TOYNBE.-La música dels Ainur .- (català)

La música dels Ainur (Silmarilion) Al principi estava Eru, l’únic, que a Arda era anomenat Ilúvatar, i primer va fer als Ainur, els sagrats, que eren plançons del seu pensament, i van estar amb ell abans que es fes cap altre cosa. Ilúvatar els parlà i proposà temes de música; i varen cantar davant d’ell i es va sentir complagut.

Però durant molt temps, cadascú cantava sol, o juntament amb uns pocs, mentre la resta escoltava; perquè cada un només entenia aquella part de la ment de Ilúvatar de la que ell mateix provenia, i eren molt lents en comprendre el cant dels seus germans. Però cada cop que escoltaven, aconseguien una comprensió més profunda, i creixien en unisonança i harmonia.

Succeí que Ilúvatar convocà a tots els Ainur, i els comunicà un tema poderós, descobrint per a ells coses encara més grans i meravelloses que les revelades fins llavors, i la glòria del principi i l’esplendor del final van astorar als Ainur, de tal manera que s’inclinaren davant d’Ilúvatar i van guardar silenci.

Llavors Ilúvatar els digué: Del tema que us he comunicat, vull ara que feu junts i en harmonia, una Gran Música. I com us he inflamat amb la Flama Immortal, mostrareu els vostres poders en com adorneu aquest mateix tema, cada un amb els seus propis pensaments i recursos, si es del seu gust. Però jo seuré i escoltaré, i serà del meu grat que mitjançant vosaltres una gran bellesa desperti en cançó.

Llavors les veus dels Ainur, com d’arpes i com de cors incomptables que canten en paraules, van començar a convertir el tema d’Ilúvatar en una Gran Música, i es va elevar un só d’innumerables melodies alternades, entreteixides en una harmonia que arnava més enllà de l’oïda fins les profunditats i les altures, sobreeixint els espais i la morada d’Ilúvatar; i a la fi la música i l’eco de la música, es van desbordar bolcant-se en el Buit, i ja no hi va haver Buit. Mai des de llavors, varen els Ainur fer una música com aquesta, encara que s’ha dit que els cors dels Ainur i Fills d’Ilúvatar faran davant d’ell una música encara més gran, després de la fi dels dies. Llavors els temes d’Ilúvatar es tocaran correctament i tindran Ser en el moment en que apareguin, doncs tots entendran aleshores plenament la intenció del Únic per a cada una de les parts, i coneixeran la intenció de les altres, i Ilúvatar posarà en els seus pensaments un foc secret.

Però ara escoltava assegut, i per una llarga estona li va semblar bé, perquè no hi havia faltes a la música. Però a mida que el tema prosperava, va néixer en el cor de Melkor un desig; entreteixir assumptes de la seva pròpia imaginació, que no acordaven amb el tema d’Ilúvatar, perquè intentava així fer créixer el poder i la glòria de la part que se li havia assignat. A Melkor entre els Ainur, li havien sigut donats grans dons de coneixement i poder i tenia part en els dons dels seus germans. Sovint havia anat sol als llocs

buits en busca de la Flama Immortal, perquè era gran el desig que en ell bullia de donar Ser a les coses pròpies, i li semblava que en Ilúvatar no s’ocupava del Buit, la qual nuesa l’impacientava.

Tanmateix, no va trobar el foc, perquè el foc estava amb Ilúvatar.

Però en trobar-se sol, havia començat a tenir pensaments propis, diferents de els dels seus germans.

Melkor entrecreuà alguns d’aquests pensaments en la música, i immediatament es va alçar una discordança en torn, i molts dels que estaven a prop es varen descoratjar, se els va confondre el pensament, i la música va vacil·lar. Però alguns van començar a concertar la seva música amb la de Melkor més que amb la que des del principi havien tingut. Llavors la discordança es va estendre encara més i les melodies escoltades abans varen naufragar en un mar de só turbulent. Però Ilúvatar seguia assegut i escoltava fins que va semblar que al voltant del tron havia esclatat una tempesta furiosa, com d’aigües fosques que batallaven entre sí amb una còlera infinita que mai seria apaivagada.

Llavors Ilúvatar es posà dret i els Ainur van veure que somreia; va aixecar la mà esquerra i va néixer un nou tema en mig de la tempesta, semblant i al mateix temps diferent del anterior, que cobrà forces i tenia una nova bellesa. Però la discordança de Melkor es va elevar rugint i va lluitar amb ell, i un cop més hi va haver guerra de sons més violenta que abans, fins que molts dels Ainur es desanimaren i no van cantar més, i Melkor va predominar.

Altre cop s’incorporà Ilúvatar i els Ainur van veure que estava seriós, i Ilúvatar va aixecar la mà dreta i un tercer tema va brollar de la confusió, que era diferent dels altres. Perquè al principi semblava dolç i suau, un senzill murmuri de sons lleus en delicades melodies; però no va poder ser apagat i va adquirir poder i profunditat. A la fi va semblar que dues músiques es desenvolupaven al ensems davant el seient de Ilúvatar, completament discordants. L’una era profunda gran i bonica, però lenta i barrejada amb un dolor sense mesura que n’era la font principal de la seva bellesa. La música de Melkor havia arribat ara a una unitat pròpia; estrident vana i infinitament repetida, poc harmònica, dons sonava com un clamor de trompetes múltiples, que bramaven poques notes, totes al uníson. Va intentar ofegar l’altre música, amb una veu violenta, però semblà que la música de Ilúvatar s’apoderava d’alguna manera de les notes més triomfants i les teixia en la seva pròpia i solemne estructura.

En mig d’aquesta batalla que sacsejava les estances d’Ilúvatar i esgarrifava silencis fins aleshores immutables, Ilúvatar per tercer cop es posà dret, i era terrible mirar li la cara; va aixecar ambdues mans i en un acord més profund que l’Abisme, més alt que el Firmament, penetrant com la llum dels ulls de Ilúvatar, la música va cessar.

Llavors Ilúvatar parlà i els digué: poderosos són els Ainur i el més poderós d’ells és Melkor; però heu de saber ell i tots els Ainur que jo soc Ilúvatar; us mostraré les coses que heu cantat i així veureu el que heu fet. I tu, Melkor, veuràs que cap tema pot ser tocat sense

que tingui en mi la seva font més profunda i que ningú pot alterar la música si jo no vull. Perquè el que ho intenti provarà que és només un instrument per la creació de coses encara més meravelloses, que ell no ha imaginat.

Aleshores els Ainur van tenir por, encara que no havien comprès el que deia Ilúvatar; i Melkor s’omplí de vergonya de la que en va néixer una rancúnia secreta. Però Ilúvatar s’alçà resplendent i s’allunyà de les regions precioses que havia fet per a els Ainur, i els Ainur el varen seguir.

Però quan arribaren al Buit, Ilúvatar els va dir: Contempleu la vostra música! I els mostrà una escena donant els hi vista on abans hi havia hagut tant sols oïda; i els Ainur van veure un món fet visible per a ells, que era com un globus en el Buit, i en ell es sostenia, encara que no pertanyia al Buit. I mentre el miraven i s’admiraven el món va començar a desplegar la seva història i els va semblar que vivia i creixia. I quan se l’havien mirat una estona en silenci, Ilúvatar tornà a parlar: ¡Contempleu la vostra música!

Aquest és el vostre cant i cada un de vosaltres trobarà en ell, dins del que us he proposat, totes les coses que heu inventat o afegit. I tu, Melkor, descobriràs els pensaments secrets de la teva ment i entendràs que són només una part del tot i tributaris de la seva glòria.

Moltes més coses va dir Ilúvatar als Ainur en aquella ocasió. I per causa del record de les seves paraules i pel coneixement que cada u tenia de la música que ell mateix havia composat, els Ainur saben molt del que era, del que és, i del que serà, i poca cosa no veuen.

Tanmateix alguna cosa que hi ha i no poden veure, ni a soles, ni tant sols consultant se entre ells; perquè a ningú més que a ell mateix ha revelat Ilúvatar tot el que ell te en reserva, i en cada edat apareixen coses noves i imprevistes perquè no procedeixen del passat. I va ser així mentre aquesta visió del món es desplegava davant d’ells, els Ainur van veure que contenia coses en les que no havien pensat abans, i van veure amb sorpresa l’arribada del Fills d’Ilúvatar i les estances preparades per a ells, i se en van adonar que ells mateixos durant l’execució de la música, havien estat ocupats en la preparació d’aquesta estança, però ignorant que hi hagués cap altre propòsit que la seva bellesa. Perquè sols ell havia concebut els fills d’Ilúvatar que van arribar amb el tercer tema i no hi eren en aquell que Ilúvatar havia proposat al principi. Cap dels Ainur havia intervingut en eixa creació. Per tant quan més els contemplaven més els estimaven, dons eren criatures diferents d’ells mateixos, estranyes i lliures, en les que es veia reflectida la ment d’Ilúvatar, llavors varen conèixer alguna cosa més de la saviesa d’Ilúvatar, que d’altre manera seguiria oculta fins i tot per els Ainur.

Ara bé, els fills d’Ilúvatar son Elfs i Homes, els Primers Nascuts i els Seguidors. I entre tots els esplendors del món, les vastes sales, i els espais i els carros de foc, Ilúvatar va escollir com a estança un lloc en els abismes del Temps, i en mig de les estrelles innumerables. Potser que aquesta estança sembli un xic petita a

aquells que només consideren la majestat dels Ainur i no la terrible subtilesa; com qui prengués tota l’amplada d’Arda per aixecar hi una columna i alçar la, fins que el con del cim fos més punxant que una agulla. O qui considerés l’amplitud incommensurable del món, que els Ainur estaven encara modelant, i no la minuciosa precisió amb que donen forma a les coses que es troben allà. Però quan els Ainur vam haver contemplat en una visió aquesta estança i després de veure els Fills d’Ilúvatar, que allà es veien, molts dels més poderosos de entre ells es bolcaren en pensament i desig sobre aquell lloc. I d’aquestos Melkor era el principal, com també ho havia estat al principi, el més gran dels Ainur que varen participar en la música. I va fingir, fins i tot davant seu, al començament, dominant remolins de calor i fred que l’havien envaït, que desitjava anar allà i ordenar ho tot per a benefici dels Fills de Ilúvatar, Però el que volia de debò era sotmetre tant als Elfs com als Homes dons envejava els dons que Ilúvatar els havia promès; i ell mateix desitjava tenir súbdits i servents, i ser anomenat senyor i governar altres voluntats.

Però els altres Ainur van contemplar aquesta habitació plantada en els vasts espais del Món, que els Elfs deien Arda, la Terra, i els cors de tots s’alegraven en la llum, i se els il·luminaren els ulls en la contemplació de tants colors, malgrat que el rugit del mar els inquietà més del compte. Varen observar els vents i l’aire, i les matèries de que estava feta Ard, ferro i pedra, plata i or, i moltes altres substàncies. Però de totes la que més van alabar va ser l’aigua, I diuen els Eldar que l’eco de la música dels Ainur, viu encara dins l’aigua, més que en cap altre substància de la Terra; i molts del Fills d’Ilúvatar escolten encara insaciables les veus del Mar, si bé no saben encara el que senten.

Ara bé, aquell Ainur a qui els Elfs diuen Ulmo, va tornar els seus pensaments al aigua i de tots va ser a ell a qui Ilúvatar va donar més instrucció en música. Però sobre aires i vents, qui més havia reflexionat era Manwé, noble de nobles entre els Ainur. En la matèria de la Terra hi havia pensat Aulë, a qui Ilúvatar havia concedit una capacitat i un coneixement poc menors que els de Melkor; encara que el que enorgulleix i delecta a Aulë és la tasca de fer i les coses fetes, i no la possessió ni el propi mestratge; per tant dóna i ens enriqueix, i està lliure de neguits, sempre emprenent noves tasques.

Ilúvatar va parlar a Ulmo, dient: ¿No veus com aquí, en aquests regne dels abismes del Temps, Melkor ha declarat la guerra contra la teva província? Ha concebut un fred cru i immoderat, que malgrat tot no ha destruït la bellesa de les teves fonts, ni dels teus clars estanys. Contempla la neu i l’astuta obra de la gebra. Melkor ha concebut calors i focs sense restriccions i no ha pogut pansir el teu desig ni recolzar del tot la música del Mar. Contempla més aviat l’altura i la glòria dels núvols i les boires sempre canviant!

Escolta la caiguda de la pluja sobre la Terra! I En aquests núvols seràs emportat prop de Manwé, el teu amic, a qui estimes.

Va respondre Ulmo: veritablement el meu cor no havia imaginat que l’aigua arribés a ser tant bonica, ni els meus pensaments secrets havien concebut el floc de neu, ni hi havia res en la música que contingués la caiguda de la pluja. Aniré a buscar Manwé. I junts farem melodies que seran el teu etern goig! I Manwé i Ulmo varen ser aliats des del principi i van acomplir en tot els propòsits d’Ilúvatar amb fidelitat Però encara parlava Ulmo i els Ainur miraven absorts, es va apagar la visió i es va ocultar als ulls de tots, i els va semblar que en aquest moment percebien alguna cosa diferent, la Foscor, que no havien conegut abans, fora de en pensament. Però s’havien enamorat de la bellesa de la visió i havien contemplat embadalits el desplegament del món que allà cobrava ser i els emplenava la ment; perquè la història no estava encara completa ni s’havien completat del tot els cicles del temps quan els va ser arrabassada la visió. Alguns han dit que la visió va cessar abans de culminar el domini del Homes, i la desaparició dels Primer Nascuts. Per tant ja que la música ho ocupava tot, els Valar no varen veure amb els ulls, les eres posteriors, ni la fi del món.

Els Ainur es van inquietar; però Ilúvatar els cridà i els digué: Sé el que desitgen les vostres ments, que el que heu vist sigui de debò, no sols en el pensament sinó com vosaltres sou, i d’altres també.

Per tant dic: ¡Eä! Que siguin aquestes coses! Enviaré al Buit la Flama Immortal i es convertirà en el cor del món, i el món SERÀ. I els que de vosaltres ho desitgin podran baixar a ell.

De sobte, els Ainur van veure una llum allà lluny com si fos un núvol amb un cor de flames viu; i saberen que no era no més una visió, sinó que Ilúvatar havia fet alguna cosa nova: Eä, el Món que És. Succeí que de els Ainur, alguns van seguir residint amb Ilúvatar més enllà dels confins del Món. Però d’altres, dels més grans i bells s’acomiadaren d’Ilúvatar i baixaren al Món. Ilúvatar els va imposar aquesta condició, potser també necessària per a l’amor entre ells, que a partir d’ara els poders que els havia concedit quedessin limitats al Món, per sempre, fins que el Món quedés completat, de manera que ells fossin la vida del món i el Món la vida d’ells, i per aquesta raó s’anomenen els Valar, els poders del Món.

Al principi quan els Valar van entrar a Eä es van sentir desconcertats i perduts, dons semblava que res del que havien vist en la visió existia ja, i tot estava a punt de començar, encara informe i a les fosques. Perquè la Gran Música havia estat només el desenvolupament i la floració del pensament en els Palaus Intemporals, i el que havien vist era tan sols prefiguració; i ara havien entrat en el principi del Temps, i s’adonaren que el Món havia estat precantat i predit, i ells tenien que completar lo.

De manera que començaren treballs enormes en deserts incommensurables i inexplorats, en edats oblidades, fins que els abismes del Temps i en mig de les immenses estances de EÄ, hi va haver una hora i un lloc on es va fer la habitació del Fills d’ Ilúvatar. I en aquestos treballs, Manwë, Aulë i Ulmo s’hi van

esforçar més que els altres. Però Melkor estava també allí des del primer moment i es ficava en tot el que es feia, i si era possible ho canviava segons els seus desigs i propòsits, i va animar grans focs.

Per tant mentre la Terra era encara jove i estava tota en flames, Melkor la cobejà i digué als Valar: “Aquest serà el meu regne, i el projecte per a mi” Però Manwë era el germà de Melkor en la ment de Ilúvatar i el primer instrument en el segon Tema que Ilúvatar havia aixecat contra la discordança de Melkor. I va convocar molts esperits, grans i petits, que varen baixar als camps d’Arda per ajudar a Manwë; tenien por que Melkor pogués impedir per sempre la culminació dels treballs, i que la Terra es pansís abans d’haver florit. Manwë va dir a Melkor: No prendràs aquest regne injustament per a tu, dons molts altres han treballat no menys que tu. Lluitaren els Valar contra Melkor, que aquest cop es va retirar i se en va anar a altres regions on va fer el que va voler, però no es va treure del cor el desig de dominar el Regne de Arda.

Ara bé, els Valar van prendre per a ells forma i color, i perquè havien estat atrets al Món, per l’amor dels Fills d Ilúvatar, en qui hi havien posat tantes esperances les formes que prengueren eren semblants al que havien contemplat en la Visió d’Ilúvatar, fora de la majestat i l’esplendor A més les formes procedeixen del coneixement que ells tenien del Món visible, més que del Món en sí; i no les necessiten, tant com nosaltres necessitem el vestit, dons podríem anar despullats sense que quedés afectat el nostre ser. Per tant els Valar poden funcionar, si així els hi plau, sense vestir se i llavors ni els Eldar els poden veure amb claredat encara que estiguin presents. Però quan decideixen vestir se, uns prenen forma d’home i altres de dona, perquè aquesta diferència de temperament ja la tenien des del principi, i s’encarna en l’elecció de cada u, no perquè l’elecció els faci homes o dones, sinó com el vestir entre nosaltres que pot mostrar si es home o dona però no ho ha fet el vestit. Les formes que utilitzen els Grans no són com les formes dels reis i reines dels Fills d’Ilúvatar, perquè de vegades es vesteixen d’acord amb els seus propis pensaments fets visibles en formes de majestat i temor, I els Valar van convocar altres, menors uns i altres tan poderosos com ells, i tots junts treballaren en el ordenament de la Terra, i en el apaivagar els seus tumults. Llavors Melkor al veure el que s’havia fet, i que els Valar anaven per la Terra amb poders visibles, vestits amb les gales del Món, i eren agradables i gloriosos de veure i feliços, i la Terra s’estava convertint en un jardí de delícies, dons ja no hi havia remolins en ella. L’enveja de Melkor va créixer i va prendre forma visible, però a causa del temple de Melkor, i de la malícia que bullia dins d’ell, la forma era terrible i fosca. I va baixar a Arda amb poder i majestat més grans que cap altre de Valar, com una muntanya que voreja el mar i te el cap per damunt dels núvols, vestida de foc i coronada de foc i fum; i la llum dels ulls de Melkor era con una flama que marceix amb la seva calor i traspassa amb fred mortal.

Així començà la primera batalla entre Melkor i els Valar per el domini d’Arda; i d’aquests tumults els Elfs en saben ben poc, perquè el que s’ha dit fins ara prové dels mateixos Valar, amb el que el Eldalië van parlar en la terra de Valinor i dels quals van rebre instrucció; però van parlar poc de les guerres anteriors a l’arribada dels Elfs. Es diu, però, entre els Eldar que els Valar s’esforçaren sempre, malgrat Melkor, per governar la Terra i preparar la, per a l’arribada dels Primers Nascuts; varen construir terres que Melkor va destruir: Van cavar valls i Melkor els va omplir; varen tallar muntanyes que Melkor enderrocà; varen aprofundir mars que Melkor va vessar. Res podia conservar se en pau, ni desenvolupar se, dons així que els Valar començaven una obra, Melkor la destruïa o corrompia. No obstant, no tot era en va, i encara que el propòsit i la voluntat dels Valar mai s’acomplia, i totes les coses tenien un color i forma diferents de com ells ho havien pensat, tanmateix la Terra anava cobrant forma i fent-se més ferma i així l’habitació dels Fills d’Ilúvatar es va establir a la fi en els abismes del Temps i entre les estrelles innumerables,