Contes dels drets dels infants

Contes dels per canviar drets dels infants el mรณn

Contes dels drets dels infants

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: maig de 2019 © dels textos: els diversos autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés Editen: Editorial Mediterrània, SL Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Obra Social Sant Joan de Déu Puiggarí, 5-7, 4t 08014 Barcelona Tel. 93 253 21 36 obrasocial@solidaridadsjd.org www.solidaritat.santjoandedeu.org Realització editorial i maquetació: Ormobook Disseny: Albert Pérez ISBN: 978-84-9979-648-2 DL: B 14484-2019 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Un any més és un plaer presentar-vos el llibre il·lustrat que recull els contes guanyadors d’aquesta setzena edició. El llibre que teniu entre les mans recull els 19 contes escollits pel jurat, a qui volem agrair la bona feina feta. Però per a nosaltres, tots els qui hi heu participat, en sou guanyadors. Ens emociona veure com, any rere any, centenars de grupets, de petites comunitats, us reuniu i treballeu per crear una obra literària.

L’experiència creativa és única i bonica.

Per això cal felicitar-vos i agrair a totes les i els mestres que us acompanyen en aquest procés de descoberta.

Aquest any, en què molts nens i nenes heu escrit sobre la realitat d’infants que no tenen escola, és un bon any per parar-nos a pensar en això.

El conte no deixa de ser la punta de l’iceberg d’un treball molt més profund i invisible que feu cada dia a les aules. Un treball que contribueix a fomentar la reflexió, remoure pensaments i crear ciutadania crítica. I res d’això seria possible sense la gran xarxa d’escoles i mestres que dia rere dia treballeu per fer un món millor. Com a entitat que ens dediquem a cuidar els més vulnerables, comptar amb vosaltres és un gran regal.

Finalment, ens queda només fer 3 coses: felicitar els guanyadors i guanyadores, agrair a la Pilarín els dibuixos tan fantàstics que ha fet per acompanyar les vostres històries i convidar-vos a gaudir de la lectura.

Oriol Bota Director de l’Obra Social Sant Joan de Déu

Un premi que genera un estudi

La riquesa de mirades que ens ofereixen els infants a través dels seus contes ens va fer pensar fa anys com d’interessant seria que algú analitzés i posés en valor tota aquesta informació.

Per això, cada any elaborem, en col·laboració amb una persona experta, un estudi sociològic que esdevé una eina educativa per a mestres i famílies, per entendre com veuen i viuen els més petits cada temàtica.

L’estudi d’enguany sobre Els drets dels Infants serà elaborat per Ana Novella, professora de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Experta en drets de la infància, un dels seus reptes actuals de treball és el dret a la participació d’infants i de joves en àmbits com ara l’escola, el lleure o la ciutat.

I el penjarem al web a partir de setembre de 2019.

Trobareu tots els contes i estudis publicats a: www.premipilarinbayes.org

Escoles participants al setzè Premi Pilarín Bayés

Centro Escolar San Francisco, BARCELONA / Col·legi Claret, SABADELL / Col·legi El Carme, TARRAGONA / Col·legi Immaculada Concepció, BARCELONA / Col·legi Immaculada Concepció Horta, BARCELONA / Col·legi Jesús Maria, BADALONA / Col·legi Jesús Maria i Josep, BARCELONA / Col·legi Jesús Salvador, SABADELL / Col·legi Mare de Déu de Montserrat, LES BORGES BLANQUES / Col·legi Maria Rosa Molas, REUS / Col·legi Maristes Montserrat, LLEIDA / Col·legi Sagrada Família, TORTOSA / Col·legi Salesià Sant Joan Bosco, BARCELONA / Col·legi Sant Domènec de Guzman, TARRAGONA / Col·legi Santíssima Trinitat, BADALONA / Col·legi Singuerlín, SANTA COLOMA DE GRAMENET / Escola El Serrallo, TARRAGONA / Escola Acadèmia Apiària, PIERA / Escola Anselm Clavé, RIPOLLET / Escola Anton Busquets i Punset, CALDERS / Escola Arrels Blanquerna, BADALONA / Escola Bac de Roda, BARCELONA / Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, LES FRANQUESES DEL VALLÈS / Escola Campderrós, VALLIRANA / Escola Can Besora, MOLLET DEL VALLÈS / Escola Carles III, SANT CARLES DE LA RÀPITA / Escola Carrilet, PALAFRUGELL / Escola Casa Nostra, PORQUERES / Escola Castell de Dosrius, DOSRIUS / Escola Catalònia, BARCELONA / Escola Col·legis Nous, MOLLET DEL VALLÈS / Escola Consol Ferré, AMPOSTA / Escola Cultura Pràctica, TERRASSA / Escola Doctor Ferrer Artés, ARTÉS / Escola Doctor Joaquim Salarich, VIC / Escola Dominiques Vallirana, VALLIRANA / Escola El Diví Mestre, VILALBA DELS ARCS / Escola Els Estanys, PLATJA D’ARO / Escola Els Grecs, ROSES / Escola Els Secallets, EL VENDRELL / Escola Els Valentins, VILAMACOLUM / Escola Enric Grau i Fontseré, FLIX / Escola Espiga, LLEIDA / Escola Gafarró, LLUÇÀ / Escola Guixot, SABADELL / Escola Ignasi Iglesias, TORDERA / Escola Joan Ardèvol, CAMBRILS / Escola Joan Baptista Serra, ALCANAR / Escola Joan de Margarit, LA BISBAL D’EMPORDÀ / Escola Joan Maragall, RUBÍ / Escola Joan XXIII, BALENYÀ / Escola Joan XXIII, BARCELONA / Escola Joaquim Ruyra, BLANES / Escola La Bòbila, CAMBRILS / Escola La Closa, ESTERRI D’ÀNEU / Escola La Draga, BANYOLES / Escola La Florida, SANTA PERPÈTUA DE MOGODA / Escola La Ginesta, CASTELLDEFELS / Escola La Immaculada, VILASSAR DE DALT / Escola La Muntanya, AIGUAFREDA / Escola la Roureda, TORDERA / Escola La Vila, PALAMÓS / Escola Laia, BARCELONA / Escola Les Arrels, MOLLERUSSA / Escola Les Arrels, SALT / Escola Les Arrels de Salt, GIRONA /

Escola Les Pinediques, TARADELL / Escola L’Estel, CASTELLNOU DE SEANA / Escola Llorens Artigas, BADALONA / Escola Manyanet, MOLINS DE REI / Escola Mare de Déu de Montserrat, CASTELLBISBAL / Escola Mare de Déu de Núria, RIBES DE FRESER / Escola Mare de Deú del Roser, BARCELONA / Escola Maria Borés, LA POBLA DE CLARAMUNT / Escola Marta Mata, GIRONA / Escola Mediterrània, LES ROQUETES / Escola Mestre Agustí Barberà, AMPOSTA / Escola Mogent, MONTORNÈS DEL VALLÈS / Escola Montalbà, PREIXANA / Escola Mont-Cós, MONTAGUT I OIX / Escola Montessori Palau Figueres, FIGUERES / Escola Montmany, FIGARÓ / Escola Montseny, MOLLET DEL VALLÈS / Escola Montseny, SANT JUST DESVERN / Escola Parc del Saladar, ALCARRÀS / Escola Pare Ramon Castelltort, IGUALADA / Escola Pau Casals, MONTMELÓ / Escola Pau Casals, EL VENDRELL / Escola Pere Virgili, VILALLONGA DEL CAMP / Escola Pia Balaguer, BALAGUER / Escola Pompeu Fabra, EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT / Escola Pràctiques, BARCELONA / Escola Princesa Làscaris, CASSERRES / Escola Puig Cavaller, GANDESA / Escola Ramon Llull, BARCELONA / Escola Ramon Macip-Dolors Granes, CARDEDEU / Escola Riumar, DELTEBRE / Escola Sagrada Família, BARCELONA / Escola Salvador Espriu, GRANOLLERS / Escola Sant Cristòfol, LES PLANES D’HOSTOLES / Escola Sant Josep, TERRASSA / Escola Sant Martí, BARCELONA / Escola Sant Miquel, EL PLA DE MANLLEU / Escola Sant Pau, SANT POL DE MAR / Escola Sant Sebastià, NULLES / Escola Santa Creu, ANGLESOLA / Escola Santa Maria de Cervelló, CERVELLÓ / Escola Santa Teresa-Ganduxer, BARCELONA / Escola Setelsis, SOLSONA / Escola Sinera ARENYS DE MAR / Escola Teresa Altet, RUBÍ / Escola Teresa Bergadà, ALGUAIRE / Escola Vedruna Girona, GIRONA / Escola Vedruna Sagrat Cor, TARRAGONA / Escola Vedruna Sant Sadurní, SANT SADURNÍ D’ANOIA / Escola Vedruna Tàrrega, TÀRREGA / Escola Vidal i Abad, VILALLER / Escola Virolai, BARCELONA / Escola La Salle, MANRESA / Escola Arrels Esperança, BADALONA / Escola FEDAC Canet, CANET DE MAR / Escola FEDAC Vic, VIC / GRESOL International-American School, TERRASSA / Institució Montserrat SCCL, BARCELONA / Institut Escola Pi del Burgar, REUS / Saint George’s School, FORNELLS DE LA SELVA / Saint Nicholas School, BARCELONA / SEK International School Catalunya, LA GARRIGA / ZER Baix Camp Nord, L’ALEIXAR

Contes guanyadors del setzè Premi Pilarín Bayés

Cicle inicial (6 - 8 anys)

Cicle mitjà (8 - 10 anys)

L’estruç que volia anar a l’escola

El color de la primavera

Pseudònim: La classe de la Lluna Escola Sant Josep de Terrassa

Pseudònim: Els ecologistes Escola Arrels Blanquerna de Badalona

p. 13

p. 43

El dret d’anar a l’escola

El gran viatge de l’Àlex

Pseudònim: Els llops Escola Les Pinediques de Taradell p. 19

La Fiona vol anar a l’escola Pseudònim: Classe de l’espai Escola Manyanet de Molins de Rei p. 25

Pseudònim: El fantasma poruc Col·legi Santa Teresa-Ganduxer de Barcelona p. 49

La història de l’avi Jordi Pseudònim: Sabates ràpid Col·legi Santa Teresa-Ganduxer de Barcelona

No m’agrada el meu nom

p. 57

Pseudònim: Rateta Escola Pare Ramon Castelltort d’Igualada

La finestra que va canviar la meva vida

p. 31

Portem l’aigua a l’Àfrica!

Pseudònim: Aventurers i aventureres Escola Jesús Salvador de Sabadell p. 37

Pseudònim: Caminem lluny Escola Manyanet de Molins de Rei p. 65

Somiant vam descobrir els drets dels infants Pseudònim: Els aventurers Escola La Bòbila de Cambrils p. 71

La història de l’àvia Teresina Pseudònim: Teresino Escola Princesa Làscaris de Casserres p. 77

Cicle superior (10 - 12 anys)

Educació especial (6 - 12 anys)

Rim, la filla dels núvols

Un viatge inesperat

Pseudònim: Maitea Col·legi Sagrada Família de Tortosa

Pseudònim: Els follets Escola Montseny de Mollet del Vallès

p. 83

p. 125

El meu amic Pau

Un dia amb sort

Pseudònim: Els amics del Pau Saint Nicholas School de Barcelona p. 91

Pseudònim: Els caçafantasmes Escola Mediterrània de Les Roquetes p. 131

Dos nens que van lluitar per guanyar Pseudònim: Apocalipsis 1234 Saint George’s School de Fornells de la Selva p. 99

El somni d’en Sam Pseudònim: Sedrik Saint George’s School de Fornells de la Selva p. 107

Del dret i del revés Pseudònim: Montcada Institució Montserrat SCCL de Barcelona p. 113

Futura jo Pseudònim: Nit Escola Vedruna Sagrat Cor de Tarragona p. 119

El jurat del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes està format per: Pilarín Bayés, Jordi Albertí, Diana Casellas, Bruno Cesena, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Eduard Marcet, Meritxell Margarit, Laura Mateu, Marta Pomés i Laura Rubio.

L’estruç que volia anar a l’escola

Pseudònim: La classe de la Lluna Autors/es: Mario Blanco Jiménez, Ainhoa Campos Pérez, Eva Campos Pérez, Victor Casas Tórtola, India Corcobado Doya, Rubén Fadrique Luque, Helena Flores Fernández, Alba Garvín Mesa, David Guixé Amores, Paula Herrero González, Judith Jiménez Roldán, Gerard López Fernández, Eric Martín Campos, Aiora Martínez Durán, Alan Martínez Luque, Unai Martínez Ruiz, Náyade Mota Díaz, Coral Peñalver Fernández, Rocio Plaza Andrés, Jenaro Rodríquez Camacho, Noa Rodríguez Gómez, Dafne Rodríguez Quintana, Miranda Ruiz Iborra, Luna Ruz Gaona, Marta Torres San Pelayo, Roger Verdera Perera, Eric Villas Llinares Categoria: Cicle inicial Escola: Sant Josep, Terrassa Mestra: Maria Dolors Gibert

Fa molt de temps, a l’Àfrica, en un país anomenat Kenya, va passar una cosa que va canviar, per sempre, la vida dels més petits de la sabana.

Els protagonistes d’aquesta increïble història són una colla de cadells que llavors anaven junts a l’escola. Una escola per a animals, és clar. En concret cinc: un elefant, una zebra, una hiena, una lleona i un guepard. Tots ells vivien a la sabana i cada matí es trobaven bevent aigua a la vora del riu Mara, d’on sortien junts per anar a l’escola. Allà els esperava la mestra, una girafa molt saberuda, que els ensenyava a llegir i a escriure, però també a respectar-se i a estimar-se.

El camí fins a l’Escola Quadrúpeda era llarg, gairebé tres hores esgotadores travessant la sabana sota un sol asfixiant, i evitant els perills de ser atacats pels seus depredadors.

En el trajecte, es trobaven altres animals que també feien el mateix camí, o que simplement vivien per allà, com era el cas del petit estruç.

—On aneu? —els preguntava cada dia.

—A l’escola —contestaven ells sense aturar-se.

—Què aneu a fer a l’escola? —els va preguntar un dia. I en sentir aquesta pregunta, es van aturar tots cinc.

—Anem a aprendre a llegir. Volem ser grans i savis, com els nostres pares i les nostres mares —van contestar-li a l’estruç, que no havia anat mai a l’escola.

– 14 –

– 15 –

—Us puc acompanyar un trosset? —va demanar-los l’estruç.

—Com vulguis —li van contestar tots cinc.

Va fer un bon tros de camí amb ells, sense deixar de preguntar coses de l’escola: com es deia la mestra, si era difícil aprendre totes les lletres, si tenien estona per jugar... I així, cada dia els acompanyava un trosset més, sense deixar de parlar, i d’aquesta manera es van fer grans amics. Però, quan veien el coll de la mestra sortir per damunt dels arbres, s’acomiadaven de seguida fins l’endemà.

Un dia, la mestra els va preguntar qui era aquell animal que els acompanyava. I el guepard, ràpidament, va respondre-li que era l’estruç, un nou amic que havien fet pel camí.

—Podria venir amb nosaltres a l’escola? —va preguntar la hiena.

—No, això és impossible. Ell no és com nosaltres, només té dues potes —va contestar la mestra.

—Però és molt ràpid i té moltes ganes d’aprendre —va dir l’elefant.

La girafa no sabia que dir, les normes eren les normes i no es podien trencar. En aquella escola mai havia entrat cap animal de dues potes. Per què havia de canviar ara?

A l’hora del pati, tots els animals de l’escola van estar discutint el problema de l’estruç. N’hi havia que ho trobaven un disbarat que entrés a l’escola un animal tant diferent, d’altres asseguraven que portaria la desgràcia, i alguns pensaven que si no – 16 –

s’havia fet mai no se’n podia saber les conseqüències. La mestra en veure tan rebombori els va fer entrar a classe i els va reunir en assemblea.

—A veure, qui em vol explicar el que està passant? —va dir la girafa una mica empipada.

Llavors, la zebra, que amb la seva gran oïda ho havia sentit tot, li va explicar les diferents opinions que hi havia sobre el cas de l’estruç. La mestra, veient el problema, els va proposar votar per saber si l’estruç podia entrar a l’escola o no. I així ho van fer.

I sabeu què? Va guanyar la proposta del sí. I tots ho van acceptar. Potser seria difícil, no ho sabien, però ho havien de provar.

La lleona va córrer a portar-li la notícia al petit estruç, i la nova es va anar escampant per tota la sabana. Des d’aquell moment, tots els més petits de cada casa van voler anar a l’escola, que es va anar fent gran. I van haver de contractar més mestres, de dos i quatre potes, amb pèl o plomes, pelats o peluts, amb dents o sense...

I l’Escola Animal, que així és com la van anomenar de nou, es va convertir en l’escola de tots i totes les bèsties petites de la sabana amb ganes d’aprendre.

– 17 –

El dret d’anar a l’escola

Pseudònim: Els llops Autors/es: Marc Ballús, Nil Bou, Queralt Carné, Abril Escobar, Marco Font, Duna García, Maiol Giravent, Guim Guerrero, Aniol Huguet, Mateusz Markiewicz, Antonia Momoc, Jana Morcillo, Núria Padilla, Ferran Picanyol, Pol Puigbó, Oriol Pujol, Iona Reig, Eloi Rodríguez, Roger Simó, Prabhnoor Singh, Arlet Xifré Categoria: Cicle inicial Escola: Les Pinediques, Taradell Mestra: Montserrat Barris

Hi havia una vegada una nena que es deia Fahmida que vivia amb els seus pares i quatre germans, dos nens i dues nenes. Ella era la segona, el germà més gran era en Fahim. La Fahmida tenia enveja del seu germà, no perquè fos el més gran, ni perquè pensés que els seus pares l’estimessin més que a ella, ni perquè fos més llest, ni més fort... Tenia enveja d’ell perquè era un nen i podia anar a l’escola. A ella li hauria agradat tant poder-hi anar! Però això no era possible, ni per a ella ni per a cap altra nena. Ella havia d’ajudar la mare en les coses de casa i cuidar els germans més petits.

En Fahim ja havia après a llegir i a escriure. A vegades portava a casa un quadern on hi havia una mena de dibuixos estranys, que s’ajuntaven o se separaven i estaven tots posats en ratlles rectes. La Fahmida s’ho mirava amb curiositat i no entenia com podia ser que el seu germà pogués desxifrar tot allò.

Quan podia, li agafava el quadern d’amagat i intentava retenir en el seu cap aquelles formes per pensar-hi i endevinar què podien significar.

Abans d’adormir-se, quan hi havia tranquil·litat a casa seva, ella recordava algunes formes i els buscava un sentit.

La M li semblava una muntanya. La S, una serp. La O, un sol. La C, la lluna. La Z, un llamp. La T, un pic. La A, una estrella. La X, una creu. La H, un mur. La I, un pal. Quan veia un punt, s’imaginava que era una mosca o una formiga...

Un dia va decidir que escriuria un conte per al seu germà.

D’aquesta manera el volia convèncer que era prou intel·ligent per aprendre a llegir i a escriure. Esperava que llavors ell li’n volgués ensenyar.

– 20 –

Després de rumiar-hi molt, finalment va posar: .MS.ISOZ.MXH.HT.SCA La Fahmida tota satisfeta, li va dir al seu germà que li havia escrit un conte i li va donar el paper. Quan en Fahim se’l va mirar, es va posar a riure i va dir que allà no hi deia res.

La Fahmida se’n va anar molt dolguda a plorar en un racó on ningú no la veiés. Van passar uns dies i en Fahim veia que la seva germana encara estava trista. Per animar-la, va treure el paper del conte que li havia escrit i li va dir que ell no el sabia llegir, però que li agradaria escoltar que deia la seva història.

La Fahmida li va explicar: «Hi havia una vegada una mosca que anava volant per una muntanya. Tot d’una li va sortir una serp que va treure una llengua molt llarga i se la volia menjar. La mosca per defensar-se, li va tirar un pal però la serp continuava perseguint-la. Així que va volar molt alt en direcció al sol, però no veia el sol enlloc perquè el tapava una tempesta.

De cop, un llamp va travessar el cel i la mosca va pensar que era millor tornar cap a la muntanya. Pel camí es va trobar un cartell que deia «Prohibit passar perquè estan construint un mur». La mosca no ho va entendre i va continuar volant. Va voler descansar sobre el mur i se li va enganxar una pota. Per sort, es va poder alliberar fent servir un pic que els treballadors s’havien deixat. La mosca estava preocupada perquè no sabia on anar, encara tenia por de trobar-se la serp. En aquell moment va mirar cap al cel, va veure que hi havia la lluna i les estrelles i va pensar que no havia de patir perquè a la nit les serps s’amaguen».

– 22 –

En Fahim va escoltar amb molta atenció i, quan la seva germana va acabar de parlar, li va dir que el conte li havia agradat molt, que li agradaria poder-la ensenyar a llegir i a escriure perquè la gent pogués conèixer aquella i altres històries que ella s’inventés. Aquestes paraules van fer molt feliç la Fahmida.

– 23 –

La Fiona vol anar a l’escola

Pseudònim: Classe de l’espai Autors/es: Júlia Abril Nusas, Irene Alonso Fernández, Maria Cagigal Martínez, Valentina Cardona Gimeno, Ivan Circujano Velázquez, Helena Compte Moya, Marc Dachs Llauradó, Martina Del Estal López, Biel Domenech Sanchez, Anna Fisher Lacueva, Aina Gomà Escardó, Unai Guerrero Bastida, Àlex Guimerà Ríos, Iker Riera, Nora Luque Caravaca, David Mir Baró, Laia Pepió Àlvarez, Anna Porras Bonilla, Oscar Reales Salguero, Aitana Salvador Chacón, Júlia Sancho Fernández, Mario Serrano Mas, Roc Soriano Tort, Aleix Subirachs López, Nara Tarazaga García, Arnau Taronger Vicente Categoria: Cicle inicial Escola: Manyanet, Molins de Rei Mestra: Sara Agenjo

Tot va succeir en un petit poblat del desert africà on vivien la Fiona i el seu germà, el Simba. Eren molt pobres, com tota la gent que vivia en aquell indret.

En aquest poblat no hi havia escola i, per això, els nens i les nenes no podien estudiar per aconseguir un treball de grans i ajudar els seus pares a sortir de la pobresa.

Un dia, per sort, van arribar una mestra, la Sara, voluntària d’una ONG de Barcelona, i un metge que havia de vacunar els nens i les nenes del poble i d’altres pobles de les rodalies. Es van instal·lar en una cabanya de palla i fang. Mentre el metge anava vacunant i visitant petits i grans, la Sara va anar per totes les cases dient que faria classes per qui volgués anar-hi. Alguns nens i nenes van voler anar a la petita escola que havien improvisat a la cabanya.

El primer dia, el Simba estava molt content perquè tenia moltes ganes d’aprendre a llegir i seguir estudiant de més gran, però la Fiona es va quedar molt trista perquè als pobles d’aquells voltants, les nenes no tenien dret a anar a l’escola. Havien d’ajudar en les feines de la casa, anar a buscar aigua a molts quilòmetres del poble i cuidar els seus germanets mentre les mares anaven a buscar aliments. Totes les nenes es van quedar sense l’oportunitat d’aprendre ni tan sols a llegir però no van dir res perquè en el poble això era d’allò més normal.

Per a la Fiona no ho era i no va voler conformar-se, de manera que va decidir solucionar aquest problema. Primer va parlar amb les altres nenes del poble i ho va fer quan anaven de bon matí a buscar aigua al rierol. Durant el camí, que era molt llarg, van tenir temps de posar-se d’acord per anar a veure la Sara, la mestra, i demanar-li ajuda.

– 26 –

– 27 –

—Està bé —va dir la Sara molt contenta en veure l’interès d’aquelles nenes—, podríem fer una petita obra de teatre per convèncer els vostres pares del fet que és molt important que us deixin estudiar. M’agradaria que ho féssiu en el vostre idioma —va afegir—. Jo aprendré a parlar com vosaltres i, a canvi, us ajudaré a muntar la funció.

Al cap d’uns mesos, ja ho tenien tot preparat. L’obra es titulava Si jo fos... i sortien les nenes explicant què farien pel seu poble i com seria la seva vida si poguessin ser, de grans, mestres, metgesses, infermeres, músics o arquitectes. A la representació també hi col·laboraven els nens amb balls i cançons típics del poble. Per anunciar la trobada teatral, com que la gent no sabia llegir, van penjar per tot el poble —com si fossin garlandes— els dibuixos fets per tots els nens i les nenes, que expressaven el tema de la funció i que donaven un color al poblat com no s’havia vist mai.

Van tenir un gran èxit, de manera que la Sara i el metge van decidir portar els nens i les nenes a altres pobles per fer el mateix. Tots els racons d’aquella zona es van omplir de dibuixos, de cançons i danses. La gent admirava la decisió d’aquelles nenes per demanar el dret a tenir estudis i van acabar pensant que allò que passava era injust per a elles.

Un dia, la Sara va filmar la representació amb el seu mòbil i la va trobar tan bonica que la va enviar a l’escola de Barcelona on treballava abans d’anar a l’Àfrica. Nens, nenes i mestres d’aquella escola van quedar tan impressionats que van decidir enviar la gravació a altres escoles. Al cap d’un temps s’havia fet una cadena d’amics de les nenes africanes i es va fer una associació pels drets de les nenes a tenir cultura. Van aconseguir enviar – 28 –

més mestres al poblat i, amb la solidaritat de totes les escoles que havien vist la pel·lícula, es va construir una escola petita però molt, molt acollidora on el teatre era una de les formes d’aprendre, tenint en compte els costums i l’idioma d’allà. Per això, algunes mares anaven de tant en tant per explicar contes i llegendes, cançons i tradicions. Després les representaven.

Han passat uns anys i segur que aquest poble ja és una mica diferent, però tot gràcies a la decisió de la Fiona, que no es conformà amb la idea que les nenes no podien estudiar. A partir d’aleshores, tot això va anar canviant i, a més, aquella experiència tan bonica de les «escoles teatre» s’encomanà en poc temps a altres escoles del món.

Però, el que més importa en aquesta història és que la Fiona va aconseguir anar a l’escola i que, un temps després, ella i d’altres nens i nenes d’aquell poblat tan pobre van ser acollits per famílies de Barcelona per continuar estudiant. Segur que de gran serà la millor mestra del món i ajudarà els nens i les nenes del seu país. I això, sí que és cert, de debò, perquè, sabeu una cosa?, aquesta història l’he escrit jo, que soc la Fiona.

– 29 –

No m’agrada el meu nom

Pseudònim: Rateta Autors/es: Yassin Bencheikh, Douae Bouassab, Marwa Bouhrir, Lorena Buceta, Daniel Fernández, Elías Fernández, Albert Fernández, Pau Franco, Júlia Fuentes, Aitor García, Aina García, Nerea Martínez, Max Navarro, Arnau Portero, Marcel Regordosa, Abril Rosich, Lavinia Rucareanu, Raquel Sánchez, Violant Vich, Àlex Vilches, Islam Zouggaghi Categoria: Cicle inicial Escola: Pare Ramon Castelltort, Igualada Mestra: Meritxell Farrés

Vet aquí una vegada en un poblet, hi havia un nen a qui no li agradava el seu nom perquè volia dir «petit». Sabeu com es deia? Es deia Pau. Tot va començar aquell mateix dia a l’escola, a la classe dels inventors de 2n.

Estaven fent un projecte sobre els noms i van començar a buscar el que volien dir els dels nens i de les nenes de la classe.

Albert volia dir brillant; Sara, princesa; David significava estima; Raül, astut com el llop… i Pau, petit. Tota la classe va començar a riure però en aquell moment va sonar el timbre del pati i tots van anar a jugar. El Pau va sortir corrent i va pujar al tobogan amb els seus amics. Però quan hi va arribar, alguns companys es van burlar d’ell, altres el van ignorar i, aleshores, el Pau va seure en un racó del pati i va començar a plorar. Se sentia trist, avorrit i sense amics.

—És injust! —va xiuxiuejar el Pau—. No pot ser! No m’agrada el meu nom i en vull un altre!

Quan els pares del Pau van arribar a l’escola el van veure diferent, amb el cap cot. Llavors, ell els hi va explicar què havia passat i que volia canviar-se el nom. Així que per fer feliç el seu fill van decidir que anirien tots tres a la tarda a la botiga de noms.

El Pau va obrir la porta de la botiga i es va sorprendre de la quantitat de noms que hi havia per triar.

La botiga tenia forma de flor i en l’espai de cada pètal, sis en total, hi havia diferents tipus de noms: NOMS FAMOSOS com – 32 –

Shakira i Leo; NOMS DE MODA com Martina, Lucas i Jan; NOMS BIO de diferents flors com Rosa i Margarida o d’elements naturals com Garbí, Mar i Lluna. També hi havien NOMS D’OFERTA que ja no els posa ningú com Corona, Librada, Higinio o Celestino; NOMS DE PROXIMITAT com Arlet, Aniol i Lluc i, fins i tot, NOMS DEL MÓN com Epaminondas, Goku o Aragorn.

El Pau estava emocionadíssim. Anava d’un costat a l’altre, mirant amb atenció tots els racons de la botiga i buscant quin era el millor nom de tots. Agafava un nom i un altre sense parar, llegia ràpidament l’etiqueta i el tornava a deixar.

Aleshores, la mare del Pau va acostar-se a ell i li va preguntar quin nom li agradava i si ja l’havia escollit.

—No, mare —va respondre trist—. No n’hi ha cap de perfecte.

He vist el nom de Martí que significa guerrer i molt bon company; o el de Max que significa el més gran, el millor.

—I per què no t’agraden? —li va preguntar la mare.

—He llegit a l’etiqueta del noms que els nens que es diuen Martí no es barallen mai. Però a l’escola hi ha un company que es diu Martí i sempre té problemes amb als altres nens. I també he trobat que els nens que es diuen Max són egoistes i tenen enveja de tothom però el meu cosí Max sempre comparteix les seves coses amb mi.

—I aleshores, quin nom vols Pau? —Cap de nou. Em quedo amb el nom que tinc— va contestar el Pau adonant-se que canviar-se’l no servia per a res.

– 34 –

—El més important no és el que significa el meu nom sinó com soc, i a mi m’agrada ser bona persona, jugar amb els meus amics, fer pallassades per fer riure i fer-los feliços...

I així va ser com el Pau va aprendre a estimar el seu nom perquè va entendre que els altres l’estimaven per com era.

– 35 –

Portem l’aigua a l’Àfrica!

Pseudònim: Aventurers i aventureres Autors/es: Marc Agel Garcia, Leyre Artés Urbano, Enma Bradbury Mena, Lia Caihuela Zafra, Núria Carpio Poyato, Joan Casas Coronado, Aleix Cortés Martínez, Marcel De Lamo Garcia, Aleix Garcia Boix, Marc Gutiérrez Franch, Izan Hidalgo Nicart, Aron Jaimez Artacho, Claudia Jiménez Mata, Carla Lara Sánchez, Ian Luna González, Núria Martínez Rovira, Laia Mendoza Rovira, Mario Montes Carmona, Martina Moya Montes, Aleix Palazón Céspedes, Tiago Raúl Rodríguez, Alejandra Rodríguez Corredera, Fernando Xavier Romay Ruiz-Diaz, Joel Sánchez Valladares, Xavi Serrano Campos, Alba Soto Espejo Categoria: Cicle inicial Escola: Jesús Salvador, Sabadell Mestra: Maite Martínez

Avui, la Laura ha portat a l’escola el Moussa. Ens ha dit que és el seu nou germà. Ha explicat que estarà a casa seva vivint amb tota la família una bona temporada. El Moussa l’anomena germana d’acollida. Jo no sé ben bé el que vol dir però entre tots els de la classe hem entès que el Moussa ha passat a formar part de la família de la Laura i que ara té uns segons pares i una altra germana.

La Laura, el Moussa i la senyoreta han informat a tota la classe de 2n B que el nou germà de la Laura vivia en un petit poble de l’Àfrica. Allà té pare, mare i germans grans. Els seus pares ara estan malalts i els seus germans treballen moltes hores, bé, ell diu que tot el dia.

Quan hem sortit al pati, tothom feia preguntes al Moussa: —Com és la teva escola?

—A què jugueu?

—Quin és el teu menjar preferit?

—Què fas el cap de setmana per divertir-te?

—On vas de vacances?

—Quines joguines tens a la teva habitació?

Poc a poc ens ha anat contestant, encara que algunes de les preguntes el sobtaven i no sabia què dir. Ells no fan vacances, sempre tenen feina, i el Moussa ajuda cada cop que li demanen. A l’escola, no hi va cada dia, a vegades els seus pares no el – 38 –

deixen anar-hi perquè ha de treballar a casa. El cap de setmana no fa coses especials com nosaltres, simplement el deixen jugar amb els seus amics al carrer, al costat de casa. No va a parcs d’atraccions, no fa excursions amb la bici, no va a comprar-se roba als grans magatzems... No sap què és el circ, ni el patinatge sobre gel, ni el xiquiparc...

A casa seva no tenen Play, ni tauleta, ni mòbil, ni tan sols televisor. Diu que dormen amb matalassos al terra. Ni tan sols té joguines a l’habitació!

Però el que més ens va sorprendre és que no tenen aigua a les cases, han d’anar-la a buscar a un pou que es troba força lluny.

El cap de setmana ha estat l’aniversari del Pablo i hem anat a berenar a casa seva. Hem parlat de com ajudar el Moussa amb el problema de l’aigua, que és el que més li agradaria tenir.

Tothom va començar a donar idees: Una canonada gegant que comenci a Sabadell i acabi al poble del Moussa. La Mariona creu que aquesta canonada podria ser subterrània per travessar el mar. La Marta diu que pot acabar en d’altres de petites i així distribuir l’aigua als diferents pobles.

La Júlia creu que seria millor i més fàcil construir pous a prop dels poblats per tal que l’aigua sigui a l’abast de tothom. L’aportació de la Júlia ens ha entusiasmat a tots.

Quan hem anat a l’escola ho hem parlat amb la senyoreta i hem decidit recollir diners entre tota la classe i enviar-los a la família del Moussa.

– 40 –

La senyoreta ens ha explicat que hi ha associacions dedicades a organitzar viatges i estades de gent voluntària per tal d’ajudar a països necessitats, però has de ser adult.

El Sergi aixeca la mà i ens diu que quan sigui gran serà arquitecte i anirà a construir al poble del Moussa. La Queralt diu que ella voldria ser pallassa i també anirà a fer riure als nens i les nenes. La Mariona estudiarà per ser metgessa i s’apunta al viatge a l’Àfrica. Anem veient entre tots que d’aquí a uns anys podem anar solucionant els problemes que tenen molts països com el del Moussa. És qüestió d’anar convencent a nens i nenes com nosaltres per a què estudiïn molt i s’apuntin al nostre VIATGE!

– 41 –

El color de la primavera

Pseudònim: Els ecologistes Autors/es: Álex Arroyo Avilés, Elena Atsuara Hervás, Martina Barrero Ulloa, Álex Blanco Gil, Marc Borruey Izquierdo, Paula Casasola Beltrán, Álex Collado Cabello, Eva Díaz Serralta, Francisco Ariel Fernández González, Carles González Miralles, Marcos Lara Martínez, Laeticia Lavaud Mora, Leire Lorca Gómez, Álex Manzano Aguilar, Arianna Martínez Rodríguez, Emilio Mata Carrasco, Aitana Medina Zurita, Maria Mesa Motoso, Irene Moreno Morillo, Lucía Muñoz Vázquez, Júlia Muñoz Vinardell, Maria Palos Rossut, Naomi Pedrosa Monreal, Nerea Pérez Belando, Rocío Pinilla Figuerola, Noa Salguero Serrano, Eva Selas Grau, Tomás Vela Sánchez Categoria: Cicle mitjà Escola: Arrels Blanquerna, Badalona Mestra: Laura Vázquez Gabás

L’Arnau era un nen nou a la classe dels dofins, era alt i esprimatxat com un espàrrec, amb el cabell rinxolat i ros com un dia de sol i tenia els ulls grossos i rodons però... no hi veia. I és que l’Arnau era cec de naixement.

Els seus pares sempre l’acompanyaven fins a la porta de l’escola i el deixaven a mans de la Laura, la nostra professora, que el portava fins a la classe. De vegades feia servir un bastonet blanc plegable que treia d’una de les butxaques del seu enorme abric vermell i el bellugava d’un cantó a l’altre arran de terra per comprovar que en el seu camí cap alguna direcció no hi trobaria cap obstacle.

Era tímid i no parlava gaire amb els companys, però feia la sensació de ser un nen amb molta imaginació perquè li agradava escoltar amb atenció les històries que ens explicava la senyoreta Laura, cada vegada que ens portàvem bé i aconseguíem acabar les feines a temps. A més a més, reia obertament quan algú explicava alguna anècdota i es quedava pensatiu mirant cap a l’infinit quan llegia un d’aquells estranys contes en 3D que portava a la motxilla.

Encara no havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo profundament, fins que un dia la senyoreta Laura em va demanar que l’ajudés a fer unes activitats del llibre de matemàtiques i em vaig asseure al seu costat. L’Arnau va treure aquella estranya màquina d’escriure amb una placa metàl·lica de la marca Perkins i em va demanar que li anés llegint els enunciats en veu alta, mentre ell picava ràpid algunes tecles i anava apareixent un foli amb diferents signes.

—Oh! És molt divertit, sembla que siguis un músic!

– 44 –

—Un músic? —va preguntar sorprès mentre arrufava el nas.

—Sí, un pianista! A més a més, alhora que piques el teclat va sortint una mena de partitura musical!

A l’Arnau li va fer molta gràcia el meu comentari i em va explicar que aquells puntets en relleu servien per llegir paraules.

Des d’aquell moment ens vam fer molt amics. Sempre reia amb els meus comentaris i jo gaudia veient com ell s’anava convertint en el meu millor amic.

Un dia, la mestra ens va demanar que féssim una redacció per parelles; havia de ser una redacció sobre la primavera i jo vaig demanar fer-la amb ell.

—«A la primavera surten flors de mil colors, el sol brilla amb més intensitat i el cel torna a ser blau clar, el meu color preferit...»

L’Arnau no es va poder aguantar el riure i va tallar de cop la meva concentració.

—No t’agrada, Arnau?

—Dius coses molt estranyes per a mi! Jo no sé com són les flors de colors, ni com és el blau del cel...

—Perdona, Arnau... Ho he fet sense voler... Tens raó, la redacció l’hem de fer entre els dos i...

—Riiiiiiinnnng! —va sonar el timbre de classe.

– 46 –

—Molt bé, nens i nenes —va interrompre la senyoreta Laura— continuareu la redacció el proper dia.

L’Arnau em va convidar a berenar a casa seva. Vivia a prop d’un bonic parc on tots els nens i les nenes del barri es reunien per jugar després de l’escola i, com que feia una tarda fabulosa, vam decidir donar un volt abans d’anar a casa seva.

—Vols que t’expliqui com és la primavera? —em va preguntar de sobte l’Arnau.

—Jo ja sé com és la primavera! —vaig afegir una mica desconcertada.

—Saps com és la primavera amb els ulls oberts, però no saps com és la primavera si els tens tancats...

Vaig tancar els ulls, olorava a herba fresca, el vent bufava suau mentre jugava amb els meus cabells, el sol acaronava lleuger les meves galtes, el cant dels ocells es barrejava amb la remor dels nens que jugaven dins del sorral, tot canviava al meu voltant... podia percebre més coses, sentia cada soroll, cada moviment, havia descobert una nova primavera!

«Tant de bo tothom pogués veure amb els ulls del cor».

– 47 –

El gran viatge de l’Àlex

Pseudònim: El fantasma poruc Autors/es: Hugo Bertrand, Inés Bofill, Carlota Borràs, Elena Cascant, Irune Cívit, Riki Eladi, Rayan Faidi, Álvaro Framis, Pablo Gancedo, Clara GouillyFrossard, Stella Gravellier, Nico Masip, Alexandra Mauri, Gabriela Montes, Marc Narváez, Maria Planas, Alejandro Rivière, Bruno Roca, Claudia Serrano, Tatiana Serrano, Lucía Sotelo, Ana Zanón Categoria: Cicle mitjà Escola: Santa Teresa-Ganduxer, Barcelona Mestra: Gemma Lorite

A la nostra estimada Alexandra Vet aquí que en algun racó del nostre univers, hi havia el planeta Dretilàndia, un petit planeta format per sis illes. Cada illa es governava ella mateixa, i tot i que tenien un sistema de teletransportadors per moure’s d’illa a illa, feia anys que ningú no viatjava i no tenien notícies els uns dels altres.

La més gran de les illes era l’Illa de l’Alegria. A l’Illa de l’Alegria tothom era molt feliç! Allà hi vivia l’Alexandra, una nena inquieta, somiadora i també molt xerraire! Els grans, sovint li deien: —Àlex, calla una mica! Àlex, no atabalis tant!...

Però ella no acabava mai de fer preguntes perquè tenia ganes de saber-ho tot.

Un dia, l’Àlex va guanyar un concurs d’investigació. El premi consistia a fer un viatge per conèixer les altres cinc illes de Dretilàndia. L’acompanyaria el Chewbacca, un gos-monitor pelut i gros, que vivia a l’escola i tenia cura dels nens i les nenes de l’illa. Els protegia molt bé i tothom estava tranquil perquè, amb el Chewbacca a prop, cap infant no corria perill.

Quan va arribar el gran dia, van treure la pols del teletransportador i l’Àlex i el Chewbacca hi van pujar mentre tothom els deia adeu. En un tres i no res van arribar a la primera illa: l’Illa del Corall.

Quan van sortir, l’Àlex va veure que hi havia edificis destruïts i arbres cremats. Es va quedar de pedra veient aquell paisatge tan trist! Per sort, el Chewbacca va bordar fort i va guiar l’Àlex – 50 –

– 51 –

fins un amagatall just en el moment en què esclatava una bomba ben a prop. L’Àlex estava molt espantada i volia marxar ràpidament d’aquella illa, però de sobte va veure que a l’amagatall hi havia un nen que encara estava més espantat que ella.

—Hola! Em dic Àlex. Tu com et dius? I, què hi passa en aquesta illa?

—Em dic Quim. Aquesta illa abans era molt bonica, però la guerra ho està destruint tot…

Llavors l’Àlex es va adonar que el Quim duia una escopeta a la mà. I va entendre que en aquella illa, els nens havien de lluitar a la guerra!

—NO POT SER QUE ELS NENS I LES NENES HAGIN D’ANAR A LA GUERRA! Com que era molt perillós quedar-se allà, l’Àlex li va dir al Quim que l’acompanyés fins que acabés el seu viatge i, de tornada a l’illa de l’Alegria, demanarien als grans que els ajudessin perquè aquella guerra acabés i perquè no hi hagués cap nen lluitant.

L’Àlex, en Quim i el Chewbacca van pujar al teletransportador i van viatjar a la segona illa: l’Illa del Foc. En arribar, van veure un paisatge preciós, amb unes muntanyes molt altes amb els cims nevats. Estaven mirant aquelles muntanyes quan es van adonar que hi havia una filera molt llarga de nens i nenes que baixaven arrossegant carretons i que duien sacs que semblava que pesaven molt. Tots aquells – 52 –

nens i nenes anaven brutíssims i feien cara d’estar molt cansats.

Un dels nens, en passar per davant de la colla, va caure a terra i va quedar-se estirat sota els dos sacs enormes que duia. L’Àlex i els seus amics el van ajudar a aixecar-se i el Chewbacca es va carregar els sacs a l’espatlla. Quan es va recuperar una mica, el nen els va explicar que es deia Èric i que, com tots els nens i les nenes d’aquella illa, havia d’anar cada dia a treballar a la mina.

—NO POT SER QUE ELS NENS I LES NENES HAGIN DE TREBALLAR! I l’Àlex va demanar a l’Èric que els acompanyés en el seu viatge i li va prometre que intentarien solucionar aquell problema tan gros.

L’Àlex, en Quim, l’Èric i el Chewbacca van pujar al teletransportador i van viatjar a la tercera illa: l’Illa dels Estels.

Van aparèixer en un poble molt bonic i alegre, ple de nens i nenes jugant pels carrers. L’Àlex i els seus amics van afegir-se als jocs d’aquells nens i nenes i es van divertir molt, especialment el Chewbacca, que saltava i bordava alegrement. L’Àlex es va fer amiga d’una nena que es deia Èlia i, en un moment de descans, li va preguntar si no haurien d’anar cap a l’escola.

—Què és una escola? — va dir l’Èlia amb cara de sorpresa.

L’Àlex es va quedar bocabadada…

—NO POT SER QUE ELS NENS I LES NENES NO VAGIN A L’ESCOLA! – 53 –

Llavors l’Àlex va convidar l’Èlia a acompanyar tota la colla a la seva illa, perquè veiés les escoles i entengués com n’era d’important aprendre!

L’Àlex, en Quim, l’Èric, l’Èlia i el Chewbacca van pujar al teletransportador i van viatjar a la quarta illa: l’Illa del Gel. Només sortir van trobar-se davant de dues nenes petites, ben igualetes, assegudes una al costat de l’altra, molt juntetes. Eren bessones i es deien Laia i Aitana. L’Àlex i els seus amics els van preguntar què hi feien allà, al carrer, soles, i elles van dir que els seus pares havien hagut d’anar a treballar a les muntanyes, on els nens i les nenes no podien viure perquè era un lloc molt fred i ventós. Per això molts nens i nenes vivien separats dels seus pares.

—NO POT SER QUE ELS NENS I LES NENES VISQUIN SEPARATS DELS PARES! L’Àlex va demanar a les bessones que l’acompanyessin en el seu viatge. Segur que trobarien una solució per al seu problema.

L’Àlex, en Quim, l’Èric, l’Èlia, l’Aitana, la Laia i el Chewbacca van pujar al teletransportador i van viatjar a la cinquena illa: l’Illa de les Olors.

L’Illa de les Olors era plena de flors i el Chewbacca va començar a saltar pels prats. Tots van córrer darrere d’ell i, quan el van trobar, van veure que jugava amb un noiet alt i prim, amb una cara molt pàl·lida. L’Àlex el va saludar i li va preguntar com es deia: —Em dic Vic. Com es diu el teu gos? És molt simpàtic!

– 54 –

—El meu gos es diu Chewbacca. Vols conèixer els meus amics?

—Sí, és clar!

Tots es van presentar, i en Vic va dir: —Quina sort, tenir tants amics!

—Tu no tens amics ? És per això que estàs trist ? — va preguntar el Quim.

—No, és que tinc molta gana perquè en aquest país fa molt temps que no hi plou i les collites es fan malbé.

L’Àlex no s’ho podia creure...

—NO POT SER QUE ELS NENS I LES NENES PASSIN GANA! I de seguida va convidar en Vic a anar amb ells a la seva illa.

I així va ser com l’Àlex, en Quim, l’Èric, l’Èlia, l’Aitana, la Laia, en Vic i el Chewbacca van pujar al teletransportador i van arribar a l’Illa de l’Alegria.

Quan van sortir, els amics de l’Àlex van al·lucinar perquè tothom els esperava amb molta il·lusió, amb coets, orquestra, traques... Feien tant de soroll i tanta gresca, que ningú no els escoltava. Aleshores el Chewbacca va prendre el micròfon als músics i va córrer cap a l’Àlex, que va dir ben fort: —CALLEU! US HEM D’EXPLICAR UNA COSA IMPORTANT!

– 55 –

De cop i volta, es va fer silenci i els nens i les nenes van poder explicar els seus problemes. Tothom es va quedar molt preocupat i, de seguida, es van organitzar per anar a totes les illes amb els nens i les nenes, i parlar amb les autoritats per ajudar-los i fer que es respectessin els drets dels infants.

Des de llavors, gràcies a l’Àlex i al seu gran viatge, a totes les illes s’esforcen molt perquè els nens i les nenes siguin feliços i tinguin pau, família, menjar i escoles. I encara ara, un grup de persones de cada illa es reuneix un cop al mes i tots s’escolten i s’ajuden sempre que cal.

I catacric, catacrac, aquest conte per la xemeneia s’ha escapat...

– 56 –

La història de l’avi Jordi

Pseudònim: Sabates ràpid Autors/es: Chiara Bertini, Marc Blancas, Sofía Bordas, Jorge Calderón, Sión Campás, Martina Carratalà, Luis Carrión, Marina Costa, Luis Domínguez, Javier Ferrer, Maria de Lara, Natalia Lleonart, Valeria Martínez, Paula Pérez, Mario Ripoll, Adriana Ruiz, Judith Sabé, Luca Simón, Carlota Torres, Borja Tortras, Claudia Vallmitjana, Santi Vicedo Categoria: Cicle mitjà Escola: Santa Teresa-Ganduxer, Barcelona Mestra: Adela Prat

Era un dimarts de gener i, com sempre, l’avi del Lucas anava a recollir-lo a escola. Com que aquella tarda era especialment freda en lloc d’anar al parc a jugar una estona van marxar a casa.

De camí, mentre el Lucas berenava, l’avi Jordi li va preguntar: —Com ha anat avui el dia?

—Bastant bé.

—Què és el que et té amoïnat?

—M’he discutit amb el Joan, el meu millor amic. Tots dos volíem xutar un penal i no ens hem posat d’acord, al final l’ha xutat el Pere i ha fet un golàs.

—Escolta, Lucas aquestes coses passen sovint i a tothom, el que pots fer és parlar-ho demà amb ell.

Van arribar a casa i, com que no tenia deures, el Lucas es va posar a jugar a la seva habitació amb les joguines que just acabava d’estrenar ja que els Reis Mags les havien deixat feia pocs dies. Quan portava una bona estona jugant va anar a trobar l’avi per dir-li que s’avorria.

—Com pot ser, si tens moltes joguines? Pensa que a la meva època no en teníem tantes ni tan divertides.

—Ja però jugar tot sol… Per què no m’expliques una de les teves històries de quan eres petit?

—D’acord, te n’explicaré una que et farà entendre la sort que tens de tenir una família que t’estima i que et fa sentir feliç.

– 58 –

– 59 –

Quan jo era petit vivíem en una casa tota la família. La casa no era petita però nosaltres érem molts. Els meus pares, jo i els meus sis germans. Com ja saps, jo era el gran.

Eren temps difícils, havíem passat una guerra, l’empresa on treballava el meu pare havia tancat i tots els homes que hi treballaven, el meu pare mateix, es van quedar de cop i volta sense feina.

—I què va passar, avi? —li va preguntar el seu net.

—Doncs van ser uns moments molt complicats. Vam haver de reduir les despeses: menys menjar, menys joguines, menys capritxos… Com que aquesta situació es va allargar, fins i tot vam haver de deixar d’anar a l’escola, ja que els meus pares no podien pagar-la. Com que el pare no treballava, no entraven diners…

—I què vas fer, avi? I els teus amics?

—Per a mi va ser molt trist deixar de veure’ls cada dia però, de tant en tant, quedàvem per jugar al carrer.

—Et deixaven sortir sol al carrer?

—En aquella època no hi havia xiquiparcs ni cinemes… El més divertit era sortir al carrer, trobar els amics i jugar a futbol amb una pilota feta amb paper mullat.

—Caram! Jo crec que no podria viure sense una bona pilota de futbol!

—Al començament no va ser fàcil però no teníem opció. Per a mi encara hi va haver una cosa més dura. Com que jo era el fill – 60 –

gran, no em podia quedar de braços plegats, havia de fer alguna cosa per ajudar a casa.

Em vaig posar a treballar per poder portar una mica de diners i així ajudar amb les despeses de casa.

—Però avi si no tenies l’edat per poder treballar!

—Ja ho sé, Lucas, però veure els pares tan preocupats em feia patir moltíssim.

Així doncs vaig explicar la meva decisió als pares: pare, mare he decidit que per ajudar-vos una mica treballaré netejant sabates.

«—Mare, em puc emportar la caixa amb les llaunes de betum i els raspalls que nosaltres gairebé mai fem servir?

—És clar que sí.

—He pensat posar-me a la cantonada del carrer Gran i així quan surtin els homes de treballar a les oficines podré fer brillar les seves sabates.

—Jordi, estic orgullós de tu —va dir-li el pare.»

—Al dia següent em vaig aixecar amb moltíssimes ganes de començar la meva feina, vaig agafar la caixa i després de acomiadar-me de tots vaig sortir tot disposat a ser el millor netejador de sabates de la ciutat.

—Com va ser el teu primer dia de feina, avi?

– 61 –

—Doncs, la veritat, va ser una mica dur, feia fred i la gent no estava per aturar-se a netejar-se les sabates.

Cap a les set de la tarda quan les oficines ja estaven totes tancades i ja no quedava ningú al carrer, vaig tornar cap a casa. El sorollet que feien les primeres monedes que havia aconseguit amb el meu propi esforç, ficades a la butxaca del pantaló, em feien sentir el nen més feliç del món. No t’ho pots ni imaginar…

Quan ja portava un temps fent aquesta feina vaig decidir fer alguna cosa més. Aquesta vegada amb el meu germà Joan. Ens vam posar a vendre llimonada feta per nosaltres amb les llimones que tenien els meus avis a l’hort de casa seva. Va ser tot un èxit ja que els dies de calor a tothom li venia de gust una llimonada natural fresqueta.

Així vam estar durant un temps i vam aconseguir els diners necessaris per poder ajudar a casa. La mare, que era una veritable maga, feia meravelles amb el que portàvem. Cada dia teníem menjar calent a taula, fèiem tres àpats al dia!

A més a més, vam aconseguir que el pare s’animés, estava una mica ensopit per no poder treballar i ajudar a casa. Amb una part dels diners vam comprar una altra caixa amb material per netejar sabates i, mentre nosaltres continuàvem a la mateixa cantonada, en la qual tothom ens coneixia i sempre ens donaven unes bones propines, el pare va decidir començar la seva feina a prop de la plaça del Centre, per la qual gairebé tots en un moment o un altre del dia havien de passar ja que d’allà sortien els tramvies que la gent agafava per tornar a casa seva després d’un dia de feina.

– 62 –

—Avi, això va ser l’inici de la vostra empresa familiar?

—Doncs sí, Lucas, la cosa va anar molt bé; cada vegada teníem més clients i guanyàvem més diners.

—I vas poder tornar a l’escola?

—I tant! L’any següent tots vam poder tornar al col·legi i el pare va llogar un petit local que va ser el principi del que avui en dia és «Ràpid».

—Quina passada!

—Escolta Lucas, això t’ha de servir per ser agraït amb tot el que tens i ser generós amb els qui no tenen la mateixa sort que tu.

Eren tres quarts de set i els pares del Lucas van arribar a casa, l’avi va marxar picant-li l’ullet i dient-li: —Ja sap Lucas, lluita pel que vols, sigues generós i cuida el que tens.

L’abraçada que es van fer aquella tarda va ser especial i més llarga del normal.

A partir d’aquell dia, el Lucas va ser un nen positiu i alegre, ja no li havien de repetir les coses cinquanta vegades i sempre que podia ajudava els altres. I, per descomptat, des d’aquell dia es va tornar molt lluitador per allò que volia.

Aquest conte s’ha acabat i, si no és mentida, és veritat.

– 63 –

La finestra que va canviar la meva vida Pseudònim: Caminem lluny Autors/es: Marta Bernabé Moro, Itziar Costa Rovelo, Pep Llopart Fernández, Pol Martin i Monturiol, Sheila Montornés Bonilla, Paola Moreno García, Lluc Muñoz Escolà, Marc Oviedo Vargas, Eric Palacios Talavera, Anna Paula Pérez, Pol Pérez Venegas, Unai Piquer Rios, Marta Prieto Moreno, Àlex Puig Navarro, Pol Ranchal Carretero, Ona Raurell Bou, Maria Requena Llop, Marta Reverte Martínez, Xavi Rodríguez Vaquera, Martí Romagosa Bueno, Biel Roy Morey, Pau Sabio Sáez, Marta San Martín Rejón, Francesc Sánchez Andurell, Tània Sánchez Duch, Joel Simarro García, Berta Ventura Palma Categoria: Cicle mitjà Escola: Manyanet, Molins de Rei Mestra: Cristina Domínguez

Estava molt content, però a la vegada es mostrava nerviós per tot el que vindria. Aquells dies de descans no serien igual que sempre. Va pensar a fer alguna cosa diferent dels altres anys, no viatjaria a una ciutat amb grans museus, restaurants de menjar típic ni botigues plenes de records. Aquesta vegada, havia decidit fer alguna cosa pels altres, per aquells que realment ho necessiten, i feia molts mesos que ho preparava. Un país nou per a ell, amb una cultura totalment desconeguda i de la qual només coneixia el que havia vist als documentals de la televisió. Les vacances del professor Joan seran a Nigèria, al continent africà, on li esperen grans sorpreses i gent molt amable i amb milers d’històries per explicar. El que no s’imagina és que coneixerà uns nens que li canviaran la vida.

El Joan dormia al seient de l’autocar quan de cop es va despertar, els sots feien que el vehicle no deixes de moure’s d’un costat a un altre, impossible tornar a agafar el son. Mig endormiscat es va posar a mirar per la finestra i va veure el Mbouli i la Middret, que portaven al cap els seus cistells plens de fruita per vendre al carrer. Es va adonar que acabava d’arribar al poblat, estava molt cansat, però la imatge dels germans no el va deixar indiferent. Com podia ser que dos nens tan petits anessin tan carregats? No haurien d’estar jugant com la resta d’infants, gaudint de les vacances d’estiu que tot just acabaven de començar? Des d’aquell moment no va poder oblidar aquelles dues cares i es va dir a si mateix que els havia de trobar. Però aquells nens no eren els únics que carregaven menjar; va ser aleshores quan es va adonar que allà, petits i grans, treballaven sense descans.

Després d’una estona, l’autocar es va aturar i va comprendre que havia arribat a la seva destinació. No podia deixar de pen– 66 –

sar en la multitud de persones que havia vist pel carrer, caminant d’un lloc a un altre, venent fruita i roba a qualsevol cantonada del carrer. I no us podeu imaginar quina bogeria era el trànsit: cotxes i motos que anaven en totes direccions, li semblava impossible que en aquells quaranta minuts de trajecte ningú no hagués xocat encara. Va baixar i va sentir una gran emoció quan els seus dos peus van entrar en contacte amb el terra. «Ara sí,» va pensar mirant al seu voltant, «això acaba de començar i sé que no me’n penediré».

Davant seu va poder veure una família que semblava intrigada i a la vegada il·lusionada. Va pensar que aquella dona, que portava un vestit de tots els colors que existeixen, i aquell home, amb aspecte cansat de tant treballar, serien els pares dels dos nens petits que s’amagaven darrere seu. I no s’equivocava, la Flor i l’Anuar i els seus dos fills, el Menelik i l’Omengue, acollirien el Joan durant aquells dies. Després de deixar la motxilla dins d’una cambra que suposava que seria la seva habitació, va marxar, amb la que ja considerava la seva família nigeriana, a conèixer els voltants i la gent del poblat. Va ser en aquell moment quan va veure dues carones que li resultaven molt familiars. Va intentar recordar on les havia vist abans i de cop es va transportar a l’autocar. Ja ho recordava!, eren els nens que havia vist abans. Va deixar d’escoltar els homes i les dones que no paraven d’explicar-li coses i es va dirigir als dos infants per saludar-los.

Es va presentar i els va explicar que era professor i treballava en una escola de Barcelona amb nens i nenes com ells. Es van mirar estranyats i després van posar-li cara de no estar entenent res. «Escola, professor?», van dir tots dos alhora. Va ser en aquell moment quan tot va començar a tenir sentit. Ara ho en– 68 –

tenia, havia vist moltes cases al poblat però encara no havia localitzat on era l’escola. Ho tenia clar, allà cap nen havia trepitjat mai una escola perquè no en tenien. Els va voler explicar què era allò de l’escola i per a què servia. Va veure que als nens se’ls il·luminava la cara tot escoltant com parlava i podia imaginar-se’ls jugant al pati i aprenent moltes coses. No va parar de jugar i riure amb ells, estava tan immers que no es va adonar que ja es feia fosc i havia d’anar a casa a sopar alguna cosa, el dia havia estat molt llarg.

Quan ja era al llit, va començar a escriure al seu diari tot el que havia viscut durant les poques hores que portava al poblat.

De cop, sense gairebé adonar-se’n, es va veure dibuixant dues cares al paper i apuntant a sota els noms de Mbouli i Middret.

No podia deixar de pensar en ells. Ja sabia el que havia de fer, i just a sota va dibuixar una escola. Començaria a construir-ne una i quan tornés a Barcelona demanaria ajuda per recaptar diners i material per portar a terme el que seria el seu projecte.

Va tancar el seu diari amb moltes ganes que arribés el proper dia i, a poc a poc, va anar quedant-se adormit.

Els dies següents van començar a construir l’escola amb l’ajuda dels veïns. Quan acabés, tots els nens i les nenes podrien anar a estudiar, aprendre i jugar, i deixarien de treballar. Van ser uns dies molt durs, però quan van veure el resultat tots van quedar meravellats. Per fi els infants tenien el seu lloc! Malauradament, tot el que comença ha d’acabar, i va arribar el dia d’acomiadar-se. Amb molta tristesa li van dir adeu, esperant tornar-lo a veure. El que no sabia ningú era que quan arribés a Barcelona, sentiria que deixava moltes coses a mitges i decidiria que la seva vida havia de donar un gir important.

– 69 –

Uns mesos després, va agafar la motxilla i va anar a trobar els seus dos amics, els quals havien aconseguit canviar la seva vida des del primer moment que els va veure a través de la finestra.

Va agafar el diari i va escriure: Soc el nou professor del Mbouli i la Middret.

– 70 –

Somiant vam descobrir els drets dels infants Pseudònim: Els aventurers Autors/es: Alexander Agatiev, Erik Andreu Pérez, Nora Aouahoud López, Iago Beas Mor, Roger Franch Segura, Cinta Gabriel Sierra, Yune Galindo Galera, Laia Julve Procas, Alba Mancera Solé, Lídia Mas Maijó, Alma Mínguez Esteve, Edgar Morales Sabaté, María del Carmen Planas Aguilar, Maya Angèlica Reynolds Rovira, Izan Rico Caballero, Joel Salleras García, Blanca Serra Crusat, Youssef Shaker Ben Abdelkhalak Categoria: Cicle mitjà Escola: La Bòbila, Cambrils Mestra: Clàudia Mestre

Un dia gris i ventós del mes d’octubre, a l’hora d’educació en valors, els nens i les nenes de la classe de quart B van veure un vídeo sobre els drets dels infants. Però cap d’ells s’imaginava que aquell vídeo seria el principi d’una llarga història que recordarien tota la vida.

Després de veure el vídeo, la seva mestra, la Clàudia, els va explicar que en altres llocs del món hi ha molts infants que no gaudeixen d’aquests drets, perquè han de treballar des de petits, perquè no van a l’escola, perquè els adults no els permeten jugar, perquè no poden descansar totes les hores necessàries, perquè no poden fer tots els àpats del dia, perquè no tenen un sostre que els protegeixi... fins i tot hi ha canalla que no té ni nom ni cognom!

Quan es va acabar la classe, alguns nens i nenes van començar a discutir sobre el tema: —Quina mala sort tenen alguns nens del món! Imagineu-vos viure d’aquesta manera! —va dir molt seriosa la Yune.

—A mi m’és igual això dels drets del infants, jo ja tinc tot el que vull! —va dir l’Àlex.

—Però que no ho veus com n’és d’injust! —li va respondre la Lídia.

—Sí, és trist, però no hi podem fer gran cosa, no creieu? —va preguntar la Cinta.

—Doncs jo penso que podríem intentar buscar solucions… —va dir la Maya, pensativa.

– 72 –

—Però què dieu, això és a les mans dels polítics! —va exclamar l’Edgar.

Riiiiiiiiiiiiiiiinnnnnnnggggggg!!! Va sonar el timbre, i tots els alumnes de quart B, van marxar rumiant cap a casa. Aquell tema els havia arribat al cor… Alguna cosa se’ls havia remogut per dins!

I aquella mateixa nit…

L’Alma va tenir un malson. Va somiar que vivia als carrers d’una gran ciutat dels Estats Units i que era orfe. No havia conegut els seus pares. L’havia criat una senyora gran que havia mort just l’any passat. Per sobreviure, tocava l’ukelele al metro i demanava almoina a la gent, que sovint passava pel seu costat amb presses, sense fixar-se en ella. Passava molt fred i por al carrer, però el pitjor era que se sentia molt sola, només li feia companyia la seva preciosa música.

La Laia va tenir un somni ben diferent. Anava a una escola privada per a noies, on els professors eren molt estrictes. A l’hora de l’esbarjo, no podia jugar amb les seves amigues perquè havia de fer els deures. Ho feia així perquè quan sortia de classe, havia d’anar cada dia, fins a les deu de la nit a fer activitats extraescolars: xinès, rus, anglès, informàtica, hípica i balls de saló.

A ella li agradaria decidir per ella mateixa, tenir una colla de bons amics i amigues, i anar a jugar cada dia al parc a la sortida de l’escola, és a dir, tenir una vida «normal», sense tantes obligacions.

El Roger va somiar que vivia a Somàlia, en un poblat molt petit i pobre. Era feliç amb la seva vida senzilla, però passava gana.

Només menjava un cop al dia, i si tenia sort dos cops. A més a – 74 –

més, per poder beure aigua, li calia caminar set quilòmetres per anar a buscar-la al pou. Ell i la seva germana Arlet eren els encarregats del poblat d’aquesta tasca, això el feia sentir important. Però molts cops pensava que tant de bo, tinguessin aigua a totes les cases del poblat!

La Blanca va somiar que vivia al Perú, i que cada matí es llevava a les cinc i anava a vendre verdures al mercat amb la seva mare.

Era l’única manera que tenien de guanyar diners. Ella era la gran de quatre germans i havia d’ajudar la mare. No li quedava altre remei, havia de treballar. Quan podia anava a l’escola, li agradava aprendre matemàtiques, ja que així podia ajudar la mare a sumar i a restar de cap quan anaven al mercat.

I com l’Alma, la Laia, el Roger i la Blanca, molts altres nens i nenes de la classe, aquella nit, també van somiar diferents històries sobre com seria la seva vida si no es respectessin els seus drets com a infants.

L’endemà a l’escola, es van trobar tots a l’hora del pati. Tots tenien ganes d’explicar el seu somni o més ben dit, el seu malson.

L’Àlex, que havia somiat que no tenia nom, i ho havia passat molt i molt malament, es va adonar que els drets dels infants són molt importants per a tothom.

Aquesta vegada, ben aviat es van posar tots d’acord. Tota la classe opinava que calia fer alguna cosa, encara que fossin nens i nenes, tenien dret a opinar, a participar i a ser escoltats.

Van acordar que demanarien a la seva mestra de fer un vídeo entre tots per explicar a tothom la importància dels drets dels infants.

– 75 –

Al vídeo, cada alumne explicava un dret, i ho feia posant d’exemple un altre nen o nena del món al qual no se li respectava aquest dret.

El vídeo va ser un èxit, el van penjar al bloc de l’escola i va tenir un munt de likes. A més a més, la seva tutora va convidar una tarda a les famílies a veure’l.

El dia 20 de novembre, l’escola va celebrar el Dia Universal dels Drets dels Infants i tot l’alumnat de l’escola va veure el vídeo dels de quart B. I per aquelles coses del destí, aquella setmana a la tele feien un programa especial sobre els drets dels infants, i ja podeu endevinar quins nens i nenes hi van participar com a convidats especials.

– 76 –

La història de l’àvia Teresina

Pseudònim: Teresino Autors/es: Joan Jordana Categoria: Cicle mitjà Escola: Princesa Làscaris, Casserres Mestre: Ignasi Soler

Ara ja fa gairebé 75 anys que vaig néixer a Ventaiola, una masia de la Vall d’Ora; perdoneu no m’he presentat: soc la Teresina.

Juntament amb els meus pares i el meu germà vam marxar-ne quan jo tenia 10 anys. Vam anar a viure a Montclar, un poblet prop de Berga. Al cap de poc temps, els meus pares em varen entregar a una casa de pagès d’Avià per fer de minyona, és a dir, ajudar a la senyora en tot el que fes falta a la casa des que sortia el sol fins que es ponia. Les tasques que feia eren: escombrar, cosir, fregar, cuinar, netejar, donar menjar als conills, als porcs, a les vaques i, també, anar-los a pasturar tant si feia fred com calor!

Havia de tenir cura de tot tots els dies de la setmana! I... de dirhi la meva... ni gota!

A la masia d’Avià hi vaig estar poc temps ja que era molt petita i m’enyorava dels pares. Al cap d’uns mesos vaig anar a fer de minyona a una altra casa de pagès a Montclar, més a prop de la meva família.

De petita no vaig poder anar mai a l’escola, ja que durant tot el dia feia feina a la casa. Recordo que em feia molta por anar a pasturar les vaques i els rucs ja que jo només era una nena i aquells animals els veia com si fossin dinosaures. I... d’anar a l’escola... ni pensar-ho!

Van anant-se succeint les setmanes, els mesos i els anys i, un dia, vaig conèixer el Pepet, un noi molt eixerit que vivia a Canudes. De mica en mica ens vam anar enamorant fins que el Pepet em va dir que m’estimava. Encara recordo com si fos ahir quan festejàvem i ens veiem els dissabtes a mercat i els – 78 –

diumenges a missa. Vam festejar durant mesos. Un dels dies que recordo més feliços va ser quan el Pepet va demanar als meus pares si es podia casar amb mi. Ells, molt contents, li van dir que sí! I... de passejar sols... ni pensament!

Quan ens vam casar vaig anar a viure a Canudes, a casa del Pepet. Ell, de bon matí quan es despertava, ja tenia l’esmorzar fet a sobre la taula: cigrons amb cansalada! Quan acabava d’esmorzar em feia un petó a la galta i agafava el farcell del dinar que li havia preparat jo. Tot seguit el xerrac i cap a treballar al bosc. I... de descansar... mai de mai!

Jo el mirava fins al giravolt. Ell, quan hi arribava, es girava cap a mi i em feia adeu amb la mà.

En aquest moment començava la meva jornada laboral: primerament ajudava a aixecar i vestir la meva sogra, la Mercè; el Joan, el seu marit malauradament ja no el podia ajudar ja que no hi era. Però, també, el vaig ajudar fins al darrer dels seus dies.

Tot seguit llevava el Jesús, el meu estimat fillet. Tots tres esmorzàvem, jo a peu dret, ja que sempre tenia alguna feina a fer.

La Mercè entretenia i jugava amb el Jesús i jo continuava amb el meu rosari de tasques.

Primerament, anava cap a fora a donar menjar a les gallines, recollir els ous, donar menjar als pollets, als porcs, als conills i a les vaques. Seguidament agafava el cove de vímec i la dalla i cap a fer menjar verd per al vespre per als conills. Un cop ple i vigilant de no tallar-me amb la dalla em carregava el cove a l’esquena i cap amunt! Ja que casa era a dalt d’un turó i sempre – 80 –

havia de pujar carregada! I... de reposar el cap de setmana... ni parlar-ne!

Un cop a casa s’havia de posar el menjar en un cobert. I, tot seguit, cap a fer el dinar mentre feia la feina de casa i avançava el sopar. Quan havia acabat de dinar havia de tornar a fer el que havia fet al matí: donar menjar a tots els animals i netejar un xic l’estable i les gàbies. Tot tenint cura de tota la gent que vivia a la masia i, cap al tard, anar una estoneta a l’hort. I... d’estirar-se al sofà... impossible: no n’hi havia!

Quan el sol davallava i jo era a l’hort arribava en Pepet. Aquella estoneta la teníem per a nosaltres, mentre entrecavàvem els alls, calçàvem les patateres o regàvem les tomaqueres ens explicàvem les ventures i desventures del dia però, sempre, amb un somriure que albirava la felicitat de qui ho té i ho dona tot.

Els anys s’anaren succeint i el Jesús es feu gran i marxà a treballar lluny de casa, el Pepet es va jubilar i la Mercè se’n va anar.

Però en Jordi, un parent meu, va venir a viure a casa per fer-nos companyia i ajudar-nos amb les feines de la masia. En Jordi es casà amb la M. Àngels i van tenir un fill, el Joan, el qual nosaltres vam tractar com si fos el nostre net i vam estimar com un fill.

Us heu adonat que mai he anat a l’escola i que sempre he treballat sense tenir ni un dia de descans? Com pot ser que sàpiga llegir i escriure? Doncs perquè el Joan mentre feia els deures me n’ensenyava!

La meva vida no ha estat fàcil però no en renego. Sempre he tingut al costat bona gent que m’ha ajudat. Malauradament no he tingut les mateixes oportunitats que altres nens i nenes.

– 81 –

No he anat a l’escola, no he tingut temps per jugar, mai he fet vacances, no sempre he pogut anar a l’hospital i he treballat moltes hores cada dia... eren altres temps ho sé. Però avui en dia cal que lluitem perquè es respectin els drets dels infants de tot el món!

– 82 –

Rim, la filla dels núvols

Pseudònim: Maitea Autors/es: Josep Gómez Limones Categoria: Cicle superior Escola: Sagrada Família, Tortosa Mestra: Marta Daufí

Era el primer dia de les colònies d’estiu, en Josep i la seva família acabaven d’arribar a passar l’estiu a la bonica costa de Tarifa.

Abans d’anar-se’n cap al campus, en Josep va baixar a prendre un bany. Allà, davant la sorra daurada, s’obrien les aigües cristal·lines que tant li agradaven, feia un dia meravellós i clar. Des de la vora del mar va albirar la costa del Marroc, va observar com s’alça, al fons, la silueta de la Muntanya Musa, Yebel Musa, l’anomenen els àrabs. Segons la mitologia grega, la gelosia d’Hèrcules va provocar que aquest semideu separés Àfrica d’Europa i aixequés les seves famoses dues columnes Calp i Abyla (Gibraltar i Ceuta). Allà, com una de les últimes derivacions de la Serra del Rif, aquest gegant suporta l’infinit pes de la cúpula celeste. El seu pare, que ha ascendit al cim d’aquesta dona adormida en diverses ocasions, li ha explicat com se la pot sentir respirar, encara que en realitat el so metàl·lic prové de les seves pedres calcàries soltes. Si hi ha un lloc on les llegendes brollen com flors, aquest és, sense dubtes, l’Estret de Gibraltar, la convergència entre dos mars, un fred, un altre calent. Els racons que uneixen coses de naturalesa oposada, acostumen a ser així. Sigui com sigui, el paisatge era digne d’admirar, tan sols uns quants quilòmetres separaven tots dos continents encara que un abisme separava la vida de la Rim de la d’en Josep.

La Rim preparava la seva petita motxilla amb entusiasme, era la primera vegada en deu anys que abandonaria la seva haima, instal·lada en un dels llocs més inhòspits del planeta, el campament de refugiats de Dajla a Tindouf (Algèria). Havia tingut cura de ficar-hi la melhfa, per a la seva mare d’acollida, element representatiu de la identitat femenina sahrauí, il·lusió, molta esperança i poc més necessitava per emprendre el viatge.

– 84 –

Va pujar les escales d’aquell ocell de ferro nerviosa però contenta. Eren poc més de dues hores de vol que li van permetre veure el mar per primera vegada, li va resultar estrany que tot i procedir d’un territori riquíssim en recursos naturals, amb grans jaciments en fosfats, petroli, gas i pesca, ella mai no havia vist el mar ni tan sols alguna cosa diferent a la pols del desert.

A les dotze van començar a arribar els primers nens i nenes al campament d’estiu, en Josep es va anar trobant amb els seus amics que van anar formant un gran grup; faltava la Maia, però aviat la van veure aparèixer amb una nena que no havien vist mai. La nena semblava absorta amb qualsevol objecte que passés a prop del seu camp de visió. Era diferent, com tots i totes ho som. La seva pell atzabeja que contrastava amb els seus preciosos ulls verd oliva i el seu somriure de perles petites que apuntaven pels seus llavis va cridar l’atenció del nombrós grup.

—Hola nois, us presento la Rim, passarà aquest estiu amb nosaltres i també vindrà el campament a gaudir d’aquests dies amb altres nens i nenes de la seva edat —va dir la Maia.

—Carai! D’on ets? —va preguntar en Josep.

—Del Sàhara Occidental —va contestar la Rim, en un perfecte castellà—, encara que he nascut i crescut a Tinduf, Algèria —va aclarir.

—Parles castellà? —li van preguntar sorpresos.

—Sí, el meu poble va ser una antiga colònia espanyola, allà es continua mantenint la llengua.

– 86 –

Tots van mirar amb curiositat la nena.

—I a què has vingut? —li van preguntar finalment.

—He vingut a sentir la pluja a la meva pell, només he vist ploure un cop a la meva vida i recordo com corríem a sentir relliscar l’aigua per la nostra pell, per alguna cosa ens diuen els fills dels núvols… També he vingut per poder veure els colors dels arbres, de les ovelles, de la mar, així ja no hauré d’imaginar-m’ho pel que m’explica l’àvia. Ella diu que el món és immens i colorit, sap molt i m’explica coses que feia abans que arribés el conflicte armat que ens va obligar a desplaçar-nos de la nostra terra.

Afortunadament el nostre poble compta amb cançons, històries orals, dibuixos i pintures que conserven les nostres tradicions i la nostra història que es va transmetent a les generacions més joves. Encara que la guerra i la construcció dels campaments ha alterat aquest cicle i per això, tristament, per a nosaltres, la gent gran que mor és com una biblioteca que desapareix.

—Però això és molt injust, per què no us queixeu?

—Queixar-nos? El meu avi va estar 17 anys en una presó en condicions infrahumanes per manifestar-se pacíficament.

El meu germà pateix diabetis per l’escassetat d’aliments i la manca de recursos mèdics. Ningú decideix viure així, ningú vol sentir-se en un lloc on les agulles del rellotge fa temps que van deixar de funcionar. Però aquí estem, esperant recuperar el nostre lloc al món, la nostra terra, el nostre poble, la nostra història.

—I què podem fer per ajudar-te? —va preguntar en Josep.

– 87 –

—No oblidar-me, quan passin aquests mesos jo tornaré a la meva realitat, a la meva haima, al meu desert. Tornaré a dibuixar un món somiat a la sorra i vosaltres, si em teniu present, si des d’aquí sou la veu del meu imposat silenci, el color que dona vida als meus dibuixos i així el vent no tornarà a endur-se la meva sorra, el meu futur.

Així, entre desitjos que es van convertir en compromisos van passar els mesos d’estiu i també els anys...

Comença a ploure i en Josep s’afanya a arribar al taxi que el portarà a donar una conferència a Barcelona, somriu en recordar com a la Rim li agradava córrer darrere de les gotes d’aigua en els dies de tempesta estival. En poques hores es reuniria amb ella, Rim Awad, representant del Front Polisario a Catalunya i destacada activista, i ell s’havia convertit en un investigador d’antropologia social. Junts faran una ponència sobre l’estat actual del Sàhara Occidental en la qual volen destacar la necessària protecció a la infància. Volen lluitar per un món on tots els nens i les nenes tinguin dret a una vida digna en totes les dimensions i en el sentit més ample i global de la paraula.

Milions de nens i nenes, molts sols o separats de les seves famílies, es veuen obligats a desplaçar-se a causa dels conflictes armats. Són infants que es troben en una situació d’especial risc davant de les violacions greus en o al voltant dels campaments i altres zones de refugi. Cal que s’actuï amb urgència per alleujar la difícil situació en què viuen els menors desplaçats per aquests conflictes. És per ells, pels nens i les nenes del planeta i, en aquesta ocasió, representats pels nens sahrauís, que en Josep i la Rim no – 88 –

deixaran de lluitar perquè es reconeguin i es respectin els seus drets.

Dedicat a tots els nens i les nenes que pateixen la violació dels drets humans en els camps de refugiats.

– 89 –

El meu amic Pau

Pseudònim: Els amics del Pau Autors/es: Joan Abad, Yutao Chen, Pedro Briozzo, Zhi Xuan Chen, Pedro Espeso, Ana Fuentes, Frank González, Brena Graterol, Jia Nan Ji, Raúl Nogueras, Alison Paula, Ariadne Pereira, Daniel Poyato, Ariadna Santa María, Pau Socosote, Sasha Vasilyev, Izan Vilches, Yanyao Wu, Yucheng Wu, XinYi Yang, Haoran Zhou Categoria: Cicle superior Escola: Saint Nicholas School, Barcelona Mestra: Maria Antònia Fernández

Hola! Em dic Bam Bam i soc un os de peluix.

Us vaig a explicar la història del meu millor amic.

Era una tarda molt plujosa i freda, quan els pares del Pau ens van deixar davant la porta d’una casa.

Al cap d’uns minuts, com que el meu amic no parava de plorar, la porta es va obrir i va aparèixer un senyor gran amb cara de pomes agres. Al terra es va trobar un cistell a on estàvem nosaltres.

L’home va entrar dins la casa, va destapar el cistell i va veure que a dins també hi havia una carta i la va agafar. Va cridar la seva ajudanta, una noia jove i bonica, i li va ordenar que s’encarregués de nosaltres.

Quan l’home es va quedar sol, va seure al seu despatx, va obrir el sobre i va llegir: Estimat Sr. Ilyas, Aquest és el nostre fill, com que ens veiem incapaços de cuidar-lo, ja que té síndrome de Down, no hem tingut més opcions que deixar-lo aquí. Com sap, aquests nens tenen una sèrie de problemes dels quals nosaltres no ens podrem fer càrrec mai per falta de recursos.

Esperem que vostès el cuidin molt!

Salutacions Laia i Carles El senyor Ilyas, que no tenia cap sentiment, es va girar i va llençar la carta a la xemeneia que hi havia al seu despatx.

– 92 –

Uns anys després, quan el meu amic i jo ja portàvem sis anys en aquella casa, que va resultar ser un orfenat, van començar a aparèixer els problemes.

L’única persona en la qual podíem confiar era la Laura, l’ajudanta del senyor Ilyas. Ella va ser qui es va encarregar de nosaltres durant tots aquells anys.

La Laura era una noia molt intel·ligent i bondadosa. Ella sempre intentava ajudar-nos quan els nens ens molestaven i es burlaven del Pau. Però no podia fer res perquè per sobre d’ella sempre hi havia el dolent del senyor Ilyas.

La vida a l’orfenat es feia molt difícil, els nens no deixaven jugar el meu amic perquè deien que era diferent. El molestaven, l’obligaven a fer les seves tasques, li deien coses dolentes, el tancaven a l’habitació i fins i tot li havien dit que de gran no seria ningú.

—No serveixes per a res! Ets un inútil! Cap de suro!

El Pau cada vegada estava més trist i l’únic consol que li quedava era parlar amb mi. Quan es feia de nit i tornava a l’habitació i m’explicava tot el que li havien fet durant el dia. Jo veia com li queien les llàgrimes i intentava treure-li importància a tot el que m’explicava.

Una nit, quan els altres nens ja dormien, el Pau va sentir una conversa entre el senyor Ilyas i uns pares que volien adoptar un nen. El nen del qual parlaven, el Max, era un dels que es ficava més amb ell, i el Pau es va posar molt content creient que per fi ja no el molestaria més.

– 94 –

Al dia següent aquells pares es van presentar a l’escola per conèixer el Max. Mentre parlaven amb el senyor Ilyas i el nen, es va acostar a ells el Pau. Però quant el Max el va veure li va fer una empenta i el va tirar a terra. Els pares de seguida es van ajupir per ajudar-lo, però el Pau s’havia fet mal i plorava. La reacció del Max va ser burlar-se d’ell i començar a insultar-lo.

Estava descontrolat, molt nerviós!

Els pares no podien creure el que estava passant i van decidir canviar d’opinió. No volien tenir a casa un nen sense escrúpols, tan mal educat i sense cap sentiment cap als més desvalguts.

Van parlar amb el senyor Ilyas i van decidir marxar sense el Max. L’amo de l’orfenat es va enfadar molt amb el Max i de retruc també va renyar el Pau que no entenia res del que estava passant.

Quan es van quedar sols, el Max va començar a plorar, plorava de veritat, amb sentiment. El Pau se li va acostar i li va preguntar per què plorava. El Max li va confessar que ja portava molts anys a l’orfenat i que cada vegada que semblava que algú s’interessava per ell, passava alguna cosa i finalment s’havia de quedar allà. S’estava fent gran i cada vegada seria més difícil que l’adoptessin. Volia tenir uns pares, sortir d’allà, deixar de ser el «dolent».

El Pau va abraçar-lo, no li agradava veure’l així. Encara que li hagués fet la vida impossible no li tenia rancúnia. Ell estimava a tothom i no acabava d’entendre per què els nens no l’acceptaven.

– 95 –

El Max va rebre l’abraçada amb moltes ganes, no recordava haver-se sentit mai així. Com podia ser que aquell nen, al qui havia fet la vida impossible ara l’ajudés?

Es van quedar així, abraçats, durant una estona. Tots dos s’hi trobaven bé. Llavors va ser quan el Max va comprendre que el més important era tenir amics, respectar, tractar a tothom igual, no discriminar ningú...

Quan el Pau va entrar a l’habitació em va trobar dormint. Em va despertar i em va explicar tot el que li acabava de passar. Cap dels dos ens ho acabàvem de creure. Per fi s’acabarien els problemes, el Pau seria un més i ja no estaria sol!

Va anar passant el temps... Ara tot era diferent. El Pau ja no venia a explicar-me coses dolentes. Era feliç, podia jugar amb tots els nens i s’havia fet molt amic del Max, ara eren inseparables. Jo també era molt més feliç, ja no havia d’estar patint sempre per ell. Els dies es feien més curts i semblava que tot era més bonic.

Un dia van arribar uns pares a l’escola, uns pares que buscaven a algú en especial. Tenien un bon cor i volien ajudar a un d’aquells nens, treure’l dallà i fer-se’n càrrec.

Quan van veure el Pau de seguida van saber que seria ell l’escollit. La mirada i el somriure d’aquell nen no era com el dels altres. Aquell nen era tot bondat, havia de ser ell!

Quan ja havien parlat amb el senyor Ilyas i estava tot decidit, el meu amic Pau va pensar que no marxaria d’allà sense el Max i així ho va fer saber a aquells pares.

– 96 –

Després de pensar-s’ho durant una estona i veient la cara que posaven el Pau i el Max, els pares van decidir emportar-se els dos nens. D’aquesta manera tots serien feliços!

Al cap d’un temps, el senyor Ilyas es va jubilar, la Laura es va fer càrrec de l’orfenat i tot va canviar per a la resta de nens.

Nosaltres, per fi teníem una família que ens estimava i que acceptava els seus fills tal com eren. Havíem tingut molta sort!

– 97 –

Dos nens que van lluitar per guanyar

Pseudònim: Apocalipsis 1234 Autors/es: Francesc Jané Morraja Categoria: Cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Mestra: Mariona Serra

El dijous 7 de febrer de 2013 a les 17.19 de la tarda la meva família decideix abandonar la nostra casa, els nostres amics , la nostra ciutat i la nostra vida…

Jo em dic Nasim, tinc 12 anys, soc fill del meu pare Salah de 41 anys i de la meva mare Habiba de 43 anys. Tinc dos germans, en Mubin, el gran que té 16 anys, i la Yemina, la meva bessona.

Vivim a Síria, en una ciutat a prop de la capital, que es diu Duma.

Aquesta tarda la meva germana i jo estàvem jugant a la plaça de davant de casa després de l’ escola. Aquella hora de la tarda el meu pare estava fent l’oració a la mesquita del barri. La meva mare, a casa, estava preparant el sopar per a tota la família. De sobte, la meva germana i jo hem començat a sentir trets, gent xisclant i bombes caient damunt de les cases. Espantat, inconscient del que estava passant, amb el cor bategant-me a cent pulsacions per minut, intento adonar-me del desastre que m’envolta. Veig gent caient a terra plena de sang i, mort de por, li dic a la meva germana: —CORRE FINS AL PARE I POSA’T A COBERT! Arrenquem a córrer cap al pare, totes les bales fregant-nos pel costat, cada cantonada que girem és un món diferent, molta gent ferida o morta pel terra. Quan arribem a la mesquita, la trobem plena de flames i pols. Li dic a la meva germana que busqui el pare, però amb tanta pols i un fum espès com la gola d’un llop, no es veia res i et feia esternudar. De sobte veig allò que més desitjava trobar en aquell moment: el meu pare.

Sense quasi parlar, vam córrer cap a casa nostra a buscar la mare. La vam trobar sota una cadira trencada amagada i morta – 100 –

de por. Havien entrat soldats a saquejar la casa, però per sort no l’havien trobada. Ens va explicar que s’havien emportat en Mubin, el meu germà gran.

A correcuita, vam preparar dues gerres d’aigua, pa de pita i un farcell amb dàtils i figues. Ja era fosc, no es veia res i ja tot estava en calma, destruït i la gent marxava com podia del que quedava de les seves cases. El nostre destí era arribar a la frontera del Líban per aconseguir sortir del perill del nostre país.

Va ser un llarg trajecte fins a arribar al camp de refugiats de la Vall de la Becàa. Durant aquest temps se’ns van acabar els aliments i no vam tenir menjar durant dues setmanes. Per tots els llocs on passàvem hi havia cases destruïdes i gent malferida. El pare ens va racionar l’aigua i gràcies a això vam sobreviure en condicions molt dures.

Durant el viatge vam passar per un poble on encara hi havia soldats. Vam haver-nos d’amagar entre els arbres per no ser vistos. Van ser dies molt tristos, vam passar gana, por, fred, nervis, soledat, tristesa per tot el que havíem deixat de fer, i ens va acompanyar sempre el neguit de pensar si arribaríem vius al camp de refugiats.

Allà ens van instal·lar en dues tendes de campanya blanques.

Hi havia centenars de tendes idèntiques a la nostra. Era tot molt tranquil i aquí, sí que teníem tot allò que ens va faltar durant el viatge. Però encara avui ens falta estar tota la família junta i a casa. Del meu germà no en vam saber mai més res...

En un altre país...

– 102 –

Hola DIARI soc l’Ignasi, tinc 10 anys, visc a Barcelona, al carrer del Molí número 49, en un pis de lloguer amb la meva família.

El meu pare es diu Tomàs, la meva mare Aurèlia i la meva germana gran Sofia i té 14 anys. A partir d’avui et començaré a escriure sobre la meva nova vida, més divertida que la que he viscut els últims cinc anys.

Primer et vull explicar com he viscut aquests darrers anys.

2008: Arribant de l’escola trobo la mare i el pare asseguts a la taula de la cuina mirant uns papers. Deixo la motxilla a terra i els pregunto què està passant i com és que el pare és a casa tan aviat. Els meus pares em menteixen dient que era un dia excepcional però al llarg del temps m’adono que havien acomiadat el meu pare de la feina. Era paleta i treballava en unes obres a un pont sobre el riu Besòs. Amb la crisi es van aturar les obres i el seu cap no va poder continuar pagant el sou. Quatre mesos més tard acomiaden la meva mare. Treballava de secretària a Biosca Riera, una fàbrica tèxtil d’Igualada.

2009: Cada dissabte els pares ens portaven al cinema a mi i a la meva germana. Fa molts mesos que ja no fem activitats extraescolars, no anem al cinema, ni al Mercadona i només comprem menjar. La resta ho aprofitem. El menjar és molt escàs, ni dolços, ni llaminadures, ni llet. Enyoro la xocolata. Només mengem bé a l’escola.

A casa no hi ha diners ni per pagar la hipoteca. Quasi no parlem, anem capcots tot el dia i moltes vegades trobo la mare plorant.

No tenim família que ens pugui ajudar, ni avis, ni oncles...

– 103 –

2010: Un dia mentre miràvem la televisió van trucar a la porta i ens van fer marxar de casa. Ja no hi podríem tornar. No teníem diners per pagar la hipoteca. Ens vam convertir en una família sense sostre. Sort que Càritas ens va ajudar. Vam passar temps de fred, tristesa i gana.

Els dies passaven amb nosaltres asseguts a la vorera del carrer, demanant diners amb una terrina de Häagen Dazs i observant la gent passar. Al migdia, anàvem a Càritas per tal que ens donessin una sopeta i una peça de fruita. Passàvem la nit al carrer amb mantes i cartons a sobre.

2013: Els anys van passar i la crisi es va anar acabant.

El pare anava buscant treball. Cada matí anava a les obres a demanar feina. Una tarda va arribar amb un contracte i, a la cara, un somriure de bat a bat. La mare i jo ens vàrem interessar per aquells papers i el pare ens va explicar que l’havien contractat per a unes feines de paleta d’un edifici que s’estava construint molt a la vora d’on vivíem abans.

Al cap d’uns mesos vam aconseguir un petit apartament de lloguer i amb aquesta poca cosa que teníem érem feliços.

I ara, DIARI, intentaré escriure’t històries més animades que tu i jo les puguem gaudir!

En Nasim i l’Ignasi, protagonistes de les dues històries anteriors han patit fam. I la fam els ha portat tristor, neguit, infeccions, malsons a les nits, plors i, fins i tot, la mort, com el germà d’en Nasim, en Mubin, que va morir a la guerra de Síria.

– 104 –

Són nens que no han tingut l’oportunitat de ser feliços, ni de jugar, ni d’estar units amb la seva família. Moltes vegades han hagut d’aventurar-se en experiències que a cap de nosaltres ens agradaria viure i han hagut de fer feines i esforços per poder sobreviure en circumstàncies molt difícils.

Són dues històries de ficció però basades en fets reals, en èpoques, països i situacions diferents.

A la primera història, la família d’en Nasim viu la guerra de Síria i acaba en un camp de refugiats al Líban. Aquesta guerra ha deixat 470.000 morts, incloent-hi 12.000 nens. Segons dades d’UNICEF hi va haver 8,4 milions de nens afectats que van patir històries semblants a les que va viure la família d’en Nasim.

A la segona història, on l’Ignasi i la seva família viuen els efectes de la crisi econòmica que va patir Espanya l’any 2008, molta gent va perdre la seva feina, es van tancar moltes fàbriques, alguns es van veure obligats a abandonar les seves llars per no poder pagar els lloguers, les hipoteques, la llum, l’aigua i el gas.

Aquestes famílies també van patir gana en alguns moments.

«Els infants tenen dret a ser alimentats, rebre assistència mèdica, viure en un entorn saludable i disposar de tot allò que els asseguri una vida digna que garanteixi el seu desenvolupament físic, mental i social.»

Sigui on sigui on visqui cada nen, sigui com sigui la seva família, sigui com sigui la seva situació, tots tenen dret a ser alimentats i estimats.

– 105 –

El somni d’en Sam

Pseudònim: Sedrik Autors/es: Jan Castañer Mulà Categoria: Cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Mestra: Mariona Serra

En Sam, un nen molt espavilat de 10 anys, viu en un poble petit de l’Àfrica, a uns 50 km de la capital. Té tres germans: en Congo, la Tara i la Sama.

Els seus pares són els masovers d’una finca molt gran on hi viuen els senyors d’aquelles terres, els quals, tenen dos fills: la Sara de 13 anys i en Pol d’11.

La Sara i en Pol van a un bon col·legi anglès. En Sam i els seus germans gairebé mai tenen l’oportunitat d’anar a classe, sobretot no poden anar-hi perquè sempre hi ha un munt de feina a fer a la finca i perquè l’escola els hi queda lluny de casa, a 6 km, i hi han d’anar a peu.

El pare d’en Sam porta tot el tema de manteniment i jardineria i la mare s’ocupa de totes les feines de la casa juntament amb una cuinera.

Les seves germanes, la Tana de vuit anys i la Sama de tretze també ajuden a la mare a fer les feines de la casa gran i de la seva pròpia, i el seu germanet en Congo es dedica a vigilar les quatre cabres i les dues vaques que no es mengin res que no els hi pertoqui. En Congo només té 5 anys.

En Sam és una mica diferent als seus germans… Ell ha sortit un nen inquiet, molt curiós. Sempre fa preguntes, sent interès per tot i li encanten els llibres. Quan cada dia a la tarda veu arribar en Pol i la Sara amb un bonic uniforme i un munt de llibres carregats d’històries… es fon d’enveja.

El seu somni és poder anar a l’escola i arribar a saber llegir i escriure bé.

– 108 –

A l’escola els hi han explicat que si estudies molt i treus bones notes pots anar a un col·legi molt gran que es diu universitat.

Encara no sap com s’ho farà, però està decidit a fer el que calgui per poder-hi anar.

Un altre somni que té és poder arribar a tenir una casa com la dels seus veïns. De fet, hi somia cada nit quan cap al capvespre casa seva queda a les fosques perquè s’ha d’apagar la llum per no gastar més del compte, però ell, des del forat de la seva cabanya pot veure les llums brillants de la casa gran.

D’entre totes les coses, la que més li impressiona d’aquella casa es que obris l’aixeta que obris, t’hi surt un raig d’aigua! Ells, si en volen, l’han d’anar a buscar al riu, que és a uns 2 km.

Amb tanta calor com hi fa sempre en aquell país i l’esgotament de portar un bidó gairebé més gros que ell mateix, ha d’anar molt en compte a la tornada de no beure gaire més d’un parell de glops, ja que n’ha de quedar perquè la mare pugui fer el dinar, rentar els quatre plats i una mica de roba.

Després, amb aquesta mateixa aigua tots es podran rentar una mica els peus.

Cada dia després de fer els deures en Pol se’n va a darrere la casa on hi ha un arbre molt gros i d’on penja un gronxador. Li encanta balancejar-se amunt i avall.

Un dia, quan en Sam tornava de portar les cabres al riu, va veure com en Pol s’estava gronxant. Sempre se’l mirava amb curiositat, pensant com era de diferent la vida d’aquell nen a la seva.

– 110 –

De sobte, va veure com una de les cordes del gronxador es petava. Zas!! I en Pol va sortir volant. Va tenir mala sort. El seu cap va anar a petar contra una pedra…

Després d’uns segons, en Sam va veure que el nen no es movia.

Havia quedat estirat a terra, tal com havia caigut. Es va posar nerviós, no sabia què fer! Finalment es va acostar a ell i va comprovar que no es movia, ni contestava si el cridaves. Va intuir que alguna cosa no anava bé quan va veure que darrere del cap d’en Pol hi havia un bassal de sang.

Va córrer amb totes les seves forces cap a la casa gran per avisar els pares d’en Pol del que havia passat.

Quina sort! El pare d’en Pol era metge. Va venir a l’Àfrica des d’Anglaterra per portar un projecte de vacunacions a zones desfavorides. Aquell dia ja havia arribat a casa.

Varen ser moments molt complicats, ja que no aconseguien reanimar en Pol. Se’l varen haver d’emportar en ambulància a l’hospital on treballava el seu pare. Va estar ingressat cinc dies amb una forta commoció al cap i li varen haver de donar deu punts.

Quan en Pol va tornar a casa, tant ell com els seus pares varen voler donar les gràcies personalment a en Sam per haver-li salvat la vida. Si no hagués estat per ell, en Pol podria haver mort!

Tots li estaven tan i tan agraïts que li varen demanar què podien fer per ell, si hi havia alguna cosa que volgués i ells li poguessin comprar, no sé… com ara una bicicleta…

– 111 –

La resposta d’en Sam va deixar a tothom bocabadat.

Oh no, només faltaria! Jo vaig fer el que el cor em va dir, només vaig intentar ajudar-lo.

Ells varen insistir i així va ser com en Sam els va explicar els seus somnis, el d’arribar a saber llegir i escriure, el de poder anar a la universitat i el de tenir una casa semblant a la d’ells… i no només per a ell, sinó també per a la seva família.

Els va explicar tot amb tanta il·lusió i tantes ganes que va aconseguir contagiar-los de la seva alegria!

I així va ser com el senyor i la senyora Wilson juntament amb els seus fills, es varen comprometre a donar-li una educació a en Sam. Una com la dels seus fills, amb universitat i tot! I no només això, sinó que també es varen comprometre a arreglar la cabanya on vivia la seva família, fer-los arribar l’aigua i… dos cops per setmana farien anar una professora a casa seva perquè també ensenyés a llegir i a escriure els seus germans sense haver de fer els 6 km que els separaven de l’escola.

Des de llavors, en Sam i en Pol són molt amics i pels senyors Wilson, en Sam, és un fill més.

Ell, com sempre molt espavilat, va saber aprofitar aquella oportunitat. Va estudiar amb ganes i molta il·lusió i això el va portar a fer una carrera, la de medicina, com el senyor Wilson.

I així, va guanyar suficients diners per comprar-se una casa gran on de cada aixeta que obrís, en sortia un bon raig d’aigua.

– 112 –

Del dret i del revés

Pseudònim: Montcada Autors/es: Fatima Aarab, Kilian Almirall Bermúdez, Iván Arranz Morales, Hugo Ascaso Maqueda, Júlia Català Torrents, Víctor Cuesta Nebot, Pau Frigout Calvo, Martí García Iserte, Pol Guerrero Alemany, Mireia Hernández Riba, Jan López Simó, Núria March Aragonés, Erica Martínez Barbero, Luis Molinero Zaragoza, Martina Palomar Rodríguez, Roc Pereiras Aguilar, Stella Pérez Reyes, Nora Quesada Bernabé, Víctor Ruíz García, Blanca Silvestre Carrillo, Lia Torné Viñas, Biel Torrent Coco, Pau Torrent Daunés, Josep Tost Espanya, Abril Vilella Solé, Miriam Vizcaino Amorós Categoria: Cicle superior Escola: Institució Montserrat, Barcelona Mestra: Martha Valle

Què passaria si el món estigués organitzat del revés? És una pregunta que em faig molt sovint. Si l’Àfrica estigués en crisi i guerres i a Europa la vida fos tranquil·la i assossegada, sense guerres, sense pobresa, sense fam… Això seria molt millor per a mi, els meus pares encara serien vius, jo segurament seria feliç, podria ser que la vida em fes un somriure… però no, no és així. La vida se’m va girar 360 graus en un moment.

Tot va començar amb la gran crisi europea. De viure en una casa amb cara i ulls, sense grans luxes però digna, vam acabar vivint en barraques al costat del riu Llobregat. Els dies de tempesta veiem com les barraques s’anaven desmuntant i desfent a poc a poc, anaven caient a trossos i nosaltres havíem d’anar al mar a buscar tota mena de materials per arreglar-les, materials que arribaven a les nostres costes des de l’Àfrica, des de l’Àfrica somiada, allà on la vida era possible, on no hi havia fam, hi havia feina i la gent era més o menys feliç.

Davant d’aquesta gran crisi europea van començar les revolucions perquè la gent no podia subsistir. Revolucions a Espanya, França, Alemanya, Bèlgica… i el que va començar amb petites revoltes va acabar amb una gran guerra, de fet no sé ni com, ni per què, ni tan sols soc conscient de quan, però va començar.

La guerra va arribar també a Barcelona, on vivia jo amb els meus pares... Per cert, no us he dit que em dic Andrea, que tinc 13 anys i que soc filla única. Un dia va caure una bomba just al costat de la nostra barraca, jo era a casa d’un veí i per aquesta raó em vaig salvar. En sentir l’esclat vaig anar corrents cap a casa i vaig veure que havia desaparegut. Els meus pares estaven estesos al terra, sense vida. Havien mort a l’acte. En aquell moment vaig sentir que els meus ulls eren com dos grans aixetes i en un moment s’havia format un gran bassal d’aigua als – 114 –

meus peus. Si en algun moment la nostra vida s’havia truncat aquí és quan la meva es va començar a esmicolar.

Havia de sortir d’aquell infern i havia d’arribar a l’Àfrica. Els meus tiets vivien a Mauritània i, com que l’Àfrica era un continent ric, allà estaria segura. Així que una nit vaig anar cap a la platja i vaig veure un grup de persones que estaven pujant a una gran barcassa: era una pastera. Desesperada i entre plors els hi vaig demanar ajuda per arribar a l’altre costat de l’estret. Es van commoure i em van convidar a pujar. Hi havia molta gent i la pastera va estar a punt d’enfonsar-se diverses vegades però, per sort, un vaixell d’ajuda humanitària africà ens va recollir i ens va apropar a la costa sans i estalvis. Quan vaig baixar per la passarel·la del vaixell vaig estar a punt de morir de vergonya en veure totes aquelles cares estranyes mirant-me, observant-me amb els ulls ben oberts. Acabàvem d’arribar a Tànger, Marroc. Després d’estar 13 anys vivint en barraques hauria d’estar contenta ja que quan trobés els meus tiets tindria menjar que dur-me a la boca i un sostre sobre el meu cap, però sentia tanta enyorança de la meva pàtria i dels meus pares que aquests pensaments enfosquien el que havia de ser un bon dia per haver sobreviscut a tantes penúries.

Després d’arribar al meu primer objectiu, Tànger, i d’un viatge molt complicat, estava segura que el viatge cap a Mauritània seria bufar i fer ampolles. No sabia com arribaria fins allà, el meu cap treia fum pensant i pensant. Immersa amb tots aquests pensaments vaig escoltar la veu d’un home que cridava el meu nom. En aixecar la vista cap a la direcció d’on venia la veu vaig veure el meu tiet corrents cap a mi.

Ell havia marxat cap a l’Àfrica cinc anys abans que jo naixés. Pel que jo sabia, era l’ambaixador d’Espanya a Mauritània. S’havia – 116 –

casat el mateix any que jo havia nascut amb una dona mauritana i em tenia molt intrigat si la seva muller era negra o no. Des del vaixell d’ajuda humanitària el van avisar que arribaven uns refugiats d’Espanya i ell ens va voler rebre. La sorpresa va ser trobar-me a mi, la mateixa sorpresa que jo vaig tenir en trobar-me amb ell. Només ens coneixíem per foto i per algunes trucades telefòniques. L’abraçada i els plors van durar una eternitat. Jo necessitava que algú em mimés i em donés una càlida abraçada. El vaig sentir molt proper, com si el conegués de tota la vida. Era una sensació molt agradable. Al seu costat va arribar de sobte un dona baixeta i de pell negra. Els meus dubtes s’havien dissipat. La dona del meu tiet era de color, molt guapa.

Em va somriure afectuosament i em va abraçar. Vam pujar els tres en un Seat Madagascar que a mi em va semblar un McLaren. Només havia vist aquell cotxe a les revistes. Era al·lucinant.

Després d’un llarg trajecte, vam arribar al nostre destí. Tenien una gran casa amb un bon sostre que no s’enderrocava al mínim moviment. Vam entrar en una gran caixa de metall amb molts botons que s’encenien en tocar-los. De sobte es va posar en moviment, pujava, pujava, pujava…

L’estómac se’m va remoure tot en un moment. Quan es va aturar es va sentir una veu robòtica que deia: l’ascenseur ouvre les portes. En quin idioma havia parlat? No havia entès res de res.

Aquell dia vam menjar una mena de pa rodó amb verdures i formatge que estava deliciós. Me’n vaig deixar un trosset perquè estava acostumada a menjar poca cosa i no podia més.

Durant el dinar, els tiets em van explicar que Mauritània era un país ric i tranquil i que la majoria de la gent tenia feina.

– 117 –

Durant les setmanes següents, vaig estar adaptant-me a la meva nova vida, intentant aprendre aquell estrany idioma, francès, i una mica els costums d’aquell país on viuria a partir d’ara. I va arribar el dia de començar l’escola…

A Mauritània tothom anava a l’escola amb uniforme. En traspassar la porta de l’institut em vaig sentir observada, diferent.

Tothom em mirava, jo era el centre d’atenció. Era l’única blanca que hi havia. Els nervis em van atacar i vaig començar a tremolar i els ulls se’m van inundar. En aquell moment, una mà afectuosa i suau va agafar la meva i em va acompanyar a una classe fins a un lloc buit i va seure al meu costat. Estava segura que els meus nous companys no m’acceptarien. Estava segura que quan tothom entrés a la classe em miraria de la mateixa manera que em van mirar quan vam arribar al port.

El mestre em va presentar i em va preguntar si volia explicar la meva història als meus nous companys. Llavors em vaig preparar perquè tothom se’n rigués de mi, però no, tots em van escoltar atentament. Els hi vaig explicar la meva trista història i per a la meva sorpresa tots es van emocionar i en lloc de riure em van abraçar i em van consolar.

La meva trista història va quedar enrere, a partir d’aquell moment i gràcies a una gent meravellosa que em va acollir com una més, la meva història no va tornar a ser trista.

– 118 –

Futura jo

Pseudònim: Nit Autors/es: Claudia Fernåndez Melgar Categoria: Cicle superior Escola: Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Mestra: Anna Maria Bea

Futura jo, he decidit començar a escriure les meves memòries. Em dic Aixa i tinc dotze anys; visc a Thimbu, la capital de Bhutan. Fa cosa de dos mesos, el meu pare va morir degut a un accident de cotxe, així que no teníem diners perquè la meva mare no treballava. De fet, va ser ella la que va decidir, pel nostre bé, que ens havíem de separar. La meva mare ara treballa a Brunei (o almenys allí va marxar quan ens vam acomiadar) i les meves germanes estan repartides per Bhutan. Realment, no podia queixar-me de la meva antiga vida, no ho tenia tot, però anava a l’escola, tenia amigues, tenia una vida de veritat… Ara, en canvi, em passo les vint-i-quatre hores del dia treballant en una fàbrica de teixits, sense gairebé descans. Tan sols ens podem dutxar un cop per setmana i no podem sortir de la fàbrica perquè tot això no és legal, i si ens agafa la policia i ens demana la identificació no podem ensenyar-li res.

A vegades em pregunto com una mort pot canviar tant una vida, com una vida pot canviar tant d’un dia per l’altre…

No sé quina data és avui, ni tampoc l’hora, perquè el temps no es pot controlar quan estàs tancada dintre d’una fàbrica. L’únic que sé, és que avui és dijous, perquè el dijous és el dia de la dutxa, el meu dia preferit, perquè puc deixar la meva feina, encara que sigui només deu minuts, i agafar-me un descans.

Futura jo, avui hem dinat un bol d’arròs blanc i una mica de pa.

Havia oblidat explicar, que cada setmana hi ha algú que surt de la fàbrica —amb molta cura perquè la policia no el vegi— per comprar menjar. Aquesta setmana hi ha anat un amic meu que es diu Eytan; vam arribar el mateix dia a la fàbrica, ell és un any més gran que jo, i no és de Bhutan, és de l’Índia.

El cas és, que d’aquí a dues setmanes em toca a mi anar a comprar, i estic molt contenta de poder sortir de la fàbrica després – 120 –

de tant de temps. Tots diuen que és perillós, i és veritat que hi ha hagut gent que ha marxat i no ha tornat, però a mi em sembla una idea genial tenir un parell d’hores de llibertat.

Hola de nou futura jo! Avui he anat jo a comprar, i tinc un nou secret que ni tan sols li he explicat a l’Eytan, només l’escriuré en aquest full. Quan he sortit a comprar el menjar, he conegut una nena rica de Bhutan, es diu Nilli. Crec que tenim moltes coses en comú, i mentre estava amb ella m’he sentit com si la conegués de tota la vida, com si fóssim germanes. He fet una cosa que no hauria d’haver fet; li he explicat tot sobre la fàbrica i sobre mi, i ella ha promès que no ho explicaria a ningú. Hem quedat que podem veure’ns a través d’una reixa de la fàbrica.

La Nilli és meravellosa.

Futura jo, avui la Nilli ha vingut a visitar-me. Hem parlat de moltes coses, ens hem explicat secrets, hem llegit una revista… Coses normals que fa la gent normal. Però la nostra amistat no és normal; al nostre país els rics i els pobres no es poden barrejar, però a nosaltres això no ens importa. Ella és rica i jo ni tan sols soc legal, però no ens importa, perquè l’únic que volem és estar juntes.

Futura jo, la Nilli i jo ja portem moltes setmanes parlant i explicant-nos coses cadascuna des d’un costat de la reixa, però avui l’he notat diferent, molt més seriosa que de costum. Ella no m’explicava res, era jo la que parlava, i es limitava a assentir amb el cap quan li feia una pregunta o a dir que sí tímidament. Al final m’he atrevit a preguntar-li què li passava, i el que m’ha respost m’ha deixat sense paraules durant uns segons. M’ha dit que volia explicar el meu secret, que volia anar a la policia a denunciar les nostres condicions. Que els infants – 122 –

no han de treballar, i molt menys en les condicions en les quals ens trobem nosaltres. Al principi he pensat que era una idea horrible, però després he reconegut que no m’agrada ser com soc i que vull una vida com cal, una vida normal. Així que, encara que m’ha costat, li he dit que sí.

Futura jo, ara (crec) que ja tinc una vida. L’Eytan, jo i tots els de la fàbrica tenim una vida. Com has pogut deduir, la Nilli va denunciar la fàbrica a la policia; ara, el cap de la fàbrica està empresonat i tots els treballadors estem en altres cases i tenim papers d’identificació. Jo visc amb la Nilli; quan els seus pares es van assabentar de la meva situació van voler adoptar-me i donar-me tot el que no tenia. Ara vaig a l’escola i jugo en un equip de futbol.

Però no només això, també lluito perquè altres milers de nens i nenes no hagin de viure el que he viscut jo. He decidit compartir la meva experiència i escriure les coses més importants de la meva història perquè ningú hagi de tornar-la a escriure mai més. Ja no tornaré a dir ‘futura jo’, perquè he après que no he de planificar el futur, que he de prendre decisions al moment exacte perquè aquest moment arribarà, en algun moment o altre, arribarà.

– 123 –

Un viatge inesperat

Pseudònim: Els follets Autors/es: Guillem Pérez Cano, Jaka Drammeh, Yassin Toura El Hafi, Laura Valverde Izquierdo, Ayman Ajdid, Andrea Rey Cuchillo Categoria: Educació especial Escola: Montseny, Mollet del Vallès Mestra: Yolanda García

Avui sembla un dia més, però no ho és... els nens i les nenes de sisè marxen de colònies! Tots s’han llevat una mica neguitosos però il·lusionats per viure l’aventura que els espera a Tarragona.

L’Emma està molt nerviosa, s’ha llevat a dos quarts de nou i una mica més i perd l’autobús per anar a l’escola.

La Jaka s’ha llevat molt d’hora perquè gairebé no ha pogut dormir de l’emoció, ho té tot a punt. És el primer any que hi va i està entusiasmada amb el viatge.

L’Ayman s’ha llevat una mica tard perquè la seva mare s’ha adormit, sort que ja ho tenia tot preparat i ha arribat a temps.

No fa gaire que hi és aquí en aquesta escola però ja ha fet bons amics.

El Guillem està nerviós, s’ha llevat a les set en punt, ha esmorzat iogurt amb cereals i ha marxat amb la seva mare a l’acollida de l’escola.

El Yassin està entusiasmat, també és la primera vegada que va de colònies i gairebé no ha esmorzat pels nervis que té a l’estómac. La mare li va dir que si treia bones notes hi aniria i s’ha esforçat molt durant el curs per aconseguir-ho.

La Clara avui s’ha llevat a dos quarts de set del matí perquè estava molt neguitosa, ha esmorzat, s’ha pentinat i s’ha posat el seu perfum preferit, ja que és molt presumida.

Tots són conscients que tenen una família i que tenen la sort de ser estimats, perquè no sempre és així. Aquests dies la trobaran molt a faltar.

– 126 –

– 127 –

Durant les colònies, s’instal·laran a la casa Can Montseny, situada a Tarragona. És una casa antiga, molt gran i espaiosa, té piscina, un camp de futbol, un rocòdrom, una granja i una discoteca.

Cap d’ells mai no s’hauria imaginat les aventures que viurien aquells dies.

L’aventura va començar quan els nens i les nenes van arribar a l’habitació a deixar les seves maletes. El Yassin dormia a la llitera amb el Guillem i al costat de l’Ayman. Les nenes van agafar una habitació de quatre on també es va apuntar la Paula.

Anaven a fer l’activitat del rocòdrom i l’Emma va ensopegar amb una branca i va caure, la Clara, com que era al seu costat, la va ajudar i la Jaka va cridar al monitor, i amb ell també va venir el Yassin, l’Ayman i el Guillem. L’Emma es va fer una ferida al genoll i el Sergi, que així era com es deia el monitor, va anar a buscar la farmaciola per curar-la. Va passar una estona i el Sergi no apareixia, els nens i les nenes ja començaven a angoixar-se; l’Emma estava una mica espantada perquè la ferida li sagnava, el Guillem començava a tenir gana i sabia que aquell dia hi havia macarrons amb amanida.

Entre tots van ajudar l’Emma a aixecar-se i van començar a caminar cercant la resta del grup. Els nens i les nenes cridaven als companys i companyes però no contestaven. L’Ayman va començar a córrer per trobar el Sergi, però tampoc va tornar, mentre corria es va aturar en un arbre per descansar i de sobte es va obrir una porta. Molt espantat, va entrar i va relliscar per un camí enfangat fins arribar a una cova, des d’allà va començar a cridar molt fort als seus companys i companyes i, com – 128 –

que feia eco, de seguida van aparèixer d’un en un patinant per aquella baixada relliscosa.

El que van trobar a la cova va ser impressionant: era plena de follets! Cada follet tenia un nom, estava el follet del Joc, el de la Salut, el de l’Educació, el de la Identitat... Fa poc que el «Síndic Personer» de Mollet va venir a l’escola per explicar els drets dels infants i de seguida els nens i les nenes es van adonar que cada follet representava o tenia el nom d’un dels drets dels infants.

El Guillem continuava amb molta gana i el primer que va demanar va ser un plat de macarrons. Allà tot era possible, tots els seus drets es podien satisfer. A l’Emma, el follet de la Salut la va curar de seguida.

Els nens van dinar, després van estar una estona a la biblioteca gaudint de la lectura i aprenent coses i després van jugar una llarga estona en un petit pati exterior envoltat d’arbres i flors.

Semblava un somni perquè no sempre podien fer això, estaven tan encantats que es van oblidar que havien anat de colònies.

Allà tots eren tractats amb molta comprensió i afecte, d’altra banda, els nens i les nenes també tenien els deures de respectar les normes, de no discriminar els altres, d’estudiar, de participar...

Després d’una llarga estona gaudint en aquella màgica cova, els follets van explicar als nens i les nenes com podien sortir d’allà per arribar a la casa de colònies. Tots sabien que havien de marxar però els hi feia molta pena i es van acomiadar amb moltes abraçades. Els nens i les nenes es volien emportar els follets, però els hi van explicar que això que havien vist era un secret i que només ho sabrien ells.

– 129 –

Quan van arribar a la casa, el grup era a punt de dinar i, sorprenentment, ningú no els va preguntar res. El Guillem ja no tenia gana després del plat de macarrons, en canvi els altres tenien molta gana perquè acabaven de fer una activitat molt divertida i emocionant, encara no es podien creure el que havien viscut feia una estona!

El segon dia de colònies, els nens i les nenes es van llevar una mica tard perquè estaven molt cansats, van passar el dia tranquils i van fer les activitats que tocaven. A la nit, van anar a la discoteca i tots van ballar molt.

L’endemà marxaven a casa i tots en tenien moltes ganes perquè trobaven a faltar la seva família. Havia estat un viatge extraordinari i ple d’aventures però tots volien tornar a casa seva.

Quan van arribar a Mollet, les famílies els estaven esperant impacients i amb molta alegria. Els sis amics es van acomiadar quan van baixar de l’autocar i van quedar que el secret de la cova i els follets no li explicarien a ningú.

Va arribar la nit, tots els nens i nenes eren ja a la seva habitació per dormir i, de sobte, quan van obrir l’armari per agafar el pijama, va aparèixer un follet molt menut que es deia el follet dels Somnis, era el follet que mai deixava que els nens i les nenes tinguessin malsons, era el que s’encarregava de fer que mai deixessin de somiar... però això continuava sent un secret.

– 130 –

Un dia amb sort

Pseudònim: Els caçafantasmes Autors/es: Denís Mestres i Eric Sánchez Categoria: Educació especial Escola: Mediterrània, Les Roquetes Mestre: Ferran Alba

Hi havia un nen que vivia a Sterlin PL. En un carrer fosc, perillós i abandonat, situat a Nova York, als Estats Units. Aquest noi era conegut com a petit Jimmy.

Els seus pares, Charles i Maria, no tenien treball i sobrevivien amb els pocs diners que guanyaven fent feinetes que els veïns els oferien.

No tenien diners per comprar menjar, així que mal menjaven i quan podien.

El petit Jimmy somiava amb anar a l’escola però tampoc hi podia anar perquè no tenia llibres ni res per poder estudiar. A més a més, havia d’ajudar els pares.

Però un dia, quan el seu pare Charles va demanar que anés a buscar les restes de la verdura i de la fruita que deixaven al mercat dels dilluns i que ells aprofitaven per menjar, el petit Jimmy no s’imaginava que la seva vida estava a punt de fer un gir de 360 graus.

Sota un vell moble abandonat, que hi havia al costat d’un contenidor de color negre que tenia molta brutícia, va veure de lluny un paper blanc que sobresortia per la part del davant. El va agafar i el va mirar per sobre, es va adonar que era un dècim de loteria per al sorteig de la nit. El va agafar i se’l va guardar a la butxaca.

Va tornar a allò que estava fent abans i, després, va córrer cap a casa seva.

D’altra banda, va continuar com si res, no va dir a la seva mare Maria ni al seu pare Charles res d’allò que havia trobat al mercat.

– 132 –

– 133 –

El Jimmy, quan va arribar l’hora del sorteig, es va posar a mirar la televisió al canal on estaven fent el sorteig i no podia creure allò que estava veient: era el seu número de loteria. Estava premiat amb el premi més gran. La seva mare Maria i el seu pare Charles no entenien que era allò que li passava al petit Jimmy.

Saltava i reia tota l’estona, cridava eufòric: —Ens ha tocat, ens ha tocat! Ja no som pobres! Podrem tenir una casa en condicions! Menjar sempre que tinguem gana i podré anar a l’escola per aprendre i divertir-me com els altres nens! Papa, mama! Aquest migdia m’he trobat un dècim de loteria i per casualitat ha sortit premiat en el sorteig d’aquesta nit. Ja no haurem de patir més pels diners, som rics!

Així doncs, el petit Jimmy i els seus pares van poder viure feliços per sempre.

– 134 –

Escoles guanyadores de les setze edicions

2004: Contes de la Mediterrània Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona 2005: Contes de llibres CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, la Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, l’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, l’Hospitalet de Llobregat 2006: Contes de música CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, l’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Darío, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans – 136 –

Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona 2007: Contes de festes CEIP Joan Benet i Petit, els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell 2008: Contes d’aigua CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, la Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, l’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona – 137 –

2009: Contes de l’Univers CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, la Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2010: Contes d’aliments CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Sebastià, els Pallaresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida 2011: Contes de boscos CEIP Dr. Salarich, Vic CEIP Els Raiers, la Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona – 138 –

Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona 2012: Contes de la crisi Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013: Contes d’esport Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, el Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig 2014: Contes de malalties Escola Sant Miquel, Molins de Rei Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Claret, Sabadell Escola Carme Auguet, Girona Escola Doctor Trueta, Viladecans – 139 –

Escola Guixot, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Pia, Balaguer Escola Pineda, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria, Olot 2015: Contes d’avis Escola La Salle Bonanova, Barcelona Escola La Muntanya, Aiguafreda Escola Barceló i Matas, Palafrugell Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Josep Espasa, la Pobla de Cérvoles Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Claret, Sabadell Col·legi Terraferma, Alpicat Escola Sant Miquel, el Pla de Manlleu Escola Vedruna, Palafrugell Escola Sagrat Cor, Tarragona Escola Pineda, l’Hospitalet de Llobregat Escola Sagrat Cor, Centelles Escola Montserrat, Sarrià de Ter 2016: Contes de solidaritat Col·legi Mare de Déu de Montserrat, les Borges Blanques Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Acadèmia Apiària, Piera Escola Arabell, Lleida Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola La Ràpita, la Ràpita Escola L’Estel, Castellnou de Seana Escola Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Pia de Balaguer Escola Quixot, Sabadell Escola Terraferma, Alpicat Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Escoles Betlem, Premià de Dalt – 140 –

2017: Contes de jocs Col·legi Asunción Ntra. Sra., Barcelona Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Immaculada Concepció, Barcelona Col·legi Nostra Senyora de Montserrat, Parets del Vallès Col·legi Sant Domènec de Guzman, Tarragona Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Anselm Clavé, Ripollet Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans Escola Mestre Marcel·lí Domingo, Roquetes Escola Pau Casals, Viladecans Escola Teresa Claramunt, Sabadell Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Saint George’s School, Fornells de la Selva 2018: Contes per canviar el món Col·legi Santa Teresa de Jesús, Terrassa Escola Arrels Esperança, Badalona Escola Bac de Cerdanya, Alp Escola Bac de Roda, Barcelona Escola Bellavista-Joan Camps i Giró, les Franqueses del Vallès Escola Carles Buïgas, Cerdanyola del Vallès Escola Els Secallets, el Vendrell Escola FEDAC Canet, Canet de Mar Escola Garcia Fossas, Igualada Escola Immaculada Concepció, Barcelona Escola La Draga, Banyoles Escola Les Arrels, Mollerussa Escola Manyanet Molins Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Montserrat, Esparreguera Escola Sant Antoni Maria Claret, Cornellà de Llobregat Escola Santa Maria de Cervelló, Cervelló Escola Vedruna Malgrat, Malgrat de Mar Saint George’s School, Fornells de la Selva 2019: Contes dels drets dels infants Col·legi Jesús Salvador, Sabadell Col·legi Santa Teresa-Ganduxer, Barcelona Col·legi Sagrada Família, Tortosa Escola Arrels Blanquerna, Badalona – 141 –

Escola La Bòbila, Cambrils Escola Les Pinediques, Taradell Escola Manyanet, Molins de Rei Escola Mediterrània, Les Roquetes Escola Montseny, Mollet del Vallès Escola Pare Ramon Castelltort, Igualada Escola Princesa Làscaris, Casserres Escola Sant Josep, Terrassa Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Institució Montserrat, Barcelona Saint Nicholas School, Barcelona Saint George’s School, Fornells de la Selva

– 142 –