Costa i Llobera-El pi de Formentor (mallorquí)

El pi de Formentor Mon cor estima un arbre Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les turmentes que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada i li donà per tron l'esquerpa serralada, per font, la immensa mar.

Quan, lluny damunt les ones reneix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam (hem captivat); el crit sublim escolta de l'àliga marina, O, del voltor que passa, sent l'ala gegantina remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla (corbar-se) per les roques sa poderosa arrel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de los amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.(deleite) Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, Llavors, ell riu i canta més fort que les onades i vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... o vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta!

Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre en els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

SUM VERMIS SOC UN CUC Vegeu-me aquí, Senyor, á les vostres plantes, despullat de tot bé, malalt i pobre, de mon no-res perdut dintre l’abisme.

Cuc de la terra vil, per una estona he vingut a la cendra á arrossegar-me.

Fou mon braçol un gra de polsinera, i un altre gra serà lo meu sepulcre.

Voldria ser quelcom per oferir-vos, però Vos em voleu petit i inútil, de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi el que us plagui, fulla seca de les que el vent se’n porta, o gota d’aigua de les que el sol sobre l’herba eixuga, ó, si ho voleu, baboia del escarni.

Soc un no-res, més mon no-res és vostre; vostre és, Senyor, i us ama i us estima.

Feu de mi el que us plagui; no soc digne d’anar als vostres peus; com arbre estèril de soca i arrel, tireu-me de la terra; marfoneu-me, atuïu-me, anihileu-me.

Veniu á mi, congoixes del màrtir, veniu, oh Creus, mon or y ma fortuna, orneu mon front, engaloneu mos braços.

Veniu, llorers i palmes del Calvari, Si em son aspres avui, abans del gaire a vostre ombriu em serà dolç asseurem.

Espina del dolor, vine á punir-me, cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria; calúmnia, al meu voltant tos llots apila, misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera A on tots los qui passen em trepitgin; vull ser llançat com una escombraria del palau al carrer, de la més alta cima a la afrau, i de la afrau al còrrec.

Escombreu mes petjades en l’altura; ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor, serà l’oprobi lo meu orgull, les penes, ma delícia.

Des de avui colliré els vilipendis y llengotegis com perles y topazis per la corona que en lo cel espero.

Mira aquest cos insuportable, mira; cansat estic de tan feixuga càrrega; devora lo fossar, torna á la cendra de on ha sortit, vermis et non homo.

Jo no soc pas la industriosa eruga que entre el fullam de la morera fila de finíssima seda lo sudari.

Jo me filo del cànem de mes penes; més , dintre aqueixa fosca sepultura, tornat com vos, Jesús, de mort á vida, jo hi trobaré unes ales de crisàlide per volar-me’n amb Vos a vostra glòria.

********** He trobat qui estimo.

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra; brolleu, himnes d’amor.

Com cantaria els núvols de la terra, si tinc un cel al cor?

Jesús hi pren posada cada dia, li parla cada nit, i no hi batrà ses ales d’alegria l’ocell d’amor ferit?

Sos braços amorosos em sostenen, dintre sos ulls m’hi veig, i místiques paraules van i venen en celestial festeig.

Barregen nostres cors sa dolça flaire, com flors d’arbre gentil bressades a petons pel mateix aire, l’aire de maig i abril.

Ja l’he trobat, Aquell que tant volia, ja el tinc lligat i pres;

Ell amb mi s’estarà de nit i dia, jo amb Ell per sempre més.

Se’m fonen a sos braços les entranyes, com neu al raig de sol quan, caient son vel d’or a les muntanyes, aixeca al cel el vol.

Jesús, Jesús, oh sol de m’alegria, si el món us conegués, com gira-sol amant us voltaria, de vostres ulls suspés.

Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes, mirall del meu encís, sien sempre eixos braços mes cadenes, eix cor, mon paradís.

Qui beu en vostre pit mai s’assedega, Jesús sempre estimat; oh, quan serà que jo torrents hi bega per una eternitat!

Oh hermosura del cel!, des que us he vista, no trobo res hermós;

ja alegre em semblarà la terra trista, Jesús, si hi visc amb Vós.

Deixeu-me, Serafins, les vostres ales per fer-li de dosser; deixa’m l’aroma que als matins exhales, oh flor del taronger.

Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo, la dolça llengua d’or; verges i flors del camp, per encensar-lo, deixeu-me vostre cor. Àngels que al món baixeu, com voladúries d’abelles al roser, endolciu vostra música i cantúries perquè hi estigui a plaer!