EN LA ASCENSIÓN * ¿I deixes, Pastor sant, ta grei en eixa vall fonda, oscuro, amb soledat i plors; i tu, trencant el pur aire, te’n vas al immortal segur? Els abans ben hadados i els ara tristes i afligits, a tes pits criats, de tu desposseïts, ¿cap on dirigiran ja els seus sentits? ¿Que miraran sos ulls que han vist de ton rostre la bellesa, que no els sigui enojos? Qui sentí ta dolcesa, ¿que no tindrà per sord i desventura? A aquesta mar torbada, ¿qui li posarà ja algun fre? ¿Quin concert al vent feroç, aïrat, estant tu encobert? ¿Quin nord guiarà la nau al port? ¡Ai! Núvol envejós
A més d’aquest breu goig, ¿que et queixes? ¿On voles tan de pressa? ¡Quant rica tu te’n vas! ¡Quant pobres i quant cecs, ¡ai!, ens deixes! Tu portes el tresor que solament a la nostra vida enriquia, que desterrava el plor, que ens resplendia mil cops més que el pur i clar dia. ¿Quin llaç de diamant, ¡ai, ànima!, et frena i encadena a no seguir ton amant? ¡Ai! Trenca i surt de pena, Col·loca’t ja lliure en llum serena. ¿Que tems la sortida? ¿Podrà el terrer amor més que la absència del teu voler i vida? Sens cos no es violència viure; ho és més sens Crist, i sa presència.
Dolç Senyor i amic, dolç pare y germà, dolç espòs, darrera teu segueixo: tan si és lloc ben tenebrós com posat en lloc clar i gloriós. FRAY LUIS DE LEÓN