Espanya i ocàs Tantes dolces alegries, Amb tants màgics somnis, ¿On han anat? Tan alegres fantasies, Delits tan afalagadors, ¿Que se’n han fet? Fugiren con ma il·lusió Per a mai més tornar, I passaren, I només al meu cor Records, plany i pesar hi deixaren. ¡Ah llumener! tu has perdut També el teu pur fulgor, I has plorat; També com jo, vas patir, Y el cru arpó del dolor ¡Tu, l’has provat. ¡Infeliç! ¿perquè he tornat Dels meus somnis de ventura Per trobar Dol i tenebres per tu, I llàgrimes d’amargura per eixugar? Però tu amb mi plores, Que ets l’àngel caigut Del dolor, I pietat plorant implores, I ara recordes el teu perdut Resplendor. Llumener, si el meu enfonsament Sents i sofreixes com jo, ¡Ai! ajuntem
Les nostres queixes, el nostre plany: Doncs la nostra glòria passà, Junts plorem. Però la teva llum miro avui, casi apagada, I el vague patiment mon pit el sent; Que està l’anima de patir cansada, Seca ja de les llàgrimes la font. ¡Qui sap!. Potser tu recordaràs un altre cop, ton passat resplendor, El teu ocàs potser t’anunciarà Un Orient més pur que el del sol. A mi en canvi, sols penes i amargura em queden en la vall d’aquesta vida; Com un somni passà la infància pura, S’agosta ja ma joventut florida. Astre sigues del teu amor i candidesa Per el que llum et presti en sa il·lusió, Y ornat el pervenir de blanques flors, Senti bategar son cor d’amor. Jo, indiferent seguiré el camí A mercè dels vents i de la mar, Y entregat en els braços del destí, No m’importarà salvar-me o naufragar.