Parlem_de_Sarria_60

Amb aquesta senzilla frase, els sarrianencs hem expressat amb pancartes i enganxines una voluntat, un desig: que s’acabés d’una vegada el malson de l’empresonament de Núria Pòrtulas i que retornés a la seva comunitat, amb els seus amics, els seus familiars, la gent del seu entorn més proper, la gent que se l’estima.

Han estat quatre mesos d’una prova duríssima per tots. El set de febrer s’emportaven la Núria, de cap a l’Audiència Nacional i de cap a la presó de Soto del Real, a Madrid, sota una acusació kafkiana, la de pertànyer a una banda armada. El set de juny l’han deixada en llibertat amb càrrecs. És a casa, però encara està encausada.

De tot aquest procés, àmpliament comentat per la premsa, sobretot el diari el Punt, n’ha sortit reforçat el

La Núria, a casa col·lectiu de familiars i amics que han dirigit la campanya de suport a la Núria. Cada setmana, incansablement, s’han manifestat davant la seu d’ICV. Cada quinze dies es convocava una altra manifestació, sempre multitudinària, davant de la seu de la Subdelegació del Govern. També es va convocar una manifestació a Barcelona, i el degoteig de declaracions i parlaments de personalitats ha estat incessant.

El poble de Sarrià de Ter ha fet costat a la Núria i l’ha defensat públicament. Des de l’Ajuntament convocant un ple extraordinari per demanar la presumpció d’innocència, l’aclariment dels fets i el suport a la família Pòrtulas-Oliveras, des de

les múltiples reunions que els amics de la Núria han fet a la seu del col·lectiu Apaga La Tele, des de les nombroses pancartes penjades pel poble, des dels múltiples actes, com l’exposició a l’Ajuntament on es varen poder veure tots els articles de suport a la premsa, o la gimcana amb la participació dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, tot plegat ens ha recordat, dia rere dia, que la Núria estava a la presó.

Han estat actituds valentes, compartides per molts pares, amb fills de la mateixa edat els quals, en veure la insubstancialitat de les proves de l’acusació, es preguntaven si aquesta loteria també els podia haver tocat a ells. I molts ho han fet amb els ulls clucs,

CONSELL DE REDACCIÓ

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador.

DISSENY i MAQUETACIÓ

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL

E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Cristina Vicedo, Esther Ferrero, Lluís Aymerich, Roger Torrent, CEIP Montserrat, EB Confetti, Conchita Mier, Prese Serrano, Anna M. Fornells, Enriqueta Mercader, Comissió de la Dona, Gabriel Roura, Quim Curbet, Dolors Xabé, Ariadna Monerris, Benet Salellas, Carles Ribera, David Fernández, Joan Vila, Imma Merino, Lluís Muntada, Víctor Alexandre, Oriol Ponsatí.

~

Sumari Tema de portada Ajuntament Entitats Cultura Àlbum de fotos Espai escolar El petit PdS Solidaritat News

4 20 22 22 30 51 55 56 58

10 € 1.500 exemplars. revista@sarriadeter.cat Manifestació per la Nuri a Girona.

Foto: Jordi Bou.

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

Impremta Monserrat.

Núria, benvinguda a casa, a Sarrià de Ter, a la teva comunitat. Com diu David Fernández, en un dels articles d’opinió d’aquest Parlem de Sarrià, per seguir lluitant i robant-li a la nit somnis i utopies.

editorial

TIRATGE

Toni Ruscalleda. Consorci per a la Normalització Lingüística de Salt

sense voler saber-ne massa, però amb la certesa que en qualsevol cas, el fet de portar-la a l’Audiència Nacional era desproporcionat.

Ha estat també un dolorós procés de descobriment de la política per molts joves, fins ara aliens a la classe política o a les conseqüències de l’actual sistema polític. Una entrada a l’edat adulta, quan de cop es discerneix entre si paga la pena lluitar per una ideologia i per una causa justa o si viure vol dir anar fent i passar-s’ho bé.

3 PdS 60

El cas de la Núria Pòrtulas, la part humana Ariadna Monerris Oliveras

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Quan em parlen de la part humana de les coses, inevitablement i amb evidència penso en persones, en persones molt concretes, ja que... què són les persones enteses com a tal, amb “part humana”? Doncs, per començar, es pot dir que les persones, com a subjectes que són, que no objectes, perceben, interpreten, senten, s’emocionen, pensen, s’expressen, es comuniquen, s’expliquen, escolten, entenen, observen, s’equivoquen, rectifiquen, aprenen, ensenyen, es mouen, s’impliquen, es comprometen, s’activen, construeixen, intervenen, es relacionen... i que en definitiva, viuen d’una manera dinàmica i activa, cadascú a la seva manera, que per això no són objectes sinó subjectes, que per això són persones.

4 PdS 60

I les persones que es poden considerar amb “part humana”, esperant que sigui una visió compartida, penso que són aquelles que segueixen i es regeixen per uns valors molt determinats, molt “humans” entès en el bon sentit de la paraula, com l’honestedat, el reconeixement, la sinceritat, la transparència, l’optimisme, l’alegria, l’esperança, el respecte, el seny, la crítica constructiva, la consciència, la conseqüència, la solidaritat, la justícia, la coherència... Aquests valors són assequibles per tothom qui realment ho vulgui, en tingui voluntat i els entengui amb prou convenciment com per assumirlos com a propis i aplicar-los sobre la pròpia vida i les pròpies accions.

Després, però, ens trobem amb persones que no es regeixen amb aquests valors i principis, sinó que n’apliquen d’altres totalment contraris, i llavors és quan ens trobem amb persones manipuladores, mentideres, demagogues, egoistes, farsants, irrespectuoses, que no es mereixen la confiança dels altres, arrogants, victimistes i que només pensen en elles mateixes, irresponsables i no conseqüents amb les seves accions, indignes, incoherents...

A partir d’aquí, un es pot preguntar què té a veure tot això amb el cas de la Núria Pórtulas. I la veritat és que hi té molt a veure. Perquè precisament la Núria viu la seva vida regint-se pels “valors humans” de les persones, igual que molta altra gent que malauradament i trista ha passat per processos com els que està passant ella, i potser no de la mateixa manera, però en tot cas processos on s’han posat en funcionament els diversos mecanismes de repressió que existeixen en els seus diferents nivells: identificacions i registres, intimidacions, sancions econòmiques, vigilància i control, càrregues

policials, detencions sense motiu ni sentit, falses imputacions, fins i tot empresonaments com el cas que ara ens ha tocat tant de prop...

La reflexió important a fer aquí és que quan una persona aplica aquest valors dels que estem parlant, no ens ha de preocupar què pensi, quines idees tingui o amb quines corrents de pensament pugui estar interessada, ni tampoc l’opció de vida que hagi triat, en quins cercles es mogui o amb qui es relacioni. Tot això no ha de fer por ni s’ha de negar a ningú quan una persona es regeix per aquests “valors humans”.

En canvi, quan ens fixem amb els “responsables polítics” que han de dirigir la política que afectarà a tota la ciutadania, en aquest cas la catalana, i amb les “responsables policials” que han de vetllar per la “seguretat” de la gent, ens trobem que, tant uns com altres, teòricament “autoritats competents”, ens han demostrat constantment que els seus valors no són els que aquí hem denominat “humans” de les persones, sinó uns de molt diferents. Sembla així que qui ocupa posicions de poder i autoritat s’oblidi que ha de treballar per les persones i la ciutadania en general i que la seva preocupació principal es centri en conservar el seu càrrec, el seu estatus, el seu orgull, el seu “honor”... i que no tinguin cap mena de problema en fer i dir el que sigui més convenient per a ells mateixos, i fer pensar a l’opinió pública el que els hi interessa per a aquest fi, sense tenir en compte les conseqüències que es puguin produir dels seus fets i les seves paraules, ni assumir les seves responsabilitats en el moment que els hi tocaria.

Així, pel que fa a les “autoritats competents” que en situacions com la que estem vivint han demostrat no saber aplicar-hi la “part humana” de les persones, només dir que potser s’haurien de plantejar treballar i adoptar aquesta part com a pròpia i després potser les coses anirien d’una altra manera, amb seguretat molt millor, i s’estalviarien processos i situacions com la que ens ha estat ocupant des de fa 4 mesos, i que encara no s’ha acabat.

Finalment, és bo afegir aquí que la reacció sorgida de la societat civil, que en aquest cas ha provingut de diferents entitats i de gent molt diversa, com a mínim fa tenir l’esperança que encara queden persones amb seny i serenitat, i s’ha de destacar perquè és el que s’ha de conservar i potenciar. Que el que ha passat i està passant serveixi per tenir el criteri d’interpretació del

Foto Jordi Bou

que passa al nostre voltant, amb actitud crítica i constructiva. I que també serveixi per ara i pel futur, sense oblidar com van les coses i quin paper juga cadascú, conservant-ho a la memòria per poder-ho tenir sempre present; perquè aquesta experiència, que és el que ha provocat el contingut d’aquest article, serveixi per aprendre i tenir una perspectiva més real de com es funciona en determinats casos. Que tothom, des dels

més petits fins als més grans i sigui quina sigui la seva dedicació (des dels estudiants fins els propis polítics), adopti aquesta “part humana” que és la capacitat de raó, d’interpretació, de visió, d’opinió, d’expressió, d’acció... i en definitiva, d’exercir la capacitat d’intervenir positivament en el nostre entorn. És la manera de millorar la societat i fer-la més justa per tothom.

~

tema de portada

Gimcana commemorativa a la Copa el 24 de març.

[núria pòrtulas]

~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

5 PdS 60

Foto Jordi Bou

Culpable de ser solidària de debò

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Benet Salellas

6 PdS 60

La Núria Pòrtulas i Oliveras, de Sarrià de Ter, és una jove solidària amb les persones preses. Aquest és el seu únic delicte i per aquest únic motiu ha estat investigada, primer, i víctima d’un muntatge, després, per part de l’Àrea Central d’Informació dels Mossos d’Esquadra. La detenció d’un company seu, en Joan Sorroche, per ser extradit a Itàlia pendent d’un judici per danys amb finalitats terroristes la va posar al punt de mira policial (ara hem sabut que la Guàrdia Civil va començar a seguir-la llavors, malgrat que va descartar detenir-la més endavant) i la seva participació activa en la campanya de suport a en Joan en concentracions, repartint fulletons, encartellant o fent pintades, van acabar de perfilar, a ulls dels “especialistes” d’Informació, la categoria de líder d’una cèl·lula terrorista anarquista.

Des que es van endur la Núria fins avui ho han analitzat tot, d’ella: l’ordinador, el telèfon, tots els seus papers, adhesius, cartells, llibretes i notes; fins i tot han aportat a la causa una fotografia de cadascun dels discs de música que escolta, no podem pas dir que no hagi estat

... perquè és innocent de terrorisme però és culpable de ser una lluitadora anticapitalista i solidària de debò. una recerca a fons... sobre la seva ideologia i el seu compromís solidari, però res de profit si del que es tracta és de provar la preparació d’atemptats terroristes. Així, i seguint sempre la pròpia lògica jurídica espanyola, tenim una organització terrorista que justificaria la presó de la Núria que té les següents mancances: no han estat determinades (ni detingudes) les altres persones que componen l’organització (perquè una organització bé que l’ha de formar més d’una persona) ni tampoc quina és la seva estructura (encara que es digui que és horitzontal perquè és anarquista hi hauria d’haver una certa operativitat); no s’han localitzat ni armes, ni explosius ni tampoc els compo-

nents necessaris per fabricar artefactes incendiaris (de veritat que n’hi ha prou dient que la Núria abans de ser educadora va fer un FP de química?); tampoc no ha estat possible descriure les accions concretes de llocs i persones que havien de ser objecte dels atemptats (així ho acaben concloent en més d’un informe a la vista de la insuficiència de les notes de la llibreta blava).

El cas de la Núria Pòrtulas i Oliveras és un episodi més en l’estratègia de criminalització dels moviments socials que avui intenta eixamplar l’elàstic concepte d’organització terrorista als grups solidaris amb les persones preses, amb l’objectiu d’intimidar-los i extingir-los. Alhora tot plegat vol incidir en un cert auge dels moviments socials rupturistes a les comarques gironines, també amb voluntat de prevenir-ne l’extensió. El cas Pòrtulas no és pas un error policial, l’Àrea Central d’Informació Interior dels Mossos sap bé per què va escollir la Núria, perquè és innocent de terrorisme però és culpable de ser una lluitadora anticapitalista i solidària de debò.

~

cinquanta-tres-dies Carles Ribera

~

~

(Article publicat a Presència 30 de març-5 d’abril 2007)

[núria pòrtulas]

No sóc pas dels que pensen que l’estat és un mal invent que cal superar. Això ho pensen els anarquistes i els ultraliberals: Fernando Pessoa els agermana, els anarquistes i els ultraliberals, de manera excel·lent a El banquer anarquista. Llegiu-lo: és un text clar, per ser Pessoa, i curt, per ser Pessoa també, la qual cosa, per ser Pessoa, és no només estrany sinó, sobretot, d’agrair.

Perquè no sóc anarquista ni ultraliberal, confio en l’estat.

Però l’estat és un invent excel·lent sempre que no caigui en mans dels defensors de l’ordre, sinó en els amants de l’organització. Es pot ser organitzat i conviure amb el desordre: regular-lo, acotar-lo i aprofitar-ne l’impuls generador de novetat i canvis.

M’estic desviant. Parlava de la Núria Pòrtulas. He escrit aquest article quan fa quaranta-set dies que és a la presó. Quan llegireu això probablement ja en siguin cinquanta-tres. Per a l’estat això deuen ser simples números. L’estat no pot tractar els seus ciutadans com números, com expedients, com casos per resoldre. Els ciutadans, primer, són persones. I cap persona innocent es pot passar cinquanta-tres dies a la presó. És clar que podria ser que entre el dia que aquest article ha estat escrit i el dia que sortirà publicat, la Núria Pòrtulas hagi sortit lliure. No ho sé. Tant de bo. No crec que aquestes ratlles siguin de cap utilitat pràctica per a ningú. Però, en tot cas, no em faria res haver-les publicat caducades.

tema de portada

No conec de res la Núria Pòrtulas. I si la conegués no ens posaríem pas d’acord, parlant de política o d’estratègies socials. La Núria Pòrtulas és a la presó des de fa més d’un mes i mig per ordre de l’Audiencia Nacional espanyola. Ara no ve al cas la ideologia política de la Núria, ni encara menys la meva que em motiva a no estar d’acord amb ella. El que ve al cas és allò que ha fet: no res. Que com n’estic segur que no ha fet res? No cal que doni més explicacions que aquesta: no ha fet res perquè el sistema legal que tenim m’obliga a pensar que no ha fet res fins que algú em demostri el contrari.

N’hi ha prou amb aquesta raó per creure en la seva innocència. No en tinc cap altra, però tampoc en necessito més.

La Núria Pòrtulas no ha fet res i, a més, ha rebut el suport, entre altres, de tot el seu poble, Sarrià de Ter, un poble on són gent la mar de reposada. Això és indici d’una altra prova, tot i que no em faci falta cap prova més. Però la faig constar perquè sempre cal fer constar quan algú té els veïns al costat.

La Núria Pòrtulas fa més d’un mes i mig que s’espera a la garjola a veure de què l’acusen. S’hi podria arribar a passar quatre anys, si ho volen els seus carcellers. És com un segrest, però a dreta llei. Vivim en un estat on algú pot passar-se dies, mesos i anys detingut mentre algú altre es pren tot el temps del món per mirar que no fos cas que el primer algú hagués fet res, en comptes d’empresonar aquell primer algú no per veure si ha fet res sinó perquè hauria fet alguna cosa. Enrevessat.

Sembla que tot plegat vulgui dir el mateix però no ho vol dir: és la línia que separa la política preventiva de l’abús de poder. De la prepotència.

7 PdS 60

Guantánamo a Girona?

Núria vs Mossos, qui contra què Ara que van 1.245 vols secrets de la CIA amb segrestos il·legals i complicitat governamental, caldrà afirmar –malauradament, un cop més encara- que no cal anar tan lluny.

Món global i desgavells locals. Fa 15 dies –aquí i ara- s’ha segrestat il·legalment una persona. Amb complicitat governamental, ves per on, del tripartit d’esquerres.

8 PdS 60

Foto Jordi Bou

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Començo pel boc gros perquè després de rellegir i repassar tota la documentació existent sobre la detenció de la Núria Pòrtulas no se m’ocorre cap altra metàfora ni cap altra precisió. I la Núria ja fa dues setmanes que està empresonada a la presó de Soto del Real, a Madrid.

Fins a l’estepa castellana l’han dut –verbigratia repressiva i paradoxa autonòmica- la policia catalana que

David Fernández Delinqüent habitual de la delinqüència organitzada a l’Ateneu La Torna

es diu democràtica, els gestors estatutaris que es diuen antisistema quan cal i la cuina de les mentides amb tots els esbiaixos demodé: okupa, anarquista, terrorista. A la garjola per equiparació. Però sense ni una sola prova ni més imputació que el que pensa i sent.

La metàfora global, però, és pura realitat local. La santíssima guerra preventiva. Primer detenen, després ja veuran què redimonis imputem i ja cercaran les proves. Així és i així ha estat. I per ara, els Mossos només ens han dit qui és, què pensa i amb qui es solidaritza. Però ni un sol mot del que ha fet. Ni un sol fet imputable. Ni un sol delicte.

Democràcia: deixalla o estafa?

No tinc ni idea de quina és la lògica política o policial que ordena la detenció, el tractament “antiterrorista” i l’empresonament, més enllà de l’esgotadora guerra a la dissidència, instal·lada a tots els Estats (també al català i d’esquerres), de forma barroera, trista i sinistra. Amb els mateixos usos, abusos i impunitats. La Núria diuen –al·leluia!, dic jo- és antisistema. Diguem-ho així, tant se val.

Però això –quina descoberta de sopa d’all de la Divisió d’Investigació- no calia que ens ho diguessin els Mossos: ja ho sabíem, ja ho compartíem. Fet i fet, també ho era Freud: “no cal dir que una cultura que genera tan malestar no es mereix durar ni un dia més”. També ho diu, encara pres, Mumia Abu Jamal: “hi ha qui diu que resistir-se al sistema és

Foto Jordi Bou

una bogeria, però el que és una bogeria és no fer-ho”.

~

~

Avui i aquí, ara i des de fa 15 dies, s’està delinquint impunement. I no és pas la Núria qui delinqueix.

Delinqueixen els Mossos i els que els

[núria pòrtulas]

Com els eficaços agents de la CIA, els brillants agents que van detenir la Núria no poden sortir-se’n impunement. Ells, amb número de placa, que van espectacularitzar la seva

Ara –és clar- només cal exigir la immediata llibertat de la Núria. Però quan la recuperi, caldrà exigir –per dignitat col·lectiva- que processin els agents implicats, que els expulsin i els inhabilitin. Com també diria una altra veu gironina i solidària, la del catedràtic Josep-Maria Terricabras, “els policies han de complir la llei. Quan no ho fan delinqueixen. Ells i els que els manen”.

manen empresonant la Núria. I els seus responsables, si miren a una altra banda amb complicitat estràbica.

N’estem tips, farts i alterats. Si això es policia de proximitat, si us plau, que s’allunyin. Com més lluny, millor. Perquè ja estem tips que ens detinguin veïnes i veïns –els Tres de Gràcia-, ens etzibin que són “terroristes” i després surtin absolts. Això altre sí que és terrorisme. I del pitjor, per dir-ho tot: del terrorisme d’Estat.

Terrorisme d’Estat amb uniforme autonòmic que segresta una veïna a terres gironines i, sense necessitat de dur-la al Guantánamo americà en vols il·legals, la duen al Guantànamo local on han capficat la Núria. On han capficat a la Núria i a tots nosaltres, quan cada matí i cada nit ens esclata l’artefacte de la seva ‘democràcia’ en comprovar que la Núria no és a casa seva ni amb la seva gent. De la seva casa okupada –sí, okupada- d’on cap escamot l’hauria d’haver segrestat fa 15 dies. No a Guantànamo, sinó al Gironès. No la CIA, sinó els Mossos.

Torna aviat, Núria. Per seguir lluitant i robant-li a la nit somnis i utopies.

Que és el nostre únic delicte: consumat a plena llum, reiterat a cada cantonada i reincident fa anys.

Torna aviat, companya. Que t’estem esperant. Per seguir delinquint.

tema de portada

La Núria –ara mateix- continua segrestada injustament, impunement, per uns policies del règim adeptes, per uns responsables no aptes i per una decisió inepta. Per tot plegat, avui, també cal dir-ho aquí: “hi ha qui dirà que solidaritzarse amb la Núria és una bogeria, però el que és una bogeria és no fer-ho”. Calen molts bojos per revertir-ho, és cert. Però l’Ajuntament de Sarrià de Ter ja ho ha fet. I 1.000 persones mobilitzades a Girona també. I la bona gent i “la bona fe” que es comença a activar a Barcelona. Mocions i mobilitzacions que no consta que hagin preocupat Joan Saura, malgrat que sí li preocupa –i molt-, que la solidaritat es mobilitzi davant la seu d’ICV a Girona a tres mesos de les eleccions. Cadascú fixa les seves prioritats i en la seva prioritat es retrata.

Fet i fet, com els governs europeus que estaven més amoïnats per com sortia el seu país a l’informe dels vols de la CIA que no pas pels gravíssims fets denunciats.

detenció; ells, que li van aplicar improcedentment la més crua i dura de les legislacions especials –l’antiterrorista-; ells que la van enviar, prevaricant i per penjar-se medalles, al pitjor dels tribunals –l’Audiència Nacional-; ells, que van reinventant falsos terrorismes allà on només hi ha solidaritat; ells, que van trucar a mitjans de comunicació personalitzadament filtrant falsedats per presentar una companya solidària com Jack l’Esbudellador. No ens ho podem permetre. Ni ens ho mereixem ni els paguem per això. Durant massa anys ens hem acostumat a conviure amb la impunitat policial amb resignació, a saber que si són ells qui la fan mai la paguen i a acumular paciències esperant justícia.

9 PdS 60

Foto Jordi Bou

Els mossos i la Nuri

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Joan Vila

10 PdS 60

Fa prop de dues setmanes que la Nuri va ser detinguda pels Mossos en una casa okupa del Pont Major. La van arrestar per tenir contactes amb activitats terroristes. De fet encara no se sap per què la van agafar.

Preventivament, diuen...

Jo vaig néixer a Sarrià de Ter i conec els pares de la Nuri, en Pere i la Dolors. No érem de la mateixa colla però ens trobàvem en diferents activitats com les colònies o la revista Carrilet. Eren els anys 70.

Recordo que una vegada jo arribava a Girona en tren; devia ser cap a l’any 1974. Venia de l’escola de Terrassa, era dissabte, perquè en aquell temps fèiem classes els dissabtes. No hi havia l’autopista B-30, els estudiants que hi anàvem tampoc teníem cotxe i el trajecte el fèiem en tren. Vaig arribar a l’estació i vaig caminar de pressa per anar a la parada de cotxes de línia cap a Sarrià. Quan era a la plaça Marquès de Camps em vaig adonar que no agafaria l’autobús i vaig decidir fer una volta per guanyar temps. Llavors vaig passar per la Rambla i la plaça de la Independència fins arribar finalment a la parada d’autobús a la Gran Via, davant on ara hi ha la delegació de la Generalitat. Quan em vaig aturar em varen venir a trobar un parell de policies secrets.

La meva pinta amb cabells llargs i barba, junt amb el moviment erràtic que vaig fer per arribar al lloc, els va induir a sospitar alguna cosa. Em varen escorcollar i em deixaren estar. No va anar més enllà d’un ensurt preventiu.

Una altra vegada, l’any 1976, sortíem d’una reunió de l’Associació de Veïns de Sarrià. No estàvem d’acord amb l’estructura que tenia la carretera N-2 al pas per Sarrià. Decidírem que quan sortíssim aniríem a tallar la tanca metàl·lica que separava la carretera. Un grup de 7 o 8 amb tisores de tallar ferro ens vam situar prop de l’encreuament amb la carretera de Banyoles. Mentre tallàvem la tanca es va aturar un cotxe pel semàfor. En adonar-nos que era la policia arrencàrem a córrer; uns vàrem anar cap a un costat i uns altres cap a un altre. Jo vaig fugir a través de camps a tota velocitat. De lluny es va sentir un tret. «Collons, disparen», vaig dir al que corria amb mi. Em vaig refugiar dins el pati de la casa d’un amic que era amb nosaltres i des d’allà vaig poder veure com la Guàrdia Civil inspeccionava el seu cotxe, aparcat a la vora on fèiem el forat a la tanca.

El mateix any 1976, en Quim Rodríguez, el Bitxo, en aquell temps estudiant de la Normal i més endavant alcalde de Sarrià, va ser detingut durant 6 dies per portar propaganda subversiva. Es van organitzar manifestacions per demanar la seva llibertat. És evident que ha plogut molt des de llavors. En aquell temps hi havia una dictadura. Ara hi ha una democràcia.

En aquell temps hi havia una policia i un cos de Guàrdia

Civil ensenyats per reprimir, ara no. En aquell temps les forces de seguretat estaven a favor d´un poder enfrontat amb la població i ara, en teoria, tampoc.

La Nuri Pòrtulas és definida per tothom que la coneix com una noia idealista, amant de les causes perdudes, que li agrada ajudar els més febles. La vida l’ha portat a conèixer moviments radicals. Però el coneixement de moviments radicals, el contacte amb ells, fins i tot la simpatia envers ells, no pot ser mai confós amb el fet de ser-ho.

Recordo el meu pas per Londres la primavera de l’any 1981. La meva activitat per descobrir-ho tot era de tal magnitud que un dia, en haver conegut una noia basca, vaig entrar en una reunió amb membres d’ETA. Mai m’he identificat ni he entès el moviment terrorista d’ETA ni de

cap altre grup d’aquesta mena, però aquell dia era allà.

La detenció de la Nuri em fa pensar en aquella reunió a Londres. Si la Nuri no ha comès actes terroristes, ni altres conductes delictives, si no se li han pogut trobar armes, per què no podem suposar que el contacte que té amb certs grups no és igual com el que jo vaig tenir a Londres a la seva edat?

Parlant d’això mentre caminàvem diumenge, un amic em va dir que per a ell era molt simple: totes les policies són iguals. No vaig saber què respondre. Per un cantó em costa molt creure que la policia d’ara es pugui comparar amb aquella que he explicat en els fets anteriors.

Però per l’altra recordo coses que em fan dir que una part de raó deu tenir. Recordo que durant el vessament de fuel l’any 2004, els Mossos varen córrer per ser ells qui portessin el cas, avançant-se als guardes forestals i a l’ACA. Recordo la insistència, les pressions, les mentides i les males arts per presentar un informe al jutjat d’Olot que m’inculpés de qualsevol forma. «O ell o tu», li havien dit a l´enginyer director del projecte. Recordo que en l’informe mai es va mencionar que hi havia hagut un accident, quan la documentació d’Indústria ho deixava clar. Recordo la prepotència de l’inspector (antropòleg, es va definir) quan ens va dir que ell mai perdia casos. Recordo la cara de la jutgessa quan li vaig explicar la meva versió que desmuntava la trama dels Mossos. És impossible que una policia que emana d’un poder democràtic es pugui comparar amb la policia repressiva d’una dictadura. Malgrat això, les actituds són les que

són. Esperàvem una policia amiga, que pogués entendre’ns millor i ens hem trobat amb una policia distant, a la qual sovint no reconeixem com a nostra. Alguna cosa deu fallar en la formació i direcció d’aquest cos per arribar a aquesta conclusió.

Aquella persecució quan tallàvem la tanca l’any 1976 es va acabar amb l’escorcoll del Citroën Dyane de l’amic, que en aquell moment estava fent la mili. Aquella mateixa nit les indagacions de qui érem i què fèiem varen acabar allà mateix. Ni hi va haver cap represàlia per a qui feia la mili, ni tan sols els nostres pares se’n van assabentar. I era la policia enemiga!

Detenir la Nuri preventivament pel fet que a la seva agenda hi havia adreces oficials i pel fet que coneix gent amb connexió terrorista em sembla fora de lloc, és no tenir mà esquerra. Per aquest mateix fet molts periodistes haurien de ser sospitosos. Certes actuacions s’han de fer pensant més enllà. Possiblement la detenció en una comissaria dels Mossos hauria estat suficient per aclarir els fets, no havent d’aplicar la llei antiterrorista. La ingenuïtat d’una jove no ha de tenir forçosament la conseqüència de destrossar-li la vida, ni la de la seva família.

No m’hauria imaginat que un dia defensaria algú que es defineix com a antisistema. Pensava que això tocava a Joan Boada. Però les coses no són senzilles. Els Mossos mai no han sabut que la pressió que ens feren a Besalú va contribuir finalment a un suïcidi. Ara ja ho saben.

~

(Article publicat al Diari de Girona el 18 de febrer del 2007)

tema de portada

EUGÈNIA

[núria pòrtulas]

RESTAURANT

AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

~

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

11 PdS 60

Foto Jordi Bou

Núria P, anarquista

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Imma Merino

12 PdS 60

Quan el pastís de la democràcia va començar a repartir-se, abans de la mort de Franco, estava clar que els anarquistes (o els anarcosindicalistes, àcrates, llibertaris i altres variants d’una família que, com totes, té els seus embolics) no en tindrien cap tros i ni tan sols en farien cap mossegada. En quedaven al marge per pròpia ideologia i perquè tampoc no els hi comptaven. A mitjan anys 70, però, hi va haver un certa recuperació de l’esperit anarquista a Catalunya. Aleshores, a part de les desavinences familiars, un muntatge policial com el del cas Scala va voler desacreditar i enfonsar el moviment anarquista. Però mai no l’han acabat de matar i fins ara reemergeix amb els okupa i altres alternatius. Per això, la policia (també si s’anomenen mossos d’esquadra, ara manats pels hereus dels comunistes, un dels grans enemics dels anarquistes) deu estar alerta: si ets anarquista i, a més, okupa, ets susceptible de ser vigilat i castigat. Si, a més, et mobilitzes per un teu amic empresonat per una acció violenta comesa a Itàlia (on no l’han acusat de terrorisme) és possible que et segueixin, et revisin i et prenguin l’agenda. Depèn de com llegeixin o interpretin les notes de l’agenda, poden detenir-te amb un descomunal desplegament policial, aplicar-te la llei antiterrorista, prendre els ordinadors a la teva família, dur-te davant l’Audiència Nacional i tancar-te a la presó mentre busquen proves. De què? Aquest és el cas de Núria Pòrtulas, la jove de Sarrià de Ter detinguda fa uns dies i retinguda a la presó perquè, segons he pogut llegir en algun diari, a la seva agenda hi ha anotat: “Es pot fer el que sigui respecte ell, cap problema, “con daños y finalidades terroristas”. Ara bé, alternant català i castellà, aquesta frase tan estranya apareix tota seguida a l’agenda? Més aviat sembla muntada amb el “tallar i enganxar”. En tot cas, algú apuntaria a la seva agenda que farà un acte terrorista? No deu ser que Núria Pòrtulas va anotar una acusació, potser al seu amic? Mai un “terrorista” diria que ho és i que farà terrorisme.// (Article publicat al diari El Punt el 23 de febrer del 2007 )

~

Foto Jordi Bou

Núria Lluís Muntada

tema de portada

L’empresonament de Núria Pòrtulas és, d’una manera molt semblant a les detencions d’independentistes de l’any 1992, un indicador fiable del grau de fragilitat extrema del nostre estat de dret.

No sé si els reputats estudis sociològics que la Generalitat ha encarregat per investigar el fenomen de l’abstenció a Catalunya contemplen el perfil d’aquest abstencionista: el ciutadà indignat pel manteniment de la Llei antiterrorista (aprovada amb els vots del PSOE, del PSC, del PP i de CiU), una legislació que —com hem tornat a comprovar en el cas de la Núria— permet amb tota impunitat que primer es dispari i després es pregunti; el ciutadà que (a través dels casos de l’Èric i l’exèrcit del Fènix, dels joves de Torà, de l’encausament de Jesús Artiola per ofenses al Rei...) contempla astorat el degoteig incessant de tèrboles i arbitràries citacions decretades per l’Audiencia Nacional; el ciutadà que ja no vol continuar digerint eufemismes com “secret de sumari” o sistemàtiques filtracions de la policia, que vulneren de dalt a baix la presumpció d’innocència del detingut; el ciutadà que ja n’està fins als bemolls d’escoltar els recessos retòrics d’alguns governants, capaços de declarar-se antisistema des de les seves magnes poltrones o prou desvergonyits com per ballar una dansa del ventre i projectar grans horitzons utòpics i metafísics, encara que sigui a costa d’oblidar que, dia a dia, com en el cas de la Núria Pòrtulas, es vulneren els drets més elementals.

[núria pòrtulas]

~

(Article publicat al diari El Punt el 3 de març del 2007)

~

13 PdS 60

Històries paral·leles

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Oriol Ponsatí

14 PdS 60

Els vull explicar dues històries separades per trenta anys l’una de l’altra. Vet aquí la primera. Un dissabte de desembre del 1976, en Miquel, un estudiant de 23 anys, feia temps fullejant revistes en un quiosc de Figueres. La voluminosa bossa que portava carregada a l’esquena va cridar l’atenció d’un policia nacional de paisà. L’agent de seguida va pensar que si en Miquel portava una bossa voluminosa i a més s’estava mirant revistes tranquil·lament en un quiosc, aleshores, naturalment, era un traficant de droga. El policia va demanar a en Miquel que obrís la bossa i n’hi mostrés el contingut, però de droga no en va trobar ni un gram; la seva bossa era plena fins al capdamunt de fulls volants de color rosa que demanaven (eren vigílies del referèndum per la reforma política) “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Efectivament, el nostre Miquel era un estudiant roig i separatista, amb una barba mosaica i militant del PSAN. Un terrorista, ja ho veuen. També ho va veure el policia nacional, que el va conduir tot seguit a la comissaria. Allà, a més dels fulls volants, li van localitzar una llibreta d’apunts personals. És ben cert que qui busca troba, i si es busca bé fins i tot s’acaba trobant el que es buscava, hi sigui o no. En un racó de la llibreta, els agents nacionals es van adonar que en Miquel s’hi havia apuntat l’encàrrec de fer un truc a ETA. Sí, sí, tal com ho senten, el nostre desinhibit terrorista portava escrit al seu bloc de notes: “t:eta”. O això com a mínim és el que va llegir l’agudesa policial. Després de dos dies a la presó de Figueres, l’advocat va aconseguir fer entendre al senyor jutge (un gallec amb molt males puces) que a la llibreta no hi deia “t:eta” sinó “tieta”. Fins i tot el jutge gallec va adonar-se que la mala cal·ligrafia no era motiu suficient per imputar un delicte de terrorisme a un estudiant barbut. I el van deixar anar.

Vet aquí la segona. Un dissabte de gener del 2007, la Núria, una estudiant de 26 anys, tornava d’una manifestació a Olot. En un control rutinari, els Mossos d’Esquadra li van trobar diversos fulls volants de propaganda anarquista. Efectivament, la nostra Núria era una educadora social llibertària que vivia en un casalot ocupat de Girona i que dedicava bona part del seu temps a tasques subversives com ara fer companyia a gent gran amb mobilitat reduïda o transmetre a adolescents els perennes valors de l’escoltisme. Una terrorista, ja ho veuen. A més dels fulls volants, però, els nostres Mossos li van localitzar també una llibreta d’apunts personals. Entre aquests apunts, la perspicàcia policial (que amb trenta anys no es pot dir que s’hagi refinat gaire) de seguida va veure que la Núria hi havia anat deixant constància de tots i cadascun dels objectius de la seva banda armada. Sí, sí com ho senten: el dilluns toca el Departament de Cultura, el dimarts la Subdelegació del Govern, el dimecres faves tendres, i anar fent. Amb aquest material ridícul, els Mossos van córrer a demanar una ordre judicial i al cap de pocs dies feien una visita a domicili a la Núria i li aplicaven “manu militari” la llei antiterrorista. Porta més d’un mes tancada a Soto del Real, a 700 quilòmetres de la família i els amics, esperant que algú li expliqui a quina banda armada se suposa que pertany i amb quins mitjans pretenia atemptar contra els “objectius” de la seva llibreta.

El lector traurà les conclusions que cregui pertinents de la comparació de les dues històries, cent per cent verídiques. La primera va tenir lloc just a la sortida del llarg túnel del franquisme i es va saldar amb un parell de nits a la presó. La segona ha passat a la sortida del llarg túnel de la transició i encara no sabem ni com ni quan s’acabarà. Cada dia tinc més arrelada la impressió que, a l’Estat espanyol, les llibertats es deterioren a mesura que s’enforteix l’estat de dret. ¿I si l’error va ser creure’ns que això de l’estat de dret hi tenia res a veure, amb la llibertat?

~

Article publicat al diari El Punt el dimarts 20 de març del 2007

Cas Pòrtulas, una reflexió de Víctor Alexandre Em pregunto què esperaven demostrar Joan Saura i Joan Boada, aquest darrer com a responsable de l’Àrea Central dels Mossos d’Esquadra, detenint Núria Pòrtulas després d’elaborar contra ella una falsa imputació de “pertinença a banda armada”, de “tinença d’explosius” i de “connexió amb grups violents”.

Exposició a l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

tema de portada

~

http://www.victoralexandre.cat/ 20.03.07)

Foto Jordi Bou

[núria pòrtulas]

~

Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava “Fora la Llei Antiterrorista!” i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d’inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d’extrema dreta. El muntatge ordit per Boada, a més, és escandalós, perquè quan el jutge Santiago Pedraz, davant l’evidència, es va veure obligat a retirar els càrrecs contra la Núria, els Mossos el van convèncer que continuarien investigant i que ja trobarien proves que justifiquessin el seu empresonament. És a dir, que primer s’empresona i després es busquen o es fabriquen les proves. Però ja ha transcorregut un mes i mig i les proves no apareixen.

On és la banda armada de la Núria?, on és la seva violència? on són els explosius? La preocupació

d’Iniciativa, però, no és la Núria Pòrtulas, sinó les eleccions municipals. Per això el seu neguit creix en paral·lel a la repercussió social que està adquirint el cas, ja que el temps passa i les proves no apareixen per enlloc. Joan Boada, fins i tot, en una exhibició de cinisme, ha demanat que la gent deixi de manifestar-se cada dimecres a Girona “per no perjudicar la Núria”. Doncs bé, Núria Pòrtulas, la noia de 26 anys que es troba segrestada a Soto del Real, és pacifista, no terrorista. Els Mossos la van fitxar a Besalú quan venia de manifestar-se contra els abusos policials, exactament els mateixos abusos contra els quals es manifestava Iniciativa-Verds abans d’arribar al poder.

15 PdS 60

Per què han aplicat la legislació antiterrorista a la Núria Pòrtulas?

Lluís Aymerich Vinyals Portaveu del grup municipal de CiU

L’actual Codi Penal defineix com a terroristes aquelles persones que, “pertanyent o col·laborant amb bandes armades, organitzacions o grups la finalitat dels quals és la de subvertir l’ordre constitucional o alterar greument la pau pública” cometin atacs amb explosius o provoquin incendis contra edificis o infraestructures públiques amb risc de lesions o mort.

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Tot i que en el passat l’Estat espanyol ha aprovat -i posteriorment derogat- legislació específica en la matèria, actualment no existeix una llei antiterrorista especial, i tots els delictes de terrorisme figuren tipificats en el Codi Penal, alhora que les regles de tramitació del procediment es contenen regulades en la Llei d’Enjudiciament Criminal, que ha anat atribuint facultats especials respecte d’aquesta matèria a les forces d’ordre públic i a les autoritats judicials.

16 PdS 60

Les mesures especials que s’introdueixen en la tramitació de l’enjudiciament dels delictes de terrorisme vénen justificats en virtut del que disposa l’article 55.2 de la Constitució Espanyola, que preveu la possibilitat de suspendre per a determinats casos i en relació amb la investigació d’actuacions de bandes armades o elements terroristes, la vigència de determinats drets fonamentals contemplats en la Constitució: limitació del temps de durada de la detenció preventiva, inviolabilitat del domicili, secret de les comunicacions.

L’aplicació de la legislació antiterrorista permet, doncs, la detenció immediata d’aquells que siguin sospitosos de pertànyer o col·laborar amb bandes armades, organitzacions o grups que tinguin per objectiu destruir la tranquil·litat de l’Estat de dret, al més pur estil totalitari: primer detenir, després investigar. I en aquest ordre de coses, ens hem de qüestionar inevitablement com queda resguardat el principi de la presumpció d’innocència, omnipresent en tots aquells estats que s’autodefineixen com a constitucionals i democràtics de Dret.

El nostre sistema jurídic ha investit a les forces d’ordre públic de potestat legítima per arrestar i retenir sospitosos, i sotmetre’ls a un procés restrictiu de drets i llibertats mentre s’investiga sobre la seva participació a les activitats presumptament delictives que n’han motivat la

detenció. S’està criminalitzant així als lliurepensadors?

S’està convertint en terroristes les minories, presentantles com un potencial perill per a la societat amb el fi de justificar el control de la població? S’està penalitzant el dret a ser diferent? Tots som presumptament culpables als ulls de la justícia?

Ningú ha pogut argumentar encara el perquè de l’aplicació de la restrictiva legislació antiterrorista en la detenció de la Núria Pòrtulas. S’ha comentat obertament que no tenen proves que justifiquin la privació de drets a la qual ha estat sotmesa, i sembla que l’únic crim que ha comès ha estat relacionar-se amb amics d’idees anarquistes, més actius contra el sistema del seu país. El principi de la presumpció d’innocència ha quedat absolutament esvaït en un procés que va dirigit suposadament a defensar la població de l’amenaça que representen els trets característics antisistema que defineixen la personalitat de la detinguda. I per això, la sospitosa ha estat mereixedora de l’aplicació de les més restrictives normes en matèria de drets del nostre Ordenament Jurídic: posada a disposició de l’Audiència Nacional (hereu dels antics Tribunals Militars i Tribunals d’Ordre Públic franquistes), que és l’únic òrgan competent per a conèixer els delictes en matèria de terrorisme que s’han imputat a la Núria per a justificar el seu trasllat a Madrid i seguir la línia política (que no judicial) de dispersió dels presos qualificats com a tals; sotmesa a una situació d’incomunicació immediata i constant; privada del dret a nomenar un advocat que n’assumeixi la defensa, la qual estarà encarregada sempre en aquesta fase inicial a un advocat d’ofici que serà nomenat pel mateix òrgan jutjador. Tot plegat, un procés completament restrictiu de drets humans, de les llibertats atorgades i reconegudes per la Constitució, aprovada democràticament en el si d’un Estat de Dret, que respon a l’exclusiu pretext de debilitar la minoria discordant mitjançant l’aplicació de mesures dirigides a impedir l’obstaculització d’una investigació policial i judicial que està destinada a obtenir i a crear els arguments que impediran de forma definitiva el recurs al principi de la presumpció d’innocència, que haurà quedat destruït pel mateix sistema aprovat democràticament. ¿Deu ser, doncs, que el sistema policial i judicial d’aquest país pretén qüestionar la virtut dels seus ciutadans en funció del to de veu que utilitzen en la defensa de les seves idees?

Foto Jordi Bou

Malgrat que alguns no compartim la mateixa ideologia que la Núria, sí que podem afirmar que, de ben segur, compartim amb ella la idea de la necessitat de lluitar amb fermesa contra les accions terroristes que debiliten el sistema i atempten contra un dels més importants principis dels Estats democràtics actuals: el dret a la vida.

Des de la distància, hom podria pensar que d’alguna manera s’ha de lluitar en contra del terrorisme i que les lleis han de ser severes per exterminar aquesta xacra social. És una llàstima que, normalment, les persones ens oblidem d’aquests tipus de problemes quan ens passa de lluny, però ara que ho veiem de prop i que ens ho hem plantejat, veiem clar que en un dit Estat de Dret com el que vivim, no podem permetre l’aplicació de qualsevol llei

No pot ser que per professar certa ideologia, tenir determinada estètica o per trobar-li tan exigües proves, pugui ja ser tractada com a culpable i, sense haver-se-li reconegut ni tan sols els drets que es garanteixen a qualsevol delinqüent comú, s’hagi classificat a la Núria indiscriminadament en la més dura categoria penal per a privar-la del dret fonamental a gaudir d’una legítima defensa, del seu dret a la privacitat, manifestat tant en la inviolabilitat del seu domicili com en el secret de la seva correspondència i comunicacions, i sobretot s’ha atemptat contra la seva salut amb la perllongada retenció incomunicada a la qual ha estat sotmesa. Hi ha qui diu que el cas de la Núria ha de servir per escarmentar altres persones que sí que mereixen aquest qualificatiu de terroristes o pertanyents a bandes armades. Algú pot fer semblant afirmació sense caure-li la cara de vergonya?

Benvolguda Núria, espero que quan surti publicat aquest escrit ja el puguis llegir des de casa teva i tots puguem dir que només ha estat un malson, tot i que el mal que t’hauran fet serà irreparable.

~

tema de portada

No obstant això, si bé aquesta lluita ha de ser ferma i rotunda, no pot caure en l’arbitrarietat i en la indiscriminació, en el seu significat literal de perseguir les persones sense fer-ne distinció en funció de criteris que, per implicar una destrucció del principi de presumpció d’innocència, les fa més susceptibles que d’altres a patir l’aplicació de la més restrictiva normativa legal en matèria de drets fonamentals.

que vulneri els drets constitucionals, sense ser restrictius en aquesta aplicació.

[núria pòrtulas]

~

Telèfon 972 17 11 51

17 PdS 60

La

Núria i la gent

Roger Torrent Regidor per ERC de l’Ajuntament de Sarrià de Ter

~

tema de portada

[núria pòrtulas]

Fotos Roger Casero

18 PdS 60

Els Amics dels Gegants varen participar en la gincama a la Devesa.

Dolors Oliveras s’adreça al públic.

He dit altres vegades que conec personalment la Núria. Es podria dir que de sempre. Conec el seu tarannà humanista, la seva vitalitat i la seva manera de ser solidària. En conec també la ideologia, visió del món i opinions. I no les comparteixo. Però això no hi té res a veure. El que cal es parlar del que estan vivint la Núria i la seva família. Una experiència que no només ha trasbalsat la vida familiar a can Pòrtulas sinó que ha repercutit en el conjunt de la vida local.

S’ha comentat a bastament quin ha estat el procés, quin ha estat cada pas i quines han estat les repercussions judicials. Que finalment, són repercussions humanes. Resta el desenllaç, que espero primer que sigui prompte i segon que sigui satisfactori per tots. Ho saben en Pere, la Dolors, en Miquel i la resta de familiars i amics que no han defallit i han mostrat una serenor i valentia que ens obliga als altres a mostrar-los tot el nostre suport.

sumpció d’innocència i la clarificació justa del cas de manera definitiva.

Demanem, també, que es tinguin en compte les opinions i les declaracions que des de les institucions, entitats i el carrer s’han sentit aquestes setmanes. I sobretot, demanem que tot plegat es resolgui ràpidament.

visió. Treballarem intensament, com fins ara, per fer tot el que estigui a les nostres mans. Confio que no calgui.

Però tan important com això és destacar com s’ha mogut la gent.

Homes i dones de totes les edats i maneres de pensar han sortit al carrer per reclamar una cosa que ens sembla prou sensata: que se’n ha fet un gra massa.

Ho varem dir en la Moció que es va aprovar a l’Ajuntament de Sarrià de Ter i que ha anat circulant i aprovantse fins a 25 ajuntaments més.

Demanem el respecte per la pre-

El que nosaltres podem fer en aquest cas és estar al costat de la família, dels amics, confiar amb la justícia i traslladar a altres instàncies, institucions i representants la nostra

Perquè com explicàvem, aquesta situació ha trasbalsat enormement una família del nostre municipi, però també al conjunt dels veïns i veïnes.

I en aquest sentit hem de ser conscients de la mobilització social que hem viscut. De la solidaritat, recolzament i suport que els sarrianencs i sarrianenques hem mostrat.

Aquesta, és la part positiva d’un episodi molt negatiu. La gent de l’entorn més proper a la Núria i que és un part important del jovent del nostre poble, s’ha bolcat d’una manera més que destacable per reclamar el que entenen que és just.

Aquest és un dels avantatges de viure en una societat cohesionada.

De pertànyer a una comunitat ben estructurada i amb una xarxa ciutadana suficientment potent. Que quan hi ha algun element que pertorba la nostra manera de ser, la nostra manera de fer, la nostra tranquil·litat, ens mobilitzem. I estenem tots els nostres llaços per donar cobertura anímica a qui ho passa malament.

Aquest és el gran valor afegit de viure en un poble. Esperem que tot plegat acabi aviat. Que puguem veure properament la Núria pels carrers de Sarrià. Però també que a Sarrià de Ter puguem seguir expressant les nostres idees amb tranquil·litat, respecte i llibertat.

~

Carta de comiat El dia 11 de gener de 2005 vaig ser investit Alcalde de Sarrià de Ter. Aquest fet va significar per a mi un honor, un repte i també una gran responsabilitat. Durant els anys que he estat a l’Ajuntament, primer com a regidor i últimament com a alcalde, he aportat el millor que tinc, la meva capacitat de treball, d'esforç i d'il·lusió per tal de no decebre la confiança que es va dipositar en mi.

Durant el meu mandat, he tingut ocasió de conèixer i relacionar-me amb moltes persones que tenen, més enllà de la responsabilitat que significa estar al capdavant d’un ajuntament o institució, el convenciment de compromís personal que dóna sentit a la seva tasca pública. I és aquest principi el que m’ha guiat durant el temps que he ostentat el càrrec d’Alcalde de Sarrià de Ter.

Sóc plenament conscient que amb aquest període a l’Ajuntament culmina una etapa de la meva vida de la qual em sento particularment orgullós, una etapa de participació amb les diferents entitats esportives, socials i culturals de Sarrià de Ter, durant la qual, d’una manera o altra, sempre he estat col·laborant i que m’ha servit per valorar i estimar més, si cal, el poble de Sarrià de Ter i els seus veïns.

Finalment vull agrair també i molt especialment el suport que sempre, sempre, he rebut de la meva dona Dolors, ja que mai m’ha mancat el seu suport, el seu estímul i la seva comprensió. Comença, per tant, una nova etapa de la meva vida més íntima i familiar, més tranquil·la, a la qual dedicaré tot el temps i l’atenció que la meva situació personal i familiar en aquest moments requereix.

~

Com a veí de Sarrià estic orgullós del poble que entre tots estem fent. Sabem, però, que la feina en un poble no s’acaba mai, per tant cal que tots aportem el millor de nosaltres mateixos a aquest projecte comú que és Sarrià de Ter. Des de l’aportació individual fins a les de les associacions i entitats, que desenvolupen una molt important funció social, tots hem de treballar per continuar dotant-nos de nous serveis i fer un poble cada dia millor.

Vull deixar constància també des d’aquestes ratlles el meu agraïment a tot el personal que treballa en aquest Ajuntament, ja que sense ell, sense la seva feina callada i moltes vegades grisa, però d’una importància vital per al bon funcionament de la institució, seria impossible que aquest poble funcionés amb la dinàmica en què ho està fent dia rere dia.

ajuntament

Desitjo haver sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i si en alguna ocasió no ha estat així, en demano disculpes. Als companys de l’equip de govern, els vull agrair la seva molt bona feina feta, la seva confiança i el seu esforç, m'han ajudat, i molt, a fer més lleugera la meva responsabilitat a l’alcaldia. I als que segueixen els animo a continuar impulsant els projectes iniciats en aquesta etapa.

Deixo el càrrec amb el convenciment que, més enllà de colors i de les diferencies polítiques, queda un capítol de relacions personals i de respecte mutu entre tots els regidors, que ha donat sentit a la nostra relació amb un clima de diàleg franc i constructiu en els Plens i les Comissions.

Sincerament,

19 Nicolás Pichardo

PdS 60

La

política a foc lent

~

ajuntament

Roger Casero Gumbau portaveu del PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

20 PdS 60

conveni laboral de l’ajuntaAmb el canvi ment, tasca d’any, aquest que es va fer 2007, s’albira a al llarg del prisis mesos vista el mer any i mig final d’un mande mandat. dat. S’obre un Després d’una període de negociació balanç i repàs de feta sempre en la feina feta, per un clima d’enun costat, i de tesa i de treproposta i noves ball construcil·lusions, per l’altiu, es va sigtre. Però a les nar el conveni portes del final i es va del mandat començar a també es visualitaplicar, no zen més algunes només amb de les polítiques Xerrada sobre el procés de dol al Coro. Roger Casero, Pilar Matas i Lluïsa Ros. les mesures que al llarg d’ade caràcter quest temps econòmic, s’han anat sinó també i desenvolupant. sobretot, amb Hi ha qüestions a les mesures l’ajuntament que de caràcter a nivell de poble social i de passen desaperconciliació. El cebudes si es mateix conveporten bé i que ni, però, no només són notímarcava un cia si hi ha conpunt i final en flictes. La política la necessitat de personal és de revisar i un exemple clariactualitzar la ficador en aquest situació labosentit.

D’altra rals dels trebabanda, al final lladors, sinó dels mandats que incorporatambé es visualitLectura del manifest contra la violència de genere. Roger Casero, Loli Fernández i Susanna Vila de la va també el zen més accions Comissió de la Dona de Sarrià de Ter. compromís de i activitats, que al l’equip de govern d’elaborar llarg dels darrers anys s’han La força humana d’un ajuntament la repreuna valoració i estudi de llocs anat treballant a foc lent, en senten els seus treballadors, personal funde treball, eina imprescindible aquest cas les polítiques d’acionari i laboral que, des de les seves tasa l’hora de projectar els sertenció a la gent gran i les d’iques i responsabilitats, cada dia aixequen la veis municipals en el futur més gualtat responen a aquesta persiana de la casa comuna per estar al serimmediat. Actualment en la característica. vei dels veïns. Durant aquest mandat es feia seva darrera fase d’execució, del tot necessari negociar i actualitzar el

Epíleg: Núria Pòrtulas, el com promís.

Roger Casero amb una de les seves filles encén una espelma en record de les víctimes de la violència de gènere

la valoració i estudi de llocs de treball ens ha permès analitzar l’organització interna de l’ajuntament, revisar-la i repensar-la per projectar millores en la seva organització, en l’organigrama i en el repartiment de tasques i responsabilitats del personal de l’Ajuntament. Aquest estudi és una eina molt vàlida sobre la qual projectar nous serveis municipals i/o la creació o potenciació de noves àrees. A més també aportarà una valoració més objectivable i equitativa dels costos de personal, detectant desajustaments i proposant mesures correctores. Aquests darrers quatre anys hi ha hagut una bona relació entre el govern i els treballadors de l’ajuntament, hi ha hagut acord, entesa i treball en positiu. És una feina fosca, és una feina invisible que només es troba a faltar, només apareix, si no es fa.

~

~

L’escoltisme ha format part de la meva vida des dels onze anys, i han estat quinze els anys en què hi he estat actiu. De les moltes coses que l’escoltisme m’ha permès conèixer i viure (amics, experiència, treball en equip, fraternitat...), n’hi ha una que l’he viscut amb especial intensitat i que, d’alguna manera, m’enllaça amb la Núria: el compromís.

Malgrat no ser una exclusivitat del moviment escolta (només faltaria!), sí que l’escoltisme l’explicita d’una manera simbòlica, cerimonial, en una mena d’exercici d’autocrítica i creixement personal que es va renovant al llarg de les diferents etapes de l’escoltisme. Malgrat que després el compromís agafa formes i conceptes diversos, la força que aquest concepte té és essencial en tota persona que se senti interpel·lada per canviar i millorar el nostre món. La Núria és la lluita permanent pel compromís i el compromís inexcusable per la lluita.

L’exageració dels gestos als quals està sotmesa no fa res més que evidenciar la senzillesa, però alhora magnitud, del seu compromís envers tot el que l’envolta, un compromís que, estic convençut, no serà vençut, ja que s’alimenta precisament del seu inconformisme i de la seva voluntat de desvetllar consciències. Núria, qui es compromet no s’atura, no es conforma i, sobretot, no defalleix.

ajuntament

La política a foc lent és aquella que, sense presses però sense pausa, es va cuinant poc a poc, i poc a poc va donant els seus fruits. Aquests darrers quatre anys hem anat “cuinant” a foc lent el desenvolupament de les polítiques d’igualtat; amb més feina que titulars, sense excessives gesticulacions, l’equip de govern, i en especial des de la regidoria de serveis socials en estreta col·laboració amb la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter, hem anat ampliant els objectius, any rere any, a treballar en qüestió d’igualtat a

Sarrià de Ter. La política a foc lent permet consolidar el que vas fent cada any, perquè no existeix la pressa d’haver d’avançar precipitadament, permet que s’arrelin més els programes i projectes i que es fidelitzin. La paciència i la manca de pressa, però també la constància, són els ingredients bàsics a partir dels quals les noves polítiques s’implanten en el municipi. En aquest sentit tot el treball realitzat els anys 2003, 2004 i 2005 han permès que al 2006 madurés i fos una realitat el Pla Dona a l’Acció (pla de polítiques locals de dones de Sarrià de Ter), i sense aquest treball previ, sense aquesta base de treball i d’activitat consolidada, no haurien estat un èxit les Taules de Dones organitzades a principis del 2007.

Al llarg d’aquest mandat hem potenciat les polítiques de gènere, com ho hem fet amb les polítiques d’atenció a la gent gran (pla integral, oficina d’atenció, activitats, tallers, cursos...) o de joventut (suport a les entitats, inversió al local, Pla Local de Joventut, habitatges de protecció oficial...), les hem potenciat per seguir-les incrementant i fer-les créixer a foc lent, amb compromís, amb constància, amb responsabilitat i, en alguns moments, si cal, cuinant-les amb un foc més viu.

Retrocedeixo en el temps tretze anys enrera i em trobo fent de cap (monitor) de Pioners i Caravel·les (nois i noies de 14 a 17 anys) a l’Agrupament Escolta Joan Pons de Girona. Són habituals les trobades entre els diferents agrupaments escoltes de Girona i de la demarcació de Girona, a vegades a la mateixa ciutat, d’altres en alguna sortida, intercanvi, activitat... És a través de l’escoltisme que conec la Núria, malgrat que ella forma part de l’Agrupament Escolta Pare Claret. El moviment escolta des de fora sembla molt endogàmic, però quan el vius, hi perceps tanta diversitat com diversitat hi ha a la mateixa societat.

Ara penso en la Núria i, inevitablement, penso en l’escoltisme.

21 PdS 60

Salten Gegants!

Enriqueta Mercader Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

La primera trobada de gegants, a Sarrià, va ser la trobada del bateig d’en Baldiri i la seva parella, la Carmeta, amb els seus amics, els nans: en Sidro, la Betty, el senyor Esteve i l’Oriol.

Els va batejar, el dissabte 10 de setembre de 1988, en el marc de la festa major del poble, un dels seus principals impulsors, el llavors alcalde de Sarrià: en Jordi Cañigueral.

Foren els seus padrins: -Els gegants de Girona, els gegants de Bescanó, els de Figueres, els de la Vall d’en Bas, els de Santa Coloma de Farners, els del Barri de Gràcia de Barcelona i els de Sant Feliu de Guíxols.

~

entitats

La festa fou tan sonada, que diu que al poble encara se’n parla: ballades, cercavila, xocolata per a tothom, discursos i, finalment, els confits, que no podien faltar en un bateig com aquell!

Després, tot va anar rodat, els veïns de Sarrià van ser convocats a una gran assemblea on va néixer, com ja sabeu, l’associació dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, per la qual van anar passant un grapat de sarrianencs, decidits i emprenedors, engrescats per la cultura popular i empesos per un desig: mantenir la tradició que molts altres sarrianencs van engegar fa 19 anys.

Poc a poc, la nostra família gegantera es va anar convertint en una gran família que creixia en nombre de socis, alhora que incorporava nous membres, una nova parella de gegants, més lleugers: la parella enamorada, en Cinto i la Maria; el seu gegantó, el personatge més estimat i entendridor, en Quimet; i la nana Montserrat!, nascuda per celebrar el 25è aniversari de l’Escola del mateix nom, i que, juntament amb la Betty, segueix sent una de les figures més divertides i esbojarrades de la colla; tenim, és clar, un dimoni, un patufet, un ós,...

Vàrem ser vila gegantera, l’XIena de les comarques, i els carrers de Sarrià es van omplir a vessar de gegants i nans ballant al so de les gralles i els timbals i tots els veïns del poble els varen acompanyar.

L’Àngel Daban ens va obsequiar amb músiques, cançons i rondalles que toquen els nostres músics i ballen gegants i nans.

22 PdS 60

Quan sentiu sonar les gralles i el redoble dels timbals, afanyeu-vos, veniu tots, que ja passen els gegants!

No ha faltat a Sarrià, cap setembre, des de llavors, la trobada gegantera, que reuneix colles diverses, que ens visiten amb gegants acolorits i que, acompanyant els nostres nans i gegants i grallers i timbalers, fan de petits i grans les delícies, rodant pel poble en una gran cercavila .

Avui, tot i que a les famílies geganteres, com a tantes altres tradicions, els vents ja no els són tan propicis, els qui ens estimem els gegants i tot el que ells representen ens proposem tirar endavant, comptant amb el vostre ajut i per molts anys, els gegants de Sarrià.

Vam encetar, l’any passat, l’Aplec d’en Cinto i la Maria. Va ser el primer d’una llarga sèrie, per mostrar a tothom les nostres activitats i engrescar, a tort i a dret, amb els tallers de les danses, les músiques i les cançons dels Gegants de Sarrià.

I no oblidem la trobada que, aquest any, haurà de ser molt especial, serà la XX Trobada dels Gegants de Sarrià!

~

Dones i mitjans de comunicació V Jornades de la DonaTreballadora Comissió de la Dona de Sarrià de Ter

telenotícies en directe des del Coro, connectant a través del càmera Mohamed i amb les reporteres Saray i Cristina, enviades especials a diferents barris de Sarrià de Ter. La primera va entrevistar diferents sarrianencs i sarrianenques interpretats per Alberto i Cristina, i la segona va fer preguntes en directe als assistents a l’acte, sobre quina opinió tenien de les V Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter. I com tot bon telenotícies, no podia faltar el nostre home del temps, interpretat per en Pau, que ens va advertir de les onades de calor a les quals vam ser sotmesos posteriorment.

Les Jornades de la Dona Treballadora volen aprofitar qualsevol ocasió per donar a conèixer allò que fan les dones, allò que ens preocupa, però també allò que ens diverteix o ens fa rebel·lar. Per això la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter s’esforça a buscar espais de trobada on poder compartir experiències i on parlar de problemes comuns que potser encara no sabíem que ho eren. Sense descuidarnos de les manifestacions artístiques o creatives, les exposicions, que tan aviat ens poden parlar de llocs i gent propers com de dones que viuen en països allunyats i amb problemes més colpidors que els nostres.

Com ja sabeu, la realitat és d’un color o un altre segons quina sigui l’òptica amb què es mira, i enguany les Jornades de la Dona Treballadora han volgut analitzar quina és la imatge de la dona dins la societat a partir de l’òptica que ofereixen els mitjans de comunicació. És una visió global? Esbiaixada?

Manipulada? Distorsionada? Real?

Quina influència pot tenir sobre un públic infantil o juvenil? Quin paper juga la “nova finestra del món” que és Internet?

Les V Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter es van

La inauguració va ser duta a terme per l’Ateneu Infantil, grup format per nen@s d’entre 10 i 12 anys de Sarrià de Ter. L’acte va consistir en la representació de les “Notícies Júnior”. L’escenari era una gran pantalla de televisió amb els seus altaveus inclosos, al qual només hi faltava el comandament a distància. Les nostres dues periodistes, Raquel i Alexandra, presentaven el

Els assistents a l’acte van aprofitar per assaborir l’estupenda exposició realitzada per diferents col·lectius amb el nom de “Presències i absències”, que constava de tres apartats diferenciats: d’una banda hi havia la part de l’escola bressol amb la pàgina de naixements dels diaris; d’una altra, hi havia la part de la presència de les dones als diaris promoguda per Jubilus amb la participació de la gent gran; i finalment, l’apartat de la presència de les dones a internet, realitzada per serveis socials.

L'EBM Confetti va voler col·laborar oferint un mural on es veien les

entitats

“Les notícies Júnior” presentades per l’Ateneu Infantil al “Coro”.

inaugurar el dia 6 de març a l’edifici el Coro. Aquest acte es va centrar en la temàtica general de les Jornades: “Dones i mitjans de comunicació”.

~ 23 PdS 60

a internet té un paral·lelisme amb les ofertes dirigides cap a elles?

Vam intentat respondre aquestes preguntes estudiant TRES CYBERMONS on existeix una presència fonamental de les dones.

~

entitats

dates dels naixements dels infants matriculats a l'escola bressol, recordant una mica les pàgines dels diaris on es dóna la notícia dels naixements de les diferents comarques gironines.

24 PdS 60

A l’hora de buscar una aproximació entre les dones i els mitjans de comunicació, vam pensar que de l’ampli ventall d’opcions que aquests ens ofereixen, la premsa escrita és la més propera a la gent gran. D’aquesta premsa tradicional, vam fer un recull de notícies, columnes d’opinió, reportatges i publicitat dedicat exclusivament a la figura de la dona. Ens interessava aprofundir en la visió actual que avui, a principis del s. XXI, la premsa escrita ofereix de la dona. Vam estructurar el material en panells de temàtiques diferenciades: “Dona i salut, per què són les dones les que cuiden?”, “Dones que manen”, “Dones compromeses”, “Dones artistes” i finalment, “Malauradament són notícia...” apartat dedicat a la violència masclista. El material exposat, que procedia de diaris i revistes actuals, va ser recollit per dones vinculades a l’Oficina Municipal d’Atenció a la Gent Gran amb d’altres activitats i tallers. Les participants voluntàries van respondre a la crida de dinamització que es féu des d’aquesta mateixa oficina i que va donar suport en la confecció del material final.

A l’hora d’analitzar la presència de les dones a internet ens vam plantejar algunes preguntes: presenta internet, com a reflex social, la varietat de realitats que viuen avui les dones?, la dona-objecte o l’estereotip femení es manté a la xarxa?, s’adverteix algun canvi entre aquesta imatge i la que s’ofereix a través d’altres mitjans?, hi ha una nova dona-virtual?, es correspon a l’actualitat la imatge que internet ofereix de la dona a la nostra realitat personal i col·lectiva?, la capacitat d’accés de les dones

Primer cybermón: la imatge de la dona per als homes. És on la imatge de la dona és utilitzada per atraure i vendre productes als homes. La dona aterra com a símbol de submissió per a vendre una colònia masculina o un cotxe de luxe. Plantejant-nos com a conclusió una pregunta més: com repercuteixen aquests anuncis en la nostra imatge com a dones?

Segon cybermón: la imatge que es ven a les dones. On els cossos de les dones es veuen com a objectes imperfectes que s’han de corregir amb els productes proposats i els models de feminitat que es venen inclouen també un cànon de bellesa ideal, sense el qual no s’existeix com a dona a la nostra societat (centres d’estètica, operació estiu, reforçant els estereotipis de les dones lligats amb la casa i la bellesa com els referits a cuina, decoració, i a tenir un cos ”perfecte”. Arribant a la conclusió següent: com repercuteixen aquests anuncis en la nostra imatge com a dones?

Tercer cybermón: la imatge presentada per les mateixes dones. És necessari, per tant, construir sobre la imatge imposada i col·lectiva, una altra de personal i individualitzada que respongui a la identitat real de cada dona.

Investigant hem descobert que també existeix a internet aquella imatge que creen les mateixes dones i que representa altres inquietuds de caire més intel·lectual i cultural.

Internet està essent un mitjà eficaç per a la participació activa, la denúncia de la discriminació i la violència i la solidaritat en xarxes i associacions i que contribueix a empoderament de les dones. L’assumpció del poder a l’e través de la xarxa funciona, entre totes ho fem possible .

En general ens adonem que la dona de finals de segle no té una identitat única, i a través d’internet pot, fins i tot, resultar paradoxal. És clar que tants variats miralls, alguns deformats, presenten múltiples imatges. Inclús en aquest viatge virtual al voltant de la presència femenina a la xarxa, trobem una dona de transició o de rols en crisi. Sortosament descobrim que l’empoderament femení obté els seus resultats en benefici d’una societat en construcció: mencionar diferents casos en els quals l’activisme en xarxa ha demostrat que es pot aportar el gra de sorra de les dones des de la col·lectivitat i la presa de poder, perquè les seves veus s’escoltin i algunes situacions canviïn (evitar l’execució de dones d’arreu del món, denunciar actituds manifestament masclistes en homes premiats per la seva carrera professional, evitar mutilacions genitals femenines, etc.).

Ens sentim menys soles davant la injustícia i tenim la capacitat de reaccionar amb rapidesa i amb contundència. Per tant, arribem a la positiva conclusió que internet col·loca a les nostres mans noves eines que poden tenir conseqüències revolucionàries. Depèn de nosaltres fer-ne un bon ús i promoure les bones pràctiques.

“Les veus de les dones, El Salvador” és el nom de l’exposició que va ocupar la Sala Patronat durant les Jornades. Una exposició de fotografies realitzades per Tonyi Manero que parlaven de gent, de dones, de països que ens cauen molt lluny, països d’aquells que en diuen del tercer món, encara no sé ben bé per què. Tot i així, resulta molt fàcil reconèixer en els seus rostres la duresa d’un dia a dia marcat per la misèria. Perquè el cert és que la cara de la misèria és igual a El Salvador que al Raval de Barcelona, on resulta que a més a més ha de conviure (el modernisme no perdona!) amb el gran cub projectat per Richard Meier fet de llum blanca i de vidre que respon al nom de MACBA. Observant aquestes dones que es guanyen la vida com poden, hom no podia deixar de veure la dignitat amb què totes elles miraven directament als ulls del fotògraf.

Un fotògraf que amb major o menor subjectivitat les havia captat en el seu anar i venir, comerciant amb fruites o amb el seu propi cos.

El món de la prostitució, alguns en dirien “submón” perquè quasi sempre viu amagat i envoltat d’una secreta sordidesa, és una constant en les imatges de la Tonyi Manero que aconsegueix mostrar-ne la seva cara més humana. Dones molt joves que semblen molt grans, pintallavis generosos i ulls que miren entre avorrits i desencisats.

La càmera de la Tonyi Manero també captava altres instants a El Salvador. Una ciutat amb els peus fortament arrelats encara al camp. I les seves dones encara més hereves que ningú de les tradicions, del comerç o de l’intercanvi, amb els fills enganxats a les faldilles i enormes feixos al cap. A elles no els parlis d’industrialització, de màrqueting o de globalització. Encara molt menys de jubilació. Les dones velles de les fotografies, sanes o malaltes, segueixen portant a casa els seus minsos jornals.

I enmig de l’abandonament de la població, d’aquest incessant “buscar-se la vida”, les fotografies reflectïen també la tasca realitzada per les ONG, que en moltes ocasions supleixen la feina que correspondria fer a les administracions locals i internacionals, però que després de tants anys de dominació colonial i de governs corruptes, no saben, no poden o no els deixen ocuparse de la seva gent.

Enguany, i tenint en compte el tema escollit, la comis-

Malauradament, els mitjans de comunicació, per la seva presència permanent en la nostra vida quotidiana i la seva enorme difusió, exerceixen una considerable influència entre la població com a divulgadors d’exemples a imitar, de tipus de relació, de models de bellesa...

Per això els objectius que es van proposar van ser: • Constatar el paper real de la dona a la nostra societat.

• Comparar les dones del nostre entorn amb les que surten als mitjans de comunicació.

• Analitzar els rols femenins tant en les sèries com en els dibuixos animats.

• Fomentar l’esperit crític davant les sèries de televisió, dibuixos i anuncis.

• Fomentar actituds de rebuig davant la discriminació per raó de sexe.

Els alumnes d’educació infantil van fer una valoració de les tasques que realitzen les dones d’avui dia habitualment. El seu treball va quedar reflectit en uns murals on es podien veure les mares en diferents àmbits: família, professió, lleure, tasques domèstiques,...

A cicle inicial van analitzar els dibuixos animats que

~

Des de fa quatre cursos que l’escola Montserrat participa en la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter a les Jornades de la Dona Treballadora.

sió del programa d’innovació d’educació per a la ciutadania va proposar una activitat per a cada cicle amb la finalitat de muntar una exposició a “La Cooperativa” per constatar la diferència de protagonisme de l’home i la dona als mitjans i veure que s’hi reflecteixen valors, pautes de conducta, prejudicis i models estereotipats que fomenten la desigualtat per raó de sexe.

entitats

La pobresa colpeja fort, especialment a les dones. Però és encara més dura amb les dones prostitutes, perquè els seus companys de viatge són en molts casos la drogodepèndencia i el virus VIH. La Tonyi Manero ha prestat la seva càmera perquè nosaltres aquí escoltem les veus de les dones de El Salvador. Durant aquests dies, ella va ser la seva veu a Sarrià de Ter.

Exposició de Tonyi Manero a la Sala Patronat “Les veus de les dones, El Salvador”.

25 PdS 60

Murals fets pels nens del CIEP Montserrat exposats al Centre Cívic “la Cooperativa”.

veuen habitualment a la televisió i van destacar els trets més característics dels personatges. En els murals van reflectir que la majoria dels protagonistes són masculins.

~

entitats

Els alumnes de cicle mitjà van dur a terme una “cacera de prejudicis” a través de les sèries de televisió que ells veuen habitualment. En aquestes sí que hi havia protagonistes femenines, però totes seguien un mateix patró: “guapes, fantàstiques, simpàtiques, molt ben pentinades i maquillades, a l’última moda...” És a dir, els seus murals destacaven que es repeteix l’estereotip femení, la dona símbol de bellesa, preocupada només per la imatge.

26 PdS 60

Els alumnes de cicle superior van fer un muntatge audiovisual a partir de la recerca dels estereotips i prejudicis que els mitjans de comunicació actuals encara transmeten.

No els va estar difícil trobar exemples de la dona tractada com a objecte, de la dona consumidora obligada a comprar un munt de productes de bellesa, de les dones guapes forçosament burres i de les lletges intel·ligents, i de l’esport com a cosa només d’homes; però sí que els va costar molt trobar notícies en què les dones fossin les protagonistes positives.

La conclusió general va ser la gran diferència entre les dones que surten als mitjans de comunicació i les dones del seu entorn proper, això

ens fa evident que encara la dona ha de continuar reivindicant el seu paper REAL en la societat actual.

Finalment, i seguint en la mateixa sintonia d’ús de les noves tecnologies, destacarem que, després de l’excel·lent acollida de l’audiovisual “Dones del Món”, enguany vam voler demanar de nou la col·laboració dels sarrianencs, i en aquest cas tant de dones com d’homes, per confeccionar l’audiovisual “Trenquem motlles”. A partir d’una demanda senzilla, fotografies de dones treballant i d’homes en l’àmbit familiar, vam anar recollint les vostres fotografies per elaborar un particular àlbum de fotos en què destacava, sobretot, la naturalitat en la majoria de les

fotografies. Més de 150 fotografies, la majoria de les quals de dones, però amb una bona i positiva participació dels homes, complint així un dels objectius de les Jornades de la Dona Treballadora: incrementar la participació, implicació i sensibilització dels homes, ja que la igualtat només és possible si hi treballem dones i homes plegats. “Trenquem motlles” no tenia l’objectiu, com algú devia pensar, de proposar uns motlles nous per als homes i les dones, un intercanvi de motlles entre gèneres; al contrari, l’audiovisual finalitzava sentenciant que cal que “trenquem motlles, trenquem TOTS els motlles, perquè no hi ha motlles possibles”.

~

Foto Quim Llunell

Exposició sobre “El Coro” a la sala gran.

Vostè pot ser cronista Josep M. Sansalvador i Provensal

A Sarrià som optimistes: hem de pensar que, independentment de les desgràcies en forma de vies, carreteres i autopistes que ens migparteixen i ens migpartiran, de les mancances que hi pugui haver …som doblement afortunats. Per una banda som un poble amb un índex elevat d’associacionisme que fa que la ciutadania participi activament d’allò que s’anomena societat civil. Hi ha un munt d’entitats, agrupacions i col·lectius que es cuiden amb dedicació d’omplir grans espais de la vida social, cultural, esportiva, del lleure … del poble. Per un altre costat, la fortuna també ens ve pel fet de disposar d’una publicació com la que tenim, ara mateix, a les mans. Parlem de Sarrià, seixanta números d’una magnifica realitat editorial, ha aconseguit en el transcurs de tots aquests anys, consolidar-se en aquella declaració d’intencions que exposa la seva capçalera: revista de cultura i informació local.

~

~

És per això que fem una crida, primer escrita en aquest paper, però que més tard serà personalitzada a cada associació o entitat, amb la finalitat de motivar-les a promoure la figura del cronista propi: algú que pugui cuidar-se de fer-nos a mans un breu resum d’aquella festa, d’aquella activitat esportiva, d’aquella celebració, amanida amb alguna fotografia o material gràfic, i que serà la garantia d’aparició en la publicació corresponent.

Som conscients que mantenir un calendari d’activitats tan intens com el que s’arriba celebrar a Sarrià és qüestió de molta voluntat, rigor i dedicació. I voldríem que no en quedés cap sense el necessari ressò a la revista: la Història l’hem d’escriure entre tots. Amics i amigues de totes les entitats: us animem a participar de manera activa en aquesta aventura. Vosaltres sou els millors cronistes. Som-hi!

entitats

La informació hi és present en una proporció abundant: temes d’actualitat, opinió des de punts de vista diferents, informació municipal, ressenya d’activitats i esdeveniments que s’han produït, entrevistes i presentacions. La cultura també hi fa el seu gruix: crítica literària, cròniques, història, investigació, activitats artístiques i viatges, les pinzellades d’humor que no fallen mai …Cada número és un compendi trimestral de la vida, quotidiana i intensa, d’aquest poble. Cada exemplar de Parlem de Sarrià és una peça esperada per tots els lectors que, convenientment col·leccionada, farà, a còpia d’anys, un repertori informatiu i cultural local formidable.

Des del grup que edita aquesta publicació periòdica, hi ha el convenciment que ha de ser una revista viva. Que ha de ser un òrgan d’expressió de la societat que dóna vida a aquest poble, i que bona part de les pàgines han d’estar disponibles per a les entitats sarrianenques.

Tractant-se d’una revista que es confecciona a nivell de voluntariat, per simple i pura afició i dedicació dels col·laboradors, a ningú se li escapa que els recursos són limitats i que les disponibilitats a vegades poden flaquejar. És una llàstima veritable que ocasionalment puguin quedar activitats, festes o actes de qualsevol mena (que han representat un esforç notable d’organització) desateses, sense la merescuda cobertura informativa a les planes de Parlem de Sarrià.

27 PdS 60

Sarrià de Ter, el paper de la història Gabriel Roura Canonge arxiver, Arxiu de la Catedral de Girona

cultura

~ 28 PdS 60

Si en el segle XIX Jules Michelet té la intuïció que la verdadera història consisteix a recuperar el passat de tot un poble, la història oficial, acadèmica i docent, continuarà instal·lada en els seus “esdeveniments”. Durant molt de temps, la història fou relat literari i després relat erudit i en ambdós casos mai arribà a ser plenament innocent. La recuperació del passat en fou, per molt de temps, una justificació.

La memòria històrica va tardar temps a esdevenir memòria col·lectiva de tot un poble; solament quan ho aconsegueix, quan el passat no és una simple acumulació de records, ans un reconeixement dels fets en les seves connexions, en el seu esdevenir, és quan podem dir que s’ha recuperat el passat per a millor conquerir el futur. Aleshores, la història és molt més que un simple entreteniment o una evasió. La història significa abans que res, conèixer els fonaments de la nostra vida actual, saber d’on venim, qui som i augmentar les probabilitats de saber on anem. Aquesta reflexió que faig és conseqüència de la lectura, necessàriament ràpida i urgent, per atendre l’oferiment que els amics Assumpció Vila i Josep Brugada em van fer de presentar el llibre Sarrià de Ter, el paper de la història.

Foto: Roger Casero

La història començava a ser considerada com una memòria col·lectiva. Durant molt de temps, unes minories dominants confondrien el seu propi passat amb el passat de tota una col·lectivitat.

Aquest fou el llarg període d’una història de reis, de batalles i tractats diplomàtics.

La paraula “història” recorda uns temps feliçment passats en què era imprescindible aprendre de memòria –entre d’altres cosesla llista tan llarga com incomprensible dels reis gots o d’un seguit de dades i notícies que ben poca cosa ens deien. Amb el temps sorgia la pregunta: Però la història per què serveix? Aquest plantejament era ben legítim, si tenim en compte que la història era considerada com un simple relat de fets de temps passats. Però a poc a poc, fou possible adonar-se que els fets es referien a la vida de l’home en societat. Que uns semblaven més importants que d’altres i es va pensar que havia de tenir una causa. Així l’home començà a interrogar-se sobre el seu passat.

El treball que han fet els diversos i nombrosos autors assoleix realment la definició d’història local en el sentit tècnic i estricte del terme.

Cada capítol o cada apartat és una verdadera sèrie de monografies de la vila de Sarrià, que fonamentades en documentació original, estudien la seva evolució històrica.

Cal remarcar el terme “document original”, puix constitueix la base del treball de l’historiador: “sense documents, no hi ha història”.

Aquest principi que difongueren els historiadors francesos a les primeries del segle XX, queda confirmat amb escreix en el llibre de Sarrià de Ter, el paper de la història. L’elenc d’actors que han intervingut en la confecció del llibre que ens ocupa, han escrit amb coneixement directe els temes que tracten, a vegades en són fins i tot protagonistes, cosa que confereix fiabilitat als seus escrits, classificant-los en l’àmbit de “documents d’història”. Els diversos apartats o capítols del llibre Sarrià de Ter, el paper de la història, vénen a ser una mostra clara de múltiples facetes o formes de fer història.

El fonament lògic del tema ve constituït pels treballs arqueològics que ens donen notícia del passat més remot de la vila i el seu terme. L’arqueologia forma part de la Història sense textos. Els arqueòlegs amb la seva perícia, la seva pràctica i habilitat, han llegit els documents muts, sense lletres que són les pedres i els materials arqueològics que ens informen a bastament de la important vil·la romana del Pla de l’Horta i les seves

adjacències, datades de finals del segle II o començament del segle III. Aquesta edificació constitueix la partida de naixement de la nostra vila. Sense deixar de recordar el magnífic Mil·liari amb la seva inscripció gravada en lletres capitals romanes del tipus librari. En el capítol corresponent podran llegir-la.

Avançant en el temps, Sarrià se significa amb la seva presència a través de la col·lecció diplomàtica, sobretot dels diferents estaments eclesiàstics. Els diferents tipus d’actes escrits sobre pergamí són la base del coneixement històric i la seva evolució en l’Edat Mitjana.

Recordem el que hem dit més amunt. “Sense documents no hi ha història”. Cada document dóna notícia de l’acte que realitzen els actors davant notari: establiment, reconeixement de propietat, permuta de propietat, establiment de censos, absolució d’home propi, donació, venda, etc. Amb consignació dels actors.

Aquesta és la notícia directa. En tot document notarial, però, hi consten una sèrie de fórmules de seguretat que donen fe de l’acte, de garantia de la seva realització i altres que responien a formularis notarials que tenien els seus orígens en els formularis del Dret Romà.

Les fórmules que acompanyen els documents són elements que mai s’han de deixar de banda, puix ens informen dels canvis que en les diverses èpoques i llocs es van produint segons es reflecteixen en les datacions.

Seria de gran profit aconseguir la transcripció completa del centenar de pergamins que es consignen en el lli-

bre, acompanyada de la corresponent traducció al català.

La descripció de l’època moderna, fins al dia d’avui, constitueix la forma d’història de tipus crònica, perquè els que descriuen fets o esdeveniments i les seves circumstàncies, es basen en historiadors solvents, com ara tota la qüestió de la guerra del francès o de la Independència, i en altres concernents a Sarrià, es basen en el coneixement directe de persones i famílies que han deixat petjada en el progressiu esdevenir de la població: pensem en les nissagues del paper que tant han marcat el caràcter dels sarrianencs.

Més directa és encara la historiografia del segle XX, amb la forta intervenció dels molts protagonistes de les accions narrades –sigui en forma d’entrevistes, sigui en les cròniques esportives, o en activitats cíviques i socials. Penso en el patronat de pares de família, el teatre, les colònies de vacances i tantes altres activitats que es van dur a terme abans i després de la guerra incivil.

Per acabar vull fer memòria especial de la revista Carrilet. Com a tal revista ha estat una bona eina de relació entre els veïns, un entreteniment profitós i una distracció amena i familiar. Cal conservar-la, puix que a mida que passa el temps esdevé un dipòsit de material històric integrant-se en l’amplia selecció de bibliografia que enriqueix la cronologia de Sarrià de Ter.

~

Oh! Paper Papereria i Ofimàtica

~

C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

cultura

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures

29 PdS 60

L’hora del conte a la biblioteca Emília Xargay.

Fotos Roger Casero

~

àlbum de fotos

àlbum de fotos

30 PdS 60

Cavalcada de Reis.

El rei Carnestoltes al pavelló. Foto Agustín Jaime

Cercavila de Carnestoltes de l’EBM Confetti. Fotos Roger Casero

àlbum de fotos

~ 31 PdS 60

Sarrià de Ter, el paper de la història

~

cultura

Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé Filòleg i professor de cultura catalana

32 PdS 60

La justificació que hauríem de trobar per a un llibre com aquest, és en primer lloc que Sarrià de Ter és una població molt propera a la capital i per tant la majoria de fets històrics, vicissituds i canvis que ha experimentat la ciutat van afectar d’una manera o altra el col·lectiu humà que de bell antuvi va habitar els territoris del Pla de Sarrià. Sarrià de Ter, el paper de la història és un intent –esperem que reeixit- de recollir els fets històrics més significatius, més llunyans i més propers, d’una població: Sarrià de Ter. Amb una intenció: fer un servei a aquest poble perquè pugui saber què hi ha al darrera del seu nom, perquè es pugui saber quins van ser els seus orígens, per deixar ben clara també quina és la seva identitat. La nostra voluntat -la de totes les col·laboradores i col·laboradors- ha estat la d’aportar també un gra de sorra a la vida social i cultural de Sarrià de Ter. Primer que res vull agrair el treball que cada col·laborador, col·laboradora, ha aportat al conjunt d’aquest llibre d’història, un text que té l’avantatge que es pot llegir tranquil·lament per capítols, sense presses. He de dir, però, que en la seva major part és un llibre molt seriós, potser excessivament seriós.

Dic això perquè en un bon tant per cent el llibre parla, explica –malauradament- fets de guerra, guerres.

Ja es comprendrà, doncs, que moltes vegades la cara de la història sigui d’una seriositat i d’un realisme aclaparadors.

Justificació del títol del llibre El volum Sarrià de Ter, el paper de la història ha estat redactat, doncs, per diverses col·laboradores i col·laboradors –tots ells molt vinculats amb Sarrià de Ter- de formació universitària, els quals han fet recer-

ca sobre algun tema, fet, període, col·lectiu o personalitat lligada amb la població. ¿Per què els apel·latius Sarrià de Ter i el paper de la història? Doncs, perquè ja es comprendrà que quan vam voler intitular aquest recull de treballs, que tenen un fil conductor sobre la història dels habitants de Sarrià, la paraula ‘paper’ posseïa per a tots nosaltres un gran valor semàntic, un gran valor significatiu, un gran valor fins i tot sentimental –si m’ho permeten- perquè per poder documentat bé la història, una història qualsevol, la d’un poble com el nostre, cal dir que s’han de llegir, revisar, interpretar, transcriure, documentar papers, molts papers; és clar que afortunadament per escriure aquesta història hem hagut de remetre’ns no només als papers, sinó fins i tot a les inscripcions escrites a les pedres, a les inscripcions dels objectes, passant per la meravella que són els pergamins dels segles XII, XIII i XIV que vam localitzar a l’Arxiu de la Diòcesi de Girona, a l’Arxiu Històric de Girona, a més dels que guarda l’Arxiu Capitular, els quals ens han llegat nombrosos coneixements de l’edat mitjana. Després de llegir i interpretar els valuosos pergamins vam haver d’avançar llavors, per seguir el fil de la història, amb suport paper.

En els anys –diguem-ne- clandestins, fins i tot la revista Carrilet, es feia amb paper, els actors del Centre Teatral de Sarrià de Dalt s’havien d’aprendre els papers, els equips d’handbol eren cridats sempre arreu a fer un bon paper, per tant, ja es comprendrà la insistència que volem posar en la paraula “paper”, puix que nosaltres amb aquest recull d’història, històries, hem volgut també fer un bon paper.

Vam pensar que la paraula ‘paper’

no podia mancar al títol que havíem de donar al primer llibre d’història que hom escrivia a consciència, amb cara i ulls, sobre els fets passats de la població. Per tant, heus ací, doncs, Sarrià de Ter, el paper de la història. Totes les col·laboradores i col·laboradors hem escrit, doncs, diversos episodis que formen part de la història de Sarrià i el llibre el podreu llegir perfectament per capítols, que tenen la seva autonomia dintre dels períodes de la història general de Catalunya.

Hem volgut rescabalar el sentit de la història que ens han llegat els nostres mestres historiadors de Girona i de la cultura catalana. Som hereus de la historiografia de Jaume Vicens Vives, de Santiago Sobrequés, de Joaquim Nadal, de Josep Clara, de Lluís Mª de Puig, de Martí de Riquer, d’Anton Mª Espadaler i del Dr. Gabriel Roura.

Hem volgut, a més, que el llibre aportés una bona col·lecció de fotos antigues a fi i efecte que tothom pugui tenir una visió retrospectiva de com era de bonic el poble fa cinquanta, setanta, o cent anys.

Sarrià de Ter, el paper de la història és un volum que recull i comenta els fets més significatius del poble de Sarrià de Ter, amb una visió diguem-ne retrospectiva; DEL REMOT AHIR, PER ARRIBAR AL PRESENT AVUI; com que la història és evolució, estudi de l’evolució dels pobles i les persones, havíem d’acudir, com tots els llibres d’història, als orígens; per tant, Sarrià evoluciona des dels remots orígens prehistòrics com demostren Joan Abad i Albert Aulines, fins al que sabem de les èpoques preromanes (època ibèrica) i al procés de romanització que deixà magnífica petja, extraordinari substrat, amb el des-

En aquest punt de la romanització, convé avui fer un record a les autoritats culturals perquè algun dia –no massa llunyà- es puguin reprendre els treballs de les excavacions de la vil·la romana que es van deixar a mig fer als anys setanta.

tica cruïlla de camins que menaven cap al comtat de Besalú o cap a la zona oest de Parietes-Rufini als dominis episcopals de Taialà Domeny-Bruguera.

Pel que fa a la vida medieval dels vilatans de Sarrià, és important l’esment que es fa de l’església de Sant Pau de Sarrià l’any 978, la qual posteriorment esdevindria la parròquia de referència de tot el terme: Sancti Pauli de Serriano. A partir de l’any mil, són nombrosos i veritablement importants els pergamins de tota mena que vinculaven les cases de pagès i els molins del terme amb el monestir romànic de Sant Pere de Galligants de la ciutat de Girona i es donava compte de les compresvendes, de la cessió de patrimoni, del pagament de censos, causes pies i altres contribucions al monestir. La totalitat dels 39 pergamins, de l’AHD, els de l’ADG, els que puguin aparèixer a l’ACG, ens permetran fer un ulterior estudi molt més exhaustiu de la vida medieval al Pla de Sarrià. A partir dels pergamins que la Sílvia Mancebo, de l’AHG, ha transcrit amb gran cura, sabem que els pagesos lliures i dependents de la zona de Sarrià expressaren durant diversos segles els pactes o conveniències amb l’abat de Sant Pere de Galligants, el qual va arribar a tenir també la jurisdicció del castell de Montagut. Els habitants li retien homenatge perquè l’abat de Sant Pere –que tenia

el seu poder i la seva influència en els territoris de la seva jurisdiccióen la mesura que podia protegia els habitants, els pagesos i els moliners del terme. Els protegia i els abraçava a la fe cristiana amb el mantell de la protecció divina i les consegüents servituds feudals. Per tant, els sarrianencs, per gaudir de la categoria o la reconeixença d’homes i dones propis i sòlids del terme, retien el corresponent homenatge a la figura o a l’auctoritas de l’abat.

L’abat de Sant Pere ostentà la jurisdicció civil i criminal de tota l’encontrada de Sarrià-Sant Julià, fins que el rei Pere III el Cerimoniós s’encarregà –a petició dels mateixos veïns del raval gironí de Sant Pere- de discernir entre el que havia de pertànyer a la jurisdicció eclesiàstica i allò que havia de pertànyer a la jurisdicció civil. Enllà d’aquesta disposició reial, els pagesos lliures i dependents de Sarrià estaven vinculats també a la Pabordia de Xuncla de l’església de Sant Feliu de Girona i a la Pabordia de Maig de la catedral de Girona. Els habitants del terme, per la devoció cristiana que expressaven a les dites esglésies, van contribuir durant molts segles a la construcció i al sosteniment material, econòmic i en espècies d’aquestes institucions eclesiàstiques gironines tan emblemàtiques. Cal dir que entre els segles XI al XIV, l’Església, com

~

La vida medieval a Sarrià ve determinada per l’esment en alguns pergamins dels diversos camins, caminum publicum, els quals ens donen fe -ja a l’entorn de l’any 1000- que el territori es trobava en una autèn-

Josep Brugada signa llibres després de la presentació a la Sala del Coro el dia 20 de gener.

cultura

Enllà dels segles de la romanització del país, després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, (476), vingué el període de dominació visigòtica, de la qual tenim força elements arqueològics; l’època deixà només rastres del seu pas pel gran nombre d’enterraments (79 tombes i dues necròpolis) que se situen també a la zona arqueològica del Pla de l’Horta, i que d’ençà de 2004 han treballat i investigat els arqueòlegs del grup JANUS, els quals posaren al descobert, entre molts altres objectes en bronze i en ferro, les troballes d’una preciosa sivella decorada amb pasta de vidre i de dues fíbules, que aporten –sens dubte- materials valuosos, apreciadíssims del jaciment visigòtic de Sarrià.

Foto: Roger Casero

cobriment de la vil·la romana del Pla de l’Horta, construcció que els arqueòlegs Lluís Palahí i David Vivó daten i estudien al llibre a partir del segle I aC. També la possible construcció d’un pont romà sobre el riu Ter en èpoques de l’emperador Octavi August (63 aC-14 d C), el descobriment d’una borna mil·liària de l’època de Maximí el Traci, (s. III d.C), la vil·la romana del Pla de l’Horta i la pedrera de Can Guilana, marquen d’una manera inequívoca Sarrià de Ter com a indret important, decisiu i estratègic en el procés de romanització a les comarques gironines. Ja que som a la vil·la romana del Pla de l’Horta, voldria sumar-me a la reivindicació que fan els arqueòlegs Palahí i Vivó en el seu article, per tal que un dia –d’una vegada per totes- es pugui acabar d’excavar bé, científicament, el jaciment de la vil·la romana del Pla de l’Horta.

33 PdS 60

cultura

~ 34 PdS 60

El pont que unia la riba fluvial de Sarrià amb el raval del Pont Major, va ser ja des de l’època romana un indret de pas obligat per tots aquells que des de França volien entrar a la ciutat de Girona o a la inversa. Seguint l’antic traçat de la Via Augusta romana, el pont tingué “sempre” un paper molt rellevant durant l’edat mitjana i en les èpoques modernes. Tant és així que existeixen disposicions reials del mateix rei Jaume II on demana que es procedeixi a la reparació de les pedres del pont. Al 1338 s’estableix un dret de barra o de peatge per a fer front a les despeses de manteniment de la construcció, pagament que havien de satisfer tots els carruatges que pretenien creuar el pont. Encara l’any 1424, en l’època del rei Alfons El Magnànim, s’atorgava llicència per escrit per tal que es pogués cobrar l’esmentat peatge.

De l’epidèmia de pesta negra que assolà tot Europa el 1348, no en sabem massa res del que pogué esdevenir-se a Sarrià, però de la pesta que es desenvolupà dos segles després, sí que en tenim

Foto: Roger Casero

afirmava Edmon Pognon, aclaparava totalment la vida d’un poble de creients absoluts.

Fins a la data de la Pesta de l’any 1438, la relació dels cristians amb els jueus va ser de tolerància i de col·laboració econòmica. Com afirmava l’admirat historiador francès Georges Duby, “durant molt de temps hi va haver coexistència entre jueus i cristians, sense massa agressivitat”. Res més cert per la convivència multireligiosa a Girona, de manera, doncs, tal i com ens explica Sílvia Planes, que els jueus efectuaven préstecs als aristòcrates gironins, però també als pagesos de les rodalies que ho necessitaven. Als jueus, però, tradicionalment se’ls ha imputat la causa de totes les xacres que es produïen a la vida medieval, per tant, doncs, quan s’esdevingué la gran pesta europea del segle XIV, com en una nova apocalipsi, alguns cristians malèvolament acusaren i responsabilitzaren els jueus d’haver matat a Crist i de tots els mals haguts i per haver.

Gabriel Roura, Josep Brugada, Nicolás Pichardo i Assumpció Vila

detallada notícia. Al 1650 un menestral assaonador d’origen barceloní ens dóna diverses referències sobre el contagi de pesta que es va produir a Girona, Sarrià i en altres pobles de l’Empordà. Els cronistes de Girona, com l’il·lustre Jeroni Reial de Fontclara, jurat en cap de la ciutat, també ens n’ofereix acurada referència i en aquesta data, el contagi de pesta ja no es podia imputar als jueus, perquè al 1492 la monarquia espanyola els va expulsar de la península. ¿Qui o què va ser el causant de la pesta aleshores?

En l’època moderna les Guerres de Successió, les estratègies bèl·liques i les confrontacions armades també van tenir un gran protagonisme entre els veïnats de Sarrià i de Pont Major. Les guerres que la monarquia hispànica generà amb els exèrcits francesos van tenir una gran repercussió a casa nostra –sobretot lògicament en el punt estratègic de Pont Major-, el virrei del Principat de Catalunya, Alexandre de Bournonville al 1648, va fer fortificar el Pont. A la llarga, però, tants conflictes armats (que la gent senzilla entenia poc) provocaren el lògic cansament de la població. No obstant això, els conflictes que es produïren a finals del segle XVII, les guerres dites de Successió que van mantenir els recels i les baralles entre la monarquia espanyola i la poderosa monarquia francesa en època del cardenal Richelieu, 1635, portaren l’economia catalana a la ruïna, altrament

s’acabaren de perdre els dominis territorials catalans del Rosselló.

Ja entrats de ple al segle XIX, la guerra contra els exèrcits invasors de Napoleó Bonaparte, després de múltiples assetjaments i batalles amb la coneguda pretensió d’annexionar els territoris de Catalunya a l’Imperi francès, al final –com analitzem- tampoc no va venir a solucionar res, puix que el conflicte amb els francesos, deixà la població sarrianenca en un estat de misèria total que el poble trigà almenys uns quaranta anys a refer-se’n completament.

A partir dels anys 30 del segle XIX, la població treballadora de Sarrià va contribuir amb diversos impostos ‘indirectes’ –com molts altres pobles de la demarcació- a l’aixecament de l’economia de l’Estat espanyol de l’Antic Règim. Poc a poc, per això, de resultes de diverses iniciatives en el camp de la manufactura i la industrialització encapçalades per l’industrial Felip Flores i Brugada, capdavanter de la indústria paperera, Sarrià gaudí posteriorment d’estructures productives que donaren feina a la gent de la població.

Molts veïns assalariats, a jornal, –com analitza magníficament Assumpció Vila- es van guanyar la vida deixant-se la pell a les rajoleries, a les fàbriques de ciment, a les indústries papereres, als molins, a la producció d’energia elèctrica de la població.

Foto: Roger Casero

molt especialment els de caràcter educatiu.

La Sala del Coro es va omplir de gom a gom per la presentació del llibre.

L’any 1870 va inaugurar-se la fàbrica de paper d’en Flores que incorporà el procés mecànic per a l’obtenció de pasta de paper. Malgrat la incipient industrialització del poble, encara una altra guerra, la guerra carlina, vindria a enterbolir la pau i el progrés dels cinc-cents i escaig habitants que tenia Sarrià l’any 1874. En les èpoques de més o menys estabilitat, els habitants de Sarrià havien aconseguit eixamplar els seus territoris parroquials i fins i tot alguna comunitat religiosa de germanes de l’orde dels caputxins instal·laren el seu convent dedicat a l’educació a Sarrià. Llàstima que hi van estar tan poc!

~

Després de dictadures militars, com la de Primo de Rivera, els anhels republicans expressats per la població de Sarrià de Ter i de tot Catalunya esdevingueren una realitat el 12 d’abril de l’any 1931. El període de la Segona República representà també la represa per Sarrià de Ter de nous projectes socials i cívics per a la població,

Llavors per a molts va venir l’exili, el silenci i la repressió, viscuda a Sarrià pels qui van haver de marxar de casa seva, del seu país, pels qui ja no van tornar, i pels qui, foragitats de casa seva, van venir a treballar forçadament aquí a Sarrià. Em refereixo als presoners de guerra d’origen basc, d’origen andalús, de Tarragona fins i tot, que van treballar com a autèntics esclaus per construir en 120 0 125, dies el sinistre “Puente del Caudillo”. !Vegeu quina absurda proesa!

Amb tot això, s’esdevingueren quaranta anys de franquisme que a Sarrià –com arreu del país- es traduiria en alcaldes i representants anomenats a dit, en construccions de factura feixista, en destrossa rere destrossa urbanística per a beneficiar els interessos superiors i aliens al poble. Destrucció total de la part més emblemàtica i més antiga de la població –per exemple-, per construir als anys setanta uns accessos a

cultura

Per altra banda, a finals del segle XIX, l’any 1894, es va gaudir a Sarrià d’il·luminació elèctrica als carrers, molt abans que ciutats com Figueres, o viles com Palafrugell o Palamós. Amb el tombant del segle XIX al XX, vingueren, doncs, al poble, nous projectes, alguns d’ells es quedaren en això, solament en projectes, com per exemple el d’un tramvia que hauria de connectarnos amb la ciutat de Girona. (ja ens aniria bé avui semblant novetat!). Es crearen associacions corals i recreatives, es construïren edificis singulars i d’estètica noucentista, Jocs Florals, equips esportius, etc. En aquest capítol de la vinculació de Sarrià de Ter al noucentisme català, vam tenir la gran sort que un arquitecte, gironí il·lustre, Rafael Masó, ens llegués alguna obra, com aquest magnífic edifici del Coro.

Hem tingut afortunadament alguna

herència del noucentisme, amb l’obra pictòrica i malauradament quasi efímera de Pere Farró, i la singularitat dels edificis de l’arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí, com les Escoles o la Casa Pòrtules que la Raimonda Coll s’ha encarregat d’estudiar. Llàstima que algunes famílies sarrianenques que posteriorment van fer fortuna a la vida i van tenir un paper rellevant en la vida social i cultural de les comarques gironines, es desvinculessin de Sarrià, em refereixo a la família Teixidor o Ensesa, aquesta darrera l’ha estudiat al llibre, la professora Helena Benito. Malgrat tot, però, els habitants no perderen mai l’entusiasme per fer activitats, de manera que a principi del segle XX, amb criteris clarament republicans i federals, s’establí al poble el Cor i l’Orfeó Joventut, els èxits i vicissituds dels quals estudia Assumpció Vila. Com també estudia la personalitat, la vida i l’obra cultural i política a l’època de la Mancomunitat de Catalunya, del metge Agustí Riera i Pau, recordat per molts sarrianencs com “un home de tracte agradable, humà i de gran cultura”.

Ho ha documentat Narcís Casassa, amb el seu estudi sobre el mestre Isidre Macau i les escoles del CENU a l’època de la República. Després d’un període de realitats i d’il·lusions democràtiques, absolutament merescudes i legítimes, els corrents feixistes als anys trenta enrariren la convivència als pobles d’Europa per acabar amb la bogeria humana del feixisme. La imposició del feixisme es concretà entre els pobles espanyols i catalans amb una Guerra Civil que al nostre poble portà tràgicament, entre altres conseqüències i malvestats, un bombardeig sobre els ciutadans civils que causà la mort de cinc persones.

Llavors, com per acabar-ho de rematar, s’esdevingué una altra tragèdia: la col·lisió entre un camió cisterna que transportava benzina i el tren petit de Banyoles. Un lamentable balanç també en el període de la Guerra Civil que segà la vida de 12 persones i deixà també nombrosos ferits entre els habitants de Sarrià. Malgrat tot, però, com documenta Assumpció Vila, Sarrià, enmig de la invasió feixista, va demostrar també ser una població solidària, de valors humanitaris, perquè els veïns van acollir 17 del centenar de nens refugiats de “la guerra” que van venir a Girona.

35 PdS 60

una autopista que vint anys després de fets quedaren ja obsolets. ¡Vegeu amb quines perspectives de futur i d’eficàcia treballaven les autoritats autoritàries de l’època!

~

cultura

Però els habitants de Sarrià saberen sobreposar-se a la postguerra i a l’ambient feixuc i sòrdid del règim franquista. A banda de la política unilateral del franquisme, el poble va veure créixer i expansionar-se tantes indústries papereres (Torras, Pons, Vila, Butinyà), les qual representaren durant tots aquests anys: pa, suor, llàgrimes i treball per a molts de nosaltres. A conseqüència d’aquesta industrialització i dels consegüents beneficis econòmics del capital, Sarrià va apreciar un destacable creixement demogràfic i expansió als anys 50; n’és un magnífic exemple la construcció de les cases de Sarrià de Dalt, del Grup Torras, que podeu llegir en l’estudi de detall que n’ha realitzat l’Elisa Llenas. El poble, però, amb el seu treball, la seva constància, la seva perícia i la seva intel·ligència va saber sobreposar-se a la sordidesa del règim.

D’aquí, de Sarrià de Ter, en va néixer l’handbol a les comarques gironines, esport que impulsà el Sr. Andrés Rodríguez, història que bé explica al llibre per a tots nosaltres l’Emilín Rodríguez, perquè ell, l’Emilín, amb la teoria, el treball constant, la discreció i la pràctica, juntament amb tants altres voluntaris de Sarrià, tingué el protagonisme del balonmano, de l’handbol, amb un mestratge –cal subratllar-ho també- incomparable, impagable!

36 PdS 60

Es crearen grups de teatre, ho saben perfectament els veïns de Sarrià de Dalt, sobretot la Joana Rosdevall, en Lluís Aymerich i en Pere Vila, que amb el seu treball sobre la història del teatre han aportat una contribució molt valuosa a la història d’un fet cultural que d’alguna manera s’hauria d’impulsar novament.

De Sarrià, als últims anys de l’època franquista -com sabeu- en sorgí un nucli intel·lectual i una revista: Carrilet, la qual donà excel·lents pedagogs, excel·lents periodistes i tanmateix la trajectòria d’alguns artistes com ara Quim Corominas i l’Emília Xargay, el vessant artístic dels

quals comenta també la Raimonda Coll.

Comptat i debatut, doncs, tots aquests fets que he destacat aquí i d’altres que degueren produir-se i que de moment no tenim documentats, formen la història de les dones i dels homes que de tants segles, de tant temps han viscut a Sarrià. Tots aquests fets afaiçonen la història més contemporània, juntament amb el naixement de nous nuclis de població a Sarrià de Ter, com el veïnat de la Rasa o el veïnat del Pla de l’Horta, amb la seva demografia, les seves ocupacions, les seves associacions; un novell i benvingut Sarrià de Ter, amb les seves noves activitats econòmiques que ha posat en relleu amb el seu estudi la geògrafa Bet Sau. Els barris de la Rasa i el Pla de l’Horta donen també forma a la nostra història humana més recent. Malgrat que políticament parlant Sarrià de Ter va tenir també el seu parèntesi amb l’annexió a la ciutat de Girona l’any 1976, i la posterior creació entre 19791983 del Consell Municipal, sota els auspicis del primer Ajuntament democràtic gironí presidit per un historiador, Joaquim Nadal, l’inoblidable Just Manuel Casero es va fer càrrec de la gestió política del poble com un sarrianenc més. Cal dir que el Consell Municipal renovà l’impuls de millora, les il·lusions democràtiques i de creixement qualitatiu del poble. Ho sap perfectament Joaquim Rodríguez, que va haver de substituir l’enyorat Just M. Casero al càrrec i que ens explica també al llibre -amb tota mena de detalls- les polítiques i les vicissituds econòmiques i de mitjans d’aquella incipient democràcia que havia arribat als ajuntaments. Val a dir, però, que havia arribat la democràcia però no havia arribat el finançament corresponent. Joaquim Rodríguez passà el relleu en la presidència del poble al primer alcalde escollit democràticament que tingué Sarrià de Ter després dels anys de la dictadura.

Només en Jordi Cañigueral sap què era i què representava fer d’alcalde en aquells anys en què la maquinària econòmica i política del país s’estava engegant.

M’imagino que en Josep Turbau, que hagué de lluitar de manera colossal amb grans titans de la política, (accessos a l’autopista, el TGV, recon-

versió de la N-II, etc.), potser a un nivell més concret de política local, tal vegada obtingué més satisfaccions.

També al final del llibre trobareu un estudi del medi natural de la zona territorial de Sarrià de Ter i Sarrià de Dalt, que ha recopilat l’Ivan Bustamante, al qual vull animar des d’aquí per tal que ampliï l’estudi i que en un futur pròxim ens ofereixi també una autèntica guia de natura, si pot ser il·lustrada a tot color, de la totalitat de la zoologia, dels espais verds i d’expansió verda de Sarrià, que a vegades ens passen per alt.

Hi trobareu també al final del llibre un apèndix literari interessant, curiós, sobretot en les paraules d’en Josep Mª Sansalvador, el qual a manera de nou cronista i trobador sarrianenc, animo que no deixi la feina sinó que la incrementi, perquè la seva literatura és intel·ligent i apreciada a les pàgines de la revista Parlem de Sarrià.

Per tant, heus ací en aquest llibre Sarrià de Ter, el paper de la història, sarrianenques i sarrianencs, la vostra història.

La recopilació de fets que publiquem en aquest llibre ha de servir –em sembla- per reflexionar sobre el que hem estat, però sobretot per a reflexionar, planificar i projectar sobre la realitat actual del que tenim, del llegat que ens ha deixat la història de tostemps, per fer de Sarrià de Ter un poble encara millor, molt més culte, més endreçat, més estètic, més pròsper, més sostenible, més solidari; humà, humaníssim i altament convivencial.

Bo i esperant que el llibre us sigui agradable i útil, vull donar-vos les gràcies a tots per la vostra atenció.

Vull agrair també les atencions a tots els amics de Sarrià i també als meus pares, la Isabel, la madrilenya d’origen, catalana d’adopció que va venir a parar a Sarrià a causa de la Guerra Civil i la postguerra, i al meu pare, en Joan de l’Horta, i a tots els altres de l’Horta, la meva família de Sarrià.

Visca Sarrià de Ter i que sigui per a molts anys!

~

Presentació del llibre Sarrià de Ter, el paper de la història Foto: Roger Casero

Assumpció Vila regidora per PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

Voldria agrair primer de tot a Josep Brugada, la feina de recopilació, harmonització dels textos i paciència que ha tingut amb tots els col·laboradors per tal que anéssim fent els deures, i també a l’editor Quim Curbet per l’acurada edició d’aquest llibre, “Sarrià, el paper de la història” que es presenta.

El llibre és una obra plural, de molts redactors de la revista Parlem de Sarrià, la qual surt amb continuïtat des de l’any 1994. Complir anys en una revista de caire local no és fàcil. Gairebé en cada número hi surt un article d’història o un article que probablement passarà a la història. La major part d’aquests articles han estat publicats abans a la revista. Ara tenim l’oportunitat de rellegir-los de manera cronològica, amb molta més documentació, sobretot de l’època medieval, ja que es completen algunes llacunes.

El professor Josep Brugada ha fet un repàs exhaustiu de cada època històrica. Hi ha també un treball de recerca de les imatges antigues, que al llarg dels anys ens han cedit persones i famílies sarrianenques. Esmentar i agrair, entre d’altres, a Antònia Xargay, Josep Casas, Estrella Ballada, Dolors Xabé, Lluís Massegú, Mercè Brugués, Enriqueta Puigdemont, Carme Serra, Maria Vidal, Emília Pi, la cessió de les seves fotos.

La recerca no només s’ha fet en les hemeroteques. Al llarg de molts anys s’ha fet una feina important, la de rescatar la memòria oral que potser ara no seria possible de fer.

Quan a finals de setembre vaig representar el municipi de Sarrià de Ter en la trobada de pobles que duen el mateix

~

~

Xavier Besalú sol dir que un poble ha de tenir la seva pròpia escola i el seu llibre. Per ell aquests són els elements imprescindibles per tenir identitat. La revista ha fet aquest caliu, i de mica en mica ha publicat un polsim del que som o del que volem ser com a poble.

Sarrià de Ter ha canviat molt en els darrers anys, ara és un poble que ha atret molta població de fora que no ha seguit l’evolució del poble. El llibre farà aquesta funció, servir de pauta, d’introducció per tots els que els interessi el seu poble d’adopció.

Molts de nosaltres hem sentit dels nostres pares i dels nostres avantpassats les anècdotes i les vivències que va patir el poble. Sempre he explicat que molts articles els he escrit escoltant o agafant al vol el que m’explicaven els meus pares al menjador de casa. Seguint el fil d’Ariadna, la recerca en les hemeroteques i parlant amb molts sarrianencs, hem explicat amb exhaustivitat alguns fets cabdals. Per als nous sarrianencs, aquest llibre ha de servir per fer immersió en la nostra història, entendre per què som tan lluitadors i entendre l’esforç col·lectiu d’aquest poble per millorar-lo i seguir endavant malgrat la història, que a voltes ens ha estat adversa.

cultura

El pedagog Xavier Besalú ens animava moltes vegades a escriure el llibre sobre Sarrià. Ho deia fa tres i quatre anys, conscient que ja hi havia prou material per fer-lo.

Nosaltres hi posàvem el fre de mà. Quedaven encara alguns buits. En els darrers anys s’han escrit alguns articles sobre els darrers 50 anys i també donàvem per tancada la recerca sobre el Convent de la Divina Pastora, sense donar cap resultat espectacular. Per altra banda, per completar les èpoques antigues s’ha de tenir sort i que els mateixos arxius històrics publiquin els seus regestos. Si no és així, el treball és molt feixuc, de poc èxit en la recerca.

topònim al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, vaig poder palesar una cosa ben simple: d’història en tenim molta, de patrimoni ben poc. Perquè la història d’una terra de pas com es Sarrià també ha comportat la seva destrucció gairebé sistemàtica. A Sarria de Lugo i al Señorío de Sarrià, que pertany al municipi de Puente la Reina, tenien encara el seu pont romànic i un bonic nucli antic. A Sarrià ja no. I de poc no ens quedem sense església de la Misericòrdia per l’acampada de les tropes de Napoleó al seu voltant. D’aquí bé que quan parlem de Sarrià, parlem d’un poble que ha participat en tots els fets històrics comuns a Catalunya, però que és un poble modern, que s’ha hagut de refer contínuament. D’aquí bé que quan s’ha elaborat el catàleg de patrimoni es valorin alguns elements arquitectònics que a d’altres pobles passarien desapercebuts. A Sarrià, el que és antic té molt valor, per la seva raresa.

37 PdS 60

Foto: Roger Casero

Barretades Diumenge a Sarrià Quim Curbet

~

cultura

Sota la llum lletosa d’un diumenge d’hivern, el pont de l’Aigua sembla voler navegar sobre una jungla de canyissars, regats per l’aigua encalmada i dubtosa d’un riu de color bastard, salpebrat de pedres que, com en aquell Macondo de Cien años de soledad, semblen ous de dinosaure abandonats.

Per a un gironí de soca-rel creuar el Ter sempre ha estat una experiència mística, perquè el fet de travessar aquest riu significa dirigir-se cap al nord, cap allà on neixen els nostres anhels i els nostres somnis. Però anar cap al nord, en primer terme, és anar cap a Sarrià pel camí de França. Els automòbils passen pel riu sense aturar-se, sense mirar enrere, sense sentir la veu de la campana del Pont Major que els adverteix del perill, perquè a l’altre costat del riu hi ha un poble que treballa fins i tot un diumenge d’hivern.

Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna el nom, un poble que durant molts anys fou només un carrer, al qual el sol tan sols gosava il·luminar de través, entre la fumarada permanent de la Torras. Les seves cases alçades entre murs de rierencs serpentejaven a la vora d’un camí, solcat des de l’antigor per gent de tota mena. Però avui és diumenge i les dones caminen abrigades cap a missa d’onze, i els vells

38 PdS 60

RESTAURANT MAS NOU MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

es passegen entre els nínxols del cementiri, i els avions volen baix per deixar anar la seva càrrega de viatgers sobre les pistes del camp de Vilobí. Avui és diumenge i el rellotge de l’ajuntament marca les hores amb un martelleig discret, com per no destorbar la pau dels que descansen o dels gironins que els visiten. Sota un cel blau de quadricromia, Sarrià sembla voler exercir amb fruïció el seu repòs dominical, però sorolls diversos demostren que els sarrianencs fins i tot aprofiten els dies de festa de guardar per avançar feina, a dins de les seves cases o a les hortes. Tots semblen voler fer honor a un poble que exhibeix amb orgull una serra de bastidor en el seu escut.

Una motocicleta insolent petardeja pel carrer del Firal, trenca el silenci en un poble on el silenci no sempre és possible. Sarrià va néixer en el camí i en el camí continua, encara que el Carrilet ja no pari a la Placeta i els forasters corrin amb els seus automòbils platejats per l’autovia o per l’autopista. Però avui és diumenge i a Can Llausàs hi ha gent que espera, i un gat para el sol arraulit en un balcó, i un Papà Noel despistat continua esperant el moment propici per deixar el seu sac de regals, i les campanes del Pont insisteixen d’ofici per cridar als de Girona que s’han perdut nord enllà.

~

Escenaris 2007 09.02.07 25.02.07 03.03.07 18.03.07

True West. David Selvas Ambulants. Cia. Clownx Teatre Giulietta. Cia. Pepa Plana El rei de la casa. Farrés Brothers i Cia.

Assumpció Vila regidora del PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

El cicle se’ns fa curt. Si poguéssim, programaríem un bé de Déu d’obres, però això és el que ara per ara es pot fer. D’entrada, volem agrair

~

Per les Jornades de la Dona Treballadora vam gaudir d’un espectacle d’humor impagable.

Per als més menuts, es van oferir dos bons espectacles: Ambulants, amb la Cia. Clownx Teatre, la història de dos venedors ambulants que dins de les seves maletes hi porten moltes petites històries d’arreu del món, i un espectacle de titelles “El rei de la casa”, amb Farrés Brothers i Cia. Una història de gelosia entre germans basada en fets reials, no reals.

cultura

Amb l’obra True West, iniciàvem el mes de febrer el cicle Escenaris 07 a Sarrià de Ter. Precedida d’una magnífica rebuda a la sala Planeta dins del festival Temporada Alta de Girona, l’obra de l’actor i dramaturg americà Sam Shepard no va passar desapercebuda. Una història entre dos germans antagònics, amb vides i conductes absolutament contraposades, es converteix en un malson quan Austin, el germà assenyat i guionista de Hollywood, es veu obligat a escriure la vertadera història (True West) que li dicta en Lee, el seu germà vividor i delinqüent. Els altres personatges, Saul, el productor, que veu en la història que li explica en Lee un autèntic western, i la mare dels dos germans, admirablement caracteritzada per Norbet Ibero, juguen papers cabdals per conduir l’obra cap a una lluita pels drets d’autor de la història que escriuen entre tots dos i per trobar el punt que tenen en comú els dos germans.

Alhora, Shepard, escrivint una obra basada en un guionista, es fa les següents qüestions: A què es renuncia quan es crea? A què es renuncia si es viu? Es pot viure sense crear?

Es pot crear sense viure? I sobretot, quins són els límits?.

A l’escenari del teatre de Sarrià de Dalt vam veure una autèntica batalla campal entre els dos germans, amb estones de certa violència física. Però en el rerafons, Shepard ens parla d’autenticitat, de la recerca del jo personal. Afloren els sentiments, por, gelosia, amor, odi, sentiments que difícilment els homes posen sobre la taula, tret que es trobin en una situació límit, com en aquest cas se’ls obliga. Austin, amb una vida convencional, es creia creador sense viure, i en Lee vivia sense crear. Troben un punt d’inflexió bolcant totes les seves misèries sobre l’escenari, destrossant tot el que és material per quedarse només amb l’imprescindible, el seu propi jo.

L’obra Giulietta, de la pallassa Pepa Plana, una particular visió de l’obra de “Sexpir”, Romeo i Julieta. Amb pocs elements dalt de l’escenari, un moble amb rodes que servia tant de casa com de bagul, les seves grans sabates i el nas vermell que la caracteritzen de pallassa, Pepa Plana interpretà tots els papers dalt de l’escenari, amb petites variacions de vestuari i modulacions de la veu.

Una salutació quixotesca, senyores i senyores, una referència a la Nuri empresonada amb una pancarta “ Nuri lliure” i molts gags per fer-nos riure i entretenir-nos. Pepa Plana és una actriu compromesa, membre de Pallassos Sense Fronteres. En paraules seves, “els pallassos transmetem el missatge que en una situació límit, riure o fer riure és un regal. En algunes situacions, riure és un luxe, i que s’entengui que el que està fent un pallasso és posar tiretes al dolor”.

39 PdS 60

com sempre al Consell Comarcal del Gironès i a la Diputació de Girona els seus ajuts econòmics tant pel caché de les companyies, per la fitxa tècnica, com per l’assessorament en la recerca d’obres adequades al nostre escenari. Cal dir que el festival es troba molt arrelat, tot i que la múltiple oferta de la ciutat de Girona ofega i amaga aquestes representacions que es duen a terme en les poblacions de l’àrea urbana. Tot i això, el públic sarrianenc va ser prou receptiu i hi va acudir com sempre. Cal, però, trobar un públic nou i sobretot atreure els més joves. És un lloc comú que els afeccionats al teatre han participat en un moment de la seva vida en alguna obra com a actors. Aquesta aposta pel teatre, per l’aula juvenil, ens ha de portar a crear afecció i sobretot a participar de l’oferta teatral del poble, assistint-hi.

El rei de la casa.

~

FERRETERIA DECOFER I I I I

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

I I I I

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

cultura

TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!!

~

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS”

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

40

Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

PdS 60

El

canvi climàtic segons

Francesc Mauri Eva Martínez i Escobosa

cultura

~

El passat dijous 15 de març d’enguany, a les 7 de la tarda, en Francesc Mauri va fer una conferència sobre el canvi climàtic a la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Aquesta activitat estava inclosa en el menú de l’escriptor del mes de març. Hi van assistir unes 50 persones.

En Francesc Mauri Domènech va néixer a Barcelona el 26 de desembre de 1966. Va estudiar Geografia i es va especialitzar en climatologia. És molt popular com a meteoròleg de TV3 i Catalunya Ràdio i també és membre del Consell Assessor del Servei Meteorològic de Catalunya. Fa vint anys que es dedica a aquesta professió.

La conferència va començar amb una breu introducció sobre el canvi climàtic. És un fenomen del qual es parla molt a la premsa, en llibres, publicacions i mitjans de comunicació, sobretot pel que fa a les catàstrofes. Tot canvia en aquest planeta, el clima, la fisonomia de la terra... Francesc Mauri va presentar aquests canvis mitjançant alguns gràfics que representen l’evolució de la temperatura al llarg de la història.

La pregunta clau que es planteja és si l’espècie humana està contribuint d’alguna manera al canvi climàtic.

Segons el conferenciant, hi ha un 40% de causes naturals i un 60% de causes humanes produïdes per la influència dels habitants del nostre planeta.

Les causes naturals principals són: • Les glaciacions: són les fluctuacions d’èpoques fredes i càlides. Per exemple, ara estem en una època interglacial i d’aquí a 10.000 anys arribarà una glaciació a llarg termini.

• Erupcions volcàniques: quan els volcans entren en erupció s’estenen per les capes atmosfèriques, emeten gran quantitat de pols i fan de filtre del sol.

Això implica que la temperatura del planeta baixi molt durant 1,5 o 2 anys.

Exemples: Paricutín. El volcà està situat a Mèxic, a la serralada neovolcànica, a prop d’Uruapant (Estat de Michoacant) i encara avui es troba en activitat.

Krakatoa: illa volcànica d’Indonèsia, situada a l’estret de Sonda, entre les illes de Sumatra i Java. Va ser destruïda parcialment l’any 1883 per l’erupció del seu volcà Perbuatan.

• Petita edat del gel-efecte hivernacle L’atmosfera és un hivernacle natural. L’efecte hivernacle és un fenomen natural que permet que la Terra tingui una temperatura idònia per a la vida: l’energia del sol travessa l’atmosfera i escalfa la Terra, però alguns gasos de l’atmosfera (CO2-diòxid de carboni i vapor d’aigua) impedeixen que la radiació procedent de la Terra s’escapi a l’espai. Gràcies a aquest fenomen, l’escalfor queda retinguda a l’atmosfera i el planeta manté constant la seva temperatura global. Es fa una evolució de la temperatura planetària des de l’any 1860 fins ara. La temperatura ha pujat 0,74 graus i es preveu que en 50 anys pugi de 2 a 5 graus, segons el model climàtic general.

• Pluges Ara plou menys, aproximadament una mitjana de 600 litres durant l’any, segons el gràfic de pluviometria que ens va mostrar des de l’any 1897 al 2002.

41 PdS 60

Eva Martínez i Francesc Mauri.

Francesc Mauri va signar autògrafs a tots els seus fans.

Consell per respectar el medi ambient (“granets de sorra” segons Mauri) • Reciclatge Les deixalles s’aprofiten un 30% i l’altre 70% va a l’abocador, a la planta incineradora.

• Automòbil En poblacions petites, la gent es mou en cotxe i en ciutats grans es fa servir el transport urbà o a peu. Com més ràpid es circula, més contaminació hi ha.

• Energia a la vivenda Bombetes de baix consum · Duren moltes hores més que les normals. · Consumeixen menys i estalvies uns 60€ en 10 anys.

Finestres d’alumini · Millor de doble vidre, amb tancament de pont tèrmic i amb cambra.

Calefacció/Aire condicionat · És antiestètic. · Ocupa més lloc del normal. · La calor és per convecció.

· S’estalvia molt amb el sistema de terra radiant.

La temperatura és uniforme. És més recomanable perquè és més confortable, però és un 50% més car.

• Energies renovables S’han de diversificar les energies i comptar més amb les forces naturals: el vent, el sol, les marees..., que són més respectuoses amb l’entorn i més sostenibles.

Al final de la conferència es va fer un torn de preguntes on es van tractar temes com les pluges del 1940, la caiguda dels blocs de gel, la tecnologia, el biodièsel, mesures per estalviar aigua, descens de temperatures i el pronòstic del temps. Hi va haver una gran participació del públic assistent.

També cal fer referència al llibre que ha publicat en Francesc Mauri, juntament amb Miquel Grimalt i Javier Martín Vide, titulat Els núvols (guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps), d’Edicions El Mèdol, que el trobareu a la Biblioteca Emília Xargay.

~

~

cultura

Electrodomèstics i Lampisteria

42 PdS 60

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52 SARRIÀ DE TER Girona

Foto: Esther Ferrero

Carles Fontserè a Sarrià de Ter Esther Ferrero

Acabada la guerra el 1939 es va veure obligat a exiliar-se a França i posteriorment a Nova York, on va conèixer la seva entranyable companya Terry Broch, i finalment a Mèxic on va treballar amb en Dalí i en Mario Moreno, més conegut com a “Cantinflas”.

No va ser fins el 1973 que va retornar a Catalunya, instal·lant-se a Porqueres (Girona), on va morir el proppassat 4 de gener als 90 anys.

Abans però, d'aquest fet, en Carles va tornar a fer honor a la seva trajectòria reivindicativa, formant part activa de la Comissió per la Dignitat, per a la lluita del retorn dels papers de Salamanca, on a més ell hi tenia confiscats documents i materials personals.

~

La vida d'en Carles Fontserè, sobretot a rel de la seva mort, ha estat descrita per moltes persones que el coneixien amb profunditat, bé sigui perquè van seguir de prop la seva trajectòria professional, bé sigui perquè van tenir el plaer de poder compartir amb ell, petits camins de vida.

Seria poc ètic per part nostre reescriure el que ja s'ha dit, o pretensiós, alhora que insensat, inventar retalls d'una vida o d'una personalitat, que d'altrament se'ns escapa .

Ara bé, els membres de la Comissió del Paper, vam tenir l'enorme plaer de conèixer personalment en Carles i la Terry, i va ser en el marc de l'organització de les III Jornades del Paper de l'any 2001, on el leitmotiv de les mateixes era el cartellisme. I és aquí, on en els petits espais de les nostres trobades per prepararho tot, vam poder compartir converses en el seu estudi de Porqueres i sentir de prop aquest gran home, que amb la senzillesa que el caracteritzava ens va anar explicant retalls d'història viscuda, amb un profunda riquesa de coneixements, però sobretot un saber fer i un saber estar, no només admirable, sinó que envejable per tots nosaltres. No ens vam sentir estranys, però sí sentíem que érem uns privilegiats, perquè en Carles i la Terry ens permetien copsar la seva intimitat, cosa que des del respecte més profund sempre hem agraït.

cultura

Carles Fontserè, nascut a Barcelona al 1916, va ser per damunt de tot un vitalista lluitador, que a través de la creativitat feia palesa i alhora denunciava la realitat més punyent del seu entorn. Al llarg de la seva vida van ser molts els episodis crítics a nivell polític i social que li van tocar viure i, malgrat això, mai va deixar escapar cap mitjà al seu abast per fer front a aquestes contingències. La seva faceta més coneguda i reconeguda, va ser la de cartellista anarquista, amb els seus treballs per la CNT, la FAI i el POUM durant la II República i la Guerra Civil Espanyola, com ell mateix diu en un article seu publicat el 1983, per l'exposició itinerant sobre la GCE de la Direcció de Belles Arts i Arxius, “ ... aquells primers cartells van ser, en certa manera, el [certificat] multicolor de la revolució a Catalunya”. La creativitat d'en Fontserè era polifacètica, així doncs podem trobar obra seva en el món del còmic, l'escenografia, la fotografia, la direcció artística i l'escriptura.

43 PdS 60

Foto: Esther Ferrero

Són molts els homenatges que se li han ofert, des de homenatges a la seva obra com en l'exposició que se li va dedicar el 1984 al Palau de Pedralbes, fins als més institucionals com la Creu Sant Jordi que li va ser atorgada l'any 1985 pel aleshores vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, però de ben segur que aquells homenatges íntims i discrets dels que també ha estat plenament mereixedor, tenien un valor especial per ell.

Tres volums autobiogràfics: - Carles Fontseré, Memòries d´un cartellista català, Pòrtic,1995.

- Carles Fontseré, Un exiliado de tercera en París durante la segunda guerra mundial, Acantilado, 2004.

- Carles Fontseré, París, Mèxic, Nova York memòries, Proa, 2004.

~ Carles Fontserè, Terry Broch, Roger Caser i Assumpció Vila, al pati de la seva casa de Porqueres l’any 2001

~

cultura

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

44 PdS 60

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

Imma Monsó Un home de paraula Ed. La magrana, 2006

Josep Brugada

El text novel·lesc, des del punt de vista formal, utilitza també la tècnica literària del flash back; és a dir, té la capacitat d’anar endavant i endarrera en el temps. Situa el lector abans i després de la mort del personatge i se’ns planteja una hipotètica restauració de la seva vida, de manera que arribem a tenir una idea –segons era la seva psicologia i la seva personalitat- de com podia haver estat la seva existència en cas que aquesta no s’hagués truncat.

La literatura en determinades ocasions no és res més que pur artefacte lingüístic i un joc enrevessat de paraules sense una trama argumental o una història subjacent, que engendra solitàries metàfores i percepcions les quals sovint el lector no sap ben bé cap on el portaran. L’última novel·la d’Imma Monsó, lluny d’aquest joc d’artificis buits, conté una història explicada des d’un punt de vista narratiu extern que deriva cap a l’explicació de l’abans i el després de la mort d’un individu, el Cometa, el qual s’havia convertit en el company sentimental i de fatigues vitals de la Lot. L’excusa d’aquest procés narratiu és justament la mort d’un personatge essencialment jove; i ja se sap, doncs, que totes les morts sempre deixen un buit enorme que les persones properes difícilment poden omplir. Quan aquest trencament ha atrapat una parella raonablement jove i amb una filla, la falla resulta brutal per a la psicologia dels que resten. La novel·la des que comença fins que acaba s’explica des del punt de vista d’un autora impersonal, és a dir, omniscient, externa a la vida dels dos personatges però que no venç la temptació de fer parlar Lot i d’immiscir-se en el seu pensament.

~

–omniscient- com si hagués estat la veritable companya sentimental del finat, ens anirà descabdellant la seva personalitat. Diguem que l’autora s’ha empescat una possible, versemblant, vida d’un home jove que progressivament madura, fins que la mort interromp el seu periple vital. Llavors l’autora fa viure el personatge femení, la Lot, bo i imaginant com hauria estat la seva vida si el Cometa no s’hagués mort.

cultura

Del que tracta aquest espai narratiu és d’omplir de vivències, de suposicions, de metàfores, el buit que ha deixat la mort del Cometa, personatge que sempre se l’anomenarà així amb aquest pseudònim.

Arribarem a saber com va ser el personatge, quina era la seva personalitat, com reaccionava, com es comportava. Perquè Imma Monsó, l’escriptora, autèntic ésser creador

Un home de paraula fa incursions en l’àmbit de l’estudi psicològic per tal que el lector s’informi essencialment de quina classe de persona era el Cometa i quina vida va portar.

Arribarem a saber que era tot un personatge, temperamental tanmateix. A partir d’aquí, en l’experiència vital d’una relació de parella no gens convulsa, hi sorgirà de tot; tot el que pot emergir en les vides de les persones inquietes, cultes i amb certa capacitat per a trencar els motlles banals i rutinaris de la nostra existència moderna. Els personatges posseeixen una integritat –culturalment parlant- i un estatus per sobre de la mitjana i en cap moment l’escriptora es capbussa en l’experiència vital dels seus orígens, sinó que parteix d’uns personatges fets, ben posicionats en la fira de les vanitats de la vida d’avui. La mort, però, ja sabem que trenca tots els esquemes i és la mateixa escriptora que ens serveix la clau, el leitmotiv, a partir del qual es generarà tota la trama novel·lesca. Crec que la novel·la comença veritablement quan l’escriptora afirma: “ Qualsevol lector mínimament sensible pot imaginar sense problemes què significa el dolor que provoca la mort de l’estimat”, p. 14.

45 PdS 60

Situats, doncs en aquest punt, desenllaç i partença de tota la ficció narrativa, passant pel subratllat personal de l’escriptora que deixa clar què és i en què consisteix l’exercici o l’art d’escriure, diu: “Escriure ha estat sempre una bona manera de saber què passarà. Vas escrivint i vas sabent. Vas escrivint i va passant. Comences una història i no saps com anirà, precisament l’escrius per saber on acabarà.”

Assentada, doncs, aquesta premissa, la novel·la es desenvolupa bo i explicant detalls dels orígens dels amors, de la relació entre la Lot i el Cometa. No cal dir que Imma Montsó fa algunes incursions -no massa- en la psicologia femenina de la Lot enfront d’un home de conviccions de pedra picada, prudent, circumspecte d’allò més en les seves respostes, que abominava el fariseisme, home de món, professor d’institut: “Ell era de tardor. Un autèntic home de novembre. Brusc i

tendre. Vehement i silenciós. Ni profundament trist ni exultant d’alegria...” p. 251 El text, esdevé en el fons la història d’una superació, d’un intent reeixit de superació femenina perquè ella –en principi- una dona insegura de si mateixa, però encantadora, extraordinàriament crítica, s’ho qüestiona tot abans de validar qualsevol certesa o qualsevol apriorisme. Al final de la novel·la, però, podem convèncer-nos que a través del que li ha tocat de viure i sofrir a la Lot, per més que el Cometa tingués una coherent personalitat, ella –sens dubte- és també una gran supervivent, “Ella hi és”, com diu la narradora. La Lot, una gran dona, doncs, llàstima que no es completin del tot les seves introspeccions i no sapiguem moltes més de les seves interioritats. Aquí, en aquest punt, els lectors hauríem volgut més novel·la psicològica tal vegada. Així, no

resulta estrany per als lectors que la Lot es pregunti sobre què és i en què consisteix l’enamorament, en si existeix realment l’amor absolut; sobre la hipocresia humana, en què és la mort, què engendra en els que resten, etc.

Un home de paraula, per descomptat, no és un text de banalitats, està farcit de referents culturals perquè els protagonistes en els quals se submergeix la narradora posseeixen un cert estatus cultural i un racional nivell de vida, com hem avançat. Una novel·la que aprofundeix en certes vides quotidianes, però mai s’hi descriuen unes tovalles amb llantions d’oli, ni hi ha mai armaris desendreçats, ni joguines escampades, ni baf de sofregits. En aquesta novel·la, tot s’intueix dins un ordre i on tot sembla fer olor de nou. Més que trobar-hi psicologia, el que hom trobarà en aquest text és un devessall d’inquietuds.

~

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33

~

cultura

Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

46 PdS 60

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 51 pAG 65

Foto: Joan Vila.

Cop d’ ull a Granollers de Rocacorba Dolors Xabé

L’església, la rectoria i el castell es veuen des de gairebé tota la contrada i li dóna un aire de presidència.

~

~

La vall queda configurada per un seguit de camps de conreu de formes irregulars, situats a diferents nivells, separats per camins i margenades. La seva fisonomia és realment molt atractiva, mirant-la des d’un lloc un xic elevat sembla una exposició de catifes, amb la particularitat que canvien sovint de color, i fins i tot, segons l’hora, en un mateix dia se’t mostren diferents, i també canvien d’aspecte segons el temps que fa.

A la banda oest surt majestuosa per damunt de les muntanyes que encerclen la vall, retallada sota el firmament, la Cinglera del Far, i seguint en direcció nord s’estén la muntanya enmig de la qual, en dies clars, s’albira el Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, és com una taca blanca damunt del verd fosc de la boscúria; i encara més cap al nord, enmig d’un coll, que sembla fet expressament en un gest de deferència a la bellesa, es poden veure encisadores les crestes del Puigsacalm, potser un dels cims més bonics de la serralada, especialment per la corba que descriu mig arc de cap per avall emmarcant un bocí de volta celestial.

Però el més pintoresc cal cercar-ho en els llits de les rieres per on s’obren camins les aigües que davallen per les muntanyes, o brollen de les deus, sovint enfonsades entre depressions de remarcable consi-

deració, plenes de la vegetació pròpia d’aquests indrets, o bé formant penya-segats rocosos que captiven.

I també en les zones de bosc ombrívoles i humides on tot està cobert de molsa que desplega totes les gammes del verd, convidant a reviure-hi algun conte de fades.

Les muntanyes estan poblades principalment de roures i alzines, però també abunden molt el ginebró i diverses espècies d’arbustos: boix, grèvol, bruc, ginesta, arboç..., en algunes parts es troben grups de pins, aquesta planta, tot i que es veu que és sobrevinguda, s’hi fa bé i prolifera bastant .

Si hom s’aventura per camins, i velles carreteres tot ja mig desfigurat, sovint queda gratament sorprès en descobrir comes obertes entremig d’aquells nius de muntanyes , llocs assolellats i bells que mostren noves perspectives; i com en un gest sol·lícit de la terra, arreu es troben fonts d’aigües cristal·lines.

A mesura que un es va enlairant, es van eixamplant els horitzons, i fins i tot des d’algun cim s’arriben a veure els Pirineus, és bonic quan estan coberts de neu i si això s’escau en un dia que hi hagi núvols de cotó damunt seu, és impossible albirar la ratlla divisòria entre el cel i la terra.

I les postes de sol!, les espectaculars postes de sol, algunes vegades amb vermells roents, roses suaus, tota la gamma de blaus i grisos que mai hàgiu pogut imaginar, i els raigs de sol travessant per entre les escletxes dels núvols és un espectacle indefinible, cal veure-ho.

Granollers no és més que un poble de pagès, sense l’altivesa de l’alta muntanya, ni la vistositat de la costa, però a mesura que el vas descobrint te n’enamores, justament perquè hi trobes encants insospitats.

cultura

Si abans d’arribar al cul de sac de Sant Aniol de Finestres (a mig camí entre Sant Martí i Sant Esteve de Llémena), tombeu a la dreta deixant la carretera Comarcal 531, en el lloc on es troba un pont que permet travessar la Llémena i us endinseu fins a una petita vall, voltada de modestes muntanyes, haureu anat a raure a Granollers de Rocacorba.

Aquest poble està situat als vessants occidentals de la serra de Rocacorba, la qual forma part de la Serralada Transversal Catalana.

L’església, juntament amb la rectoria i el castell –més que un castell sembla un casal de pagès– forma un grup harmoniós i amb molta personalitat. Està assentada al peu de la muntanya que barra la part nordoest de la vall, en un dels punts en què aquesta és més elevada. Això la fa visible des de gairebé tota la contrada i li dóna un aire de presidència.

Les masies estan escampades arreu de la plana i a tots els vessants de les muntanyes que l’envolten –hom tarda a descobrir-les totes, especialment les que estan mig amagades per la vegetació, que en trobar-les abandonades, les ha anat cobrint-, els noms d’algunes d’elles són ben bonics: “El Feliu”, “El company”, “El Boix”, “La Ginestera”, “Gelats”, “Barolesc”, “Les Feixes”, “Can Sala”, “ Can Bosch”, “ El Mateu”, “ Can Fona”……..fóra llarg d’anomenar-les totes.

1981

47 PdS 60

biblioteca L’experiència com a responsable de la biblioteca em demostra que no donem la importància que es mereix a la lectura.

A vegades, els estudiants, per superar la seva etapa escolar, s’han vist obligats a llegir llibres que potser no són els que els hi hauria agradat llegir i avorreixen la lectura.

Quan comencin l’etapa universitària també molts dels textos que llegiran seran del seu interès, però n’hi haurà alguns que se’ls resistiran. El que és evident és que hauran de llegir molt i que la lectura serà un dels eixos fonamentals en el seu procés d’aprenentatge; perquè l’estudi sigui eficaç, es necessita saber llegir.

Saber llegir, llegir, vol dir aconseguir fer una lectura comprensiva d’un text, distingir les idees principals de les secundàries, entendre els conceptes, saber si et motiva, etc. També és aconsellable llegir amb un diccionari ben a prop per poder cercar les paraules que no són entenedores o per cercar noves terminologies.

La lectura a la biblioteca és un recurs bàsic per ajudar a ampliar els coneixements i ajuda a aprofundir en les matèries i en la recerca d’informació.

L’interès que actualment tenen els joves per la lectura està quedant relegat per l’interès a les noves tecnolo-

la

lectura Anna M. Fornells

gies, eina complementària, però que si abans no han tingut un bon aprenentatge lector tampoc podran tenir habilitat per fer ús dels dossiers electrònics .

En definitiva, per poder córrer primer hem d’aprendre a caminar i això es pot aplicar perfectament a la lectura.

Un autor anònim deixà escrit que llegir i entendre és alguna cosa, llegir i sentir és molt, llegir i pensar és tot el que hom pot desitjar. No hi ha gaires més coses importants que ens facin humans.

~

Les biblioteques públiques de Salt, Sarrià de Ter i Girona hem volgut fer un homenatge a la lectura i als lectors.

Podeu trobar una selecció del que tenim a la guia de lectura que hem editat a les nostres biblioteques i és al vostre abast perquè en pugueu gaudir.

AUTOESCOLA

~

cultura

GIRONÈS

48 PdS 60

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

els

més menuts Foto Prese Serrano

Classe d’anglès dels nens de 2on i 3r de primària amb la professora Marisa Martínez.

Prese Serrano

El Centre Cívic la Cooperativa va reiniciar el mes d’octubre els cursos i tallers del curs 2006-2007, així com la programació de xerrades i exposicions mensuals. S’ha de fer esment de la participació que han tingut aquest any els menuts del poble. Alguns han continuat amb l’EMG (Escola de Música del Gironès), ja que aquest és el segon any que tenim la sort de tenir-la en el nostre centre, i d’altres han inaugurat un nou curs.

~

Aquesta nova oferta també s’ha estès als nois i noies d’ESO. Però per ells no és novetat, perquè el curs anterior 2005-2006 van iniciar aquest curs els alumnes de 3r i 4t d’ESO. I no ens podem oblidar dels més grans, dels papes i mames i alguns de més jovenets que no són papes i mames sinó simplement adults.

L’oferta d’anglès s’ha fet a dos nivells; anglès per adults

cultura

Abans de presentar-lo formalment s’ha de dir que aquest naixement no ha estat fortuït, ni una casualitat, ni un imprevist, sinó que ha nascut de la recollida de demandes dels pares i mares que visitaven la Cooperativa, els quals ens van fer arribar el seu interès perquè és pogués portar a terme en el poble. El millor lloc és el Centre Cívic, on es realitzen o volem que es realitzin les activitats i cursos que interessin a la gent de Sarrià, de tot Sarrià.

“Senyores i senyors, els presento el curs d’anglès per a nens i nenes de primària”. Aquesta presentació oficial i formal vol constatar que la inauguració a l’octubre va tenir una bona acollida, perquè encara que la demanda havia estat sol·licitada per alguns pares i mares, també en van venir d’altres per informar-se i per l’interès de poder-lo fer tan a prop de casa i de no haver d’anar fins a Girona, i no és que estigui lluny Girona, sinó és el fet de sortir amb temps de casa per arribar a l’hora a classe, el fet de trobar aparcament i el fet que si només estudia una hora, cal esperar-se fent un volt per la ciu-

tat. Sí, crec veritablement que és un avantatge poder fer aquest curs amb tanta proximitat.

En aquest curs, en aquesta estrena s’han pogut fer els cursos de 2n, 3r i 4t de primària, i com a començament no està malament.

Hem de dir que hi han nens i nenes que encara que estaven interessats per poder assistir al nou curs d’anglès, no ha estat possible. Aquesta impossibilitat ha estat per la casualitat de la coincidència del dia i l’hora del curs amb activitats extraescolars.

Aquest fet a vegades suposa un handicap per poder assistir a activitats en què estàs interessat i a la vegada realitzar l’esport que t’agrada. Perquè Sarrià és un poble esportiu, on fa molts anys que hi ha una àmplia oferta esportiva i a més una resposta del poble envers aquesta oferta.

He d’agrair al CEIP Montserrat la seva col·laboració en aquest nou curs. Per fer extensiva l’oferta del nou curs i que només quedés en les persones interessades, vam demanar a l’escola si podien col·laborar donant a cada nen i nena un full informatiu del nou curs, i la resposta va ser afirmativa.

49 PdS 60

Foto Prese Serrano

Els nens de l’escola Montserrat varen visitar l’exposició “Foment de la recollida selectiva i reducció de residus” a la Cooperativa.

(nivell de perfeccionament) i inici d’anglès (nivell bàsic).Vull reiterar que aquests cursos també s’han portat a terme per la demanda que ens han fet els adults en el Centre Cívic.

~

cultura

El Centre Cívic és un espai obert a tots els sarrianencs, on ens podeu fer arribar els vostres interessos per fer activitats, cursos, tallers, xerrades, exposicions...

Com a espai cultural del poble, intentem des de l’àrea de cultura que cada home o dona, nen o nena el pugui veure com un referent seu per poder fer i ampliar l’àmbit cultural, però s’ha de tenir present que amb la col·laboració de tots vosaltres podrem arribar a fer les activitats en les quals esteu interessats o interessades.

50 PdS 60

D’altra banda, per als més menuts no només volem que les activitats que facin siguin cognitives, d’aprenentatge, com és anglès, sinó, també volem fomentar la creativitat, que ben segur cada menut i menuda té i a vegades no sap com desenvolupar-la o mostrar-la als altres.

Doncs hi ha una solució crec que màgica, fent manualitats. Realitzant aquesta activitat, recomanada per mestres i pedagogs, els nens i nenes poden deixar anar la seva imaginació sense límits i fer les creacions més màgiques, sempre guiats per una bona mestra com és la Finucha Prats. És la nostra professora de plàstica des de fa uns quants anys i ella sap treure tot el que tenen a dins els nens i que surti a l’exterior donant-li la forma més original i expressiva dins del món de les manualitats.

També hem de destacar les activitats i tallers nous que han fet en aquest curs els adults, com són: tast de vins 1r i 2n nivell, curs de cuina vegetariana, curs de cuina de temporada i dansa del ventre.

Dins de l’àrea de les exposicions hem de dir que totes han estat molt interessants, però que s’ha de destacar un artista sarrianenc conegut per tots com és en Quim Pradas. Va exposar la seva obra el mes de novembre del 2006 i va portar al Centre Cívic un caliu amb les seves originals figures de fusta, unes figures que només ell sap com fer-les i com donar-hi aquest toc tan personal.

També vull agrair la col·laboració del CEIP Montserrat amb el Centre Cívic. Aquest curs ha estat una col·laboració que la podríem qualificar com anual, perquè el mes d’octubre des de l’escola ens van cedir l’exposició “Foment de la recollida selectiva i reducció de residus”, la qual fou visitada per tots els nens i nenes de l’escola.

Al mes de març, com fa anys han participar amb les V Jornades de la Dona Treballadora. La seva participació ha estat fent l’exposició “Dona i mitjans de comunicació” exposada durant tot el mes de març i visitada per tota l’escola. I l’última col·laboració i participació amb el Centre Cívic ha estat el mes d’abril amb l’exposició “La mar de deixalles”, col·laborant portant peixos per poder fer una mar neta, la mar que tots voldríem tenir.

L’escola Montserrat és un model per als nostres fills i filles, intenta inculcar la cultura, el respecte pel medi ambient i valors que els ajudaran a créixer a nivell personal.

~

En un moment com l’actual en què des de diferents sectors relacionats amb l’escola s’ha valorat la incidència de l’aprenentatge de les ciències en l’adquisició de les anomenades competències bàsiques, hem de pensar que la ciència es basa en l’observació, la curiositat, l’experimentació, l’objectivitat i, fins i tot, en la incertesa, elements necessaris per al desenvolupament crític de la persona.

En els darrers anys, ja s’han anat introduint innovacions i moltes escoles, entre elles la nostra, apliquen currículums com el de Ciència 3-6 i Ciència 6-12, basats en l’observació, la manipulació i l’experimentació, es treballa per projectes on les ciències de la naturalesa acostumen a tenir un paper important, s’utilitzen metodologies en les quals es demana a l’alumne que plantegi hipòtesis o que faci prediccions i, sobretot, es promou la conversa perquè es puguin expressar i contrastar diferents idees.

Aquesta línia de treball iniciada ja fa uns quants cursos, s’ha vist compensada aquest curs, quan el Departament d’educació ens ha dotat amb una “Aula de Ciències” que hem muntat a l’antic laboratori. La dotació consta de quatre ordinadors multimèdia, dues lupes binoculars connectades als ordinadors que ens permeten veure en una gran pantalla tot allò que estem observant, consoles de captació de dades amb connexió a l’ordinador amb sensors interns i externs, càmeres fotogràfiques digitals, kits d’experimentació pel coneixement d’objectes quotidians, instruments de mesura i òptics, processos tecnològics, treballs de camp, energies renovables, estudi d’éssers vius...

Tot aquest material està distribuït en diferents competències i el seu conjunt dóna l’oportunitat als alumnes de conèixer millor el que passa al seu voltant, de poder experimentar, provar, intentar, assajar i fer tota una sèrie d’activitats on el “saber fer” és el camí que condueix a aprendre.

l’ aula de ciències Dolors Gasull i Puig, responsable de l’aula Engràcia Bramon i Ayats, cap d’estudis

Els més petits experimentant amb materials.

Dos nens de P-4 “diseccionant” un verat.

~

~

aula diferent:

espai escolar

Així que ara estem parlant d’una aula a vessar d’instruments significatius en el món dels adults: lupes, microscopis, lents, balances, rellotges, termòmetres, motors solars, cèl·lules fotovoltaiques, cintes mètriques, gràfics... Eines que cal posar a l’abast dels nostres nens i nenes per facilitar que posin en joc les seves idees sobre com funcionen i per a què serveixen, per donarlos l’oportunitat d’usar-los en situacions significatives.

Parlem d’una aula com espai de recerca, oberta a l’entorn que, sens dubte, farà sorgir guspires de curiositat, plantejar-nos dubtes envers el que ens envolta, observar i interpretar fenòmens, ens acostarà al màxim la possibilitat d’experimentar i que els seus resultats puguin comunicar-se per ser compartits i interpretats conjuntament. Parlem, doncs, d’un espai de treball que serà clau per avançar en la construcció de nous coneixements, per a aprendre a mirar i a interrogar el món des dels ulls de la ciència. Portem a l’aula la realitat més propera del nen. És a partir d’aquest àmbit que el nen va construint els seus aprenentatges i “ L’aula de Ciències” l’ajuda i hi posa els mitjans perquè els vagi adquirint.

Una

51 Els de 6è A pesant i observant pel microscopi.

PdS 60

mental pèndol de Foucault (comparable en popularitat al del Professor Tornassol), testimoni insubornable de la rotació terrestre, i la reproducció de la selva tropical que s’hi recrea amb fidelitat, amb vegetació, fauna i fins i tot tempestes autòctones de la selva amazònica. El planetari i alguna exposició temporal que es pot admirar ocasionalment, també justifiquen sobradament la visita.

Un mes i pocs dies més tard, el diumenge 11 de març, vam mobilitzarnos altra vegada per dur a terme una excursió que ja és clàssica en el nostre calendari i que en altres ocasions ja n’hem fet crònica: la sortida a Núria. La participació va ser considerable, com és habitual, i malgrat que el dia d’anar a Núria el despertador toca més aviat del compte, tothom va poder agafar l’autobús que ens va acompanyar a Ribes de Freser, per poder prendre allí el tren cremallera fins a destí. Els que, a més, van passejar-se en telefèric per aquelles muntanyes tenen un altre mitjà de transport per afegir a la llista. Aquest any, per efecte de l’escalfament global i del benigne hivern que hem disfrutat, de neu no n’hi havia gaire, però amb ajut dels canons i de bona voluntat per part dels esquiadors, qui va voler calçar-se esquís també ho va aconseguir. La resta de l’expedició es va haver de conformar

INSTAL·LACIONS CLIMATITZACIÓ REPARACIONS ELECTRODOMÈSTICS

~

espai escolar

La intendència es va deixar a criteri dels participants: qui va voler va portar-se el dinar, però també fou possible fer ús del servei de restaurant que s’ofereix al mateix CosmoCaixa, molt digne i a un preu prou raonable. A la tarda, a l’acabament de les activitats programades, vam tornar cap a casa, no sense haver jugat abans a la immensa plaça de la Ciència i haver experimentat amb alguna de les espectaculars atraccions científiques que hi ha instal·lades. Van ser tants experiments i tantes emocions concentrades en poques hores que a aquestes alçades jo ja no recordo en què consisitia l’efecte de Coriolis, ni què

era la convecció de RayleighBénard, ni què era la distribucció que feia un tal Gauss … Algun any hi haurem de tornar: val la pena!

972 17 04 24

52

Carrer Escoles, 5 • SARRIÀ DE TER

PdS 60

amb lliscades amb trineus, algun ninot i batalles de boles de neu, i bones passejades per aquells paratges, aprofitant un dia magnífic, que venia a compensar el temporal de mil dimonis que havíem ensopegat en l’anterior edició. L’oferta d’activitats de l’estació hivernal també és notable. A part de les pròpiament esportives i lúdiques d’exterior, sempre hi ha alguna exposició per visitar, la sala de jocs per matar l’estona, la cafeteria amb zona de pícnic que convida a sobretaules entretingudes … i per damunt de tot, l’atractiu natural i els esplèndids i fotogènics paisatges de la vall.

A Núria també hi tornarem l’any vinent, sens dubte. I si algú va visitar el Santuari amb ganes d’encomanar-se a la Mare de Déu i experimentar sobre la llegenda de l’olla i la campana, calculo que els resultats estaran disponibles a mitjans de desembre … Però que quedi clar que l’AMPA, sobre aquest particular, no es fa càrrec ni assumeix cap mena de garantia ni de responsabilitat !

~

Quan s’ha de treure el bolquer?

Nuri Senén i Montse López, les educadores de l’EBM Confetti

Al llarg de la nostra experiència com a educadores ens hem trobat el comentari que l’estiu és la millor època per treure el bolquer ( poca roba, no fa fred...), però cal tenir en compte el moment evolutiu de l’infant.

El control del pipí i de la caca necessiten una maduració psíquica i física (control de la bufeta per retenir orina). En els més petits, no se’ls ha desenvolupat encara les connexions entre el cervell i les funcions d’eliminació.

El fet que a P3 no es pugui portar el bolquer, inconscientment pot provocar que tinguem més pressa per treure’l , però no per treure el bolquer abans es controlarà més aviat.

Si es fa en el seu moment, el pipí i la caca es controlen amb pocs dies.

De vegades podem caure en la confusió que quan un infant es baixa els pantalons i després seu al vàter pensem que ja està preparat, però els infants en aquesta edat imiten el que veuen i diuen el que senten: “pipí” (però encara sense significat). Com també podem trobar altres situacions com per exemple: agafen una cullera i fan veure que mengen, agafen una escombra i escombren...

Quan comencem a l’escola bressol?

~

Si em deixeu temps puc aprendre, permetre’m viure aquest moment amb tranquil·litat.

~

És més fàcil assolir el pipí, en comptes de la caca.

espai escolar

Al voltant dels 2 anys, els infants comencen a manifestar interès per baixar-se els pantalons i asseure’s a l’orinal , llavors nosaltres els l’oferim.

Per poder assolir el control d’esfínters, a l’escola es fan un seguit d’hàbits preparatius: Primer preguntem individualment si vol fer pipí a l’orinal.

Llavors l’acompanyem en el moment de baixar-se els pantalons (per això recomanem pantalons amb goma que faciliten la seva autonomia).

S’asseu a l’orinal i al cap d’un moment quan el nen/a en té prou s’aixeca.

Nosaltres mirem l’orinal i diem el que veiem : “hi ha pipí” o “no hi ha pipí” (evitant que aquest fet sigui viscut com un èxit o un fracàs).

Després posem el bolquer net.

Ens hem trobat amb infants que al principi no volen seure a l’orinal, si no hi volen seure no insistim, ni obliguem; el fet que no vulguin seure no vol dir que tardaran més en adquirir el control. Li seguim preguntant diàriament i quan se sent segur accepta.

Prioritzem la tranquil·litat de l’infant en el seu procés d’adquisició del control d’esfínters.

Quan un infant fa pipí a l’orinal i la majoria de vegades el bolquer és sec, llavors és quan el nen/a està preparat per treure-li , aleshores ho comentem a les famílies i ens posem d’acord. Es aconsellable aprofitar el cap de setmana o uns dies de festa per poder fer el canvi sense presses.

Una vegada l’infant no porta bolquer, al començament és normal que el pipí o la caca s’escapi en alguna ocasió. Nosaltres el que fem és verbalitzar la situació, no els renyem. Els diem: s’ha escapat el pipí, anem a canviar.

Si els infants associen fer pipí o caca amb angoixa els pot comportar alguns problemes: controlant menys, retenint la caca i endarrerint l’adquisició.

Es pot donar el cas que s’hagi tret el bolquer i al cap d’unes setmanes es pot veure que el nen/a no estava preparat, ja que se li escapen molts pipís. És millor evitar que es visqui el procés amb angoixes i nerviosisme.

Es pot tornar a posar el bolquer, ja que el tòpic que és un pas endarrera és fals. Haurem d’esperar que l’infant estigui preparat.

Quan sigui el moment adient, l’infant adquirirà el control d’esfínters de la mateixa manera que va adquirir les habilitats motrius com el volteig, el gateig, asseure’s, posar-se dret i caminar. Educadores, pares i mares, acompanyem aquest procés.

53 PdS 60

PdS 60

Josep M. Sansalvador AMPA CEIP Montserrat

Escala de cargol de l’interior del CosmoCaixa.

Foto Josep M. Sansalvador

espai escolar

~ 54

Sortides a CosmoCaixa i a Núria: Ampa travel Foto Roger Casero

A més de les tasques i funcions que l’AMPA del CEIP Montserrat duem a terme dins el recinte escolar pròpiament dit, -que, lògicament, són les que més rellevància tenen-, per idea i voluntat de la junta actual s’ha cregut convenient ampliar les activitats que s’organitzen de manera que en pugui disfrutar tota la família. Des de fa uns cursos, pretenem que aquesta entitat sigui una associació ben viva i que els nostres objectius socials arribin al màxim possible de beneficiaris. En aquest sentit, s’intenta oferir una agenda amb propostes per participar–hi tot el col·lectiu: alguna vegada són conferències, en d’altres ocasions se celebra alguna festa …i en aquest primer trimestre hem decidit ampliar horitzons. Hem pogut organitzar un parell de sortides que, en opinió unànime dels participants, poden qualificar-se d’èxits. A aquesta vocacional intenció de voler fer participar tota la família de les activitats, s’hi afegeix un incentiu: una bonança econòmica circumstancial en el nostre pressupost

Sortida per tocar la neu a Núria.

ens ha permès fer la màniga ampla i patrocinar bona part del cost de les sortides. D’aquesta manera hem aconseguit el que semblaria impossible: viatges bons, bonics i barats!

Pel diumenge 4 de febrer vam programar una excursió que feia un parell de cursos que se’ns resistia: a

Barcelona ens esperava el CosmoCaixa, el Museu de la Ciència de la Fundació la Caixa, situat a la part alta de la capital, a peu de Ronda de Dalt. Vam sortir a primera hora, i després d’un viatge sense incidències, tota la colla esmorzàvem davant la imponent

arquitectura del centre esperant que obrissin portes. Una vegada dins, cada família va disposar de llibertat per escollir alguna de les activitats en cartell. El CosmoCaixa és una obra pedagògica colossal.

Es pretén que el visitant, l’usuari, es fiqui dins els experiments en persona. S’han acabat aquells museus plens de vitrines on tocar res era prohibit. Del que es tracta aquí és de fer anar engranatges, ginys i dispositius i fer pràctica dels experiments que es proposen. És un museu dinàmic, adaptat a les necessitats del segle XXI, que s’enclava en el marc d’unes instal·lacions impressionants. És un exemple de centre cientificocultural ultramodern situat en un edifici singular, una antiga construcció industrial amb gran personalitat arquitectònica. La lloable tasca que hi duu a terme la Fundació la Caixa, amb Jorge Wagensberg al capdavant, ha estat reconeguda a nivell internacional. Si haguéssim de retenir algunes imatges d’aquesta visita, de ben segur que citaríem el monu-

(Traducció :

el

petit PdS

Aquesta és la pàgina destinada als col·laboradors més joves de la revista!

Tots els nens i nenes de Sarrià de Ter ens poden fer arribar els seus escrits, notícies, dibuixos, fotografies … i Parlem de Sarrià en farà una selecció i en publicarà a cada número.

En fa la inauguració la Maria Mercè, una nena de 6 anys del carrer Major, que ens ha enviat una crònica de l’excursió que va fer amb l’AMPA de l’escola al CosmoCaixa de Barcelona, aquest hivern.

~

Maria Mercè Sansalvador i Boadas

el petit PdS

Joves reporters, comenceu a fer punta al llapis i pareu atenció. Cap novetat infantil sarrianenca us ha de passar per alt. Podeu preparar també els estris de dibuix i les vostres càmeres fotogràfiques i aconseguirem que aquesta pàgina sigui la més guai de la revista.

Hi vam anar, al Cosmocaixa, amb un autobús.

Hi vam anar un grup de l’escola Montserrat. Érem molts pares i molts de nens.

Al matí vam anar al Planetari Bombolla i vaig veure molts planetes.

Ens en vam anar a dinar i després de dinar vam anar al “Toca-toca” i vam tocar molts animals i em va agradar més l’estrella de mar i vaig veure una serp i un ratolí i una granota i vaig veure coses de mar. Em van agradar tots els animals i vaig tenir una aventura: era que vam fer una cursa en un passadís. I us el dibuixaré.

I és una mica com us el dibuixaré :)

~ 55 PdS 60

bell mig del poble vaig fer una troballa

Al Conchita Mier

Un dia del mes de setembre, vaig rebre una trucada d’un company de la feina. Em proposava anar en una missió d’ajuda a un municipi de Guatemala agermanat amb Sarrià.

Li vaig dir que en volia saber una mica més per fer temps i pensarm’ho, ja que mai havia fet una feina d’ajuda humanitària i no sabia fins a quin punt serviria, ni amb qui ni amb què havia d’implicar-me; en definitiva, em feia una mica de por.

Però ...com podia dir que no, si disposava de dies de vacances i no tenia cap impediment?

Vaig voler conèixer una mica més on m’estava ficant i vaig començar a recordar uns cartells que sempre

~

solidaritat

En Tano Pla ben acompanyat.

56 PdS 60

havia vist a l’entrada i sortida del poble: Aguacatan ... Ves per on, Aguacatan entrava a la meva vida i ara sentia de debò que no podia dir que no a aquell nom tantes i tantes vegades llegit.

Després d’unes quantes trucades vaig arribar al nucli causant del neguit que em portava de cap.

Déu meu ....Era una mena d’espai que semblava que havia servit feia temps com a aula de col·legi, ple d’ordinadors, taules com pupitres, coses velles i gent; però...bastants amb discapacitats físiques, no pas mentals, ja que semblava que treballaven de valent.

Tot girava al voltant d’una persona que de seguida vaig pensar que era el que posava ordre a tot aquell enrenou i em vaig presentar.

La feina era més complicada del que pensava; es tractava d’atendre tots els discapacitats d’Aguacatan, fer-ne un reconeixement, una història clínica, valorar els seus problemes i donar el tractament més adequat i....que jo mateixa.

Vaig demanar ajuda a tots els companys que d’una manera o altra havien treballat a països subdesenvolupats, però la nostra missió era una mica diferent ja que ja sabia

d’antuvi que els meus nens serien discapacitats i poc em van poder ajudar. Això em treia la son, però de mica en mica vaig començar a fer la llista del que podria fer-me falta.

I un dia del mes de novembre vàrem agafar un avió per iniciar aquella feina.Tot eren sorpreses: facturar un equipatge que feia molts més quilos del compte, els paquets, les filmadores de pel·lícula, màquines de fotografiar, medicaments, cadires de rodes dels nostres amics Tano i Ru, etc., demanar ajut a un treballador d’Aena i cadires de rodes per arribar a l’avió i poder col·locar-se al seient indicat, demanar canvis de seient perquè en Tano i la Ru no podien viatjar sense alguna persona al costat que els ajudés en les seves necessitats...Tot un problema que calia resoldre el màxim bé possible.

Per sort en Jan i la Paqui ja tenien experiències de viatges anteriors i sabien com fer-ho.

Però sempre de bon rotllo, no semblava que allò els afectés. I les seves dificultats ens anaven fen forts, i d’aquell grup que érem en sortia força i sensació de grup, i ganes de passar-ho bé i ganes de riure. Jo pensava que era un privi-

legi dels déus haver conegut tots aquells amics amb qui estava vivint una experiència tan gran .

L’arribada a Aguacatan va costar més de 24 hores de viatge, però al final vam arribar.

Daniel, al principi el xofer de camioneta i després l’entranyable “amigo Daniel”, ja ens esperava amb la Pili, una altra ànima de GERD que havia fet molta feina a Aguacatan i va ser com una ambaixadora per a tots nosaltres, i no sabeu pas com l’estimen: per a ells és una guajalala més la seva Pilar.

Daniel ja tenia preparada la seva desbaratada pick-up per iniciar l’últim tram del viatge. Allò ja era pura aventura. En primer lloc va treure unes fustes que feien de rampa per pujar les cadires i després les maletes i per últim les 15 persones que fèiem l’expedició; mentrestant jo m’adonava que el dibuix dels pneumàtics de la camioneta feia temps que havia desaparegut .

Durant les 6 o 8 hores que vam viatjar no parava de fer-li preguntes de tota mena, ja que si estava pendent de la carretera se’m posaven els pèls de punta de veure els forats del paviment i la forma de conduir dels altres cotxes; li preguntava sobre la seva família, els seus costums, el clima, què feia quan no tenia camioneta, si es guanyava bé la vida, si la gasolina costava molts diners, si funcionava l’ambulància que havia regalat Sarrià de Ter, si sabia que estàvem agermanats, els menjars, el col·legi dels nens, si estaven vacunats.... Fins i tot copiava el que menjaven.

El grup expedicionari al complet.

Per fi vàrem arribar. És un municipi que pertany al departament de Huehuetenango i té una població de 50.000 habitants, dispersos en una extensió de 300 km quadrats i distribuïts en 80 comunitats que pertanyen a quatre ètnies diferents.

Aquest departament, juntament amb el Quiché, va ser els que més van patir els efectes negatius de la guerra civil.

La gent ens esperava, fins i tot a l’emissora de ràdio local anunciaven la nostra vinguda i la possibilitat de ser visitats de forma gratuïta per un metge.

L’endemà vam començar la nostra feina al Centre de Salut de la població. La feina desenvolupada per GERD era important. Havien llogat dues camionetes encarregades d’anar a recollir els discapacitats a les comunitats disperses per las muntanyes, els portaven al Centre de Salut i allà els visitàvem i els hi donàvem menjar, ja que de vegades podien tardar hores en arribar al centre.

~

~

solidaritat

En Quico Ramió, una nena i la pediatra Conchita Mier.

El treball era dur. Estava veient les conseqüències d’una manca total de plans de prevenció, així com malalties portades al seu màxim desenvolupament i que aquí ja no vèiem, com per exemple espines bífides, malalties congènites com rubèoles, toxoplasmosi, malformacions, síndromes de Down i altres alteracions que serien causa d’avortament terapèutic.

També estàvem veient desnutricions importants i nens malnodrits que pràcticament eren tots, ja que no disposen de frigorífic, per exemple, i això suposa no menjar carn, només un cop cada setmana o menys, ni llet, ni derivats làctics.

Són conscients de les seves mancances, però tenen una mena de resignació perquè sempre ha estat així. Com encapçala un article de GERD és “La terra dels oblidats“.

El cert és que malgrat tot ens van acollir molt cordialment i ens vam sentir de seguida com a casa nostra; anàvem pels carrers i la gent ens saludava com si fos el nostre poble.

I així vaig conèixer GERD i tota la feina que desenvolupen d’una manera que sembla que no poden perdre ni un minut, perquè ja sigui a Cuba, ja sigui a Guatemala o a Nicaragua, algú esta esperant la seva ajuda i corre pressa.

Estic convençuda que jo he trobat un tresor al bell mig de Sarrià de Ter i crec que val la pena que tots ho sàpiguen i que s’impliquin amb tasques de les que porten a terme.

Gràcies amics Tano, Paqui, Pili, Ru, Jan i tants d’altres que jo no conec i que formen part de GERD.

57 PdS 60

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: Hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de l’univers no n’estic segur.

ALBERT EINSTEIN Editorial En temps de la dictadura els qui s’atrevien a discrepar del sistema eren titllats de comunistes. Després de trenta anys de democràcia, els qui s’atreveixen a discrepar són titllats de terroristes. Com diu una vella dita, per a aquest viatge no ens calien alforges.

I per a més sarcasme la primera tinent d’alcalde de la ciutat més important del país, es declarava antisistema. No hi entenem un borrall.

Ens prenen per babaus, o ens collonen?

Sam Enfot, Redactor en Cap

~

news

Política L’oposició aixeca polseguera i la ministra del ram retira la llei de l’alcohol perquè s’acosten eleccions.

Ep! És que ningú no li ha donat una agenda a aquesta bona senyora? És que no sap que aquí cada quatre dies tenim eleccions? És que ara resulta que les lleis s’han de fer pensant en el què dirà l’oposició i en els vots que es poden guanyar i no pas pensant en les bondats que es defensen?

I és que ja ho diuen els experts: si has de fer equilibris no miris l’abisme, perquè t’estimbaràs.

Amadeu Vot, TSN, Madrit

58 PdS 59

Política nazi-onal Els PePeros treuen la llopada al carrer diumenge sí i diumenge també. Contra l’Estatut, contra la pau, contra els jutges, contra el govern i contra el Sumsum Corda.

Veure’ls bramar a tothora és un espectacle impagable. I també repugnant.

PePe Alcalá, TSN, Madrit 11-M La marxa del judici per l’atemptat de l’11-M demostra, a qui ho vulgui veure, que allò només va ser obra de

quatre descerebrats que volien aterrir-nos a tots i no d’una conxorxa dels Socialistes-ETA-PerpinyàCarod-Oleguer Preses-No sé Què per enderrocar No sé Qui. Això només per a qui ho vulgui veure, és clar, perquè els que segueixen raca-raca amb el seu discurs de la conspiració, no ho veuran. Que ja ho diu el refrany: no hi ha pitjor sord que el que no hi vol veure. O alguna cosa així.

Frederic J. de Tots els Sants, TSN, Madrit Euskadi La tossuderia de no legalitzar cap candidatura de l’antiga Batasuna perquè no condemnen la violència, pot portar les coses a un carreró sense sortida. Si no els deixen exercir la via democràtica, quina opció els queda?

Només dues qüestions: algú s’ha mirat si en els estatuts de la Falange es condemna la violència?

Algú s’ha preguntat si el que fan cada dia des de la Cope és o no és apologia de la violència?

Si no fos tan patètic, ens petaríem de riure...

Patxi Iñaki, TSN, Bilbo Religió El Papa Joan Pau II ens va dir que l’infern no existia, que no era un lloc sinó una idea. Ara el seu successor Benet XVI ens diu que sí, que existeix i que si no fem bondat hi anirem a petar tots. És el que té ser infalible, que no t’equivoques mai. O que no et poden dur la contrària. Que no és ben bé igual, però s’hi assembla.

Benet Sense, TSN, Roma Desmentits No és cert que en Tortell Poltrona vulgui fitxar Pasqual Maragall.

No és cert que en Rambo vulgui fitxar Joan Boada.

No és cert que el cos de Mossos d’Esquadra passi a dir-se Mossos de Harrelson.

No és cert que els de Polònia ens vulguin fitxar de guionistes.

Nolasc A. Gat, Becari Medi ambient Davant l’amenaça del canvi climàtic que comportarà la pujada del nivell de les aigües i la modificació dràstica del paisatge i el territori, alguns espavilats s’han afanyat a demanar permisos a l’ajuntament per posar barquetes de rem al passeig del Riu i fer rutes turístiques guiades per tot el llarg delta del Ter. Tranquils, diuen que ha dit l’alcalde.

No creiem que l’aigua arribi tan amunt, però si arriba el cas, ho estudiarem.

Mª del Mar Aiguamoll, TSN, Sarrià d’Avall Nota Agraïm a la classe política, dirigents i oposició, els que manen i els que no tant, el valuós material que ens subministren.

Què faríem sense ells?

Consell de Redacció La reivindicació Si els Mossos volen detenir algú, que detinguin la gallina del Pont i si convé al responsable de Ponts i Gallines, però que deixin el nostre jovent tranquil. ¡Llibertat per a la Núria! (i la gallina a la cassola, és clar)

LLIBERTAT NÚRIA