Contes de l'Univers by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes de l’Univers Sisè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2009 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell,15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax: 93 237 22 10 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Maquetació: Jordi Vives ISBN: 978-84-8334-983-0 DL: B-23.933-2009 Impressió: Sanvergràfic, La Palma de Cervelló Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia 2

a som a la sisena edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, un premi que convoquem des de l’Editorial Mediterrània, però que no seria possible dur a terme sense els nenes i les nenes, els mestres i les mestres, el jurat, i sense la nostra magnífica il·lustradora Pilarín Bayés. A tots us volem agrair la participació i l’interès que demostreu any rere any.

Una vegada més la convocatòria ha estat un gran èxit, i hem rebut més de 2.000 contes d’arreu dels territoris de parla catalana. Uns contes que aquest any giraven al voltant de l’Univers, dels planetes i les estrelles, les galàxies i els meteorits... L’Univers és infinit, i hem constatat que la imaginació al voltant d’aquest tema també ho és: hem rebut una pluja de contes de l’espai, que ens han portat molt i molt lluny de la nostra estimada i coneguda Terra, i tot plegat sense haver de moure’ns de casa! Aquest és un dels poders dels contes i de la literatura, el de permetre’ns viatjar fins a llocs inimaginables i viure aventures i experiències que ens diverteixen i ens fan créixer. Moltes felicitats a tots els protagonistes, els qui heu participat en el premi amb els vostres contes, i molt especialment als guanyadors i guanyadores! Editorial Mediterrània

Veredicte del Sisè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 20 d’abril de 2009 el jurat del Sisè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit, Trini Milan, Margarida Planes, Lluís Vila d’Abadal i Francesca Vilarrasa, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El Sol té la grip, amb el pseudònim Anònim 4, del CEIP La Farigola del Clot, de Barcelona. Una gran aventura, amb el pseudònim Les violes, de l’Escola Pia, d’Olot. La petita estrella, amb el pseudònim Primavera, de la Institució Montserrat, de Barcelona. Quina bona sort!, amb el pseudònim Els astronautes, de l’Escola Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques. Un somni planetari amb el pseudònim Les Galàxies, del CEIP Subirats, de Lavern.

Cicle mitjà:

Cicle superior:

Com varen néixer els planetes, amb el pseudònim Macedònia, del CEIP Puiggraciós, de La Garriga.

RP15, amb el pseudònim Staribus, del CEIP Subirats, de Lavern.

L’estrella perduda, amb el pseudònim Tavella, del CEIP Joan Maragall, de Vilanova del Camí. Un amor universal, amb el pseudònim Allu, del CEIP Vila-Romà, de Palamós. Estel fugaç, amb el pseudònim Forat de cuc, de l’Escola Shalom, de Barcelona. El nen de les estrelles, amb el pseudònim Elvis Sim, del CEIP Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal.

El misteri de l’anell de Saturn, amb el pseudònim Copernicat, de l’Escola Sant Domènec de Guzman, de Tarragona. M’ha tocat la rifa!, amb el pseudònim Ònix, de l’Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona. Una estrella descoberta, amb el pseudònim Bubu, del CEIP Palau, de Palau-solità i Plegamans. Un viatge a l’Univers, amb el pseudònim Kipling, del CEIP Annexa Joan Puigbert, de Girona.

El Sol té la grip Pseudònim: Anònim 4 Autors/es: Joan Artigas Gonzàlez, Fabian Briones Macias, Zakia Cholli, Bilal El Ouazzani, Irene Fernández-Peña Martínez, Mario Gonzàlez Jiménez, Ariadna Gutiérrez Pérez, Gren Leguizano Mosquera, Estefanie Luna, Diana Machado Sousa, Genís Manzanares Martín, Marcos Martínez Alcácer, Roger Martínez Cot, Lucas Molina Burgues, Xavier Poza León, Alberto Ruiz Sànchez, Eric Salvatierra Cabanel, Laura Sampedro Ribas, Anna Sánchez Durán, Arnau Torronteras Solà, Ferdaous Toufik, Mar Trinidad Fernández, Francesc Valencia Vilela, Erik Vàzquez Romera, Mar Vives Guardia, Miquel Artigas González, Ayman Ben Mbarka, Pau Blanqué Cervera, Alba Caparrós Ramos, Tània Castaño Pescador, Abraham do Santos Machado, Melodi Flores Flores, Clàudia González Casamitjana, Pedro Gracia Diaz, Valusha Guillén Miranda, Salma Haddadi, Marina Jiménez Riu, Tsehay Lara Villen, José Ignacio Lijerón Lijerón, Martí López Nebot, Lluís Martínez Fortuño, Luka Pantelic Desnica, Lídia Pérez Pérez, Enric Piñera Pons, Àlex Pujol Martí, Kedir Ramirez Puig, Ares Rojo Canet, Jordi Rosell Barranquero, Miranda Sánchez Valiño, Salima Smaili, Àlex Traveria Badia. Categoria: cicle inicial Escola: CEIP La Farigola del Clot, Barcelona Mestres: Lluïsa Vinyeta i Loli Vega 7

i havia una vegada una constel·lació molt alegre en la qual els estels jugaven i s’ho passaven sempre molt bé.

El Sol era l’estel més gran i rialler. Sempre movia els seus raigs de foc i li agradava jugar amb la seva millor amiga, la Polar, que sempre estava molt i molt freda, gelada. Un dia, el Sol i la Polar van jugar tanta estona que el Sol es va posar malalt, tenia fred... Havia agafat la grip! Pobre Sol! No parava de fer esternuts. I cada cop que en feia un..., un raig que sortia disparat. Els raigs que sortien del Sol anaven a parar als planetes que giraven al seu voltant. Els que queien al planeta Terra produïen uns incendis molt perillosos per als terrícoles. El planeta Mercuri, que és molt a prop del Sol, va explotar i es va desintegrar! I el Sol s’estava quedant sense raigs i començava a congelar-se. Uns marcians de Mart van cridar uns altres estels, els estels Fugaços, perquè anessin a encendre el Sol. Però..., com? Els Fugaços li van llançar molts llumins, li van llançar meteorits..., però tampoc! Llavors, van començar a fregar les seves cues molt i molt fort durant molta estona fins que van començar a sortir espurnes, i..., per fi, foc! Ràpidament el van llançar al Sol amb una mica de benzina i es va començar a encendre a poc a poc. Va començar a tenir més i més caloreta, a escalfar-se ell i tots els planetes que giren al seu voltant. Que bé! Tothom estava molt content, però..., pobre Mercuri! Mercuri havia explotat i els seus amics, en recordar-lo, es van posar molt tristos. Tots els planetes ploraven. Ploraven llàgrimes de planeta, que no eren d’aigua, eren de pedra.

Tota la constel·lació es va omplir de llàgrimes, de petites pedretes que anaven caient al forat que havia deixat Mercuri en la seva explosió. Llavors es van adonar que... s’havia format un altre planeta. El Sol estava curat, hi havia un altre Mercuri. Tot tornava a ser com abans. Cada dia que passava, el Sol brillava més i més. Estava molt maco amb els seus colors grocs, taronges, vermells... A la lluna li agradava veure’l despertar i començar a escalfar els seus bonics raigs. Li agradava veure aquella cara rodona, riallera i simpàtica. Al Sol també li agradava veure la Lluna donar voltes i voltes al voltant de la Terra, canviant de cara: ara rodona, ara com una rialla, ara com un tros de meló, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Tots dos estaven molt contents de trobar-se matí i tarda i d’estar junts una bona estona. Tant era així, que van decidir casar-se i convidar tots els estels de l’Univers a un gran ball. A partir d’aquell moment, per celebrar el seu aniversari de casament, el Sol i la Lluna conviden tots els seus amics a una pluja d’estels, que podem veure (si els núvols no se’ns posen al davant) algunes nits d’estiu.

Una gran aventura Pseudònim: Les violes Autors/es: Adrià Bartrina Moreno, Oscar Campanya Romero, German Carvajal Alocen, Carla Codony Coromina, Abel Colomer Ruiz, Fatoumata Dembaga Diagne, Gouro Diall, Marc Domínguez Juanola, Abdelmajjid El Ouariachi Ouhai, Aniol Ferrés Masegur, Sergi Juanola Ferrés, Mireia Llach Gallardo, Laura Montanyà Coll, Maria Montlló Marcé, Karen Muñoz Ramos, Hugo Nogareda Garcia, Nil Palomé Bartrina, Abudokarimu Sakolly, Alba Sánchez Trujillo, Joel Sarola Teixidó, Anna Serra Colomer, Mahamadou Sumbundu, Mar Ventulà Ruiz, Guillem Vila Llorà, Pavlo Yukhman, Lluc Zarza Arbusà. Categoria: cicle inicial Escola: Escola Pia, Olot Mestra: Anna Casas Masjoan

i havia una vegada un astronauta que volia anar a l’espai, no tenia cap coet i va provar de construir-ne un, però no se n’acabava de sortir. Va demanar a un paleta si li volia construir el coet. El paleta li’n va fer un, però a l’hora d’enlairar-se no hi va haver manera que pugés. El paleta li va dir que demanés l’ajuda d’un fuster, i així ho va fer.

Va demanar ajuda a un fuster, que va agafar un tronc molt gros i el va convertir en un coet, però tampoc no hi va haver manera de fer pujar aquella andròmina. El fuster li va recomanar l’ajuda d’un ferrer. Aquest va fer un coet de llauna, però no hi va haver manera de fer pujar aquella ferralla. El ferrer li va dir que un mecànic el podria ajudar. I aquest va construir un motor molt gran per poder aixecar el coet de llauna. Llavors el fuster va fer la part de dins del coet, el paleta va construir un garatge molt gran per guardar-lo, el pintor el va pintar, l’electricista hi va posar els llums, el llauner hi va muntar el lavabo... D’aquesta manera, entre tots se’n van sortir. Ara només faltava saber si finalment s’enlairaria... Ho havien aconseguit! El coet estava pujant: va passar la Lluna, va passar Mart, però, de sobte, va haver de fer un aterratge d’emergència a Saturn. Quan va baixar del coet, en Tomi es va adonar que li havia caigut un cargol. Sort que n’havia portat un de recanvi! Però, oh, què veia: allà al costat hi havia dues personetes d’un color verd pistatxo i amb tres ulls al front que el van agafar i el van portar davant del seu rei i la seva reina. La reina tenia un problema: mentre dormia li havia sortit un gra a la punta del nas que li molestava molt. En Tomi, en veure la cara de la reina i el malestar que li provocava el gra, li va recomanar que no se’l toqués, perquè si no, li creixeria més. Va anar al coet a buscar un remei per aquella pessigada de mosquit i quan la reina la va haver provat, va donar les gràcies a en Tomi. Com que van veure que ell també necessitava ajuda el van ajudar a arreglar el coet i en Tomi va poder tornar a casa i explicar la seva aventura a tots els amics.

La petita estrella Pseudònim: Primavera Autors/es: Marina Alzueta, Marc Beltrán, Clàudia Bonet, Júlia Caballé, Laia Carballo, Pol Clúa, Isaac Enguita, Clàudia Farran, Berta Flores, Ona Folch, Adrià Freixas, Aitana García, Joana Justícia, Àlvaro Lafuente, Max Maldonado, Biel Porcel, Alèxia Queralt, Marc Ramírez, Lídia Salvador, Pau Serna, Laia Turon, Mar Vallés, Carla Vidal, Joan Vizcaino. Categoria: cicle inicial Escola: Institució Montserrat SCCL, Barcelona Mestra: Maria Sales i Sáez

n una nit fosca i tenebrosa totes les estrelles brillaven dalt del cel. Una petita estrella corria esvalotada i deixava un petit rastre de llum. L’estrella corria tan esverada perquè havia perdut una punxa i volia arribar a la lluna, perquè allà hi havia una fada que podia ajudar-la.

Va mirar al seu voltant i només hi veia cràters, i es va preguntar: —On és la fada? On són les altres estrelles? —i es va posar a tremolar de por. La Lluna se la va mirar amb tendresa i li va dir: —No tremolis, estrelleta, i explica’m per què has vingut fins aquí. L’estrella li va explicar que estava buscant la fada de les estrelles per demanar-li ajuda, ja que havia perdut una punxa. La Lluna es va quedar una mica pensativa i, parlant amb una veu molt baixeta i suau, li va explicar on vivia la fada de les estrelles. Li va dir que la fada vivia en un cràter en forma d’estrella, però que només el veuria si s’enfilava molt amunt, al cel. L’estrelleta, que havia escoltat molt atentament, es va quedar pensativa, no sabia com s’ho faria i els ulls se li van negar de llàgrimes. Una llàgrima li va caure sobre una punxa, va aixecar el cap i va tenir una gran sorpresa. Totes les estrelles del cel havien fet una rotllana per ajudar-la. L’estrella Polar va organitzar totes les estrelles perquè fessin una gran torre. La petita estrella s’hi va enfilar i va veure el cràter en forma d’estrella. Ràpidament, hi va saltar a dins. La fada estava adormida, però en sentir soroll va obrir els ulls i va veure la petita estrella. La fada, que ja sabia el que buscava la petita estrella, li va dir: —Que véns a buscar això? I, mentre parlava, anava traient de sota el coixí una punta per a la petita estrella.

Totes les estrelles es van posar molt contentes i van dansar al voltant de la Lluna plena. Ve’t aquí una estrella sense punta, ve’t aquí una estrella amb punta, que aquest conte contat s’ha acabat.

Quina bona sort! Pseudònim: Els astronautes Autors/es: Judit Bigordà Pérez, Sergi Cabezas Benet, Pol Claret Samperí, Adrià Díez Ropero, Marta Estradé Viladoms, Martina Farré Carrasquer, Marta Finestra Duran, Miriam Giorgia Franiuc, Ivan García Martínez, Alba García Martínez, Aitor García Pastó, Marta Godia Miquel, Aurembiaix Griñó Orteu, Eudald Hernàndez Anglada, Simida Ionesi Ionesi, Christian Loor Pico, Ariana Timeea Lung, Andrei Alexandre Miertoiu, Mireia Ramis Olivart, Marc Rius Viladoms, Naïm Ruiz Gàmez, Jonas Salal Torres, Xavier Sobrepere Bonet, Pau Suñol Solé, Arnau Yeste Esteller. Categoria: cicle inicial Escola: Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mestra: Montse Ribes Heredia

–À

via, àvia..., no sé què em passa! No puc dormir —va exclamar la Montse.

—A veure, vine… Posa’t dins el meu llit, aquí, vora meu, i veurem què hi podem fer —va dir l’àvia, dolçament—. Mmm... Ja està! T’explicaré una història que fa molt de temps que vaig llegir en un d’aquells llibres que tinc guardats al meu bagul. Deixa’m recordar..., deia així: «Ve’t aquí que una vegada, al fantàstic Univers, hi havia el planeta Anell, on els habitants vivien feliços i contents. Però aquesta felicitat un dia es va acabar. —Notícia, notícia! —cridava el pregoner pels carrers del planeta Anell—. Notícia d’última hora! El nostre planeta està en perill! El nostre planeta és a punt d’explotar! —continuava explicant el pregoner des d’un gran altaveu. —Què passa, mare? Què són aquests crits? —preguntaven en Luky i la Klina. I, tot d’una, van aixecar-se ràpidament i van baixar a la cuina per mirar les notícies del Canal 1009. —Notícia d’última hora! El planeta Anell és a punt d’explotar! Els científics de la Universitat de Lilipuk ens fan saber, en un comunicat breu i urgent, que el planeta Anell explotarà d’aquí a 24 hores a causa de l’impacte d’un meteorit. Per tant, cal que tothom es prepari l’equipatge i es dirigeixi, amb la seva nau, a «l’aèria», d’on aniran enlairant-se les naus espacials, ordenadament, cap a l’espai —explicava la periodista del Canal 1009. Sense dir res, tots quatre: el pare, en Laikat, la mare, la Plinka, el nen, en Lucky, i la nena, la Klina es dirigiren a les habitacions, agafaren les maletes i es prepararen l’equipatge d’emergència.

Un cop fet aquest equipatge amb les quatre coses principals, i deixant la casa ben plena de records, posaren les maletes dins la nau espacial, s’acomiadaren dels amics, veïns i familiars i començaren, tristos però alhora il·lusionats, un viatge en direcció incerta i desconeguda per l’Univers. —Ooooh..., és fascinant! —deia la Klina, meravellada. —Mireu aquí davant, estem passant prop d’una galàxia. Com brilla! —deia el pare. —I allí, al fons, acaba de passar un cometa! —exclamà en Luky. —Pare, para un moment la nau que des d’aquí podem contemplar els planetes —va dir la mare. Així, doncs, la mare explicà a la Klina i a en Lucky que els planetes que hi ha al sistema solar tenen diferents tipus de colors segons els materials amb què estan fets, els minerals que predominen a la superfície o els gasos de l’atmosfera. Per exemple, un que tenia un aspecte grogós es deia planeta Venus. Un altre de color marró grogós era Saturn. Un altre amb tons blaus era Neptú. I fins i tot n’hi havia un que tenia diferents colors: tons verds i marrons que representaven els continents i, amb el blau, els oceans i mars. Aquest era el planeta Terra! —Compte, agafeu-vos fort, que hi ha turbulències! —avisà el pare. I, sense saber com, es van trobar al mig d’un planeta desconegut. —Esteu tots bé? —preguntà la mare. —Sí, sí, sí… —respongueren tots. Es posaren els vestits espacials i decidiren anar a inspeccionar el nou planeta. 22

Mentre passejaven, un fort soroll els espantà. BOOOOMMM! El planeta Anell s’havia convertit en mil estrelles, una de les quals havia anat a parar a la mà de la Klina. —Mira, mare, tinc una estrella! —digué la nena. —Doncs guarda-la que podrem demanar un desig —contestà la mare. Tota la família es reuní al voltant de l’estrella i, agafats de la mà, demanaren amb totes les seves forces el mateix desig: que tots els habitants del planeta Anell estiguessin sans i estalvis! I, com per art de màgia, van començar a aparèixer, pertot arreu, naus amb els seus amics, familiars i veïns… Tots, molt contents, van poder viure junts i a partir d’aquell dia batejaren el nou planeta amb el nom de Joia, on van viure tots, altre cop, molt contents i feliços.» —Quina història més bonica, àvia —va dir la Montse. —Però, espera, que encara no s’ha acabat —va continuar explicant l’àvia. «La història conta que els habitants del planeta Joia van deixar amagat, entre les estrelles, un missatge secret que deia: Si al planeta Joia vols anar, molt bé t’hauràs de portar i a l’estrella un desig demanar.» —Què et sembla, àvia, si demà, abans d’anar a dormir, demano aquest desig mirant el cel? —preguntà la Montse, molt il·lusionada. I sense poder escoltar la resposta de l’àvia, la Montse es quedà adormida plàcidament. 23

Un somni planetari Pseudònim: Les Galàxies Autors/es: Elisenda Ruiz Tarrides, Joan Arnabat Castellví, Carles Puig Martí, Maria Trias Munts, Beatriz Arnabat González, Mònica Ventura Gil, Lídia Marlès Lluch, Víctor Jiménez Aranda, Laura Coral Campos, Clara Andreu Casulleres, Oscar Carné Valdivieso, Ada Oscàriz Lindstrom, Judit Solé Gibert, Alan Batllés Garcia, Pol Comas Giménez, Pau Cuscó Sendra. Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Subirats, Lavern (Subirats) Mestra: Neus Villar Gortàzar

quí comença la història de dos germans que es deien Gualdo i Rosalia i que tenien des de feia temps la il·lusió d’anar a l’espai. Sempre jugaven a ser astronautes, descobrint nous planetes i jugant amb les estrelles. Cada dia demanaven als pares si podien viatjar per l’espai i la resposta sempre era la mateixa:

—Quan sigueu grans! Un dia van anar a jugar a casa del seu amic Cesc. En Cesc tenia un cotxe-coet de joguina i mentre jugaven, a la Rosalia, se li va acudir una superidea: «posarien 40 globus inflats al cotxe-coet». Així ho van fer. I així va ser com en Gualdo i la Rosalia se’n van anar volant i volant cel enllà. Cada vegada s’allunyaven més de la terra. Van passar pel costat de la Lluna, que els va picar l’ullet amb els seus cràters. Van passar pel costat dels anells de Saturn, on es van gronxar una bona estona. Fins que, de sobte, un estel fugaç juganer que passava pel costat els va envoltar tot fent una tombarella, amb tanta mala sort que les espurnes de la seva cua van fer petar tots els globus del cotxe-coet. En Gualdo i la Rosalia van anar caient i caient fins anar a parar a un planeta molt estrany. Era un planeta que mai no havien vist. Estava brut, enganxós i fastigós. De sobte tot va començar a tremolar i van sentir: —AAAAATTTTXIIIIM!!! Era un superesternut seguit d’una mena de tremolor. Havien anat a parar al planeta Mocallós. Aquest planeta estava molt trist i els va explicar que s’havia constipat perquè feia molt de fred, ja que vivia molt lluny del Sol i els seus raigs no arribaven a escalfar-lo. En Mocallós estava molt amoïnat perquè el constipat no se li acabava mai. En Gualdo i la Rosalia volien ajudar-lo però no sabien com. De sobte, en Mocallós va fer un esternut tan gran que va fer sortir disparats els dos germans. En Gualdo i la Rosalia s’agafaven ben fort al cotxe-nau i van anar a parar a un altre planeta que era totalment diferent. Era el planeta Parlador. Tot el dia xerrava i explicava contes, faules i rondalles de l’univers...

En Gualdo i la Rosalia es van quedar bocabadats escoltant tot el que anava explicant aquest planeta que, de tot, en sabia un munt. La Rosalia va demanar-li si sabia com es podia fer per curar el constipat d’en Mocallós. El planeta Parlador va respondre: —Heu de fer una infusió amb farigola, romaní i un raig de llimona. Cal bullir-ho tot junt amb els raigs del Sol i ruixar el planeta amb aquesta aigua calenta. En Gualdo i la Rosalia van pujar al seu cotxe-coet. Van inflar els globus que els quedaven i se’n van anar volant per l’univers buscant tot allò que necessitaven per curar el planeta Mocallós. Primer es van aturar al planeta Verd per collir farigola, romaní i llimona. Després es van dirigir cap al Sol, vigilant de no socarrimar-se els serrells, on van fer la infusió. I... tots contents cap al planeta Mocallós. Des del mateix cotxe-coet van deixar anar esquitxos d’aquella barreja i en Mocallós va anar canviant. Els mocs se li aigualien i es tornaven torrents d’aigua fresca. Van començar a sorgir peixos de colors de les profunditats dels rius i dels mars. Tot el planeta era alegria. Tots plegats van pensar que ara ja no es podia dir Mocallós i li van posar de nom el Planeta de l’aigua. En Gualdo i la Rosalia tenien un globus gegant, d’un blau preciós com l’aigua que guardaven per tornar a casa, i li van dir: —Et regalem aquest globus si tu fas un últim esternut i ens envies de pet a casa. En Mocallós hi va estar d’acord de seguida. Van inflar el globus tant i tant que semblava un nou planeta. En Mocallós, molt agraït, els va regalar una peixera amb tres peixos de colors, va agafar aire i... —AAAAATTTTXIIIIM!!! En Gualdo i la Rosalia van sortir disparats a tota pastilla i... Riiiiiiiiiiiinnnnngggg!! Oooh! En Gualdo i la Rosalia estaven dormint, tot havia estat un somni o... potser no!

Sobre la tauleta hi havia la peixera amb els tres peixos de colors i una targeta on deia: «Gràcies» (signat: el Planeta de l’aigua). Cada nit, abans d’anar-se’n a dormir, miren per la finestra i veuen lluny, lluny, un globus blau que belluga i els saluda. I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.

Com varen néixer els planetes Pseudònim: Macedònia Autora: Emma Solà Lara Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Puiggraciós, La Garriga Mestre: Ignasi Campos i Serra

om varen néixer els planetes?..., i el sol?.., i les estrelles?

Ve’t aquí que, una vegada, hi havia una nena que es deia Laura. Tenia 9 anys i vivia a Vilanova de la Lluna, en una gran casa de pagès i, entre altre bestiar, tenia un burro que es deia Plutó. La Laura cada tarda portava el Plutó a passejar i, mentre ell menjava, la Laura es quedava encuriosida mirant el cel. Una nit que no podia dormir perquè plovia i sentia el soroll dels trons i veia la resplendor dels llamps, va agafar un llibre i el va començar a llegir; parlava de l’Univers. Explicava que, una vegada, ja fa molt de temps, a la Lluna, hi vivien dues o tres famílies. Però en fa tant, de temps, que només existia la Terra, la Lluna i els seus habitants. Enmig d’aquella gent hi havia un nen petit que es deia Jaume. Li agradava molt la poesia i, a més a més, el seu somni era que a l’Univers hi haguessin planetes, estrelles i un sol. D’aquí que va decidir fer un poema per al Sol: EL SOL Un astre meravellós vull que surti tot gloriós. El seu nom Sol serà i claror ens donarà. Aquella nit, en Jaume es va deixar el poema a fora i com que feia molt de vent, el poema va volar. L’endemà, no sabeu pas quina sorpresa va tenir el nen quan va veure el Sol. El Sol era tal com el nen Jaume volia, molt gloriós, i feia molta llum i escalfor. Després de tot aquell enrenou, en Jaume va decidir tornar a fer un poema, però aquest cop el va fer de les estrelles, perquè el Sol tingués companyia i amistat. El poema era molt bonic i deia així:

LES ESTRELLES Fent pampallugues vull que sortiu, estrelletes de l’ull viu. Molt rialleres sereu i alegria ens donareu. L’endemà, tothom va sortir a veure l’alba; en Jaume, també, però ell, amb el seu poema de les estrelles. De cop, una nova ventada es va emportar el poema. El nen, molt desanimat, va tornar a casa. Cap al capvespre, després de la vermellosa i primera posta de sol, en Jaume va sortir a donar un volt per la Lluna, i va veure unes llumenetes al cel que feien pampallugues. Se les va mirar molt encuriosit i es va adonar que eren les estrelles. Va començar a xisclar d’alegria, tan fort, que tothom va anar a veure què passava. Ells també es van posar a cridar. Pares, mares, avis, àvies, nens i nenes van demanar al nen que fes un altre poema dels planetes. I aquí el teniu: ELS PLANETES Jo voldria vuit planetes ben riallers i animats, que sempre que els observés els veiés ben conservats. Un cop fet aquell poema, tothom es va posar a bufar. I amb un esternut, el poema va volar. L’endemà hi havia: el Sol, els vuit planetes i, a la nit, moltes estrelles. I així, es com es van formar el Sol, els planetes i les estrelles. I la Laura es va adormir amb aquell conte a les mans. Quan un conte s’ha explicat, ja és acabat. 34

L’estrella perduda Pseudònim: Tavella Autora: Laura Tapiolas Fàbregas Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí Mestra: Núria Soteras

i havia una vegada una nena que es deia Kora. Tenia els cabells molt llargs i ondulats i, a més a més, tenia els ulls blaus com el cel, era preciosa.

A la Kora, li agradava molt contemplar les estrelles. És més, de gran volia ser astrònoma i estudiar tot l’Univers. Vivia a la Vall d’Aran. Cada vespre, si s’enfilava al turó de darrere l’església del poble pel caminet dels cavalls, podia contemplar perfectament tot el cel amb les estrelles i la Lluna. Al poble de la Kora el cel era clar, sense contaminació. Perfecte per a la nostra observadora. Tant si feia fred, com si feia calor, plovia o nevava, fes el temps que fes, la Kora sortia a la nit a observar l’Univers. Normalment s’estirava de panxa enlaire i així podia veureho tot molt millor. A la mà esquerra sempre hi duia un llapis, perquè era esquerrana, i a la dreta, una llibreta grossa de dibuix. Tenia per costum dibuixar les seves observacions al quadern. Posava cada estrella i cada planeta just al lloc on era, i així, a poc a poc, anava fent un plànol del cel. La Kora tenia un do. Si s’esforçava podia parlar amb els planetes i les estrelles. Elles li deien si estaven contentes i li explicaven què havien fet durant el dia. Els dies més divertits, li deien que havien vist passar un meteorit o un satèl·lit o potser un coet, i moltes coses més. Les estrelles durant el dia es movien per l’Univers, però cada vespre tornaven a casa amb les seves companyes de constel·lació. Una nit d’aquestes que parlava amb les estrelles, en va venir una que no semblava que estigués gaire contenta, i li digué tot somiquejant:

—Kora! —Què et passa? —va respondre ella. —És que m’he perdut i no sé tornar a casa amb la mare, el pare i totes les estrelles de la meva constel·lació! —D’on ets, estrella? —Sóc l’estrella més petita de l’Óssa Major. La Kora va mirar l’Óssa Major al cel i seguidament al seu mapa, i va dir: —Oh, sí!, ja veig que no hi són totes! Falta la punta de baix del carro. Sense tu ja no és l’Óssa Major! Estàs de sort —va continuar la nena—, crec que puc ajudar-te amb el meu mapa del cel. La Kora se’l va mirar primer amb molta il·lusió i va començar a rumiar a veure com podia fer tornar aquella pobra estrella. Ja estava una mica cansada, quan se li va acudir la manera de fer-ho. —Ei, estrella! Si els meus càlculs no fallen, el que has de fer és caminar tres dies justos cap a l’oest i trobaràs la teva família. —D’acord —va respondre ella, una mica més tranquil·litzada. Ben aviat es va posar a caminar. Al vespre del primer dia, l’estrella va preguntar: —Kora, que vaig bé?

—Sí, segueix endavant! Llavors l’estrella es va posar a dormir: «Zzzz...». Va caminar també el segon dia i llavors, una mica més cansada, va preguntar un altre cop el mateix, i un altre cop, la mateixa resposta. La tercera nit, l’estrella va dir, estranyada i molt cansada de viatjar: —Encara no hi sóc, Kora, i ja he caminat tres dies, com tu vas dir! I la Kora respongué: —Deixa’m que et trobi. A veure... Et falta molt poc, molt poc, potser cinc minuts més. Aguanta valenta, ja quasi hi ets! L’estrella va caminar cinc minuts més i va veure la seva mare amb cara de preocupada. Va córrer cap a ella i la va abraçar. La Kora, des de la Terra, ho va notar, perquè, de sobte, una estrella va brillar més fort que mai. Eren la mare i la filla abraçades. Que bonic! La Kora s’ho mirava pensant que potser mai més no podria veure una cosa tan espectacular. També pensava que era un dels pocs humans que podria veure-ho. Després, l’estrelleta se’n va anar al seu lloc de sempre, i des d’allà va picar l’ullet a la seva amiga Kora, per donar-li les gràcies. Ja s’havia fet molt tard i la Kora, que feia hores que estava estirada al terra, començava a tenir fred a l’esquena i molta son. Llavors va pensar: «He de tornar cap a casa, si no, seran els meus pares els que patiran per mi». 39

L’endemà, a l’escola, a la classe de català, havia de fer una redacció de l’Univers, i va aprofitar per escriure la història d’aquella estrella perduda. De gran va ser astrònoma i va veure la seva amiga estrella. I l’estrella, que ja s’havia fet gran igual que la Kora, li va somriure i li va picar l’ullet com quan era petita.

Un amor universal Pseudònim: Allu Autora: Alba Lucas i Sedano Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Vila-Romà, Palamós Mestra: Meritxell Tarragó i Romero

n Julius Lucas, un avantpassat meu, era un astrònom molt famós. Doncs sí, era un d’aquells senyors que es dedicava a mirar i observar l’espai.

Cada nit, en Julius observava l’espai amb el seu telescopi. Li agradava tant aquell planeta blanc, que es passava hores i hores contemplant-lo. Aquell planeta el tenia enamorat, i li va posar el nom de Venus, en honor a la deessa de l’amor. En Julius dormia de dia, per poder veure el seu estimat planeta durant la nit, era tan feliç quan el mirava! Una nit, en Julius va enfocar el seu telescopi cap a Venus i, de sobte..., el planeta blanc li estava parlant! —Estimat Julius, ja sé que cada nit em mires. M’agrada tant el teu interès, com m’observes i m’estudies. Saps?, em sento molt sola aquí a l’espai. —Sola, dius? —va dir en Julius. —Sí, amic, sola, molt sola. No hi ha ningú al meu voltant. Només tu, que cada nit em mires des de ben lluny. —No em pensava que fos tan trista, la vida d’un planeta! —Doncs sí, amic meu! No hi ha solució a la meva solitud. Vés a dormir i ens retrobarem demà quan em miris amb el teu telescopi. En Julius va tancar el seu telescopi i va anar a dormir. Quan era al llit, li era impossible dormir. Només podia pensar en la seva estimada Venus i amb aquelles paraules que li havia dit. Havia de fer alguna cosa per ajudar-la. Però, què?

L’endemà en Julius es va aixecar i va anar a comprar llet com cada dia. Pel camí continuava pensant en com se sentia Venus, sola, completament sola a l’espai. En Julius estava empipat perquè no trobava la manera d’ajudar-la. De tan enfadat com estava, va donar un cop de peu a una pedra, que va sortir volant uns quants metres i eureka!, en Julius ja tenia la solució! Faria una gran bola de pedres i fang, la couria en una olla gegant i després amb una catapulta l’enviaria a l’espai. Però, com faria una olla tan gran? Aleshores va pensar en anar a veure el gegant Prometeu, per demanar-li si podria escalfar la gran bola de pedres i fang. En Prometeu va quedar encantat amb la història d’en Julius i Venus i no es va negar a oferir-li ajuda. Durant dos mesos, en Julius va anar recollint pedres i, amb l’ajuda d’amics, elaborava el fang. Al cap d’uns quants dies, va acabar la gran bola i, mentre en Prometeu l’escalfava, en Julius va agafar el seu telescopi per parlar amb Venus, i li va dir: —Hola, estimada Venus! Et volia dir que tinc una gran sorpresa per a tu. Sé que t’agradarà molt. —Caram, Julius! Estic molt impacient i il·lusionada per sentir aquesta gran sorpresa! —va dir Venus. —Tranquil·la, Venus! Falta poc, tingues paciència i veuràs com valdrà la pena haver esperat. Al cap d’uns dies, en Julius va anar a visitar en Prometeu per tal de veure com anava la cocció de la gran bola. En Prometeu ja ho tenia enllestit, la gran bola era cuita i la catapulta estava preparada. 44

El gran dia havia arribat! En Julius estava molt nerviós i content a la vegada. Per fi, la seva estimada Venus no estaria mai més sola. En Julius, amb l’ajuda de Prometeu, va preparar-ho tot. De sobte, en Julius va preguntar a en Prometeu: —Quin nom li podem posar, al nou amic que tindrà Venus? En Prometeu va dir-li que un bon nom podria ser Mart. —Perfecte! —va dir en Julius—. El seu nom serà Mart! Havia arribat el gran moment... Tots estaven impacients, sobretot Venus, que encara desconeixia la gran sorpresa. En Prometeu va agafar la gran bola i la va posar a la catapulta. Quan es va fer de nit, en Julius va agafar el seu telescopi, va localitzar Venus i li va dir: —Venus, prepara’t!, que estàs a punt de rebre la sorpresa. —Julius, estic nerviosa! —va dir ella. En Julius va fer un gest perquè tallessin la corda de la catapulta. De cop i volta, la gran bola va sortir disparada cap a l’espai. La gran bola, en arribar al seu destí, va dir: —Bona nit, senyoreta, jo sóc Mart! —Mare meva, quin vermell més viu que tens! —va dir Venus, molt emocionada. Venus no tenia paraules per agrair a en Julius tot el que havia fet per ella. Gràcies a ell ja no estaria mai més sola. En Julius, cada nit, observava amb el telescopi la gran felicitat de Venus, al costat del seu amor Mart.

Estel fugaç Pseudònim: Forat de cuc Autora: Bruna Escolà Parra Categoria: cicle mitjà Escola: Shalom, Barcelona Mestra: Cristina de Barnola Pérez

questa estranya història va passar a Menorca, en un petit poble costaner on hi havia un far antic que ajudava els vaixells a no estavellar-se contra els penya-segats que hi havia a prop del poble. El faroner que se n’ocupava es deia Esteve i era un gran amant de les estrelles i planetes de l’Univers i de la natura, i per això havia triat aquesta feina. Des del far, podia veure dofins, gavines, cormorans, i a la nit, si el cel era clar, veia els planetes i les constel·lacions i, de tant en tant, veia una pluja d’estrelles. La seva passió per les estrelles, la va transmetre a la seva filla des que va néixer. L’Esteve ja portava la seva filla de ben petita al far. La petita Estel, que així es deia la filla, també anava estimant les estrelles a mesura que es feia gran. La seva afició era tan gran que quan tornava de l’escola se n’anava directament al far a veure les estrelles i les contemplava durant hores. Quan l’Estel va complir els nou anys, el seu pare li va regalar un telescopi. Com si fos un ritual, quan tornava de l’escola sempre mirava les estrelles, però no tan sols les observava a simple vista, sinó que sempre les observava amb el telescopi i, gràcies al regal del seu pare, va poder veure de més a prop les estrelles, les constel·lacions i, fins i tot, la Via Làctia, però tot això solament ho podia veure les nits serenes. Un dia, quan era a casa mirant la televisió, va sentir que a la nit hi hauria una forta tempesta i l’Estel va voler anar a veure aquest fenomen de la naturalesa tan espectacular des del far. Quan va arribar al far, va veure tot el cel ennuvolat, ple de cortines de pluja. De cop, el vent va començar a bufar molt fort i llavors va sentir un estrèpit: s’acostava un cap de fibló. A Menorca se’n solen veure sovint, però aquest tenia unes dimensions gegantines. L’Estel, una mica espantada, va començar a córrer cap a casa, però el cap de fibló la va atrapar i se la va emportar cap al cel. Envoltada d’aigua que girava a molta velocitat, va travessar els núvols de la tempesta, es va continuar enlairant i va travessar l’atmosfera i després l’estratosfera, fins a arribar a l’espai.

Un cop va arribar a l’espai, es va adonar que estava dintre d’una bombolla d’oxigen que es devia haver format amb la fricció de l’aigua, però, com ho podia explicar científicament una nena de 4t de primària? Potser el seu pare ho hauria sabut explicar. En tot cas, des d’aquesta posició privilegiada podia veure els planetes, les estrelles i fins i tot la Terra, i sense haver d’utilitzar el telescopi. La Terra, des de l’espai, es veia com una bola multicolor on dominava el color blau, i Mart era una bola on dominava el color vermell oxidat. En canvi, a Neptú hi predominava el color blau. De cop es va desfer el cap de fibló i l’Estel va quedar flotant en l’espai amb la seva bombolla. Ara semblava una petita estrella de les que ella observava des del far amb el seu telescopi. Quant aguantaria la bombolla? I com tornaria a la Terra? Però ara s’estimava més gaudir de la visió de la Via Làctia. De sobte, va veure com s’acostava un asteroide cap al planeta Júpiter, però es va desviar a l’últim moment i va impactar contra la bombolla de l’Estel. De cop, es va trobar asseguda a l’asteroide, que anava a una velocitat increïble, per això l’Estel es va agafar ben fort a aquell fragment de pedra que tenia un tacte rugós i fred. Segur que al seu pare li hauria agradat analitzar aquell tros d’algun planeta que devia haver esclatat en algun racó de l’Univers. Llavors va recordar que a l’espai solen haver-hi pluges d’asteroides i, instintivament, va girar el cap per veure si en venien més. La seva sospita es va fer realitat, és a dir, que s’acostava una pluja d’asteroides a tota velocitat. Com se’n sortiria? Ràpidament, va plegar el cos com una bola i va pregar perquè cap asteroide no topés amb el seu, perquè allò seria la fi del seu viatge i segurament de la seva vida. Quan va haver passat la pluja d’asteroides, va aixecar el cap i va veure que el perill no s’havia acabat, ara era atreta per un forat negre, aquest cop no tenia escapatòria. La casualitat va fer que aparegués una sonda espacial, d’aquelles que s’envien des de la 50

Terra per investigar planetes molt llunyans, i com que anava a poc a poc, l’Estel s’hi va poder agafar uns segons abans que el forat negre absorbís l’asteroide. La sonda tenia massa potència per ser absorbida, això ja ho havien previst els científics. Cap a on la duria, aquella sonda que l’allunyava més i més de la Terra? Es quedaria donant voltes per l’Univers fins que morís de set i de gana? I, abans d’acabar aquest pensament, va notar una pressió als peus que l’absorbia amb molta força. Ara giravoltava amb més força que quan estava a dins del cap de fibló. Podria ser que fos un forat de cuc? L’Estel recordava que el seu pare li havia parlat dels forats de cuc, però els científics encara en sabien poca cosa. Ningú no havia passat l’experiència de travessar el forat de cuc, tot eren suposicions. En tot cas, se suposava que a través del forat de cuc es podia travessar la barrera de l’espai i del temps. I això és el que li estava passant a l’Estel. Després d’un sotrac molt fort, l’Estel va perdre el coneixement. Quan va obrir els ulls, es va adonar que estava en un paisatge que li era familiar i, així que va aixecar el cap, va veure que hi havia el seu far. Quant de temps devia haver passat? Encara adolorida, va anar corrents fins al far per trobar el seu pare. Quan el pare la va veure, la va abraçar amb força perquè feia dos dies que la buscava desesperadament i ja la donava per perduda. Quan l’Estel li va explicar la seva aventura espacial, l’Esteve va fer uns ulls com unes taronges, no les tenia totes. I l’Estel, ràpidament, va treure un petit fragment de l’asteroide que s’havia guardat a la butxaca. Que content que es posaria el pare quan l’analitzés! Ara l’Estel, amb el seu telescopi, veuria l’espai d’una altra manera, i va decidir que estudiaria força per poder pilotar la seva pròpia nau espacial la pròxima vegada que tornés a fer un viatge a l’espai!

El nen de les estrelles Pseudònim: Elvis Simpson Autor: Pau Coll Bergadà Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Mestra: Maria Pereira Puerto

ixò era i no era el viatge de la cadernera, per tu un almud i per jo una barcella.

En una ciutat molt gran i fosca, hi vivia un nen que sempre estava trist, no tenia amics ni germans per poder jugar, l’única alegria que tenia era mirar el cel el dia que la nit era clara. Passava moltes hores mirant les estrelles i s’imaginava poder ser una d’elles i estar envoltat de totes les altres. El dia del seu aniversari la mare li va fer un pastís molt bonic i a l’hora de bufar les espelmes li va dir que pensés un desig. En Bernat, que era el nom del nen, va demanar convertir-se en una estrella. Al vespre, quan en Bernat es va adormir, de sobte, per la finestra, va entrar molta llum i el va despertar. Una estrella es va acostar a la finestra i va dir al nen que pugés a sobre d’ella. En Bernat es va espantar, però, quan va haver passat un moment, l’emoció de poder viatjar amb una estrella l’hi va fer pujar. L’estrella va començar a volar a una velocitat molt gran. En Bernat no s’ho creia, estava passant al costat de moltes estrelles, planetes i de tot el que hi ha a l’Univers. En Bernat va demanar a l’estrella que anessin a la lluna i així va ser. Un cop allà, en Bernat va trepitjar la superfície lunar, i va girar la vista cap a la Terra. Era un espectacle increïble, podia distingir els continents i el oceans, era el nen més feliç del món. En Bernat no estava cansat, tenia moltes de ganes de continuar el viatge. Quin seria el proper destí d’en Bernat...? Anar a fer curses al anells de Saturn, com si fos un corredor de moto GP... Després volia anar a veure Mart, el planeta més vermell de tots, però no s’hi podien acostar massa, perquè si no, es cremaven. Van veure volcans en erupció. En Bernat estava molt emocionat.

—Caram! Què pensaran tots els meus amics quan ho sàpiguen? —Però, de sobte, la tristesa va tornar al cor d’en Bernat.— Quins amics? Si segur que ningú no em trobarà a faltar! —Aleshores va pensar en la mare i el pare i va voler tornar a casa.— Però, com ho faré? Ara sóc una estrella! Per un altre costat, el pare i la mare d’en Bernat van sentir un soroll a la seva habitació, i quan van anar-hi, van adonar-se que en Bernat no era al llit. Van cridar-lo i també buscar-lo, però no el van trobar. L’endemà, i els dies següents, a l’escola el van trobar molt a faltar. Els nens i les nenes que ell pensava que no eren amics seus, que ni tan sols s’adonaven de la seva presència estaven tots molt tristos. Que poc que podia imaginar-se això, en Bernat! Mentrestant, al cel hi havia un nen que volia tornar a casa i no podia. L’estrella que el portava li va dir: —Bernat, a quin planeta vols anar? En Bernat, molt trist, va respondre: —El que jo vull ara és poder tornar a casa. —A casa? —va preguntar, sorpresa, l’estrella—. No eres tu qui volia ser una estrella? —Sí —va exclamar el nen—. Jo volia ser una estrella, però ara m’adono que hi ha coses més importants: tinc una família! —Sí, però tu recordes per què vas demanar aquest desig?

—I tant. Perquè no tenia amics i em sentia molt sol, però ara he pensat en els pares. Que malament que ho deuen estar passant sense mi! L’estrella va riure. —Per què rius? —va dir en Bernat. —Perquè per fi comences a adonar-te que els teus pares t’estimen i potser també t’adonaràs que hi ha nens que també t’estimen. —Nens? Quins nens? —Sí, nens. Has d’entendre que per tenir amics cal que tots hi posin una mica de part seva. Si tu mai no vols jugar, no vols parlar i a l’hora del pati sempre estàs llegint o mirant el cel, com vols tenir amics? T’asseguro que en tens més dels que tu et penses! En Bernat va començar a plorar desconsoladament. No podia entendre tot el que li estava passant. L’estrella va adonar-se que el nen ja havia après la lliçó. Va decidir tornarlo a casa. Al matí, quan es va llevar, se sentia la persona més feliç del món, tenia un pare i una mare que l’estimaven molt. A l’escola, es va adonar que tots els nens estaven preocupats per ell. Això que no tenia amics no era cert, era ell que no els havia sabut reconèixer. Gràcies, estrella!

RP15 Pseudònim: STARIBUS Autora: Dolors Anton i Egea Categoria: cicle superior Escola: CEIP Subirats, Lavern (Subirats) Mestra: Núria Vaqués i Colomé

l brunzit de les naus interplanetàries no deixaven dormir l’RP15. Semblava estrany, però tot i fer una dècada que vivia a Tritó, encara no s’havia acostumat al soroll de les plataformes d’enlairament que, cada matí, enviaven els tritonians a treballar als diferents satèl·lits.

Durant aquells deu anys com a tritonià s’havia anat adaptant sense problemes a la vida del nou planeta. Li agradava passar llargues estones observant el cel, gaudint de les espectaculars vistes d’Urà des de la seva habitació. I és que, per a l’RP15, Urà era únic, la seva trajectòria invertida el feia realment diferent i la seva llarga i magnífica cabellera de metà el convertia en un bonic estel matiner! —Algun dia hi aniré —pensava l’RP15. Ell i la seva germana, l’SP11, havien viscut amb la seva tia, l’EP+, durant tot aquest temps. Després de la Gran Inundació tots tres van haver d’abandonar el planeta Terra i viatjar fins a Tritó. Lamentablement, els seus pares no havien sobreviscut al gran desastre... Bé, o si més no, això era el que havien pensat fins ara. Cada matí, l’RP15 esmorzava amb la seva germana i la seva tia. Era el moment del dia que més li agradava perquè, mentre parlaven d’asteroides i de meteorits, aprofitaven per preguntar-li coses del planeta Terra i de com van arribar fins a Tritó. Sabien que l’EP+ era una gran apassionada de l’astronomia i, igual com els seus pares, havia dedicat mitja vida a l’estudi de l’espai i l’Univers. —Va, explica’ns més coses de la Terra, tia! —Però si ja us ho he explicat mil vegades! Què voleu saber? —Torna’ns a explicar per què vam marxar de la Terra —digué l’RP15. —Sí, sí, va, que ens agrada molt! —va continuar l’SP11, mentre engolia una cullerada més del iogurt vitamínic.

—Bé, com ja us he explicat alguna vegada —va fer l’EP+ amb un to pensatiu—, la Gran Inundació va ser la causa, o millor dit, la conseqüència de tot plegat. La contaminació de l’atmosfera, produïda per un abús dels combustibles fòssils, va anar perforant la capa protectora de l’atmosfera i el Sol va acabar provocant l’escalfament total del planeta. Aquest fet va produir el que ja sabeu..., la Gran Inundació. El glaç de la zona nord va desfer-se i va inundar totes les superfícies terrestres. Entre tots vam fer malbé el planeta. —I per què? —digué l’SP11, desconcertada—. Com pot ser això? —Doncs, per molt difícil que sembli d’entendre, no vam ser capaços de tenir cura d’allò que ens protegia. Ja ho veus! —Per això vam haver de marxar tan lluny, oi? —digué l’RP15. —Per això, i perquè la força de la inundació va propulsar la nostra nau lluny de l’òrbita terrestre, vam acabar absorbits per un forat negre que... —... i només van sobreviure els habitants de Tritó? —va interrompre l’RP15. —Això sembla... Però, escolta, que no teniu gana vosaltres, avui? Que no penseu acabar d’esmorzar mai més? De sobte, un missatge visual a la pantalla de la cuina va interrompre la conversa. Era del Centre Intergalàctic de Control de Nouvinguts. L’EP+ va agafar l’interlocutor manual, sabia que alguna cosa important devia estar passant, perquè mai no li enviaven missatges de la feina els diumenges al matí, tots sabien que era el seu únic dia de festa. —Sí? Digui’m? ... D’acord, vinc ara mateix! —va dir l’EP+ abans de finalitzar la comunicació amb el centre. 62

La conversa va ser breu, però ni l’RP15, ni l’SP11 sabien ben bé què passava. El que era clar és que es tractava d’algun fet inesperat. La cara de la seva tia els va preocupar. —Què passa? —va demanar l’RP15 mentre feia una mossegada a la seva supergaleta energètica. —Nois, us he de deixar, el Centre Intergalàctic de Control de Nouvinguts acaba de rebre un missatge codificat des d’una nau no tritoniana. Hauré d’anar-hi per veure de què es tracta. —Podem venir? Vaaaaaaa, si us plau... Mai no hem vingut amb tu al centre on treballes... La seva germana era una artistassa, sabia com demanar les coses perquè sempre li diguessin que sí. —D’acord, agafeu les vostres jaquetes i la motxilla que marxem de seguida. En pocs minuts van arribar al Centre Intergalàctic de Control de Nouvinguts. Era realment impressionant. Aquell centre era un dels llocs més importants de Tritó, des d’allà es controlaven tots els senyals de vida de la galàxia, i fos qui fos qui enviés un senyal, ells el rebien i el descodificaven per poder-se comunicar. La seva tia els havia explicat que el centre s’havia creat feia molts anys per buscar noves formes de vida a la galàxia. Era com un gran receptor de senyals, preparat per rebre qualsevol tipus de comunicació exterior. L’RP15 i l’SP11 estaven al·lucinats, la immensitat de la nau central era tan impressionant que no tenien prou ulls per mirar-ho tot. Hi havia molta gent treballant per ser un dia de festa, però allà la feina no parava mai, ni tan sols el diumenge.

Van seguir la seva tia per un llarg passadís fins a arribar a una sala plena d’intercomunicadors espacials i grans hologrames que anaven informant de les últimes novetats comunicatives. —Espereu-vos aquí un moment, vaig a parlar amb els meus ajudants —va dir l’EP+—. Mentrestant, podeu mirar un dels llibres visuals de noves constel·lacions que hi ha a la prestatgeria, segur que us agradaran. L’SP11 va fer un bot per anar a buscar un dels llibres de Tritó. L’RP15 va preferir treure el seu PC de butxaca per jugar una estona als «tritonews». Mentre el connectava, la seva tia va entrar a una sala envoltada de vidres i plena de pantalles amb indicadors indesxifrables. L’estaven esperant. Un agent del comandament central va començar a parlar amb ella, semblava nerviós, emocionat i no parava d’assenyalar el monitor central penjat a la paret. Era estrany, l’EP+ no es va moure de davant del monitor i l’RP15, que havia anat seguint els seus passos amb la mirada des de l’altra banda dels vidres de la sala, va veure tot el que estava passant allà dins. De sobte, la seva tia es va tombar i els va mirar. Tenia els ulls tots plens de llàgrimes, no se l’entenia parlant, però va assenyalar un monitor amb els ulls. L’RP15, que no entenia res, va mirar la pantalla i, aleshores, va ser quan ho van entendre tot. Unes lletres lluminoses omplien el monitor principal deien: SOM RAMON PUJOL I SÍLVIA VENDRELL. ESTEM ENTRANT A L’ÒRBITA DE TRITÓ. LA NOSTRA NAU TÉ PROBLEMES PER REBRE SENYALS. TRITÓ, ALGÚ ENS SENT? CANVI. 64

L’RP15 coneixia aquells noms. La seva tia els havia explicat que, quan van arribar a Tritó, tots van haver de deixar el nom de la Terra i es van haver de «batejar» de nou amb les inicials del nom i el cognom seguides per l’edat que, a partir de divuit anys, passava a ser un +. De fet, ell recordava perfectament que, abans de ser un tritonià, es deia Ramon Pujol, com el seu pare. Ara ja no en tenia cap dubte, eren vius! Els seus pares havien sobreviscut!

El misteri de l’anell de Saturn Pseudònim: Copernicat Autor: Pablo Gimeno Sarroca Categoria: cicle superior Escola: Sant Domènec de Guzman, Tarragona Mestra: Concepció Aixalà Llovet

questa història va passar aquell estiu de fa dos anys en què em vaig trencar una cama jugant a bàsquet. Un noi de l’altre equip, molt i molt gran, va relliscar i va anar a parar damunt la meva cama dreta i així va començar el pitjor estiu de la meva vida, o almenys això és el que jo em pensava. No podia fer res: ni anar a la platja, ni banyar-me a la piscina, ni passejar en bicicleta... Quin avorriment! Ah, per cert! No m’he presentat, abans: em dic Pablo, tinc deu anys i sóc un noi molt tafaner. Com ja us he dit, aquell estiu m’avorria molt i pensava que la fi del món havia arribat i l’única cosa que volia era que l’estiu s’acabés al més aviat possible. Un dia plujós i trist vaig decidir pujar a les golfes de casa i dins d’un armari vell vaig trobar un munt de llibres d’astrologia que eren del meu besavi. Quina quantitat de planetes, estels, constel·lacions...! No podia deixar de llegir un llibre darrere l’altre i cada cop m’agradava més tot allò. Quin món més interessant! Sobretot m’encantava un àlbum de fotos molt antigues de tots els planetes del sistema solar i una col·lecció de pedres que vaig trobar dins d’una capsa on deia «Meteorits». «Què deu ser això?», em preguntava, «de debò són trossos de meteorit procedents de l’espai?». La meva mare em va explicar que el seu avi era un apassionat de l’astrologia i que havia viatjat per tot el món buscant objectes interessants. Estava impressionat, l’astrologia s’havia apoderat de mi. S’apropava el dia del meu aniversari i pel meu cap rondava la idea de demanar al meu oncle Miquel un telescopi. Avui, finalment, ha arribat el gran dia i estic molt nerviós. Tanco els ulls, obro el regal tan esperat i... És un TELESCOPI!!!

Aquell mateix dia a la nit el vaig estrenar. Estava meravellat de com n’és, de gran, l’Univers. Al cap d’uns quants dies ja era capaç de distingir els diferents planetes i constel·lacions. De sobte, un dia, quan observava Saturn vaig notar quelcom estrany. Al llibre del besavi sortia amb un gran anell tot al voltant, però al telescopi no el veia, allò no quadrava. «Això no pot ser, és impossible! On deu ser l’anell de Saturn?», em vaig preguntar molt estranyat. Vaig tornar-ho a comprovar i, efectivament, es tractava de Saturn. Allò era un veritable misteri i em vaig proposar resoldre’l tot sol. Que emocionat que estava! Per començar havia de trobar el culpable i estava segur que no seria una feina gens fàcil. «Qui voldria un anell i per què?», em vaig preguntar. Era molt important fer un estudi dels planetes més pròxims a Saturn. Vaig començar per Júpiter, Urà, Neptú i Plutó, que són, juntament amb Saturn, els més allunyats del sol. Júpiter és el planeta més gran del sistema solar, té un sistema d’anells invisible des de la Terra i setze satèl·lits. És el planeta que fa la rotació més ràpida i té una atmosfera complexa amb núvols i tempestes. «Júpiter no pot ser el lladre perquè ja té els seus propis anells», em vaig dir. Urà seria el pròxim objectiu. Es tracta del primer planeta descobert a través d’un telescopi, és de color blau i verd i té onze anells. Esta molt allunyat, tant, que des d’Urà el Sol sembla una estrella més, encara que molt més brillant. «Per què voldria Urà més anells?», vaig pensar. «No, segur que no pot ser Urà. He de trobar algú que tingui motius per robar un anell a Saturn.» 70

Ara veuria si Neptú era el lladre. Aquest planeta va ser descobert gràcies a prediccions matemàtiques i és de color blau. Té uns vents que bufen més fort que a qualsevol altre planeta i poden arribar a dos mil quilòmetres per hora. Té vuit llunes i un sistema de quatre anells prims i molt poc visibles. Està tan lluny que una nau espacial ha de fer un viatge de dotze anys per arribar-hi. Rumiant i rumiant molt, tampoc no vaig trobar un motiu pel qual Neptú tingués cap interès a robar l’anell a Saturn. Havia de continuar amb les meves investigacions. Ara era el torn de Plutó, el planeta més petit i més allunyat del Sol. És l’únic que encara no ha estat visitat per una nau terrestre. Està fet de roques i gel i té un satèl·lit molt especial que es diu Caront i que sembla que està unit a Plutó per una barra invisible. L’atmosfera de Plutó es congela i cau sobre la superfície. «Llavors», vaig pensar, «si hagués robat l’anell Plutó, no li serviria de res perquè també es congelaria». No, definitivament, vaig arribar a la conclusió que Plutó no era el responsable d’aquest fet misteriós. La cosa es posava cada cop més difícil. Vaig decidir centrar-me en Mercuri, que és el planeta més proper al Sol i el segon més petit del sistema solar. Es mou molt més ràpidament que la resta dels planetes i fa la volta al Sol en menys de tres mesos. La superfície de Mercuri és semblant a la de la Lluna i el paisatge és ple de cràters. Era clar que Mercuri no tenia anells, potser li agradaria tenir-los, però em semblava que els anells de Saturn li anirien amples i li caurien. Ja no em quedaven gaires planetes per analitzar, estava desorientat i confós, cada vegada veia més lluny la solució del misteri. Fóra millor que anés a Venus, ja que és el planeta més semblant a la Terra per la seva grandària i volum, a més, els dos es van formar alhora. Es diferencien per la temperatura. La superfície de Venus és plena de volcans i de cràters, provocats per l’impacte de meteorits. L’existència de volcans em va fer pensar que la lava desfaria l’anell i, per tant, no li serviria de res, a Venus. Conclusió: tampoc no semblava el lladre. 71

Cansat i mig avorrit, vaig pensar en Mart, conegut com el planeta vermell. Els romans li van posar el nom del seu déu de la guerra. La seva superfície té illes i costes. Segons els estudis, sembla que Mart va tenir una atmosfera que podria haver permès la vida. Actualment, a Mart no pot haver-hi vida perquè el sòl és molt sec i rep massa rajos ultraviolats del Sol. És, després de Venus, l’objecte més brillant del firmament. Mart té un color vermell que el fa molt atractiu i molt envejat per tots els altres planetes. «Un anell d’un altre color? No!!! Semblaria un arbre de Nadal. Déu meu! El misteri continua sense solució.» Només em quedava un planeta: la Terra. És el nostre i l’únic que està habitat. És el més gran dels planetes rocallosos i té una gran superfície coberta d’aigua. La Terra no és una esfera perfecta, sinó que té forma de pera i, per tant, l’anell de Saturn no li quedaria bé. «Per què voldria la Terra un anell rodó?» No tenia cap sentit, segur que anava pel camí equivocat. La Terra tampoc era el lladre, segur. No sabia qui podia ser. Havia investigat tots els planetes. On podria ser? «Ja ho tinc! No he pensat en els astres o en alguna lluna, això m’amplia molt el nombre de sospitosos. No trobaré mai el lladre!», pensava una mica desanimat. «Demà hi haurà l’eclipsi i serà un bon moment per poder observar el Sol i la Lluna.» L’endemà, molt de matí, em vaig llevar i vaig començar a preparar-ho tot per poder veure l’eclipsi sense cap problema. Estava emocionat i nerviós perquè era el primer eclipsi que podria observar amb el meu telescopi nou. Havia convidat una colla d’amics a casa meva i estaven a punt d’arribar. Mentre esperava, estava mirant pel telescopi molt concentrat i vaig observar que el Sol feia un moviment estrany i que portava un objecte rodó que ningú no identificava. A la televisió i a tot arreu, tothom es preguntava què era allò que el Sol portava. Jo, de seguida, em vaig adonar que es tractava de l’anell de Saturn. 72

«Per què deu voler un anell, el Sol?», vaig pensar. Quan la Lluna es va posar davant del Sol es va fer de nit un moment i després el Sol ja no portava l’anell i... sorpresa!!!, era la Lluna qui el portava i li esqueia d’allò més bé. De seguida vaig comprendre el que havia passat: el Sol es volia casar amb la Lluna i no tenia cap anell de compromís i llavors, com que Saturn en tenia molts, el Sol en va agafar un, el més brillat i bonic i el va regalar a la Lluna. Per fi el misteri estava resolt!

M’ha tocat la rifa! Pseudònim: Ònix Autora: Maria Vázquez Espot Categoria: cicle superior Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Mestra: M. Pilar Blanes Cortada

uan va sortir la meva bola em pensava que em desmaiaria allà mateix. Mira que n’era, de gros, el bombo! I mira que n’hi havia, de boles, a dins! I va sortir justament el meu nombre, el 1.747. A mi, que no m’havia tocat mai cap rifa! Va sortir el meu nombre i onze més, els nombres dels dotze nens i nenes d’entre deu i dotze anys que serien els primers infants a trepitjar la Lluna. Una bogeria! I el que encara és més fort: una de les altres afortunades va ser la meva amiga Galilea. Dic que és molt fort, perquè al sorteig hi participaven més de deu mil nens i nenes d’arreu del món, i sent així, que la rifa toqués a dues nenes catalanes que, a sobre, són entre elles amigues, ja és casualitat! Que sortís el meu nombre em va fer il·lusió; que sortís també el de la Gali, encara me’n va fer més. Il·lusió, molta il·lusió! I també, canguelis, molt canguelis! Perquè una cosa és que la meva mare em digui sovint que sóc a la lluna i l’altra cosa és ser-hi de debò. És clar que si no vols, no hi vas, a la Lluna; però ja t’he dit que en tenia ganes, que em feia il·lusió. I, a més, la Gali i jo ens fèiem costat per fer-nos passar el cangueli. Anar a la Lluna és una passada! Sé que el primer home que va trepitjar la Lluna va ser un tal Amstrong, un astronauta nord-americà. Això va ser l’any 1969, és a dir, que fa la tira de temps. Això ho sé perquè m’ho han explicat, però també perquè ho vaig mirar al Google, que és aquest senyor de l’ordinador que ho sap tot o quasi bé tot, vaja. L’Amstrong va ser molt valent, perquè va ser el primer d’allunar. Ei!, què et sembla la parauleta?: allunar. Perquè això és el que farem nosaltres: allunar. S’alluna a la Lluna i s’aterra a la Terra. I hi ha molta gent que ha agafat un avió i ha aterrat on sigui del nostre planeta. Però no n’hi ha tanta que hagi agafat una nau espacial i hagi allunat a la Lluna, és clar. El cas és que aquí va començar la meva gran aventura espacial. Ja sé que si algú va pensar a fer un sorteig entre els nens i nenes del món per portarne una dotzena a la Lluna és perquè avui dia tot està controlat. Es veu que després de l’Amstrong van passar molts i molts anys abans que ningú no tornés a la Lluna. No sé què devia explicar l’Amstrong aquest. Per mi que tothom tenia cangueli. Però, de cop i volta, van començar a reemprendre els viatges llunàtics i, ara, anar de la Terra a la Lluna sembla gairebé un pont aeri. Així i tot, el viatget fa respecte, i es veu que si

s’han empescat això del concurs mundial entre nens i nenes de deu a dotze anys d’edat és perquè la gent que té por de viatjar a la Lluna la perdi i cada cop s’hi apuntin més viatgers. Tot és qüestió de negoci, diu el meu pare. Jo no entenc ben bé què vol dir, però el meu pare sap el que es diu i si ho diu ell, deu ser veritat. La qüestió és que per tenir una bola a dins del bombo, és a dir, per poder participar en el concurs, et feien moltes proves. Volien saber si eres prou valenta, si eres bona estudiant, si a casa teva et feies el llit i et preparaves l’esmorzar tu soleta..., i no sé quantes coses més. Hi va haver nens i nenes que s’hi van apuntar i no els van agafar; vull dir que no els van donar ni el nombre, ni la bola. I jo estic contenta perquè, per començar, em van triar i van posar el nombre 1.747 dins el bombo. I ara que ja sóc aprenent d’astronauta infantil, cada cop estic més entrenada i sé més coses de l’espai. Des de fa tres mesos sóc amb la Gali i deu nens i nenes més a Cap Canaveral, que és la base des d’on els Estats Units d’Amèrica llancen els seus coets i naus espacials. Aquí tenim els entrenadors i les entrenadores que ens ensenyen a viure com uns astronautes, que no et pensis que és bufar i fer ampolles. A més, amb els altres nens i nenes parlem en anglès. He après més anglès en aquests tres mesos que en tota la meva vida. Hi ha una nena japonesa molt simpàtica que es diu Keiko; la Gali i jo ens hi hem fet força amigues. Els nens també són prou divertits, però a les nenes no ens fan tant de cas. Es deuen pensar que ells estan més preparats per anar d’excursió a la Lluna. I un rave! Són una colla de beneits que només tenen el futbol al cap. Ja em diràs com s’ho faran per jugar a futbol amb la pilota o amb el que sigui quan, més enllà de l’atmosfera, ja no tinguem la força de la gravetat. Dic això, perquè, el més divertit de l’entrenament són les pràctiques a la sala sense gravitació. Genial! Superdivertit! Realment sures en l’aire. Si et descuides una mica, de seguida et trobes enganxada al sostre; això és precisament una de les coses que has d’evitar: perdre el control i quedar flotant en l’aire. Estem aprenent a desplaçar-nos per dins la nau mantenint la posició i l’equilibri. És difícil però és divertit. El primer dia que van portar-nos a la sala de gravitació, semblava una pista d’autos de xoc. No paràvem 78

de flotar per l’aire i de topar uns contra els altres. Com que anàvem amb el vestit d’astronauta, se sentien els cops que sense voler ens donàvem amb els escafandres. Els escafandres són xulíssims. És com si fossis dins d’una peixera des d’on veus totes les coses. I amb els vestits d’astronauta se’ns veu més grassonetes. I als nens, més grassonets, també, és clar. Però són uns vestits molt macos i es veu que molt i molt cars. El més curiós va ser que aquest primer dia d’assaig a la sala sense gravitació, vam acabar els dotze astronautes infantils enganxats al sostre de la nau com si fóssim xiclets. Després d’uns quants dies assajant, ja vam començar a controlar molt més. El més difícil és el menjar. Aquesta mena de pastilletes en forma de mandonguilla petita que se suposa que t’alimenta com un plat de macarrons se t’escapen de les mans i comencen a passejar-se per l’aire com si res. Semblava que cacéssim mosques. El més empanat de tots és el Willy, un nano de Washington, la capital dels Estats Units. El Willy és pèl-roig i té la cara plena de pigues. Fa cara de pinta però és bon jan. Ens feia riure a tots, perquè solia acabar els assajos al sostre de la nau. Es despistava de seguida i perdia l’equilibri i, com que és molt golafre, ja el tenies volant darrere les pastilletes. El Willy is terrible, deia l’entrenadora. Ara ja ha arribat l’hora de la veritat. Fa més de sis hores que la nostra nau espacial s’ha enlairat des de Cap Canaveral en direcció a la Lluna. L’enlairament de la nau ha estat perfecte, ens han dit. Des de llavors i fins ara, ens han deixat aixecar només un parell de vegades per desentumir-nos les cames. Jo aprofito per escriure aquestes ratlles i mirar per la finestreta del meu seient. Ara em sembla que entenc una mica això que l’Univers és infinit. Infinit i fosc com una gola de llop. Abans he vist la Terra allà baix, lluny, molt lluny. Semblava una piloteta blava. Que petit que és el món vist des d’aquí i que gran que ens sembla a nosaltres quan hi som a dins! Tots els nens i nenes estem, de moment, força tranquils. Bé, jo tinc una mica de rum-rum a la panxa. Que lluny que és la meva mare! Que consti que no m’enyoro, eh?, que aquí al costat tinc la Gali. Mare, ara sí que sóc gairebé a la Lluna. A la Lluna de veritat!

Una estrella descoberta Pseudònim: Bubu Autor: Alba Marco Leyva Categoria: cicle superior Escola: CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans Mestre: Aaró Blaya Pérez

olt lluny, però molt, molt lluny, i molt alta, però molt alta, la podràs veure. És una estrella petita, bonica i brillant. Aquesta història tracta de la descoberta d’aquesta estrella.

Al començament era una estrella com tantes altres que hi ha a l’espai, però el que la neguitejava és que no tenia nom. Des de ben petitona, tenir un nom era el que més il·lusió li feia, tot i que algunes amiguetes no entenien el perquè. Sense nom era molt més fàcil fer entremaliadures, ja que mai les més grans sabien quina havia estat: potser ha estat la de la dreta tirant amunt o potser la de l’esquerra, darrere d’aquell forat negre... Era molt difícil encertar-ho. La cosa era molt diferent si tenies un nom, tothom ja podria dir: ha estat la Miraflor, o la Picosa, ho sabrien del cert i les conseqüències serien un càstig netejant pols de meteorits o recollint trossos de cometes. Però la veritat és que en la memòria de les estrelles, que és enorme, només s’hi gravaven les aventures i les vides de les que tenien un nom, les altres passaven desapercebudes i ningú no es recordava d’elles, per més grosses i brillants que fossin. L’única manera de tenir un nom era ser descoberta per un dels éssers més estranys que vivien al planeta blau, molt afeccionats als astres i molt curiosos, així que el seu objectiu seria deixar-se descobrir per un d’aquests astrònoms. No tenia ni idea de com fer-ho, era molt lluny i ells no arribaven a veure tot l’espai, així que hauria d’apropar-s’hi, però com? Durant una bona estona, que per a nosaltres són dos dies i mig, va rumiar la manera, però no se li acudia res. Donava voltes sobre ella mateixa, es posava de panxa enlaire, d’esquena... i res, fins que en un moment donat va veure una cosa increïble: una estrella saltant d’una òrbita a una altra. Allò va ser súper! La petita estrella no sabia que podia saltar, de fet, mai no ho havia intentat. Ho va provar una vegada, dues vegades, tres vegades i res. Però es podia fer, perquè ella ho 82

havia vist. Ho va preguntar a amigues properes i li van dir que, perquè sortís bé, havia d’aprofitar els corrents còsmics que l’empenyerien amb molta força i que passaven de tant en tant. Només havia de parar l’orella, bé, és un dir, perquè a l’espai no hi ha soroll, hi ha un silenci absolut... Vull dir que s’havia d’estar molt quieta i notar la presència dels corrents per pujar-hi a sobre i canviar d’òrbita. Van passar unes quantes estones, que més o menys devien ser dues setmanes per a nosaltres, fins que va arribar el gran dia, va sentir la presència dels vents còsmics, hi va pujar a sobre, va canviar cinc vegades d’òrbita i la van apropar moltíssim al planeta blau. Les estrelles tenen una vista molt bona i ens poden veure a nosaltres des de molt lluny, fins i tot quan és de dia és excel·lent. I ella ja sabia que la missió era col·locar-se davant d’un gran telescopi, si podia ser durant una bona estona, perquè aquests éssers, tot i la seva curiositat, han de fer comprovacions, preguntes als seus col·legues, fotos, mesures i un munt de coses fins que s’adonen que el que estan veient és nou de trinca i se li ha de posar un nom bonic. La nostra protagonista va fer càlculs i es va col·locar en la trajectòria d’un gran telescopi, situat a dalt d’una muntanya molt bonica, que sobresortia per damunt dels núvols. Va instal·lar-se còmodament, amb el seu perfil bo encarat per si li feien una foto, va esperar i esperar, però aquella nit ningú no va anar a l’observatori (que és el lloc on els astrònoms observen l’espai). L’endemà va fer la mateixa feina, col·locar-se bé, posar-se a la trajectòria, tot perfecte, fins i tot hi havia persones a l’observatori. Estava molt contenta, el seu moment s’acostava i, de sobte, Mart, el planeta vermell, es va col·locar entre ella i el seu descobridor. Quina mala sort! —Ei, tu, surt del mig! —li va dir en veu alta.

La distància entre el planeta i ella era enorme, així que el planeta Mart ni se’n va assabentar. L’endemà passat, va ser una pluja de meteorits la que se li va col·locar al davant com si fos una cortina i, és clar, així no hi havia manera. Fins a tres vegades més va fallar l’estratègia i la petita estrella ja estava una mica cansada. Va fer-se amiga de Saturn, el planeta dels anells, i ell li va explicar la seva història; a ell no li va fer falta moure’s perquè el veiessin, era gran i poderós i sempre havia estat al mateix lloc. Ella va pensar que devia ser una mica avorrit sempre estar-se al mateix lloc, però considerava que tothom era lliure per fer el que volgués. Una nit que la petita estrella estava d’esquena parlant amb un cometa molt gran, va adonar-se que algú l’estava mirant i, en girar-se, va veure al final de la punta del telescopi uns ulls marronosos, molt grans i molt oberts que la miraven fixament, les galtes se li van posar vermelles del tot i li cremaven com mai. L’havien descobert!, i ella no s’havia adonat de res, no havia fet bona cara, ni havia somrigut, ni res. Només va posar-se vermella, i tenia vergonya, la mirava tota sencera, de dalt a baix, de dreta a esquerra, de costat i de cara. Quina estona més llarga se li van fer aquells minutets de res! Durant els dies següents van ser diferents astrònoms els que se la miraven, i ara també ho feien des d’altres telescopis. Se sentia com una model, ara d’aquest costat i ara de l’altre. Tot anava per bon camí, i ella pensava que li posarien un nom, com per exemple, l’estrella Màgica, o la Suprema, o la Supernova, o Margarida, que li encantava. Estava molt nerviosa i amb aquells pensaments passaven els dies. De cop i volta, una de les nits, molts dels astrònoms que l’havien mirat i remirat, es van reunir al voltant del gran telescopi i feien festa i reien, de tant en tant s’acostaven 85

i miraven pel llarg coll del telescopi, i a un d’ells, que quedava al mig de tots, li van entregar un gran pergamí i tots el van aplaudir. Sí, aquell era el seu descobridor, el gran savi entre els savis, el que la faria passar a la història de les estrelles, el que faria que sempre la recordessin. La seva aventura s’explicaria d’unes estrelles a les altres i d’uns cometes als altres, i als planetes, i els grans forats negres, i a les constel·lacions... Era meravellós tenir un nom! Però, quin era? Quin era el nom que li havien posat, quina seria la seva identitat? Havia de llegir què deia al pergamí, però estava a sobre d’una taula, i uns impedien que ho veiés, uns altres hi deixaven les jaquetes a sobre, no hi havia manera! Però n’hi va haver prou amb un moment de tranquil·litat perquè pogués llegir el seu estimat nom, es deia Denébola. Quina classe de nom era aquell? Estrella Polar sí que era un nom, Estrella del Sud, també, els que ella havia imaginat, també, però, Denébola? Va estar uns quants dies per acostumar-s’hi. En un dels seus viatges posteriors, va conèixer la Wikipedia, una estrella molt antiga que els coneixia a tots, a totes i sabia de tot. Ella li va explicar el significat del seu nom, volia dir ‘la cua del lleó’. Denébola no entenia per què li havien posat aquest nom, ja que ella era rodoneta i groga... Tampoc no eren tan bons els éssers del planeta blau posant noms!, però, al final, era el seu i per ella l’únic i propi. D’aquesta manera s’acaba la nostra història. Si mireu el cel una nit clara veureu milers d’estrelles, en queden moltes per descobrir, potser no tenen nom, llavors les podreu batejar amb el que més us agradi i aquella serà la vostra.

Un viatge a l’Univers Pseudònim: Kipling Autora: Irene Quintana Gispert Categoria: cicle superior Escola: Annexa Joan Puigbert, Girona Mestres: Teia Planas i Jordi Mullor

vui és divendres, quina nit tan estrellada! Cada cop que miro els estels, no puc deixar de pensar en l’avi Tom, que va morir l’any passat i que ara deu estar perdut en algun lloc del cel. Sempre recordaré que l’avi Tom, assegut a la vora del foc, em deia que de petit sempre hauria volgut ser astronauta. Li hauria agradat molt conèixer altres planetes, viatjar per l’Univers amb una nau espacial i descobrir el misteri de si els marcians o els extraterrestres veritablement existeixen. Ell estava convençut que els humans no érem els únics de l’Univers, que hi havia altres móns perduts que calia descobrir. Ell sempre em parlava del dia que va veure els primers astronautes que arribaven a la lluna. Era l’any 1969 i pilotaven una nau anomenada Apolo IX. Totes les televisions del món varen mostrar aquests astronautes, equipats amb un vestit de l’espai, saltant per la lluna. Aquell dia havia desitjat ser un d’ells, poder dir que els planetes no eren tan llunyans i que algun dia els podríem arribar a conèixer. Amb el temps, però, va haver de conformar-se a fer de pagès, mirar des del seu hort les estrelles i dir al seu gos, la Laica, que quan morís viuria en alguna d’aquelles estrelles. Els contes de l’avi Tom sempre em feien pensar molt. Eren molt bonics i demostraven que, malgrat no moure’s del seu hort, era un gran somiador. No viatjava amb el cos, però amb la seva ment era capaç de conèixer els espais més llunyans, de viure en altres planetes. No sé si va ser pels contes de l’avi Tom o perquè també m’agradava somiar, que un bon dia em vaig aixecar del llit i vaig dir als meus pares que volia ser astronauta. La meva mare no en va fer cap cas, i el meu pare, que bevia un cafè amb llet, em va mirar de reüll i em va dir que això no eren més que bestieses d’aquelles de l’avi Tom. Aquella mateixa tarda, a l’escola, vaig connectar-me a Internet i vaig buscar al Google si hi havia una adreça de les escoles on ensenyaven a fer d’astronauta. Vaig veure que la més important era als Estats Units, en un lloc del desert, i que tots els joves que s’apuntaven a l’escola tenien l’oportunitat de poder viatjar algun dia per l’espai. Abans, però, s’havia d’estudiar molt. No ho vaig entendre, però vaig veure que per ser

astronauta s’havia de saber matemàtiques, no només multiplicar i dividir, sinó també fer problemes molt difícils. També s’havia d’estudiar altres coses, com l’astronomia, que ens permetia conèixer els planetes, o la física, que ens deia quan passaven les coses a l’espai, quan no hi havia allò que s’anomena la força de la gravetat. Jo estava disposada a aprendre-ho tot, a passar-me hores i hores davant els llibres fins que ho sabés tot sobre els planetes i els coets de l’espai. El problema, però, no era aquest. El problema més greu era que anar a l’escola d’astronautes valia molts de diners. A casa meva no tenim diners. Amb la crisi, el meu pare s’havia quedat sense feina a la fàbrica i la meva mare, que es guanyava la vida cosint, feia uns quants dies que tenia les agulles i el didal dins d’un calaix. A l’hora de dinar només sentia queixes sobre la crisi i sobre la dificultat de tenir diners. A casa vàrem passar de menjar unes bones costelles a menjar cigrons amb cansalada. Un dia, però, vaig veure que una marca d’estrellitas proposava una rifa curiosa. Com que les patates tenien forma d’estrella, havien decidit que donarien un premi a algun nen o nena perquè pogués estudiar per ser astronauta i viatjar fins a les estrelles. Un dia li vaig demanar un euro al meu pare per comprarme’n una bossa i, després d’arronsar el nas, me’l va donar. No se si va ser la sort o va ser el meu avi des del cel que va fer quelcom, però aquell dia, per sorpresa de tothom, vaig guanyar el premi. No podia creure-m’ho! Em tremolaven les cames! Ho vaig dir als meus pares i es pensaven que els prenia el pèl. No va ser fins un dia que varen venir a casa els representants de l’escola d’astronautes que varen començar a creure-s’ho. Vaig fer les maletes, em vaig acomiadar de tota la família i vaig marxar cap a Amèrica. L’escola era com els col·legis de Harry Potter, estava ple de nois i noies que volien ser astronautes. De seguida vaig fer dos amics, en John i la Mary. Eren dos nois americans que parlaven anglès i que em varen ajudar molt. El més dur de l’escola no eren les classes de matemàtiques, sinó els exercicis que havíem de fer. Cada dia teníem tres hores de formació física: havíem de córrer, pujar muntanyes, fer curses amb bicicleta i aprendre a saltar. Un dia ens varen posar en una nau i ens varen dir que faríem pràctiques per aprendre a moure’ns en un món en el qual no hi havia gravetat.

No ens ho crèiem, però varen buidar la nau d’oxigen i varen posar-la al mateix nivell de l’espai. Els nostres cossos no pesaven, semblava una ploma i no sabia com m’havia de moure. Durant uns dies, vàrem fer exercicis i finalment vàrem aprendre a moure’ns sense gravetat. Un altre tema era el menjar. Dins d’una nau no podíem emportar-nos ni botifarres, ni bistecs, ni grans peixos. Tot havia de conservar-se molt de temps i no havia d’ocupar gaire. Ens vàrem acostumar a menjar pastilles que tenien concentrat de menjar. Provaves una pastilla i era com si et mengessis un pollastre amb patates, unes altres tenien gust de canelons i les que més m’agradaven eren les que tenien gust de pizza margarida. Després de tres anys d’assaig a l’escola, va arribar finalment el dia que ens havíem d’enlairar i arribar a l’espai. A mi em va tocar viatjar dins d’una nau que es deia Saturn 13 i que havia d’arribar al planeta Mart. El viatge duraria dos anys i durant aquest temps no veuria la meva família. No posaríem els peus al planeta, però li faríem moltes fotografies. El moment abans de sortir estava molt nerviosa. Havia llegit que un dia una nau, quan va enlairar-se, es va cremar i varen morir tots els astronautes. Jo no volia que passés i vaig concentrar-me molt. Finalment, la nau es va alçar i no m’ho podia creure. Havia anat amb avió, havia viatjat amb helicòpter i amb globus, però amb una nau de l’espai era tota una gran aventura. Varen passar els dies i vaig començar a avorrir-me una mica. No tot era divertit, cada dia era semblant a l’altre. Un dia, però, quan estava amb els altres astronautes enmig de les estrelles, vaig pensar que havia tingut molta sort. Era una nena astronauta i això m’havia dut a estar en contacte amb l’infinit. Mentre mirava les estrelles vaig veure a l’horitzó un rostre que m’era conegut. Era la cara del meu avi, que vivia al cel. Ell des d’allà no parava de dir-me: —Filla meva, ho has aconseguit! Ho has aconseguit! Aquell dia sí que vaig ser feliç i vaig trobar un veritable sentit al fet de trobar-me sola enmig de l’Univers. Gràcies al meu avi, era la reina de l’Univers. 91

Escoles participants al Sisè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Àgora Masia Bach, Sant Esteve Sesrovires CEIP 3 d’Abril, Móra la Nova CEIP Agnès Armengol, Sabadell CEIP Amat i Verdú, Sant Boi de Llobregat CEIP Annexa - Joan Puigbert, Girona CEIP Antaviana, Barcelona CEIP Antònia Simó Arnó, Almacelles CEIP Arraona, Sabadell CEIP Bages, Manresa CEIP Bogatell, Barcelona CEIP Bora Gran, Serinyà CEIP Brasil, Barcelona CEIP Camps Elisis, Lleida CEIP Can Palmer, Viladecans CEIP Carles de Fortuny, Esponellà CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Castell de Farners, Santa Coloma de Farners CEIP Catalònia, Barcelona CEIP Ciutat de Reus, Reus CEIP Cristòfor Mestre, Vilafranca del Penedès CEIP de Butsènit - ZER El Sió, Butsènit d’Urgell CEIP de Pràctiques I, Lleida CEIP de Salou, Salou CEIP de Torrebesses - ZER L’Eral, Torrebesses CEIP del Montgoi - ZER Poblet, Vilaverd CEIP del Soleràs, El Soleràs CEIP Doctor Arruga, Begur CEIP Doctor Carulla, Arbúcies CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Doctor Vicenç Ferro, Viladecans CEIP El Bruc - ZER Tres Branques, El Bruc CEIP El Diví Mestre - ZER Terra Alta Nord, Vilalba dels Arcs CEIP El Dofí, Premià de Mar CEIP El Drac, Pacs del Penedès CEIP El Montcau - ZER Subirats, Ordal-Subirats CEIP El Pi, Sant Pere de Ribes CEIP El Tormo - ZER Ribera d’Ebre Nord, La Torre de l’Espanyol 92

CEIP El Turó, Masquefa CEIP El Verger, Garcia CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Els Vinyals, Lliçà de Vall CEIP Enxaneta, Valls CEIP Espígol - ZER Riu Ondara, Tornabous CEIP Estel, Molins de Rei CEIP Eugeni d’Ors, Valls CEIP Folch i Torres, Esplugues de Llobregat CEIP Font del Roure, Masquefa CEIP Font Rosella, Sabadell CEIP García Lorca, Santa Margarida de Montbui CEIP Gaudí, Sabadell CEIP General Prim, Reus CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Guillem de Montrodon-Sant Miquel dels Sants, Vic CEIP Guillem Fortuny, Cambrils CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Isaac Peral, Terrassa CEIP Jacint Verdaguer, Tàrrega CEIP Joan Ardèvol, Cambrils CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Joan Perucho - ZER Els Ceps, Albinyana CEIP Joaquim Palacín, Bellvís CEIP Joc de la Bola, Lleida CEIP José Echegaray, Martorell CEIP Josep de Ribot i Olivas - ZER Canigó, Vilamalla CEIP Josep Riba, La Serra d’Almos (Tivissa) CEIP Josep Veciana (Perafort), Perafort CEIP La Caixa, Barcelona CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP La Minerva, Calella CEIP La Torre, La Torre de Claramunt CEIP L’Aixart, Cervià de Ter CEIP L’Alzina, Molins de Rei CEIP L’Aulet, Celrà CEIP Les Eres, Creixell

CEIP Les Eres - ZER Ribera d’Ebre Nord, Vinebre CEIP Les Flandes, Piera CEIP Les Muralles, Montblanc CEIP Les Roques Blaves, Esparraguera CEIP L’Estel - ZER Vent Serè, Castellnou de Seana CEIP Lluís Viñas i Viñoles, Móra d’Ebre CEIP Lola Anglada, Esplugues de Llobregat CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Marià Galí Guix, Terrassa CEIP Marinada - ZER Vent Serè, Vilanova de Bellpuig CEIP Marta Marta, Viladecans CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Mas Masó, Salt CEIP Mestral, L’Hospitalet de l’Infant CEIP Miguel Utrillo, Sitges CEIP Miquel Martí i Pol, Barberà del Vallès CEIP Montcau, Gelida CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Cornellà de Llobregat CEIP Octavio Paz, Barcelona CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Patronat Pau Vila, Parets del Vallès CEIP Pedralta, Santa Cristina d’Aro CEIP Pere Torrent, Lloret de Mar CEIP Pilarín Bayés, Les Fonts CEIP Pins del Vallès, Sant Cugat del Vallès CEIP Pompeu Fabra, Sant Adrià de Besòs CEIP Pont de la Cadena, Molins de Rei CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Puig Cavaller, Gandesa CEIP Puigberenguer, Manresa CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Rafael Casanova, Sant Boi de Llobregat CEIP Ramon Llull, El Prat de Llobregat CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Sagrada Família, Barcelona CEIP Salvador Espriu, Granollers

CEIP Salvador Lluch, Gavà CEIP Salvador Vilarrasa, Besalú CEIP Sant Gil, Torà CEIP Sant Joan, Benavent de Segrià CEIP Sant Jordi - ZER Femosa-Set, Puigverd de Lleida CEIP Sant Jordi - ZER Subirats, Sant Pau d’Ordal CEIP Sant Miquel, Cornellà de Llobregat CEIP Sant Sebastià, Els Pallaresos CEIP Sant Sebastià - ZER Requesens, Sant Climent Sescebes CEIP Santa Cecília - ZER Les Salines, Boadella d’Empordà CEIP Sesmón d’Oló - ZER Gavarressa, Santa Maria d’Oló CEIP Sobirans, Arenys de Munt CEIP Subirats - ZER Subirats, Lavern CEIP Teresa Godes i Domènech - ZER El Montmell, El Montmell CEIP Teresa Miquel i Pàmies, Reus CEIP Torres Jonama, Mont-ras CEIP Ull del Vent, La Bisbal del Penedès CEIP Valldeflors, Tremp CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Jesús Maria, Badalona Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Mare de Déu del Carme, Santa Coloma de Queralt Col·legi Maristes Montserrat, Lleida Col·legi residencial l’Arboç, L’Arboç Col·legi Sant Rafael, La Selva del Camp Col·legi Vedruna, Terrassa Cultura Pràctica, Terrassa Escola Canigó, L’Hospitalet de Llobregat Escola Casals-Gràcia, Manlleu Escola Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Garbí, Esplugues de Llobregat Escola IPSE, Barcelona Escola Joviat, Manresa 93

Escoles guanyadores de les cinc edicions Escola Maria Rosa Molas, Reus Escola Montagut, Vilafranca del Penedès Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Mowgli, Igualada Escola Parroquial Nostra Senyora de Montserrat, Rubí Escola Pia de Moià, Moià Escola Pia d’Olot, Olot Escola Pia Sant Antoni, Barcelona Escola Ramon Llull, Barcelona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Sant Gregori, Barcelona Escola Shalom, Barcelona FER (Associació de famílies per una educació responsable), Mediona Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona La Vall, Bellaterra Mare de Déu del Lledó, Valls Mare de Déu del Roser, Barcelona Mare de Déu del Socós, Agramunt Nostra Senyora del Carme, Balaguer Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Princeps 23 d’Abril, Barcelona Puigcerver, Reus Sagrada Família, Sabadell Sagrats Cors, Torelló Sagrats Cors, Sant Hipòlit de Voltregà Saint George’s School, Fornells de la Selva Sant Feliu, Cabrera de Mar Sant Josep, Sant Boi de Llobregat Sant Josep-Teresianes, Barcelona Singuerlín, Santa Coloma de Gramenet Terraferma, Alpicat

2004 Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona 2005 CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser; Barcelona Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

2006

2008

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Mare de Déu del Roser, Barcelona

CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

2007

2009

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

Índex El Sol té la grip.....................................................................................................................7 Una gran aventura.............................................................................................................11 La petita estrella.................................................................................................................15 Quina bona sort! ...............................................................................................................19 Un somni planetari............................................................................................................25 Com varen néixer els planetes..........................................................................................31 L’estrella perduda...............................................................................................................35 Un amor universal.............................................................................................................41 Estel fugaç..........................................................................................................................47 El nen de les estrelles.........................................................................................................53 RP15....................................................................................................................................59 El misteri de l’anell de Saturn...........................................................................................67 M’ha tocat la rifa!..............................................................................................................75 Una estrella descoberta......................................................................................................81 Un viatge a l’Univers.........................................................................................................87 96