Nou Treball nº 126 by PSUC viu

La veu dels i les comunistes del PSUC viu

www.psuc.org

T’HI ESPEREM

Nº 126 Juny 2018

TE ESPERAMOS

EDITORIAL

SUMARI 2 3

Editorial

Camarades, amics i amigues,

El Pacto de Toledo y el cambio político y social Juan Guil

Ja fa gairebé nou mesos que vam realitzar el nostre XVIè Congrés. Des d’aleshores, l’escenari polític i social ha experimentat un canvi convuls de forma continuada, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, passant per la darrera etapa del “procés independentista” fins a la recent moció de censura del PSOE al govern Rajoy.

Passen els anys, la joventut segueix precària Comissió Permanent de la JSUC

4 5 6 7 8 9

¿Cuál es el sistema de protección de violencia contra las mujeres? Secretaria de Feminisme, Igualtat i Gènere del PSUC Viu El sindicalismo de clase ante la nueva situación política Ricard Juan Escrich El imperio contra Nicaragua Manu Pineda Construint l’alternativa des del municipalisme: Una primera reflexió sobre les “confluències del canvi” Edu Navarro Karl Marx, en Sri Lanka Higinio Polo El Marx viu que necessitem Antoni Montserrat

10-11 Per què sóc comunista? 12 Llibres amb classe Anna Noguer

13 14

Cinema amb classe Daniel Hernández i Gonzalo López León Felipe, milicià de la cultura Àngel Pla

15 L’any en imatges

La veu dels i les comunistes del PSUC viu

Edita: PSUC viu Doctor Zamenhof, 16-18 08020 - Barcelona Consell de redacció: Secretaria de Comunicació del PSUC viu Col·laboren en aquest número: Juan Guil, Daniel Hernández, Ricard Juan, Gonzalo López, Antoni Montserrat, Edu Navarro, Anna Noguer, Manu Pineda, Àngel Pla, Higinio Polo DL: B-28994/99 Disseny i maquetació: Santi Sanz Contacte: noutreball@psuc.org i http://noutreball.psuc.org

Al context polític hem de sumar que durant els darrers anys s’ha anat consolidant una ofensiva neoliberal en matèria econòmica, social i política que tant els governs de la Generalitat com de l’Estat han dut a terme contra la classe treballadora i els sectors populars de Catalunya i d’arreu de l’Estat. Sabem que aquest objectiu consistent en què la darrera ofensiva neoliberal hagi arribat per quedar-se, no obstant, no ha estat exempta de respostes que han passat ja sigui per la resistència i reorganització del sindicalisme de classe i de moviments socials de diversa índole, per la lluita obrera en diversos sectors, i per l’articulació de nous espais polítics de l’esquerra alternativa a nivell de Catalunya i Espanya com ara Catalunya en Comú i Unidos Podemos. Alhora, hem pogut veure com, durant aquests anys s’ha anat aprofundint la crisi institucional i política del sistema sorgit del 1978. Hem vist com partits polítics sorgits a la transició política i que formaven part del bloc de poder a Catalunya i Espanya han entrat en una situació de crisi juntament amb les seves aliances tradicionals, l’esgotament del model territorial ha portat a l’Estat a buscar solucions que passin per un dialeg i un acord pactat a l’actual carreró sense sortida, la corrupció s’ha demostrar com un problema endèmic que afecta el conjunt de les instancies de l’Estat, etc. En aquest complicat context, els i les militants del PSUC viu estem compromesos a treballar per reforçar l’organització social, política i sindical de la classe treballadora i dels sectors populars i per tant, mantenir una posició de classe, federal i solidària coherent en relació a la qüestió nacional. Com a hereus de l’històric PSUC, i des de la nostra refundació, ja fa més de 20 anys, hem fet un esforç continuat per consolidar i enfortir el nostre projecte. Nou mesos després podem dir que el XVIè Congrés ens ha situat en unes millors condicions per tenir un Partit a l’alçada per afrontar els reptes que tenim per endavant. S’han afiliat nous i noves camarades, s’han reorganitzat nuclis, i s’han creat de nous a llocs on el Partit havia perdut presència, i estem visualitzant el Partit i la seva política amb importants actes, tant centrals com arreu del territori. El nostre programa, la nostra acció política, s’inspira en els valors i ideals de l’esquerra transformadora, en els valors republicans de la laïcitat, la llibertat, la convivència, la justícia, la igualtat i l’equitat. Reivindiquem la memòria històrica, la nostra en primer lloc, forma part de la nostra estratègia. Per això, l’any passat vam recordar que va fer cent anys de la Revolució Socialista d’Octubre, punt d’inici a la nostra tradició revolucionaria. I de la mateixa manera, recordem que aquest any 2018, és l’any del Bicentenari del naixement de Karl Marx, i del Centenari del naixement del camarada Marcelino Camacho, exemples fonamentals de la teoria i la pràctica del pensament que incideix a la realitat amb l’objectiu de l’emancipació de la classe treballadora. Exemples i figures indispensables de la nostra història.

Seguint el fil roig de la historia del qual som hereus i hereves, hem de ser audaços i responsables. Hem d’aportar la nostra proposta i explicar en la pràctica com les idees marxistes són útils per a la defensa dels interessos populars. Per això recordem els eixos de treball que vam decidir col·lectivament: 1. Els i les militants del PSUC viu sabem el que significa posar la unitat de l’esquerra per sobre de qualsevol altre plantejament i, una vegada més en la història, proclamem la nostra defensa de la unitat de la classe treballadora, de les forces de la cultura, de la joventut, de les dones i dels sectors populars als quals cridem a rebel·lar-se, a donar un pas endavant per la construcció d’una l’alternativa al capitalisme. 2. Des del PSUC viu ens reafirmem en que la classe treballadora ha de ser el principal protagonista del procés de lluita per revertir els efectes antisocials de la crisi i on el sindicalisme de classe jugui un paper fonamental, tant a les nostres CC.OO. com als altres sindicats de classe. 3. Des del PSUC viu ens reafirmem com a Partit feminista i antipatriarcal. Hem de cridar a la unitat d’acció contra les polítiques neoliberals de totes les organitzacions de dones, en una lluita que en desenvolupar-se i amb les nostres aportacions serà progressivament contra el capitalisme i el patriarcat. 4. Des del PSUC viu reafirmem el suport, en la construcció i desenvolupament de la organització dels i les nostres joves, la JSUC, com a escola de quadres i instrument que sigui útil a la joventut, des dels principis de la seva independència organitzativa, l’autonomia política i l’aplicació de la línia estratègica del PSUC viu. El Partit ha d’orientar a la Joventut i traslladar tota l’experiència acumulada. Per això, hem de ser presents en aquest camí i recolzar-los a tots els nivells, perquè no són únicament el futur del Partit, sinó també el seu present. 5. Des del PSUC viu continuarem implicant-nos i donant tot el nostre suport, com sempre hem fet, al nostre partit germà, el Partit Comunista d’Espanya, com al seu referent a Catalunya, amb el qual compartim el mateix projecte federal. I en coherencia, ens reafirmem en el nostre compromís de treballar conjuntament per un procés constituent de caràcter federal i republicà al conjunt dels pobles d’Espanya, com a projecte que defensi els interessos del conjunt de la classe treballadora i a les capes populars. 6. Finalment, hem de reiterar el nostre compromís amb l’emfortiment del PSUC, amb la visió de construir un Partit amb més capacitat d’anàlisi, de proposta i d’alternatives. Entre totes i tots hem de fer un Partit mes fort, i amb mes militància d’homes i dones. Un Partit obert a la societat, amb militància sindical, feminista, juvenil, procedent dels diferents espais de lluita. Un Partit, hereu de les millors tradicions del PSUC, defensant la màxima unitat de les forces d’esquerres, dels moviments socials, dels sindicats de classe, per disputar l’hegemonia i el poder a la dreta i avançar cap al socialisme i el comunisme. Seguirem treballant per una Catalunya de tots i totes, I seguirem enfortint un Partit per guanyar el demà, Perquè venim de lluny i anem mes lluny encara! H

El Pacto de Toledo y el cambio político y social Juan Guil Responsable de Pensionistas del Comité Central La llegada al gobierno del PSOE es una buena noticia. Es un gobierno provisional, que tendrá que aplicar el presupuesto austero aprobado por PP, Ciudadanos y PNV, que mantiene recortes y austeridad, al que aportan más del 80 % las trabajadoras, trabajadores y clases populares a través del IRPF y el IVA. Los empresarios pagan un 7 % de media del impuesto de sociedades, mientras que quienes trabajan pagan un IRPF del 15 % de media. El Pacto de Toledo aprobó recientemente y por unanimidad que las pensiones suban el IPC para mantener el poder adquisitivo, mientras que las más bajas subirán por encima. Es el mismo compromiso de todos los firmantes en 1995 del Pacto de Toledo cuando se creó. Lo acordado en el Pacto de Toledo abre expectativas, pero son solo propuestas; es la única función

que tiene el Pacto de Toledo. Son gobierno y Parlamento quienes deciden. La participación y la movilización son imprescindibles para impedir que PP y Ciudadanos vuelvan a imponer subidas de pensiones de miseria, cuando la economía ha crecido en los últimos 4 años el 11 %, también para influir en el PSOE y su lucha interna entre socialdemócratas y neoliberales. Pedro Sánchez se comprometió con su base social y ganó las primarias, pero su gobierno está presionado por el Ibex-35 y el sector neoliberal del PSOE encabezado por Felipe González. Estos acuerdos del Pacto de Toledo no tendrán credibilidad si los pensionistas no reciben la diferencia entre el 0,25 y el IPC de los últimos 4 años. Este acuerdo ha sido apoyado por el PP y Ciudadanos, demostrando el cinismo de ambos partidos que impusieron la miserable subida del 0,25 % mientras la economía crecía el 3 % cada año. Ciudadanos es el instrumento político del Ibex-35, ante el desgaste del PP por la corrupción, que en

las próximas elecciones se juega su existencia. Ciudadanos ha demostrado ser un partido autoritario que se hace llamar de centro, cuando sus propuestas son ultraliberales. Estamos en un escenario político nuevo, en el que las movilizaciones han dado resultados consiguiendo mejorar las pensiones y esperanza de cambios. En esta nueva situación es necesario priorizar la organización de todo el activismo que ha impulsado las movilizaciones de pensionistas, crear organizaciones en las ciudades, pueblos y barrios para fortalecer el movimiento unitario y llegar a los pensionistas, haciendo encuentros donde hacen sus actividades sociales o de ocio: centros cívicos, casals d’avis, asociaciones de vecinos, etc. Es necesaria la alianza de plataformas, mareas y sindicatos de clase para consolidar un movimiento de pensionistas que defienda presente y futuro, que sea ejemplo para hijos y nietos, para que tomen conciencia de la necesidad de participar e incorporarse a la

actividad social y política. El nuevo gobierno del PSOE tendrá que hacer otra política económica. Debe aumentar los ingresos, que solo puede hacerse combatiendo el fraude fiscal que supera los 80.000 millones anuales; con ello demostrará que no está bajo la influencia del Ibex-35, ni supeditado a los dictados de la troika. Esa es la fuente principal de ingresos para acabar con los recortes y recuperar la sociedad del bienestar y los derechos laborales robados por PP y Ciudadanos. Los pensionistas han de participar en política. Si las próximas elecciones las ganan PP y Ciudadanos estamos perdidos: las pensiones actuales y futuras se recortarán. Lo que hay en juego es si vivimos en una sociedad de bienestar que redistribuya la riqueza o si nos imponen un capitalismo salvaje. Es el momento de confluir en una alternativa de izquierda, con el apoyo de los movimientos sociales y los sindicatos de clase. H

Passen els anys, la joventut segueix precària Comissió Permanent de la JSUC Un any més arriba l’estiu, i amb ell el turisme. A l’Estat espanyol es firmaran més de 500.000 contractes temporals, dels quals el govern s’enorgullirà per la baixada de l’atur, però que per a les joves signifiquen més precarietat. Aquesta situació és encara més rellevant a Catalunya, on cada any arriben quasi 20 milions de turistes, i per això no hem de parar de defensar els nostres drets. I és que l’estiu no escalfa igual per a tothom. A Espanya se la segueix associant amb la imatge de “sol i platja”, un lloc d’estiueig per a Europa. En un país quasi desindustrialitzat, més del 80 % de la joventut treballadora ho fa al sector serveis, amb un 28 % a restauració i vendes. El turisme ha fet que la felicitat individual es transformi en una font de benefici, sense considerar a la població amfitriona i destruint el medi ambient. És més, quan aconseguim plantar cara contra la mercantilització del nostre entorn, el capital i els seus mitjans ens acusen de “turismofòbia”. Aquest model de turistificació, fase superior de la gentrificació, fa cada dia més difícil la nostra independència; a hores d’ara, sols un 24 % dels joves són capaços d’emancipar-se. Però el sistema no s’atura aquí: sobretot a les grans ciu-

tats, el turisme substitueix la població local per una no-comunitat sense vinculacions, concentrada en edificis reconvertits en apartaments i hotels, mentre la joventut obrera és expulsada quan no pot seguir el ritme dels preus, quan el barri es transforma en una zona de consum i oci. Un objectiu imprescindible com a joves militants ha de ser que el turisme no quedi com únic sector de la nostra economia; cal buscar un model sostenible, basat en l’intercanvi cultural, en el respecte entre visitants i habitants, i digne per a les treballadores. Hem de recuperar el teixit veïnal, cohesionar les nostres comunitats davant l’atac immobiliari, i sobretot conscienciar-nos que la turistificació no és més que una altra font d’explotació. Però no tota la nostra precarietat neix de l’estiu ni del turisme. Hi ha treballadores que viuen tot l’any, tots els dies, sota les condicions mínimes. Entre les joves, on per costum s’agreuja qualsevol injustícia o desigualtat laboral, cada cop ha estat més difícil organitzar-nos, sigui per la desafecció pel sindicalisme, sigui pel paternalisme de l’empresari que actua com a tallafocs quan reclamem millors condicions. Cada dia són menys els i les joves que poden permetre’s estudiar, i gran part ho

fa treballant alhora. A moltes d’aquestes feines, aprofitant la nostra inexperiència, ens imposen hores extres no remunerades, una alta flexibilitat o contractes sense garanties. Però, tot i així, les condicions a les que ens aboca el capital, amb 128.000 joves aturades a Catalunya, ens fa viure amb una por constant a perdre fins i tot aquests llocs de treball. Des de la implantació de les polítiques neoliberals, l’externalització i deslocalització del teixit productiu han perfeccionat l’explotació i exclusió de milions de persones. La subcontractació i l’auge de les ETT han tornat habituals aquestes condicions i cada cop és més freqüent que un treball no garanteixi un mínim de condicions de vida. I quan acceptem això, quan la precarietat es normalitza, la dinàmica capitalista s’acarnissa especialment amb els sectors més vulnerables; no és casual que l’atur dels joves es dupliqui quan mirem cap a treballadores de nacionalitat estrangera o que no s’han pogut permetre estudis superiors. El més greu és que la precarietat ja ha transcendit el mercat laboral; l’Estat del Benestar porta dècades en crisi, sols queda la incertesa de veure’ns reduïts a competir entre nosaltres, i qui encara té càrrec de consciència sols ho compensa amb filantropia i ONG, veient que l’estat social desapareix. Per la seva ban-

da, el capital segueix fent ús de la seva hegemonia per humanitzar-se en forma d’economies col·laboratives i emprenedories, creant llocs de treball encara més precaris, amb els que difícilment podem sobreviure i molt menys gaudir de la nostra joventut. Però nosaltres no ens desanimem. A la JSUC, com a joventut obrera, estudiant i militant, som conscients que venim de lluny, i volem anar més lluny encara i fins allà on calgui. Malgrat les envestides del capital i les dificultats per unir-nos com a joves, ja hem obert les primeres escletxes, ja s’han aconseguit les primeres victòries per part de les treballadores precàries: les Kellys, també afectades per la turistificació; els “riders” de Deliveroo, obligats a treballar com a autònoms; les treballadores de Amazon, amb jornades extenuants i una flexibilitat abusiva, o els investigadors predoctorals, amb contractes cada dia amb menys garanties. Necessitem canviar aquest model productiu, no podem permetre que les úniques solucions vinguin de subvencions ínfimes o de contractes en pràctiques eternitzats. Hem d’apostar per un model no basat en la terciarització, que sigui capaç de satisfer les necessitats de la població i garantir l’accés de la joventut al treball. Hem d’organitzar-nos, lluitar i conquerir una vida digna. H

¿Cuál es el sistema de protección de violencia contra las mujeres? La Organización Mundial de la Salud (OMS) ha calificado la violencia contra las mujeres como un problema de salud global de proporciones epidémicas Secretaria de Feminisme, Igualtat i Gènere del PSUC Viu

bilización de las mujeres respecto a la violencia que sufren.

de Protección Integral contra la Violencia de Género (LOVG).

La violencia contra las mujeres es una de las grandes violaciones de derechos humanos que se ha perpetuado de manera transversal en distintos países y culturas pero que ha sido abordada recientemente. La magnitud de la violencia persiste junto a actitudes tolerantes inseridas en una estructura social patriarcal que consolida la discriminación sobre la que se basa la violencia contra las mujeres. ¿Cuál es el alcance y la implementación de las herramientas para erradicar esta violencia?

El Estado español se ha dotado de instrumentos jurídicos de gran calado sobre la violencia contra las mujeres, siendo pionero en su momento a nivel internacional. La importancia de recoger en la legislación la violencia contra las mujeres es un paso más en la lucha contra la impunidad y normalización de esta violencia, pero sigue sin trabajarse el nivel de concienciación y prevención. Existen importantes déficits en el abordaje de la violencia contra las mujeres, restringiéndola a unas formas específicas y enmarcadas en el ámbito de la pareja o ex pareja, con las graves consecuencias que conlleva en la jerarquización e invisibilización de otras formas de violencia. En lugar de profundizar y ampliar sus causas estructurales, se ha producido una tendencia a desdibujarla dentro de la violencia doméstica, equiparando a los menores como víctimas directas de la violencia contra las mujeres.

En el caso de la legislación catalana, pese a no tener los déficits de la LOVG al ser mucho más completa y precisa en el abordaje, también achaca los déficits del sistema judicial de la legislación española, y que se añaden a sus limitaciones competenciales reducidas al ámbito de los servicios y recursos.

La lucha por los derechos de las mujeres ha evolucionado significativamente gracias su activismo para erradicarla. Si bien es cierto que ha habido avances en igualdad formal respecto a la prohibición de discriminación y violencia contra las mujeres, ésta sigue muy presente. La desigualdad estructural y la violencia que se deriva de ella es una violencia que se ejerce de manera colectiva en todas las esferas de la vida de las mujeres. La creación de este sistema es reciente, destacándose en los años ochenta con la Convención sobre la Eliminación de Todas las Formas de Discriminación contra la Mujer y desarrollándose sobre todo en los años noventa con la IV Conferencia sobre la Mujer en Beijing. Sin embargo, estas herramientas de importante trascendencia política no son instrumentos vinculantes ni contienen tribunales especializados que puedan establecer una rendición de cuentas sobre los Estados en esta cuestión. La poca jurisprudencia respecto a la violencia contra las mujeres se ha producido en instancias judiciales más generales de derechos humanos no específicos sobre la materia. A nivel europeo, el principal mecanismo es el Convenio de Estambul del Consejo de Europa. Este instrumento ha supuesto un salto evolutivo de gran importancia al tratar específicamente la violencia contra las mujeres y ser de obligado cumplimiento. El Convenio entró en vigor en 2014, muchas de las reformas todavía quedan por acometer y está en proceso que la UE pueda ratificarlo. Respecto al ámbito de la UE, no existen directivas específicas sobre la violencia contra las mujeres, centrándose sobre todo en la no discriminación en el sector laboral y la trata de seres humanos, que afecta más especialmente a mujeres y niños. En la recopilación de datos, se evidencia una falta de información disponible que además varía mucho dependiendo de los países, lo que dificulta el análisis de la magnitud del problema sobre el que basar políticas posteriores. Los informes sobre la cuestión, pese a las limitaciones de datos, alertan de altos niveles de tolerancia y culpa-

Asimismo, el peso de la legislación española en la violencia contra las mujeres recae sobre el sistema penal y el mecanismo de la denuncia, sin tener un adecuado enfoque a la complejidad del fenómeno. Este mecanismo de denuncia es un instrumento poco útil cuando nos encontramos con una violencia institucional que disuade a la mujer a la hora de denunciar y cuando el acceso a los recursos y servicios no están garantizados y se ven recortados progresivamente. Las reformas posteriores, incorporando los instrumentos de protección internacional, quedan mermadas con los bajos niveles de sentencias condenatorias y órdenes de protección. La falta de un debido proceso judicial posterior a la acción de la denuncia tiene implicaciones directas en la disuasión a la hora de denunciar en futuras ocasiones para mujeres que no han encontrado medidas de protección y reparación. La consecuencia es el retorno al ámbito privado de una violencia que había conseguido reconocimiento público con la Ley Orgánica de Medidas

Que la implementación de la LOVG haya tenido escaso efecto sobre la reducción de la violencia contra las mujeres se debe a la persistencia de la violencia sexista en los medios de comunicación, el nulo desarrollo de programas de coeducación, el progresivo recorte presupuestario en esta materia, así como la falta de capacitación del personal implicado en todos los ámbitos intervinientes (judicial, policial, sanitario y social). La violencia contra las mujeres sigue percibiéndose como un fenómeno esporádico y anecdótico, relativizando la magnitud del problema. Pese a todos estos indicadores, sigue sin hacerse una evaluación de impacto en profundidad. En este sentido, son de especial preocupación los déficits de recopilación de datos sobre los diversos tipos de violencia contra las mujeres: datos parciales, falta de información actualizada y descoordinación de las propias instituciones del Estado a la hora de calcular de forma global la magnitud del fenómeno. El trabajo de las ONGs dedicadas a esta materia ha suplido en muchos casos la obligación del Estado en el análisis y evaluación de impacto de la legislación. La igualdad legal y formal no implica la igualdad material, como se demuestra en la discriminación estructural en todas las esferas de actividad de las mujeres y que se basa en la construcción binaria de los géneros masculino y femenino, relacionados entre ellos como contraposición y subordinación del segundo al primero. La atribución de unas funciones, actitudes y expectativas de comportamiento en base al género, es el fundamento que legitima y ejerce la violencia contra las mujeres. Esta violencia es de muchos tipos: desde directa y deliberada, a muchas veces de forma inconsciente e indirecta, pero siempre de forma colectiva. En conclusión, el sistema de protección de violencia contra las mujeres es un sistema reciente que ha evolucionado significativamente en los últimos años respecto a la aproximación y abordaje para su erradicación, pero sigue siendo limitado a nivel de su alcance e impacto en la sociedad, implementándose de forma deficiente. Esto se debe a una falta de voluntad política y compromiso real para erradicar la estructura patriarcal sobre la que se inserta la violencia. La desigualdad es la raíz de discriminación y la violencia contra las mujeres, y queda todavía un largo camino por recorrer para erradicarla. H

El sindicalismo de clase ante la nueva situación política Ricard Juan Escrich Trabajador de SEAT i sindicalista Después de años de crisis del capitalismo y de políticas neoliberales que han golpeado duramente a la clase obrera y los sectores populares, y también por la debilidad y la falta de alternativas sólidas desde la izquierda, nos encontramos con que la derecha, la extrema derecha, las ideas racistas y fascistas están en pleno auge en el plano internacional. En España, esta peligrosa deriva reaccionaria es alimentada por las derechas del régimen, fundamentalmente el PP y C’s, que buscan excitar la dinámica de enfrentamiento chovinista para mantener su hegemonía política, desviar la atención de sus constantes escándalos de corrupción y el descontento social hacía sus políticas antisociales. El gobierno de Pedro Sánchez, ¿una ventana de oportunidad? Esa situación ha variado al prosperar la moción de censura planteada por el PSOE tras la sentencia del caso Gürtel, que condena al PP por ser una organización basada en la corrupción. El PSOE ha llegado a la Moncloa abriendo una nueva situación política que ha despertado la ilusión para quebrar la deriva reaccionaria en amplios sectores populares. En esta nueva situación, la correlación de fuerzas en el parlamento ha virado levemente en un sentido progresista, debido a la debilidad del gobierno de Sánchez, que con solo 84 diputados está condicionado por los 71 diputados de la izquierda de Unidos Podemos y los parlamentarios de ERC y EH Bildu. Aunque esta alianza progresista es débil, ya que está limitada por el ala derecha del PSOE y depende mucho del frágil apoyo del PDeCAT y el PNV.

Sánchez pueden hacer caer a importantes sectores populares y de izquierdas en la ilusión de dejarlo todo en manos de las instituciones del régimen y no en el peso de la movilización social. La composición del actual gobierno dice bastante sobre las políticas que impulsará Pedro Sánchez y sus limitaciones. Las medidas que anuncia el gobierno del PSOE, aunque mejoren las nefastas políticas del PP, tienen tientes más cosméticos que reales, con el objetivo de que tengan repercusión mediática de cara a los próximos procesos electorales. Frente a la ilusión institucional, movilización social

El actual gobierno tendrá un estrecho margen para hacer políticas sociales y democráticas, ya que estará muy condicionado por su adhesión a los postulados austericidas de la Comisión Europea y la Troika, a la presión de la patronal, el significativo peso parlamentario de las derechas centralistas en la oposición y por la dependencia de los votos de la derecha catalana y vasca.

Es importante recordar que el cambio de gobierno ha sido posible debido a la creciente indignación ante la indecente desigualdad social, la represión y recorte de libertades, frente a la corrupción política y las insultantes mentiras de Rajoy y del Partido Popular. Esa indignación se ha mostrado en distintas movilizaciones sociales, con el movimiento feminista, sobre todo tras la masiva huelga del 8 de marzo, y los jubilados en defensa del sistema público de pensiones y por su revalorización como punta de lanza, donde el movimiento sindical y de clase ha jugado un papel esencial.

El cambio de gobierno y algunas de las medidas que está anunciando Pedro

No se puede confiar todo a la actividad institucional de la izquierda o

del gobierno, es necesario persistir en la movilización social como motor de cambio, no situándose contra al actual gobierno, sino para hacer frente a la derecha y sus campañas reaccionarias y racistas, defendiendo una política social y de izquierdas. La profundidad, el sentido progresista y democrático de las políticas del Gobierno de Pedro Sánchez, siendo conscientes de los límites de los estrechos lazos del PSOE con el régimen monárquico, la OTAN y la UE, también dependerán de la capacidad de la izquierda y el sindicalismo de clase para movilizar a los sectores sociales interesados en políticas de cambio. El sindicalismo de clase y la izquierda a la ofensiva En estos momentos el deber de la izquierda es, sobre todo para el sindicalismo de clase, empezando por las grandes centrales sindicales CCOO y UGT, articular las alianzas necesarias con los movimientos sociales y populares en un amplio movimiento para defender un programa mínimo de reformas progresistas: por la recuperación del empleo estable frente a la precariedad, la negociación colectiva y los salarios, en defensa de la revalorización y del sistema público de pensiones, por la derogación de la reforma laboral, el artículo 315 del código penal y la ley mordaza, por la igualdad, contra la discriminación de la mujer trabajadora,

el patriarcado y la violencia machista, por la memoria histórica antifascista, por una solución política, democrática y pactada en Catalunya, etc. Actualmente la derecha política está en shock por el fulminante cambio de los acontecimientos, pero con el tiempo se recompondrá y volverá a la ofensiva movilizando sus bases sociales con furia y ganas de revancha, alentando el odio y el miedo desde posiciones racistas y chovinistas, a través de sus medios, como estamos viendo con los inmigrantes y refugiados o para mantener caliente el conflicto catalán. Frente a las campañas que vendrán de la derecha y la ultraderecha con el fin de recuperar el gobierno y continuar su deriva reaccionaria, la izquierda debe dar la batalla para derrotar a la reacción y su histeria imperialista, racista y chovinista, que es el caldo de cultivo del fascismo creciente. Hay que tejer la unidad entre la clase obrera desde la base y en la lucha, respetando su composición diversa tanto en lo material como espiritual, por la solidaridad entre la clase trabajadora catalana y española, entre la autóctona y la inmigrante, desde la igualdad entre hombres y mujeres, frente a la precariedad y por empleos dignos y estables, por la IIIª República federal, la libertad, la democracia y la soberanía popular. H

El imperio contra Nicaragua Manu Pineda Article publicat originalment a Público Con un ex director de la CIA a cargo ahora de la política exterior norteamericana, Estados Unidos sigue considerando a Latinoamérica como patio trasero, y su descaro es tal que Tillerson, anterior Secretario de Estado, dijo en una conferencia en la universidad de Texas: “América Latina no necesita nuevos poderes imperiales”. Sin duda, cree que con el poder imperial yanqui basta y sobra. Según Gregorio Selser, Estados Unidos ha invadido Nicaragua un sinnúmero de veces; ha financiado una contrarrevolución de forma ilegal e inmoral: ahí están las sentencias de los tribunales estadounidenses y, de corolario, una sentencia de la Corte Internacional de Justicia en la Haya, que declara culpable a Washingtonpor bloquear puertos y financiar una guerra sangrienta para sabotear al gobierno sandinista de la década de los ochenta. Porque los intereses y planes geopolíticos de Estados Unidos son ambiciosos y criminales, sin respeto a los pueblos y al derecho internacional; y, hoy, nuevamente, crean una trama con un guion que solo se repite en países latinoamericanos con presidentes progresistas. En la última década, Washington y sus agentes locales han perpetrado golpes de estado blandos en Honduras, Brasil y Paraguay; han intentado, sin éxito, romper el orden constitucional en Bolivia, Ecuador y Venezuela; y lo han hecho siempre, a países con presidentes de izquierdas. Utilizan dos guiones distintos: en países donde tienen harta influencia en las instituciones militares, el parlamento junto con el poder judicial, ha defenestrado (en sistemas presidencialistas) al presidente. Y en países como Venezuela y, ahora, Nicaragua, donde el imperio choca con unas fuerzas armadas dignas e instituciones del estado con alto sentido patrio; organizan protestas desestabilizadoras y muy violentas. El imperialismo ha ido mutando sus estrategias golpis-

tas e intervencionistas; se ha, visto en Siria, en Libia, en Ucrania, en Venezuela y, hoy, en Nicaragua. Cuenta con la manipulación y la mentira, que multiplican a través de las redes sociales. En el acoso a Nicaragua ha utilizado con cinismo y desvergüenza fotos de cadáveres de otros territorios del planeta, de Palestina, Honduras o México, para achacarlos al gobierno de Managua. En paralelo, la mendaz maquinaria propagandística de Washington denuncia una supuesta represión salvaje del gobierno sobre “grupos de manifestantes pacíficos y desarmados”; acusaciones repetidas después desde organizaciones mercenarias “defensoras de los derechos humanos”, creadas ad hoc con el dinero sucio de los servicios secretos estadounidenses. Acostumbrados a la violencia, seguros de la complicidad de las burguesías locales en América Latina, consumados maestros en la injerencia en otros países, aplicados padrinos de gobiernos militares que asolaron el

continente y sembraron la muerte por doquier, los gobiernos norteamericanos siguen sin aceptar la soberanía de sus vecinos y quieren imponer a cualquier precio toda su hegemonía. El gobierno de Nicaragua, que no ha cesado de hacer llamamientos a todos los sectores nicaragüenses a participar en una mesa de diálogo, incluso a los grupos violentos y golpistas, aboga por la mediación de sectores que le son opuestos, ha aceptado la entrada de la CIDH (organismo dependiente de la OEA, hostil al gobierno sandinista), y ha cedido para que investigadores internacionales propuestos por la CIDH esclarezcan los responsables de todas las muertes que se produjeron durante las protestas. Por eso, llama la atención que, tras ese último acuerdo donde se garantiza la imparcialidad en las investigaciones, los opositores se retirasen de la mesa de diálogo y llamasen a un golpe de Estado. Es evidente que presenciamos una nueva injerencia patrocinada por el gobierno Trump: una nueva “revolución de colores” encaminada a justificar una ola de sanciones que golpee a un gobierno que no baila al son de la música de Washington, y cuya desestabilización y consiguiente caos en las calles del país podría justificar una nueva “intervención humanitaria” destinada a derribar al gobierno de Managua. Ante esa alarmante situación, es urgente levantar la voz contra esa injerencia norteamericana; es apremiante la movilización por la paz, la democracia y la soberanía de los pueblos; es inaplazable que los trabajadores y las organizaciones políticas y sociales de España y Europa se movilicen por la soberanía de los pueblos: en este caso, por un país pequeño en extensión pero gigante en dignidad. Nicaragua se ha ganado con harto sacrificio el derecho a que Estados Unidos saque sus manos del país, a ser un territorio libre de las hipotecas imperialistas y a que nadie intervenga en sus asuntos internos; y tiene la fuerza y la dignidad suficiente para encontrar por sí misma la resolución de la crisis dentro del marco democrático, la legitimidad para elegir libremente su camino de restablecer la paz. H

Construint l’alternativa des del municipalisme: Una primera reflexió sobre les “confluències del canvi” Edu Navarro Secretari General del PSUC viu Regidor a l’Ajuntament de Sabadell

pular, i sense oblidar que la transformació de la societat és el nostre objectiu.

La crisi econòmica viscuda des de fa més d’una dècada ens ha situat en un nou marc polític i social basat en l’austeritat, la precarietat laboral i la reculada de les llibertats civils. Vivim en l’època de les retallades i la corrupció, però també l’època on ens hem mantingut constants en les nostres tradicions ideològiques: la lluita pels drets de la classe obrera, el federalisme i catalanisme popular, el feminisme, i els valors de la pau i la solidaritat.

Tenint en compte que els processos no es poden copiar d’una ciutat a una altra, ja que cada escenari té unes especificitats diferents i com a tal s’ha de construir d’una forma particular, les confluències han de ser l’expressió concreta del que està succeint al carrer, i per això, una vegada són al govern, han d’estar permanentment al carrer per vincular les decisions de la majoria social amb les propostes polítiques en les institucions respectives, fent més fort el teixit social que hi ha al voltant d’aquests espais polítics i socials.

En aquest sentit, i davant les conseqüències de la crisi com són l’avanç del neoliberalisme i del feixisme, els i les comunistes hem de contribuir a canalitzar les diferents lluites sectorials per fer-les confluir, generar un espai capaç de ser una alternativa d’esquerres. Construir una aliança que agrupi l’ampli ventall de les esquerres conseqüents que plantegen un canvi de sistema. Aquesta alternativa ha de ser política, social i cultural, i fonamentar-se en un programa polític que ha d’anar enriquint-se entre tots i totes.

Una de les ensenyances de les candidatures de confluència és que hauran demostrat que es possible realitzar polítiques locals més properes a la gent, que hi ha una altra forma de governar, al mateix temps que cal explicar quins són els límits de l’autonomia local i la capacitat d’actuació dels ajuntaments. Límits que podrien ser excuses per quedar-nos parats, però davant dels quals hem de donar la batalla, demostrant que fins i tot amb la normativa existent és poden fer coses d’una altra forma.

Pels i les comunistes catalans, és molt important impulsar aquests espais com a instruments per a la transformació social, com a base per a la construcció del Pol Alternatiu que aprovem en els nostres documents congressuals, perquè siguin espais amb voluntat i incidència cap a un canvi de model polític, econòmic i cultural alternatiu al sistema actual.

Òbviament, que encara queda molta feina per fer, fan falta enfortir les posicions ideològiques de classe, i sobretot no es pot perdre mai quin és l’objectiu dels i les comunistes a les institucions. Si arribem a les institucions municipals el que hem de fer és ser audaços i anar més enllà del que els governs de CiU, PSC i PP han fet durant dècades, perquè el que no hem de perdre de vista és que precisament el govern de les ciutats ha de ser un mitjà més per transformar la societat.

Espais que es nodreixin de les millors tradicions de lluita del passat i del present. Som conscients que és un enorme repte, però es tracta d’un repte que enllaça amb l’esperit dels revolucionaris de sempre i especialment amb la tradició marxista i amb la nostra cultura unitària “psuquera”. Alhora, també hem de ser conscients, que cap organització, cap sindicat, cap moviment social, pot pretendre protagonitzar en solitari un procés de transformació. Per això, per a nosaltres, la concreció d’aquests espais ha de ser el resultat d’un ampli de treball unitària, de consens i de complicitats des de la base, de compartir una cultura comuna fonamentada, per sobre de tot, a entendre la pràctica política des de la coherència entre el discurs i una pràctica on es lluita conseqüentment per aplicar-ho. Per això, la lluita dels i les treballadores i dels sectors populars, dels intel·lectuals, de la joventut, de tots els sectors socials que en la història del nostre país s’han mobilitzat per una societat més justa, no pot entendre’s sense la participació de les dones i homes del PSUC. La defensa de la Segona República i la resistència contra el feixisme, la lluita durant la llarga nit del franquisme, la creació de l’Assemblea de Catalunya, el sorgiment de les Comissions Obreres i de les associacions de veïns, fins a arribar a la fundació d’Iniciativa per Catalunya, a imatge i semblança d’Izquierda Unida, són alguns dels moments que demostren la nostra vocació unitària, juntament amb el nostre partit germà, el PCE, amb el qual ens corresponsabilitzem d’una ma-

teixa política per al conjunt de l’Estat, desenvolupant una estratègia de construcció de les més àmplia unitat popular, als carrers i a les institucions. Seguint aquesta tradició del Partit de lluita i de govern, tampoc hem d’oblidar les experiències municipalistes que es van donar amb els primers ajuntaments democràtics sorgits de les eleccions del 1979, on el PSUC va aconseguir grans alcaldies metropolitanes com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, El Prat del Llobregat, Cornellà, Rubí o Sant Feliu del Llobregat entre d’altres. Exemples de com els i les comunistes poden governar amb la mirada posada en el centre dels problemes de la classe treballadora i els sectors populars, des de l’ètica, la coherència i l’honestedat. Seguint el fil d’aquesta tradició municipalista, al 2015 a diverses ciutats i pobles de Catalunya, i d’arreu d’Espanya, van sorgir les confluències com a espais unitaris entre les diferents organitzacions i persones a títol individual que, procedint de diverses tradicions de les esquerres, van donar un pas endavant per aconseguir arribar als governs municipals i així aplicar importants politiques de caràcter social en un difícil context, emmarcat en els efectes de la crisi econòmica, les polítiques d’austeritat i unes formes d’organització que estaven canviant ràpidament. En aquell context, des del nostre treball constant i diari, els i les comunistes vam contribuir a construir i enfortir políticament aquests espais polítics a tots els barris dels pobles i ciutats, com una palanca institucional que ha de servir als interessos populars. On governar no ha de ser un fi, sinó un mitjà més, engegant projectes que enforteixin el teixit social i permetin organitzar a la gent, per poder seguir arrelant aquesta unitat po-

Finalment, tinguem present que amb seguretat al marc de les eleccions municipals del maig de 2019, caldrà donar per conclosa aquesta primera fase de les confluències locals sorgides al 2015 i dels anomenats “governs de canvi” com els hem conegut, i serà llavors, amb el nou escenari que surti de les eleccions, quan podrem avaluar amb precisió el camí que hem recorregut fins al moment, i analitzar amb deteniment aquestes experiències. En tot cas, i sense oblidar les expectatives generades entorn d’aquests projectes municipals i les contradiccions que hem hagut de cavalcar diàriament, és imprescindible que seguim lluitant per construir una alternativa des de les diferents lluites contra els efectes antisocials de la crisi capitalista. És la nostra tasca seguir enfortint les organitzacions polítiques, socials i sindicals que donaran resposta davant l’avenç de les polítiques neoliberals i del feixisme. Aquesta és i serà la labor dels i les comunistes al nou escenari que s’obrirà dintre d’onze mesos. H

Fins demà a l’Ajuntament

Karl Marx, en Sri Lanka Higinio Polo Historiador Tantas veces han insistido los voceadores del capitalismo en la muerte política de Marx y del movimiento obrerista que contribuyó a crear de manera tan destacada, que, si fueran sinceros, no dejarían de sorprenderse porque en el año que celebra el bicentenario de su nacimiento los cinco continentes habitados del planeta hayan presenciado marchas multitudinarias donde su influencia era notoria. En la manifestación del 1º de Mayo de 2018, en Colombo, capital de la lejana Sri Lanka, miles de trabajadores desfilaron bajo enormes retratos, que arrastraban en estructuras metálicas con ruedas, adornadas con grandes símbolos de la hoz y el martillo. Eran retratos de Marx, Engels y Lenin. Manifestaciones semejantes se desarrollaron en Calcuta y en Katmandú, en Berlín, Moscú, Buenos Aires, Hanoi o La Habana, y en centenares de ciudades del mundo. Mientras la prensa conservadora, al servicio del capitalismo, y los vendedores de mentiras, aprovechando la efemérides, insistían (de nuevo, como hizo el New York Times, a propósito del bicentenario del nacimiento de Marx) en los horrores de las revoluciones obreras y en la supuesta evidencia de que el mundo ha asumido el triunfo definitivo del capital y su sistema, concluyendo (como si fuesen honestos científicos sociales y no predicadores de la falsedad) que el objetivo de la izquierda no debe ser la revolución, sino la “mejora gradual del capitalismo”, millones de trabajadores en el mundo enarbolaban las banderas rojas de la igualdad, la libertad y la justicia para seguir persiguiendo el sueño del socialismo, para contrariedad de quienes lo declararon enterrado para siempre. Porque Marx sigue presente. Marx y Engels desarrollaron un cuerpo teórico que estaba compuesto por un análisis de la sociedad capitalista, por la concepción de la lucha de clases como motor de los cambios históricos, y por una teoría revolucionaria para transformar el mundo que debía concretarse en partidos obreros, comunistas, como instrumentos para la conquista del poder para los trabajadores, cuyo gobierno concretaría la emancipación de toda la sociedad. Acabar con la propiedad como privilegio de unos pocos, y poner los medios para implantar la igualdad (¡un sueño milenario!), terminar con la explotación infantil, expropiar la tierra para ponerla en manos colectivas, entregar los organismos financieros al Estado para el bien común, hacer posible que cada ser humano tuviera satisfechas sus necesidades y aportase según su capacidad, esa era la propuesta de Marx, que continúa teniendo una rotunda actualidad. A esa ambición, se añadía el internacionalismo (pese a la centralidad de Europa en la obra marxiana) y la búsqueda de la verdad en un mundo

acosado por la mentira y por la explotación: era algo tan urgente, tan razonable, que Gramsci insistiría años después en que la verdad es siempre revolucionaria, y todavía tenemos que luchar por lo evidente, como lamentaba el verso de Brecht. Marx sabe bien , en todas las épocas históricas anteriores, una parte de la sociedad ha explotado a otra, mucho más numerosa. A esa corriente de pensamiento inaugurada por Marx, que pretendía explicar el mundo, que nos proporcionó un método de análisis de la historia humana, se incorporaron después otros muchos pensadores, filósofos, revolucionarios y militantes de la justicia y la igualdad, de Lenin a Rosa Luxemburgo, de Gramsci a Ho Chi Minh, del Che Guevara a Dolores Ibárruri, por citar algunos, y que, después, ha incorporado inquietudes y certezas de otros movimientos revolucionarios en una larga trayectoria que ha sido declarada muerta en muchas ocasiones por los defensores de la explotación

humana, expresando un deseo que ha sido siempre refutado por la realidad de las luchas por el socialismo, pese a dolorosas derrotas, errores manifiestos, y sanguinarias persecuciones políticas de los gendarmes del dinero, que siempre buscan el beneficio de los dueños de un sistema criminal, el capitalismo, basado en el engaño, el fraude y el robo del trabajo ajeno. Marx analizó los mecanismos que llevan a la concentración de la propiedad en un pequeño grupo de individuos, y las formas de control ideológico, de dominio del pensamiento, que la burguesía había desarrollado en el siglo XIX, y que en nuestros días han llegado a una sofisticación difícilmente imaginable hace apenas unas décadas, condenando al trabajador a una vida destinada a asegurar el beneficio del patrón y el incremento de su riqueza; e insistió también en alguna de sus preocupaciones, como el aumento de la eficiencia en el trabajo y en la sociedad que supondría un sistema basado en el socialismo y en la propiedad colectiva de los medios de producción, asunto que se ve refrendado en nuestros días a la vista del despilfarro económico, que acompaña a la basura que infecta continentes y océanos y a la dramática destrucción de recursos natu-

rales que ha causado el capitalismo en el planeta. Ciento setenta años después de la publicación Manifiesto Comunista, el mundo ha cambiado mucho, y los partidos que hoy siguen reclamándose hijos del marxismo, además de seguir situando a los trabajadores, a la fábrica, al trabajo asalariado, en el centro de su propuesta política y de sus análisis, han incorporado a su visión una perspectiva menos eurocéntrica, una preocupación por la quiebra ecológica que está causando el capitalismo, y la convicción de que la liberación de la mujer, la rigurosa igualdad en la relación entre sexos, no puede esperar. Como todos, también Marx era hijo de su tiempo, y su figura está ligada a la trabajosa, titánica construcción de instrumentos políticos para perseguir la liberación del ser humano de las miserables condiciones impuestas por la plutocracia del poder y de las guerras, y de una división social del trabajo que sólo asegura la pobreza, la desigualdad y el hastío. La vida de Marx fue difícil, siempre sin recursos, perseguido y vigilado por la policía prusiana, por Francia, por Gran Bretaña, viviendo en las grietas del sistema capitalista mientras examinaba sus entrañas; escribierndo artículos para sobrevivir, ayudado económicamente veces por su amigo Engels, acudiendo a veces a las casas de empeños debido a su pobreza: muy lejos de las mentiras sobre su vida que fabricaron después los laboratorios ideológicos del capitalismo, para desacreditarlo y para destruir la laboriosa malla de asociaciones obreras que, desde entonces, ha seguido sus pasos. Cuando Marx malvivía en su forzado exilio en Londres, con su esposa Jenny y sus hijos, centrado en el estudio y la militancia obrerista, atenazado por la penuria económica, visitado por amigos fieles y por emisarios de los grupos obreros de media Europa que pugnaban por organizar sindicatos y crear agrupaciones comunistas, participando en la Primera Internacional, intentando construir un partido obrero, en esos duros años, no podía concebirse el grado de globalización que alcanzaría el capitalismo, y, mucho menos, los desastres de las dos guerras mundiales y del imperialismo, que si bien se impuso a buena parte del planeta ya en el siglo XIX, llegaría a su apogeo homicida en el XX. También, era difícil imaginar la influencia mundial que alcanzarían las ideas de Marx. A su muerte, en el cementerio de Highgate, su amigo y camarada Engels afirmó, en sus palabras de despedida, que millones de trabajadores recordarían a Marx, y los obreros que en muchas ciudades del mundo se manifestaban el pasado 1º de Mayo por sus derechos, y los que desfilaban en Colombo, lo confirmaban tantos años después: un retrato de Marx recorría las calles, en Sri Lanka. H

El Marx viu que necessitem Antoni Montserrat

Membre del Comité Central del PSUC viu El fantasma continua recorrent Europa, i el Món sencer. Per més que hi hagin esmerçat tots els seus diners i esforços, el capitalisme, el gran capital, es troba davant de la Marx Renaissance en el camp intel·lectual, però sobretot davant de la mobilització de noves forces, de l’aparició de noves lluites. I el manteniment malgrat els embats soferts de les formes tradicionals de la lluita de classes. Es troba amb el fracàs de les seves concepcions econòmiques: l’emperador neoliberal estava nu. Però el poder el tenen. Una de les tasques dels marxistes serà fer aparèixer la interrelació entre totes aquestes lluites, algunes incipients. Marx ho va expressar en dir que la història fins ara ha estat la història de la lluita de classes. A cada mode de producció dominant hi ha hagut aquesta contradicció profunda, que nosaltres expressem amb la frase de Togliatti: venim de lluny i anem més lluny encara. O, com deia Sacristán, som també hereus d’ Espartac, com ho som dels epicuris o de les revoltes pageses. Marx ens va ensenyar al llarg de les seves obres, i no solament al Manifest o al 18 de Brumari, que aquestes lluites són concretes i complexes, com ho és la pròpia societat. Ara l’arrel del pensament de Marx és el que estableix després d’estudis profunds que comprenen la filosofia de Kant i Hegel –hi talla simplificadament quan no es queda en l’individualisme moral i quan entén que és la història real de la societat i no la seva expressió ideal el que determina l’evolució de la societat. I posa en el centre de l’anàlisi del capitalisme la teoria del valor treball. Per això agafa l’economia política anglesa, Ricardo inclòs, i fa la distinció fonamental entre valor de la força de treball, que és el que ven l’obrer, i el valor, que és el que produeix al final. El capitalista n’obté la plusvàlua, que és el fruit de l’explotació permesa per les condicions que crea el propi capitalisme; l’obrer, el proletari, està desposseït de tot excepte la seva força de treball. El valor de la força de treball està determinat pel que és socialment (i històricament) necessari per produir-lo i reproduir-lo. Avui, el salari indirecte, el salari social, el salari diferit, el cost de reproducció compreses les cures formen part del valor de la força de treball socialment concebuda. Marx de manera incipient ho diu quan encara el tema de les cures no estava es-

tudiat. Marx, amb Engels és un profund coneixedor de les condicions de vida de la classe obrera anglesa. L’altra font que clàssicament s’atribueix al pensament de Marx és el pensament polític i social francès. Marx, en efecte, comença essent un demòcrata radical hereu de la revolució francesa traspassada als ambients culturals de Renània. Ho serà sempre, fins quan reconeix que la llibertat del capitalisme és la llibertat per explotar, per desposseir, per acumular. Té, però, de seguida un contacte amb el moviment obrer francès, amb les idees socialistes i comunistes que els nuclis proletaris van adoptant. Però sap discutir-les, en especial les visions més anarquistes i insurrecionals com discutirà més tard el reformisme de la socialdemocràcia alemanya. Alguns diuen que les idees de Marx estan desfasades. En algunes expressions potser sí. Marx té una preocupació per basar les seves teories en la ciència del moment. Molts passos s’han fet en antropologia, per exemple, o en les ciències biològiques. Marx té com a moto Nihil humanum a me alienum puto, que agafa del Renaixement, s’escriu amb Darwin i té una immensa capacitat de lectura i assimilació. A Marx hi ha, per exemple, una bona intuïció de les preocupacions ecològiques i de la visió ecològica mateixa. La seva teoria no és d’equilibri parcial, diríem els economistes, sinó d’equilibri general. Parteix del fet que en realitat només hi ha dos factors, el treball i la natura, i que l’home és fruit de la seva pròpia actuació sobre la natura en una visió de ressonàncies spinozianes; parla del metabolisme social, per exemple. També respecte al feminisme, malgrat que era esclau de la seva èpo-

ca en el comportament real, reconeix la profunda igualtat d’home i dona i com aquesta igualtat se sublima en la relació home-dona. Certament, Marx parteix del capital industrial, però la seva insistència en el paper del diner i en el procés d’acumulació imparable serà més tard analitzat per Rosa Luxemburg, Hilferding i Lenin, sobre el paper del capital financer, com ho serà l’expansió internacional del capital i el colonialisme. Avui cal plantejar l’emancipació de l’explotació a nivell planetari fent palesa la convicció de la dignitat del treball, la igualació de les condicions de vida. Això significa portar a nivell global la idea que el valor de la força de treball s’estableix en el conjunt del mercat, i ara el mercat és global. Moltes de les idees de Marx sobre el sector serveis continuen essent vàlides quan veiem la formació de preus en molts d’aquests sector depenent de condicions de l’entorn més que no pas del valor de la força de treball. En altres casos segurament és lògic incorporar els costos dels serveis com a part de la producció industrial, no caient en la trampa d’externalitzar-los formalment, trampa en què no cauen els sindicats quan entenen el sector en el seu conjunt a l’hora de les reivindicacions. Marx és un profund analista del paper de l’Estat, tot afirmant-ne el caràcter de classe, de consell d’administració de la burgesia; no per això nega la lluita política i el paper, per tant, de la classe obrera. Considera precisament que aquesta, lluitant, lluita pel conjunt de la societat, per l’emancipació de tothom. I que cal substituir la burgesia en la direcció de la societat, sobre la base d’eliminar les

condicions materials que fan possible el seu domini, la propietat privada dels mitjans de producció. Com la burgesia no pot perviure amb un règim feudal que impediria el desenrotllament de les forces productives i la creació de mercat per comprar força de treball, tampoc no es pot establir la societat socialista sense eliminar el poder de la burgesia. Aquest és el concepte de dictadura del proletariat, crear les condicions perquè no es reprodueixi l’explotació capitalista. Marx, que va viure encara la terrible desfeta de la Commune de Paris, no podia estar d’acord amb el possibilisme de la socialdemocràcia alemanya, per més que el partit alemany fos el més fort i organitzat. Nascut el 5 de maig de 1818, i mort el 1883, deixà inèdita una considerable part de la seva obra. Ara s’està publicant de nou tota una part del llegat que ens pervé de l’edició d’Engels i Kaustky. Hem de continuar aprenent d’ell, no solament de la seva visió de la societat, del caràcter històric i complex dels fenòmens socials, com a fundador del materialisme històric que significa la relació dialèctica entre el que pensem i el que fem. Bàsicament que les idees s’han d’encarnar en la pràctica social si volem que siguin vàlides i que han de veure d’aquesta mateixa pràctica social. Aquesta aliança de la ciència amb el moviment obrer per tal d’obtenir aquella hegemonia cultural i política és imprescindible per garantir la transformació profunda de la societat. Aquesta és la sempre recordada onzena tesi contra Feuerbach: fins ara els filòsofs s’han dedicat a interpretar el món, ja és hora de canviar-lo. I en aquest món globalitzat, recordem el Manifest Comunista: Proletaris de tots els països, unim-nos! H

Per què sóc comunista? Carlos R. Ser comunista es una cuestión de humanismo. Ser comunista en el PSUC viu es una cuestión muy superior. Estar rodeado de aquellos y aquellas que fueron represaliadas por el franquismo, aquellos y aquellas que iluminaron a toda una sociedad con su lucha es todo un orgullo y responsabilidad. Es de su lucha y de los que les precedieron de dónde venimos, y junto a ellos y ellas construimos esa nueva sociedad que tanto deseamos, una sociedad justa, igualitaria y solidaria. Por un mundo donde prime la humanidad y el progreso. El ser humano está destinado a avanzar, a evolucionar, y el único método viable para llevar a cabo esa evolución es el comunismo, unidos y unidas para hacer realidad nuestra utopía.

Iván S. Per què aspiro a ser comunista? Per un impuls ètic de rebel·lió davant la injustícia. La majoria de la societat, la classe treballadora, subsisteix explotada i alienada pel gran capital, la banca i els mitjans de comunicació. La certesa d’aquesta injustícia m’obliga a intentar comprendre les causes d’aquesta situació. La propietat privada dels mitjans de producció, l’apropiació dels fruits del treball col·lectiu per una minoria i la creació d’estructures coercitiuadministratives que protegeixen l’estatus quo són els fonaments del capitalisme. Com que no m’és possible restar impassible, trio organitzar-me per defensar els interessos de la meva classe. Assumeixo així una elecció que milions de persones van fer abans que jo, aportant el meu petit esforç per assolir l’emancipació de la humanitat i mantenir viva l’esperança d’un futur sense classes socials ni explotació.

Roser M. Sóc comunista per poder lluitar contra totes les injustícies. Des de ben petita vaig créixer en la lluita, no només perquè el meu pare fos militant del PSUC, no només per néixer en una família obrera, en un barri popular, tot això no et fa ser comunista. T’ho fa enfrontarte amb el món capitalista, aquesta barbàrie de món dèspota, deslligat de les persones, desnaturalitzat, que et fa perdre la llibertat i et margina en la desigualtat perpètua. Em vaig fer comunista pel meu germà, ho haig de dir, perquè gràcies a ell, per les injustícies que vam i hem patit, a mi em va fer prendre consciència de classe i a entendre aquells versos de Miguel Hernández: vientos del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrastran, me esparcen el corazón y me aventan la garganta. Des de la garganta crido sempre que sóc comunista.

Ana S. Pasé mi infancia en Castro del Río, Córdoba, donde los terratenientes franquistas despreciaban y humillaban a los jornaleros y sus familias en los límites de la supervivencia. A pesar de ser solo una niña, me rebelaba contra quienes no me respetaban. Era una niña diferente. Con 14 años emigramos a Cataluña. En nuestra casa se reunían los jóvenes comunistas y descubrí que mi padre militaba en el PCE desde 1955: tenía dónde luchar contra las injustidel cias. Ingresé en la JCC con 15 años. Como sindicalista he visto la cara la de os derech los y ad capitalismo; por los beneficios pisotean la dignid ón represi la sufrido y clase obrera. He estado en muchas luchas obreras del sistema, y tengo muy claro que el capitalismo es una sociedad depreios. dadora: ni el planeta ni la vida humana les importa, solo los benefic pondrá que d socieda Después de 46 años de militancia, sé que la única en mi por encima de todo las personas es el comunismo. Por eso milito partido, el PSUC, el partido comunista de Cataluña.

M. Arribas Ser comunista no és una elecció, no podia ser d’una altra forma. Empatitzo amb qualsevol ésser viu en qui existeixi un besllum de bondat o innocència, i simplement em manca capacitat de romandre impassible mentre existeixen injustícies evitables. Tal i com expressava John Donne, sóc part de la humanitat, i qualsevol pèrdua en aquesta m’afecta com una pèrdua personal. D’altra banda, sé què és el comunisme. No culpabilitzo qui no ho sap; vivim en una hegemonia del capitalisme i és normal creure que els comunistes volen provocar fam i prohibir tenir iPhones. Però d’alguna forma jo he acabat aprenent quines eren les idees de totes aquestes persones, i quina és la història al darrere. Sóc comunista perquè el meu anhel de treballar pel bé de la humanitat s’uneix amb el meu coneixement de què és el comunisme. No podria ser d’una altra forma.

Ricard J.L. Soy comunista porque estoy absolutamente convencido de que nuestra teoría y práctica revolucionaria es la única posible hoy para transformar la sociedad, hacia el socialismo y acabar con el imperialismo capitalista. Otras corrientes de pensamiento progresistas solo aspiran a reformar el sistema. Soy comunista porque cada mañana me planteo cómo puedo contribuir a mejorar la vida de la clase trabajadora y las capas populares. Para eso necesitamos un Partido Comunista que nos cohesione y oriente. ¡Viva el PSUC!

Daniela C. Sóc comunista perquè les reformes neoliberals em van fer emigrar. Sóc comunista perquè treballant visc l’explotació. Sóc comunista perquè a més d’una assalariada explotada sóc dona i entenc que l’alliberació de la dona passa per la revolució social. Sóc comunista perquè m’identifico amb els valors solidaris de l’esquerra internacionalista, solidària amb els éssers humans i amb les cultures explotades i oprimides: posar-se al servei de les víctimes, dels que menys tenen, dels i les proletàries del món. Sóc comunista perquè crec necessària una societat d’iguals socialment, una societat on es regeix el principi de “A cada qual segons les seves necessitats; a cada qual segons les seves possibilitats”. Els i les comunistes que ens organitzem al PSUC viu sabem que el programa comunista no és per l’endemà; no és un programa que guardes al calaix i el treus un dia qualsevol per posar-lo en pràctica. És un programa per avui, per ara i per demà.

Víctor V. Gracias a mis padres, desde pequeño he sido consciente de los problemas de la gente, de que era necesario saber por uno mismo qué estaba pasando y de que la única forma de actuar ante un problema era buscar cómo resolverlo. Si uno se da cuenta que la gente común está explotada, ¿qué va a hacer? Si todo el mundo trabaja sin descanso y son otros quienes obtienen los beneficios, ¿cómo lo afrontamos? Si los derechos que obtuvieron nuestros abuelos y nuestros padres para todos nos son arrebatados, ¿cómo denunciarlo? ¿Cómo combatirlo? Hasta ahora solo he encontrado una respuesta: la lucha continua en las calles y con el comunismo como bandera. Tenemos que alzar nuestra voz y unirnos para luchar. Solo poniendo el valor del conjunto de las personas, de los trabajadores, por encima de los intereses personales podremos avanzar hacia una sociedad más justa. Soy comunista porque es el único camino que tenemos los trabajadores para quitarnos el yugo que nos ha impuesto el sistema.

Maxi A. Camaradas, tengo que decir que ser comunista en esta sociedad capitalista, individualista y consumista es muy difícil, en todo lo que significa el concepto comunista. Yo empecé a sentirme comunista cuando abandoné el pueblo donde nací por la explotación a la que nos sometían los caciques, para venir a Cataluña y encontrarme que me seguían explotando, con otro nombre, pero de la misma clase. Así es el capitalismo. Entonces empecé a tomar conciencia ideológica de clase, con la ayuda de Radio Pirenaica. Ingreso en el PSUC el año 1963. Me siento comunista porque el mundo donde vivimos dominado por el capitalismo solo trae más miseria, más explotación y guerras donde siempre ponemos nosotros los muertos. Me siento comunista porque creo posible y necesario un mundo habitado por seres humanos viviendo en paz, en igualdad y sin explotación del hombre por el hombre, en una sociedad sin clases ni guerras.

Aitana S. Desde que tengo memoria, recuerdo que las situaciones injustas me parecían siempre incomprensibles y hasta cierto punto ilógicas. El tener acceso de forma gradual a distintas corrientes de pensamiento hizo posible explicar en cierta medida por qué el mundo funcionaba como funcionaba. Pero solamente hubo una, la corriente comunista, que logró hacerme encajar el puzle respecto a la causa e interdependencia que había en las distintas opresiones e injusticias que se dan en el mundo. El tener una respuesta a ese “por qué” es esencial, pero la propuesta para erigir un camino que no solo pudiera revertir esa situación, sino que permitiera crear un nuevo escenario mejor, es la razón por la que me hice y cada día sigo manteniendo mi compromiso de ser comunista.

Montse G. Nací en Badalona en 1978, pocos días antes de que se aprobara la Constitución (esa que no se cumple) y pocos meses antes de que se constituyeran los primeros ayuntamientos democráticos. En Badalona ganó en PSUC, así que cuando era pequeña en mi ciudad había cientos de camaradas (como mis padres) dando ejemplo comunista y cambiándolo todo: se construyeron más de 30 escuelas públicas, se abrieron hospitales, se entregaron centenares de viviendas de protección oficial… Yo en aquel momento no era consciente, pero conforme fui creciendo y la alcaldía pasó a manos del PSC y del PP puede sufrir la diferencia. ¿Cómo no ser comunista después de ver que la justicia social es posible? ¿Cómo no ser comunista al ver la desigualdad cada vez mayor en nuestros barrios, los desahucios, el desmantelamiento de la sanidad y la educación pública? Soy comunista porque me estremezco cuando veo la injusticia y porque sé que otro mundo es posible.

Laura R. Sóc comunista, en definitiva, “porque el mundo me ha hecho así”. Des que tinc consciència he viscut situacions quotidianes que mai m’havia qüestionat: el meu pare treballant de sol a sol a l’obra, que al barri regaléssim la roba quan ens quedava petita o que en rebéssim quan ens faltava... Quan passen els anys i coneixes altres realitats, t’adones que, si bé moltes famílies vivien com la teva, d’altres gaudeixen d’unes comoditats inimaginables: la gana i la pobresa coexisteixen amb l’empatx i els privilegis. I comences a fer-te preguntes. Les escenes quotidianes de la meva normalitat eren la condemna d’haver nascut a una família de classe treballadora en un sistema capitalista. Sóc comunista perquè no puc no ser-ho. Perquè moltes altres persones abans que jo han pres consciència i han lluitat per construir un futur on cap persona hagi de viure explotada, oprimida, infeliç. Mentre hi hagi lluita de classes, hi haurà persones que es preguntaran el perquè. I un cop trobin la resposta, mai més podran tornar a ser indiferents.

Llibres amb classe Cristo con un fusil al hombro, de Ryszard Kapuscinski

La Rosa Roja, de Kate Evans L’any que ve se celebra el centenari de l’assassinat de Rosa Luxemburg, una bona ocasió per recordar la seva vida i obra. La Rosa Roja, una magnífica biografia gràfica de la il·lustradora i escriptora Kate Evans, és interessant tant per als qui encara no s’han introduït a l’obra de Rosa Luxemburg com per als que ja l’han llegit. I és que en aquestes pàgines la podrem conèixer des de diferents perspectives; Kate Evans n’ha volgut retratar el costat més humà, repassant la seva infància, la seva vida amorosa i les seves amistats, però posant en valor en tot moment el treball de Rosa Luxemburg com a militant, pensadora i economista marxista. Cal destacar el gran treball documental que hi ha darrere de la novel·la gràfica, amb curoses referències dels escrits de Rosa Luxemburg –des de la seva obra teòrica fins a les cartes que va escriure des de la presó, plenes d’emoció i poesia, que ens descobreixen una Rosa amb un esperit pur, intens i essencialment humà. A més, Kate Evans aconsegueix una fusió perfecta entre el personatge i el context històric que li va tocar viure, de manera que al llarg de la novel·la podem seguir el fil dels esdeveniments que van marcar la seva vida i la seva evolució política: la revolució russa de 1905, la Primera Guerra Mundial, la fundació de la Lliga Espartaquista i del Partit Comunista d’Alemanya (KPD), la revolució russa de 1917 o les onades revolucionàries que van sacsejar l’Alemanya d’inicis del segle XX. Com bé va dir Rosa Luxemburg, qui no es mou no sent les seves cadenes; ella, amb el seu esperit incombustible, no va deixar mai de moure’s i de lluitar per trencar totes i cadascuna de les cadenes. H

Cristo con un fusil al hombro, de Ryszard Kapuscinski Quan parlem de Ryszard Kapuscinski, parlem de periodisme en majúscules. Del periodisme autèntic, honest, humà; com deia ell, del periodisme que vol provocar un canvi, del periodisme que lluita contra el negoci de la informació i busca sempre acostar-se a la veritat. I Kapuscinski ho fa de l’única manera possible: acostant-se a les persones normals i corrents, i donant-los veu. Així, a través dels seus escrits ens parla l’agricultor palestí, l’estudiant bolivià, la mare d’un jove guatemalenc desaparegut, el guerriller angolès... És un periodisme compromès de debò, no només amb la veritat sinó també amb les persones que es va trobant pel camí. Un camí que, en el cas de Kapuscinski, és extens; les seves cròniques, agudes i emotives alhora, ens arriben des d’Àfrica, Llatinoamèrica, Europa de l’Est, la Unió Soviètica o Orient Mitjà. A través de la ploma de Kapuscinski, la història i la política adquireixen forma humana. Però l’autèntic tresor és poder trobar, darrere de la història i la política, un periodista amb idees i ideals: un periodista pensador, un periodista escriptor. Un periodista, en definitiva, amb majúscules. H

Negro como yo, de John H. Griffin “Com és experimentar una discriminació basada en el color de la pell, un aspecte sobre el qual no es té cap mena de control?” Aquesta és la pregunta que John H. Griffin, un periodista nord-americà, es va fer a l’octubre de 1959. Humanista i investigador per naturalesa, va determinar que l’única manera de saber la veritat sobre la situació dels negres del sud d’Estats Units era, precisament, convertir-se en negre. Així comença el relat d’aquesta odissea, en la qual Griffin va més enllà de la simple empatia i decideix transformar el color de la seva pell per entendre de primera mà el racisme que patia la comunitat negra a finals dels anys cinquanta. El resultat és un llibre que retrata una societat dividida en dos: dues entrades diferents al cinema, dos lavabos diferents, dues fonts d’aigua potable diferents... La línia divisòria era, senzillament, el color de la pell. A través de la seva singular experiència, Griffin aconsegueix que reflexionem sobre el dia a dia de la població negra, així com sobre la jerarquia de poder racial potenciada pel propi estat i per segles d’explotació i opressió. Per aprofundir en el tema, recomanem combinar la lectura de Negro como yo amb el documental The Black Power Mixtape 1967-1975, una mirada transversal a l’evolució del moviment Black Power als Estats Units. H

Dos caravanas, de Marina Lewycka Què fem quan ens ve de gust llegir un llibre de ficció lleuger sense perdre el component de la crítica social? Marina Lewycka, escriptora britànica d’origen ucraïnès, té la resposta: llegir Dos caravanas, un relat sobre l’explotació laboral dels immigrants il·legals al Regne Unit en clau d’humor. Sí, ho heu llegit bé: humor. Gràcies a un entranyable i còmic assortiment de personatges, Lewycka desdramatitza les complicades situacions a les quals han de fer front les persones que arriben a un país estranger a guanyar-se la vida, moltes vegades enganyades per les falses promeses d’empresaris i mafiosos –fins i tot quan un dels protagonistes relata el seu dia a dia en una granja de pollastres i la forma salvatge que té l’empresa de tractar els animals i els treballadors. Les màfies que es lucren amb els treballadors sense papers fan la seva aparició a la història i posen en evidència que aquestes persones són més vulnerables a la violència, l’explotació laboral i l’assetjament sexual –com demostra actualment la situació de les temporeres de Huelva, per exemple. Tot això, sense renunciar a l’humor per explicar l’absurditat d’algunes de les pràctiques laborals del Regne Unit i de molts països europeus, que aprofiten la situació d’indefensió dels immigrants, lluny de l’abast dels sindicats i de qualsevol tipus d’ajuda oficial, per lucrar-se sense escrúpuls. I és que Dos caravanas no deixa de ser un llibre de ficció que s’enmiralla en la realitat, la desemmascara i la denuncia, de forma subtil però contundent. Tota una troballa. H

Anna Noguer

Cinema amb classe La bicicleta verda (2012)

Les neus del Kiliminajaro (2011) De gran actualitat, aquesta fantàstica pel·lícula és un reflex del conflicte intergeneracional entre la vella i la nova classe obrera francesa. Ens situa en el context de la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 i ens parla de com els grans sindicats, que tantes conquestes havien aconseguit durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, són ara incapaços de donar resposta a les noves situacions d’explotació i precarietat que afecten els joves treballadors, que es veuen abocats a l’atur i a la pobresa i que malviuen a les perifèries de les grans ciutats industrials. L’abandó dels vells somnis de revolució i de transformació social per part dels treballadors més veterans, antics militants comunistes, ha conduït a la desesperació d’una jove classe treballadora que sobreviu immersa en un model social consumista, mancat de referents, que els empeny a pensar que el seu enemic són els sindicats i els treballadors més veterans, als quals veuen com a privilegiats i acusen de la seva pròpia misèria. Malgrat aquestes diferències, la pel·lícula ens mostra que és possible tendre ponts i que valors universals com ara l’amistat, la solidaritat o la justícia social poden sobreviure dins un sistema que fomenta l’individualisme, l’aïllament personal i l’enfrontament de l’últim contra el penúltim per accedir a les engrunes de la riquesa que ells mateixos generen i de la qual els burgesos s’apropien. H

L’etnocentrisme que domina els mitjans de comunicació sovint ens fa imaginar els pobles àrabs com a societats estàtiques i endarrerides, que han mantingut uns valors, unes costums, unes tradicions i una visió de la religió i del paper de la dona impròpies del segle XXI –i que cap musulmà qüestiona, segons els prejudicis infundats d’Occident. Per aquest motiu, moltes persones consideren que aquestes societats difícilment podran canviar sense la intervenció estrangera. La bicicleta verda, la primera pel·lícula rodada a Aràbia Saudita per una dona, la directora Haifaa Al-Mansour, trenca aquesta visió i ens narra

la història de Wadjda, una nena de 10 anys que somia amb tenir una bicicleta i, amb el recolzament de la seva mare, lluita per conquerir un dret del qual només gaudeixen els nens en aquest país. Plena de moments crus i d’altres carregats d’emotivitat, gràcies a la interacció de la Wadjda amb el món que l’envolta, la pel·lícula té un missatge clar i deliberat: totes les societats estan en constant procés d’evolució i totes poden aspirar a construir un futur pròsper en llibertat, igualtat i fraternitat sense la necessitat de cap mena d’intervenció estrangera. H

Cosmopolis (2012) El director de cinema i guionista canadenc, David Cronenberg, ens porta l’adaptació d’una novel·la de Don DeLillo, respectant l’original però adaptant-la al seu propi discurs. Discurs, sí, perquè la pel·lícula esta plena d’idees i d’entreteniment a parts iguals. I és que el director, a través d’uns diàlegs molt encertats i d’una posada en escena virtuosa, ens narra l’autodestrucció voluntària d’un ésser humà davant de la impossibilitat de digerir els canvis que es generen al seu voltant. Al llarg dels diferents episodis, el director ens mostra vàries de les idees que conformen aquest capitalisme ferotge: el control dels mitjans de comunicació i les finances en l’era digital. La deshumanització del sacrifici humà. El control absolut de la paraula i del seu significat. La mecanització del sexe. La impossibilitat de sentir. L’enveja i la impossibilitat de representar un ideal masculí. La banalització de l’art. Podríem seguir amb l’enumeració, ja que el director llança sense treva una infinitat d’idees a l’espectador. Per la potència del seu contingut i per l’execució que l’acompanya, Cosmopolis és una de les pel·lícules anticapitalistes més lúcides dels últims temps. H

Yo, Daniel Blake (2016) Ken Loach amb prou feines necessita presentació; la seva millor carta de presentació és el seu cinema: compromès socialment, punyent i molt real –pensem en Jimmy’s Hall, Pan y rosas o En un mundo libre. En el seu últim treball ens regala una gran dosi de realitat i dura crítica social, que per la seva vigència se’ns presenta més necessària que mai. És cinema de carn i ossos, que ens commou, ens desespera i ens atrapa: Daniel Blake podria ser el nostre veí, i la Katie bé podria ser una amiga. La pèrdua, la burocratització absurda, la fam, la precarietat i la vergonya contrasten amb la puresa d’esperit dels personatges, que aconsegueixen teixir un vincle sincer i altruista enmig d’un sistema monstruós, deshumanitzat i deshumanitzador. La lluita per conservar l’habitatge o els records de tota una vida és, en realitat, la lluita per conservar la dignitat –així com també ho és la lluita per construir una vida allunyada de la caritat, de l’explotació i de la humiliació. Aquest és el triomf de Ken Loach: esperonar la indignació, la ràbia i la voluntat de canvi. La organització d’aquesta indignació la deixa a mans de l’espectador, però un dels seus principals missatges és ben clar: si ens unim, no estem sols. H

Daniel Hernández i Gonzalo López

nou treball.psuc.org - issuu.com/noutreball

León Felipe, milicià de la cultura Àngel Pla La commemoració dels anys del naixement o la mort d’un poeta sempre son una bona excusa per revisitar-lo. Si parlem a més d’un poeta republicà i exiliat de la generació del 27, encara ho podem trobar molt més interessant. Perquè, com amb Miguel Hernández o Federico

ma tan sublim El viaje a ninguna parte de F. Fernán Gómez. Perquè no serien reconeixibles els seus versos si no hagués viscut a Guinea Equatorial, Nova York o a Mèxic, o no hagués estat convicte tres anys, ja que les marques de la vida quan es converteixen en metàfores deixen obertes totes les ferides. Perquè no parlaríem de León Felipe si no hagués estat

“Sobre las aguas amargas se inclinan para salvarme las estrellas; bajo su luz, el mar trabaja, muerde la roca, lima las cadenas... y cuando Prometeo se levante, nuevos timoneles conducirán la quilla del Parnaso” “La España de las harcas no tuvo nunca poetas. De Franco han sido y siguen siendo los arzobispos, pero no los poetas. En este reparto injusto, desigual y forzoso, del lado de las harcas cayeron los arzobispos y del lado del éxodo, los poetas” García Lorca, no es pot fer una lectura esbiaixada de la poesia de León Felipe sense conèixer la seva trajectòria, sense saber que tot i ésser farmacèutic va embarcar-se de còmic en una companyia de teatre, d’aquelles que va retratar de for-

compromès i defensor de la llibertat, i si no l’hagués dut al temple de la Chanson Paco Ibáñez a l’Olympia de París. El compromís de Felipe Camino Galicia de la Rosa amb la causa republicana

el duu a atacar de forma oberta la hipòcrita neutralitat de les potencies europees davant de la Guerra Civil (“La Insígnia”) i a descriure el fatalisme sagnant dels bombardejos. És la utopia i el sentit de la raó que el duu a realitzar conferències i lectures per recollir i teixir un sentit col·lectiu entre tots els republicans, és la bogeria del lletraferit qui el fa un milicià de la cultura.

Quart, entre d’altres. Miguel Hernández o Federico García Lorca van deixar la seva vida i obra enterrada per l’ideal de la democràcia i de la cultura popular. A Mèxic, on és agregat cultural del Govern de la República a l’exili, León Felipe continua ferm amb les denúncies contra l’imperialisme i defensant una pau justa, i en un poema que dedica al Ché rendeix honors a Vietnam i a Cuba.

Amb la derrota dels republicans, molts escriptors i poetes fonamentals per entendre la cultura de l’Estat espanyol al segle XX van fer “les corrandes de l’exili”, com va escriure Joan Oliver/ Pere Quart: Rafael Alberti, Luis Cernuda, Juan Ramón Jiménez, Mercè Rodoreda, Maria Zambrano o el mateix Pere

No hi ha descripció més clara i més bella de la sal de la terra, de la gent proletària i camperola, però alhora més crua de la desigualtat social, de la lluita de classes i de la seva rebel·lia que els seus versos a “Como tú...”. Rellegim Leon Felipe, amb el cor obert i el front ben alt, amb la dignitat de la revolta. H

Como tú Así es mi vida, piedra, como tú. Como tú, piedra pequeña; como tú, piedra ligera; como tú, canto que ruedas por las calzadas y por las veredas; como tú, guijarro humilde de las carreteras; como tú, que en días de tormenta te hundes en el cieno de la tierra y luego centelleas bajo los cascos y bajo las ruedas; como tú, que no has servido para ser ni piedra de una lonja, ni piedra de una audiencia, ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia; como tú, piedra aventurera; como tú, que tal vez estás hecha sólo para una honda, piedra pequeña y ligera...

L’any en imatges

Eduard Navarro intervé al XVI Congrés del Psuc viu. Octubre de 2017

La delegació del Psuc viu al XX Congrés del PCE. Desembre de 2017

Homenatge als militants històrics del PSUC de Terrassa. Gener de 2018

A la històrica manifestació del 8 de març

A una de les nombroses manifestacions per unes pensions dignes

Acte d’homenatge a Marcelino Camacho, a Blanes. Maig de 2018

Manifestació del 1r de Maig