Parlem_de_Sarria_55

El cava es va quedar a la nevera. Volíem celebrar amb una gran festa que per fi, després de més de 10 anys de sentir parlar que el TGV passaria per Sarrià, aquest es soterraria gairebé en la seva totalitat, tret d’un petit tram que va en trinxera, que ja ho teníem tot a punt per Nadal. Però les notícies que ens arriben de l’ampliació de l’AP-7 ens fan témer el pitjor, i la festa es va deixar per més endavant. I això que ens la mereixíem. En sortim d’una, però potser no ens salvarem de l’altre.

De fet, l’estratègia de l’Ajuntament de Sarrià de Ter en tots aquests anys de lluita contra el TGV, va variar significativament. Primer, amb l’ajut de Cop al TAV, hi havia una oposició frontal a la nova infraestructura, dient que aquesta no tenia utilitat social, que el cost era elevadíssim, que causava un gran impacte mediambiental, que

Sortir del foc per caure a les brases no servia per el transport de mercaderies. Després, quan es va veure que el projecte avançava i que Girona demanava el soterrament per fer l’estació central, ens vàrem enganxar a la proposta, tot demanant que també passés soterrat per Sarrià de Ter, de manera que no afectés el nucli urbà de Sarrià de Dalt. El resultat és molt digne, tot i que encara es demana que no surti per la pujada de Montagut, sinó que continuï en túnel fins després de Sant Julià.

Mentre, l’altre projecte avança a velocitat de creuer. La Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Girona i el

Ministeri de Fomento aposten per fer un sol corredor per l’AP7 i la N-II. No cal que expliquem què vol dir això. Els nuclis urbans de Sarrià de Dalt i Pla de l’Horta es veuran greument afectats. Altra vegada els vells fantasmes de les expropiacions de l’any 1969 retornen al nostre poble. Què es podrà expropiar, en quant es podran valorar les propietats que quedaran devaluades per aquesta infraestructura?.

No només afectarà a Sarrià de Ter, també Sant Julià de Ramis té els barris de Montagut i la Garriga amb problemes de difícil solució i al poble de Medinyà li neix un altre enllaç. Tant important era salvar el

CONSELL DE REDACCIÓ

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Gregori Montgé, Josep Rodeja, Assumpció Vila.

DISSENY i MAQUETACIÓ

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

www.sarriadeter.com

Anna Ma. Fornells, Roger Torrent, Josep Ma. Sansalvador, Àngel Mesas, Lluís Aymerich, Escola Bressol Confetti, CEIP Montserrat, GM Sarrià, Victòria Padrosa, Nicolàs Pichardo, Esther Ferrero, Cristina Vicedo, Raimon Cros, David Marca, Prese Serrano, J. Lluís Pórtulas, Roser Carles, Rosa Isern.

10 € 1.500 exemplars.

Tema de portada Ajuntament Fira del paper Entitats Àlbum de fotos Cultura Espai escolar Solidaritat Anecdotari Natura News

4 9 21 29 32 41 51 59 61 63 66

revista@sarriadeter.com Disseny: Ino García

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Paper groc 100% reciclat de PAPELERA LA CONFIANZA SA. Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

3

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Sumari

~ Parlem de Sarrià ~ 55

E-MAIL PORTADA

Impremta Montserrat.

No serveix de res que el diputat Jordi Xuclà arranqués del Congrés una proposició no de llei per tal que l’ampliació no passés per nuclis urbans ja consolidats. Sembla que la política de despatxos ni la voluntat popular els fa moure un centímetre. Només si al darrera hi ha la mobilització de tot un poble, reivindicant la dignitat de viure sense sorolls, sense més trànsit, sense més ampliacions, podrà fer bellugar uns polítics que altra vegada ens han posat l’espasa de Damocles per damunt els nostres caps. Cal fer-nos sentir, i que el clam sigui unànime. Salvem Sarrià!

editorial ~

TIRATGE

Toni Ruscalleda. Consorci per a la Normalització Lingüística de Salt

Congost? Tants problemes creava l’ampliació de la variant de Sant Daniel?. Allà passa prou allunyat dels nuclis de població, no cal enderrocar res. La insolidaritat de l’Ajuntament de Girona en aquest tema ja ratlla la insolència.

Plànol del pas del TGV per Sarrià de Ter soterrat i secció en trinxera.

El soterrament del TGV per Sarrià de Ter

4

Parlem de Sarrià ~ 55

~ tema de portada

Nicolás Pichardo Delgado Alcalde de Sarrià de Ter

“L’Ajuntament de Sarrià de Ter seguirà treballant i atent al desenvolupament del traçat del TGV, sense descartar cap de les vies obertes fins ara, a fi de minimitzar al màxim l’impacte del tren al nostre municipi”.

Amb aquestes paraules es posava de manifest en el mes de juliol passat, el desig de l’Ajuntament de Sarrià de Ter de continuar treballant i negociant per millorar el traçat del TGV al seu pas per Sarrià de Ter, després del l’última ronda de negociacions amb el president de l’Administració d’Infraestructures Ferroviàries a Madrid El passat 30 de desembre entrava a l’ajuntament l’estudi informatiu amb la darrera proposta del Ministeri de Foment sobre el traçat del TGV al seu pas per Sarrià de Ter. El seu contingut recull, per fi, la petició de soterrament total del tram urbà. Aquest soterrament permet creuar per sota, la riera d'en Xuncla, l'autopista AP-7, la muntanya del costat del CEIP Montserrat - que abans es creuava amb un túnel entre pantalles- i el torrent de Sarrià.

El túnel previst passa de tenir 3.660 metres entre els dos trams inicials que es feien a Sarrià, a tenir una llargada de 4.680 metres, sortint després de travessar el camí de Montagut.

L'estudi informatiu deixa també molt clar que la nova proposta representa importants avenços en la integració ambiental, ja que el fet que el TGV travessi bona part de la zona per túnels evita molt l’afectació sobre el territori, evitant que el tren travessi rieres com la d'en Xuncla, el torrent

de Sarrià, simplificant el drenatge de tot el recorregut al llarg del municipi i reduint així l’impacte sobre el territori, el paisatge i les masses forestals.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter va manifestar, en l’entrevista que va mantenir a Madrid amb el Secretari d’Estat d’Infraestructures del Ministeri de Foment el passar 25 de gener, que presentarà al·legacions al nou traçat del TGV. El contingut d’aquestes al·legacions se centraran en el fet que el Ministeri de Foment vigili de no malmetre l'estat dels aqüífers de la zona, el tractament que el Ministeri faci en matèria de seguretat en els túnels, les sortides d’emergència i en les ressonàncies acústiques que es produiran a la sortida del tren a la superfície Un altre aspecte és el control que l’ajuntament ha d’exercir en el procés de construcció dels túnels, ja que és una obra extremadament complexa que cal vigilar, perquè l’impacte que el procés constructiu exercirà sobre el territori serà molt important. En aquest sentit, l’ocupació de terreny a la boca del túnel pel dipòsit de materials i maquinaria pesada, la pressió i degradació de camins que hauran de suportar un trànsit considerable de maquinària, hauran de ser restituïts al seu estat actual, així com la permeabilitat i drenatge dels terrenys per on passi el tren, seran entre altres aspectes molt controlats per part de l’ajuntament..

~

Tots aquests punts són els motius pels quals l’ajuntament presentarà aquestes al·legacions als efectes que quedin documentats en el projecte constructiu.

Sarrià: ens ho hem de creure

L’AP-7, al seu pas per Sarrià de Dalt. Foto Quim Llunell

Roger Torrent i Ramió Regidor portaveu d’ERC esquerra@sarriadeter.com

tema de portada ~ 5

Això, mal ens pesi, forma part de la nostra història recent, com ho és la tradició industrial, l’esport o el patrimoni arquitectònic. I tot deixa petjada.

En aquest cas no deixa de ser una gran llàstima que aquestes sotragades en forma d’infraestructura d’interès general hagin condicionat la nostra manera de presentar-nos al món. Hem passat per tants matisos i colors que potser no som conscients de com ens coneixen els altres avui.

Ara tenim el que és una bona notícia si més no, relativa: ens soterren bona part del TGV al seu pas per Sarrià. Dic bona part perquè falta mig quilòmetre, que passarà en superfície. Doncs bé, com hem fet front a aquesta esperada realitat? He sentit qui ha optat per seguir amb un discurs fatalista segons el qual pràcticament hem de donar les gràcies al Ministeri de Foment per haver-nos “fet el favor” de soterrar el tren. Davant d’això, dues coses: la primera és que tot i que m’agradaria pensar una altra cosa, si tenim el tren soterrat es perquè finalment el que s’ha imposat és l’aposta de Girona. Del contrari, probablement el tren no passaria per sota terra. La segona, i aquesta és la més interessant de cares a lectures futures, és que no podem ser complaents. Si

finalment s’ha optat per aquesta opció és perquè és de pura lògica. El que no podia ser és que el TGV passés pel subsòl gironí i per la superfície sarrianenca.

Així doncs el que hem de celebrar no és que ens hagin concedit una gràcia sinó que finalment s’hagi imposat el seny. Tots hem treballat perquè això sigui així i, per tant, si d’alguna cosa podem estar orgullosos és que els veïns i veïnes de Sarrià de Ter durant tot el procés hem sigut capaços de mostrar i mantenir el nostre posicionament. El procés del TGV, a falta del projecte definitiu i de les al·legacions que entre d’altres presentarà ERC, va entrant en la recta final. Els problemes de Sarrià de Ter amb les infraestructures, no. Per això diem precisament que no podem ser complaents. Ara ens ve a sobre, amb més força que mai, l’altre gran problema que ens planteja el mateix ministeri de les infraestructures: el desdoblament de la N-II per l’AP-7. No cal tornar a dir què en pensem de tot plegat, perquè les vegades que hem insistit en que ha de passar per la variant de Sant Daniel són proporcionals a les vegades que ens han donat el condol per ser de Sarrià. I això és precisament el que ara hem d’evitar.

Parlem de Sarrià ~ 55

No sé quantes vegades hem començat un article dient alguna cosa així com “a Sarrià tenim la mala sort que ens hi passi tot...” o bé “tenim la desgràcia d’estar en un lloc estratègic...”, etc. Són tantes les vegades que ens hem hagut de lamentar perquè una infraestructura ens feia mal que no ens ha quedat més remei que ser malfiats. I fem bé, perquè des de fa anys les males notícies se succeeixen. Els projectes, propostes, estudis i altres decisions han anat arribant a l’ajuntament amenaçant el nostre territori.

Recordo, per exemple, una vinyeta publicada al Punt no fa pas gaires anys en què la “S” de Sarrià era dibuixada en forma de carretera. De fet, aquest dibuix sintetitzava la imatge que es projecta (i es vol projectar) del nostre poble: un Sarrià de Ter conquerit per les carreteres i les vies. El preocupant no és que se’ns vinculi a les infraestructures, sinó com afrontem aquest fet.

Parlem de Sarrià ~ 55

~ tema de portada 6

Hem de mostrar amb determinació el nostre punt de vista. La defensa del propi territori és un motiu d’orgull i més si es fa des de la més absoluta coherència. Ens ho hem de creure i hem de fer veure que ens ho creiem.

Hem de continuar plantejant el NO als 8 carrils, però també hem de donar contingut a aquest no. Cal fer un pas endavant i posar en evidència què suposa per a Sarrià de Ter que hi puguin passar els 8 carrils. Hem de ser capaços, des de l’ajuntament, de valorar detingudament i exacta el que hi podem perdre si ens fan quatre carrils més. Cas per cas, casa per casa i família per família. Sempre diem que aquesta obra ens farà mal: quantifiquem-ho i expliquem-ho. Que no s’entengui malament, això no vol dir fer un llistat de greuges, sinó més aviat una declaració de fermesa.

També ha de ser una mesura tranquil·litzadora. Hi ha veïns i veïnes que pateixen la incertesa de no saber com i quan els pot afectar aquesta obra. Per aquests sarrianencs i sarrianenques el més important són dues coses: la informació i la seguretat.

Cosa que acaba resumint-se en tranquil·litat i qualitat de vida. Això només els ho pot donar l’ajuntament. S’ha de fer aquest esforç i atendre particularment a cadascun dels veïns afectats.

Els hi hem de proporcionar la màxima seguretat que puguem, i és la de saber que tenen el seu ajuntament darrera.

Aquest és el canvi de mentalitat que reclamem. Hem de passar del fatalisme i el pessimisme a la fermesa i la il·lusió. Hem de deixar de banda el victimisme. Fa anys vam ser capaços de sortir al carrer per lluitar perquè una autovia es convertís en una avinguda. Vam treballar perquè el TGV passés amb les condicions mínimes.

Després d’això i ens els darrers anys, en canvi, s’ha instal·lat una cert llenguatge políticament correcte que implicava donar la raó als que pensàvem que, de fet, teníem la mala sort de ser de Sarrià “per què som al mig de tot”. Això s’ha de canviar, hem de dir que no volem els 8 carrils, però ho hem de fer amb contingut i amb la il·lusió que fa defensar el teu poble.

Fotografia aèria de Sarrià de Ter

~

Sarrià: habitat o habitacle...?

Lluís Aymerich Regidor portaveu de CiU

El TGV sortirà en aquest punt de la falda de la muntanya de Montagut. Foto Lluís Aymerich.

A més d’aquestes petites satisfaccions parcials, tenim encara batalles obertes en les quals no podem dir que estiguem massa ben situats. És el cas del desdoblament de l’autopista AP-7 o el traçat de l’A-2 de les quals n’hem parlat tantes i tantes vegades.

Estem decidits a continuar lluitant pel nostre territori per evitar que se’n surtin amb la seva.

Per tant, hem de continuar la nostra lluita i lluny de voler-nos apuntar a la que alguns anomenen “la cultura del no”, nosaltres defensem un progrés sostenible; és a dir, no estem en contra de la construcció de les infraestructures que demanda la societat, sinó que apostem perquè aquesta construcció es faci amb la deguda cura, respectant el medi natural i social, i per tant, no refusem contribuir amb la quota de solidaritat que ens correspon, pel sol fet d’estar situats en aquest punt geogràfic.

Malgrat tot, som i volem ser optimistes i cal que estiguem atents als projectes que des les administracions superiors ens pretenguin imposar. No

7

Però malauradament això no és tot.

Recentment hem tingut coneixement del Pla d’infraestructures de la Generalitat, segons el qual, a més de preveure els quatre carrils per banda a l’Autopista al seu pas per Sarrià, està prevista una nova línia ferroviària que passaria paral·lela per l’oest de l’autopista i que connectaria amb la línia convencional cap a Campdorà o Celrà per resoldre el transport de mercaderies mitjançant ferrocarril de superfície o no soterrat. Si a tot això hi

afegim la proximitat amb la que possiblement ens passarà la línia elèctrica de Molt Alta Tensió, i el projectat pont sobre el Ter entre l’Aurora i la rotonda de l’Hospital Trueta, de discutible necessitat, aviat ja no sabrem per on començar les nostres queixes i reivindicacions.

tema de portada ~

El nou estudi del traçat del TGV contempla el seu soterrament en part del territori en el qual abans no es preveia, com és el sector de la Riera de Xuncla i del Torrent de Guilana, però en canvi no està previst el seu soterrament pel sector de l’anomenat Camí dels Cavalls, ara més conegut com la Pujada de Montagut o del Golf.

Evidentment, aquest projecte encara no ens acaba de convèncer perquè no és el soterrament total al seu pas pel municipi de Sarrià de Ter, ni per descomptat, pel municipi de Sant Julià de Ramis. Al nostre entendre, aquest problema estaria perfectament resolt continuant l’ascensió de forma gradual (amb un desnivell del 0’4%) des del punt quilomètric 13,697 que correspon més o menys a 200 metres abans d’arribar a la Riera de Xuncla, en lloc de canviar bruscament l’ascensió (amb un desnivell del

1,8%) des d’aquest punt fins arribar més o menys al mateix punt que sortia abans, a la pujada del Golf

Parlem de Sarrià ~ 55

Els sarrianencs només podem donarnos l’enhorabona per petites satisfaccions, però per petites que aquestes siguin, cal celebrar-les.

obstant, per fer que Sarrià sigui un poble còmodament habitable, no n’hi ha prou d’estar amatent a les infraestructures supramunicipals, també cal estar a l’aguait de les actuacions de les nostres pròpies infraestructures i del model de creixement del nostre municipi, i d’això, només n’hem de fer responsable a la pròpia administració municipal. També, nosaltres mateixos, tanmateix de forma inconscient, podem fer de Sarrià, la nostra vila, un lloc incòmode per viure.

8

Parlem de Sarrià ~ 55

~ tema de portada

Sarrià de Ter continua essent un municipi integrat per diferents nuclis poc cohesionats i que malgrat els intents, al nostre entendre equivocats, no s’ha aconseguit l’adherència buscada i desitjada per aconseguir un poble urbanísticament connex.

Exemple clar d’aquesta manca de cohesió és que a més dels antics pobles de Sarrià de Dalt i Sarrià de Baix, seguiren la construcció dels grups de pisos del Pla de la Rasa i del Pla de l’Horta, afegint-s’hi més tard les cases del Pla dels Vinyers; tot construït sense la necessària planificació que hauria hagut de portar a la unificació en un sol nucli urbà del poble de Sarrià de Ter. Ja dins del sistema democràtic municipal i després d’un llarg parèntesi, a Sarrià també ens ha arribat la febre constructora, i ho ha fet de manera bastant similar a la que ho havia fet fins aleshores. És a dir, s’han aprovat projectes urbanitzadors sense planificació general i per tant, sense la necessària visió de futur que cal tenir per a la construcció de poble. És el cas de la construcció dels polígons de l’anomenat sector Cobega i del Camp dels Socs que han estat projectats prescindint dels nuclis circumdants i de l’enllaç dels nous carrers del polígon amb els dels ja existents, amb la qual cosa es continua i s’augmenta la desconnexió d’uns nuclis amb els altres. Si a més d’això hi afegim una excessiva densitat d’habitatges, amb la construcció de blocs de baixos més sis plantes, amb alçades de més de 20 metres, ens trobarem amb una habitabilitat massa deshumanitzada i amb una societat mancada d’aquella identitat de poble que sempre ens ha caracteritzat.

Un altre exemple d’actuació municipal, tot i no dubtar que ha estat feta amb la millor de les intencions, amb l’ànim de cohesionar el municipi, és la localització del Pavelló poliesportiu. Es veu que, després d’haver-ho meditat molt, agafant un plànol de Sarrià de Ter i traçant-hi dues línies en diagonal que unissin els quatre extrems del municipi, el punt on convergissin les dues diagonals, per cèntric i equidistant, seria el lloc més adequat per construir-hi el pavelló, prescindint de l’opinió que podrien haver donat les entitats esportives i altres implicades. Nosaltres pensem que no és suficient la centralitat i que per una decisió d’aquesta importància calia més estudi, més participació i més planificació.

El que nosaltres proposàvem i que encara defensem, malgrat que algunes actuacions ja executades ho han malmès és, en efecte, el creixement del nostre poble, però basat en uns principis bàsics i irrenunciables, els quals s’hauran de tenir en compte en la redacció del tan esperat POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal). Els més importants dels quals enumerem a continuació: Creixement sostingut. Cal que el creixement urbanístic sigui degudament planificat i que s’incrementi el nombre

d’habitants de forma gradual, de manera que l’Ajuntament pugui oferir els serveis necessaris amb el mateix ritme del seu creixement.

Creixement sostenible. És necessari i inevitable el creixement del nostre poble, però volem que aquest creixement segueixi els criteris de sostenibilitat definits en el conjunt d’indicadors ambientals, socials i econòmics que implanta l’Agenda 21 i que a Sarrià de Ter es descriuen en el Pla d’Acció Local que va ser elaborat en el seu dia.

Densitat d’habitatges. Si volem un poble realment habitable, amb la qualitat de vida a què estem acostumats, hem d’afavorir el creixement en horitzontal i construir els habitatges en cases i edificis de poques plantes i de forma esponjada, mantenint espais lliures, per gaudir del veïnatge i la convivència. Per tant, donada la poca extensió del nostre territori, hem de ser conscients de les nostres limitacions de creixement.

Equilibri territorial. Cal planificar el creixement del nostre municipi amb l’equilibri necessari de sòl residencial i sòl industrial. Ens agradi o no, formem part de l’àrea urbana de Girona i hem de planificar el nostre creixement pensant amb aquesta característica, estant atents al Pla Director que es pretén redactar des de la capital, de tal manera que no se’ns tracti com una barriada de la ciutat, sinó que, aprofitant la proximitat de la capital, sigui el nostre poble qui ofereixi serveis d’interès per aquesta àrea urbana a la qual pertanyem.

Cohesió geogràfica i social. A l’hora d’urbanitzar s’ha de donar prioritat a la interconnexió dels diferents nuclis fins aconseguir que tot Sarrià de Ter sigui una sola àrea urbana.

Tenint en compte aquesta característica, recolzada amb la deguda atenció a totes les entitats i a les planificacions culturals, esportives i de festes, s’aconseguiria aquesta cohesió que tots reclamem.

Agrupació temàtica d’equipaments. A fi d’optimitzar la utilització de tots els serveis promovent, al mateix temps, la mobilitat dels veïns dins de tot el territori municipal, cal agrupar temàticament els equipaments. La nostra proposta consisteix en la creació de diferents zones com, una lúdicoesportiva, una zona cultural i una socio-sanitària; sense oblidar les instal·lacions de cada nucli, per fer-les més útils i donar el necessari servei de proximitat.

Certament, a vegades resulta difícil lluitar i treballar per qüestions del bé general fent deixadesa de les atencions a l’interès privat, motiu pel qual sovint hom pensa i decideix “no ficar-se allà on no el demanen”, dipositant tota la confiança en els qui manen que, al cap i a la fi són els que hem votat, i restar tranquils a casa evitant així complicacions personals. Però, per a un ciutadà d’avui, no n’hi ha prou amb aquesta actitud i si el que volem és viure en democràcia. A més d’emetre el vot que és el primer dels drets i deures, també cal com a mínim, que siguem crítics amb els nostres governants, ja sigui en sentit negatiu o positiu.

Així doncs, cal que l’administració fomenti la participació ciutadana per tal de crear debat copsant les opinions dels ciutadans i ciutadanes, element necessari per a formar un criteri comú i general, que haurà de desembocar en les actuacions de l’administració, amb integració del sentir general de la població en benefici de la comunitat.

~

Propostes de circulació sector Sarrià de Baix Àngel Mesas Mesas Regidor Delegat de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil

Estudiant la vialitat del sector de Sarrià de Baix, des de l’ajuntament veiem que la circulació és molt densa i dificultosa.

Carrers estrets, nombre elevat de vehicles al nucli, creixement del sector, botigues concentrades pràcticament al mateix carrer, fa complicada la circulació viària i, de retruc, la circulació veïnal. En aquest sentit, des de l’ajuntament fem un estudi de possibles solucions per tal de millorar tres aspectes que entenem fonamentals i que són: • Millor circulació de vehicles pels carrers del sector.

• Major seguretat en la circulació de persones • Major nombre d’aparcaments Entenem que les dues propostes donen solució a aquests tres aspectes fonamentals.

El sector de Sarrià de Baix té quatre carrers que els podem considerar artèries del sector: c/ Major, c/ Firal, c/ Lloses i av. de França, i creiem que fer aquests carrers d’una sola direcció ha de facilitar la circulació viària a l’hora que proporcionar més aparcaments. Fer carrer d’una sola direcció implica poder fer aparcaments en bateria, que en proporcionen un major nombre, i de no poder-los fer queda la possibilitat de permetre l’aparcament en les dues voreres sense que hi hagi dificultat en la circulació.

Altres aspectes que entenem que són importants és que parlem de seguretat i viabilitat i les dues propostes tenen elements a favor i en contra.

Tel. 972 17 17 33

9

Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

ajuntament ~

ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Parlem de Sarrià ~ 55

NETEJA XEMENEIES GIRONA

proposta 1

10

• No permet als veïns del c/ Carrilet i una part molt important del c/ Major a accedir a les botigues pel seu propi carrer.

• Genera problemes els dies de mercat, ja que la sortida del bus pel c/ Carrilet s’haurà de fer de manera incorrecta.

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

• Concentra tota la sortida del sector pel c/ Firal, creant un punt de perill a l’entrada i sortida de vehicles pel c/ Lloses, ja que tota la sortida del sector es farà en aquest punt.

• Obliga tots els veïns de la zona av. de França i c/ Lloses a haver de donar molta volta per sortir del sector.

proposta 2 • Permet dos vials d’entrada i sortida al sector, facilitant-ne la circulació.

• Facilita la sortida de manera més directa als veïns de l’av. de França i c/ Lloses • Permet un accés directe als veïns del c/ Carrilet i una part important del c/ Major a les botigues del sector

• No genera problemes en la circulació del bus els dies de mercat • Genera un punt conflictiu a la sortida del c/ Major en direcció al Pont Major.

~

Pla especial i catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic de Sarrià de Ter

Edifici de nova construcció del carrer Carrilet que ha preservat l’estètica i els balcons de ceràmica de les cases originals de primers del segle XX. Foto: A.Vila

En els darrers anys, coincidint amb un canvi de generació en l’ocupació dels habitatges del nucli antic de Sarrià de Ter i fruit de la pressió immobiliària a què està sotmesa l’àrea urbana de Girona, hem vist com algunes de les cases dels carrers Major i Carrilet han passat a mans d’empreses constructores, les quals hi han aixecat habitatges de tipus plurifamiliar que no

11

L’encàrrec d’aquest catàleg i Pla especial a l’equip d’arquitectes del despatx KGB arquitectes, sota la direcció de Joaquim Bover, pretenia dues coses: primer, complir amb la normativa de la Llei d’Urbanisme actual, la qual obliga a identificar els béns que cal protegir, i, d’una altra, complir amb una de les promeses del programa

electoral de l’equip de govern. Aquest catàleg també s’adequa als temps vigents, ja que els criteris de conservació i reforma dels nuclis antic s’han anat perfilant i discutint, de manera que la majoria dels municipis ja compten amb normatives semblants.

ajuntament ~

El municipi de Sarrià de Ter no té un nucli antic medieval, tret de les masies esparses que queden a Sarrià de Dalt. El carrer Major, amb cases de cos alineades al llarg de tot el que abans fou el camí ral i més tard carretera nacional, va néixer cap a finals del s. XVII, a redós de les poques cases que hi havia a tocar el pont de l’Aigua. Amb els anys, la necessitat d’oferir serveis als viatgers, va configurar el carrer amb les seves fondes, ferreries, magatzems i botigues. Al

llarg de tres segles els sarrianencs varen aixecar algunes cases senzilles, de tipus rural, i d’altres de senyorials.

En moltes, el denominador comú és la pedra, que emmarca les obertures, portes, finestres i balcons i alguns elements metàl·lics, com reixes i baranes.

Parlem de Sarrià ~ 55

Assumpció Vila Regidora de Cultura

mantenen la tipologia de les cases que han donat personalitat pròpia a Sarrià de Ter. Amb la presentació de l’avantprojecte d’aquest catàleg i Pla especial i la suspensió de llicències en tant que no s’adeqüessin a la normativa que es pretenia aprovar, el mes de març de 2004, ja es va aconseguir que algunes construccions mantinguessin les façanes i els trets característics de l’edificació que s’enderrocava. Aquest és el cas d’un bloc d’apartaments del carrer Carrilet, que manté l’estil d’una filera de cases de primers de segle XX amb un petit balcó de ceràmica com a element ornamental més característic, i també el projecte presentat per edificar el que coneixem com la planxisteria Colomer, que, temps enrera, fou magatzem de la família Ensesa. En el nou projecte es mantenen les reixes i els brancals de pedra de les obertures. Desapareix, això sí, l’encavallat de fusta de melis que s’havia mantingut fins ara (des de 1888), ja que l’edifici passarà a tenir un ús residencial.

12

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

En la catalogació d’edificis i béns patrimonials s’estableixen cinc criteris de protecció: 1-Masies i Cases Rurals que pels seus valors arquitectònics i històrics es cataloguen com a Bé Cultural d’Interès Local. En aquest apartat cal situar els masos esparsos i els que queden del nucli de Sarrià de Dalt: mas Tomàs, mas Matas, mas Rovira, mas Xuncla, mas Gimbernat, mas Reig, mas Guilana, can Tiranda, mas Riembau, can Busquet, can Marcel·lí, can Parreguera, can Vert i can Vinyes.

2-Edificis protegits. Situats en l’àmbit urbà de Sarrià de Ter que pels seus valors arquitectònics i històrics es cataloguen com a Bé Cultural d’Interès Local. En aquest apartat hi ha els edificis de propietat municipal, com l’Ajuntament, les Escoles Velles, el Coro i alguns edificis nobles del carrer Major.

3-Elements singulars que es cataloguen com a Bé Cultural d’Interès Local i que pel seu valor arquitectònic, històric o específic necessitin protecció especial. Les torres d’aigua, la vil·la romana, el pou de glaç, les esglésies, la plaça de can Nadal, el

Dibuix actual de la planxisteria Colomer i plànol del nou edifici que s’hi pensa construir, mantenint els brancals de pedra.

Cau, la fàbrica Mitjans o els molins, són alguns dels elements que es troben dins d’aquest àmbit de protecció.

4-Edificis de Protecció Morfològica.

Edificis amb façana consolidada i dels quals cal conservar els valors arquitectònics i compositius del conjunt, els materials emprats o l’ornamentació dels elements compositius.

5-Edificis de Protecció Parcial.

Edificis amb elements arquitectònics que cal protegir, mantenir o recuperar i que formen part d’un determinat edifici que pot ser susceptible d’una transformació arquitectònica. Aquests edificis es podran enderrocar amb la condició que la nova edificació respecti la composició formal i que incorpori els elements que han estat objecte de protecció.

El catàleg i Pla Especial es va aprovar inicialment el 15 de desembre del 2005 i el 27 es va fer una reunió informativa amb els veïns. Al mateix temps es va penjar a la pàgina web de Sarrià de Ter i els serveis tècnics han atès diverses consultes dels veïns.

Aquest document és un pas previ al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que s’està redactant, i tota la normativa legal que contempla quedarà supeditada a la que regeixi el nou POUM. En definitiva, amb l’aprovació d’aquest catàleg i Pla Especial s’aconsegueix preservar el poc patrimoni que tenim a Sarrià, alhora que es demana una major sensibilitat als constructors per tal que les noves edificacions en el nucli antic mantinguin l’estètica i la fesomia de poble que ha tingut fins ara, quan la majoria de les cases eren de tipus unifamiliar.

~

Plaça del pla dels Vinyers. Foto: A.Vila

ordenances fiscals 2006

Les

13

Per l’any 2006 l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha aprovat les corresponents ordenances fiscals i fixat alguns dels seus preus públics amb un increment generalitzat del 3,2 % respecte les de l’any anterior. Entenem que aquesta és una puja moderada, sobretot tenint en compte que es situa per sota de l’IPC a nivell estatal (3,7 %) i a nivell català (4,3 %).

Des de l’equip de govern entenem que cal anar ajustant les

ajuntament ~

Els impostos són els imports que l’administració, en aquest cas l’administració local, aplica a les activitats i/o els béns dels ciutadans i les empreses per la seva contribució a la despesa pública.

La taxa és l’import que fixa l’administració per a la prestació d’un servei públic, per la realització d’activitats o tasques administratives o per l’ús privatiu o especial de la via pública. El servei que es presta derivat del pagament d’una taxa ha de beneficiar particularment al subjecte que l’ha

liquidat. Els serveis que estan subjectes a les taxes no són de recepció voluntària per als ciutadans. La taxa no pot superar el cost del servei, garantint, la seva execució, la provisió del mateix.

El preu públic és, com la taxa, l’import que es fixa per la prestació d’un servei; la diferència és que el servei que es presta és de recepció voluntària. El preu públic no està subjecte a l’aprovació per ordenança i el seu import pot superar el cost del servei que es presta.

Parlem de Sarrià ~ 55

Les ordenances fiscals són les normes que aprova l’Ajuntament per la regulació de les aportacions que, en forma d’impostos, taxes i preus públics, fan els veïns.

Correspon a l’ajuntament, doncs, per mitjà de la capacitat de produir ordenances, regular i establir les relacions socials, els drets i les obligacions dels ciutadans en l’àmbit local.

Roger Casero Regidor d’Hisenda pública

Iglú de la plaça Genís i Bech al Pla de l’Horta.

Foto: A.Vila

14

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

ordenances fiscals en correspondència al nivell de vida, i que on convé intervenir des d’una perspectiva de correcció social és amb les bonificacions que els mateixos impostos i la llei que els regula permeten.

D’aquesta manera les principals bonificacions a què estan subjectes alguns dels principals impostos són, de manera resumida, les següents: Respecte a l’IBI (Impost de Béns Immobles) tenen dret a una bonificació a la quota íntegra del 50% per un període de com a mínim la durada de l’obra i que com a màxim no pot ser superior a tres anys, els béns immobles que constitueixin l’objecte de l’activitat de les empreses d’urbanització, construcció i promoció immobiliària tant d’obra nova com de rehabilitació equiparable a aquesta.

També tenen dret a una bonificació del 50% a la quota íntegra de l’impost, durant els tres períodes impositius següents al de l’atorgament de la qualificació definitiva, els habitatges de protecció oficial i els habitatges que resultin equiparables a aquests d’acord amb la normativa d’aplicació de la CCAA. Aquesta bonificació es concedirà a petició de l’interessat.

Pel que fa a l’impost de vehicles s’estableixen bonificacions del 50% de la quota de l’impost en els supòsits següents: A favor dels titulars de vehicles que incorporin catalitzadors o acreditin que els han incorporat a partir de l’any 1999. S’exclouen aquells vehicles de primera adquisició que els disposin de fàbrica.

A favor dels titulars de vehicles que s’hagin adaptat per a l’ús de biocombustibles (derivats d’olis vegetals, biogas, gas natural comprimit i hidrogen) i dels titulars de vehicles elèctrics i bimodals.

Estan exempts, entre d’altres conceptes, del pagament d’aquest impost, els vehicles matriculats a nom de minusvàlids per al seu ús exclusiu. Aquesta exempció s’aplicarà mentre es mantinguin les dites circumstàncies, tant als vehicles conduïts per persones amb discapacitat com als destinats per al seu transport. A aquests efectes es consideren persones amb minusvalia qui tingui aquesta condició legal en grau igual o superior al 33%.

Gaudiran d’una bonificació del 95 % en la quota de l’impost aquelles obres de reforma o millora, l’objecte exclusiu de les quals sigui l’eliminació de barreres arquitectòniques, o la millora de l’accessibilitat als edificis per part de persones amb una discapacitat que afecti la seva mobilitat.

En l’ICIO (Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres) hi hem afegit supòsits de bonificació, essent un dels més rellevants la bonificació del 95 % de l’import per les obres de rehabilitació de façanes en tot el terme municipal i de correcció de patologies estructurals tècnicament acreditades.

Gaudiran d’una bonificació del 95% les obres de rehabilitació de façanes en tot el terme municipal i de correcció de patologies estructurals tècnicament acreditades.

Sense cap mena de dubte el pagament dels impostos exigeix, en tant que foment de la despesa pública, la garantia i bon funcionament dels serveis públics. És a través de les ordenances fiscals que l’administració local, l’ajuntament, pot regular els serveis que ha d’oferir, tan els que són de la seva competència com els que, malgrat no ser-ho, són demandes dels veïns, necessitats de la població.

L’enllumenat, la recollida de les escombraries, l’aigua potable, les voreres, els jardins, la conservació del patrimoni, les activitats esportives, culturals, formatives, l’accés a l’educació, el lleure... despesa pública pagada per tots perquè tots seguim fent del nostre municipi, de Sarrià de Ter, un poble amb vocació de serveis públics.

Tindran una bonificació de fins al 95% les construccions, instal·lacions i obres en les que s’incorporin sistemes per l’aprofitament tèrmic o elèctric de l’energia solar.

Per a més informació podeu consultar íntegrament les ordenances fiscals a www.sarriadeter.com

Així doncs tindran una bonificació del 95% les construccions, instal·lacions i obres que siguin declarades d’especial interès o utilitat municipal per concórrer circumstàncies socials, culturals, historicoartístiques o de foment del treball que justifiquin tal declaració. Correspondrà aquesta declaració al Ple de la Corporació i s’acordarà, prèvia sol·licitud, amb el vot favorable de la majoria simple dels seus membres.

Gaudiran d’una bonificació del 10 % (nivell A) i del 5 per cent (nivell B) en la quota de l’impost, aquelles obres de nova construcció o rehabilitació que s’acullin al “Segell Verd”.

~

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS” TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!!

Parlem de Sarrià ~ 55

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

15

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

ajuntament ~

■ ■ ■ ■

Les gràfiques són una bona imatge de com, tot i augmentar la població, el que comporta inexorablement un augment en la generació de residus, aquests mostren un tendència a la baixa any darrera any, en el tant per cent d’aquest que va a incinerar alhora que, aquest descens és directament proporcional a l’augment de tones que segueixen un procés de recuperació selectiva.

16

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

Què significa això per Sarrià de Ter?.

Doncs bé, d’entrada que hi ha una major consciència col·lectiva pel que fa al correcte reciclatge dels residus que es generen. També significa que, el cost de tractament d’aquests residus s’ha reduït considerablement i alhora hem augmentat els ingressos provinents dels retorns per tona de residu correctament separat i reciclat i per acabar, també vol dir que Sarrià de Ter és capdavantera i model en la gestió que fa dels seus residus.

Ara bé, algú es pot preguntar per què les taxes que tots hem d’abonar en concepte de recollida i tractament de residus no es veuen reduïdes, si cada cop ho fem més bé en la gestió dels recursos mediambientals i econòmics?

Contenidors soterrats del carrer Major. Foto: Esther Ferrero

A Sarrià de Ter

estem fent bé els deures Esther Ferrero

No només això, sinó que a més a més, l’ajuntament fa cada any un pas més en la implantació, ampliació i/o millora dels seus sistemes de recollida de residus.

Així doncs l’any 2005 es van portar a terme les següents accions: • Increment de quinzenal a setmanal de la recollida de paper i cartró • Increment de quinzenal a setmanal de la recollida d’envasos • Increment de quinzenal a setmanal de la recollida de voluminosos • Increment de quinzenal a setmanal de la recollida de poda i jardineria • Implantació de la recollida de la fracció orgànica a partir del mes de març • Implantació de la recollida de cartró comercial • Augment de contenidors de selectiva en 21 contenidors nous • Creació de la figura de l’inspector/a municipal

La resposta és senzilla, tot i haver reduït el cost de tractament dels residus que van a incinerar, en tant hem estat capaços de reduir-ne la seva aportació, el cost que té per l’ajuntament la recollida i posterior tractament de totes i cadascuna de les fraccions que es generen (rebuig, vidre, paper, envasos, poda, orgànica, voluminosos, etc.) és molt superior als ingressos que en concepte de taxes i retorns de l’agència catalana de residus, arriben a l’ajuntament.

Sense oblidar que la deixalleria mòbil continua venint un cop al més i que el municipi disposa de recollida diària de rebuig.

Pel 2006 la dinàmica de millora i ampliació no es pot aturar, així doncs, a més de continuar millorant els serveis existents, algunes de les accions previstes són: • Aprovació d’un Reglament de Gestió de Residus i Neteja Municipal • Inici de la construcció de la Deixalleria Comarcal ubicada a Sarrià • Implantació de la recollida d’olis de restaurants i particulars • Implantació del compostatge casolà • Retirada dels contenidors de rebuig de les zones industrials en aplicació de la Llei de residus de 2003

Dades de l’evolució de la recollida de residus a Sarrià de Ter

2002

2003

2004

2005

Vidre

27,43

48,47

51,42

52,32

Paper i cartró

53,85

60,32

82,74

112,48

Envasos lleugers

-

15,89

18,53

32,81

Residu voluminós

50,34

77,88

77,90

91,22

14,26

108,26

Poda i jardineria Orgànica

174,09

Rebuig (tones)

1.809,00 1.749,99 1.733,00 1.419,97

120 110 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

Total residus (tones) 1.940,62 1.952,55 1.981,90 1.991,15 % rebuig

93,22% 89,63% 87,44% 71,31%

% reciclat

6,78%

Cens

10,37% 12,56% 28,69%

3.708 h 3.858 h 4.100 h 4.200 h

Kg/hab/dia

1,34

1,24

1,16

0,93

1,6 1,336

1,4

1,242

1,2

1,158 0,926

1,0 0,8 0,6 2005

0,4 0,2 Parlem de Sarrià ~ 55

80 60 % reciclat

40

% rebuig

20 0

2002

2003

2004

2005

ajuntament ~

0,0 100

17

Acta de la Sessió Extraordinària del 18 d’octubre de 2005

18

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

Moció de suport a l’Estatut d’Autonomia Després de la intervenció dels representants de cada partit, per unanimitat s’acorda donar suport a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en el ple del Parlament de Catalunya en sessió de 30 de setembre de 2005, com a proposició de llei orgànica a trametre a les Corts Generals per a la seva tramitació. Al mateix temps es convida a les entitats socials del municipi a donar suport a aquest Estatut d’Autonomia.

Obres del projecte “El Coro” En la primera convocatòria del concurs que es va formular no es va presentar cap empresa i va quedar desert.

En la segona convocatòria es va convocar a tres empreses que s’havien interessat a realitzar les obres i d’aquestes només s’hi va presentar una, SICE, a qui se li adjudica el projecte de rehabilitació de l’edifici “El Coro”, segona fase.

El termini de construcció que es preveu és de sis mesos i per tant es preveu finalitzin finals de maig.

Acta de la Sessió Ordinària de 15 de desembre de 2005 Aprovació definitiva del compte general de 2004 S’aprova amb caràcter definitiu els Estats i Compte General, amb els seus annexes i justificants corresponents a l’exercici de 2004, una vegada han estat informats amb caràcter favorable per la Comissió Especial de Comptes després del període d’informació pública, sense reclamacions ni suggeriments.

Acords Ajuntament ~ Cementiris de Sarrià de Ter El regidor del PSC, Roger Casero va explicar que es pretén signar amb el Bisbat un conveni tipus de cessió dels Cementiris de Sarrià per tal d’alliberar a les parròquies de la gestió i manteniment dels cementiris. Es respectarà la titularitat dels nínxols i es regularà el servei de vigilància. a- S’aprova per majoria absoluta el Plec de clàusules específiques administratives per a l’adjudicació de la gestió administrativa integral dels Cementiris de Sarrià. b- S’aprova per unanimitat el Reglament de l’ús del Cementiri. c- S’aprova per unanimitat el Conveni amb el Bisbat de Girona pel qual cedeix a l’Ajuntament l’administració, gestió i manteniment dels Cementiris de la Parròquia de Misericòrdia i Sant Pau de Sarrià de Ter. El regidor per CiU Lluís Aymerich va manifestar que el millor seria que qui gestionés administrativament el Cementiri fos el mateix Ajuntament, a la qual cosa va respondre Roger Casero tot dient que l’adjudicació de l’administració a una empresa no suposarà un increment de la despesa.

Conveni econòmic amb la Diputació per el finançament de les obres de l’edifici “El Coro” (2a fase) S’aprova el conveni de col·laboració econòmica entre la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter pel finançament del projecte de casal d’avis “El Coro” pel qual la Corporació provincial participa econòmicament concedint a l’Ajuntament la quantitat de 120.000€ en dues anualitats de 60.000€ anuals (2005 i 2006) que representa un percentatge de finançament del 32,56% que es mantindrà constant en el cas que disminueixi el preu de la inversió com a conseqüència de la seva adjudicació i execució.

Domini .cat a Internet La regidora de Noves Tecnologies, Iolanda Jiménez, va explicar els tràmits que l’Ajuntament ha efectuat per l’assumpció del domini .cat i que tan aviat com sigui possible es substituirà el domini .com pel .cat, i s’aniran substituint totes les adreces electròniques.

Conveni amb Funibella S.L. L’alcalde Nicolás Pichardo va explicar que aquest conveni regula la cessió d’una peça de terreny del vial perimetral per l’oest del polígon d’actuació de Cobega, d’una superfície aproximada de 1.000m2.

En un principi tothom pensava que era propietat del Mº de Fomento, però Funibella S.L. ha presentat documentació de la propietat i, per tal de desencallar la tramitació de l’aprovació de l’expedient del projecte de reparcel·lació del sector de Cobega, s’ha considerat fer una cessió de terrenys d’una superfície similar a realitzar en el futur projecte del pla de Sarrià de Dalt.

Els regidors de CiU, Lluís Aymerich i d’ ERC Roger Torrent varen comentar que aquest expedient presenta un cúmul d’irregularitats en la seva tramitació.

Lluís Aymerich es va discutir amb el secretari en el sentit que entenia que es tractava d’un vial públic i que per tant no calia que els terrenys fossin escripturats, per l’ús que han tingut de fa temps, a la qual cosa el Secretari respongué que els informes de la secretaria eren anteriors a que Funibella S.L. presentés la seva documentació.

Al·legacions al Pla de Sanejament d’Aigües Residuals de l’Àrea Urbana de Girona Es demana que el PSARU 2005 incorpori el document tècnic d’al·legacions a les actuacions del PSARU 2005 pel sistema de sanejament de la conurbació de Girona.

Reglament Regulador d’atorgament de subvencions S’aprova per unanimitat el reglament regulador de les subvencions atorgables per l’Ajuntament de Sarrià de Ter a les entitats del poble, marcant les obligacions, terminis, drets, és a dir es regularitza un procediment que ja es feia, però que ara queda més clar.

Acords Ajuntament ~ Denominació de carrers S’aproven inicialment la denominació dels carrers següents: Carrer Via Augusta: Vial que connecta el Pont de l’Aigua amb el carrer Sant Ferriol, transversal a l’Avinguda de França. Actualment està pavimentat des del Pont de l’Aigua fins la cruïlla amb el carrer Joan Fuster. La Via Augusta era la via romana que travessava el poble de Sarrià pel carrer Major fins al Pont de l’Aigua. La presència romana a Sarrià és notable i n’és una mostra la important vil·la del Pla de l’Horta i el mil·liari romà que es va trobar en un punt proper al pont.

Carrer Joan i Francesc Torras Hostench. Vial paral·lel al Francesc Cambó que enllaça el carrer Firal amb l’Avinguda de França. Els industrials Joan i Francesc Torras foren els creadors del complex de Torraspapel a Sarrià de Ter amb la seva implantació l’any 1945. En el terreny industrial desenvoluparen importants avenços tecnològics i en el terreny social varen promoure el grup d’habitatges protegits Paulí Torras.

S’aprova inicialment per majoria absoluta amb el vot favorable dels membres de l’equip de govern i del grup municipal d’ERC i el vot en contra de CiU, el Pla Especial i Catàleg de Protecció del Patrimoni arquitectònic redactat de conformitat amb l’article 67 del Decret Legislatiu 1/2005 de 26 de juliol que aprovà la refosa de la Llei d’Urbanisme de Catalunya.

Se suspèn per un any l’atorgament de les llicències urbanístiques d’edificació, reforma, rehabilitació, addició i enderrocament de construccions, d’instal·lacions o ampliació d’activitats o usos concrets i demés autoritzacions municipals connexes, per a totes les façanes del carrer Major i Carrilet sempre que suposin una contradicció amb el nou règim establert en les ordenances del catàleg, inventari de béns i àrees d’interès arquitectònic i arqueològic.

19

Precs i Preguntes El regidor d’ERC, Roger Torrent va preguntar el que segueix: • Sobre el cas de legionel·losi detectat a Sarrià de Ter, a la qual cosa va contestar Roger Casero tot dient que el Departament de Sanitat ha efectuat

ajuntament ~

Al·legacions a l’estudi informatiu i d’impacte ambiental de l’Autovia A-2 , tram Girona-Frontera Francesa.

Aquesta proposta s’ha presentat amb el suport dels tres grups municipals. En el text es manifesta el nostre rebuig a les propostes presentades a l’estudi, ja que entenem suposen una afectació al municipi de Sarrià de Ter, des del punt de vista social, patrimonial i medi ambiental, ja que afecta directament a veïns i barris, a la qualitat de vida del poble i al seu desenvolupament futur, malmet patrimoni històric, cultural i natural i suposa a més, un augment de la contaminació visual, acústica i ambiental del nostre municipi.

Les propostes presentades en l’esmentat estudi exclouen una alternativa possible (l’actual traçat de la N-II) i inclou alternatives extraordinàriament agressives i difícilment plantejables. Es demana al Ministeri que realitzi un estudi que contempli el desdoblament de l’actual N-II, variant Est de Girona, i que incorpori a l’estudi l’impacte mediambiental del TGV al seu pas per Sarrià de Ter. També s’insta la Ministeri que doni compliment a la proposició no de Llei aprovada al Congrés dels Diputats en sessió plenària del dia 1 de juny de 2005.

Parlem de Sarrià ~ 55

Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i Pla especial de Sarrià de Ter. En l’exposició de la proposta, Assumpció Vila va explicar que tot i que caldrà ampliar-lo en el futur i millorar-lo, el catàleg defineix els elements que cal protegir i estableix els criteris utilitzats per la seva catalogació. Aquesta proposta de catàleg i Pla Especial pel casc antic de Sarrià de Ter permet iniciar la tramitació i trametre’l als organismes pertinents.

Roger Torrent va demanar que s’informés als veïns, i Lluís Aymerich trobà que incorpora algunes normes molt rígides i excessiu el ter-

mini de suspensió de llicències, a la qual cosa va respondre Assumpció Vila tot dient que la normativa que s’aplica és l’actual vigent.

tots les anàlisi i comprovacions pertinents i els resultats són negatius i les instal·lacions reuneixen les condicions higièniques.

• Que es prevegui en el pressupost del 2006 pavimentar alguns carrers del municipi, a la qual cosa va contestar l’alcalde Nicolás Pichardo tot dient que ja està previst.

• Que es tingui en compte la participació ciutadana per elaborar el pressupost, seguint el que estipula el PALS, dient Roger Casero que es treballarà per tal que sigui així.

• Ja que el servei de recollida de brossa ha experimentat modificacions caldria una reforma de l’ordenança de neteja, a la qual cosa va contestar Nicolás Pichardo tot dient que s’estan introduint reformes constantment i recentment s’ha nomenat un inspector de residus.

• Demana si es rehabilitaran les pintures de l’església de Sarrià de Dalt a la qual cosa respongué Assumpció Vila per dir que es disposa d’un pressupost però es preveu realitzar l’any 2007, ja que aquest any s’ha d’acabar de pagar la pintura de tota l’església.

• Demana si el municipi de Sant Julià té la voluntat d’involucrar-se en el projecte de construcció de la nova Biblioteca i el posterior manteniment i conservació, a la qual cosa va contestar Assumpció Vila per dir que es preveu un conveni per la gestió i el manteniment conjunt, però no per la construcció.

• Ja que amb la Biblioteca es contemplen altres equipaments, demana quin ús preveu l’Ajuntament per tots els equipaments, també per al Centre Parroquial.

Assumpció Vila va contestar que a mesura que estiguin construïts s’anirà definint els

Acords Ajuntament ~

20

poda dels arbres de la plaça vil·la romana per solucionar el problema dels estornells, i sembla que no s’ha fet d’acord amb el que ells varen demanar, a la qual cosa va contestar l’alcalde que la poda és la que varen decidir els tècnics de l’empresa contractada que sembla ser era la més adequada.

Lluís Aymerich, regidor per CiU va demanar: • Com està la pavimentació del passatge de la Font a la qual cosa va contestar Nicolás Pichardo que es preveu pavimentar enguany.

• Que es podin les branques de la pujada del Pi de la Bateria, contestant l’alcalde dient que els treballs ja estan encarregats i es demanarà que s’efectuïn d’immediat.

• Demana si es preveu fer un vial que connecti el polígon Xuncla amb la rotonda del Trueta, a la qual cosa va contestar l’alcalde tot dient que quan s’urbanitzi el mas Boscosa ja es preveu un vial que connecti amb aquesta rotonda i amb el nou pont per anar a Pedret.

Parlem de Sarrià ~ 55

~ ajuntament

usos de cada equipament, i es preveu signar un conveni amb el Bisbat per la cessió del teatre de Sarrià de Dalt.

• Demana si es resoldrà la perillositat de la cruïlla entre l’accés al Pont de l’Aigua, el carrer Major i el Josep Flores, a la qual cosa el regidor Àngel Mesas va contestar que aquests punts conflictius són prou coneguts i que s’està treballant per solucionar-los.

• Caldria definir la ubicació definitiva del mercat setmanal, a la qual cosa va contestar l’alcalde Nicolás Pichardo tot dient que en principi continuarà ubicat al mateix lloc on ara se celebra.

• Els veïns del Pla de l’Horta varen demanar que es fes la

RESTAURANT

EUGÈNIA AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

Dolors Grau va comentar que l’estat de neteja dels contenidors de brossa i recollida selectiva no és el més adequat i que caldria instar a l’empresa concessionària que fos més curosa amb aquest aspecte. També va demanar si es pot millorar el servei de vigilància nocturn ja que te moltes mancances, a la qual cosa va contestar el regidor Àngel Mesas que els responsables del servei nocturn són la Policia Local de Girona i els Mossos d’esquadra.

Jordi Costa va demanar quan començaran les obres de la 2a fase del Coro, a la qual cosa Nicolás Pichardo va contestar que ja s’han iniciat i que es preveu finalitzin el mes de maig.

~

Una de les parades habituals d’objecte fets en paper.

Foto : A.Vila

La Esther Ferrero

setena fira del paper

Tanmateix hi ha un altre factor amb el qual també hem de comptar, alhora que competir-hi, ens referim al gran nombre de fires coincidents amb la nostra que, tot i que la competència sempre hem dit que és sana i desitjable, no deixa de ser una factor a tenir molt present alhora de pensar quin tipus de Fira estem oferint.

Aquest darrer punt ens porta inevitablement a obrir un debat, el resultat del qual fins ara teníem molt clar, sobre la

21

Set anys consecutius organitzant el mateix esdeveniment, tot i intentar en cada edició millorar els continguts i l’organització, fa que hi hagi el risc del relaxament, que provoca

Hem d’agrair profundament als sarrianencs i sarrianenques la seva fidelitat a l’hora de visitar la fira any darrere any, és de ben segur el públic més entusiasta de la Fira. Ara bé, és necessari donar a conèixer Sarrià i la seva Fira en un entorn més ampli, atreure famílies, grups i persones de fora a fi que ens coneguin i alhora incrementin el nombre de visitants. Això només és possible amb uns bons canals de difusió i publicitat, que de ben segur hem de millorar.

Parlem de Sarrià ~ 55

Aquesta avaluació la fem observant. Sí, observem des del privilegi de poder ser a tot arreu i conèixer els entrellats de l’organització i, alhora, amb el handicap d’estar massa implicats com per ser totalment objectius i per aquest motiu escoltem. Escoltem les persones que d’una manera o altra formen part de l’esdeveniment, visitants, artistes, veïns i veïnes i evidentment els marxants i talleristes. Tots i cadascun d’ells tenen una opinió i un criteri que ens resulta de gran valor a l’hora d’avaluar.

una excessiva confiança en allò que ja funciona per si sol, per això no dubtem que estar atents és un bon acte de prevenció i responsabilitat.

fira del paper ~

Ja en portem set. De fet ja estem caminant cap al vuitè any de Fira del Paper. Sovint les avaluacions profundes del funcionament de les coses es realitzen coincidint amb aniversaris rellevants dels esdeveniments. Però en el nostre cas, sempre hem preferit realitzar-les any darrere any, a fi de millorar constantment i alhora detectar a temps aquells petits signes que indiquen que una cosa o una altra s’ha de revisar.

22

Parlem de Sarrià ~ 55

~ fira del paper

Andreu Mateu ensenya a fer paper a mà.

Els nens són els protagonistes de la Fira del paper, pintant, fent capses, màscares, màgia i activitats durant tot el dia.

Fotos: A. Vila

idoneïtat d’ampliar el tipus de productes que ofereix la nostra Fira, que sempre han estat només de paper, a d’altres com ara artesania, alimentació, etc. No podem negar, però, que no tenim la certesa que l’ampliació del tipus de producte comportarà un augment de visitants, però sí que sabem que no fer res pot comportar el seu declivi gradual.

Arribats en aquest punt ens adonem que estimem la Fira, que ja forma part de la història (tot i que recent) del poble i que d’una manera o altra també forma part de la nostra història com a persones anònimes, que any darrere any hem fet que aquesta sigui possible. Motius tots ells per

seguir repensant fórmules que facin que en la seva VIII edició, la Fira del Paper de Sarrià de Ter tingui tots els elements necessaris per atreure novament l’interès i la curiositat de tothom.

Des d’aquestes ratlles vull agrair a la Núria Rodríguez i a en Pere Salvatella, que durant aquests anys han treballat de valent i amb l’única gratificació del treball ben fet, la seva dedicació, el seu esforç i la seva paciència. Ells deixen aquest any la comissió, però esperem poder comptar amb ells, com cada any, el diumenge de la fira a les 6 del matí.

~

Exposicions de les VII jornades del paper de Sarrià de Ter Cristina Vicedo

la sala Carrilet na Rozenblat a Textures de Tatia

“RECHERCHE”

23

Les propostes dels espais d’exposició de Sarrià de Ter van ser “Recherche”, de Tatiana Rozenblat, a la Sala La Caixa, “Les Biblioteques Populars en la pau i en la guerra” a la Sala Patronat i “El placer de leer” a l’espai de can Vila.

“Sempre m’ha agradat més treballar amb paper.

Primer l’he plegat, cargolat, cosit.

L’he arrencat, encolat, mullat ...

Si bé aquestes manipulacions m’han estat necessàries, no m’han satisfet.

El que buscava era la seva substància interna, la seva fibra. En aquest punt, el que tenim entre les mans és una matèria viva, tova i amorfa però que ofereix grans possibilitats.

A més, la pasta de paper guarda memòria del treball del gest, del contacte de les matèries, de la presència de l’aigua que s’ha evaporat. Totes aquestes traces contribueixen al resultat final i donen el sentiment que es pot influenciar cada etapa de la creació.

Així, el meu treball explora sobretot unes pistes que resulten de les diferents tendències de la nostra època. Hi ha diferents tècniques : emmotllament pel que fa als « Boucliers », presència del grafisme per la sèrie dels « X » o utilització del gravat.

Si bé algunes peces semblen que siguin organitzades per tema o sèrie, no estic definint conjunts sinó al contrari, m’agrada dissipar les fronteres, fondre o confondre les categories, desvetllar el dubte ...

Parlem de Sarrià ~ 55

Aquest és el cas de les Jornades del Paper 2005 que van arribar a la seva 7a edició i que estaven dedicades a l’Any del Llibre i la Lectura. Calia, doncs, donar pas a artistes del paper, però també detenir-se un temps a reflexionar sobre el paper que el llibre ha jugat i jugarà en el desenvolupament humà, en la difusió de les cultures o en la transmissió dels valors personals i col·lectius.

La Tatiana Rozenblat, una artista menuda i discreta vinguda de França, més concretament de Perpinyà, va ocupar durant tot el mes d’octubre l’espai de la sala “La Caixa”.

Com també el van “ocupar” les seves figures volumètriques d’un blanc gairebé transparent que semblaven dansar, giravoltant sobre elles mateixes.

I, ja a les parets de la sala, la recerca continuava amb l’experimentació de les textures i els pigments. La Tatiana posseeix allò que caracteritza els bons artistes, aquella mena de curiositat innata per “tastar” els materials i veure què en pot obtenir. Sempre a la recerca.

En aquesta exposició es va oferir al visitant diferents nivells de lectura que li permetien tenir la seva pròpia interpretació amb tota llibertat. La seva obra es mou sovint entre la dualitat i l’oposició, l’alternança. Ella mateixa ho defineix així:

fira del paper ~

La Fira del Paper suposa una bona oportunitat per a la població de Sarrià de Ter per aprofundir una mica més en el món de l’art, de vegades estretament lligat al paper com a suport o part integrant de la mateixa obra en si. O d’altres, a través d’exposicions divulgatives i clarament pedagògiques que il·lustren a la perfecció el tema al voltant del qual giren les Jornades del Paper.

Aquesta és la raó per la qual m’estimo més parlar de jocs d’alternança : entre el pla i el volum, entre la transparència i la opacitat, entre la unitat i la repetició, un vocabulari més aviat clàssic per una recerca que no s’atura mai.

Tatiana Rozenblat, a la presentació de la seva exposició.

Tatiana ROZENBLAT va fer la carrera de Belles Arts i després d’obtenir el Diplôme National d’Arts Plastiques (títol estatal), es va interessar per les tècniques tradicionals lligades al paper. Períodes de formació al Conservatoire des Ocres du Roussillon i al Museu Molí Paperer de Capellades, ... Actualment participa en molts projectes, al temps que es dedica a l’ensenyament i a transmetre a les joves generacions el seu plaer pel reciclatge. Aquesta dimensió pedagògica contribueix també a la seva recerca artística.

24

Parlem de Sarrià ~ 55

~ fira del paper

“LES BIBLIOTEQUES POPULARS EN LA PAU I EN LA GUERRA” La Sala Patronat retrocedí en el temps durant aquest darrer mes d’octubre, gràcies a aquesta exposició promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat.

L’exposició se centrava en una part de la història de les biblioteques a Catalunya. Concretament ens transportà en un període de la nostra història recent que va des del projecte impulsat per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1915, continua amb aquells dies en què el drama humà i també social provocat per la guerra civil ho trasbalsà tot i finalitza amb l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol. Un ampli repàs del paper jugat per les biblioteques en tant que vehicles de comunicació i cohesió sociocultural i també el seu sistema organitzatiu, nascut en temps de pau, que afavoria la descentralització dels centres de lectura.

En efecte, amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya l’abril de 1914, que federava les quatre diputacions provincials catalanes, el nostre país recuperà per primera vegada des del 1714 una institució d’autogovern que, tot i ser bàsicament una eina administrativa, des del principi va mostrar una gran preocupació per desenvolupar tots els aspectes culturals, pedagògics i d’acció social.

Durant aquells anys, i fins a la seva desaparició l’any 1925 amb la Dictadura de Primo de Rivera, es va potenciar el paper de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya, i es va crear per tot el

L’exposició “les Biblioteques en la Pau i en la Guerra” va estar present a la Sala Patronat des de la seva inauguració per la Fira del Paper fins a finals d’octubre.

territori català una àmplia xarxa de biblioteques.

Un sistema que es va haver d’adaptar, del 1936 al 1939, als temps de guerra. Calia assegurar-se de dues coses bàsiques. D’una banda, preservar el patrimoni cultural de Catalunya protegint el fons bibliogràfic i documental. I de l’altra, garantir el servei de lectura a les poblacions aïllades per la guerra i també als homes i dones que lluitaven al front. A tal efecte el govern de la Generalitat de Catalunya, que tenia transferits pel govern republicà els serveis en aquest camp, va crear el Servei de Biblioteques del Front, que juntament amb iniciatives com el “bibliobús” van acostar la lectura a casernes, hospitals de sang i fins i tot al mateix front, en un temps d’especial dificultat en les comunicacions viàries

A través d’una quinzena de plafons il·lustratius amb reproduccions de fotografies de l’època, l’exposició oferia un veritable recorregut històric de la trajectòria de les biblioteques populars o públiques a Catalunya des dels seus inicis fins a la democràcia, i mostrava el compromís de tots els agents que hi intervenen, institucions, intel·lectuals o bibliotecaris, per fer arribar a la població en igualtat de condicions el llibre i la cultura. I molt especialment, reflectia la gran tasca portada a terme pels bibliotecaris i bibliotecàries que de manera anònima han contribuït a fer funcionar el sistema de lectura pública, ja sigui en condicions normals o en el transcurs d’una guerra, disminuint en la mesura del possible els seus estralls.

“EL PLACER DE LEER” L’exposició constava d’una selecció de fotografies provinents de l’11è certamen fotogràfic convocat per la Biblioteca Municipal “Torrente Ballester” de Salamanca. Com el seu nom indica, el llibre i la lectura eren el tema bàsic de la mostra que es va poder contemplar a l’espai de can Vila.

Un espai que, despullat de qualsevol altre element que no sigui la seva

arquitectura industrial, va ser l’encarregat d’emmarcar una instal·lació deliberadament impregnada de practicitat visual.

Les fotografies, algunes en color i moltes en blanc i negre, se succeïen en un recorregut irregular mostrant tots i cada un dels aspectes que envolten l’acte de llegir. Un univers personal, gairebé podríem dir-ne “íntim”, no exempt de sensualitat i plaer, tan ben reflectit per algunes de les fotografies

Exposició de fotografies “el placer de leer” es va poder veure a l’espai can Vila.

que fins i tot podia arribar a sorprendre el visitant per tantes coses que li suggerien, ja fossin emocions, relacions o estats d’ànim.

Homes i dones, ancians i nens. En el camp, davant del mar o esperant el metro a les ciutats. Orient i Occident.

Sense sabates o amb corbata. En bicicleta o sobrevolant l’oceà. Rient, absorts o meditant. Rostres marcats amb arrugues o amb la pell tibant i un blanc somriure africà. Rere unes ulleres o sorgint d’un xador la curiositat als ulls. Tan sols els uneix el llibre entre les mans. I la mirada indiscreta del fotògraf que ha gosat esmunyir-se en aquell moment íntim i màgic que comparteixen el lector i el seu llibre.

Aquesta exposició fotogràfica aconseguia crear, a través de les imatges, un conjunt d’estímuls visuals enormement suggeridors que ajudaven a descobrir de manera atractiva la lectura com a activitat creativa i plaent. Una cosa que pot ser practicada de forma individual o col·lectiva, a qualsevol edat, en qualsevol lloc i temps i que, a més a més, és un plaer assequible per a tothom.

~

25

17840 SARRIÀ de TER

fira del paper ~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

Parlem de Sarrià ~ 55

Telèfon 972 17 11 51

Cap a un nou concepte de biblioteques públiques

Dolors Portús, Assumpció Vila, Anna Ma. Fornells i Jaume Artigal durant el col·loqui sobre les biblioteques públiques.

26

Parlem de Sarrià ~ 55

~ fira del paper

Assumpció Vila Regidora de Cultura

Les Jornades del Paper d’enguany coincidien amb el 50è aniversari de la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Per celebrar l’efemèride s’aprofità la jornada tècnica per parlar de la problemàtica de les biblioteques, de quins són els reptes actuals i de quina és la seva funció, educativa i cultural, en una societat que tendeix més cap a l’audiovisual que a la lectura. Al matí, un grup de sarrianencs s’apropà a la Biblioteca Comarcal Carles Fages de Climent de Figueres, on la seva responsable, Lluïsa Vidal, va ensenyar tots els racons del nou edifici situat a la cèntrica plaça del Sol. Es tracta d’una biblioteca de 2.000 m2 distribuïts en quatre plantes: al nivell zero se situa la recepció, la sala de lectura amb diaris i revistes i les mostres de novetats. En aquesta àrea s’intenta atreure el públic juvenil, amb còmics i música, i també a un públic més general que s’interessi pel seu contingut; en el mateix nivell hi ha una petita sala d’actes on es fan les presentacions de llibres i xerrades literàries. Al nivell inferior es troba la planta infantil, amb un petit racó per explicar contes. A la planta primera, les obres de consulta segons temàtiques, l’espai de consulta Internet, i a la planta superior el fons local de Figueres, amb una col·lecció molt important que provenia de l’antiga biblioteca.

Lluïsa Vidal no només va mostrar l’espai físic, sinó que també explicà els problemes de funcionament, de manteniment i les relacions amb l’ajuntament, una informació molt valuosa a tenir en compte pels que dissenyen biblioteques. Per posar un exemple, va dir que el que no es preveu en un primer moment, després no hi ha possibilitat de fer-ho, perquè el pressupost de funcionament i d’adquisició de fons documental es menja tots els recursos disponibles.

A la tarda, a la Sala Patronat es va celebrar una taula rodona on es va parlar del futur de les biblioteques. Anna M. Fornells, responsable de la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, va exposar l’evolució de la biblioteca des de la seva inauguració. L’increment del fons documental des que va entrar a formar part de la xarxa de biblioteques i com ha anat variant el perfil d’usuaris, sobretot des que hi ha Internet. Un recorregut ràpid d’aquests cinquanta anys, que es pot resumir en el fet que compta amb un públic molt fidel i amb un fons molt valuós.

Jordi Artigal, des de la seva experiència a la Biblioteca Jaume Ministral de Salt, va explicar que cada biblioteca té una dinàmica pròpia en funció del públic a qui es dirigeix.

A Salt, concretament, necessiten més recursos humans i han necessitat l’ajut dels Serveis Socials de l’Ajuntament per resoldre petits conflictes i per ensinistrar el públic en el funcionament de la biblioteca. També l’any passat van celebrar els seus 50 anys, amb actes similars als de Sarrià de Ter. En definitiva, no s’ha d’oblidar l’entorn on es troba cada biblioteca, no existeixen biblioteques estàndard i el que importa és captar el públic del mateix barri. La biblioteca és un equipament de proximitat.

Dolors Portús, excap de la Central de Biblioteques de Girona i de la Generalitat de Catalunya, va explicar que els reptes de la societat obliguen a adaptar-se a noves necessitats. Si en els inicis es volia que les biblioteques només fossin de préstec, cada vegada adquireix més importància l’ús de noves tecnologies i l’espai Internet. La biblioteca en contacte amb el públic evoluciona, com també evolucionen els fons. Les noves directrius són d’atreure més públic, sobretot adolescent, una aposta perquè a la llarga es con-

Lluïsa Vidal, responsable de la Biblioteca Carles Fages de Climent explica als visitants els diferents espais de la Biblioteca.

Anna Fornells i Dolors Portús.

verteixin en lectors o, si més no, usuaris.

També va explicar el Mapa de la Lectura Pública de Catalunya, que pretén incrementar notablement aquests equipaments a moltes ciutats catalanes i en pobles de més de 3.000 habitants.

Electrodomèstics i Lampisteria

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

27

SARRIÀ DE TER Girona

Parlem de Sarrià ~ 55

~

fira del paper ~

Després de la taula rodona, l’arquitecte Manel Martín va fer un tast de l’avantprojecte de la nova biblioteca de Sarrià de Ter, amb una presentació en 3D, una visita virtual per l’interior del nou equipament.

Concurs de fotografia de les VII Jornades del Paper de Sarrià de Ter La fotografia guanyadora, el “Libro” provenia d’Algeciras.

28

Parlem de Sarrià ~ 55

~ fira del paper

Roger Casero Gumbau secretari del concurs de fotografia i membre de la comissió organitzadora

El concurs de fotografia de les Jornades del Paper permet, any rere any, sorprendre’ns amb noves creacions, amb variants o semblants de creacions ja vistes i, fins i tot, embadalir-nos amb alguna de les fotografies. El concurs de fotografia esdevé un espai de trobada de diferents autors, alguns llunyans, amb l’objectiu de seguir reflexionant sobre el paper en totes les seves dimensions. Creativitat i tècnica es conjuguen i conjuren en forma d’imatge, de fotografia, interpel·lant, a través de la mirada, el conscient, el subconscient i l’inconscient de qui l’observa. Cada fotografia amaga una cosmovisió de qui l’ha creat i en genera una altra, no necessàriament coincident, en qui l’observa. L’obra d’art, en aquest cas la fotografia, no és més que el vehicle, el mitjà de comunicació entre l’autor i el públic.

Malgrat la subjectivitat de tots aquests processos d’interrelació que genera l’art, el concurs de fotografia no pot evitar generalitzar una certa objectivació, jerarquitzar les obres segons una valoració, que d’altra banda és una valoració subjectiva de cada un dels membres que componen el jurat. La suma, doncs, de la seva subjectivitat esdevé un element objectivable suficientment vàlid per a convenir una certa jerarquia.

En aquesta edició el jurat ha estat format pel Sr. Miquel Ruiz, fotoperiodista del diari El Punt; el Sr. Xavier Fontané, dissenyador gràfic; el Sr. Edgar Massegú, pintor, dibuixant, músic i fotògraf de Sarrià de Ter; el Sr. Quim Llunell, fotò-

graf amateur de Sarrià de Ter, i per Roger Casero, actuant de secretari i en representació de la comissió organitzadora de les VII Jornades del Paper de Sarrià de Ter. Les obres presentades enguany es van exposar a can Vila, compartint espai amb l’exposició “El placer de leer”, esdevenint-ne l’avantsala. De totes les obres presentades n’hi va haver una, EL VIATGE DEL PAPER, de Manel Rodríguez López, que per no ajustar-se a les bases no va ser seleccionada. La resta d’obres, que van ser seleccionades però no premiades, van ser: • VIDA, de Xavier Morera Jordan • AMB LA “A” DE SARRIÀ, de Paquita Dorca Gibert • ULL, d’Àngel Vilà Serra • ONES, d’Anna Boadas Dalfó • LA PASTA EN SÍ, de Gemma Nonó Rius Les tres obres premiades van ser: • Segon Accèssit de 150 € a l’obra MÀSCARES DE SARRIÀ, presentada per Pilar Planagumà Oliveras, de Girona.

• Primer Accèssit de 150 € a l’obra OCELL DE PAPER, presentada per Joan Sadurní Brugué, de Girona.

• Primer premi dotat amb 600 € a l’obra EL LIBRO, presentada per Oscar Carrasco Ragel, d’Algeciras, Cadis.

~

Les obres premiades formen part del fons patrimonial de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Tres festes i un munt d’ activitats Tres festes i un munt d’activitats són el resultat d’un treball conjunt que des de fa anys ve organitzant l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt. Un resultat que fa que seguim avançant i que vegem recompensat l’esforç amb una notable participació, una participació imprescindible, sens dubte, perquè tot plegat sigui un èxit.

Raimon Cros

es van poder degustar les coques que generosament els veïns i veïnes de Sarrià preparen per a l’ocasió.

S’ha continuat apostant per un gran nombre d’activitats que creiem que són importants i que cal mantenir, com la baixada de carretons, la qual en la segona edició va duplicar el nombre de participants i que anirem millorant cada any, i l’exposició d’espantaocells que cada any augmenta la qualitat i la quantitat.

~

29

La castanyada popular és la nostra festa que tanca l’any, una festa de tardor que anima els veïns de Sarrià a venir a menjar castanyes. Enguany se’n van coure més de 50 quilos. Estaven torrades al punt, i

La castanyada popular que organitza l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt a finals d’octubre, ja és un clàssic de tardor. Fotos: A.Vila

Parlem de Sarrià ~ 55

La revetlla d’estiu o de Sant Pere és la nostra segona festa de l’any, enguany amb un temps immillorable i amb un èxit de públic d’unes 400 persones, que van gaudir, sens dubte, d’un sopar amb els amics i ballar fins ben entrada la matinada.

entitats ~

Tres grans festes resumeixen un any 2005 de gran activitat. La festa de primavera o de maig, que enguany coincidia amb el 50è aniversari del nostre poble, obria les portes amb una exposició de fotografies històriques del grup Paulí Torras i dels seus veïns, alhora que se celebrava la festa de maig amb un dinar popular i una cantada d’havaneres.

Cinquè cicle de concerts de Nadal a Sarrià de Ter

Rosa Isern i Romeu, professora de música i membre de l’associació TACA

la música brinda una ànima a tot Henri Stendhal Arribar a fer cinc anys no és qualsevol cosa. És tota una mà de dits! I ben content que l’obre, la mà, aquest petit cicle de concerts que té moltes ganes que li aneu fent un lloc entre les tradicions nadalenques a Sarrià. Si hem arribat fins aquí, ha estat perquè nosaltres des de la TACA ho hem proposat, l’Ajuntament hi ha apostat i ho ha recolzat, i sobretot, vosaltres, el públic, ha respost, venint, gaudint, comentant,... i fins i tot a vegades participant com a músic o cantaire i després escoltant el treball d’altres companys.

30

Parlem de Sarrià ~ 55

~ entitats

Aquest any han vingut les noies del cor Nàiade, el jovent de la coral El Gínjol, el grup de Cantaires de Viladamat, el cor InTERval, la Coral Sant Gregori i els Cantaires de Sarrià.

Una mostra prou completa i variada del cant coral de les comarques gironines.

El primer concert, el divendres 23 de desembre, va tenir lloc al teatre del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt. La Coral Sant Gregori, dirigida per Pau Castanyer, repetia visita, amb cançons de Nadal escollides d’aquí i d’arreu. El Grup de Cantaires de Viladamat, dirigits per M. Pilar Motas i acompanyats al teclat per Jordi Redondo, van oferir una actuació molt dinàmica amb espirituals negres i un tema de Lluís Llach. La Coral inTERval de Cervià de Ter, que dirigeix Roser Merino, és una formació únicament de veus blanques –femenines- que ens portaven un repertori nadalenc clàssic però igualment acurat. Els

Cantaires de Sarrià, dirigits des de fa uns mesos per Núria Gibrat i acompanyats al teclat per qui signa aquestes línies, van interpretar diverses nadales de tots els temps i llocs del món: de l’Àfrica a Bolívia, passant per Castella i l’Anglaterra de Haendel, acabant amb una cançó de Nadal de Francesc Vila.

Per acabar, els cants conjunts van ser El Trineu, El Noi de la Mare i la Pastora Caterina, als quals es va afegir el conegut Oh Happy Day, amb Núria Gibrat com a solista, i la participació de tot el públic.

El segon concert va ser a la Sala Patronat el 26 de desembre, Sant Esteve, que és precisament una diada on moltes corals de Catalunya fan un concert amb significació especial, com ara l’Orfeó Català o tantes d’altres. A Sarrià vam comptar amb un grup de sis noies de la comarca de la Selva, el grup vocal Nàiade. Elles mateixes defineixen el seu espectacle, que fuig de la rigidesa escènica i introdueix petites coreografies i elements relacionats amb les cançons, com “una varietat de cançons d’arreu i de diferents estils amb un punt en comú: la visió que té la dona davant el món que l’envolta... tot plegat vestit amb la millor arma... la veu cantada amb encís, potència i amb bona qualitat musical...”. Cançó italiana, un hit dels ABBA, música llatinoamericana, el tendre T’estimo de Lluís Llach... van ser algunes de les peces d’aquest exquisit puzzle musical sobre la condició de dona i sobre les relacions humanes. El concert va cloure amb la intervenció especial del públic a Good News, un espiritual negre amb aires de Nadal.

El darrer concert ens va aplegar de nou el diumenge 8 de gener a la Sala Patronat amb la Coral Joventut del

Gínjol de Maçanet de la Selva.

Aquesta coral és una de les quatre que formen part de l’associació el Gínjol, una entitat molt dinàmica que ofereix també formació musical i artística per a totes les edats. La Coral està dirigida per Judit Giralt, que ens va explicar la cohesió a què han arribat després de més de deu anys cantant plegats, ja que la majoria dels membres del cor –on hi ha una equilibrada proporció de nois i de noies, cosa poc freqüent per desgràcia... sempre falten veus masculines a les corals...- porten des de ben petits cantant al Gínjol. Un element que ha ajudat sense cap dubte a aquesta compenetració són els intercanvis, fins i tot a nivell europeu, que ha fet fins ara la coral: tenir ocasió de viatjar per compartir experiències en el món coral, permet no només guanyar l’enriquiment humà del viatge, sinó també per al cantaire, el músic i tot el grup.

El concert es va dividir en dues parts, una d’autors més o menys coneguts, dins el que es podria anomenar música culta, i que incloïa temes del segle XVI, XVIII, XIX i XX, passant per la perfecta melodia de Mozart, el ritme de Villalobos, un emotiu Eli Eli de Bárdos sobre les últimes paraules de Crist, un tema compost per Albert Sampablo expressament per al Ginjol que juga amb els sons, i el retorn al Nadal de sempre amb La Pastora Caterina. La segona part es podia etiquetar com a música popular, i dins aquest sac hi havia tonades que fa segles que es canten, i d’altres que al llarg del segle passat s’han fet música de tothom, com el New York que cantava Frank Sinatra, el Love me tender d’Elvis o el Bridge over troubled water de Simon i Garfunkel. Alguns dels temes van tenir l’acompanyament al teclat d’Ester Ramos. Per acabar,

Grup de Cantaires de Viladamat.

Foto: Mariona Puigbaldoyra

Grup vocal Nàiade. Foto: A.Vila

novament vam tornar al Nadal amb un tema del mestre Civil amb lletra de Salvador Sunyer, i El cant dels ocells, la melodia que va portar des de Catalunya a tot el món el mestre Pau Casals.

Quan s’apaguen els llums de les botigues, es reciclen els avets i s’endrecen els pessebres, sembla que el Nadal també ha de quedar guardadet per al proper any, però... aquest ocellet de paper que la Cristina Simon ens ha dissenyat per als concerts d’enguany, aquest ocellet de paper de Sarrià, tinguem-lo a prop, que tot l’any segur que continuarà cantant, ben baixet, amb una mica de malenconia, per als homes i dones de bona voluntat... tot l’any...

Coral Gínjol de Maçanet de la Selva.

Foto: Mariona Puigbaldoyra.

TABACS LOTERIES FOTOGRAFIA CAVA REGALS PAPERERIA PREMSA

NOU SERVEI DE FOTOCÒPIES i FAX

Carrer Major, nº 7 - 17841 Sarrià de Ter - Tel. i Fax 972 17 01 98 - estancsarria@eresmas.net

31

LA TRADICIÓ DE “L’ESTANC” AMB UNA OFERTA RENOVADA AL SERVEI DELS SARRIANECS

Parlem de Sarrià ~ 55

· · · · · · ·

entitats ~

~

àlbum de fotos

32

Parlem de Sarrià ~ 55

~ àlbum de fotos

Els pastorets de l

Centre parroqu ial de

Sarrià de Dalt, amb

Pere Vilà i Este ve

Pineda.

L’arribada dels reis sembra la il·lusió entre els més menuts.

nitzat pel Mijac.

Casal de Nadal al pavelló, orga

“ La Cocacola” de Sarrià de Ter David Marca i Cañellas

Breu història del desenvolupament de la planta embotelladora de la Compañia de Bebidas Gaseosas, S.A., COBEGA, a Sarrià de Ter, relatada pel seu director David Marca i Cañellas, tarragoní d’origen, barceloní de formació i gironí d’adopció des de 1955.

dossier d’història ~ 33

El maig del 1953 s’inaugurava la primera planta embotelladora a Barcelona. A l’any 1960 ja n’hi havien vuit i els anys vuitanta vint-i-una arreu de l’Estat espanyol. A Catalunya n’hi hagueren quatre: Barcelona, Girona, Tarragona i Sabadell. El criteri seguit era el d’un volum mínim rendible, la vinculació industrial amb les comarques, l’aproximació amb els clients detallistes i la vinculació social amb els consumidors.

D’empresa americana sols en tenia el nom del producte i les normes d’organització i tècniques. Cobega ha estat sempre una empresa ben catalana, tant pel que fa a la capitalització com a la plantilla de personal. Tothom, però, l’ha anomenat sempre popularment «la cocacola».

Capitanejats pels dos joves germans Josep i Francesc Daurella i dirigits pel seu pare Santiago, un grup de gent jove, entusiastes del món de la venda, n’iniciaren la introducció a Barcelona i àrea metropolitana. Un d’ells, d’origen tarragoní i resident a Barcelona, Intendent Mercantil i llavors en estudis per fer la validació a Ciencias Económicas y Empresariales, s’apuntà per organitzar Tarragona. L’hivern del 1953 i tot l’any 1954 treballà allí i el 1955, ja amb el mercat encarrilat, aterrà a Girona amb el mateix objectiu. Un magatzem a la carretera de Barcelona de primer i un de més gran al carrer Iberia, foren les primeres instal·lacions. Ben aviat es veié que la implantació de la marca en el seu gran mercat turístic necessitava atenció especial. El promotor, llavors delegat de la societat, d’acord amb l’empresa, s’instal·là l’any 1956 a Girona.

Parlem de Sarrià ~ 55

L’any 1926 s’embotellà per primera vegada Coca–Cola a Santa Cruz de Tenerife i el 1928, The Coca-Cola Company, propietària de la marca, adjudicà diverses concessions arreu d’Espanya. El 1930 The Coca-Cola Export Corporation — braç de l’organització a càrrec de l’expansió mundial—, creà a Madrid la Compañia Coca-Cola de España. El 1932 es traslladà a Barcelona, al carrer Balmes i més tard al carrer Aragó.

Amb tot, s’ha de dir que entre el 1926 i el 1953, Coca-Cola passà gairebé desapercebuda.

James Farley, president de The Coca-Cola Export Corporation, que havia sigut Secretari de Comunicacions del Govern d’EE UU, liderat les dues campanyes electorals del president Roosevelt i president del partit demòcrata, el 1949 s’entrevistà amb Franco i gestionà l’expansió, que comportava importacions.

Ràpidament s’adjudicaren concessions i el 1951 la de Catalunya va ser-ho a Santiago Daurella de Rull, conegut industrial barceloní de pesca salada i begudes gasoses. S’ha de dir que, en aquells temps, la seva marca “D” de begudes era l’única amb cobertura a tot el territori espanyol. Més endavant el grup s’ampliaria amb Aragó, País Basc, Navarra, Balears, Canàries i el sud-est de França i Mònaco. Una participació important en la concessió de Madrid i les de dotze països de la costa mediterrània i atlàntica d’Africa, han culminat últimament l’impressionant treball del grup financer familiar Daurella, convertint-lo amb un dels més grans concessionaris de Coca–Cola del món.

34

Parlem de Sarrià ~ 55

~ dossier d’història

Els magatzems ben aviat foren insuficients per al volum de venda i hom pensà en adquirir un terreny destinat a ser una futura planta embotelladora.

Just acabada de posar en servei “l’autovia” de Sarrià de Ter, hi havia terrenys disponibles. Sols els volàtils alcohols mercaptans, resultat del tractament químic de la pasta de paper, els quals afloraven per les xemeneies de Torras Hostench, amb la seva olor pestilent podien ser un problema. L’eminent doctor en química i farmàcia Juan Manuel Zaballos, del Consell Superior d’Investigacions Científiques i cap del laboratori de control de qualitat de la Compañia Coca-Cola de España, S.A., —el “Generalísimo” no acceptà mai el nom americà en anglès— dictaminà que amb un filtrat rigorós i un circuit forçat d’aire a la zona d’embotellat, no hi hauria cap dificultat. La filial de The Coca-Cola Bottle Export Corporation, a Madrid, donà doncs el vistiplau a l’emplaçament.

Llavors el patrimoni rural dels Ensesa de Sarrià de Ter s’estava liquidant i s’arribà a un acord per a la compra d’una finca amb façana a “l’autovia”.

L’única consideració que li feren al novell director en proposar la compra va ser: «No és massa lluny?». El terreny de 23.600 metres quadrats es comprà a 5 pessetes el pam. En aquells moments no era barat i els sarrianencs deien: «Aquests de la cocacola rai, que en tenen molts!».

Com gairebé passava pertot arreu, els acabaven de batejar: “la cocacola” seria per sempre el seu nom.

L’any 1965, el Fomento de Obras y Construcciones, amb projecte dels arquitectes Masramon i Duixans, construïren les tres primeres naus.

Aquestes restaven separades de la façana i emplaçades amb previsió de la construcció de la futura planta embotelladora. Uns arcs de formigó de vint metres de llum, de Butsems, despertaren l’interès d’arquitectes i constructors. L’edifici d’oficines construït poc després a la zona nord, permeté deixar definitivament els locals de Girona i instal·lar-se a Sarrià de Ter, funcionant només com a emmagatzematge i distribució. Una zona de gespa a la façana de la carretera i una plantada de pomeres als terrenys sobrers del darrere, alegraven l’as-

Interior de la fàbrica de begudes Cobega, quan estava en funcionament.

Fotos cedides per David Marca.

pecte poc agradable de les parets nues dels magatzems, sense cap mena de gràcia. Després, amb la construcció de la fàbrica, quedarien interiors, és clar. Un parc d’arbres i jardins a la zona d’entrada nord, amb el temps, donà caràcter a l’indret.

En créixer, començà a incorporar-se a l’empresa personal de Sarrià de Ter, al qual sempre es donà preferència.

Després de l’estiu de 1969, les vendes efectuades i la seva progressió auguraven per als anys vinents unes xifres suficients per a una planta d’embotellar. El director, que s’havia titulat projectista en cursos nocturns a l’Escola Industrial de Barcelona, dissenyà l’avantprojecte de la nova planta. Ja havia col·laborat amb l’Enric López, cap de producció de Cobega, i amb l’enginyer Alvaro Casas, de la Compañia Coca-Cola, en la reforma de la planta del carrer Almogàvers, en la distribució de la nova del carrer Guipúzcoa, de Barcelona, i en la nova de Palma de Mallorca. Els arquitectes ho assumiren i projectaren, i el dia 7 de gener de 1970 començaven les obres. El 6 de juliol, amb totes les instal·lacions acabades —els americans no toleren cap mena d’improvisació—, s’emplenava la primera ampolla de Coca-Cola. Va ser tot un rècord, encara no igualat. El funcional disseny de la façana, reculada deu metres de la línia d’edificació, recoberta amb ceràmica de la Bisbal i amb un 50 % d’envidriat, que permetia veure la maquinària, va ser motiu d’elogis generalitzats.

35

Passaren els anys i les noves lleis del Mercat Comú Europeu, tal com és ben sabut, eliminant fronteres i deixant pràcticament sense efecte les demarcacions internacionals de les concessions, exigiren noves estratègies. El lliure trànsit de mercaderies i les importants diferències de costos de producció —sobretot de la mà d’obra— amb alguns països d’Europa, exigí la concentració per aconseguir millors preus de fabricació i poder competir. Les plantes embotelladores es modernitzaren i engrandiren. D’altra banda la distribució, que representava ben a prop del 50% de la plantilla —gairebé a tot el món—, s’adjudicà a tercers.

La idea de vinculació amb les ciutats, amb la fabricació a la vista, i la proximitat amb els clients va canviar. Del Grup Daurella la primera en tancar va ser la de Sant Sebastià.

Seguí Tarragona i després Saragossa. Inevitablement seguí Girona. De les vuit plantes del Grup Daurella sols quedaren Bilbao, Barcelona, Sabadell i Palma de Mallorca. La de Sarrià deixà de produir en acabar les Olímpiades del 1992.

El director, estretament vinculat amb als quefers cívics i culturals de Girona i les seves institucions, feia set anys que era parlamentari estatal. Davant de la desagradable alternativa de desmuntar l’empresa, en la qual tants esforços i

dossier d’història ~

La vinculació amb Sarrià augmentà considerablement.

Seguint l’esperit d’empresa de vinculació econòmica amb

El ritme de fabricació —60.000 ampolles estàndard a l’hora— arribà a fites molt altes en ser les fàbriques de Barcelona deficitàries bona part de l’any. El subministrament a les comarques del Maresme, Osona, Vallès i Bages, i migdia de França, ajudà al rendiment de la fàbrica.

Semblava que no hi havien d’haver problemes de futur. Ben sovint, la resta de concessionaris, enviaven directius o presumptes executius de venda o de fabricació per examinar l’equilibrada organització de la fàbrica. L’índex de qualitat — el qual sempre controlà rigorosament la Comapñia CocaCola de España— va ser sempre altíssim. La línia de Cobega, de promoure la pròpia gent i no d’aliena, donà excel·lents resultats. En desenvolupar-se el negoci, l’eficient grup de directius sortí de la plantilla. Alguns d’ells, de Sarrià de Ter. El seu nivell professional va ser sempre molt elevat i motiu d’exemple a l’organització. El personal del departament de vendes, en ser el més ostentós i vist, va ser motiu d’assajament de noves empreses que sortien al mercat.

Parlem de Sarrià ~ 55

Com que per norma no s’utilitza mai aigua pròpia en cap embotelladora, hi hagué la necessitat d’un important subministrament d’origen públic. La bona relació des del primer dia amb l’Ajuntament, permeté l’acord de finançament per part de Cobega, S.A. de la portada d’aigua per a tota la zona, amb una part de restitució pagada amb consum de la mateixa. Com que hi havien restriccions i s’havien de regar la gespa i les pomeres, el veïnat es revoltà i hi hagueren veritables problemes per a fer-los entendre que l’aigua era exclusivament dels dos pous propis, legalitzats degudament. La sang no arribà al riu!

Hi hagué una anècdota prou divertida relacionada amb l’aigua. Per a dosificar el clor reglamentari a l’aigua de consum subministrada per l’Ajuntament, Cobega els obsequià i hi instal·là en el dipòsit d’aigua, dos moderns aparells de la Companyia d’Aigües de Barcelona. L’agutzil els havia d’emplenar amb regularitat amb clor d’alta qualitat, subministrat per Cobega. El laboratori de control de qualitat de la planta i el farmacèutic local havien notat que en haver-hi festes, el percentatge de clor pujava inexplicablement. En arribar les vacances, l’agutzil va fer “els seus càlculs” i tirà directament al dipòsit d’aigua tres o quatre galledes de clor. Ell ho va fer per lliurar-se d’obligacions unes setmanes.

Al poble no hi quedà ni un peix viu! Gats, gossos i conills —i força persones— restaren amb diarrea, i els galls perderen els colors de les crestes. Bona part dels guisats d’aquells dies anaren a parar a les deixalles! S’hagué de buidar el dipòsit riera avall i emplenar-lo de nou. La venda d’aigua desbordà les botigues del poble i Cobega subministrà gratuïtament aigua tractada a qui ho volgué. I l’agutzil tan feliç...

les ciutats i comunitats properes, els tallers d’automòbils, carrosseria, serveis exteriors, maquinària, fusteria, serralleria, fusteria metàl·lica, acer inoxidable, restaurants i d’altres, foren emprats de manera habitual. De fet, tot el que es podia o tenia proveïdor, es feia al poble. La col·laboració amb els esports i actes cívics i socials, també tingué una atenció especial. D’altra banda, s’ha de dir que ben aviat prop del 50 % del personal va ser de Sarrià i rodalies. La xifra més elevada era els estius, en què ratllaven els 400 treballadors entre fàbrica, magatzem, distribució, publicitat, relacions exteriors i administració. No hi hagueren mai problemes socials ni sindicals i sols amb motiu d’una vaga general, la planta parà un dia. S’ha de dir que el nivell de retribució va ser sempre molt alt. De fet, era paral·lel amb el gran ritme de treball i d’eficiència del personal, el qual mai regatejà hores i esforços. Es respirava un encomiable esperit d’empresa compartit que, sens dubte, tenia una forta relació amb el rendiment. Les festes familiars d’empresa de Nadal i Reis eren esperades per tothom.

36

Parlem de Sarrià ~ 55

~ dossier d’història

Vista aèria de la fàbrica Coca-Cola. Foto cedida per David Marca.

Fotos de l’enderroc realitzades per Àngel Mesas

il·lusions havia esmerçat, i molt possiblement haver de retornar a Barcelona, es plantejà deixar l’organització. Així ho va fer el mateix any 1992, exactament quaranta anys després d’haver començat.

—actualment magnífica avinguda arbrada— del 10 % reglamentari d’aprofitament urbanístic, assumit legalment i administrativament per la nova constructora, dotarà el poble de la magnífica àrea cívica prevista, divulgada fa ben poc.

S’ha de dir que el personal més jove tingué l’oportunitat de continuar a Barcelona o Sabadell i el més gran, que era la majoria, acceptà la generosa oferta de l’empresa. No hi hagué ni un sol problema. Els que possiblement hi perderen més foren els industrials i proveïdors de Sarrià, vinculats comercialment amb Cobega.

D’altra banda, d’acord amb la nova tendència globalitzadora mundial i manat per les circumstàncies europees, entre Martorelles i Parets del Vallès, ben a prop de l’autopista A 7, una nova macro factoria de Cobega entrarà en servei a principis del 2006. Serà com una mena de poble... Les últimes innovacions en maquinària, emmagatzematge, electrònica, laboratoris, tractament d’aigua i robotització, faran que sigui la més avançada tècnicament i, segurament, una de les de major capacitat de producció del món. Les entranyables fàbriques de Barcelona i Sabadell, tan vinculades a les ciutats, ben aviat seran suprimides. Algú escriurà potser la seva història, que, en realitat, és tot el que quedarà realment.

El director de la de Sarrià de Ter —últimament havia evitat passar pel davant— fa uns dies hi va fer una visita. No pogué evitar un nus a la gola i una llàgrima cara avall. Sol, enmig de les muntanyes de runes, evocà els anys de la construcció; la posada en marxa; la gran expansió; la vinculació amb el poble de Sarrià i Girona; les angoixes i les satisfaccions viscudes i els més que treballadors, amics, els quals a les seves ordres, varen saber donar vida a una empresa exemplar.

L’operari d’una gran màquina de destrucció, li digué que allí no hi podia estar. Si hagués pogut saber que el visitant era l’autor dels dissenys, construcció i direcció mentre existí, d’aquell exemplar centre industrial i eminentment humà, que ara ell estava enderrocant!

Traslladada l’activitat comercial a unes noves instal·lacions del Polígon Industrial de Celrà, el 2002 es posaren a la venda edificis i terrenys. La Immobiliària Perú, de Barcelona, adquirí els terrenys per construir-hi 330 habitacles de mig preu. Tot seguit començaren els problemes! Els gairebé quatre anys de lluita per aconseguir el canvi de qualificació i el permís, acabaren la seva paciència. L’estira i afluixa amb l’Administració podria ser motiu d’un best-seller. S’ha de dir que l’Ajuntament donà facilitats i que els entrebancs foren principalment de la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat.

D’altra banda, l’Administració de l’Estat, la qual per llei ha de retornar als seus antics propietaris —si així ho pretenen— les expropiacions forçoses fetes per a la construcció de l’antic accés a l’autopista, en deixar de ser d’utilitat pública, després de tants anys encara no les tenen a nom seu! I el que és més greu, no saben ben bé els límits de la seva incerta propietat.

En l’última multitudinària reunió amb l’Administració Central, a l’Ajuntament de Sarrià, l’arquitecte Manuel Martin i el secretari del consisitori, els hagueren d’ensenyar in situ els límits de la seva indocumentada finca i s’hagué de recórrer a la memòria històrica de l’antic director de la cocacola per aclarir-ho. Una vertadera vergonya!

Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

37

RESTAURANT MAS NOU MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

~

Parlem de Sarrià ~ 55

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS

dossier d’història ~

La immobiliària ho ha revenut a una d’estatal la qual ho tira endavant. El projecte de ciutat jardí, parc interior comú i pàrquing subterrani en tota l’àrea —idea de l’antic director, desenvolupada pel prestigiós arquitecte Manel Martin Madrid— no es realitzarà. Diuen que el projecte era massa bonic per a Sarrià de Ter (¿!) i l’han insaculat llastimosament, juntament amb l’autor. El compromís entre l’Ajuntament i l’empresa urbanitzadora catalana Immobiliària Perú —ara Forfax—, de cessió en l’edifici de façana a l’antiga autovia NII

Tot és efímer i, fatalment, no podia ser d’altra manera, la cocacola de Sarrià de Ter s’ha acomiadat per sempre. Des del 1965 fins al 2002 ha estat present i assistit com a espectador privilegiat al desenvolupament de Sarrià de Ter. Potser els urbanistes respectaran els grandiosos i ara maltractats pins avets, els quals el director plantà ara fa quaranta anys i que ha vist créixer des del seu despatx. Quedarien com a testimoni mut d’unes èpoques inoblidables i d’un centre industrial i comercial de treball que acomplí amb escreix durant trenta-vuit anys les fites previstes. Als vells i jubilats sarrianencs, antics treballadors de Cobega, de segur que els agradaria. L’antic director és un romàntic incurable: no hi pot fer més.

Redescobrint Just M. Casero …25 anys després de la seva mort.

Roger Casero Gumbau

“Mentre dormiu, jo vetllo.

He après els corredors de la nit, i vaig de plenilunis a nocturns pels desolats carrers de paisatges ocults”

38

Parlem de Sarrià ~ 55

~ dossier d’història

(desembre 1980, un dia al vespre, ja malalt a casa)

La matinada del dia 31 de gener de 1981 en Just moria a l’edat de 34 anys. Aquell mateix dia el Consell Municipal de Sarrià de Ter, que fins aquell moment ell havia presidit, es va reunir en sessió extraordinària per acordar per unanimitat convocar un acte públic d’homenatge i concedir-li el títol de Sarrianenc d’Honor, que se li va concedir el 28 de febrer d’aquell mateix any; aquest mateix dia en Quim Rodríguez assumia la Presidència del Consell Municipal de Sarrià de Ter. Curiosament, pocs dies després el Ple de l’Ajuntament de Girona, del qual ell havia estat regidor, va acordar l’inici de l’expedient de segregació de Sarrià de Ter i Salt.

Al llarg d’aquests 25 anys, d’ençà la mort d’en Just, són molts els actes d’homenatge i record que s’han fet, precisament el primer va ser el de Sarrià de Ter. Amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, l’objectiu d’aquest article no és repassar la seva biografia, ni reflexionar sobre el que s’hauria esdevingut si fos viu; la voluntat és redescobrir-lo i fer-ho a partir dels seus escrits, redescobrir el polític, l’escriptor, el cronista, el poeta, el ciutadà, ...

Just Casero amb els seus fills, Roger i Bernat, a casa seva.

Foto cedida per Mercè Gumbau.

La seva vida social i política i els seus escrits han estat publicats en dos llibres: Quiosc (Diputació de Girona, 1981; CCG Edicions, 2001), recull dels articles publicats a la columna diària que tenia amb aquest mateix nom al Punt Diari, i Memòria de Just (Jaume Guillamet, Edicions 62, 1999), biografia d’en Just feta a partir d’alguns dels escrits d’en Just, alguns d’àmbit personal, i dels records i treballs de documentació del periodista, professor i amic Jaume Guillamet. La seva vida, juntament amb la del seu desaparegut germà, Josep Casero, també forma part del llibre Benvinguts Absents II, de Joan Ferrerós (Ajuntament de Figueres i Ed. Empordà SL, 2004).

En Just escrivia, escrivia molt, des de la seva joventut. Al llarg de la seva vida va publicar a Vida Parroquial, a

Presència, a Serra d’Or, al Diari Tele/Exprés, al Diari d’Andorra, a la Revista Poble i, juntament amb Jaume Guillamet, Narcís Jordi Aragó i Pius Pujades, va escriure el llibre Girona grisa i negra (Edicions 62, 1972).

Naturalment hi ha escrits que no es van publicar, alguns els va rescatar en Jaume Guillamet per fer-ne la biografia, d’altres formen part d’una versió privada més extensa del mateix llibre i segurament podria ser que encara n’hi haguessin per ser descoberts.

La vida política d’en Just el va acostar a Sarrià de Ter; veí del Pont Major des del 1974, l’any 1979 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Girona i va ser designat President del Consell Municipal de Sarrià de Ter. La seva dedicació a Sarrià de Ter va fer que el nostre poble esdevingués un dels motius de la seva escriptura, bé en

escrits polítics, bé a la columna diària que tenia al Punt Diari, bé en escrits d’àmbit més personal. Un dels escrits més bonics i emotius referents a Sarrià de Ter va ser el discurs, escrit a mà, que va llegir a casa durant la visita que els Reis d’Orient de Sarrià i el Pont Major li varen fer, ja malalt, el dia 5 de gener de 1981. La imatge dels Reis a casa és inesborrable per un nen de sis anys; la mantinc encara en el meu record, encara que més emboirada pel pas del temps.

“Amics de Sarrià: Tots aquests dies de Nadal, Cap d’Any i Reis he canviat la vostra companyia per la dels malalts de l’Hospital. No pas per voluntat meva, sinó per designi d’aquesta malaltia que em manté rodejat de metges i medicaments.

M’hauria complagut ser a prop vostre. Us he recordat vivament, emocionadament, com em consta que heu fet vosaltres amb la meva persona.

No sé encara quan em reintegraré a les tasques de Sarrià.

Però en aquest moment assenyalat de la presència entre nosaltres dels Reis vull demanar-los una cosa: que mantinguin en el nostre poble ben viu el sentiment de fraternitat i solidaritat.

Ens cal fer l’esforç d’oblidar diferències i velles ferides per tal de fer entre tots un Poble a on sigui possible una vida amb dignitat i treball.

Sapigueu, amics de Sarrià, nens i grans, que em sento més que mai disposat a treballar al vostre costat. Que acabeu les festes en pau, i que els Reis siguin generosos amb tots vosaltres.

Bon any nou.

Visca els tres Reis d’Orient!.”

Redescobrint en Just apareix, també, el Just poeta. Poesia en català i castellà, sobre la fe, l’amor, la seva mateixa existència:

39

“Dos caminos para no encontrarse nunca, partidos por el àspero silencio de la ciudad.

Dos almas ansiosas de vivirse.

Y voy desaforado por mi calleja larga hasta tu sueño, y te pierdes, sendero de mi mismo, entre capricho en mi sombra.

Y lloro la imposible razón de mi destino ojos adentro.” (sense data)

dossier d’història ~

“Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l’any 50, pocs dies abans d’acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades.

L’arxiu familiar, més aviat escàs en testimonis, guarda amb zel una fotografia commemorativa de la nostra presa de possessió de Catalunya. Sis persones morenes, color de terra estrangera, roba aprofitada... Els grans –el pare, la mare i la tia- amb un cert esplendor de millors temps. I tan desgraciats que eren aquells dies!. Els petits –en Josep, la Darlinda i jo-, viva imatge de les possibilitats econòmiques familiars: espardenyes de roba, rentades per tercera vegada; uns pantalonets subjectats per uns elàstics de roba; i una camiseta de coll rodó, de tercera mà, amb les corresponents puntades a l’aixella. Aquesta era el primer jo: l’honorable Just M. Casero.

La gent no s’estranyava pas de nosaltres. Érem tanmateix una estampa vulgar en la Catalunya d’aquells dies. La tribu dels immigrants en aquest nou continent.

Vivíem en les millors zones urbanístiques de cada ciutat i ens havien reservat les millors i més rendibles professions laborals.

(...) No hi havia lloc als suburbis. Això nostre no se’n podia dir casa, ni barraca. Una cova –com cavernícolesque havia servit de refugi per la guerra. Fèiem vida al carrer, i el forat ens servia principalment de dormitori.

Aquell temps la gent ens planyia, però tampoc sense insistència. La nostra situació no era pas ni més bona ni més dolenta que la de molts. El que calia era treballar, procurar subsistir, al marge del lloc de residència. (...) No hi havia ni llum, ni aigua ni cap servei relacionat amb la civilització o progrés. N’estàvem al marge, encara, i durant uns quants anys per la nostra comunitat les nits serien llargues i profundes. Únicament ens hem sentit acompanyats d’estels, aquelles hores de solitud”.

Parlem de Sarrià ~ 55

Nascut l’any 1946 a Portugal en el si d’una família exiliada d’Extremadura, l’any 1950 arribava, conjuntament amb la seva família, a Catalunya, concretament a Figueres. Al voltants dels anys setanta va escriure:

Just Casero, al seu despatx de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Foto cedida per Mercè Gumbau.

40

Parlem de Sarrià ~ 55

~ dossier d’història

Just Casero, Mercè Gumbau i els seus fills en una manifestació.

“Ha passat temps.

Ja no recordo el darrer instant del meu record per tu.

No ho hagués dit mai, jo.

Però t’he oblidat, com en les tardes s’oblida el pas del sol per la ciutat.” (estiu 1966) “Tres cosas que no sabía las aprendí del camino.

Andar siempre hacia adelante el horizonte vivir sencillo y callado y llegar cada momento.” (sense data) “He après, tot aquest temps, a estimar aquelles petites coses que tu estimes.

Les flors damunt la taula, i el llum petit que tens encès mentre prepares un jersei.

I el petó de la tarda, quan arribo, i la darrera carícia de la nit, mig adormida, quan m’he quedat omplint papers al menjador.

Tanmateix una dona.”

(1972)

En Just, coneixedor de la seva malaltia i del desenllaç que s’esdevindria, va encarar la seva mort, com va descriure Modest Prats, amb alegria, serenitat i valentia. El llibre de Jaume Guillamet descriu, en paraules del mateix Modest Prats, com en Just va encaixar la notícia de la irreversabilitat de la seva malaltia: “sembla que quan el metge li ho va dir, va tenir una primera reacció de quedar-se sol i no veure ningú. Després ho va assumir i va tenir aquella actitud tan extraordinària. Em va demanar que li portés un llibre de poesia a l’hospital.” En Just va rebre moltes visites, d’amics, de la família, de coneguts, de representants polítics... es va sentir sempre acompanyat dels qui estimava i l’estimàvem, també acompanyat per la poesia que llegia i per la que, fins als darrers dies, va escriure.

“He cregut que lligant la tarda a la finestra podria quedar-me aquest color vermell per sempre.

Però ara som finestra i jo els perduts en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.

Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar, però és dolç i càlid i sagnant i bell seguir la papallona encesa en el seu vol final al cementiri de tardes enganxades a finestres.

Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.

Segueixo el corredor que em durà la llum possible, l’artèria terminal de tanta sang.” (sense data) Una plaça a Figueres, un monòlit, una biblioteca i un carrer a Girona, un premi literari, la seva biografia, referències a diversos llibres, els seus escrits, els seus poemes, el record d’aquells que el van conèixer i compartir amistat, coneixença, feina, política... també el record d’aquells que l’hem conegut més en la mort que en la vida, fins i tot el record dels que el coneixen només en la mort, tots mantenim viu el seu testimoniatge, paradigma d’una generació que amb treball i compromís han fet de Catalunya, la seva terra, mantenint, això sí, un sospir d’enyorança vers la terra i gent llunyana.

~

Sensualitat i passió al tròpic EQUADOR, de Miquel Sousa Tavares Novel·la. Edicions La Campana, Barcelona, 2005

Josep Brugada

Sao Tomé i Príncipe són dues illes situades al golf de Guinea, davant les costes del Gabon a la part més oriental del continent Africà. Van ser dues illes descobertes pels portuguesos al segle XV. Aleshores eren desertes i un segle més tard van ser incorporades a la corona. El descobriment de les propietats del cacau va provocar que els portuguesos portessin a aquelles illes mà d’obra esclava dels països propers per tal d’exportar aquella matèria primera. Multitud d’immigrants de Moçambic, Angola i Cap Verd van ser explotats en condicions infrahumanes fins al 1895, en què formalment i teòrica es va abolir l’esclavitud. La cosa certa, però, és que a les explotacions de cacau, cafè i cocotars de les selves exuberants, l’Obo, les condicions de vida i de treball no van ser clares fins ben entrat el segle XX.

cultura ~ 41

Estic convençut que aquesta novel·la, de lectura senzilla, que progressa adequadament, s’inicia en els ambients nobles, aristocràtics de la societat lisboeta de finals del segle XIX i principis del XX. Eça de Queirós ja marcà per a la literatura portuguesa –com en tota bona literatura europea del segle dinovè- el punt més àlgid de la bona i llegida literatura realista. La novel·la d’un cert gruix que esdevingué el retaule social i moral d’una època, és present en les pàgi-

Parlem de Sarrià ~ 55

Aquesta novel·la del periodista portuguès Miguel Sousa Tavares és un acceptable retaule de la vida tropical en aquestes illes en els primers anys del segle XX. La novel·la, que té com a rerefons la situació de l’esclavatge a la zona, evoluciona perfectament –com el millor dels guions cinematogràfics- per la sociologia de les illes, en una successió encadenada d’esdeveniments del millor novecento. De l’inconfusible regust literari portuguès del realisme d’Eça de Queirós. A més d’un ambient de lluita contra l’explotació de l’home per l’home, a Equador s’hi desgranen moments únics d’atrevida i profunda passió amorosa.

Deixant de banda els bons propòsits historicopolítics que recrea el text, el fil conductor més emocionant per al

lector, són també comptat i debatut, els deliris amorosos del seu aristocràtic protagonista, el jove governador Luís Bernardo Valença. I ja se sap que les passions profundes són cosa de dos, per la qual cosa, l’autor, Miquel Sousa, impregna la novel·la d’un vernís de bovarysme perquè la disposició de les senyores que hi apareixen en els primers plans fa pensar inevitablement en els desvaris d’Anna Karenina, d’Emma Bovary, o d’Ana Ozores.

nes d’Equador. Com hom ha sostingut altres vegades, Eça de Queirós és sens dubte el Balzac portuguès i quan es parla de bona novel·la europea del fulletó a la novel·la de tesi realistano es pot menystenir la seva estètica. És en aquesta tessitura que avança la història que ens conta Sousa Tavares.

Si no fos que ja hem tingut la precaució d’advertir els lectors que la novel·la no pot desempallegar-se del realisme portuguès d’obres d’una sola peça, tan seductores com El cosí Basili o El crim de mossèn Amaro, quan hom s’endinsa en les pàgines d’Equador, el lector podria tenir la impressió que es troba davant d’un guió de telenovel·la sentimental i llagrimer. Diria que no es tracta d’això, encara que ho pugui semblar. És, comptat i debatut, la història del destí d’un jove, Luís Bernardo Valença (un solter d’or que diríem ara), dirigent d’una companyia naviliera, el qual és cridat per la monarquia portuguesa de l’època, Sa Majestat el Rei Carles I, cap de la casa de Bragança, a fi i efecte de persuadir-lo perquè dugui a terme una responsable missió política i diplomàtica a aquestes illes de Sao Tomé i Príncipe. A Luís Bernardo se li encarrega de preservar amb la seva gestió política els destins i l’honor de la nació portuguesa. Aquest esdevindrà el veritable destí d’aquest jove seductor, enamoradís –una mena de cosí Basili- que encegarà les dames més altívoles de la societat que l’envolta. La seva més alta missió, doncs, serà la d’intentar per tots els mitjans, lluitar per tal d’eradicar les formes d’esclavatge i el caciquisme a les illes.

Anomenat governador d’aquestes colònies, Bernardo Valença imposa de seguida un nou tarannà a la gent i entre els capatassos de les planta-

Imatges de la illa de Santo Tomé.

cions de cacau. Tot per fi de bé i per demostrar als anglesos que la corona portuguesa de cap manera admetia l’explotació ni l’esclavatge. Quan Luís Bernardo arriba a Sao Tomé, ambdues coses eren més que palmàries.

42

Parlem de Sarrià ~ 55

~ cultura

La novel·la no és ben bé lineal perquè després del desenvolupament d’alguns episodis que situen l’acció narrativa, aquesta es trasllada breument a l’Índia. Allà, un jove que ostentava el càrrec de cònsol en una ambaixada britànica, es veu implicat en un escàndol, de manera que es veu obligat a abandonar el càrrec. No li ofereixen més alternativa que anar a raure a les illes de Sao Tomé; una mena de desterrament per a una carrera diplomàtica, amb la finalitat de controlar les empreses angleses d’importació de cacau i informar el govern britànic de la situació de l’esclavatge a l’indret. El diplomàtic no viatja a Sao Tomé sol. Té una dona

esvelta, encantadora, que s’enamora bojament del governador. Ja deuen imaginar-se per on va la cosa. Llavors, la passió destarota la missió i tota la diplomàcia que hom s’havia proposat. La xafogor intensa que regna en aquelles latituds afavoreix les escenes de rebolcades passionals i furtives que en un “culebrot” televisiu no serien visibles, però que en aquest text la imaginació i la intuïció dels cossos ardents entregats a totes les passions, desencadenen l’acció narrativa enmig de visites ministerials, ambaixades i intervencions diplomàtiques cap a un destí que esdevindrà fatal i irreversible.

Si els agrada llegir novel·les, aquest gènere que alguns escriptors i saviassos del gremi de la literatura nostrada en els nostres temps es dediquen a menystenir com a cosa mundana i populatxera, no els facin cas. Llegeixin –si els ve de gust- imaginin i gaudeixin de les obres simples. Deixinse de llibres enrevessats (que per complicar-nos la vida, ja existeix un gènere que se’n diu assaig). Equador és una novel·la que sense donar un excessiu protagonisme al rerefons històric, diria que passa bé. ¡No ens compliquéssim pas la vida avui!

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 51 pAG 65

~

Besos robados

(Baisers volés, 1968) de François Truffaut

Josep Rodeja Tulsà

El vuitè llargmetratge de François Truffaut (1932-1984) i el tercer de cinc del cicle d’Antoine Doinel, personatge interpretat pel mateix actor Jean-Pierre Léaud, és la síntesi del creixement i evolució del personatge seguint el ritme biològic i temporal del pas del temps. Antoine Doinel amb 14 anys a “Los cuatrocientos golpes” (Les quatrecents coups, 1959), 17 a “Antoine et Collette” episodi de “El amor a los veinte años” (L’amour a vingt ans, 1962), els altres foren codirigits per Renzo Rosesellini, Shintaro Ishima, Marcel Ophüls i Andrej Wajda, 23 a “Besos robados “ (Baisers volés, 1968), 25 a “Domicilio conyugal” (Domicile conjugal, 1970) i 34 a “L’amour en fuite”, 1979.

1

meva curiositat” . És a dir, una declaració de principis, que el seu cinema

Ara només resta fer aquest pas, de gaudir el cinema, conèixer Truffaut tal com és, amb la seva òpera-prima, “Los cuatrocientos golpes”, també disponible a la Biblioteca, entre altres més, si més no la primera del cicle “Antoine Doinel”.

1. L’Expréss, 13-19 de març 1978. p-145

~

43

Truffaut, en una entrevista el 1978, ja ho va deixar ben clar:..”només m’atrauen els sentiments. Les trobades i experiències que he tingut en ma vida han estat tan misterioses, tan rarament satisfactòries que han excitat la

és autobiogràfic, però també amb pinzellades d’homenatge als seus mestres més admirats.

cultura ~

“Besos robados”, per a molts, és considerada com la millor i la més alegre comèdia de Truffaut, per a altres una obra mestra per la frescor de les imatges, la màgia narrativa i un pèl de tarannà nostàlgic. Tant se val, perquè el cinema de Truffaut és molt perso-

nal, on tenen cabuda els sentiments, les emocions de conèixer la vida, la realitat. Tampoc no és un cinema intel·lectual, només de sentiments (la por, la timidesa, la culpa, la solitud, la necessitat d’afecte, la curiositat, la desconfiança, etc...).

Parlem de Sarrià ~ 55

Igualment “Besos robados” són pinzellades autobiogràfiques del cineasta en els sentiments a la més absoluta sinceritat. L’obra de Truffaut és el resum de la infància, l’amor i la cultura. El seu estil com a recurs expressiu és la utilització constant de veus en “off” (narrador, veu anònima, protagonista, text literari, etc.), el travelling, els apropaments de càmera de pla mitjà a primer pla en els moments clau de narrativa psicològica, els moviments de grua. A més, no hi falten els elements iconogràfics de gran interès, com les fotografies (l’obsessió per la imatge fixa), el foc – a través de ciris, lots, quinqués, canelobres,...tot plegat és el compendi del protagonista absolut del foc, la llum i la flama sota la complicitat de la magistral fotografia de la mà de Néstor Almendros, entre altres també importants com Raoul Coutard, a la primera època (1960-1967), Nicolas Roeg o Henry Decae.

Empremtes i identitats Prese Serrano

Tot just fa un any, estava mantenint una alegre conversa amb el meu cosí David Martínez, el qual em va manifestar que coneixia una artista amb un carisma especial, fins i tot em va donar el seu telèfon de contacte ja que creia que la seva obra era mereixedora de ser coneguda per tots els sarrianencs. En David em va fer arribar una inquietud vers aquesta gran artista, inquietud que va anar creixent i que va desencadenar un primer punt de contacte: una trucada telefònica a Tuni Temple Boada.

Empremtes i Identitats és l´exposició que es va fer al Centre Cívic la Cooperativa el mes de novembre de 2005. Es va inaugurar el 8 de novembre a les 20.00 h, amb un acte diferent dels que estem acostumats a la Cooperativa, perquè l´artista va compaginar els seus quadres amb la poesia, és a dir, cada quadre expressava en poesia el sentiment que volia transmetre.

Ras i curt, en el primer contacte telefònic vàrem quedar entesos per trobar-nos la setmana següent. Després de la protocol·lària presentació d’ambdues parts, li vaig oferir realitzar una exposició de la seva meravellosa obra al Centre Cívic “La Cooperativa”.

Considero que ha estat tot un regal l’acceptació de l’artista Turi Temple a exposar les originals obres d’art.

Tots plegats hem pogut gaudir dels seus quadres i, amb l´ajuda de la poesia de l´Eva Naranjo, sabem què sent l´artista en el moment de la creació de l´obra.

Tuni Temple Boada va néixer a Olot al gener de 1948. Dels dotze als divuit anys assisteix a classes de pintura particulars i a l´Escola de Belles Arts.

No torna a practicar l´activitat artística fins als trenta anys, assistint a les magistrals classes de pintura i ceràmica al taller de Domènec Fita. Posteriorment, assisteix a l´Escola de Ceràmica de la Bisbal becada per la Caixa.

En paral·lel, fa estudis de Magisteri i es dedica a l´Educació Infantil, on té l´oportunitat d´aplicar molts dels seus coneixements artístics apresos en els anys anteriors.

44

Parlem de Sarrià ~ 55

~ cultura

Nicolás Pichardo, Prese Serrano, Eva Naranjo i Tuni Temple en la inauguració de l’exposició “empremtes i identitats”.

Als cinquanta anys, reprèn els estudis de pintura als Centres Cívics i assisteix a classes del dibuixant, pintor i músic David Martínez.

A causa de les seves i diverses malalties -artrosi, fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica- que li impedeixen exercir qualsevol tipus de feina i li minven la seva capacitat cognitiva i de comunicació, que per ella és molt necessària, torna a la pintura com un mètode d´autoconeixement i una forma de projectar en les teles el seu afany expressiu.

El tema de les seves pintures tracta sobretot el món mineral, perquè hi veu reflectit el seu estat. Per un costat, la immobilitat i l´estatisme de les pedres; però per l´altre la intensistat, la força, suggeriments, memòria i bellesa.

Les pintures de la Tuni juguen amb els colors, els materials, els relleus i les textures per aconseguir un efecte poètic i obrir una multiplicitat de suggeriments i emocions.

Les obres pictòriques s´acompanyen de textos de la poetessa gironina Eva Naranjo.

L’Eva Naranjo fa més de deu anys que recita en públic en grup o individualment.

Al costat d´altres persones, participa i col·labora de forma desinteressada en iniciatives lligades al món artístic i cultural, unes activitats que compagina amb la seva professió.

Aquesta era la primera exposició de la Tuni, una exposició plena d´il·lusions i ganes d´ensenyar una obra que marca l’inici de l´artista olotina.

Desitgem que recordi el poble de Sarrià de Ter com el lloc on va començar la seva anhelada carrera d´artista.

Des d’aquí m’agradaria fer-te arribar la mostra més sincera d’agraïment per haver escollit el Centre Cívic “La Cooperativa” per exposar la teva obra; alhora, destijar-te les millors de les sorts i, tot i que tinguis dies no gaire bons com a conseqüència de la teva malaltia i això faci que hagis de parar la teva obra, aprofita els dies bons per dibuixar tot allò que sents i tan bellament només tu saps transmetre.

L’artista Tuni Temple i la poetessa Eva Naranjo a la sala central del Centre Cívic “La Cooperativa”.

~ Parlem de Sarrià ~ 55

cultura ~ 45

la memòria

històrica Àngel Garcia

46

Parlem de Sarrià ~ 55

~ cultura

L’exhumació dels fossars de la guerra civil, la identificació de les restes, la recerca dels parents desapareguts i en definitiva la recuperació de la memòria històrica, són qüestions de les quals s’ha parlat força en els darrers temps.

Dos llibres toquen aquest tema des de perspectives molt diferents.

“Per un sac d’ossos” de Lluís-Anton Baulenas aborda aquesta temàtica des d’un punt de vista original.

Un antic presoner d’un camp de concentració a Miranda de Ebro, ja en el seu llit de mort l’any 1941, fa un encàrrec al seu fill de només quinze anys: recuperar les restes d’un company seu del camp i enterrar-les dignament. Vuit anys més tard, l’any 1949, Genís Aleu, en Niso, convertit en un sergent de la Legió començarà el seu periple des de Melilla fins a Miranda per complir l’encàrrec del seu pare. La seva condició de legionari li permetrà el lliure accés al camp convertit en un Campament d’Instrucció de Reclutes, però no li serà fàcil aconseguir el seu objectiu.

El personatge adopta la fatxenderia pròpia del seu càrrec fent-se simpàtic i odiós al mateix temps. Mancat d’escrúpols a estones però amb la ferma determinació sempre de complir la promesa feta al pare, ens captiva des del primer moment. Els capítols ens aniran relatant alternativament la seva gesta a Miranda plena d’entrebancs, que aixeca suspicàcies de personatges tan grotescos com reals, i les seves vivències de la guerra quan era petit, internat en un hospici d’on acabarà fugint i sent enviat a l’Àfrica com a càstig, a les ordres d’un legionari.

Al meu parer, l’encert més gran del llibre és el to aparentment distès. Tant els episodis de la guerra com els de la recerca al Camp, estan farcits d’anècdotes i situacions còmiques (o més aviat tragicòmiques). Amb aquest plantejament Lluís-Anton Baulenas intenta i potser aconsegueix desdramatizar un episodi turbulent i corprenedor de la nostra història.

Situat molt més lluny en el temps, “El Clan de l’Ós de les Cavernes” de la novel·lista nord-americana Jean M. Auel, ens parla també, en certa manera, de la memòria històrica.

Estem a finals del Pleistocè, fa uns 30.000 anys. En una zona situada al nord del Mar Negre, un terratrèmol sacseja la terra obligant a una nena Cromanyó a fugir per tal de salvar la vida. Un grup de Neandertals que també fugen, la troben i l’adopten tot i que no és del seu clan. La nena, esprimatxada i llarga, amb les cames rectes, rossa i amb els ulls blaus, desperta tota mena de reticències en la tribu de cames arquejades i cos cobert de pèl. La seva actitud perspicaç i curiosa contrasta amb el paper atribuït a les dones

del clan, submises i dòcils i provoca nombrosos enfrontaments amb els homes. Això li farà suportar mil i una humiliacions i càstigs, mortificacions que la subleven i que no acaba d’acceptar perquè no entén. La seva conducta és mal vista fins i tot per les dones, que la consideren altiva i arrogant.

Però la seva capacitat per comptar, la traça en l’aplicació de les herbes remeieres (ha estat adoptada per la curandera de la tribu de qui n’aprèn els secrets) i el seu comportament resolt i valent davant de qualsevol perill, la faran ser cada vegada més respectada pel clan.

Malgrat tot, allò que de cap manera no li poden permetre els homes de la tribu, és la seva destresa amb la fona i la seva gosadia quan comença a caçar. El paper de caçador és exclusiu dels homes, i una dona que caça podria no necessitar-los, podria ser autosuficient i per tant deixar de ser submisa, i això el Clan no ho pot tolerar.

Un altre episodi determinant de la seva vida és quan la noia és aparellada amb un Neandertal i pareix un fill híbrid, que el Clan considera deforme. El mag intueix, més que no pas entén, que potser la seva espècie de Neandertals està en vies d’extinció i que l’única possibilitat de perviure serà barrejant-se amb els Altres.

La novel·la, que és la primera de la saga “Los Hijos de la Tierra” que consta de cinc volums, està molt ben documentada amb l’assessorament d’alguns paleontòlegs i recrea, en una narració farcida de detalls, d’emoció i d’aventures, allò que hauria pogut passar fa molts milers d’anys, i ens presenta també una faula d’allò que a hores d’ara encara està passant: el paper relegat de la dona, la por de l’estrany i el mestissatge com a solució indefugible i natural.

~

Vols fer de pastor, o de dimoni, o d’àngel?

T’hi vols apuntar?

El Centre Parroquial de Sarriá de Dalt vol programar uns nous Pastorets pel Nadal vinent.

Vols fer de pastor, o de dimoni, o d’àngel?

T’hi vols apuntar?

Fes-ho al mateix Centre Parroquial o bé a l’àrea de cultura de l’Ajuntament (972 170211) , cultura@sarriadeter.com

AUTOESCOLA GIRONÈS Parlem de Sarrià ~ 55

cultura ~

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

47

joan mateu i bagueria mostra Sala Patronat del 4 al 30 de novembre

Cristina Vicedo Àrea de Cultura

48

Parlem de Sarrià ~ 55

~ cultura

Tan bon punt s’entrava a la Sala Patronat, hom s’adonava de la fascinació que l’urbanisme ha exercit i exerceix sobre molts de nosaltres. La literatura l’ha recreat a través de les seves narracions. L’arquitectura evidentment se n’ha preocupat a bastament. Però també alguns artistes hi han trobat la seva particular font d’inspiració.

A la mostra de Joan Mateu i Bagueria, jove artista nascut a Salt l’any 1976, la ciutat i els seus pobladors es converteixen en protagonistes de la seva obra. Metres i metres quadrats de formigó que només s’interrompen pel reflex dels raigs que arranca el vidre de les múltiples finestres, i tots els matisos del gris plujós.

La representació artística d’aquests nous paisatges urbans res té a veure amb el bucolisme pictòric d’altres èpoques. Tot i així, som molts els qui trobem harmonia en els carrers atapeïts de persones atrafegades que

van o vénen. Aturades sense mirar-se davant d’un semàfor o contemplant embadalides la immobilitat d’una escultura humana. És massa agosarat titllar d’orgullosa una ciutat? Doncs Nova York, o més ben dit, l’sky-line de Manhattan, tenia alguna cosa d’orgull en la impressionant tela de Joan Mateu que presidia, com un vaixell insígnia, l’exposició de la Sala Patronat. Però també París i Girona compartien protagonisme en aquesta fascinació de l’artista pels paisatges urbans. En l’obra de Mateu els edificis, i en especial els gratacels, dominen l’espai. Entre ells es mouen els personatges de manera gairebé

anònima, d’esquenes, i amb el rostre tan sols esbossat. Homes i dones ocupen les voreres, seuen en els bancs i les escales o travessen els carrers... I, en fer-ho, humanitzen l’asfalt i el situen en el mateix pla que els refrescants prats d’Aix-en-Provence o les enormes barcasses lliscant riu avall dels impressionistes.

Les obres, urbanites i acuradament realistes, de Joan Mateu i Bagueria es van poder contemplar a la Sala Patronat, del 4 al 30 de novembre de 2005. Poc després l’artista tenia prevista una exposició a Nova York.

Esperem veure ben aviat noves obres seves.

~

b i b lNovetats ioteca

Anna Maria Fornells

País Íntim,de Maria Barbal.

La Mort, una aurora, d’Elisabeth Kübler-Ross. Aquest

Aquesta novel·la és la trajectòria d’una família durant la Guerra Civil, la Dictatura i la transició a la democràcia, i els seus efectes en els personatges.

Amb aquesta obra, Maria Barbal va guanyar el 39è premi Prudenci Bertrana.

llibre ens demostra que la mort és un renaixement, una nova aurora i l’existència d’una vida més enllà de la mort. L’autora és doctora en medicina i psiquiatria, i ha treballat vint-i-cinc anys en les seccions de malalts terminals de diferents hospitals dels Estats Units.

L’Historiador, d’Elizabeth Kostova. És un relat intricat ple de

Sis homes, de Josep M. Fonalleras. Són uns relats de sis pro-

misteri i suspens. L’escriptora ha esmerçat deu anys de recerca i documentació, però li ha suposat el seu debut literari. Aquesta novel·la fa referència a una obra d’art i té components llegendaris.

tagonistes, que ens parlen de vellesa, de pietat, amistat, literatura i mort des de la distància d’una veu irònica i descreguda. Fonalleras és un dels escriptors amb més presència a la literatura catalana actual.

Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol.

Aquesta història va començar amb tres enterraments i va acabar amb un cor trencat: el meu. Així comença la novel·la que porta el lector a la frontera entre la veritat i la mentida, la crueltat i la tendresa.

L’illa dels 5 fars, de Ferran Ramon-Cortés.

Aquest llibre és una petita faula per poder comunicar-se i descobrir quines són les claus perquè els nostres missatges arribin amb claredat a les persones a qui ens dirigim.

~

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS Parlem de Sarrià ~ 55

cultura ~ 49

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

Muntanyes amigues

50

Parlem de Sarrià ~ 55

~ cultura

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.com

Un dels records d’infància més entranyables que conservo és una excursió que vaig fer amb els meus oncles a la font d’en Fita, a Sant Daniel, per estrenar una motxilla de lona, verdosa, amb tot de butxaques i sivelles, que m’havien regalat. Els hauria agradat que m’aficionés al muntanyisme militant però no se’n van sortir, almenys en la mesura desitjada. Més o menys, sempre m’ha agradat la muntanya, però segons quines alçades les trobo disuasòries, no m’he considerat mai un muntanyenc acabat i dec tenir certa predisposició natural cap a la mandra. La meva relació amb l’excursionisme es limita a bones passejades per distàncies raonables, per desnivells de per riure i per territoris coneguts. No se m’acudiria anar a descobrir serralades a l’altra banda del món, però sí que, cada vegada més, m’interessa conèixer les muntanyes amigues i amables que dibuixen l’orografia del nostre país immediat. Són muntanyetes d’estar per casa, res de grans components d’aventura ni grans dosis d’esport ni risc, però que formen part del nostre paisatge més proper : són el decorat que emmarca l’escenari on ens ha tocat viure.

entre Cassà de la Selva i la Bisbal, però el seu àmbit s’estén des de Sant Daniel fins a marina i a part de ser una publicació centradíssima en un entorn geogràfic ben encerclat, treballa els personatges i les històries –grans i petites- que s’hi han esdevingut. Deixa testimoni escrit d’uns temps i unes persones, d’unes vivències i d’una cultura que, aviat, ja ningú no recordarà. Per poques arrels que es tinguin en aquest territori, Gavarres no deixa a ningú indiferent.

El Collsacabra, les Guilleries, les Alberes, l’Ardenya … i les Gavarres. De les Gavarres voldria parlar: ja fa uns números que podem trobar a la biblioteca la capçalera Gavarres –revista de les Gavarres i de l’Ardenya- que m’haureu de permetre que us recomani francament, amb tota la meva mal dissimulada admiració. És una revista de luxe: és un luxe de revista. Des del paper amb què està impresa, des de les il·lustracions que la il·luminen, tot és encertat.

Només en surten dos números l’any: estiu i hivern, però és d’aquelles publicacions capaces d’aguantar mesos i mesos a la tauleta de nit, fins que arriba la següent, que s’apilona amb les altres. Cada exemplar té un caràcter més o menys monogràfic: la cacera del senglar, els oficis, les dones, la guerra, … i hi ha una sèrie de seccions fixes: entrevistes, perfils personals i familiars, pàgines sobre el patrimoni natural, cultural, històric del massís i seccions sobre natura, cuina i rutes i excursions per dur-hi a terme: aquelles passejades que us deia abans. És una revista que es guisa

Si hem de ser estrictes, geogràficament parlant, a Sarrià quedem fora de l’àmbit d’aquests cims, però si considerem que els relleus que arriben fins a la ciutat de Girona i les modestes alçàries que trobem en arribar al Congost ja en són els primers contraforts, hi estem ben a prop. Hi ha autors que afirmen que el nostre Pont de l’Aigua n’és una porta d’entrada, per bé que situen el barri del Pont Major ja dins d’aquest modest massís i consideren la muntanya de Sant Julià com un apèndix, només interromput pel curs del Ter. És per això, doncs, que us convido a fullejar aquesta revista: fixeu-vos-hi bé i poseu-hi els cinc sentits. Hi flairareu la terra xopa sota els suros, hi sentireu brollar l’aigua de les fonts, notareu la fragància d’un cistell d’ous de reig acabats de collir, i a mig matí, podreu rebre-hi la frescor de la marinada. Us transportarà per paratges insospitats i us presentarà protagonistes increïbles. Realitats properes, que de tan modestes i quotidianes que són, aviat gairebé ja no serem conscients ni de la seva existència.

~

“ El show del divendres” Nuri Senén i Agnès Vila, Educadores de l’EBM Confetti

En el “show”, cada quinze dies dues educadores preparen una proposta: representacions teatrals, titelles, contes, cançons, danses, ...

Quan tots els nens/es han arribat a l’escola ens reunim en una aula, aleshores tots els infants s’asseuen per veure l’espectacle i també hi participen.

51

Ens agradaria que fos una activitat oberta a la família, a la gent del poble.., voldríem que aquesta activitat servís per fomentar la relació entre la família, l’escola i el poble: per això us obrim les portes de l’escola, podeu explicar el vostre ofici o tocar un instrument… Sabem que cada persona té moltes qualitats i ens agradaria conèixer la vostra i gaudir-ne tots junts.

espai escolar ~

A partir d’aquí va sorgir el “SHOW DEL DIVENDRES”.

Parlem de Sarrià ~ 55

Què fem els divendres al matí?

Fa dos anys, l’equip educatiu es va plantejar de fer una activitat conjunta per tal d’afavorir la relació entre totes les educadores i els infants de l’escola.

52

Parlem de Sarrià ~ 55

~ espai escolar

Seguidament us volem explicar un conte: Una vegada un nen va anar en una escola.

Ell era ben petit. I l’escola era ben gran.

Però quan el nen va veure que podia anar a la seva classe caminant directament des de la porta de fora es va sentir feliç i l’escola no li va semblar així tan gran.

Un matí, quan feia poc que ell estava a l’escola, la mestra va dir: Avui farem un dibuix Bé! – va pensar ell.

A ell li agradava dibuixar.

Ell podia fer totes les coses: lleons, tigres, gallines, vaques, trens i vaixells… i va agafar la caixa de colors i va començar a dibuixar.

Però la mestra va dir: Espereu! No és hora de començar!

I ell es va esperar fins que tots estiguessin preparats.

Ara! – va dir la mestra Anem a dibuixar flors.

Bé - va pensar el nen.

A ell li agradava pintar flors.

I va començar a pintar boniques flors amb colors roses, taronges, blaus...

Però la mestra va dir: Espereu! Jo us ensenyaré com es fan.

Així! – va dir la mestra I era una flor vermella amb la tija verda.

Ara sí!- va dir la mestra Ara podeu començar.

El nen va mirar la flor de la mestra i llavors mirà la seva.

A ell li agradava més la seva flor que la de la mestra.

Però no va protestar.

Senzillament va guardar el seu paper i va fer una flor com la de la mestra Era vermella amb la tija verda.

Un altre dia, quan el nen va obrir la porta de fora la mestra va dir: Avui farem plastilina.

Bé – va pensar el nen.

Ell podia fer tot tipus de coses amb plastilina: serps i ninots de neu, elefants i cues, cotxes i camions... i va començar a aixafar i amassar la bola de plastilina.

Però la mestra va dir: Espereu! No és hora de començar!

I ell es va esperar fins que tots estiguessin preparats.

Ara! – va dir la mestra Anem a fer una serp!

- Bé - va pensar el nen.

A ell li agradava de fer serps...

I va començar a fer-ne unes de diferents mides i formes.

Però la mestra va dir: Espereu! Jo us ensenyaré com es fa una serp llarga..

Així! - va dir la mestra Ara podeu començar.

El nen va mirar la serp de la mestra.

Llavors va mirar les seves.

A ell li agradaven més les seves que la de la mestra.

Però no va protestar.

Senzillament va amassar la plastilina en una gran bola i va fer una serp com la de la mestra, que era una serp llarga.

Així que el nen va aprendre a esperar i a observar i a fer les coses com la mestra i llavors ell ja no feia les coses per si mateix.

Llavors va succeir que el nen i la seva família es van traslladar en una altra casa, en una altra ciutat, i el nen va haver d’anar en una altra escola.

Aquesta escola era molt més gran que la primera, hi havia una porta a fora per arribar a una gran sala, alguns escalons i seguir per un passadís llarg per arribar, finalment, a la seva classe.

I justament el primer dia que ell era allà La mestra va dir: Avui farem un dibuix.

Bé! – va pensar el nen.

I va esperar que la mestra li digués com fer-ho, però ella no va dir res. Només caminava per la classe.

Quan es va acostar al nen, ella li va dir: - Tu no vols dibuixar?

Sí – va dir el nen, però...què farem?

Jo no ho sé fins que tu ho facis- va dir la mestra Com ho faré? – va preguntar el nen.

Per què? – va dir la mestra. De la manera que vulguis.

I de qualsevol color? – va preguntar ell.

De qualsevol color- va dir la mestra.

Si tots fessin el mateix dibuix i el pintessin amb els mateixos colors, com podria saber qui ha fet què? i quin seria de qui?

Jo no ho sé –va contestar el nen.

I va començar a fer una flor vermella amb la tija verda.

HELEN BUCKLEY. UN NIÑO

Si els adults no interferim i deixem que els infants facin els seus propis descobriments, els potenciem la imaginació i la creativitat.

Nosaltres podem mantenir aquest gran tresor.

~

Projecte d’ innovació educativa: educació per a la ciutadania Comissió d’Educació per a la Ciutadania.

Esther Maruny Mercè Planella Mònica Rabionet Carme Cantero Montserrat Xandrich

En l’article “Nou curs, nous reptes, nous projectes” del número 54 d’aquesta revista, us explicàvem que per canalitzar les diferents activitats i projectes que ja portàvem a terme a l’escola, tots amb la finalitat de formar “bons ciutadans”, se’ns havia atorgat a final del curs passat un projecte d’innovació educativa, el projecte “Educació per a la ciutadania”. Aquest atorgament ens suposa formació per als mestres, una dotació econòmica i la formació al centre d’una comissió per tirar el projecte endavant, preparant diferents activitats per a realitzar amb els alumnes.

Els objectius generals del projecte són: Educar per a una ciutadania global que abasti desenvolupament, drets humans, mediambient, la pau, interculturalitat i coeducació.

EDUCACIÓ INFANTIL El conte PER QUÈ?, és la història d’una granota i un ratolí que es barallen per una flor. La disputa es complica fins a desembocar en una batalla campal entre totes les granotes i tots els ratolins. Aquesta història ens permet reflexionar sobre les conseqüències de barallar-se, la inutilitat de les guerres i la necessitat de compartir allò que tenim o fem amb els altres.

53

En aquest article us volem explicar l’activitat realitzada aquest primer trimestre.

Va consistir en l’explicació i treball d’un conte diferent a cada cicle, per tal que els alumnes prenguessin consciència i reflexionessin sobre la diferència, el compartir, les necessitats bàsiques, … i elaboressin un mural.

espai escolar ~

Parlem de Sarrià ~ 55

• Proposar activitats coordinades a tota la comunitat educativa per tal de fomentar l’educació intercultural i promoure la igualtat d’oportunitats per tal d’evitar qualsevol tipus de marginació i exclusió.

• Emprant una metodologia: • Basada en el diàleg, el debat i la mediació.

• Que potenciï el treball oral previ a l’escrit.

• Que treballi les diferències interculturals com a elements de diversitat i no com a elements de desigualtat.

CICLE INICIAL

El conte UN NEN NOU I DIFERENT ens explica com un nen, en Joan, arriba nou a l’escola del petit poblat de Nuagumbé i els nens de l’escola el trobem molt diferent i estrany. A partir de l’explicació del conte es va poder reflexionar amb els nens i nenes sobre el fet que tots som diferents i els avantatges que això comporta.

CICLE MITJÀ

El conte UN POBLE ens explica com en una vall fèrtil hi arriben un bon dia dues tribus diferents. L’una s’instal·la al pla, vora el riu, i l’altra, dalt del turó.

Cada tribu va a la seva fins que un dia en passa una de grossa i es necessiten. Llavors s’ajunten no com a dos pobles diferents, sinó formant-ne un de sol, fet de la barreja de tots dos, però respectant-se les diferències.

L’objectiu era parlar de les persones d’altres cultures que han vingut aquí a treballar i de la necessitat que tots plegats tenim de conviure en pau, així com de l’enriquiment que s’obté amb la convivència entre persones de diferents procedències.

54

El conte LA PETITA CARLOTA ens explica la història d’una nena petita que es veu obligada a fugir de la seva llar. Abans de trobar calor, protecció i afecte en una nova llar, la nena experimenta el rebuig i la inseguretat.

Amb aquest conte es va aconseguir que els nens prenguin consciència dels conceptes de diferència i d’exclusió, junt amb el de necessitats bàsiques i universals dels nens.

Parlem de Sarrià ~ 55

~ espai escolar

CICLE SUPERIOR

Un cop explicats els contes i després que els nens donessin la seva opinió, es van elaborar quatre murals amb els següents encapçalaments: Què bonic és compartir!!

Tots som diferents, que avorrit seria ser tots iguals!!

Tots som diferents, però hem de treballar plegats!!

Tots som diferents, però tots necessitem: estimar, menjar, dormir i jugar!!

Va ser una activitat amena i engrescadora que tots plegats hem valorat positivament i que ens encoratja a tirar-ne d’altres endavant.

El resultat d’aquests murals el podeu veure en aquestes imatges.

~

Apunts dels primers mesos del curs 2005-2006 Josep M. Sansalvador AMPA CEIP Montserrat

En algun número anterior de Parlem de Sarrià havíem fet el propòsit d’aparèixer puntualment a cada edició. Sovint els propòsits són incomplerts a la primera ocasió i queden reduïts a això, a bones intencions. Aquest és un fet inqüestionable, però com que el darrer numero coincidia amb el descans estiuenc, ara ens tornem a presentar per resumirvos com s’ha iniciat el curs actual.

Contes, dansa, pintura, teatre, funky, kung-fu, circ, màgia i globoflèxia, minihandbol, revista escolar, hort i jardí, biblioteca i ludoteca …Tot això i molt més és el que, el present curs, oferim com a activitats extraescolars per a l’alumnat que fa ús del servei de menjador al nostre centre. Aquesta vegada més que mai, l’oferta és extensa i amb un catàleg tan ampli com aquest s’ha projectat la selecció d'activitats, accessòries a les assignatures de cada cicle, que potenciïn la creativitat, l’expressió, la constància, la imaginació, la forma física, l’esperit d’equip, la comunicació. Es busca, per una part, que els nens i nenes ocupin el temps lliure al migdia duent a terme activitats atractives i interessants i, alhora, que siguin un veritable complement a la tasca docent que el centre imparteix.

Creiem que estem avançant en la direcció correcta, ja que els resultats són excel·lents i cada vegada hi ha un nombre d’inscrits superior.

~

55

Ja ho veieu: pretenem ser una entitat viva, que no pari d’organitzar activitats. Tenim aquest compromís, però això només s'aconsegueix amb el vostre suport i la col·laboració de tothom.

espai escolar ~

Pensant en les mares i pares, conjuntament amb l’escola, aquesta tardor hem aconseguit dur a terme un cicle de tres xerrades formatives adreçades a l’àmbit familiar, impartides per especialistes . Els nous models i la diversitat familiar, conviure amb la diferència, l'acolliment familiar... han estat els temes tractacts: qüestions d'actualitat, ben presents a la societat actual, que convé encarar amb claredat de pensament. Els assistents a aquestes sessions en fan una valoració molt favorable i poden certificar la qualitat dels continguts, dels ponents i de l’aprofitament. Com sempre, hem d’encoratjar-vos a participar de manera activa en les noves iniciatives que promourem.

Pel que fa a activitats socials, la nostra tradicional representació nadalenca s’ha dut a terme al Centre Cívic de Sant Julià de Ramis, amb la voluntat de fer-ne partícips directes els alumnes i famílies allí domiciliats. L’assistència, com sempre, ha estat nombrosa: més de cinc-centes persones han pogut aplaudir els nostres intèrprets de cançons i nadales. Tenim el propòsit (que farem realitat!) de celebrar la clàssica sortida a la Vall de Núria durant aquest hivern i d’organitzar una caminada familiar de diumenge al matí. Aquest any voldríem descobrir la muntanya de Sant Julià i les meravelles naturals, històriques i arquitectòniques que ens pot mostrar.

Parlem de Sarrià ~ 55

L’actual curs, per altra banda, ha començat amb la magnífica realitat del Banc de Llibres ja en marxa, que possibilita el tan esperat aprofitament, amb el corresponent estalvi per part de les famílies i conscienciant els alumnes que els llibres i diccionaris són eines valuoses, que val la pena cuidar i conservar i que els companys que vénen tot darrera també en seran beneficiaris. Agraïm des d’aquestes pàgines la col·laboració de tantes mares i pares voluntaris que han “matat” tardes polint i folrant llibres.

Quant a temes més comptants i sonants, hem continuat col·laborant amb l’escola dins de les nostres possibilitats econòmiques. A inici de curs hem invertit alguns recursos en la maquinària i instal·lacions de cuina i menjador a fi i efecte de seguir prestant aquest servei en tan bones condicions com sempre. El darrer projecte dut a terme durant les vacances de Nadal, ha estat el de participar amb l'Ajuntament de Sarrià en la instal·lació d’unes estructures de fusta amb ponts i tobogans al pati per a esbarjo dels alumnes. Hi estem molt engrescats (fa goig, veniu-ho a veure) i, no cal ni dir-ho, els nostres fills i filles encara més.

La

importància de les

emocions: raó versus emocions

56

Parlem de Sarrià ~ 55

~ espai escolar

J. Lluís Pórtules i Díaz

Per què ens emocionem? Recordo a tall d’anècdota i com a pinzellada introductòria, el dia que vaig assistir com a pare al primer festival del col·legi on participava la meva filla, que llavors tenia tres anys. Em disposava a filmar però va ser del tot impossible copsar cap imatge, perquè en uns minuts les llàgrimes negaven del tot l’objectiu ocular de l’aparell i em servia més per amagar-me i de passada que ningú s’adonés de l’estat en què em trobava.

Realment m’havia emocionat, no podia controlar el que em passava, era una barreja tremenda de sentiments, era un no saber ni poder controlar el que tens entre mans.

Voldria lligar-ho una mica amb aquestes ratlles per parlar del poder de les emocions i una mica potser per tal que ens apropin als fins últims de l’educació i no com si parlarne esdevingués una moda passatgera. De fet molts estudis han portat a concloure que: “probablement les emocions i els sentiments no siguin en absolut intrusos en el bastió de la raó, sinó que determinats aspectes del procés de l’emoció i del sentiment són indispensables per a la racionalitat.”.

Estarem d’acord que una de les coses importants, quan parlem d’emocions o del món emocional, és la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimats. Avui dia hi ha moltes depressions, la malaltia del nostre segle, però quan l’ésser humà satisfà les necessitats considerades primàries, ens adonem que les satisfaccions que buscàvem tenen poc a veure amb l’aliment i l’abric físic i molt a veure amb l’aliment i l’abric emocional.

Ara em ve al cap el text de J. De Vietinghoff, que diu: MARXANT DE FELICITAT És la història d’un home que estava tip de plorar.

Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al davant.

Estirà la mà i la volia agafar.

La felicitat era una flor. La va collir.

I encara no la tenia a la mà que ja s’havia desfullat.

La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar.

La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits.

Les cordes es posaren a grinyolar.

Quan al capvespre tornava a casa, el bon home continuava plorant.

L’endemà va continuar buscant la felicitat.

A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava.

Per tranquil·litzar-lo collí una flor i la hi donà.

La fragància de la flor els perfumà ambdós.

Una pobra dona tremolava de fred coberta amb els seus parracs.

Ell la va portar fins al sol i també ell s’hi escalfà.

Un grup de nois cantava.

Ell els acompanyà amb la seva guitarra.

També ell es delectà amb aquella melodia.

En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.

Això ens ha de fer reflexionar, sovint penso en qui escriu aquestes ratlles, que si pogués rebobinar (actitud permanent de revisió personal), cada dia hauria de corregir moltes actuacions i això em crea un cert neguit. El que vull dir és que quan hi hagi un curs o una escola d’educació emocional feum’hi un lloc. Ah!, i no voldria acabar sense recordar les paraules de Charles Chaplin a “El Gran Dictador”:

Per tant, doncs, quan se’ns acull o se’ns respecta i valora ens sentim més feliços. L’afecte és vital per a l’estabilitat emocional de totes les persones.

Però ningú pot estimar o sentir-se estimat sinó hi ha l’altre. Per tant ens movem entre dos eixos bàsics: estimar i l’altre.

I tant que resulta molt més complicat, avui dia alguns pares deleguen massa el paper d’educar només a l’escola i no assumeixen la part de responsabilitat que els pertoca.

Per què, doncs, a més de parlar de normes no parlem de “formes”?. Però unes formes en les quals els adults ens hauríem de posar d’acord, fent servir les paraules del Sr. Cardús, unes convencions.

57

Com a pares som els primers que tenim molt a dir-hi i molt a fer: el bressol de termes com l’autoconcepte (el que sé de mi) i l’autoestima (el valor que em dono) és a la vida familiar. La forma com nosaltres com a pares conduïm les nostres pròpies emocions i reaccionem davant dels fills determinarà la competència emocional dels nostres fills.

Aprendre a viure les nostres emocions dia a dia des de ben petits farà que es vagin incorporant d’una manera més natural.

Aquestes ratlles d’opinió voldrien seguir una mica la línia d’algunes de les idees i consells que va apuntar el sociòleg Sr. Salvador Cardús el dia que ens va visitar al Centre i amb les quals podrem estar-hi o no d’acord, però que potser convindria recordar-les o si més no discutir-les i tenir-les en compte.

La societat en general, en tots els aspectes, ha evolucionat ràpid i massa acceleradament donant-nos la sensació que hi ha aspectes que no podem controlar, o és que potser no ens veiem capaços de controlar-los perquè suposen un esforç i una responsabilitat?.

Que tristes les paraules que va pronunciar un psicopedagog, autor d’un estudi encarregat per CC.OO quan afirmava: “Los padres no tienen ni tiempo ni posibilidades de ejercer la capacidad educativa. Como consecuencia, los chicos y las chicas no tienen normas, llegan a la escuela sin normas. No decimos que la familia sea ahora peor, sólo que el trabajo educativo es más complicado”.(1).

Parlem de Sarrià ~ 55

Sobre el paper sembla fàcil, però el fet no sols d’educar les emocions sinó educar des de les emocions, o sigui educar emocionalment, és extremadament delicat. En definitiva, el que seria desitjable, però, és que tota educació fos portada a terme emocionalment.

Què us sembla si a la societat d’avui dia hi deixem un espai per a “ les bones formes “

espai escolar ~

No voldria enfrontar o suplantar la raó o el pensament per l’emoció, sinó que ens podríem plantejar seriosament el fet de parlar d’educar les emocions i anar cap a un nou model que combinés l’emoció, el pensament i l’acció. I és important parlar de les emocions per tres raons: a) Per poder fer un retrobament i acceptació de nosaltres mateixos. (Conèixer les pròpies emocions és necessari per acceptar-se un mateix.) b) Per retrobar i acceptar l’altre. (És la interacció amb els altres el que ens situa, el que ens fa descobrir el que sentim i ens ajuda a saber qui som.) c) Per millorar l’educació, que és la base del desenvolupament individual i col·lectiu. (Ha de ser una educació per la vida, cercar la millora en tots els àmbits per construir una existència individual i col·lectiva més gratificant.)

“ el camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa, però malgrat això, ens hi hem ben perdut.

La cobdícia enverinà l’ànima dels homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens està fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i la mort.

Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats.

La màquina que produeix abundor ens ha deixat en la penúria.

Els coneixements ens han fet escèptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells i cruels.... Pensem massa i sentim ben poc.

No ens calen màquines, ens cal humanitat. No ens cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa .

Sense aquestes virtuts, la vida és violència i tot es va perdent.”

Cert és que els mestres juguen un paper molt important en la transmissió d’aquestes “formes “, ja que poden influir decisivament i de bon començament en la vida social dels nens. Pares i mestres, és el nostre deure ajudar a madurar i a educar la seva sociabilitat.

Sobre el paper és molt fàcil, però tots sabem que la realitat sovint és una altra; no obstant això, el que sí tenim a l’abast és el que a l’escola de ben segur se’ls fan arribar models socials, positius i humans, on els fomenten la no competència, que es consideri a cadascú pels seus propis valors, la col·laboració, el fet de compartir i el fet de tenir una visió àmplia i comprensiva de cara a les altres comunitats socials i a la mateixa evolució generacional.

Es tracta d’anar tots d’acord. “reivindico la importància de les formes com a instrument de canvi, sobretot, de bona entesa “ (2) convencions bé de convenir, que vol dir anar al mateix lloc i sobretot per poder anar al mateix lloc sense donarnos empentes ens cal la qualitat del civisme.

Aquestes convencions caldrà que siguin pràctiques, perquè al ser pràctiques fan possible la convivència. “en definitiva, les convencions que associem a l’educació cívica són unes regles de joc, i les acceptem com una declaració - no sempre conscient- del fet que tots reconeixem l’existència i l’ocupació d’un espai comú, en el qual cadascú té un lloc relativament precís per no fer-nos nosa i des del qual reconeixem l’existència dels espais dels altres “ (3)

58

Parlem de Sarrià ~ 55

~ espai escolar

A través de les formes també educarem el fons, el fons de les persones, l’interior, uns bons hàbits acosten al fons d’uns valors de manera clara i estable.

Molts ens preguntem les causes d’aquesta mala educació cívica actual i una possible resposta apunta cap al fet de descobrir ara amb més facilitat uns costums forasters, també el fet de compartir diferents estils i maneres dins el mateix territori i els canvis d’organització i per tant d’ideologies; tot això fa que s’hagin d’adoptar noves convencions pràctiques.

Tots estarem d’acord que les “bones formes” seran una qüestió de rutines, de virtuts, però també i molt important de vincles emocionals entre les persones.

Les persones ben educades saben el que han de fer per a no molestar i per mostrar el seu respecte al grup (sigui família, comunitat, amics, etc.). També és aprendre a relacionar-se amb l’autoritat i l’obediència, que són dues virtuts que exigeixen un grau elevat d’emotivitat madura. “ Aprendre a exercir l’autoritat amb bon tracte i aprendre a obeir de manera digna és, actualment, una necessitat urgent.” “...abunden els pares que se senten malament a l’hora d’exercir la seva autoritat paterna i acaben tiranitzats per uns fills que no són pas culpables, sinó víctimes de la situació. I hi ha mestres que han de suportar impertinències gravíssimes dels pares que els paralitzen a l’hora de saber com han d’exercir la seva autoritat sobre els alumnes. I a les organitzacions empresarials abunden els caps que es mouen entre l’exercici paternalista emocionalment confús de la seva autoritat i l’autoritarisme emmascarat d’unes formes

suposadament racionals i anònimes d’imposar els seus criteris capriciosos.

Per tant, l’anàlisi de la mala educació actual hauria de considerar els factors generals de la crisi de confiança en les convencions per resoldre problemes de convivència pràctica, però també aquesta complexitat emocional que s’amaga darrere d’un comportament incívic.”(4) Finalment, cal dir que aquesta bona educació cívica és per tant una qüestió de bona comunicació en un món cada dia més complex i establir uns bons vincles emocionals madurs amb la comunitat on hem de conviure. Sempre tornem al tòpic de sempre que sobre el paper i opinar és molt fàcil, però si més no és important el fet ja de parlar-ne, de donar el nostre punt de vista, trobar la solució és difícil, però de tant en tant podem pensar-hi per veure si entre tots podem anar fent un món una mica menys complicat.

Si ens trobem en aquesta mena de situació de confusió, potser el que caldria és asseure’s i parlar a diferents nivells per tal d’arribar a que les rutines i les convencions ens permetin trobar l’entesa bàsica per poder arribar a l’encreuament de camins i sobretot agafar el que entre tots haurem establert que és el més correcte.

Notes bibliogràfiques: 1/ Villanueva, Rafael. Psicopedagogo. Autor del estudio encargado por CC.OO. 2/ Cardús,Salvador. Ben educats. Una defensa útil de les convencions. El civisme i l’autoritat. Fundació Caixa Sabadell. Seminari. Novembre de 2003.

3/ Espinàs, Josep Mª. Aprendre a conviure. Reflexions sobre la civilitat. La Campana, nº 2.

4/ Cardús, Salvador. Op. Cit. Ant.

~

Què passa al Sàhara ocupat?

Per Roser Carles ACAPS Girona

Camp de refugiats de Tinduf

El passat 12 de novembre es va complir 30 anys de l’ocupació marroquina, amb la vergonyosa complicitat del govern espanyol d’aleshores, del territori del Sàhara Occidental. Des d’aquell moment la població sahrauí s’ha vist condemnada a l’exili als camps de refugiats de Tinduf (Argèlia) o a viure en el seu propi territori sota la repressió del règim marroquí, amb tot el que suposa de divisió de les famílies i de viure en unes condicions de vida de precarietat absoluta.

La resposta marroquina va ser repressió, presó i tancament del territori absolutament a tothom, polítics elegits democràticament i observadors internacionals. La resposta del govern espanyol i de les institucions internacionals de preocupació per la tensió del conflicte, de denúncia de la violació dels drets humans cap ni una.

37 activistes sahrauís varen ser empresonats, torturats, algunes dones violades, obligats a viure amuntegats com animals en presons insalubres, amb pressions físiques i psicològiques als seus familiars... Davant aquesta situació el dia 9 d’agost aquests presos van iniciar una vaga de fam que va durar 51 dies i que va malmetre ostensiblement el seu estat de salut ja que no van rebre cap mena d’assistència sanitària.

59

Diverses ONG varen denunciar públicament la situació: Amnistia internacional, les Associacions Solidàries amb el Poble Sahrauí, ..., fins i tot l’Associació Marroquina dels Dret de l’Home. Reporters sense Fronteres

Parlem de Sarrià ~ 55

El maig de l’any passat, però, ens van començar a arribar imatges i missatges dels territoris ocupats via internet. Justament aleshores havia començat l’anomenada “intifada sahrauí”. Els sahrauís estaven farts de les seves condicions de vida, del seu

Aquestes manifestacions que demostraven que els sahrauís conservaven la seva identitat malgrat els trenta anys d’ocupació, es varen repetir a diferents ciutats dels territoris ocupats i també a altres ciutats on hi havia estudiants sahrauís. Justament els joves que han estat formats a les escoles i universitats marroquines eren majoritaris en aquestes manifestacions.

solidaritat ~

Gràcies a diferents projectes: Colònies d’estiu, Caravana d’ajut humanitari, diferents campanyes de sensibilització hem pogut conèixer quines eren les condicions als camps de refugiats de Tinduf; però ben poc havíem pogut conèixer de la situació de la població sahrauí que viu als territoris ocupats. El tancament del territori, la por del pocs que podien fugir de les represàlies sobre els seus familiars ho feia difícil.

estatus, de la no resolució del seu conflicte i varen sortir al carrer de manera pacífica per demanar el respecte als Drets Humans i el dret a l’autodeterminació tantes vegades reconegut per les instàncies internacionals. Les imatges que ens van arribar colpien per la brutalitat de la repressió de la policia marroquina cap a tothom, infants, dones i ancians.

Roger Casero (regidor de Serveis Socials), Roser Carles, Jordi Alonso (Acaps) i Salvador Maneu (Càritas), en la presentació de l’agenda llatinoamericana i el reportatge sobre el Sàhara.

funcionaris de l’estat” per part de la justícia marroquina. Al judici celebrat el desembre hi varen poder assistir advocats de diferents països europeus; els quals van manifestar que el judici va ser una farsa i que la justícia marroquina va mostrar una imatge pèssima.

60

Parlem de Sarrià ~ 55

~ solidaritat

va denunciar l’estat de tancament del territori als mitjans de comunicació i el fet que des dels territoris ocupats no es pogués accedir a les pàgines de diverses organitzacions considerades “prosahrauís”.

El mes de juliol va ser detingut Ali Salek Tamek al propi aeroport de l’Aaiun quan tornava després d’una estada a Barcelona per qüestions mèdiques. Una de les cares més visibles, per la seva implicació i pel fet de ser dona, és Amonatu Haidar, recentment alliberada.

El dia 30 de novembre moria Lembarki Hamdi Salek Mahuayub, un jove de 31 anys, després de les brutals pallisses rebudes de la policia durant una manifestació a l’Aaiun.

Una delegació de cinc regidors catalans varen poder arribar com a turistes a l’Aaiun ocupat, el que varen trobar-hi va ser un munt de controls, una ciutat ocupada amb un toc de queda, una població repressariada que era sotmesa a múltiples detencions; era evident que hi ha una violació dels drets humans.

Cosa que es va evidenciar durant el judici que es va fer als presos sahrauís, acusats de “constitució de banda criminal” i de “violència sobre

Actualment els presos sahrauís condemnats han iniciat una altra vaga de fam per denunciar les pèssimes condicions en què viuen i la manca de fonamentació legal de les penes imposades.

Mentrestant les institucions internacionals i el govern de l’Estat Espanyol actuen passivament sota els dictats de Marroc, no fos cas que en vetés la pesca de la sardina o imposés alguna altra condició als acords de mercat o a les empreses espanyoles establertes allà. La contundència i la fermesa del govern Zapatero davant la retirada de les tropes d’Iraq no s’ha vist en cap moment al Sàhara, tot i que el govern espanyol n’és responsable. Els sahrauís han optat per cercar una solució negociada, per protestar pacíficament pel respecte als drets humans, han alliberat tots els presos marroquins, ... què més s’espera d’ells? No és hora de demanar fets també a Marroc

~

bestiari autoadhesiu Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.com

61

Ases, braus, guilles, porcs, mosques, senglars … Quina animalada! Tota una arca de Noé sense aturador, fins que ha aparegut un disseny autoadhesiu de forma animal que ha trencat motllos: el pintor Pere Reixach, (a) “el gall xinador”, conegut per tenir obres representant aquest aviram a gran part dels establiments d’hostaleria d’aquests verals (tot un personatge, que fins i tot té una sardana dedicada, homònima de l’àlies, obra del mestre Antoni Albors) ha presentat un gall esquemàtic però complet. Ho té tot: inclou una barretina, una botifarra , un porró i el CAT indicatiu de Catalunya.

De tot plegat, l’artista en confegeix la silueta d’un gall, que no podreu negar-me que, a falta de l’escut del Barça, té tot el que faria feliç al més exigent dels filosimbòlics catalanistes.

Tot un compendi d'elements folklòrics catalanescos o, si més no, un exemple brillant de surrealisme en estat químicament pur.

anecdotari ~

Si l’ase (alerta: també és el símbol del Partit Demòcrata dels Estats Units) i el toro (alerta: inicialment només servia per anunciar uns bons vins i brandis de Xerès) són els grans protagonistes i els més vistos en carrers, aparcaments i carreteres, recordo que fa uns anys van començar a córrer cotxes amb la silueta d’una guilla que indica-

va que procedien o tenien vincles amb la zona de les Guilleries, de Sant Hilari Sacalm exactament. A hores d’ara, a Osona s’hi enganxen un porc, ufanós, que canta les excel·lències de l’especialitat pecuària comarcal; de les comarques de muntanya en baixa la poc tranquil·litzadora silueta d’un senglar i als cotxes gironins de la capital hi adhereixen una mosca: la veneració a Sant Narcís és omnipresent. Tampoc deixaré de parlar de la iniciativa del Catigat, un gat negre que havia de ser també senyal de catalanitat inequívoca, però que en aquestes comarques no ha arrelat prou. Al País Valencià, es popularitza un rat penat que fins ara era senyal de blaverisme, però que actualment vol representar tot el contrari.

Parlem de Sarrià ~ 55

Els que hi entenen afirmen que els cotxes diuen moltíssim sobre la personalitat de qui els condueix. Fa anys, d’un R12 pintat en plan Starsky i Hutch, amb tapisseria de lleopard i amb una casset del Fary a tot drap no te’n podies esperar gaire res de bo. Si veies un Dyane groc amb adhesius de “Nuclear, no gràcies” i de fulles de cannabis, també et podies anar fent una idea encertada de què anava la història. Ara, a l’hora de fer un psicotècnic a un vehicle, el més eficient és donar-li una mirada a la part posterior i veure quin animal hi duu enganxat. La batalla més visceral es va lliurar l’any passat entre lluïdors del “burro català”, paradigma de les essències i valors nacionalistes, i portadors d’un "toro d’Osborne" convertit en representant de l’espanyolisme més carrincló. Els amants dels símbols (banderes, himnes, colors, escuts, …) han vist com tots aquests han quedat reduïts a siluetes zoomòrfiques que, convenientment plantades al darrera del cotxe, representen la manera més senzilla i pràctica de fer una declaració d’intencions. A part de la ideologia de cadascú, com que les matrícules dels vehicles ja no mostren indicatius provincials que en permetin reconèixer l’orígen, reduïdes a una assèptica combinació de quatre xifres i tres lletres, els filosimbòlics estan d’una pega suplementària, ja que no se’ls pot ubicar en un territori geogràfic concret.

per un bestiari sarrianenc Si algú tingués la temptació de crear una engaxina zoològica per identificar els vehicles sarrianencs, jo podria donar-li algunes idees: la silueta del toro d’Emília Xargay, a imatge de l’escultura que lluïm a la plaça que porta el nom de l’autora podria ser una peça de gran valor artístic pel seu disseny, però és possible que fos vist amb mals ulls precisament per ser de l’espècie bovina i relacionar-se, visualment, amb l'espanyolisme més mesetari. És prudent evitar confusions i més ara que la tauromàquia està en tan baixes hores.

Un altre “bitxo” que resultaria simpàtic i seria un bon emblema distintiu és el gall que porta a la mà el nostre gegant Cinto. La llegenda d’en Cinto, la Maria i el Pont de l’Aigua és prou arrelada a Sarrià i ja constitueix un tret d’identitat local. Fa uns anys, els Amics dels Gegants n’havien fet algun exemplar en forma de penell i inclús en subvencionaven parcialment la compra i instal.lació. Com que per propi disseny ja és una silueta amb gran força gràfica, podria fer molt bon efecte.

Però si hem de triar un representant que sigui científicament present a la fauna sarrianenca el més indicat és el dragó comú (Tarentola Mauritanica).

A pocs llocs com a les façanes del carrer Major, en càlides nits d’estiu, se n'hi pot veure una concentració més gran. Si algun animaló és característic de Sarrià, aquest simpàtic rèptil hauria de ser el principal candidat a lluir al costat de les plaques de matrícula dels darreres dels nostres autos.

62

Parlem de Sarrià ~ 55

~ anecdotari

~ REPARACIONS ELECTRODOMÈSTICS INSTAL·LACIONS CLIMATITZACIÓ

✆ 972 17 04 24 Carrer Escoles, 5

SARRIÀ DE TER

Neu, muntanya i esquí Marc Tarradas GRUP MUNTANYA SARRIÀ

Parlem de Sarrià ~ 55

natura ~ 63

Hi ha moltes maneres de gaudir de la muntanya. Usualment, i dit de forma molt planera, la millor és anar-hi a donar un tomb, però això es pot fer de moltes maneres i amb molts mitjans diversos. Hi ha qui s’hi passeja amb cotxe, ja sigui turisme o tot terreny, hi ha qui s’hi desplaça a peu, potser en un breu passeig tot recollint bolets o castanyes, o en una llarga ruta muntanya a través. Fins i tot hi ha qui s’hi mou amb bicicleta, o per l’aire amb parapent o ala delta, o pels rius en canoa. Però a l’hivern, quan la neu cobreix els camins, senders i boscos, la cosa es complica i canvien els mitjans, així apareixen les raquetes per caminar per sobre la neu, els grampons pel gel o els esquís, als quals dedicarem aquest article.

Si hom pensa en els esquís, el primer que li vindrà al cap seran grans instal·lacions a la muntanya amb un gran aparcament, algun o altre edifici, unes màquines que porten la gent cap amunt, llargues cues de gent esperant el torn pel telecadira i més gent baixant les pistes. Però existeix una altra modalitat d’esquí que fuig d’aquest tòpic, que busca els cims de les muntanyes, l’aire fresc, els paisatges verges de la neu nova i la llibertat de moviment, es tracta de l’esquí de muntanya, que no és res més que utilitzar unes eines que ens permetin practicar el muntanyisme en condicions hivernals, tot facilitant i accelerant la baixada.

Doncs, què fa un esquiador de muntanya? S’aixeca molt d’hora al matí, agafa el cotxe i es desplaça fins al peu de la ruta que vol fer. Un cop allà, cal preparar tot el material, posar-se la roba d’abric per afrontar les baixes temperatures, carregar una motxilla amb el menjar i beure, ulleres de sol per protegir-se dels raigs solars, també la crema solar, els esquís, les botes d’esquí de muntanya, els pals i, molt important, els elements d’emergència, com són una pala, una sonda i un ARVA (Aparell de Recerca de Víctimes d’Allaus). Ah!, i no ens oblidem d’un element clau i diferenciador de l’esquí de muntan-

ya!, es tracta de les pells de foca, que ens permeten que a la pujada i amb els esquís als peus puguem avançar sense patinar enrere, però no patiu, no són de foca, són sintètiques imitant la funcionalitat de la pell d’una foca, ja que aquesta té un pèl molt rígid orientat en una direcció que li permet patinar endavant i quedar frenada cap enrere.

Seguim amb l’esquiador que ja té tot l’equip posat i es desplaça cap a dalt la muntanya tot fent lliscar els esquís sota els seus peus i ajudant-se amb els pals.

Es pot trobar amb neu tova o dura, però en cap cas s’enfonsarà. Si troba planer seguirà recte, però si troba pendent, pujarà fent esses per tal de facilitar l’ascensió al cim. Durant el trajecte, gaudirà del paisatge, de l’esport que practica i potser un parell de cops del menjar que du a la motxilla. Un cop a dalt, cal observar el paisatge, amb tota seguretat serà meravellós, amb vistes de muntanyes nevades a tot el voltant.

I ara la baixada, es traurà les pells de foca, posarà les botes en posició rígida per l’esquí, s’inclinarà endavant tot donant-se un impuls i avall! La baixada serà unes cinc vegades més ràpida que la pujada, gaudirà de la neu verge i de la llibertat del fora pista, fent esses sobre la neu amb sort arribarà a baix sense haver caigut cap cop, però si ho fa, s’aixecarà tot blanc de neu i rient-se d’ell mateix.

Un cop al cotxe, endreçarà tot el material i se’n tornarà cap a casa, i a la muntanya no hi deixarà més rastre que la seva traça efímera sobre la neu. Però un cop a casa cal repassar el material, especialment les fustes dels esquís, que estiguin en condicions per a la propera ascensió. Probablement necessitaran un manteniment, cal tapar les ratllades, afilar els cantells i una nova encerada.

En el Grup Muntanya Sarrià, recentment ens hem aficionat molt a aquest esport d’hivern, ja que ens permet tenir una nova relació amb la muntanya. Ja l’any passat vàrem organitzar un curs d’esquí de muntanya, i aquest any hem adquirit tot el material necessari per fer un manteniment adequat a les fustes dels esquís, unes eines que ja poden utilitzar tots els nostres socis. També tenim programades unes sortides per a la pràctica de l’esquí de muntanya que podeu consultar a www.grupmuntanyasarria.tk .

64

Parlem de Sarrià ~ 55

~ natura

~

Les

Liliàcies Victòria Padrosa

La famosa assutzena compta amb una llarga història com a planta medicinal, però no és res més que una de les varietats d’una gran bellesa d’aquesta família de les liliàcies.

Els bulbs es poden trobar a finals de tardor o a principis de la primavera o com a plantes que ja s’hagin desenvolupat a la primavera o començaments d’estiu.

Si les aboneu de manera apropiada durant la temporada de creixement i procureu que la terra no s’empapi massa a l’hivern, moltes liliàcies resulten raonablement plantes perennes i tornen a sortir a la temporada següent.

A vegades els bulbs de mida gran es divideixen al final de la floració, ja que li surten bulbs molt petits que és possible conrear per separat. Els bulbs petits poden tardar un o dos anys a arrelar-se i arribar a la mida necessària per florir.

A l’hivern s’han de protegir els bulbs plantats amb testos, tapant-los amb una bossa de plàstic.

Aquesta planta és originària del Mediterrani i l’Orient Mitjà, prefereix les terres alcalines i amb un bon drenatge. A finals de l’estiu les plantes es debiliten i només conservaran unes poques fulles i en aquest estat sobreviuran el temps de sequera i calor. No s’han de tocar els bulbs de lloc una vegada s’hagin plantat.

~ 65

Gràcies per la seva confiança

C a r r e r M a j o r, 9 17840 SARRIÀ DE TER Te l . 9 7 2 1 7 0 4 4 7

Parlem de Sarrià ~ 55

A SARRIÀ DES DE 1970

natura ~

Flors E mília C ristina

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: L’estàtua de la Llibertat té aquest nom perquè li va posar el seu autor. No perquè estigui als Estats Units.

El Perich

Editorial Amb el crit de “¡Vivaspaña!” la caverna fa sentir altre cop el seu bram enverinat: la llei que autoritza (no obliga, eh?) els casaments homosexuals, la religió a l’escola, els papers de Salamanca, Gas NaturalEndesa, l’Estatut, Perpinyà, o el que convingui. Qualsevol tema és bo per muntar un sidral, tirar carnassa i predicar la fi del món tot mirant de recuperar el vot de les Espanyes profundes.

I mentrestant, els de la Ceba defensen que l’Estatut no calia ni portarlo a Madrid (“no n’han de fotre res, allà”) i la Caverna assegura que del text no en quedarà ni l’espina. I així, entre la Caverna i la Ceba, anem passant l’estona.

Sam Enfot, Redactor en Cap

66

Parlem de Sarrià ~ 55

~ news

Política interna-cional Davant l’assetjament implacable a què el sotmet l’oposició, el president Zapatero perdé els nervis i traient el geni digué: “mecachis!”

Al Congrés es va fer el silenci i tothom es va mirar sorprès: en Zapatero indignat! Allò era el súmmum!

No sé on anirem a parar amb aquesta agressivitat i manca de cintura del presidente...

Frederic J. de Tots els Sants, enviat especial a la Kope Internacional El País de la Llibertat i la Democràcia s’inventa armes de destrucció massiva inexistents per massacrar un país, en l’atac utilitza armes químiques prohibides i a més trasllada els presos (fent escala a Barcelona o Mallorca) a presons il·legals on es practica la tortura.

Nois! Quin currículum!

Jeims Ailoviu, TSN, Guasington

Casa Reial “Tres dies després del naixement de la infanta, el príncep reprèn la seva activitat.” Reprèn? Activitat?

Hi ha notícies que mai no acabarem d’entendre.

Nolasc A. Gat, TSN, Becari

Medi ambient L’aparició de les cintes del Prestige confirmen el que tots sabíem: allò va ser una bola, guatlla, nyepa, nyap, butllofa, bòfia, pafa, llufa, gallofa, bufa, castanya. En castellà: chapuza.

Marià Rajolí, TSN, A Corunya

Estatut Modesta contribució, per tal de llimar asprors, a la definició de Catalunya en el nou Estatut, dins el marc de la Constitució, la Convenció de Ginebra i complint el protocol de Kyoto: “Si pot ser, Catalunya és”. Óscar Baile, TSN, Lingüista Partits A les properes eleccions, el tripartit al poder (La Caixa, TV3 i el Barça) se les haurà de veure amb el tripartit a l’oposició: la totxana, la sotana i el golf. La confrontació es presenta emocionant.

Amadeu Vot, TSN, Parlament de Catalunya

Desmentits No és cert que la temible grip aviària hagi afectat la gallina del Pont. Ja estava podrida d’abans.

No és cert que el nou equipament que es farà a Sarrià es dirà Biblio-Cola.

No és cert que en acabar un curs de català, et donin un diploma de sevillanes.

Laica Grangé, TSN, Sarrià del Mig

Grans enigmes de l’univers Per què les agulles imperdibles també es perden?

Per què l’orella dreta, davant d’un mirall, és l’orella esquerra?

Per què de la fila índia se’n diu fila índia?

Per què els envasos “obrefàcil” costen tant d’obrir?

Si la Banca ha guanyat un 35%, qui ho ha perdut?

Per què els anuncis de perfums no s’entenen?

Raffel, TSN, Enigmista Ciència Als Estats Units, algunes escoles neguen Darwin i la seva teoria de l’evolució.

Quin disbarat! L’evolució és innegable, tot i que aquí alguns polítics (Acebes, Zaplana, etc.) potser la desmenteixen.

Eduard Puntet, TSN, Científic

Esports El Barça, en un acte de generositat i en un gest d’alta responsabilitat nacional, hauria de deixar-se guanyar pel Madrid, per veure si els marxa l’emprenyament que porten a sobre.

Podria ser el preu de l’Estatut.

Jan Senseporta, TSN, Can Barça Enhorabona Evo: benvingut a la batalla!

Pere Piula, TSN, Analista de Llatinoamèrica La reivindicació Ha fet trenta anys de la mort del dictador, però per més pistes que donem de com es pot fer per treure la gallina del Pont, no hi ha manera que ningú faci el primer pas. Potser és que els que manen no ens llegeixen.

Però no defallirem. Ens molesta cada cop que la veiem i seguirem exigint: ¡la gallina a la cassola!