Cómo ayudar a morir en paz Fecha: 14 Julio 2010 En su columna mensual para el National Catholic Bioethics Center, el padre Tadeusz Pacholczyc –sacerdote y doctor en neurociencia por la Universidad de Yale– explica cómo crear las condiciones adecuadas para que los enfermos terminales afronten sus últimas horas o días de vida con serenidad. Pacholczyc es consciente de que ayudar a morir bien a una persona no es una tarea sencilla. Cuando imparte conferencias sobre este tema, a menudo se le acerca gente del público para desahogarse: “¿Sabe, padre? Cuando mi madre murió hace 6 años y pienso en cómo la cuidamos mis hermanos y yo, no estoy segura de que tomáramos las decisiones correctas”. Comentarios como éste, han llevado a Pacholczyc a darse cuenta de que las circunstancias que rodean la muerte de una persona no sólo son importantes para quien se va, sino también para quienes se quedan. Esta conexión con el enfermo permite comprender mejor sus necesidades. “Normalmente, una buena muerte reúne varios elementos: morir rodeado de las personas a las que queremos, preferiblemente en casa o en una residencia; aliviar el dolor con los tratamientos adecuados (y evitar el ensañamiento); hacer las paces con familiares y amigos; hacer las paces con Dios (y recibir los últimos sacramentos); y unirse a Cristo en sus horas de sufrimiento en la Cruz”. Una cuestión clave es ayudarles a superar la soledad que pueden sentir los enfermos cuando se ven rodeados por tubos y máquinas. En un momento en el que la muerte se ha tecnificado tanto, Pacholczyc reivindica el contacto humano, la compasión y el cariño de los familiares. En esta línea, Pacholczyc recuerda unas palabras de Diana Bader: “En el pasado, la muerte era un evento que se vivía en comunidad. Los más cercanos al enfermo le acompañaban de muchas maneras: mirándole y rezando con él; escuchándole y hablándole; riendo y llorando. Se trataba de vivir juntos –de forma solidaria– esa experiencia dolorosa”.
Para Pacholczyc, los espectaculares avances de la técnica –que permiten atender con gran eficacia a un enfermo tras otro– no deben llevar al personal sanitario ni a los familiares a descuidar la que probablemente sea la necesidad más acuciante en esos momentos: la compañía y el contacto humano. “Este esfuerzo por hacernos presentes ante quienes se están muriendo alimenta nuestra solidaridad con ellos, reafirma su dignidad, es una muestra de benevolencia, y fortalece la comunicación. De esta manera, les ayudamos a superar el miedo a sentirse solos y abandonados”.
Com ajudar a morir en pau Font: National Catholic Bioethics Center Data: 14 juliol 2010 En la seva columna mensual per al National Catholic Bioethics Center, el pare Tadeusz Pacholczyc-sacerdot i doctor en neurociència per la Universitat de Yale-explica com crear les condicions adequades perquè els malalts terminals afrontin les seves últimes hores o dies de vida amb serenitat. Pacholczyc és conscient que ajudar a morir bé a una persona no és una tasca senzilla. Quan imparteix conferències sobre aquest tema, sovint se li acosta gent del públic per desfogar: "Sap, pare? Quan la meva mare va morir fa 6 anys i penso en com la cuidem els meus germans i jo, no estic segura que prenguéssim les decisions correctes ". Comentaris com aquest, han portat a Pacholczyc a adonar-se que les circumstàncies que envolten la mort d'una persona no només són importants per
a qui se'n va, sinó també per als qui es queden. Aquesta connexió amb el malalt permet comprendre millor les seves necessitats. "Normalment, una bona mort reuneix diversos elements: morir envoltat de les persones a les que volem, preferiblement a casa o en una residència; alleujar el dolor amb els tractaments adequats (i evitar l'acarnissament); fer les paus amb familiars i amics; fer les paus amb Déu (i rebre els darrers sagraments), i unir-se a Crist en les seves hores de patiment a la Creu ". Una qüestió clau és ajudar-los a superar la soledat que poden sentir els malalts quan es veuen envoltats per tubs i màquines. En un moment en què la mort s'ha tecnificat tant, Pacholczyc reivindica el contacte humà, la compassió i l'afecte dels familiars.
En aquesta línia, Pacholczyc recorda unes paraules de Diana Bader: "En el passat, la mort era un esdeveniment que es vivia en comunitat. Els més propers al malalt l'acompanyaven de moltes maneres: mirant i pregant amb ell, escoltant i parlant-li; rient i plorant. Es tractava de viure junts-de forma solidària-aquesta experiència dolorosa ". Per Pacholczyc, els espectaculars avenços de la tècnica-que permeten atendre amb gran eficàcia a un malalt darrere l'altre-no han de portar el personal sanitari ni als familiars a descuidar la qual probablement sigui la necessitat més urgent en aquests moments: la companyia i el contacte humà. "Aquest esforç per fer-nos presents davant qui s'estan morint alimenta la nostra solidaritat amb ells, reafirma la seva dignitat, és una mostra de benevolència, i enforteix la comunicació. D'aquesta manera, els ajudem a superar la por a sentir-se sols i abandonats ".