La Xina Pob lana
Una llum tènue inundava l’estada. Sempre era agradable la seua companyia, les hores eren segons al seu costat. El que em fascinava del meu iaio era la seua forma de desentranyar els missatges xifrats de les coses que ens rodegen. Quan em vaig arrupir als seus peus, estava totalment absort en la contemplació d'un fosc tros de fusta, el mirava fixament una vegada i una altra, com si guardara secrets de l'horitzó, dels mars que havia solcat o de l'infinit suspés de les nits d'estiu. En eixe moment, va alçar la vista i em va preguntar: - Coneixes la Xina Poblana? - No... Qui era iaio? - Compta la llegenda, que a l'any 1609, va nàixer a l'Índia Oriental una bella princesa, Mirra. Posseïa uns ulls negres com l'atzabeja, el seu cutis era del color de la xocolata, els seus cabells suaus de seda queien sobre els seus muscles igual que cascades d'aigua daurada, el seu nas era petit i rodó com la nou moscada. A Mirra li agradava passejar per la platja, sentir el vent en la seua cara, tastar l’aigua salada en la seua boca, escoltar el so de les ones i perdre’s amb els seus ulls en l’infinit blau del mar, imaginava móns amagats darrere d’eixe gran mantell anyil. - Què li va passar? Què té que veure la fusta amb ella? - Paciència, cada cosa al seu temps. Una vesprada, al obrir els ulls, albirà una petita embarcació, esperà ansiosa la seua arribada. Uns homes robustos baixaren del bot, parlaren entre ells una estranya llengua que Mirra no coneixia els va somriure alegrement, va voler apropar-se per a donar-lis la benvinguda, quan un dels marins la va colpejar en la nuca deixant-la inconscient. Quan la menuda despertà no entenia res, estava encadenada junt amb altres homes de pell negra, esglaiada plorava, no sabia per què estava allí. Els navegants eren portuguesos que se dedicaven al tràfic d’esclaus, en quedar-se fascinats per la bellesa oriental de la noia, la raptaren per vendre-la a preu d’or. - Va poder escapar dels malvats, traficants? Era un infern el fosc i pútid1 celler del vaixell, feia dies que Mirra no menjava , cercava desesperadament el sol, la mar, la brisa i no trobava esperança alguna.
1
SIN. Pudent, corromput, pestilent, infecte, podrit
2
Un matí tornà a veure la llum, la tragueren a espentes i la portaren, junt amb els altres homes, al bell mig d’una plaça enorme. Era el Parián dels Sangleyes de Manila, poc a poc s’anà omplint de dones portant exòtiques sedes amb estampats i brodats multicolors; arribaren els primer homes carregats amb galls de batussa2, darrera d’ells, arribaven lentament els venedors amb els seus mil guarniments toscos, altres tantes xafarderies, atuells per a tots i andròmines3 a munts, plens de dolces olors, d’espècies de mil colors i de sabors de tots els racons; altres carregaven amb cofres plens de tresors incalculables, peces precioses: carei, plata, baguls i brillants lacats, poc a poc arribaren tots: filipins, perses, espanyols, indis, indonesis, xinesos i japonesos; uns darrera d’altres. Mirra submisa i callada observava esbalaïda tot el tragí que en poques hores s’havia organitzat en la capital del comerç asiàtic. Un home barbut, robust i amb riques vestidures li va obrir la boca i li mirà amb cura els dents, després de donar un sac de monedes de plata de vuit reals a un dels seus raptors, se l’emportà. El marxant que l’havia comprat no li llevà les cadenes que li privaven la llibertat, després de donar-li de menjar i endreçar-la un poc, els dos envaixellaren en el gran “Galió de Manila”. Un anar i tornar de paquets, bales, fardells, entriquells 4, paques, embolcalls, joiers, cofre i caixons, donaven vida al port durant aquestos dies en Manila. - Iaio, però Per què s'armava tant d'aldarull si només salparia un embarcació? - Xiquet! No era un vaixell qualsevol! Aquest tros de fusta que tinc entre les meues mans és un vestigi de la gran Nau de la Xina!, en pocs dies salparia; la metròpoli vivia per i per al tràfic d'aquestos portadors de tresors, la vida de molts depenia d'aquestes naus. La imatge del gran navili fou portada en processó al voltant de les muralles de la ciutat, tritllejaven5 les campanes de totes les esglésies, l’Arquebisbe de Manila va beneir el galió i als que anaven a bord.
2 3 4 5
SIN. Baralla, disputa, combat. SIN. Estris, endergues, trastets m. Cada un dels paquets, utensilis, etc., que constituïxen un bagatge o una càrrega. SIN. Repicar, tocar – cast.: tañer
3
4
Set bordades6 donaren el comiat al salpar rumb a Acapulco, set per ser el nombre de la sort, la necessitava per aplegar sense novetat al seu destí, encara que s’havia escrit en cada fardell que formava la càrrega: “Deu ho porte protegit”. Botit7 el seu velam pel vent, la majestuosa caravel·la aviat inicià el tediós pas entre les illes de l’arxipèlag, “el pas d’Acapulco”, fins sortir a mar obert i posar proa al nord-est, eren tan difícil l’estret que tenia que lliurar, que en ocasions requeria un mes de maniobres. - I Mirra què feia allí? Arraulida8 en el lúgubre rebost, Mirra era una mercaderia més, nous olors desconeguts l’envoltaven, altres la feien recordar amb enyorança la seua terra, el seu mar, el seu cel, la seua família. Els seus ulls ja no veien amb misteri aquell blau de l’oceà, no anhelaven, emborratxats de salades llàgrimes s’alimentaven de records, ja no tenien eixa mirada d’innocència i curiositat, ja no brillaven com el reflex del sol en l’aigua del mar a l’aurora. Dia rere dia, sols la foscor rodejava el seu menut cos atrapat en aquella immensitat reblida9 de petits i abundants tresors d’un valor incalculable. Va trobar un menut forat pel qual l’aire salat brollava10 i acaronava la seua delicada cara de porcellana, la jove minyona deixà penetrar els raigs del sol en ella, però sols veia mar i més mar, no albirava el fi d’aquesta trista historia, trobava a faltar els colors de la seua terra. Havien passat ja molts dies, el llarg tornaviatge transcorria lent. L’horitzó no acabava mai, molts mariners estaven dèbils i malalts, l’escorbut afectava a tots, els cítrics escassejaven a bord igual que els demés menesters. Aviat començaren a aparèixer les algues flotants que anunciaven l’arribada de noves aigües, la terra estava pròxima. - Què avorrit era el viatge!, Quant de temps va estar tancada? - Va estar tancada fins que el gran galió va arribar al seu destí, en sis mesos travessaven tot l'oceà gràcies al Riu Negre, els corrents d'aigua del Kuro Shio, que possibilitaven un ràpid viatge.
6
SIN. Canonada, descàrrega SIN. Inflar, omplir 8 SIN. arrupir-se – CAS: acurrucarse. 9 SIN. Atapeir, farcir 10 v. intr. [ p. ext. ] Eixir amb força un fluid (líquid o gas) del lloc on és contingut. 7
5
Una nit calmada i tranquil·la de lluna plena, Mirra se despertà sobresaltada en escoltar un gran avalot11 en la coberta, eren els crits de les espases. Drake un pirata anglès volia fer-se amb el tresor de la carraca12 els seus gèneres eren els més cobdiciats del Pacífic. “Draque”, així conegut entre los espanyols, era un dels bucaners més temuts del llac espanyol, però tots els seus esforços varen ser debades, la Nao de Xina estava ben armada i pogueren desfer-se d’ells després d’una dura i esgotadora batalla en la que molts moriren. La travessia era un risc que molts marxants corrien, els perills eren abundants en alta mar: els pirates sempre estaven a l'aguait, les grans tempestats s'alimentaven de centenars d'embarcacions i les diverses malalties eren abundants entre els tripulants. El naufragi d'una d'estes naus repercutia greument en l'economia dels centres comercials, feia desaparèixer la vida a Manila i Acapulco i l'esperança dels seus habitants. - Quants perills! Havia de ser emocionant el viatge! - Emocionant no, lucratiu, corrien tants riscos, perquè era enorme el benefici. La ciutat d'Acapulco s'inundava d'una gran alegria, després d'un any de llarga espera, ja estaven llestos els preparatius per a l'arribada de la Nau de la Xina a la fortalesa de Sant Diego. La fira d'Acapulco es preparava per a acollir a aquelles preciositats, belleses i meravelles d'Orient, burgesos i aristòcrates de totes les zones de Mèxic acudien al lloc, inclòs els plebeus s'acostaven a contemplar les meravelles que s'exposaven, Mirra era una d'elles. Molts eren els espanyols i mexicans que anhelaven tenir-la, l'esclava oriental va despertar la curiositat, les seues acolorides vestimentes i els seus trets asiàtics deixaven sense parla a tots. El tractant tenia en estima a la lacaia i va voler deixar-la en bones mans, sabia que la menuda seria feliç, tindria un bon futur i gaudiria d'una vida digna amb el capità Miguel de Sosa i la seua dona, el matrimoni mai havia pogut tenir descendència, i desitjaven adoptar a Mirra, que va ser la seua serva i fillola durant molts anys. Va viure en Pobla amb els seus pares adoptius, la van batejar com Catarina de San Juan i va rebre una bona educació cristiana, va aprendre a parlar l'espanyol, a cuinar, a fer primoroses labors d'agulla...
11 12
SIN. Rebombori, cridòria, Alçament popular SIN. Vaixell, navili, bastiment
6
Es va fer molt popular per la seua bellesa exòtica, tots admiraven els seus vestits brodats amb “chaquira” i lluentó, quan eixia al carrer, sempre portava un mantó de mil colors que li cobria el cap i el solia plegar d'una forma diferent cada vegada, com el “sari” 13 que lluïxen les dones a l'Índia. - Però iaio, Per què és important esta llegenda per a la Nau de la Xina? - Els estranys vestits de Mirra van donar origen al vestit femení, el trage de “Xina Poblana”, amb el que s'identifica a Mèxic en tot el món. Respecte al mocador amb què es cobria el seu cap, va arribar amb el Galió de Manila des de Kalicot, a l'Índia, es va cridar palicot i en els nostres dies és conegut popularment com paliacate. - Una pregunta més... Per què l’anomenaven “Xina Poblana”? - Mirra va ser sempre coneguda per eixe nom, la cridaven “xinesa” pel seu aire asiàtic i
per el significat afectuós d'esta paraula en quechua, “serventa jove d'origen
mestís” i “poblana”, perquè va viure molts anys en Pobla. Després d'aquella narració del meu iaio jo em vaig quedar absort i em vaig submergir en els meus pensaments, que es varen omplir ràpidament de fantasies i imaginacions, jo també volia veure tots aquells móns que havia conegut Mirra, s’ho vaig dir al meu iaio i unes rialles van eixir del seu misteriós somriure. Em va donar un petó i em va deixar entre les meues mans un saquet, on estaven amagats els cinc sentits d'aquells móns que jo anhelava conèixer: una nou moscada que olia a terres ignotes14, una petxina d'una platja llunyana amb un suau tacte rugós, un flasconet amb aigua del mar de gust salat i misteriós, una diminuta nina que em recordava a Mirra, i finalment, una xicoteta caixa, buida!, que misteriosament a l'obrir-la, sonava un violí interpretant una melodia, al principi em recordava a la terra natal de Mirra i al final el so de l'esperança per perdurar.
13 14
m. INDUM. Vestit de dona típic de l'Índia, que consta només d'una peça de tela i que es porta ajustat al voltant del cos. adj. No conegut, dit especialment d'una terra.
7