span.SPELLE {msosple:yes;}
Últim capítol de Chevrot-“Evangeli al aire lliure” Els testimonis del diví ressuscitat predicaren l’aconteixement per tot el món, acceptant alegrement la pobresa, les fatigues, la persecució i finalment la mort per atestiguar la seva veritat. Aquest fet, que havia trastornat la seva vida, canviava, en efecte, les condicions de existència de la humanitat. Les conseqüències no son menys meravelloses que el fet mateix: tots els homes regenerats por Crist ressuscitaran com Ell. Per Ell i en Ell participaran eternament de la vida de Déu. La festa de Pasqua és la major de totes les solemnitats, perquè la resurrecció de Jesús és sens dubte la prova suprema de la seva divinitat, però també perquè, estant la nostra sort unida a la seva, la victòria de Pasqua és també la nostra: ens porta la certesa del nostre destí diví. Nostre Senyor havia proclamat aquesta solidaritat en un dels últims dies que precediren a la passió. No va poder fer-ho sinó en termes velats, amb auxili d’una comparació, el vertader significat del qual havia escapat llavors als seus deixebles. Més tard descobriren son vertader sentit. No havien oblidat no obstant, el to especialment greu amb que el seu Mestre havia fet aquesta declaració: «Ha arribat l’hora — havia dit — en que el Fill del home serà glorificat. En veritat, en veritat us dic, que, si el gra de blat que cau a terra, no mor, queda sol: però si mor, dóna molt fruit.» Tal és la llei de la naturalesa. El gra de blat conté un germen de vida nova, però romandrà indefinidament estèril, si no mor. El blat tancat en les tombes egipcianes va ser trobat intacte després de tres mil anys, intacte i encara capaç de germinar. Cal que el gra de blat sigui enterrat, que es descompongui, que mori: llavors, de la seva mort sorgeix una vida nova i més abundant. El Salvador anunciava amb aquestes paràboles que la seva mort era la condició necessària per a la seva glòria i resurrecció. Observeu al mateix temps que no solament a Ell. Parlant en propietat, per a tornar al Pare li bastava desaparèixer de sobte. Però el mateix que el gra que es podreix en el sol no solsament produeix un altre gra, sinó que de aquell neix una espiga plena de grans semblants a ell, així Jesús no consent entrar sol al cel, sinó amb la humanitat redimida. Per això ha de morir. Pues si no mor, queda sol, Si no mor, serà l’únic home en qui hagi residit la divinitat. La condició dels altres homes seguirà sent tan miserable com anteriorment. Res haurà canviat; la humanitat no haurà estat rescatada, ni salvada. La seva mort, en canvi, donarà vida a una multitud d’ homes nous, més nombrosos que els nous grans de la espiga: milions d’homes rebran la seva vida divina, la vida eterna. Per això Nostre Senyor ha volgut passar per la mort. Son sacrifici era el principal objecte de la seva missió. «Ningú pot treure’m la vida- dirà -, la dono per pròpia voluntat. Tinc el deure de donar-la, tinc el poder de rebre-la» (Ioh 10, 18). ¡Quant segur està de si mateix para expressar-se de aquesta manera! Ningú abans que Ell havia tingut la audàcia de proferir tals paraules. La mort no era per als humans sinó un motiu de tristesa, és encara l’únic adversari que ni el geni ni el poder del home ha pogut vèncer. Tots procuren escapar d’ ella, però no ho aconsegueixen, doncs això els reuneix a tots per a lligar-los a las mandíbules d’un torn despietat. Únicament el Fill de Déu podia vèncer la mort i arrancar-nos de les seves urpes. Però la mort no hauria estat vençuda si Jesús solsament la hagués esquivat. Va tenir que afrontar-la en un terrible cos a cos, en el que ella semblà al principi poder més que la seva víctima. El autor de la vida no es més que un cadàver que mans compassives han dipositat en un sepulcre segellat i vigilat. Jesús ha mort. Els deixebles ploren al Mestre que tan apassionadament han estimat. La seva fe està trencada.