EXAMEN DE CONCIÈNCIA En la silenciosa hora del examen de consciència m’agrada molt meditar i viure aquestes paraules de la seqüència de la Missa de Difunts:. Serà llegit el llibre escrit que ho conté tot. En el moment de la nostra trobada amb Jesús passaran ràpidament davant els nostres ulls la pàgines del llibre de la nostra vida, en el qual estarà escrit tot el que varem fer durant els nostres dies terrenals. I així, per a no tenir sorpreses en el últim moment, a mi m’agrada molt, collir amb les meves pròpies mans aquest llibre que, mentre visc, vaig, vulgui o no, escrivint. M’agrada collir-lo, obrirlo i posar-lo davant els ulls de mi ànima. ¡Que fàcil i que útil es això en el moment de la oració, en el moment de examinar la pròpia consciència! Acostumo llavors a pensar que cada dia de la meva vida es una pàgina de aquest llibre; i quan començo a viure una jornada em trobo davant un full de paper en blanc. I a vegades recorro veloçment totes els fulls escrits i deixo volar també les pàgines blanques, aquestes sobre les quals res he escrit encara, perquè encara no ha arribat el moment i sempre, misteriosament, se em queden algunes entre els dits de les mans, aquestes mateixes que no sé si arribaré a escriure, perquè no sé quan em posarà el Senyor per últim cop aquest llibre davant els ulls. Desitjo, perquè sincerament vull tota la pàgina que Ell vol. Esperança, perquè amb la gràcia de Déu, confio en fer tot el que desitjo. I aquestes pàgines blanques que comencem a gargotejar cada dia, a mi m’agrada encapçalar-les amb una sola paraula: Serviam!, ¡serviré!, que es un desig i una esperança. Després de aquest començament –desig i esperança–, vull traçar paraules i frases, composar paràgrafs i omplir el full amb una escriptura clara i nítida la qual no és més que el treball, la oració, l’apostolat; és a dir, tota la activitat de la meva jornada. M‘agraden molt els punts i més encara els punts i apart, amb els quals em sembla que cada cop torno a començar a escriure: són com esbossos de gests mitjançant els quals rectifico la meva intenció i dic al Senyor que torno a començar –nunc coepi!–, que torno a començar amb la voluntat recta de servir-lo i de dedicar-li la meva vida, moment per moment, minut per minut. Procuro atendre molt a la puntuació, que és el exercici de la presència de Déu. aquestes pauses, que són com comes, o com punts i comes, o com dos punts, quan són més llargues, representen el silenci del ànima i les jaculatòries amb les quals m’esforço en donar
significat i sentit sobrenatural a tot el que escric Poso també molta atenció en els accents, que son les petites mortificacions per mig de les quals la meva vida i el meu treball adquireixen un significat vertaderament cristià. Una paraula no accentuada es una ocasió en la que no vaig saber viure cristianament la mortificació que el Senyor me enviava, la que Ell m’havia preparat amb amor, la que Ell desitjava que jo trobés i que abracés amb gust. Però em consolo i em tranquil·litzo aviat pensant que soc un nen petit, que encara no sap escriure i que té necessitat de una pauta per a no torçar-se i d’un mestre que em porti de la ma per a que no escrigui tonteries –¡que bon Mestre és Déu nostre Senyor!. ¡Quina immensa paciència té amb mi! M’esforço per a què no hi hagi ratllades, equivocacions o taques de tinta, ni espais en blanc, però...¡quantes n’hi ha! Son les infidelitats, les imperfeccions, els pecats...i les omissions. Em dol molt veure que no hi ha gairebé cap pàgina on no hi hagi deixat empremta la meva brutalitat i la meva falta d’habilitat. Altres vegades em diverteixo, al repassar les primeres pàgines de aquest llibre, gargotejades quan no sabia fer més que palots; i les que segueixen, en les que no hi ha més que lletres, grans i deformes, traçades amb ma poc segura: i aquestes altres en les que hi ha ja paraules i frases; i les més recents que donen refugi línea darrera línea, a una nodrida escriptura. Voldria, Senyor, aprendre a escriure aquest llibre; aprendre a deixar-me guiar la ma per la teva ma divina, per a complir d’aquesta manera en tot moment la teva voluntat. I sentiràs, com el sento jo ara, l’anhel de escriure un càntic de amor a Déu –cantate Dominum canticum novum–, canteu al Senyor un nou càntic, un càntic que serà vertaderament nou cada dia, perquè l’escriuràs amb el sentiment viu de la teva vocació, de la teva vida de fill de Déu, que es renovarà cada dia, heus ací que faig noves totes les coses . Et donarà un gran coneixement de tu mateix, i del teu caràcter i de la teva vida. T’ensenyarà a estimar a Déu i a concretar en propòsits clars i eficaços, el desig de aprofitar bé els teus dies. Em dol, o em consola, aquest joc del llibre. ¿Vols, que aprenguem a entretenir-nos cada dia, sincerament, amb profunditat i perseverança, en aquest joc que és tan grat a nostre Senyor? Es l’exercici del examen de consciència. Voldria omplir cada una de aquestes pàgines amb expressions
plenes d’afecte i de amor sincer, o, al menys, quan no hagi sabut escriure el que devia, amb manifestacions de contrició serenes i sinceres. Agafa en les teves mans el llibre de la teva vida i passa cada dia les seves pàgines, per a que no te sorprengui la seva lectura el dia del judici particular i no hagis d’avergonyir-te de la seva publicació el dia del judici universal.