Retransmissió de la imatge a llarga distància La televisió és un sistema de telecomunicació per a l’emissió i la recepció de sons i d’imatges en moviment a distància. Història de la televisió Paul Gottlieb va processar i patentar el primer sistema electromecànic de televisió el 1884. A. A. Campbell va descriure el 1908, el seu concepte de televisió utilitzant el tub de raigs catòdics. John Logie Baird va exhibir per primera vegada a Londres un sistema semi-mecànic de televisió analògica. La primera televisió a llarga distància es va fer l’any 1927 des de Washington a NovaYork. Després es va presentar un sistema completament electrònic. Formació de la imatge El senyal de vídeo/televisió es fonamenta per la possibilitat de convertir variacions d’intensitat de llum en variacions d’intensitat elèctrica. La càmera de televisió capta la imatge d’un objecte, fent servir un tub de vidre que conté a la seva part posterior una superfície sensible a la llum, que s’anomena target. Les lents recullen les imatges i les projecten en el target. El target reacciona generant càrregues elèctriques. Al darrera de la càmera hi ha un canó d’electrons que es disparen sobre el target dirigits per uns imants o bobines deflectores. Quan impacta a la placa, ha de cedir els electrons necessaris per compensar la càrrega positiva. La diferència de càrrega retornada és proporcional a la llum que va incidir en el target i constitueix una versió elèctrica coneguda com senyal de vídeo. Aquest senyal s’amplifica i es transmet mitjançant ones electromagnètiques. Dintre el receptor el procés és d’invers.
El televisor mostra 25 imatges per segon. La resolució d'un televisor PAL és de 625 línies. Cada imatge complerta de televisió té 625 línies que es renoven 25 vegades per segon. Aquestes imatges es coneixen amb el nom de frame. Als televisors de color, el senyal de vídeo, es forma a partir de dos senyals independents: la luminància (brillantor) i la crominància (to i saturació).