Parlem_de_Sarria_66

Portada muntada 63

10/12/08

08:55

Pรกgina 1

Els temes de portada de cada número solen coincidir amb l’acte més important del trimestre, que en el cas del tercer, coincideix amb la Festa Major. Amb una foto com la de la Festa de l’escuma, la temptació de fer-ne portada, com podeu comprovar, és alta.

La imatge del nen que acudeix a la cita amb les ulleres ad hoc perquè no li piquin els ulls, és impagable. No deixa de ser un dels actes tradicionals, populars i festius organitzat conjuntament per l’A.V. Pla de l’Horta i pel Mijac, com tants d’altres que omplen la Festa Major, no d’ara, sinó de sempre, perquè el teixit associatiu de Sarrià de Ter sempre ha estat receptiu i col·laborador amb l’Ajuntament i sobretot amb la Festa Major.

La Festa Major i la Diada Aquest any hi ha hagut una altra novetat, el canvi d’horari en la cercavila dels gegants i en conseqüència, per omplir el buit del diumenge a la tarda, la demostració de danses tradicionals que ens va fer l’Esbart Dansaire de Banyoles Fontcoberta.

A propòsit que el conjunt cubà Sexteto Maguey s’estava de gira per Girona, la vigília de la diada es va celebrar un concert solidari al pavelló, per col·laborar amb el projecte que el grup GERD porta a Cuba i amb la campanya “Apadrina un somriure” .

Vàrem provar la ropa vieja,

CONSELL DE REDACCIÓ

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador.

DISSENY i MAQUETACIÓ

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS

Toni Ruscalleda Impremta Monserrat.

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Josep M. Vinyals, Raimon Cros, Jordi Paretas, Amics dels Gegants, Mercè Astor, AV Sarrià de Dalt, Gemma Simon, Amics Col·leccionisme Plaques Cava, AV Pla dels Vinyers, Roger Torrent, Lluís Aymerich, Josep M. Nolla, Neus Mercader, Francesc Riera, Joan Masdemont, Joaquim Bohigas, Maties Martí, Mijac, Joan Quesada, Sergi Torrentà, Cristina Vicedo, Prese Serrano, Engràcia Bramon, Montse Xandrich, Loli Fernández, Paula Vargas, Aïda Masdemont, Lourdes Gelada, Josep Turbau, Nicolàs Pichardo, Bet Sau. SUBSCRIPCIÓ ANUAL 10 €

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

revista@sarriadeter.cat La festa de l’escuma. Foto de Quim Llunell

Sumari Tema de portada Ajuntament Opinió Entitats Àlbum de fotos Entrevista Cultura Anecdotari Quadern d’apunts Espai escolar Salut Natura Esports Viatges News

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

4 16 25 27 34 36 38 51 52 58 59 61 63 64 70 El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

1.500 exemplars.

Un altre acte destacat d’aquesta Festa Major, ha estat la conferència que el catedràtic d’història Josep M. Nolla en va fer per la diada, al pati de l’Ajuntament. Com que aquesta revista sol fer bandera dels temes culturals, el que la UdG, la Diputació i l’Ajuntament s’engresquin en un projecte de recuperació de la vil·la romana no ens deixa indiferents. El

editorial

TIRATGE

el puerco en púa, amanit amb arròs congrí, yuca con mojo i potaje de frijoles. La gent tenia ganes de moure’s al so de la música cubana i el pavelló es va ben omplir, tot un èxit.

professor va explicar de manera molt amena la importància estratègica de Sarrià de Ter, la vinculació de la vil·la amb el Castellum Fractum de Sant Julià de Ramis i la importància del pont romà, el Pont Major. La lectura atenta de la conferència i també l’estudi comparatiu que fa Josep Brugada del pont de Sarrià amb el Ponte de Lima de Portugal, ens va preparant pel plat fort que serà el proper número, és a dir la inauguració de la intervenció museística de la necròpolis visigòtica al Passeig Cinto Verdaguer i l’inici de les excavacions de la vil·la romana del Pla de l’Horta coordinada per l’arqueòleg sarrianenc, Lluís Palahí Grimal.

3 PdS 66

Jan Millastre i Tano Pla, en representació del grup GERD, pregoners de la Festa Major. Fotos: Quim Llunell

~

tema de portada

[Festa Major]

Crònica del pregó

4 PdS 66

Josep M. Sansalvador

Que recordi, poques vegades s’havia escaigut arribar el dia del pregó i no conèixer la identitat del pregoner. Aquest any ens hem trobat a les portes de la Festa Major, tornant de passar uns dies fora, i no ha estat fins aquell mateix migdia que ens hem assabentat de dues notícies rellevants, referents a les jornades festives. La primera: del pregó – seguint la línia iniciada fa uns anys d’encarregar-ho a una entitat sarrianenca- se’n cuidarien els representants del GERD, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat.

La segona, causant d’un considerable disgust al noi de casa: aquesta festa serà la primera en molts anys en què no comptarem amb la presència del gran González, el de la parada de tiro de la fira.

El GERD –llegeixi’s com a Grup Editor de la Revista del Discapacitat o com a Gestora de Recursos per al Desenvolupament del Discapacitat, que ambdues denominacions s’han sentit a dir- és una entitat amb seu, fundadors i activitat molt vinculada a Sarrià. Des de fa anys editen la revista L’atípic i estan immersos en la posada en marxa de projectes solidaris enca-

minats a millorar les condicions dels discapacitats de l’Amèrica Central. Fa uns mesos que van acudir a terres cubanes, amb representants de l’Ajuntament i la Diputació, a inaugurar una fàbrica d’eines ortopèdiques a Holguín. Si algú encara no els coneixia, amb la lectura del pregó a càrrec de Tano Pla i Jan Millastre, va quedar perfectament clara la vocació d’aquest grup i la seva voluntat de posar en marxa iniciatives solidàries i de cooperació orientades cap a les persones que pateixen alguna reducció en la mobilitat. Des de la balconada de l’ajuntament explicaren els seus orígens sarrianencs, la seva visió del poble i del passat industrial, anècdotes de tants viatges amunt i avall, i donaren puntual notícia de les activitats que constitueixen la seva raó de ser.

Iniciatives com la de GERD en un territori llunyà i que pateix tant com Cuba són lloables per l’essència humanitària de base, com pel compromís, rigorositat i gestió professional amb què són tractades aquestes actuacions. Res de terra a l’Havana. Si un projecte ha de donar fruit, convé que sigui gestionat amb criteri i dedicació acurada.

És curiosa, a aquestes alçades del segle, la intervenció de catalans a Cuba. La relació entre Catalunya i l’illa caribenya té un regust decimonònic: evoca aquells indianos que van anar-hi a fer fortuna i que, tornats a casa, van fer-se construir magnífiques residències adornades amb una palmera omnipresent, que no és el cas dels amics de GERD. El pòsit català a Cuba d’alguna manera o altra deu ser-hi viu.

Tal vegada, els cubans han heretat, genèticament, la ironia que sol adornar el nostre caràcter. D’altra manera, difícilment s’explicaria l’aparició a l’Havana d’una pintada a principis d’aquesta dècada: “Socialismo o muerte, valga la redundancia”, deia, reclamant càusticament una obertura política, un canvi en l’ordre econòmic i social.

Els pregoners de GERD vingueren acompanyats d’una sorpresa musical. El Sexteto Maguey, acabat d’arribar de l’Havana, oferí una mostra de les seves cançons com a avançada de la festa cubana que tindria lloc la vigília de la Diada Nacional. Aquest grup musical cubà iniciava a Sarrià una gira per Catalunya, encaminada a difondre la campanya “Apadrina un somriure”, que ha de cercar finançament pels projectes amb la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín.

I entre l’actuació del Sexteto, que tocava ritmes cubans i ens va oferir una interpretació de l’havanera El meu avi i el recital del grup Mar i Vent, aquella nit l’aroma de rom cremat que flotava en l’atmosfera

del carrer Major, tingué més autenticitat i sentit que mai. La Festa Major quedava inaugurada, aquesta vegada sota la invitació a la col·laboració i a la solidaritat, i un atapeït programa d’activitats ens esperava.

Que no tot s’acaba amb les escopetes de balins, Enric, home!

Pregó solidari a la Festa Major de Sarrià de Ter El Grup Editor de la Revista del Discapacitat (GERD) va ser, aquesta nit de dimecres 3 de setembre a les 21h del vespre, l’encarregat de donar el tret de sortida de la Festa Major de Sarrià de Ter, oferint el pregó de benvinguda des del balcó de l’ajuntament.

Durant el pregó, en Tano i en Jan, els membres que van representar l’associació, van agrair a l’alcalde de la vila, Roger Torrent, la distinció que va representar poder donar la benvinguda de Festa Major a tot el poble de Sarrià de Ter. El Sexteto Maguey va interpretar l’havanera El meu avi.

Fotos: Quim Llunell

tema de portada

Amb ells, i com a sorpresa, hi va haver el grup cubà recentment arribat de l’Havana, “Sexteto Maguey”. Els músics van arribar de l’Illa el passat dilluns 1 de setembre, preparats per començar la gira que faran per les comarques gironines. Entre setembre i octubre, visitaran diferents poblacions on ens transportaran amb el seu son cubano, entre les quals es troba el concert que faran per les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona. Aquesta gira servirà per donar a conèixer la campanya “Apadrina un Somriure”, amb la qual GERD està recollint recursos per finançar la producció de 1.000 cadires de rodes per aquest 2008 a la fàbrica que ha inaugurat recentment a l'Illa, la "Fàbrica de Implementos Ortopédicos de Holguín", i la posterior distribució entre els discapacitats cubans que necessitin aquest vehicle per a la seva vida diària.

[Festa Major]

~ 5 PdS 66

L’orquesta Maravella, durant el concert del dissabte de Festa Major. Foto: Quim Llunell

Concert de Festa Major

~

tema de portada

[Festa Major]

J.V.

6 PdS 66

No et vaig veure cosineta. Per què no vares poder venir al concert? Hi eren els de sempre i algun més. És un acte de la festa major multitudinari que manté el seu èxit i més aviat va a més. T'explicaré: L'orquestra , La Internacional Maravella. una orquestra de prestigi merescut, fundada el 1951 a Caldes de Malavella. Premiada amb diferents guardons entre d'altres, com no, el de la Creu de St. Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com la resta de components de l'orquestra, els vocalistes també estan al nivell i em varen agradar.

El concert va començar, per a lluïment del vocalistes i complaença general, amb les cançons de "Cielito lindo" i "Violetas Imperiales". Tot seguit l'orquestra també es va voler lluir amb "Fantasia brillant", un poutpurri ben escollit de peces clàssiques prou conegudes.

El vals del "xiulet" ("Sport Palas Walzer") va marcar cert entusiasme participatiu, com si tothom es trobés xiulant al compàs de la musica. Maco i efectista. El concert va continuar amb el mateix caire, peces cantades ("My way", "La del manojo de rosas", "La puntaire"...) i d'orquestra sola on no va faltar Glenn Miller ni el Titànic .A destacar el diàleg de solistes de percussió per rebaixar una mica la tensió i que serveix de descans pels músics.

Repertori del país, poca cosa (recopilatori de músiques de Montserrat, "El cant de la senyera" i "Girona

m'enamora"). És una orquestra Internacional que actua molt a fora i no utilitza la lírica d'aquí, altrament suficientment extensa i popular. Què hi farem. Com que es va aplaudir molt, varen fer dos bisos: "Girona m'enamora" (particularment corejada pel públic) i "Amics per sempre".

Com pots veure, el concert va ser un clàssic de festa major. La sonoritat molt bona. Estava cap al final i puc dir que no hi vaig notar cap deficiència.

Definitivament, el pavelló ha quedat molt bé des que es van folrar les parets amb fusta. Els seients també correctes, millorant els de l'any passat.

I buscant els tres peus al gat, he de dir que m'hagués agradat més un escenari centrat. Dona més solemnitat, categoria i relax a la vista i l'esperit. Com a anècdota curiosa del dia citaré el moment en què va quedar evidenciada la gran professionalitat de l'orquestra. Es va anunciar "La del manojo de rosas" però el cantant es va adonar que el seu micro no funcionava, segurament per fals contacte de la pila.

L'orquestra, en qüestió de segons va passar a l'altra peça. El públic pràcticament ni se'n va adonar.

Perquè en prenguin bona nota els que organitzen actes públics.

Per la teva informació, els cantants varen ser: Imma Comadevall, Isabel del Mar, Benjamí Felip i David Collado.

I el repertori complet, el següent: Cielito lindo (canta Benjamí Felip i cor)

Saint Louis Blues march de Glenn Miller

Violetas Imperiales (Isabel del mar i cor)

Solistes de percussió

Fantasia brillant (instrumental):

My heart go on – Titànic

La dansa, en un mercat persa,

La puntaire (Imma Comadevall)

roses del sur, vals del Emperador..

El conquistador - Vals Jota

Sport Palas Walzer – Vals del Xiulet

Recordant la Verge Bruna (recopilatori)

My way – Com he fet sempre

El cant de la senyera i l'hora dels adeus

(Imma Comadevall i David Collado)

Bis: Girona m'enamora i Amics per sempre

La del manojo de rosas (Isabel del Mar i Benjamí Felip)

Fins l'any vinent cosineta.

No hi faltis.

Amics del Col·leccionisme de Plaques de Cava. Sarrià de Ter.

Gràcies a tots i esperem retrobar-nos l’any vinent.

~

Amb la col·laboració municipal hem pogut oferir una ampolla amb placa editada per a l’ocasió i dues plaques commemoratives, molt vistoses, també confeccionades amb exclusivitat. Hi ha hagut la presència de comerciants i expositors del sector, però el gruix de les operacions s’han dut a terme entre particulars. És l’essència del col·leccionisme: l’intercanvi entre aficionats guanya protagonisme en temps de crisi i la compra-venda queda per a les èpoques de bonança econòmica.

[Festa Major]

Novament, i ja en van quatre, els Amics del Col·leccionisme de Plaques de Cava hem pogut celebrar la nostra trobada d’intercanvi enmig dels actes de la Festa Major d’aquest 2008. A les instal·lacions de la Cooperativa, a Sarrià de Dalt, coincidint amb l’arrossada popular hem pogut donar la benvinguda a unes dotzenes de col·leccionistes que han acudit a la nostra cita anual a la recerca de les peces faltants en les respectives col·leccions.

tema de portada

Trobada de plaques de cava 2008

7 PdS 66

Concert jove, amb els Gossos. Foto: Jordi Paretas

~

tema de portada

[ Festa Major]

Festa Major 2008, model consolidat

8 PdS 66

Raimon Cros Jordi Paretas

De manera quasi automàtica, en canvi, recordem tot allò que s’ha produït i que ens ha fet gaudir d’allò més, retenim a la nostra memòria aquells fets que ens han cridat l’atenció d’una manera molt especial, i finalment amb el temps també és fan llunyans, fins que es guarden com un record, que només despertarà conversant amb un amic que aquell dia també gaudia d’aquell mateix moment.

Una festa que ja el 2007, amb el canvi de model, ressorgia amb força, apostant d’una manera clara per l’organització des de les entitats i associacions del nostre municipi i amb la clara convicció que els veïns i veïnes de Sarrià la sentin més propera. És per aquest motiu que si l’any passat la festa va tenir una participació altíssima, enguany s’ha fet encara més evident que estem en el bon camí, un camí que ens ha de portar cada any a millorar tot allò que cal per fer que tots plegats ens sentim orgullosos de la nostra festa.

Aquest és el motiu pel qual és tan important participar en esdeveniments tan tradicionals com autèntics de la nostra Festa Major, la festa que és la més gran de l’any, una festa que en els dos últims anys ha canviat el model per poder arribar més i millor als veïns i veïnes de Sarrià. Tornar la festa als barris és defensar tot allò de tradicional, tot allò d’autèntic que ha de tenir la nostra festa.

Recordar els moments més especials i autèntics com el pregó, que enguany ha vist passar pel balcó del nostre ajuntament una entitat com GERD, i sentir el meu avi interpretada pel grup cubà MAGUEY, que va fer posar el públic dempeus per ovacionar la seva actuació genuïnament cubana, mesclada amb el to sobri i potent de l’havanera catalana, comprovar el goig que fa el carrer Major ple a vessar, ...

Sovint tendim a oblidar els esdeveniments que per naturalesa es produeixen cada any.

L’esbart dansaire de Banyoles Fontcoberta. Foto: Jordi Paretas

ment tot allò que ens agrada realment i pel qual hi ha tanta gent que hi dedica l’esforç i la il·lusió per poder organitzar-ho. Actes com el sopar espectacle i la tradicional passejada amb bicicleta organitzat per l’A.V. de la Rasa, moments com la trobada de gegants i la cercavila organitzada per la colla Els Amics dels Gegants, o també podem parlar de la Diada Nacional de Catalunya amb la participació dels trabucaires, l’esmorzar popular organitzat per l’A.V. del Pla de Vinyers, i l’acte institucional aquest any amb la companyia del conferenciant Dr. Josep M. Nolla, i la participació dels cantaires de Sarrià.

El grup Arlequí, per la festa de l’escuma al Pla de l’Horta. Foto: Quim Llunell

Anar al pavelló i picar alguna cosa a la terrassa de les barraques que aquest any presentaven el Grup de Muntanya i la Unió Esportiva Sarrià. Agafar el trenet organitzat per l’A.V. de Sarrià de Dalt per contemplar tot l’itinerari i gaudir de l’exposició d’espantaocells o assistir a la baixada de carretons i deixar que et donin una bona refrescada, ...

Moments que ens fan sentir la Festa Major com la nostra, la de tots. La participació de la gent ens demostra que ens anem sentint la Festa Major cada vegada més arrelada. Allò que de petits sentíem, que esperàvem durant tot l’any, perquè la festa té això de màgic, retenir aquells moments especials que amb el temps seran un gran record.

tema de portada

Aquests són només uns quants exemples dels moments més especials de la nostra Festa Major, una festa que fa que el temps no ens faci oblidar fàcil-

Moments de retrobar-nos amb els nostres veïns per fer-la petar i parlar del concert del dissabte, o comentar el tip de riure que ens vàrem fer amb l’humorista Pep Plaza a l’espectacle del divendres, i els bons moments que van passar els més petits amb la festa de l’escuma organitzada per l’A.V. del Pla de l’Horta ESPLAI, MIJAC.

[ Festa Major]

~ 9 Els trabucaires de la Costa Roja. Foto: Quim Llunell

PdS 66

~

tema de portada

[ Festa Major]

La plantada de Gegants es va fer com de costum a la Plaça dels Gegants, però enguany, el diumenge al matí.

Foto: Jordi Paretas

10 PdS 66

Trobada gegantera Fotos Xavier Cristina.

Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

La plantada es va fer a la plaça dels Gegants, on vam aplegar les colles assistents (Girona, Banyoles, l’Estartit, Manresa, Taradell i Sarrià de Barcelona).

comentaris.

Aquesta associació es va crear el gener de 1989. En els dibuixos inicials hi van participar els alumnes de l’escola Montserrat, que van dibuixar com s’imaginaven els gegants i a partir d’aquests dibuixos sorgiren els dissenys definitius.

Per començar, els grallers i els timbalers van iniciar la cercavila pels volts del poble i van acabar al Pavelló Municipal amb el ball de gegants i es van entregar els records.

La gent de diferents entitats van concretar els personatges, els seus noms i els seus vestits, i atès que Sarrià era un poble de tradició agrícola, es va decidir que els gegants fossin una parella de pagesos.

A més a més, han estat molt especials els XX anys dels nostres gegants, en Baldiri i la Carmeta, que van ser batejats el 10 de setembre de 1988, coincidint amb la Festa Major del Poble.

El fet de crear una parella de gegants, engrescà especialment la gent del poble, i coincidint amb els criteris de l’ajuntament, es van recuperar tradicions i símbols que van ajudar a bastir la identitat de poble.

Per acabar, no cal oblidar que tot i que en Cinto i la Maria ens acompanyen actualment arreu de les diferents trobades, en Baldiri i la Carmeta han estat un referent per al nostre poble.

Enguany ha estat la XXI Trobada Gegantera al nostre poble, el 7 de setembre a les 9.30 h del matí.

Per celebrar aquest fet, en “El Coro” vam exposar la història d’aquests gegants i la seva colla, “Amics dels Gegants de Sarrià de Ter”, amb il·lustracions i breus

Inici de la bicicletada al barri de la Rasa. Fotos: Agustin Jaime.

Les bicicletes omplen Sarrià Mercè Astor

Des de l’A.V. de la Rasa volem donar les gràcies a tots els participants per fer que aquest acte sigui tan exitós; i als nostres col·laboradors de l’A.V. de Sarrià de Dalt per la seva fantàstica ajuda. I dir a tothom que us esperem l’any que ve!

~

La passejada comença al barri de la Rasa i acaba al pavelló municipal, passant barri a barri per Sarrià. A mig camí ens trobem amb una fantàstica parada de begudes oferta pels nostres amics i veïns de l’A.V. de Sarrià de Dalt. Aquí ens reagrupem tots i prenem una

Aquest acte de la festa major és l’excusa perfecta per fer una visita a Sarrià de Ter. El nostre poble creix dia rere dia i no tothom té temps d’anar a passejar per conèixer els nous carrers i barris. Així doncs, aquesta bicicletada serveix d’excusa a tothom per veure com canvia la fisonomia del nostre poble. Aquest 2008 la passejada ens ha portat a visitar la nova zona del camp dels Socs i també a veure els nostres barris de tota la vida. Sempre és molt interessant visitar aquelles barriades que, perquè ens queden lluny de casa, no visitem mai.

[ Festa Major]

Dins dels actes del diumenge de festa major es fa la passejada en bici per a tothom. És un dia per a gaudir amb la família i per a fer una miqueta d’esport.

Pares i fills posen a punt les seves bicicletes i surten al carrer per poder anar pel poble d’una manera diferent. Poder passejar sense haver-se de preocupar pels cotxes és un luxe que s’ha d’aprofitar. La tranquil·litat de no trobar vehicles fa que per a molts nens sigui el primer cop que puguin anar en bici pels carrers, i els pares no han de patir tant per ells. És molt emocionant veure aquells nens petits sobre les seves bicicletes amb rodetes petites fent tentines i anant tan de pressa com els permeten les seves petites cametes.

beguda que ens ve molt de gust. Així podem reprendre la marxa que ens portarà a la nostra destinació final, on trobem un fantàstic piscolabis que ens està esperant i més begudes per acabar el matí d’una manera relaxada. Aquest és el moment en què tothom parla amb amics, veïns i coneguts que també han gaudit de la passejada com nosaltres mateixos.

tema de portada

Com ja és tradició i dins del marc de la Festa Major de Sarriá de Ter, aquest any s’ha celebrat la XVI Passejada en Bicicleta. Com cada any, el barri de la Rasa ha estat l’encarregat d’organitzar aquest lluït acte amb la col·laboració de l’A.V. de Sarrià de Dalt.

Les bicicletes a la Plaça de can Nadal.

11 PdS 66

Parant la pluja. Foto: AV Sarrià de Dalt

Una arrossada de Festa Major “passada per aigua” Associació de veïns de Sarrià de Dalt

~

tema de portada

[ Festa Major]

Sota els paraigües: Foto: Agustin Jaime

12 PdS 66

Fa uns trenta anys, des de la primavera fins a la tardor, una colla de jovent de Sarrià anaven pràcticament cada diumenge a algun aplec de sardanes d’alguna vila o poble de les comarques gironines. És clar que 30 anys enrere plovia molt més que ara i per tant era inevitable que molts d’aquests aplecs quedessin deslluït per la pluja. També els qui en aquells anys de pluges més generoses van formar part d’associacions que organitzaven aquests aplecs, recorden el fart de mirar el cel que es feien preocupats per veure si el temps aguantaria o si els quatre núvols que apareixien en el matí assolellat acabarien passat el migdia donant un disgust. Malgrat tot, el jovent sarrianenc seguidor d’aplecs s’ho passava d’allò més bé fes bon temps o plogués, i els organitzadors s’entestaven any darrera any a organitzar els aplecs a l’aire lliure malgrat el perill de que les inclemències meteorològiques convertissin l’espai de l’aplec en un bassal. Ningú es plantejava d’organitzar els aplecs de sardanes en un espai cobert per “assegurar la jugada”. Córrer el risc que els sardanistes es mullessin era millor que renunciar a gaudir de la festa a l’aire lliure i a gaudir d’alguns dels esplèndids paratges on se celebraven aquells aplecs: el Parc Nou d’Olot, la Devesa de Girona, els voltants de l’estany de Banyoles, el passeig de la platja de Portbou, ...

Igualment com passava amb aquells aplecs “passats per aigua”, aquest any l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt ha organitzat dues arrossades que han estat “passades per aigua”: l’arrossada de la Festa de Primavera i l’arrossada de la Festa Major. Realment l’arrossada de la Festa Major que el dissabte 6 de setembre va aplegar 534 persones al voltant de les taules parades en el parc de la Cooperativa, va quedar molt afectada per la pluja. La pluja just va deixar menjar tranquil·lament el primer plat. Qui més qui

Baixada de carretons pels carrers de Sarrià de Dalt. Fotos: Quim Llunell

L’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt, malgrat que en un any de poques pluges hàgim ensopegat que plogués a les dues arrossades, continuarà treballant perquè els sarrianencs ens trobem l’any que bé en el parc de la Cooperativa per gaudir d’unes esplèndides jornades de convivència veïnal a l’aire lliure al voltant d’un bon plat d’arròs. Confiem doncs que el proper any tindrem més sort.

Per la Festa Major d’enguany 86 veïns de Sarrià han muntat el seu espantaocells. Les temàtiques com els anys anteriors han estat molt variades. Igual que l’any passat, el dissabte dia 6 i el diumenge 7 s’ha disposat d’un “trenet” amb què grans i petits han pogut recórrer els carrers de Sarrià per veure pràcticament tots els espantaocells. Per l’organització de les visites guiades vam comptar amb la col·laboració de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix. Pràcticament aquest “trenet” es va omplir en tots els viatges. Ara podeu veure també la majoria dels espantaocells de l’exposició a la pàgina web www.avsarriadedalt.org L’onze de setembre a la tarda organitzàrem la baixada de carretons. Aquest any, amb el mateix bon ambient que en anys anteriors, 15 carretons van baixar diverses vegades, o almenys ho van intentar, pels carrers de Sarrià de Dalt. En aquesta ocasió no va ploure, però els participants d’alguns carretons ja es van encarregar de refrescar els espectadors que van seguir la baixada.

~

Aprofitem aquest escrit per donar les gràcies a tots els veïns de Sarrià que ens han donat un cop de mà en tots aquests actes que hem organitzat enguany i que esperem poder repetir el proper any.

[Festa Major]

Un dels espantaocells de la mostra de la Festa Major.

A més de participar en l’organització de l’arrossada de Festa Major, l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt va organitzar altres activitats que ja han esdevingut clàssiques de la Festa Major: la cinquena baixada de carretons i l’esmentada sisena exposició d’espantaocells.

tema de portada

menys s’ho va agafar amb filosofia i van fer com fan els de Ridaura, que “la deixen caure”; així vam veure com molts veïns amb paraigües es quedaven al parc almenys fins que repartírem els gelats. Algunes colles optaren per agafar els trastets i traslladar la festa a la casa d’algú de la colla. La pluja tampoc va espantar a qui volia anar amb el “trenet” a fer la visita guiada per veure els espantaocells de la VI exposició d’espantaocells. Efectivament, en tots els viatges de la tarda del dissabte es va omplir el “trenet”.

13 PdS 66

Espectacle de colors sota l’escuma. Fotos: Quim Llunell

~

tema de portada

[ Festa Major]

Festa de l’escuma

14 PdS 66

Gemma Simon

Enguany els sarrianencs i les sarrianenques hem tornat a gaudir de l’esplèndida Festa Major del nostre poble. Així mateix, hem convidat i hem acollit totes les persones que han vingut a passar-ho d’allò més bé amb les activitats que el programa d’actes recollia, un meravellós costum que és espontani i automàtic en els habitants del poble, la vila de tots i de totes.

Una de les activitats adreçada als més menuts i, per què no, als pares i mares que els acompanyen és la Festa de l’Escuma que té lloc a l’acollidora i ben-plantada barriada de Pla de l’Horta. Aquest any hem pogut ballar, saltar, cantar i riure amb el fabulós i esplèndid espectacle que ens ha amenitzat el grup “Arlequí”. Un espectacle on tota la canalla s’ha submergit enmig de l’escuma de colors que els dos canons desprenien, com una transmissió d’il·lusió i de diversió pels nens i nenes que s’ho estaven passant d’allò més bé; així com molts pares i mares que, aprofitant que els meus “trapelles” estan a l’escuma... ,jo també m’hi apunto!!!

Com s’ha dit anteriorment, als moments previs de l’espectacle resulta interessant veure com els pares i mares arriben amb la mainada amb tot el pack-perla-festa-de-l’escuma, el qual està format per: banyador o biquini, xancletes, tovallola i l’ingredient especial: xerinola.

Tot plegat, ben mesclat, agitat, ballat, rigut i consumit, dóna un resultat d’una Bona Festa Major per a tothom!!!

Associació de Veïns del pla dels Vinyers Com en anys anteriors, l'Associació de Veïns del pla dels Vinyers ha dut a terme una sèrie d'actes per animar la vida del barri i col·laborar amb les activitats del poble. Com a mostra podem esmentar els següents: -La revetlla de Sant Joan el 23 de juny.

-La botifarrada popular el mes de juliol.

-Durant la Festa Major, parada amb xocolata per a tothom durant el pas dels grallers per tocar matinades, i amb la col·laboració de l'Ajuntament, esmorzar popular i sardanes la diada de l'11 de setembre a la plaça de l'Iglú.

-Col·laboració amb la cavalcada dels reis i la festa del carrer Autopista.

Per davant tenim altres actes habituals com l'engalanada de balcons per Nadal i el repartiment de premis i xocolatada coincidint amb la visita del carter Reial prevista per al proper 28 de desembre .

El pla dels Vinyers ha crescut força en els darrers anys i l'associació de veïns vol ser una eina per ajudar a la integració de tots els veïns en la vida del barri i del poble, per això animem a tothom a participar en les activitats i a col·laborar amb l'associació.

Podeu contactar amb l'associació directament o a través del correu electrònic avvplavinyers@sarriadeter.cat Sardanes i esmorzar català per la diada a la plaça Salvador Genís.

Fotos: Quim Llunell

Es temps per als bons mariners Roger Torrent i Ramió Alcalde de Sarrià de Ter

Ja sabeu allò que en xinès “crisi” vol dir oportunitat.

Acció, reacció. D'una situació compromesa, complicada, difícil, en pot sortir una de nova d'esperançadora. És a dir, que per estrany que sembli, de la situació generalitzada de recessió econòmica se'n pot derivar una nova etapa de bonança. Per seguir amb una de les comparatives més usades darrerament, es podria dir que després de la tempesta surt el sol. I que segons com, fins i tot el sol pot ser més radiant que el que hem deixat enrere. Una metàfora molt climatològica, però il·lustrativa al cap i a la fi.

~

ajuntament

Hi ha qui dirà, però, que pensar que podem aprofitar aquest context per millorar la situació personal o col·lectiva és passar-se d'optimista. I que de fet, tan sols siguem capaços de poder passar la tempesta sense perdre-hi cap llençol ja seria una gran notícia.

I tenen, ben mirat, part de raó. Perquè comptat i debatut, en un context que ens va en contra, mantenir-nos on som ja és una victòria. Ja és, en bona mesura, avançar. Ja suposa un triomf.

16 PdS 66

Sigui com sigui jo ho sóc i crec que hem de ser-ho tots, d'optimistes. I sobretot responsables i coherents. Perquè, l'important és afrontar els mesos (i potser anys, no ens enganyem) que vénen amb les millors armes de les que disposem. I a falta de grans instruments i brúixoles miraculoses, la nostra gran bassa és, com sempre, el nostre sentit de l'orientació.

Parlo, és clar, de les famílies, dels ciutadans i ciutadanes que viuen en desconfiança i dificultats aquests dies. Però parlo també, dels ajuntaments. De l'Ajuntament.

Està clar que a nosaltres també ens afecta (i molt) la situació econòmica. Podríem parlar dels milers d'euros que deixem d'ingressar pel descens de la construcció. O de com la situació econòmica de la resta d'administracions ens pot acabar afectant per mal a les locals. Podríem aprofundir en l'injust sistema de finançament dels ajuntaments o la negativa constant del govern de l'Estat en aportar més diners als municipis. No és el cas. Crec que és més important mirar endavant i buscar les possibilitats per fer, dels mesos que s'acosten, una oportunitat.

L’alcalde Roger Torrent.

Foto: Quim Llunell

Mai ha estat senzill portar un ajuntament. Liderar un municipi. Mai, ho ha estat. I tothom qui ha estat al capdavant del consistori ho sap. Sempre, independentment de qui hi hagi al davant, cal reconèixer l'esforç i la dedicació. És ara, però, en aquesta conjuntura de mala mar, que es demostra qui és bon mariner. Efectivament. Ens ha tocat, potser, una de les etapes més dures. Però també més estimulant.

Ens toca treballar de valent per trobar les ocasions favorables. Per fabricar les oportunitats. Per, en definitiva, portar el vaixell a bon port. I la nostra recepta és clara, l'apliquem des de fa mesos: realisme en els ingressos, rigor en la despesa i compromís en els serveis. Dit d'una altra manera, hem passat de la cultura de la despesa a la cultura de la gestió.

I què vol dir això? Doncs que fonamentalment ens toca dues coses: saber buscar finançament més enllà de les arques municipals i alhora definir molt i molt bé quin profit traurem de cada euro invertit. És el temps de les decisions madurades i no de les apostes a curt termini. I això s'ha de traduir per exemple en qüestions tan elementals com per exemple fer endreça. A què em refereixo? Doncs principalment a dues coses que poden semblar òbvies, però que de tant que ho són a vegades semblen impossibles.

Això és, per un costat definir i prioritzar clarament quines inversions són factibles i quines no i a partir d'aquí establir les prioritats realistes de la legislatura

i de l'altra, estructurar la maquinària municipal de manera que puguem ser més eficients cada vegada.

No pot ser que arrosseguem inversions iniciades i no acabades durant molts anys. Aquests seran els anys en què haurem d'acabar aquests projectes començats i no finalitzats. Seran els anys en què les infraestructures existents i els serveis desenvolupats es coordinaran millor per tal d'oferir millor rendiment a una menor despesa. No hi ha fórmules màgiques ni probablement és senzill d'explicar. Però els que tinguin un petit negoci ho entendran de seguida: moltes vegades, cal parar, reflexionar i fer inventari.

Apostar per les millores abans que pel creixement.

Consolidar abans que voler abastar.

Roger Torrent en l’acte de la diada nacional de Catalunya. Foto: Quim Llunell

A l'ajuntament s'ha viscut, els darrers anys, dels vents favorables. Massa del creixement urbanístic (que era un element conjuntural). Dit ras i curt: es va viure massa del totxo sense pensar en el demà. Però està més que clar que ara les circumstàncies han canviat i que davant d'un entorn imprevisible cal assegurar cada pas. Això és el que pretenc. Aquest és l'objectiu que ens vam marcar a principi de mandat i que donada la situació, caldrà reforçar. No ens equivocàvem en preveure seriositat i rigor, els temps ens estan donant la raó. Aquesta és la nostra recepta per portar el vaixell a bon port.

AUTOESCOLA GIRONÈS

ajuntament

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

~ 17 PdS 66

El govern municipal i el finançament de les hisendes locals Lluís Aymerich i Viñals Primer Tinent d’Alcalde i Portaveu del grup municipal de CiU

Ja s’ha complert més d’un any del pacte subscrit entre ERC i CiU per a la formació del govern municipal de Sarrià de Ter. Efectivament, el 5 de juny de 2007, no sense l’exposició dels diferents punts de vista i les pertinents negociacions, ambdues formacions polítiques vàrem arribar al que nosaltres anomenem “Acord pel canvi”, consistent a formar un govern municipal sostingut sobre les següents bases: PEL CANVI: perquè considerem que les dues formacions representem l’esperit de canvi que la majoria dels veïns i veïnes reclamaven a través de les urnes i que nosaltres vàrem recollir per dur a terme la regeneració de la vida política municipal de Sarrià de Ter. PEL PROGRÉS: no ens hem d’enganyar. Ningú es pot apropiar de determinades paraules conceptuals que tantes vegades porten a equívocs. Les dues formacions, actualment en el govern, estem en plena sintonia pel que fa a les polítiques municipals.

PER A LES PERSONES: la voluntat compartida de donar servei a les persones.

PEL DIÀLEG: volem la participació de tots els sectors de Sarrià de Ter i un diàleg permanent a través de les entitats que els representen.

ajuntament

RESTAURANT MAS NOU

~

LLEIALTAT I SOLIDARITAT: independentment de les nostres respectives visions, models i propostes, el lleial comportament en les nostres relacions desemboca en la solidaritat de decisions i responsabilitats.

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS

18 PdS 66

MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

UN PACTE ESTABLE I UN GOVERN FORT: com a compendi d’aquestes bases programàtiques, l’acord assolit esdevé garantia de fortalesa i continuïtat d’aquest govern municipal.

Aquest és l’esperit del pacte i aquest ha estat el tarannà que l’un i l’altre grup ha conreat durant el temps que portem al govern municipal. Podríem dir, doncs, que tot és una bassa d’oli? Aquesta és una pregunta que sens dubte té una certa morbositat i que de ben segur es fan moltes persones del nostre poble i també de fora. Doncs, per no defraudar la curiositat de totes elles us en faré cinc cèntims: No negaré que el nostre grup té els seus interessos i la seva visió particular de certs assumptes, com també em consta, la tenen el grup d’ERC, però el que cal saber i m’agrada comentar és que totes aquelles qüestions que es plantegen en el dia a dia del govern municipal són posades sobre la taula per fer-ne el necessari debat, pausat i reflexiu, del qual n’esdevé la decisió consensuada i el compromís solidari.

Malgrat tot, la seriosa tasca de governar el municipi és mereixedora de la nostra màxima dedicació i de tota l’atenció de què som capaços. No podem amagar, ni tampoc cal, que els entrebancs són molts i no poques les dificultats diàries, totes elles d’origen extern i que gràcies a aquest esperit de cooperació construït a base del ferm compromís assumit amb el pacte de govern del 5 de juny, són vençudes amb més o menys encert.

L’equip de govern reunit en una sessió de treball.

Precisament ens ha tocat viure uns moments de dificultat econòmica que no només afecta les economies personals, familiars i empresarials, sinó que afecta, i molt, l’economia de les administracions locals i, encara més, la del municipi de Sarrià de Ter. M’explicaré.

Una de les tasques més importants d’un ajuntament és la de confeccionar i “quadrar” els pressupostos municipals. A través d’aquests es fixen les intencionalitats polítiques i s’especifica en què es pretenen gastar els ingressos procedents de tots els veïns, veïnes i contribuents en general.

Per una banda el defecte de prudència a l’hora de confeccionar els pressupostos, agreujat per l’excessiva confiança o manca de previsió en el comportament immobiliari. I per l’altra el nefast model de finançament de les corporacions locals al qual, enguany, també s’hi afegeix la congelació de les transferències segons es preveu en els pressupostos de l’Estat. És urgent, doncs, que els nostres representants parlamentaris promoguin una nova llei de finançament de les Hisendes Locals, ja que de continuar les coses tal com estan, els ajuntaments ens veurem totalment impossibilitats de complir els compromisos i abocats a la presa de decisions dràstiques per a l’eliminació de la inversió i la reducció de la despesa ordinària.

~

No obstant això i els efectes perversos d’una mala gestió dels pressupostos, no és menys cert que el model de finançament municipal ha quedat obsolet i és injust i insostenible pels ajuntaments del nostre país.

Així doncs, l’actual difícil situació economicofinancera municipal de Sarrià de Ter té la seva causa en els dos fets esmentats.

ajuntament

El que passa és que si en moments de bonança econòmica i d’una gran eufòria immobiliària, l’ajuntament preveu uns ingressos (considerats corrents) per prendre compromisos en costosos projectes -que d’una altra manera haurien estat inabastables- i després (com és el cas) es cau en la retrocessió de la construcció immobiliària, se’n ressentiran les inversions municipals projectades. Però no s’acaba aquí el problema a Sarrià de Ter. La qüestió és que determinades obres previstes pels promotors i amb el corresponent impost ja pagat, aquests han desistit de l’execució del projecte i han reclamat el retorn de les quotes pagades, cosa que aquest Ajuntament ha hagut d’assumir imperativament.

És lamentable que una de les principals fonts d’ingressos del municipi provinguin de la construcció, és a dir, de l’esmentat ICIO i d’altres relacionats amb la construcció, la qual cosa, degut a la crisi immobiliària, ha provocat una important davallada en els ingressos corrents. Per una manca de rigor en la previsió d’ingressos i degut a la desmesurada confiança en el boom immobiliari, ara ens veiem abocats a haver d’assumir una despesa contreta, comptant amb uns ingressos irreals.

19 PdS 66

Els orígens de Sarrià de Ter. Algunes reflexions en veu alta Josep M. Nolla

Conferència que el catedràtic d’història de la UdG, Josep M. Nolla, va fer en ocasió de l’acte institucional de l’onze de setembre, diada nacional de Catalunya, al pati de l’Ajuntament.

La història més antiga d’aquesta vila ens és prou ben coneguda en els seus trets essencials. En podem resseguir el recorregut amb seguretat fins al punt de poder dir que, conjuntament amb la dels municipis veïns, Girona a migdia i Sant Julià de Ramis, a tramuntana, són casos únics. A primer cop d’ull aquesta afirmació podria sorprendre, però tot seguit veurem que és un fet ben establert i que resumirem per ferho avinent al lector interessat.

El catedràtic d’història Josep M. Nolla durant la conferència que ens va oferir per celebrar la diada de l’onze de setembre. Foto: Quim Llunell

Sarrià de Ter, com Sant Julià o Girona, ha ocupat –i ocupa- un lloc excepcional en el territori.

Efectivament, es localitza sobre un punt geogràfic d’excepcional importància, un camí natural tan vell com la humanitat que de manera relativament planera permet circular de nord a sud i de ponent a llevant sense massa dificultats justament en un paisatge molt determinat que condiciona aquella circulació. Aquí, i enlloc més, el riu Ter ha obert un camí entre contraforts muntanyosos per poder continuar el seu curs fins a abocar les seves aigües al mar. Aquest pas que coneixem amb el nom del Congost des de fa com a mínim mil anys, l’únic existent en moltíssims quilòmetres a la rodona, certifica la seva importància primordial.

~

ajuntament

Aquest és el camí que va recórrer l’home prehistòric tal com posen de manifest les innombrables troballes que ho documenten identificades al seu redós i que ens permeten resseguir aquests fets sense trencaments.

20 PdS 66

Els autors grecs, abans de l’expansió romana per aquestes terres, anomenaven aquest camí que venia de les costes atlàntiques de l’actual Andalusia i recorria la costa de llevant de la península Ibèrica, la Via d’Hèracles, en considerar que hauria estat fressada per primera vegada per l’heroic fill d’Alcmena i de Zeus tot retornant vencedor d’acomplir un dels seus feixucs treballs, d’abatre el monstruós Geríon i d’emportar-se cap a l’Hèl·lada, els seus esplèndids ramats.

Ens recorden aquells antics autors que el camí era vigilat pels pobles per on passava, que n’asseguraven el manteniment i la protecció dels viatgers. Era, doncs, una via de comerç, de relació, utilíssima per a uns i altres.

La proximitat al camí marca al llarg de la història totes les comunitats que hi havia al seu redós, però d’una manera molt especial aquelles que es trobaven

immediatament a prop del Congost (Sant Julià, Sarrià i Girona) i ho feien de manera diferent però complementària, atès que des d’aquells llocs es controlava el camí que podia ser clos tot impedint, si calia, circular en una o altra direcció. La muntanya de Sant Julià de Ramis domina visualment el Congost i controla el camí nord-sud directament; Girona és disposà sobre la via en un espai orogràficament molt complicat, esdevenint, des del moment just de la seva fundació, lloc de pas obligat sobre una notable cruïlla de camins; Sarrià ocupa la ribera esquerra del Ter senyorejant el pas a gual, primer, i pel pont després.

Aquestes circumstàncies geogràfiques úniques en aquest territori n’han condicionat la seva història.

Caldria, també, tenir present les condicions adequades del terme municipal on hi ha terres planes i ben regades, convenients per al conreu tot resseguint el curs del Ter i cap a ponent uns petits contraforts que s’enlairen amb lloc per a pasturar, punts de bosc i les pedreres de sorrenca de Can Guilana, que van tenir un paper considerable com a mínim des del darrer terç del segle II aC.

Les dades més remotes.

Centrant-nos en l’evolució d’aquestes terres des del segle Vi aC, cal recordar el descobriment d’unes quantes sepultures senyorials d’època ibèrica que documenten contundentment la presència humana en aquest lloc. En unes urnes es desaven les cendres del cos cremat del difunt acompanyat d’objectes d’un cert luxe. Es van localitzar casualment per sota de les ruïnes de la vil·la romana del Pla de l’Horta i, per tant, la nostra informació és incompleta i molt parcial. Cal datar-les a l’entorn del 500 aC i la seva existència ens obliga a preguntar-nos d’on venien, on tindrien el seu estatge. No ho sabem, però la proximitat de l’oppidum de la muntanya de Sant Julià que existia des de, com a mínim, la segona meitat del segle VI aC, ens fa pensar que aquell grup allí sebollit s’hi relacionava. El que és ben cert és que durant tota l’època ibèrica (segles VI-I aC), el que és avui terme municipal de Sarrià depengué i fou explotat directament des del gran oppidum. Deixant de banda aquelles incineracions, no tenim, per ara, dades de l’ocupació d’aquest territori. No ens ha d’estranyar, la proximitat amb Sant Julià ho explicaria perfectament.

Recordem que aquells ibers que senyorejaven aquestes terres i que tenien l’obligació afegida de controlar el camí d’Hèracles, el Congost i el gual de Ter, formaven part del populus dels indigets, un estat en procés de consolidació que tingué la seva capital a l’oppidum del Puig de Sant Andreu-Illa d’en Reixac (Ullastret), una ciutat immensa i notablement evolucionada.

L’expansió de Sant Julià des de mitjan segle VI aC en endavant, amb diverses obres defensives complexes i de gran cost que calgué refer diverses vegades, és un excel·lent indicador d’unes condicions de vida relativament bones que van possibilitar un creixement demogràfic el valor numèric del qual de moment se’ns escapa.

tensificà la presència de població dispersa, sobre els conreus. Altres foren promocionats i fets servir per estructurar el territori i per controlar-lo. L’oppidum de Sant Julià fou un d’aquest. A partir d’aquell moment s’obria una nova etapa de pau imposada. L’expansió urbana de molts d’aquells oppida i la seva monumentalització palesen els efectes de la nova situació que posà en contacte directe aquestes terres amb el món mediterrani. L’arribada d’enormes vaixells carregats de vi que és consumit en grans quantitats pels habitants d’aquestes contrades n’és una excel·lent evidència. De manera recíproca, els productes excedentaris d’aquestes terres podien assolir fàcilment mercats molt allunyats.

Vers el 100 aC o un xic més tard, l’actitud de Roma devers aquest país canvia radicalment amb la voluntat de fundar ciutats de nova planta, de tipus itàlic, per propiciar unes relacions noves, més intenses, per establir-hi colons procedents d’Itàlia, romans i no romans, i per propiciar i accelerar el procés de romanització dels ibers, que començà captant l’aristocràcia, aquells que governaven les seves comunitats.

Aquest fet tingué efectes considerables en aquest territori que analitzem. L’oppidum de Sant Julià que hem suposat amb versemblança que s’anomenava Kerunta, fou desplaçat uns pocs quilòmetres cap al sud. Es va bastir una ciutat de nova planta i perfectament al lloc que ocupa Girona amb l’objectiu de fer molt més eficaçment el paper de control de la via d’Hèracles tancant-ne part del recorregut dins dels murs de la ciutat que, altrament, ocupava un lloc d’una enorme complexitat orogràfica que la convertia

ajuntament

El domini romà.

La gent d’aquestes terres va veure el desembarcament dels romans a Empúries el 218 aC dins del marc d’una guerra de llarg abast contra els cartaginesos (segona guerra púnica 218-202 aC). L’aliança amb Emporion (Empúries) i les bones relacions d’aquesta polis amb els indigets facilità les coses. Tot fa pensar que els indigets van beneficiar-se, poc o molt, de la presència romana i de la guerra. Tanmateix, quan en esclafar el domini púnic i no retornar cap a casa i, sobretot, quan el 197 aC el senat romà determinà crear, a Hispània, dues províncies, la Ulterior i la Citerior, exigint tribut als habitants d’aquestes terres, esclatà la revolta amb enorme duresa exigint fins i tot la presència d’un cònsol –M. Porci Cató- per esclafarla i retornar les coses al seu lloc.

~

Cató desembarcà a Empúries on esclafà l’exèrcit enemic i reconquerí i amplià el territori que Roma havia dominat. Amb seny i habilitat perdonà els revoltats posant, tanmateix, dures condicions que van marcar el futur. Alguns antics oppida foren abandonats i s’in-

21 PdS 66 La Maria, la gegantesa sembla escoltar atentament les explicacions del professor. Foto: Quim Llunell.

en una fortalesa quasi inexpugnable. Gerunda que així l’anomenaren els romans va néixer amb vocació militar de gran abast. La història posterior no fa altra cosa que confirmar-ho.

La presència d’aquestes ciutats amb un component demogràfic majoritàriament indígena va propiciar l’aparició de les primeres vil·les de tipus romà, unes cases de camp d’unes característiques ben determinades que seran el model d’explotació rural.

La fase més antiga de l’establiment del Pla de l’Horta, l’inicial, correspon a aquest moment històric. No la coneixem massa bé, però cal imaginar un edifici simple, de poques sofisticacions des d’on s’explotaven unes terres, el fundus que potser ja coincidia aproximadament amb el terme municipal.

~

ajuntament

La història d’aquesta vil·la només la coneixem parcialment. La seva proximitat amb el nucli urbà de Gerunda la converteix, amb tot el que això representa, en una vil·la suburbana, on, en èpoques determinades, l’amo hi podia viure sense defugir les seves obligacions com a ciutadà que se centraven a ciutat.

Les properes excavacions que s’hi han de realitzar ens hauran de permetre conèixer-la molt millor i poder-la explicar adequadament. Va posseir, però, en alguns moments de la seva història una espai residencial de luxe (pars urbana) on habitava el dominus i llur família i un espai productiu on es transformava i es guardava l’excedent.

22 PdS 66

Un altre fet determinant del devenir del solar de l’actual Sarrià, s’ha de situar durant el principat d’Octavi August, molt a finals del segle I aC, quan es procedí a refer i modernitzar l’antic camí dedicat a l’heroi hel·lè per adaptar-lo als nous temps quan calia cosir amb vials efectius Hispània amb Itàlia i les altres províncies de l’imperi. De tant valor fou l’obra propiciada pel príncep, que d’aleshores ençà va rebre raonablement el nom de Via Augusta. A Sarrià el vell gual deixà pas a un pont extraordinari, desaparegut, que esdevindria durant segles el Pont amb majúscules, que féu el camí més ràpid i més segur. El pas dels anys, les riuades, la incúria del temps exigiren reformes, canvis i manteniment. Recordem la descoberta el 1876 d’un mil·liari en pedra sorrenca manat fer per Maximí (236-238), que marca clarament el pas de la via que es localitza justament on hi ha l’actual carrer Major en direcció al Congost i la Costa Roja. Una modesta necròpoli romana disposada al seu redòs reblaria contundentment el clau.

La vil·la de Pla de l’Horta des d’on s’explotava eficaçment tot el fundus ha de ser considerada com a suburbana per la proximitat a Girona, amb la qual cosa hauria pogut ser la residència permanent d’un ciutadà de l’aristocràcia urbana. Podia desplaçar-se amb rapidesa d’un lloc a l’altre, exercir les càrregues polítiques d’habitud i, paral·lelament, gaudir dels avantatges d’una casa al camp no constrenyida per les limitacions d’espai.

Les dades que posseïm, incompletes, ens fan pensar en un abandonament aparentment pacífic però sobtat en un moment imprecís de la segona meitat del segle V coincidint, certament, amb el moment general del col·lapse d’aquesta manera d’explotar el territori.

Potser és una casualitat però tot fa pensar que aquests fets s’haurien de posar en relació amb la conquesta del nord de la Tarraconensis per part del regne visigot de Tolosa del Llenguadoc. La desaparició de la vil·la no significà la descurança i l’abandonament de les activitats econòmiques que s’hi desenvolupaven.

Des d’ara els treballs del camp es farien des de petits llocs d´habitació unifamiliars dispersos sobre els conreus. El fet que des d’inicis del segle IX el terme de Sarrià es trobi integrat dins del de Castellum Fractum, ens fa pensar en la possibilitat que, des de finals del segle V, els nous amos decidiren unir el fundus que s’havia explotat des del Pla de l’Horta, al terme d’un castell militar romà edificat sobre les velles ruïnes de l’oppidum de la muntanya de Sant Julià. L’excedent servia per mantenir les tropes establertes. El topònim Castellum Fractum ben present en la documentació carolíngia definiria, doncs, tot el territori que n’havia format part (termes de Sant Julià i de Sarrià), i, simultàniament, la degradació i abandonament de la fortalesa militar.

La troballa extraordinària d’un cementiri visigot, amb homes, dones i infants que s’ha explorat al costat mateix d’una de les necròpolis romanes de la vil·la, posa de manifest un lloc d’enterrament reservat a visigots que es data preferentment en el segle VI. Els costums funeraris, les dades fornides pel treball dels arqueòlegs és contundent, s’han d’atribuir a membres dels nous senyors que, recordem-ho, eren arrians, és a dir, seguidors d’un corrent considerat per l’Església Romana absolutament herètic. Sense haver-se iniciat les noves excavacions, posaríem en relació aquell grup humà amb l’ocupació i control del castell de Sant Julià. Durant aquesta llarga etapa, fins a l’abandonament de la fortalesa com a conseqüència de la conquesta agarena, vers el 714/ 717, els camperols que conreaven les terres del castell s’enterraren al cementiri de les Goges.

Terra fiscal, passà a mans del nous senyors a través dels pactes signats. Els àrabs no van aprofitar el castell que s’abandonà i esdevingué fractum; tanmateix, les terres passaren a mans d’un nou amo que acabà deixant el nom en el Ramis (ab-al-Rahman) que complementa el nou topònim encapçalat pel sant al qual era dedicada l’església parroquial, Sant Julià, que inicialment aprofità l’església del castell visigot.

El cercle es tancà quan Carlemany entra en possessió de la ciutat de Girona i del seu territori. Novament la terra fiscal passà a mans de les noves autoritats les qual, després de la conquesta de Barcelona (801), cediren al bisbe de Girona per assegurar el manteniment i la dignitat del culte i la cura dels pobres i desvalguts.

El grup d’animadores “sarrianes” varen fer la seva presentació en el Critèrium Esportiu d’enguany. Fotos: Quim Llunell

Critèrium esportiu 2008 Jordi Paretas i Falgàs Regidor d'Esports Ajuntament de Sarrià de Ter

Arriba el setembre i els sarrianencs ja no només tenim una cita ineludible, sinó que en tenim dues, la nostra Festa major i el Critèrium Esportiu.

Aquest any 2008 en celebrem la novena edició, i és per això que ja s'ha convertit en tradició entre els esportistes de Sarrià, començar la nova temporada amb la desfilada d'equips del Critèrium.

Aquest any ens fa sentir, si cal, una mica més orgullosos, ja que per primer cop dins els actes del divendres hi trobem representades les set entitats esportives que formen el teixit esportiu del nostre poble. Sí, per primera vegada el Grup Muntanya Sarrià ha pres part en la desfilada d'esportistes. Però també ens en sentim orgullosos per altres motius, com

poden ser la creació l'any passat d'un grup de noies que han format un equip de Voleibol que s'està consolidant. La inestimable aportació a l'esport d'adults de les Dones més que mai, que amb la gimnàstica de manteniment per adults fa una gran tasca dins el poble.

I és clar, la creació, estrenades aquet any dins els actes del Critèrium, del grup d'animadores

Fotos: Quim Llunell

~

ajuntament

de Sarrià. Des de l'ajuntament hem volgut incentivar la formació d'aquest grup i ens en fa sentir molt contents veure com mica en mica van fen grans progressos.

També aquest any en el Critèrium Esportiu no hem volgut deixar de banda altres esportistes sarrianencs, els quals no formen part dels nostres clubs però que són sarrianencs i formen part del nostre teixit esportiu.

Esportistes com ara en Marc Capell, en Julián Vizcaíno i en David Ponsatí, però també vàrem voler tenir una menció especial per Carles Torrent, ciclista professional que per culpa d'una lesió no va poder anar als Jocs Olímpics, i que de ben segur que si hi hagués anat, ens hauria portat una medalla. Sarrià té un teixit esportiu molt important i així va quedant palès Critèrium rere Critèrium.

24 PdS 66

Sarrià ha començat, amb la celebració del novè critèrium, una nova temporada, una temporada que tindrà nous objectius, però que entre tots lluitarem per fer-los possibles i lluitarem amb il·lusió, amb fe, amb constància, amb esforç i amb tot el sacrifici possible, però que la qualitat que ens ha de marcar per sobre de tot ha de ser l'esportivitat.

Aquesta esportivitat que ens ha de fer sentir orgullosos de nosaltres mateixos, dels nostres equips, i que ha de fer sentir al nostre poble l'orgull dels seus esportistes.

L'Ajuntament de Sarrià de Ter davant la crisi econòmica.

Perspectiva i propostes del PSC Per Roger Casero Gumbau, portaveu del PSC de Sarrià de Ter rogercasero.blogspot.com

Feia mesos que s'anava anunciant i ara ja hi som de ple: estem en crisi. La crisi a Sarrià de Ter no ens és aliena, ja que la notem els veïns i veïnes, la noten les empreses, les indústries, els comerços... Són temps difícils i més que ho seran els propers mesos.

Des de la perspectiva municipal la situació de crisi econòmica té una afectació directa a la gestió municipal, sobretot a la gestió pressupostària i fiscal. Per un costat la crisi immobiliària ha frenat la construcció, aturant o posposant, esperant temps millors, la urbanització de les segones fases dels sectors Cobega i del Camp dels Socs. També s'està produint un alentiment en el ritme de construcció dels habitatges iniciats, sobretot en el sector del Camp dels Socs.

Aquests fets es tradueixen, en l'àmbit municipal, en un decrement del nivell de llicències d'obra, de llicències de primera ocupació i en un estancament del padró d'IBI, fet que suposa un decrement dels ingressos municipals.

Aquesta circumstància no seria especialment preocupant si el finançament dels ajuntaments no hagués pivotat preferentment, els darrers anys, sobre la construcció, o en altres paraules, si els ajuntaments rebéssim, per part de les altres administracions (la central i l'autonòmica) el finançament just i que ens correspon, donat el nivell de serveis i prestacions que oferim als ciutadans.

Davant aquesta situació hi ha dos moments, en la gestió política i municipal, on es poden prendre certes decisions: la proposta de modificació de les ordenances fiscals, és a dir, els impostos i taxes, i la proposta del pressupost municipal per al proper any.

Els impostos municipals, la proposta del PSC Al Ple del mes de setembre és quan a Sarrià de Ter, des de fa molts anys, aprovem la modificació de les Ordenances fiscals, és a dir, els impostos i taxes per al proper any. Aquest any el grup municipal del PSC hem presentat al Ple, com ho vam fer l'any passat, les nostres propostes, que malauradament, també com l'any passat, no han passat d'això, de propostes.

Conscients de la complexa i difícil situació econòmica, la nostra proposta seguia tres conceptes bàsics: seguir amb la proposta d'augment moderat, sempre per sota de l'IPC, intensificant les bonificacions i facilitant el pagament dels impostos als contribuents, i finalment vetllant per no minvar excessivament la capacitat d'ingrés municipal, garantint així la prestació de serveis als veïns i veïnes. Tal i com vam manifestar, la proposta del PSC no incrementa en excés la pressió fiscal dels nostres conciutadans, alhora que no posa en crisi la capacitat d'ingrés municipal,

~

Des de la perspectiva dels veïns i veïnes, els efectes de la crisi es tradueixen en un augment de persones aturades, en un decrement dels ingressos familiars i,

L'ajuntament, doncs, no és immune a la crisi, en percep i pateix les conseqüències des de múltiples perspectives. Per un costat tenim un decrement en els ingressos provinents de l'IBI i l'IAE, per un altre costat hi ha necessitat de fer front a majors despeses, sobretot en prestacions socials per a les famílies que, veient reduïda la seva renda per càpita, poden accedir a les beques i ajudes municipals, així com la necessitat de reforçar el servei de promoció econòmica per donar resposta a l'increment de persones en situació d'atur.

opinió

Altres dificultats a les quals hem hagut de fer front a Sarrià de Ter, pel que fa a ingressos, tenen a veure amb la indústria paperera: el trasllat de l'empresa Manipulats del Ter de Sarrià de Ter a Sant Gregori ha suposat un notable decrement d'ingrés de l'IAE, una altra de les principals fonts d'ingrés municipal. Caldrà veure com evoluciona la complexa situació de crisi actual, especialment a la resta d'indústries papereres que tenim al municipi. Sarrià de Ter és un poble eminentment industrial, específicament paperer i, com ja ha viscut en altres moment de crisi, tard o d'hora la crisi també pot afectar alguna de les indústries que tenim a Sarrià de Ter.

necessàriament, amb una major necessitat de serveis i prestacions socials. Paral·lelament també es produeix, amb aquesta conjuntura, una major contenció en el consum, accentuada de moment en el sector automobilístic, però que poc a poc s'anirà estenent a d'altres sectors, sobretot, es calcula, a partir de l'any vinent.

25 PdS 66

garantint i vetllant pel correcte i suficient finançament dels serveis i els equipaments municipals.

bloc d'habitatges de protecció oficial inacabat.

Foto: Roger Casero

El PSC va plantejar un augment moderat del tipus impositiu de l'IBI al 2% i un augment de les taxes al 3,5%, amb una ampliació de les bonificacions, a partir de la proposta que ja vam fer l'any passat.

Pel que fa a l'IBI, a part de tornar a demanar la possibilitat del pagament fraccionat pels contribuents que tenen domiciliat el pagament, també vam proposar passar del 30% al 50% la bonificació de l'import de l'IBI per a famílies nombroses amb ingressos inferiors a 36.000€ .

Pel que fa a la proposta del govern de congelar l'IBI, l'estalvi que pot suposar aquesta mesura és més aviat relatiu a nivell particular, representant, fent un càlcul ràpid aproximat, el cost d'un cafè al mes per cada contribuent, mentre la quantitat que deixarà de recaptar l'ajuntament serà més rellevant, al voltant d'uns 20.000€. Ens sembla que la nostra proposta s'ajusta més a les necessitats de les famílies, rebaixant la pressió fiscal i flexibilitzant-ne el pagament, sense posar en situació de risc, a curt o mitjà termini, la capacitat d'ingrés municipal a partir d'un dels pocs impostos que els municipis tenim transferits.

El PSC, veient que les nostres propostes eren novament menystingudes pel govern, va abstenir-se a la seva proposta de modificació d'Ordenances fiscals.

El pressupost 2009 i alguns dels seus riscos

~

opinió

Malgrat que encara és aviat, de ben segur que el govern ja pensa, després de l'aprovació de les Ordenances fiscals, en el pressupost 2009. Des del nostre punt de vista davant aquesta situació de crisi l'exigència en cercar l'eficiència dels serveis i prestacions municipals és major, encara que aquesta ha de ser sempre una premissa a tenir present, amb crisi o sense.

26 PdS 66

Aquests darrers mesos estem veient com algunes empreses semblen voler aprofitar la conjuntura econòmica per fer reduccions de plantilla o canvis estructurals amagats rere expedients de regulació d'ocupació que, fins i tot des de l'administració, s'han posat sota sospita. Aquesta temptació la poden tenir, també, els ajuntaments, que davant la migradesa d'ingressos municipals, cerquin mesures de reducció de despesa amb canvis estructurals a les plantilles de personal i en alguns dels seus serveis.

Al nostre entendre els riscos en el cas concret de Sarrià de Ter passen per la possibilitat d'externalitzar alguns serveis, essent els serveis socials d'atenció primària els que poden estar, d'entrada, en el punt de mira. El conveni d'adhesió signat i aprovat al mes de juliol de l'Ajuntament de Sarrià de Ter al Consorci de Benestar Social Gironès - Salt representa, malgrat els nostres advertiments i cauteles, tenir la via oberta

perquè el govern es desprengui dels serveis socials traspassant-los al Consorci, fet que, des del nostre punt de vista, suposaria una pèrdua del nivell de servei i atenció dels serveis socials als veïns i veïnes de Sarrià de Ter. Naturalment caldrà veure si aquesta sospita s'esdevé i, arribat el moment, en quines condicions quedaria l'equip de serveis socials del Consorci de Benestar Social per a Sarrià de Ter. La contenció en la despesa ha de ser la clau del pressupost 2009, començant, naturalment, per la congelació de les partides protocol·làries i d'indemnitzacions i salaris dels càrrecs electes, és a dir, de tots els regidors. Caldrà afinar el llapis, replantejar despeses algunes excessives i esprémer l'eficiència dels serveis.

Caldrà fer front a les conseqüències derivades de la situació de crisi, reforçant l'àrea de promoció econòmica municipal i les prestacions socials per ajudar les persones aturades i les famílies que han vist minvar, algunes de manera preocupant, els seus ingressos.

Són temps difícils per a tothom, per a les famílies, per a les empreses, per al comerç, per a les administracions. Cal posar sobre la taula, des de l'ajuntament, mesures, estratègies i propostes d'actuació, comptant amb les altres administracions, per mantenir la capacitat municipal per prestar els serveis que els veïns i veïnes reclamen, cercant més l'eficiència que el titular a partir de mesures, com la congelació de l'IBI, que tota sola no contribueix a minimitzar la pressió fiscal de les famílies.

Des del PSC seguirem treballant i fent propostes, com hem fet sempre, al govern i fora del govern, per donar a Sarrià de Ter el nivell de serveis i prestacions que els nostres veïns i veïnes necessiten, vetllant alhora per la capacitat de l'ajuntament per poder-los mantenir. Les nostres propostes per les Ordenances fiscals no han estat assumides pel govern, però seria desitjable un major nivell de consens, i per tant de participació de tots els grups municipals, al pressupost 2009.

Festa de la Ràdio Trofeu al mèrit cultural i social Neus Mercader

El nostre guardonat d’enguany va néixer el 2 de novembre del 1956 a Girona , arriba a Sarrià de Ter l’any1984 i ve a viure al sector conegut com a Mobilia, al Pla d’ en Xuncla .

Josep Turbau essent president de l’Associació de Veïns del Pla de l´Horta, aleshores, coincideix amb ell en un curs. Fruit del temps compartint l´espai, Josep Turbau li comenta el projecte Radiofònic iniciat des del barri. De seguida s’hi implica i coneix un grup de joves amb moltes ganes, però amb pocs recursos per poder tirar endavant la il·lusió radiofònica.

La implicació va més enllà, es necessària la presència i experiència d’un real pare de família, algú que coordinés, algú que dirigís, un director. Regira la casa i hi posa ordre: s´ha d’aconseguir una estabilitat amb la implicació de l’ajuntament . Amb penes i treballs i pocs diners i amb el pas del temps, Ràdio Sarrià deixa enrera l’etiqueta de passatemps de joves, experiment de barri, aquell Ràdio Cosmos dels inicis, en el 102,50 MH de la Freqüència Modulada.

Neus Mercader fa entrega a Francesc Castro el trofeu al mèrit cultural i social

Cañigueral i Vinyals , alcalde del moment, comptés amb ell per formar part de la seva llista electoral.

El 3 de juny de 1987 deixa la direcció de la ràdio i canvia de tasca, essent el nou regidor de Cultura de l’ Ajuntament de Sarrià. Ho serà una sola legislatura, però amb força feina feta.

L´exemple potser més clar, la feixuga feina en la unificació de la Cavalcada de reis, Sarrià de Dalt, Sarrià de Baix, després de força patacades per aconseguirho. Uns anys més tard també s’ unificaria la Festa Major .

El 12 de juny de 1991 acaba la legislatura, deixa l’ Ajuntament.

Per raons de feina, de família ..., ja no es torna a vincular amb l’activitat sarrianenca.

Ja amb el director com cal al capdavant, Ràdio Sarrià entra a formar part de l’EMUC, Emissores Municipals de Catalunya. La cosa va cada cop més seriosament.

Tant és així que és aleshores que se’ns atorga definitivament la freqüència d’ emissió actual, el 87.6 de la F.M.

Malgrat el seu lligam amb Sarrià, fa uns quants anys que ja no hi viu.

La notorietat del personatge fa que en les eleccions municipals de 1987, tot just ara fa 21 anys, Jordi

El premi d’aquest any recau en el primer director, Francesc Castro i Carrillo

És d’agrair la paciència en aquest temps de la seva dona Maria i els seus fills Xavier i Gemma, ara ja grans, però als anys 80 eren uns nens.

Marc Marquès i d’altres membres de la ràdio, durant la festa del 25è aniversari.

entitats

~ 27 PdS 66

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Neus Mercader, Joan Paretas, Emili Sáenz de Pablo, Miquel Resplandis, Francesc Riera, Pere Coll i Esteve Pineda. Foto: Ràdio Sarrià.

Vint-i-cinquè aniversari de Ràdio Sarrià Francesc Riera i Casalí

Aquest any farà 25 anys del naixement de l'emissora municipal Ràdio Sarrià i a grans trets, recordant la seva història íntimament lligada a la del poble, us diré que al seu inici Ràdio Sarrià "87.6FM" estava ubicada en un petit local al pla de l'Horta, on va començar les seves emissions. Recordo haver-hi anat personalment amb la meva filla, a veure en directe el programa d'en David Junior "Diumenge festa", amb cançons dedicades, concursos, etc., fet amb la col·laboració dels botiguers de Sarrià.

entitats

Ràdio Sarrià és l'emissora del nostre poble i ha tingut infinitat de col·laboradors, i també programes tan oposats com "Fora dubtes" i els "40 radicals". A més, hi hem escoltat esports, cuina, música de tot tipus, debats, etc.

~

També recordo que a la festa del seu 10è aniversari, per iniciativa d'una colla de noies jovenetes, totes elles ben vestides i maquillades, van fer una desfilada de models, molt lluïda, igualment amb la col·laboració dels nostres botiguers.

Al créixer Ràdio Sarrià, s'ubica al centre, al carrer del Firal, en un local més gran. Des de fa temps tenim una persona, la Neus Mercader, que és l'ànima de la Ràdio, una locutora molt popular i estimada, que tots els matins de dilluns a divendres presenta i diri-

28 PdS 66

geix el programa "La Terrassa", on ens fa un resum de les notícies dels diaris, i també hi ha les seccions de "retalls", cuina, música tradicional, etc.

Cada dilluns hi ha la "Tertúlia dels homes", així com cada dimarts hi ha la de les senyores, anomenada "Veus de dona".

Sempre que s'escau algun esdeveniment de política local, Ràdio Sarrià aviat en fa ressò i entrevista els seus protagonistes. També es retransmeten els Plens municipals, tot això amb la col·laboració d'en Josep Oliveras (als controls) i la de Santi Joan.

Cada any Ràdio Sarrià celebra el seu aniversari amb un sopar i una festa popular. Al mig de l'acte es lliura un trofeu al mèrit cultural i social.

Finalment, cal recordar les persones com l'Ernest Taulé, un assidu i actiu radioient, o l´Inés Vilagran, en Joan Turbau i en Pere Vilà, tots ells bons col·laboradors de l'emissora, que ja ens han deixat però que estan al nostre record i formant part d'aquesta història.

Cal dir per acabar, "Per molts anys ens puguis alegrar, Ràdio Sarrià ".

25 anys plens de records Joan Masdemont i Xabé

Quan m’han comentat la possibilitat de fer un escrit per la revista “Parlem de Sarrià” , dedicada als 25 anys de RÀDIO SARRIÀ, la veritat és que de sobte no saps què dir, però a la vegada et vénen tot de records de les estones passades en els locals de la Ràdio, carrer Firal cantonada carrer Petit, assegut al voltant de la taula rodona, amb els micros al bell mig i com no podia ser d’altra manera en companyia dels amics de “xerrameca”, en Robert Creixans (director), en Josep Ma. Palomeras i en Joan Costa, per cert el programa es deia “Fora dubtes”, la veritat no sé si dubtes en vam dissipar gaires o més aviat en vam crear de nous. També recordo els “convidats”, que al capdavall eren els que realment donaven qualitat al programa, i no posaré noms perquè de ben segur que n’oblido més de la meitat. El que no recordo exactament és quant temps fa d’això. Com a dada per establir un període de temps diré que parlàvem molt del “Pont del Macetazo”, el que hi havia al capdavall del “carrer de casa”, on actualment hi un encreuament un pèl perillós a l’inici del carrer Lloses, després de passar, venint de Girona, la plaça dels Gegants.

Joan Masdemont. Foto: Ràdio Sarrià

Ter és això, un POBLE en majúscules on tots en coneixem i la seva Ràdio ens dóna la possibilitat de PARLAR, simplement PARLAR, fet que avui és oblidat en molts terrenys del dia dia de les persones, o de la societat, com vulgueu dir-li.

MOLTES GRÀCIES RÀDIO SARRIÀ I PER MOLTS ANYS !!!!!!!!!!

entitats

Per tots aquests records i altres que van apareixent mentre escric,

~

En aquella època l’alcalde era el Sr. Josep Turbau en la seva penúltima legislatura, per tant podem estar parlant de més o menys 6–7 anys enrere? També recordo, tot parlant d’alcaldes, que Ràdio Sarrià em va donar la possibilitat de moderar un debat a la sala Patronat retransmès en directe per la mateixa Ràdio Sarrià, amb els candidats del moment, els Srs. Josep Turbau, Lluís Aymerich, actual tinent d’ alcalde, i en Roger Torrent, actual alcalde, que es presentava per primera vegada. Va ser una experiència molt maca a nivell personal, vaig haver de llegir les propostes de les tres candidatures que es presentaven als vilatans, va ser un exercici realment enriquidor en molts aspectes, tot i que la meva mare, la Carmelita Xabé, em deia “no et fiquis en coses d’aquesta mena”, “vigila el que garles a la ràdio ... mira el teu avi, va haver de marxar a França...” Aquests comentaris de la mare al capdavall et fan reflexionar que els temps han canviat, que si res més no ens queda el dret a EXPRESSAR les opinions, amb respecte i educació.

La Ràdio et dóna la possibilitat de fer el que nosaltres fèiem, “xerrameca”, si voleu de poble, però Sarrià de

29 PdS 66

Eren temps de descoberta

~

entitats

Joaquim Bohigas Mollera

30 PdS 66

Sovint m'he anat preguntant per què els mitjans de comunicació que depenen dels ajuntaments no solen tenir el mateix reconeixement que altres serveis públics que ofereix el mateix ens. Una ràdio local, de proximitat, a tall d'exemple, hauria de tenir una rellevància semblant als serveis jurídics. O l'equip de serveis socials. En els tres casos, certament, des d'una funció diferent, ben determinada i sense ingerències. La ràdio, tenint clar quina funció realitza, informa, genera debat a partir d'un conflicte. Pot dinamitzar una comunitat de persones que, en el cas de Sarrià de Ter, comparteixen un mateix espai físic.

O experiències comunes, històriques o socials, que els vehiculen. La ràdio atia la percepció de veïnatge.

I, sobretot, entreté. Sap greu quan la tasca queda enfosquida. Només començar, amb setze anys, em vaig adonar que fer ràdio tenia transcendència. Pot semblar molt obvi, però de ben segur que en una persona jove, en primer lloc, l'ajuda a desenvolupar el sentiment de responsabilitat. Com a comunicació pública, no es podia fer el que un considerava més adient. Hi havia un model, i, naturalment, s'havia de seguir. Que em convertia en un emissor, i que hi havia receptors. De qui tenies respostes. L'ara molt conegut concepte d'interactivitat era, abans, dir una idea per antena i tenir resposta a través del telèfon.

Respostes de tot tipus. L'absència d'aquestes també eren rellevants. Era molt permeable a l'audiència.

Amb un mitjancer, un canal, que és la tècnica. Sense corrent elèctrica o amb absència de senyal en el repetidor, la ràdio deixava de tenir sentit. Un silenci, ara recordo, dins el locutori gairebé sepulcral. La ràdio no funcionava. I l'alegria en restablir-se, ràpidament, l'emissió. La sensibilitat per l'expressió sonora,

Joaquim Bohigas, entre d’altres col·laboradors de la ràdio. Foto: Ràdio Sarrià

pensar en com planificar una realització radiofònica, o un model de programació... L'incipient ús del correu electrònic, l'elaboració dels primers guions i les escaletes tècniques. Tot això, i molt més, és fruit d'aquell temps de descoberta. I no sempre innocent.

Hi ha aspectes, bàsicament, de tecnologia, que m'han quedat sempre en memòria. Potser individualment insignificants, però, en conjunt, t'ajuda a entendre allò que és la ràdio. Tot i ser senzilla de realitzar, presenta un munt de peculiaritats. Anys després, pensant en Ràdio Sarrià, m'ha fet més senzill estudiar, per explicar, les característiques de les ones electromagnètiques, el funcionament d'una taula de so, les parts d'una emissora. I els diferents tipus de micròfons, el perquè de la situació de l'antena, la refrigeració dels equips d'emissió... Diuen que, en un docent, es nota, significativament, quan allò que explica ho ha viscut. I ho havia fet. Ràdio Sarrià m'ha donat, aleshores sense adonar-me, la base que, després, he pogut aplicar, o almenys ho he intentat, en altres mitjans de comunicació i en l'exercici de docent: com captar l'atenció, saber mantenir la tensió, ser empàtic amb qui t'escolta. I que la ràdio s'adreçava a un territori determinat, amb unes peculiaritats, amb una idiosincràsia. I calia ser sensible. Ficar-se en el lloc de l'altre. En un estudi acadèmic, vaig defensar que la difusió d'informació sobre un territori ajuda a identificar-t'hi. Això vol dir, si ho apliquem, que, pels habitants de Sarrià, la recepció de notícies sobre el municipi hauria d'incrementar el sentiment de pertinença.

Sigui en suport escrit, radiofònic o audiovisual. La ràdio hi té un lloc, tot i les múltiples maneres de planificar el servei. I per molts anys.

25è aniversari RÀDIO SARRIÀ Maties Martí.

Al núm. 46 de “Parlem de Sarrià”, ara fa cinc anys, ja ens vam fer ressò de “La Sardana a Ràdio Sarrià.”

Però al 2008, Ràdio Sarrià ha complert vint-i-cinc anys, i això és motiu de celebració i reconeixement: ara a en Joan Turbau, en primer lloc, que des dels inicis de la programació va començar a fer dos programes dedicats a la Sardana, un els dimecres al matí, i l'altre els divendres a la tarda. Nosaltres li agafàrem el relleu fa cosa d'uns nou anys: recordo quan la Neus i en Joan van venir a trobar-me per si podia donar un cop de mà al programa d'en Joan, perquè per problemes de visió i de salut cada dia ho tenia més feixuc. Ara ja fa uns dos anys que en Joan ens va deixar, i m'alegra haver pogut continuar la tasca que ell va endegar. Per cert, en condicions molt precàries, però molt meritòries: els pocs recursos que hi havia eren els “retalls de premsa” i els discs de vinil o els cassettes que ell mateix gravava en condicions o concerts en directe.

Vint-i-cinc anys després, tot ha canviat radicalment.

Internet, amb la INFOSARDANA, i la FEDERACIÓ SARDANISTA de CATALUNYA ens simplifiquen i alleugereixen la feina i la tasca d'informadors, actualitzant constantment tota l'activitat sardanista i el seu entorn i el de les cobles-orquestres, a més de les novetats discogràfiques. La revista SOM, -amb l'amic Robert Roqué al capdavant- segueix essent un puntal en el coneixement de tota la cultura popular.

Precisament, dels programes de la ràdio que només

donaven informació sardanista, hem passat a ampliar el nostre ventall d'abraçar una mica més la cultura popular: músiques d'arrel, de cantador, tradicions, costums,... i des de l'any passat el nostre programa dels dimecres al mati (d'11 a 12 h), l'anomenen “CONEGUEM i ESTIMEM LA CULTURA POPULAR CATALANA”, amb la intenció de fer-nos ressò de tota la “moguda” cultural i popular del nostre país, de les nostres comarques i del nostre poble. Els Amics dels Gegants de Sarrià, els Cantaires de Sarrià o els grups musicals amb arrels a Sarrià, no haurien de quedarne al marge.

Lamento -personalment- no disposar de més temps per dedicar-hi i arribar a fer una informació més completa i dinàmica. De veritat que la voluntat hi és. Des d'aquestes ratlles, convido a tots els lectors que vulgueu i pugueu donar-nos un cop de mà, enviant les vostres opinions, el vostre criteri, les activitats que conegueu: per correu a RÀDIO Sarrià, al carrer Firal, 60; per telèfon- deixant un missatge al contestador al 972 170549, o per e-mail a radio@sarriadeter.cat.

Altrament, l'únic compositor de sardanes que hem tingut a Sarrià, el Dr. Josep Garriga, aquest 3 de novembre del 2008, farà 99 anys. Tant de bo que puguem celebrar el seu centenari com es mereix.

Acabo amb el convenciment que la sardana, la música de colla, els grups de música d'arrel, les tradicions i costums són ben vives: ens ho confirmen la unió de músics joves i les cobles infantils que van sorgint, grups com “Els Groullers” que acaben de treure un nou disc, l'entusiasme dels Amics dels Gegants o dels Cantaires de Sarrià,... i encara que se'ns digui que anem cap un MÓN GLOBALITZAT, amb una CULTURA DE MESTISSATGE, de barreja, des de fora coneixeran la nostra i des de dins coneixerem la d'altres indrets.

Maties Marti, repartint el sopar de la Festa de la Ràdio. Foto: Ràdio Sarrià

~

PER MOLTS ANYS MÉS!!

entitats

Ràdio Sarrià pot simplificar un instrument per transmetre aquesta nostra manera de ser i mostrar al MÓN el TARANNÀ del país. Animeu-vos a participar per fer-la més profitosa, ja que és de tots els veïns de Sarrià.

31 PdS 66

Una foto inusual, els indis fent l’indi davant per davant del toro.

L’Esplai Mijac

Un any més a l’esplai comencem les activitats amb ganes de passar-ho bé nens, monitors, pares, mares … i tothom a qui poguem engrescar!

Esperem tenir moltes més sorpreses al llarg del curs de l’esplai, i recordeu: cada dissabte a les 4 de la tarda a la Plaça de l’Església us esperem amb ganes de passar-ho d’allò més bé!

El dissabte 8 de novembre vam començar l’esplai amb una visita molt especial : un campament d’indis a la plaça del Toro!

Casal de Nadal:

~

entitats

Dates: 22,23,24,29,30 i 31 de desembre Preu: 55 € (sense dinar) Lloc : a concretar Inscripcions : de l’1 al 12 de desembre a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

32 PdS 66

Mijac-PL es reserva el dret de no realitzar el casal si el nombre d’inscrits és inferior a 10 nens/nenes.

Colònies d’estiu (per infants de 6 a 12 anys): Dates: 24 de juliol a l’1 d’agost Lloc: casa de colònies de Granollers de Rocacorba Preu i inscripcions: a concretar

Campaments d’estiu: Dates: del 5 al 13de juliol Lloc: terreny d’acampada a concretar Preu i inscripcions: a concretar

Setmana Santa: Dates: 6, 7 i 8 d’abril Preu: 50 € Lloc: St Pere de Riu (Pineda de Mar) Inscripcions: del 2 al 20 de març de 2009

+ info a : centredesplai@sarriadeter.cat

La proposta de David Julià, amb l’esquetx de fotos. Foto: AV Sarrià de Baix

Festival “Emergent”

El carrer Major es va ben animar per aquesta tarda de juliol. Foto: Assumpció Vila

Joan Quesada

Després de la presentació del passat mes de juny a la placeta de la Font, l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix ha fet la seva primera col·laboració oficial en un acte organitzat per l'Ajuntament de Sarrià de Ter, al carrer Major, el passat diumenge 20 de juliol.

Aquest acte ha estat el Festival Emergent.

L'Emergent és un festival que està compost per una sèrie d'espectacles gratuïts a l'aire lliure i que es fa a diferents pobles de les comarques Gironines.

Aquesta ha estat la seva cinquena edició, i al nostre poble neix amb la intenció clara de ser un festival itinerant, dins de les diferents barriades.

En aquesta edició, el gran nombre de sarrianencs i sarrianenques que van assistir al festival van poder gaudir de les actuacions de: Solfasirc (malabars i maces), Amarillo (música mediterrània), Fèlix Brunet (mentalisme), Refugi (cançó d'autor), Katastraka (mim i djc), David Julià (foto sketx), així com també del servei de bar que els hi oferíem l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix.

Els membres de l’AV de Sarrià de Baix varen muntar un servei de bar durant el festival. Fotos: AV Sarrià de baix.

Aquesta va ser una bona oportunitat perquè els veïns poguessin veure per primera vegada el color identificatiu de la nostra associació en les nostres samarretes liles, i que a partir d'ara lluirem en botifarrades, arrossades i d'altres trobades populars i culturals.

Des de l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix volem donar les gràcies per totes les mostres de suport rebudes pels nostres veïns i us volem animar a que continueu fent-nos arribar les vostres inquietuds per poder seguir treballant per a la millora de Sarrià de Baix i el nostre veïnat.

L'Associació de Veïns de Sarrià de Baix resta a la vostra disposició als baixos de l'edifici Rafael Masó o al correu electrònic avsarriadebaix@sarriadeter.cat.

Imatges de la Festa Major per Quim Llunell

La família Ribas Pagès Assumpció Vila

Feia temps li havia comentat a en Salvador que m’expliqués com havia estat que el seu germà Jaume anés a la Guerra essent tan jove i després hagués marxat a l’exili. Aquest estiu, el 15 d’agost, en Jaume va morir i amb en Salvador vàrem convenir veure’ns un dia per parlar-ne.

La família Ribas Pagès és oriünda de Vilavenut. El pare, Pere Ribas Sala, i la mare, Dolors Pagès Bosch, tots dos del mateix poble, varen iniciar un periple per l’Alt Empordà i França, seguint el pare, capatàs del constructor Silet i d’en Nitu de Bàscara, que mantenien les carreteres secundàries dels voltants de Figueres. La filla gran, la Maria, va néixer a Vilavenut el 1911, en Jaume a Rivesaltes (França) el juny de 1921, la Marcel·la a Cases de Pena (França) el 1924 i en Salvador a Sarrià de Ter, al carrer Major, el juliol de l’any 1927.

En esclatar la guerra, en Jaume, que encara no havia complert els 15 anys, s’allistà tot fent-se passar per un jove de divuit. El van enviar a la banda d’Osca, juntament amb en Francesc Frigolé, de cal Carboner, a Sarrià de Ter. Quan varen venir de permís, ja no volien tornar-hi, però els van obligar a anar aquest cop al front de Belchite. Els varen llicenciar abans de la batalla del juliol de 1937, quan aquest petit poble de Terol va ser totalment destruït per l’ofensiva

~

entrevista

En Jaume Ribas vestit de soldat.

36 PdS 66

Salvador Ribas Pagès: Foto: A.Vila

republicana. En Jaume va tornar a Sarrià de Ter, on començà a treballar a can Butinà fins a la retirada.

El gener de 1939, quan va començar la reculada, el pare, Pere Ribas, per por a les represàlies, va decidir acompanyar en Jaume fins Agullana, però va acabar uns dies a la frontera i entrant amb ell a França. Tots dos foren confinats a la platja d’Argelers, però a en Jaume, al tenir la doble nacionalitat, el consideraven i tractaven com a francès. Podia haver marxat, però va preferir quedar-se al camp de concentració fins que amb el seu pare varen poder sortir per anar al nord. Durant el trajecte anaven treballant pel camí, fins que varen arribar a Normandia, a Bernay (Evreux). En Jaume va començar a treballar de paleta i el pare de pagès. Varen ser testimonis del desembarcament de Normandia el juny de 1944.

La família no es va poder reunir al complet fins l’any 1951. Va ser al Pertús, quan la mare, Dolors Pagès, i la seva germana Marcel·la, també de nacionalitat francesa, es varen exiliar per retrobar-se amb el seu pare. Al Pertús hi va anar també en Salvador i la Maria, per acomiadar-los i aquesta és la darrera vegada en què la família va estar tota junta, moment que reflecteix la foto. La Maria s’havia casat amb l’Àngel Vidal de la creueta i tenien una filla, la Dolors.

Aquesta es va casar amb l’Enric Carlos de la impremta i van tenir una filla, la Marta. Ara viuen al Pont Major.

Els anys de la immediata postguerra, en Salvador feia d’aprenent de forner a can Cinta (la fleca d’en Pere Fornells), fins que va anar al servei militar a Garriguella, quan tenia 21 anys. De Garriguella a Camprodon i després a Lleida. Llicenciat amb 23 anys va entrar a treballar a can Pons el 1951, el mateix any que la seva mare i germana varen marxar a Normandia. L’any 1965, quan l’empresa Emília Vila S.C. va construir la fàbrica de bosses hi va anar a treballar, fins al 1991, quan es va jubilar. Mentre en Pere Fornells va fer de forner, els caps de setmana hi continuava anant d’ajudant.

Marcel·la Ribas, Dolors Vidal Ribas, Arsènia Ballarin, Maria Ribas, Pere Ribas, Dolors Pagès, Jaume Ribas, Àngel Vidal i Salvador Ribas al Pertús el març de 1951.

El 1952 es va casar amb la Lluïsa Busquets Camps, de can Busquets de Sarrià de Dalt (can Gimbernat).

Varen viure al carrer Nou (ara el carrer Petit de Sarrià de Ter) i al Pont Major, fins que l’any 1970 es varen comprar un pis del Pla de l’Horta. Han tingut dos fills, en Jordi, mort a l’edat de tres anys i la Dolors, nascuda el 1958, que els ha fet avis de dos nois.

Salvador Ribas en El retaule del Flautista.

A França en Jaume també va formar una família. Es va casar amb l’Arsènia Ballarin, aragonesa de Montesusin (Osca), filla d’una família d’exiliats que va conèixer a Bernay, varen tenir dues filles, la Jocelyne i la Violette, les quals ara treballen a París. La família de la seva dona es va traslladar a Sarlat, a la Dordogne (Perigord) i allà en Jaume va muntar una empresa de construcció. A Normandia encara hi queda la Marcel·la amb la seva família.

En Salvador ha estat sempre molt vinculat al poble, primer com a president de la Confraria de Sant Gaietà i després al Centre Parroquial on tothom el recorda en el seu paper de pastor als Pastorets. Li agradava el teatre i el moviment d’aquella època del centre, amb mossèn Domingo, des d’abans que es construís l’edifici actual. Ho va deixar l’any 1983, quan per raons familiars no es va poder comprometre a seguir amb els Pastorets. Ha cuidat l’hort de can Busquets fins fa ben poc, ja que la mala salut no el deixa gairebé caminar. Ara, diu, l’hort fa pena de veure’l, està ben ermat.

entrevista

~ 37 Salvador Ribas amb Lluïsa Busquets i la seva filla Dolors, a la plaça de l’església l’any 1962.

PdS 66

Música, teatre, cursos, exposicions i arrels.

Sergi Torrentà, regidor de cultura Cristina Vicedo Prese Serrano

EMERGENT (Festival d’Arts Escèniques del Girones)

En el transcurs de la Festa Major a Sarrià de Ter s’ha pogut visitar tres exposicions, una a la Sala Patronat, l’altra a la Sala La Caixa del carrer Petit i finalment una tercera a la cafeteria del Coro.

Què és l'Emergent?

Com diuen els de l’associació Fringe, que són qui organitzen el festival juntament amb l’Ajuntament de Sarrià, és el següent:

La Sala Patronat va acollir durant tot el mes de setembre una exposició de les obres realitzades per les alumnes del curs de pintura organitzat per l’associació Dones Més que Mai i que, sota la direcció de la seva professora la també artista Laura Casas, es porta a terme al centre cívic La Cooperativa.

L’Emergent ha aconseguit, en aquestes tres edicions, crear un ambient de “festa cultural”, fugir de la rigidesa d’aquesta mena de manifestacions escèniques i recuperar la funció social de les arts.

~

cultura

A Sarrià va tenir molta acceptació, vam aconseguir emplenar el carrer Major de gent, i amb una proposta de molta qualitat:

PdS 66

Alumnes del Curs de Pintura del CC La Cooperativa Col.lectiva d’Artistes de Sarrià de Ter 20 anys dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Aquest estiu i dins la voluntat d’animar la fresca de l’estiu se’ns va donar la oportunitat des del Consell Comarcal d’acollir una edició del Festival EMERGENT.

Una proposta per garantir una programació d’arts escèniques de caire alternatiu, dinàmica, jove, propera, fresca i suggerent.

Un festival que proposa sorprendre constantment l’espectador amb una ràpida successió d’actuacions de diversos gèneres en una nit a l’aire lliure.

Una iniciativa, totalment gratuïta, que ocupa durant les nits d’estiu les places dels pobles recuperant el paper de les arts escèniques a l’aire lliure.

Una programació, que impulsa i anima els nous creadors, oferint-los un espai on presentar les seves propostes.

Un format que potencia el diàleg dels artistes amb els públics, en un ambient relaxat i proper.

38

EXPOSICIONS

Sol fa sirc -malabars- sorprenent a tothom a la corda fluixa i jugant a fer musica AMB boles malabars.

Amarillo -música mediterrània- Música de qualitat per anar amenitzant la tarda. Fèlix Brunet metal·lisme- fa allò que veus per la tv i no t’ho creus, va sorprendre a tothom. Refugi -cançó- En Reig dels Pets deixant les baquetes de la bateria i fent una proposta de cançó molt innovadora. Katraska -mim+DJla sorpresa del vespre. David Julià -foto sketch- una bona proposta per acabar la vetllada.

En definitiva una proposta de qualitat que mirarem que ens segueixin amenitzant els vespres d’estiu.

Compartien un mateix espai obres d’alumnes que han començat a pintar recentment amb quadres realitzats per gent que ja fa anys que s’hi dedica. Així doncs, en els treballs, bàsicament efectuats a l’oli sobre fusta però també alguna aquarel.la, es podia apreciar el progressiu aprenentatge de la tècnica que les alumnes han anat experimentant al llarg del curs. Aquestes diferències entre les artistes, lluny de fer-les desistir de participar, han de suposar un repte, una bona manera d’animar-les a seguir treballant, practicant i assistint a classe.

Felicitem des d’aquí a Mercè Figueras, Dolors Planas, Paquita Panosa, Carmen Marcè, Mauri Rodríguez, Carmelita Perpiñà, Carmen Panella, Maria Melgarejo, Assumpció Grimal i Maria Hernández, i les encoratgem a participar en una propera exposició amb noves obres.

Pel que fa a l’exposició col.lectiva de la Sala La Caixa, val a dir que els artistes que hi participaven són ja coneguts del nostre poble perquè ja fa uns quants anys que col.laboren a fer més reeixida aquesta trobada artística.

Enguany han penjat les seves obres Mònica Aymerich, Miquel A. Cros, Pep Herrera, Edgar Massegú, Assumpció Vila, Dolors Xabé, Narcís Vidal, Rosa M. Vila, Francisco Sánchez i Joan Sunyer.

Exposició col·lectiva d’artistes sarrianencs.

En relació als pintors el suport emprat, l’oli sobre tela, acrílic o aquarel.la, potser era coincident però no així la representació artística que anava des de l’expressivisme figuratiu més clàssic fins a concepcions totalment allunyades de la realitat i l’objecte.

Però, i aquest seria un valor afegit en aquest tipus d’exposicions, la pintura no era l’única disciplina plasmada, també s’hi va exposar alguna obra més conceptual que jugava amb la simbiosi d’imatge i sintaxi; en ella tot tenia un rerafons, tot obligava a reflexionar, i potser també a posicionar-se.

Artistes joves i altres que fa més temps que s’hi dediquen. Gent que ha passat primer per la pintura per acabar trobant el seu camí especialitzant-se en diverses tècniques com l’esmalt al foc que reuneix en si mateix totes les virtuts i les dificultats del dibuix i la pintura, complementant-se sobre un suport que els proporciona una profunditat i una textura cromàtica realment especial.

Finalment cal esmentar l’exposició organitzada pels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter a la cafeteria del Coro, en què es recordaven aquests 20 anys de vida de l’entitat. A partir de fotografies, però també d’anècdotes i records, anaven desfilant totes i cadascuna de les activitats que s’han portat a terme, i també els seus protagonistes que al llarg d’aquest temps han esmerçat la seva il.lusió i energia a tirar endavant el projecte geganter de Sarrià. Els primers gegants, els nans, els nous gegants, la colla de grallers, i sobre tot les persones que fan possible que Sarrià de Ter continui amb una de les grans tradicions del nostre país.

~

Un any més, l’exposició col·lectiva d’artistes locals ha estat la demostració de la notable riquesa artística de

Sarrià de Ter, i a la seva originalitat temàtica ha contribuït en gran mesura la diversitat generacional dels seus integrants.

cultura

L’exposició disposava també d’un espai on es podien contemplar reproduccions en tres dimensions i maquetes. Composicions que juguen amb elements com la ceràmica o el vidre; treballs minuciosos tots ells que necessiten d’hores i hores i una enorme paciència per aconseguir uns acabats tan fidels a la realitat. Una tasca que de vegades enllaça amb els artesans ceramistes o vidrers, oficis que en nom de la modernitat dels temps que corren semblen destinats a desaparèixer i que aquests artistes aconsegueixen rescatar de l’oblit.

Inauguració de l’exposició dels 20 anys dels Amics dels Gegants.

39 PdS 66

Activitats del centre cívic La Cooperativa L’AULA DE TEATRE-Escola de Teatre del Gironès

L’Aula de Teatre de Sarrià de Ter, adscrita a l´Escola del Teatre del Consell Comarcal del Gironès, va iniciar el curs el proppassat divendres 10 d´octubre en el centre cívic La Cooperativa.

En el mes d´agost l´Àrea de Cultura va fer arribar una carta a tots els nens i nenes de Sarrià en edats que abarcaven de 7 a 14 anys, en què se’ls convidava a participar a les classes de teatre i informar a tots els petits sarrianencs que a l´octubre s´iniciava un nou curs.

Un curs per nens i nenes interessats en el món del teatre, en aprendre técniques d´interpretació entre d´altres aprenentatges que els ensenyaria el professional que portés a terme el curs.Peró, el més important de tot és que volíem que els nens vinguessin al curs amb moltes ganes de pasar-s´ho bé, aprendre d´una manera divertida a conèixer el món del teatre.Aquests aprenentatges és faran mitjançant jocs i improvitzacions, aquestes seran les eines per poder trobar les tècniques d´interpretació.

I pel que sembla vam transmetre a la carta que s´ho pasarien molt bé, perquè hem començat aquest nou curs amb un nombre de 15 alumnes.

L´Escola de Teatre del Gironès és fruit d´un conveni entre el Consell Comarcal de Gironès i l´Escola de Formació Teatral El Galliner. El professional que dirigeix el grup és en Joan Vilajoana de l´Escola de formació teatral i també un reconegut artista.

En potència tenim petits artistes sarrianencs que amb els anys ens poden sorprendre i poden formar-se grans artistes i recordaran que els seus inicis van començar en aquest poble, a Sarrià de Ter.

Oh! Paper ~

cultura

Papereria i Ofimàtica

40 PdS 66

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

CAMÍ DE SANT JAUME

Ara fa un any aproximadament, vam tenir una trobada amb els Amics del Camí de Santiago a Girona, el seu president i un dels vocals de l’associació que per cert es sarrianenc. El fet de la trobada es que per iniciativa privada volien donar una empenta als ajuntaments que marquessin el Camí de Sant Jaume, pel seu pas als interiors del poble ja que des de la Generalitat i amb col·laboració dels consells comarcals marcaran la ruta per enriquir el viatger del nostre patrimoni cultural.

Quina ruta segueix el Camí de Sant Jaume?

La traça d’aquesta ruta s’articula sobre l’eix principal La Jonquera i Sant Pere de Rodes passant per Montserrat i fins a Alcarràs. Venint del nord es passen els Pirineus pel Coll de Panissars i la Jonquera i des de Catalunya l’inici és a Sant Pere de Rodes.

Ambdós itineraris conflueixen a Vilabertran i segueixen cap a les ciutats de Figueres (Alt Empordà), Girona (Gironès), Vic (Osona), Manresa (Bages), Igualada (Anoia), Cervera (Segarra), Tàrrega (Urgell) i Lleida (Segrià).

La ruta passa per monestirs com Montserrat, Sant Benet de Bages, Santa Maria de l’Estany i Santa Maria de Vilabertran.

La ruta a Catalunya finalitza a Alcarràs a partir d’on el Camí de Sant Jaume continua per terres aragoneses fins a Fraga i després cap a Saragossa i Logronyo on enllaça amb el Camí Francès.

precisament antigament i havia la l’hostal per descansar dels pelegrins abans d’entrar a Girona.

Ara a Sarrià ja podem gaudir de la senyalització del recorregut a l’entrada i sortida del poble, però això no s’acaba aquí, perqué la intenció properament es de marcar el centre del poble amb la típica “conxa” que marca el recorregut del camí, perquè el pelegrí no es perdi pel camí.

Esperem que aquesta iniciativa sigui ben acollida per tots els sarrianencs.

La ruta per Sarrià i venint de Sant Julià de Ramis, caminant tot el carrer Major fins arribar al pont de l’aigua, on es creua i arriba a Girona per Pedret, on

Un breu apunt sobre la nostra Festa Major

La Festa Major és el punt de trobada i convivència per a mantenir la identitat del nostre poble sense renunciar a les tradicions populars que ens han ajudat a crear tota aquesta riquesa que tenim al nostre entorn.

~

És una satisfacció veure com els sarrianencs s’impliquen en tot allò que fa referència al nostre país.

I quines són aquestes propostes? sardanes, trobada de gegants, toc de matinades, trabucaires i aquest

any fins i tot un esbart dansaire fent una mostra del nostre folklore popular i un esmorzar català a base de torrades amb botifarra.

cultura

Una vegada més hem sabut mantenir els costums tradicionals i culturals del nostre país a la nostra Festa Major, és més: no tan sols les hem mantingut sinó que les hem ampliat.

41 PdS 66

Conferència sobre Mercè Rodoreda a càrrec de M. Rosa Font Eva Martínez i Escobosa

El passat dijous 3 de juliol va tenir lloc a la sala El Coro de Sarrià de Ter a les 19.30 hores, la conferència a càrrec de Mª Rosa Font amb motiu del Centenari del naixement de Mercè Rodoreda.

Va començar l’acte en Josep Brugada, president de GERDS de Ter, i en va fer una presentació. A continuació va parlar M. Rosa Font, escriptora, poetessa i professora de llengua i literatura catalana a l’Institut Santiago Sobrequés i Vidal de Girona.

Rosa Font va néixer a Sant Pere Pescador l’any 1957 i ha escrit diversos llibres de poemes i novel·les i també ha guanyat diversos premis.

Obres poètiques Des de l’arrel (2008). Premi Rosa Leveroni. Cadaqués La llum primera. Ed. 3 i 4 (2005). Premi Ciutat d’Elx Aigua llunyana. Ed. Viena (2001). Premi Vila de Martorell Com ombres vives. Ed. Columna (1996) Quadern d’Erinna de Telos. Ed. Columna (1989) Tres notes i el silenci. Ed.62 (1989)

~

cultura

Novel.les L’ànima del freixe. Ed. Barcanova (2003) Envia’ns un àngel. Alfaguara/Grup Promotor (1999), cinquena edició 2003

42 PdS 66

Va parlar de la biografia i va llegir fragments de diverses obres de Mercè Rodoreda i va relacionar-les amb la seva vida.

Aloma (1938) És una novel·la que explica una història d’amor entre Aloma, una jove adolescent, i el seu cunyat Robert, un home ja madur que acaba d’arribar d’Amèrica. Al final Robert torna a Amèrica per retrobar-se amb un vell amor. Aloma queda embarassada de Robert sense que ell ho sàpiga.

Hi ha alguns símbols com el jardí que representa la felicitat de la infantesa i la gata que significa la infelicitat de la maduresa. La novel·la té molts elements autobiogràfics perquè Mercè Rodoreda es va casar als 20 anys amb el seu oncle Joan Gurguí i 9 mesos després, va néixer Jordi Gurguí.

La Plaça del Diamant (1962) Representa la pèrdua de la joventut i de la identitat i la guerra.

L’obra es divideix en tres parts: a la primera part tracta del canvi d’identitat de Natàlia, que esdevé Colometa. A la segona part, s’explica la vida de Colometa en època de guerra i de les seves mancances per subsistir i per relacionar-se amb els altres.

I a la tercera part, la Colometa torna a ser Natàlia.

Els símbols més representatius són els coloms, que signifiquen els canvis d’identitat, l’embut que representa l’angoixa, la flor i el jardí que signifiquen la innocència i les nines, símbol de la infantesa.

Jardí vora el mar (1967) Explica la història d’un jardiner que observa els amors i desenganys dels habitants de la casa on treballa. El símbol del jardí representa la infantesa i n’és el protagonista principal.

Mirall trencat (1974) La mort i la infantesa en són els temes principals i es representen amb el símbol de l’aigua. Tracta de la història d’una família que se centra amb Teresa Valldaura, ja d’edat madura, i la Maria, que representa la infantesa. Els personatges viuen del record i amb l’angoixa que produeix el pas del temps.

M. Rosa Font va encisar el públic i va resseguir la vida de Mercè Rodoreda, alhora que relacionava les seves obres més destacades. Va fer perdre la noció del temps al seu públic. És un honor pel poble de Sarrià de Ter haver pogut Josep Brugada i M. Rosa Font per la conferència sobre Mercè Rodoreda a la sala del Coro. Foto: Eva Martínez

Josep Brugada i M. Rosa Font: Foto: Eva Martínez

gaudir de la presència de M. Rosa Font, una gran coneixedora de la vida de Mercè Rodoreda. Us recomano que llegiu alguna de les seves obres. Podeu visitar la seva plana web http://rosafontmassotblogspot.com.

L’exili a París (1939-1945) Féu breus estades a Toulouse i París, abans d’instal·lar-se al castell de Rossie and Brie. Va coincidir amb els escriptors Joan Oliver, Avel·lí ArtísGener, Pere Calders, Francesc Trabal, Anna Murià i Armand Obiols, que va tenir molta influència per Mercè Rodoreda, i també el Grup de Sabadell. Van iniciar la seva relació amorosa a Roissy-en-Brie. El mes de juny de 1940 Mercè Rodoreda va abandonar la capital i durant l’exili només va escriure contes. Va adquirir una cultura de la vida i un moment de realització personal perquè va renovar la seva creació literària.

Se’n torna a París cap al 1950 fins al 1957. Era la seva font d’inspiració. Li agradava visitar el Museu Louvre una vegada a la setmana. Va escriure poesia i va pintar, també. Tenia influències de Miró, Cle o Picasso. Tenia la necessitat de crear per sentir-se viva.

~

Va col·laborar en diferents revistes de l’època i va treballar com a correctora de català al Comissariat de propaganda de la Generalitat.

Mercè Rodoreda estava molt lligada a Barcelona, era el centre intel·lectual i progressita. A Aloma surt la plaça Catalunya i la Rambla de Barcelona i sobretot les flors.

cultura

En acabar la conferència, es va projectar l’audiovisual Els miralls interiors.

Mercè Rodoreda és l’escriptora més important de la novel·la contemporània. La seva vida es divideix en quatre etapes.

Infantesa i joventut (1908-1938) Mercè Rodoreda va néixer el 10 d’octubre de 1908 al barri de Sant Gervasi a Barcelona. Estava molt unida al seu avi, Pere Gurguí. El seu avi li va inculcar l’amor per les flors. La seva infantesa fou feliç. Només va anar a l’escola des set als deu anys. Es va casar als vint anys amb el seu oncle matern, Joan Gurguí.

Va conèixer la Literatura gràcies a Andreu Nin, polític i traductor rus, i Francesc Trabal, novel·lista i promotor cultural.

Va coincidir amb el Grup de Sabadell compost per Josep Carner i Carles Riba.

Durant la Guerra Civil va conèixer la pintora Susina Amat. Va escriure Aloma l’any 1937 i va guanyar el Premi Creixells. S’aboca en la revetlla de Sant Joan.

43 PdS 66

Mercè Rodoreda a la finca El Senyal.

Maduresa literària. Ginebra (1954-1972) Armand Obiols era traductor de les Nacions Unides i per això es traslladaren a Ginebra.

La vegetació i l’aigua que representa el llac Le Man són els elements que més interessen a Mercè Rodoreda.

A Ginebra va escriure un volum Vint-i-dos contes, Premi Víctor Català (1957). A partir dels anys 60 va escriure La Plaça del Diamant (1962).

L’editor Joan Sales li va publicar totes les novel·les El camí de les camèlies (1966), Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes (1967).

La Plaça del Diamant va ser la seva obra més important. Mercè Rodoreda crea un univers de ficció poblat de símbols, entre els quals destaquen els coloms. La novel·la era la construcció d’un text.

Admet la doble lectura. Va tenir molta acceptació perquè té les dues vessants història/text.

Armand Obiols es va morir l’any 1971 i posteriorment Mercè Rodoreda torna als seus orígens.

El retorn i l’èxit. Romanyà de la Selva (1972-1983) Té un retrobament amb la terra i la pàtria enyorada.

Es va construir una casa i s’hi va instal·lar cap a mitjans de l’any 1970. Aquí va acabar la novel.la Mirall trencat. L’èxit el va obtenir amb la versió cinematogràfica de La plaça del diamant. L’any 1980 va obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va escriure dues obres més, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra.

L’any 1983 mor Mercè Rodoreda i l’enterren al cementiri de Romanyà de la Selva.

Apareixen dues obres pòstumes, La mort i la primavera i Isabel i Maria.

~

cultura

Durant tot l’audiovisual apareixen les intervencions d’Avel·lí Artís-Gener, escriptor, Pere Calders, escriptor, Joaquim Molas, crític literari, i Josep M. Castellet, editor.

El vídeo acaba amb la intervenció de Mercè Rodoreda afirmant “En principi escric perquè m’agrada escriure i després per sentir-me”.

Amb motiu de l’any Rodoreda, l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro ha organitzat un itinerari literari guiat de la Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva i que es fa tots els diumenges a les 12 del migdia durant tot aquest any i és gratuït. El punt de trobada és el Refugi. També es poden fer visites concertades per grups, a partir de 15 a 20 persones i cal fer reserva de dia i hora a l’oficina de Turisme al telèfon 972835293.

44 PdS 66

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

Demà serà un altre dia Àngel Garcia

En Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22, a qui vaig conèixer fa ja més de vint-i-cinc anys a través d’en Jordi Nadal i d’en Joan Carbó en una dura jornada “cosetxant” ordi a Can Sopa, ha publicat un llibre de memòries “Demà serà un altre dia.

Aventures d’un llibreter.” Al llarg de més de tres anys va col·laborar a Parlem de Sarrià oferint-nos la ressenya d’algunes de les moltes novetats de la 22.

Només per això i també per l’amistat que encara tenim, és d’agraïts fer-ne aquí una breu ressenya.

Farcit d’anècdotes i referències cinèfiles (ja el títol n’és una), pel llibre hi desfilen sense solució de continuïtat, personatges públics de l’àmbit cultural o polític com N. J. Aragó, A. Pagans, A. Puigverd, Bosch Martí, Just M. Casero, M. Berga, S. Suñer i un llarguíssim etcètera que configuren la història d’un temps i una generació, el motor de la qual va ser l’activisme en els diferents fronts culturals, nacionals, ètics i/o polítics.

Les feines més diverses, el seu paper “d’espia” a l’Àfrica fent la mili just abans d’esclatar la crisi del Sàhara i la Marxa Verda, la seva vinculació a grups de teatre com Proscènium o el Talleret de Salt, el seu pas per Presència, l’organització de cinefòrums al desaparegut cine Núria de Salt, la implicació en el procés d’independència de Salt (d’on n’és fill), el llarguíssim episodi radiofònic passant per gairebé totes les emissores de Girona amb peripècies delirants com l’entrevista a Jordi Pujol, i tota una colla d’activitats impossibles d’enumerar, donen fe del seu caràcter emprenedor i belluguet fugint sempre del protagonisme. “Constato que mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i per passar-m’ho bé. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveixen a mi.” Lluny del protagonisme i rematadament modest!

L’apassionant aventura d’engegar la Llibreria 22, atapeïda d’anècdotes divertides unes, entranyables d’altres, ocupa prop d’un terç del llibre, i ens fa reviure, als qui tenim una edat, un període ple de projectes, ambicions, somnis i esperances. La 22 és avui, gràcies a en Guillem i a tot un equip a qui ell va saber transmetre la seva empenta, no només un referent en l’àmbit de Girona sinó també de tot Catalunya.

~

Us aconsello aquest llibre amè i divertit, altament recomanable per als gironins de soca-rel i pels que ho som d’adopció, com jo mateix.

cultura

Amb un estil planer i amè, intimista i alhora distès, en Guillem fa un recorregut al llarg de la seva vida. Des del seu primer record d’infància fins als inicis de l’aventura de la llibreria 22, la seva és la petita –i potser no tan petita—història de Girona.

Sento una gran admiració per la seva personalitat emprenedora i, per què no dir-ho, una mica de sana enveja: potser perquè la meva ambició mai confessada era fer de llibreter.

45 PdS 66

Imagina la biblioteca del segle XXI Anna M. Fornells

Ara que la paraula crisi està en boca de tothom, també podem parlar de la crisi de la lectura. Tots sabem molt bé que la literatura ja no és una de les matèries més importants a l’escola. No és tampoc la portadora dels referents i els valors, ni és tampoc la porta d’accés a les élits culturals com ho era abans.

En els darrers anys s’han produït una sèrie de canvis en l’educació de les noves generacions. Els “mass media” i les tecnologies de la informació nodreixen de referents i de noves formes de coneixement als adolescents.

La biblioteca del segle XXl ha d’afrontar aquests reptes, és per això que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha obert un debat : “Imagina la Biblioteca del Segle XXl”, sobre el futur de la biblioteca pública amb la intenció de recollir les inquietuds ,el coneixement i els suggeriments de la ciutadania per millorar els serveis del Sistema de Lectura Pública del nostre país. És per aquest motiu que us demanem la vostra col·laboració a través de la pàgina web,” www.imaginalabiblioteca.cat”.

Aquest debat ha de servir perquè tots plegats fem realitat la biblioteca que la nostra societat demana.

~

cultura

NOVETATS

46 PdS 66

“Els Homes que no estimaven les dones”, de Stieg Larsson.

Inquietant novel·la negra que reuneix dosis d’intriga, misteri, corrupció política, intrigues familiars i amor. La màgia d’aquesta novel·la enganxa de principi a fi..és la primera d’una trilogia.

“En el Café de la joventut perduda”, de Patrick Modiano. L’autor ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé de París, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària. Premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007.

“La Venjança del bandoler”, de Martí Gironell. El 1808 els francesos envaeixen Catalunya i comença una guerra que durarà 6 anys. Amistat i traïció, ambició i passió en l’extraordinària història del bandit més honest de Besalú.

“Serrallonga”, de Rafael Vallbona. La història de un bandoler que ha esdevingut llegenda .Ens endinsem en l’ambient feréstec de la Catalunya del segle XVll, en que els bandolers campaven pels pobles i camins.

“La Memòria del tauró”, de Steven Hall. Una novel·la que no s’assembla a res del que hàgiu llegit fins ara.

Les claus de la casa estan penjades d’un clau al capdavall de la barana de l’escala. no te les deixis…

Pont Major de Sarrià de Ter

Pont romà de Ponte de Lima, Portugal

Ponts romans, ponts bessons Josep Brugada

Si ens entretenim a observar les fotografies que precedeixen aquest escrit, tal vegada estarem en la certesa que es tracta de l’antic Pont Major, construcció de factura romana que durant uns dos mil anys aproximadament havia unit les dues ribes del Ter entre el territori del que avui és Sarrià de Ter i el barri gironí del Pont Major.

~

El pont portuguès, com altres que hi ha per tot el país, està molt ben conservat perquè ha estat històricament reconstruït diverses vegades fidel al que era l’original, per tant, avui manté la seva estructura i la fesomia romanes que havia tingut de bell antuvi.

Aquest pont es troba a uns quaranta quilòmetres al nord de la ciutat de Barcelos en una cruïlla romana

dossier d’història

Si observem atentament les fotografies primeres que acompanyen el present article, podríem pensar que es tractava de l’antic pont d’orígens i estructura romanes que unia el raval gironí del Pont Major i el poble de Sarrià. Ens ho pot semblar. En realitat les primeres imatges corresponen al pont d’enginyeria romana, que hom troba avui a la població portuguesa de Ponte de Lima, sobre del riu Lima que desguassa directament al mar Atlàntic, en l’antiga via romana que anava de les poblacions de Braga a Tuy.

de camins on hom, a més, ha trobat diversos mil·liaris, “Nas vizinhanças de Ponte de Lima encontraram-se diversos miliários”. La població de Ponte de Lima és preciosa i l’indret on se situa el pont fa pensar molt en les nostres ribes del Ter entre Sarrià i Girona. Ponte de Lima és una vila d’uns 45.000 habitants, molt assolellada i agradabilíssima. Portugal conserva una gran quantitat de vies romanes, mil·liaris, villae i altres ponts romans, com el de Vila Formosa de les mateixes característiques. Viatjar a Portugal és prodigiós perquè sempre hom té la tendència a comparar aquell país amb Catalunya. El

47 Pont romà de Serta (Portugal)

PdS 66

Esquema I Part baixa d’un pont romà de la zona del Lazi (Itàlia)

que salta a la vista de seguida, quan el viatger s’endinsa en algunes poblacions portugueses i visita els seus edificis públics i les esglésies, és que a Portugal afortunadament no es donà una guerra ‘incivil’, (per definició tota guerra és ‘incivil’), com la que malauradament es provocà a Espanya, ni patiren per fortuna els devastadors estralls d’una guerra mundial. A Portugal els edificis, els seus exteriors i els interiors han conservat una quantitat d’obres d’art que en els nostres territoris van desaparèixer. Això –com hom sap- va afectar el nostre país. Abundosos altars romànics, gòtics, també barrocs i neoclàssics, així com el contingut de molts arxius i biblioteques van ser destruïts o consumits per les fogueres del fanatisme i la incultura. Aquests fets, per fortuna, a Portugal no es donaren i és per això que moltes obres d’art i restes arqueològiques s’han conservat.

Especialment el que pot cridar més l’atenció al visitant que viatja a terres portugueses, és que justament les obres d’art que han romàs de l’època imperial portuguesa, obres dels segles XV al XVII, han resistit el pas dels anys i de les modes; és per això que moltes viles de Portugal conserven autèntiques meravelles de l’època del renaixement i del barroc. Més enllà d’això, les restes de l’època de la dominació romana –reculem en la història dos mil anys- també s’han conservat de manera excepcional i val a dir que aquest és el cas que ens ocupa, el pont romà de Ponte de Lima.

LA TÈCNICA CONSTRUCTIVA DELS

Si ens entretenim a comparar les tècniques de l’enginyeria dels ponts romans podrem observar que en línies generals els ponts tenien com a funció salvar la distància entre dues ribes d’un riu (encara que l’expressió els pugui semblar redundant), les construccions permetien el pas de carruatges i persones d’una banda a l’altra. En línies generals tots aquests ponts eren construïts amb la mateixa tècnica arquitectònica, sobretot els d’Hispània i Lusitània, perquè els cursos i els cabals dels rius eren similars. En aquest punt seria bo de rescabalar les informacions sobre les construccions sobre l’aigua i relacionades amb els cursos fluvials que donà el pretor urbà nascut en terres gàl·liques Sextus Iulius Frontinus (35d.C.-104d.C.) a les seves obres, De aqua o De aqueductus romanus. Sigui com sigui, els ponts més importants tenen tots ells el denominador comú de tenir uns deu arcs sobre els quals descansa un pas

~

dossier d’història

PONTS ROMANS

horitzontal. Mai aquesta tipologia de ponts romans d’aquesta llargària de deu arcs es construïen amb pendents a una banda i l’altra com s ’e s d e v i n g u é després amb els ponts de factura medieval.

Els medievals, però, eren més curts. (Vegeu esquemes I i II). La tipologia constructiva amb la qual els romans van construir el pont de Sarrià, la vincula per exemple –és clar que amb menys noblesa- amb l’arquitectura similar del Ponte Milvio a la mateixa ciutat de Roma, amb el pont de Soissons a la Provença, amb el pont de Verona, amb el de Mèrida, amb el de Salamanca o millor encara amb els que suara esmentàvem de Portugal. Construïts amb pedra per tal de durar i mantenir-se sòlids al llarg dels segles (també els romans n’havien construïts amb fusta), els ponts romans es construïen evidentment amb la qualitat de la pedra que trobaven a les pedreres que explotaven ells mateixos i de les quals se servien per a la seva arquitectura. Podríem aventurar la hipòtesi que el primitiu pont de Sarrià va ser construït amb la pedra que els romans extreien a la pedrera conservada de Can Guilana, que era la que els era més propera territorialment. És poc probable pensar que els constructors romans transportessin la pedra de més lluny, vist que els carreus emprats en la construcció del pont tampoc van ser de grans dimensions. Per la tècnica constructiva que tenia el vell pont de Sarrià que hom pot apreciar en els primers gravats i en les primeres fotografies, aquest es vincula, doncs, a la modalitat arquitectònica de la qual gaudien alguns dels ponts que els romans van construir en època de l’emperador August tot al llarg dels territoris d’Hispània i de Lusitània. El pont de Sarrià, molt probablement va ser construït en època del baix imperi (segle III) segons els models més freqüents de l’arquitectura romana que ja existien arreu de l’Imperi com a mínim des del segle de l’emperador August, això és entre el segle I (a.C.) i el segle següent (d.C.), període de les grans construccions romanes.

48 Esquema II

PdS 66

Dibuix de pont romà de 10 arcs

Pont romà de Giulianova, província de Téramo, Itàlia, amb arquets i tallamar.

segle II (d.C.) conegut avui com ‘Il Ponte Rotto’. Del que resta d’aquest bell pont hom aprecia l’ull o arquet que hi havia entre arc i arc i el seu corresponent trencamar. (Vegeu fotografies i esquema III).

En darrer terme, en aquest breu excurs sobre construccions romanes, podem afirmar que el pont de la ciutat adriàtica de Rímini, pont anomenat de Tiberi, Esquema III

Pont romà de Mèrida, construït sobre una base sòlida de carreus amb arquets sobre la mateixa base i en l'arrencada de cadascun dels arcs. Trencamar rodó.

El vell pont de Sarrià posseïa unes característiques arquitectòniques similars als ponts que hem esmentat i que analitzen amb tota mena de detall en la bibliografia respectiva, tant l’enginyer anglès Colin O’Connor, com el professor italià Vittorio Gazzola o l’espanyol Carlos Fernández Casado. Aquesta tipologia de ponts de deu arcs tenen la base ferma o fonament sobre el llit del riu on descansava l’arrencada de cadascun dels arcs, uns arquets o ulls que li donaven esveltesa i a la vegada permetien una major i més segura circulació de les aigües en cas de riuades profundes. Altrament en cadascuna de les bases de pedra, fundamentum, fonaments, solien tenir un trencamar o construcció sòlida de pedra obrada en forma de punxa per tal de dirigir el corrent de l’aigua. Era d’aquesta tipologia, però més noble, el pont de Roma dedicat a Pons Aemilius, construït al

Sistema constructiu de pont romà, sense arquets.

dit August de l’any 14 d. C., bastit amb pedra grisa, molt sòlida i molt noble, sobre el riu Marecchia, no posseeix el sistema d’arquets o ulls sobre les bases del pont. Potser perquè per tractar-se d’un pont de molta categoria, com els de la ciutat de Roma (Ponte Mulvio) tal vegada va ser modificat posteriorment i avui, en comptes dels arquets o ulls que presenten encara alguns dels ponts romans conservats (Soissons, Ponte de Lima, Verona, Ponte Milvio, Pons Aemilius, Mèrida o Salamanca) aquest de Rímini –impressionant- està decorat amb unes finestres cegues amb frontons. En tot el domini de l’imperi romà es poden trobar construccions de ponts similars, ens referim en tot moment, estrictament a ponts

dossier d’història

~ 49 Pont romà de Viviers, Ardèche, França

PdS 66

El Pont Major de Sarrià de Ter després de la seva reforma el 1925.

Pont de Pons Aemilius o Ponte Rotto, a l'Isola Tiberina, Roma. (179 a.C.) Vegi's el detall de l'arc major, l'arquet o ull i el trencamar.

conservats, no a aqüeductes o altres construccions.

Quant a ponts, Portugal en té bastants i ben conservats. En territori hispànic també són força els que hi ha de diverses menes. Cal dir que hom en troba de totes dimensions, de totes les tipologies; més llargs, més xics. N’hi ha en tots els territoris on va arribar la influència del domini. En trobareu a la península italiana, a Sardenya, a Anglaterra fins i tot; als països eslaus, a Romania, a Grècia, a Israel, també a Turquia i al nord d’Àfrica, a Tunísia. La llista és considerable.

El pont romà de Sarrià era bessó doncs d’alguns dels que han perviscut amb deu arcs. Era molt similar –com hem apuntat- al pont portuguès de Ponte de Lima. Hi fa pensar molt. Malauradament, els desgraciats fets de la guerra ‘incivil’ van provocar que avui el pont vell de Sarrià es pugui rememorar només amb les imatges i amb la memòria de les persones.

La bibliografia que hi ha sobre l’arquitectura i la construcció dels ponts romans és molt especialitza-

da, sovint forma part de congressos específics d’enginyers, arqueòlegs, historiadors o arquitectes que s’han dedicat al tema de les construccions romanes. No obstant això, indico aquella bibliografia que hom pot consultar més fàcilment, sigui en format de llibres o en pàgines web especialitzades a la xarxa:

BIBLIOGRAFIA : O’CONNOR, Colin; Roman Bridges, ed. Cambridge University Pres, 1993 GALLIAZZO, Vittorio; Elementos de ingeniería romana : Congreso europeo "Las obras públicas romanas", 3-6 noviembre, 2004, Tarragona GALLIAZZO, Vittorio; I Ponti romani, Edizioni Canova, Treviso, 1994 CASADO FERNANDEZ, Carlos ; Acueductos romanos en España, Madrid, 1972 CASADO, FERNANDEZ, Carlos; Historia del puente en España: puentes romanos, 1972 ALARCAO, DE, Jorge; O dominio romano em Portugal, Sintra, 1998

Ponte Milvio a Roma. Vegi’s el detall dels arquets.

~

dossier d’història

Vegeu també les pàgines web sobre enginyeria, materials de construcció i arqueologia romanes: http://www.traianus.rediris.es http://www. signaromanorum.org

50 PdS 66 Pont romà amb arquets, molt reconstruït segons el model antic, a la vila de Soissons (Provença)

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

Oli en un llum Un apunt del quadern anterior parlava d’un trist Peugeot 106 abandonat durant molts mesos al carrer Josep Flores. Pocs dies després de sortir d’impremta el número 65 de Parlem de Sarrià, el vehicle havia estat retirat finalment del seu emplaçament.

Sense massa fe en la capacitat d’influència d’aquests escrits, dedueixo que segur que es tracta d’una simple coincidència. Les dificultats s’acaben resolent, que és el que compta. Ara bé: si realment funcionés la seqüència “article publicat amb foto = feina feta = problema resolt” , quin greu em sabria de no haver dut a terme, càmera i teclat en mà, una activitat més frenètica des de fa anys.

Llengua morta?

La redacció de textos i pronunciament de discursos amb llenguatge no sexista, no discriminatori i políticament correcte és una de les màximes preocupacions, actualment, en tots els mitjans i a tots els nivells. Els substantius genèrics cauen en desús, s’implementa allò de nenes i nens i mares i pares; es fa habitual l’ús d’arroves i barres inclinades en escrits; la Generalitat agafa el brau/vaca per les banyes i publica el document Marcar les diferències : la representació de dones i homes a la llengua (2005) i s’acaba amb despropòsits lingüístics com el dels miembros y miembras, que deia aquella.

El títol d’una nota municipal publicada aquest estiu podria donar un possible remei a aquest desgavell.

Fa així : ACULL UN/A CONGRESSISTA/E A CASA TEVA. Aquesta terminació A/E, que trobo absolutament genial, em remet a la primera declinació del llatí, com rosa/rosae o puella/puellae. Rehabilitar les oblidades declinacions llatines seria un gran pas endavant en la lluita contra el llenguatge sexista. Qui és el guapo/guapa que diu que el llatí ja no serveix per res?

Enric i M.Mercè Sansalvador, aguantant la torre de Pisa amb la revista del poble.

Presència de Parlem de Sarrià al món Afirmava el filòsof Francesc Pujols: “Arribarà un dia que els catalans, anant pel món, ho tindrem tot pagat”. Sense cap ànim de barrejar els conceptes “catalans” i “pagar”, que seria material per a densos estudis i debats, centrem-nos en l’anar pel món.

Llancem la proposta de promoure la presència d’aquesta digna publicació i del municipi que l’acull per les més destacades destinacions turístiques. ¿Quan trigarem a veure’n un exemplar al mirador de l’Empire State, al cim de l’Everest, davant l’Òpera de Sidney o a l’entrada del temple de Petra? Lectors i redactors amb inquietuds viatgeres: feu com l’Enric i la Maria Mercè aquest estiu i poseu-vos les piles !

Aeroports, paisatges i monuments: sí, però amb el Parlem de Sarrià ben a mà.

anecdotari

~

El Camí de Sant Jaume en marxa Des de finals d’estiu ja es pot dir oficialment que la ruta catalana del Camí de Sant Jaume passa per Sarrià. Feliçment s’ha imposat el bon criteri i alguna de les propostes genèriques llançades des d’aquestes pàgines ha estat ben acceptada. Ve del nord, de Medinyà i Sant Julià, travessa el nostre nucli urbà pel traçat del carrer Major i va cap a Girona creuant el Ter pel Pont de l’Aigua. És, tal vegada, el trajecte més ortodox i històricament més rigorós. Només queda desitjar que el trànsit i sojorn de pelegrins i transeünts per aquestes contrades sigui intens, plàcid i profitós.

51 PdS 66

15 de setembre, inici de curs. Fotos: CEIP Montserrat

Sensacions del primer dia d’escola

~

espai escolar

Engràcia Bramon i Ayats Montserrat Xandrich i Francisco

52 PdS 66

De nou ens retrobem al començar el nou curs 20082009 i com és habitual tots estem a l’expectativa de les novetats, del nou professorat, dels nous companys i dels retrobaments, ...

Així ho manifesten alguns dels alumnes de sisè i cinquè: Ariadna Cerro.- “...Aquest any a l’escola han posat un “barracó” per als nens de quart. Jo ja tenia moltes ganes d’anar a l’escola i tornar a veure els meus amics i amigues. Aquest curs, han vingut moltes professores noves, com la meva professora Neus, i dos professors nous, tots dos d’educació física. Ens han canviat de classe a tots perquè començàvem cicle superior i ja som grans!

Han vingut nens i nenes nous a quasi tots els cursos i nosaltres ens hem fet amics d’ells...”

Meritxell Lobato.- “...El dia 15 de setembre em vaig aixecar molt contenta: “El meu últim any d’escola”,

vaig pensar (...) També hi havia nens nous, alguns molt simpàtics. I jo estic molt contenta de tenir una escola tan maca, que com aquesta no n’hi ha cap...”

Patricia Pokusa.- “...El meu primer dia de curs va ser molt emocionant, l’esperava amb molta il·lusió, em vaig retrobar amb les meves companyes i ens vam explicar tot allò que vam viure durant l’estiu...”

Enric Sansalvador.- “...Esperava la tutora de l’any passat i hem trobat una senyoreta, que és nova a l’escola (...). Estava content de retrobar-me amb els amics.

També volia conèixer els companys nous, els alumnes que comencen al “cole”. N’hi ha que vénen d’altres pobles o d’altres comunitats autònomes...”

Ariadna Sañudo.- “...Tenia moltes ganes d’anar a l’escola per tornar a veure els meus companys. Quan vaig arribar el primer dia, molt bé, però el segon ja no tant. Pels deures que ens posen a sisè! Però millor,

perquè així anem preparats per l’ESO. Bé, ara ja no m’és tan difícil...”

Gerard Quesada.- “...Ara ja sóc de sisè, el curs més gran de tota l’escola i l’any que ve faré primer d’ESO. Aquest curs no vull que s’acabi perquè hauré de marxar de l’escola...”

Aaron Gómez.- “...El primer dia de col·legi vaig tenir molta vergonya perquè era nou i no coneixia a ningú.

Al cap d’unes quantes setmanes ja tenia amics. Però els deures eren una mica avorrits...”

Arnau Segura.- “... quan venia amb l’autobús em sentia molt nerviós...”

Ariadna Romans.- “...Quan vam arribar a classe, la mateixa que el curs passat, hi havia cares noves , teníem nens nous a la classe i la senyoreta nova...”

Juanita Bejarano.- “El primer dia de “cole” va ser molt divertit perquè és el primer dia que tornes a veure tots els teus amics ...”

Gerard Quesada.- “...Ara ja sóc de sisè, el curs més alt de tota l’escola (...), no vull que s’acabi aquest curs perquè hauré de marxar de l’escola...”

Robert Lazar.- “Quan comença el curs m’he de despertar a les vuit del matí...”.

Mohamed Ghozali.- “...Ara a l’escola Montserrat ens han posat algunes pissarres digitals (...) Amb el professor d’educació física, que és nou, fem molts jocs...”

Parlant de novetats aquest curs ha estat, de bon principi, farcit de sorpreses.

Impressions d’un alumne de segon.

I d’un alumne de primer

Durant tot l’estiu es va treballar a l’escola per tenir-ho tot a punt el dia 15 de setembre.

L’alumnat de 4rt ens explica amb les seves paraules com és el mòdul prefabricat, la seva aula, que s’ha instal·lat al pati per falta d’espai als edificis.

“El dia 15 de setembre, vam començar 4t , i ja el primer dia ens vam trobar amb unes quantes sorpreses.

La primera de totes va ser a la fila, perquè vam veure que la senyoreta tenia la panxa més grossa, i era perquè està embarassada.

Vam arribar en una classe nova, està al mig del pati i està feta de ferro. És més petita que les altres, hi ha mobles que són nous i altres de reciclats. Al cap de pocs dies van fer la porta d’emergència, que no en teníem.

De la classe nova, hi ha coses que ens agraden: tenim lavabos només per nosaltres i molt nets, tenim el pati més a prop, tenim més llum del sol, tenim plantes i una ràdio a l’aula, i els llibres de medi i de música són nous.

També hi ha coses que no ens agraden gaire: se sent molt de soroll del pati. A vegades donen cops a les parets des de fora o vénen nens i nenes quan no hi són a mirar la classe. Si correm la classe tremola. Un dia es va trencar la maneta de la porta i no podíem obrir...”

Detall de la Biblioteca.

~

“Som els nens i nenes de tercer B. Estem a l’antiga casa d’en Ventura, ara és la nostra classe. La classe no és gaire grossa ni gaire petita .Al principi de curs no coneixíem la senyoreta. Aquest curs han barrejat els nens i nenes de segon i ara hem fet dos grups nous de tercer. Hi ha algunes monitores del menjador que són noves”

espai escolar

També és una novetat per als alumnes que inicien un nou cicle la reestructuració del grup a primer, tercer i cinquè que ja venim fent des d’uns quants cursos amb la finalitat que es coneguin i convisquin amb tots els companys al llarg de l’etapa escolar.

Ens ho argumenten els alumnes de tercer:

53 PdS 66

vareta que serveix per si portes les mans brutes fas servir la vareta i no s’embruta i és també com un ratolí d’ordinador. La pissarra digital va molt bé per estudiar o fer dictats. (...) Quan vam anar al menjador ens vam adonar que hi havia un altre menjador per P3, P4 i P5. Quan vam veure el menjador nou vam quedar bocabadats, era molt bonic el nou menjador!

Als nens i nenes d’infantil els agradava molt...”

La Biblioteca de l’escola té molts llibres i jocs educatius nous.Detall de la Biblioteca.

Una altra sorpresa ha estat la col·locació en 5 aules de pissarres digitals interactives, fruit del Pla d’Autonomia de Centre i la utilització d’una aula per menjador, l’augment del nombre d’autobusos, les novetats a la biblioteca i l’aprenentatge del golf, entre altres. Ens ho expliquen alumnes de sisè.

~

espai escolar

Alejandra Bahí.- “...Quan he entrat a la classe m’ha alegrat tenir la meva senyoreta de l’any passat i a més a més teníem una sorpresa, ja tenim pissarra digital. Pel que m’han dit, en aquesta pissarra hi podem fer de tot: estudiar, consultar coses a Internet, fer operacions matemàtiques dos alumnes alhora, inserir coses i retocar-les, fer exercicis de tot tipus..., és al·lucinant. També tenim un ordenador nou i una pissarra gran blanca de retoladors “velleda”. “...quan hem anat cap al pati, perquè era l’hora de menjador, he vist que hi havia una classe que estava habilitada per fer de menjador. Al pati tothom estava nerviós, és normal: el primer dia d’escola, moltes coses noves...”

54 PdS 66

Lídia Escolà.- “... A les files ens van presentar els nou o deu professors nous...Quan vam pujar a la classe em vaig adonar que hi havia l’esperada i magnífica pissarra digital, s’hi pot fer de tot: connectar a Internet, posar un pentagrama de música, el cronòmetre, etc... només posar-hi una mica el dit et detectava i escrivia, és molt divertida (...) A l’hora de dinar, vaig baixar i vaig anar a mirar si la biblioteca era oberta i em vaig trobar que la classe que hi havia al costat l’han fet servir per un petit menjador perquè en el gran no hi cabem tots. Bé, vaig quedar al·lucinada amb tot allò nou que van posar a l’escola...”

Kevin Fernández.- “...La pissarra té un llapis màgic que és com un ratolí d’ordinador. També hi ha una

Mònica Nieto.- “...Quan vam entrar a la classe... sorpresa! Hi havia la pissarra digital, de la qual la nostra senyoreta ens havia parlat tant, és “superxula”, s’hi pot fer del més fàcil al més difícil. Una de les coses que ens va sorprendre molt també a l’entrar a l’escola, va ser que havien fet uns barracons perquè l’escola durant aquest any i el passat ha crescut molt, sobretot d’infantil. Els nens i nenes que actualment fan quart de primària, tant A com B (classes), estudien als barracons, que són dues petites classes. (...)

Se’m fa molt estrany no veure els que ara fan primer d’ESO asseguts al darrera de l’autocar i també no veure’ls pel pati. Resulta que els grans ara som nosaltres!! Però també té molts avantatges ser els grans de l’escola.

Abel Hernández.- “... Abans hi havia set autobusos i ara ja n’hi ha vuit (...) M’ha agradat molt la idea de la pissarra digital, durant els primers dies ens han anat explicant com funciona (...) Crec que aquest curs m’agradarà molt...”

Sergio Rustarazo.- “... Ara els dimarts a l’hora d’educació física, aprenem a jugar a golf. A la biblioteca hi posaran dos ordinadors per als nens que no en tinguin a casa, per fer els deures...”

Bé, ja ho veieu, les novetats no són poques i esperem que al llarg del curs se’n continuïn produint, ja que tots aquests recursos ens ajuden a millorar.

Benvinguda als nens i nenes el primer dia d’escola del nou curs.

Setembre: un nou curs per endavant Loli Fernández Herrera, presidenta de l'AMPA del CEIP Montserrat.

Arriba el mes de setembre i amb ell un nou curs per endavant. És durant l'estiu quan s'aprofita per fer el manteniment i les obres a l'escola per posar-la a punt pel proper curs.

La feina de condicionar els llibres i folrar-los per la seva reutilització és realitzada per pares i mares de l’AMPA.

Per la part que ens toca com a AMPA, com a gestors del menjador escolar, hem fet les obres de millora i manteniment del menjador i la cuina, garantint d'aquesta manera que a l'inici de curs els espais i instal·lacions de la cuina i el menjador estiguin en òptimes condicions.

Aquest curs el Departament d'Educació ha instal·lat un mòdul a l'escola, dotat amb dues aules més.

Aquest és el primer pas per poder fer, més endavant, l'ampliació necessària a l'edifici d'infantil, tal i com reclamem des de fa anys al Departament d'Educació.

L'augment d'alumnes que l'escola ha tingut els darrers cursos també ha afectat el servei de menjador, sobretot pel que fa a l'espai, resultant insuficient l'espai actual del menjador per acollir tots els alumnes. És per això que provisionalment, mentre el Departament d'Educació estudia la seva ampliació de forma urgent, hem hagut d'adaptar un aula de l'edifici de primària com a menjador per als alumnes de P3 en el primer torn i per als de 2n al segon torn.

També hem treballat de valent perquè tots els alumnes puguin tenir a punt tots els llibres de text socialitzats. Un any més, gràcies a l'esforç de tota la comunitat educativa, les famílies hem pogut rebaixar aquesta despesa. Una vegada més hem pogut comp-

tar amb la col·laboració d'algunes mares per continuar endavant aquesta iniciativa, però necessitem la col·laboració de més mares i pares per folrar i condicionar tots els llibres perquè arribin a les mans dels nostres fill i filles en les condicions més òptimes. Al final l'estalvi és per a totes les famílies.

La venda de llibres, xandalls i bates l'hem ofert a principi del mes d'agost. El curs passat vam canviar la data de venda a principi de mes i sembla que és la millor fórmula. Aquest any també hem ofert l'opció de fer l'encàrrec mitjançant transferència bancària per facilitar aquest servei a les famílies que eren fora de vacances.

A Sarrià des de 1970

Carrer Major, 9 · 17840 Sarrià de Ter · Telèfon 972 170 447

~

Gràcies per la seva confiança

espai escolar

Flors Emília Cristina

55 PdS 66

D'altra banda aquest curs també toca la renovació de la Junta de l'AMPA. Ara farà quatre anys aquesta Junta va agafar el relleu amb molts projectes i molta il·lusió per durlos a terme. Algunes iniciatives les hem pogut portar endavant amb bons resultats i d'altres s'han quedat pel camí. Són moltes les activitats que es promouen des de l'AMPA i moltes hores de dedicació per part de molts pares i mares que de manera desinteressada hi col·laboren, sempre en benefici de l'escola i, en especial, dels alumnes.

Al setembre, abans de l’inici de curs, es preparen els llibres de text socialitzats. La seva utilització permet rebaixar significativament la despesa en llibres de les famílies.

Finalment voldria aprofitar aquest espai per fer-los un reconeixement públic per la seva feina i dedicació, així com animar a mares i pares a prendre part d'aquestes iniciatives formant part i col·laborant en la junta. I als pares i mares que marxen definitivament, perquè els seus fills i filles finalitzen aquesta etapa escolar, els animo a continuar aquesta tasca a l'etapa de secundària, participant i col·laborant en l'AMPA de l'IES Narcís Xifra.

Tornada al cole

~

espai escolar

Paula Vargas Jimenez 11 anys · 6è A Col.legi CEIP Montserrat

56 PdS 66

Aquest any l'estiu ha sigut molt guai!

He anat molt a la platja i a la piscina de Sarrià. A l'agost vaig anar de camping a Pals, el camping es deia “Mas Patoxas”. Aquest càmping m'ha agradat molt, té una piscina enorme, fan festes, Karaokes... però encar això enyorava molt el cole, les amigues... i encara que sembli impossible els exàmens i estudiar.

Ja quan va ser 14 de septembre ,'ho vaig preparar tot ben contenta.

El 15 de setembre hem vaig aixecar a les 7:00h. Dels nervis que tenia i de lo contenta que estava de que ja fos el dia del cole, (NO SE SI SOC L'ÚNICA QUE PENSA QUE QUAN HI HA COLE VULL FESTA I VACANCES QUAN HI HA COLE). El primer dia de cole hem vaig trobar amb totes les amigues, algunes amigues feia totes les vacances d'estiu que no les veia. A classe va ser molt guai, perquè només fèiem portades de llibretes, parlàvem, jugàvem...

Ja a les 17:00h. De la tarda ja volia que passessin les hores per anar al cole un altre cop al matí.

El joc de la descoberta Aïda Masdemont Educadora de l'aula de nadons de l'EBM Confetti

A l’EBM Confetti, el grup de nadons ( 4 mesos a 1 any) juguem a la panera dels tresors. És una proposta de joc adreçada als infants de 6 a 12 mesos. És una activitat d’experimentació i exploració que permet a l’infant la descoberta i el desenvolupament dels cinc sentits: el gust, l’oïda, l’olfacte, el tacte i la vista, com també el sentit del moviment del propi cos.

La panera dels tresors proporciona a l’infant l’oportunitat d’interessar-se per una gran varietat d’objectes.

Desperta la capacitat de concentració que té el nen/a.

Quan l’infant troba un objecte que li desperta interès i curiositat pot estar-se una estona llarga tot mirantlo, tocant-lo, tastant-lo sense perdre interès per l’objecte que ha escollit. Al cap del temps de jugar amb la panera, cada nen/a mostrarà preferència per algun objecte concret, que el buscarà a l’iniciar el joc.

Amb la panera dels tresors l’infant aprèn sol i per ell mateix. L’adult, amb la seva presència i atenció, li dóna seguretat i confiança. L’adult mostra una actitud d’observació, però sense intervenir-hi mentre l’infant juga.

Durant el joc l’infant està concentrat i atent explorant els objectes.

La panera dels tresors proporciona a l’infant l’oportunitat d’interessar-se per una gran varietat d’objectes. Fotos: EB Confetti

Objectes naturals: carbasses seques, pinyes, castanyes grans, esponja natural, pedres de riu grans, palets de riera...

Objectes de materials naturals: espàtula o cullera de cuina, cabdell de llana, flauta de canya, estalvis de ràfia, brotxa d’afaitar, pinzell, raspall d’ungles...

Objectes de fusta: anelles de cortina, cistells petits, castanyoles, sonalls, botons de colors passants per un fil, bol petit, mà de morter...

Objectes metàl·lics: culleres de diverses grandàries, joc de claus, flamera, motlle de galetes, tapes de metall, caixetes, campana, retalls de cadenes, embut, colador, anelles enllaçades amb un picarol...

Objectes de pell, roba, goma, folre: moneder de pell, pilota de cuir, nina de drap, funda d’ulleres, tap de bany amb cadena, anelles de cafetera, cintes de colors i textures variades...

Cal observar les preferències dels nens/es i en funció d’aquestes i de les seves necessitats es va renovant el material periòdicament. La renovació del material es fa parcialment. Els objectes coneguts serveixen de referència per als infants i els objectes nous els motiven a sentir-se actius i concentrats davant la panera dels tresors.

Durant aquest mes de novembre de 2008 a la panera dels tresors de l’aula dels vaixells ( grup 0-1 any) podem trobar:

Com fem la panera dels tresors?

Bibliografia: El joc de la descoberta (1994) Tere Majem i Pepa Òdena. Col·lecció Temes d'Infància núm. 22. A.M Rosa Sensat. Barcelona.

~

Necessitem una panera de vímet d’uns 10 cm d’alt amb objectes d’ús quotidià que podem trobar per casa, no joguines. Perquè sigui una panera ben assortida i variada de material i estímuls per l’infant cal que hi hagi aproximadament uns 60 objectes.

A la panera cal que hi hagi objectes elaborats amb diferents tipus de materials, per exemple:

Les educadores de l’EBM Confetti valorem molt positivament aquesta proposta de joc adreçada al infants més petits. Des de l’escola hem observat que aquesta proposta de joc de descoberta ajuda els infants a ser més creatius i curiosos davant les posteriors propostes de joc i materials que oferim a l’escola.

Des de l’escola volem animar-vos que prepareu una panera per als més petits de la casa.

espai escolar

Una caixeta de metall, una argolla de tovalló, un motlle de silicona, una espàtula de fusta, una cullera de plàstic, una anella de roba, una nina petita de drap, un sonall combinat de fusta i metall, unes anelles de cortina de fusta i metall, unes cintes de roba, un mossegador de plàstic, uns taps metàl·lics de diferents mides i formes, un sonall de vímet, una carbassa seca, unes anelles de vímet, un moneder de pell, un braçalet de boles de colors etc.

57 PdS 66

Imatges del casalet d’estiu a l’escola bressol Confetti. Fotos: Silvia Pradas (Ampa Escola bressol)

Durant les vacances d´estiu: Casalet Lourdes Gelada (membre de l'Ampa escola bressol Confetti)

Aquest any a l'escola bressol han tornat a fer el casalet. Un servei que dóna l'ajuntament (dirigit per l'àrea d'esports) durant l'estiu, tot complementant el servei d'escola bressol que durant els mesos de juliol i agost no en podem gaudir.

Aquest any el casalet el va gestionar el "Casal Sta. Eugènia". És el primer any que el casalet és gestionat per unes persones alienes, normalment el personal anava a càrrec de l'ajuntament. Això va comportar alguns canvis, els més significatius van ser: * dos mesos de casalet enters (juliol i/o agost). Sense opció a la primera setmana de setembre, o contractar-lo per setmanes.

~

espai escolar

* el preu, destacablement més car que en anys anteriors.

58 PdS 66

Els pares i mares que ja utilitzàvem l'escola bressol (durant el període escolar) ja sabíem que el casalet era més car, però aquest any era un canvi significatiu, pagar més respecte l'estiu anterior i fer-ho sense saber si aquest any el servei seria millor.

Molts pares de l'escola bressol necessitaven una solució per conciliar la vida laboral i familiar i no van tenir més opció que agafar el servei del casalet.

Aquests anys les coses havien canviat. El servei que van oferir els del casal de Sta. Eugènia va ser molt bo.

Els nens portaven una rutina, tal com estaven acostumats. Cada dia hi havia un servei de "bon dia" amb la directora del casalet, la qual donava el bon dia a tots els nens i feia que l'arribada a l'escola bressol fos

com un joc. Tot el mes de juliol el servei de menjador van continuar portant-lo la Ramona i la Pepi i això feia moltes similituds amb l'escola bressol. Hi havia nens que no es quedaven a dinar (sortida a les 13h) i nens que després de dinar i fer migdiada (sortida a les 15h) es quedaven i feien alguna activitat per esperar a les 17h que els recollissin. A totes les hores de sortida la directora se situava a la porta i deia a la persona que recollia l'infant com havia anat el dia i recordava si l'endemà es feia alguna activitat, si s'havia de portar algun tipus de material. Al final de juliol es va fer una festa oberta a tots els pares, mares, avis, ... per celebrar el final del casalet per a molts infants.

Al mes d'agost també es va gaudir del casalet, però amb un nombre molt inferior d'alumnes i amb un servei fins a la una.

Aquest any es pot dir, en general, tant per part dels pares, mares, avis, i els mateixos membres de l'Ampa de l'escola bressol que hem necessitat aquest servei durant l'estiu, que ha sigut un èxit.

Menopausa Emili Marco

Què és?

La menopausa la definim com la retirada permanent de les menstruacions, amb la pèrdua de la funció ovàrica. La menopausa és un fet natural que s’inicia normalment entre els 45-55 anys i, que una vegada és completa (moment anomenat postmenopausa), la dona ja no pot quedar embarassada.

Prevenció La transició de la menopausa, a la qual comunament diem perimenopausa, és el moment en què el cos de la dona és més a prop de la menopausa. En aquest moment la menstruació de la dona por ser menys regular i probablement comenci a sentir símptomes com suors i sufocacions nocturnes.

Normalment la perimenopausa comença entre 2 a 4 anys abans i finalitza un any després de l’última menstruació.

La menopausa està marcada per l’última menstruació, però no es pot estar segur de quina ha sigut l’última fins que la dona ha estat lliure d’aquesta durant un any complet.

La postmenopausa segueix a la menopausa i l’acompanyarà la resta de la seva vida. L’embaràs ja no és possible. Alguns símptomes, com la sequedat vaginal, poden continuar després d’haver superat la menopausa.

Símptomes -

-

Davant la sospita de pèrdua òssia s’ha de consultar el metge de família, que pot donar consells sobre els tractaments actuals per mantenir la massa.

Alimentar-se amb una dieta saludable, baixa en greixos i colesterol. La dieta ha de ser alta en fibra i incloure fruites, verdures i substàncies integrals.

També és convenient la ingesta equilibrada de vitamines i minerals, sobretot el calci.

S’intentarà una pèrdua de pes si s’està per sobre el pes normal. Participar en el sosteniment del pes amb exercicis: caminar, trotar, córrer, ballar, ... almenys tres vegades a la setmana.

Per les relacions sexuals doloroses i sequedat vaginal cal utilitzar un lubricant vaginal que contingui aigua (no vaselina) o una crema amb estrògens.

Si té infeccions d’orina o se li escapa el “pipí”, convé demanar a infermeres i llevadores consells sobre exercicis de la musculatura pèlvica d’entrenament de la bufeta amb la finalitat de millorar el control muscular de la zona.

~

-

Aconsellar i ajudar a deixar el tabac, perquè el consum de cigarretes pot causar menopausa precoç Realitzar exercici de forma regular, incloent-hi activitats que facin treballar la resistència a la gravetat per enfortir els ossos.

salut

-

Disminució del desig sexual Sufocacions i envermelliment de la pell Insomni Períodes menstruals irregulars, generalment en la premenopausa Canvis de l’estat d’ànim en què s’inclouen irritabilitat, depressió i ansietat Sudoració nocturna Petites pèrdues de sang entre períodes Infeccions urinàries Sequedat vaginal i relacions sexuals doloroses Infeccions vaginals Disminució de la massa òssia i finalment osteoporosi Elevació dels nivells de colesterol i major risc de cardiopatia

La menopausa és un procés fisiològic i natural del desenvolupament d’una dona i no és necessari la prevenció. De totes maneres, hi ha formes per reduir o eliminar alguns dels símptomes que l’acompanyen.

Control de la pressió arterial, el colesterol i altres factors de risc cardiovascular.

59 PdS 66

Què són el fitoestrògens?

Fitoestrògens

Són substàncies similars als estrògens que es troben en els cereals, verdures, llegums i algunes plantes.

Poden actuar en el cos com una forma dèbil d’estrògens. Alguns poden disminuir els nivells de colesterol. La soja, la batata silvestre contenen fitoestrògens i poden alleujar alguns símptomes de la menopausa.

Què és la teràpia hormonal substitutiva (THS)? És un programa de tractament en què una dona amb matriu pren estrogen i progesterona sintètica per tal de contrarestar alguns símptomes de la menopausa i per reduir el risc d’osteoporosi, que és més comú després de la menopausa.

Com decidir què s’ha de fer?

Parlant-ne amb els professionals sanitaris del seu Centre de Salut, com poden ser el metge de família, el ginecòleg, la infermera o la llevadora.

~

salut

Hormones THS

60 PdS 66

Els membres de l’expedició a l’himalàia, després d’haver aconseguit el Mera Peak de 6.450 metres.

El Grup de Muntanya Sarrià Josep Turbau Serrat President del Grup de Muntanya Sarrià

Té poc més d’un any i fa poques setmanes que camina. L’Héctor va desfilar agafat de la mà del seu pare el divendres 18 de setembre en l’acte d’inauguració del Critèrium Esportiu. Tan petit i ja va a muntanya a caminar?, es preguntava algú en veu alta al meu costat. Sí, però habitualment ho fa dins la motxilla que porta el seu pare, li vaig poder contestar. Ah!, respongué.

~

L’Estel i en Gerard van començar a sortir a muntanya quan encara portaven bolquers, també s’ha de dir que com l’Hèctor a vegades caminaven anant a la motxilla a l’esquena d’algun camàlic, habitualment el pare respectiu, i allà aprofitaven de tant en tant per

A alguns ens preocupava que anessin sols cap a aquells monts. Per sort nostra, una colla de nou “Trepes” que s’han afegit al Grup de Muntanya Sarrià es plantejaven fer un trèking al Nepal. Un cop conegut això tot era qüestió d’ajuntar-se i sumar. En Carles Tulsà, en Carlos Folguerola, Chili, en David López, en Gonzalo Marcial, en Gonzalo Sànchez, l'Ivan Gómez, en Jordi Cobos, en Raúl Martínez i en Xevi Gómez comencen a preparar amb en Gerard Suñer i l’Estel Turbau el trèking que els ha de portar al cim del Mera Peak, de 6.450 metres, mirador

natura

Al cap d’una estona, després de la desfilada dels i de les esportistes del nostre poble, dels discursos de les autoritats esportives i la presentació de les animadores “sarrianes” es van distingir els esportistes destacats de cada club la passada temporada, entre ells l’Alex, un altre jove excursionista. Més tard, un grup de muntanyencs rebien de mans de les autoritats les ensenyes del municipi i de la diputació per portar-les al cim de muntanyes de més de sis i set mil metres de l’Himàlaia , cotes encara no assolides per part d’esportistes de Sarrià de Ter.

fer una becaina.

Després, nombroses sortides per la Garrotxa i el Ripollès, el primer tres mil als Pirineus, els Alps i els Andes. La lògica de la progressió els portava a plantejar-se conèixer el principal santuari de les muntanyes, la cordillera de l’Himàlaia. Ara, en el moment de fer aquest escrit, estan a Kathmandú, al Nepal. Per arribar fins allà s’han preparat al llarg de tot un any; entrenaments, dietes, preparació física i psicològica, progressió en tècniques d’escalada en gel i roca, adquisició de material tècnic, obtenció de recursos econòmics, permisos, molta feina i estalvi,...

No els ha estat fàcil arribar fins aquí. Van a fer un cim, el Baruntse, de 7.129 metres amb tècnica alpina.

61 PdS 66

~

natura

Sortida familiar a Sant Aniol d’Aguja.

62 PdS 66

excel·lent de l’Everest. A ells s’afegeix en Marc Tarradas, que pel seu domini de l’anglès és nomenat cap de l’expedició. A tots ells els hem pogut veure treballant en el bar del pavelló per la Festa Major d’enguany, en el qual, a part de fer algun caleró per finançar l’expedició,ens ha servit per conèixer-nos millor i donar a conèixer l’activitat del Grup.

miar la millor projecció segons votació del públic.

Després, el sopar tradicional de pa amb tomata, carn a la brasa, coca i cava, sense faltar els parlaments del regidor d’Esports i soci Jordi Paretas i el president, que va fer entrega de les medalles als socis que van assolir aquesta temporada passada el seu primer tres mil. Amb aquest acte encetem la nova temporada.

No hi ha dubte que el Grup Muntanya Sarrià està passant per un bon moment. No és només per aquesta activitat a l’Himàlaia, tot i que aprofitem des d’aquí per expressar el nostre desig que acabi amb èxit en tots els aspectes i també els nostres temors pels riscs assumits. El bon moment que estem vivint és també per l’entusiasme dels pares i mares que porten els seus fills i filles a les activitats dels dilluns a la tarda al Cau i els acompanyen a les excursions. Sense adonar-nos estem sembrant el futur de l’entitat i formant els nous muntanyencs de Sarrià.

El 28 de setembre ja s’ha fet la primera sortida al Gra de Fajol per la Coma de l’Orri i el 6 d’octubre reprenem les activitats infantils, els dilluns a la tarda al Cau.

En l’últim any hem duplicat el nombre de socis, passant ja del centenar.

El dissabte 19 de setembre, al matí, vam tenir jornada de portes obertes. Unes cinquanta persones es van apropar al local per veure les instal·lacions i alguns van provar de penjar-se de les preses del rocòdrom. A les 6 de la tarda hi va haver projecció d’imatges de les diferents sortides i activitats de la temporada, algunes en format diapositiva, altres amb el “power point”, i altres ja en video i música com a novetat. I una altra novetat va ser el concurs per pre-

Amb tot això encara tenim alguns reptes importants per solucionar, la millora dels accessos al Cau, l’afectació del TGV i l’ampliació de l’autopista, adequació del pis de dalt per aprofitar l’espai, la dotació de serveis higiènics i millores de seguretat i neteja de l’entorn.

El Grup de Muntanya Sarrià s’ha d’obrir a nova gent, donar resposta a noves inquietuds i demandes socials. Donar seguretat jurídica i física. Formar els excursionistes en el respecte a la natura, tècniques diverses i amor al país. Educar en valors i enfortir els esperits. A la muntanya s’hi pot trobar tot això i molt més. Us esperem, els dilluns a la sis de la tarda, o els dimecres a partir de les deu de la nit i si ens voleu visitar virtualment ho podeu fer a www.grupmuntanyasarria.tk

XXVI anys de “24 hores de futbol pista de Sarrià” Nicolás Pichardo Delgado

Un any mes, i aquesta vegada els dies 5 i 6 de juliol, puntual a la seva cita estiuenca, el torneig de 24 Hores Futbol Pista Sarrià es disputava en les instal·lacions del Futbol Club Sarrià a la Rasa, un torneig que ja va per l'edició nº XXVI. La seva trajectòria dintre de l'esport a Sarrià és molt important per diversos factors. Un dels més destacables per mi és el moment de la seva creació, quan Sarrià estava annexionada a Girona, i amb el seu nom “24 h de Futbol Pista Sarrià” denunciava aquest fet i també reivindicava la independència. La seva història amb 26 edicions ens mostra la solvència i la gran acceptació que el torneig desperta en l'afició dintre i fora del poble. Un altre aspecte clau del seu èxit és la seva organització, fruit de molta gent implicada i l'experiència acumulada al llarg d'aquests 26 anys.

La seva imatge i la fidelitat als principis fundacionals és un altre element per mi positiu. Un altre factor que el diferencia dels altres són els premis, les 24 hores de Sarrià sempre ha esta fidel al trofeu, uns trofeus personalitzats, que s'han emportat equips com l'Impanasa, el Seur, Neumàtics Perelló, Pizzeria Sol Ras, Nou Diari, Cochichi Brother, Albeniz, Mecanotoldos, Aïllament 98 -quatre vegades consecutives campió -, el Girona Est, Perfer i la Marisqueria Eugènia, entre altres.

El torneig no es concentra només en la competició, molt important donat el gran nombre de partits, sinó que ha ofert i ofereix activitats complementàries, que fan participar molt la gent i mainada. Per les 24 hores

Les 24 hores de futbol pista són seguides per un públic fidel que acompanya els jugadors al llarg de tot el dia i nit. Foto: Assumpció Vila

han participat, a més dels equips en competició, exhibicions de patinatge artístic, gimnàstica rítmica, balls de saló, grups de country, majorettes, cinema i balls al carrer, espectacles i activitats complementàries que dinamitzaven les moltes hores de competició.

esports

~

Un altre aspecte que cal remarcar del torneig és el reconeixement a les persones i institucions que any rera any col·laboren en la seva realització, persones que han passat pels diferents nivells que componen el comitè organitzador, el comitè de competició, cronometradors, taula de control, àrbitres, manteniment, bar i logística. Moltes persones que han fet possible aquestes XXVI edicions de 24 hores, i que la seva tasca i aportació al torneig ha estat reconeguda públicament pel Comitè organitzador. I és en aquest punt que voldria deixar palès el meu més sincer agraïment i el del meus germans pel record i respecte que tant el Comitè organitzador com tot el públic en general varen fer a la memòria dels meus pares, Andrés Pichardo i Dolores Delgado, uns col·laboradors assidus del Torneig i del FC Sarrià, pel minut de silenci fet abans de la gran final i dedicat a la seva memòria, donant així a tots una lliçó de ciutadania, de civisme i respecte que va ser simplement impressionant, un gest que com a fills seus mai oblidarem.

63 PdS 66

L’any 2000, Andres Pichardo va rebre un homenatge per la seva feina a l’entitat. Foto Nicolás Pichardo.

Exemplar de tortuga verda (chelonia mydas). En general, es consideren animals de grandària mitjana i poden arribar a pesar entre 75 i 200kg. Els llocs de reproducció són, normalment, molt distants de les àrees d’alimentació. Les tortugues que ponen els ous a Tortuguero després es desplacen cap a les costes de Florida i cap a Trinidad.

El parc nacional de Tortuguero, la incubadora de tortugues de Costa Rica Elisabet Sau, geògrafa

~

viatges

El parc nacional de Tortuguero, la incubadora de tortugues de Costa Rica Costa Rica, una excepció de l’Amèrica central

64 PdS 66

Costa Rica és un petit país d’Amèrica central. En el nostre mapa mental, l’hem d’ubicar just a l’istme del continent americà, entre Nicaragua i Panamà. No és massa extens, ja que entre la frontera del nord i la del sud hi ha menys de 500 km, però els seus 52.000km2 costen de recórrer perquè hi ha molt poques carreteres asfaltades. La majoria són de terra batuda i això fa que durant l’estació de les pluges esdevinguin vertaders fangars mentre que a l’estació seca només són pistes en mal estat que requereixen força paciència per ser transitades.

D’entre les coses que es poden escollir per diferenciar Costa Rica, en podríem assenyalar algunes relacionades amb els seus trets físics i d’altres relacionades amb la seva societat. En els trets físics cal remar-

car que Costa Rica gaudeix d’un clima tropical on l’hivern no existeix. Bona part del país manté unes temperatures molt agradables que només varien en funció de l’alçada: ran de mar hi fa més calor que a les muntanyes i mai hi ha variacions tèrmiques importants durant l’any. Les estacions només es diferencien per les pluges: la humida, amb aiguats torrencials i generals correspon al seu hivern (entre juny i novembre) i la seca, al seu estiu. Tanmateix, durant l’estació seca no es pot dir que no plogui, sinó que hi ha un mosaic de situacions pluviomètriques com els sis mesos de sequera integral estiuenca de Guanacaste, al nord del país, o bé les pluges gairebé diàries de la zona caribenya.

Per altra banda, la ubicació d’aquest país damunt d’un dels punts sísmicament més actius del planeta transforma les seves muntanyes en volcans i li eleva les possibilitats de patir terratrèmols. Tres serralades s’estenen des de Nicaragua a Panamà: la de

Des de Cerro Tortuguero (120mts) es contempla el mar Carib que banya la platja de Tortuguero i els canals i “caños” que s’obren pas per entre el bosc tropical humit.

Guanacaste, amb volcans com el Rincón de la Vieja (1.895m.), el Miravalles (2.018m.) o el Tenorio (1.916m.); la Cordillera Central, amb el volcà Poas (2.700m.) o l’Irazú (3.440m.) entre altres i la de Talamanca, on es troba el cim més alt de tot el país, el Chirripó (3.800m.). I la seva condició de país tropical li facilita la presència d’una diversitat d’espècies de flora i de fauna que han estat preservades pel seu Govern amb el disseny d’una activa política de protecció del territori potenciada amb la projecció d’una imatge turística internacional basada en la natura i l’ecoturisme.

En relació a la societat, Costa Rica és un país de gent amable on la frase que més escoltes com a turista en qualsevol situació és “con mucho gusto”, com si res els fos un problema. El govern del català Josep Maria Figueres, Don Pepe, considerat el fundador de la Costa Rica moderna per alguns historiadors, va ser decisiu ja que va tenir la valentia d’abolir l’exèrcit l’any 1949. Els diners estalviats van ser invertits en la creació d’un estat socialment avançat amb l’establiment d’un sistema sanitari i educatiu que pràcticament no exclou ningú i que diferencia Costa Rica dels seus països veïns, tant pels bons serveis mèdics com pel baix analfabetisme. Les ciutats i els pobles són nets, amb una xarxa elèctrica ben estesa i aigua potable en tots ells. Tot això l’ha convertit en un país atractiu per als seus veïns, sobretot per als nicaragüencs que, durant tota la seva guerra civil, van emigrar massivament cap a Costa Rica a la recerca de pau i noves oportunitats laborals. Darrerament, l’estabilitat econòmica i social costa-riquenya també atreu als americans del nord i alguns europeus que s’hi estan instal·lant per gaudir de la seva jubilació.

Costa Rica ha entrat en el turisme mundial sabent oferir molt bé una imatge vinculada a l’ecoturisme i al turisme d’aventura. Les seves ciutats i el seu patrimoni arquitectònic tenen poc interès perquè han estat molt malmesos pels nombrosos terratrèmols que ha patit; tampoc tenen vestigis importants de les cultures indígenes que l’habitaven abans de la colonització. Per tant, el que atrau cada vegada més turistes a Costa Rica és la seva natura i tot allò que hi està relacionat: des dels complexos hotelers construïts a la costa del Pacífic per aquells que volen gaudir de sol i platja quan a d’altres països de l’hemisferi nord és l’hivern, fins a les activitats esportives actives que tant agraden a determinats públics (raftings per rius d’aigües tropicals, tirolines, windsurf, surf) o activitats més relacionades amb la natura: excursions a cavall, observació i descoberta d’animals i, especialment, d’ocells, identificació de la flora, pesca, caça……En resum, un seguit d’opcions que, en un moment de canvi d’hàbits dels turistes, es venen bé en el mercat mundial.

A més a més, Costa Rica ha elegit projectar-se en el mercat turístic com un país amb una especial sensibilitat per a la protecció de la natura. El 27% de la seva superfície està protegida amb l’objectiu d’assegurar preservar la biodiversitat i de conservar els diferents habitats o espècies animals d’aquest país tropical. En el web http://www.infoweb.co.cr/turismo/parques/parquesnac.html es pot trobar una breu presentació dels 17 parcs nacionals, els 6 refugis nacionals de fauna, les 6 reserves biològiques i altres àrees protegides. A més d’aquests espais protegits, el govern de Costa Rica permet la compra de territori a persones o grups naturalistes interessats en la seva preservació. En aquest cas, les reserves privades i les finques rurals (“haciendas”) intenten harmonitzar la protecció de la natura amb el manteniment

viatges

~

Els costa-riquenys són una excepció econòmica en el conjunt de l’Amèrica central, ja que han assolit uns nivells de riquesa força elevats en comparació dels països del seu entorn. Si el Valle Central, on es troba San José, la capital del país, és una zona agrària ben conreada on predominen les extenses plantacions de cafè, la zona de Guanacaste és l’àrea ramadera per excel·lència, mentre que a la regió caribenya hi abunda el conreu de bananes, pinyes i margalló (“palmitos”) per a l’exportació i la fabricació d’oli. A part

d’aquest sector primari encara dominant, altres productes s’han incorporat a l’oferta comercial per a l’exportació: plantes ornamentals, tèxtil o components electrònics. Però l’aposta econòmica d’aquests darrers anys és en el turisme, activitat que ha esdevingut la principal font d’ingressos des de 1994 i que ha deixat en segon terme els guanys obtinguts per la venda de cafè i de bananes al mercat internacional.

65 La mona carablanca és una de les espècies que més es deixa veure entre el fullam espès del bosc tropical humit.

PdS 66

La vegetació propera als canals està formada per boscos de palmes, una de les comunitats característica d’aquesta zona del Carib.

El tucan “pico iris” es troba a la zona caribenya de Costa Rica. Viu en el bosc i es desplaça en petits grups.

d’activitats agropecuàries, el desenvolupament d’allotjaments turístics integrats i la pràctica d’activitats turístiques actives i poc agressives amb el medi.

~

viatges

Tortuguero, la incubadora natural de les tortugues marines

66 PdS 66

Tortuguero és una extensa àrea de conservació a l’est de Costa Rica dins la qual es troba el parc nacional que porta el mateix nom. Aquest parc protegeix dues àrees ben diferenciades: l’entorn del bosc tropical humit que creix entre “caños” i canals i la platja de Tortuguero. Des de la frontera actual de Nicaragua fins la ciutat de Limón, a Costa Rica, s’estén una plana d’origen fluvial que s’ha format per la coalescència de nombrosos deltes. Els sediments aportats pels rius s’han anat transformant en sòls prims que han permès el creixement del bosc tropical i han convertit la plana deltaica en un entramat de cursos d’aigua, els canals, les “lagunas” i els “caños”, que busquen desembocar al Carib entre el bosc gairebé aquàtic. Aquests corrents d’aigua estan alimentats per les abundants pluges de la zona caribenya i pels cabalosos rius que baixen des de la Cordillera Central, d’entre els que destaquen el San Juan, el Suerte, el Reventazón, el Pacuare o el Parismina.

A més d’aquest paisatge, el parc nacional protegeix integralment aquest sector de la costa caribenya i la corresponent zona marítima perquè és un dels llocs on van a pondre els ous quatre de les vuit espècies de tortugues marines que hi ha al Carib, fet que converteix la platja de Tortuguero en la incubadora natural de tortuguetes més important de la meitat occi-

dental d’aquest mar.

L’interès per a la protecció de la platja de sorra fosca d’origen volcànic on arriben les tortugues marines va començar amb l’arribada d’Archie Carr als anys seixanta. Aquest zoòleg es va preocupar de difondre la importància d’aquesta zona i la necessitat de protegir-la com a centre natural de reproducció de tortugues. Amb el temps, el govern costa-riqueny no tan sols la va declarar parc nacional sinó que va anar ampliant el territori a protegir amb altres tipus de protecció, com els refugis de vida silvestre, i ha acabat salvaguardant gairebé 200.000ha. que engloben diferents hàbitats. A banda de l’extensa zona propera a la costa que, des de la frontera de Nicaragua fins al canal Parismina, inclou el refugi nacional de fauna silvestre de Barra del Colorado, la zona protectora de Tortuguero i el parc nacional del mateix nom, es poden trobar altres enclavaments protegits que completen l’extensió de l’àrea de conservació.

Si bé a l’interior del parc nacional no hi viu ningú i les activitats queden restringides a projectes de recerca i programes de protecció de la natura, a la resta de l’àrea de conservació hi arriben a viure unes 150.000

persones que desenvolupen diverses activitats i que pressionen constantment el medi protegit. Les plantacions de bananes, els ramaders, els explotadors de fusta exòtica –legal i il·legal- o els caçadors furtius són una mostra dels sectors socials amb interessos més contraposats en relació a la protecció d’aquest territori. Cal esmentar com a exemple que, als anys 50 del segle passat, la companyia Altantic Training va talar durant més de 20 anys el bosc primari de Tortuguero i la fusta que obtenia era treta pels “caños” i canals per ser embarcada cap als mercats americans i europeus des del port de Limón, l’únic de la costa atlàntica costa-riquenya.

Si s’està interessat en veure l’arribada de les tortugues a la platja, vertader reclam turístic del parc, la millor època per fer-ho és entre juliol i octubre per les tortugues verdes o entre febrer i juliol per altres espècies com la baula o la carei. Se’ns va explicar que l’observació de la posta d’ous es fa a la nit i que

El “sapito rojo” és espècie amb la pell tòxica que viu prop dels nombrosos bassals que es formen en el sòl del bosc tropical humit.

per presenciar-la si ha d’anar vestit el més fosc possible i sense màquines de filmar ni flaixos per no espantar les tortugues que, lentament, surten del mar i busquen un lloc a la sorra. Quan l’han trobat, comencen a excavar amb les potes de darrera i, quan el sot té la fondària suficient, comencen a pondre els ous, els tapen i tornen cap al mar.

Si no es va a Tortuguero a l’època de la posta dels ous, l’excursió et permet descobrir el paisatge en agradables passejades en barca pels canals i “caños”, identificar la flora tropical, observar la fauna i endinsar-se en el bosc secundari. En aquest cas, que va ser el nostre, l’excursió cap aquest parc nacional va durar tres dies i tot i que el gener no és l’època de l’arribada de les tortugues a la platja, l’experiència de navegar i gaudir de tot aquell món aquàtic va ser molt interessant. De fet, una de les èpoques més còmodes per a visitar el parc nacional és al nostre hivern, perquè allà és la temporada de pluges més irregulars i curtes. No s’ha d’oblidar que Tortuguero està en una de les àrees més plujoses de Costa Rica, amb una precipitació mitjana anual de 6.000 mm., extremadament calorosa, amb una temperatura mit- Vall de Göreme jana anual de 26ºC i una humitat propera al cent per cent.

La navegació pels canals i “lagunas” naturals és la forma més fàcil, per no dir gairebé l’única, d’entrar al parc nacional i anar observant la fauna que es deixa veure a les ribes dels corrents: iguanes, caimans, tor-

Les cases d’aquesta zona són molt senzilles, de fusta, aixecades sobre pilars del mateix material per aïllar l’habitatge de la constant humitat i pluges.

Els lliris d’aigua o “chorejas” creixen en els canals i “caños” i a vegades es fan tan espessos que impedeixen la navegació.

~

viatges

tugues d’aigua dolça, mones carablanca; nombrosos ocells com el tucan, la garsa real o l’anhninga. També et permet observar dos fenòmens com a mínim curiosos: un és la capacitat que té la resina de les palmes per tenyir de negra l’aigua dels “caños”. L’altra és la progressiva colonització que estan fent els lliris d’aigua o “chorejas” que, com vertaderes xarxes vegetals, s’estenen pels “caños” i canals impedint la navegació i tancant vies de comunicació aquàtica.

68 PdS 66

Prop de dos dels centres d’informació del parc, Jalova i Cuatro esquinas, hi ha un parell de senders curts, d’uns dos quilòmetres, que permeten endinsarse una mica pel bosc tropical humit però aquestes breus caminades es poden suplir amb la pujada al Cerro Tortuguero. Aquest petit turó de 120m d’alçada està al nord del parc, fora dels seus límits, i és un bon mirador sobre la plana deltaica, la desembocadura del canal Laguna de Tortuguero i la costa que, en aquest sector, s’ha transformat en una estreta barra de 60m. Endinsar-se pel bosc secundari que envolta els vessants del Cerro Tortuguero suposa entrar en un món d’humitat sufocant, on les arrels superficials dels arbres es barregen amb les lianes i on les branques dels arbres estan poblades d’una gran varietat d’espècies vegetals on s’hi poden amagar serpents i petites granotes vermelles i blaves (el “sapito rojo”) ben verinoses. Un món on només es trepitja fang ja que el sòl mai té temps d’assecar-se i on les botes de goma són el calçat obligatori per preservar les cames de mossegades indegudes.

Tanmateix, un cop arribats al capdamunt del turó, no deixa d’impressionar la visió de l’entorn amb el seu entramat de “caños” i canals, la tranquil·litat ambiental pertorbada per la remor constant d’un Carib que s’abat amb força sobre la platja i pel soroll de les petites embarcacions que naveguen pels canals poc pro-

funds i observar la distribució esparsa de cases i “lodges”, que es distingeixen fàcilment perquè la seva construcció ha obligat la tala del bosc i ha facilitat el conreu de petits horts per la supervivència de les famílies.

El poble de Tortuguero, punt d’acollida per als turistes observadors de tortugues En l’estreta franja costanera del final de la platja, ja als afores del parc, és on es troba el poblet i part de la infraestructura hotelera de Tortuguero. En el petit poble del mateix nom hi viuen unes 600 persones que treballen en les feines generades pel fenomen d’haver sabut convertir la posta d’ous de les tortugues en atracció. Per a alguns, la protecció del parc ha estat beneficiosa pel poblet, ja que, en menys de vint anys, ha doblat la seva població i la gent que hi viu ha pogut desenvolupar noves professions: guarda de parcs, conductor d’embarcacions, treballadors d’hotel, guia naturalista, etc.

Tortuguero no és un dels pobles més ben dotats de Costa Rica, ja que entre altres coses, la regió del Carib té un nivell de vida més baix que la resta del país. La seva comunicació amb la terra ferma és amb les embarcacions de motor o en avioneta. S’hi poden trobar alguns allotjaments senzills, restaurants, botigues, aigua potable i llum elèctrica….de telèfon i metge també, però menys. Tot i l’allotjament que hi ha en el poble, les estades turístiques s’han organitzat bàsicament en els “lodges que s’han construït als afores del poble i del parc, a les vores del canal Laguna de Tortuguero i del Laguna Penitencia.

Aquests allotjaments, en molts dels quals només s’hi pot accedir si es contracta un paquet complet de visi-

ta a l’agència de viatge corresponent, estan força integrats en el paisatge, amb embarcadors i guies naturalistes propis. També disposen d’unes àrees enjardinades on s’ha procurat conservar una bona representació de la vegetació de la zona i de senders curts i força ben traçats que s’endinsen per la resta de la propietat i que completen la visió ordenada de la vegetació del jardí amb passejades més feréstegues. Aquest concepte d’allotjament permet familiaritzar-se amb la vegetació de la zona sense necessitat de penetrar dins el bosc protegit del parc nacional, en el qual tampoc s’hi ha previst l’accés per als turistes, observar els ocells més habituals i sentir els brams de les mones udoladores (“mono congo”), una de les espècies més sorolloses de Costa Rica que, generalment, serveix de despertador matinal.

Prop del poble de Tortuguero es troba l’estació de recerca de la Corporació per a la Conservació del Carib/Associació per a la supervivència de la tortuga marina. És un centre que disposa d’un espai per a visitants on s’explica, en diferents filmacions i plafons informatius, tot el relacionat amb aquests animals marins que arriben a pondre els ous a les platges de Costa Rica i Nicaragua. També desenvolupen progra-

mes de recerca i seguiment dels quelonis, moltes vegades amb l’ajut de governs o organitzacions no governamentals estrangers. Bona part de la seva informació es pot trobar a la xarxa d’Internet (www.cccturtle.org). Aquest centre és especialment interessant de ser visitat, sobretot si no s’està a Tortuguero quan la posta d’ous.

El parc nacional de Tortuguero és un lloc curiós perquè el govern de Costa Rica i, també les agències de viatge, han sabut convertir en atracció un fenomen natural ancestral: la posta d’ous de les tortugues marines. Té l’encant de ser una destinació turística poc massiva perquè, al no ser accessible per carretera, només hi arriben aquells turistes que tenen allotjament en els lodges o altres llocs del poble i que hi accedeixen, bàsicament, a ritme de les embarcacions de motor. Els costa-riquenys diuen que el paisatge i les sensacions són similars a les de navegar per l’Amazònia però les condicions de viatge el fan assequible a qualsevol tipus de turista o curiós, ja que els allotjaments són molt còmodes i la proximitat cultural amb els costa-riquenys és, evidentment, molt elevada.

Parc nacional de Tortuguero-Àrea de conservació de Tortuguero

~

Mapa: A més d’aquests espais, l’Àrea de conservació de Tortuguero inclou el Refugi Nacional de Vida Silvestre Corredor fronterizo de Costa Rica-Nicaragua; el Humedal Nacional Cariari i el Humedal Caribe Noreste.

viatges

- Algunes distàncies representatives: 146 km al nord-est de la ciutat de San José. A 30km de la frontera amb Nicaragua i a 80 km al nord-est de Limon, capital de la província on es troba el parc nacional.

- Declaració de parc: Llei de 17 de novembre de 1975. Tota l'Àrea de conservació de Tortuguero ocupa 178.000ha. La part terrestre del parc nacional ocupa 26.000ha; la part marina unes 50.000ha. La resta de superfície protegeix diferents refugis nacionals de vida silvestre, zones protectores, àrees humides i reserves forestals.

- Importància del parc: Protecció de la posta d'ous de diferents espècies de quelonis. De les 8 espècies de tortugues marines, 6 ponen els ous a Costa Rica i 4 a la platja de Tortuguero. L'espècie que hi ha acut més massivament és la tortuga verda (chelonia mydas) entre el juny i l'octubre.

- Vegetació característica: Bosc tropical humit. Hàbitats de vegetació identificats: vegetació litoral, berma, boscos alts molt humits, boscos sobre turons, boscos pantanosos, yolillales, pantans herbacis, comunitats herbàcies sobre llacunes.

- Centres d'informació al parc nacional de Tortuguero: Estació de Jalova, al sud del parc nacional, a la confluència del canal Parismina i Caño Negro. Estació de Cuatro Esquinas, prop del poble de Tortuguero. Entrada al parc 6$ l'any 2003, que es fan efectius en aquestes estacions.

- Accés més directe: en avioneta fins al camp d'aviació del poble de Tortuguero o en embarcació a motor des de Caño Blanco, prop del municipi de Siquirres. La navegació entre l'embarcador i el poble dura aproximadament 1h 20.

- Allotjament: al poble de Tortuguero o als lodges. Per connectar amb aquests establiments es pot fer a través de les agències de viatge o de les guies turístiques de Costa Rica.

69 PdS 66

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: La prova que els rics són més honrats que els pobres és que mai no s'ha vist un ric robant una gallina.

Editorial Ara sí. Alguns deien que això de la crisi era només que quatre paletes havien tancat, que els hotelers sempre ploren, que tot plegat passaria i que era tot una exageració. Però ara va debò.

Els bancs i caixes han reduït els seus beneficis en un 18%. I això vol dir que quan ells comencen a tenir “pocs” beneficis és que la cosa va realment malament.

Per un moment hem pensat que potser el govern, enlloc de la congelació dels salaris pensava aplicar la contenció dels beneficis, que també seria un bon sistema, però sembla que no, que la cosa no anirà per aquí.

Sam Enfot, Cap de Redacció. (in) Justícia Se'ls ha acabat el mandat, i per fer-ho d'acord amb la seva tronada trajectòria, el CGJP (Consejo General del Joder Pudicial) ho ha fet amb traca final: -Multen amb només 1.500 el jutge Tirado, responsable que el presumpte assassí d'una nena fos en llibertat.

-Absolen una jutgessa que es va negar sistemàticament a casar parelles gais. És a dir, un jutge que incompleix la llei.

-Compren massivament banderes espanyoles per a tots els jutjats del país, quan els jutjats depenen del ministeri de Justícia, i no d'ells.

Quin espectacle, no?

Però no. El túnel el volen fer a Collserola.

Perquè ells es refereixen a la xarxa d'aigua que arriba a Barcelona procedent de.

Ai, aquesta gent de la capital! Sempre igual...

news

~ PdS 66

els cartells que anuncien les obres que s'estan fent a la ciutat.

Entendríem la LAV (Línia d'Alta Velocitat) però el LAV? Sisplau, senyors de Girona: il·lumineu-nos!

Javier Camaco, TSN, Barna

Pau Gimferrer, TSN, Lingüista.

Més crisi Televisió Les borses de mig món es desplomen i diversos bancs hipotecaris peten mentre els seus directius cobren indemnitzacions astronòmiques.

Però tranquils, que no s'esveri ningú, que per sort aquí no hi ha perill que peti cap banc, o almenys així ho asseguren els controladors econòmics, curiosament a sou dels controlats.

Que ben mirat és un estrany sistema de control que no s'aplica a les presons, per exemple.

Com n'hem d'aprendre encar, d'aquests gínjols...

Jordi Peles, TSN, Borsa BCN. Economia Què bonic és el capitalisme. Quan tot roda rodó, quan tot va bé, beneficis a la butxaca i anar tirant que són dos dies, però quan vénen maldades i arriba la crisi, Estat: ajudeu-nos! És allò que se'n diu privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.

Jo, quan sigui gran, també vull ser capitalista.

L'avantatge dels culebrots televisius és que només veient tres o quatre capítols ja et poses al dia de tot. Coneixes els personatges, l'entorn, les intrigues, els amors i desamors i et fas una ràpida idea de la trama.

Per això d'ençà que ha començat la nova temporada he quedat ben atrapada a Vendelcor i El Pla de la Ciutat. No me'n perdo ni un capítol!

Maripau Huguets, TSN, TV3.

Més crisi (encara) En un bonic i divertit joc d'equilibris, l'Euríbor puja perquè els bancs no es deixen diners entre ells perquè no se'n refien els uns dels altres.

Però això sí: ens diuen a nosaltres que tranquils, que no passa res i que els nostres diners estan segurs.

Ens podem refiar de qui no es refia? O potser és que som uns desconfiats?

Jaume Aval, TSN, BCE.

Nolasc A. Gat, Becari.

Baltasar Garçon, TSN, Palau de Justícia.

70

Anatole France

La reivindicació De trens i paraules

Aigua (encara) Les autoritats hidrològiques, o aquàtiques, o aqüíferes, o com es diguin, anuncien a “bomb i platill” la construcció d'un túnel per connectar les conques del Ter i del Llobregat.

Sorpresos, de seguida ens hem mirat el mapa de Catalunya per veure com s'ho farien per anar des d'Ulldeter fins a Castellar de N'Hug.

Quan vam començar a sentir parlar, ja fa anys, dels trens d'alta velocitat, es va imposar l'acrònim TGV (Tren de Gran Velocitat, provinent del francès) i amb menys força TAV (Tren d'Alta Velocitat). L'espanyol AVE mai no ha tingut gaire predicament entre nosaltres, però el més nou i que no coneixíem encara és el LAV, com l'ha batejat l'Ajuntament de Girona en tots

Ara resulta que la Generalitat vol fer un inventari per saber on són els símbols franquistes a Catalunya.

Aplaudim la mesura que no per tardana és menys encertada. Molt bé. Nosaltres us ho direm (ja fa anys que ho diem): al Pont de l'Aigua hi ha una gallina. Però no vingueu amb paper i llapis que això ja està prou documentat.

Veniu amb l'escarpa i el martell.