LA DRACMA PERDUDA
Els proposà aquesta paràbola, dient: ¿Qui hi haurà entre vosaltres que, tenint cent ovelles i havent-ne perdut una d’elles, no deixa las noranta-nou en el desert i se’n va en busca de la perduda fins que la troba? I un cop trobada, la posa alegre sobre les seves espatlles i torna a casa, convoca als amics i veïns, dient lis: Alegreu vos amb mi, perquè he trobat la meva ovella perduda. Jo us dic que en el cel serà major l’alegria per un pecador que faci penitència que por noranta-nou justos que no necessiten penitència. ¿O quina dona que tingui deu dracmes, si en perd una, no encén la llum, escombra la casa i busca cuidadosament fins trobar-la? I un cop trobada convoca a les amigues i veïnes, dient: Alegreu vos amb mi, perquè he trobat la dracma que havia perdut. Tal os dic que serà l’alegria entre els àngels de Déu, per un pecador que faci penitència. La incansable paciència de Déu Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que havia perdut. La paràbola de la dracma perduda, si sabem escoltar-la amb atenció, ens ensenya la incansable paciència amb que el amor de Déu busca a cada un de aquells a qui es digna fer fills seus. Tots sentim cóm la emoció s’apodera de nosaltres cada cop que rellegim les dues primeres paràboles de la misericòrdia, que sant Lluc ha col·locat com introducció al relat meravellós del fill pròdig. L’alegria del Bon Pastor que troba la seva ovella perduda ens recorda, potser, tal període de indiferència o de pecat del que el Senyor ens va treure per a reconciliar-nos amb Ell. ara, de tornada a la pleta, pensem en aquells que encara estan lluny d’ell i resem per a la conversió dels pobres pecadors que el diable ha fet descarrilar, com la moneda de la segona paràbola; després... tornem al ordinari de la Missa: —Credo in unum Deum...—, como si la lectura evangèlica no ens plantegés a nosaltres cap problema ¿Podeu pensar que la Església hauria llegir aquestes dues paràboles a cristians provats, a cristians reunits per a la Missa dominical, la major part dels quals s’acostarà d’aquí uns moments a la Sagrada Taula, si aquestes paràboles no continguessin per a nosaltres, per a vosaltres, una lliçó que és sempre actual? ¿I podeu pensar que nostre Senyor no hauria fet més que repetir dos vegades la mateixa ensenyança en dues paràboles de factura simètrica? ¿No és més probable que cada una tingui una significació particular? La ambientació de cada una de elles és, en efecte, molt diferent. La ovella número cent s’havia extraviat lluny del ramat, en una regió deserta; corria el perill de estimbar-se per un precipici o de ser devorada per els llops. La seva situació era tràgica i el Bon Pastor la ha realment arrancat a una mort certa. La segona paràbola ens porta a una modesta casa de Galilea. El perjudici es menys greu. Una dona del poble s’adona de que ha perdut una dracma. En tenia deu, les compta i no en troba sinó nou. La dracma que li falta podria molt bé ser el preu de una jornada de treball; o potser aquesta moneda s’havia desprès d’un collar de monedetes, que la dona havia rebut com regal el dia de seva boda i la joia ha quedat descabalada o bé, al obrir el moneder per a pagar unes compres que acabava de fer, una moneda se li ha caigut de les mans. En qualsevol cas, el fet es que ha sortit rodant i s’ha ficat sota d’algun moble. La veritat és que no es tracta de res greu; segurament la trobarà un dia o altre... no cal posar-ho tot potes en l’aire, doncs s’ha perdut a l’ interior de la casa. Cert, no s¡ha perdut en realitat, però la dona la necessita immediatament. De moment aquesta moneda li falta.