Combregar Jo no soc digne, no, de contemplar-te, de tancar-te en mon pit, maldestre casa de l’abominació, llotja del crim. Just avui, escombrada i amb catifa. Més ja el miracle se’m consuma; i prenc, combrego el Pa de la divina gràcia. No soc digne: no era digne, però ara, un temple soc. S’il·luminen mes voltes i tremolant estic. Això que vola al meu bosc és un ocell de llum, es una fletxa amb ales desclavada d’una santa creu. S’està clavant a la meva fusta i m’ embriaga de la seva olor. Ja, encara que es dissolgui en brises, em quedarà, tot llum, el resplendor. Resta, foc, amb mi. Espera un instant, i així. Transparentaràs mos ossos. No et separis de mi. Dintre de mi, jo et guardo, Certitud!, Com el most en agràs, guarda el raïm. Et sento navegant dins de mes venes, com la mare mar sent els vaixells. Dintre de mi, fora de mi, impregnant-me, com l’abella: brunzits i mels, com la llum al foc, com el suau color, al reflectir del vidre. cantar et sento, vora de la llengua, i florir, amb silenci de martiris. Dolç i concret estàs en mi, tancat. El que ignoren els homes, Bé ho saben els ocells,
ho arrissen i ho refilen, flors l’aroma donen, per els tebis horts, estels ho constel·len, i ho tatxonen tot, espurnejant aspectes, ho telegrafien. fúlgids hi volen els àngels d’amor, i amb puresa, remorosos ho vetllen amant, Tendre i precís estàs, manso, sens pressa, dolç i concret: ets el meu Secret! Les meves tèrboles veritats, que valen davant d’una sola?, Nítid Sacrament! En Tu i per Tu, jo espero i crec, i estimo, en Tu i per Tu: “Pa meu!, Misteri meu!”.
Gerard Didac