Parlem_de_Sarria_56 by GERDS de Ter

Com en un teatre, mica en mica hem assistit als diferents actes d’una obra que ens afectarà profundament. El Consell de Ministres va donar llum verda a l’ampliació de l’AP-7 a tres carrils per banda i a quatre des de Fornells fins a Medinyà per fer-hi passar la N-II. La ministra Magdalena Àlvarez va signar el conveni amb el conseller delegat d’Abertis, observats de reüll pel conseller Quim Nadal, i heus aquí el marc legal d’aquesta barbaritat. Els poble de Sarrià de Ter, protagonista altra vegada del debat de les infraestructures, eterna “terra de pas” d’una ja vella carretera nacional N-II que es resisteix a abandonarnos, va sortir al carrer per defensar el seu territori, per defensar un poble on viure-hi sense sorolls, sense contaminació, sense un tràfic intens de camions, per defensar que d’una vegada ens deixin en pau!. Vàrem ser molts, de tots els barris de Sarrià, que es vàrem manifestar sota el lema

Abertis, Ministerio de Fomento i com fer el passerell.... “No als 8 carrils”. També varen ser molts que es feren l’orni. I no de Sarrià precisament. Els membres de l’ANG (a qui serveixen aquests carallots?) ens deixaren públicament a l’estacada perquè a Sarrià considerem que la N-II s’ha d’ampliar per les Gavarres. L’alcadessa de Girona i el seu equip de govern giren la cara cap un altre costat, i només veuen verd cap a l’Est. L’Oest, la Vall d’en Xuncla, Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta que es fotin. Els habitants de Germans Sàbat encara no s’han assabentat del que els arribarà i segurament tampoc els habitants de Fornells de la Selva ni de Medinyà. La Cambra de Comerç, el Consell Comarcal, els municipis de l’àrea metropolitana de Girona (una altra entelèquia), ni

s’immuten. Hem quedat sols, si, com diu la dita, com mussols, defensant la lògica. Ara, que ben galdós quedarà el municipi de Sant Julià de Ramis, amb la seva aposta a fer passar la nacional per l’autopista. A Medinyà hi confluiran la C-66, 10 carrils entre la N-II i l’AP- 7, i un troncal de peatge...Del pla no en quedarà res. Abertis, la concessionària que té l’encàrrec de construir l’ampliació ha presentat a l’Ajuntament de Sarrià de Ter un pla de factibilitat. En principi, on es preveia que cabrien tres carrils, els hi caben quatre. Ajustant la mitjana, estrenyent els carrils, deixant el voral en el mínim, a priori sembla que pot passar per Sarrià de Dalt sense ampliar el viaducte i sense sortir de la zona de domini públic

CONSELL DE REDACCIÓ

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Gregori Montgé, Josep Rodeja, Assumpció Vila.

DISSENY i MAQUETACIÓ

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

www.sarriadeter.cat

Jordi Coll, Joan Vila, Àngel Mesas, Jubilus, Lluís Aymerich, Esther Portilla, Comissió de la Dona Treballadora, Dolors Xabé, Francesc Ramió, Rosa Dachs, Josep M.Sansalvador, Eva Martínez, Prese Serrano, Cristina Vicedo, Aïda Masdemont i Elena Batllori, Carme Cantero i Immaculada Sabaté, Loli Fernández

4 9 18 20 25 26 35 47 55 62

10 € 1.500 exemplars. revista@sarriadeter.cat Manifestació de l’11 de març. Foto portada: Robert Creixans

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Paper groc 100% reciclat de PAPELERA LA CONFIANZA SA. Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Tema de portada Ajuntament Opinió Entitats Àlbum de fotos Dossier d’història Cultura Espai escolar Viatges News

Parlem de Sarrià ~ 56

TIRATGE

Impremta Montserrat.

Sumari

~ editorial ~

SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Toni Ruscalleda. Consorci per a la Normalització Lingüística de Salt

actual. A priori. Falta per veure quin és l’enginyer que ho signa i si Fomento els ho permet. Això sí, la modificació de l’aresta farà modificar la zona de servitud. I aquí és on entra una altra negociació. Tots els drets dels particulars que es perden s’han de compensar. I això vol dir ser generós. Amb els veïns que sol·licitin ser expropiats, amb els veïns que demanin que no se’ls posin traves per edificar, amb els veïns que demanin mesures de protecció contra el soroll. I amb el poble, per tots els drets col·lectius que perdem. No pot ser que ens passin les carreteres per real decret i els de Girona es freguin les mans. No pot ser que només ens toqui a nosaltres. No pot ser que ens quedi la cara de passerell veient com la concessionària Abertis signa un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament de Girona per la programació del nou Auditori. La generositat, ara per ara, només es tradueix en diners.

La plataforma

Salvem Sarrià i el “No als 8 carrils”

Parlem de Sarrià ~ 56

~ tema de portada

Jordi Coll Membre de la plataforma Salvem Sarrià

El Ministerio de Fomento, el Govern de la Generalitat de Catalunya i la concessionària d’autopistes Abertis ens l’han ben fotuda, als ciutadans i ciutadanes de Sarrià de Ter. Tots aquests, amb la complicitat manifesta de certs interessos del municipi veí, capital de comarca, i d’altres de l’àrea urbana són els vertaders artífexs de l’aposta per fer 8 carrils a l’autopista al seu pas per Sarrià de Ter.

ciència, a la dependència total envers un sol corredor viari que, per exemple, el dia que hi hagi un accident o un col·lapse no es disposarà d’una alternativa d’absorció prou vàlida. A no ser que per corregir-ho, i de més grosses se n’han vist! més endavant se sobredimensioni amb més carrils o es decideixi tornar a malgastar diners públics en actuar sobre l’actual traçat de la variant.

Tots els components que integrem la Plataforma Salvem Sarrià, absolutament tots, ens hem fet un tip d’explicar les raons per les quals el poble no vol aquesta infraestructura. Som conscients de l’afectació que suposarà tant pels que viuen a tocar de l’autopista, dels 8 m de la zona de domini públic, com pels que estan dins la zona de servitud (25 m), els de la zona d’afectació (100 m) i per tota la resta del municipi, encara que malauradament alguns s’ho mirin des de la distància amb certa fredor.

Des d’una visió estratègica, l’àrea urbana de Girona (Sarrià, Sant Julià, Girona, Salt, Sant Gregori, Vilablareix, Fornells, Quart,...) necessita, com totes les àrees urbanes europees, d’una bona anella de circulació que faciliti i permeti la mobilitat. Aquesta anella de circumval·lació podria molt ben ser la formada per les actuals variants de Sant Daniel (l’actual N-II millorada) i l’autopista (l’AP-7, completament gratuïta), si ara es realitzés el corresponent reequilibri i repartiment de capacitats viàries entre ambdues infraestructures.

En aquesta línia, des de la presentació de més de 1.600 al·legacions al projecte a principis de 2004 fins a la darrera manifestació pels No als 8 carrils, de l’11 de març, han estat un clar èxit del sentiment de poble i d’identitat que molts sarrianencs i sarrianenques han demostrat al manifestar públicament la seva oposició al que suposa un altre trinxament del nostre territori. En aquesta mateixa direcció, considerem de vital importància la funció de l’ajuntament en el lideratge per a la preservació del territori i per a la defensa dels interessos legítims dels afectats més directes. En realitat, els vuit carrils a l’autopista no deixen de ser, per a molts dels seus promotors, un intent de solució al problema que presenta la mobilitat viària de Girona: per una banda, la mobilitat interna de l’àrea urbana, i per l’altra, les futures necessitats del trànsit peninsular de llarg recorregut. Doncs bé, s’equivoquen. De solució, res de res, més aviat al contrari. Amb la concentració de carrils pensem que es contribuirà a incidir en la perillositat viària, a caure en el parany de la inseguretat, a la no-efi-

Des de la plataforma Salvem Sarrià, integrada per persones de totes les entitats del municipi, s’ha insistit a tractar el problema amb responsabilitat, amb visió de territori i pel territori, implicant-hi l’administració i els municipis afectats en pro d’una solució alternativa conjunta i consensuada, i no la imposada des de la distància, des d’algun despatx de Barcelona o Madrid. Així doncs, a la pregunta: -per què el desdoblament de l’N-II per Sarrià i no per un altre lloc?, l’explicació que reiteradament la plataforma ha anat copsant és tan simple com ximple, tan buida de contingut com de raó “senzillament, ... per Sant Daniel NO”. L’alternativa plantejada per la plataforma consisteix a actuar sobre l’actual traçat de l’N-II a la variant i, en el pitjor dels casos, construir -curosament i sense sobrepassar els límits actuals de la concessionàriaun sol tercer carril a l’autopista. Mesura aquesta que, en el nostre prejudici, no ha estat executada tot i que va ser aprovada per majoria en el Congrés de Diputats l’estiu passat mitjançant una proposició no

Manifestació contra els 8 carrils a l’avinguda de França, l’11 de març. Foto: Quim Llunell.

de llei que instava el Govern a no construir més de tres carrils per banda a l’autopista.

A nivell mediambiental, l’actuació a Sant Daniel implicaria actuar sobre bosc i matolls mediterranis, ambients prou abundants, mentre que actuar a l’àrea de l’autopista implica afectar encara més l’estret corredor biològic que connecta Guilleries i Rocacorba amb les Gavarres i el baix Ter, ple de bosc de ribera, sorrals, aiguamolls i d’espècies protegides.

Sense parlar de les afectacions a nivell social, que mentre a Sant Daniel no caldria enderrocar cap habitatge, sembla prou evident que a Sarrià no succeirà el mateix, amb la més que probable pèrdua de valor del sòl i de la qualitat de vida.

tema de portada ~

Parlem de Sarrià ~ 56

El que sí és una realitat és que l’NII ja existeix i aquesta transcorre per Sant Daniel. Per cert, una magnífica vall que en el seu dia ja van malmetre amb una variant insuficient, plena de mancances, deficitària en seguretat, de reduïda capacitat, i que ara seria l’oportunitat d’arreglar-la, transformar-la en una via útil i segura, sense així haver de destruir un altra part del territori.

Les cases del carrer del bosc es troben a molt pocs metres de l’autopista. Foto: A.Vila.

Ara bé, a tot aquest còctel d’arguments banals a favor dels vuit carrils a l’autopista, cal sumar-hi el profund interès que hi posa la concessionaria Abertis, constructora i explotadora de la macroinfraestructura.

No obstant això, aquest acord d’ampliació de carrils a l’autopista entre concessionària i Ministeri de Foment, anunciant una inversió a cost zero per l’Estat i que no preveu cap sobrecost per a l’usuari, no deixa de generar dubtes raonables. Es contradiu amb les espectatives creades per l’administració sobre la pròpia estratègia de govern de prioritzar la inversió en transport ferroviari, transport públic, i el més que probable increment de l’ús del tren amb l’arribada del TGV... En definitiva, tot plegat en detriment del transport per carretera, gran contaminador del medi ambient i consumidor d’energia d’origen orgànic.

Aquesta sí que n’és una altra de bona, sobretot quan sentim a dir que el Ministeri de Foment ha signat un acord que significarà una inversió de 500 milions d’euros a càrrec d’Abertis i que estableix un nou model de retorn inversor en concessions madures sense recórrer a augments de tarifa o extensions dels terminis de concessió. Això significa que, amb l’increment del trànsit induït per l’ampliació es preveu rendibilitzar la inversió d’aquí a la seva finalització. Ara bé, malgrat això, cal tenir present que existeix una clàusula en l’acord, referent que si això no fos prou per compensar totalment la inversió executada, quan acabi la concessió es completarà mitjançant una compensació econòmica del ministeri a la concessionària.

Finalment, pel que fa a la contribució al progrés amb el pas de les infraestructures, considerem que Sarrià no en va endarrerit, que patim un avantatge considerable respecte d’altres territoris i en sabem un munt d’aquest tema. I és que al nostre municipi tenim el privilegi o la desgràcia de veure passar la gran majoria dels viatgers que entren i surten de la península per carretera, als milers de camions que a diari travessen pel nostre territori. I és que, com bé sap tothom, estem enmig d’un gran corredor d’infraestructures.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ tema de portada

Tot plegat hauria de suscitar una profunda reflexió. Així doncs, amb les previsions actuals de creixement del trànsit inferiors al 3% anual, es necessita un gran increment de trànsit a l’autopista per rendibilitzar la inversió, si no, serà deficitària. I per tant, en conseqüència amb l’acord, el Ministeri haurà de compensar econòmicament amb diners públics a la concessionària”.

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS” TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!! A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

clients del tren. Tot plegat perquè la ciutat de 90.000 habitants ha vist en l’estació una oportunitat de millora urbanística i d’especulació que no pot deixar escapar. A canvi fa més difícil la construcció de l’estació del tren a l’aeroport, si més no fins que arribi el tren transversal, i impedeix que es pugui fer un tren llançadora entre l’aeroport i Girona que hauria pogut ser l’embrió d’un transport urbà ràpid i modern entre Sarrià, Salt, Girona i Quart. Ocasió perduda. Avui tenim una altra oportunitat per

D’aquella protesta neix la nova proposta de traçat de la N-II. S’ha evitat que surti a la comparació d’impacte ambiental l’actual traçat per Font de la Pólvora, i s’ha dissenyat el pas per l’eix de l’Oest, per l’autopista. No em podia imaginar com es feia per passar l’autopista dels 4 carrils actuals a

No em sembla pas que sigui l’exercici que es fa. Ja vaig comentar arran del pas del tren TAV que la solució d’ubicar l’estació al centre de Girona no crec que sigui la més adient. Complicarà l’entrada i sortida de vehicles de la ciutat i ho posarà difícil als 500.000 ciutadans de fora de Girona que som potencials

Joan Vila Simon

compartir. És el nou traçat de la N-II. El pas de la N-II per Girona ha estat sempre polèmic. Quan es va fer per l’Est, als peus de les Gavarres, per darrera de Font de la Pólvora, va ser molt protestada; el resultat va ser la construcció del desviament amb només dos carrils, convertint-se així en una inversió malaguanyada. Ara en tenim la conseqüència. La N-II no engoleix el trànsit que cada vegada augmenta més, amb previsions que part del transport entre Orient i Europa entri per Barcelona i es distribueixi passant per aquest eix.

Parlem de Sarrià ~ 56

Fa poc temps que el programa d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio es va fer a l’Auditori Narcís de Carreras de Girona. Hi va participar l’alcaldessa de Girona Anna Pagans, que, al preguntar-li pels conflictes dels traçats del tren i de la carretera N-II, va dir que el que calia a l’àrea metropolitana de Girona era compartir. Tenia raó. Si es vol realment fer una bona Girona metropolitana s’ha de veure el territori per sobre, agafant altura, distanciant-nos dels petits problemes de cada lloc.

tema de portada ~

Compartir a l’ àrea urbana(*)

8 carrils pels problemes que hi veia al seu pas per Sarrià de Dalt. Hi ha un pont, que per un costat té cases, i per l’altre una muntanya amb un desnivell i una geologia no fàcil. Vet aquí la solució: se suprimeix l’espai central dels carrils actuals, s’estrenyen els carrils de 3,75 a 3,5 m i es deixa una vorera només testimonial. S’han posat els 8 carrils amb calçador. No seré jo qui digui si això és a costa de la seguretat o no. Ja s’ho faran entre polítics.

Parlem de Sarrià ~56

~ tema de portada

Seguim amb la compactació entre la N-II i l’autopista. La N-II vindrà de Maçanet amb 4 carrils. L’autopista vindrà amb 6 carrils. En el moment de la connexió s’haurà de posar un peatge a l’autopista per als vehicles que hi viatgin, aturant el trànsit. Entre aquest punt i on s’acabi el tram comú entre la N-II i l’autopista, aniran plegats els 4 carrils de la N-II i els 6 de l’autopista, reduint-se a 8. En el punt de contacte entre les dues vies hi ha d’haver tots els carrils de l’autopista i tots els de la N-II, en total 10 carrils; durant un espai de transició, potser un quilòmetre, ha de desaparèixer un carril a cada costat per tenir-ne definitivament 8. L’entrada i la sortida de la N-II de l’autopista no és senzilla, i comporta molts de canvis de carrils, acceleracions i la frenada de tot el trànsit de l’autopista. És un àrea de risc. He vist que a Alemanya, amb autopistes sovint col·lapsades als voltants de les ciutats, redueixen la velocitat en aquests llocs, fins 90 i 80 km/h. La solució d’aprofitar l’autopista per fer passar la N-II, quan es va plantejar durant les protestes per la construcció de la variant Est, reclamava la gratuïtat de l’autopista. Una autopista gratuïta des de França fins a Barcelona amb sis carrils és una solució. No fa falta ampliar la N-II. Però connectar la N-II amb l’autopista i compactar-les implica frenar tot el cabal de vehicles de l’autopista, amb la qual cosa l’estem empetitint abans de començar. Podem calcular-ho. La distància entre les taquilles de pagament de Fornells i de Medinyà és d’uns 17 km, que a una velocitat de 120 km/h es fa amb 8,5 minuts. Si per frenar, pagar, recollir el tiquet i accelerar perdem 2 minuts (amb la hipòtesi de no fer cua), el temps total serà de 10,5 minuts, la qual cosa significa una velocitat mitja de 97,1 km/h. Vol dir que hem reduït la capacitat de l’autopista en un 19%. Si havíem previst un augment de 2 carrils a 3 per direcció, doncs un increment del 50%, amb la frenada del pagament aquest es queda només en un 20%. És com si ampliem a cada direcció de 2 carrils a 2,4 carrils. Poca cosa hem guanyat. A canvi, hem incrementat el risc de la via, amb més canvis obligats de carrils i amb l’obligació de fer-los més petits per poder passar. Ens pot ocórrer el mateix que amb l’actual N-II: que l’autopista tingui un defecte en els cromosomes i neixi malament. Deuen tenir raó els que diuen que el proper pas serà igualment l’ampliació de l’actual N-II per l’Est. No entenc tampoc les raons per les quals aquest tram no comença a l’aeroport. Que no hi tenim un centre CIM? Que no hi ha el polígon? Que no hem de convertir l’aeroport en un centre principal de la nostra vida econòmica? Si l’interès general de l’àrea metropolitana ha de prevaler sembla que aquest invent de la compactació hauria de començar allà. Malgrat tot insisteixo, encara que no serveixi per res, que la millor proposta és la d’ampliar l’autopista a tres carrils, amb augment del 50% de la

seva capacitat, i d’ampliar la N-II a 4 carrils passant per Font de la Pólvora amb un augment del 100% de la seva capacitat. Veiem ara els efectes que tindrà la compactació de les dues vies al seu pas per Sarrià de Ter i per Sant Julià de Ramis. Ja hem dit que l’autopista té un punt fluix al seu pas per Sarrià de Dalt. No té prou espai. Si s’aplica aquesta solució, la línia d’edificació de 50 m a partir de l’aresta exterior de la calçada, per la qual impedeix construir al propietari de la finca, afecta un bon grapat de cases al veïnat de Sarrià de Dalt, unes quantes al Pla dels Vinyers, un altre grapat al veïnat de Montagut de Sant Julià i a unes quantes del Pla de Baix també de Sant Julià. És possible que s’hagin d’expropiar. Però és que encara hi ha una altra zona de protecció de l’autopista situada a 100 m de l’aresta exterior. S’anomena zona d’afectació. Aquesta ratlla agafa la meitat del veïnat de Sarrià de Dalt, un 20% del Pla dels Vinyers, i quantitats semblants dels veïnats de Montagut i Pla de Baix de Sant Julià. En aquesta zona, «l’execució de qualsevol tipus d’activitat, la realització d’obres o instal·lacions, fixes o provisionals, el canvi d’ús o de destinació i la plantació d’arbres requereixen l’autorització prèvia del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.» És a dir, se’n restringeix l’ús, no sent clar que es pugui reclamar cap compensació. A Sarrià s’han afanyat a trobar una alternativa al pas pel pont de Sarrià de Dalt, per l’Oest, proposant tot el desplaçament de l’autopista compactada amb la N-II. És una solució per resoldre aquest problema que afecta l’àrea urbana. Amb el risc de fer-me pesat, insisteixo que la millor solució és per l’Est, per allà on ja hi passa ara la N-II. És aquesta l’ampliació que s’ha de fer. És la natural, la que li toca. I si no es fa és senzillament per aquest sentiment que s’ha de compartir. Compartir què? El problema socioeconòmic de Salt? L’embut viari de Sarrià? La concentració de deixalles i d’aigües depurades de Campdorà? El tanatori-crematori? L’estació del TAV? L’Auditori? El Museu d’Art Contemporani? Compartir vol dir posar en un plat les coses bones, valorar-les, i a l’altra plat posar-hi les dolentes, i també valorar-les. Compartir no vol dir mai jo em quedo les coses bones i els altres les dolentes. Amiga alcaldessa, em van ensenyar que les coses s’han de poder quantificar per optimitzar-les. Si un fenomen no té associat un número, deia un meu professor francès, des del punt de vista de l’enginyer no existeix. Li suggereixo, si vol compartir, que encarregui un treball a la Universitat de Girona quantificant totes les actuacions que s’han fet durant els darrers anys a l’àrea metropolitana de Girona corresponent a cada municipi. Les bones amb signe positiu i les dolentes amb signe negatiu. I les sumem. Tinc la impressió, si encara vol compartir, que a la ciutat de Girona tardaran molts anys en veure noves inversions. Compartim? (*) article publicat al Diari de Girona el 12 de març de 2006

Acció de govern, govern en acció Roger Casero Gumbau, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Sarrià de Ter

“Només un ideal s’ha mantingut intacte en les consciències: l’aspiració de l’assoliment de la Justícia Social ”. (El socialisme i el problema de Catalunya. Rafael Campalans. Ed. Biblioteca d´Estudis Socials. Barcelona, 1923)

La contenció de la despesa ordinària, l’increment de la despesa d’inversió i l’equilibri pressupostari eren els objectius que ens havíem marcat l’any 2004, després de les dificultats i limitacions que el pressupost aprovat aquell any tenia; el primer pas el vam fer amb l’aprovació del pressupost de l’any 2005 i assolim l’objectiu amb el d’enguany.

El pressupost és, sens dubte, l’eina bàsica i indispensable per executar les polítiques del govern municipal. Darrera la fredor dels números apareix amb força la definició d’una voluntat política, d’unes prioritats, d’una planificació. El pressupost, més enllà de dir-nos els diners que entren a l’Ajuntament i els que en surten, ens diu com l’equip de govern planifica i estructura la despesa i, per tant, en què destina els diners. Abans d’entrar en aquestes qüestions, cal destacar algunes de les virtuts que té el pressupost aprovat per aquest any: • Contenció de la despesa ordinària: és un pressupost que continua tenint una incidència clara en la

ajuntament ~

El pressupost 2006

contenció de despesa ordinària (augment de poc més de l’1% vers el de 2005, per sota de l’IPC); aquesta contenció no retalla els serveis, al contrari, ja que per aquest 2006 la cartera de serveis de Sarrià de Ter augmenta, destacant el Pla Integral d’Atenció a la Gent Gran. Ajustem la despesa ordinària a l’ingrés de manera que assolim l’equilibri pressupostari. • Increment de la despesa d’inversió: incrementem notablement la despesa d’inversió (quasi el triple respecte al 2005). La despesa d’inversió representa més de la meitat de la despesa del pressupost i ens permet afrontar inversions importants com la finalització de la Segona Fase del Pavelló Municipal. • Pressupost aprovat sense vots en contra: aquest pressupost no ha rebut vots en contra de cap grup municipal, ni el de govern, com és lògic, que el vam votar favorablement, ni els de l’oposició, que han fet confiança en el pressupost presentat prenent com a opció de vot l’abstenció. La lectura política d’aquesta abstenció cal fer-la destacant que no és un fet habitual, a Sarrià de Ter, que el pressupost presentat per l’equip de govern sigui finalment aprovat sense vots en contra, i més tenint present que dels acords que es prenen al llarg d’una mandat al Ple municipal, el del pressupost és un dels acords importants, ja que, com ja hem expressat, el pressupost és l’eina bàsica a través de la qual es desenvolupen les polítiques i les accions d’un govern, a partir de programes i projectes socials, urbanístics, de serveis, culturals, ...

Parlem de Sarrià ~ 56

Al llarg d’aquest primer trimestre, en els dos Plens municipals que s’han celebrat, s’han aprovat una sèrie de qüestions que, sense cap mena de dubte, tenen una incidència important en el nostre municipi i en la gent que hi convivim. El pressupost, el reglament de participació ciutadana, el Pla Local de Joventut, les taxes dels cementiris, ara de gestió municipal... Els qui estem al govern municipal treballem dia a dia per millorar Sarrià de Ter des de diferents perspectives: els carrers i places, el suport a les entitats, la participació ciutadana, l’atenció a les persones, les polítiques per als joves, per a la gent gran, les polítiques de dona, ... Acció de govern d’un govern en acció, d’un govern que treballa intensament des de cada àrea i regidoria en benefici de tots i de tothom. Una acció de govern responsable que treballa perquè Sarrià de Ter continuï tenint equipaments, programes, projectes, serveis i activitats de qualitat: el pavelló esportiu, la biblioteca municipal, l’escola bressol municipal, la seguretat ciutadana, l’acció social, la promoció de la cultura, l’urbanisme, la protecció del patrimoni, ... a part del que s’ha anat aprovant al Ple.

Comparativa i percentatge per tipus de despesa i d’ingrés entre els pressupostos de 2005 i 2006 Pressupost Despesa Despesa ordinària Despesa inversió Pressupost Ingrés Ingrés ordinari Ingrés inversió

2005 3.807.713,24 2.747.625,43 1.060.087,81 4.012.796,39 2.686.670,80 1.326.125,59

% 100 72,16 27,84 100 66,95 33,05

2006 5.700.954,20 2.775.732,55 2.925.221,65 5.700.954,20 2.775.732,55 2.925.221,65

% 100 48,69 51,31 100 48,69 51,31

Comparativa i percentatge del diferencial de despesa i d’ingrés entre els pressupostos de 2005 i 2006 Despesa Despesa ordinària Despesa inversió Ingrés Ingrés ordinaris Ingrés inversió

2005 3.807.713,24 2.747.625,43 1.060.087,81 2005 4.012.796,39 2.686.670,80 1.326.125,59

2006 5.700.954,20 2.775.732,55 2.925.221,65 2006 5.700.954,20 2.775.732,55 2.925.221,65

diferència 1.893.240,96 28.107,12 1.865.133,84 diferència 1.688.157,81 89.061,75 1.599.096,06

% 49,72 1,02 175,94 % 42,07 3,31 120,58

Els prop de tres milions d’euros d’inversió d’aquest any ens permetran, entre d’altres, fer aquestes actuacions: Urbanisme

Millora carrers i ampliació d’aparcament

Parlem de Sarrià ~ 56

~ ajuntament

Equipaments escolars Cultura

Esports

Joventut Vialitat

Urbanització Xuncla II Urbanització carrer Flores Millora de la xarxa de sanejament Urbanització passatge Principat Remodelació oficines municipals (1a fase) Dotació de mobiliari urbà (jocs, bancs...) Pavimentació passatge de la Font Pavimentació carrer Pallach Pavimentació aparcament de la Rasa Pavimentació aparcament de la pl. Emília Xargay Pavimentació del carrer Pere Calders Millores d’accessibilitat en voreres de la Rasa Remodelació de la pl. Salvador Genís i Bech Millora del paviment de la vorera del carrer Mn. Cinto Verdaguer Instal·lació d’una barana protecció a la ctra. de Sarrià de Dalt (pujada CEIP) Millora de l’enllumenat públic Pla millores Escola Bressol Municipal Confetti Pla millores CEIP Montserrat Inversions culturals Acondicionament locals de l’Ateneu Millores a la sala c/ Petit Estudis nova biblioteca Inversions al Pavelló Municipal (addicional 2a fase) Millores de l’equipament esportiu de la Rasa Millores de les instal·lacions esportives de Sarrià de Dalt Reforçament de l’entrada del local de Joves amb un mur de rocalla Remodelació del local de joves Senyalització Dotació d’un radar de control de velocitat Millora i ampliació reductors

Urbanització del passatge Principat.

Pavimentació de l’aparcament de la Rasa.

Ampliació i millora de l’accessibilitat de voreres a la Rasa. Fotos: Roger Casero.

El Reglament de Participació Ciutadana

Des de l’equip de govern, amb l’aprovació d’aquest reglament, volem potenciar la participació ciutadana, la participació de les entitats i les persones en les qüestions municipals. Amb l’objectiu de promoure la democràcia participativa per tal que, complementàriament amb la democràcia representativa, el govern del nostre poble, Sarrià de Ter, sigui més compartit. Aquest reglament és la base a partir de la qual s’organitza la participació ciutadana i expressa d’una manera clara un compromís polític: potenciar la participació ciutadana a partir d’un marc i una eina que permeti desenvolupar-la. A l’hora de plantejar aquest reglament des de l’equip de govern no hem volgut copiar models d’altres municipis, sinó que el que hem fet és adaptar-lo a la realitat del nostre poble i, sobretot, a la naturalesa de les nostres entitats. De manera que el que fa el Reglament de Participació Ciutadana és ordenar el que ja tenim i emmarcar-ho en forma d’un reglament que li dóna un caràcter més oficial. El que no pretén ni fa aquest

ajuntament ~

En definitiva, el pressupost d’enguany ens permet fer un pas endavant en la millora global del nostre municipi, tant pel que fa a les inversions, a les millores per al nostre poble, com pel que fa als serveis. El pressupost no és més que la plasmació en números d’una voluntat política, de l’establiment d’unes línies d’actua-

ció, d’unes prioritats, d’una voluntat de servei als sarrianencs i sarrianenques.

Parlem de Sarrià ~ 56

La despesa d’inversió permet dotar-nos de nous equipaments, permet renovar carrers, places, jocs infantils, etc. Però les inversions no ens permeten oferir més serveis, mantenir-los activats i, si cal, ampliar-los: és la despesa ordinària la que sustenta els serveis municipals. Malgrat el poc increment que es preveu en la despesa ordinària, no només podrem continuar prestant els mateixos serveis: suport a les entitats a través de les subvencions, suport a projectes educatius de les escoles públiques, suport a les persones a nivell de serveis socials - beques, ajudes, programes -, programació i promoció de la cultura, de l’esport, del lleure, ... sinó que, a més, malgrat la contenció en la despesa ordinària, podrem ampliar la cartera de serveis municipals: contractació d’un arquitecte municipal, gestió i manteniment dels cementiris, control sanitari de les instal·lacions municipals, implementació d’un pla integral d’atenció a la gent gran, ...

Reglament és regular el funcionament intern de les comissions o consells de participació que ja existeixen, i encara menys regular el funcionament de les entitats.

El capítol IV defineix el Foment de les metodologies participatives • Definició de procés participatiu • Utilització de metodologies participatives

El Reglament de Participació Ciutadana conté trentaquatre articles dividits en quatre capítols. Capítol I: Drets de participació dels ciutadans i ciutadanes Capítol II: L'organització municipal Capítol III: Òrgans de participació Capítol IV: Foment de les metodologies participatives

Aquest Reglament s’alimenta dels ens que ja existeixen de relació i coordinació entre les entitats i l’Ajuntament, i representa un nou punt de partida a partir del qual caldrà anar-lo desenvolupant conjuntament, les entitats amb l’Ajuntament, anant fent camí plegats en l’aprofundiment i potenciació de la participació ciutadana i la democràcia participativa.

El capítol I conté els drets de participació dels ciutadans i ciutadanes: • Dret a la participació • Dret a la informació • Dret de petició • Dret d'audiència • Dret a la iniciativa ciutadana • Dret a presentar queixes, reclamacions i suggeriments • Dret d'intervenció en les sessions públiques municipals • Dret a la consulta popular o referèndum • Dret a una política municipal de foment de les associacions • Dret a l'accés i utilització de les tecnologies de la informació i comunicació • Dret de reunió • Promoció efectiva dels drets de participació

La gestió i manteniment dels cementiris de Sarrià de Ter

Parlem de Sarrià ~ 56

~ ajuntament

El capítol II defineix l'organització municipal respecte a la participació: • Secció primera. Sistemes d'informació i comunicació • Secció segona. L'audiència pública • Secció tercera. El fitxer municipal d'entitats • Secció quarta. Sistema de defensa i protecció dels drets dels ciutadans El capítol III defineix i estructura els òrgans de participació: • Secció primera. El Consell d’entitats: • Alcalde i regidor • 3 representants Consell territorial • 3 representants Consell sectorial • 3 persones d’especial rellevància • Secció segona. El Consell territorial • Alcalde i regidor • 2 representants de: AAVV Pla Horta AAVV Pla Vinyers, AAVV Sarrià de Dalt, AAVV la Rasa, Ass. Comerciants i Botiguers • Secció tercera. El Consell sectorial • Alcalde i regidor • 2 representants de: Consell de Cultura Consell d’Esports, Consell Escolar Municipal, Comissió de la Dona, Comissió de Festes • El Consell d’infants

Al llarg d’un mandat hi ha qüestions del dia a dia, circumstàncies puntuals que fan moure l’agenda política, és a dir, que fan avançar un procés, un tràmit, una gestió, abans del que es tenia previst. En el tema de la gestió dels cementiris ha estat així: el cert és que aquesta era una qüestió que preveiem més endavant, segurament a partir de l’aprovació del POUM. Més enllà de les circumstàncies que ens fan plantejar avançar-nos i assumir, des de l’Ajuntament, el manteniment i la gestió administrativa dels cementiris parroquials, el que hi veiem és una oportunitat d’assumir un servei públic i la capacitat per exercir, a la praxis, una competència municipal, alhora que l’oportunitat política per avançar la feina que, de ben segur, a partir de l’aprovació definitiva del POUM tindrem, la construcció d’un nou cementiri municipal. L’oportunitat d’adquirir experiència en la gestió dels cementiris, així com la necessitat de modernitzar-la ens va motivar per fer el pas i assumir, a través d’un conveni amb el Bisbat, la gestió i el manteniment dels dos cementiris parroquials del nostre poble. En aquests darrers Plens s’han aprovat dues qüestions importants, després de l’aprovació del conveni signat amb el Bisbat i les Parròquies i de l’aprovació del Reglament dels cementiris: per un costat l’adjudicació del contracte de gestió administrativa, i per l’altre, les taxes de gestió i manteniment dels cementiris per aquest any. La Funerària Poch és qui ha guanyat el concurs convocat per l’Ajuntament per a la gestió administrativa dels dos cementiris; des de l’equip de govern vàrem valorar que, donada l’experiència i professionalitat d’empreses de serveis funeraris, així com la seva capacitat d’absorció de feina, permetien oferir des del primer moment les màximes garanties en la gestió administrativa dels cementiris; a més adjudicar la gestió, ens permetia no incrementar el volum de feina municipal, amb el que suposava de despeses de personal, de programari, de formació... sobretot tenint present el gruix de feina inicial amb la renovació de més de mil títols. El cert és que tota aquesta maquinària ja s’ha engegat, amb una estreta col·laboració també dels serveis municipals, de manera que el procés de canvi de títols s’haurà pogut fer des de Sarrià de Ter.

Remodelació de la plaça Rafael de Casanovas al Pla de l’Horta

Instal·lació d'un rètol informatiu de l'escultura “el Toro” d'Emília Xargay a la plaça que duu el seu nom.

Paral·lelament, el que era perceptiu era aprovar les taxes corresponents a la gestió i el manteniment dels cementiris, que fins ara cobraven les Parròquies. Les taxes, com ja hem explicat en d’altres ocasions, han de servir per garantir, com a màxim, el cost total del servei pel qual es paguen. Per aquest any hem optat per mantenir els preus que el Bisbat hauria aplicat de mantenir la gestió i manteniment parroquials, per bé que de cara a l’exercici del 2007 caldrà valorar i calcular-ne l’import en funció del cost que generin els cementiris.

Concepte Concessió d’un nínxol (50 anys) Concessió d’un columbari (50 anys) Conservació i manteniment Nínxols i columbaris Tombes Panteons Mausoleu Drets d’enterrament

Euros 600 € 250 € 7 € / any 21€ / any 28 € / any 42 € / any 10 €

Des de l’equip de govern ja estem projectant el que serà el nou cementiri municipal, amb perspectives d’iniciar-ne la construcció a partir de l’aprovació definitiva del POUM. El nou cementiri no només haurà de donar cobertura als nous serveis d’enterrament, també haurà de preveure la possibilitat del trasllat, en un futur, del cementiri de la Parròquia Nostra Sra. de la Misericòrdia. Aquests són processos llargs, dels quals ara tot just hem fet el primer pas.

ajuntament ~

Codi 01 02 03

Parlem de Sarrià ~ 56

Taxes per al 2006 per a la gestió i manteniment dels cementiris de Sarrià de Ter

Cementiri de la Parròquia de Sarrià de Ter.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ ajuntament

El Pla Local de Joventut Després de dos anys sense redactar-lo, aquest any l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha aprovat el Pla Local de Joventut (en endavant PLJ). Era voluntat de la regidoria no precipitar-ne la redacció fins que la mateixa àrea de joventut assolís un nivell de maduresa i solidesa suficient, objectiu pel qual hem estat treballant intensament, sobretot des de les àrees de joventut i serveis socials. Entenem el PLJ com un document que és quelcom més que un tràmit necessari i imprescindible per demanar i rebre subvencions de la Secretaria General de Joventut; el PLJ és el reflex de la feina que s’ha estat fent aquests darrers anys, així com una projecció de cap on s’han d’orientar les polítiques de joventut al nostre poble, pels nostres joves. D’entrada el PLJ expressa un compromís polític de treballar amb i per als joves, en estreta relació i coordinació amb ells, com ja es fa ara tant a nivell tècnic com polític en relació a les entitats de joves, així com amb grups informals. Les polítiques que hem anat desenvolupant aquests anys s’han orientat en el suport a les entitats, en la necessitat de condicionar els locals de trobada, en el reforçament de la formació integral, a nivell comunitari i en la visualització de programes de salut. El PLJ inclou un diagnòstic de la situació dels joves de Sarrià de Ter, es marca uns objectius a assolir i proposa una sèrie d’actuacions, projectes, programes i activitats a realitzar. A més, el PLJ proposa tres projectes subvencionables per la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya: Joves + Salut, Punt InfoJove i Béns Immobles. Joves + salut: l’objectiu és potenciar actituds positives per assolir hàbits saludables. Punt infojove: l’objectiu és que esdevingui el punt d’informació, assessorament i orientació per als joves (habitatge, món laboral, oci, ...), fomentant la promoció de valors i la participació.

Béns immobles: l’objectiu és complementar les inversions que ja es fan des de l’Ajuntament al local de joves, per tal de millorar-ne la instal·lació elèctrica, la climatització i la insonorització, valorant el local com un espai de trobada i participació activa dels joves. El PLJ no és un document estàtic, ja que cada any cal renovar-lo i incorporar-hi, si cal, nous projectes. Caldrà, en el proper, fer més incidència en aspectes com l’accés a l’habitatge dels joves, o el mateix creixement de l’àrea de joventut dins l’Ajuntament. Treballar amb i per als joves, aquesta és la nostra voluntat, és així com ens agrada treballar i treballem des de l’Ajuntament. En l’activitat municipal, ni tot comença ni tot s’acaba als Plens; de fet, moltes decisions es prenen des d’altres àmbits (la Junta de Govern Local, l’alcaldia o bé les regidories). Hi ha tres qüestions que al llarg d’aquest primer trimestre han esdevingut igualment remarcables: el canvi en la concessió del restaurant del Centre Cívic la Cooperativa, el canvi de l’empresa que presta el Servei d’Atenció a Domicili municipal (en endavant SAD) i la gestació, lligat al Coro, del Pla Integral d’Atenció a la Gent Gran de Sarrià de Ter. D’aquesta darrera qüestió se’n parla en aquest mateix número del Parlem de Sarrià; de les dues primeres qüestions de ben segur que tindrem oportunitat de parlar-ne properament. L’assoliment de la justícia social a través de la democràcia representativa i participativa, a través d’allò que ens és comú, que és de tots: l’Ajuntament, l’administració propera, el govern accessible. Pressupostos, reglaments, projectes, programes, activitats... acció municipal d’un govern al servei del poble i la seva gent, generant oportunitats, retallant diferències, fomentant la diversitat.

piscina municipal La

Amb aquesta inversió l'Ajuntament cerca continuar oferint el servei de piscina municipal amb les millors garanties de qualitat tant a les persones que volen gaudir d'una estona de sol i bany, com a la mainada inscrita a les activitats que des de l'àrea d'esports de l'Ajuntament oferim.

Aquesta temporada estrenem gespa, reg automàtic i platja noves. Amb una inversió d'aproximadament 43.000 €, s'ha canviat tota la gespa d'aquest espai, s'ha fet la zona de platja nova, s'ha posat un sistema de reg automàtic i es posarà un nou sistema de dosificació del clor per tal de mantenir el nivells de clor en el seu punt òptim

Com els anys anteriors també oferirem les activitats d'“Aquagim” i Curset de Natació.

Esperem doncs, que les millores realitzades, contribueixin a fer d'aquest espai un lloc més acollidor i més agradable per tothom. Bon estiu!!

ajuntament ~

Un any més la piscina municipal, obrirà les seves portes, però aquest any amb novetats. Dins la política municipal de reformes, millores i nous equipaments, tocava la reforma d'aquest espai que tot i només obrir a l'estiu, és imprescindible al nostre poble.

Parlem de Sarrià ~ 56

Àngel Mesas Mesas Regidor Delegat d'Esports

Pla integral d’ atenció a la gent gran Mariona Rustullet (Infermera) i Maria Rosa Coromina (Psicòloga. Màster en Gerontologia Social) Directores de Jubilus Gerontologia

L'àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amplia la seva cartera de serveis destinats a la Gent Gran Impulsat per la regidoria de Serveis Socials de l'Ajuntament de Sarrià de Ter i els equips tècnics d'aquesta àrea i per Jubilus Gerontologia, s'ha iniciat el que s'anomena Pla Integral d'Atenció a la Gent Gran.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ ajuntament

El projecte respon a les necessitats d'aquest col·lectiu, que es detecten heterogènies i i s'ajusten a diferents realitats. Els responsables del projecte defensen que els serveis que ofereix el municipi no poden eludir la diversitat, complexitat i els diferents nivells de dependència del col·lectiu de Sarrianencs que passen dels 65 anys. L'objectiu i l'eix motiu del Pla, reiterem, és incloure serveis que beneficiïn tant els usuaris amb nivells òptims d'autonomia com aquelles persones que, per les seves condicions de salut física, psíquica i/o situació social i econòmica, s'inclouen en diferents nivells de dependència moderada i alta. D'això se'n desprèn que la cartera de serveis del municipi ha d'incloure i apostar per programes de prevenció-manteniment destinats a preservar al màxim els nivells d'autonomia, evitant així l'escalada cap a la dependència i millorant les condicions d'aquells ciutadans i les seves famílies que pateixen situacions que requereixen atenció continuada.

L’edifici del “Coro” on s’ubicarà l’oficina d’atenció a les persones grans. Foto: Roger Casero

Fer atenció a aquestes necessitats només és possible si s'aposta i existeix la voluntat per passar d'un model de Serveis Socials on la persona gran que arriba a les seves oficines queda limitada a haver d'encaixar-se als recursos ja existents, o és rebut com un usuari que té dret a una atenció personalitzada perquè s'analitzaran amb cura les seves circumstàncies, els seus nivells de dependència i es dissenyarà un recorregut d'atenció personalitzat (itineraris preventius o assistencials). Aquest canvi de model és un objectiu ambiciós i passa perquè els professionals de l'atenció a les persones grans treballin de forma interdisciplinària i coordinada. L'equip tècnic dels Serveis Socials de Sarrià de Ter s'incorpora, ara, a la petita, però esperem que creixent, llista de municipis que pretenen implementar aquest nou model d'atenció integral a les persones grans i que no gira l'esquena a la nova realitat, cada vegada més complexa, de la Gent Gran de Catalunya. Tot nou model requereix un procés gradual d'implantació, per fases, pautat i d'acord amb les possibilitats econòmiques i de recursos; en aquests moments, Sarrià de Ter no desaprofita la plataforma que suposa la inauguració de l'edifici del Coro per fer visible al ciutadà una part del que fins ara hem exposat. D'aquesta manera, la primera part del Pla Integral d'Atenció a la Gent Gran s'ubicarà al Coro en format d'Oficina. L'Oficina d'Atenció a les Persones Grans serà atesa per especialistes en l'àmbit de la Gerontologia i pels mateixos tècnics dels Serveis Socials de l'Ajuntament. Els nous serveis que s'oferiran són:

• Valoracions psicogerontològiques individuals.

• Programa d'activitats específiques (lúdiques, formatives i de salut) en tallers, conferències, aules, sortides, ...

• Definició d'itineraris preventius personalitzats (recomanació de quines són les activitats més adequades).

• Difondre campanyes d'interès gerontològic adreçades a tota la població i que afavoreixin hàbits preventius.

• Programes específics per atendre la dependència causada per malalties neurodegeneratives (tallers d'estimulació cognitiva, musicoteràpia, teràpia ocupacional, ...). • Programes d'atenció psicològica per a la gent que té cura de persones amb alta dependència (tant atenció individual com de grup).

• Rellevar la participació en el projecte de nous col·lectius de gent gran especialment actius. Fins a data d'avui s'han estat pilotant alguns d'aquests programes en altres espais del municipi, com és la Sala del Patronat (grups de suport psicològic o tallers per al manteniment de les capacitats cognitives). Igualment s'han començat a realitzar a domicili, valoracions dels estats funcionals per tal de millorar l'atenció de les persones que reben els serveis de les treballadores familiars de què disposa el municipi. Cal dir que la valoració que se'n fa ha estat favorable i ha animat a que ara es presenti aquest Primer Pla d'Atenció Integral.

Electrodomèstics i Lampisteria

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

SARRIÀ DE TER Girona

ajuntament ~

Parlem de Sarrià ~ 56

• Disseny de programes de detecció de les situacions de risc (on una base informàtica facilitarà als tècnics dels serveis socials el seu seguiment).

• Dissenyar programes per apropar el pla a les escoles per encetar al municipi la pedagogia gerontològica.

Més enllà de l’ acció política quotidiana

Lluís Aymerich i Viñals Regidor portaveu de CiU a l'Ajuntament de Sarrià de Ter

Parlem de Sarrià ~ 56

~ opinió

Tot just fa quatre dies, quan els jorns eren curts i el fred ens feia anar lleugers, estàvem amoïnats per com es resoldria el pas del TGV per Sarrià de Ter, per si aconseguiríem guanyar la batalla a l'eixamplament de l'autopista, per si s'aprovaria o no l'Estatut de Catalunya i per tantes i tantes coses que cadascú de nosaltres tenim per resoldre i ens fan viure angoixats. Poc temps després, en el moment de trobar-me davant l'ordinador per escriure aquestes ratlles, els dies ja s'han allargat, els marges han enverdit, les plantes han florit i amb l'ambient primaveral tots aquells problemes de fa quatre dies potser estan en vies de solució o ja s'han resolt definitivament, tot i que potser de manera poc desitjada. Ara, quan amb la revista a les vostres mans potser esteu llegint aquest senzill article, ja no és exactament com en el moment en què vaig decidir enregistrar aquesta idea en un document de microsoft. Potser a les mateixes qüestions ja hi veiem més llum o qui sap si encara més foscor.

Amb tot això només vull dir que la vida passa amb tota celeritat, tanta, que amb un petit espai de temps passem de l'angoixa i preocupació d'un determinat problema al goig de la seva resolució favorable, a la complaença d'un desenllaç no tan complaent o a l'enuig i l'ira d'haver estat ultratjats. Amb la mateixa rapidesa i de forma inexorable s'esdevenen, una darrera l'altra, les estacions i els períodes temporals de la nostra existència, de tal manera que amb facilitat ens adaptem a les temperatures, climes i situacions de cada moment sense haver de suportar vivències traumàtiques, ans al contrari, esperem il·lusionats els canvis amb què ens obsequia l'estimada natura per renovar les energies i revifar la nostra subsistència. Aquesta naturalitat en el canvi de les estacions és la que moltes vegades exercim en els canvis de situació en les problemàtiques que ens afecten. Vet aquí el dilema que voldria plantejar: aquesta naturalitat en la mutació del nostre estat d'ànim davant dels problemes, és bona o dolenta? És evident que aquella capacitat que tenen algunes persones per assimilar amb naturalitat les adversitats és de les facultats més envejables de qualsevol ésser humà. Aquestes persones tenen la salut mental assegurada i no els cal visites al psicòleg o tractaments amb psicofàrmacs.

Panoràmica de Sarrià de Ter. Foto: Quim Llunell

Potser la millor de les postures seria una assossegada preocupació, en la mesura necessària, sense crear angoixes malaltisses i amb una actitud compromesa no obsessionada, per continuar la lluita que, si no defallim, ens ha de dur a aconseguir els objectius proposats i acceptats com a justos i convenients.

En un poble de les característiques del nostre, no ens calen polítics d'alta volada, amb dedicació a llurs partits, ens calen persones honrades, amb experiència i capacitat de gestió. D'aquí a un any ens trobarem novament haver de prendre la decisió de triar els nostres representants locals per a quatre anys més i hem de saber valorar aquestes qualitats que ens han de garantir la seguretat i el benestar col·lectiu, que, per extensió, serà també el benestar individual.

Aquesta serenor en la manera d'enfrontar les qüestions és la que ens cal a tots per aspirar a la felicitat, però encara cal molt més a qui ha estat elegit per regentar el destí de la ciutadania, que és el responsable de vetllar per assolir-la de forma col·lectiva.

Periòdicament, els ciutadans som cridats a les urnes per elegir els nostres representants. Les qualitats que valorem en ells són diverses, com ho són també els condicionants que influeixen en el nostre vot, però no hi ha dubte que aquesta moderació i serenitat a l'hora d'enfrontar els problemes i les seves solucions, favorables o no, és una de les qualitats que valorem en els nostres polítics.

Així doncs, de la mateixa manera que s'esdevenen les estacions de l'any i les esperem de forma esperançada i il·lusionada, amb ganes de sortir de la rutina de la que s'acaba i enfocar noves perspectives de la que comença, també esperem il·lusionats els canvis que el sistema democràtic ens permet i tenim ànsies de deixar aquelles angoixes acumulades i obrir nous camins que ens condueixin a la raó de la nostra existència: la felicitat.

opinió ~

No volem promeses impossibles de complir, eufòries demagògiques o pessimismes insalvables, el que volem és pragmatisme i persones que amb tranquil·litat i seguretat sàpiguen aplicar-lo.

Parlem de Sarrià ~ 56

I al contrari, aquelles reaccions d'excessiva tranquil·litat davant d'un fet angoixant provocat per una pèrdua o perjudici greu suposa un abús o desmesura de la mansuetud necessària per afrontar la qüestió que ens aclapara.

20 anys

Parlem de Sarrià ~ 56

~ entitats

M.Lluïsa Vidal, a la porta del seu establiment al carrer Major, conegut com “Can Casimiro” Foto: A.Vila

El temps passa i gairebé sense adornar-nos ja han passat vint anys des que un grup de persones van decidir crear una associació que mica en mica va anar fent-se gran. Al capdavant hi ha hagut sempre una dona molt i molt dinàmica que des de petita porta a la sang el comerç. La seva botiga del carrer Major, un racó d’olles, cortines, ràdios, coberts, gairebé de tot, es coneix popularment com a "Can Casimiro". Darrera el taulell i davant l’Associació hi hagut sempre la Maria Lluïsa Vidal. Durant anys i anys ha dedicat la seva vida al negoci i a la lluita del dia a dia, sempre amb un somriure i amb ganes de lluitar pel comerç del poble de Sarrià de Ter. La Maria Lluïsa plega. Per sort, el comerç de Sarrià de Ter continuarà molt viu i engrescat. L’Associació de Comerciants continuarà amb gent i ganes de fer coses. Però trobarem a faltar la feina intensa, l’assessorament i sobretot l’impuls que des de “Can Casimiro” es transmet a cada una de les botigues del nostre poble. Per això el passat mes de març es va celebrar un sopar-homenatge per agrair a tota l'antiga junta la seva dedicació. Tots van tenir el seu moment: els vocals (Florià Pujol, Emília Cristina, Josep Alemany, Narcís Llausàs, Joan Nadal), el tresorer (Emili Torrent), el secretari (Joan Oliveras), amb obsequis per a tots i un record especial per a tots els que durant aquesta anys han treballat per l’associació. Però el moment més emotiu va ser el dedicat a la Maria Lluïsa Vidal. En Joan Oliveras va llegir-li un escrit, seguida-

Els membres de l’antiga junta de l’Associació de Comerciants, Joan Oliveras, Florià Pujol, Dolors Fajula, Joan Nadal, Josep Alemany, Emília Pau, Emili Torrent i M. Lluïsa Vidal. Foto: Esther Portilla

d’Associació de

comerciants Esther Portilla Presidenta de l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter

ment li vam lliurar un ram de flors i una placa en agraïment pel seu esforç. El sopar va servir també per donar a conèixer la nova junta, formada per comerciants de tots els barris de Sarrià (Carme Clopés, Imma Oliveras, Rosa Sandonis, Francesc Ribó, Ramona Vizcaino, Juan Manuel Ruiz, Carme Anglada, Margarida Cufí, Bartolomé Hernández, i Esther Portilla com a nova presidenta). Un equip de gent amb molta empenta i que agafa el relleu amb molta il·lusió. La primera

iniciativa ha estat un curs de manipulador d'aliments, que ha tingut bastant d’èxit i que l’hem hagut de fer en dues parts, pel nombre de participants. Intentarem generar idees i treballar amb la mateixa línia dels que ens han precedit. Creiem que el comerç tradicional és molt important per mantenir l’estructura actual del poble i mantenir la nostra identitat. Es per això que volem dinamitzar el comerç de Sarrià per garantir-ne el futur.

Del 8 a l’11 de març de 2006 es va celebrar a Sarrià de Ter la 4ª edició de les Jornades de la Dona Treballadora. En aquesta ocasió la temàtica girava a l’entorn de les dones del món. Efectivament, en moltes de les reunions de la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter al llarg d’aquests darrers anys s’ha posat de manifest la desigualtat en les condicions de vida de les dones, en funció de quina sigui la part del planeta que habitin. Sempre convenim que un llistó posat a les aspiracions i reivindicacions pot ser molt baix per a nosaltres, ciutadanes d’un país desenvolupat, però terriblement alt per a una dona d’Abuja, Kabul o Calcuta. Dones del món, doncs, era un tema molt vàlid per reflexionar sobre aquelles dones que han sabut sortir d’un àmbit social i laboral difícil, per a esdevenir importants personalitats en qualsevol camp en què hagin desenvolupat la seva activitat, ja sigui la ciència, la literatura, la política o l’art. Però vàlid també per tenir en compte aquelles dones que, sense sortir del seu entorn territorial, han esdevingut puntals de referència per als seus conciutadans, amb el seu saber fer, la seva humanitat i la seva intensa activitat social. La Comissió de la Dona tenia clar quina era la temàtica que es pretenia abordar, sí. Però també hi havia una preocupació clara per no haver sabut arribar a la població jove i als homes en general, perquè, malgrat les honroses i cada cop més abundants excepcions, també es cert que una bona part de la població viu d’esquenes a la lluita activa contra la discriminació de gènere.

Comissió de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter

essencial perquè es produeixi un canvi real cap a una societat més igualitària.

El taller, que anava adreçat a homes i dones, pretenia treballar sobre els canvis que hi ha hagut en el concepte de masculinitat i feminitat. Hi van participar 14 persones, 10 dones i 4 homes. La valoració respecte a l’any anterior va ser molt positiva per la participació dels homes, encara que els professionals d’IDENTITATS, SC van observar que les dones van tenir més dificultats per comunicar-se tan obertament com en el taller de l’any passat, en què només van participar dones. Es va valorar doncs la necessitat de continuar aquesta experiència d’intercanvi entre gèneres. Conscients que el canvi ha de començar per les generacions més joves i que la principal eina per aconseguir-ho és l’educació, la Comissió ha seguit apostant fort per la participació de l’Escola Bressol Confetti i el CEIP Montserrat. I res millor que les exposicions del treball col·lectiu que han realitzat a classe. El Centre Cívic la Cooperativa va mostrar les seves dues exposicions.

Però es necessitava l’ajuda dels infants! I es van dividir la feina: el grup de 2-3 anys va pintar amb rodets el fons blau, simbolitzant el mar. La proposta de les educadores era pintar amb els rodets, però també van pintar amb les mans i els dits. Aquella setmana hi va haver una invasió del color blau, perquè aquest grup també pintava els núvols per a la seva disfressa de Carnestoltes.

La idea del taller havia sorgit, com hem dit, de la mateixa Comissió de la Dona i el principal objectiu era la participació dels homes, entenent que la seva implicació és

Un cop van tenir el fons pintat, el grup d’1-2 anys va estripar paper de seda de color marró i verd, simbolitzant la vegetació. Per acabar, l’equip de l’escola va enganxar el

Aquest any, l’espai de debat i reflexió corria a càrrec del taller “Què vol dir ser home en l’actualitat?” Va tenir lloc el dia 9 de març a les 9 del vespre a la Sala Patronat, i va ser conduït per IDENTITATS, SC , entitat social que col·labora per segon any consecutiu en les Jornades de la Dona de Sarrià de Ter i experta en temes de gènere i coeducació.

entitats ~

L’E.B.M. Confetti es van plantejar quina havia de ser la manera de participar amb els seus alumnes. El seu equip docent és conscient que els infants de l’escola són petits, però també creuen en les seves capacitats. Com que el títol de les Jornades era Dones del món, els va agradar representar en un gran mural dels cinc continents.

Parlem de Sarrià ~ 56

Un cop identificats els objectius, les Jornades de la Dona Treballadora es van anar omplint d’activitats. N’hi havia per a tots els gustos. Algunes clarament reivindicatives, com la participació de la nombrosa i sorollosa delegació de dones i homes de Sarrià a la manifestació unitària de Girona, amb la inestimable col·laboració dels tambors dels Amics dels Gegants. Altres de més lúdiques, com el sopar posterior, i des d’aquí ho aprofitem per dedicar una salutació a tot el personal de l’Hotel Nord Gironí que, any rere any, ens aporten uns saborosos quilets de més.

IV Jornades de la dona treballadora de Sarrià de Ter

Una bona colla de dones i homes varen assistir al pase de l’audiovisual Dones de Sarrià de Ter, dones del món, del 9 de març, a la sala Patronat.

paper de seda dins dels continents. Fotografies dels nens i nenes treballant, completaven la seva exposició. Perquè, com diu la directora de la Confetti: Ens agrada acompanyar el treball dels infants amb fotos que, d’alguna manera, expliquen el procés, la seva vivència. És durant el procés que l’infant gaudeix, per ells no és important el resultat final.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ entitats

La proposta del CEIP Montserrat conjugava dos objectius bàsics: conscienciar els alumnes sobre la igualtat d’oportunitats entre homes i dones i conèixer més profundament dones que hagin destacat en el món artístic, esportiu, polític, científic, humanitari o cultural, tant de l’àmbit local, nacional com internacional. L’activitat triada va ser la confecció de diversos murals i, per fer-ho, d’entre totes les dones proposades per l’equip docent, cada classe en va escollir una per elaborar el treball, que consistiria a estudiar la seva vida i tasca i plasmar-ho tot en un mural.

refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català. El grup de 2n A va triar Anna Frank, adolescent jueva que juntament amb la seva família, i a causa de l’assetjament del regim nazi contra els jueus a Holanda, es va haver d’amagar durant anys en unes golfes, on va escriure un “Diari”. Aquest diari li va servir tant per a la recerca del seu món interior com per a donar testimoni dels fets que estava vivint a causa de l'ocupació nazi. Del camp de l’art, P4 A va triar Frida Kalho, pintora mexicana reconeguda mundialment, va ser una dona d’extrems que va viure una vida molt turmentosa i la va manifestar en les seves pintures; 1r B va triar Roser Capdevila, il·lustradora catalana que ha il·lustrat no solament llibres sinó que també s’ha dedicat a l’estampació de teles. 3r A va escollir l’ Emília Xargay, reconeguda artista de Sarrià .

Del camp de la música, el grup de P3A va triar Montserrat Caballé, cantant d’òpera catalana, i el de 2n B, Tina Turner, cantant de rock nord-americana, dues dones molt importants i conegudes en vessants ben diferents de la música.

En l’àmbil esportiu, P4B va triar Araceli Segarra, famosa per ser la primera dona catalana i de l’Estat espanyol que, entre d’altres, ha fet el cim de l’Everest. Coneguda també per la seva tasca com a model, conferenciant, presentadora de radio i de televisió. És fisioterapeuta infantil però no exerceix i practica un munt d’esports. 3r B ha treballat sobre la tenista Martina Navratilova, una de les esportistes més importants que ha aconseguit mantenir-se 20 anys en actiu.

P3 B va triar Víctor Català, pseudònim de la novel·lista i narradora Caterina Albert, que també va escriure poesia i monòlegs teatrals. Al 1898, quan li fou premiat un monòleg teatral als Jocs Florals d’Olot, La infanticida, el fet que l’autoria fos femenina originà un escàndol que la portà a

En el vessant humanitari, P5 va triar Teresa de Calcuta, albanesa d’origen, que l’any 1948 es va nacionalitzar hindú. Se li va concedir el premi Nobel de la Pau l’any 1979 per ajudar i compartir la seva vida amb els pobres, malalts i els que passaven gana a Calcuta. 1r A va con-

feccionar un mural sobre Aung San Suu Kyi , birmana, premi Nobel de la Pau el 1991, arrestada al seu domicili per publicar el seu testimoni de reconciliació nacional i desobediència civil a favor de la justícia i la democràcia. Finalment, el grup de 5è B va escollir Rigoberta Menchu, indígena maya quiché de Guatemala, a la qual se li va concedir el Nobel de la Pau el 1992 i es dedica a lluitar pels Drets Humans Els alumnes de 4rt es van centrar en la figura de Cleopatra, que als 18 anys ja era reina d’Egipte, una dona que parlava vuit idiomes. La moda va ser representada pel treball del grup de 5è A en la persona de Coco Chanel, que va crear un gran imperi de la moda que continua encara avui. I finalment, 6è va triar la primera astronauta russa, Valentina Tereshkova, que va orbitar a l’espai el 6 de juny de 1963. L’exposició fotogràfica MUSES, d’Oscar Garcia, a la Sala Patronat, juntament amb la projecció de la pel·lícula Whale Rider, de Niki Karo, completaven l’aspecte artístic d’unes Jornades de la Dona Treballadora en les quals no va faltar un bon tastet de plats i pastissos elaborats per les alumnes del curs de Formació d’Adults del Centre Cívic la Cooperativa i de l’Associació Dones més que Mai.

L’audiovisual Dones de Sarrià de Ter, dones del món plantejava la visualització de la diversitat de la dona en el món a partir de les dones de Sarrià de Ter; si entenem que el món és divers, que la dona és diversa en el món, on primer ho podem percebre és en el nostre propi poble, amb les dones del nostre voltant. Les primeres dones del món, les més properes, són les nostres mares, les nostres àvies, les nostres companyes, les nostres filles, les nostres nétes, les nostres veïnes, ... La realització de l’audiovisual necessitava nodrir-se d’imatges, fotografies, de les dones del nostre poble, i per això era imprescindible la seva participació i col·laboració. Es van recollir més de 350 fotografies de dones, cosa que valorem molt positivament, ja que alhora va engrescar dones però també homes, a no perdre’s la projecció. Dones grans i petites, treballant, de vacances, amb la família, amb el vestit de gala... dones de Sarrià de Ter reunides en un àlbum de fotos que en el seu conjunt és testimoni de la importància que les dones, individual i col·lectivament, han tingut en la vida del nostre poble. A partir d’aquesta experiència han sortit noves propostes, que de ben segur trobaran forma i contingut de cara a les properes Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter.

Telèfon 972 17 11 51

17840 SARRIÀ de TER

entitats ~

Parlem de Sarrià ~ 56

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

Veus de dona Dolors Xabé

Parlem de Sarrià ~ 56

~ entitats

Ràdio Sarrià ha estrenat un nou espai , “Veus de dona”, la tertúlia dels dimarts , d’11 a 12 del matí. De moment som quatre : Ma Lluïsa Martínez., Rita Plana , Dolors Xabé i Neus Mercader, que a més de programar i moderar també participa en les opinions. Les col·laboradores ens hi sentim molt bé i molt lliures, estem engrescades i voldríem ser capaces d’aconseguir que totes les persones del poble, els de sempre i els nouvinguts, ens sentíssim sarrianencs i orgullosos de ser-ne .

RESTAURANT

EUGÈNIA AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

Ens agradaria que si hi ha alguna cosa de la qual volguéssiu que parléssim, doncs que ens ho féssiu saber, i també si no esteu d’acord amb alguna cosa . El que seria interessant és que algú més s’animés a participar-hi, quantes més veus, més opinions, més diversitat i, en definitiva, més riquesa .

Carnestoltes i passejada reivindicativa del 25 de febrer.

àlbum de fotos Imatges inusuals de Sarrià, de la nevada del 28 de gener

Parlem de Sarrià ~ 56

àlbum de fotos ~

Després de la neu, l’aigua. La riera d’en Xuncla va sortir de mare el 29 de gener. Fotos: A.Vila

butano A la meva mare, que és qui més troba a faltar el meu pare, després de fer-li costat més de 60 anys. Francesc Ramió Vila

Parlem de Sarrià ~ 56

~ dossier d’història

Quan ets petit, les coses que passen al teu entorn, malgrat pertànyer a la teva vida familiar i mes pròxima, si no t’incumbeixen directament, sovint, per dir-ho d’una manera familiar, et rellisquen i semblen que no són teves, i no és fins que passat un temps, fent un exercici de memòria, que descobreixes que les tens ben clares i presents i això és el que m’ha passat, en intentar rememorar com va començar l’aventura del meu pare i el “butano”, així era com es coneixia popularment pels nostres voltants el vi gasificat que va fer el meu pare. A Barcelona el coneixien, en unes zones, com el “champañillo” o altres zones “el xampanyet “ . Als anys 50, no era precisament una època de bonança econòmica, i tothom havia d espavilar-se molt per tirar endavant, malgrat que com que faltava de tot, amb imaginació i treball, molt de treball, hi havia oportunitats per tirar endavant i poder-se’n sortir. I és en aquests anys que el meu pare, portat per un afany de tirar endavant i per una curiositat d’experimentar, que tenia una màquina de fer sifons i gasoses, se li va acudir gasificar vi i fer un una espècie de xampany, en aquella època encara no s’estilava el terme cava, referint-se a un producte acabat de vi amb gas. La novetat no era el producte, que ja existia al mercat, sinó la presentació, vi gasificat envasat en ampolles de gasosa, que permetia que si no s’acabava en un dia, a l’estar ben tapat amb el tap a pressió de porcellana blanca i arandela de goma, aguantava el gas molts dies. Com tots els principis, va costar arrencar, però poc a poc es va anar estenent el consum del vi, i va tenir gran acceptació, sobretot en les capes més populars de la població . I és en aquest entremig que a l’any 1959, juntament amb altres dos vinaters de Girona, el Sr. Josep Salart i el Sr. Pere Pagès, que no varen veure clar la unió de tots el vinaters de la província per fer una única central envasadora de vi conjunta, varen tirar endavant l’aventura de fer una envasadora de vins (aquella època dits comuns) i el llançament més estès del vi gasificat, que en poc temps va passar a ser el producte estrella. En la preparació eren molt rigorosos, pel que feia al vi, que era blanc del Penedès, del mateix tipus del que s’elaborava el xampany, i la rigorositat també s’estenia en el que hi posaven, que era mistela, que servia per donar un gust diferent i un punt més dolç que el cava. En el cava, aquest afegit és conegut com a licor d’expedició, o sigui el que li donaria el “bouquet” diferenciador.

Etiqueta comercial VIPRASE, Girona 1953. Fons Antoni Varés / AHCG

TABACS LOTERIES FOTOGRAFIA CAVA REGALS PAPERERIA PREMSA

NOU SERVEI DE FOTOCÒPIES i FAX

Carrer Major, nº 7 - 17841 Sarrià de Ter - Tel. i Fax 972 17 01 98 - estancsarria@eresmas.net

LA TRADICIÓ DE “L’ESTANC” AMB UNA OFERTA RENOVADA AL SERVEI DELS SARRIANECS

dossier d’història ~

· · · · · · ·

única beguda consumida al bars populars de l’època, la qual cosa ha fet que molta gent sigui al cap dels anys habitual i entusiasta consumidora de cava, pel bé del país i en especial pel sector vinícola del Penedès . En passar els anys i pujar el nivell econòmic de la gent, els costums varen anar canviant, i el consum va disminuir al passar a consumir, la majoria, cava i preferentment brut, o sigui amb un nivell de sucre molt baix, i canviar el consum de vins corrents per vins amb denominació d’origen i catalogats per anyades, collites, i fets amb diferents varietats de raïms. Aquesta és, resumint molt, la petita aventura de VIPRASE, que passejava el nom de Sarrià arreu en les seves etiquetes. Per al meu pare l’aventura va acabar al jubilar-se, ja que es va vendre la seva part als altres socis. No voldria acabar sense tenir un record per en Josep, l’Àngel, l’entranyable “Anica”, la Pilar, en Quimet, en Laudino, i especialment en Pitu, i tants altres que no recordo, però que varen fer costat d’una manera o altre al meu pare, i que el temps ha fet que només quedi el regust dels bons moments passats plegats.

Parlem de Sarrià ~ 56

Poc a poc es va estendre el costum de servir-lo a copes en els bars, i la manera més popular de demanar-lo era “posem un butano”. Lentament aquest costum va sobrepassar Girona i va arribar a Barcelona i així va ser com en un conegut bar del carrer Montcada, prop del museu Picasso, concorregut per molta gent coneguda de mitjans artístics, es va posar de moda el Xampanyet. Fet que va ser recordat, anys mes tard, en un establiment del Maremagnum de Barcelona, que explicaven en un “grafitti” el naixement i procedència del xampanyet . Recordo que quan les fires de Girona es varen traslladar de la Gran Via a la Devesa, diversos anys seguits varen muntar un estand en el certamen, tal com es deia en aquella època, i el decorador va ser el Sr. Varés, que ja havia fet també el disseny de diverses etiquetes per a diferents tipus de vi. El Sr.Varés era un personatge molt polifacètic, que havia dirigit pel·lícules, era dibuixant i dissenyador gràfic, entre altres coses. Poc a poc varen aconseguir que molta gent, que era habitual consumidora de vi, es passés al vi gasificat, sobretot moltes persones que venien de l’emigració i que tenien el costum del got de vi, per cert, gairebé

Anàlisi de l’evolució de la població a Sarrià de Ter durant la dècada 1996-2006 M. Rosa Dachs i Peitiví

Al realitzar un estudi demogràfic cal tenir present diversos paràmetres (situació geogràfica, àrea d’influència, climatologia,…), l’evolució de la població no la podem considerar mai con un fet aïllat i independent, sinó molt al contrari, considerar-lo com el resultat d’uns fets que han ocorregut, d’una situació sociopoliticoeconòmica local o nacional i actualment tenir una visió molt més amplia, una visió global d’abast mundial. Sarrià està situat a la riba del riu Ter, municipi limítrof amb Girona, englobat dins de la seva àrea metropolitana, segat i dividit per vies de comunicació i on s’ha desenvolupat una important empresa paperera. Tots aquests paràmetres, conjuntament amb l’evolució històrica que ha sofert el país, li proporcionen unes característiques particulars que el faran diferent de qualsevol altre poble.

Creixement de la població

Parlem de Sarrià ~ 56

~ dossier d’història

Iniciem aquest estudi realitzant una comparativa entre el nombre total d’habitants. Població de Sarrià l’1 de maig de 1996

Població de Sarrià l’1 de gener de 2006

Població Espanya: Població estrangera: Població Sarrià de Ter:

2.981 hab 45 hab 3.026 hab

Població Espanya: Població estrangera: Població Sarrià de Ter

3.921 hab 232 hab 4.153 hab

Població Unió Europea: Població extracomunitària: Població Sarrià deTer

3.008 hab 18 hab 3.026 hab

Població Unió Europea: Població extracomunitària: Població Sarrià de Ter

3.978 hab 175 hab 4.153 hab

Població comarques Gironines

2.124 hab

Població comarques Gironines:

Mentre que en els anys anteriors, la població de Sarrià havia experimentat una regressió important, és a partir de l’any 1996 que inicia un període d’un creixement considerable, passant de tenir 3.026 habitants el maig del 1996, als 4.153 residents que té aquest municipi a principis de l’any 2006, tal i com queda reflectit en la taula anterior. Això significa un augment total de 1.127 persones, amb una taxa de creixement del 37,24 %, i diverses són les causes que motiven aquest canvi substancial i que s’expliquen en l’apartat següent. La variació de la població ve determinat pels tres moviments que es poden produir: natalitat, mortalitat i migracions.

2 .860 hab

Natalitat: En les societats postindustrials la taxa de natalitat ha sofert una importat davallada per diferent motius: els avenços mèdics i tecnològics, l’accés a la contracepció, l’accés de la dona a l’educació, la incorporació de la dona al món de treball, la millora de les tècniques agrícoles, cosa que provoca el pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura de mercat, juntament amb els altres canvis socials i econòmics. Tot i aquesta tendència generalitzada, a Sarrià de Ter, els darrers 10 anys, la taxa de natalitat ha experimentat un augment moderat, tal i com queda representant en les gràfiques següents i que es pot explicat perquè al municipi s’hi han establert moltes parelles joves, procedents de municipis veïns.

Mortalitat Igual que ha passat en la taxa de natalitat, el conjunt de les millores dins el camp de la sanitat, l’accés a l’estat del benestar, els avenços tecnològics, juntament amb altres canvis, han contribuït a allargar l’esperança de vida de les persones i per tant la taxa de mortalitat ha disminuït. Segons els gràfics adjunts, on queda reflectida l’evolució de la taxa de mortalitat a Sarrià, es pot veure que, tot i que ha sofert lleus fluctuacions, ha experimentat una discreta disminució,

*Taxa de natalitat = (naixements /població total) x 1000.

Taxa de creixement natural S’entén com a creixement natural de la població la diferència entre els naixements i les defuncions que es poden comptabilitzar. Taxa de defunció: (defuncions /població total) x 1000.

Parlem de Sarrià ~ 56

A Sarrià, durant els anys 1999 i 2000, s’arriba a un creixement negatiu, cosa que significa que les defuncions superen els naixement, posteriorment la taxa de natalitat es va recuperant i s’arriba a un creixement molt baix.

Migracions

i en menor nombre, de persones immigrants que provenen de països extracomunitaris (de l’Àfrica subsahariana, de països d’Europa de l’antic bloc comunista i de països d’Amèrica del Sud). Són homes joves en edat de treballar i que posteriorment, una vegada s’han establert, tramiten un expedient de reagrupament familiar perquè la seva esposa i els fills puguin entrar al país.

Aquest augment de la població que ha experimentat Sarrià de Ter en els darrer 10 anys és degut als moviments migratoris. Per una banda ens trobaríem majoritàriament davant d’una immigració de persones originàries de la mateixa comarca o de comarques veïnes, i per altra banda,

dossier d’història ~

Ens trobem davant d’una situació típica de la societat postindustrial: la taxa de natalitat i de mortalitat arriben a valors molt similars i en conseqüència es produeix un estancament de la població.

Causes que han propiciat l’augment de població

Parlem de Sarrià ~ 56

~ dossier d’història

Aquest increment que ha sofert la població de Sarrià ha estat propiciat per diverses causes • L’any 1992 l’empresa Torraspapel tanca la nau de producció de cel·lulosa i és a partir d’aquest moment quan s’inicien els treballs de desmantellament de les instal·lacions industrials, que culmina l’any 1997 amb l’enderroc de la xemeneia. Aquest fet li suposa a Sarrià l’eliminació de les emanacions de gasos amb un alt índex de contaminació atmosfèrica, que venia patint des de feia unes quantes dècades, amb la consegüent millora de la qualitat ambiental i la desaparició de les males olors i optimitzant així les seves condicions d’habitabilitat. • Durant els anys 90 es porten a terme els treballs d’urbanització del sector Pla de l’Horta, fent possible que a Sarrià es doni un fort impuls al sector de la construcció i la creació d’una oferta immobiliària inexistent els darrers anys, i és a partir del 1998 quan es comencen a ocupar els primer habitatges d’aquest sector. Bona part dels pisos i cases que es construeixen són ocupats per parelles joves, algunes que ja residien en el municipi abans d’independitzar-se, i altres que davant la impossibilitat econòmica de poder accedir a un habitatge a Girona i fer front al pagament d’una hipoteca, opten per residir a Sarrià. També s’ha de tenir en compte l’augment desmesurat del preu de l’habitatge els darrers anys, molt per sobre de l’augment de l’IPC. Com a conseqüència de l’ocupació dels habitatges per parelles joves, hi ha un ràpid augment de l’índex de natalitat i de la població infantil. • L’ajuntament treballa aquests anys per dotar el

municipi d’uns equipaments adequats als temps que vivim i per donar uns serveis dignes a la població, juntament amb els que ja existien (CEIP Montserrat, biblioteca...), així es construeix un nou Centre d’Atenció Primària, també es crea la Llar d’Infants Municipal, es fa la remodelació de l’edifici del Coro, on s’ubicarà una llar d’avis i s’inaugurarà el primer semestre d’aquest any, la construcció d’un pavelló esportiu i altres instal·lacions que estan projectades (una nova biblioteca,...) • La proximitat amb Girona, on es pot trobar una gran oferta lúdica i comercial. • Sarrià de Ter és un municipi on existeix un encreuament de comunicacions que facilita el seu accés i millora el trajecte que cal recórrer per acudir a la feina. • L’arribada de persones provinents de països africans, d’Amèrica del Sud o de Països de l’Est d’Europa, que cerquen feina i unes millors condicions de vida a les que tenien al seu país d’origen.

Estructura de la població Per conèixer les característiques de la població utilitzarem les piràmides d’edat, que ens mostraran de manera clara i precisa algunes dades bàsiques, sexe, edat, envelliment i creixement de la població. Piràmide de població de Sarrià de Ter l’1 de maig de 1996

Piràmide de la població de Sarrià de Ter l’1 de gener de 2006

El primer tret a destacar i que és comú a totes dues piràmides, tant a la del 1996 com de l’any 2006, és que ens trobem davant d’una població envellida. Què significa exactament aquest terme i com es reflecteix gràficament? L’envelliment demogràfic és un augment de la mitjana d’edat del conjunt de persones que componen una població i és un tret comú a totes les societats desenvolupades. Cal tenir present que no s’ha de confondre mai amb l’envelliment biològic de les persones.

Any 2006 569 731

Durant aquesta dècada la població no ha experimentat grans canvis, però sí que podem observar un augment progressiu de les persones de més edat. Així, doncs, les barres de la part superior de la piràmide que correspon a l’any 2006 tenen una major longitud que les corresponents als mateixos trams d’edat a la piràmide de l’any 1996. Per tant, també podem suposar que l’esperança de vida de les dones és superior a la dels homes, obtenint uns valors més alts a les barres que corresponent al sexe femení.

Com a conseqüència de l’ocupació dels habitatges per a parelles joves, hi ha un ràpid augment de la natalitat i de la població infantil. Nens i nenes del CEIP Montserrat. Foto: Roger Casero.

dossier d’història ~

Any 1996 Infants de 0 a 14 anys 343 Persones majors de 65 anys 597

A ambdues piràmides podem comprovar encara la influència negativa que va suposar pel creixement de la població la guerra civil espanyola i la dura depressió econòmica de la postguerra. Així, l’any 1996, a la població entre 60-64 anys i 55-59 hi trobem uns entrants, els mateixos que corresponen a l’any 2006 als habitants entre 65-69 i 70-74 anys.

Parlem de Sarrià ~ 56

El perfil d’una piràmide de població d’una societat postindustrial es caracteritza per una base més estreta que el cos central inflat i la part superior recte amb un percentatge de persones grans elevat. Hi ha un conjunt de factors que afavoreixen aquesta circumstància: un baix índex de natalitat, un descens de la mortalitat, una major esperança de vida, que va lligada a una millora de la qualitat de vida, avenços sanitaris, alimentaris,... Podem clarificar aquestes explicacions amb el nombre d’infants i persones grans que vivien a Sarrià:

Una altra diferència la podem constatar a la base de la piràmide de l’any 2006, també ha augmentat la longitud de la barra que representa els infants de 0 a 4 anys. Aquesta diferencia reflecteix la lleugera recuperació que ha experimentat la natalitat els darrers anys, fet que ve propiciat perquè al municipi molts dels pisos que s’hi han construït han estat ocupats per parelles joves.

Els actes infantils tenen molt èxit de públic, com el Carnestoltes que se celebrà al pavelló municipal. Foto: Roger Casero.

Als anys 60 i 70 es produeix el fenomen que es coneix com a “Baby boom”, és a dir, un alt índex de la natalitat, propiciat en primer lloc perquè s’estan vivint uns anys d’una gran prosperitat econòmica i en segon lloc perquè durant aquests anys es produeix l’arribada de la primera onada d’immigrants d’altres regions d’Espanya, i per tant un augment de naixe-

ments. En els anys posteriors s’observa una davallada en la taxa de natalitat. Sex-ratio,: (homes / dones) x 100 i s’ obté índex de masculinitat i feminitat. L’any 1996 es comptabilitzen 1.553 dones (51,32 %) i l’any 2006 trobem 2.085 dones (50,20 %),

Parlem de Sarrià ~ 56

~ dossier d’història

però cal fer una ullada per grups d’edat.

1996 0 a 14 anys 15 a 29 anys 30 a 64 anys A partir 65 anys

Homes 168 (5,55 391 (12,92 652 (21,54 262 (11,07

%) %) %) %)

Dones 175 (5,78 381 (12,59 662 (21,87 335 (11,07

Procedència de la població a Sarrià de Ter l’1 de maig de 1996

%) %) %) %)

2006 Homes 292 (7,03 %) 443 (10,66 %) 1022 (24,60 %) 311 (7,48 %)

Dones 277 (6,66 445 (10,71 943 (22,70 420 (10,11

%) %) %) %)

Procedència de la població a Sarrià de Ter l’1 de gener de 1996

Estudi dels moviments migratoris Iniciem en aquest apartat un estudi de la procedència de la població, presentant dos diagrames: un en referència a data 1 de maig de 1996 i l’altre de data 1 de gener de 2006. Amb aquest dos gràfics es posen de manifest diversos moviments migratoris que han ocorregut al llarg dels anys: A l’any 1996 trobem que a Sarrià hi resideixen 494 persones que provenen d’Andalucia, 77 que provenen d’Extremadura i 177 de la resta de les comunitats autònomes. Es tracta de persones que a la dècada dels 60 i 70, i propiciat per la demanda de ma d’obra de les empreses catalanes, van decidir abandonar la seva feina al camp a les regions menys desenvolupades d’Espanya i emigrar a Catalunya, en aquest cas a Sarrià de Ter, cercant un lloc de treball a les indústries aquí establertes i millorar també les seves condicions de vida. En els darrers 10 anys a Sarrià de Ter han pres molta importància les immigracions internacionals, es tracta d’un gran nombre d’homes joves en edat de treballar que vénen de països subsaharians, d’Amèrica del Sud o de països de l’Est d’Europa i que marxen del seu país d’origen empesos per la inestabilitat política, la pobresa generalitzada, la depressió econòmica i un augment de la desocupació, i cerquen un lloc de treball i una millora de les seves condicions de vida. Posteriorment és la resta de la família que es desplaça.

A nivell intermunicipal, hi ha hagut un flux de migracions dintre de la comarca de parelles joves que, cercant un habitatge apte a les seves necessitats, han pres la decisió de venir a viure a Sarrià Tot i que encara avui es poden trobar moviments migratoris dins de la comarca o a l’estat, es pot dir que aquest fenomen ha experimentat uns canvis importants. Mentre que abans es tractava quasi i únicament de migracions internes dintre del mateix país, actualment els moviments migratoris són a nivell internacional i per tant cal estudiar aquests fenòmens dins d’un context mundial.

Expectatives de futur Motivat pels diversos projectes que hi ha iniciats a Sarrià, sembla que continuarà aquesta tendència de creixement. Així, doncs, amb la urbanització del sector Renoc, on s’estan edificant ja diversos edificis de pisos i que un cop finalitzats hi tindran cabuda aproximadament 550 habitatges, conjuntament amb la propera urbanització del sector COBEGA, on es construiran 330 habitatges i que també hi tindran cabuda alguns serveis, les expectatives de creixement són òptimes i es preveu que en un futur no massa llunya Sarrià de Ter podrà superar els 6.000 habitants.

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

dossier d’història ~

GIRONÈS

Parlem de Sarrià ~ 56

AUTOESCOLA

cova de les Goges a

Sant Julià

Ramis

Assumpció Vila

Parlem de Sarrià ~ 56

~ dossier d’història

Per l’exposició de flors de Girona de l’any passat, vàrem poder veure una digna mostra sobre les “Dones d’aigua”, les fades, goges o encantades que, segons la llegenda, habiten dins l’aigua, en els rius, gorgs i estanys. En el llistat de topònims que fan referència a les dones d’aigua al Gironès, se citava el Cau de les Goges i el Gorg Blau, de Sant Julià de Ramis, i la Cova de les Goges a Sarrià de Ter. Sens dubte, fruit d’un error habitual dels gironins quan situen els límits entre Sarrià de Ter i Sant Julià, varen atribuir la popular Cova de les Goges al nostre poble, en lloc de Sant Julià de Ramis.

Un grup de joves de Sarrià, d’excursió a la Cova de les Goges de Sant Julià de Ramis, avui desapareguda: Catalina Despuig, Dolors Vila, Dolors Martí, Lluïsa Busquet, Maria Despuig, Enric Xargay, Pere Brugada i Martí Ballada. Foto cedida per la família Xargay. c.a. 1940

Els jaciments paleolítics de la Cova de les Goges, de la Pedra Dreta i de can Garriga es trobaven prop del torrent de Can Garriga, a tocar de l’actual bar de les Goges. La Cova de les Goges fou destruïda per una ampliació de la N-II l’any 1967. El Gorg Blau, una gorga profunda d’aigua situada on ara hi ha l’arbreda del bar, juntament amb la font picant de can Garriga i la Cova de les Goges, eren llocs habituals de passejades dels sarrianencs els diumenges, com molt bé il·lustra la foto d’un grup de joves presa davant de la cova. Aquests abrics foren estudiats ja l’any 1889 per Pere de Palol i cap als anys 20 per Maties Pallarès. Els anys 30, foren Francesc Riuró i Carles de Palol els que varen reprendre els sondatges i en darrer lloc, poc abans de ser destruïts, per Miquel Oliva, l’any 1967. Els investigadors també varen localitzar les coves de can Sant Vicens i el Cau de les Goges al Congost, per la banda de Sant Julià. A la Cova de les Goges s’hi varen trobar moltes eines de petites

La cova de les Goges, en una imatge de V.Fargnoli de cap a 1920.

dimensions, com raspadors, burins, fulletes i rascadores, confeccionades en sílex i cristall de roca, així com les restes culinàries dels animals consumits pels caçadors, en particular cérvol i conill. La similitud de la indústria lítica trobada a la Cova de les Goges amb la de la Cova la Bora Gran de Serinyà, la situa en el període magdalenià superior, datat en 11.500 anys d’antiguitat. La cova amidava 1,40x 1,30m, era per tant de reduïdes dimensions. Situades en un lloc estratègic, de control del riu Ter i del Congost, d’alguns d’aquest jaciments utilitzats durant el Paleolític Superior només en tenim constància per les fotos, com la de Valentí Fargnoli.

Artefacte Fonalleras Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.com

Mossèn Modest Prats, en parlar de Josep Maria Fonalleras en un programa literari del Canal 33 dedicat a aquest autor el definia, si fa no fa, amb aquestes paraules: “És un home que, quan veu un detall que li interessa, es treu de la butxaca un paper rebregat i ho apunta immediatament. Va recollint material d’aquesta manera …”. Unes setmanes més tard, Fonalleras va venir a Sarrià, a la sala Patronat, a parlar de la seva darrera creació (el recull de relats Sis homes, Empúries, 2005) i de narrativa breu en general, i els pocs que vam tenir la ventura de ser-hi, vam poder comprovar l’exactitud d’aquella sentència. Josep Maria Fonalleras, nascut l’any 59 a Girona, a la riba dreta de l’Onyar, és un constructor d’artefactes literaris que funcionen amb precisió: en les seves narracions no hi ha res deixat a l’atzar. És un col·leccionista de notes, d’imatges, de documents, de retalls, que li criden l’atenció i que guarda en carpetes. En posar-se a treballar, escampa aquest material damunt de l’escriptori i sempre troba alguna peça que encaixa en el conjunt d’engranatges que es proposa muntar. Aquests ingredients, recollits al seu criteri i reposats a l’arxiu, en un moment determinat es posen a fermentar i donen origen a les històries que ens explica en els seus contes.

Parlem de Sarrià ~ 56

Ens explica Fonalleras, abans de marxar, que seguirà conreant el relat curt, per a adults però també per a nens, i el columnisme a la premsa. Ens confessa que es troba prou còmode havent de treballar amb dates d’entrega i pautes de treball que li delimitin formalment la feina, ja que considera un repte el que un altre veuria com una limitació. Ens parla dels seus projectes en cartera. No se sent autor de novel·les de 700 pàgines. Ni la seva família li ho permet, ni ell en té ganes. En darrera instància (també són paraules seves), quina diferència hi ha entre l’obra d’un enginyer que dissenya grans viaductes i d’un orfebre que executa minúsculs treballs de joieria? El que de debò compta és que els artefactes funcionin.

cultura ~

Sis homes transmet vivències de personatges que han passat per situacions límit. Hi ha una línia narrativa que hi dóna unitat; i infinitat de microcosmos, de petits episodis que actuen amb la precisió de peces de rellotgeria i hi donen la lubricació que fa que el conjunt funcioni com un eficient instrument. Per aconseguir això, l’autor treballa de manera sistemàtica i cerca la perfecció formal, despullant el relat d’elements lingüístics superflus. És un llibre que convé començar a llegir per la portada, fixant-nos en les mirades de les noies que apareixen a la fotografia, i anar avançant pels diferents relats. En acabar, tindrem la sensació d’haver assaborit una obra rodona, havent conegut les històries d’un home que ha tingut un atac de cor, d’un poeta eremita, d’un escriptor amb ganes d’assassinar-ne un altre, d’un que fa estada en una residència geriàtrica, i d’un altre, que ja no hi és, que deixa el seu llegat. El narrador fa el paper de sisè home, encarregat de quadrar el cercle. Una vegada llegit el llibre, no queda cap dubte del modus operandi de l’autor, ni que el seu estil és intransferible. (El títol en qüestió i molts d’altres del mateix creador són a la vostra disposició a la Biblioteca Emília Xargay.)

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura 36

Enguany, el cicle de teatre que promouen conjuntament l’Ajuntament de Sarrià de Ter, la Troca i el Consell Comarcal del Gironès, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, s’ha anomenat ESCENARIS 06 i ha prescindit de la nostra marca ESCENARI D’HIVERN. Res a dir, ja que amb el canvi o, diguem-ne, amb la cessió de l’organització tots hi hem sortit guanyant. Per una banda, la Troca ens ha presentat un ventall d’espectacles força interessant, elaborat per encaixar en l’espai i el pressupost de cada municipi. Per l’altra, el finançament ha millorat substancialment, ja que el Consell Comarcal, a més de fer-se càrrec de la difusió, n’ha assumit la fitxa tècnica i la Diputació ha ampliat la seva dotació econòmica per aquest projecte. Per tant, tot i moure’ns dins d’uns paràmetres modestos, la nostra selecció ha estat molt reeixida i, cal dir-ho, el públic ens ha premiat amb la seva assistència. Vàrem fer el ple amb l’espectacle de la Cia. Total Memos, Maca, per favor...les postres, l’onze de febrer, interpretada per Bruno Oro i Clara Segura, dos actors coneguts de TV3, en Bruno, que es caracteritza d’Artur Mas i d’Àngel

atreure públic de tot arreu i tothom sortia ben enriolat.

Assumpció Vila Regidora de Cultura

Amb l’obra La Sra. Klein del dissabte 11 de març, una producció de la Cia. La Planeta, va passar una cosa semblant: una total comunió entre el públic i els actors, silenci absolut, plena concentració amb l’espectacle i gaudi d’uns moments de molt bona interpretació. El teatre de Sarrià de Dalt té una molt bona acústica i la disposició dels seients fa que els actors se sentin molt a prop del públic i molt ben acollits. La simbiosi entre públic i actors és un luxe que cal fruir-ne quan t’hi trobes, i en el cas de La Sra. Klein, un drama tens, de diàlegs punyents, ens va fer recordar el bon teatre.

Acebes a la sèrie Polònia, i la Clara Segura, que feia el paper de realitzadora a la sèrie d’en Joel Joan, Porca Misèria. Acudits sobre artistes pseudoculturals i esnobs, rifar-se dels premis literaris, dels cuiners mediàtics, dels pintors estrella, tot plegat un seguit de gags que ens varen fer riure als gairebé 300 espectadors que omplíem tot el teatre de Sarrià de Dalt. La novetat de l’espectacle i el ganxo televisiu varen

Els espectacles dirigits a la mainada també han tingut molt bona acceptació: l’Anna Roca ens va oferir el diumenge 29 de gener can Pere Petit, un espectacle que explica la vida en una casa de pagès de la Garrotxa amb la masovera de protagonista, i que acaba amb un increïble fitxatge pel Liceu. Els pallassos de la Cia. Xirriquiteula Teatre, amb l’espectacle A-2 el diumenge 12 de febrer, ens volien ensenyar a jugar

Escenaris de

cultura

Can Pere Petit. Cia Anna Roca

al xapa-xapa, i L’embolic a la granja, el 26 de març, ens va entretenir d’allò més buscant qui havia robat un ou a la gallina. Els de la Cia. La Baldufa se les empescaren amb un munt de ginys de fusta i cartró que s’obrien i tancaven donant forma a arbres, cases, coberts, gàbies per als animals, amagatalls, en fi, un munt de possibilitats amb un senzill muntatge, que ens tingueren, a petits i grans, ben entretinguts. El darrer espectacle que vàrem incloure en el cicle fou el de Jocs d’Orquestra, que serveix de preludi a l’entrega dels premis de literatura Sant Jordi, un espectacle molt original per l’acompanyament de l’Orquestra Fireluche amb els seus instruments de joguina. En definitiva, un cicle que aquest any ha funcionat molt bé, tant per l’assistència de públic com per la qualitat de les obres que hem pogut veure. Volem agrair, una vegada més, als membres del Centre Cultural Parroquial Domingo Casanellas, la seva total disponibilitat i cessió del teatre.

A-2. Cia Xirriquiteula Teatre

Les sortides culturals amb autobús És costum en molts pobles petits fer sortides a Barcelona per anar als espectacles de més renom. Solen organitzar-los agents culturals, però la majoria, com en el cas de Sarrià de Ter, la iniciativa la duu l’àrea de cultura de l’ajuntament. L’objectiu és acostar-nos als escenaris de Barcelona, gaudir d’un bon espectacle i no haver de patir amb el transport. Cal, això sí, comptar amb la participació de les entitats i de l’interès de molta gent, ja que s’ha d’omplir l’autobús. A l’hora de seleccionar l’oferta, optem bàsicament pel teatre, pel que programa el TNC, ja que així garantim la qualitat, però també per les obres de més èxit, encara que es representin en d’altres teatres, i per anar a veure els espais emblemàtics, com ha estat el Palau de la Música i l’Auditori . Així, el 19 de novembre del 2005, al TNC vàrem poder veure Les falses confidències, de Pierre Marivaux, dirigida per Sergi Balbel, amb un repartiment d’actors molt coneguts com Laura Conejero. Eduard Farelo, Jordi Banacolocha i Míriam Iscla. L’obra és una comèdia clàssica d’embo-

Embolic a la granja. Cia La Baldufa

lics, intrigues i manipulacions, per aconseguir que una noia d’alta societat s’enamori bojament d’un noi més modest. El que ens va sorprendre a tots fou el muntatge, un escenari mòbil que s’anava desplaçant i oferia diferents ambients d’una mansió. La sortida al Palau de la Música del 21 de gener pretenia apropar aquest espai clàssic a la gent que encara no el coneixia. Vàrem gaudir d’un excel·lent concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb peces de Johannes Brahms i Robert Schumann dirigida pel suís Matthias Aeschbacher. La darrera sortida ha estat l’1 d’abril per veure l’opereta còmica El Mikado, reposició del grup Dagoll Dagom, al teatre Apolo. La producció d’aquest grup presentava una companyia totalment renovada, tot i que es mantenia fidel a l’espectacle de 1986, i la direcció anava a càrrec de Joan Lluís Bozzo. El text ha estat actualitzat per Xavier Bru de Sala. Habitualment ens acomiadem amb un “fins a la propera”. Ens agradaria mantenir un ritme d’una sortida al trimestre, fins i tot a l’estiu, i, no defallim, voldríem aconseguir anar al Liceu. Tot arribarà.

~ cultura ~

Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

Parlem de Sarrià ~ 56

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS

RESTAURANT MAS NOU

“La Senyora Klein”

Companyia La Planeta Eva Martínez

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura

Traducció i direcció: Xavier Pujolràs Novich Actors: Maife Gil, Lali Barenys i Siram Úbeda Escenografia i vestuari: Lluc Castells Il.luminació: August Viladomat

El passat 11 de març a les 22 h es va representar al Centre Cultural Mossèn Domingo Casanellas, de Sarrià, l’obra de teatre a càrrec de la companyia La Planeta La Senyora Klein, de Nicholas Wright, director teatral amb una reconeguda trajectòria i cert prestigi a la Gran Bretanya. L’obra és interpretada per tres actrius: Maife Gil, la protagonista, que fa de Melanie Klein (molt coneguda entre nosaltres pel seu paper a “El cor de la ciutat” com a Cecília); Lali Barenys, que és Melitta, la filla de la senyora Klein, i Siram Úbeda, que és la Paula, l’alumna i ajudant de la Sra. Klein. Els fets de l’obra se situen a l’any 1934, en què troben mort el fill de Melanie Klein, la psicoanalista més emblemàtica del moment a la Gran Bretanya. Durant el transcurs de la funció es fa referència a les causes de la mort del fill de la Sra. Klein. Hi ha molts dubtes, molta incertesa i aquest fet provoca molta pressió i un enfrontament entre les tres dones per

raons personals i professionals. Al mateix temps, també es fa palesa l’egocentrisme de la protagonista. Al llarg de l’obra es fan diverses suposicions sobre la mort del fill de la Sra. Klein. En principi es diu que ha mort fent escalada, però al final es descobreix la veritat: es va suïcidar. El motiu del suïcidi es desconeix, però sabem que estava enamorat d’una dona més gran que no pas ell i que moments abans del fatídic desenllaç havia estat amb ella. Mitjançant aquesta obra es pretén arribar a l’espectador i fer-lo participar del que està succeint a escena, perquè es presenten situacions privades que formen part del món íntim dels personatges i es plasma el comportament real d’una persona davant de situacions límit. És, també, un drama que conté una certa dosi d’humor. Melanie Klein (1882-1960) va arribar a Londres provinent de Berlin per estendre la pràctica de la psicoànalisi en mainada. Va provocar molt d’aldarull en el corrent psicoanalista d’aquell moment i es van generar molts bàndols que encara perduren avui en dia. La Senyora Klein es va estrenar al National Theatre de Londres el 1988. Aquesta obra s’ha representat en diverses localitats gironines: Sarrià de Ter, Girona, Celrà i Llagostera, entre d’altres poblacions.

Per la dignitat de França! Josep Brugada

Irène Némirovsky Suite francesa, Premi Renaudot, 2004 RBA La Magrana, 2006

Els Némirovsky, van ser una família ucraïnesa d’origen emprenedor, de maneres aristocràtiques i per tant amb un nivell de vida acomodat, que van haver d’exiliarse a conseqüència de la revolució bolxevic; finalment, després de viure en diverses ciutats i països, Sant Petesburg, Moscou, Finlàndia, Estocolm, van anar a parar a França, on van instal·lar-se a París. A la ciutat de la llum, Irène va poder estudiar a la Sorbona. Va tenir una infantesa solitària, una mica desvalguda, que va trobar el seu conhort i refugi en la lectura i en l’escriptura. Escrivia des dels catorze anys apassionadament. A París, envoltada sempre d’una vida absolutament burgesa, estudia i es casa el 1926 amb un enginyer d’origen rus, Mikhail Epstein. Tindrà dues filles Denise i Élisabeth, les quals durant l’ocupació viuran un autèntic calvari per la persecució de la policia col·laboracionista francesa per ser de família jueva. Amb la seva tutora, les dues germanes, anaren d’aquí cap allà i no van separar-se mai d’una petita maleta que contenia papers, fotos i records de la família, entre ells el manuscrit de la Suite francesa, obra de la seva mare. Denise i Élisabeth, dues nenes d’onze i cinc anys, després de la detenció de la mare i del seu pare, amb la seva tutora francesa viuen –com tantíssims francesos i gent de tota condició- una autèntica odissea per les carreteres i amagatalls de les ciutats franceses. En tot moment les nenes van conservar el manuscrit de la Suite, convençudes que es tractava d’un

Parlem de Sarrià ~ 56

El llibre d’Irène Némirovsky, Suite francesa ve a sumar-se a aquesta rastellera de testimonis sobre el

conflicte mundial. Com bé indica el seu títol, aquest és un text ambientat a França durant l’ocupació dels nazis. Entre altres coses, el text esdevé un clam desesperat de la ciutadania francesa que en tot moment posa en contrast -amb tota la perplexitat del món- el tarannà del seu propi país, França, que per mor de la seva dilatada trajectòria democràtica poc es podia esperar un desori semblant a nivell europeu. Tant els mateixos ciutadans, sobretot les classes burgeses i acomodades, com algunes autoritats, anaren contemplant l’ascensió i el poder de Hitler amb certa ingenuïtat, amb algunes dosis de refiança, (amb pusil·lanimitat, diu l’autora), fins que les bombes i l’ocupació de la capital esdevingueren irremissiblement una realitat. La cosa certa és que Alemanya havia de refer-se del seu orgull davant la derrota de la primera guerra mundial. A la segona volta –si se’m permet l’expressióAlemanya devia a França la torna, i aquesta no va ser res més que la humiliació, la vexació més inhumana a la precària defensa militar i a la ciutadania gal·les. Per als francesos hi va haver rebaixament, privacions i misèria. Per a les famílies d’origen jueu, ja ho sabem: la deportació i la mort als camps d’extermini. Va ser el cas d’Irène Némirovsky. Per la seva doble condició d’estrangera a França i pel seu ascendent jueu, Némirovsky va ser internada al camp de Pithiviers (Departament del Loiret) el juliol de 1942, i assassinada a les cambres de gas de Birkenau.

cultura ~

Tots som conscients que des d’un punt de vista de les produccions culturals, s’ha escrit, creat i investigat molt sobre els conflictes bèl·lics europeus i sobre la guerra que es va patir aquí. Pel cap baix, el seixantè aniversari de tot plegat ha estat una bona motivació per investigar encara més i amb més profunditat sobre els conflictes i llurs causes. Arribar fins a les darreres conseqüències no és cosa que es pugui posar en qüestió. Pel que fa estrictament a la creació literària també són notòries les creacions que d’una manera o altra han reflectit el tema de la guerra. L’escriptora catalana Mercè Rodoreda fins i tot va donar nom a una de les seves darreres creacions amb el títol de Quanta, quanta, guerra, (1980). Això és el que pretenc subratllar precisament; quanta, quanta guerra, apareix en tantíssimes obres literàries. Ho matiso, no per fer-ne un retret o una queixa, ¡me’n guardaré pla bé!, les persones que van viure aquells fets bèl·lics veieren de tan a prop la mort, que m’ho podrien retreure amb raó. Ells no ho podran oblidar mai, i per mor que el tema pugui semblar-nos reiteratiu, mereix la més absoluta de les consideracions. És lògic, doncs, que passats ja uns anys i amb motiu dels aniversaris respectius, apareguin tota mena de textos inèdits sobre la història recent i passada. Profusió creadora, plausible i absolutament respectable.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura

diari personal de la seva mare, cosa que després es descobreix que no és això exactament. Suite francesa, no posseeix una estructura lineal del que podríem entendre com una novel·la compacta. Es tracta de dues composicions literàries, dues novel·les en una. Simbòlicament com la França dividida: la del govern de Vichy i la zona activa i inquietant de la Resistència. Tempesta de juny i Dolce són dues narracions amb el mateix rerefons, el que hem apuntat, l’èxode dels ciutadans francesos a la recerca d’un destí segur, trasbals que els NémirovskyEpstein sens dubte van patir. On anar, però?, cap al nord?, a Bretanya?, cap al sud? Aquesta va ser la qüestió. Sempre amatents a la ràdio, i els que podien, enganxats a les emissores angleses, els comunicats de guerra obligaren milers de persones a fer marrades pels camins, per les carreteres, a peu, amb bicicleta, amb cotxes carregats de paquets, maletes, bosses, matalassos; “el pànic creixia, s’estenia d’una ciutat a l’altra com una flama”. Hom cercava desesperadament refugi a les ciutats del sud del país, als hotels de províncies, a cases particulars, a les esglésies. En alguns destins tot restava impossible, ple de gom a gom. Némirosky relata amb tota mena de detalls les mesquineses de la burgesia, dels notables, dels qui es creien ser més que el populatxo que s’espavilava com podia, per fer-se amb una habitació més o menys còmoda o per obtenir alguna cosa de menjar davant l’escassetat de queviures que l’aïllament i la guerra van procurar. Irène Némirovsky, a Tempesta de juny, posa al descobert no poques anècdotes de la insolidaritat, la mesquinesa, l’egoisme, la fatxenderia d’alguns comportaments de ciutadans francesos absolutament perplexos i desorientats davant les incomoditats que van suposar les fugides i la desbandada. En definitiva, aquest èxode, amb tota mena de detalls, restà escrit en la lletra menuda del manuscrit d’Irène Nemirovsky, imatges que hem vist moltes vegades en els grans

reportatges i documentals de l’època. Patètic, dejà vu –si es volhistòries que es poden percebre també en altres textos, en algun capítol de la novel·la Trànsit de l’escriptora alemanya Anna Seghers de temàtica similar, per exemple, o en la plausible comèdia dramàtica de Gérard Jugnot Monsieur Batignole (2001) La primera narració de Suite francesa comença a París durant els bombardeigs, on algunes famílies han d’afanyar-se a recloure’s als refugis: “Calent, pensaven els parisencs. L’aire de la primavera. Era de nit en temps de guerra, alarma”. Així comença el relat, poques paraules però connotatives, escrites des d’una perspectiva femenina, detallista, a voltes sensual i cruel, amb una ferma voluntat de ser sincera, de descriure amb exactitud el que va passar. Némirovsky, malgrat l’admiració que va tenir sempre per França, per la seva cultura i per la seva grandesa, va detestar des de la seva no menys acomodada perspectiva burgesa, la mesquinesa de la gent de la seva pròpia classe social. No se n’està de denunciar-ho i, per tant, de deixar-ho escrit. Tempesta de juny és, doncs, un document literari de primera mà que posa al descobert la desorientació d’una burgesia massa acostumada a brindar amb Pommery, l’excel·lent xampany que ben fresc, paradoxalment llavors, per humiliar encara més els vençuts, es bevien a cor què vols els soldats alemanys en aquells temps angoixants. Dolce és la història de Lucille Angellier, que viu a casa de la seva sogra, el marit perdut al front, o qui sap on, potser ja mort. Les dones han de compartir necessàriament casa seva amb un oficial alemany, un ésser en aparença humà, predestinat a servir la seva infausta causa, i que amb la relació cordial del dia a dia s’enamora de Lucille i ella quasi d’ell. Malgrat la guerra i la indumentària militar, el que compta són les persones, els seus sentiments. Amb una reflexió interessant sobre els destins dels

humans, amb una estratègia literària íntima, introspectiva, en alguns passatges amb la tècnica del monòleg interior, Lucille ens va desgranant literàriament els seus pensaments, la seva consciència, l’amor nascut un vespre mentre sona una melodia tocada al piano per l’alemany. En el coup de foudre més imminent, Lucille, però, de seguida barrina: “¿Qui sap si és ell qui va fer presoner Gaston. Déu meu, ¿quants francesos deu haver matat? ¿Quantes llàgrimes s’han vessat per culpa seva? És clar que si la guerra hagués anat d’una altra manera, ara en Gaston podria estar entrant en una casa alemanya com si en fos l’amo. La guerra és així, no és culpa d’aquest noi”. En fi, ja es comprendrà, una història d’amor, incipient, que esdevé només circumstancial, a través de la qual la noia arriscadament aprofita la proximitat i la confiança amb l’oficial alemany (que també té la seva patètica història, vista des de l’altre vessant), per fer-se valer i salvar la vida d’un altre personatge. L’alemany tampoc sabia com, ni per quant temps hauria de durar aquella guerra. “¿Qui s’atrevia a escrutar el futur?”. A la fi, però, en el moment de separar-se, (el front de Rússia es complicava), l’alemany només inspirava a Lucille, “!pietat i una tendresa profunda, gairebé maternal” (...) “Aquelles últimes hores, una mena de melangia, de dolçor humana unia els uns amb els altres, els vençuts i els vencedors...” Enllà de l’Europa dels dos blocs, de la França humiliada, de milers de persones i famílies destrossades, els sentiments humans, el caliu humà, el fregadís, la proximitat, són, malgrat les més dures circumstàncies, situacions que esdevenen insuperables. Això és el que a manera de testimoniatge directe, viscut, Iréne Némirovsky, a la seva Suite francesa, d’una manera colpidora ens llegà amb una prosa rica, intimista, que li brollà sincerament del cor.

Telegrafia òptica a Catalunya Prese Serrano

Parlem de Sarrià ~ 56

cultura ~

El 16 de febrer es va inaugurar a la sala gran de La Cooperativa, l´exposició de Telegrafia Òptica a Catalunya. Aquest muntatge forma part de la col·lecció itinerant del Museu d’Història de Girona i es presenta en dos espais: per una banda, les banderoles que expliquen en textos imatges i els diferents tipus de torres així com la gènesi de la telegrafia òptica, i per un altra un mapa de metacrilat on Jaume Prat fent la presentació de l’exposició sobre la telegrafia òptica de la Cooperativa. poder trobar les torres a Foto: Prese Serrano. Catalunya. El seu autor és en Jaume Prat i Pons, però el responsable de la seva afició per la El mecanisme utilitzat durant les diverses èpoques va telegrafia ha estat el seu pare, ja que amb quinze i setze anar variant. anys, aquest el portava a veure castells. La telegrafia òptica, tot i que ha quedat en l’oblit, va tenir un paper destacat en la història de telecomunicaEn la inaguració ens va explicar l’inici i l’evolució de la cions, ja que va representar la 1a xarxa de dades dins Telegrafia. Des de sempre l’home ha tingut necessitat d’un mateix estat i entre estats veïns. de comunicar-se a través de llargues distàncies i per a tal fi ha anat inventant sistemes per fer-ho (senyals de Actualment, de tota aquesta important xarxa de comufum, foc, …); els egipcis i els grecs van utilitzar sistemes nicació només en resten algunes torres, més o menys lluminosos i en el s. I d.c. els romans utilitzaven miralls i enrunades, i algunes recentment restaurades, com la torxes per comunicar-se a distància, establint en part de Sant Miquel, a Celrà. Per entendre’ns, podríem dir del seu imperi una xarxa telegràfica a base de torres de que la telegrafía òptica, amb cent anys de diferència senyals situades en punts elevats, mètode que perdura poc més o menys, va durar a primera línia el mateix fins a l´època medieval. que ha durat el fax, escombrat pel correu electrònic. Tal com l’entenem actualment, va començar a finals del s. XVIII. La telegrafia elèctrica, impulsada en part pel La xarxa de comunicacions que es va establir, la genedesplegament de les xarxes ferroviàries des de mitjan ral i la militar, els plànols del seu desplegament i el tess. XIX, va acabar amb un sistema de comunicació timoni gràfic de les torres per a visualitzar la comunicavisual en codi des de punts enlairats. ció, donen compte d’un teixit autèntic, d’unes autopisEl primer intent seriòs de fer una veritable xarxa de tes visuals i virtuals de comunicació de cim a cim fins a comunicació, en principi dins d’un mateix país i després dur una notícia o una comunicació a llarga distància. entre països veïns, va ser amb l’ajut de la telegrafia òptiLes antigues torres de telègraf són ara testimonis curts ca. i encimbellats de la tria intel·ligent dels punts més enlairats i de més radi de visió. Són autèntics miradors priviA Espanya va començar al 1800, la línia entre Madrid legiats d´horitzons amplis, de mirada perduda, de dies i Aranjuez. A poc a poc es van contruir torres. El servei radiants, de nostàlgies deixades anar, sense, fi, en una de telègraf funcionava sota un règim paramilitar, per possibilitat immensa d´embadaliment, sense necessitat tant, no és d’estranyar que la majoria del personal fos ara de transmetre res. integrat per llicenciats de l’exèrcit. Les torres de telègraf són avui realitats emergents i realitats decadents en el territori. A Catalunya, el primer intent de muntar diverses línies Però també el testimoni recollit amb eficàcia per en de telegrafia òptica el va fer al 1836 el capità general Jaume Prat i Pons d’un camí que va durar poc. Espoz y Mina durant la 1a Guerra Carlina (1833-40), amb un sistema de banderes (dia) i fanals (nit), però no va arribar a materialitzar-se.

Mentides Àngel Garcia

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura

L’escriptor barceloní Enrique de Hériz no enganya amb el títol de la seva novel·la Mentira. Perquè d’això és del que ens parla aquesta extensa novel·la: de mentides. De les petites i quotidianes mentides que ens acompanyen en l’esdevenir dels dies, i també de les altres mentides, les de gran calat, les que ens atrapen i ens embolcallen, aquelles de les quals no sabem com desfer-nos-en sense quedar tocats, sense trencar alguna cosa que potser mai més no es podrà recompondre. Una antropòloga d’uns setanta anys, especialitzada al llarg de la vida en els diferents rituals funeraris i autora reconeguda de nombrosos treballs científics, és donada per morta erròniament quan viatja per Guatemala. Mentre dubta si desfer el malentès o no, decideix fer un repàs a la seva vida. La professional, farcida a vegades de mitges veritats, i la personal, amb algun engany, invenció o faula tan greus com inevitables. Els seus coneixements en les cerimònies funeràries, la porten a reflexionar profundament sobre el sentit de la mort i sobre què en quedarà de nosaltres després de morir. En una de les tribus que ella havia estudiat, després de la mort d’un membre, entre altres coses, es modificava tota l’estructura del poblat, perquè si tornava l’esperit del difunt no pogués trobar la seva casa. I això tranquil·litzava els seus habitants, perquè tothom sabia que la seva vida era important; tant, que en el seu petit món, després de morir res no seria igual. I aquest, traslladat al

seu entorn, és el dubte que assalta a la protagonista: ha canviat res després de la “meva mort” o tot segueix igual? Paral·lelament, a cavall entre Barcelona i Malespina (una fictícia població costanera situada a Calella, sota el far de Sant Sebastià i a tocar del jardí botànic de Cap Roig), els seus tres fills i el marit malalt disposen de les seves últimes voluntats mai expressades. I la seva filla petita enceta un diari on recull els seus sentiments davant la mort de la mare, alhora que repassa també els grans esdeveniments que han conformat els orígens, la història, el bagatge i el llegat de la família. Aquí també sortiran petites i grans mentides difícils d’aclarir: les històries que sempre els va contar el pare, les relacions amb cadascun dels germans, els lligams amb la Russa, una aristocràtica veïna a qui el pare havia pintat, el nebot difícil que després de més d’un any en coma recupera la consciència i només diu la veritat, i per sobre de tot, la història de l’avi Simón, protagonista omnipresent al llarg de tot el llibre. L’escriptor Josep M. Espinàs ha dit: “La mentida és un lubrificant de les veritats. Com en tot, la mesura està en la dosi”. En aquesta mateixa línia, en una o altra ocasió els protagonistes d’aquesta novel·la diuen: “Sovint em culpo d’haver viscut atrinxerada en el silenci, no tant pel dany que m’he fet a mi mateixa, sinó als altres. Ara voldria dir les coses

que sé però em fa por que el dolor seria encara més gran perquè les meves paraules poden descórrer el vel que ha amagat durant tants d’anys totes aquestes mentides. En altre temps les vaig trobar mesquines, verinoses. Ara penso que potser només són ficcions necessàries.” “La veritat és com un far: pot assenyalar la seguretat de la costa, il·luminar els esculls, aconseguir que els vaixells perduts a la nit s’albirin entre si. També pot cremar-nos els ulls amb la seva llum.” “Les mentides solen quedar atrapades en els fonaments del castell de cartes amb què anem bastint la vida. Sovint n’hi ha prou amb retirar-ne una perquè l’edifici sencer s’esfondri.” El desenllaç de la història, tot i previsible, no desmereix en absolut aquesta densa (que no feixuga) novel·la, que ens brinda un relat apassionant i alhora ens ofereix diversos apunts per a la reflexió. Aquest és probablement el gran mèrit de la Novel·la. Un altre tipus de mentides són les que ens explica José Saramago a

la seva darrera novel·la Las intermitencias de la muerte. L’escriptor torna a jugar amb una proposta inversemblant com ja ho va fer a Ensayo sobre la lucidez. Si allà imaginava un país on la gent vota en blanc, ara va més enllà i s’inventa un país on la mort deixa d’actuar, on la gent no mor. La joia i l’entusiasme s’apoderen de la població en un primer moment (no haver de témer la mort és gratificant), però l’autor planteja a més tot un seguit de problemes d’àmbit personal i col·lectiu inimaginables: el malalt en fase terminal que no s’acaba de morir mai i que passa a ser una càrrega per a la família; la congestió als hospitals incapaços d’atendre els malalts “per sempre”; la imminent bancarrota de les funeràries; la fallida del sistema de pensions incompetent per donar cobertura “at eternum”; la ruïna de les asseguradores, etc. El govern, superat per la situació de caos, intenta aplicar mesures pal·liatives que de cap manera

aconsegueixen resoldre els problemes. D’altra banda, en descobrir que en el país veí la gent continua morint, alguns habitants de la zona fronterera travessen el límit per “deixar-hi morir” familiars terminals. Quan corre la veu, l’allau de viatges a la frontera desborda les autoritats que, pressionades, acaben cedint-ne el con-

trol a grups mafiosos. I quan el país és a punt del col·lapse, la mort anuncia que reprèn la seva activitat. Fins aquí, Saramago, amb el seu característic sentit de l’humor, planteja temes molt importants relacionats amb la longevitat (eterna). Però després fa un gir inesperat (potser no sabia com acabar-ho?) i ens presenta una Mort que decideix canviar el seu “protocol” d’actuació i comunica per carta, i amb un termini de set dies, cadascuna de les defuncions fins que una carta li és retornada diverses vegades i decideix conèixer “en persona” l’afectat. Al meu parer el llibre perd profunditat tot i que potser guanya sentit de l’humor. De tota manera és un Saramago i per tant un bon llibre, tot i que potser per primera vegada, les característiques disquisicions i girs narratius tan propis d’ell, m’han arribat a cansar una mica.

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS Parlem de Sarrià ~ 56

cultura ~

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

Exposicions Cristina Vicedo

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura

“Fotografia”. Tècnica de gravar imatges fixes sobre una superfície de material sensible a la llum, basant-se en el principi de la càmera obscura, segons la qual s’aconsegueix projectar una imatge captada per una lent o un conjunt de lents sobre una superfície; de manera que la mida de la imatge queda reduït i augmenta la seva nitidesa. Durant el primer trimestre de l’any, la Sala Patronat va acollir tres exposicions que compartien la tècnica emprada, la fotografia, però desemvolupada de manera diferent per cada un dels seus autors i molt diferent també quant a la temàtica de les imatges. La fotografia com a art, ciència i experiència humana ha anat evolucionant de manera paral·lela durant tot aquest temps. Tan bon punt va ser possible fer de la càmera un dispositiu mòbil que tothom era capaç de saber fer anar, va aparèixer la possibilitat

d’influir en l’espectador. S’estableix, doncs, la complicitat i la comunicació entre qui observa la realitat i qui en contempla la imatge captada. És a dir, es trasllada la subjectivitat del fotògraf a la pròpia fotografia. Del 16 al 23 de desembre de 2005, dins dels actes dedicats a recordar i mostrar la realitat i la lluita constant del poble saharaui, es va exposar “SÀHARA, NO T’OBLIDEM”. Un conjunt de més de 60 fotografies on els autors posaven de manifest sensacions personals en la relació amb la gent del Sàhara: una visió subjectiva de les persones, societat i paisatge. L'exposició pretenia també establir una comparativa entre els camps de refugiats i la primera zona alliberada. Les fotografies mostraven uns paisatges pedregosos, durs i humils, però d’una bellesa extrema i nua. I, sobretot, reflectien uns rostres tan plens d’arrugues com d’orgull. La dignitat per sobre de tot i de qualsevol edat. “VIATGE A L’ILLA DE MENORCA”, de Pere de Prada, va ser exposada del 10 al 28 de febrer de 2006. L’exposició formava part de les exposicions itinerants auspiciades per la Diputació de Girona, que promociona així els artistes gironins. En aquest cas, les imatges captades pel jove fotògraf Pere de Prada, que ha treballat en el camp del reportatge, l’espectacle i els viatges, mostraven com ell diu “...un inici del viatge que algú somnia fer algun dia... només cal començar a caminar.” En la seva fotografia, de Prada capta tota l’essència de Menorca: una naturalesa que encara no ha estat malmesa del tot per la mà de l’home i que conserva uns paratges calmosos i d’aigües transparents, però també abruptes i rocallosos en què la presència de l’home es fa petita, gairebé insignificant. En el marc de les IV Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter es va poder contemplar, del 9 al 31 de març, l’exposició “MUSES”, amb fotografies d’Oscar García. Nascut a Barcelona l’any 1970, l’Òscar García Suárez és periodista i fotògraf freelance. Des de fa 6 anys publica a la revista Rockdelux i des del 2003 cobreix el festival Sonar per a l'organització. Les seves imatges han aparegut en diaris com El Periódico, El País i Expansión, i en revistes de tendències, com Go Magazine i Scope, entre d’altres. L’exposició, que recull part del treball fotogràfic dut a terme durant els darrers anys per aquest jove periodista, mostra els diferents papers de la dona a l’escena pop-rock actual. Vocalistes en una àmplia majoria,

Assumpció Vila i Òscar Garcia a la presentació de l’exposició de fotografia MUSES.

però també concentrades en els sons del baix o la bateria, les dones de l’Oscar García brillen amb llum pròpia en un espai, el del rock, tradicionalment dominat pels homes. A les seves fotografies de concert vol aïllar moments d’intensitat que revelin la personalitat de l’artista i l’identifiquin amb la música que interpreta. Famoses cantants com Patti Smith, Jane Birkin, Ute Lemper o PJ Harvey, o bé integrants de bandes i grups com Raveonettes i Arcade Fire, entre

d’altres, captades totes elles en algun moment íntim, espontani o efusiu de la seva actuació en directe. És cert que el llenguatge artístic fotogràfic arrenca a partir de la pintura, però malgrat aquesta herència ben aviat crea i amplia el seu propi lèxic. Al mateix temps, el fotògraf comença a marcar la seva subjectivitat sobre la fotografia i el document esdevé subtilesa, emoció o denúncia.

Parlem de Sarrià ~ 56

cultura ~ 45

Cartells d’un altre temps Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.com

Vaig molt poc a Barcelona, però, curiosament, cada vegada que ho faig, hi trobo algun personatge conegut. Una vegada, en un centrè mèdic hi vaig trobar l’Stoitxkov, que aleshores jugava amb el Barça i sortia d’una ressonància magnètica. En altres ocasions m’he creuat pel carrer o en algun establiment amb actors, escriptors, perruquers d’anomenada o estrelles de la televisió. Segurament és un fenomen corrent Barcelona és tan gran i hi ha tothom…-, però a mi em fa una gràcia especial i moltes vegades em sorprenc a mi mateix mirant qui passa i intentant caçar algun famós. Aquesta vegada, baixant en família del tren a l’estació de Sants, vam trobar-nos de cara a Joan de Sagarra, cronista de luxe de La Vanguardia, amb la seva senyora, carregats de maletes :

Parlem de Sarrià ~ 56

~ cultura

-Passi-ho bé, senyor Sagarra, bon viatge! -Adéu ! Havíem decidit fer cas de la recomanació del full Sarrià Actiu i anàvem al Museu d’Història de Catalunya a veure l’exposició sobre Ramon Casas i el cartellisme . Com que en les mateixes dates també n’hi havia una altra, al MNAC, de cartells de ToulouseLautrec, l’ocasió la pintaven calba per –pim, pam!matar dos pardals d’un tiro. Sota aquest objectiu, baixar del tren i coincidir amb Sagarra ja és bon presagi. Hi ha ocasions que s’han d’aprofitar: difícilment es pot repetir la coincidència en una mateixa ciutat de dos mostres tan extraordinàries com aquestes. Per als aficionats al cartellisme, l’època que hi representen els dos pioners exposats és la daurada i Toulouse-Lautrec i Casas són dels més brillants artistes que aquells anys van donar. L’exposició temporal de cartells d’Henri de ToulouseLautrec, (al MNAC, a Montjuïc) presentava una trentena d’obres procedents majoritàriament del Musée d’Ixelles de Brussel·les. Hi destacaven els famosíssims affiches que va executar per encàrrec del món cabaretesc parisenc. Aristide Bruant, May Belfort, Jane Avril i l’època daurada del cabaret i la bohèmia són presents a l’imaginari col·lectiu mercès a l’obra de Toulouse-Lautrec. Després de més d’un segle, conti-

nuen tenint aquella força gràfica, aquell estil influït per l’estampa japonesa i la característica frescor que els ha fet universals. La mostra sobre Casas era, si mesurar-ho és possible, encara més rodona, per la seva popularitat i sintonia amb el país. Era un recorregut per l’obra publicitària de l’artista català, un modernista que va trencar les barreres entre les arts menors (aplicades) i les arts majors, les belles arts. Hi excel·lien les obres premiades en concursos organitzats per grans indústries de l’època (Codorniu, Anís del Mono, …) i hi podíem veure el treball de Casas en ambients tan diversos com el dels toros, el món editorial, l’automobilisme. En un lloc de privilegi, hi lluien les seves il·lustracions per al local Els quatre gats, bressol de l’agitació artística i cultural de la Barcelona de l’època. Ramon Casas i el cartell vindrà a Girona: de la mà de la Fundació Caixa de Girona serà exposada properament a la Fontana d’Or (potser en versió reduïda) i serà una altra gran ocasió per poder-ne gaudir. Esperem que Sarrià Actiu també se’n faci oportú ressò i continuï recordant i recomanant la possibilitat de gaudir de meravellosos patrimonis artístics que, sense excusa, paga la pena aprofitar.

tranquil·litat del nostre pati

QUINES PROPOSTES DE JOC OFERIM EN EL NOSTRE PATI

• Cada pati disposa d’una pèrgola que ens ajuda a crear un espai d’ombra. Sota la pèrgola del pati dels grans (grup 2-3 anys) hi ha unes taules amb bancs que afavoreixen la relació social i el joc simbòlic, els podem observar fent cuinetes, jugant amb la sorra, conversant, ... • Un mosaic on s’ofereix un espai de diferents textures tant a terra com a la paret i on els infants poden experimentar amb els

diferents tactes dels materials. Es un espai sense sorra, on els infants poden asseure’s, saltar, posar-hi sorra, ... • Un espai d’equilibris i desequilibris fet amb provetes rodones de formigó en forma de “S” i diferents alçades, on els nens/es juguen al voltant, passen per sobre, s’asseuen, ... • El sorral on els infants poden fer les seves pròpies construccions amb els diferents materials que els proposem: - pales - galledes - tubs de diferents mides i formes - testos - bobines de fil

espai escolar ~

nentatges i descobriments personals per als infants.

Parlem de Sarrià ~ 56

Ens agradaria fer una reflexió del perquè es respira tranquil·litat en el pati de l’escola bressol. Quan vam plantejar-nos la distribució dels diferents racons del pati vam pensar que la separació del pati en dos espais diferenciats per a petits i grans, ens ajudaria a aconseguir que tots i cadascun dels infants pogués trobar el seu propi espai de joc, d’aprenentatge i gaudir de la tranquil·litat a l’aire lliure. La brigada municipal va col·locar una barana de fusta per tal que fes la separació, però no privés la comunicació entre petits i grans. Aquests dos espais afavoreixen que es respiri un ambient tranquil, amb menys conflictes i ric en apre-

Aïda Masdemont i Elena Batllori Educadores de l'EBM Confetti

Parlem de Sarrià ~ 56

~ espai escolar 48

A meitat de curs, tot observant el joc dels infants ens vam adonar que les pales i galledes ja no s’utilitzaven per omplir, buidar, fer castells..., sinó que aquestes sovint generaven conflicte (tiraven sorra enlaire, es picaven entre ells, etc.). Entre tot l’equip vam decidir retirar temporalment aquests dos materials. A partir d’aquí vam observar que els infants utilitzaven les mans per manipular la sorra, fer pilons... A més dels racons fixos de pati, anem canviant les propostes de material en funció del que observem en el joc dels infants, és a dir, no s’ofereixen tots els materials de cop. El fet de donar un material nou a l’infant crea l’efecte sorpresa i ajuda a motivar-los i descobrir les possibilitats que tenen els diferents materials proposats.

PROPOSTES QUE HEM OFERT AL LLARG D’AQUEST CURS • Caixes de fruita amb un cordill: hem observat que jugaven a fer un tren, omplir-les de sorra, arrossegar-les, posar-s’hi a dins i a sobre... • Cotxes petits amb un cordill per poder arrossegar. • Camions per transportar sorra, pedretes, pals, fulles, ... • Carretons per omplir i buidar sorra i passejar-se entre ells, ... • Rodes de diferents mides per poder seure, fer rodolar, amagars’hi, omplir-les de sorra, … Quina és l’actitud de les educadores durat l’estona de pati? L’educadora observa, deixa fer, acompanya els infants en les seves pròpies descobertes. Intervenim en moments de conflicte, tot i que intentem que siguin els mateixos infants que ho resol-

guin. És important observar abans d’actuar i acollir tots els infants implicats per igual, pensem que no cal buscar un culpable o una víctima del conflicte. Un exemple de conflicte al pati podria ser: un infant pica, tira sorra amb un objecte a un altre nen/a; la nostra actuació és acostar-nos als infants, posar-nos a la seva alçada i explicar que el que han fet no es pot fer i els hi retirem l’objecte. La conclusió que podem extreure és que el fet d’observar diàriament el joc dels infants en el pati ens serveix per anar canviant el material en funció de les seves demandes i necessitats, i així aconseguir que el pati esdevingui un espai de joc tranquil i de respecte.

Carme Cantero Aulinas, mestra de l’Aula d’Acollida Immaculada Sabaté de Santiago, mestra d’Educació Infantil

Anuncis Com cada any, per Sant Jordi, l’escola organitza els Jocs Florals, on participen tots els nens i nenes des de P3 fins a sisè. Els més petits hi fan la seva aportació amb una actuació en grup, on al llarg dels diferents anys han recitat poemes, han cantat cançons, han escrit rodolins o s’han inventat contes. Enguany els alumnes de P5 per Sant Jordi han treballat la tipologia textual de l’anunci.

espai escolar ~ 49

És per això que a Educació Infantil es treballa també diferents tipologies de text com el conte, el poema, la carta, la descripció, la notícia,... Per Sant Jordi vàrem optar per una opció diferent dels altres anys i vàrem decidir treballar més a fons els anuncis. Aquest tipus de text ens permet treballar tant la frase i la descripció, com el llenguatge que es transmet a través de les imatges.

Parlem de Sarrià ~ 56

Els nens i nenes a P5 treballen de ple el procés de lectoescriptura. És fàcil engrescarlos en aquest aprenentatge, ja que senten que saber llegir i escriure és allò que els fa ser grans. Ja des de P3 els nens i nenes, sovint de forma espontània, intenten emular l’escriptura fent gargots i a l’escola els iniciem en aquest aprenentatge ja des del primer dia d’arribada, en què troben el nom escrit (als penjadors, als racons, ...). En aquest sentit no només treballem els sons o les paraules o la frase, perquè entenem que dibuixar lletres és només una de les habilitats més simples que formen part d’aquesta complexa capacitat de l’expressió escrita. Si haguéssim de buscar un fet quotidià que exemplifiqués la capacitat de saber escriure, segur que ningú escolliria apuntar el nom en un paper, sinó que podríem fer una carta, una llista, omplir un imprès o redactar una història.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ espai escolar

Els objectius que volíem aconseguir eren: Identificar els trets característics d’un anunci escrit: imatge, eslògan, escrit. Comparar l’anunci escrit amb el televisiu: les músiques. Crear eslògans propis amb la utilització de: rodolins, comparacions i/o exageracions. Confegir un anunci amb les seves parts. Va ser sorprenent veure com molts dels nens i nenes de P5 ja tenien clar què eren i per a què servien els anuncis (“la publicitat” va dir una nena). Primer vam introduir el text escoltant tots la cançó de la Trinca “Que bonics són els anuncis” i vàrem observar anuncis de diferents revistes i diaris. Vàrem recollir el que sabíem dels anuncis per escrit. L’elaboració dels anuncis es va fer en petits grups de 2, 3 o 4 nens. La interacció amb els companys constitueix un important recurs metodològic que aporta el treball en comú i l’aprenentatge cooperatiu.

Saber compartir la feina, arribar a acords, cedir i posar-se ferm quan cal és també un aprenentatge que cal iniciar de ben petits. Primer es va fer un petit anunci d’un producte que els agradés. Alguns van optar per aliments, d’altres per vehicles o joguines. En aquest petit anunci només hi havia de constar l’eslògan i una imatge que van cercar a internet. Alguns dels eslògans van ser: Menja xuxes, que “axuxen” molt. Menja patates fregides fresques! El pastís ens fa ser feliç. Compra’t una moto per divertir-te. Alhora d’escollir de què parlarien els anuncis que faríem per Sant Jordi, els nens varen triar fer anuncis de l’escola, per tal de convèncer tots els nens i nenes que vinguessin a la nostra escola. Un cop decidit el que hi volien posar, en van fer un esborrany en paper i després ho varen passar a l’ordinador, amb l’ajut de la mestra. A partir d’allò que hi deien, també van decidir què dibuixar-hi. Un cop tot fet i retallat van confegir l’anunci en un paper més gran, on van distribuir tant les imatges com el text. Ha estat una activitat molt positiva i molt motivadora per als nens i nenes.

Activitats complementàries Loli Fernández Herrera Presidenta de l’AMPA del CEIP Montserrat

L’Associació de Mares i Pares d’alumnes del CEIP Montserrat, (AMPA), és qui organitza les activitats complementaries dins de l’horari de menjador així com el Servei d’acollida matinal. Són activitats de caràcter lúdic pels nens i nenes que des de P3 a 6è fan ús del servei de menjador. A cicle infantil oferim: El taller de dansa, on la Magda pren com a base la dansa creativa i contemporània, obre un espai on l’infant es troba còmode i lliure per a aprofundir en el coneixement, consciència i domini del cos.

Al taller de kung-fu en José Manuel els ensenya la forma del tigre i la de l’àliga: beneficis d’una posició correcta de la columna vertebral; aprendre la respiració abdominal; desenvolupar més elasticitat en les articulacions; aprendre a relaxar i controlar la tensió nerviosa i aprendre a caure evitant lesions. Al taller de circ, la Bibiana els ensenya les diferents tècniques de circ a la vegada que els ajuda

El taller de màgia i globoflèxia i el taller de mini handbol s’ha adreçat només als nens i nenes de cicle mitjà i superior. De la ma del McFèlix s’han endinsat al món de la màgia amb secrets matemàtics i òptics que estimulen l’ànsia de curiositat que tenen tots els nens pel món de la màgia. A través dels aprenentatges s’han treballat també en l’expressió corporal per tal de que adquireixin més seguretat en si mateixos. Amb la globoflèxia s’estimula la creativitat, la superació personal, la imaginació... Es treballaran figures i colors visualitzant la forma abans de ser construïda. La Unió Esportiva Sarrià té per objectiu que els nens i nenes

Aquest curs hem tornat a oferir activitats per P3 a partir de gener, un cop els nens i nenes s’han adaptat a l’àmbit escolar. Entenem que aquesta edat no pots saturar al infant i és per això que oferim les activitats de taller de dansa i de taller del conte.

Al taller de funky la Teresa els ensenya un tipus de ball modern, rítmic i desenfadat passant una bona estona amb l'objectiu de millorar les qualitats físiques del nens i nenes (resistència, coordinació, flexibilitat,...) i d'adquirir un ritme musical mitjançant la realització de coreografies de balls amb música.

a millorar diferents aspectes personals com la sensibilitat per l’expressió corporal, el treball de cooperació, el desenvolupament de la creativitat, la autosuperació, la constància en les diferents tasques, el coneixement del propi cos i la millora de l’autoestima.

Parlem de Sarrià ~ 56

El taller de pintura s’ha dividit en tres blocs. En un es fan treballs per l’alumne com ara una guardiola, un mesurador de paret,...; en un altre s’estudien dos moviments artístics, el cubisme i el dripping i en l’altre els treballs estaran destinats a l’escola, jocs pels patis, rètols... tot sota la supervisió de la Maria.

A la resta de cicles oferim a més a més el taller de funky, de kungfu, el taller de circ i el taller de cuina.

espai escolar ~

Al taller del conte, la Trini els dóna a conèixer contes, llegendes i tradicions populars. Treballen amb el grup la capacitat de relaxació, de concentració, de silenci, de memòria, d’expressar-se davant dels altres, d’imaginació i, per descomptat, el llenguatge (entendre el significat dels mots i dels fets explicats).

Taller de dansa

Taller de l’hort i jardí

aprenguin, coneguin i practiquin les diferents tècniques i jugades del handbol. Parlem de Sarrià ~ 56

~ espai escolar

Taller del conte

La Núria el ensenya els beneficis d’un menjar sa tot cuinant. Com activitats gratuïtes subvencionades per l’AMPA tenim el servei de ludoteca, biblioteca, taller d’hort i jardí i taller de revista escolar. La ludoteca vol oferir un espai lliure on els nens i nenes puguin jugar a jocs de taula tradicionals (parxís, oca, monopoly, construccions ...) i amb sessions puntuals de les altres activitats i la biblioteca per llegir, estudiar i fer deures. A hort i jardí. Aprenen els principis bàsics de cultivar un hort i un jardí casolà de manera ecològica i responsable, tenint cura de les plantes que tenim en el nostre entorn.

Amb la revista escolar volem establir una eina de comunicació entre l’escola i les famílies a partir de les activitats que es realitzen al llarg del curs a l’escola, amb entrevistes, recomanacions literàries, opinions... També oferim el servei d’acollida matinal. Es tracta d’un servei de guarderia de 8:30 a 9:30 h. Entenem aquesta franja horària com un espai lúdic que té com a objectiu crear un marc de motivació cap a l’horari escolar. Oferint elements que dinamitzin l’estona d’acollida sense crear una sobrecàrrega pel nen o nena que a les 9:30 h. iniciarà el seu horari escolar. Des de l’AMPA valorem molt positivament la participació i acceptació dels alumnes en totes les activitats. Per fomentar un contacte directe entre mares i pares amb els monitors de les activitats hem programat una jornada de portes obertes el dia 3 de juny on podran trobar a tots els monitors per poder fer consultes i veure una petita mostra del que fan els nostres fills i filles i tenir una eina més per valorar i escollir les activitats. Nosaltres ja estem treballant en les del proper curs!

Pla de millores del CEIP Montserrat Roger Casero primer tinent d'alcalde i regidor d'ensenyament de l'Ajuntament de Sarrià de Ter

Millorem la seguretat de l’escola, prioritat de la comunitat educativa del CEIP Montserrat. Al llarg de pràcticament un any, des de l’estiu passat, l’escola pública d’infantil i primària del nostre poble, el CEIP Montserrat, ha estat objecte d’una sèrie de millores a partir de les inversions fetes per la Generalitat de Catalunya, per l’AMPA del CEIP Montserrat i per l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Amb més de vint-i-cinc anys de vida, la nostra escola no només necessita manteniment anual, sinó que és necessari renovar i canviar alguns dels seus elements, per tal de garantir-ne les condicions més òptimes de seguretat i confortabilitat.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha destinat més de 35.000 euros del pressupost de 2005 a la millora dels patis i edificis de l’escola. Amb el pressupost de 2005 es va fer front a les següents millores:

De cara a aquest proper estiu, la intenció de l’Ajuntament és instal·lar un nou joc al pati de primària, acondicionar noves aules, arranjar les escales d’accés al pati d’infantil i millorar en una primera fase la instal·lació elèctrica de l’escola. Paral·lelament estem treballant, amb una previsió a mig termini, per a la millora de la instal·lació de gas i calefacció.

espai escolar ~

Instal·lació del fals sostre al menjador, millorant-ne la confortabilitat Canvi de les portes per a vianants i de vehicles de l'entrada de l’escola, millorant la visibilitat dins i fora de l’escola i la seguretat. Canvi de les planxes de policarbonat de les claraboies de l’edifici d’infantil, que estaven malmeses. Impermeabilització de la terrassa de l’edifici d’infantil, eliminant les goteres existents. Nova pavimentació del pati lateral, amb un paviment, el sauló, més tou i confortable Instal·lació del fals sostre i acondicionament de les aules de material i al laboratori, per donar cobertura a la necessitat d’aules per l’increment d’alumnes. Col·locació d’un revestiment de planxes antilliscants a les dues escales d’accés lateral a l’edifici de primària, millorant-ne la seguretat. Renovació de les tanques del pati d’infantil i de l’aparcament de l’escola. Millora i actualització de la instal·lació de gas a la cuina, en col·laboració amb l’AMPA. Instal·lació d’unes travesses de fusta al perímetre del pati de primària, millorant la seguretat d’aquella zona, que alhora fan funció de jardineres.

Parlem de Sarrià ~ 56

La Generalitat de Catalunya, a través del Departament d’Educació, ha dotat l’escola d’escales d’emergència, situades als laterals de l’edifici de primària. Aquesta és una gran mesura de seguretat, ja que permet optimitzar l’evacuació dels alumnes que es troben a les aules del primer pis, no col·lapsant, d’aquesta manera, les sortides de la planta baixa. Amb la instal·lació d’aquestes escales s’ha refet el protocol d’emergència de l’escola. Malgrat que encara no estan definitivament aprovades, amb la Generalitat de Catalunya s’està preveient, de cares al proper estiu, la sectorització de les sales de calderes, actuació que millorarà la seguretat d’aquests espais, així com la millora de l’accessibilitat als edificis d’infantil i primària amb la supressió de barreres arquitectòniques.

L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) del CEIP Montserrat, juntament amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter, ha fet la instal·lació del fals sostre del menjador de l’escola, també amb el suport de l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, millorant d’aquesta manera la convivència dins el menjador, minimitzant l’efecte del soroll. L’AMPA, a més, també ha instal·lat una barana de fusta al voltant de l’hort, protegint aquest espai alhora que embellint també el pati. L’AMPA també ha instal·lat, amb la col·laboració de l’Ajuntament, un joc per al pati de primària.

Garantir les òptimes condicions a nivell de seguretat i confortabilitat per tal que la tasca educativa es faci amb totals garanties. Aquesta és una voluntat expressada per l’Ajuntament i compartida per la comunitat educativa. Però l’Ajuntament de Sarrià de Ter, des de fa anys, també col·labora amb la realització d’activitats per als alumnes, com els tallers mediambientals, sortides escolars o projectes d’escola. Mestres, mares i pares i Ajuntament, la comunitat educativa, treballem junts per seguir fent de la nostra escola, el CEIP Montserrat, una escola de qualitat.

Travesses de fusta i jardineres al perímetre del pati de primària

Joc infantil al pati de primària

Parlem de Sarrià ~ 56

~ espai escolar

Pavimentació amb sauló del pati de primària

Barana de protecció de la zona de l’hort

Revestiment de les escales laterals d’accés a l’edifici de primària Escales d’emergència Fotos: Roger Casero

Estampes de Cuba Àngel Garcia

Un carrer a Trinidad

La Havana.

Parlem de Sarrià ~ 56

viatges ~ 55

El primer que sorprèn a La Havana és el trànsit caòtic, les botzines que no paren de sonar, les bicicletes i els bicitaxis que surten pertot arreu i un tuf sufocant de benzina mal cremada que ho impregna tot. Els cotxes també són un espectacle: conviuen els vells Lada soviètics amb els més vells encara Chevrolet, Buick, o Cadillac americans dels anys cinquanta, deixant anar una fumèrria negra i pudent quan no són aturats en una cantonada amb el capó aixecat i el motor mig desmuntat, que és el més freqüent. Anem fins el Capitolio des d’on baixarem cap al Museo de la Revolución. Els carrers són plens de proclames en defensa de la revolució, del Che, de Fidel i de Chávez. El museu fa un repàs a la moguda histò-

ria del país, des de mitjans del segle XIX quan comencen els primers intents d’independència de la metròpoli espanyola, fins a la guerra del 98, quan la misteriosa explosió de “El Maine” provoca la intervenció dels EUA i Espanya cedeix la sobirania. Després, l’agitada primera meitat del segle XX farcida de corrupcions i dictadures desemboca en l’intent d’assalt al Cuartel de Moncada per part de Castro i un grapat més de joves, i definitivament l’any 59 amb la victòria de la revolució. La gesta de milers d’homes per arrencar aquell país de les urpes dels ocupadors. Baixem cap a La Havana Vieja: la Plaza de las Armas, la Catedral, la Bodeguita del Medio (visita obligada amb mojito inclòs), el Malecón, un llarg passeig arran de mar amb l’escullera a una banda i edificis colonials a l’altra, alguns magnífics i d’altres amb les columnes

escrostonades que reflecteixen la grandesa del que va ser la ciutat. La ciutat té una màgia especial: les antigues cases colonials de planta noble i façanes porxades cauen literalment a trossos al costat d’alguns edificis, pocs, que han estat restaurats. La gent menja, jeu, parla i viu al carrer, en una ciutat on la música sembla ser la seva essència: a qualsevol racó hi ha un grup que toca salsa o son i de qualsevol finestra o balcó surt una música més forta encara. La gent extravertida de mena, cordial i afectuosa, veu en el turista una possible font d’ingressos extres, i no deixa passar l’ocasió d’intentar-ho, oferint de tot: tabac, rom, taxis, un passeig amb tartana o un restaurant. A l’hora de sopar ens atrevim amb una menja criolla: carn de cocodril. No és dolent, però decidim no repetir-ho...

Parlem de Sarrià ~ 56

~ viatges

Pinar del Río. A l’oest de La Havana s’estén la província de Pinar del Río, l’origen del tabac. Ens hi adrecem de bon matí i, seguint les orientacions dels llibres turístics, pugem un jove que fa “botella”, que és com en diuen de fer autostop. De fet desenes i desenes (per no dir centenars) de persones esperen que algú els reculli, ja que les “guaguas” són escasses i els camions que fan transport de persones, també. L’autopista, amb quatre carrils per banda i uns amplis vorals no té mitjana, els carrils no estan pintats i pots trobar-t’hi de tot: bicicletes, cavalls, persones que venen alls, algun semàfor i fins i tot un pas a nivell sense barreres! Les indicacions són inexistents i conduir esdevé un exercici d’intuïció. Només uns cartells són presents al llarg de l’autopista i de qualsevol altra carretera: els de la “revolusión”. L’Emilio, el jove que ens acompanya, cordial i xerraire, explica una i mil històries i fins i tot algun acudit benigne, això sí, d’en Fidel. Preguntat per la manca de cartells, diu que no n’hi ha perquè

Sala dels Miralls del Museu de la Revolución a La Havana

l’huracà se’ls enduu. Pel que fa als de la Revolució diu que abans d’arribar el cicló els treuen i després els tornen a posar. “Si non é vero é ben trovato”... Continuem viatge fins a Viñales, un petit poblet que dóna nom a una preciosa vall on destaquen les palmeres entre la terra vermellosa i els “mogotes”, unes característiques formacions calcàries com petits turons aïllats i recoberts de vegetació. El paisatge és d’una gran bellesa i quedem embadalits. Després baixem a la comarca de Vuelta Abajo i travessant plantacions i més plantacions de tabac, arribem a Boca de Galafre, un poble perdut de la costa sud, mig devastat per l’huracà, i on tenim la primera imatge de les platges del Carib: cocoters arran de mar i aigües planes sobre arenes blanques. El temps no convida a cap bany i girem cua.

Emprenem viatge cap a la península de Zapata, però trobar l’autopista de sortida de La Havana esdevé una tortura per la manca de rètols. Amb penes i treballs arribem fins a Playa Larga a l’interior de la Bahía de Cochinos. Aquest lloc té una significada importància per als cubans, quan l’any 1961 desembarcaren tropes de mercenaris amb el suport dels EEUU per enderrocar el règim del Comandante. Els mercenaris serien vençuts i a partir d’aquí, els Estats Units declaren el bloqueig econòmic a l’illa.

Fem camí cap a Santa Clara, ciutat paradigmàtica en la història cubana quan les tropes del Che van assaltar un tren blindat, fet que fou decisiu per al triomf de la revolució. L’enorme Plaza de la Revolución està presidida per una monumental figura del Che Guevara en actitud rebel. En el monument es pot llegir, en pedra picada, la carta de comiat que el guerriller va enviar a Fidel quan renuncia a cap càrrec dins el govern i decideix marxar a Bolívia, on seria assassinat per agents de la CIA l’any 1967. Les

Sancti Spiritus.

Parlem de Sarrià ~ 56

Bahía de Cochinos.

viatges ~

Ja a Pinar passegem amunt i avall i ens aturem en una biblioteca pública. L’espai és molt gran i una mica fosc. La bibliotecària amablement ens dóna totes les explicacions que li demanem i ens mostra els migrats recursos amb els quals ha de treballar. Sorprèn i engresca a la vegada la voluntat i l’ímpetu d’aquella dona engegant programes d’iniciació per als més menuts, amb uns llibres que es desmunten només de tocar-los. Sortim entre satisfets i decebuts. Serà un sentiment que tindrem més vegades.

A Playa Larga ens hostatgem en un complex de petits bungalows pensats per a les vacances dels treballadors cubans i reconvertits posteriorment de cara al turisme, alternant les dues funcions. Són modestos, amb els serveis imprescindibles i probablement un pèl per sota de les exigències occidentals. Un gran mural tridimensional recorda, en el vestíbul de l’hotel, les gestes patriòtiques de la Revolució i descobrim sorpresos que a l’escut de Cuba hi ha una barretina! La península de Zapata és una enorme zona d’aiguamolls i pantans on conviuen les espècies més diverses: el cocodril, el tocororo, ocell nacional de Cuba amb els colors que formen la bandera del país, el zunzun, una mena de colibrí considerat l’ocell més petit del món, i els mosquits, abundants i mossegadors amb ganes. Després de visitar un viver de Monument al Che, a Santa Clara cocodrils a la zona dels pantans i dels manglars, uns exuberants arbres que viuen a cavall entre el mar i la terra, ens fem el primer bany en aigües del Carib. El paisatge és de postal però la platja de sorra daurada i fina és absolutament plana i mai no acabes de tenir prou fondària per banyar-te. Per un moment enyoro la Costa Brava. A la nit ens embadoquem guaitant el cel: els estels lluen amb una força inusitada i s’endevinen constel·lacions mai vistes. Els mosquits treuen romanticisme al moment i ens hem d’aixoplugar.

seves restes reposen a Santa Clara. La ciutat no ofereix gaires més coses d’interès i enfilem cap al sud tot voltant la Sierra de Escambrey per arribar a Trinidad.

Parlem de Sarrià ~ 56

~ viatges

La ciutat és una joia de l’arquitectura colonial catalogada per l’Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Les façanes de blau es confonen amb l’intens del cel i els carrerons estrets i empedrats amb còdols que ells en diuen “chinas pelonas”, són plens de parades d’artesania de ganxet. Les dones seuen a l’ombra i mentre et criden per vendre el seu article, no paren de fer-ne. Passegem sota un sol de clemència badant aquí i aturantnos allà potser impregnats una mica de la seva calma. La música, sempre present, ens acompanya quan comencem a marxar cap a Sancti Spiritus. La capital de la província és potser menys turística i visitada que Trinidad, però és una de les ciutat que més ens agrada. Les cases amb grans patis interiors, que recorden els patis andalusos, les façanes pintades de tots colors, els reixats dels finestrals, tot té un aire senyorial i tranquil que enamora. Baixant per un dels carrers ens trobem amb un pont d’estructura medieval construït el segle XVII; cap a l’altra banda, l’edifici neoclàssic de la Biblioteca Provincial presideix una gran plaça quadrada on la gent passeja o descansa sota l’ombra de ficus gegantins, mentre en un altre extrem, dalt d’un escenari es preparen uns músics. L’hotel que ens acull és un edifici colonial majestuós amb un pati interior fresc i lluminós. Si no fos perquè el temps apressa, potser ens hi quedaríem... Cayo Coco. Des de Sancti Spiritus ens adrecem al nord cap a Cayo Coco. El paisatge, com tot el centre de l’illa que anem passant és ple de plantacions de canya de sucre i haciendas, on pasturen quatre vaques famèliques. No entenem com, essent la llet de vaca d’ús

“Guajiro” elaborant un cigar

restringit per als infants i la carn de vedella escassa i només per al turisme, no tinguin més vaques. Després, un cop a Catalunya, algú ens explica que durant el període de l’enfonsament de la URSS van decidir limitar la llet només als infants i van prohibir que se’n sacrifiquessin per al consum. Aquesta dinàmica va portar a la reducció de la cabanya bovina. Tot i això no acabem d’entendre que no s’hagi tornat a ampliar. Però a Cuba, un país amb una economia estatalitzada i on no existeix la iniciativa privada, hi ha moltes coses que no s’entenen. És evident que el bloqueig econòmic dels EUA és la principal causa de la situació de Cuba, i més quan el bloqueig no és només dels EUA: Cuba no pot comprar cap producte, encara que sigui a Europa, que porti algun component fabricat als EUA, i a més cap vaixell que hagi fet port a Cuba podrà entrar a cap altre port del món. És clar doncs que en aquestes condicions l’ofec és terrible. Però tot i així, un país que porta 47 anys amb un règim consolidat, hauria d’haver pal·liat aquesta situació amb iniciatives alternatives, creant noves fonts de riquesa, desenvolupant la ramaderia, o amb altres mesures que permetessin un millor benestar a la població. Però potser això és molt fàcil dir-ho quan un només s’hi està quinze dies i ho veu tot una mica per sobre...També cal dir, però,

Parlem de Sarrià ~ 56

viatges ~ 59

nal i els millors hotels a primera línia de mar. La zona interior és boscosa i hi viuen vaques i bous silvestres, cavalls, senglars i multitud d’ocells. En un racó anomenat el “Sitio de la Güira” trobem un conjunt de tavernes dites “ranchos” on podem dinar. La güira és un fruit esfèric i més gros que una taronja, dur i no comestible, amb què els cubans fan les “maracas” que sonen pertot arreu. El cambrer, i també una esplèndida auca feta amb ceràmica a la paret, ens expliquen la llegenda del fruit: una dona fogosa es va casar amb un home que al cap de poc temps havia perdut el desig. Desesperat va marxar al bosc i un vell guajiro se li va presentar oferint-li un beuratge fet amb güira. Després de prendre’l El Santuari del Cobre, a Santiago de Cuba va recuperar “el ardor perdido” i van ser feliços. L’auca ens preque el sistema garanteix una sanitat i una educació senta l’última escena amb tots dos abraçats davant universals, que tothom té casa, en millors o pitjors d’una posta de sol, i ella embarassada... condicions, i que l’illa és electrificada de cap a cap. Pel que fa als nivells d’escolarització, són exemplars: Santiago de Cuba. a qualsevol poblat de l’illa, on només hi ha quatre cases, una d’elles és l’escola. I no només de primària; En un dia rúfol amb plugims tímids i paisatges de pasa moltes petites ciutats hi ha escoles universitàries tures ermes, anem fins a Bayamo i ens endinsem a la cosa que permet que gran part de la població siguin Sierra Maestra per un camí d’uns 30 Km, que ens llicenciats. costa tres hores de fer fins arribar al Saltón, una meravella d’hotel enmig de la natura. La Sierra Arribem al nord de Morón des d’on s’albiren al fons Maestra és on s’emboscaren una dotzena de guerriun reguitzell de Cayos com unes petites ratlles fosllers comandats per Fidel i el Che després del ques dibuixades sobre l’horitzó. Els Cayos són fordesembarcament frustrat del Granma. Aquí va néixer macions insulars d’escassa alçada i poca vegetació la llavor de la revolució. El paratge és d’una frondosiproperes a la costa. Aquest dista uns 17 Km, que es tat espectacular i el camí d’una dificultat consideracobreixen a través d’un pedraplen, una carretera que ble. Hi ha un salt d’aigua que dóna nom al lloc fors’alça poc més d’un metre sobre el nivell del mar i mant unes piscines naturals i, tot i la bellesa del lloc, que en travessar-lo dóna talment la sensació de condecidim canviar d’hotel i reservar-ne un a la mateixa duir sobre l’aigua. Aquesta veritable obra d’enginyeciutat de Santiago. Després de dinar reprenem la ria feta a base d’abocar-hi pedres i sorra fou obra de marxa per camins costeruts i pugem al cotxe una Fidel i en passar-hi, el blau del cel es confon amb el dona que fa autostop. Es tracta d’una metgessa epiblau del mar en una experiència impressionant. Un demiòloga que viu a uns 15 Km de la feina, amb les peatge a l’entrada ens recorda la magnitud de l’obra evidents dificultats per anar-hi cada dia, i amb qui i un control de passaports ens descol·loca un cop compartim viatge i conversa fins arribar a Baire, on la més. L’accés està restringit als cubans que no hi tredeixem amb el compromís mutu d’escriure’ns. Des ballen i el Cayo compta amb un aeroport internaciod’allà la carretera ens duu sense dificultats fins a

Parlem de Sarrià ~ 56

~ viatges

La Vall de Viñales, a Pinar del Rio

Santiago de Cuba. La capital més oriental és una ciutat bulliciosa i plena de gent amb façanes de colors i edificis colonials pertot arreu. I amb música, de vegades estrident, que surt de qualsevol racó. Santiago és considerada la ciutat més caribenya i és el bressol del son, del bolero, el danzón i la trova. La imponent catedral d’estil neoclàssic amb les seves dues torres bessones amb cúpules vermelloses s’alça a la plaça Céspedes i una bullícia de gent ho impregna tot. Visitem el museu Emilio Bacardi, primer alcalde de la ciutat i home anticolonialista i famós fabricant de rom. Passegem amunt i avall, ens aturem al Balcón de Velázquez, una balconada impressionant sobre la ciutat en una casa construïda per Hernán Cortés i que fou ocupada per Diego Velázquez, i ens acostem fins el santuari del Cobre, a uns 15 Km. És la patrona de Cuba, i la basílica s’alça sobre un petit turó, donant-li una aparença majestuosa. Molts cubans omplen d’ofrenes el petit altar; fins i tot Heminway va fer ofrena del seu premi Nòbel. Fora, els venedors d’estampetes rosaris i rams de flors són inevitables, però aconseguim esquivar-los. Des de Santiago tornem en avió fins a La Havana i ens adrecem a la Plaza de la Revolución, una enorme plaça cèntrica on s’alça un monòlit en memòria de José Martí, nascut l’any 1853, poeta i fundador del Partido Revolucionario Cubano, considerat després “El Apóstol de la Independencia”. El seu pensament i

el seu paper al front en la guerra contra Espanya, on perdria la vida, fou determinant per al naixement del “cubanisme”. A l’altre extrem de la plaça, en un gran edifici, es retalla la típica cara del Che en ferro forjat d’enormes dimensions amb la llegenda “Hasta la victoria siempre. Che”. Allà assistim a un acte patriòtic d’escolars uniformades, amb banderes, discursos, himnes i crits al final. Les imatges que em vénen a la memòria són força desagradables. L’endemà ens adrecem a un centre mèdic per fer donació d’una bossa de medicaments. Ja ho havíem intentat a Santiago, on una professional, engrescada, ens va portar a parlar amb el director del centre; aquest ens va despatxar sense contemplacions: les donacions s’havien de fer a través d’un centre d’agermanament hispanocubà. Sembla que la burocràcia s’apodera de tots els règims. A La Havana tenim més sort: la donació és ben rebuda i tot són agraïments. A la tarda tot es precipita: el taxi, l’aeroport, hores d’espera, de burocràcia i de desesperació, el vol en unes condicions gens còmodes, més aeroport, més vol, i arribada a Barcelona on encara ens queda l’últim tram fins arribar a casa. Les ganes de descansar es barregen amb la nostàlgia d’unes vacances inoblidables que tot just s’acaben en aquest moment.

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 51 pAG 65

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33 Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

Oh! Paper Papereria i Ofimàtica Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: La política exterior nord-americana sembla que pretén quedar-se sense exterior. El Perich

Editorial Ens ha tornat a tocar. Després de guerrejar per impedir el pas del TGV i al final aconseguir que passi soterrat, ara tornem a començar. L’ampliació de l’autopista ens torna a tocar de ple, però si el projecte és desdoblar la N II, per què ens ha de tocar a Sarrià i no a St. Daniel? Ah! Que allò s’ha de preservar? Doncs als ecologistes de pa sucat amb oli, dues o tres coses: -Es pot defensar el paisatge a St. Daniel en detriment del paisanatge de Sarrià? -Per quin estrany criteri és més defensable la vall de St. Daniel que la vall d’en Xuncla? -Mentre es feien les obres de construcció de la variant, que van aixecar tantes protestes, al darrera de casa nostra trinxaven un bosc d’alzines i roures per fer-hi no una carretera pública, sinó un camp de golf privat. On éreu que no us vaig sentir protestar? Sam Enfot, TSN, Cap de redacció

Parlem de Sarrià ~ 56

~ news

Proclama (amb permís) Visca la República! Lluís Macià, TSN, Republicà Homenatge Elàstics blaus subjectats amb candaus porta el meu president i el barret diferent de color IC-Verd que és el que em perd i porta un gec cataCiU, cataErc un gec d’astracà pelut ribetat de vellut i a l’armilla per botons duu bargallons En Pasqual, és del tot original com cal. Miquel Martí Pal Poeta local

Enquestes En un recent informe de la Conselleria de Nosequè, les dades asseguren que de tots els catalans, el 50% són la meitat. Davant aquests aclaridors resultats, el Departament no descarta encarregar un nou estudi per aprofundir en aquest tema. L’estudi seria adjudicat a la prestigiosa firma “Jathomiraré Consulting S.L.” responsable dels darrers informes. Jaume Paperassa, TSN, BCN

Estatut Com sempre els esdeveniments corren més de pressa que l’elaboració d’aquesta publicació. Per tant: què podríem dir avui de l’Estatut que no quedés desfasat quan ho llegiu? La prudència ens aconsella callar. Artur Plus, TSN, Observador Internacional Ara resulta que els de l’Iran també volen tenir tecnologia nuclear. Sí home! I què més? Qui s’han cregut que són aquests! Els Estats Units? Israel? Au vinga, home! Que n’hi ha que mai no s’acabaran d’aprendre el paper que els ha tocat. Sembla mentida... Condolència Arròs, Analista independent (de la Casa Blanca) Les caricatures La publicació d’unes caricatures considerades ofensives, va crear un mullader de cal Déu. Perdó: un sidral que Déu n’hi do. Perdó, volíem dir un cristo de mil dimonis. Ui, perdó!, volem dir que va crear... un enrenou considerable. Aviam si ara ens empaperaran a nosaltres per utilitzar expressions inadequades o perquè, vés a saber, algú considera ofensiu que de l’àgui-

la tenebrosa n’hi diguem “la gallina”. Que n’hi ha que tenen la pell molt prima i de vegades se l’agafen amb paper de fumar... Nolasc A. Gat, TSN, Becari La condició humana Quan va començar la guerra de l’Iraq van haver manifestacions en contra d’aquell atac a tot el món, des de Catalunya fins Austràlia, des de Moscou fins San Francisco, i amb molta menor mesura (curiosament) als països germans de l’envaït. És estrany doncs que se sentissin més agredits per uns dibuixos que pels tancs. Misteris de la condició humana. Somerset Mullam, TSN, Sociòleg. Local L’Ajuntament, atenent les peticions formulades des d’aquesta publicació, ha decidit augmentar la instal·lació de ressalts pels carrers de la vila. Com ens agrada ser escoltats! Laica Grangé, TSN, Sarrià del Mig. Classificats Es busquen corresponsals per The Sarrià News disposats a no viatjar gaire i treballar poc. S’ofereix cap sou i un sopar de tant en tant. Interessats adreceu currículum al departament de classificats de TSN. No garantim llegir-los. Les reivindicacions No volem ni els 8 carrils ni la gallina al Pont. La gallina a la cassola!