coberta Vay-2c_coberta Vay-2.qxd 18/07/2014 11:36 Página 1
Marian Vayreda
Quan va esclatar la tercera guerra carlina (18721876), el jove olotí Marian Vayreda, fill d’una famí-
Joseph Roth
lia de la petita noblesa rural, es va incorporar a
JOB
l’exèrcit carlí. Integrat en el cos de cavalleria, va
HISTÒRIA D'UN HOME SENZILL
NOTÍCIES DE TRES RATLLES Joan-Daniel Bezsonoff
arribar a formar part de l’estat major del general Savalls. Durant prop de tres anys, va participar en accions destacades fins que va ser ferit en una mà. Al final de la guerra es va exiliar a França.
LES MEUES UNIVERSITATS Vint-i-cinc anys després, i amb una mirada que el Robert Louis Stevenson
L’EMIGRANT AMATEUR
pas del temps havia tornat desenganyada cap als ideals de la joventut, Marian Vayreda, convertit en
Heinrich von Kleist
MICHAEL KOHLHAAS Benjamin Constant
ADOLPHE
pintor i escriptor, va narrar els diversos episodis, entre caricaturescos i patètics, que va viure a la guerra. Escrits amb subjectivitat, però també amb vigor i precisió, els Records de la darrera carlinada cons-
RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA
Félix Fénéon
Marian Vayreda
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA
Marian Vayreda (Olot, 1853-1903) és un dels autors més destacats de la literatura catalana de la fi del segle XIX. Fill d’una família de la petita noblesa tradicionalista, després de la mort del seu pare, el 1872, es va unir a l’exèrcit carlí, on va formar part de l’estat major del general Savalls durant la Tercera Guerra Carlina.El 1875 va marxar cap a l’exili, i es va instal·lar amb el seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, a Seta, on va començar a pintar. El 1876 se’n va anar a París per estudiar al taller de JeanLéon Gérôme i el 1877 va tornar a Barcelona, on es va matricular a l’Escola de Belles Arts. El 1879 es va instal·lar a Olot, on va dirigir “El Arte Cristiano”, una empresa dedicada a la producció
Santiago Rusiñol
titueixen una crònica desencantada i desmitificado-
d’imatgeria religiosa. Abandonant gra-
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS
ra de l’absurd d’una guerra.
dualment la pintura, a partir de 1891 es va dedicar sobretot al conreu de l’es-
Joan Todó
L’HORITZÓ PRIMER
criptura, coincidint amb la seva pròpia
Enric Bou
polític. Va promoure la publicació de la
DESVIACIONS
revista literària L'Olotí, i el 1891 va publi-
evolució cap al catalanisme cultural i
PROSES DE VIATGE
car a La Veu de Catalunya el seu primer BIC JFD ISBN 978-84-88839-82-4
Nikolai Leskov
LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK Santiago Rusiñol
EL CATALÀ DE LA MANXA
Literatures
www.lavenc.cat
conte. El 1898 va publicar Records de la
darrera carlinada i el 1900 Sang nova, una novel·la de tesi, doctrinària. La novel·la La punyalada (1904), la seva gran obra, es va publicar pòstumament.
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Pรกgina 3
RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Pรกgina 4
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 5
Marian Vayreda
RECORDS DE LA DARRERA CARLINADA
L’AVENÇ Barcelona 2014
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 6
Barcelona, setembre de 2014 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2014 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Carles Maria de Borbó, pretendent carlí al tron d’Espanya amb el nom de Carles VII, retratat pel fotògraf Nadar. BIC: JFD ISBN: 978-84-88839-82-4 Ref. aven060 Dipòsit legal: B 18.125-2014 Imprès a Book Print Digital, S.A.
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 7
TAULA
Quatre mots . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carlins a la muntanya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La xocolatera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bateig de foc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Episodi dolorós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El valencianet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La barreja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fantasies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Noi de l’Alou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Desesperació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’Esquadró de la Sang . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Parèntesi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La persecució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Calvari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’hospital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9 13 21 29 35 43 51 61 71 77 87 97 105 113 125
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Pรกgina 8
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 9
QUATRE MOTS
En presentar al públic aquesta obra, cal que faci la declaració que no ha estat el meu propòsit escriure un llibre de memòries, ni he abrigat la pretensió de donar a llum dades inèdites per a la història de la darrera guerra civil. Tampoc he volgut fer un llibre de polèmica, ni de propaganda. Es tracta, senzillament, d’una col·lecció de records de caràcter íntim, que, més o menys entelats per la pols dels anys, tenia emmagatzemats a les golfes de la meva memòria, i que, de temps enrere, aprofitant estones vagatives, anava fixant en el paper, en forma de quadrets, amb el propòsit de deixar-los enfaixats en un racó de calaix, on els trobessin els meus el dia en què, ja fora del món, fessin inventari de les meves paperades de literatura casolana. A part de la delectació que trobava, rejovenint-me amb les impressions d’aquells temps, renovant in mente antigues coneixences i despertant llunyanes vibracions del cor —que, ressonin dolçament o bé dolorosament, sempre són grates, com veus amigues—, em complaïa divagant sobre la importància que donarien, al seu dia, a aquests retalls de la meva història els diablets que, en escriure’ls, em turmenten i, per poc que em descuidi, me’ls embruten o esquincen. “Si pugen com jo desitjo que pugin —em deia jo—, els apreciaran com relíquies de la persona moral de llur progenitor, com revela9
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 10
cions d’intimitats que, altrament, els restarien per sempre més desconegudes; del contrari, potser en faran balafiu i aniran a parar al sac del drapaire. Així i tot, les íntimes complaences que he sentit esgratinyant en el calaix de sastre dels records de la meva primera jovenesa, aquestes, no me les prendran pas.” Mes heus aquí que algun amic que els veié m’incità a publicar-los, i he seguit el seu consell. Si he fet bé o mal, aviat ho sabré, però encara que la seva publicació no em doni més que lloc a penediments, renuncio des d’ara al dret de reptar el conseller, perquè reconec que en la meva determinació hi ha influït per molt una debilesa humana: la de veure el meu nom escrit amb lletres d’estampa en la portada d’un llibre català. Així, si per cas, en el mateix pecat trobaré la penitència. Repeteixo, doncs, en descàrrec de la meva consciència, que no he pensat fer cap obra documental ni de caràcter històric, en el rigor de la paraula. Les escasses dades que tinc apuntades (avui deploro amb tota l’ànima no haver portat un dietari de la campanya) i el rebec de la meva retentiva, per a tot el que són dates i noms de localitats, d’individus i de coses, no em permetria emprendre un treball d’aquella mena, ja que ni tan sols he pogut establir una exacta correlació en l’enfilall d’aquests capítols. L’índole especial de la meva memòria sols ha servat amb fidelitat les impressions de color i de sentiment, aquelles en què, per un o altre concepte, l’ànima s’hi interessà; de la resta, res, o ben poca cosa. He d’afegir, però, que tot el que refereixo és cert, entenent que no és faltar a la veritat, la llicència, que en alguns casos m’he pres, de lligar fets distanciats o suprimir-ne d’altres, a fi i efecte d’evitar incongruències, arrodonir algun quadre i alleugerir la narració. Escrivint amb el criteri del pintor enamorat de la veritat essencial, o sigui la de la forma, del sentiment i del color, a aquesta he sacrificat alguns cops l’altra veritat, que podríem dir-ne històrica, o sigui la de temps i de 10
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 11
lloc, segur que així assoliria millor el terme d’expressió que perseguia. Molt més nombrosa podia presentar aquesta col·lecció de Records, però m’ha semblat que, per provar fortuna, ja n’hi havia suficients. Els altres, ara com ara, ja estan bé allí on són, i el probable és que no els vindran pas ganes de sortir a córrer món, en veure la sort de llurs germans. I, finalment, ja que per als meus fills havia escrit aquestes impressions, a ells en dedico l’estampació, esperant que, si a grans arriben, malgrat la manca de valor literari i altres mèrits que hauran fet caure de les mans del públic aquest llibre, ells hi trobaran encara quelcom que els sabrà bo. Molt serà que, per entremig de les seves mal dictades pàgines, no hi sentin glatir, algun cop, el crit de la pròpia sang.
Marian Vayreda Olot, juliol de 1898
11
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Pรกgina 12
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 13
CARLINS A LA MUNTANYA
La Revolució de Setembre (la Gloriosa, com se li deia per mal nom), tan bescantada per inepta, per eixorca i per descarada, tingué un mèrit que seria injust voler-li llevar: el de promoure una reacció que donà per resultat despertar moltes consciències que estaven adormides i revetllar molts sentiments que estaven, si no apagats, almenys esmorteïts. El sentiment religiós, per exemple, es revifà d’una manera com no en tenien idea els nostres pares, que, tot essent més religiosos i, segons sembla, més virtuosos que nosaltres, mancaven d’aquell valor propi que dóna una idea quan es professa, no sols per tradició, sinó també per convicció. Recordo haver sentit contar a un oncle meu que en el seu temps —en què no hi havia entre la joventut universitària impius a la Renan ni naturalistes a la Zola, ni estaven influïts per catedràtics krausistes ni darwinistes— entraven a les esglésies per les portes més excusades, i sovint trencaven de cantó per no trobar el Viàtic i excusar-se el per a ells enutjós dilema d’humiliar-se com el poble baix, amb deslluïment de llur categoria de joves il·lustrats, o aparèixer irreverents, la qual cosa repugnava a llurs creences religioses i reputació de minyons de bé. La Revolució partí els camps i, davant d’un partit radical i decididament anticatòlic, se’n formà un altre de catòlic resolut, on ingressaren amb entusiasme multitud de joves 13
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 14
il·lustrats, decidits a lliurar batalla en tots terrenys, tant en el de la polèmica com en el de la força. D’aquella època daten les fundacions de Joventuts catòliques i altres associacions i organismes que donaren vida i vigor a l’element catòlic, i que de segur l’haurien portat encara a millors resultats, de no sobrevenir divisions i misèries que no és d’aquest lloc ni està en el meu ànim esbrinar. Capitost d’aqueixa reacció fou el partit tradicionalista, que adquirí gran volada, engrossat per bona colla d’elements conservadors que, espantats de la marxa de la societat, buscaven com un fre o un contrafort per resistir l’empenta de l’onada revolucionària. Aquests elements, que obraven per egoisme i no per convicció, abandonaren el carlisme tan bon punt consideraren que havia ja complert la seva missió, que per a ells no era altra que traure’ls les castanyes del foc. Conservadors purs. Jo tenia llavors quinze anys i anava a començar els meus estudis universitaris. Els primers conceptes polítics, bé que molt confosos, els havia tret del diari de Madrid La Esperanza, únic que entrava a casa, i, encara que sense comprendre’ls massa i sols portat pel meu afany de devorar lletra més que de llegir, havia format el meu modest gust literari amb conceptes sempre elevats de don Pedro de la Hoz i amb l’eloqüència jocosa a voltes, planyívola sovint i sempre admirable i profunda de l’Aparici i d’altres de la mateixa escola, com també fullejant els Escritos políticos del nostre immortal Balmes. Donats tals antecedents i venint-ne de sang per tots quatre costats, ja es comprèn que el carlisme havia de ser el meu nord en esclatar la Revolució de Setembre. Aquí he d’afegir un detall. Furgant per la poc amena llibreria del meu pare, em vingué a les mans una obra que m’impressionà fortament. Era un llibre del qual he perdut el rastre i donaria quelcom per retrobar-lo. El títol, si la memòria no m’és infidel, era aquest: Cataluña vindicada de la nota 14
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 15
de rebelión con que la han motejado sus detractores. L’autor, el nom del qual no m’ha quedat, era un precursor dels actuals patricis que s’han pres a pit la defensa dels particulars drets de la nostra terra, ja que si bé es presentava encara com encongit per la força dels corrents llavors dominants, que consideraven com un fet providencial i necessari el de la unidad nacional —com si abans d’ella no ens ho passéssim bastant milloret—, era, amb tot, una valenta exposició de greuges i una raonada defensa dels drets conculcats de Catalunya. Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governants sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia. Ell no es fixava pas encara en la peculiar idiosincràsia de dues races que són com l’oli i l’aigua, que, en barrejar-se, el més lleuger va a sobre i el més pesant a sota; tampoc esbrinava el pecat original de les nostres desditxes, ni proposava solucions radicals per al pervenir; però era, amb tot, una nota aguda que ressonava com un toc de corneta enmig d’aquell estat de prostració i enviliment en què el corrent centralista i castellanitzador ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar dels nostres passats. Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat infiltrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels màrtirs i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans. Amb semblants disposicions, es comprèn que les doctrines proclamades per l’Aparici i la seva escola venien a omplir un buit del meu esperit, i la carta, programa de don Carles al 15
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 16
seu germà, seguida del decret de restauració dels Furs, havia d’aparèixer als meus ulls com el verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo. Per altra part, l’atmosfera es caldejava de dia en dia i l’onada revolucionària, barreja inconcebible de llibertinatge i de tirania, creixia horroritzant i repugnant. La premsa de tots els camps estampava tot el que li venia a la boca, amb un cinisme i desenfrenament de què avui no en tenim idea. Mes, si era comú llegir furiosos articles excitant a l’extermini dels reaccionaris, aquests tampoc es mossegaven la llengua, ni s’amagaven pas per tocar a sometent i organitzar públicament llurs forces. En el Círcol carlí d’Olot havíem freqüentment sentit oradors proclamant la guerra com a única solució d’aquell estat de coses. La falta de criteri governamental i el desconeixement del principi d’autoritat donava lloc als absurds més estranys, ja que allí mateix on avui es permetia tot i molt més del que porto apuntat, demà s’empresonava o es garrotejava un infeliç pel sol fet de portar boina, segons li plaïa al governador, a l’alcalde o al cacic de la localitat. Però la nota dominant era un odi sectari i bestial contra tot el que feia referència al Clergat i la Religió. No pujava pas un orador a la tribuna d’una Acadèmia o sobre la taula del club o de la taverna, que a la segona paraula no l’engallés la dèria anticlerical. Seguint aquest corrent, s’autoritzaven i proclamaven principis cent vegades més absurds i tirànics que els de l’absolutisme més fanàtic, i es portaren a cap espoliacions, com la dels fons de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, les quals, si bé menys hipòcrites, resultaven més infames que les desamortitzacions d’en Mendizábal. 16
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 17
Les eleccions, que no eren pas més mentida que avui, es feien a dagues tirades, amb guàrdies armades pels col·legis, regnant quasi sempre el garrot, i essent rara l’acta que no sortia tant tacada de llot com de sang. Allò de donar vot als soldats i fer-los votar en formació, de segur que no s’havia acudit mai a ningú; com també és d’aquella època la institució de la partida de la porra, un altre floró de glòria degut a la poderosa iniciativa d’en Ducazcal, un dels tipus més genuïns del polític madrileny. Tot contribuïa a exacerbar els ànims i a apropar la plenitud dels temps. Per mantenir l’ordre, s’organitzà el cos que se’n digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on s’escorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Se’ls posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, se’ls revestí d’amples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions. Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, s’anava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps d’en Narváez. L’església de Sant Esteve d’Olot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena d’infeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que l’albir i a pretext de la salut pública, s’imposaven. L’espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l’Himne de Riego i del cancan, executades a l’orgue per mans acanallades i barroeres; l’emblema de la Trinitat, que hi ha dalt de l’altar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres s’abeuraven els cavalls, i en l’Altar Major cadellava la gossa del comandant. 17
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 18
Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d’un liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de “corbs” i altres per l’estil, no se n’escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca d’un cop de culata, per pur capritx. Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat l’estat d’aplanament en què es troba el país i l’escepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments. Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, s’anava estenent com taca d’oli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem l’ordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit. Lliure jo de l’única autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta d’esperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat —que, com he dit, es componia del millor de cada casa—, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i 18
tripa Vay2_tripa Vay.qxd 18/07/2014 11:30 Página 19
provocadora d’aquells dignes sostenidors de l’ordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué l’avergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me. Per aquells dies s’escampà la nova d’haver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de l’esperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia d’honor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-s’hi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-m’hi i ningú s’hi oposà. Se’ns passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era d’estranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en l’espadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada d’aquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.
19