-LA ESPERANÇA CRISTIANA (Dr Canals) Entre les virtuts que deixen més profunda empremta en el ànim humà, que de manera més manifest influeixen sobre la vida i el obrar dels homes, està la virtut cristiana, teologal, de la esperança. Un mateix home, en efecte, segons visqui sota el hàlit de la esperança o s’ajegui sota el pes de la desesperació, se ens presenta –i és de veritat– como un gegant o como un pigmeu. En la nostra convivència i el nostre tracte amb els homes som cada dia testimonis –no sense sorpresa ni pena– de aquestes sorprenents transformacions; doncs potser més que cap altre el nostre segle pateix de la carència de aquesta virtut. ¡Quantes filosofies, quants actitud, quants estats anímics de els homes del nostre temps enfonsen les seves arrels en ànimes sense esperança, que es lluiten entre la angúnia i la por, una angúnia que no es pot deslligar, una por que res pot allunyar! La veritat, és que el home no pot viure sense esperança. La esperança és la crida del Creador, principi i fi de la nostra vida, al qual cap criatura humana pot escapar; és la veu del Redemptor que desitja ardentment la salvació de tots els homes (que vol que tots els homes es salvin): ningú pot , sense perdre la pau del ànima, negar-se a escoltarla; és la profunda nostàlgia de Déu, que Ell mateix ha deixat en nosaltres –com un do meravellós– després de haver realitzat, per a cada un de nosaltres, aquelles inefables "obres de les seves mans" que, en el llenguatge de els teòlegs, és diu Creació, Elevació, i Redempció. Aquesta profunda nostàlgia del cor humà, pocs han sabut expressar-la a través dels segles cristians amb aquell persuasiu to de coneixement adquirit, amb aquells commoguts accents de experiència soferta amb els que la expressà Sant Agustí. Escriptor de elevada intuïció i de profunds estats de ànim, va saber definir en un crit del seu gran esperit tota la condició del home, transeünt per aquesta terra:”ens vas fer, ¡oh Senyor!, per a Tu,i el nostre cor estarà inquiet fins que descansi en Tu” Detinguem-nos per un instant sobre aquesta frase per a tractar de fer llum sobre nostre pesar i donar-nos una raó de la nostra ansietat. La nostàlgia serà sempre la nostra companya de viatge, la amiga de les hores alegres i tristes de la nostra jornada terrenal. No obstant, pot –i deu– ser alleugerida, i tal és la comesa de la virtut de la esperança. En la segona part de la frase agustiniana s’obra, en efecte, como un respirador: "...donec requiescat in Te". Si aquest respirador es tanqués, la inquietud i la nostàlgia es tornarien desesperació i angúnia.
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.