Fdez-Carvajal.-Tebiesa (català)

1

LA TEBIESA F. Fernàndez Carvajal Index 1 . SORTOSOS ELS VOSTRES ULLS PERQUÈ VEUEN La busca de l’alegria La fe, font d’alegria Necessitem l’alegria Com cecs i «cansats»: la tebiesa Quan tot costa 2. TRISTESA I TEBIESA La deixadesa A qui té se li donarà Comptar amb els fracassos L’examen de consciència L’examen particular 3. MIRAR A CRIST Quan es busca la il·lusió en altres coses Despreniment Puresa de cor 4. L’AMOR I LES«COSES PETITES» La tebiesa i el que és petit La fidelitat de cada dia Les nostres obres d’art L’honor degut a Déu 5. ALEGRIA I SACRIFICI El tebi estima la senda ampla La temprança Cada dia la seva creu La creu petita 6. A LA LLUM DE LA FE La tebiesa: actuar només per motius humans Una visió profunda de la vida Donar gràcies En presència del Senyor 7. LES FILLES DE LA TEBIESA Descoratjament Deixar-se ajudar Pusil·lanimitat Imaginació incontrolada (evagatio mentis) i dificultats mentals Rancor i maldat 8. EL PECAT VENIAL L’ acceptació del pecat venial Conseqüències del pecat venial Lluita contra els pecats venials La ciència dels sants Un punt de referència Judes i Pere L’antídot Augmentar la pressió

2

9. AMOR A LA CONFESSIÓ FREQÜENT ¿Qui ens arregla?

Lluita contra la tebiesa i confessió freqüent Una bona confessió 10. EL BON PASTOR Cal tenir un camí Amics forts ¡Ai de qui està sol!

11.- L’AMOR DE DÉU I ELS ALTRES Ningú dóna el que no té La neutralitat és impossible Un tren parat en via morta La tebiesa fa difícils les coses fàcils Vora Crist 12. EL MILLOR REMEI Tractar a Maria L’alegria de la Verge NOTES I. SORTOSOS ELS VOSTRES ULLS PERQUÈ VEUEN Poques coses es desitgen tant en la vida les persones, unes a altres, com la alegria i la felicitat. Expressions com «felicitats», «que sigueu feliços»..., es troben tots els dies, en tots els idiomes i llocs de la terra. S’expressa el desig d’alguna cosa molt valuosa i apreciada. I poques coses, potser, s’aconsegueixen amb menys freqüència que aquesta de la felicitat. També en el cas en el que se posen tots els ingredients que els homes consideren necessaris per assolir-la.

Dóna la impressió, en ocasions, de que aquest tipus de paraules - felicitat, alegria, goig, pau, etc.- expressen realitats que se semblen més aviat a rares monedes de col·leccionista, de gran valor i difícils de trobar. ¡Quant no donaríem per un mes, per un dia, o al menys per una tarda de profunda alegria!

Molts homes, escèptics de que existeixi la felicitat, han inventat succedanis. I a aquests succedànies li han donat noms que en realitat no hi corresponen: a la tranquil·litat la han anomenat pau; a la riallada, alegria; al plaer passatger, felicitat; etc.

No obstant, aquestes realitats, vertaderes i profundes, que tenen el mateix origen, existeixen realment i estan al abast de la ma. Molts no les aconsegueixen perquè van a cercar- les, a vegades amb afany, precisament on no es troben:com si fóssim a buscar pedres precioses a una tenda d’ultramarins.

L’alegria i la pau vertaderes es troben en Déu. Fora d' Ell no les trobarem mai En certa ocasió, el Senyor se va dirigir als seus deixebles i els va dir: feliços els vostres ulls, perquè veuen, i les vostres oïdes, perquè senten (Mt13, 16.). Els nomena feliços i els dóna el motiu de la seva felicitat: no certament perquè siguin rics i poderosos, o siguin invulnerables al dolor, a la malaltia i a les dificultats, sinó perquè els seus ulls veuen i les seves oïdes senten el que tants homes van esperar anteriorment. Són sortosos, exclusivament perquè estan oberts a la fe, a Crist.

Cercant l’alegria L’alegria -diu Sant Tomàs- és el primer efecte del amor i, per tant, de la entrega [1].Es podria dir que hi ha tantes classes d’alegria com classes d‘amor; la alegria de qui

3 desitja una bon àpat és ben diferent de la que gaudeix qui acaba d’enamorar-se. Digues com és la teva alegria, es podria dir, i et diré on està el teu amor.

La alegria d’estimar a Déu no té comparació, «no és la que podríem anomenar fisiològica, d’animal sa, sinó un altra sobrenatural, que procedeix d’abandonar tot i abandonar-te en els braços amorosos del nostre Pare Déu» [2]. El cristià és alegre perquè l’essència de la seva vida és amor de Déu. Es inconcebible un vertader cristià que visqui la seva fe sense alegria.

Es fonamenta aquesta alegria en la vida de fe, en la esperança sobrenatural, en l’amor entregat. És compatible amb el dolor, amb el fracàs humà, amb la pobresa de béns materials.

La alegria vertadera és la de tots aquells que es van trobar amb Déu en les situacions i circumstancies més diverses de la vida i van saber ser conseqüents. ¿”Per què no l’haveu pres”?, va preguntar el cap de la guàrdia del temple a aquells que possiblement es buscarien un arrest o un comiat al desobeir. “Es que mai cap home -digueren- ha parlat com aquest home” (Jn 7, 46.); o la dita de Pere en el Tabor “ Senyor, bo és restar aquí” (Mc 9, 5.); o el immens goig dels Mags al trobar altre cop la estrella que els conduïa fins Jesús Nen (Mt 2, 10.); o la alegria satisfeta del ancià Simeó: “Ara, Senyor, ja pots emportar-te al teu servent de aquest món, perquè el meus ulls han vist la Salvació” (Lc 2, 29-30.); o el goig de aquells dos que caminen cap Emaús i porten en l'ànima, abans de la trobada amb Crist caminant, un profund descoratjament (Lc 24, 13-35.); sant Pau, precisament en el moment en que relata els patiments que està sofrint per causa de la fe, declara obertament: “estic ple de consol i sobreabundem de goig en totes les nostres tribulacions” ( 2 Cor 7, 4.); ... I entre totes, la alegria de Maria: “La meva ànima glorifica al Senyor, i el meu esperit està transportat d’alegria en Déu, el meu Salvador” (Lc 1, 46-47.).

En els relats de la Resurecció que ens han deixat els evangelistes es nota una alegria especial, que portaran els apòstols sempre en la seva ànima, malgrat dificultats i persecucions. Es l’acompliment de la promesa que va fer el Senyor al sant Sopar: “I Jo os donaré una alegria que ningú us podrà treure” (Jn 16, 22.).

Cada cop que apareix el Senyor als seus deixebles en els dies següents a la Ressurecció, els escriptors sagrats ens han deixat la mateixa constància: els Apòstols s’alegraren veient al Senyor (Cfr. Jn. 20, 20.). La seva alegria no depèn del estat d’ànim, ni de la salut, ni de cap altra causa humana, sinó d’haver vist al Senyor, de haver estat amb Ell. El mateix passa en l’anunciació de la Verge; l’àngel li diu a Maria: “Alegra' t plena de gràcia, i, de seguida li dóna el motiu: “perquè el Senyor està amb tu” (Cfr. Lc 2, 28.). Es la proximitat de Déu el motiu d’aquella alegria profunda, d’aquell goig incomparable.

Nosaltres estem alegres quan el Senyor està present en la nostra vida, quan no l’hem perdut, ni s’han entelat els nostres ulls per la tebiesa o la falta de generositat.

Quan, per trobar la felicitat, s’assagen altres camins fora de Déu, al final només es troba soledat i tristesa. L’experiència de tots els qui, d’una forma o altra, van girar la cara cap un altre costat per a no veure a Déu, ha estat sempre la mateixa: han comprovat que fora de Déu no hi ha felicitat. Al contrari, cada pas que donem cap Crist és un pas cap l’alegria, cap la plenitud. És la pedra preciosa de la que ens parla l’evangeli (Cfr. Mt 13, 45-46).Trobar a Crist (i tornar-lo a trobar) suposa una alegria profunda sempre nova. En comparació amb Ell cap altra cosa mereix ser tinguda en compte. Per trobar-ho ens han de semblar pocs tots els esforços i sacrificis. Ha de ser la primera de les nostres intencions, la que més ens preocupi.

En Crist està la nostra esperança; de Ell depèn la nostra seguretat i una especial alegria «que seu en tot moment en el cor del cristià. Perquè Crist viu: Crist no és una

4 figura que ha passat, que va existir en un temps i que se’n va anar, deixant-nos un record i un exemple meravellós.

«No: Crist viu. Jesús és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres. La seva resurrecció ens revela que Déu no abandona als seus. ¿”Pot la dona oblidar-se del fruit del seu ventre, no compadir-se del fill de les seves entranyes? Doncs, encara que ella se’n oblidés, Jo no m’oblidaré de tu” (Is 49, 14-15), havia promès. I ha complert la seva promesa. Déu segueix tenint les seves delícies entre els fills dels homes (Pr 8, 31)»[3].

La seva presència entre nosaltres és la font de les nostres alegries vertaderes. «¿Com es pot ser pessimista, si Nostre Senyor ha promès que estarà amb nosaltres fins la fi dels segles? (Cfr. Mt 28, 20)»[4].

L’alegria cristiana és d’una naturalesa especial. Es capaç de subsistir en mig de totes les proves, fins i tot en els moments més foscos. Pot elevar-se sempre sobre l’hora present per difícil que aquesta pugui ser o semblar. I haurà de ser el normal per a un cristià amb fe vertadera; alguna cosa no va bé a l’ ànima quan som infeliços, quan estem trists.

El normal per a nosaltres els cristians és estar alegres amb alegria interior. La infelicitat, el pessimisme i la tristesa seran sempre alguna cosa estranya per al cristià.

Alguna cosa que necessita d’un remei urgent.

Ve la desesperança i la tristesa quan posem el nostre cor de manera desordenada en nosaltres mateixos i en les coses. L’egoisme -en qualsevol de les seves formes- és origen sempre de falta d’esperança i, a la vegada, de tristesa i de falta de pau.

L’error més gran dels homes seria basar la seva vida sobre la falsa seguretat del benestar material, sobre el prestigi humà, sobre els diners, sobre coses de poca o cap consistència. A tots aquests homes i a totes aquestes dones, siguin on siguin, en els seus moments de exaltació o en les seves crisis i derrotes, les hem de fer arribar l’anunci solemne i tallant de sant Pere, durant els dies que van seguir la Pentecosta: “Jesús és la pedra angular, el Redemptor, el tot de la nostra vida, perquè fora d’Ell no s’ha donat als homes cap altre nom sota el cel, per el qual podem ser salvats” (Act 4, 12)»[5]. Qui s’oblida de sí mateix - qui es nega i perd la seva vida- per Crist assoleix la vertadera llibertat, la capacitat de mirar a Déu, perquè ja no està pendent de sí. Era l’aspiració del Baptista: “cal que Ell creixi i jo minvi”.

Aquest posar a Crist en primer pla i el nostre jo en segon lloc, està en l’origen i en la base de la alegria i de la mateixa vocació cristiana.

A la alegria li passa com aquelles plantes d’alta muntanya, que estan fetes per viure amunt. Avall, en la vall, s’ofeguen. La tristesa neix precisament del oblit dels grans horitzons que Déu posa davant nosaltres. Aquesta alegria és possible quan vivim en un to alt de vida interior, de correspondència a la gràcia.

La fe, font de l’alegria La fe és la font de l’alegria cristiana. “Això us ho dic per a que jo frueixi en vosaltres i el vostre goig sigui complert” (Jn 15, 11.). El nostre optimisme no es basa en raons humanes, sinó que es fonamenta en Déu.

Si vivim la nostra fe veurem el món d’una manera diferent, serena i alegre, tal com és, tal com Déu ho veu: «La fe fa que mirem el que ens entorna amb una llum nova, i que, restant tot igual, advertim que tot és diferent, perquè tot és expressió del amor de Déu. La nostra vida es converteix així en una continua oració, en un bon humor i en una pau que mai s’acaben, en un acte d’acció de gràcies desgranat a través de les hores» [6].

En la fe trobem el sentit de la nostra vida en qualsevol circumstància en la que ens trobem, perquè «el que viu de fe pot trobar la dificultat i la lluita, el dolor i fins

5 l’amargor, però mai el desànim ni la angúnia, perquè sap que la seva vida serveix, sap per a què ha vingut a aquesta terra»[7].

Per això sempre es pot exigir d’un cristià que estigui alegre. Porta sempre amb ell la font de la seva alegria. L’home podrà tenir raons molt diverses per estar trist, però el cristià sempre tindrà al menys una per estar alegre: que és fill de Déu. Ell és el Creador de tot quant existeix i a cada un dels seus fills ens mira amb un amor que sobrepassa tot lo que podem imaginar. ¿Per que anar trists o anguniats? Tota la nostra vida està en les mans del nostre Pare Déu, que només vol el nostre bé, temporal i etern, i aquest fi encamina tots els successos. El que efectivament siguin per al nostre bé, ja només depèn de nosaltres: de que ens empenyem en conformar la nostra voluntat amb la seva. És un abandonament de fills que confien en la bondat del voler de son Pare, mai una resignació buida davant els successos o les coses.

Tenir aquesta certesa de que Déu vol el millor per a nosaltres ens porta a una confiança serena i alegre, també davant la duresa, en ocasions, del inesperat. En aquets moments que un home sense fe consideraria com a cops fatals i sense sentit, el cristià descobreix al Senyor i, amb Ell, un bé molt més alt. «¡Quantes contrarietats desapareixen, quan interiorment ens col·loquem ben pròxims a aquest Déu nostre que mai abandona! Es renova amb distints matisos, aquest amor de Jesús per els seus, per els malats, per els baldats, que pregunta: “¿que et passa? Em passa..” I, de seguida, llum o, al menys, acceptació i pau» [8].Junt a Crist sempre trobem la pau.

Els nostres mateixos pecats no ens desesperen. Ens porten a la humilitat i a confiar més en la gràcia i menys en nosaltres mateixos. Quan imaginem que tot s’enfonsa davant els nostres ulls, no s’enfonsa rés, “perquè Tu ets, Senyor, la meva fortalesa” (Sal 62, 2). Si Déu habita en la nostra ànima, tota la resta, per important que sembli, és accidental, transitori; en canvi, nosaltres, en Déu, som lo permanent.» L’Esperit Sant, amb el do de pietat, ens ajuda a considerar-nos amb certesa fills de Déu. I els fills de Déu ¿per que hem d’estar trists? “La tristesa és la escòria del egoisme; si volem viure per el Senyor, no ens faltarà l’alegria, encara que descobrim els nostres errors i les nostres el misèries” [9]. Mai som més forts que quan confiem de veritat en Déu.

Tindrem dificultats pràcticament durant tota la nostra vida: en el treball, en el ambient, en la vida interior, en l’apostolat. En ocasions (no molt infreqüents) es presentarà el cansament físic o moral, la malaltia, la fredor no culpable al complir els nostres deures envers Déu o envers els altres, ...Quant més grans i greus siguin les dificultats que puguin amenaçar la nostra pau i la nostra alegria, tant més hem de acollir-nos a aquesta veritat fonamental del cristià: som fills de Déu. ¿No ha dit potser el Senyor: “Les meves ovelles senten la meva veu, i jo les conec, i elles em segueixen, i jo els hi dono la vida eterna, i no moriran per sempre, i ningú les arravatarà de la ma del meu Pare (Jn 10, 27-29.).

Tindrem dificultats i alegries, les han tingut tots els homes: els que ja han mort, els que viuen i els que viuran, els qui tenen molt i els qui tenen poc; les van tenir la Verge, els apòstols, els sants i també aquells que no la buscaren Déu en la seva vida.

“Caríssims, quan Déu us prova amb el foc de les tribulacions, no us estranyeu, com si passés una cosa molt extraordinària” (Pdr 4, 12.). La dificultat és una cosa ordinària amb el que s’ha de comptar, i la nostra alegria no pot esperar una època en la que no tinguem dificultats, contrarietats, temptacions, etcètera. Es més, sense dificultats no hi hauria possibilitat de victòries, ni les virtuts arribarien a aquell grau que demana Jesús.

No només vola l’ocell per d’impuls de les seves ales, sinó també per la resistència del aire.

El fonament de la nostra alegria ha de ser ferm. No pot recolzar-se en qualsevol cosa passatgera: notícies, successos, salut... “Cadascú miri com edifica -diu sant Pau als

6 primers cristians de Corint-, que en quant al fonament, ningú pot tenir-ne d’altre sinó el que està posat, Jesucrist” (1 Cor 3, 11.).Només el Senyor és fonament capaç de resistirho tot . No hi ha cap tristesa que Ell no pugui curar: “no tinguis por, tingues només fe” (Cfr. Lc 8, 50.), ens diu. Compta en Ell a totes les situacions per les que ha de passar la nostra vida; i també en aquelles que són resultat de la nostra insensatesa i falta de santedat. Per a totes té remei. Si tenim fe, la nostra alegria està assegurada.

Necessitem l’alegria Solia repetir Paul Claudel després de la seva conversió: «¡Digueu-les hi, que la seva única obligació és l’alegria!» Perquè la alegria es senyal de que estem estimant a Déu i fent un gran bé a els altres i a nosaltres mateixos.

Estar alegres es una forma de donar gràcies a Déu per els innumerables dons de cada dia, «doncs Déu ens ha creat per a l’alegria, ens ha fet criatures alegres, i la nostra alegria és el primer tribut que li devem, la manera més senzilla i sincera de demostrar que tenim consciència dels dons de la Naturalesa i de la gràcia i que els agraïm»[10].

L’animal no sap agrair i tampoc somriure. Déu està content amb nosaltres quan ens veu contents, amb el goig vertader.

Amb la nostra alegria fem a més molt bé al nostre voltant, doncs aquesta alegria porta a Déu. Donar alegria als altres serà sovint la major mostra de caritat, el tresor més valuós que donem a qui ens envolta. Hem de ser con els primers cristians. La seva vida atreia per la pau i l’alegria amb que realitzaven les petites feines de tots els dies, o per la seva serenitat davant el martiri. «Famílies que visqueren de Crist i que van donar a conèixer a Crist. Petites comunitats cristianes, que van ser centres d’irradiació del missatge evangèlic. Llars iguals a les altres llars d’aquells temps, però animades d’un esperit nou, que contagiaven als qui els coneixien i tractaven. Això van ser els primers cristians, i això hem de ser els cristians d’avui: sembradors de pau i d’alegria, de la pau i de la alegria que Jesús ens ha portat»[11] . Moltes persones poden trobar a Déu en la nostra alegria.

Aquesta mostra de caritat gran cap els altres -la d’esforçar-nos per allunyar la tristesa de nosaltres i de remoure la seva causa- ha de manifestar-se especialment amb qui Déu ha posat més a prop de nosaltres. Déu vol que la llar en que vivim sigui una llar alegre.

Mai llars fosques, llars tristes, i sovint tensos per la incomprensió i l’egoisme. Quan en el llenguatge corrent es diu «aquesta casa sembla un infern», de seguida se ens ve a la ment un llar sense amor, sense alegria, sense Crist.

Una llar cristiana ha de ser alegre, perquè la vida cristiana porta a viure aquestes virtuts (generositat, cordialitat, esperit de sacrifici...) a les que tan íntimament està unida la alegria. Una llar cristiana fa present a Crist, de manera extraordinàriament atractiva, en la família i en la societat.

Aquesta alegria serena i amable hem de procurar aportar-la al nostre lloc de treball, al carrer, a les nostres relacions amb la gent. El món està trist i inquiet i necessita, abans que res, l’alegria que el Senyor ens ha donat. ¡Quants han trobat el camí que porta a Déu a través de l’alegria viscuda per algú que estimava Déu!

També necessitem la alegria per a nosaltres mateixos, per a la nostra pròpia vida interior. És difícil, potser impossible, progressar en el camí del amor a Déu si no s’està alegre. sant Tomàs ho diu expressament: «tot el que vulgui progressar en la vida espiritual necessita necessàriament tenir alegria»[12].La tristesa ens deixa sense forces; es el fang enganxat a les botes del caminant, a més de tacar-lo, l’impedeix caminar. El Llibre dels Proverbis diu que la tristesa seca els ossos (Cfr. Prov 17, 22.), deixa sense vida i, per tant, sense forces. Al contrari l’alegria de Déu és la vostra fortalesa (Neh 8, 10), el que ens protegeix de moltes temptacions i deliris. Un ànima trista que no lluita

7 per sortir d’aquesta tristesa està a mercè de moltes temptacions. ¡Quants pecats han tingut el seu origen en la tristesa!

L’alegria de Déu es la nostra gran força i una enorme ajuda en l’apostolat. Hem de presentar el missatge de Crist als homes rodejat d’alegria, doncs el mateix Senyor devia resplendir d’alegria al exposar les meravelles del regne dels Cels. Jesucrist devia manifestar d' alguna manera la seva enorme alegria interior.

Aquesta alegria en Déu és també «l’estat d’ànim absolutament necessari per al perfecte compliment de les nostres obligacions. I quant més elevades siguin aquestes, tant més haurà d’elevar-se la nostra alegria»[13]. Quant més gran sigui la nostra responsabilitat major també la nostra obligació de tenir pau i alegria, per a donar-la als altres: sacerdots, pares, superiors, mestres...

Com cecs i «cansats»: la tebiesa És causa de infelicitat tot el que separa del amor a Jesucrist, “a qui estimeu sense haverlo vist, en qui ara creus sense veure’l i us alegreu amb goig inefable i gloriós” (1 Pdr 1, 8.) És causa especial de tristesa, junt al pecat, aquesta crisi de les virtuts teologals que s’anomena tebiesa. Si el cristià cau en la tebiesa perd l’alegria. Crist queda enfosquit, per descuit culpable, en la ment i en el cor: no se’l veu ni se’l sent. No se’l tracta personalment, no se’l serveix. -La vida interior, en tot cas, queda reduïda a «fer coses», no a estimar a Algú (quan s’estima «es fa molt»). Queda en l’ànima un buit de Déu que intentarà omplir-se d’altres coses, que no són Déu i no omplen; i un especial i característic descoratjament impregna tota la vida de pietat.

S’ha perdut la promptitud i la alegria de l’entrega i la fe queda endormiscada, precisament perquè s’ha refredat l’amor. «Aquí tenim l’essència de la tebiesa: la falta de devoció, de devotio, que podríem traduir per amor entregat, disponibilitat i entrega.

Aquesta falta d’entrega, aquesta «mala voluntat» ho explica tot : la tebiesa és aquest menyspreu pràctic de l’oració i del sacrifici, aquest pensar «només en tu i en la teva comoditat», aquesta falta de finor en el tracte amb Déu, aquesta poca delicadesa, aquesta manera burda i mandrosa, aquesta «mala gana» en «les coses que es refereixen al Senyor», aquest amor propi que ens porta a obrar per motius humans (Cfr. Camí, n.

331). Al contrari, la santedat del cristià està en l’amor i en la devotio, es a dir, en la fe amorosa, en l’amor creient»[14].

La tebiesa és una greu malaltia del amor que es pot trobar a qualsevol edat de la vida interior. Un ànima tèbia «se les sap totes», és un «ànima cansada» en la lluita per millorar; ha perdut a Crist en l’horitzó de la seva vida. La tebiesa suposa sempre una crisi d’esperança, de descoratjament, i a la vegada de fe i d’amor Crist, en tot cas, és només una figura desdibuixada, inconcreta de trets indefinits, i una mica indiferent.

L’ànima no s’atreveix a fer les afirmacions de generositat d’altres temps. Es conforma amb menys.

Sant Tomàs defineix la tebiesa «una certa tristesa, per la que l’home es torna tardaner per realitzar actes espirituals a causa del esforç que comporten»[15]. Aquesta falta de promptitud en l’amor, aquesta fluixedat, sobrevé quan l’ànima vol acostar-se a Déu amb regateigs, amb poc esforç, sense renúncies, sense detalls, intentant fer compatible la vida interior amb coses que no son grates a Déu. Es van produint una sèrie de transigències i l’abandonament d’una lluita efectiva per millorar; es cedeix fàcilment als pecats venials, i el tracte amb el Senyor es manté en la mediocritat, sense buscar positivament una entrega creixent. Es cedeix «a la comoditat, a la falta de vibració, que

8 empeny a buscar el més fàcil, el més plaent el camí en aparença més curt, fins i tot a costa de cedir en la fidelitat a Déu» [16].

Cal indicar des del començament que totes les malalties tenen remei en la vida interior. Es pot tornar a descobrir aquell tresor amagat, Crist, que una vegada donà sentit a la vida. Més fàcil en els començos de la malaltia, però també més endavant en el cas d’aquell leprós de qui ens parla sant Lluc (Cfr. Lc 5, 12-16.), que estava cobert de lepra, totalment malalt. Però un dia es va decidir a acostar-se a Crist i va trobar la curació.

Es important també distingir des del principi l’estat de tebiesa d’una certa desgana en els actes de pietat, produïda sovint per falta de forces (cansament, malaltia, etc.), o per la pèrdua del entusiasme sensible. "Se m’ha passat l’entusiasme", m’has escrit. “Tu no has de treballar per entusiasme, sinó per Amor: amb consciència del deure, que és abnegació”[17]. Es pot tenir carència d’entusiasme però es pot mantenir un gran amor a Déu.

Quan tot costa Igualment important és distingir la tebiesa de la aridesa espiritual, conseqüència potser de culpes anteriors o d’una prova saludable que Déu permet i de la que l’ànima surt purificada i enfortida. Sembla -en aquets estats d’aridesa- que el tracte amb Déu ha perdut el seu vertader sentit, com si representéssim una comèdia. Llavors, «Quan se’ns acudeix que estem interpretant una comèdia, perquè ens sentim gelats, apàtics; quan estem disgustats i sense voluntat; quan ens resulta penós complir el nostre deure i assolir les metes espirituals que ens havíem proposat, ha sonat l’hora de pensar que Déu juga amb nosaltres, i espera que sapiguem representar la nostra comèdia amb gallardia.

“No m’importa contar-vos” - deia sant Josemaria Escrivà de Balaguer en una homilia sobre el tracte amb Déu- “que el Senyor, en ocasions, m’ha concedit moltes gràcies; però d’ordinari jo vaig a contrapèl. Segueixo el meu pla no perquè m’agradi, sinó perquè ho hagi de fer, per Amor”. “Però, Pare, ¿es pot interpretar una comèdia amb Déu?, ¿no és això una hipocresia?” “Queda’t tranquil: per a tu ha arribat l’instant de participar en una comèdia humana amb un espectador diví. Persevera, que el Pare, i el Fill i l’ Esperit Sant, contemplen aquesta comèdia teva; realitza tot per amor a Déu, per agradar li, encara que a tu et costi»[18].

A l’aridesa, encara que no se senti res i sembla laboriós el tracte amb Déu, resta la devoció, que sant Tomàs defineix «voluntat decidida per entregar-se a tot el que pertany al servei de Déu»[19]. Aquesta devoció desapareix en el estat de tebiesa: “tinc contra tu, diu el Senyor, que has perdut el fervor de la primera caritat” (Apoc 2, 4.), “que has afluixat, que ja no em tractes com abans”. La persona que fa oració en l’aridesa, es troba com qui treu aigua d’un pou, cubell a cubell (una jaculatòria i un altre, un acte de desgreuge...). És una cosa laboriosa; però treu aigua. En la tebiesa la imaginació va solta i s’abandona la oració, o no se’n treu res de ella. La tebiesa es estèril i danyosa, la aridesa, en canvi, porta l’ànima a la purificació i a una major unió amb Déu.

La pietat no es qüestió de sentiment. Seria abusar de les paraules si donéssim el nom de pietat a certes emocions de la sensibilitat.

No obstant, els sentiments i afecte sensibles són bons si no estan desvirtuats, i han de ser de gran ajuda en el tracte amb Déu, perquè son part de la naturalesa humana, tal com Déu la creà. Però no han d’ocupar el primer lloc en la pietat; no són la part principal. El sentiments ajuden i res més, perquè la essència de la pietat no és el sentiment sinó la voluntat decidida de servir a Déu, independent dels estats d’ànim i de qualsevol altra circumstància de la nostra vida. La pietat ha de subsistir fins i tot amb

9 una aridesa total, si el Senyor permet aquesta situació. Es en aquestes ocasions on, sovint, el tracte amb el Senyor es purifica i es fa més ferm.

En la pietat no hem deixar-nos portar per el sentiment sinó per la intel·ligència, ajudada per la fe. «Guiar-me per el sentiments, donar la direcció de la casa al criat i fer abdicar al amo... El mal no es el sentiment sinó la importància que se li senyala...». Les emocions constitueixen en certes ànimes fins tal punt tota la pietat, que estan persuadides de haver-la perdut quan en elles desapareix el sentiment ¡Déu meu! ¡No tinc ja devoció, ja no «sento» res!... No tenia més que el sentiment, i en quant aquest desapareix, res, en efecte, els queda. Però no és la pietat el que han perdut, perquè tot just si la tenien. ¡Si aquestes ànimes sabessin comprendre que aquest és precisament el moment de començar a tenir-la!...»[20].

La vertadera pietat, amb sentiment o sense ell, influeix en tots els aspectes de nostra existència, en una vertadera unitat de vida; porta a «posar a Déu en totes les coses, que, sense Ell, resulten insípides. Una persona piadosa, amb pietat sense beateria, procura complir el seu deure: la devoció sincera porta al treball, al compliment gustósencara que costi- del deure de cada dia... hi ha una íntima unió entre aquesta realitat sobrenatural interior i les manifestacions externes del quefer humà. El treball professional, les relacions humanes d’amistat i de confidència, els afanys per aconseguir -colze a colze amb els nostres conciutadans- el bé i el progrés de la societat son fruits naturals, conseqüència lògica, d’aquesta saba de Crist que és la vida de la nostra ànima»[21].La falsa pietat manca pràcticament de conseqüències en la vida ordinària del cristià. No es tradueix en un millorament de la conducta.

2. TRISTESA I TEBIESA Al tebi se li pot aplicar el vers del poeta italià, al descriure a un guerrer mortalment ferit: anava caminant ed era morto.

La deixadesa La tebiesa no s’identifica amb la falta de sentiment o aridesa en el tracte amb Déu.

Tampoc neix la tebiesa d’una caiguda, per gran que sigui. Quan això passa, si en aquesta ànima existeix un vertader desig de santedat, s’aixeca de seguida i surt enfortida amb la reparació, i una major humilitat.

La tebiesa neix d’una deixadesa prolongada en la vida interior. A un estat de tebiesa han precedit sempre un conjunt de petites infidelitats, la culpa del qual - que no s’ha resolt- està influint en les relacions d’aquesta ànima amb Déu.

La deixadesa s’expressa en el descuidar habitualment les coses petites, en la falta de contrició davant els errors personals, en la falta de metes concretes en el tracte amb el Senyor, o en el tracte amb els altres. Es viu sense vertaders objectius en la vida interior que atreguin i il·lusionin. «Es va tirant». S’ha deixat de lluitar per ser millors, o es porta una lluita fictícia o ineficaç.

L’estat de tebiesa s’assembla a un pendent inclinat que cada cop es va separant més de Déu. Gairebé insensiblement neix una certa preocupació per no excedir-se, per quedar-se en el límit, en el suficient per a no caure en el pecat mortal, encara que es descuida i s’accepta sovint el pecat venial. I es justifica aquesta actitud de poca lluita i de falta de exigència personal amb raons de naturalitat, d’eficàcia, de salut, etc., que l’ajuden al tebi a ser indulgent amb els seus petits afectes desordenats, afeccions a persones o coses, comoditats, etc., que arriben a presentar-se ja una necessitat subjectiva. Les forces del ànima es van debilitant cada cop més.

10 Quan s’arriba a la tebiesa, Crist queda enfosquit en el propi panorama interior (¡no és el d’abans! ); no hi ha claredat interior i en conseqüència, tota la vida de pietat resulta incòmode «una obligació, una cosa que “s’ha de fer”». Els actes de pietat es van convertint en una espècie de reglament sense ànima, ...que més tard o més d’hora deixaran de complir-se: actes sense vida que avorreixen i més que acostar, retarden. Es fan, potser, per una llunyana obligació o per mer costum, però els falta vida. Aquesta persona «continua fent les mateixes coses que fins ara..., però en buit. Tal volta mostri fins i tot un zel singular... però amarg. Lo que abans era amor de Déu sembla haver-se convertit, com a molt, en amor a la pura llei; l’antic amor a la veritat és, molt sovint, només defensa de la veritat; i l’ amor per el proïsme els substitueix en el millor dels casos, la exclusiva ànsia per convertir-lo: potser segueixi parlant de Déu, però ja no es parla amb Ell» [22].

Falta un vertader culte intern a Déu en la Santa Missa; les comunions solen estar acompanyades d’una gran fredor per falta d’amor i de preparació, no per aridesa. La oració sol ser vaga, difusa, dispersa: no hi ha un vertader tracte personal amb el Senyor.

L’examen -fruit d’una especial sensibilitat- queda abandonat; bé perquè es deixa de fer, o perquè es fa de manera rutinària, sense fruit.

Es pensa més en lo difícil del bo i en el. plaer del dolent. Neix en l’ànima la tristesa de no poder-se permetre altres compensacions, i hi ha poca lluita contra les temptacions dubtoses, que són blanament rebutjades. Es perd el desig d’un apropament profund a Déu (que es dóna per impossible): “Em dol veure el perill de tebiesa en que et trobes -es diu a Camí- quan no et veig anar sèriament a la perfecció, dintre del teu estat” [23].No es tenen vertaders desigs d’anar més amunt.

La tebiesa condueix al descoratjament, a la tristesa, deixa l’ànima sense recursos per reaccionar, i comença a fer-se present una mancança d’ànim per a les coses que es refereixen a Déu.

Es defuig, dins del possible, el tracte amb Déu. Es procura estar al menys possible amb Ell (fins i tot en el mateix temps dedicat a l’oració), és “una aversió conscient, una autèntica fugida de Déu -diu Pieper-. L’home fuig davant Déu perquè l’ha elevat a una espècie de ser superior, diví, i l’ha obligat, per tant, a una norma superior de deure (...). És una franca detestatio boni divini (Mat 8, 1), que significa la monstruositat de que l’ home tingui la convicció i el desig exprés de que Déu no li hauria d’haver elevat, sinó l’havia de haver «deixat en pau»” (2-2, 35, 53). La peresa, pecat capital (en aquest cas la peresa interior pròpia de la tebiesa) és la renúncia malhumorada i trista, estúpidament egoista, del home a la "noblesa que obliga" de ser fills de Déu»[24]. Déu ja no atrau al tebi, i s’abandona, poc a poc, el tracte amb Ell. El tebi es troba en perill de temptacions més greus, per a les que manca de força.

A qui té, se li donarà Es compleixen en la vida interior les paraules del Senyor: “a qui té, se li donarà, i li sobrarà, però a qui no té, li prendran fins el que té” (Mt 33, 12.). I comenta sant Joan Crissòstom: «és el mateix que fem nosaltres. Si veiem que se’ns escolta de mala gana, i per molt que demanem que se’ns presti atenció no ho aconseguim, optem per guardar silenci. Obstinant-nos en parlar, només aconseguiríem augmentar la falta d’atenció.

Però quan hi ha qui té interès en saber, a aquest sí ens el atraurem i sobre ell vessarem quant tenim. I molt bé va dir el Senyor: el qui sembla tenir, doncs que ni això tant sols té de veres»[25].

La vida interior exigeix estar sempre oberts a les noves gràcies. I si lluita per correspondre, l’Esperit Sant es bolca amb ajudes més grans. Quan falta la lluita, ens

11 anem incapacitant per a aquestes gràcies que el Senyor desitja donar-nos. És clàssic el principi sobre la vida interior: «qui no avança, retrocedeix»[26].

Cal conquerir cada dia l’amor de Déu, perquè cada dia trobarem obstacles que ens separen de Ell «És inevitable que hi hagi moltes dificultats en el nostre camí; si no trobéssim obstacles, no seríem criatures de carn i os. Sempre tindrem passions que ens tiren cap baix, i sempre tindrem que defensar-nos contra aquests deliris més o menys vehements.

Advertir en el cos i en l’ànima l’agulló de la supèrbia, de la sensualitat, de la enveja, de la mandra, del desig de subjugar als altres, no hauria de significar un descobriment. Es un mal antic, sistemàticament confirmat per la nostra personal experiència; es el punt de partida i el ambient habitual per guanyar en la nostra carrera cap la casa del Pare, en aquest íntim esport»[27]. Cada dia es un regal de Déu per a que l’omplim de amor en una correspondència alegre, lluitant contra aquestes dificultats.

La vida interior ha d’anar sempre en augment fins la fi del viatge. El Senyor ha de trobar-nos madurs per dintre, en la plenitud de les virtuts humanes i sobrenaturals. I per això ha disposat totes les gràcies necessàries. Gràcies que exigeixen del cristià un desig operatiu de créixer sempre. La vida en aquest món és un temps de merèixer, de negociar amb els talents rebuts. Estem cridats a superar-nos sempre, «perquè en aquesta competició la única meta es l’arribada a la glòria del cel. I si no arribéssim al cel, res hauria valgut la pena» [28]. Res: es concretarà moltes vegades en fortalesa per complir delicadament els nostres actes de pietat amb el Senyor, sense abandonar-los per qualsevol altra cosa que se ens presenti, sense deixar-nos portar per l’estat d’ànim de aquest dia o d’aquest moment; la lluita es concretarà en la manera de viure la caritat, corregint formes destemprades del caràcter (del mal caràcter), esforçant-nos per tenir detalls de cordialitat, de bon humor, de delicadesa amb els altres; en realitzar bé el treball, que hem ofert a Déu; en fer un apostolat eficaç al nostre voltant; en posar els mitjans oportuns per a que la nostra formació no s’estanqui... Ordinàriament serà una lluita en les coses petites. Una fidelitat en les coses petites. «Escoltem al Senyor que ens diu: “qui és fidel en el que és poc, també ho és en el molt, i qui és injust en el que és poc, també ho és en el molt” (Lc 16, 10). Que és com si ens recordés: “lluita cada instant en aquets detalls en aparença menuts, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessita, encara que tu tinguis l’ànima dolorida; dedica, sense regateig, el temps necessari a l’oració; acudeix en ajuda de qui et busca; practica la justícia, ampliant-la amb la gràcia de la caritat”.

Son aquestes, i altres semblants, les mocions que cada dia sentirem dintre de nosaltres, com un avís silenciós que ens porta a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural del propi venciment» [29]. Aquesta lluita suposa un amor vigilant, un desig eficaç de buscar a Senyor al llarg del dia. Aquest esforç alegre és el pol oposat a la tebiesa, que és deixadesa, falta d’interès en buscar al Senyor, mandra i tristesa en les nostres obligacions de pietat amb Ell. Comptar amb els fracassos Aquest desig de lluita no ens portarà sempre a la victòria: hi haurà fracassos. Molts ens acostaran encara més a Déu. Perquè és irremeiable per a qui espera en el Senyor, Res està Senyor totalment perdut. No tenim dret al descoratjament, perquè sempre hi ha possibilitat de perdó, de tornar a començar. I si haguéssim trencat en mil trossos la nostra vida, Déu sabrà recompondre-la, si som humils. Ens penedim i Déu perdona i ajuda sempre. «I brota la vertadera alegria en l’ànima, encara que notem el fang en les ales, el llot de la pobre misèria, que se està secant. Després, amb la mortificació, caurà

12 aquest fang i podrem volar molt alt, perquè ens serà favorable el vent de la misericòrdia de Déu»[30].

De tant en tant, ara sembla que amb més freqüència, arriba a nosaltres la notícia de que un boig ha entrat en un museu o en una església... i ha destrossat una obra d’art. Per pura mania de espatllar a vegades; altres, per a robar alguna cosa de ínfim valor en comparació a les joies destrossades. ¡Quantes vegades nosaltres repetim el mateix gest criminal! Ningú se’n adona .

Ningú nota les fatals senyals externes. Però el dany existeix, perquè a vegades els homes ens empenyem en desfigurar la imatge de Déu que portem en la nostra ànima.

En una obra d’art hi ha danys que, a vegades, són irreparables. En la vida interior no passa així. Tots els danys, per molt grans que hagin estat, tenen endreça.

Una fragilitat, una caiguda, ha de ser motiu d’un major acostament a Déu. Tot es pot reparar amb un acte de humilitat i de sinceritat. ¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil -un àmfora, per exemple-, com la cuiden per a que no es trenqui? Fins que un dia el nen, jugant, la tira a terra, i aquell record preciós es trenca a trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’arranjament; es recompon, s’enganxa cuidadosament, es restaura, i al final queda tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte es de pisa o simplement de fang cuit, ordinàriament n’hi ha prou amb unes lanyes, aquests filferros, que mantenen units els trossos. I el trast, així reparat, adquireix un encant original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors -encara que, per la gràcia divina, siguin de poca munta-, anirem a la oració i direm al Nostre Pare: ¡Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu de vas trencat, Senyor, posa’m unes lanyes i -amb el meu dolor i amb el teu perdó- seré més fort i més graciós que abans!

Una oració consoladora per a que la repetim quan es destrossi aquest pobre fang nostre.

Que no ens cridi l’atenció si som trencadissos, que no ens xoqui comprovar que la nostra conducta es trenca per menys de res; confieu en el Senyor, que sempre té preparat l’auxili: “el Senyor és la meva llum i la meva salvació, ¿de qui tindré por?” (Sal 26, 1).

De ningú: tractant d’aquesta manera al nostre Pare del cel, no admetrem cap por de ningú, ni de res»[31].

I, de seguida, a recomençar. Amb una alegria nova, amb una humilitat nova. Es pot haver ofès molt a Déu, haver, fins i tot, fet molt mal als altres i, no obstant, arribar a estar molt prop de Déu en aquesta vida i després en l’altra. “En veritat us dic que els publicans i les meretrius us precediran en el regne de Déu” (Mt 21, 31.). «La experiència del pecat no ens ha de fer dubtar de la nostra missió... El poder de Déu es manifesta en la nostra flaquesa, i ens impulsa a lluitar, a combatre contra els nostres defectes, malgrat sabent que no obtindrem mai del tot la victòria durant el caminar terrenal. La vida cristiana és un constant començar i recomençar, un renovar-se cada dia»[32].

Humilitat, sinceritat, penediment... i tornar a començar. S’ha de saber començar una vegada més; totes quantes vegades calgui. Déu compta amb la nostra fragilitat. Déu perdona sempre, però cal aixecar-se, penedir-se. Hi ha una alegria profunda, incomparable, cada cop que recomencem. I al llarg de la nostra vida hem de fer-ho moltes vegades, perquè faltes n’hi haurà sempre; i tindrem deficiències, fragilitats, pecats.

El Senyor compta amb els nostres fracassos, però també espera de nosaltres moltes petites victòries al llarg dels nostres dies.

13

L’examen de consciència Però per «recomençar» cada dia, en el que és gran i en el que és petit, és necessari el coneixement propi. El fill pròdig pot tornar a casa del seu pare quan fa una parada en la seva vida: tornant en si, diu l’Evangeli (Cfr. Lc. 15, 17.) reflexionant sobre la seva situació i sobre son pare que l’espera. Perquè quan es justifiquen faltes i pecats (pot haver raons o falses raons per justificar tot ), o quan s’ignoren, es fa impossible el penediment, la conversió.

A aquest coneixement propi ens porta la pràctica del examen de consciència. En ell s’enfronta la nostra vida amb el que Déu esperava i espera de nosaltres.

A vegades s’ha comparat l’ànima a una habitació tancada; i en la mesura en que s’obre la finestra i entra la llum es distingeixen tots els desperfectes, la porqueria, etc.

Aquesta llum la dóna Déu i és una mostra de la seva misericòrdia. Sense ella l’ànima quedaria a les fosques, sense el coneixement propi i, per tant, sense possibilitat de endreça.

En el examen, amb la ajuda de la gràcia, ens coneixem com en realitat som (es a dir, com som davant de Déu).

Els sants s’han reconegut sempre pecadors perquè, per la seva correspondència a la gràcia, han obert de bat a bat aquesta finestra que deixa així penetrar pel broc gros la llum de Déu, i han pogut il·luminar amb ella tota la estança.

Quan el pecador o el tebi no troben de que penedir-se no és per falta de pecats, sinó perquè han tancat aquesta finestra que permet l’entrada de la llum, i s’ha quedat a les fosques. No es veu llavors la pols, la cadira mal col·locada, el quadre torçat, i altres desperfectes i descuits... potser importants. El tebi deixa aviat de fer l’examen de consciència (o el farà sense eficàcia). No vol veure allò que el separa de Déu i l’impedeix tenir claredat en l’ànima.

Si per peresa descuidem l’examen, aquests errors, les petites infidelitats, les males inclinacions, faran els seus arrels en l’ànima, poc a poc, sense adonar-nos ens aniríem endurint per l’amor de Déu. “Vaig passar prop del camp del mandrós -diu la Sagrada Escriptura- i junt a la vinya del insensat, i em vaig trobar que tot eren cards; les ortigues cobrien la superfície i la tanca de pedra estava derruïda” (Prov 24, 30.).

En l’ànima del tebi, per falta d’examen, i conseqüentment per falta de lluita i de contrició, tot tipus de plantes danyoses poden arrelar, créixer i desenvolupar-se.

Al fer l’examen ens posarem en presència de Déu, en primer lloc, i li demanarem llum per veure les faltes, perquè sense la gràcia estem com cecs. Compararem el dia amb el que Déu esperava de ell.

Anirem previnguts «contra el dimoni mut»[33], perquè la supèrbia tracta de impedir que ens veiem tal com som. L’examen fet sense humilitat està fet amb ulls de cec: “han tancat les seves oïdes i tapat els seus ulls; a fi de no veure hi” (Mt 13, 15.). Els fariseus, a qui el Senyor aplica aquestes paraules, es van fer sords i cecs voluntaris, perquè en el fons no estaven disposats a canviar, malgrat de tants i tan evidents senyals com havien rebut.

En el examen fet amb humilitat i en presència de Déu, descobrirem l’arrel de les faltes de caritat, de treball, d’alegria, de pietat, que es repeteixen sovint en la nostra vida, i podrem lluitar llavors amb alegria. «Examina’t: poc a poc, amb valentia. -¿No és cert que el mal humor i la tristesa immotivats -immotivats, aparentment- procedeixen de la falta de decisió per trencar els llaços subtils, però «concrets», que et va tendir -hàbilment, amb pal·liatius- la teva concupiscència?» [34].

Després de aquest diàleg filial amb Déu en l’examen, ve el dolor, fruit sobrenatural del examen. Acabarem amb un acte de contrició que purifica el que no ha estat recte al

14 llarg del dia. «Acaba sempre el teu examen amb un acte d’Amor -dolor d’Amor-: per tu, per tots els pecats dels homes... -I considera la cura paternal de Déu, que ha retirat els obstacles per a que no ensopeguis» [35]. I amb la contrició, un propòsit, potser petit, amb el que recomençarem el dia següent.

L’examen particular Molt relacionat amb l’esperit d’examen i amb el desig de millorar està l’anomena’t examen particular. «L’examen general sembla defensa. -El particular, atac. -El primer és la armadura. El segon, espasa toledana»[36]. És un examen breu i freqüent, sobre un punt molt concret, sobre un defecte que pretenem arrencar o una virtut que desitgem adquirir. Aquest examen manté ferm el esperit de lluita (amable) al llarg del dia i és el millor remei contra la deixadesa i la tebiesa.

Sovint hi ha en cada persona un defecte que predomina sobre els altres: o que destaca d’una manera viva per les seves conseqüències. I es manifesta sovint en les diverses facetes de la actuació humana: en la conversació, en la manera de jutjar, de preferir, de sentir, de raonar, etc...aquests defectes, amb més o menys conseqüències externes, però que coneixem bé quan ens examinem, poden ser objecte del examen particular. Moltes vegades aquest defecte està en l’arrel de molts altres. Vèncer aquí és donar molts passos endavant en el camí cap Déu i, sovint, en el tracte amb la gent.

A vegades ens pot indicar el tema del examen particular: el pensar excessivament en un mateix (i llavors el «jo» surt en tot ), o el desordre que amaga o intenta dissimular una gran peresa, o la falta de presència de Déu que es manifesta en la falta d’atenció i delicadesa vers els altres, la absència de petits sacrificis que deixen l’ànima a mercè dels sentits...

Dos mitjans poden ser necessaris, a vegades imprescindibles, per encertar en aquest punt de lluita que hem de tenir en primer pla. En primer lloc, la gràcia del Senyor, sense la qual res aconseguirem en la vida interior: «Demana llums. -Insisteix: fins trobar l’arrel per aplicar-li aquesta arma de combat que és l’examen particular» [37].En segon lloc, la direcció espiritual: aquella persona, que coneix bé la nostra ànima, amb gràcia especial de Déu, ens pot insinuar aquells camps, potser ocults per a nosaltres en ocasions, que requereixen especialment la nostra atenció. La seva empenta i la seva oració són una poderosa ajuda, si ens hem fet conèixer amb tota sinceritat. A vegades, també ens indicarà la manera més eficaç de lluitar, i la manera de fer aquest examen especial.

3. MIRAR A CRIST «Un record tinc -escriu un bon literat -d’un capvespre a un punt de la costa cantàbrica, on les postes de sol acostumen a ser molt boniques, la gent venia només per veure la posta en el mar. Venien parlant, però al arribar, tots callaven davant el mar que mudava a cada instant de color. Van venir dos homes de mar silenciosos, i es pararen davant la immensitat; i per molt temps, un al costat del altre, callaven. Després un, sense girar-se cap al company, va dir solament: « Mira». I tots els que ho sentirem varem mirar cap allà... Estic cert de que cada un va veure la seva pròpia meravella» [38]. Alguna cosa semblant passa, en un altre ordre més sublim, quan, davant de Crist, diem als qui estan al voltant: «Mira». I al mirar a Crist, cada un veu la meravella que anava buscant, perquè en Ell es troba el més gran que una persona pot voler i desitjar. Només Crist pot omplir el cor humà. I totes les coses passant a segon pla quan Jesús està present. “Tot ho tinc com brossa per tal de guanyar a Crist”, dirà sant Pau als primers cristians de Philipo (Cfr. Filip 3, 8.).

15 Quan Crist està present, quan té un lloc en l’ànima, tot té un sentit ple: el treball, l’alegria, la malaltia, la mort. Tot. Jesús il·lumina la existència humana i ens dóna força per fer el que Déu espera de nosaltres. La vida cristiana és llavors una amistat creixent amb Ell i, a través d’Ell amb la Trinitat Beatíssima. Ens adonem llavors de que no hem vingut al món a passar-ho bé, ni a acabar els nostres dies amb més o menys bens, ni tant sols -com bé absolut- al que els homes diuen «triomfar», sinó a complir per damunt de tot la voluntat de Déu. Ens adonem de que hem vingut a servir a Déu, cadascú en el nostre lloc, plens de goig a través de les incidències de cada dia.

Jesucrist és el centre, amb referència al qual queda situat i definit cada home que ve a aquest món. «Igualment creu (la Església) que la clau, la fi i el centre de tota la vida humana es troba en el seu Senyor i Mestre»[39]. Encerta en la vida, qui ha trobat a Crist i procura seguir-lo; s’equivoca del tot qui no té en el seu horitzó a Jesús. Estar amb Crist, seguir-lo, marca un estil de vida propi; un estil de vida somrient, serè, ple de caritat.

Però el cor humà pot incapacitar se per servir al Senyor, quan es busca la il·lusió en altres coses. « No es torbi el vostre cor, creieu en Mi» (Jn 14, 1).

Li passa al cor com al vi: hi ha vins que, amb els anys guanyen en qualitat. Hi ha vins també que amb el pas dels anys es tornen agres, es corrompen, es converteixen en vinagre.

Augmenta la qualitat del cor humà (el fa més gran, més noble, amb més capacitat d’estimar), la generositat, el sacrifici alegre, la puresa viscuda per Déu, la cura de les coses petites, el perdó de les ofenses, la pietat... El corrompen els odis, les renyines, l’amargor, la impuresa, l’egoisme, la tebiesa... S’empetiteix llavors i es torna vell prematurament. La joventut d’ànima és compatible amb la edat avançada. ¡Quants formidables exemples hem pogut admirar! També, desgraciadament, hem pogut veure a ancians d’ànima que no han complert els vint anys.

La tebiesa suposa un envelliment interior. El tebi es un vell prematur.

El tebi ha deixat l’amor a banda: el seu cor s’ha omplert de petits egoismes i compensacions buscades al seu voltant. Un símptoma clar de tebiesa es anar tenint cada cop més «coses», més capricis, més necessitats, i menys despreniments. Potser, més que un símptoma sigui una conseqüència: s’ha produït un buit interior, que cal omplir.

S’ha dit que el cor no pot estar buit. o se li dóna un gran Amor o s’omple de petites compensacions, que no acabaran mai de sadollar: «l’ànima negligent -diu sant Gregoripatirà fam; perquè quan no aspira amb ganes al més alt, es vessa mandrosament en els baixos desigs; i per el mateix que es dispensa de sotmetre’s a disciplina, es sent atret per desigs de plaers»[40].I es compleix la veritat de la dita popular: «qui s’alimenta d’engrunes segueix amb gana sempre»; el tebi sempre està insatisfet. El cor es tan voraç com l’estómac; quan no se li dóna un vertader amor s’omple de qualsevol cosa.

Déu és l’únic que pot omplir el cor humà: El nostre cor està fet per l’etern i l’infinit: està fet per Déu. «Bé sap la Església que només Déu, al que ella serveix, respon a les aspiracions més profundes del cor humà, que mai es sadolla plenament només amb elements terrens» [41].

El tebi ha anat desallotjant poc a poc a Déu del seu cor; ha anat tallant els llaços delicats de la entrega i s’ha quedat sol. D’aquí que sovint necessiti fugir de sí mateix, fer coses, sentir-se útil. I el veurem sovint capficat en quefers en els que ha posat totes les seves energies, com si en allò li anés la vida. «Aquest tràfec està manifestant un desig de cercar alguna cosa vistosa, brillant, amb el que suplir el sentit que ja no es troba al quefer ordinari, el pes i valor del qual- sobrenatural i potser humà- han perdut força «motivadora». L’abast modèlic i redemptor dels trenta anys de vida oculta de

16 Nostre Senyor no li diuen res. De aquí que trobi buida la seva pròpia existència quotidiana i l’esfereeix enfrontar-se, en silenci, amb aquesta vacuïtat: per això ell mateix, per evitar tal trobada i per emmascarar el «res» que sent, es recobreix de la vistosa protecció que li proporcionen totes aquelles atencions (supèrflues, però de «rendibilitat» immediata:petits triomfs, distraccions, potser, fins i tot, la vanitat de que el seu nom apareix-hi en els diaris...). Vertaderament s’escuda en una cuirassa contra la que reboten les possibles veus que intenten treure’l del seu estat: lectures, predicacions, consells personals... Li reboten o, com a molt, li rellisquen: està com insensible per els estímuls de tipus sobrenatural; l’avorreixen en qualsevol cas, com meres paraules enutjoses, mancats d’un significat real»[42].

Pateix el tebi una peresa singular: fa coses que van en benefici dels seus interessos humans, però no en el de la seva vida interior. aquests assumptes, en els que sol estar ficat, n’ol santifiquen. La tebiesa és compatible amb una certa laboriositat. Perquè el vertaderament oposat a la tebiesa «no és la laboriositat ni la diligència, sinó la grandesa d’ànim i aquella alegria que és fruit del amor diví sobrenatural»[43]: la alegria de la entrega i una labor fecunda feta per Déu i per a Déu.

Despreniment En certa ocasió (Cfr. Mt 19, 16-22; Mc 10, 27-28; Lc 18, 18-27.) en que Jesús sortia d’una ciutat per posar-se en camí, va arribar corrent un jove d’alta posició social i agenollant-se als seus peus li fa la pregunta clau de tot home: ¿què haig de fer per aconseguir la vida eterna?

Havia de ser jove i agosarat. Arriba corrent i aconsegueix a Jesús, que partia ja amb els seus deixebles, d’aquella ciutat. El Senyor es para; està dempeus i el jove s’agenolla. Els altres el miren. Es un diàleg obert.

El Senyor comença donant-li una resposta general: guarda els manaments.

-Mestre, tot això ho he guardat des de la meva joventut. ¿Què més em falta?

Es la pregunta que tots hem fet davant el desencant íntim que ens produeixen les coses que no acaben d’omplir-nos, davant aquesta vida que va passant sense que ompli aquesta set oculta que no acaba de sadollar-nos. I Crist té una resposta personal per cada u.

I mirant-lo Jesús de a fit a fit, de dalt a baix (es van quedar els dos mirant-se): el va estimar.

Una cosa et falta. ¡Amb quina expectació esperaria aquell jove la resposta del Mestre!

Era, sens dubte, el més important que escoltaria en tota la vida: “Ves, i ven tot el que tens, i dóna-ho als pobres, tindràs un tresor en el cel, vine després, i segueix-me”. No esperava això aquell jove: els plans de Déu no sempre coincideixen amb els nostres, amb els que ens hem forjat en la nostra imaginació, en la nostra vanitat, o en les nostres fantasies. No obstant, Ell encerta i nosaltres ens equivoquem. Déu té per nosaltres els planes més bonics del que mai podíem somniar, encara que en un primer moment potser ens desconcerten. Aquell jove s’aixecà com va poder, va resistir aquella mirada del Senyor, i se’n va anar... trist. L’evangelista es sent mogut a donar una explicació: “tenia molts béns”, i hi estava aferrat . Potser quedà trist per sempre.

La trobada amb Crist posa al descobert el vertader estat interior; havia cregut complir la voluntat de Déu perquè havia complert els manaments de la Llei. És ara, quan Crist li posa al davant una major entrega, quan descobreix el molt que estava aferrat a les coses i quant poc a la voluntat de Déu. Aquell dia se li va empetitir encara més el cor.

17 I marxà trist, perquè l‘alegria només és possible quan hi ha generositat. La vida s’omple de pau i de serenitat, en aquesta disponibilitat absoluta davant la voluntat de Déu, que es manifesta en moments precisos de la vida, i que exigeix sempre despreniment de les coses, persones i plans: tenir el cor lliure. I Jesús, mirant al seu voltant, va dir als deixebles: - “Què difícilment entraran els rics en el regne de Déu!

Perquè li és més fàcil a un camell passar per l’ull d’una agulla que a un ric entrar en el regne de Déu” (Mc 10, 24). Sant Marc ens diu que els deixebles van quedar espantats. I amb aquest ànim, esglaiats per les paraules del Senyor, pregunten: ¿Qui podrà salvar-se llavors? Jesús respongué: “El que als homes es impossible, és possible a Déu” (Lc 18, 24-27.).

Si no estem despresos de les coses, no aconseguirem a Déu. El nostre tresor està en el cel i totes les coses d’aquí baix són solament mitjans, que «l’òxid i l‘arna» consumiran (Cfr. Mt 6, 19-21.). No són definitives. Podem tenir com a fi a Déu, a qui aconseguim també a través de les coses materials, o podem tenir com a fi les riqueses en les seves moltes manifestacions: capritxos, desig desmesurat de tenir més, comoditat... El cor es dirigeix segons un d’aquests dos fins. En un cor que s’aferra a les coses, no hi ha lloc per Déu.

El cristià ha d’examinar sovint si està desprès dels béns, també dels seus propis desigs i plans, per voler els de Déu; si es manté vigilant per no caure en la comoditat, o en un aburgesament que no cap en un deixeble de Crist; si és parc en les necessitats personals, frenant despeses no necessàries, no cedint als capritxos, vigilant la tendència de tot home a crear se falses necessitats; si és generós en l’almoina; si cuida acuradament les coses de seva llar i del treball, etc. «És saber prescindir del superflu, mesurat, no tant per regles teòriques com per la veu interior que ens adverteix que s’està infiltrant l’egoisme o la comoditat indeguda. Confort en el sentit positiu que no és luxe o voluptuositat, sinó per fer la vida agradable a la pròpia família, i als altres, per que tots puguin servir a Déu de la millor manera.

«La pobresa està en trobar-se vertaderament desprès de les coses terrenals; en portar amb alegria les incomoditats, si n’hi ha, o la manca de mitjans... Viure pensant en els altres, usar de les coses de tal manera que hi hagi alguna que oferir als altres: tot això són dimensions de la pobresa, que garanteixen el despreniment efectiu» [44].

Amb la llum de la fe comprenem com les coses no mereixen que posem en elles el cor, perquè totes es quedaran aquí, perquè altres són els béns que resisteixen al temps.

Quan el cor s’aferra als béns materials, cerca la felicitat en ells, es perverteix el seu ús.

Queda l’ànima insatisfeta, presonera dels béns temporals.

No podem anar darrera de les coses, dels béns materials com qui busca un tresor, perquè el nostre tresor és Crist.

Puresa de cor Gran part dels desequilibris que fatiguen al món modern, a les famílies, al propi individu, estan íntimament relacionats amb el cor del home, capaç del més sublim i del més depravat. «Al cor pertany l’alegria: que s’alegri el meu cor en el teu socors” (Salm 12, 6); el penediment: “el meu cor és com cera que es fon dintre del meu pit” (Sal 21, 15); la lloança a Déu: “del cor brota un cant preciós”(Salm 44, 2); la decisió per al Senyor: “està disposat el meu cor” (Salm 56, 8); la vetlla amorosa: “jo dormo, però el meu cor vigila” (Cant 5, 2). I també el dubte i el temor: “no es torbi el vostre cor, creieu en Mi”(Jn 14, 1).

18 El cor no només sent; també sap i entén. La llei de Déu es rebuda al cor (Cfr. Salm 39, 9), i en ell queda escrita (Cfr. Prov 7, 3). Afegeix també la Escriptura: “de la abundància del cor parla la boca” (Mt 12, 34). El Senyor va renyar a uns escribes: “¿perquè penseu malament en els vostres cors?” (Mt 9, 4). I, per resumir tots els pecats que el home pot cometre, va dir: “del cor surten els mals pensaments, els homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies” (Mt 15, 19)» [45].

La puresa interior augmenta la capacitat d’amor del cor humà, que és un cor de carn que necessita estimar, i no un cor de pedra insensible (Ez 36, 26.). Sant Agustí deia que «no se és recte per ser dur, ni s’aconsegueix un estat d’ànim perfecte per ser insensible» [46].

Són la impuresa, l’aburgesament, l’egoisme, els que provoquen la duresa i la ceguera interior. Per això serà necessari l’esforç personal continu i l’acció de la gràcia per evitar l’abandonament i la desídia, per acostar-nos cada vegada més a Déu i a les criatures segons els plans de Déu, per assegurar-nos una permanent joventut interior. La netedat de cor és indispensable per veure a Déu, però també per fer realitat el ideal cristià d’amor i servei a tots els homes.

Sempre ha ensenyat la Església que la persona humana, ajudada per la gràcia, compta amb els mitjans suficients per viure i acréixer aquesta puresa interior, en tots els moments de la seva vida; netedat que li permetrà veure a Déu ja en aquesta vida.

Per mantenir net el cor es necessària la virtut de la castedat. El Senyor la demana a tots els cristians com condició sine qua non per anar en davant en la vida interior. S’ha dit que és la porta d’entrada... i també la de sortida de tota vida interior. «Per vocació divina, uns hauran de viure aquesta puresa en el matrimoni; altres, renunciant als amors humans, per correspondre única i apassionadament al amor de Déu. Ni uns ni altres esclaus de la sensualitat, sinó senyors del propi cos i del propi cor, per poder donar-nos sacrificadament als altres.

«La santa puresa no és ni la única ni la principal virtut cristiana: és, no obstant, indispensable per perseverar en l’esforç diari de la nostra santificació i, si no es guarda, no cap la dedicació al apostolat. La puresa és conseqüència del amor amb el que hem entregat al Senyor l’ànima i el cos, les potències i els sentits. No és negació, és afirmació joiosa» [47]. És una virtut « ¡que ens ajuda a ser més forts, més fecunds, més capaços de treballar per Déu, més capaços de tot el que és gran!» [48].

Exigeix aquesta virtut una especial ajuda de la humilitat i, si es viu amb delicadesa, suposarà també una lluita alegre i constant perquè «la castedat no s’adquireix de una vegada per sempre, sinó que és el resultat d’una laboriosa conquesta i d’una afirmació quotidiana» [49].

Hem de estar vigilants per que el nostre cor no es corrompi ni s’incapaciti per a la vida interior amb la impuresa; ni tampoc amb la avarícia, petits odis, petits rancors, tardança en perdonar, egoismes...: son aquests obstacles, que no s’arranquen d’una sola vegada, sinó que exigeixen de nosaltres una disposició habitual de lluita.

Ha de ser el nostre cor com el bon vi: amb els anys ha de guanyar en qualitat. Del cor neix tot el bo que en la persona hi ha. Neix, sobre tot, una pietat sincera per tractar a Déu i la vertadera qualitat, la comprensió, el carinyo net que no taca ni es taca.

Per això hem de demanar al Senyor que ens concedeixi un cor bo capaç de tenir amb Ell un tracte delicat, capaç de comprendre a tots, de perdonar amb promptitud, de compadir-nos de les penes de les criatures; capaç de tenir una bondat sense límits per les persones, moltes vegades trencades per dintre, que s’acosten a nosaltres demanant, gairebé mendicant, una mica de llum, d’alè i de comprensió. I potser ens serveixi en ocasions com una jaculatòria, fer ho amb aquesta oració que es conté en la seqüència de la Missa de la Pentecosta i que està dirigida al Esperit Sant: «Neteja el que està brut,

19 rega el que és àrid, cura el que està malalt, doblega el que és rígid, calenta el que és fred, dirigeix que el que està extraviat...».

I junt a la petició, una lluita eficaç per a que el cor no quedi tacat: saber perdonar amb promptitud, no guardar rancor, evitar els zels, les enveges, l’esperit crític, la murmuració..., coses que taquen. I amor al sagrament de la Confessió, on el cor queda net i capaç de bones obres.

4. L’AMOR I LES «COSES PETITES» «La rutina: vertader sepulcre de la pietat»[50].

La tebiesa i el que és petit Ens conta Sant Lluc que en certa ocasió Jesús va ser invitat a un banquet per un fariseu. I hi i va haver llavors un imprevist: Una dona de la ciutat, que era pecadora, en quant va saber que s’havia posat a la taula, portà un vas de alabastre ple de bàlsam i acostant-se per darrera, va començar a banyar-li els peus amb les seves llàgrimes, i els netejava amb els seus cabells, i els besava, i vessava sobre ells el perfum.

Simó contempla la escena callat i menyspreava en el seu interior a la dona com a pecadora. Jesús la perdona, i ell, constituint se en jutja, la condemna; Simó pensa que Crist, del que tant se’n ve parlant, no és un vertader profeta.

Jesús prenent la paraula (... ), va dir a Simó: -“¿Veus a aquesta dona. Jo he entrat a casa teva i no m’has donat aigua amb que rentar-me els peus; però ella m’ha banyat el peus amb llàgrimes i els ha secat amb els seus cabells. Tu no m’has donat el petó, però ella, des de que ha arribat, no ha deixat de besar-me els peus. Tu no has ungit amb perfum el meu cap, i ella l’ha vessat sobre el meus peus. Per tot això et dic que se li perdonen molts pecats, perquè ha estimat molt... (Lc 7, 39-47).

Probablement, Simó li va servir un gran banquet, un menjar costós. No obstant Jesús troba a faltar les petites atencions -moltes d’elles de bona educació- amb les que s’hagués sentit ben acollit en aquella casa. Simó creu que amb els diners gastats ha complert. Però Jesús està atent a la cortesia que es té entre els homes, al tracte afable.

Tot el que mostra la qualitat interior d’una persona.

Déu no es indiferent a un amor que sap estar en els detalls. No és indiferent a que anem a saludar-lo -el primer- al entrar en una Església, o al passar davant de ella; al esforç per arribar puntuals a la Santa Missa (millor uns minuts abans), a aquesta genuflexió ben feta davant de Ell en el Sagrari, a les postures o al recolliment que guardem presència seva... Quan es veu a algú doblegar amb devoció el genoll davant el Sagrari és fàcil pensar: té fe i estima a Déu. I ajuda aquest gest d’adoració a tenir més fe i més amor.

Quan dues persones s’estimen, manifesten aquest carinyo en una multitud de petits detalls, i d’atencions. I el nuvi procura regalar a la seva promesa una bona aliança, la el millor que pot; com si el valor del objecte expressés la mida del amor. Aquesta aliança o aquelles atencions no són l’amor, però en elles s’expressa i manifesta. Es el ritual senzill que l’home necessita per donar sortida a alguna cosa més íntima del seu ser.

La vida interior està feta de molts petits actes d’amor, de correspondència, de delicadesa amb el Senyor. Poques coses grans tindrem al llarg de la vida per oferir a Déu. No obstant, cada dia el trobem replet d’ocasions petites en les que podem ser fidels [51]. És aquí on podem reconquerir cada dia l’amor de Déu.

L’esperit de mortificació se ens concreta en petits sacrificis al llarg del dia: sobrietat en els menjars, puntualitat en el treball, afabilitat en el tracte, ordre i atenció amb els instruments que utilitzem en el nostre treball...

20 Per a viure la caritat en un to cada cop més delicat i més heroic, serà necessari descendir als detalls petits i menuts de la convivència diària. A vegades serà saber escoltar, altres passar per alt les preocupacions personals per a prestar atenció a qui ens envolta, el no enfadar-nos per coses sense importància, no ser susceptibles, ser cordials, demanar a Déu per una persona necessitada, no criticar a ningú, saber donar les gràcies... coses que estan al abast de tots... I així passa en totes i cada una de les virtuts.

Per a ser fidels en les coses petites necessitem estimar a Déu. I, a la vegada, el amor de Déu es manifesta en aquest detalls.

El tebi passa per aquestes coses, de poc relleu aparent, sense adonar-se de les possibilitats que tenen de acostar-se al Senyor.

El menyspreu i negligència habitual del petit detall ens porta a la temptació gran i a la tebiesa; i la tebiesa ens fa insensibles a les insinuacions continues del Esperit Sant.

«Ens hem de convèncer de que el major enemic de la roca no és el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altre instrument, per contundent que sigui: és aquest aigua menuda, que es fica, gota a gota, entre les escletxes de la penya, fins arruïnar la seva estructura.

El perill més fort per al cristià és menystenir la lluita en aquestes escaramusses, que calen poc a poc en l’ànima, fins fer-la tova, trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu» [52].

Quan s’inicia el camí de la tebiesa, es comença a valorar poc els detalls en la vida de pietat, en el treball, en les virtuts i s’acaba descuidant també el que és gran. «La desgràcia es tant més funesta i incurable -diu Baur- quant que al lliscar cap el profund tot just ho nota, i es verifica amb major lentitud. D’aquesta manera viu l’home en il·lusions cada cop majors i més fatals, i tracta de persuadir-se de que tot això no té importància, i de que, com a molt, és un pecat venial, etc. Que amb aquest estat es dóna un cop mortal a la vida del esperit, és cosa a tots manifesta» [53]. Es descuida la puntualitat que s’havia fixat en la confessió, s’arriba tard a la Santa Missa de manera més o menys habitual, s’és desordenat per falta de mortificació en les coses materials del treball o referent a la cosa personal, etc.

La fidelitat de cada dia Tot gran enfonsament ha tingut abans, ordinàriament, una llarga prehistòria de petites infidelitats i lliscaments cap el mal, de negligència i menyspreu del que és petit. “¿Que voleu donar-me?” -diu Judas als prínceps dels sacerdots-, “i jo us l’entregaré a les vostres mans” (Mt 26, 15.). ¿Que va passar a l’ànima de Judas? Perquè fou elegit per el mateix Senyor, després de passar una nit en oració (Cfr. Lc 6, 6.). Després de la Ascensió, quan calia cobrir la seva vacant, Pere recordarà que era comptat entre nosaltres havia tingut part en el ministeri (Hech 1, 7.). Judas va anar també a predicar, i veuria el fruit copiós del seu apostolat, i potser va fer miracles com els altres (Cfr. Mc 10, 5.)

«I mantindria els seus diàlegs íntims amb el Mestre com els altres Apòstols. ¿Què li va passar a aquest home?.

Sense dubte, Judas va tenir que recorre un llarg camí de desafecte i de faltes d’entrega al seu Mestre -petits al principi- abans de la traïció última. Un any abans es trobava ja molt distant de Crist, encara que seguís en la seva companyia. Després de la discussió sobre el «pa viu», en que molts es separaren de Jesús i ja no el seguien, dirà el Senyor: “¿No us he escollit Jo als dotze? I un de vosaltres és un dimoni.” I Sant Joan precisa de seguida: Parlava de Judas Iscariot, perquè aquest, un dels dotze, l’havia de entregar (Jn 6, 70-71.).

La ruptura amb el Mestre es va produir poc a poc, cedint cada cop en coses més grans. En moltes ocasions degué resistir la ma que li tendia el Senyor per a que

21 recomencés de nou. En moltes petites ocasions devia dir no a Crist. Hi ha un moment en que diu Sant Joan: Era lladre, i portant ell la borsa, robava del que en ella ficaven (Jn 12, 6). S’ha anat produint en la seva vida un gran buit i el que abans estava ocupat per l’amor a Crist, ara l’omplen l’avarícia i, potser, tot altre gènere de compensacions.

Un dia la confiança amb Jesús es trencà, i ja només quedà un mer seguiment extern, de cara als altres. Era l’últim acte d’un llarg procés interior. La seva vida d’entrega era una farsa; només esperaria ja una ocasió per a trencar se de manera violenta, traint l’amistat amb Crist i la vocació per qualsevol cosa. Ara ja no es recorda dels moments feliços prop del Mestre, de la amistat amb la resta dels Apòstols. Té la tristesa peculiar de ser fora del camí. “Ningú atribuïa el seu esgarriament -diu Casiano- a un sobtat ensorrament, sinó a haver seguit mals consells o a haver se apartat de la virtut poc a poc, per una peresa mental prolongada. D’aquesta manera comencen a guanyar terreny insensiblement els mals hàbits, i sobrevé una situació extrema... Passa el mateix que amb una casa: s’ensorra un bon dia només a causa d’un antic defecte en la cimentació, o per una desídia prolongada dels seus habitants. Gotetes molt petites penetren imperceptiblement, corroent els suports del sostre; i gràcies a aquestes faltes d’atenció repetides augmenten els forats i els desperfectes. Després, la pluja i la tempesta penetren a mars [54]. El Senyor ho diu d’una manera clara i terminant: “Qui és fidel en el que és poc, també ho és en lo molt, i qui és injust en el que és poc, també ho és en lo molt” (Lc 16, 10.).

La fidelitat de tota una vida, la santedat, és la fidelitat en les coses petites; i del saber recomençar de nou quan per fragilitat hi ha hagut alguna falta.

Les nostres obres d’art El mateix Senyor, pocs dies abans de la Passió, ens mostrà de una manera especial el valor de les petites coses de cara a Déu.

Estava mirant cap la bústia de les almoines -narra Sant Llucs- i va veure a uns rics que donaven les seves ofrenes, i va veure també una pobreta vídua, que tirava dues monedes petites. I va dir: -“En veritat us dic que aquesta pobre vídua ha donar més que tots.”.. (Lc 21, 1-3.). I sant Marc ens diu expressament que Jesús convocà als seus deixebles que anaven per allà dispersos (Cfr. Mc 12, 41-44.) per a que no deixaren de admirar aquell fet i a aquella dona que acabava de commoure el seu Cor. Cridà als qui pocs dies més tard serien els prínceps de la Església per a que prenguessin exemple d’una pobre dona del poble en qui ningú s’hi havia fixat: i va ser la que davant de Déu havia donat més aquell matí com almoina al Temple Sant Marc interpreta el valor de la moneda per als lectors no jueus, i vol cridar l’ atenció sobre la exigua quantitat que representa.

Es tractava de les monedes més petites que estaven en circulació. De cara als homes allò no tenia pràcticament cap valor: les dues monedes feien un quadrant, o sigui, la quarta part d’un as. Un denari, en aquella època era, aproximadament, el jornal d’un treballador.

Total, aquella quantitat no tenia pràcticament cap valor. No obstant va tenir el poder de atraure la mirada complaguda de Déu. I dos evangelistes van tenir la inspiració de seleccionar aquest succés, entre els molts que hi va haver aquests últims dies de la vida del Senyor, per a que arribés fins nosaltres.

L’Esperit Sant ha volgut ensenyar-nos com el vertader valor de les coses està, en bona part, en nosaltres mateixos, no en les coses. Qualsevol succés de qualsevol signe i importància- el podem convertir en alguna cosa gratíssima a Déu. A través de les coses

22 petites podem fer que Jesucrist ens miri i es commogui per el amor que hem posat en elles.

Cadascú pot pensar en la gran quantitat de oportunitats que li surten al pas per convertir el dia més gris en el dia més valuós, a través de cuidar-les i del oferiment dels petits successos diaris. Jesús està sempre atent al que li volem oferir. Tot pot adquirir un valor nou.

Poca diferència hi ha entre una genuflexió ben o mal feta, però és gran davant Déu: una es un acte d’adoració, una manifestació de fe; l’altre, un guixot ridícul. En pocs matisos es distingeix una contestació donada en el to correcte com correspon a un fill de Déu, a la mateix donada destempradament, sense atenció, a la persona que ens parla. En això, no obstant, està la virtut de la caritat.

Parar-nos davant una Església i fer una curta visita al Senyor en el Sagrari porta tot just uns minuts: ¡I Quant hem guanyat en aquests pocs minuts! ¡Què bon pagador és Crist! Qualsevol atenció ver Ell és sempre àmpliament recompensada. Ens dóna gràcies abundants per seguir en davant en el nostre camí.

I el mateix, cuidar la puntualitat en la confessió segons havíem previst, arribar puntuals a la Santa Missa, preparar la Sagrada Comunió, viure amb delicadesa el dejuni previst per les normes litúrgiques, quedar-se uns minuts per donar gràcies, etc., etc.

I en el treball, en la família, en les relacions socials se ens ofereix sempre aquesta oportunitat: el nyap que empobreix l’ànima, o la petita obra de art, que podem oferir a Déu i que és expressió d’un ànima amb vida interior. El tebi es un barroer en les coses divines i, sovint, en les humanes. El sant ofereix, contínuament, petits detalls al Senyor.

El honor degut a Déu El cristià de vertadera fe ha d’extremar aquestes atencions quan es refereixen més directament a Déu Nostre Senyor: ¿Com reveríem, per exemple, a un hoste de importància a casa? ¿Què pensaria si trobarà la casa bruta, els llits sense fer des de setmanes enrere, els plats sense rentar, les tovalles sense color definit per les taques, les cadires i objectes de qualsevol manera, desperfectes sense arreglar o arreglats barroerament, pols sobre els mobles,..? Es molt probable que se sentis incòmode i amb desigs de marxar quant abans. Pensaria que aquells no l’apreciaven molt, que es tractava de persones burdes, incapacitades per el tracte humà. I és també possible que els inquilins d’aquella casa, perquè s’havien anat acostumant poc a poc, els semblaria «natural» la rebuda i l’estat de la casa.

L’estat d’aquella casa pot ser semblant a la situació del ànima que descuida les atencions vers el Senyor. ¿Què passaria si en aquestes condicions invitéssim al Senyor a casa, a la nostra ànima? Perquè Jesucrist ve en Persona en la Sagrada Comunió «amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima, amb la seva Divinitat». El mateix de Betània, de Naim, de Natzaret, el Fill de Maria.

“Simó, tinc que dir-te una cosa (...). Jo he entrat a casa teva i no m’has donat aigua per rentar-me els peus (...). No m’has ungit el cap... m‘has tractat de qualsevol manera”, podria, llavors dir-nos també a nosaltres.

L’honor degut a Déu pressuposa en primer lloc rebre’l en gràcia. Cometria un pecat gravíssim, un sacrilegi, qui rebés a Crist indignament: “Qui menja el pa i beu el calze del Senyor indignament serà reu del Cos i de la Sang del Senyor. Per això continua dient sant Pau: Examini’s l’home i llavors mengi del pa i begui del calze, doncs el que sense discernir menja i beu del Cos del Senyor menja i beu la seva pròpia condemnació ( I Cor 11, 27-28). I la Església ensenya que «ningú ha d’acostar-se a la

23 Sagrada Eucaristia amb consciència de pecat mortal, per molt penedit que li sembli estar, sense confessió sagramental prèvia»[55].

Disposicions interiors de fe, d’humilitat, d’amor, de seguir amb la confessió freqüent com a preparació també per a la Sagrada Comunió, etcètera.

I també aquestes manifestacions del cos: viure amb delicadesa el dejuni prescrit (un hora i no quaranta minuts...), la manera de vestir, el recolliment dels sentits... «Quan jo era un nen -comenta sant Josemaria Escrivà de Balaguer-, no era corrent la pràctica de la Comunió freqüent. Recordo com es disposaven per a combregar: hi havia cura en arreglar bé l’ànima i el cos, i potser fins amb un mica de perfum... eren delicadeses pròpies d’enamorats, d’ànimes fines i fortes, que saben pagar amb amor l’Amor»[56] El Senyor ens espera, atentissim, després de la Missa i de la comunió. «L’amor a Crist, que s’ofereix per nosaltres, ens impulsa a saber trobar, acabada la Missa, uns minuts per a l’acció de gràcies personal, íntima, que prolongui en el silenci del cor aquesta altra acció de gràcies que és la Eucaristía»[57]. Sense presses, perquè res hi ha més important que estar aquests minuts amb el Senyor.

Honor de Déu manifestat en la «urbanitat de la pietat». «Hi ha una urbanitat de la pietat.-Aprèn la.-Fan pena aquests homes «piadosos» que no saben assistir a Missa -encara que hi vagin a diari-, ni senyar-se -fan uns estranys guixots, plens de precipitació-, ni clavar el genoll a terra davant el Sagrari -les seves genuflexions ridícules semblen una burla-, ni inclinar reverentment el cap davant una imatge de la Senyora» [58].

Quan la fe decau i s’apodera del ànima la tebiesa, aquests detalls es consideren de poca importància. El punt de vista del home, la peresa i la desgana, són més que l’ honor degut a Déu: el descuit fa osca en tot. I no es tenen amb Déu els miraments, la delicadesa que es tindrien amb una persona a la que s’estima.

Neix Jesús pobre i morirà nu de tota roba. Però quan el seu Cos es entregat als que l’estimen i el segueixen de prop, la veneració, el respecte i l’amor de aquests farà que sigui enterrat com un jueu de classe alta, amb la major dignitat possible.

Jesucrist acaba de morir a la creu. Els deixebles tenen poc temps aquella tarda del Divendres Sant. Cap les sis de la tarda acabava la possibilitat de realitzar els treballs necessaris, a causa de la festa del dia següent. Però Josep s’encarrega de comprar un gran llençol, on serà embolicat, i Nicodem compra els aromes necessaris. sant Joan ens deixà, sorprès, la quantitat: com unes cent lliures, més de 30 qilos.

N’ol van enterrar al cementiri comú, sinó en un hort, en una sepultura nova. Molt probablement la que Josep havia preparat per a sí mateix. I les dones que havien vingut amb ell des de Galilea ...van veure el monument i com dipositaven el cos. Al tornar, prepararen aromes i bàlsam. Durant el dissabte no es va fer res, segons manava la Llei.

Elles pensaven acabar–amb aquests detalles propis de la dona- el que quedava per fer.

El Cos de Jesús ha quedat en mans dels que l’estimen i tots breguen per veure qui té més atencions amb Ell. ¡El tractaren bé!

Bon exemple ens van donar aquells primers deixebles al no escatimar en les coses que es refereixen al Senyor.

En els nostres Sagraris està Jesús ¡viu!, però tan indefens com en la creu. Se ens entrega per a que el nostre amor el cuidi i atengui amb el millor que podem, i això, a costa dels nostres diners, del nostre temps, del nostre esforç. «¡Tracteu-me’l bé, tracteume’l bé!”, deia, entre llàgrimes, un ancià prelat als nous sacerdots que acabava d’ordenar.

“Senyor!: ¡Qui em donés veu i autoritat per clamar d’aquesta manera a l’oïda i al cor de molts cristians, de molts!”[59].

24 En la cura de les coses petites es mostra, com en l’amor humà, el nostre amor a Déu.

En el descuit d’aquests detalls es manifesta la desídia, la tebiesa: el desamor.

5. ALEGRIA I SACRIFICI «No abracen la creu els tebis, sinó que la porten arrossegant».(Sta. Teresa).

El tebi estima el sender ample.

El tebi va buscant el camí ample: el més còmode, el més grat, el que exigeix menys esforç. I això, en tot: treball, família, relació amb la gent. Hi ha en el fons un profund egoisme en el que el tebi es busca a sí mateix. Un dels primers símptomes de la tebiesa es el rebuig, fins i tot el menyspreu més o menys conscient, de la mortificació.

I el Senyor ha dit: “Entreu per la porta angosta, perquè la porta ampla i el camí espaiós són els que porten a la perdició, i són molts els que entren per ell”. ¡”Que angosta és la porta, i què estret el sender que condueix a la vida, i què pocs són els que l’encerten”!

(Mt 7, 13-14.)

Dos senders, dos actituds en la vida. Buscar el còmode i el que dóna plaer, regalar el cos i fugir del sacrifici i de la penitència, o bé, cercar el compliment de la voluntat de Déu, encara que costi; tenir els sentits guardats i el cos subjectat. Viure com pelegrins que porten el just i s’entretenen poc en les coses perquè van de pas, o quedar ancorats en la comoditat, el plaer, els bens temporals utilitzats com a fins.

“Si algú vol venir darrera meu que es negui a sí mateix i carregui amb la seva creu, i em segueixi” (Lc 16, 24.). La invitació del Senyor a prendre la creu és clara, sense terme mitjà. “Doncs qui vulgui salvar la seva vida -afeixeix- la perdrà, però qui perdi la vida per amor meu, la trobarà” (Lc 16, 25.).

No demana el Senyor la renúncia de alguna cosa (béns, casa, etc.) sinó la renúncia de sí mateix. Lo que té més valor per a cadascú: el propi jo. Entregar la pròpia vida a fi de viure per Déu (Gàl 2, 19.) en qualsevol situació en la que la vida ens hagi col·locat.

Després, promet recuperar la vida en Ell, de una manera més plena i definitiva.

La ruïna està en voler viure per a un mateix: allò ens empenyeria de seguida cap la porta ampla, a costa de qualsevol cosa. En el fons, tots els obstacles de la vida interior tenen la seva arrel en el desordenat amor d’un mateix (jo sempre, i davant de tot ), en el egoisme que es manifesta de mil maneres diferents.

El viure per a un mateix -per ser una actitud radical de la persona- té manifestacions en tots els camps de la existència: un clima interior enrarit, en el que el personatge central és sempre un mateix; la susceptibilitat; la excessiva preocupació per el descans i per la salut, per la professió, per l’èxit, el futur, el que diran... En ocasions, aquest desordenat amor de sí mateix pot fregar, o ser causa, fins de malalties i, sempre fa desgraciada a la persona: “El tret capital que serveix de denominador comú als més diversos tipus de neurosis”, escriu Pieper, “sembla ser un «egocentrisme» dominat per la angúnia, una voluntat de seguretat que es tanca convulsivament en un mateix, una incapacitat per «abandonar-se» que ni per un només un instant deixa de ser el centre de la seva pròpia mirada; resumint: aquesta espècie d’amor a la pròpia vida que cabalment condueix a la pèrdua de ella”[60].

De igual manera, però a la inversa, l’oblit d’un mateix per Crist, la preocupació pels altres, porta la alliberació, l’alegria, la pau, la capacitat de mirar a Crist, perquè ja no ens mirem a nosaltres. Era el lema del Baptista: “cal que Ell creixi i jo minvi”. Aquest posar a Crist en primer pla i el nostre jo en segon lloc, està en l’origen i en la base de la vida cristiana.

La temprança

25 Els qui no estan habituats a negar-se, els qui obren la porta a tot el que demanen, els capritxosos, els qui van amb els sentits solts, i estan disposats a acceptar totes les comoditats d’una vida molla, difícilment podran ser amos de sí mateixos i assolir a Déu.

Estaran «esmussats» per al diví, i també per a molts valors humans.

Hem de estar atents per no deixar-nos portar per un afany desmesurat de benestar, tan present en tants sectors del món actual, quan molts creuen que el cim de la vida i del triomf consisteix en el benestar material i en la ostentació.. L’esforç per satisfer tots els desigs materials pot convertir als homes en esclaus d’aquests mateixos desigs. «D’aquí la importància de la temprança, que porti al domini, a la moderació en l’ús de les coses de la terra, que essent bones, no obstant, han d’usar se només en la mida en que ajuden al assoliment dels autèntics fins personals i sabent que un cert gust i plaer de viure, una comoditat raonable, són perfectament compatibles amb el ideal de la temprança cristiana, que no actua cohibint de manera exclusiva, sinó que al contrari harmonitza, equilibra i educa els apetits sensibles posant-lo els al servei de la felicitat humana annexa a la vida cristiana»[61].

La temprança humanitza més al home, perquè abandonat a la satisfacció dels propis instints es com un tren que descarrila: es desballesta, surt dels seus carrils i queda incapacitat per prosseguir el seu camí. Llavors, el que és gran (intel·ligència i voluntat) queda sotmès al que és petit (instint i passions). “La temprança, ..., és l’hàbit que posa per obra i defensa la realització del ordre interior del home. Així entesa, la temprança no només conserva, sinó que a altres defensa, o millor, guarda al ser defensant-se contra ell mateix, donat que a partir del pecat original nidifica en l’home no només una capacitat, sinó també una forta tendència a anar contra la pròpia naturalesa, estimant se a sí mateix més que a Déu, el Creador. La temprança s’oposa a tota perversió del ordre interior, gràcies al qual subsisteix i obra la persona moral”[62].

La castedat, la sobrietat, la humilitat i la mansuetud, formes en que apareix la temprança, només són possibles amb l’exercici de les petites mortificacions, amb les quals està tan relacionades l’alegria interior, una alegria plena de contingut. La alegria del cor es un senyal infalible de la autenticitat de la temprança.

Pau VI ens recordava també el perill existent en els nostres dies del enfosquiment d’aquesta necessitat de sacrifici i de mortificació en la vida cristiana: “Si sabem veure la orientació que va prenent la cultura moderna, comprovarem que condueix a un cert hedonisme, a la vida fàcil, a un cert entossudiment per eliminar dels nostres afanys la creu”[63]. I aquesta tendència ens amenaça a tots: “¿No hem sentit sovint la temptació de creure que ha arribat el moment de convertir el cristianisme en alguna cosa fàcil, de fer-lo confortable, sense cap sacrifici; de fer-lo conformista amb les formes còmodes, elegants i comuns de la gent, i amb la manera de viure mundana? ¡Però no és així!... El cristianisme no pot dispensar se de la creu: la vida cristiana no és possible sense el pes fort i gran del deure... Si tractéssim de treure això de la nostra vida, ens crearíem il·lusions i debilitaríem el cristianisme; hauríem transformat el cristianisme en una interpretació molla i còmoda de la vida” [64] Cada dia la seva creu “I el que no carrega amb la seva creu, i no em segueix, tampoc pot ser el meu deixeble” (Lc 14, 27.).

L’arbre on Crist va vèncer al pecat es el camí que tots hem de transitar per arribar al cel: no hi ha santedat sense creu.

Carregar amb la creu és frase antiga molt utilitzada per simbolitzar el sacrifici i la entrega de la pròpia vida.

26 Portar la creu no és una cosa trista. Al contrari, quan es rebutja sistemàticament tot quant suposa sacrifici o no s’accepta el dolor que arriba, l’ànima s’omple d’amargor, i de tristesa. Es trist posar el cor de manera absoluta en coses que son passatgeres; és trista una vida sense sentit; és trist un dolor que no ens acosta a Déu; es trist deixar passar els dies sense caminar més de pressa cap a Déu; són tristes la tebiesa i el pecat.

Però el sacrifici que porta, o disposa al Amor, mai pot ser trist.

Junt a Crist l’ànima s’omple de serenitat i de pau davant al sacrifici.

També els deia a tots: “Si algú vol venir darrera meu, que renunciï a sí mateix i porti la seva creu cada dia i em segueixi” (Lc 9, 23).

«La creu, cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense creu: cap jornada, en la que no carreguem amb la creu del Senyor, en la que no acceptem el seu jou...

El camí de la santificació personal passa, quotidianament per la creu: no és desgraciat aquest camí, perquè Crist mateix ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa.

“In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense creu” [65].

La creu del Senyor ens espera cada dia de la nostra vida per carregar amb ella i no es certament la produïda per el nostre egoisme, enveja, peresa... Això no es del Senyor i no santifica: són els conflictes que procedeixen del nostre home vell, del nostre estimar desordenat.

En alguna ocasió la creu del Senyor la trobem en una gran dificultat, en una malaltia greu i dolorosa, en un desastre econòmic, en la mort d’un ser estimat, en incomprensions, en injustícies greus. Però el normal serà que la trobem amb petites contrarietats que es travessen en el treball, en la convivència; pot ser un imprevist amb el que no comptàvem, el caràcter d’una persona amb la que necessariament hem de conviure, plans que hem de canviar a última hora, instruments de treball que s’espatllen quan més ens eren necessaris, dificultats produïdes per el fred o la calor, petites incomprensions, una lleu malaltia que ens fa estar amb menys capacitat de treball aquell dia..., els “alfilerazos” de cada jornada [66].

Poden ser, cada dia, ocasió de créixer en esperit de mortificació, paciència, caritat, santedat en definitiva, o bé poden ser motiu de rebel·lia, d’impaciència o de descoratjament. Molts cristians han perdut la alegria al final de la jornada no per grans contradiccions, sinó perquè no han sabut santificar les petites contrarietats que han anat sorgint durant el dia. La creu -petita o gran- aseptada produeix pau i goig en mig del dolor; quan no s’accepta, l’ànima queda desentonada o amb una íntima rebel·lia que surt de seguida al exterior en forma de tristesa o mal humor.

La creu petita Davant la creu petita de cada jornada hem de prendre una actitud decidida i carregar amb ella. Ens ajudarà cada matí considerar que aquest dia recent estrenat té la seva creu, la qual cal descobrir per que ens santifiqui. El cristià que va per la vida defugint sistemàticament el sacrifici no trobarà a Déu, no trobarà la felicitat mai. Defuig, també sistemàticament, la pròpia santedat.

Aquesta disposició oberta davant la creu no és fàcil mantenir-la al llarg del dia.

“Menysprear el menjar i la beguda i el llit tou, a molts pot no costar-li gran treball. Però suportar una injúria, sofrir un dany o una paraula molesta; no és negoci de molts, sinó de pocs” [67].

Per això hem de demanar ajuda al Senyor i tornar a agafar la creu on la hem deixat. I normalment la deixem on ens queixem.

Les contrarietats -grans o petites- acceptades i ofertes a Déu no oprimeixen, no pesen, al contrari disposen l’ànima per a l’oració, per veure a Déu en els petits successos de la

27 vida. «Tant sense pes és la càrrega de Crist que, lluny d’oprimir, alleugereix. No es a la manera de les càrregues que, per pesar poc, es diuen no pesants; té el seu pes; no es el mateix portar una càrrega pesada, una lleugera o no portar-ne cap. A qui porta una càrrega pesada se’l veu doblegar-se sota el seu pes; menys, al que la porta lleugera, encara que alguna cosa l’oprimeix: qui no en porta cap va amb les espatlles expedites.

No és així la càrrega de Crist, abans convé la portis per ser alleugerit, i més aclaparat et veuràs quan la deixis a terra. Mireu-lo en les aus. L’au porta la càrrega de les seves ales; observeu que les plega per descendir a terra, per descansar, i se les posa, valga el dir-ho, sobre els costats. ¿Penses que està carregada? Atraieu-li les ales, i caurà; quant menys càrrega se li deixi, menys volarà. Et semblarà tenir-ne misericòrdia el treure els hi aquest pes de les ales; més si vols fer-li favor, no se les treguis, i si ja se les has tret, deixa que li tornin a créixer; així creixent el pes, alçaran el vol sobre la terra” [68].

La mortificació interior porta al control de la imaginació i de la memòria, allunyant pensaments i records inútils; i especialment, mortificant els moviments desordenats del amor propi, de la supèrbia, de la sensualitat, etc.

La mortificació ha de ser també exterior, amb referència als sentits externs: la vista, l’oïda, el gust, la llengua; evitant per exemple conversacions inútils, murmuracions, etc.

Mortificació que fa referència directament al cos: “Al cos s’ha li ha de donar una mica menys del just. Si no, fa traïció”[69].Un mica menys del just en comoditat, en capricis, etc. Mortificacions buscades, en fi, la vida ordinària de cada dia. «On més fàcilment trobarem la mortificació és en les coses ordinàries i corrents; en el treball intens, constant i ordenat; sabent que el millor esperit de sacrifici és la perseverança per acabar amb perfecció la labor començada; en la puntualitat, omplint de minuts heroics el dia; en el cura de les coses, que tenim i utilitzem; en l’afany de servei, que ens fa complir amb exactitud els deures més petits; i en els detalls de caritat, per fer amable a tots el camí de la santedat en el món; un somriure pot ser, a vegades, la millor mostra del nostre esperit de penitència. Té esperit de penitència, el que se sap vèncer tots els dies, oferint al Senyor, sense espectacle, en mil coses petites. Aquest és l’amor sacrificat, que espera Déu de nosaltres» [70].

Amb la mortificació ens elevem fins el Senyor; sense ella quedem esclafats sobre la terra. Amb la continua mortificació avancem sense parar, com deixebles del Senyor.

Però ha de ser una actitud estable i habitual a la nostra vida.

6. AMB LA LLUM DE LA FE Amor notitia est, deien els antics. Només l’amor, que dóna agudesa a la fe, aconsegueix que la intel·ligència humana penetri en els detalls grans i petits de la providencial intervenció de Déu en la Història i el quefer dels homes»[71].

La tebiesa: actuar només per motius humans A la tebiesa, dèiem, no s’hi arriba de cop. Poc a poc es va perdent el sentit sobrenatural i es comença a raonar, jutjar i actuar d’una manera exclusivament humana.

La fe deixa de il·luminar les coses i els successos, i quan no hi ha llum no només no es veuen les coses, sinó que s’ensopega i es cau.

L’ànima tèbia llisca – com l’aigua de pluja per el pendent d’una terrassa- per on menys treball li costa: es deixen a banda les metes altes que exigirien esforç i entrega; el criteri d’actuació no serà ja la glòria de Déu, sinó motius molt a ras de terra: el capritx, la vanitat, el més còmode, el desig d’impressionar a la gent, de que ens considerin, etc.

I això, en el treball, en la família... en tot .

En aquesta situació, Déu i la seva glòria no són el primer, ni potser el segon. En la vida del ànima ficada en la tebiesa, Déu és una cosa més. No il·lumina l’existència diària.

28 En la pràctica, aquesta persona tindrà poc en compte a Déu i actuarà per motius merament naturals. Dirà llavors que actuar així es més racional, més «humà», i que així actua la gent (com si el comportament dels altres fora per el cristià una norma suprema de vida). Contarà gairebé exclusivament amb les seves energies i capacitats humanes, encara que, teòricament, conegui la necessitat de l’ajuda divina i el fi sobrenatural de la vida. Però tot queda en una teoria inoperant, sense influx directe en els fets, i Déu sembla estar massa lluny dels assumptes de la vida ordinària, que es mostren com els vertaderament «reals», amb entitat pròpia. Aquesta visión humana de la vida (pèrdua de fe, en definitiva), «porta a no valorar sinó el que es pot tocar. Els ulls que es queden com enganxats a les coses terrenes, però també els ulls que, per això mateix, no saben descobrir les realitats sobrenaturals. Per tant, podem utilitzar l’expressió de la Sagrada Escriptura, per referir-nos a la avarícia dels bens materials, i a altres a aquesta deformació que porta a observar lo que ens rodeja -els altres, les circumstàncies de la vida i del nostre temps- només amb visió humana.

“Els ulls del ànima s’emboten; la raó es creu autosuficient per entendre tot, prescindint de Déu”[72]. Es demanen llavors poques ajudes, oblidant aquella ensenyança del mateix Crist: “sine me nihil”, sense el Senyor no en farem una a dretes.

Com conseqüència, en la vida del tebi, a més de la falta de petició, no es solen trobar moltes accions de gràcies.

I si es compte només amb el que l’home pot amb les seves forces, caurà sovint en el descoratjament, al fallar aquests mitjans humans. En conseqüència, hi haurà una excessiva preocupació per els bens materials (al que s’acaba reduint els bens del home de fe dormida), dels que farà dependre gairebé tot. Estarà tranquil i segur mentre tot vagi humanament bé. I naixerà la preocupació o l’angúnia, en els el mateix extrem que en un pagà, quan el suport natural sembli fallar. El coneixement teòric de la existència de un Pare Déu provident no té cap efectivitat en el tebi.

Per a molts cristians tebis «el essencial de la vida és el que és temporal, el passatger, el que impressiona els sentits. El que és espiritual pot ser veritat en teoria; en la pràctica només és una nebulosa (...).

Vivint al dia se les arreglen per passar-ho el millor o el menys mal possible. Treballen si necessiten fer-ho per viure; i si no, no fan res. No veuen més enllà de determinats fins immediats. Eviten pensar en la mort. I romanen en la vida, perquè allà estan com esperant alguna cosa i sense esperar res» [73]. El tebi és un ateu en potència, al que ja comença a semblar s’hi en moltes coses.

Una visió profunda de la vida La vida interior, el tracte amb Déu, dóna una visió profunda de la vida, la visió sobrenatural. Es veuen llavors les coses i els successos a la llum de la fe i, en certa manera, participem del coneixement de Déu sobre aquestes realitats; la intel·ligència queda elevada per damunt de les seves possibilitats naturals, posseeix un principi superior de comprensió i podem explicar-nos les coses des de la seva causa més última i radical: Déu. Es llavors quan apreciem i valorem en la justa mida el que ens rodeja: família, treball, salut, malaltia.

Si tenim bones disposicions interiors (pietat, cor net...) veurem a Déu en totes les coses: en la natura, en el dolor, en un aparent fracàs, en el treball... La història personal de cada home està plena de senyals de Déu. Però per descobrir al Senyor en elles cal aquesta bona disposició, aquesta fe viva, que el tebi ha anat perdent poc a poc. Sense ella, de res valdrien els signes més extraordinaris. Quan no se està ben disposat, cap argument convenç. Els senyals indicadors cauen en el més complet buit.

29 El tebi es va quedant cec per al sobrenatural; la persona de vida interior ferma sap trobar a Déu fins en els moments més durs o quan els successos podrien donar la impressió d’amagar-ho. Així, uns jueus no se converteixen davant un miracle tan portentós com la resurrecció de Llàtzer (Cfr. Jn 11, 46.) (més encara, reaccionen en sentit contrari: es separen més de Crist), i un lladre -fidel a la gràcia rebuda- troba al Messies (Cfr. Lc23, 42.) quan més oculta sembla estar la divinitat, quan menys senyals externs es donen a la raó.

La visió sobrenatural ens ensenya a veure a Déu en les coses, a conèixer i valorar el que posseeix un valor absolut en la nostra vida; ens fa veure la mort com un pas, un trànsit, cap Déu el nostre Pare, com un començament, no com un fi tràgic. Ensenya al cristià a apreciar la fe per damunt de tot; a ser realista, «amb un realisme sobrenatural i humà, que adverteix els matisos de la vida: el dolor i l’alegria, el patiment propi i el aliè, la certesa i la perplexitat, la generositat i la tendència al egoisme. El cristià coneix tot i s’enfronta a tot, ple d’enteresa humana i de la fortalesa que rep de Déu» [74].

La visió sobrenatural ens permet veure en els altres, fills de Déu i tractar-los, per tant amb el respecte que mereixen; ens descobreix en el nostre treball el lloc de la nostra santificació personal; ens porta a percebre que «no existeixen els fracassos si s’obra amb rectitud d’intenció i volent complir la voluntat de Déu, contant sempre amb la gràcia i amb el nostre res» [75]. Mai passa res irreparable si estem units a Déu.

El cristià de fe viva actua d’acord amb aquest sentit sobrenatural que impregna la seva vida. La seva norma d‘actuació no serà ja el capritx, el desig de quedar bé, el que sembla més rentable o més raonable segons el comú sentir dels qui ens rodegen..., sinó la voluntat de Déu. Es aquí on es tradueix pràcticament l’amor a Déu, on es verifica el grau d’unió amb Ell: en el desig sincer de complir la voluntat de Déu en tota ocasió.

Aquesta és la nostra norma d’actuació.

I Déu ens manifesta la seva voluntat a través dels Manaments de la Llei, les indicacions i Manaments de la nostra Mare la Església, i les obligacions de la pròpia vocació i estat.

Els deures del propi estat determinen encara més concretament la voluntat de Déu per a cada un. No podríem santificar-nos si no complíssim també amb absoluta fidelitat aquestes obligacions.

Reconèixer i estimar la voluntat divina en aquests deures ens senyala en cada moment l’objectiu de la nostra vida, que transcendeix les metes merament naturals, i ens dóna la força per fer-los amb perfecció. En ells trobem el camp per exercitar les virtuts sobrenaturals i les virtuts humanes, i, així, tot el que ens rodeja ens ajuda a créixer i a manifestar la vida interior, l’amor de Déu.

També se ens manifesta la voluntat de Déu en aquelles coses que Ell permet, i son sempre per el nostre bé, doncs: “Tot contribueix al bé dels que estimen a Déu” (Rom 8, 28.). Hi ha una providència oculta darrera de cada succés; tot està disposat i ordenat per a que serveixi a la salvació de cada un: tant el que succeeix en un àmbit més general com el que passa cada dia en el petit univers de la professió i família; tot pot i ha de ajudar-nos a trobar a Déu i, per tant, a trobar la pau i la serenitat.

Cal que sapiguem, per actuar amb sentit sobrenatural, descobrir aquesta providència permissiva de Déu davant successos que van en contra de aquell que nosaltres pensem i sentim. Moltes vegades les coses no són segons el nostre gust o la nostra lògica que, si està falta de fe, es mourà dintre d’uns límits molt petits.

La visió sobrenatural sobre els successos, les coses i les persones ens evitarà aclaparaments, tristesa i mal humor. «La acceptació rendida de la Voluntat de Déu porta

30 necessàriament el goig i la pau: la felicitat en la creu. Llavors es veu que el jou de Crist és suau i que la seva càrrega no és pesada» [76].

Descobrirem també a Déu en aquest mar immens de favors i gràcies que rebem cada dia. La visió sobrenatural ens ajudarà a adonar-nos de que els motius de alegria superen sempre als de preocupació. I ens mourà a donar contínuament gràcies. El tebi no descobreix –com l’home de fe morta- les freqüents ocasions per donar gràcies.

Donar gràcies Amb ulls de fe, amb visió sobrenatural, la nostra història és la història de la constant misericòrdia de Déu. Només trobarem motius per donar, constantment, gràcies a Déu, fins i tot en els pitjors moments de la vida.

I el Senyor espera –com ens ho mostra l’evangeli- que siguem agraïts.

En l’últim viatge a Jerusalem, segons ens ho ha descrit Sant Lluc, Crist passa entre Samaria i Galilea. I al entrar en una aldea li surten davant deu leprosos que s’aturen lluny.

En el grup va un samarità, malgrat de la enemistat tradicional entre jueus i samaritans. La desgràcia els ha unit, com passa en tantes ocasions.

I cridant, aixecant la veu -doncs estan lluny- dirigeixen a Crist aquesta oració plena de respecte: “Jesús, Mestre, tingues pietat de nosaltres” (Cfr. Lc 17, 11-19.).

S’han anat acostant els dos grups fins que estan a pocs metres. Llavors Crist els mana anar a mostrar-se als sacerdots com estava preceptuat en la Llei, quan hi havia una curació d’un leprós (Cfr. Lev 14, 2.). I en la obediència a les paraules de Crist van trobar la curació.

Degué ser enorme l’alegria en el grup dels deu malalts. I en aquests moments de joia i eufòria, només un d’ells -el samarità- tornà enrere, glorificant a Déu amb veu molt alta.

Degué cridar profundament l’atenció dels qui rodejaven a Jesús. En la nova trobada el samarità es va postrar als peus de Jesús per donar-li gràcies. És aquesta una acció profundament humana i bella. “Quina cosa millor podem tenir en el cor, pronunciar amb la boca, escriure amb la ploma, que aquestes paraules" Gràcies a Déu". No hi ha cosa que es pugui dir amb major brevetat, ni sentir amb més alegria, ni sentir-se amb major elevació, ni fer amb més gran utilitat” [77].

Jesús degué alegrar-se al veure les manifestacions de gratitud d’aquest home. I al mateix temps va sentir la absència dels altres: “¿No hi ha hagut qui tornés a donar glòria a Déu sinó aquest estranger?”

Jesús esperava als deu. Només en la hora de la desgràcia s’havien recordat de Ell. Potser amb el temps arribaren a pensar que el ser curats era una cosa natural, normal o a la que tenien dret. Es la actitud del tebi davant la immensitat dels dons de Déu. ` ¿I nosaltres?, ¿no estarem potser entre els nou que se’n van anar? Perquè viure ens sembla sovint natural. Quan no és natural, sinó un do de Déu: ¿no ens semblarà normal, o alguna cosa a lo que ens considerem amb dret, coses com l’haver nascut, el fet de que hi veiem, tinguin vida els qui estimem, o que haguem pogut alimentar-nos aquest matí... o tantes coses?. Sabem bé com Déu s’ha bolcat -es bolca- dons que no mereixem: la vida, la Redempció, la Sagrada Eucaristia, els impulsos constants i misteriosos del Esperit Sant... Tot és do gratuït de Déu. Tot. Si mirem la nostra vida amb una mica d’atenció, no és difícil que ens reconeguem com aquell servent que no tenia amb que pagar. I només una cosa podem fer: donar contínuament gràcies. “Doneu gràcies a Déu”, deia Sant Pau als primers cristians de Tesalònica, “perquè això és el que Jesucrist vol que feu” (Tes 5, 18.).

Molts deutes de gratitud ens lliguen afortunadament a tots els homes amb Déu. «Ell, diu sant Joan Crisòstom, “ens fa molts regals i la major part els desconeixem” [78].Tota

31 la vida es un pur do de Déu. Un dia -al final- comprendrem que la nostra vida està plena de tants regals de Déu, de tants «beneficis que superen en nombre a les arenes del mar» [79]. Reconèixer aquests beneficis divins, moltes vegades ocults, requereix una gran fe.

El tebi no se’n adona, tot li sembla «natural», viu en la superfície de les coses o en la autosuficiència. No s’adona de que viure cada dia es un pur do de Déu. «No hi ha ningú que, a poc que reflexioni, no trobi fàcilment en sí mateix poderosos motius que li obliguen a mostrar-se agraït a Déu...

“Al conèixer el que Déu ens ha donat, trobarem cultíssimes coses per les que donar gràcies contínuament” [80].

Tot pot ser motiu de agraïment. «Acostuma’t a elevar el cor a Déu, en acció de gràcies, moltes vegades al dia. -Perquè et dóna això i l’altre cosa. -Perquè t’han menyspreat. -Perquè no tens el que necessites o perquè ho tens.

Perquè ha fet tan preciosa a la seva Mare, que es també Mare teva. -Perquè creà el sol i la lluna i aquell animal i aquella altra planta. -Perquè va fer aquell home eloqüent i a tu te n' ha fet tant poc.

Dóna-li gràcies per tot, perquè tot és bo» [81]. ¡Què humà i què diví és ser agraït! ¡ I costa tant poc! Ni ha prou amb parar-nos un moment, donar uns passos enrere en nostre orgull personal o en la nostra peresa, i allí trobarem a Crist que ens estava esperant.

El que tornà a donar gràcies marxà amb un do encara més gran: la fe i l’amistat de Crist: “Aixeca’t- li diu Jesús-, vés-te’n; que la teva fe t’ha salvat”.

Els nou leprosos desagraïts es quedaren sense la part millor que els hi havia reservat el Senyor: Perquè «a qui humilment es reconeix obligat i agraït pels beneficis, amb raó se li prometen molts més. Doncs el que experimenta fidel en el que és poc, amb just dret serà constituït sobre el molt, així com, al contrari, es fa indigne de nous favors qui és ingrat a els que ha rebut abans» [82].

Cada vegada que donem gràcies a Déu tornem amb gràcies majors.

En presència del Senyor La visió sobrenatural ens porta a veure a Déu com un espectador amable de la nostra vida, disposat sempre a ajudar per tirar endavant. Ens sentim com l’actor en escena, representant davant Ell, la obra que ens ha encomanat.

L’actor en escena se sap en presència del seu públic. Les llumeneres l’impedeixen veure’l però el pressent uns metres més enllà, en la obscuritat de la sala. Està segur de que està allà i sap que està atent, interessat en la obra i en la representació del seu paper.

Compren bé que no és indiferent a la manera com realitza el paper. Això l’anima a esforçar-se, a fer-lo bé, amb mestratge. Perquè «es deu al seu públic», estudia abans cada moviment, cada gest, modula bé cada frase, sense dubtes ni vacil·lacions.

Si un dia se li acudeix pensar, a meitat de la representació, que el públic s’ha anat fora de la sala, o que no ha acudit aquet dia al teatre, o que està distret amb una rifa que es fa en aquells moments, etc., llavors, faria les coses de qualsevol manera, sense relleu, sense il·lusió... o potser, també ell marxaria de la escena deixant el seu paper en la obra sense representar. Això es cabalment el que passa en la tebiesa; el tebi ha oblidat que Crist està ardentíssim a la seva vida, al paper que en ella ha de representar.

El tebi, potser a el meitat de la representació, ha deixat d’esforçar-se per fer les coses en presència de Déu. ¿No seria la nostra vida completament diferent si actualitzéssim aquesta presència divina? ¿No es cert que escombraríem de un sol colp totes les rutines acumulades? ¿Que ens importaria llavors representar un paper o un altre, si salpiquéssim que a Déu l’agrada gusta el que ens ha tocat?

32 Tenir presència de Déu ens obliga ditxosament a saber-nos recollir en el nostre interior, a guardar els sentits, a viure cap dintre, a considerar sovint que portem alguna cosa d’immens valor. “¿O no sabeu que el vostre cos es temple del Esperit Sant, que està en vosaltres...? “(1Tes 5,18.).

Tenir presència de Déu suposa subjectar la imaginació, a la que Santa Teresa solia nomenar «la loca de la casa». Si no es controla, mitjançant la mortificació interior, no seria possible la vida interior. ”Si no la domines, mai podràs gaudir d’aquesta calma serena, que és tan necessària per servir a Déu”.

“Si no li poses fre, mai tindràs aquell realisme que una vida de santedat exigeix.

Calma, realisme, serenitat, objectivitat: virtuts que neixen allà on acaba la tirania de l’imaginació; virtuts que creixen i s’enforteixen en el esforç ascètic de dominar i de controlar la fantasia” [83].

Guardar la imaginació suposa, en primer lloc, guardar els sentits. Una persona que vagi amb els sentits oberts a tot, se sentiria després incapaç de recollir-se per tenir una estona d’oració: «Dissipació. -Deixes que beguin els teus sentits i potències en qualsevol bassa. -Així vas tu després: sense fixació, escampada l’atenció, dormida la voluntat i desperta la concupiscència (...)» [84].

Recollir-nos en el nostre interior, guardar els sentits, viure cap dintre, sense evasions infecundes: «Distreure’t. ¡Necessites distreure’t! ..., obrint molt els ulls per a que entrin bé les imatges de les coses, o tancant-los gairebé, per exigència de teva miopia... ¡Tanca’ls del tot! : tingues vida interior, i veuràs, amb color i relleu insospitats, les meravelles d’un món millor, de un món nou; i tractaràs a Déu..., i coneixeràs la teva misèria..., i et semblaràs... a Déu, i al acostar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes»[85].

Aquest recolliment que necessitem és plenament compatible amb la activitat exterior, amb el nostre treball, amb la vida de relació i de convivència, etc. Es més, la vida humana, si no està només orientada a lo circumstancial, si no està dominada per la frivolitat, té sempre una dimensió profunda, íntima, un cert recolliment que assoleix ple sentit en Déu. Recollir-se és una labor plenament positiva; és evitar la dispersió dels sentits i potències, governar-les i encaminar-les a un sol centre d’atenció. Sense recolliment, no seria possible l’oració ni la presència de Déu. I sense presència de Déu es impossible aquesta visió sobrenatural sobre la nostra vida i els fets que la rodegen.

VII. LES FILLES DE LA TEBIESA Sis filles té la tebiesa, segons senyala sant Tomàs [86], seguint a sant Gregori Magne, aquests pecats i formes de desamor que poden tenir el seu origen en la tebiesa són: -La falta d’esperança, en forma de descoratjament, desànim davant les coses de Déu, i com certa incapacitat per portar una vida interior rica i exigent. El tebi es troba «sense forces».

-Una imaginació incontrolada. El tebi deixa volar lliure la imaginació, i es refugia en ella per trobar allà, en falses proeses i triomfs, la felicitat fictícia, que no sap trobar en l’ordinari viscut de cara a Déu.

-Torpor i peresa mental per el sobrenatural. Perquè la desídia del ànima «quan no es sacseja amb la oportuna energia, augmenta furtivament amb el sopor, que fa decaure el desig del bé...» [87].

-Pusil·lanimitat. L’ànim del tebi s’apoca, s’empetiteix davant qualsevol empresa sobrenatural. Dóna lloc a molts pecats d’omissió i deixa passar, sense correspondre, moltes gràcies del Esperit Sant.

-Rancor i esperit crític contra les persones que lluiten per ser millors; és la irritada oposició i empipament de qui, no volent canviar la mala conducta, es justifica dient que

33 són els altres els equivocats. Son rebutjades aquestes persones bones, que animen amb el seu exemple i paraula a emprendre el camí, «tamquam importunos monitores» -com Mestres importuns- [88].Per aquest camí es pot arribar a odiar els mateixos béns espirituals.

-Aquesta irritada oposició pot convertir-se en autèntica maldat, sexta filla de la tebiesa, nascuda del odi contra tot lo diví que hi ha en l’home. Es ja una elecció conscient, interna del mal en quant tal. Es un dels pecats més greus que poden donar-se en l’ home.

Descoratjament El tebi ha arribat al descoratjament perquè ha perdut, a base de negligències culpables, l’objectiu de la seva lluita interior i de la seva vida. Déu, que abans estava en el començament i en el final dels seus actes, ha estat substituït ara per altres coses; i aquestes, han adquirit un valor de fi absolut en la pràctica, encara que potser no en la teoria. I «si transformem els projectes temporals en metes absolutes, cancel·lant del horitzó la morada eterna i el fi per el que hem estat creats -estimar i alabar al Senyor, i posseir-lo després en el Cel-, els més brillants intents es converteixen en traïcions, i fins i tot en vehicle per envilir a les criatures. Recorda’t la sincera i ferma exclamació de sant Agustí, que havia experimentat tanta amargor mentre desconeixia a Déu, i buscava fora de Ell la felicitat: ¡”ens vas crear, Senyor, per a ser teus, i el nostre cor està inquiet, fins que descansi en Tu”! (Confessions 1, 1, 1). Potser no existeixi res més tràgic en la vida dels homes que els enganys patits per la corrupció o falsificació de la esperança, presentada amb una perspectiva que no té com objecte “l’Amor que sadolla sense sadollar” [89].

Hem d’anar per la vida amb l’objectiu ben clar, «amb la mirada posada en el que Déu vol» [90].Llavors comprenem que tots els béns terrens (essent béns) són relatius i que han d’estar subordinats sempre a la vida eterna, i al que fa a ella. L‘objectiu de la esperança cristiana transcendeix, de un manera absoluta, tot el terrenal.

Aquesta actitud davant la vida -mantenidora de la esperança- suposa una lluita alegre diària, perquè la tendència de tot home es quedar-se enganxat «a les coses de baix», a fer de aquesta vida una «ciutat permanent». «Quan no es lluita contra un mateix, quan no es rebutgen acabadament, els enemics que estan dintre de la ciutadella interior – l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, la autosuficiència, la esbojarrada avidesa del llibertinatge-, quan no existeix aquesta baralla interior, els més nobles ideals es ressequen com la flor del farratge, que al sortir el sol ardent, se seca l’herba, cau la flor, i s’acaba la seva vistosa bellesa (Iac I,, 10-11).

Després, en la més petita escletxa brotaran el descoratjament i la tristesa, com una planta danyosa i invasora» [91].

Deixar-se ajudar Sant Lluc ens ha deixat el viu relat de dos homes que van «de tornada», camí de la seva aldea (Emaús), perduda la esperança perquè Crist, en qui havien xifrat l’entrega de la vida, ha mort. Jesús, com un caminant més, els atrapa i camina amb ells sense ser reconegut. La conversació té un to poc fluid, com quan es parla mentre es camina. I s’inicia la conversació per el que els preocupa: el succeït a Jerusalem la tarda del divendres, la mort de Crist.

En la cara, en el to de la conversació se’ls nota la tristesa, la desesperança, el desconcert. Jesús havia estat tot per a ells. Ara l’han perdut –s’ha mort- i es troben sense sentit. “Nosaltres esperàvem que Ell era qui havia de redimir Israel,” diuen. Ara ja no esperen res. Parlen de Jesús com una realitat passada: “allò de Jesús el Natzarè, que va ser un profeta poderós... ( Lc 24, 21). «Fixeu-vos en aquest contrast. Ells diuen: allò de

34 Jesús de Natzaret, que va ser un profeta poderós... ¡«va ser»! ¡I el tenen al costat, està caminant amb ells, està en la seva companyia, indagant la raó, els arrels íntims de la seva tristesa!

“Que va ser...", diuen ells. Nosaltres, si féssim un sincer examen, un detingut examen de la nostra tristesa, del nostre descoratjament, del nostre estar de tornada de la vida, trobaríem sota, una clara vinculació amb aquest passatge evangèlic. Comprovaríem que espontàniament diem: «Jesús va ser...», «Jesús va dir...», «Jesús manà...», perquè oblidem que, com en el camí de Emaús, Jesús està viu al nostre costat ara mateix.

Aquest redescobriment aviva la fe, ressuscita la esperança, es una trobada que ens senyala a Crist com goig present: Jesús és, Jesús prefereix, Jesús diu, Jesús mana, ara, ara mateix» [92].

Coneixien aquests homes la promesa de Crist sobre la resurrecció al tercer dia.

Havien sentit el missatge de les dones que han vist el sepulcre buit. Havien tingut suficient claredat per alimentar la seva esperança; no obstant, parlen de Crist com d’alguna cosa passada, sense influència en el present. Es la imatge del descoratjament per falta de fe. La intel·ligència està travada i el cor embotat.

I és Crist el mateix, a qui al principi no reconeixen, qui els interpreta les Escriptures. Amb paciència els torna a la fe i a l’esperança. I aquells dos tornen a vibrar, a estar alegres i disposats: ¿No és veritat que sentíem abrasar el cor, mentre ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures? (Lc 24,32.).

En la nostra vida es pot donar també el descoratjament i la falta d’esperança. I Jesús tampoc deixarà que ens en anem. Algú que ens acompanyarà un tros del camí de la nostra vida ens explicarà en nom seu les Escriptures i tornarem a veure les coses clares i el cor desanimat s’encendrà un cop més en la fe de Crist.

Ens adonarem de que Ell, a qui potser es veia molt llunyà, va estar sempre al nostre costat. Es molt possible que sigui en la direcció espiritual on, al obrir l’ànima amb sinceritat, veiem novament al Senyor. Amb Ell ve sempre l’alegria i els desigs de recomençar quant abans: I s’aixecaren amb molta pressa i regressaren a Jerusalem...

Però cal deixar-se ajudar, estar disposats a que ens ajudin.

I és molt possible que nosaltres també ens trobem amb persones que han perdut el sentit sobrenatural de la vida i tindrem que portar-los -en nom del Senyor- a la llum i a l’esperança. Perquè hi ha molta tebiesa en el món, és molta la foscor.

Per molt grans que siguin els errors que podem cometre, per molt que sigui el desamor i la tebiesa, el Senyor ens espera sempre per perdonar-nos i restablir-nos en l’ amistat. (Si el perdó que necessitem estigués en relació amb els nostres mèrits, en aquest moment brotaria en l’ànima una tristesa amarga. Però, per bondat divina, el perdó ens ve de la misericòrdia de Déu...»[93]. Aquest és el fonament ferm de la nostra esperança: Jesucrist està desitjant la nostra amistat. I sap bé el fons de feblesa que hi ha en cada home; però compta, amb l’ajuda de la gràcia, amb la capacitat de recomençar, sigui quina sigui la situació del ànima. «A vegades, quan tot ens surt al revés de com imaginàvem, ens ve espontàniament a la boca: ¡”Senyor, que se m’enfonsa tot , tot , tot ...”! Ha arribat l’hora de rectificar: “jo amb Tu, avançaré segur, perquè Tu ets la meva fortalesa: Quia tu es. Deus, fortitudo mea (Ps 42, 2)» [94].

En mig de les ocupacions hem de procurar alçar els ulls al Cel amb perseverança, «perquè l’esperança ens impulsa a agafar-nos a aquesta ma forta que Déu ens tendeix sense interrupció, amb el fi de que no perdem el punt de mira sobrenatural; també quan les passions s’aixequen i ens ataquen per encadenar-nos en el reducte mesquí del jo, o quan –amb vanitat pueril- ens sentim el centre del univers. Jo visc persuadit de que, sense el mirar cap amunt, sense Jesús, mai aconseguiré res; i sé que la meva fortalesa,

35 per vèncer-me i per vèncer, neix de repetir aquell crit: “tot ho puc en Aquell que em conforta” (Phil 4, 13), que recull la promesa segura de Déu de no abandonar als seus fills, si els seus fills no l’abandonen» [95].

Pusil·lanimitat Ens narra el llibre dels Nombres[96] com Iahvé parlà a Moissès per a que enviés exploradors a la terra promesa, encara per conquerir.

Van ser enviats dotze exploradors, tots els caps dels fills de Israel. I durant 40 dies observaren la fertilitat de la terra promesa. Tornaren admirats davant tanta abundància, però tenen por i el transmeten també al poble de Déu. Cometen un greu error: comptar només amb les seves forces per vèncer. Comparen les seves forces amb les del enemic sense comptar amb Déu que els ha reservat aquesta terra, i de qui han rebut sempre, amb oportunitat i generositat, les ajudes necessàries.

Ja no se’n recorden del poder de Iahvé i tenen ara només una visió humana de la empresa que han de realitzar. Se’ls ha empetitit l’ànim, exagerant fins i tot les forces del enemic i desanimant a la resta del poble de Israel. Es una terra que devora als seus habitants, diuen, i tots quants de ella hem vist eren de gran talla. Fins gegants hem vist allà; davant els quals ens semblà que nosaltres érem com llagostes;... Va regnar el desànim entre el poble i molts volien tornar enrere. I uns a altres es deien: escollim un cap i tornem-nos a Egipte.

Iahvé, sempre disposat a ajudar al seu poble, dirà a Moissès: ¿Fins quan ha de ofendre’m aquest poble? És vertaderament una ofensa a Déu la desconfiança i poquedat d’ànim, que no compta amb el auxili de dalt davant les dificultats; el «tirar-se enrere» en les empreses que Déu vol que realitzem.

Seran castigats a vagar un cop més per el desert. “Només al meu servent Caleb, que amb esperit del tot diferent em seguí del tot, el faré entrar jo en aquesta terra on ha estat ja, i la seva descendència la tindrà en possessió. Demà mateix tornareu i partireu al desert, camí del mar Roig.”

Quaranta anys caminaria aquell poble en la infertilitat de les arenes del desert. “Tants com van ser els dies de l’exploració de la terra, quaranta, tants seran els anys que portareu sobre vosaltres les vostres rebel·lies”: quaranta anys, any per dia.

L’ànima ficada en la tebiesa també ha entrevist el que Déu li ha preparat i el que espera de ella, però no ha estat capaç de seguir endavant. S’ha detingut per desamor i falta de sacrifici i s’ha condemnat a sí mateixa a romandre al desert de la mediocritat, sense rumb fix, en un terreny sense fruits. L’ànim s’apoca, s’empetiteix davant qualsevol empresa sobrenatural i no fa res. L’ànima malalta de tebiesa no té ni l’ànim ni la voluntat d’arribar a ser el que Déu li demana. S’estima més empetitir-se i deixar de banda aquesta noblesa que l’obligaria a metes més altes. «En el fons, no hi ha ànsies de aconseguir un vertader bé, ni espiritual, ni material legítim; la pretensió més alta d’alguns es redueix a esquivar el que podria alterar la tranquil·litat -aparent- d’una existència mediocre. Amb un ànima tímida, encongida, mandrosa, la criatura s’omple de sotils egoismes i es conforma amb que els dies, els anys, vagin passant sense spe nec metu, sense aspiracions que exigeixen esforç, sense les sotsobres de la baralla: el que importa es evitar el risc de la desatenció i de les llàgrimes. ¡Què lluny s’està de obtenir alguna cosa, si ha malbaratat el desig de posseir-lo, per temor a les exigències que la conquesta comporta! »[97]. Es una espècie de humilitat pervertida: no vol acceptar els béns sobrenaturals, perquè impliquen essencialment una exigència per a qui les rep.

Buscarà llavors falsos motius que justifiquin la falta d’entrega: «la simulació, els amagatalls, l’estratagema i la deslleialtat representen el recurs dels esperits mesquins i dels petits d’ànim» [98].

36 El propi de la vida interior es la magnanimitat o grandesa d‘ànima, que Sant Tomàs defineix com la disposició del ànim cap les coses grans (extenso anima ad magna) [99].

A una vida interior rica i exigent acompanya sempre aquesta disposició de escometre grans coses per Déu i per la gent.

Els sants han estat sempre homes magnànims cap les empreses d’apostolat que han desenvolupat, al jutjar als altres, a qui han vist com fills de Déu, capaços de ser sants, malgrat els seus defectes presents o passats.

Aquesta virtut es recolza en la humilitat, en la generositat, i en un profund esperit sobrenatural de la vida, que el tebi ha perdut. I sempre en una confiança plena en Déu. ¿”Qui ens separarà del amor a Crist”?, exclamava sant Pau. ¿La tribulació, l’angúnia, la persecució, la gana, la nuesa, el perill, l’espasa? (...). Però en totes aquestes coses vencem per Aquell que ens estimà. (Rom 8, 35, 37).

«Característiques del magnànim són la sinceritat i l’honradesa. Li cau molt lluny callar la veritat per por (2-2, 129, 4 ad 2). El magnànim evita, com la pesta, l’adulació i les postures recargolades (2-2, 129, 3 ad 5). No es queixa, doncs son cor no permet que se l’assetgi amb un mal extern qualsevol (2-2, 129, 4 ad 2). La magnanimitat implica una fe forta i una esperança sense falla, una confiança gairebé provocativa (2-2, 129, 6) i l’ànima perfecta d’un cor sense por (2-2 129, 7). No es deixa anar, ni rendir per la confusió quan aquesta ronda l’esperit, ni s’esclavitza davant ningú, i sobre tot no es doblega davant el destí: únicament és servent de Déu (2-2, 129, 7)»[100].El magnànim gosa anar cap el que és gran perquè sap que «el do de la gràcia eleva al home a coses que estan per damunt de la naturalesa» [101], i les seves accions cobren llavors una eficàcia divina: es fa, partícip de la virtut de Déu que és poderós per fer que neixin de les mateixes pedres fills de Abraham (Cfr. Mt 3, 9.). Es audaç en l’apostolat, perquè es conscient de que «el Esperit Sant es serveix de la paraula del home com d’un instrument. Però es Ell qui interiorment perfecciona la obra» [102].Té la seguretat de que tota l’eficàcia del apostolat resideix sempre en Déu, que dóna el increment [103]. El tebi, a falta de sentit sobrenatural i de fe viva, confia en les seves forces, i es desanima. És «petit d’ànim». Els seus projectes són sempre de curt abast.

Imaginació incontrolada (evagatio mentis) i confusió mental La persona amb vida interior sap treure-li sentit a coses i persones i s’enriqueix amb el que passa al seu voltant; no espera situacions ideals per créixer per dintre. Està convençut de que no existeixen. Qualsevol situació és bona.

Per el tebi, els successos, el treball, les alegries i els patiments -la vida, en fi- passen sense deixar rastre en la vida de dintre. Passen les gràcies del Esperit Sant sense que arribin a transformar-lo per falta de correspondència.

El tebi es perd en les coses de fora, o s’enreda dintre. Sucumbeix amb freqüència a les coses externes i es troba buit, empobrit, malgrat dels seus actes de pietat. Li falta profunditat interior, i va al so de qualsevol vent. No té conviccions profundes, sinó opinions del àmbit, del diari, de la ràdio. Es recull amb disgust en la vida interior: una meditació profunda de les veritats fonamentals de la fe és per ell una cosa estranya.

El tebi es incapaç de trobar-li a la vida ordinària la bellesa i la alegria que té en Déu. És el seu ser mateix la causa de la tristesa. I com «cap home pot mantenir-se en la tristesa» [104], procurarà evadir-se de sí mateix i de la realitat. Somniarà, despert, somnis fantàstics i deixarà la imaginació cada cop més incontrolada. Sovint amb aquests somnis entrarà en un clima de sensualitat o clarament impur, i es crearà un clima interior en el que sigui impossible un pensament sobrenatural. «La evagatio mentis es revela ara en la abundància de paraules en la conversa (verbositas), en la insaciabilitat de novetats (curiositas), en el desenfrè sense respectes amb que "sortint de la mansió del

37 esperits es dispersa en diverses coses" (importunitas), en la interna falta de tranquil·litat (inquietudo), en la inestabilitat de lloc i de decisió (2-2, 35, 4 ad 3)» [105].

Relacionat íntimament amb aquest estat interior està la quarta filla de la tebiesa: incertesa i peresa mental; una incapacitat no deguda a causes de salut, etc., per profunditzar en les coses de Déu.

Es manifesta especialment en el moment de l’oració (es té la sensació de perdre el temps) i en el poc fruit que s’obté quan es llegeix l’evangeli o algun llibre que tracti de temes espirituals («no se’n treu res»). La vida interior va quedant com una cosa inassequible al principi, per acabar per ser negada més tard. Neix així el pragmatisme de una vida secularitzada que poca, o cap relació té ja amb Déu. Son aquestes generacions de cristians que han estat batejats, han rebut una certa educació religiosa, potser van tenir vertadera pietat però, amb el temps, el paganisme els hi ha entrat a l’ànima. Les restes de pietat que potser conserven molts d’ells manquen d’influència operativa en les seves vides. Donen la sensació de persones incapacitades per l’oració.

Rancor i maldat El tebi es una persona descentrada i, per tant, desentonada interiorment. Amb freqüència aquest descontent interior tractarà de justificar-ho en persones i successos de fora. Tindrà vertaderes «llistes de culpables» de la seva infidelitat, de la seva falta de treball...

Els responsables de la falta de rendiment o dedicació seran les persones amb les que conviu, el lloc on resideix, els superiors o inferiors, petites malalties... Coses que objectivament poc o res tenen que veure de fet amb el malestar, d’origen molt diferent.

La causa profunda d’aquesta situació incòmode haurà de buscar se més aviat en que es va allunyant de Crist... I ho passa malament i ho fa passar malament. Pràcticament tot el molesta. «Encara que podria esperar-se altra cosa, l’indignen les deficiències alienes, ja que considera els defectes dels altres com alguna cosa immutable, no com errors passatgers que –amb la gràcia de Déu- poden superar-se. Però més incòmodes encara li resulten les virtuts que contempla en els altres; són com altres tantes bufetades que van dirigides a ell; i no dubte en menysprear-les com entusiasmes insensats. Dintre d’aquesta línia, li molesten de manera particular les iniciatives o impulsos de tipus apostòlic que pretenen animar a altres a una situació -sacerdoci, vocació d’entrega a Déu, etc.- anàloga a la que ell mateix va escollir en un temps, i dins la qual sofreix actualment per haver perdut el seu sentit, és una cosa que no comprèn: més encara, que l’exaspera» [106].

Està naixent un rancor dissimulat i un esperit crític, en ocasions ferotge, contra el que li devia merèixer el major respecte i la major estimació. S’erigeix en jutge per veure només el negatiu, i no s’adona de que la seva vida deixa molt que desitjar. «Reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el que rep: en la prèvia deformació. Per això, fins el més recte, reflecteix –malgrat tot - una postura torçada que, hipòcritament, adopta aparença de bondat.”Quan descobreixen clarament el bé -escriu sant Gregori-, escodrinyen per examinar si hi ha altres mals ocults” [107]. »Es difícil fer entendre a aquestes persones, en les que la deformació es converteix gairebé en una segona naturalesa, que es més humà i més verídic pensar bé del proïsme. sant Agustí recomana el següent consell: “procureu adquirir les virtuts que creieu que falten en els vostres germans, i ja no veureu els seus defectes, perquè no els tindreu vosaltres” (Enarr in psalm, 30, 2, 7). Per alguns, aquesta manera de procedir s’identifica amb la ingenuïtat. Ells són més realistes, més raonables» [108].

Aquest rancor i esperit crític pot arribar a convertir-se en un vertader «odium religionis», un odi irracional, demoníac pel que es refereix a Déu [109].

38 En tot judici cal tenir en compta la objectivitat de les dades en que es recolza. Però també la disposició interna amb la que es jutja. Tot judici sobre els altres o sobre les coses, ve «acolorit» per aquesta disposició interna de qui emet el judici. El fracassat, l’orgullós, l’amargat o l’envejós posaran una especial càrrega personal en la seva crítica. El tebi també està incapacitat per jutjar. Posarà en la crítica la tristesa i falta de to que porta a l’ànima. «Doncs per que la crítica sigui justa i constructiva, eficaç i santificant, cal estimar als altres, estimar al proïsme. En tal cas l’exercici de la crítica és sempre un acte de virtut en el que fa ús de ella i un auxili per a qui la rep: Frater qui adiuvatur a fratre quasi civitas firma, el germà defensat pel seu germà, és com una ciutat murallada» [110]. En el tebi, al adormir-se la fe, ha perdut també la caritat. Jutjarà amb l’amargor de la pròpia tristesa interior.

8. EL PECAT VENIAL L’acceptació del pecat venial.

Es inevitable que, caminant, aixequem pols. Som criatures i estem plens de defectes. Jo diria que té que haver-les sempre: són l’ombra que, en la nostra ànima, aconsegueixen que destaquin més, per contrast, la gràcia de Déu i el nostre intent per correspondre al favor diví. I aquest clarobscur ens farà més humans, humils, comprensius, generosos» [111] El Senyor compta amb aquests defectes i errors de la nostra vida; coneix bé la nostra debilitat i està en tot moment disposat a donar-nos les ajudes necessàries. No obstant, la acceptació de aquestes faltes i pecats venials, sense lluita per no cometre’ls i sense contrició quan s’ha caigut en ells, significa la mort de la vida interior començada i el símptoma més clar de tebiesa. «Els pecats venials fan molt mal al ànima. -Per això "capite nobis vulpes parvulas, quae demoliuntur vineas", diu el Senyor en el "Càntic dels Càntics": caceu les petites guineus que destrueixen la vinya» [112].

No és la derrota la que porta a la tebiesa sinó la acceptació del pecat, que ve a significar una falta permanent de correspondència a la gràcia, d’amor. De la postura que s’adopta davant el pecat venial depèn, en molt bona part, el desenvolupament i progrés de la vida interior.

La major desgràcia per l’home és, sens dubte, el pecat mortal. «No oblidis, fill, que per tu en la terra només hi ha un mal, que hauràs de témer, i evitar amb la gràcia divina: el pecat» [113]. Incomparablement major que la pèrdua de tota la fortuna, de la honra, o la malaltia més greu i més dolorosa: pot comparar-se al pecat mortal. Amb ell es perd la gràcia santificant, les virtuts i dons, i tots els mèrits aconseguits fins aquest moment. I després del pecat mortal, el perill i la desgràcia major per l’ànima és el pecat venial.

Les disposicions de qui comet un pecat venial són substancialment diferents de qui es separa greument de Déu. El que comet un pecat mortal es com el viatger que, caminant cap un punt determinat, es posa de cop i volta completament d’esquena a ell i comença a caminar en sentit contrari. El que comet un pecat venial, en canvi, es limita a fer un rodeig o desviació del camí recte, però sense perdre l’orientació fonamental cap el punt on s’encamina» [114].

Conseqüències del pecat venial La acceptació d’aquestes faltes suposa un estat de desamor, que «en quant ofensa a Déu, és un mal incomparablement superior a totes les desgràcies i calamitats humanes que poden afligir l’home» [115]. Ens priva de moltes gràcies actuals que el Esperit Sant havia vinculat a la nostra fidelitat, o al menys, a la nostra contrició si no varem ser fidels. És un gran tresor perdut.

39 El pecat venial disminueix el fervor de la caritat i ens deixa ancorats en la mediocritat espiritual. Impossibilita així la vida interior. « ¡Quina pena em dones -diu l’autor de Camí- mentre no sentis dolor dels pecats venials! -Perquè, fins llavors, no hauràs començat a tenir vertadera vida interior» [116].Augmenta les dificultats per la pràctica de les virtuts, que cada cop es presenten com més difícils i en pujades més fortes. Predisposa al pecat mortal, que arribarà si no es reacciona amb promptitud i energia.

Els pecats venials poden produir una insensibilitat per el diví, un vertader embrutirse en ocasions, per el sobrenatural. Una cosa semblant al que li passa a aquesta persona a qui han invitat a un concert i es incapaç d’apreciar la música; o aquesta altra que, davant una obra de art meravellosa, només se li acudeix preguntar, «i això, ¿quant val?». Amb la diferència de que qui poc a poc s’incapacita per les coses de Déu, s’incapacita precisament per el que ha estat creat: «per conèixer, estimar i servir a Déu».

Per la altra vida, el pecat venial dóna origen a un càstig en el purgatori,. que s’hagués evitat amb un mica més d’esforç i delicadesa amb Déu; impedeix un major augment de glòria per tota l’eternitat, i el grau de glòria que podrem donar a Déu serà inferior al que haguéssim donat si no existissin aquests pecats.

Lluita contra els pecats venials Sabem no obstant que les faltes i pecats venials ens acompanyaran al llarg de la vida.

Sense una gràcia especial, com la rebuda per la Verge, no ens seria possible mantenirnos en un estat habitual de perfecte amor de Déu [117]. Però hem de procurar lluitar sempre, fugir tenaçment del pecat venial deliberat i recorre als actes de desgreuge per les nostres faltes. És la acceptació d’aquests pecats el que produeix l’estat de desamor que és la tebiesa. La vida interior comença vertaderament quan l’ànima es decideix amb un propòsit ferm a lluitar contra el pecat venial.

En aquesta lluita decidida contra el pecat venial hem de emprar, en primer lloc, els mitjans sobrenaturals. No n’hi ha prou amb el desig i l’esforç humans. Sant Pau advertia als primers cristians de Philipos: Déu es qui obra en vosaltres el voler i el obrar segons el seu beneplàcit (Filip 2, 13.).

El mateix desig de rebutjar qualsevol falta que ofengui al Senyor ja es deu a una gràcia especial del Esperit Sant.

Per això la primera determinació serà demanar aquesta sensibilitat per a Déu que ens fa valorar un sol pecat venial, i el desig ferm de separar-nos del terreny de l’ofensa a Déu. Demanem tenir sentit del pecat. Són moltes les omissions i ofenses a Déu a les que no donem importància: faltes de rectitud de intenció, de caritat, de peresa, impaciències, judicis negatius sobre els altres, indiferència davant el dolor aliè, enveges, rancor, aferrament no recte a coses o persones, masses distraccions en l’oració o quan estem en la Església; capritxos, canvis extemporanis d’humor, faltes de gratitud amb qui ens serveix, temptacions de sensualitat que, sense consentir, són fluixament rebutjades, i falta de fortalesa amb qui tenim el deure de formar o ajudar, rigidesa en el tracte, falta de cordialitat i d’alegria en el treball o en la família, vanitat en totes les seves formes, falta de visió sobrenatural al enjudiciar les coses i els successos... «Si totes aquestes faltes s’acumulen sobre nosaltres, ¿no podran esclafar-nos, encara que siguin menudes? ¿Què més et dóna que t’esclafi el plom que la sorra? El plom es massa compacte; la arena es forma de petits grans, però seva multitud et sepulta. ¡Pecats lleus! ¿No veus com amb gotes menudes es desborden els rius i se’n porten les terres? Són petites, però són moltes» [118].

El Senyor surt fiador amb sa paraula de que tot el que demanem i sigui per el nostre bé, se’ns concedirà sempre. “Demaneu i se us donarà -ens diu- busqueu i trobareu,

40 truqueu i se us obrirà. Perquè tot aquell qui demana rep, i el qui busca troba, i al qui truca se li obrirà” (Mt 7, 7-8.). Promet oir sempre la nostra oració, i la seva paraula no pot fallar.

Contra el pecat venial tenim el penediment sincer, la contrició, i la pietat. Un clima interior de pietat fa difícil l’entrada del pecat venial. I si entra en l’ànima, la pietat porta de seguida a la contrició.

La ciència dels sants Ens passa en certa manera, amb els pecats venials igual que amb les ferides del cos.

Unes son més greus que altres, però davant totes adoptem una postura lògica: -En primer lloc procurem evitar-les. Ningú en el seu sa judici es talla un dit o posa la ma per que quedi atrapada al tancar la porta. Més bé evita l’ocasió de que això pugui passar.

-En segon lloc, si, malgrat tot, es produeixen, les curem quan abans. Sabem que una ferida sense curar o mal curada produeix danys i molèsties més greus (en alguns casos, fins i tot la mort), i que si no ens preocupéssim d’aquestes lesions que no són mortals, podrien impedir-nos una vida normal de treball, etc. Una cosa semblant succeeix amb les ferides no mortals del organisme sobrenatural, que són els pecats venials: també «fan molt mal al ànima». Amb algunes diferències: hi ha ferides del cos que curen soles amb el temps. En la vida sobrenatural el temps, per sí, no cura res. Només sana la contrició, l’amor als altres; i això es el fonamental, amb el pecat venial no només ens fem mal a nosaltres sinó que ens separem de Déu, i fem mal als altres. Cada pecat venial es un pas enrere en l’amistat amb Jesucrist.

Hem de demanar a Déu la gràcia de no perdre el sentit de les faltes venials, perquè seria perdre el sentit del amor; també hem de demanar el no perdre la sensibilitat en el que és petit, sentir dolor dels petits deliris.

Amb l’ajuda de la gràcia, el coneixement de les nostres faltes ens portarà a la contrició, a demanar amb promptitud perdó a Déu. La contrició fa que ens oblidem de nosaltres mateixos i ens acostem novament a Déu en un acte d’amor més profund.

Donem llavors uns quants passos endavant en el tracte amb el Senyor. La contrició dóna precisió a la qualitat de la vida interior i atreu sempre la misericòrdia divina. “Les meves mirades es posant sobre els humils i sobre els cors penedits” (Is 66, 2.), diu el Senyor.

No cap contrició quan deixem pas a la disculpa. Perquè sovint potser, tenim el costum de disculpar-nos. «En lloc de reconèixer que tenim defectes, ens inclinem més a trobar una disculpa. No volem acceptar que som mandrosos, que som altius, que som covards, que som sensuals, que som egoistes. I trobem raons per justificar la nostra situació. O ens passa que no tenim inclinació potser a disculpar-nos, però sí a acceptar aquestes coses amb pessimisme. Diem: efectivament jo soc covard, jo soc inconstant, poc perseverant en el meus esforços, egoista... Però el reconeixement d’aquests defectes ens produeix tristesa i descoratjament. »Per sortir de aquesta situació hi ha una ciència cristiana decisiva. I es la ciència del penediment. Aprendre a penedir-nos. Tot el que Déu ens demana per transformar aquesta situació -desagradable per a nosaltres i per els que viuen al nostre voltantaquesta situació íntima de pessimisme o de tristesa, en una actitud d’esperança, es que sapiguem penedir-nos. Aquesta és la ciència que van conèixer els sants» [119].

Un punt de referència «Perdó, ho sento», diem en les relacions amb la gent. Cada dia ens trobem amb frases de aquest tipus en els llavis, en situacions en les que hem molestat a algú sense voler, o

41 hem produït un petit desgavell. Unes vegades ens dol, ho sentim realment; en altres, es tracta d’una fórmula d’educació necessària en la convivència diària.

Moltes vegades la gent educada diu «ho sento», sense sentir-ho el més mínim. Però quan diem a Déu «sento haver-te ofès, perdona’m», no estem realitzant un acte de cortesia. Els sentiments del cor han de correspondre a aquesta afirmació. El nostre penediment ha de ser intern. Així la actitud davant Déu no serà hipòcrita ni falsa que, això, va merèixer la reprimenda del Senyor: “¡Ai de vosaltres escribes i fariseus!, hipòcrites!, que netegeu per fora la copa i el plat i per dintre esteu plens de rapacitat i immundícia. ¡Fariseu cec!, neteja primer per dintre la copa i el plat, si vols que el de fora estigui net” (Mt 23, 25-26.).

El dolor sincer dels pecats no vol dir necessàriament que hem de sentir un dolor emocional. Al mateix que l’amor, el dolor es un acte de la voluntat, no un cop d’emoció.

De la mateixa manera que podem estimar a Déu sense experimentar emocions sensibles, podem tenir un dolor profund dels pecats i faltes sense que ens produeixi reaccions emocionals.

Per aprendre a penedir-nos - ciència decisiva de la nostra alegria- cal que ens posem en la presència de Crist, sense anonimat, sense que res s’interposi entre nosaltres i Ell. Ens passarà com a Pere el matí de la pesca miraculosa. Simó Pere al veure allò, es tirà als peus de Jesús i digué “Aparta’t de mi, Senyor, que soc un pobre pecador”.

I es que la sorpresa i l’admiració s’havien apoderat de ell... (Lc 5, 8-9.).

Pere està admirat. Sembla com si en un moment ho hagués vist tot clar: la Santedat de Crist i la pròpia condició d’home pecador. El negre es percep en contrast amb el blanc, la foscor amb la llum, la brutícia amb la netedat.

Aparta’t de mi. Aquesta expressió té un sentit ocult; demanava al Senyor que s’ apartés perquè li semblava no poder suportar la llum clara i límpida de Crist, al costat de la pròpia foscor i porqueria.

Pere es troba davant la divinitat de Crist, manifestada en el miracle que acaba de veure. I mentre els seus llavis diuen que se sent indigne de estar junt a Ell, els ulls i tota la actitud demanen al Senyor no separar-se mai més de Ell. La brutícia dels nostres pecats necessita un terme de referència, i només pot servir la Santedat de Crist. I el desamor de molts dels nostres actes només el percebrem si ens fixem en l’amor de Crist. D’altra forma, no veurem res o ho justificarem tot .

La contrició fiança molt la amistat amb Déu. És precisament després de aquest acte de contrició quan Pere pren la decisió més important de la seva vida i quan percep amb tota claredat el vertader sentit de la vida: “no tinguis por, d’avui en davant seran homes el que has de pescar. I ells, traient les barques a terra, deixaren totes les coses i el seguiren.

La vida de Pere tindria des de llavors un formidable objectiu: estimar a Crist i ser pescador d’homes. Totes les altres coses en la seva existència serien mitjà o instrument per aquest fi. És significatiu que tot passi després d’un profund acte de contrició. Per això, els nostres errors no han de descoratjar-nos si som humils i volem penedir-nos.

Seran sempre l’ocasió d’un trobada nova amb el Senyor, de la que es poden derivar insospitades conseqüències per la vida interior. «Per els qui estimen a Déu, tot contribueix per el seu major bé: Déu redreça absolutament totes les coses per el seu profit, de manera que fins als qui es desvien i extralimiten, els fa progressar en la virtut, perquè se tornin més humils i experimentats» [120].

Judas i Pere Pere sap penedir-se. En un altra ocasió, en la nit del dijous al divendres sants, hores abans de la Passió, Pere flaqueja i per respectes humans nega obertament conèixer a Jesús. Poc després, el Senyor es conduit per un dels atris del palau del pontífex i es

42 tornà i mirà a Pere. I Pere recordà el que el Senyor li havia dit: ...i sortí fora i plorà amargament (Lc 22, 61-62.). Fou suficient la mirada del Senyor. «Pere hagués volgut baixar el cap, però no va poder apartar la mirada de Aquell que acabava de negar.

Coneix molt bé les mirades del Salvador. No va poder resistir l’autoritat i l’encant d’aquesta mirada que els suscità la vocació; aquesta mirada tan carinyosa del Mestre de aquell dia en que, el mirant als seus deixebles, afirmà: Heus aquí, el meus germans, les meves germanes i la meva mare. I aquesta mirada que el va fer tremolar quan ell, Simó, volia apartar la creu del camí del Senyor. I la compassiva mirada amb que acollir al jove massa ric per seguir-lo. ¡I la mirada amb llàgrimes davant el sepulcre de Llàtzer...!

Coneix les mirades del Salvador!

I, no bastant, mai havia contemplar en el rostre del Senyor l’expressió que descobreix en Ell en aquell moment, uns ulls impregnats de tristesa, però sense severitat; mirada de reconvenció, sens dubte, però que al mateix temps vol ser suplicant i sembla dir-li: “Simó, jo he pregat per tu”.

La mirada només es detén un instant sobre ell; Jesús és empentat violentament per els soldats, però Pere el segueix veient. Veu la mirada indulgent sobre la llaga penetrant de la seva culpa»[121].

Aquesta mirada del Senyor va impedir que Pere arribés a la desesperació. Va ser una mirada encoratjadora en la que Pere es sentí comprés i perdonat. ¡Com recordaria llavors la paràbola del bon Pastor, del fill pròdig, de la ovella perduda...!

Sobre Judas també caigué la mirada del Senyor que l’incitava a canviar quan, en el moment de la traïció, es sentí cridat amb el títol d’amic. ¡Amic! ¿A què has vingut aquí? aquesta mirada, aquesta paraula encoratjadora ha estat dirigida a cada un de nosaltres cada cop que hem ofès a Déu.

Judas sentiria aquesta mateixa mirada, quan el seu Déu i Senyor, de genolls davant de ell, li rentava els peus en l’últim Sopar.

I Judas es va penedir del seu crim (Cfr. Mt 27, 3-10.): veient a Jesús sentenciat, penedit del fet, va restituir les trenta monedes de plata... Es penedí del fet, però li va faltar l’esperança de ser perdonat o la humilitat per tornar cap Crist. No va tenir dolor i penediment del pecat com ofensa a Déu. ¡Quina diferència entre Pere i Judas! Els dos trairen (de diferent manera) la fidelitat al Mestre. Els dos se’n van penedir. Pere seria -malgrat les negacions- la roca sobre la que s’assentaria la Església de Crist fins al final dels temps. Judas se’n va anar i es va penjar. El penediment de Judas quedà en sí mateix; no hi hagué conversió. El penediment no és suficient; produeix angúnia, amargor i desesperació. Junt a Crist el penediment es transforma en un dolor joiós, perquè es recupera la amistat perduda. En uns instants, Pere es va unir al Senyor- a través del dolor de les seves negacions- amb molta més força del que havia estat mai. De les seves negacions arrenca una fidelitat que el portarà fins el martiri.

Judas es queda sol: “A nosaltres ¿què ens importa?, allà tu”, li diuen els prínceps dels sacerdots. Judas està en l’aïllament que produeix el pecat, i no sap anar a Crist. Podia haver estat un dels pilars de la Església, malgrat la traïció, però li faltà l’esperança. Amb tot, no sabem què va passar pel cor de aquell home en els últims moments de la seva vida.

Pere sortí fora. Es separà de aquella situació en la que imprudentment s’havia ficat, per evitar possibles recaigudes. Comprengué que aquell no era l seu lloc.

“Sortir fora, «era confessar la culpa. Plorà amargament, perquè sabia estimar, i ben aviat les dolceses del amor van reemplaçar en ell, l’amargor del dolor” [122],comenta sant Agustí. També li passa a cada home quan després d’una falta -gran o petita-, es penedeix de veritat i plora el seu pecat.

43 Hem de exercitar aquest esperit de contrició -medicina radical contra la tebiesasempre que alguna cosa no va en la nostra vida; cada nit en el moment del examen de consciència, i, de manera especial en la confessió freqüent. Doncs aquest sagrament no només perdona els pecats comesos, sinó que prepara i enforteix l’ànima per el futur, gràcies al penediment, a l’absolució del sacerdot i a la penitència que aquest imposa; atenua la tendència de recaure, augmenta d’inclinació al bé i ens dóna dret a gràcies noves i més eficaces amb les que podem resistir i evitar el pecat venial. Per suposat, aquest triomf depèn molt del bon ús que fem del Sagrament, que hem de rebre evitant tota rutina.

L’antídot Certa nit un home ric, del partit dels fariseus, influent, anà a veure a Jesús. mantenir amb Ell una conversa llarga i profunda, a la que molt probablement va assistir sant Joan: es ell qui ens la ha transmès (Cfr. Jn3,1s.).

Nicodem es un home de bona voluntat que ha vist en Jesús alguna cosa especial. Es un de aquells jueus que buscaven amb rectitud de cor la salvació de Israel.

En aquella conversa té la delicadesa de atorgar a Jesús, encara poc conegut, el títol de Mestre. Tractant-se d’un el membre del Sanedrí ja entrat en anys, revela fins quin punt havia estat captivat per el misteri de Jesús: Tota la conversa està plena de profund respecte. “Rabí, sabem que has vingut com a Mestre de part de Déu..” Es cert que ve de nit, però això no obeeix a un fals respecte humà (farà pública la seva devoció a Crist quan serà ajusticiat), sinó a una prudència fàcil d’entendre.

Jesús parla a Nicodem com a un home culte i entès en la Llei. L’adoctrina sobre la necessitat de rebre el Baptisme per entrar en el regne, del Esperit Sant, i de la seva Mort salvadora. En aquest context menciona el Senyor un pesatge del Antic Testament: “Com Moissès aixecà la serp en el desert, així cal que sigui aixecat el Fill del home, per a que tot el que cregui en Ell tingui la vida eterna”.

La referència està relacionada amb una narració del llibre dels Nombres. Quan el poble de Israel començà a murmurar contra Déu i contra Moissès, cansats en el camí que els conduïa a la terra promesa, envià Iahvé serps que mossegaven al poble; i va morir molta gent de Israel. Llavors el poble va anar a dir-li a Moissès: -“Hem pecat per haver parlat contra Iahvé i contra tu. Intercedeix davant Iahvé per que aparti de nosaltres les serps. Moissès intercedí davant el poble. I va dir Iahvé a Moissès: Fes una serp de bronze i posa-la en un pal. Tot el qui ha estat mossegat i la miri, viurà (Núm 21, 6-8.).

Les serps i el verí que ataquen en totes les èpoques al poble de Déu cap la Terra Promesa, adquireixen formes que es repeteixen en la història, i tenen sabors semblants: murmuracions, enveges, egoismes, sensualitat, confusió en la doctrina... La gràcia rebuda en el Baptisme cridada al seu ple desenvolupament és sempre alguna cosa amenaçada, pràcticament, per els mateixos enemics. En el segle IV hi havia sensualitat i egoismes, i heretgies i confusió; i en el segle XIII... i en el XX. I Quan arribi el segle XXVI, també en aquella època futura existiran les mateixes conseqüències del pecat original.

Hi ha tres coses que no canvien amb els temps,: les serps, els seus verins i l’únic antídot eficaç. El remei serà sempre el mateix: aixecar la vista cap Crist. El mirar-lo, contemplar-lo, tenir-lo present: ¡Pietat! “A la manera que Moissès aixecà la serp en el desert, així cal que sigui aixecat el Fill del home, per que tot el que cregui en Ell tingui la vida eterna”.

Perquè tant estimà Déu al món, que li va donar al seu Fill unigènit, per a que tot el que cregui en Ell no es mori sinó que tingui vida eterna (Jn 3, 14-16.).

44 Pietat. No podem deixar de mirar a Crist si volem arribar a la terra promesa, que està al final de aquest curt camí de la vida.

No podem apartar la vista de Crist, perquè veiem els estralls del enemic al nostre voltant. I ningú està immune per sí mateix. El antídot davant tants errors i faltes que ens sotgen és d’origen sobrenatural. Hem de buscar-lo en l’oració, en els sagraments: en un tracte de amistat amb el Senyor.

Quan en un gran edifici entra el vent gelat per multitud de escletxes i clivelles, es poden anar tapant una a una per no morir de fred. Però també es pot encendre primer un gran foc dintre, i, després, començar a tapar les escletxes, començant per les més grans.

Aquest «gran foc» que tots necessitem només pot provenir del tracte freqüent amb Crist, de una pietat senzilla i sincera: «Procura atenir-te a un pla de vida -aconsella sant Josemaria Escrivà de Balaguer- amb constància: uns minuts d’oració mental; la assistència a la Santa Missa -diària, si t’és possible- i la Comunió freqüent; acudir regularment al sant Sagrament del Perdó -encara que la consciència no t’acusi de pecat mortal-; la visita a Jesús en el Sagrari; el res i la contemplació dels misteris del sant Rosari, i tantes pràctiques estupendes que tu coneixes o pots aprendre».

«No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; senyalen un itinerari flexible, acomodat a la condició d’home que viu en mig del carrer, amb un treball professional intens, i amb uns deures i relacions socials que no has de descuidar, perquè en aquests quefers continua la trobada amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com aquest guant de goma que s’adapta amb perfecció a la ma que l’usa. »Tampoc m’oblidis que el important no consisteix en fer moltes coses; limita’t amb generositat a aquelles que puguis complir cada jornada, amb ganes o sense ganes.

Aquestes pràctiques et portaran, casi sense a adonar-te’n, a l’oració contemplativa.

Brotaran de la teva ànima més actes d’amor, jaculatòries, accions de gràcies, actes de desgreuge, comunions espirituals. I això, mentre atens les obligacions: al despenjar el telèfon, al pujar a un mitjà de transport, al tancar o obrir una porta, al passar davant una Església, al començar una nova tasca, al realitzar-la i al concloure-la; tot ho referiràs al teu Pare Déu»[123]. Aquest tracte amb Déu, al mateix temps que ens acosta a Ell, ens preserva de molts mals, de temptacions més fortes, de molts pecats venials.

Augmentar la pressió Es conta que un de els problemes més greus que va tenir cert ferrocarril per el transport de viatgers era el vent. Es tractava d’un vent sec, pràcticament constant i carregat de pols i partícules de sorra. Al principi, per més remeis que s’intentaren posar (es revisaren a fons les juntures, es va posar doble vidre, etc.), els viatgers acabaven coberts de pols en els seus punts de destinació.

I després de molts estudis, al cap d’un temps, només es trobà un remei: augmentar la pressió interior. El problema quedà totalment resolt.

En ocasions, passa una cosa semblant en la vida interior. Molt del vent que corre no és net, i es fica al ànima, encara que ho procurem evitar, i la taca.

Moltes faltes que ens arriben de fora no tenen altre remei que el de pujar el to interior, la pietat.

Moltes coses que taquen l’ànima, o almenys dificulten el tracte amb Déu, queden descartades, així, per principi, amb un to alt de pietat; no arriben tant sols a presentar-se com un problema. I sense aquest clima de pietat seria impossible, o almenys molt difícil, poder evitar-les.

Molts pecats venials, fins i tot les mateixes temptacions en ocasions, s’eviten lluitant per tenir més pietat, més presència de Déu, un tracte més freqüent i delicat amb el Senyor.

45 Es manifesta la virtut de la pietat en la manera neta i sobrenatural de veure les coses i les persones; i això de un manera senzilla i natural, sense excessius raonaments i disquisicions. La gràcia opera en el ànima aquesta «naturalitat», de manera semblant a com un home normal passa prop de les bases d’aigua bruta rodejant-les o saltant-les, sense xipollejar en elles; de la mateixa manera, amb «naturalitat», podrem evitar, ordinàriament, molts pecats venials.

IX. AMOR A LA CONFESSIÓ FREQÜENT ¿Qui ens arregla?

Es conta que amb un vell violí, un pobre home es guanyava la vida. Anava pels pobles, començava a tocar i la gent es reunia al seu voltant. Tocava, i al final passava entre la concurrència una boina foradada amb l’esperança de que algun dia s’ompliria.

Cert dia començà a tocar com solia, es reuní la gent, i sortí el de costum: uns sorolls més o menys harmoniosos. No donava per més ni el violí, ni el violinista.

I encertà a passar per allí un famós compositor, i virtuós del violí. S’acostà també a la rotllana i al final li deixaren a les seves mans el instrument. Amb una mirada va valorar les possibilitats, el va afinar, i preparar. ...i va tocar una peça sorprenentment bella. El mateix amo estava perplex i sorprès. Anava de una banda al altra dient: ¡és el meu violí!, ¡és el meu violí!, ¡és el meu violí! Mai havia pensat que aquelles velles cordes amagaven tantes possibilitats.

No es difícil que cada un de nosaltres, profunditzant una mica en sí mateix, reconegui que no està rendint al màxim de les seves possibilitats. Som en moltes ocasions com un vell violí espatllat, i ens pot faltar fins i tot alguna corda. Un instrument fluix, i a més amb freqüència desafinat.

Si intentem tocar alguna cosa seria en la vida, surt això... uns sorolls faltats d’harmonia. I al final, cada cop que fem alguna cosa, necessitem també passar una boina foradada; necessitem aplaudiments, consideració, lloances... Ens alimentem de aquestes coses; i si els que ens rodegen no ens donen molt, ens sentim defraudats, ve el pessimisme. En el millor dels casos es compleix la dita: «qui s’alimenta d’engrunes sempre té gana»: no acaben de omplir-nos del tot les coses. ¡Quina diferència quan deixem que el gran compositor, que Déu, ens afini, ens arregli, posi la corda que falta, i deixem que Ell toqui! Ens convertim llavors en instruments de Déu; i nosaltres mateixos quedem sorpresos de les posibilitats que hi havia amagades en la nostra vida. Comprovem que la vida és bella i grandiosa quan som instruments del Senyor, i que només Ell pot omplir-nos perquè estem fets per l’infinit.

I només Jesucrist té el remei per la nostra vida, per aquest violí desafinat. Només Ell pot arreglar la nostra vida, falta de bellesa i d’harmonia, en tantes ocasions.

Es Mestre i ens ensenya amb veritat i autoritat el camí que condueix a l’alegria, a la eficàcia, a la salvació. “Ensenya amb autoritat i no com els escribes”, deia de Ell el poble. És Metge, i té tota la ciència i els medicaments necessaris. No hi ha malalties incurables per Crist; no hi ha problemes que no tinguin solució. Només necessitem acostar-nos a Ell amb confiança i deixar-nos curar. «És Metge i cura l’egoisme, si deixem que la gràcia penetri fins el fons del ànima. Jesús ens ha advertit que la pitjor malaltia es l’hipocresia, l’orgull que porta a dissimular els propis pecats. Amb el Metge és imprescindible una sinceritat absoluta, explicar completament la veritat i dir: Domine si vis potes me mundare (Matth VIII, 2), Senyor si vols -i Tu vols sempre-, pots curarme. Tu coneixes la meva flaquesa; sento aquests símptomes, pateixo aquestes altres

46 debilitats. I li mostrem senzillament les llagues; i el pus, si hi ha pus. Senyor, Tu, que has curat a tantes ànimes, fes que, al tenir-te en el meu pit o al contemplar-te en el Sagrari, et reconegui com Metge diví» [124].

I si alguna vegada ens sentim especialment malalts no oblidem aquelles paraules consoladores de Jesús: “Els sans no necessiten metge, però sí els malalts”. Ell està llavors més prop de nosaltres que mai..., per molt gran que hagi estat la falta; encara que siguin moltes les nostres misèries. Encara que ens sembli que són misèries sense remei.

Tots anem una mica malalts i per això tots tenim necessitat de Crist: Ell és el remei de tots els nostres mals.

Jesucrist és l’amic, «el Gran Amic, que mai traeix» [125].Sempre el tenim disposat a ajudar-nos. Ens escolta, ens atén i ens anima sempre. Junt a Ell mai ens trobem sols. Ha volgut fer-se home com nosaltres per que ens hi acostem amb confiança. I és Déu que tot ho pot. És el Bon Pastor que busca a la ovella que es perd, i la carrega sobre les espatlles fins la cleda. Quan anem com perduts, Crist surt a buscar-nos i, si ens deixem, malgrat haver-nos perdut per culpa nostra, rebem atencions insospitades per part de Déu. Cada un de nosaltres es únic per a Ell. Coneix cada una de les seves ovelles, les defensa i protegeix, i les condueix a pastures segures i abundants. “El Senyor és el meu pastor -exclama el salmista- i res em falta. (...) Encara que hagi de travessar per una vall tenebrosa, no temo cap mal, perquè Tu estàs amb mi. La teva vara i el teu bàcul són el meu consol “(Sal 22, 1-4.).

Ell actua unes vegades directament en l’ànima, altres a través dels sagraments, que són com els canals de la gràcia, i també a través de persones, successos, etc. Però és en el sagrament de la Penitència on el Senyor ens restaura a la vida de la gràcia: es el sagrament expressament establert per la misericòrdia divina per perdonar els nostres pecats i deliris. Allí tenim la seguretat de que Déu ens perdona sempre i no guarda rancor, ni memòria dels pecats. Per això cada cop que ens confessem adoptem una actitud alegre i esperançada davant la vida. Déu ens comprèn sempre i ajuda i perdona tot, i té els braços oberts perquè sa misericòrdia és infinita.

La confessió freqüent ens prepara i disposa per ser bons instruments encara que siguin moltes les nostres faltes i els nostres pecats. Allí el Senyor ens afina i prepara.

Lluita contra la tebiesa i confessió freqüent La tebiesa comença on troba un terreny apropiat; allí on creix la deixadesa i l’abandonament, les negligències i els pecats venials. Moltes vegades aquests abandonaments no tractaran de coses importants, sinó de petits capricis, faltes habituals de temprança, falta de domini del caràcter, impuntualitat, excessiva preocupació pels diners o pel futur, aferraments a coses o persones, etc. A vegades, disposen cap el pecat mortal, i sempre és el adob que prepara la terra per a que creixi amb força aquesta planta danyosa de la tebiesa. « No pot l’home, en aquesta vida -diu sant Agustí- no tenir pecats, encara que siguin lleus; però no menyspreïs aquests pecats lleus de que parlem .

Moltes coses petites en fan una gran; moltes gotes petites fan una gran; moltes gotes grans fan un riu; molts grans fan un munió. ¿I quina esperança hi cap? Abans que res la confessió» [126].

En la confessió sincera i penedida, deixem l’ànima clara i neta d’aquests errors. I com som febles, la confessió freqüent, sense rutina, permetrà en el nostre interior un estat permanent de netedat, on serà impossible que arreli la tebiesa. «Aquí col·labora tot el que suposa una seguretat contra la tebiesa. Primer, ens veiem obligats a examinar-nos amb més serietat, a elaborar més cuidadosament els actes de penediment, de propòsit, i

47 a pensar amb tota consciència i decisió en la millora de vida. A més, aquí en el sagrament, obra en nosaltres la força del mateix de Crist. El Senyor té posat tot el seu interès en omplir-nos de odi al pecat en aquest sagrament, on enforteix la nostra voluntat per a la glorificació del Pare, per la fidelitat plena del seu servei, per una entrega completa a la seva voluntat. Finalment, coadjuva la direcció del confessor, qui en tota confessió ens estimula de nou i encoratja a continuar en el camí de la santedat amb tot zel.

“Precisament, un dels motius principals per l’alta estimació de la confessió freqüent és que si es practica bé és enterament impossible un estat de tebiesa. Aquesta convicció pot ser el fonament del fet de que la santa Església tan insistentment recomani ... la confessió freqüent o confessió setmanal. Per això el mateix ha de ser cosa important i sagrada per a nosaltres la confessió freqüent. Per igual raó devem esforçar-nos en practicar-la bé i cada cop millor” [127].

“Tingues confiança, fill meu: els teus pecats et són perdonats” (Cfr. Mt 9 ,2.), va dir Jesús al paralític postrat a la llitera, que potser pensava més en la curació que en la possibilitat de recomençar, net de totes els seves faltes. Primer miraria al Senyor amb cert temor, i li acabaria mirant de front, amb un agraïment sense límits.

I Crist torna a repetir les mateixes paraules en cada confessió penedida: Tingues confiança, fill meu -ens diu-, torna a començar...

El sagrament de la penitència confereix la gràcia -o la augmenta quan es rep en estat de gràcia- ex opere operato, amb eficàcia infalible i sense terme. No obstant, en cada confessió concreta, l’efecte de aquest sagrament està en proporció amb les disposicions del que el rep; com el sol, que essent sempre el mateix, calenta més unes coses que altres, segons la època, els obstacles que s’interposen, etc. Hi ha obstacles que podrien fer que la llum i el calor no arribin a les coses.

Una bona confessió Els antics autors espirituals solien senyalar les qualitats de la bona confessió: senzilla, humil, pura, fidel, freqüent, clara, discreta, voluntària, sense jactància, íntegra, secreta, amb dolor, prompta, forta, acusadora i disposada a obeir [128]. Ha de ser la nostra confessió ordinàriament, de no moltes paraules: les necessàries per dir amb humilitat les nostres faltes i pecats. I en primer lloc, sobrenatural, com qui va a demanar perdó al mateix Crist, Nostre Senyor. Ens portarà a rebutjar la temptació de voler quedar bé davant del sacerdot, que en aquest moment representa a Crist. I si és sobrenatural serà la confessió un vertader acte d’amor a Déu; sentirem a Crist en la intimitat de la nostra ànima que ens diu com a Pere: “Simó, fill de Joan, ¿m’estimes?” I amb les mateixes paraules de aquest apòstol li podrem també dir nosaltres: “Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te”. “Senyor, tú saps totes les coses, tú saps que a vegades soc un desastre, però tú saps també que t’estimo malgrat tot”.

Hem d’evitar les confessions impersonals, vagues, difuses, plenes de generalitats.

Amb freqüència amaguen un gran amor propi que tracta, a través de circumloquis, de emmascarar o justificar el que humilia i deixa humanament en mal lloc. Fins en la manera de confessar-nos hem de tendir a personalitzar i a ser concrets: «jo m’acuso de...». No és la confessió un relat de coses succeïdes, sinó una autoacusació dels nostres pecats, feta davant Déu mateix.

Fugir del "dimoni mut", sempre al aguait. La sinceritat suposa, amb la gràcia, fer un examen profund (profund no vol dir necessàriament llarg, de temps excessiu): si és possible, davant el Sagrari. I sempre en presència de Déu. Hi ha moltes diferències entre fer el examen sols, amb la nostra pròpia llum o posar-nos davant del Senyor. Allí

48 veiem el que Ell esperava de la nostra vida i el que en realitat ha estat; la bondat o malícia de les nostres accions i també les omissions, les ocasions perdudes. Si ens quedem sols fent l’examen de consciència el més probable és que justifiquem les nostres accions i donem poca importància als nostres errors. Davant de Jesús totes les accions adquireixen la vertadera dimensió, i l’ànima (encara que hagin estat greus els errors) s’omple de pau i d’esperança. La sinceritat ens porta a una confessió completa sense callar res per falsa vergonya o per supèrbia.

Amb el desig de confessar l’error, sense voler escamotejar-lo o desfigurar-lo.

Confessió amb claredat: “he pecat contra el cel i contra tu”. Amb humilitat, sense voler «quedar bé», i sense exigir res perquè res mereixo: ja no soc digne de ser nomenat fill teu.

La confessió ha de ser alegre perquè ens espera el nostre Pare Déu amb els braços oberts, com en la paràbola, corre a la nostra trobada per prodigar-nos totes les mostres del amor patern.

Segueix el penediment: es recupera de nou l’esperança d’estar i veure també com abans; i podem reparar i aixecar-nos d’aquella situació com abans amb la ajuda de la gràcia: “m’aixecaré i aniré al meu pare”..., diu el fill pròdig penedit i disposat a començar de nou. Tota confessió significa una conversió, una tornada a Crist, amb més plenitud, amb més entrega. I això tant si es tracta de pecats greus, pecats venials o faltes.

La contrició evita sempre la rutina.

Propòsits ferms i concrets de lluita; en primer lloc, respecte de aquells punts que ens poden separar més sèriament de Déu (tot, amb ajuda de la gràcia, es pot superar), i en aquestes infidelitats que ens fan caure en la tebiesa.

No ens ha d’estranyar la necessitat de demanar perdó a Déu amb freqüència dels mateixos pecats i faltes. «Mira -diu sant Agustí- com l’aigua del mar es filtra per les escletxes del casc; i poc a poc, omple les bodegues, i si no se la treu, submergeix la nau... Imiteu als navegants: les seves mans no paren fins a haver secat la sentina del vaixell... No obstant, malgrat tot, tornarà a omplir-se altre cop el fons de la nau perquè persisteixen les escletxes de la flaquesa humana; i de nou serà necessari enxiquir l‘aigua»[129]. Són aquests obstacles de la vida ordinària, que no s’arranquen de una sola vegada, sinó que exigeixen de nosaltres una disposició habitual de lluita, i per tant, motiu! per acostar-nos al sagrament del perdó.

Ocorre en la nostra vida «que a causa del pecat original, i a causa dels pecats personals, tots som convalescents fins assolir al cel la salvació plena i definitiva. I ja se sap que una persona convalescent haurà de tenir l’humilitat de comptar sovint amb el metge i amb la medicina. ¡I sort gran és tenir tots dos al abast de la ma» [130].

Han existit molts sants que es confessaven tots els dies; i no ho feien per escrúpols o ansietats sinó perquè tenien set de Déu, i sabien que un dels mitjans més eficaces per avançar en la vida interior era la humil i penedida recepció de aquest sagrament.

Estimar-la confessió freqüent es símptoma clar de delicadesa interior, d’estimar a Déu; així com el menyspreu o indiferència suggereix falta de delicadesa interior i, sovint, vertader embrutir-se per el sobrenatural. «La confessió freqüent ens obliga d’aquesta manera a lluitar amb tot entossudiment contra el pecat venial deliberat.

Aquesta ha de ser la nostra actitud, i una resolució definitiva si tenim la sort i la gràcia de confessar nos sovint. Per altra banda, es clar que la confessió freqüent es mostrarà vertaderament bona i fructuosa precisament si ens fiancem cada cop més en la nostra actitud respecte del pecat venial. L’esforç i entossudiment noble per superar els pecats venials conscients i les infidelitats de tota mena és el baròmetre en el que podem llegir fins quin punt practiquem amb serietat i amb fruit la confessió freqüent»[131].

49 La freqüència de la confessió ve determinada per les particulars necessitats de la nostra ànima. Quan una persona està sèriament determinada a complir la voluntat de Déu en tot i a ser del tot de Déu, sol ser aconsellable la confessió setmanal o quinzenal.

Si es tracta d’una consciència escrupolosa, a vegades, serà convenient distanciar més una confessió de l’altra. I si hagués pecats greus, caigudes, anar de seguida al sagrament de la Vida.

El consell del director espiritual ens pot donar gran llum sobre la freqüència amb que hem de confessar- nos.

X. EL BON PASTOR Fa falta tenir un camí La confessió és refugi segur; allí s’estronquen totes les ferides i tots els deliris tenen remei. Perquè la confessió no és només un judici en que els deutes queden perdonats, sinó també medicament del ànima; cada confessió suposa un propòsit i una orientació cap el futur i és, per això la mateixa, llera de direcció espiritual. Junt a la missió sagramental, el sacerdot exerceix una acció pastoral que ve enormement afavorida si coneix la nostra ànima. A nosaltres ens serà, per altra banda, més fàcil fer una bona confessió: amb menys paraula ens comprendran millor. «Si la vostra consciència us reprova per alguna falta -encara que no os sembli greu-, si dubteu -aconsellava sant Josemaria Escrivà de Balaguer-, acudiu al sagrament de la Penitència. Aneu al sacerdot que us atén, el que sap exigir de vosaltres fe forta, finura d’ànima, vertadera fortalesa cristiana. En la Església existeix la més plena llibertat per confessar-se amb qualsevol sacerdot, que tingui les legítimes llicències; però un cristià de vida clara acudirà -lliurement!- a aquell que coneix com bon pastor, que pot ajudar-la a .aixecar la vista, per tornar a veure allà dalt l’estrella del Senyor» [132]. ¡Com creix la vida interior quan a la direcció espiritual s’uneix una bona confessió! ens confessarem habitualment amb qui coneix la nostra ànima. Rebem llavors majors llums de Déu, i un augment de forces: gràcies especials per combatre les inclinacions confessades, per evitar ocasions que es temen, per guanyar en delicadesa interior, per la lluita diària.

El director espiritual és aquesta persona, volguda per Déu, que coneix bé el camí, a qui obrim la nostra ànima i fa de Mestre, de metge, d’amic, de bon pastor en les coses que a Déu es refereixen. Ens senyala els possibles obstacles, ens suggereix metes en la vida interior per a que lluitem amb eficàcia en coses concretes, ens anima sempre.

Ajuda a descobrir nous horitzons si desperta en l’ànima fam i set de Déu, que la tebiesa (sempre al aguait) voldria apagar.

La direcció espiritual canalitza els afanys de santedat, de lluita contra la mediocritat espiritual i contra el pecat. Per això, si no hi hagués aquests desigs (almenys la bona voluntat de tenir desigs) de ser millors i de preocupar-nos dels altres, de poc podria sernos útil aquest mitjà, que la Església, des de els primers segles, ha recomanat sempre com mitjà eficacíssim per progressar en la vida cristiana.

La vida interior es fa dia a dia, setmana a setmana. Recomençant moltes vegades. I per això és necessari tenir unes metes molt concretes, uns objectius molt clars. En ocasions, el camí es perd i queda una orientació vaga i difusa que, per inconcreta, és inoperant.

Ningú pot, ordinàriament, guiar-se a sí mateix sense una ajuda especial de Déu. La falta d’objectivitat, l’apassionament amb que ens veiem a nosaltres mateixos, la peresa, van difuminant el camí cap a Déu (¡tan clar, potser, al principi!). I Quan no hi ha claredat ve el estancament espiritual, la mediocritat acceptada, el desànim, la tebiesa. En canvi, deia

50 sant Joan Clímac que de manera semblant a com «una nau que té bon timoner, arriba sense perill a port amb la ajuda de Déu, així també l’ànima que té un bon pastor ho aconsegueix fàcilment, encara que abans hagi comés molts errors».

No ens pot passar com a aquell noi que conduïa una moto enorme, i va haver de frenar de cop per no atropellar a un savi professor. I aquest, mentre se treia la pols del terra ( havia caigut de la impressió) li preguntà al noi: -Tu, noi, ¿a on vas? I el motorista desconcertat per lo inesperat de la pregunta, no va poder trobar altra resposta més encertada que aquesta: -No ho sé, però tinc molta pressa. (Contestació, per altra part, que donaria molta gent de totes les edats si tinguessin que respondre en serio sobre el sentit de la vida. «No sé a on vaig; però tinc moltíssima pressa»).

Si a nosaltres, ens detingués algú en el camí i ens preguntés: -Tu, en la vida, ¿a on vas? ¿Què diríem ? Jo vaig... ¡Seria formidable que poguéssim dir: jo vaig a Déu. jo vaig a Déu malgrat les meves misèries, amb aquest treball, amb aquesta família, amb aquest caràcter, amb eixos talents. Jo faig un camí que té una direcció clara perquè acaba en Déu; i jo lluito per anar a Ell, malgrat els meus errors. Jo tinc camí perquè, en tantes ocasions, me he deixat ajudar.

Amics forts "com és tanta la penúria dels temps que avui passem, requereix Déu amics forts per a sustentar als flacs".

(Santa Teresa).

Es una gràcia especial de Déu poder comptar amb aquesta persona que ens ajuda eficaçment en un negoci de tanta importància, i a la que podem obrir-nos en una confidència plena de sentit humà i sobrenatural. ¡Quina alegria quan comuniquem lo més profund dels nostres sentiments, per orientar-los a Déu, a algú que ens comprèn, ens estima, ens obre horitzons nous, ens anima, resa per nosaltres, i té una gràcia especial per ajudar-nos!

Es important, doncs, escollir la persona adient. I aquesta elecció s’ha de fer amb naturalitat i sentit sobrenatural. Per Pau serà Ananies, qui, amb una missió divina, li torna la vista i el enforteix en el nou camí. A Tobies serà l’Arcàngel sant Rafael, amb figura humana, l’encarregat per Déu d’orientar-lo en sou llarg viatge. La Verge elegirà a sa cosina Isabel per desvelar alguna cosa del misteri que se li acaba de comunicar. I no es guià la Verge per simple criteri humà: potser en aquest cas hagués elegit a sant Josep.

La Verge escull a Isabel perquè és la persona nomenada per l’Ángel en el seu missatge.

Sant Lluc ens narra en l’Evangeli de quina manera el fill pròdig, després d’adonar-se del seu pecat, sent la necessitat de descarregar aquell pes que aclapara l’ànima. També Judes es sent aclaparat per la càrrega de la traïció. El primer es dirigeix a qui té que anar i troba una acollida grata, cordial i eficaç. El seu penediment acaba en una festa. Judas degué tornar a Jesús, qui malgrat les dimensions tremendes de la traïció, l’hagués reconfortat com a Pere. Va anar a qui no devia: als jueus, incapaços de comprendre i sobre tot de donar a aquella ànima el que necessitava, “¿a nosaltres què? Allà tu”, li diuen.

També ens succeeix en la vida interior alguna cosa semblant al que passa tots els dies. Quan estem malalts acudim a qui sap i pot curar-nos: al metge; i no a qualsevol metge sinó a qui pensem que entén la nostra malaltia. I si tenim una dificultat legal acudim al advocat; i per arreglar les sabates al sabater. I si volem anar a Barcelona estant situats a Granada, acudim a un mapa de carreteres de Espanya i no de França. I

51 això fins en el cas de que tinguem alguna idea de medicina, de dret o ens soni de lluny on queda Barcelona.

Quan es tracta de anar a Déu també actuem amb sentit comú: ens deixem orientar per qui sap el camí que porta a Déu; i ho farem amb tanta més atenció quant més gran és el nostre desig d’anar a Déu. I si es l’ànima la que està malalta no se ens acudeix anar al metge, encara que sigui un bon metge del cos, ni al advocat, ni al psicòleg, ni al sabater.

Només ens podrà curar qui ha estat posat per Déu per aquest fi.

Tots som conscients de la pròpia flaquesa.

«Qualsevol comprèn sense dificultat que, per realitzar la ascensió d’una muntanya, cal un guia; el mateix succeeix quan es tracta d’una ascensió espiritual...; i tant més, quant que en aquest cas s’ha que evitar els llaços que ens tendeix algú (el dimoni) molt interessat en impedir que pugem » [133].

La direcció espiritual ens pot ser necessària: per que no tinguem que dir, al final de la vida, el mateix que els jueus després de vagar per el desert sense rumb ni sentit: 40 anys hem donant tombs al voltant de la muntanya [134].Hem viscut sense to ni so, sense saber on anàvem, sense que el treball o l’estudi ens acostés a Déu, sense que l’amistat, la família, la salut i la malaltia, els èxits o els fracassos ens ajudessin a donar un pas endavant en lo vertaderament important: la Santedat; la salvació. Per a que no tinguem que dir que hem viscut de qualsevol manera, sense sentit, entretinguts amb quatre coses passatgeres. I tot perquè ens van faltar unes metes sobrenaturals en les que lluitar, un camí clar. ¡Ai del que està sol!

Ens pot ser necessària la direcció de la nostra ànima perquè tots necesitem alguna vegada una paraula d’ànim Quan arriba el desànim en aquest camí cap Déu. El fantasma del descoratjament que pot presentar-se a qualsevol persona. Necessitem llavors aquesta veu amiga que ens diu ¡endavant!, ¡tú pots!, ¡no has de parar-te, perquè tens la gràcia de Déu per superar qualsevol dificultat! Diu l’Esperit Sant. Si un cau un altre l’aixeca : però ¡ai del que està sol, que quan cau no té qui l’aixequi endavant! (Dt 2, l.).

I amb aquesta ajuda ens recomponem per dintre, i traiem forces quan ens sembla que ja no ens quedava cap, i seguim endavant. De la mateixa manera que «un cec no pot seguir el camí recte sense un pigall -diu sant Agustí-, tampoc pot ningú caminar sense guia» (Eccl 4, 10.).

Necessitem la direcció espiritual perquè per aquests camins de la vida interior ens trobarem alguna vegada sense camí, a les fosques i perduts, i tindrem que preguntar a algú que sàpiga «per on es va a Déu».

Perquè l’ull que és bo per veure les coses de fora és pèssim per veure’s a sí mateix. I si no ens coneixem no podrem lluitar, i sense lluita no hi ha santedat.

Perquè l’orgull, la supèrbia, la peresa, la sensualitat i les altres passions tendeixen a deformar les coses i necessitem conèixer la veritat amb claredat. Passa el mateix que quan algú porta molt temps en una habitació tancada: no s’adona de que l’aire està viciat, mentre que qui ve de fora ho percep fàcilment.

Perquè «l’esperit propi es mal conseller, mal pilot, per dirigir l’ànima en les borrasques i tempestes, entre els esculls de la vida interior.

Per això és Voluntat de Déu que la direcció de la nau la porti un Mestre, per a que, amb son llum i coneixement, ens condueixi a port segur» [135].

Perquè varem sofrir ferides, potser de consideració, i necessitem a algú expert que les curi. I, sovint, necessitaran temps i seguir la seva evolució de prop, i per això no és suficient un metge d’ocasió.

52 Perquè Déu espera molts fruits de nosaltres; molts, perquè les seves gràcies han estat abundantíssimes. I ens assetja permanentment un perill d’infecunditat; el perill de no rendir d’acord amb el que Déu espera de nosaltres; de no ser generosos –amb aquesta família, en aquest treball, en aquestes circumstàncies, aquí i ara-, en la proporció que Déu vol.

No podem pensar, si ho fem raonadament, que podem prescindir de consell, ajuda i alleugeriment Almenys si volem viure de cara a Déu. No podem quedar a mercè del nostre propi consell, sacsejats per el onatge del nostre propi jo, o pels vents de intuïcions, impressions personals o opinions de diaris. No podem esperar gràcies especials si no volem utilitzar els mitjans que tenim a ma, els que Déu, d’una manera natural i ordinària, ha posat al nostre abast. Diu sant Vicens Ferrer que «Nostre Senyor, sense el qual res podem, mai concedira la gràcia a aquell que tenint a la seva disposició a una persona capaç de instruir-lo i dirigir-lo menysté aquest eficacíssim mitjà de santificació, creient que es basta a sí mateix, i que només amb les seves forces pot cercar i trobar el necessari per la salvació... Aquell que tingués un director i l’obeeix sense reserves i en totes les coses, arribarà al fi molt més fàcilment que si estigués sol, encara que tingués una intel·ligència molt aguda i molt savis llibres de coses espirituals...» [136].

L’aigua ha de córrer per la llera i quan s’estanca sovint es descompon. Santa Teresa –amb gran sentit humà i sobrenatural-, deia que totes les ànimes necessiten un desguàs.

11.- L’AMOR DE DÉU I ALS ALTRES Ningú dóna el que no té Durant un bombardeig en la segona guerra mundial, va quedar pràcticament destruït un poblet alemany. I amb el poble, l’Església. En el altar major havia un santcrist de mida humana al que tenien gran devoció els pagesos d’aquella comarca; després del bombardeig el trobaren entre la runa, sense braços.

Quan arribà el moment de la reconstrucció, no es sabia amb seguretad que fer amb aquella magnífica talla. Uns eren partidaris de col·locar la mateixa talla amb uns braços nous. Altres s’inclinaven per fer una rèplica del antic santcrist. Per fi, després de moltes vacil·lacions, es decidí col·locar la talla de sempre, la trobada entre la runa, sense braços, amb la següent inscripció: Els meus braços sou vosaltres... Així es pot veure avui presidint el retaule del altar major.

Som nosaltres els braços de Déu en el món. Ell ha volgut quedar-se en el sagrari per que anem a veure’l, a escoltar-lo i cobrar forces. I ens dóna l’encàrrec de transmetre el seu missatge i la seva doctrina a tots els homes. Moltes de les coses que no fem es quedaran sense fer. Jesucrist ens vol com instruments seus. Però ¿com podríem ser instruments del Senyor sense vida sobrenatural, sense santedat personal? ¿ Pot potser un cec guiar un altre cec? ¿No cauran els dos en el precipici? (Lc 6, 39.)

El cristià només produeix els fruits que Déu espera de ell (comprensió, alegria, caritat, apostolat...) Quan hi ha santedat personal, unió amb Jesucrist, perquè «ningú dóna el que no té». Només del arbre bon es poden recollir bons fruits (Cfr. Mt 7, 18.). I l’arbre es bo quan corre per ell saba bona: la vida de Crist; per això no podem separarnos de Ell: “qui està unit a Mi, i Jo a ell, aquest dóna molt fruit, perquè sense Mi res podeu fer” (Jn 15, 5.). És en el tracte amb Jesús on aprenem a ser eficaços, a estar alegres, a comprendre, a estimar de veritat als altres, a ser forts, a ser bons cristians en definitiva.

I ens trobem amb amics, companys de professió, membres de la pròpia família, que en ocasions van com cecs per els camins de la vida. Van com perduts. I esperen de

53 nosaltres que els guiem fins Déu. I per que el guia de cecs no sigui també cec, no n’hi prou amb saber de oïdes, per referències; per ajudar als qui ens envolten no n’hi ha prou amb un vague i superficial coneixement del camí. Es necessari caminar-lo, conèixer les dificultats... Es necessari tenir vida interior, tenir tracte amb Jesús, anar coneixent cada cop amb més profunditat la seva doctrina, lluitar contra els propis defectes.

El apostolat neix de un gran amor a Crist. Ell és la Llum amb la que il·luminem, la Veritat que hem d’ensenyar, la Vida que hem de comunicar.

La neutralitat és impossible «Et falta “vibració".

-Aquesta és la causa de que arrosseguis a tan pocs» [137].

Es pot ser causa d’alegria o de tristesa, llum u foscor, font de pau o d’inquietud, ferment o pes mort que retarda el camí dels altres. El nostre pas per la terra no es indiferent: ajudem a altres a trobar a Crist o els separem de Ell; enriquim o empobrim.

La neutralitat és impossible.

I el Senyor ens està demanant contínuament que acostem als qui ens envolten a la salvació, a l’alegria, a la generositat. Tasca absolutament impossible si estem ficats en la tebiesa; seria com demanar-li a un paralític que corregués i guanyés una prova de atletisme.

L’apostolat no depèn tant de les qualitats de la persona (talent, simpatia, dots per parlar o escriure...) com del seu amor a Déu Nostre Senyor.

Jesús, abans d’entregar a Pere definitivament l’Església, li recorda tres vegades la condició indispensable que espera de ell per ser el seu representant a la terra, per parlar en son nom: “Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?” El proselitisme (que molt aviat començarien Pere i els altres Apòstols) és conseqüència del amor; del convenciment peculiar que dóna l’amor. I sabem que només el que està convençut, convenç. Aquest convenciment té lloc quan es parla amb Déu, abans de posar-se a parlar de Ell. «Cal que siguis "home de Déu", home de vida interior, home d’oració i de sacrifici. –El teu apostolat ha de ser una superabundància de la teva vida per dintre» [138].

Es compleixen inexorablement les paraules del Senyor: “Sense Mi no podeu fer res” (Jn 15, 5.).I amb Ell, tot ho podem; la nostra vida es capaç d’il·luminar i arrossegar als altres, fins i tot en els àmbits més difícils, o en mig de grans tribulacions. La història de la Església, de totes les èpoques, ha estat un viu exemple. «”No desmaieu, deia sant Joan Crissòstom als primers cristians, doncs, encara que s’ha dit que us rodejaran grans perills, no s’extingirà el vostre fervor...»” [139].I aconseguiren que la fe penetrés en poc temps en les famílies, en el Senat, en la el milícia, en el palau imperial...: «som de ahir i omplim ja l’orbe i totes les vostres, ciutats i casalots, fortaleses i municipis i burgs, fins i tot campaments i tribus i la milícia, la cort i el Senat i el Fòrum» [140].No tenien tot just mitjans i convertiren un món pagà, al que se li veien pocs ressorts per la conversió a un sentit sobrenatural de la vida. ¿Que ha passat per a que ara donem, a vegades, els cristians la impressió de convèncer a tan pocs? Perquè la fe segueix sent la mateixa. I Crist viu entre nosaltres. I «el braç de Déu, el seu poder, no s’ha empetitit» [141].¿No serà que hi ha nacions senceres ficades en la tebiesa? En una tebiesa que, sovint, adopta ja formes de vida i costums paganes, incompatibles amb la fe que un dia professaren aquestes persones. «Només la tebiesa de tants mils, milions de cristians, explica que podem oferir al món l’espectacle de una cristiandat que consent en el seu propi sí que es propalin tot tipus de heretgies i barbaritats. La tebiesa desfà la força i la fortalesa de la fe i és amiga, en el que és personal i col·lectiu, de les compromisos i dels

54 camins còmodes» [142]. Hi ha moltes coses, en el terreny personal i en el públic, que es fan difícils d’explicar si no ens adonem que la fe s’ha dormit en molts i l’amor s’ha apagat. En molts àmbits el « cristià normal », es el tebi i mediocre. En els primers cristians el «normal» era l’heroi de cada dia i, quan es presentava, el martiri: l’entrega de la pròpia vida en defensa de la fe. Valia molt més per ells la fe que la seva vida.

Quan l’amor es refreda i la fe s’adorm, el llevat es converteix en massa. «Si el llevat no fermenta es podreix. Pot desaparèixer revifant la massa, però pot també desaparèixer perquè es perd, en un monument a la ineficàcia i al egoisme» [143].El ferment perd llavors la força poderosa i ja no serveix per res.

La tebiesa es sovint la causa de la ineficàcia apostòlica. Encara que s’intentin coses, es fan pesadament, sense gràcia humana ni sobrenatural. Una fe apagada i amb poc amor ni convenç, ni troba la paraula oportuna que arrossegui als altres a un tracte més profund i íntim amb Crist. El cristià s’ha quedat com un trastot inútil, o de poca utilitat.

Li passa al tebi com al petit insecte que ha quedat atrapat en una tela d’aranya, fort i poc visible: cada cop pot moure’s menys. L’aranya el va embolicant inexorablement en les seves xarxes finíssimes. Ha quedat atrapat en el seu mandrós desamor, ha anat perdent desimboltura en la vida interior, i cada vegada se sent amb menys forces per portar als altres a Crist. Un tebi es incapaç (culpablement) de moure a ningú; tot li resultarà massa difícil.

El ser íntim del llevat està precisament en la capacitat de transformar, de canviar el que està al voltant. Si no produeix aquest efecte és, molt probablement, perquè ja no és llevat: s’ha convertit en massa.

Un tren perdut en via morta La falta de fruits apostòlics denota amb freqüència la absència de vida interior, de vertader tracte amb Déu. El tebi ha quedat embussat en son creixement espiritual. Es com el tren que ha quedat detingut en una via morta, amb un progressiu deteriorament de la càrrega i de la seva estructura, potser després de haver recorregut molts quilòmetres a bona velocitat i amb abundant càrrega. Ara va passant el temps i no avança. Fa pena veure com perd inútilment un temps preciós i, també, tot el que havia avançat amb esforç. Perquè amb la pluja, el vent, i l’abandonament, es va progressivament inutilitzant per seguir el camí: en la vida interior, «el que no avança, retrocedeix» [144].

Quan es cau en la tebiesa ja no es treu fruit de les abundants gràcies que dóna l’Esperit Sant. El tebi es converteix en la figuera maleïda que apareix en l’evangeli: S’acostà a ella (el Senyor) i no trobà més que fulles, i la va maleir: “Mai més neixi fruit de tu”. I la figuera quedà seca (Mt 21, 18 s.). Ja no serviria per res. «Es lamentable això. ¿Passa així en la nostra vida? ¿passa que tristament falten fe, vibració i humilitat, que no es veuen sacrificis ni obres? ¿Que només hi ha la façana cristiana, però que manquen de profit?... Ens fa pena aquest passatge de la Escriptura santa, al mateix temps que ens anima també a encendre la fe, a viure conforme a la fe, per que Crist rebi sempre guanys de nosaltres.

«Ell vol ànimes, vol amor; vol que tots acudeixin, per l’eternitat, a gaudir del seu Regne. Hem de treballar molt a la terra; i hem de treballar bé, perquè aquesta tasca ordinària és el que hem de santificar. Però no ens oblidem mai de realitzar-la per Déu.

Si la féssim per nosaltres mateixos, per orgull, produiríem només fullaraca: ni Déu ni els homes aconseguirien, en arbre tan frondós, un mica de dolcesa» [145].

De la mateixa manera que el moviment de la pedra que cau es més accelerat quant més s’acosta a terra, el progrés en l’amor de Déu ha de ser més ràpid a mida que les

55 vides es van acostant al seu terme. Déu ha de trobar-nos al terme de l’existència en plenitud de correspondència.

La tebiesa fa difícils les coses fàcils La tebiesa tot ho troba massa dificultós. No obstant, per els que estimen, «res es dur, res resulta difícil» [146].

Un dia vaig observar com quatre homes portaven una taula gran (no massa gran). Es dirigien cap on em trobava i vaig poder comprovar que es tractava d’una pissarra; una pissarra, segons em va semblar podia ser portada amb certa facilitat per dos persones; però la portaven entre quatre. ¡I els quatre anaven cansats!

Amb un pas pesat s’acostaren cap on em trobava i les vaig poder sentir com protestaven del pes que portaven: «que jo porto més pes que vosaltres», deia un; «que tu la portes només amb la punta dels dits», ...; així passaren, i s’allunyaren deixant un rastre de fatiga i mal humor. La tasca de portar la pissarra (no sé on), els estava resultant realment ingrata i pesada.

Jo em preguntava cóm una cosa tan lleu podria, de fet, pesar tant. I vaig recordar que molts cristians, nosaltres mateixos, quan portem les nostres obligacions de cara a Déu com una càrrega, sense amor, sense il·lusió.

El tebi porta poc i, a més, es queixa; el fatiga el poc que fa per Déu i, a més, ho fa de mal humor, casi sempre. L’amor, en canvi, no regateja cap sacrifici, ni li falta alegria al fer-los: «de cap manera se poden considerar pesats els treballs dels qui estimen» [147].

Una visita al Santíssim, una estació d’oració pot ser cosa molt alegre i grata perquè anem a veure al Senyor, o pot ser una càrrega més, que es suma a les moltes que ja tenim al llarg del dia.

L’amor ha estat, i és, el motor de la vida dels sants. L’amor dóna ales per saltar qualsevol dificultar personal o del apostolat. L’amor ens fa incommovibles davant les dificultats. La tebiesa ens deté davant els més petits obstacles (una carta que hem de escriure, una trucada, una visita, una conversa, la carència d’alguns mitjans...): fa una muntanya d’un gra de sorra. L’amor de Déu, al contrari, fa un gra de sorra d’una muntanya: Ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni l’esdevenidor, ni la força, ni lo que hi ha de més alt, ni de més profund, ni cap altra criatura podrà separar-nos mai del amor de Déu, que es funda en Jesucrist Nostre Senyor (Rom 8, 38.).

L’amor de Déu transforma l’ànima, li dóna noves idees i li obre horitzons nous, la fa capaç de nous impulsos i de capacitats desconegudes.

Junt a Crist Ens ho conta sant Joan en l’Evangeli (Jn 21, 1 s.).

Els deixebles, després de la mort i resurrecció de Crist, han tornat a Galilea com ho havia demanat el Senyor. Aquest títol revela la reverència que senten per el Mestre, es repeteix vuit vegades en el relat complet.

Han tornat tots a la seva terra, (només Judas era jueu) i alguns s’han quedat junt a Pere.

Concretament: Pere, Tomàs, Natanael, Andreu i Joan, i altres dos dels que l’Evangelista no ha consignat els noms. En total, set.

Esperen al Mestre i treballen en la seva antiga professió: casi tots els que composen el grup son pescadors. De aquí la proposta de Pere. Diu Simó Pere: "vaig a pescar." Els altres li digueren: anem hi també nosaltres Sortiren amb barques i xarxes, però aquella nit no pescaren res.

56 De matinada, a la bora, hi ha algú, encara que no es distingeix amb claredat. Potser un possible client en busca de peix fresc. Els deixebles no s’adonen de que era Jesús.

Jesús ha arribat en busca de Pere principalment, com es comprova a la continuació del relat. I els diu: Nois ¿Teniu alguna cosa de menjar? Res, li responen: No. El no tallant i sense explicacions revela l’estat d ‘ànim i el seu fracàs.

Ell va dir: llanceu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu. Pere coneix bé aquestes paraules. Les ha sentit ja en un altra ocasió. Va ser aquell dia en que Jesús li demanà la barca per predicar des de la bora i a continuació li va dir que anés mar endins, després d’un altra nit de treball inútil. Va ser també el dia en que, després de tornar a llençar la xarxa a la dreta de la barca i trobar una gran quantitat de peixos, Jesús l’anomenà i donà el títol de pescador d’homes. Un dia i unes paraules difícils d’oblidar.

Pere, ara, potser ha relacionat la situació i les paraules que acaba de sentir amb les d’aquell altre dia. Potser ja sap que Jesús l’espera a la bora. Amb tot, calla i obeeix: La llençaren, i ja no podien arrossegar la xarxa per la quantitat de peixos.

I Joan confirma des de fora la certesa interior de Pere de que és Jesús el personatge de la bora. Va dir llavors aquell deixeble a qui estimava el Senyor: És el Senyor. I Pere, que ha estat contenint-se fins ara, es llença al aigua. Així que sentí Simó Pere que era el Senyor, es vestir la túnica -doncs estava despullat- i es llença al mar. El Senyor efectivament l’esperava la bora.

Després arribaren les altres barques i es fer el recompte de la pesca: cent cinquanta tres peixos grans; i sent tants no es trencà la xarxa.

Reflexionem un mica sobre aquests versicles que amb tanta precisió i detall ens porta sant Joan.

Jesús, des de la bora domina tota l’escena d’aquell matí al llac de Genetsaret. Està a uns 200 colzes, a uns 100 metres.

A la nit -per compta seva-, en absència del Senyor han treballat inútilment. Han perdut el temps.

Al matí, amb la llum, quan Jesús està present, quan il·lumina amb sa Paraula, quan dirigeix la feina, les xarxes arriben repletes a la bora.

En cada dia nostre passa el mateix. En absència de Crist, el dia es nit; el treball, estèril: una nit més, una nit buida, un dia més. Els nostres esforços sols no basten, necessitem a Déu per que donin fruit.

Junt a Crist, quan el tenim present, els dies s’enriqueixen. El dolor, la malaltia, es converteixen en un tresor; el treball, santificat, augmenta la nostra depauperada i flaca alforja que portarem a la vida eterna. La convivència amb els qui ens rodegen és un món de possibilitats de fer el bé: detalls d’atenció, ànim, cordialitat, oració...

La nostra tragèdia començaria en el moment en que ja no veiem Jesús. Quan per la nostra tebiesa o la nostra supèrbia s’ennuvoli l’horitzó, quan féssim les coses a la seva esquena, com si no existís d’una manera real a la nostra vida.

Necessitem distingir al Senyor a cent metres de la bora. Poder dir: Dominus es! ¡És el Senyor!... en aquell succés, en aquesta situació, en la vida ordinària.

Però, a vegades, ens passa com als fariseus: tenint-lo tan a prop, no el descobrim. aquesta és nostra major tragèdia. I aquest es també nostre principal esforç: que Crist no se’ns enfosqui (culpablement, per la deixadesa i falta d’amor...), que dirigeixi la nostra feina de cada dia. Així nosaltres, «si lluitem diàriament per aconseguir la santedat cadascú al seu propi estat dintre del món i en el exercici de la pròpia professió, en nostra vida ordinària, goso assegurar que el Senyor ens farà instruments capaços de obrar el miracles i, si fora precís, dels més extraordinaris. Donarem llum als cecs. ¿Qui no podria contar mil casos de com un cec casi de naixement, recobra la vista, rep tot el esplendor de la llum de Crist? I l’altre era sord, i l’altre mut, que no podien escoltar o

57 articular una paraula com fills de Déu... I s’han purificat els seus sentiments, i escolten i s’expressen ja com homes, no com besties. In nomine Iesu! (Act 3,6), en el nom de Jesús els seus Apòstols donen la facultat de moure’s a aquell esgarrat, incapaç d’una acció útil; i aquell altre poltró, que coneixia les seves obligacions però no les complia...

En nom del Senyor, surge et ambula! (Act 3, 6), aixeca’t i camina. »L’altre, difunt, podrit, que podia a cadàver, ha rebut la veu de Déu, com en el miracle del fill de la vídua de Naim: noi, jo t’ho mano, aixeca’t (Lc 7, 14). El miracles com Crist, el miracles com els primers Apòstols farem. Potser en tu mateix, en mi s’han operat aquests prodigis: potser érem cecs, o sords, o esgarrats, o empudegàvem a mort, i la paraula del Senyor ens ha aixecat de la postració. Si estimem a Crist, si el seguim sincerament, si no ens busquem a nosaltres sinó només a Ell, en son nom podrem transmetre a altres, gratis, el que gratis se’ns ha concedit»[148].Junt a Crist serem apòstols, en mig del món, en el àmbit i situació que on la vida ens ha situat 12. EL MILOR REMEI «L’amor a la nostra Mare serà bufada que encengui en llum viva les brases de virtuts que estan ocultes en el caliu de la teva tebiesa» [149].

El primer miracle de Jesús, per el que manifestà sa glòria i cregueren en Ell els seus deixebles, no és un miracle en el que curi Jesús una greu malaltia o expulsi uns dimonis. Es tracta senzillament de treure d’angoixes -sense que se’n assabentin- a una parella d’acabats de casar als qui se’ls ha acabat el vi de la festa.

Jesús realitza aquest miracle a petició de sa Mare, i per Ella avança la seva hora.

Maria aconsegueix una gràcia extraordinària, com ocorrerà més tard tantes vegades al llarg de la història. ¡Quantes vegades haurem estat nosaltres els destinataris d’aquestes gràcies ocultes, degudes a la seva intercessió!

El miracle el relata sant Joan (Cfr. Jn 2, 1-11.), que acompanya al seu Mestre des de fa molt poc temps: Al tercer dia hi va haver una boda a Canà de Galilea, i estava allà la mare de Jesús. Fou també invitat Jesús amb els seus deixebles a la boda.

Al tercer dia, es a dir tres dies després de la vocació de Felip, segons la indicació cronològica del últim relat.

Està present la Mare de Jesús. sant Joan li dóna a aquest fet la major importància. Es tan important la presència i l’actuació com el miracle mateix. Ha arribat probablement des de Natzaret, que dista de Canà uns set kilòmetres; potser moguda per relacions de amistat o parentesc. La forma estava allí la Mare de Jesús, suposa que Maria estava ja en Canà quan arribà son Fill. Al no anomenar a Josep, citat per l’Evangelista poc abans com pare legal de Jesús (Cfr. Jn 1, 4-5.), fa suposar que ja havia mort.

Maria està en tot el que es refereix a la preparació de la festa. En les noces dels pobles de Palestina -encara en les més importants- aquesta tasca corresponia a les. germanes, familiars i amigues. I havia de ser tinguda en gran consideració la Verge en aquell lloc perquè és la persona a qui s’informa de la situació crítica, abans que transcendís als invitats. Ni el mateix mestre-sala ho sabia.

Jesús i Maria es trobaren després de uns mesos de absència. Jesús calla discretament i els dos han de estar plens de goig per la trobada.

Ha succeït d’imprevisible: el vi s’ha acabat. I Maria, que coneix tan bé a son Fill, li ho comunica en una oració de petició delicadíssima. En tot això li va dir la Mare a Jesús : no tenen vi. Ens recorda la petició de aquella família de Betània, amiga de Jesús: Llàtzer, el que estimes està malalt (Jn 11, 3.). És demanar sense demanar. És una oració

58 sense aclaparaments, una crida a la confiança que es fica de ple en l’ànima de Jesús. Es una oració que fa omnipotent la petició.

I Jesús li contesta: Dona, ¿que ens hi va a tu i a Mi? No és arribada encara la meva hora. Tindríem que haver vist els gest de Jesús i l’entonació de les seves paraules per fer-nos una idea de aquest diàleg a la vegada solemne, familiar, i discret. Tot passa en una atmosfera de sentiments delicats; comprendre-ho així, és penetrar en l‘esperit del text. Perquè sembla, per les paraules, que Jesús ha dit no a la petició. I Maria, seva Mare al cap i a la fi, actua com si hagués dit sí. Perquè Ella és Mestra en el coneixement de la Voluntat de Déu. Sap el que hi ha darrera de les paraules del seu Fill. I, el meitat ordre el meitat consell, va dir als servidors: feu el que Ell us digui.

Veiem a aquests servents, en silenci, atents a aquest singular diàleg. ( ¡Quantes vegades no es realitza el miracle en les nostres vides per anar distrets, havent perdut aquesta capacitat per escoltar el diví! ).

I Jesús es deixa guanyar per sa Mare. Assenta un precedent fins la fi dels segles.

Maria serà reconeguda com l’omnipotència suplicant. Els cristians de tots els segles, portats per un instint diví, descobriran la drecera, el camí és curt, per arribar al poder de Jesús: aquesta drecera ha estat sempre Maria. Les mil peticions i gràcies concedides ho confirmen.

I diu Jesús als servents: “ompliu les àmfores d’aigua”. I aquests compliren bé la seva missió: les ompliren fins dalt. La quantitat d’aigua que mogueren fou enorme. resulta que cada metreta equival a uns trenta nou litres, podem calcular l’aigua portada en uns sis cents litres. Tot quedà convertit en vi. Jesús va ser extremadament delicat i generós amb la seva Mare. No només per la quantitat, sinó perquè l’aigua va ser convertida en el millor vi.

En quant als servents, van complir el que depenia d’ells. Ompliren les àmfores de aigua, aigua normal, insípida; no tenien altra cosa. I la pobresa de mitjans, per contrast, serviria per ressaltar el poder d’intercessió de Maria. No obstant van posar els mitjans humans, desproporcionats, per que el miracle es realitzés.

Sant Joan només relata a l’Evangeli set miracles. I coneixent tan de prop a Maria (Ací tens la teva Mare ( Jn 19, 27.), li dirà Jesús en nom de tots nosaltres) ha volgut deixar-nos aquesta escena per a que no oblidem mai que en tots els tràngols podem contar eficaçment amb Ella. «Moltes conversions, moltes decisions d’entrega al servei de Déu, han estat precedides d’una trobada amb Maria. Nostra Senyora ha fomentat els desigs de recerca, ha activat maternalment les inquietuds del ànima, ha fet aspirar a un canvi, a una vida nova»[150]. Es impossible que en un cor en el que es m’entengui l’amor i la devoció a la Verge pugui nidificar la tebiesa. Perquè la Verge disposa el cor per entendre i tractar a Déu, impulsa al apostolat, porta a la sinceritat de vida i a la confessió, ens anima a recomençar sempre i ens aconsegueix amb abundància, la gràcia per seguir al Senyor.

No hi ha remei més eficaç per no caure en la tebiesa, o per sortir de ella, que una profunda devoció a Maria.

Tractar a Maria Mesos més tard de aquest succés a Canà, quan Jesús ja és àmpliament conegut per la doctrina i els seus miracles, una dona senzilla, de poble començarà el que ja no tindrà terme fins la fi dels temps: les lloances a Maria, el tracte amb ella.

Està Jesús parlant. La gent el rodeja, el mira i guarda un profund silenci. De cop i volta , inesperadament, una dona crida amb tota l’ànima: ¡Benaurat el ventre que et portà i els pits que t’alimentaren! (Lc 11, 27-28.).

59 Jesús se acordaria en aquests moments de sa Mare i li arribaria molt dintre aquell elogi de la dona que l’escolta.

El Magnificat comença a complir-se: ..em diran benaurada totes les generacions.

Una dona, amb la frescura del poble, ha començat el que no acabarà fins la fi del món.

Aquella profecia que un dia va fer la Verge tindria el més acabat compliment a través dels segles: poetes, intel·lectuals, artesans, reis i guerrers, homes i dones de edat madura i nens que tot just han aprés les primeres paraules. El milers de veus, en llengües diversíssimes, seguiran cantant lloances a la Mare de Crist.

I Jesús, recollint les paraules d’aquesta dona del poble, fa encara més profund l’ elogi de sa Mare: Però Ell va dir: Sortosos més bé e1os que senten la paraula de Déu i la posen en pràctica.

Ningú com sa Mare va escoltar amb més atenció la paraula de Déu, la guardà zelosament en son cor i la posà per obra. Jesús elogia ara la virtut i la delicadesa de Maria en complir els plans del Altíssim. La Església demostra haver-ho entès així al escollir aquests vesícules com lectura evangèlica d’algunes festivitats marianes. «Era el elogi de sa Mare, del seu fiat (Lc 1, 38), del facis sincer, entregat, complert fins les últimes conseqüències, que no es manifesta en accions portentoses, sinó en el sacrifici amagat i silenciós de cada jornada»[151].

I hem de agrair l’espontaneïtat a aquesta dona; i a sant Lluc, que ha estat l’únic Evangelista que ens ha transmès aquest incident.

Agraïment perquè ens han ensenyat una excel·lent forma d’alabar i honrar al Fill de Déu: honrar a sa Mare. A Jesús li arriben molt a fons les lloances a Maria. És fàcil arribar fins Ell a través de la seva Mare. Tot el poble cristià, per inspiració sens dubte del Esperit Sant, ha tingut sempre aquesta intuïció divina. «De una manera espontània, natural, sorgeix en nosaltres el desig de tractar a la Mare de Déu, que és també Mare nostra. De tractar-la com es tracta a una persona viva: perquè sobre Ella no ha triomfat la mort, sinó que està en cos i ànima junt a Déu Pare, junt al seu Fill, junt al Esperit Sant. »(...) La relació de cada un de nosaltres amb la nostra pròpia mare, pot servir-nos de model i de pauta per el nostre tracte amb la Senyora del Dolç Nom, Maria. Hem de estimar a Déu amb el mateix cor amb el que estimem als nostres pares, a nostres germans, a els altres el membres de nostra família, als nostres amics o amigues: no tenim un altre cor. I amb aquest mateix cor hem de tractar a Maria. »¿Com es comporten un fill o una filla normals amb sa mare? De mil maneres, però sempre amb carinyo i amb confiança. Amb un carinyo que discorrerà en cada cas per lleres determinades, nascuts de la mateixa vida, que no són mai una cosa freda, sinó costums entranyables d’una llar, petits detalls diaris, que el fill necessita tenir amb sa mare i que la mare troba a faltar si el fill alguna vegada els oblida: un bes o una carícia al sortir o al tornar a casa, un petit obsequi, unes paraules expressives. »En les nostres relacions amb la Mare del Cel hi ha també normes de pietat filial, que són la llera del nostre comportament habitual amb Ella. Molts cristians fan propi el costum antic de l’escapulari; o han adquirit l’hàbit de saludar -no cal la paraula, el pensament basta- les imatges de Maria que hi ha en tota llar cristiana o que adornen els carrers de tantes ciutats; o viuen aquesta oració meravellosa que és el sant rosari, en el que l’ànima no es cansa de dir sempre les mateixes coses, com no es cansant els enamorats quan s’estimen, i en el que s’aprèn a reviure els moments centrals de la vida del Senyor; o acostumen dedicar a la Senyora un dia de la setmana –oferint-li alguna petita delicadesa i meditant més especialment la seva maternitat. »Hi ha moltes altres devocions marianes que no és necessari recordar aquí ara. No té perquè estar incorporades totes a la vida de cada cristià -créixer en vida sobrenatural és

60 una cosa molt diferent del mer anar amuntonant devocions-, però haig d’afirmar al mateix temps que ens posseeix la plenitud de la fe qui no viu alguna d’elles, qui no manifesta de alguna manera el seu amor a Maria»[152].

Quan ens sentim sense forces, quan ens veiem incapaços de portar una tasca endavant, cansats o desanimats, acudim a Maria. arribem-nos confiadament al tron de la gràcia a fien de assolir el misericòrdia i trobar l’auxili per ser socorreguts en temps oportú (Hebr4, 16.). Estimem i venerem a Maria perquè aquesta és la voluntat d’aquell Senyor que va voler que tot ho rebéssim per Maria»[153].

La alegria de la Verge La alegria cristiana suposa dues coses: estar enterament convençuts de que Déu ens estima (nosaltres hem cregut en l’amor que Déu ens té (1 Jn 4, 16.)), i l’esforç diari per ser fidels, per créixer en l’amistat amb Déu. I la fidelitat suposa tenir sempre oberta l’oïda a noves exigències. No es pot restringir l’entrega (aquesta entrega que està en l’origen i en el fi de la vocació cristiana rebuda en el Baptisme), ni pensar que ja s’ha donat tot de una vegada (Déu demana avui alguna cosa nova, diferent d’ahir), ni posar condicions, ni fixar límits.

La Verge es per nosaltres un exemple d’alegria en la fidelitat i en el amor de Déu. El Àngel de la Anunciació la invita ja a la alegria: “Alegra’t, plena de gràcia, el Senyor està amb tu: “... (Cfr. Lc 1, 28). Es la proximitat de Déu la causa de l’alegria en la Verge. Isabel la proclama també benaurada, sortosa. Precisament per haver cregut; per haver dit que si, per haver estat fidel. I Maria cantarà la seva joia en Déu: “La meva ànima glorifica al Senyor, i el meu esperit està transporta d’alegria en Déu, salvador meu “Cfr. Lc I, 46-47.). Aquestes paraules reflecteixen la grandesa de la seva ànima, tan prop del seu Creador.

La fidelitat de Maria (i per tant la seva felicitat) està feta de despreniment, de humilitat i d’oració, de disponibilitat i de confiança. Fidelitat que tindrà moments difícils i dolorosos.

La alegria de la Redempció i el dolor de la creu son inseparables en les vides de Jesús i de Maria: com si Déu, a través de les criatures de la terra que més ha estimat ens volgués mostrar que, en el món, la felicitat no està lluny de la creu. A l’alegria del Naixement s’afegeix la privació i la sotsobra.

Vindrà després la profecia de Simeó en el temple, la fugida a Egipte, la resposta de Jesús, després de tres dies de intensa recerca... i sobre tot el misteri de la Passió i de la Mort de seu Fill a la creu. Quan arribi l’hora contemplarà al seu Fill a la creu, en silenci, sense un reprotxe, sense una queixa.

Maria acaptarà el dolor amb serenitat, amb sentit redemptor, unit al del seu Fill.

Davant tots els successos de la vida, sa fidelitat anirà en continu augment. La veurem amb una alegria serena, confiada i silenciosa, complint en tot la voluntat de Déu.

Mirant a Maria, nosaltres comprenem tres coses: que la felicitat consisteix en dir-li sempre sí a Déu, que s’ha de ser fidels en totes les circumstancies per les que passa la nostra vida, que la fidelitat està feta de despreniment dels propis plans i coses, i de una disponibilitat absoluta per rebre amb goig la voluntat de Déu, per avançar cada dia un mica més en aquest camí nostre cap Déu.

NOTAS [1] Cfr. SANT TOMÀS, Suma Teològica, 2-2, q. 28, a 4 [2] Cfr. J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Camí, Madrid, 1976, 31 ed., n. 659.

61 [3] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, 14 ed.,Madrid, 1976, n. 102; Homilia "Crist present en els cristians", Colec. Norai, n.° 14, Ed. Paraula, 3.ª ed., pàginas 10-11.

[4] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "El fin sobrenatural de la Església", Colec.

Norai, n.° 30, Ed. Paraula, 3.ª ed., pàgina 12.

[5] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que passa, n. 132; Homilia "El Gran Desconocido", Colec. Norai, n.° 21, Editorial Palabra, 3.ªed., p. 34.

[6] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que passa, n. 14.4; Homilia "Per Maria, cap Jesús", Colec. Norai, n.º 44, Ed. Palabra, p. 33.

[7] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Ibídem, n. 45; Homilia "En el taller de José", Colec.

Norai, n.° 3, Ed. Palabra, 3.ª ed., pàg. 33.

[8] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "Vida de oración" Colec. Norai, n.° 39, Ed. Palabra, 3.ª ed., pp. 32 33.

[9] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Homilia "Virtudes humanas", Colec. Norai, n.º 35, Ed. Paraula, 3.ª ed., pp. 43-44.

[10] P. A. REGGIO, Esperit sobrenatural i bon humor, Madrid, 1966, p. 12.

[11] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que passa, n. 30.

[12] SANTO TOMAS, Comm. in ep. ad Philip., c. 4, lec. 1.

[13] P. M. REGGIO, o. c., p. 24 [14] PERE RODRÍGUEZ, Fe i vida de fe, Pamplona, 1974, pàg. 141.

[15] SANT TOMÁS, Suma Teológica, 1 q. 63 a. 2.

[16] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que passa, n. 5; Homilia "Vocación cristiana", Colec. Norai, n.° 27.

[17] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Camí, Madrid, 1976, 31 ed., n.° 994.

[18] J. ESCIVÀ DE BALAGUER, Homilia "El tracte amb Déu", 5-IV-1964, en Cuaderns M. C. n. 3, pp. 32-33.

[19] SANT TOMÁS, Suma Teológica., 2-2, q. 82, a. 1. 41 [20] J. TISSOT, La vida interior, Barcelona, 1963, p. 100.

[21] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, cita per A. del Portillo en el discurs pronunciat el 12 de juny de 1976 en la Universitat de Navarra.

[22] J. M. PEROSANZ, La Església en temps de crisis, Barcelona, 1975, p. 55.

[23] Cfr. Camí, n. 326.

[24] J. PIEPER, Sobre la esperanza, Madrid, 1961, p. 72.

[25] SANT JUAN CRISÓSTOMO, In Matth. hom. 45, 1.

[26] SANT GREGORIO MAGNO, Reg.3, 34. past.

[27] J.ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que passa Homilia "La lluita interior", Colec. Norai, n° labra, 2ª ed., Madrid, 1973, pp. 16-17.

[28] Ibídem, n. 77.

[29] Ibídem.

[30] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "Vida de oración", Colec. Norai, nº 39, Ed. Palabra, Madrid, 1973, pp. 33-34.

[31] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "Humilitat", Colecció Norai, n.° 37, Ed. Paraula, 3.° ed., Madrid, 1973, pàginas 9-1l.

[32] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que passa, n. 114; Homilia "Crist present en els cristians", Colec. Norai n.° 14, Ed. Palabra, 3ª ed., Madrid, 1970, pp. 49-50.

[33] Cfr. Camí, n. 236.

[34] Camí, n. 237.

[35] Camí, n. 246.

[36] Camí, n. 238.

[37] Camí, n. 240.

62 [38] J. MARAGALL, Elogio de la palabra, Obras completas, Barcelona, 1960, t. II, p 44.

[39] CONCILIO VATICANO. Const. past. Gaudium et Spes, número 10.

[40] SANT GREGORIO, Reg. past., Obras completas, Madrid, 1958, pp. 174-175.

[41] CONCILIO VATICANO II, Const. past. Gaudium et Spes, número 41.

[42] J. M. PEROSANTZ, 0. C., p. 58.

[43] J. PIEPER, O. C., p. 70.

[44] Conversacions amb Mons . Escrivà de Balaguer, número 111.

[45] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 164: Homilia "El Cor de Crist, pau de els cristians", Colec. Norai, n.º 43, Ed. Palabra, Madrid, 1973. pp. 2421.

[46] SANT AGUSTÍN, De civitate Dei, 14, 9.

[47] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa., n. 5; Homilia "Vocación cristiana", Colec. Norai, n.° 27, Ed. Palabra, 3.ª ed., Madrid, 1973, pp. 22-23.

[48] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "Perquè veuran a Déu", 12-III-1954, en Quaderns M. C. n. 4, p. 15.

[49] PAU VI, Encíclica Sacerdotalis coelibatus, 73.

[50] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia "El tracte amb Déu", 5-IV-1964, l. c., p.

29.

[51] Cfr. Camí, nn. 813-830.

[52] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 77; Homilia "La lluita interior", Colec. Norai, n.° 31, Ed. Palabra, 2.° ed., Madrid, 1973, pp. 26-27.

[53] B. BAUR, La confessió freqüent, Barcelona, 1974, pàgina 105.

[54] CASIANO, Collat 6, [55] (Dz 880, 693).

[56] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que passa. n. 91; Homilia "La Eucaristía, el misterio de fe i de amor", Colección Norai, n.º 22, Ed. Palabra, 2.ª ed., Madrid, 1972, pàginas 35-36.

[57] Ibídem, n. 92.

[58] Camí, n. 541.

[59] Camí, n. 531.

[60] J. PIEPER, O. C., p. 208.

[61] C. J. PINTO DE OLIVEUREA, VEU "Temprança", en GER, t. 22, p. 175.

[62] J. PIEPER, O. C., p. 28.

[63] PAU VI, Alocución, 8-IV-1966.

[64] Ibídem.

[65] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 176; Homilia "La Verge Santa, causa de nostra alegria", Colección Norai, n.° 25, Ed. Palabra, 4.ª ed., Madrid, 1972, pp. 35-36.

[66] Camí, n. 204.

[67] SANT JUAN CRISÓSTOMO, De sacerd. 3, 13.

[68] SANT AGUSTÍN, Serm. 11, 6 [69] Camí, n. 196.

[70] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Carta, 24-III-1930, en GER, t. 16, p. 336.

[71] A. DEL PORTILLO, Discurso citado.

[72] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 6; Homilia "Vocación cristiana", Colec. Norai, n.° 27, Ed. Palabra, 3.ª ed., Madrid, 1973, pp. 24-25.

[73] J. LECLERQ, Diàlogo del home i Déu, pp. 143-145.

[74] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 60; Homilia "La Conversió de els fills de Déu", Colec. Norai, n.° 6, Ed. Palabra, 3.ª ed., Madrid, 1969, pp. 27-28.

63 [75] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n. 76; Homilia "La lluita interior", Colec. Norai, n.° 31, Ed. Palabra, 2.ª ed., Madrid, 1973, p. 25.

[76] Camí, n. 758.

[77] SANT AGUSTÍN, In Epist, 72.

[78] SANT JUAN CRISÓSTOMO, In Math: hom. 25, 4.

[79] Ibídem.

[80] SANT BERNARDO, In Dom. VI. post pent., 25, 4.

[81] Camí, n. 268.

[82] SANT BERNARDO, In Ps. 50, 4, I. [83] S. CANALS, Ascética meditada, Madrid 1976, 12.º ed., pàginas 130-131.

[84] Cfr. Camí, n. 375.

[85] Camí, n. 283 [86] SANTTO TOMÉS, Suma Teológica„ 2-2, q. 35, a. 4 ad 2; De Mato, q. 11 a. 4.

[87] SANT GREGORIO MAGNO; Regulae pastoralis liber.

[88] Cfr. PRÜMER, Manuale Theologiae Moralis, 15 ed. Friburgo, 1961, n. 435.

[89] J. ESCRVÀ DE BALAGUER, Homilia, La esperanza del Cristià, 8-IV-1968, en Quaderns M. C., n.° 5, p. 17.

[90] Ibídem, p. 36.

[91] Ibídem, p. 22 [92] A. Gª DORRONSORO Déu i la gent, Madrid, 1973, p. 103 [93] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 88; Homilia, "La Eucaristía, el misterio de fe i de amor", Colección Norai, n.° 22, Ed. Palabra, 2ª ed., Madrid, 1972, p. 26.

[94] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia, La esperanza del cristià, p. 26.

[95] Ibícem, p. 26-27.

[96] Cap. 13 i 14.

[97] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, l. C., p. 14.

[98] J. PIEPER, Las virtudes fundamentales, Madrid, 1976, pàgina 54.

[99] SANTTO TOMÉS, Suma Teológica, 2-2, q. 129 e.

[100] J. PIEPER, O. C., p. 278.

[101] SANTTO TOMÉS, Suma Teológica, 2-2, q. 171, a. 2.

[102] SANTTO TOMÉS, Suma Teológica, 2-2, q. 177, 1.

[103] Cfr. 1 Cor 3, 7.

[104] SANTTO TOMAS, De Malo, 11, 4.

[105] J. PIEPER, O. C., p. 396 [106] J. M. PEROSANTZ, o. C., p. 59.

[107] (Moralia, 6, 22) [108] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 67-68; Homilia "El respeto cristià a la persona i a su libertad", Colección Norai, n.° 26, Ed. Palabra, 2ª ed., Madrid, 1972, pàginas 12-13.

[109] Cfr. SANTTO TOMAS, Suma Teológica, 2-2, q. 34, a 6; q. 158, a. 7 ad 2.

[110] S. CANALS, o. C., p. 119.

[111] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.º 76; Homilia "Lalluitainterior", Colec. Norai, n.° 31, Ed. Palabra, 2.ª ed., Madrid, 1973, pp. 22-23.

[112] Camí, n. 329.

[113] Camí, n. 386.

[114] A. ROIO MARÍN, Teología moral, I, Madrid, 1973, p. 198.

[115] Ibídem, p. 199.

[116] Camí, n. 330.

[117] CONCILIO DE TRENTO, ses. VI, c. 23

64 [118] SANT AGUSTÍN, Serm. 56, 12.

[119] A. G.ª DORRONSORO, Temps per creure, p. 136.

[120] SANT AGUSTÍN, De corre p. et. prat., 9, 24.

[121] G. CHEVROT, Simón Pere, 2.' ed., Madrid, 1958, pàginas 275-276.

[122] SANT AGUSTÍN, Serm. 295, 3.

[123] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia El tracte amb Déu. 5-IV-,1964, 1. c., pp.

26-28.

[124] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.º 93; Homilia, "La Eucaristía, el misterio de fe i de amor", Colección Norai, n.° 22, Ed. Palabra, 2ª ed., Madrid, 1972, pp. 40-41.

[125] Cfr. Camí, n. 88.

[126] SANT AGUSTÍN, Epist. ac Parthos 1, 6.

[127] B. BAUR, La confessió freqüent, Barcelona, 1974, pàginas 106-107.

[128] Cfr. SANTTO TOMÉS, Suppl. 9, 4.

[129] SANT AGUSTÍN, Serm. 16, 7 [130] A. REI, El Sacramento de la penitència, Ed. Palabra, segunda edición, Madrid, 1977, p. 137.

[131] B. BAUR, o. c., pp. 76-77.

[132] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 34; Homilia "En la Epifanía del Senyor", Colec. Norai, n.° 24, Ediciones Palabra, 4.ª ed.

[133] A. G.ª DORRONSORO, Temps per creer, Madrid.

[134] D. GARRIGOU-LAGRANGE, Les tres edades De la vida interior, Ed. Palabra, vol. I, 2.ª d., p. 297.

[135] SANT AGUSTÍN, Serm. 112.

[136] Cfr. Camí, n. 59.

[137] Cfr. Camí, n. 791.

[138] Camí, n. 961.

[139] SANT JUAN CRISÓSTOMO, In Matth. hon. 46, 3.

[140] TERTULIANO, Apol. 37.

[141] Cfr. Camí, n. 586.

[142] PERE RODRIGUEZ, o. C., p. 142.

[143] J. ESCRIVÀ E BALAGUER, Homilia Per que tots se salven, Colec. Norai, n.° 36, Ed. Palabra, 3.. ed., Madrid 1973, p. 11 [144] SANT GREGORIO MAGNO, Regulae pastoralis liber, 3, 34.

[145] J. ESCRIVÀ E BALAGUER, Homilia Vida de fe, Colec. Norai, nª 33, Ed. Palabra, 3.ª ed., Madrid 1973, p. 16.

[146] SANT JERÓNIMO, Epist. 22, 40.

[147] SANT AGUSTIN, De bono vitae, 21, 26.

[148] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia Per que tots se salven, Colec. Morai, n° 36, Ed. Palabra, 3.ª ed., Madrid, 1973, pp. 19-22.

[149] Camí, n. 492.

[150] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 149; Homilia "Per Maria cap Jesús", Colec. Norai, n.° 44, Ed. Palabra, Madrid, 1973, pp. 52-53.

[151] J. ESCRIVA DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 172; Homilia "La Verge Santa, causa de nostra alegria", Colección Norai, n.° 25, Ed. Palabra, 4.* ed., Madrid, 1972, p. 13.

[152] J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Es Crist que pasa, n.° 172; Homilia "Per Maria cap Jesús". Colec. Norai, n.° 44, Ed. Palabra, Madrid, 1977, pp. 21-27.

[153] SANT BERNARDO, De aquacd. serm. 6.

65