(Lope de Vega) Mor la vida, i jo sensres vida visc, Ofenent la vida de la meva mort, sang divina per les venes vessa, i el meu diamant sa duresa oblida. Està la majestat de Déu estesa en una dura creu, i jo de sort que soc dels seus dolors, el més fort, de son cos, la major ferida. ¡Oh, dur cor de marbre fred, ¿té ton Déu obert el costat esquerra, i no acabes sent un copiós riu? Morir per Ell serà diví acord mes est tu ma vida, Crist meu, i com no la tinc, no la puc perdre. Jo em moro d’ amor, que no sabia, Encar que expert en estimar coses de terra, que no pensava jo que un amor del cel amb tal rigor les ànimes encendre podria. Si en diuen moral filosofia desitjo de la bellesa al amor, recelo que amb majors ànsies em desvelo quant és més alta la bellesa mia.
Vaig estimar a la terra vil, ¡quin neci amant! ¡Oh llum de l’ànima, havent de buscarvos, quin temps vaig perdre com un ignorant! Mes jo us prometo ara pagarvos amb mil sigles d’amor qualsevol instant que per amarme a mi, vaig deixar d’amarvos. amb quin artifici tan diví surts de eixa camisa de esmaragda fina, oh rosa celestial alexandrina, coronada amb granets orientals! Ja en rubís t’encens, ja en corals, ja el teu color a púrpura s’ inclina seient en eixa bassa peregrina que formen cinc puntes desiguals. Ben vingut el teu diví autor, doncs mous a sa contemplació el pensament, encara pensem en els nostres anys breus. Així la verda edat s’escampa al vent, i així les esperances son lleus que tenen en la terra el fonament... aquest cap, quan visqué, va tenir sobre l’arquitectura de eixos ossos,
carn i cabells, per qui foren presos els ulls que mirantla va parar. Aquí la rosa de la boca, estava Pansida. ja amb tan gelats besos, aquí els ulls de esmaragda impresos, color que tantes ànimes enterrava. Aquí la estimativa en que tenia el principi de tot el moviment, aquí de las potencies la harmonia. ¡Oh hermosura mortal, cometa al vent!, ¿on tan alta presumpció vivia, menyspreen els cucs allà on viuen? Home mortal mos pares m' engendraren aire comú i llum dels cels em donaren, i llàgrimes van ser ma primera veu que així es rei en el mon entraren. La terra i la misèria m’ abraçaren, panys, no pel ni ploma, me envoltaren, per hoste de la vida em van inscriure, i les hores i passes em contaren. Així vaig prosseguint jo la jornada a la immortalitat l’ ànima crida, que el cos és res, i res pretén.
Un principi i una fi, té la vida, perquè de tots és igual l’entrada, i conforme a l’entrada la sortida. Buscava Magdalena pecadora un home, i Déu trobà sos peus, i en ells perdó, que més la fe que els cabells lliga sos peus, sos ulls enamora. De sa mort a sa vida se’n millora, efecte en Crist de sos ulls bells, segueix sa llum, i al occident d’ells canta en els cels i entre les pedres plora. «Si amaves, diu el Crist, jo soc tan tou que amb amor, a qui estimà conquisto, si amaves, Magdalena, viu estimant». Discreta amant, que el perill vist súbitament traslladà plorant els amors del mon als de Crist. Jo pagaré amb llàgrimes el riure que vaig tenir en la verdura dels meus anys, doncs amb tan declarats desenganys el temps, Elisi, del meu error m’avisa. fins la mort» en la crosta llisa D’ un om, a qui donà el Tajo eterns banys,
Vaig escriure un temps, estimant enganys que el meu temor amb peus de neu trepitja. Mes, ¿que fora de mi, si em demanés aquesta cèdula Déu, i la cobrés, i l‘om llavors el testimoni fos? Però jo amb el plor de ma cara faré créixer el Tajo de manera que sols ma vergonya quedi clara.
F i n