’hivern, sofert, perquè duri tota la temporada. Mesquina, i ademés se’t té de menjar calenta com si fos remei» (UMT). Era el gust d’Emili Vilanova i el de molts altres. Fixemnos en Tots Sants. Es deia que, per cada castanya menjada, se salvava una ànima del Purgatori. Ell no era d’aquest parer, i no estava per penitències ni creences estrafolàries. S’estimava més els panellets. Ben mirat, els panellets són la gran invenció de la pastisseria barcelonina per endolcir la diada. I un vas de moscatell per arrodonir el bon sabor de boca. Les castanyes eren una altra cosa, potser per a altra gent. Eren una «fartanera per a golafres de gustos barroers i paladars de munició» (UMU). Hi havia una semblança entre venedora i producte, entre la castanyera i les castanyes. Eren desagradables i encongien el cor. I, encara més, a Emili Vilanova, de petit, aquella dona li feia por. I de gran, pena i tristesa. Por a aquella figura negra, amb pudor de fum, i que venia una menja desagradosa. Tristesa al notar com els dies són curts,

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 27

PRODUCTES DE TEMPORADA

freds i ensopits. I aleshores, començaven a emergir els records. Quan anava per aquests mons de Déu per muntar envelats i organitzar festes majors, i havia de dormir al poble, lluny de casa, a la nit, a l’entrar a l’habitació de la fonda, notava un pessic d’inquietud i un altre de melangia. Sabia que no era inquietud per estar en una cambra desconeguda. Més d’una vegada, en aquelles habitacions desconegudes, el son no acabava d’arribar mai; en canvi, no paraven d’acudir els records dels dies tristos de la infantesa, i tots lligats a les castanyes i a les castanyeres. I aleshores tornava al seu carrer Basea, la poca claror, la casa fosca i l’habitació freda. En lloc d’estar jugant al carrer, havia de seure i estudiar la lliçó. Si les castanyes li eren antipàtiques, el llibre escolar, també. Els verbs irregulars li feien venir son. Els pluscuamperfectos el feien riure i distreure’s. I amb l’aritmètica, estaven renyits. «Ja ho veia jo per intuïció, que era una ciència que no anava bé pel clima d’Espanya, i que ara ho veig millor i em surten a acreditar-ho tots los ministres d’Hisenda que han existit a la nació. Cap n’ha eixit que sapigués comptar just, a tots los hi ha sobrat deutes» (SOR). Ja ho deia del senyor mestre, no en farem res, d’aquest xicot. Altres dies, en altres fondes, els records d’infantesa també se l’emportaven cap a l’insomni. Ara no eren les castanyes lúgubres sinó una altra venedora ambulant. I adorable, la Rossa. Li deien la Rossa perquè havia estat rossa. Ara era una vella que passava per les cases per oferir manats d’herbes per amanir: «créixens, ruques, cosconilles, enciamet de la mare de Déu» (UMP). El seu cistell era el forat del pany des d’on entreveure un paisatge de marges, rierols i boscos, un món lluminós i amb piuladissa d’ocells, que portava una alè fresc i novell als carrers estrets i ombrius de la Barcelona vella.

tripa_taula parada_maqueta base assaig_mida petita 16/05/2022 14:51 Página 28

UN PLAT D’ESCUDELLA

Els nens d’Emili Vilanova trobaven fascinant la Rossa, les seves mans, les arrugues a la cara, els manats d’herbes, però, després, a taula, trobaven que els créixens picaven, i les ruques tenien un sabor massa fort. De sempre hi ha hagut enemistat entre les criatures i la verdura. No va ser fins al cap dels anys, quan els créixens eren un requisit a les grans taules i adornaven la boca d’un nero o d’un lluç, que Vilanova va recordar la Rossa, i l’olor que deixava de romaní i d’espígol, olors d’un altre món, d’una altra vida, ja passada feia molts anys.

coberta_2_jdddomènech_Maquetación 1 19/05/2022 9:26 Página 1

Maria Campillo (ed.)

La Brigada del Vidre Cròniques del front (1936-1939)

Maria Campillo (ed.)

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939

Víctor Català, l’escriptora emmascarada Manuel Reventós Bordoy

Diari de la guerra i Barcelona viscuda Joaquim Nadal (ed.)

Girona, 1939: porta de l’exili Escrits del final de la Guerra Civil Margarida Casacuberta i Mariàngela Vilallonga (eds.)

«Això no és Barcelona»: Visions catalanes de Nova York Neus Moran Gimeno

L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984) Joan i Jacint Reventós

Dos infants i la guerra Records de 1936-1939 Pere Coromines

Les presons imaginàries

Un plat d’escudella. La Barcelona menestral a la taula d’Emili Vilanova

Margarida Casacuberta

Joan de Déu Domènech

ALTRES TÍTOLS PUBLICATS

Jordi Tomàs

Cuixà, exili i refugi Un testimoni al peu del Canigó, 1965-1985

THEMA JBCC4 1DSE-ES-JAA ISBN 978-84-18680-19-9

118 Assaig

Joan de Déu Domènech

Un plat d’escudella La Barcelona menestral a la taula d’Emili Vilanova