SÍNTESI DE
L’ENCÍCLICA
SPE SALVI
És una reflexió sobre l’esperança cristiana: ¿quin és el veritable rostre de l’esperança? El Papa vol aprofundir en les arrels de la virtut de l’esperança. 1. L’esperança (...una definició) és saber que hi ha Algú que ens coneix, ens estima i ens espera. Aquesta va ser l’experiència de santa Josefina Bakhita. Quan va conèixer la fe cristiana va entendre que ella no estava sola en els seus patiments sinó que hi havia Algú –el Pare del Cel- que l’estimava per ella mateixa. Per tant, és l’espera de Déu, la que fonamenta la nostra esperança. Esperem, perquè Déu ens espera. ¿Si els infants tenen il·lusions i esperances, no és perquè saben que tenen un pare i una mare que d’alguna manera els esperen? ¿Quan un infant representa una funció, no ho fa sabent que té a la seva família al davant que l’està veient?... 2. En l’encíclica hi ha una certa crítica al catolicisme tradicional que ha rebut l’esperança per tradició i corre el perill de convertir-se en una rutina incapaç d’alegrar la nostra existència i d’entusiasmar als altres. Hem de tornar a trobar l’esperança! Una esperança que salva, que allibera, que dóna un sentit ple a la vida: una esperança capaç d’alegrar la meva vida i la vida dels altres. 3. L’esperança no és només informativa (com una notícia de l’existència del més enllà). L’esperança és performativa, és a dir, capaç de conformar de manera nova una vida: em dóna una nova manera de viure, una nova llibertat, un nou mode de relacionar-me amb les coses. 4. L’esperança té una dimensió present i una dimensió futura. És present, perquè jo per la fe ja porto dins meu la realitat sobrenatural d’una vida nova, una vida divina. Déu ja és present en mi. Encara que no el posseïm del tot. El posseirem plenament més enllà de la mort. Millor dit, Ell ens posseirà del tot en l’altra vida (això serà la Vida del Cel). Alhora, l’esperança té una dimensió individual i una dimensió social. És la meva esperança individual, però que no es pot separar de la meva esperança de què els altres també trobin l’esperança i la salvació. Un pensador del Concili Vaticà II, Henri de Lubac, deia que no podem passar per la batalla de la vida com amb una rosa a la mà... No ens salvem sòls, igual que no pequem sòls. L’esperança sempre és una qüestió personal i social (comunitària). ¿Com podem fer perquè l’estrella de l’esperança neixi en els altres? 5. El Papa critica la modernitat perquè va secularitzar el concepte d’esperança, com si a través de la ciència i de la revolució econòmica (marxisme) fos possible aconseguir un Paradís a la terra. La modernitat va canviar l’esperança cristiana per la noció de progrés humà (sense una referència
cristiana). Això va provocar terribles conseqüències al S. XX. En els seus plantejaments hi havia una gran mentida, la mentida materialista sobre l’home. Van prescindir de Déu i de la llibertat... i es va pagar molt car. El “Regne de Déu a la terra” (sense Déu), es va convertir en un “veritable infern sobre la terra”. 6. Aquesta esperança té un nom: és una Persona, Jesucrist. Ell és la gran esperança davant de les nostres petites esperances. Ell és l’únic que pot fonamentar la nostra esperança. Ell és el filòsof que ens ensenya la vida veritable i el Pastor que ens condueix vers la vida eterna (Crist com a Filòsof i Pastor, apareix representat en algunes tombes dels primers temps del cristianisme). Crist és l’únic que, perquè ha compartit totes les desesperances dels homes (a la Creu, va sentir el que significava ser abandonat de Déu), és capaç de fundar de forma definitiva la nostra esperança. Ell ens ajuda a vèncer tots els mals. 7. Però l’esperança és feble i fràgil. Encara no hem arribat a la Llum. Caminem amb la llum encesa enmig de la nit. Per això l’esperança necessita exercitarse i ser constantment apresa. I els llocs d’exercici i aprenentatge de l’esperança són quatre: l’oració (busquem a Déu), l’acció (ens esforcem per fer el bé), el sofriment (suportem amb paciència els sofriments) i el Judici. El Judici final és font d’esperança, perquè es farà justícia als actes (no vencerà la mentida), amb la confiança de què el Senyor té misericòrdia de les nostres febleses, i ha cremat tots els nostres pecats per la seva Passió. En el Judici, justícia i gràcia estan compenetrades. Igualment, el Purgatori és una misericòrdia perquè, malgrat les nostres impureses que necessiten ser purificades –és de justícia-: Déu –en la seva Misericòrdia- ens permet arribar al Cel. I això és una gràcia. El Papa vol presentar no tant una imatge amenaçant del judici, sinó una imatge de l’esperança. Pel cristià que s’esforça per estimar Déu a través dels seus actes de cada dia, el Judici brilla com a llum d’esperança: un dia la Veritat vencerà sobre la mentida; el Bé vencerà sobre el mal. Maria, és l’estrella de l’esperança pels cristians.