Quevedo Quatre sonets (català)

Quevedo (català) 4 sonetos Que poca cosa sembla el que hem viscut. "¡Ah de la vida!"... ¿Ningú em respon? ¡Aquí; des dels anys que he viscut!

La Fortuna, els meus temps ha mossegat; La meva bogeria les hores ha amagat. ¡Que sense poder saber, ni com, ni on, la salut i l’edat m’hagin fugit!

Falta la vida, assisteix el que has viscut.

I no hi ha calamitat que no em rondi.

L’ahir se’n va anar; demà encara no ha arriba; avui se n’esta anant sens parar un punt: soc un vaig-ser, un seré, i un és-cansat.

Avui i el demà i l’ahir tot junt: Bolquers i mortalla, i m’han quedat presents successions de difunt.

Francesc de Quevedo Tancar podrà mos ulls l’última ombra, que m’emportaré el blanc dia; i podrà deslligar l’ànima mia ara, l’afany ansiós d’afalagar; mes no de l’altre part a la ribera deixarà la memòria on es cremava; nedar sap ma flama l’aigua freda,

i el respecte perdre, a llei severa: Ánima a qui tot un Déu presó n’ha estat, venes que humor a tant de foc han dit, medul·les que amb tanta glòria s’han cremat, sa carn deixaran, mai descuidada; seran cendra, però tindran sentit. i seran pols, però pols enamorada. **************** Les muralles mirant Mirava jo les muralles En temps antic construïdes si un temps ben fermes, ara ja mig arruïnades per la carrera de l’edat, cansades, per on caduca ja, tot lo valent.

Vaig sortir fora, jo era al camp: on el sol bevia com del gel deslligats, uns rierols també un ramat bevia remugant per uns pujols, quan les ombres ja robaven sa llum al dia.

A la vella habitació, Que es veu lletja, destrossada.

Veig envellit mon bastó més corbat, i molt menys fort.

Vençuda de la edat he vist l’espasa, y no he pogut trobar cap altre cosa on posar hi la mirada que no fos un indici de la mort. *******

Anar i quedar, partir-se: partir sens ànima, i anar amb la d’un altre sentir la dolça veu d’una sirena, i no poder del arbre despenjar-se; cremar com una espelma i consumir-se formant torres sobre la sorra tendre; caure del cel, i ser dimoni en pena, i de ser-ho mai penedir-se’n; parlar entre mudes solituds, demanar prestada, sobre la fe, paciència, i el que és temporal dir que és etern; creure sospites, negant l’evidència, és el que diuen al món absència, foc a la ànima i a la vida infern.