Nou Treball 127

www.psuc.org

TE ESPERAMOS

T’HI ESPEREM

Nº 127 Juny 2019

2

SUMARI 2 Editorial 3 Sindicat de llogaters: l’organització fa la victòria.

ILP Universitats: justícia dels estudiants per als estudiants

4 Feminisme sobre rodes: una conversa amb Ester Pérez

5 capitalismo Riders, lucha de clases y 4.0 6 Internacional Un siglo para la Capitalista 7 Hablamos con...

Charlotte Balavoine 8 claves Unidas Podemos. Las de un fracaso y

una estrategia de futuro

9 admiració Rosa Luxemburg: record, i preguntes encara vigents.

10-11 40 anys d’ajuntaments democràtics

12 Llibres amb classe 13 Cine con clase 14 La capitana de Balaguer L’home que disparava poemes

15 L’any en imatges

EDITORIAL Camarades, amics i amigues: Des que ens vam veure a la Festa del Nou Treball de l’any passat, l’escenari polític i social ha continuat amb el canvi convuls que s’estava donant de forma continuada, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, Europa i el món.

A nivell mundial, travessem un procés de recomposició geopolítica que s’expressa en una profunda crisi com a conseqüència de l’expansió descontrolada del capitalisme financer en una nova fase de desenvolupament. Aquesta situació ens ofereix una seriosa preocupació a totes les persones que lluitem per un futur millor per a la humanitat, davant la possible consolidació d’un capitalisme incompatible amb el respecte als drets de la classe treballadora i a la sostenibilitat de l’ecosistema planetari.

El gir dels països de les Amèriques amb les victòries electorals de la extrema dreta, amb Trump als Estats Units, al Brasil, l’Argentina, Xile, el Perú, Colòmbia, Paraguai, etc.; i el seu ascens a Itàlia, França, Polònia, Hongria, Holanda i ara a Espanya, mostra que es tracta d’un moviment coordinat. No és accidental: és un canvi estructural que afecta el cor de les democràcies occidentals fins ara enteses com a liberals.

Hem comprovat en les últimes eleccions europees que l’extrema dreta ascendeix sobre missatges i propostes arrelades en el patriarcat, en la lluita anticomunista, en la militarització dels conflictes socials, en la manipulació de la por com a impuls col·lectiu, en la xenofòbia i en el populisme del nacionalisme excloent.

Fa temps que som conscients i denunciem la manipulació mediàtica per al control de masses, però des de l’ascens del nazi-feixisme no es veia tant d’engany al poble.

Assistim a la ruptura del sistema democràtic liberal capitalista nascut després de la Segona Guerra Mundial, que es produeix en favor d’interessos particulars de les elits. El nou model «democràtic» descansarà en més ex-

Edita: PSUC Viu Doctor Zamenhof 16-18, 08020, Barcelona Consell de redacció: Secretaria comunicació PSUC Viu Col·laboren en aquest número: Daniel Hernández, Ricard Juan, Gonzalo López, Julio Martínez, Antoni Montserrat, Edu Navarro, Anna Noguer, Edu Núñez, Ester Pérez, Higinio Polo, Laura Ruiz, Eddy Sánchez, Aitana Sanz i David Sanz-Ferrer.

Disseny i maquetació: Santi Sanz.

Contacte: noutreball@psuc.org. D.L.: B28994/99. http://noutreball.psuc.org | @noutreball https://www.facebook.com/noutreball

clusions, marginacions, polaritzacions i en el menyspreu d’amplis sectors de la societat.

La pèrdua de l’equilibri de forces establertes després de la fi de la guerra freda el 1989, quan hi havia una divisió de món entre els sistemes capitalista i socialista, quan el món era «bipolar», ens ha portat a una situació d’hegemonia capitalista (món «unipolar») que va permetre l’exercici il·limitat i sense pudor de l’ús de l’economia pels qui posseeixen el capital per a la compra d’eleccions, de polítics, de notícies, de mitjans de comunicació; tot en una escala inimaginable. Avui, els diners ho compren tot, des de la desinformació fins a la deconstrucció de la història.

El mercat, lluny de ser lliure, està dominat per grans companyies multinacionals que tenen un poder moltes vegades superior al dels Estats. La lògica del sistema és la prevalença de la cobdícia, de l’individualisme, de l’estímul a l’egoisme, en què les persones són portades a creure en l’impossible somni americà...

En aquest context, la nostra tasca, tasca dels i les comunistes del PSUC Viu, conjuntament amb la resta de les forces transformadores, és frenar l’avanç de les forces conservadores i autoritàries que pretenen imposar a la humanitat el model de capitalisme neoliberal i autoritari. Estem compromesos a treballar per reforçar l’organització social, política i sindical de la classe treballadora i dels sectors populars.

Com a hereus de l’històric PSUC, i des de la nostra refundació ja fa més de 20 anys, hem fet un esforç continuat per consolidar i enfortir el nostre projecte.

Un any i nou mesos després del nostre XVIè Congrés podem dir que estem situats en unes millors condicions per tenir un Partit a l’alçada per afrontar els reptes que tenim per endavant. S’han afiliat nous i noves camarades, s’han reorganitzat nuclis i se n’han creat de nous a llocs on el Partit havia perdut presència, i estem visualitzant el Partit i la seva política arreu del territori.

El nostre programa, la nostra acció política, s’inspira en els valors i ideals de l’esquerra transformadora, en els valors republicans de la laïcitat, la llibertat, la convivència, la justícia, la igualtat i l’equitat. Reivindiquem la memòria històrica, la nostra en primer lloc; forma part de la nostra estratègia. Per això, l’any passat vam recordar que va ser l’any del bicentenari del naixement de Karl Marx i del centenari del naixement del camarada Marcelino Camacho, i aquest any recordem els 40 anys dels primers Ajuntaments democràtics, així com el centenari de Rosa Luxemburg, i el centenari dels naixements del poeta

Joan Brossa i de l’escriptora Teresa Pàmies, referents de la cultura catalana.

Exemples i figures indispensables de la nostra història.

Tampoc podem deixar passar aquesta editorial sense un record per a la Neus Català, que ens va deixar el passat 13 d’abril als 103 anys. Incansable militant comunista, va ajudar a creuar els Pirineus a 120 nens refugiats i va sobreviure al terror del camp d’extermini de Ravensbrück. La seva memòria ens ha de servir perquè la humanitat mai més hagi de viure sota un «cel de plom».

Seguint aquest fil roig de la història, del qual som hereus i hereves, hem de ser audaços i responsables. Els i les militants del PSUC viu creiem que s’ha de donar un pas endavant per la construcció d’una l’alternativa al capitalisme. La situació d’emergència social i l’avanç perillosíssim de la dreta i la ultradreta a Catalunya, Espanya i Europa fa inexcusable fer passos ferms en aquest sentit.

Com vam dir a la nostra resolució del 21 de març de 2019, manifestem que ha arribat l’hora de fer una crida a totes aquelles persones que, referenciant-se en la tradició històrica del PSUC, consideren que cal donar un nou impuls a l’espai comunista a Catalunya. Des del PSUC viu ens posem a disposició de totes aquelles persones que amb nosaltres vulguin emprendre aquest camí.

Des del PSUC viu continuarem donant tot el nostre suport, com sempre hem fet, al nostre partit germà, el Partit Comunista d’Espanya, com al seu referent a Catalunya, amb el qual mantenim un projecte compartit des de 1936. I, en coherència, ens reafirmem en el nostre compromís de treballar conjuntament per un procés constituent de caràcter federal i republicà al conjunt dels pobles d’Espanya, com a projecte que defensi els interessos del conjunt de la classe treballadora i a les capes populars.

Finalment, continuarem amb el nostre compromís per enfortir el PSUC. Entre totes i tots farem un Partit mes fort, i amb més militància d’homes i dones.

Un Partit obert a la societat, amb militància sindical, feminista, juvenil, procedent dels diferents espais de lluita.

Un Partit hereu de les millors tradicions del PSUC, que defensi la màxima unitat de les forces d’esquerres, dels moviments socials i dels sindicats de classe, per disputar l’hegemonia i el poder a la dreta i avançar cap al socialisme i el comunisme.

Seguirem treballant per una Catalunya de tots i totes, perquè venim de lluny i anem mes lluny encara!

Visca el PSUC! Visca La Festa del Nou Treball! H

3

Sindicat de Llogaters: l’organització fa la victòria Julio Martínez (JSUC) ___________ Un dels majors reptes que enfronta avui dia la classe treballadora és la lluita per un habitatge digne. Els preus dels lloguers es disparen mentre grans propietaris treuen els seus pisos del mercat per augmentar la seva taxa de guanys a plataformes com Airbnb.

A la ciutat de Barcelona, el preu de lloguer d’un pis ha augmentat un 35 % des de l’any 2014, s’executen 47 desnonaments cada setmana i es compta amb un parc d’habitatge públic que ronda el 2 %.

des de l’organització popular podem lluitar contra aquest problema, que d’altra banda no es nou: ja Dolores Ibárruri aturava desnonaments. En aquesta fase del capitalisme financer global és encara més urgent.

També augmenten en desenes de milers d’euros els preus per comprar un pis, que actualment se situen a nivells difícilment assequibles per les capes populars. Però un altre problema és que aquests pisos ja no es posen en venta per a nosaltres, si no per a inversors sense escrúpols i fons voltors.

És en aquest context que neix el Sindicat de Llogaters, una iniciativa transversal per la defensa del dret a l’habitatge i un preu accessible, estable, segur i digne. Mitjançant la mobilització, l’organització busca donar resposta a tots els problemes generats per l’especulació immobiliària: posen la diana no només en aspectes quotidians, com l’assessorament i les accions per impedir que ens expulsin de les nostres llars, sinó que també treballen en contra de la Llei de lloguers urbans, la precarietat laboral, la gentrificació i la turistificació que vivim avui dia, que s’agreugen encara més a ciutats com Barcelona.

Davant d’aquesta situació... Què fer?

Com a comunistes sabem que només

Per començar-hi a participar només cal acudir a alguna de les assemblees que

tenen lloc cada dues setmanes, on de forma col·lectiva s’organitzen accions, s’assessora i s’acompanya als afectats davant les negociacions. Durant la setmana que no hi ha assemblees tenen lloc les reunions dels diferents grups de treball: contingut, acció sindical, comunicació i organització i extensió.

S’elaboren campanyes i se celebren debats. S’acompanyen les negociacions entre les parts i s’organitzen assemblees. Es gestionen les xarxes socials i la relació amb la premsa. Es fan convocatòries i es garanteix el bon funcionament de l’estructura participativa. Tots aquests elements s’uneixen i fan funcionar l’engranatge del Sindicat.

El Sindicat de Llogaters demostra que s’aconsegueix marcar una diferència.

Per exemple, una Socimi pretenia expulsar les famílies de dos blocs del Raval per especular amb l’habitatge, però ha acabar cedint davant l’oposició veïnal i del Sindicat de Llogaters: es va aconseguir la renovació de tots els lloguers sense cap augment del preu a principis d’aquest mes de maig. La unió fa la força, i l’organització fa la victòria!. H

ILP Universitats: justícia dels estudiants per als estudiants David Sanz-Ferrer (JSUC) i Edu Núñez ____ La ILP Universitats és una oportunitat per lluitar i donar un primer pas en l’assoliment d’una universitat a l’abast dels fills i filles de la classe obrera. La implementació de la ILP suposaria una reducció del 30% en les taxes universitàries actuals. Tot i això, cal tenir en compte que això suposa que un estudiant de primer de Filosofia a la UAB a qui li correspondria pagar uns 1.400 euros l’any passaria a pagar-ne 980 euros. O que un estudiant de primer de Medicina a la UB que hauria hagut de pagar uns 2.000 euros ara en pagui uns 1.400 euos. És una aproximació, però tot i que els preus de les matrícules oscil·len segons la renda familiar i d’altres factors, és prou il·lustratiu per entendre que moltes famílies seguiran sense poder-se permetre aquells 980 euros o 1.400 euros.

D’on ve i cap on va aquest procés ciutadà? Ha nascut de la falta d’actualització de la Llei de pressu-

postos de Catalunya, que ha estat prorrogada tres cops i que al juny haurà tingut la seva última opció d’aprovació. La duració dels procés permet optar a una modificació de la Llei de pressupostos, donant l’última paraula al Parlament amb l’objectiu de complir la moció aprovada l’any 2016 en aquesta mateixa institució.

suposi ofegar econòmicament la seva família. Totes aquestes diferents associacions i entitats es reuneixen sota un mateix paraigües: la ILP Universitats.

Aquesta organització està formada per tothom que estigui disposat a col·laborar, però hi tenen una especial influència els sindicats estudiantils més importants de Catalunya, com l’AEP o el SEPC.

El procés d’elaboració d’una ILP requereix, per començar, una bona organització entre diverses entitats o associacions estudiantils que, en aquest cas, no tenen la mateixa ideologia política. Aquesta cooperació entre entitats és una victòria en l’àmbit sindical estudiantil, perquè és la unió per una lluita comuna: el dret de tothom a estudiar, sense que això

El primer pas és aconseguir recol·lectar 50.000 firmes. Poden signar la petició totes les persones empadronades a Catalunya. Cada firma significa avançar un pas més per aconseguir la rebaixa de preus universitaris. Tot i això, la finalitat última de la ILP no és la rebaixa del 30% de les taxes. Això només és una parada a mig camí. La ILP és un primer esglaó que ens ha de permetre avançar cap a una educació superior que sigui un dret universal per tal que tothom qui ho vulgui pugui estudiar-hi. Per això, la rebaixa del 30% no serà el final de la lluita per a nosaltres i buscarem assolir més drets, amb més unitat sindical i amb el suport de la població.

4

Feminisme sobre rodes: una conversa amb Ester Pérez No existeix, encara, un espai lliure de violència masclista. Això és evident, sobretot en un dels terrenys més hostils que ens queden per conquerir com a dones: l’esport. L’esport com a espai d’empoderament, autoestima, autosuficiència i col·lectivitat, com a eina de llibertat. N’hem volgut parlar amb Ester Pérez, jugadora professional de Roller Derby i militant comunista. Des d’una perspectiva feminista, analitzem amb ella el món de l’esport i com podem convertir-lo en una eina per lluitar per una societat més igualitària.

Secretaria de Feminisme del PSUC Viu __________________________ A quin tipus d’obstacles creus que t’has d’enfrontar com a dona al món de l’esport?

Crec que és important que, abans de començar a aprofundir en la meva visió de l’esport femení, us parli de la meva experiència personal en aquest camp fins el dia d’avui. La meva relació amb l’esport comença molt aviat, més o menys als tres anys, amb el ballet clàssic. Per qui no ho sàpiga, és una disciplina molt estricta que requereix entrenament des de molt petita per arribar a domina-la i progressar. Més tard em vaig interessar per la natació, el bàsquet, el taekwondo... Des de petita vaig buscar el meu lloc a l’esport, però no en vaig trobar cap on la meva corporalitat (mesuro 1,85) i ser dona encaixessin amb l’estereotip esportiu. A més, no experimentava cap tipus de plaer en el moviment. Tota la meva relació amb l’esport és a través de la disciplina, així que no aconsegueix-ho relacionar-m’hi des de l’oci. Així, als 17 anys vaig abandonar l’esport en equip i em vaig dedicar a anar al gimnàs per mantenir-me en forma.

No va ser fins els 19 anys que vaig descobrir el Roller Derby, vaig entendre el poder de l’esport per al feminisme i vaig comprendre la importància de ser i estar empoderada a nivell motriu. En un món patriarcal encara no existeix cap espai on no ens haguem d’enfrontar a obstacles per arribar a les mateixes metes que els nostres companys masculins. L’esport és un dels àmbits més masculinitzats del món i s’hi donen situacions que en altres espais de la societat ja serien inacceptables, des de les bretxes salarials més altes fins a la quantitat d’abusos que s’hi perpetuen i queden impunes. És ara que les esportistes comencem a alçar una mica la veu, perquè no tenim res a perdre. Cal trobar la manera de relacionar-nos amb l’esport per ser lliures.

Creus que existeix una invisibilització clara de les dones a l’esport?

Sense cap dubte. Només aconseguim

arribar als titulars quan ens enfadem o quan adoptem actituds que molesten; és a dir, per coses que no estan relacionades amb l’esport. És terrible lluitar contra el paternalisme que forma part d’aquesta invisibilització, amb comentaris que et fan sentir que «per ser dona, ho fas força bé». Jo practico un esport de contacte i constantment he de sentir: «Amb tu no m’hi fico, eh?». Què vol dir, això? Que si no sabessis que sóc forta i autònoma a nivell motriu sí que t’hi ficaries? Que no esperes que una dona pugui fer ús de la seva força? I ja no parlem dels obstacles de l’encasellament de les dones en determinats esports, que ens condemnen a seguir perpetuant el patriarcat i a seguir relacionant-nos amb el nostre cos amb rigidesa, i no amb plaer.

Necessitem que les nenes vegin dones fortes i diverses que gaudeixen dels seus cossos als espais públics, a la televisió, a les revistes, a la seva família, etc. És innegable que a moltes dones no els agrada l’esport, però això no és fortuït: és conseqüència de la invisibilització i, un cop més, de la relació patriarcal amb l’esport. Per exemple, el tipus d’esport que es fomenta a l’assignatura d’Educació Física a les escoles no està destinat tant a la salut o al gaudi del propi cos, sinó a la competitivitat i sobretot als homes. Així que la majoria de dones, sobretot les que no hagin adquirit hàbits esportius de ben petites, se senten desplaçades.

Tu practiques Roller Derby. Creus que aquest esport defensa valors com la igualtat de gènere?

El Roller Derby és el millor esport del món! És un esport de contacte amb patins fonamentalment femení i feminista que us convido a conèixer. Per descomptat, ajudem a construir un món esportiu més tolerant, començant per promoure un model que empodera a la dona, que pot fer ús de la seva força sense sentir-se culpable per ser violenta. A més, som autogestionades, així que promovem els vincles entre dones de l’equip i organitzacions germanes. Creiem en la inclusivitat de gènere, així que lluitem per tal que les

persones trans juguin amb la categoria a la qual pertanyen. I així, moltes altres coses que transcendeixen l’esport, tot aportant valors que facin que aquesta societat sigui un lloc millor on viure.

Què opines sobre els últims fets que van patir les guanyadores del Campionat d’Astúries de Squash, que van rebre una cera depilatòria i un vibrador com a premi? Creus que part de la solució passa per la proposta de llei d’igualar els premis d’homes i dones? És una de les diverses vergonyes que hem de suportar. És absurd. Tal i com us deia abans, a l’esport segueixen passant moltes coses que ja no passen en altres espais. Les lleis són pedaços que poden servir per pal·liar les conseqüències de la desigualtat fins que la societat evolucioni. Però és un bon inici, sí.

Què creus que cal fer per equiparar les dones i els homes en igualtat de la pràctica esportiva?

Primer cal distingir entre esport professional i esport de lleure. Jo, com a esportista professional, diré que cal renovar i revisar les federacions, que són un autèntic camp de naps on he hagut de sentir ofenses de nivells altíssims, evidentment masclistes.

Però crec que és més important centrarnos en l’esport informal, en l’esport que aportarà salut a la societat. El primer que jo faria seria un pla intensiu per apropar l’esport a les nenes i dones als espais públics. Esport per gaudir del cos, i no un esport destinat a perdre pes, com el que practiquem la majoria de dones. Parlo d’un esport que formi part de l’empoderament femení, per recuperar o conquerir l’espai públic, com a forma de diversió, de fer salut, de teixir relacions, etc. Com un mitjà per construir igualtat. Una dona motriument activa és una dona que serà molt més capaç en tots els aspectes de la seva vida.

Recordes com la windsurfista Blanca Manchón va ser abandonada pels seus patrocinadors després de quedar-se embarassada, tot i haver guanyat diversos campionats del món? Amb prou feines hi ha patrocini en l’esport femení. Què ens pots dir sobre això?

Sí, una altra indignació més per a la col·lecció. Hi ha diversos casos, només cal repassar la llista d’esportistes professionals femenines per veure que són elles les que es paguen els seus fisioterapeutes, els seus desplaçaments, les

seves dietes, etc. Als homes, els ho paguen amb molta més facilitat. I no, no em serveix l’excusa de cunyat que diu que l’esport femení no és tan atractiu i per això que no es patrocina.

Com he comentat, sóc esportista d’elit.

L’any passat vaig jugar un mundial sense cap tipus de suport públic. Entrenant unes 20 hores a la setmana, treballant 40 hores més, estudiant, intentant tenir vida social i no morir d’esgotament pel camí. Com a esportista et sents totalment abandonada i indignada per representar un país que t’ignora per complet. I no només això, sinó que a més t’ho posa molt difícil.

Creus que una major visibilització de l’esport femení ajudaria a entendre l’esport com a via d’empoderament de les dones?

Crec que, com passa amb tot, dependria de l’enfocament que se li donés. Si es fa des d’un prisma feminista, sí, per descomptat! L’empoderament i el dret al propi cos passa per ser conscients de les capacitats que tenim, per poder fer ús dels nostres cossos amb plaer, per poder caminar, córrer, ballar, saltar, aixecar pes, patinar, donar cops, fer esport sola, en grup, etc. En definitiva, per gaudir del nostre cos amb salut. H

5

Riders, lucha de clases y capitalismo 4.0 Ricard A. J.E. ___________________ El pasado mes de mayo un joven nepalí de 22 años, repartidor o rider de Glovo, falleció al ser arrollado por un camión de la basura en Barcelona. Tras el accidente, sus compañeros indignados se lanzaron a la calle quemando simbólicamente las mochilas que caracterizan la marca digital. No fue un accidente de tráfico, como afirmaba la plataforma digital: fue un accidente laboral. Unos días antes, una fotografía estremecedora quedaba grabada en nuestras retinas: un trabajador de Glovo durmiendo en un cajero automático. Una cruda muestra de que en España cada vez menos trabajos garantizan una vida digna, ni siquiera para tener un techo donde descansar.

Dos ejemplos de las nuevas formas de explotación laboral del capitalismo, que utiliza, bajo el cínico nombre de economía colaborativa, la digitalización y los progresos tecnológicos para individualizar y llevar a la competencia extrema a los trabajadores, condenándolos a la precariedad, la miseria, la desesperación y a la extenuación, con jornadas de trabajo inacabables al día y a la semana, que ponen en peligro sus vidas de forma criminal para que la empresa obtenga un descomunal margen de beneficios. Así es el capitalismo 4.0: digitalmente salvaje.

Falsos autónomos, precariedad, destajo, penalizaciones… Un sistema perverso Glovo es una aplicación de móvil, tablet u ordenador para solicitar todo tipo de envíos urbanos. Ser rider es relativamente fácil: solo hay que registrarse en la cuenta de la plataforma.

Una vez concedido un pedido no hace falta tener vehículo propio, pueden servir hasta bicicletas públicas (bicing).

Los riders llevan el pedido (sobre todo comida) de restaurantes a clientes.

Quien establece la tarifa que perciben, la forma de recoger productos, el tiempo y modo de entrega de cada servicio, es la plataforma digital. No hay trato directo, toda la relación de trabajo es a través de la aplicación; incluso el despido, bloqueando el acceso a los riders.

Uno de los elementos más perversos de control para hacer competir por el trabajo a los riders es el llamado sistema de excelencia. Un sistema de valoración establecido unilateralmente por la empresa, donde los repartidores son puntuados por los consumidores, por su disponibilidad (tiempo de conexión

a la app), por las horas trabajadas en momentos de alta demanda y por la cantidad de entregas en el menor tiempo posible, así como por el número de pedidos cogidos. Cuantas más horas de alta demanda (especialmente fines de semana), más puntuación tendrán.

A más puntos, más trabajo, mejores franjas horarias y más ingresos. A menor disponibilidad y repartos, menos puntos, pedidos e ingresos.

En esta situación de desregulación total, se agudiza el tráfico de alquileres o cesiones de cuentas a estas plataformas digitales. Los sectores sociales más vulnerables (como los inmigrantes sin papeles) son los que más fácilmente caen en estas prácticas para poder subsistir. Es el caso del joven atropellado en Barcelona, que no estaba registrado en la plataforma y estaba repartiendo con la cuenta de una tercera persona.

La plataformas digitales de reparto Glovo o Deliveroo emplean a más de 7.000 riders como trabajadores autónomos, con lo que la relación no es laboral (empresa-trabajador), sino mercantil (empresa-empresa). Así consiguen individualizar y hacer competir a sus trabajadores, evitando que puedan organizarse legalmente en sindicatos y estar sujetos a condiciones de trabajo reguladas por la legislación laboral y convenios colectivos. Sin límites de jornada, pueden acabar trabajando más de 14 horas al día durante siete días a la semana, percibiendo ingresos en base al destajo (tanto trabajas, tanto cobras), sin poder ponerse enfermos para tener ingresos.

Capitalismo salvaje en la era de la digitalización Glovo es una empresa creada en 2015 con un capital inicial de 3.000 €. Su expansión ha sido meteórica, con una facturación que pasó de ser de 106.600 € en 2015 a 14,2 millones en 2017. Debido a múltiples inversiones de fondos financieros en estos últimos años, la empresa ya tiene presencia en 70 grandes ciudades y se ha extendido a más de veinte países. Una muestra del tipo de negocios tecnológicos del siglo XXI surgidos de Internet y la digitalización.

Empresas que manejan activos millonarios ajenos y a miles de colaboradores sin contabilizar apenas bienes, en una tendencia donde el capitalismo se vuelve más líquido e invisible.

La sociedad cada vez compra más servicios por Internet, lo que refuerza las nuevas plataformas digitales. Casos

como Uber o Cabify ofrecen servicios de taxi sin disponer de coches ni conductores. Airbnb, que no tiene ningún hotel ni personal a su cargo, ofrece dos millones de pisos en 190 países.

Estas empresas se extienden por todo el mundo sin control, sin apenas invertir y corriendo pocos riesgos, sin tener apenas trabajadores a su cargo, y utilizan los recursos de sus colaboradores (coches, pisos, fuerza de trabajo, etc) para ganar miles de millones de euros.

tigación de la Inspección de Trabajo durante meses, en la que contactó con varios cientos de repartidores de la plataforma y responsables de la compañía, concluyó en varias ciudades que el modelo laboral de Glovo no se adapta a la legislación laboral. La Seguridad Social empieza a exigir a estas empresas las cuotas impagadas en cotizaciones sociales por todos los trabajadores incluidos en la investigación de la autoridad laboral.

Los inicios de la economía colaborativa utilizaban la digitalización e Internet para compartir o intercambiar cosas. El capitalismo ha mercantilizado la idea para transformarla en una economía de control digital, que parasita los recursos de los demás e impone un modelo ultraliberal de precariedad laboral extrema, a base de trabajadores autónomos, mal pagados y completamente aislados. Sin sindicato ni protección social, indefensos frente a los abusos y la explotación. Estas nuevas empresas no obedecen a ninguna norma o acuerdo, desprecian los derechos sindicales, las legislaciones laborales y ponen en peligro toda protección social.

La izquierda frente al capitalismo 4.0

Los riders se organizan A pesar de las dificultades que impone este nuevo modelo de capitalismo, la clase trabajadora siempre encuentra un camino para organizarse y luchar colectivamente. Igual que la digitalización tecnológica sirve al capitalismo, los trabajadores también la han utilizado para coordinarse en plataformas (RidersxDerechos) frente a los abusos de la patronal. Han organizado diferentes protestas y huelgas en las horas punta de distribución de pedidos. Empezando a organizarse en sindicatos, a demandar a la inspección de trabajo y magistratura para que les sea reconocida una relación laboral, que la empresa sea la responsable de garantizar y responder sobre la seguridad y la protección de riesgos laborales de los mensajeros.

Ya hay varias sentencias que consideran que los mensajeros de la empresa de repartos a domicilio deberían ser contratados laboralmente, reconociendo que son falsos autónomos. Una inves-

Un importante ejemplo de cómo debe actuar la izquierda desde las instituciones ha sido el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona liderado por Ada Colau, tanto a las movilizaciones del sector del taxi como a las protestas contra la especulación inmobiliaria y por la regulación de los alquileres. Utilizando todos sus resortes legales, actuando política y socialmente en defensa de lo común, por el derecho a la vivienda, los servicios públicos y contra la desregulación, frente a Uber y Cabify en el taxi y masificación que impone Airbnb al mercado turístico y de la vivienda.

El papel de la izquierda es fundamental para combatir al capitalismo 4.0 y para organizar a estos sectores precarizados y atomizados. Tanto a la hora de denunciar este modelo ultraliberal de trabajo, como de combatirlo desde la sociedad y las instituciones. Hay que organizar la solidaridad con las luchas de estos sectores por sus condiciones de vida y trabajo. Es imprescindible para el futuro, que la izquierda y el sindicalismo de clase apuesten firmemente por la unidad de toda la clase obrera, desde la más clásica y fabril, a los empleados públicos y el nuevo proletariado urbano. H

6

Un siglo para la Internacional Comunista Higinio Polo _________________ Historiador

en Rusia, en el resto de Europa crece la reacción, y empieza a asomar el fascismo con los arditi de D’Annunzio y después de Mussolini, y se anuncia el nazismo en los núcleos del «servicio de orden» de Hitler en 1920 que, un año después, configurarán las SA, Sturmabteilung, del partido nazi. Desde ese momento, en 1920, la Internacional Comunista debe hacer frente, por un lado, al repliegue obrero en el mundo: no se producirán más movimientos revolucionarios hasta después de la Segunda Guerra Mundial; y, por otro, trabajar en la fundación y fortalecimiento de partidos comunistas en todos los continentes. Era inevitable que el partido bolchevique, que dirigía la única revolución triunfante entonces, desempeñase un papel protagonista.

En enero de 1919, Lenin y otros dirigentes bolcheviques se reunieron en Moscú con representantes de varios partidos obreros y decidieron invitar a treinta nueve organizaciones para convocar un Congreso Comunista Internacional. En la convocatoria latía la convicción de que, tras la gran matanza de la I Guerra Mundial, y del papel subordinado a las burguesías nacionales que desempeñaron los partidos socialdemócratas, la II Internacional había muerto, y era imprescindible contar con una nueva organización internacional revolucionaria.

Asistieron a esa nueva cita representantes de treinta países y, así, el 2 de marzo de 1919 se abría en Moscú la convención que pasaría a la historia como el I Congreso de la Internacional Comunista, donde se abordaron cuestiones de gran relevancia histórica, aunque las principales versaban sobre la democracia burguesa y la dictadura del proletariado.

Allí, los delegados decidieron la III Internacional o Internacional Comunista.

Un mes antes, se habían reunido en Berna los representantes de partidos socialdemócratas para intentar restablecer la II Internacional (hundida en el barro, la sangre y la vergüenza de la I Guerra Mundial) y para aprobar un texto que condenaba a los bolcheviques y a la revolución obrera de 1917, al tiempo que impugnaban la noción de la dictadura del proletariado. Lenin condenó con dureza esa reunión suiza, tachándola de «internacional de Berna», compuesta, según afirmó el dirigente soviético, por «agentes del imperialismo» que trabajaban dentro del movimiento obrero internacional.

En marzo de 1919, el contexto era muy difícil: la revolución alemana estaba siendo aplastada en Berlín y otras ciudades; Rosa Luxemburg y Karl Liebknecht habían sido asesinados por agentes del gobierno socialdemócrata, y, en Rusia, el gobierno de Lenin no controlaba todo el país de los sóviets: de hecho, apenas dominaba una parte de su territorio europeo, con los generales blancos Kolchak, desde el este, y Denikin, por el sur, atacando a las fuerzas del gobierno bolchevique, que, además, padecían la intervención de las potencias occidentales en Rusia, expresión de los peligros que denunciaba Lenin en enero de 1919 en su Carta a los obreros de Europa y América, donde llamaba a luchar contra el imperialismo.

Pese a las dificultades para viajar, y la limitada fuerza, en ese momento, de los grupos revolucionarios que en muchos países europeos se sentían atraídos por la revolución de Octubre y camaradas de los bolcheviques, se reunieron en Moscú 52 delegados de treinta países, y el informe que presentó Lenin el 4 de marzo fue aprobado por unanimidad: abordaba en él las características de la democracia burguesa, y analizaba la libertad de reunión y de imprenta, denunciando la capacidad del capitalismo para «contratar escritores, comprar editoriales y sobornar periódicos», además del asesinato de Luxemburg y Liebknecht («los dos mejores dirigentes de la Internacional Comunista»).

Junto a la propuesta de disolver la agrupación de Zimmerwald, expresión de la izquierda revolucionaria en la vieja Internacional socialista, el Congreso acordó constituir la Internacional Comunista. Aprobó también el Manifiesto a los proletarios de todo el mundo. Ese era el principal objetivo de la nueva Internacional: impulsar el movimiento revolucionario en todos los continentes. El manifiesto aprobado en Moscú recordaba: «Si la Primera Internacional previó el desarrollo que habría de darse y preparó las vías, si la Segunda Internacional unió y organizó a millones de proletarios, la Tercera Internacional es la Internacional de la acción de las masas, la Internacional de la realización revolucionaria.» Se decidió abrir delegaciones de la Internacional en Ámsterdan y Berlín, y elegir como presidente a Grigori Zinóviev. No se trataba de llevar la revolución desde Moscú al resto del mundo, sino de configurar la estructura

internacional que agrupase los esfuerzos revolucionarios en cada país, dándoles forma y voluntad histórica.

En ese Moscú de 1919, la situación es muy difícil: los bolcheviques luchan por consolidar la revolución envueltos en el ataque sin piedad del ejército blanco y zarista y de tropas de quince países capitalistas (de Estados Unidos, Francia, Gran Bretaña, Japón, Polonia y Checoslovaquia, entre otros, que, en conjunto, envían 250.000 soldados para aplastar a la revolución bolchevique). De hecho, en el mes de agosto anterior, miles de soldados norteamericanos habían desfilado por las calles de Vladivostok. Sin embargo, pocas semanas después, la revolución estalla de nuevo en Europa: en Hungría, donde, en marzo, se proclama la república soviética húngara, dirigida por Béla Kun; en la Baviera alemana, donde, en abril, dirigida primero por Ernst Toller y después por Eugen Leviné, se proclama una república soviética.

Incluso en China se producen las grandes movilizaciones del 4 de mayo que casi derriban al gobierno, y donde dos años después se fundará el Partido Comunista Chino. Pero esos movimientos son derrotados, a sangre y fuego.

Será en el II Congreso, en Petrogrado, en julio y agosto de 1920, cuando se fijen las condiciones para el ingreso en la Internacional Comunista. En ese momento, la revolución ha sido aplastada en Alemania, y en Hungría. En Budapest, Miklós Horthy instaura una dictadura, y en Alemania el fascismo asoma con el golpe de Estado de Wolfgang Kapp, aunque fracase. Pese al avance del Ejército Rojo, que va derrotando a sus enemigos

A partir de 1922, la Internacional Comunista dedica más atención a la evolución en Asia, donde, años después, surgirán los partidos comunistas más numerosos del mundo, junto al soviético: el chino y el indonesio, aunque la dura represión de 1927 diezmó al partido chino, y, casi cuarenta años después, los militares de Suharto (con el apoyo británico y norteamericano) casi exterminaron por completo al indonesio en una matanza apocalíptica. Será tras la derrota del nazismo en 1945, cuando de nuevo se desata una oleada liberadora, anticolonial y revolucionaria, en Europa, Asia, África e incluso América.

La Internacional Comunista fue decisiva para la defensa de la Unión Soviética, y para asegurar la existencia de los destacamentos revolucionarios que se negaron a vivir en el pantano en que se había hundido la socialdemocracia; fue determinante para agrupar en una potente voz planetaria la propuesta del socialismo y la articulación de la lucha contra el fascismo y el nazismo. La Internacional Comunista tuvo grandes aciertos: reforzó los lazos internacionalistas entre los trabajadores de muchos países, analizando el nuevo contexto internacional, dotando de instrumentos teóricos y organizativos a los partidos comunistas y obreros para difundir y defender la opción del socialismo en el mundo, y contribuyó de manera decisiva al agrupamiento de fuerzas para combatir al fascismo y al nazismo. Su disolución en 1943, gestada por los compromisos de la II Guerra Mundial, llevó después, en 1947, a la creación de la Kominform (Oficina de información de los Partidos Comunistas), que fue también disuelta en 1956, dejando un vacío en el plano internacional para la coordinación de las fuerzas revolucionarias que todavía no se ha resuelto. H

7

Hablamos con… Charlotte Balavoine Charlotte Balavoine tiene 32 años y es la responsable de las relaciones con las instituciones europeas del Partido Comunista Francés. Consejera política del grupo GUE-NGL (Izquierda Unitaria Europea/Izquierda Verde Nórdica) en el Parlamento Europeo y responsable de la organización del Foro Feminista. Empezó a militar en 2004 en la Juventud Comunista Francesa (MJCF) siendo responsable de la Federación de París entre 2006 y 2008 y responsable de relaciones internacionales del MJCF entre 2008 y 2012. Está especializada en relaciones internacionales y América Latina, más concretamente en las misiones cubanas de salud y educación, habiendo realizado estudios en Cuba. Actualmente trabaja, entre otros asuntos, cuestiones relativas a los derechos humanos y a la igualdad de género a nivel europeo.

Aitana Sanz __________________ a nivel nacional y europeo. Por eso tene¿Cómo analizas los resultados electorales del país, y sus paralelismos con el resto de Europa? ¿Consideras que estamos ante una nueva reconfiguración en el sistema de partidos en Francia?

Los resultados de las elecciones europeas nos ponen en una situación nueva por dos razones. En primer lugar, la consolidación de las fuerzas de extrema derecha en el paisaje político francés y europeo. Macron consiguió convertir estas elecciones en una guerra entre lo que en realidad es un dúo, entre el liberalismo más agresivo que él representa, y la «alternativa» neo-fascista, xenófoba y nacionalista del partido de Marine Le Pen. En este contexto, podemos observar el estallido de las fuerzas progresistas y de izquierda. Por primera vez desde 1979, el PCF no tendrá representación en el Parlamento Europeo a pesar de haber realizado una campaña muy positiva y de reforzamiento del Partido al nivel militante. Los únicos que salen reforzados de esa elección son los Verdes que están haciendo una reorientación neo-liberal.

Eso también se traduce a nivel europeo.

La extrema derecha gobierna ya en algunos países como Italia, Hungría, Polonia o Austria y no podemos descartar el escenario de un gobierno de extrema derecha en Francia a medio plazo. Por eso necesitamos reforzar el trabajo conjunto de las fuerzas comunistas, progresistas y de transformación social a nivel europeo. ¿Qué papel debe tener el PCF frente al duopolio de Macron-Le Pen en este período de auge del fascismo? ¿Cuáles son las principales tareas que crees que ha dejado olvidado?

Tenemos que construir una alternativa

mos que reforzar nuestra organización y su matriz ideológica, deconstruir el discurso de la extrema derecha y construir plataforma de resistencia y alternativas a las políticas neo-liberales/de extrema derecha que se alimentan mutualmente. Antonio Gramsci dijo: «El viejo mundo se muere. El nuevo tarda en aparecer. Y en ese claroscuro surgen los monstruos». Creo que esta cita está más que nunca de actualidad. Estamos ante una crisis estructural del sistema capitalista, donde la cuestión de la lucha de clases nunca estuvo tan clara. La lucha contra el fascismo, al mismo nivel que el internacionalismo es el ADN de las fuerzas comunistas, y sobre esto tenemos que construir la alternativa al sistema capitalista. ¿Cuál es el nivel de organización de los distintos movimientos sociales respecto a la lucha contra las políticas neoliberales? ¿Son los gilets jaunes el principal movimiento antifascista activo del país?

Por primera vez en Francia tenemos un movimiento social duradero, con los gilets jaunes, que no se traduce en las elecciones por un reforzamiento de las fuerzas de izquierda o de transformación social. Esta experiencia diversa es muy positiva en el sentido en que por la primera vez muchas personas que nunca participaron en un movimiento social, se levantaron para defender su dignidad. Por otro lado, la ausencia total de repuesta de parte del gobierno como la poca confianza en las fuerzas políticas de manera general hizo que la mayor parte de esos gilets jaunes no fueron a votar. Si bien podemos decir que hasta ahora la extrema derecha no ha logrado recuperar este movimiento, y si bien observamos algunas veces

Charlotte Balavoine

convergencia con los sindicatos, no podemos decir tampoco que estemos ante un movimiento antifascista. El mayor peligro es la «marginalización» y la «radicalización» de este movimiento, y su instrumentalización de parte del gobierno para reprimir violentamente todas las movilizaciones sociales en el país. ¿Cuáles crees que son los principales retos de las comunistas en las instituciones europeas? ¿Estamos ante una nueva etapa de lo que se conoce como la Unión Europea?

La Unión Europea como instrumento del capitalismo financiero está en crisis estructural. Las respuestas neoliberales son incapaces de resolver esta crisis.

Por eso el papel de los comunistas en las instituciones europeas es cuádruple: — Acentuar y mostrar las contradicciones: no podemos defender una industria europea con el dogma del libre

comercio, no podemos luchar en contra de la evasión fiscal mediante la competencia fiscal entre los países...

— Ser los portavoces de los movimientos sociales a nivel europeo: si nosotros no representamos los intereses de los trabajadores, nadie lo va a hacer.

— Buscar y difundir la información que tenemos para ayudar a la movilización: tenemos que ser los informadores y denunciantes de las instituciones.

— Construir una nueva correlación de fuerzas que nos permita lograr algunas victorias: trabajar con las otras fuerzas comunistas, progresistas y con los movimientos sociales a nivel europeo para conseguir trabajar en una convergencia de luchas y en una alternativa política común.

En este sentido el PCF aboga y quiere construir una Unión de pueblos y naciones libres y asociadas, una nueva integración regional liberada de la camisa de fuerza neoliberal y basada en la solidaridad y el desarrollo mutuos. H

nou treball.psuc.org - issuu.com/noutreball

8

40 anys d’Ajuntaments democràtics Pedro Jesús Fernández

tas, tanto a nivel de presupuestos como de programa.

«Ja ens coneixes»: aquesta era la marca genèrica amb la qual les dones i el homes del PSUC ens presentàrem a les eleccions municipals de l’any 1979, després de la llarga nit de la dictadura feixista, a la majoria de les ciutats i pobles de Catalunya. Durant els anys setanta, la manca de serveis i equipaments a totes els pobles era un denominador comú. Això havia animat al veïnat a organitzar-se, sempre amb militants del PSUC darrera, per aconseguir allò més elemental: escoles, zones verdes, asfalt als carrers, aigua, llum, etc.

La otra experiencia fue desde el gobierno municipal en coalición con el PSC, en la que nos atribuyeron la Primera Teniente de Alcaldía y la Concejalía de Urbanismo. Y desde esta responsabilidad trabajamos mucho, haciendo muchas acciones, sobre todo en los barrios pero sin olvidarnos del centro del pueblo, cumpliendo con nuestro programa y haciendo participar tanto al Partido como a los ciudadanos en la elaboración y ejecución de muchas de las decisiones. El resultado de este trabajo nos permitió doblar nuestra representación en el Ayuntamiento en las elecciones siguientes. Por lo tanto, si me tengo que pronunciar, me decanto por la participación en el gobierno municipal con un programa concreto y con la participación del Partido y de los ciudadanos en la toma de decisiones transcendentales para el municipio.

A Badalona, la llista que es va presentar estava formada per dones i homes conegudes de tots i cadascun dels barris. Persones compromeses amb la defensa d’un barri millor. Així va ser com vam aconseguir ser el partit més votat i les alcaldies de moltes ciutats i pobles de Catalunya i d’Espanya, com va passar a Badalona.

Antonio Avellaneda

Han passat quaranta anys d’aquelles eleccions i, si bé és evident que les ciutats i els pobles s’han transformat i millorat gràcies a les lluites de totes aquells alcaldes i regidors del PSUC, també és cert que no tots els problemes han desaparegut i cal continuar la lluita, perquè una altra societat és possible. Com algú va dir, allà on hi hagi un ordre injust, cal pertorbar la tranquil·litat de l’ordre.

El pasado día 3 de abril, se cumplieron los primeros cuarenta años de los ayuntamientos democráticos. Ese día, casi 600 miembros del PSUC fuimos elegidos concejales. Todos ellos eran muy conocidos por la población, en todos los ámbitos: en las empresas, en los barrios, en los sindicatos, en la enseñanza… Fueron las personas que más habían destacado en las luchas contra la dictadura franquista.

Remei Martínez

En los años 60 empecé mi lucha por una escuela pública en Santa Coloma de Gramanet. En los 70 se abrió una nueva escuela, donde fueron mis hijos; el año 1972 impulsé la creación de la asociación de padres –fue la primera de la ciudad.

Mi lucha por una enseñanza pública y de calidad también pasaba por la defensa de un salario digno para los maestros, pero tenía claro que tenía que venir del Estado y no a costa de las familias.

Entré en la política en el 1974 con el PSUC, en la clandestinidad, para trabajar para conseguir los derechos y libertades que no teníamos en la dictadura franquista. En 1979, Lluís Hernández, el cura comunista, me propuso formar parte de su candidatura en las primeras elecciones municipales de la democracia.

El PSUC fue el más votado y Lluís fue el primer alcalde de Santa Coloma en la democracia. Mi compromiso en las distintas concejalías de enseñanza, servicios sociales, sanidad y participación ciudadana siempre ha sido estar junto y cerca de todos los ciudadanos y resolver, en la medida de mis posibilidades, cada uno de los problemas que se iban planteando en una ciudad que carecía de los servi-

En Mataró correspondían 25 concejales, de los cuales el PSUC consiguió siete, que representaban al 25 % de los electores. Creo sinceramente que nunca ha funcionado el Ayuntamiento de Mataró mejor que en aquellos primeros cuatro años. Yo era en aquellos tiempos secretario de Organización de CC.OO., además de concejal y responsable político de una agrupación del PSUC; estaba muy entusiasmado y el trabajo no me pesaba. Nunca descuidé mis obligaciones familiares y pude combinarlas a la perfección con las responsabilidades políticas y sindicales. cios más esenciales, como colegios públicos, ambulatorios, guarderías, mercados… En 1995, dejé el Ayuntamiento; ya eran varios los mandatos y mi salud así lo requería. Esa experiencia de servidora a mi ciudad fue lo más enriquecedor para mí como persona.

Maxi Antequera

Mi experiencia municipal en el Ayuntamiento de Blanes hasta el momento va en dos direcciones: la primera como

concejal en la oposición, y otra desde el gobierno municipal. En la oposición, fue como consecuencia de un error político cometido por el Partido a nivel local, por permitir la alcaldía de Convergencia i Unió con nuestra abstención: Convergencia i Unió y el PSC tenían los mismos concejales, pero Convergencia i Unió fue la lista más votada. Durante la legislatura, al no a ver una mayoría absoluta, nosotros conseguimos que se aprobaran muchas de nuestras propues-

La noche del 23 de febrero de 1981, mientras que una parte importante de los concejales desaparecieron del Ayuntamiento, los siete concejales del grupo comunista nos mantuvimos firmes en nuestros puestos. La gente de CC.OO. y del PSUC estábamos hechos de un material indestructible y no caímos en el desánimo ni en el derrotismo.

Tono Lucchetti

La denominada transición democrática tuvo en las primeras elecciones un mo-

9 mento clave. Pero desde el punto de vista de los ciudadanos, la elección de los representantes municipales significó un acercamiento, una proximidad mayor, de la política y de sus representantes. En muchos municipios catalanes, se crearon candidaturas unitarias nacidas de sectores de izquierda de la misma población. Los últimos años del franquismo en Catalunya fueron convulsos. La herencia que nos dejaba era tan mala que las ciudades tuvieron que reinventarse. Fue como una pequeña revolución que nos dejó una lección que todavía pudiera servirnos.

El PSUC, que en aquellos años presumía de 45.000 afiliados/militantes, en las primeras elecciones municipales obtuvo 34 alcaldías y 536 concejales, a los que deberíamos sumar una gran cantidad de agrupaciones de independientes, muchas de ellas formadas por socialistas y comunistas. Los dos partidos más votados fueron el PSC-PSOE y el PSUC. Se cuidó especialmente el contacto con la ciudadanía y la actuación urbanística en los primeros años se centró en las periferias de las ciudades, en los barrios más abandonados. Se dedicó una especial atención a los temas culturales: museos, música, teatro, fiestas, bibliotecas, con transferencias económicas para ello a los distritos. Se creó una red pública de escuelas, se puso el acento en la tercera edad, se dedicó una especial atención al suministro del agua y se remodelaron los barrios para erradicar el barraquismo y la autoconstrucción.

Joan Rodríguez

Vaig ser Secretari Polític del PSUC a Vilanova i la Geltrú durant la transició i un dels 5 regidors escollits a les eleccions municipals de 1979. La meva etapa al consistori va estar marcada pel desencís amb les institucions i amb el Partit, així que vaig dimitir un any més tard. Des d’aleshores, he centrat la meva activitat en les lluites socials i populars, tal i com sempre he fet durant la meva militància, que es remunta a la vaga de les bicicletes de Terrassa el 1956.

Recordo la manca de voluntat política de bona part dels meus companys (que posteriorment abandonarien la militància comunista) per afrontar els reptes i desenvolupar la política del Partit. Sovint van actuar en contra del programa, valors i principis del PSUC, de forma individual i poc transparent, sense escoltar a la organització. Per aquest motiu, molts militants van abandonar el Partit.

D’entre les principals conquestes institucionals destaca la cessió d’un local municipal per a les dones de Vilanova, que va ser retirat poc després per l’Ajuntament amb els vots favorables de regi-

dors del Partit. Com a contrapart, les i els comunistes del PSUC van continuar defensant el programa del Partit al carrer, a través dels moviments socials, en contra del criteri de la direcció local; per aquesta via vam aconseguir nombroses conquestes, com la mancomunació de Vilanova i la Geltrú, que va comportar una important millora en els serveis municipals.

Neus Vilanova

Mi primer contacto con el PSUC fue el año 1973 en Esparraguera. Ya en aquellos momentos, por mi conocimiento del funcionamiento de las nóminas, las bajas y los convenios me dediqué al movimiento obrero. En 1977 entré a trabajar como administrativa en CC.OO., en el Sindicato Textil, y a partir de 1982 entré a formar parte de los órganos de dirección de CC.OO. Además, estaba organizada en el movimiento obrero del PSUC defendiendo sus propuestas. A petición del Comité Central, me organicé paralelamente en Sant Adrià del Besós y me presenté a las elecciones municipales, donde fui concejal en el año 1983/1984.

Mi experiencia como concejal fue muy básica, ya que el Ayuntamiento estaba gobernado por el PSOE/PSC y nosotros estábamos en la oposición. Mi participación consistía en asistir a los plenos y poco más. Al cabo de un tiempo, la dirección de CC.OO. me comunicó que era incompatible ser cargo público con ser miembro de los órganos de dirección del sindicato, por lo que dimití como concejal. Y es que, aunque ambos mundos pueden ser apasionantes, en mi caso concreto, y guiada por mi experiencia y mis convicciones, decidí desarrollar mi militancia en el movimiento obrero del PSUC.

Francisco Morales

Sóc militant comunista des de l’any 1959. Vaig ser regidor a l’Ajuntament de Sabadell entre 1979 i 1987, on em vaig encarregar de l’àrea de Participació i Obres. La victòria del PSUC al municipi va ser tot un terratrèmol, ja que l’extrema dreta comptava amb una gran implantació a Sabadell, tant dins de l’Ajuntament com entre la burgesia local i industrial.

Quan els comunistes vam entrar a l’Ajuntament, ens vam trobar amb una situació complexa: el deute municipal era enorme, mancaven recursos i l’atenció a la ciutadania era molt deficient. A tot això cal afegir que la pràctica totalitat dels barris obrers estaven sense pavimentar, els col·lectors d’aigües negres eren a cel obert, faltaven escoles, no hi havia espais dedicats al veïnat i pràcticament no hi havia espais verds.

Davant d’aquesta situació, i sempre en col·laboració amb les associacions de veïnes i el teixit associatiu de la ciutat, l’Ajuntament va actuar: va pavimentar

tots els barris, va soterrar i sanejar el clavegueram, va construir dues de les primeres depuradores d’aigua d’Espanya, va obrir centres cívics a tots els barris i va plantar 60.000 arbres. La construcció de les escoles, però, no era competència municipal, i el compromís de construc-

ció de 7 escoles es va arrencar a l’Estat a través de la lluita social, que va tenir en les dones les seves principals protagonistes. En termes generals, l’entrada del PSUC a l’Ajuntament de Sabadell va suposar una gran revolució per a la ciutat. H

10

Unidas Podemos.

Las claves de un fracaso y una estrategia de futuro Eddy Sánchez Iglesias _________ Profesor de Ciencias Políticas de la UCM y director de la FIM Las elecciones han constatado como el impulso del ciclo abierto con el 15M se ha agotado. Los resultados electorales han marcado una victoria incontestable del PSOE, que vuelve a la centralidad en un mapa político que le es muy propicio.

Por un lado las derechas en crisis y en proceso de reestructuración que va a ser dura y larga en el tiempo, pero que han situado al PP como el líder de ese espacio y un Ciudadanos debilitado.

Por el otro lado la izquierda, presenta a Unidas Podemos como la gran derrotada, espacio que en estos momentos vive en un evidente vació estratégico serio.

En lo que respecta a las posibilidades abiertas en 2015, se puede afirmar que Unidas Podemos ha dejado de ser un actor principal, un protagonista decisivo para organizar, en torno a él, el cambio político de España.

Se inicia la gran restauración Lo que estamos viviendo es el cierre político de la crisis de régimen. En lo fundamental, las tareas han sido realizadas. ¿Cuáles? Desactivar las condiciones que hacían posible, e incluso probable en 2014, una ruptura de régimen en España. Aparentemente, los males del pasado han sido descontados, la movilización social es hoy escasa y no tiene perspectivas políticas, la crisis de representación parece haber sido superada, la corrupción da la sensación que ha desaparecido de la agenda política y solo la «cuestión catalana» rompe un marco que se ha hecho muy favorable al sistema.

Hay un dato que no se puede olvidar en este contexto, el fortalecimiento de los aparatos e instituciones del Estado y su cohesión interna. El dato nuevo que perciben las poblaciones es que el Estado ha salido fortalecido del desafío y que las posibilidades «materiales» de su desvertebración han quedado, como mínimo, aplazadas para un futuro no cercano.

Las condiciones para la gran restauración están dadas. El cierre de la crisis de régimen por su parte reformista, puede ser un hecho.

El giro de la política nacional que provoca la crisis de IU y Podemos Pasadas las elecciones surje un nuevo eje en la política nacional, que a la estela de Europa, presenta la realidad política como una confrontación entre establishment y ultraderecha. Así socialdemócratas, conservadores, liberales y verdes, unen sus fuerzas para contener el avance de la ultraderecha, alianza que sirve a su vez de freno a cualquier crítica o alternativa a la UE actual, dejando a la izquierda europea en una situación de aparecer como una más del status quo europeo o como un espacio sin base social definida, que permite entender como en solo cinco años, IU y Podemos han pasado de un discurso soberanista en 2015 a un europeísmo crítico en 2019.

En España, el escenario europeo se sustancia en un «todos contra la ultraderecha» que ha permito recomponer desde el PSOE, un eje izquierda/derecha favorable, al presentar la política española como una pugna entre dos bloques: el bloque progresista (en torno al PSOE) y el bloque conservador (en torno al PP), en una suerte de original pero efectiva, recomposición bipartidista en un escenario multipartidista.

La imagen del «trifachito» es agitada por el PSOE poralizando el escenario político como una continua elección entre «ellos» o la derecha. Eso nos ha llevado a aceptar como «izquierda» a realidades que no son más que opciones de centro izquierda o puro social liberalismo. Esta política de bloques permite al PSOE someter a UP a una especie de dilema del prisionero con dicho partido.

El eje es dentro/fuera La división de la política estatal en el eje bloque progresista/bloque conservador, relega a UP a un papel subalterno, lo que obliga a construir un nuevo marco político sino queremos situarnos como una fuerza auxiliar del POSE. Ese nuevo impulso solo vendrá de la construcción de un nuevo eje político: el eje dentro/fuera.

La sociedad española experimenta movimientos políticos y sociales subterráneos, de un deslizamiento de placas tectónicas de las que se pueden derivar nuevas opciones electorales futuras.

La crisis ha traído como consecuencia una significativa división social, una fractura de nuevo tipo entre una población urbana, globalista, interconectada, abierta al cambio y que ocupa trabajos simbólicamente relevantes (los que están dentro, los ganadores de la crisis), y la de sus periferias, ya sean de la ciudad o en el mundo rural, las capas profesionales en descenso, las que viven en la inestabilidad continua, los habitantes de las ciudades pequeñas, de los barrios periféricos en las grandes ciudades, el mundo rural, jubilados, trabadores manuales y funcionarios (los que quedan fuera, los perdedores de la crisis). De la resolución de esa nueva factura dependen dos cosas: las posibilidades de recomposición de la izquierda y la imposibilidad de crecimiento de la ultraderecha en España.

Desconectados de las clases trabajadoras Las dificultades de UP son de fondo y se manifestaron en el resultado de 2016, problemas estructurales derivados del excesivo peso de las clases medias en el espacio UP, lo que marca un límite fundamental: cómo articular un proyecto de mayorías sociales ante una sociedad marcada por el ocaso de las clases medias.

La geografía electoral del voto de UP desvela como la principal pérdida de voto se ha dado en las dos zonas donde el capitalismo español presenta su principal debilidad: las periferias urbanas y la España vaciada.

Los argumentos que vinculan la pérdida de voto en explicaciones solo orgánicas (la falta de unidad) o de naturaleza economicistas (se pierde voto porque la situación económica es mejor), ocultan realidades de fondo y centrales para una futura recomposición de las fuerzas de la izquierda transformadora.

Y es que las dificultades de la izquierda no socialista en Europa y en España parten de la incomprensión de la

realidad social resultante de la crisis, marcada por la irrupción de una nueva clase trabajadora de servicios joven, mayoritariamente femenina, con fuerte presencia migrante y estructuralmente precaria, que está llamada a determinar el futuro político y cultural de nuestra sociedad: el nuevo asalariado urbano.

La izquierda ante el nuevo asalariado urbano Durante ya casi medio siglo, no hemos visto una fuerza política que sea de raíz netamente popular. La política es ante todo un juego ideológico que pivota en torno a lo que genéricamente llamamos «clase media», única que tiene visibilidad en el país, incluida UP. Los nuevos consensos que se abren en la política, son los que fundamentalmente pivotan alrededor de la clase media y que fundan su constitución material, como clase separada de los «realmente pobres», algo que impide no ya las rupturas políticas efectivas, sino las reformas de cierto calado. La clase media constituye, en definitiva, la oficialidad del país, determina el estilo del político, del profesional del periodismo, de todo lo que huela a Estado: determina lo decible y lo indecible, y de su hegemonía se frena el impulso realmente rupturista dentro de la política española.

Asimismo, el peso social de la nueva clase trabajadora no corresponde con su peso político y cultural, lo que la convierte en un actor infravalorado y nada representado en el marco político, al menos en Europa. Si no reaccionamos ante esta nueva realidad, podemos ser responsables de provocar una neutralización decepcionada de un sector popular, que buscará su voz política fuera de la izquierda.

Pensar el cambio social contemporáneo pasa por la comprensión del valor central de lo considerado hasta ahora como marginal, de ese nuevo asalariado urbano que habita en las periferias de nuestras ciudades y áreas metropolitanas. En esa plebe precaria de la periferia urbana se encuentra la clave desde la que reclamar un nuevo comienzo para el comunismo. H

11

Rosa Luxemburg: record, admiració i preguntes encara vigents Antoni Montserrat ______________ la culminació de lluites, perquè sigui Membre del Comitè Central del PSUC Viu

Rosa Luxemburg, revolucionària, jueva, polonesa d’expressió culta en alemany i polonès, va ser assassinada fa cent anys. Ho sabem tots, però moltes coses de les que va dir les hem anat assimilant. Per això diem sempre que som hereus de Marx, Engels, Lenin i altres pensadors marxistes revolucionaris. I citem Gramsci i Sacristán, i ara ens fixem també en el pensament feminista i ecologista i la seva relació amb el marxisme viu.

Comença la seva trajectòria fundant el Partit Socialista Polonès amb companyes que després retrobarà a Alemanya amb els espartaquistes o que participaran a la Revolució Russa del 1917. Fuig a Zuric, on defensa la seva tesi doctoral sobre la industrialització de Polònia.

Després s’incorpora al socialisme alemany, publicant a Dresden, Leipzig o a l’òrgan central del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD).

Als seus escrits i a la seva pràctica política apareixen molts dels temes que avui ens preocupen. El seu camp d’observació acaba essent l’Alemanya no tan endarrerida del segle XIX, amb una economia industrial i un important proletariat urbà. Rosa pensa en les condicions socials: com organitzar els obrers per guanyar-los a la causa de la revolució en un país amb un important partit socialista que, com apuntaven les crítiques de Marx i Engels, havia esdevingut un partit simplement reformista. Rosa desenrotlla la seva crítica al reformisme de Bernstein, explicant com les reformes socials no arribaran mai a transformar la societat i la necessitat de la presa del poder. Tant més quan el militarisme i l’imperialisme són trets dominants del II Reich. Rosa Luxemburg critica la juxtaposició d’intel·lectuals reformistes i classe obrera, els uns fent parlamentarisme i els altres duent a terme una política sindical de reivindicació sense perspectiva revolucionària.

En aquesta crítica als reformistes, planteja el mateix tema de Gramsci quan aquest parla d’intel·lectuals clàssics i intel·lectuals orgànics, de la necessitat del Príncep modern.

Analitza quines característiques ha de tenir una vaga general revolucionària, entesa no com un fet voluntarista com proclamaven els anarquistes, sinó com

un instrument efectiu per treballar políticament. En aquest sentit, Rosa és coneixedora de la vaga general obrera, anticolonial i anticlerical de 1909, l’anomenada Setmana Tràgica, i manté contactes amb Fabra Ribas, un dels seus impulsors.

L’anàlisi marxista no és res sense la voluntat expressada en les lluites per part de la classes obrera. I tot cal fer-ho sobre la base de la més a m p l a democràcia.

La democràcia és sempre el dret de la minoria. També ens diu que la democràcia és indispensable: està pensant en Alemanya, no perquè faci innecessària la conquesta del poder polític per part del proletariat, sinó perquè la fa possible i necessària. Luxemburg va confluint amb Lenin i els bolxevics en la necessitat explícita de la dictadura del proletariat, entesa com la fi de la dictadura del capital. Ho concep, però, sempre en un marc democràtic, recollint també l’experiència de la Comuna de París. En un escrit pòstum, és molt crítica amb el procés de la revolució russa i la seva imposició, tot admetent que la tasca dels revolucionaris alemanys era fer-la al seu país.

També va discrepar amb Lenin sobre el dret d’autodeterminació. No era partidària que Polònia s’independitzés de Rússia, si això havia de distreure el proletariat de la seva lluita de classes.

Critica, per tant, també les posicions de l’austromarxisme i el Bund, si entenem que el que cal és l’autonomia nacional-cultural. I sobretot és crítica amb els partits socialistes que es deixaran endur pel nacionalisme en la Primera Guerra Mundial.

Rosa Luxemburg ho fia tot a l’organització de la revolució, que faran les masses si reben prou influència del marxisme i adopten una visió global del seu paper.

En això i en la crítica a la burocràcia conflueix amb els anomenats consellistes. Vol treballar sobre qüestions globals del moviment obrer, i per això de seguida que pot deixa de publicar articles centrats només en l’alliberament de la dona. Rosa reprèn l’eslògan engelsià «Socialisme o barbàrie», tan present.

Es troba en diverses ocasions amb Lenin, el 1905 i el 1907, amb profunda admiració recíproca, malgrat algunes discrepàncies. Rosa, que torna a l’imperi zarista per participar activament a la revolució de 1905 a Polònia, extreu conclusions sobre la vaga revolucionària i sobre el paper de Rússia, cosa que no és del grat de Kautsky, que havia derrotat Bernstein i estava molt centrat a Alemanya. A Europa les coses van molt de pressa i l’esclat de la Guerra Mundial divideix encara més els reformistes, votants dels crèdits de guerra, i els marxistes revolucionaris, contraris a la guerra imperialista; primer amb la Conferència de Zimmerwald i amb la creació dels partits comunistes després del triomf de la Revolució d’Octubre. Rosa hi aporta l’ala més esquerrana del socialisme alemany, la Lliga Espartaquista, que esdevindrà el nucli del Partit Comunista Alemany que fundarà. Amb la desfeta de les forces d’Àustria-Hongria i d’Alemanya esclata la revolució a Alemanya, a Munich i a Berlín. Detinguda un cop més, surt de la presó, però als vint dies torna a ser reclosa. El 1919, Karl Liebknecht i després Rosa seran assassinats amb la connivència dels socialistes alemanys reformistes.

El pensament de Rosa Luxemburg no l’hem d’estudiar només a través dels pamflets i materials de batalla que va anar escrivint per contradir, sobre la marxa dels fets, els seus enemics burgesos i reformistes. També hem de considerar l’Acumulació del Capital, que dóna una lectura molt interessant del capitalisme que ella va viure, amb reflexions encara avui molt vàlides. Així com amb Lenin no en tenim prou amb el Què fer?, Estat i Revolució o les Tesis d’Abril, i també hem de llegir el seu Imperialisme: fase superior del capitalisme o les seves anàlisis sobre l’agricultura a la Rússia dels tsars, L’acumulació del capital de Luxemburg ens planteja el tema actual de l’explotació i la despossessió. A l’extrem el seu argument duu a considerar una visió subconsumista, ja que considera imprescindible per al capital la recerca permanent de nous mercats i nous recursos desposseint pagesos i terres colonials. La necessitat de l’acumulació per l’acumulació, de la fuita en avant del capitalisme fins que topa amb la crisi i eventualment amb la fallida del sistema. Hom ha dit que Rosa Luxemburg formula malament la qüestió des del punt de vista teòric.

Hi toca, però, en la seva intuïció del que seran les tesis de Keynes sobre el funcionament del capitalisme i la seva inestabilitat pel cantó de les decisions d’inversió. En termes actuals, David Harvey, el geògraf marxista, sosté que cal ampliar al present el que va dir Marx sobre l’acumulació primitiva: l’explotació dels treballadors, font de la plusvàlua, va acompanyada de la despossessió d’àmplies masses del tercer món, de la degradació de les condicions de vida de les dones, per la despossessió igualment a les ciutats a través de la gentrificació. En això reintrodueix les intuïcions de Rosa Luxemburg i ens reafirma en els termes amb què Marx definia el capitalisme: societats dominades pel mode de producció capitalista (per tant, no necessàriament capitalistes en el seu conjunt) que poden coexistir amb altres modes: Marx ho centrava en l’acumulació primitiva com a procés d’expropiació violenta, i Rosa ho generalitza de forma que ho podem aplicar a la situació actual. En podem parlar, per exemple a la doble explotació i despossessió de les dones del tercer món i del nostre. També el concepte de despossessió el podem aplicar a la dominació de les ments i a l’apropiació del pensament dins del propi procés productiu. H

12

Llibres amb classe Animal, vegetal, milagro, de Barbara Kingsolver

Testament a Praga, de Tomàs i Teresa Pàmies Tot va començar quan Tomàs Pàmies va encarregar a la seva filla Teresa que piqués a màquina l’autobiografia que havia escrit a mà durant els seus dies de vellesa a Praga, ciutat que va triar per exiliar-se i on va morir el 1966. Segurament no s’imaginava que ella fes servir aquestes memòries per entaular un diàleg amb el pare ja difunt i per bolcar les seves inquietuds i reflexions en plena crisi txecoslovaca l’any 1968: «Sóc prosoviètica fins el moll dels ossos, però avui m’he hagut de preguntar: què vol dir, ésser pro-soviètic?». En les pàgines d’aquest llibre hi coneixerem la personalitat compromesa d’en Tomàs, militant comunista també fins el moll dels ossos, que escriu sense embuts sobre la seva vida i la seva militància. En Tomàs parla de Balaguer, de la Guerra Civil, d’embolics de faldilles i, sobretot, de les seves conviccions polítiques: «El bon cor», ens diu, «és la primera cosa que ha de tenir un comunista». Ens el podem imaginar escombrant els jardins tardorencs de Praga, meditant sobre l’estat de la revolució a la seva estimada Txecoslovàquia, capficat perquè li sembla que «la dictadura del proletariat esdevé, poc a poc, la dictadura del llapis». La seva filla Teresa va heretar-ne la transparència, l’honestedat davant els propis dubtes i un esforç infatigable per conèixer millor la naturalesa de la revolució, de l’home i del socialisme. En aquest fantàstic diàleg entre pare i filla, entre camarades, hi trobem retrets, confessions, humanitat i sinceritat. Una història personal i familiar que s’entrellaça amb la Història amb majúscules. H

Sally Heathcote: Sufragista, de Mary M. Talbot, Kate Charlesworth i Bryan Talbot Les autores d’aquesta novel·la gràfica ens traslladen, a través dels ulls d’una dona fictícia, a la història de les sufragistes de carn i ossos que van lluitar per aconseguir el dret de vot femení. La Sally, la protagonista de la novel·la, és una treballadora domèstica al servei d’Emmeline Pankhurst, la històrica líder del moviment sufragista britànic. És a través del seu contacte amb el món de la família Pankhurst que la Sally anirà prenent consciència i s’unirà a la causa fins les últimes conseqüències: empresonament, alimentació forçada, espionatge policial... També és a través de la Sally que vivim alguns dels esdeveniments més importants de l’època, com

el reivindicatiu suïcidi d’Emily Davison o l’esclat de la Primera Guerra Mundial. A mesura que avança la història, les autores desemmascaren el conservadorisme d’Emmeline Pankhurst, que va aturar la lluita sufragista per donar total suport a la propaganda bel·licista de la Primera Guerra Mundial, i ens la presenten en contraposició a una de les seves filles més rebels, Sylvia. Les autores no es limiten a fer-nos arribar un relat neutre i ensucrat del sufragisme, sinó que ens mostren les contradiccions del moviment i es posicionen del costat de Sylvia Pankhurst —militant socialista i feminista, antiimperialista i pacifista, membre de la Tercera Internacional. Qui vulgui aprofundir en la història, al final del llibre trobarà una cronologia de la història, explicacions més extenses dels fets il·lustrats i una llista de les fonts utilitzades. Feminisme, internacionalisme i consciència de classe: una lectura deliciosa amb unes il·lustracions magnífiques. H

Quanta gasolina es necessita per omplir les nostres neveres? Quants quilòmetres ha recorregut l’alvocat que vas comprar ahir al supermercat perquè tu puguis fer-te un bon guacamole? Quin sentit té que els Estats Units exportin 1,1 milions de tones de patates i n’importin 1,4 milions? Qui són les persones que cultiven el menjar que posem a la taula cada dia? Enmig del soroll d’activistes i moviments socials a favor d’un consum responsable, local i sostenible per salvar el planeta del desastre climàtic i socioeconòmic provocat per un capitalisme ferotge, no podem deixar de recomanar aquesta petita joia. La biòloga nord-americana Barbara Kingsolver i la seva família adopten un compromís: drant tot un any, només compraran menjar que es

produeixi al seu entorn més immediat o bé el cultivaran ells mateixos al seu hort. Però no es tracta d’un dels típics propòsits d’Any Nou. El llibre n’és testimoni: amb humor i honestedat, Kingsolver ens explica el dia a dia de la seva família, ens aporta informació interessant per seguir reflexionant i ens regala receptes familiars de temporada per aprofitar cada aliment. Un autèntic cant a la comunitat on vivim, la sobirania alimentària i les lliçons que ens dóna la terra –aprenentatges que sovint oblidem en un món de plàstic, pomes relluents i pollastres dopats de medicaments.

Si us agrada el tema, no us perdeu un llibre molt recent i molt local: Tierra de mujeres, de Maria Sánchez, que aporta una visió realista i feminista de la vida al camp en el nostre país. H

Los osos que bailan, de Witold Szabłowski En aquest llibre, el periodista polonès Witold Szabłowski ens trasllada a diferents llocs del planeta, on entrevista a persones que han viscut, o viuen, en sistemes de l’anomenat «socialisme real». Szabłowski fa una crítica, sovint a través de les paraules dels i les entrevistades, a diferents elements dels sistemes polítics de països com Bulgària, Ucraïna o Polònia als anys 80 i als canvis introduïts durant les dècades següents.

En els diferents capítols, fa especial incís en la corrupció i en el fet que, quan aquests règims van caure, molts dels dirigents i funcionaris que composaven el seu aparell burocràtic van passar a desmantellar el sistema i van esdevenir gestors de la transició cap al capitalisme, amb la qual es van enriquir a costa d’un empobriment generalitzat de la població. De les diferents entrevistes es desprèn que aquells qui van «triomfar» i es van enriquir amb el nou sistema polític, econòmic i social mancaven d’escrúpols o d’empatia vers els altres, mentre que les persones que realment necessitaven i creien en el socialisme i el comunisme eren majoritàriament d’origen humil i sovint pertanyien a minories ètniques que, en molts casos, van ser marginades després de la caiguda del mur de Berlín. Si mai heu conegut persones procedents o residents a d’Europa de l’Est i als Balcans, segurament heu sentit històries similars a les que es recullen en aquest llibre. I és que la Història en majúscules està formada d’històries minúscules que, tot i així, són de gran importància; cal que les escoltem amb atenció per entendre el passat, aprendre dels errors i construir el present amb una mirada de futur. H

13

Cine con clase: clásicos contemporáneos La caída del imperio americano (2018)

Mula (2018)

El título de la última película del director quebequés Denys Arcand cierra una trilogía iniciada con El declive del imperio americano (1986) y continuada con Las invasiones bárbaras (2003); esta vez no repiten los personajes de las anteriores, aunque sí lo hace el actor Remy Girard. Lo que enlaza esta obra con las anteriores es su visión desencantada de la sociedad actual y de la dificultad de ser comunista en ésta; no en vano Arcand ha sido militante desde su adolescencia. La película se abre con una secuencia que bien podría ser titulada Elogio de la inteligencia” o Contra la inteligencia; luego la historia gira alrededor de un joven filósofo marxista que trabaja de repartidor, quien por azar encuentra una enorme cantidad de dinero y se une a una prostituta y un estafador de buenos corazones para blanquear el dinero. El director nos muestra, de manera muy clara y explicada para el gran público, los caminos y métodos para convertir ese dinero en legal, a la vez que sitúa a su protagonista ante un dilema moral: ¿debe usar ese dinero para ayudar a los demás o seguir su propio camino? Y esa es la caída a la que hace alusión el título: una caída en la que Norteamérica se ha convertido en un país sin valores, salvo el que el dinero da a las personas. H

Redacted (2007) La última producción que Brian De Palma rodó en su país casi le cuesta la carrera. Desde entonces, el director tuvo que exiliarse a Francia, donde a duras penas ha podido rodar dos películas en once años.

En plena guerra de Irak, el cineasta adaptó un caso real, la violación de una joven iraquí por parte de unos soldados americanos en pleno conflicto —un suceso que ya ocurrió en Vietnam y que el propio De Palma retrató en la anterior Corazones de hierro (1989). En esta ocasión, el director no dejó que el conflicto acabase y empezasen a cicatrizar las heridas, puesto que rodó esta película de manera inmediata después de que los

hechos salieran a la luz, denunciando no solo el intervencionismo de su país en el extranjero sino criticando también a las clases bajas (los soldados), haciéndolas igual de responsables que a sus go- bernantes. Para ello utilizó el entonces incipiente cine digital para retratar desde diferentes puntos de vista la manipulación de los medios, así como el atontamiento de las masas, en una obra visionaria que sigue de plena actualidad a día de hoy. Como curiosidad, cuando la Filmoteca Cubana invitó al cineasta a presentar la película en La Habana, desde su país le negaron el visado; años después se pudo resarcir, volando al país caribeño, ya desde Europa. H

La última película de Clint Eastwood podrá ser vista en el futuro como una instantánea de la América de Donald Trump. Como casi todas las películas de la última década del director, adapta una historia real para ofrecer un nuevo fresco sobre la historia de su país en el siglo XX; en este caso, además, se sitúa a sí mismo y su personalidad extra cinematográfica como eje sobre el que articular la historia. En ella, el director hace autocrítica sobre sus relaciones familiares (no en vano la hija del personaje de Eastwood está interpretada por su

propia hija, Alison Eastwood) al mismo tiempo que nos muestra los problemas de los Estados Unidos en este momento: la precariedad laboral, los desalojos, la sanidad, Internet, la inmigración y las drogas. Todo ello con un sentido del humor políticamente incorrecto y absolutamente sano. Y raro es en el cine norteamericano ver una película protagonizada por un autónomo que se queda en paro. Las decisiones que tomará para salir adelante, ambiguamente morales, forman parte de esa ambigüedad ideológica que se le achaca a Eastwood. Personalmente, no creo que sea ambiguo, ya que se trata de un hombre formado políticamente durante los varios mandatos de Franklin D. Roosevelt.

Esa es su ideología: un demócrata norteamericano, con lo bueno y lo malo que pueda conllevar. H

Sorry to bother you (2018) Una de las grandes sorpresas del año pasado es esta aclamada sátira sobre la precariedad laboral. Para ponernos en antecedentes, el padre del director fue ayudante de Malcolm X y junto con el actor Danny Glover (quien interviene en la película) organizó una huelga obrera en mayo de 1968 en San Francisco. Su director, el también músico Boots Riley, ha visto cancelada su cuenta de Twitter este año tras declararse “comunista revolucionario” y apoyar de manera abierta a Nicolás Maduro. En la película, ópera prima del músico e inspirada en las vivencias del director mientras trataba de abrirse camino en el mundo del hip hop, se nos muestra de manera satírica, cual Jonathan Swift, las estrategias empleadas por las multinacionales yanquis para seducir a los obreros y derrocar la lucha sindical. Estamos ante una obra que ha encendido consciencias allá donde se ha proyectado. Por esa misma razón, ha sido estrenada en formato de vídeo bajo demanda en muchos países del mundo, entre ellos España. Cuanto menos se sepa de sus sorprendentes giros argumentales, mejor. Es una película totalmente recomendable para toda persona que sienta algún tipo de conciencia de clase en su interior. Solo una advertencia: ojo con quien monta a caballo. H

Gonzalo López

14

L’home que disparava poemes Joan Brossa, nascut a Barcelona l’any 1919, comença a escriure poesia al front de Lleida, on ha estat destinat en plena Guerra Civil amb prou feines disset anys.

Arran de bombardejos i trets, dispara el seu primer poema –i des d’aleshores no té aturador. Brossa comença a convertir-se en un artesà del llenguatge.

A finals dels anys quaranta comença a relacionar-se amb coneguts escriptors i artistes plàstics, com Joan Ponç i Antoni Tàpies, i col·labora en la fundació de la revista Dau al Set. La vida de Brossa dóna un tomb quan coneix a João Cabral de Melo: les seves converses amb aquest poeta brasiler, que exerceix de vicecònsol del seu país a Barcelona, l’introdueixen al marxisme i doten la seva obra d’una nova dimensió. La seva producció adopta un compromís politico-social i es torna més propera a la quotidianitat, a la realitat del carrer.

Aquesta presa de consciència desemboca en les seves simpaties amb el PSUC a finals dels seixanta, que des de la clandestinitat li facilita la publicació de diversos llibres.

Aquesta relació és recíproca, ja que Brossa cedeix el seu estudi de Balmes a militants comunistes. La seva poesia no es limita a redescobrir la realitat, sinó que va més enllà i la denuncia: «Cada dia som més pobres / i més ric el capital», ens diu en vers. També ens ho explica en prosa: «En qüestió de patriotisme, estimo més la gent que estira del carro que no pas el carro mateix. Sóc dels qui creuen que la pàtria són els homes, i no pas la terra». No ens ha de sorprendre, doncs, que una de les seves col·laboracions amb Antoni Tàpies estigui dedicada «als lluitadors del PSUC, amb l’horitzó dels quals hem identificat sempre les nostres aspiracions de guerrillers culturals» i tingui un títol més que encertat: U no és ningú.

Poema de Joan Brossa

Resumir tota la seva obra amb la paraula «poesia» pot semblar encertat, perquè certament ell sempre es considera únicament Poema de Joan Brossa un poeta. Ara bé, per a Brossa la poesia no té fronteres. Converteix la poesia en teatre, en pintura, en gravats, en escultures. Fa poesia amb imatges i objectes. No es cansa d’experimentar amb el llenguatge i reinventar-lo. Juga amb l’abecedari i ens obliga a mirar amb ulls nous tot allò que havíem après de petits: desmunta la realitat i ens la presenta desconstruïda, per tal que l’haguem de tornar a bastir. Brossa ens interpel·la, ens fa qüestionar els ciments del dia a dia. Brossa ens vol desperts, atents. Com bé diu, creació vol dir lluita. La seva falç és el llenguatge; el seu martell, el compromís amb els que estiren del carro. H

La capitana de Balaguer Aquest any farcit de centenaris i celebracions, no podem estar-nos de dedicar-li unes línies a una de les imprescindibles, una de les nostres: la Teresa Pàmies.

Nascuda a Balaguer el 1919, va tenir una educació formal força curta: als onze anys va deixar l’escola per ajudar al taller d’una modista. Mai va deixar d’aprendre, però, perquè a casa va tenir el millor mestre: el seu pare, Tomàs Pàmies, era un destacat dirigent del Bloc Obrer i Camperol, i amb deu anys la Teresa ja recitava de memòria elogis a la Unió Soviètica. Les conviccions polítiques li venien d’arrel i va prendre la decisió de militar a la JSU tot just començada la Guerra Civil, quan marxà a Barcelona.

La Ciutat Comtal va rebre amb els braços oberts «aquella xiqueta de Balaguer promoguda a capitana». Tant és així que a finals de 1936 va convertir-se en la directora de Juliol, el setmanari de la JSU, on també escrivia articles. L’any 1937 quedava poca gent que no conegués «la infatigable lluitadora femenina, tota ella voluntat revolucionària», tal i com la va definir un periodista de l’època: va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, va incorporar-se a la direcció de la JSUC i va pronunciar un inoblidable míting a la Monumental, on també van intervenir Federica Montseny i Lluís Companys. I és que era una agitadora revolucionària: la seva tasca era convèncer a la joventut catalana de la necessitat d’incorporar-se activament a la resistència antifeixista. Ella va resistir fins l’últim moment, quan la possibilitat de la victòria es va esvair definitivament de l’horitzó.

En el seu llarg exili, la Teresa va estudiar periodisme a la Universidad Femenina, a Mèxic. El 1947 va tornar a Europa i va treballar com a redactora de ràdio durant dotze anys a Praga. Després va passar uns altres dotze anys a París, abans de tornar a Catalunya definitivament l’any 1971 per recollir el Premi Teresa Pàmies, al míting de la Monumental, 1937 Josep Pla pel seu primer llibre, Testament a Praga. Així va començar la carrera literària de Teresa Pàmies, que es va convertir en una de les cronistes més importants de tota una època; les seves obres tenen una forta càrrega autobiogràfica, i si alguna cosa les defineix és el compromís amb la veritat, una autocrítica honesta i una curiositat voraç pel passat i, sobretot, pel present. La Teresa no només volia explicar històries: volia explicar-les bé, volia explicar-les en català i volia explicar-les per a tothom, per a la classe treballadora que tota la vida va defensar incansablement.

Militant comunista i militant de l’escriptura, al llarg de la seva vida la política i la literatura van ser pràcticament indissolubles. Hi ha pocs testimonis més transparents i crítics que el de la Teresa; a través dels més de quaranta llibres que escrigué, es va encarregar de fer-nos arribar bocins de la història –la seva–, que en certa manera és la de tots. Enguany faria cent anys, però per a nosaltres serà sempre eterna. H

Anna Noguer

15

L’any en imatges

El racó català a la Fiesta del PCE

A la manifestació del 8 de març

A la manifestació de l’1 de maig

Contra el feixisme, ni un pas enrere

I Escola Feminsita del PSUC Viu

nou treball.psuc.org - issuu.com/noutreball