Parlem de Sarrià 103 by GERDS de Ter

sumari

TEMA DE PORTADA. Presentació Pla Acùstic Plataforma Prou AJUNTAMENT. Carnestoltes Jornada de la Dona Treballadora Activitat Jubilus Millores realitzades a Sarrià de Ter ENTITTATS. Esplai PL Ràdio Sarrià Amics dels gegants Cantaires de Sarrià Dones més que mai Nicolau Casas, in Memoriam CULTURA. Biblioteca E. Xargay: Club de Lectura llegir el teatre Les barretades d’en Quim Curbet “Altres mares” de Francesc Duch C. C. La Cooperativa: “El cos humà i el paisatge...” “Elles” Torneig d’escacs IV Obert Gerunda El Coro. Mapping al Centre De Nits del Coro a Nits del Centre Banc del Temps El llibre. “El setè camiò” El tresor perdut de la república ESPAI 2.0 Internet, el blat del segle XXI QUADERN D'APUNTS L'ENTREVISTA. Albert Bayot i Fuertes OPINIÓ. Final d’estapa. Moltes gràcies i disculpeu les molèsties! DOSSIER D’HISTÒRIA. Una dècada investigant el nostre passat Joan Pinsach Palomeras, soldat republicà mort a Mauthausen L’exili dels intel·lectuals i escriptors catalans ESPAI ESCOLAR. Confetti. Llegenda Sant Jordi Escola Montserrat. Girobòtica XVI Jornades de la dona. Abans i ara de la dona en els anuncis SALUT. La Quimioteràpia ESPORTS. Club Gimnàstica Rítmica Sarrià UES THE SARRIÀ NEWS

parlemDESARRIÀ

4 7 8 10 11 12 16 18 20 21 22 24 26 27 30 32 34 36 38 40 42 43 44 45 46 50 52 58 66 72 74 76 79 82 85 87

Consell de Redacció: Josep Brugada, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal. Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Josep M.Viladomat, Plataforma Prou, Narcís Fajula, Txell Pla, Imma Oliveras, Meri Raurich, Esplai PL, Ràdio Sarrià, Amics dels Gegants, Concepció Batallé, Dones més que mai, Anna Sala, Míriam Pascual, Josep Serra, Jordi Estefanell, Ona Sarrià, Presen Serrano, Jordi Duch, Ana Costa, David Vivo, Lluís Palahí, Maite Agusti, Èlia Mundet, Aida Ivars, Comissió Ciutadania, Cristina Garcia, Aida Masdemont, Helena Agullé, Emili Marco, Club Gimnàstica Sarrià, Cristina Capell. Portada: Disseny d’Edgar Massegú Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA REvISTA jA éS A INTERNET: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb:

josep.brugada@gmail.com

EDITORIAL

HINOJOSA, CARA I CREU o deixa d’amoïnar-nos la presència de l’empresa Papelera de Sarrià del grup Hinojosa, per les molèsties que la seva activitat industrial comporta a les sarrianenques i sarrianencs. No hi ha dia que no hi hagi una queixa, per soroll o per pudors. Si hem volgut fer-ne el tema de portada d’aquest número, és precisament perquè coincidim que és el que més preocupa la gent. L’habitatge, els espais públics comuns, són un bé molt preuat de les persones, on ens relacionem, on convivim, espais que estan essent alterats indignament per una empresa que no va ponderar adequadament l’inici de la seva activitat. Han fet deures i, quant a soroll, han presentat un pla acústic per posar-se als límits del que diu l’ordenança, 50db a la nit. Els treballs estan força avançats, i aquest estiu, tots plegats ja hauríem de notar les millores. No és així quant a les pudors. No sembla que l’empresa trobi la solució. De moment ha mitigat la fortor, ha introduït olor química, però el problema de fons, la generació dels fangs putrefactes continua. L’empresa, més aviat o més tard, haurà d’aplicar l’ordenança municipal, encara que ara l’hagi impugnat. No hi ha dret. No hi ha dret que portem tres anys barallant-nos amb una empresa, coneixent més del seu negoci que dels nostres afers i havent de trobar-nos per parlar d’un problema que ni s’hauria d’haver plantejat. Demanem als edils que es posin les piles i que no baixin la guàrdia fins que tots els focus de soroll i pudors s’eliminin. 10 ANYS DE TREBALLS A LA VIL·LA ROMANA L’equip d’arqueòlegs de la UdG, Ana Costa, Lluís Palahí, David Vivó, recapitula la feina feta en un magnífic article sobre les excavacions realitzades a la vil·la romana del Pla de l’Horta. La importància de la vil·la, la seva grandària, es pot veure en l’actual exposició al MAC de Sant Pere de Galligants, oberta al públic fins el 15 de setembre. A més de veure l’exposició, que recomanem vivament, tenim l’oportunitat d’assistir a una conferència el 5 de setembre al Centre d’Arts Escèniques, i una visita guiada a l’exposició del MAC el dissabte 14 de setembre. Ho hem d’aprofitar per conèixer i valorar el jaciment arqueològic del nostre poble. JOAN PINSACH, MORT A MAUTHAUSEN Un treball d’investigació sobre un dels temes encara poc estudiats de la Guerra Civil: l’exili i els crims del nazisme, l’epopeia dels republicans a l’exili i el confinament dels més desfavorits als camps de concentració nazis. El cas de Joan Pinsach, sarrianenc mort a Mauthausen, serveix per explicar un dels episodis més tràgics i dolorosos de la Guerra Civil i la seva continuació amb la II Guerra Mundial. Aquest article es complementa amb un altre sobre l’exili dels intel·lectuals catalans, el seu periple per Europa i la seva mort, com el cas de l’escriptor gironí Carles Rahola. També hi trobareu les seccions sobre les activitats de les entitats del poble i una nota en memòria del senyor Nicolau Casas que va col·laborar amb la revista i amb tots nosaltres. n

pDS_3

TEMA DE PORTADA

PRESENTACIÓ PLA ACÚSTIC DE COMPLIMENT NORMATIU DE SARRIÀ HINOJOSA PAPER Josep M.Viladomat Regidor Promoció econòmica i Medi ambient de l’Ajuntament de Sarrià de Ter

Mercè Rius, Pere Saló, Manuel Orero, Cristina Pita, Joan Cardona, Carles López, Josep M. Viladomat i Narcís Fajula a la exposició pública del 13 de febrer al Centre. Foto: Ajuntament de Sarrià de Ter.

El mes de juliol de 2015, el Grup Hinojosa amb la seva filial Papelera de Sarrià , SL , porta a terme la compra de la planta tancada feia un any i mig pel Grup Lecta (antiga Torraspapel) al Sarrià de Ter.

l desembre del 2016 comença la producció de la fàbrica i les seves actualitzacions i, el que es preveia com una possible solució per recuperar l’entorn industrial, econòmic i laboral de la zona, una oportunitat davant un complex repte de reconvertir un sector industrial , ha deixat aquestes expectatives en un segon terme i s’ha convertit en una experiència molt poc respectuosa per al nostre poble, que té la gent i l’Ajuntament en constant mobilització degut a les molèsties que comporta.

4_pds

L’inici de l’activitat va ser ple de tensions entre l’empresa HINOJOSA, el poble i l’Ajuntament degut a dos problemes principals, els sorolls que incomplien l’ordenança municipal i sobretot les pudors. Si ens centrem en el tema soroll, el mes de febrer del 2018 l’empresa , desprès de veure que les accions realitzades fins aquella data no obtenien el resultat esperat, va contractar una nova consultoria recomanada per la Generalitat de Catalunya, per tal de pal·liar aquest problema. Aquesta empresa anomenada AV Enginyers, amb Joan Cardona com a gerent, planteja com a sistema de treball imprescindible, fer un estudi a fons de la fàbrica, amb diverses parades i analitzant soroll a soroll, màquina a màquina, fent un model de la fàbrica en 3D i les possibles complexitats i incidències en relació al soroll, i així obtenir una diagnosi

punt per punt, per poder analitzar-lo i oferir un pla de resolució definitiu. A finals de l’any 2018, l’Ajuntament va imposar quatre sancions a la fàbrica Hinojosa per incompliment de la normativa acústica, amb diferents imports. Simultàniament, l’Ajuntament va recórrer a diferents mesures i accions amb la Generalitat i altres organismes públics, i finalment la fàbrica realitza un estudi qualitatiu de sorolls i que confiem portarà a la resolució definitiva del problema. Aquest estudi s’entra per registre d’entrada a l’ajuntament el 15 d’octubre del 2018 i es fa una reunió de presentació per part de l’enginyeria i l’empresa el 18 d’octubre del 2018, a l’Ajuntament i la Generalitat. Un cop feta aquesta reunió i amb aquesta proposta sobre la taula i amb el convenciment que sancionar no resoldrà el problema de sorolls definitivament, l’Ajuntament avalua

TEMA DE PORTADA

el Pla acústic. Contracta una enginyeria acústica pròpia, SIS Consultaria acústica, i es reuneix amb els seus equips tècnics per avaluar el pla i li demana recomanacions Finalment li dóna un vist-i- plau tècnic i el consistori mira d’intentar reduir temps i negocia diferents condicions imprescindibles per tal que sigui efectiu i pugui supervisar i controlar molt més la seva evolució. Finalment l’Ajuntament ho accepta i arriba a un acord amb aquest Pla acústic. El 13 de febrer de 2019 l’Ajuntament de Sarrià de Ter compleix un dels acords que es va plantejar a la darrera reunió amb la plataforma Prou i a l’última exposició pública que es va fer amb les persones del poble, i que és un requisit del mateix pla, i convoca via xarxes socials i bustiada porta a porta la presentació a tots els sarrianencs del Pla acústic que executarà la fàbrica en un període de 13 mesos per a realitzar les accions pertinents per tal de complir l’ordenança acústica del poble i, per tant, rebaixar les molèsties sonores que teníem el 2018. En aquesta presentació hi vénen diferents organismes implicats en aquest Pla acústic: Sra. Mercè Rius, Directora General de Qualitat Ambiental Sr. Pere Saló, Director de Serveis Territorials i Sostenibilitat de Girona Sr. Carles López, Tècnic de la Direcció General de Qualitat ambiental Sr. Manel Orero, Gerent Divisió Paperera Grupo Hinojosa Sra. Cristina Pita, Responsable de Qualitat i Medi Ambient a l’empresa Sr. Joan Cardona, Director General AV Enginyers, empresa redactora del projecte Sr. Narcís Fajula, Alcalde de Sarrià de Ter Josep Ma. Viladomat, Regidor de Promoció Econòmica i Medi Ambient.

En aquesta reunió s’expliquen els principals punts d’acord del Pla acústic, dels quals us en fem un resum a continuació. En el primer punt del Pla acústic una de les eines fonamentals serà el control de l’execució a través de reunions de control mensuals amb Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Sarrià i Papelera de Sarrià, SL, i inspeccions in situ, si cal, del nostre enginyer. D’aquestes reunions se n’informarà mensualment al poble amb notícies a la premsa. Es comunica a la fàbrica que el nivell de tolerància, un cop finalitzat aquest pla per part de l’Ajuntament, serà nul, per tant, la fàbrica és coneixedora que haurà de complir l’ordenança municipal i així ho reflecteix en el punt 3r de l’acord. En el segon punt es comprometen per escrit a fer una presentació d’aquest Pla acústic, Generalitat de Catalunya, Papelera de Sarrià, SL, l’alcalde i el regidor de Medi Ambient. En el tercer punt l’empresa accepta que l’objectiu és complir els límits de l’Ordenança 50DB de nit i 60DB de dia, i la fàbrica es compromet a seguir implementant les millores tècniques disponibles i econòmicament viables per a la disminució de l’impacte acústic. El quart punt obliga específicament que el grup Hinojosa tingui una bústia de recepció de queixes dels veïns per poder tenir mes consciència de la problemàtica que està generant diàriament al poble, tenir més coneixement tècnic de quines zones afecta amb els dos principals problemes que genera i poder actuar amb més velocitat i eficiència davant de problemes puntuals. Tenir més informació per les decisions a mitjà i llarg termini per resoldre els problemes. Per acomplir aquest punt la fàbrica obre el següent portal per recollir problemàtiques de sorolls i olors: "https://www.papereradesarria.com/" https://www.pape-

reradesarria.com/ , on qualsevol que pateixi una molèstia de la fàbrica s’hi pot adreçar. En els punts cinquè, sisè i setè, l’empresa es compromet a fer un mostreig de les emissions acústiques per tal de poder fer un seguiment de les millores i del pla. Per acomplir aquest punt Hinojosa instal·la un sonòmetre en continu, al qual l’Ajuntament hi té lliure accés per veure el control i progressos. Els punts vuitè i catorzè exigeixen, dins el marc legal corresponent, obtenir tota la informació sobre aquestes accions i comprovació lliure, autoritzada i sense temps d’espera per part de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. El punt novè es compromet a tenir-ho executat i per tant complir la normativa acústica de l’Ajuntament de Sarrià de Ter al cap de 13 mesos a partir del 15 de gener del 2019, que és la data en la que se signa el Pla. En els punt desè i onzè, l’Ajuntament exigeix a l’empresa informació econòmica del pla a totes les reunions informatives i també una cronologia per fer un seguiment del seu compliment. En el punt dotzè, l’empresa agafa el compromís escrit de treballar per escurçar el màxim possible els terminis d’execució d’aquest pla i per tant, que no esgotin el termini per complir la normativa si no és imprescindible, i l’ajuntament fiscalitzarà i vetllarà perquè aquest punt sigui una realitat. L’Ajuntament es compromet que durant aquest període on l’empresa compleixi els compromisos agafats en el document d’acord no sancionarà per la part acústica, i per tant, l’acord només afecta la part acústica, però es reserva el dret de trencar lliurament aquest contracte si algun dels punts no es compleix. Un cop feta la presentació dels punts principals, Joan Cardona, Director General d’AV Enginyers,

pds_5

TEMA DE PORTADA

Foto: Ajuntament Sarrià de Ter

empresa que ha realitzat l’estudi acústic a la fàbrica i farà el seguiment del compliment de les mesures una a una i l’avaluació final de les mesures proposades, ens explica les mesures que es portaran terme. En Joan explica que l’estudi s’ha fet en “immissió” i s’ha fet un model teòric en emissió per tal d’actuar a totes les fonts per buscar el compliment normatiu nocturn, que són 50 decibels, ja que de dia altres elements sonors (principalment el pas de vehicles de la N-II ) fan superar de molt els 60 DB normatius diaris. El treball s’ha de fer individualitzant i avaluant els resultats, ja que l’estudi que presenten demostra que màquina a màquina no n’hi ha cap que superi la normativa actual, per tant els 50 DB, però que amb diverses màquines engegades simultàniament és quan passa d’aquesta mesura, per tant, el que han plantejat és la reducció dels nivells sonors més alts al màxim possible segons si és un motor, una porta o simplement un aïllament acústic d’un procés. Amb aquestes accions han buscat en cada cas el màxim de reducció de DB amb l’acció i per tant, un cop executada cada una d’elles, en faran el seguiment i la mesura per veure´n l’acompliment i l’aportació al còmput global . L’acció més destacable a nivell acústic és la proposta de cobriment dels motors que estan ubicats a la terrassa superior de la línia de producció i que és una zona molt propera a la N-II i per tant als habitatges. Aquesta és l’acció que probablement

6_pds

serà més laboriosa perquè l’objectiu és cobrir-la tota completament amb silenciadors verticals i això requereix un projecte d’estructura de la nau. En segon lloc, el director de la fàbrica, el Sr Manuel Orero, pren la paraula un cop en Joan ha explicat el projecte i transmet la voluntat de la fabrica cap al poble i que, essent conscient que no ho estan complint, els esforços i la voluntat són dirigits per resoldre tots els problemes al més aviat possible per tal de poder formar part de Sarrià de Ter sense molèsties acústiques ni d’olors . Seguidament la directora general de Medi Ambient, Mercè Rius, explica la implicació de la Generalitat durant el 2018 i la convocatòria d’urgència rebuda el passat agost per tal de fer un pas més en la implicació d’aquesta problemàtica, ja que se li transmet la vital importància per l’Ajuntament i pel poble de Sarrià de Ter. En aquest punt la directora ens explica que el sistema que estem utilitzant és coherent i justificat, tot i que entén que no és el més satisfactori per a cada un dels sarrianencs que pateixen diàriament el problema. En la part final de la reunió es dona pas a tots els assistents i diferents persones dels seixanta veïns assistents demanen la paraula. Els primers torns manifesten com a conseqüència de l’històric de molèsties, obertament a la realitat del poble des que Paperera de Sarrià, SL ha arribat al poble i la necessitat que es resolguin les molèsties d’olors i sorolls immediatament, perquè

té afectació diària a la vida de les famílies. També es comenten diferents qüestions tècniques sobre el resultat del projecte, com que la directora general expliqui la implicació de la Generalitat o sobre la pròpia llicència d’activitat. O directament a la fàbrica, demanant explicacions dels problemes i demanant la voluntat d’intentar satisfer i respondre cada una d’elles amb la major claredat possible i intentant resoldre tots els possibles dubtes . La directora respon la pregunta de la llicència explicant que aquest cas va ser un traspàs de llicència i per tant no una nova obertura, i en aquests casos el que fa Generalitat, tot i ser la que porta el control ambiental de l’activitat, és demanar a diferents organismes que també hi tenen elements vinculants, Agència Catalana de l’Aigua, Departament Industria, Ajuntament de Sarrià de Ter, informes sobre l’actuació de l’empresa davant aquests organismes i emet un informe definitiu. Es fan més preguntes tècniques sobre la temàtica acústica de la reunió, que respon el tècnic Carles López , de manera clara i concisa. Finalitza la reunió havent explicat el Pla acústic de la manera més plana i transparent possible i amb l’ànim per part de tots els òrgans implicats, Ajuntament, Generalitat, que se segueixi al peu de la lletra aquest Pla i quan es finalitzi, l’empresa acompleixi la normativa i, per tant, redueixi de manera significativa el nivell de molèstia al poble de Sarrià de Ter. n

TEMA DE PORTADA

PLATAFORMA PROU Plataforma PROU

El passat mes de desembre del 2018 fou inaugurada una nova sala que forma part de les instal·lacions teatrals sarrianenques recentment remodelades i que antigament era el Centre Cultural Parroquial Mn. Domingo Casanelles. La finalitat d'aquesta tipologia d'espais és precisament la de potenciar activitats participatives, artístiques i culturals. L'espai va tenir l'honor de rebre un dels espectacles que s'hi han portat a terme des que fou inaugurada dins del cicle de teatre amateur. Concretament un espectacle anomenat "Deixeu de tocar els nassos" de la companyia Noises And Smells de composició pròpia amb algun arranjament de temes emblemàtics... Oi que pinta bé la proposta? Com tots sabreu, aquest relat no és real ja que tal companyia no existeix i tampoc s'hi va portar a terme l'obra esmentada.

l passat dia 13 de febrer l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens va convocar a tots els veïns i veïnes per explicarnos tècnicament el pla acústic presentat per Papelera de Sarrià SL, pertanyent al Grup Hinojosa, i que fou aprovat i avalat, respectivament, pel mateix Ajuntament de Sarrià de Ter i la Generalitat de Catalunya. L'espai escollit per a l'ocasió va ser, ni més ni menys, que el nou centre-espai d'arts escèniques. Doncs bé, l'actuació es podria haver emmarcat ben bé dins d'un cicle de teatre amateur (amb tot el respecte i admiració que es mereixen les companyies no professionals)... sort van tenir que no hi havia cap crític teatral!, però sí que hi érem els veïns i veïnes del poble. Uns veïns i veïnes totalment afectats dia rere dia pel soroll i les pudors de Papelera de Sarrià SL / Grup Hinojosa. La Generalitat de Catalunya va estar representada per Pere Saló, Mercè Rius i Carles López; l'Ajuntament de Sarrià de Ter per Narcís Fajula i Josep Viladomat; AV Enginyers per Joan Cardona, i Papelera de Sarrià SL (Grup Hinojosa) per Manuel Orero i Cristina Pita. Es van donar a conèixer les accions que es realitzarien dins del pla acústic, els resultats que s'esperaven i els terminis pels quals es pretenien portar a terme... 15 mesos. Els tècnics, tant de la Generalitat com d'AV Enginyers, van realitzar una explicació molt detallada de les problemàtiques, de com s'havien previst resoldre i quins serien els resultats esperats. Pels qui no som coneixedors del món de l'enginyeria i tecnicismes emprats, tot ens sembla molt bé per tal que resolguin la problemàtica com més aviat millor. El que ja no ens sembla tan bé és l'actuació dels repre-

sentants polítics i de l'empresa... una exposició molt pobra i totalment insuficient pel que fa a agafar responsabilitats i aplicar mesures urgents per eliminar d'una vegada per totes les molèsties que genera Paperera de Sarrià SL (Grup Hinojosa). Un foc creuat entre administracions sobre la responsabilitat de la llicència d'activitat, que si els diferents vectors, que abans ja hi havia soroll i pudor en el poble, que hi han invertit 2 milions d'euros en millores... o sigui, que els veïns i veïnes vam sortir de l'exposició del pla més o menys com havíem entrat...i potser al contrari, amb més dubtes que respostes. Pel dilluns dia 17 de juny l'ajuntament ens ha convocat de nou per presentar-nos l'estudi de qualitat de l'aire que respirem a Sarrià de Ter. Un estudi que es va demanar des de la Plataforma PROU en el mes de febrer... i tot just ara ens arriba. I de l'estudi i el pla de pudors presentat per Papelera de Sarrià SL (Grup Hinojosa), què en sabem? Res de res, només que l'ajuntament no hi està conforme. Vist el panorama que se'ns presenta aquest estiu, des de la Plataforma PROU hem començat a moure i donar una sèrie d'indicacions i accions disponibles per tal de testimoniar-ne el nivell d'afectació i molèstia que es pateix a nivell individual. Aquesta iniciativa s'ha portat a terme després que els serveis jurídics de l'ajuntament ens van traslladar que es requerien testimonis i proves reals del nivell d'afectació de la població per tal que ells puguin portar a terme accions legals. No creieu que aquesta mateixa iniciativa la podia haver portat a terme el mateix Ajuntament de Sarrià de Ter fa molts mesos enrere? Molta feina tenim, i tindrem, per treure'ns de sobre tantes molèsties. n

pds_7

AJUNTAMENT

Fotos Quim Llunell

CARNES

TOLTES Txell Pla Regidora de Festes, Joventut i Lleure

El passat 2 de març, el Rei Carnestoltes va tornar a treure el nas per Sarrià de Ter. Al voltant de les 4 de la tarda ja va aparèixer prop del Centre Cívic de la Cooperativa on l’esperaven els Amics dels Gegants amb una carrossa de temàtica de l’espai, per acompanyar-lo al llarg de tota la rua, que va tenir lloc per tots els barris de Sarrià de Ter: Sarrià de Dalt, Pla de l’Horta, Pla de Vinyers, la Rasa i Sarrià de Baix. 8_pds

quest any va anar acompanyat de set comparses de Sarrià, dos de Celrà i de molta altra gent que a nivell individual va voler-lo acompanyar durant tot el recorregut. Les set comparses de Sarrià eren: Els Amics dels Gegants, que anaven acompanyats d’una carrossa ambientada sobre l’espai; “Els lloros”, que portaven una carrossa ambientada amb la selva; “S’arriats”, que anaven acompanyats d’una carrossa ambientada amb el conte “Alícia al país de les meravelles” i els seus components anaven disfressats dels personatges del conte; “The Monsters”, que anaven disfressats de zombies; “Llamp-

ats”, que aquest any anaven disfressats de personatges de circ i portaven una carrossa que representava una carpa de circ on varen estar cuinant entrepans durant tota la rua; “Sarritrempats”, que anaven de mims; “La patrulla dels socs”, que anaven disfressats del joc infantil anomenat “Mr. Potato” i els acompanyava un remolc decorat amb les diferents cares que es poden crear en aquest joc. I les dues comparses de Celrà que varen voler participar en el nostre Carnaval varen ser: “Colla Kaotics”, que anaven disfressats de pirata i els acompanyava una gran carrossa en forma de vaixell. I l’altra carrossa va

Fotos Quim Llunell

ser “La Tribu”, que anaven disfressats dels personatges de la pel·lícula “Coco” i portaven dues carrosses ambientades sobre aquesta pel·lícula. Durant el recorregut es varen fer dues parades: una a la plaça de l’Iglú i l’altra davant l’Ajuntament, on les diferents comparses varen poder fer l’exhibició del seu ball estrella. I que un cop arribats al pavelló, lloc on finalitza la rua, el varen poder tornar a exhibir. Allà, el Rei Carnestoltes va fer el seu pregó i se’l va coronar alcalde del poble durant una setmana, que és el temps que dura el Carnaval. Un cop fet l’acte del pregó

i les exhibicions de balls, es va donar el detall a totes les comparses assistents i finalment hi va haver l’espectacle infantil a càrrec de “Toni Vives i companyia”, que varen amenitzar la festa durant la tardavespre. El bar va anar a càrrec dels pares i mares de 6è de l’Escola Montserrat, que varen donar beguda i fer entrepans durant tota la festa. Tots els diners que es varen poder recaptar varen destinar-se a pagar el viatge de final de curs d’aquests alumnes. Finalment, el DJ Tarlà va acabar d’amenitzar la festa posant música per a totes les edats. n

pds_9

AJUNTAMENT

JORNADA DE LA DONA TREBALLADORA XERRADA MONTSE JIMÉNEZ Imma Oliveras Regidora de Serveis socials, Gent Gran i Salut

El 8 de març de 2019, per tal de festejar el dia de la dona treballadora, la historiadora Montserrat Jiménez Sureda va fer una conferència al Coro sobre les dones treballadores al llarg de la història. Montserrat Jiménez Sureda va dividir la seva xerrada en els clàssics tres sectors productius, primari, secundari i terciari, i va evidenciar la presència de dones en tots tres en qualsevol època històrica.

La historiadora Montse Jiménez, durant la conferencia al Coro. Foto: A.Vila

banda de parlar de l’aplicació femenina de la legislació laboral del passat, va explicar la inserció de les dones en aquests sectors productius i va posar exemples concrets. Així, l’auditori va poder escoltar històries tan fascinants com la de la pintora Artemísia Gentileschi o descripcions col·lectives del treball de les mariscadores. Montserrat Jiménez Sureda ha estat professora de la Venice Internatio-

10_pds

nal University i, actualment, és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ha impartit cursos, entre d’altres, sobre història de la dona. Entre els seus llibres, de temàtica femenina, es troben Les Bruixes. Del feminicidi històric a la icona social i Les dones i les professions sanitàries al llarg de la història. El seu llibre Crist i la història. La historiografia eclesiàstica catalana en el context europeu ha estat l’únic llibre en català ressenyat de manera

absolutament favorable en revistes internacionals tan prestigioses com el Journal of Ecclesiastic History de la Universitat de Cambridge, que data de 1950; Hereditas monateriorum de Polònia (on ha estat l’única autora –i autor- que ha publicat en llengua catalana); La razón historica de Argentina o Memoria y civilización de Navarra. Les seves obres d’història en llengua catalana es troben en biblioteques internacionals com la de Nova York. n

AJUNTAMENT

ACTIVITAT JUBILUS Meri Raurich Dinamitzadora de Jubilus

El primer trimestre d'aquest any 2019 s'ha continuat amb la programació mensual de xerrades de caire gerontològic i d'interès general per als usuaris/es de les activitats de l'Oficina Municipal d'Atenció a la Gent Gran i Famílies de Sarrià de Ter.

Helena Faixeda, infermera del CAP de Sarrià.

l mes de gener es va comptar amb la col·laboració de la infermera del CAP de Sarrià, la Sra. Helena Faixeda, que ens va parlar de la importància dels primers auxilis en la nostra vida quotidiana. L'ús dels telèfons d'última generació entre els usuaris/es del Coro ens va motivar a organitzar un taller

formatiu anual per a totes aquelles persones interessades en aprendre a utilitzar-los i també vam oferir una xerrada sobre la seguretat amb aquests dispositius a càrrec dels Mossos d'Esquadra el passat mes de febrer. Finalment, de cara al mes de març, es va contactar amb l'Institut Català de l'Energia (ICAEN) de la

Xerrada sobre seguretat a càrrec dels Mossos d’Esquadra. Fotos Jubilus.

Generalitat de Catalunya per tractar aspectes sobre la despesa energètica i el consum, coincidint amb el canvi horari d'estiu. Hem d’afegir també que, com a activitat especial per al dia de la Dona Treballadora, es va projectar el documental "Teixidores d'Història" a la Sala Gran del Coro i es va obrir debat entorn al rol de les dones en la societat. Gràcies, n

pds_11

AJUNTAMENT

Narcís Fajula i Aulet Alcalde de Sarrià de Ter

Inici de les obres d'adequació i millora de l'entorn de la nova pista del C.C. la Cooperativa.

Comencen les obres de millora del pas entre el Pla dels Vinyers i la Rasa.

Manteniment i poda del arbres del parc de la salut, espai per gaudir i viure. Es saneja tota la tanca verda de la Rasa per millorar l'espai i la visibilitat de la zona.

Es reordena el vial de servei per afavorir al petit comerç i reduir la velocitat dels vehicles i augmentar les places d'aparcament.

12_pds

Nou accés a la llera del riu Ter, desde el carril bici a l'alçada de la desembocadura de la riera Xuncla.

AJUNTAMENT

Finalitzada l'obra de millora del pas entre la Rasa i Pla de Vinyers.

Continua la reforma del pas entre Pla dels Vinyers i la Rasa amb la construcció d'una rampa per facilitar el pas a persones amb mobilitat reduïda.

Es col·loquen dos nous bancs a la Plaça dels Vinyers.

Comencen les obres de millora de la vorera del carrer Firal per facilitar el pas als veïns i veïnes. Es col·loquen dos nous bancs a la Plaça de l'Iglú.

Comença l'obra d'arranjament de la vorera del Carrer Lloses.

Comencen les obres de millora de la zona verda i entorn del Passeig Capellades.

pds_13

AJUNTAMENT

Finalitza l'obra de remodelació de la zona de jocs de la Placeta de la Font.

Finalitzades les obres de canalització de les aigües de la zona del C.C la Cooperativa.

Comença l'obra del nou aparcament a la zona de la Rasa per tenir més llocs d'aparcament al sector i dignificar l'entorn.

Comença l'obra d'asfaltat del pàrquing de la Plaça Emília Xargay.

Substitució dels arbres vells i malalts del pàrquing del C.C la Cooperativa i de la Plaça de l'Obra. S'hi planten arbres autòctons.

Reforma del resalt del Carrer Firal per millorar la circulació del carrer.

14_pds

Nou element de joc a la zona dels Socs. En breu quedarà instal·lada la tanca perimetral en aquesta zona.

AJUNTAMENT

Finalitza l'obra d'ampliació del parc de Rafel de Casanova per donar cabuda a més nens i nenes.

Finalitza l'obra del nou aparcament de la Rasa.

Comença la plantació d'arbres autòctons a diferents llocs del municipi, entre ells la Plaça renaixença i la Plaça de l'Obra.

Es reparen diferents voreres del Pla dels Vinyers i Pla de l'Horta i s'instal·la un element de joc a l’altre parc infantil de la Rasa. Comença la plantació d'arbres autòctons a diferents llocs del municipi, entre ells la Plaça Renaixença i la Plaça de l'Obra.

S'han instal·lat aparells d'aire acondicionat a les aules dels més menuts de l'Escola Montserrat. Més confort a les aules pels nostres nens i nenes. L'Ajuntament i els propietaris del solar entre el C. Joan Fuster i C. Federico García Lorca firmen un Conveni de Cessió per fer un aparcament públic.

pds_15

ENTITATS [Esplai PL

ESPLAI PL Esplai Pl

COLÒNIES DE SETMANA SANTA

Cada dissabte, el casal d’hivern ha sortit pels volts de Sarrià de Ter,

Èxit rotund de les colònies de Setmana Santa a l’esplai PL de Sarrià de Ter. Aquest cop han sigut a la casa de Sant Martí de Llémena. Els participants dels grups ES i PL han gaudit de la natura i de les activitats que han preparat els seus monitors!

ls més petits han redescobert la llegenda de Sant Jordi, tot i que el famós cavaller no era ben bé com se l’esperaven. Per ajudar-lo, van pujar una muntanya sencera en una expedició plena d’aventures i emoció! D’altra banda, els participants més grans es van embarcar en una disputa pirata entre dues germanes. La travessia els va portar a tots i a totes a la seva estimada casa de la població veïna de Granollers de Rocacorba. Al final, van descobrir on era el

16_pds

Les colònies de Setmana Santa, a l’entorn de Sant Martí de Llèmana. Fotos: Esplai

ENTITATS [Esplai PL

tresor que buscaven i què havia passat perquè arribés a Granollers. Els dos grups van aprofitar molt els tres dies que van tenir i van passar moments que de ben segur no se n’oblidaran! A més, aquest any, ha estat el retorn del casal d’hivern de l’entitat, que cada dissabte reunia a una bona colla de participants per a fer jocs, activitats, dinàmiques i projectes. El més exitós ha estat sens dubte l’Esnel, el gegantó que van fer el grup ES! n

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

pds_17

ENTITATS [ràdio sarrià

DIGITAL HITS AUDIOVISUAL Ràdio Sarrià

L'emissora municipal de Sarrià de Ter (87.6FM) presenta una nova programació, identitat visual i noves instal·lacions coincidint amb la posada en marxa del portal multimèdia radiosarria.cat.

mb la voluntat d’apropar l’actualitat local i dinamitzar els continguts audiovisuals del municipi, la nova plataforma recull totes les notícies, l'emissió en directe, un canal de vídeos de l'Ajuntament i la revista municipal. Amb més de 35 anys d'història, Ràdio Sarrià estrena una nova programació, que reformula la ràdio i incorpora una graella estable que recupera els informatius, que s’emetran de dilluns a divendres a la 1 del migdia i a les 8 del vespre, i el magazín matinal 'La Terrassa' que diàriament recollirà l'actualitat de Sarrià i el Gironès, complementat amb entrevistes, seccions temàtiques, espais de salut i una tertúlia en clau local. La nova programació que s'estrena aquest divendres 9

18_pds

Nova imatge de les instal·lacions de la Ràdio Sarrià.

de maig, dona èmfasi a l'actualitat local i respon a la voluntat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, de fer un pas endavant en la difusió transversal de l'entorn social, cultural i esportiu del municipi. En aquest sentit, durant les properes setmanes s'incorporarà l'emissió d'un magazín sobre les entitats locals, i a partir del mes de juny, un programa informatiu amb els regidors de l'Ajuntament, el magazín de participació ciutadana 'l'Alcalde Respon' i un programa esportiu d'àmbit local. Les retransmissions en directe prenen també un pes rellevant a la programació i l'emissora serà present als principals esdeveniments que s'organitzin al municipi. Durant la resta d'horaris, el nou model presenta una ràdio fórmula dirigida a l'àrea d'influència, basada en la informació local i una selecció musical complementària a l’oferta ja existent; amb l'emissió horària butlletins horaris, espais d'informació d'interès municipal i agenda d'activitats d'àmbit comarcal. Pel que fa als col·laboradors, seguiran amb el

ENTITATS [radio sàrrià

seu espai dins la graella, amb programes ja consolidats com 'De tot una mica', 'Coneguem la cultura catalana' i l'espai destinat a la tercera edat 'Enradiats'. A Internet, la nova plataforma radiosarria.cat adopta un format de diari digital i permet arribar a nous públics facilitant-ne la consulta des de qualsevol dispositiu i entorn. D'aquesta manera, l'usuari té a les seves mans una eina potent i versàtil a fi i efecte d’estar al dia de l'actualitat municipal de Sarrià de Ter i dels municipis propers com Sant Julià de Ramis i Girona. El nou portal

també incorpora tots els continguts de la ràdio a la carta, i d'altres serveis audiovisuals com ara les transmissions de vídeo en directe que, a partir de juny, incorporaran les sessions plenàries i les rodes de premsa de l'Ajuntament. A nivell tècnic, els estudis han estat reformats íntegrament, incorporant un segon estudi versàtil que se suma a l'estudi ja existent, tot plegat amb equipament d'última generació. A l'estudi principal, les millores contemplen un sistema de càmeres per seguir les tertúlies i d'altres programes a través de la pla-

taforma web. Ràdio Sarrià té una dilatada trajectòria al món de la comunicació local, va néixer l'any 1983 i va ser una de les primeres emissores locals de la demarcació de Girona. Actualment emet a la comarca del Gironès al 87.6FM i compta amb una vintena de col·laboradors, una associació cultural i una presència activa a l'entorn cultural del municipi. L’empresa encarregada del desenvolupament de la nova plataforma i identitat és Digital Hits Audiovisual, a partir de la licitació pública del servei per a la producció de nous continguts. n

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

pds_19

ENTITATS [amics dels gegants

AMICS DEL GEGANTS

ELS GEGANTS NO PAREM! Amics dels Gegants

Trobada gegantera a Celrà

Trobada gegantera a Vilablareix

Ep, una vegada més arriben les últimes notícies dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter! Sí, pels lectors d’aquesta revista que encara no ho sabeu, Sarrià de Ter té colla gegantera, tot i que no està passant pel seu millor moment.

om a qualsevol entitat, es necessiten persones al darrere per a poder anar a les trobades, treure els gegants, les gralles i els tabals, caixes i tambors per a fer festa i xerinola! Així que aprofitem l’espai que ens ofereix la revista per fer-vos arribar la proposta: si us agrada la tradició popular, cantar, ballar i passar-ho bé, als Gegants us estem esperant! I us preguntareu, què hem estat fent aquest trimestre? Doncs això,

20_pds

Esmorzar a Celrà

gresca, xerinola i festa popular! Aquests últims mesos hem estat a la festa dels nostres veïns gironins, a les Fires i Festes de Sant Narcís; i també a la trobada gegantera de Celrà, aprofitant la seva Festa Major, o a la festa de la Tardor de Vilablareix. Però la cosa no acaba aquí! Com cada any, hem ajudat a rebre Ses Majestats els Reigs Mags d’Orient ambientant la cercavila amb un toc de música festiva, i també vam participar a la Fira del Paper. Com veieu, tot un èxit!

Però aquest any també hem tingut canvis a la Junta Directiva: la major part d’aquesta ha revalidat el càrrec tret del nostre antic secretari i l’antiga vicepresidenta. Aprofitem per agrair tota la feina feta, que ha estat molta! Moltes gràcies Tati i Josep Maria! Ara bé, aquesta Junta ja ha deixat ben clar que és l’última vegada que es presenta, de manera que si d’aquí dos anys ningú es presenta per a fer-ne el relleu, l’entitat tancarà portes i els Gegants quedaran sense sortir. Com que seria una llàstima, tornem a fer una mica de propagada i tanquem aquest escrit demanant-vos que si teniu ganes de formar part d’una entitat amb molta història al nostre poble, conèixer gent activa, riure i continuar la tradició, us estem esperant i us rebrem amb els braços ben oberts! n

ENTITATS [cantaires de sarrià

CANTAIRES DE SARRIÀ

COMIAT DEL NOSTRE PIANISTA, L’ANIOL Concepció Batallé

En Toni, l’Aniol i l’Ernest

Amb motiu de la IX Trobada de Música Coral a Sant Miquel de Campmajor, dins la qual els Cantaires de Sarrià varen ser invitats, els membres d’aquesta coral ho varen aprofitar per agrair i acomiadar a qui els ha estat acompanyant en el piano des de ja feia moltes cantades i assajos.

L’

Aniol, pianista discret, refinat, de gust exquisit, amb el seu bon fer, enaltia les veus procurant sempre que ell fos un referent a l’afinació tan exigida per ambdues directores, la Núria i

Sant Miquel de Campmajor el 30 de març. Fotos: Cantaires

l’Ester. Va saber trobar el punt de comunió entre les notes del piano i les contralts, sopranos, tenors i veu baixa, com a suport harmònic. Agraïment que es va fer palès entregant-li uns presents per la seva tasca.

D’aquesta trobada en conservarem, per sempre, el records entranyables del convit desinteressat i preparat amb la cura d’una família coral que acull altres membres. Moltes gràcies amic Aniol, sempre et recordarem. n

pds_21

ENTITATS [dones més que mai

DONES MÉS QUE MAI

EXPOSICIÓ “20 ANYS DE L’ASSOCIACIÓ DONES MÉS QUE MAI, 1999-2019...”

Fotos: Dones més que mai

El dia 12 de gener de 2019 es va inaugurar l’exposició commemorativa dels primers 20 anys de l’associació “Dones més que mai” a la sala d’exposicions Dolors Xabé, al Centre Cívic la Cooperativa Sarrià de Ter.

mb una bona assistència de públic, en la inauguració de l’exposició, la presidenta de l’associació Dones més que mai va fer un parlament tot recordant la història de l’associació, us el passem tot seguit: El dia de la inauguració del Centre Cívic la Cooperativa, un grup de dones del poble de Sarrià de Dalt

22_pds

van comentar a l’alcalde que tenien ganes de formar part activa del Centre Cívic. Aquestes dones hi havien treballat quan era La Cooperativa i coneixien el valor que tenia el local per fer cohesió al poble i perquè les dones es relacionessin entre elles, en una època en què les dones sortien poc de casa, gairebé només per anar a comprar.

La finalitat de l’associació és, entre d’altres, la d’agrupar les dones per fer caliu, donar-los suport i perquè facin alguna activitat fora de casa, sobretot això és molt important per a les que es quedarien soles tancades a casa. A partir del gener de 1999 aquest grup de dones es va anar trobant i va anar eixamplant el grup i va anar

ENTITATS [dones més que mai

Concert de contrabaix d’Alena Tikhmanovich

decidint quines activitats es farien en base a les seves inquietuds. Es van iniciar les activitats el gener amb alguna xerrada feta per algun professional. El dia 22/11/2001 se signa l’acta fundacional de l’associació “Dones

més que mai”, després de fer els estatuts i constituir l’associació, amb el suport de l’Institut Català de la Dona. L’associació ha portat a terme diferents activitats: manualitats, pintura, gimnàstica, taller i passeja-

da de ratafia, xerrades sobre salut, cosir, sortides familiars, sortides culturals, col·laboracions amb les activitats del poble... Agraïm a tothom l’assistència a la inauguració i a tots els que heu anat visitant l’exposició. n

pds_23

ENTITATS

EQUIP DE REDACCIÓ

NICOLAU CASAS, IN MEMORIAM Equip de redacció

El passat mes de març va deixarnos el Sr. Nicolau Casas Guilera, a l’edat de 90 anys, que va ser veí de Sarrià de Baix i col·laborador de la revista Parlem de Sarrià i de Ràdio Sarrià.

Nicolau Casas i Anna Muñoz, a Ràdio Sarrià

24_pds

l Sr. Nicolau Casas i la seva muller, Concepció Valls, van esdevenir veïns de Sarrià arran d’una reestructuració de personal que l’empresa Manipulats del Ter SA va fer a la ciutat de Barcelona, on exercia el càrrec d’administratiu a les oficines de la Diagonal-passeig de Sant Joan,. Va ser, doncs, per aquest motiu que Nicolau Casas, barceloní de tota la vida, va instal·lar-se a Sarrià de Ter. De seguida de viure al poble va implicar-se en les activitats socials i culturals, també amb les activitats de la parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Sarrià de Baix. Va vincular-se als anys 90 amb la nostra revista Parlem de Sarrià, on va encarregar-se dels temes de publicitat i cal dir que va prendre’s sempre la

feina amb molt rigor i seriositat. Sempre estava amatent a la publicació de la revista. I com hem anunciat també va implicar-se en els programes de Ràdio Sarrià. L’amic Nicolau Casas era una gran bona persona, gran conversador, bon veí, sempre ens deia amb orgull i satisfacció que tenia un dels primers carnets de soci del Barça. Últimament, i ja molt gran, en restar vidu, vivia amb un dels seus tres fills. El senyor Nicolau Casas sentia, doncs, els colors, com sentia també els encerts i les promocions de l’handbol de la Unió Esportiva Sarrià. Valgui, doncs, aquesta nota de record i de comiat al senyor Nicolau Casas de part de l’equip de redacció de Parlem de Sarrià i dels amics i veïns sarrianencs que el vam tractar, apreciar i estimar. n

ENTITATS

A la inauguració de l’Exposició Biblioteques en la Pau i en la Guerra per la Fira del Paper 2005

Amb Neus Mercader, a Ràdio Sarrià

Fira del Paper 2005. Textures de Tatiana Razenblat

Berenar del soci AV Sarrià de Baix, 6 juny 2014, Nicolau amb el seu fill

Festa Major 2015. Exposició Amics dels Gegants.

pds_25

cultura BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

CLUB DE LECTURA LLEGIR EL TEATRE: SORTIDA AL TNC Anna Sala

A punt per veure “La bona persona de Sezuan”, al TNC.

El passat 2017-2018 la biblioteca Emília Xargay va entrar a formar part del projecte «Llegir el teatre» que impulsa el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya des de l'any 2013, i que ha continuat aquest any 20182019.

l projecte «Llegir el teatre» és un cicle de clubs de lectura sobre textos teatrals, que té per objectius: millorar la formació dels espectadors de teatre; donar suport a les biblioteques públiques de Catalunya per al desenvolupament de clubs de lectura de teatre de qualitat; impulsar l'edició de textos teatrals; incrementar els fons sobre teatre de les biblioteques públiques catalanes, ... entre d'altres. D'octubre a juny, l'últim dilluns de cada mes, a la biblioteca Emília

26_pds

Xargay té lloc la trobada d'aquest grup de lectors interessats en conèixer i saber més sobre teatre. Cada sessió està dedicada a un text de la programació del TNC d'aquella temporada i les sessions són dinamitzades i conduïdes a la nostra biblioteca per Lluís Aymerich, gran amant i coneixedor del món del teatre. Aquestes sessions de lectura es poden complementar amb sortides al teatre per veure l'obra llegida. Els membres del club de lectura gaudeixen de descomptes en les entrades d'aquestes obres. I és en el marc d'aquestes activitats complementàries a la lectura que el mes de febrer vàrem organitzar des de la biblioteca una sortida al TNC per veure l'obra La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, amb la direcció i l'escenografia de l'Oriol Broggi. La sortida va ser un èxit, unes 25 persones, membres i no membres

del club de lectura es van apuntar el diumenge 24 de febrer per anar al TNC a veure aquesta fauna brechtiana sobre la bondat, amb una brillant Clara Segura de protagonista. Com a cloenda del «Llegir teatre» d'aquest any tenim prevista una segona sortida el mes de maig, que, a més d'anar al TNC a veure El gran mercado del mundo, de Calderón de la Barca, també participarem en la trobada de clubs de lectura que es fa aquest mateix dia abans de la representació i que compta amb una xerrada del director artístic del TNC, Xavier Albertí. Us volem animar a tots i totes a acompanyar-nos en aquestes sortides, obertes a tothom, i qui tingui ganes de llegir teatre que s’apunti al nostre club de lectura a partir del mes de setembre, perquè tenim ganes de continuar gaudint, llegint i veient teatre. n

CULTURA BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

LES BARRETADES D'EN QUIM CURBET Per Roger Casero Gumbau

Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tan característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món. Roger Casero i Quim Curbet, a la presentació dels seus llibres que va tenir lloc a la Biblioteca Emília Xargay el 20 de febrer. Foto: Biblioteca

es Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero: "D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret moventlo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé." Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, ja que no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè. Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc... Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és, sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença

d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet? "Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades." Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap! Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expli-

pds_27

CULTURA BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

Després de la tardor catalana, avui que som en ple hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats... "Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

APUNTS DE LA COSTA BRAVA Els darrers llibres publicats: “Els dies de cada dia”, “La tardor catalana” i “Apunts de la Costa Brava”.

quen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació! "És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

LA TARDOR CATALANA La tardor catalana és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arran de la imposició de l'article 155: "Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semifederal i

28_pds

una altra de semicolonial." I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat va ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet. "Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa." Setmanes enrere assistia a un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat... Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut: "Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà. La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat. Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, si no totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava": "(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

CULTURA BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre! Curbet, amb els seus Apunts de la Costa Brava, no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança. Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen. Apunts de la Costa Brava és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

ELS DIES DE CADA DIA

num...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda! Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies! Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha: "Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba." La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013! "Els dies de cada dia" també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu: "Tu ens fas sentir part del teu món, només amb els dies de cada dia" Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres! n

Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica". Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats, d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre. Els dies de cada dia no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus. Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall... I és precisament en Els dies de cada dia, en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en MagFoto A. Vila

pds_29

CULTURA

BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

“ALTRES MARES!” de Francesc Duch

El passat dia 10 de maig a la Biblioteca Emilia Xargay va presentar-se el llibre Altres Mares (Pagès Editors), del sarrianenc Francesc Duch.

Francesc Duch i Francesc Ribas, a la Biblioteca. Fotos: Jordi Duch

30_pds

L’acte, on van assistir-hi una cinquantena de persones, va ser conduit pel doctor en bioquímica i amic de l’autor, Francesc Ribas. El llibre Altres Mares va ser premiat el mes de juliol de l’any 2018 amb el premi 7Lletres. Aquest guardó es convoca des de l’any 2006 i va a càrrec del Consell Comarcal de la Segarra, el Centre Municipal de Cultura de Cervera i la Fundació Manuel de Pedrolo. El concurs premia amb set mil euros el millor conjunt de set relats de temàtica lliure escrits en llengua catalana. És un dels premis més prestigiosos de la província de Lleida. Durant la presentació, l’autor va explicar com va sorgir-li la idea inicial d’escriure el recull, i com va anar teixint cada relat independent per aconseguir que finalment el conjunt de set històries formessin un bloc coherent, cohesionat i potent. Les narracions que conformen el llibre estan protagonitzades exclusivament per dones que, d’una manera o d’una altra, afronten situacions a la vida que se’ls escapen però que intenten dominar tan bé com poden, amb més encert per part d’unes, i menys fortuna en d’altres. El format de la presentació va ser una conversa entre el conductor de l’acte i l’autor, que van explicar com s’havien conegut durant la seva etapa a París, on ambdós van coincidir-hi durant un parell d’anys. L’escriptor sarrianenc va revelar que molts dels entorns que apareixen en el llibre, si bé les ubicacions concretes no es precisen enlloc, sí que són principalment voltants de París, així com també de Mont-Real (Canadà), on l’autor ha viscut els darrers dos anys. Precisament, quan l’autor va rebre la notícia que havia estat escollit com a guanyador del premi, va desplaçar-se des de Canadà fins a Catalunya per tal de rebre el guardó.

CULTURA

De temàtica molt diversa, l’enveja, el dolor, els errors, la por, les disjuntives, les decisions i les situacions inesperades que de cop sacsegen la vida de les protagonistes, naveguen entre el conjunt de relats, narrats de manera torrencial, obviant els detalls prescindibles i dedicant tota l’atenció a percebre com els personatges viuen cada sensació, cada experiència, tots els dolors i també les escasses alegries. Ribas va destacar els canvis inesperats que es succeeixen, i també la diversitat de possibilitats que ofereixen els finals, molt d’ells oberts, i que propicien un intercanvi d’im-

pressions entre lectors. Altres Mares és el primer llibre d’autoria individual que publica l’autor, però no és la seva primera incursió literària, ja que anteriorment ja ha estat guardonat en diferents premis literaris. Tres relats seus han estat publicats en llibres d’autories col·lectives. Es dona el cas que en Francesc va guanyar l’últim premi literari que va realitzar-se a Sarrià de Ter l’any 2015 i que des de llavors va deixar de convocar-se. El passat 23 d’abril, l’autor del llibre va participar a la diada de Sant Jordi, i durant la presentació va des-

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA Des de 1896

tacar la felicitat i l’estranyesa de viure la festivitat des de l’altre costat, des de dins les parades i amb un bolígraf a la mà. Al final de la presentació, els presents i l’autor van conversar sobre el llibre i van intercanviar impressions de manera distesa. De fet, tot l’acte va dur-se de manera informal, a mode de conversa entre Ribas i Duch, amb unes quantes intervencions dels assistents, i va cloure’s amb coca de la pastisseria Llausàs i una copa de cava mentre l’autor firmava els exemplars que els assistents a la presentació van poder adquirir a la mateixa biblioteca. n

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

pds_31

CULTURA

CENTRE CÍVIC LA COOPERATIVA SALA DOLORS XABÉ

Míriam Pascual

“EL COS HUMÀ I EL PAISATGE COM A MOTIU DE REPRESENTACIÓ ARTÍSTICA” MARÇAL MORELL TORRA I MARTA PASCUAL

Marçal Morell, pintant en directe al model Albert Pou, “In situ” a la Sala Dolors Xabé del Centre Cívic La Cooperativa. Fotos: Míriam Pascual.

A grans trets entenem l’art contemporani com allò més complexe i conceptual. No sempre és així. Els temes més recorrent en l’art han estat la representació del cos humà i el paisatge. I tot artista principiant s’aboca en la perfecció d’aquestes dues temàtiques. Des de la Sala d’exposicions Dolors Xabé s’impulsa artistes emergents i dins aquest bloc és fascinant veure com alguns artistes evolucionen a passos agegantats i s’observa com lentament van creant el seu propi estil. 32_pds

MARÇAL MORELL TORRA Va néixer a Santa Coloma de Farners al 1987, és llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Des del 2013 viu a Suècia treballant en diferents projectes artístics i de de disseny. Amb el cos a Suècia i el cap a Catalunya, ha exposat els seus projectes als dos països. Aquesta dualitat no és un cas excepcional. Durant la realització dels dibuixos, que acostumen a ser ràpids, entre 7 i 15 minuts, utilitza a la seva conveniència el moviment i la traça tant de la mà dreta com l’esquerra. Veure’l dibuixar resulta tot un espectacle.

Marçal Morell Torra va exposar el darrer mes de Febrer sota el títol In situ, una exposició creada in situ. Normalment l’artista transporta les obres fins a l’exposició. En aquesta en canvi, els llenços i els papers són blancs, verges; l’obra és creada dins la Sala d’exposicions. L’artista porta els models a la sala per a dibuixar-lo en viu. Entenem doncs que les obres es van crear una darrera l’altra a la mateixa sala i van ser exposades durant un mes. Un cop acaba l’exposició aquestes obres no tornen a estar juntes mai més, per aquest motiu l’exposició va resultar ser única.

CULTURA

Marçal Morell Torra també té la ment molt àgil, malgrat ser jove es pot parlar d’art en tot moment. Tot i ser un artista polifacètic que a In situ es basava en la pintura i el dibuix sap parlar i tractar els models. La seva sensibilitat i l’estudi del concepte de model –cos humà fa que en Marçal entengui que aquests companys- models són importants. En Marçal n’ha fet un bon estudi personal i els defineix com elements que tenen nom i defuig dels cossos estereotipats. Així doncs, també mostrem aquest respecte i

anomenem i agraïm els models: Maricarmen, Enric, Ernest, Edgar, Martí i en especial a l’Albert Pou que va fer de model durant la inauguració.

Poema Lluis Lucero per Marta Pascual Sarrià de Ter, 27 abril 2019 Marta Pascal i Lluís Lucero, va exposar al Centre d’Arts Escèniques. Foto: Míriam Pascual

MARTA PASCUAL És de temàtica paisatgística. Sota el títol “Llums i colors” ens mostra una exposició repleta de colors i llums que sorgeixen a la primavera. És curiós veure com el cos humà, en el cas d’en Marçal, i el paisatge en el cas de la Marta, siguin motiu de representació artística. Contemplar els i les artistes emergents absorbint la tècnica clàssica del dibuix que encara a dia d’avui és pales al en plena era de l’art contemporani.

Amb llum dibuixes els camins que una estesa de blaus amaga Vermells que esclaten sobre verdors immenses: la primavera Els ulls hi menen: encesa de colors, la humil natura.

pds_33

CULTURA

CENTRE CÍVIC LA COOPERATIVA

Mural “Elles” de l’artista sarrianenca Clàudia Pérez al hall del CC La Cooperativa- Foto: Míriam Pascual

Míriam Pascual

Sarrià de Ter s’ha adherit per primer cop a les Jornades Internacionals de l’Art i per aquest motiu s’ha celebrat dues intervencions artístiques.

a primera intervenció s’ha dut a terme per l’artista sarrianenca Clàudia Pérez, muralista i escultora. Sota el títol “Elles” ha creat un immens mural al hall del Centre Cívic la Cooperativa per donar la benvinguda als visitants de la Sala d’exposicions Dolors Xabé. Si ens hi fixem bé observem una primera capa de color negre que fa ressaltar dues cares, la d’una dona i d’un home, envoltades d’immenses esferes de colors. La cara de l’home és més gran i ens la presenta capgirada. La cara de la dona en el lateral esquerra és més fàcil de visualitzar. Tot i així, l’ar-

34_pds

“ELLES” tista confessa no voler fer distincions entre ambdós sexes. En aquesta intervenció, Pérez també vol donar visibilització i veu a les dones més valentes de Sarrià de Ter. Inspirant-se en el documental realitzat el 2017 “Fragments de vides” hi incrusta 14 orelles de guix, les orelles de 7 dones. Les 5 primeres són les dones entrevistades al documental. Concretem-les: 1. Anna Verdaguer Dorca de 107 anys. Supervivent de dues guerres i de dos camps de concentració, feminista i comunista. També va ser fotògrafa i documentava els camps de concentració. No se li adjudica l’autoria de cap fotografia ja que ningú l’ha estudiat. 2. Maria Melgarejo gran treballadora i gran artista plàstica. 3. Joana Rosdevall, primera dona

en presidir la Junta de veïns de Sarrià de Dalt. 4. Assumpció Grimal, la primera dona en portar pantalons al poble. Juntament amb la Joana Rosdevall van ser treballadores de la Cooperativa i les dues són les cofundadores del col·lectiu Dones més que mai. 5. Constança Muñoz, treballadora incansable que ha viscut tota la vida al carrer Major i que testimonia com a canviat el paisatge del poble. Les altres dues dones són: 6. Sara Bravo, jove artista que a partir de les seves fotografies dóna visibilitat a la lluita feminista, centrantse en la temàtica del cross dressing. 7. Clàudia Pérez, creadora d’”Elles”. Dues artistes que des de la Sala d’exposicions Dolors Xabé potenciem al màxim i els hi donem suport.

CULTURA

Mural del grafiter Norbert Artigas al pati de l’edifici Rafael Masó, al carrer Firal. Fotos: Ajuntament Sarrià de Ter.

Hem d'entendre el paral·lelisme de les orelles, les parets i les veus. A la Cooperativa en els seus més de 50 anys d’existència ha sigut testimoni de milers de conversacions, expressions i accions on les dones no eren valorades laboralment. Per aquest motiu, Clàudia Pérez va decidir que aquesta paret fos aliada i la utilitza com a llenç. Per donar una unitat entre la paret i el nou mural la Clàudia Pérez hi remarca unes línies blanques del mural que concorden amb les del sostre. La Clàudia Pérez ha cuidat fins l’últim detall, fins i tot a una de les orelles hi penja una arracada. La segona intervenció artística dins les Jornades Internacionals de l’Art ha estat un mural col·lectiu de més de 12 metres d’amplada per 2,20

d’alçada al pati de l’edifici Rafael Masó dut a terme de l’Associació Juvenil Heal, concretament del grafiter Norbert Artigas. Heal disposa d’uns potents recursos educatius de les diverses disciplines artístiques que engloba la Cultura Hip Hop. En una primera tarda, als participants se’ls hi demanava que creessin un dibuix, allò que més els agradaria que es reproduís al gran mur. La gran varietat dels assistents es va fer visible ja que hi havia artistes, gent del poble, l’àvia que acompanyava el net, el grup d’amigues... i totes les aportacions van ser sorprenentment potents. A partir dels dibuixos que es van realitzar el divendres a la tarda, en Norbert Artigas en va extreure els trets més característics i es van uni-

ficar en un sol dibuix. En la següent jornada, es va estar pintant durant tot el dissabte. Com bé es veu al mural la disciplina artística més representada va ser la música. Durant aquesta activitat de mural col·lectiu vam poder veure com els infants, els joves i fins i tot els més grans hi van mostrar un gran interès alhora que vam poder comptar amb un gran nombre de participants. Agraïm la participació de Zona Jove Gironès, l’Esplai PL i el Jovent de la Flama. Els colors brillants de l’esprai i la seva olor, la pintura i les ganes de crear totes juntes va fer que s’hi visquessin moments de màgia, de tendresa, de diversió i creativitat i on sobretot es va sentir com tots junts vam crear com a poble una magnífica obra d’art. n

pds_35

CULTURA

CENTRE CÍVIC LA COOPERATIVA

TORNEIG D’ESCACS IV OBERT GERUNDA

Josep Serra Club Escacs Gerunda

El passat 29 de març va començar el Torneig d’Escacs IV Obert Gerunda organitzat pel club d’escacs Gerunda i celebrat a la seu Centre Cívic La Cooperativa, plaça Renaixença, s/n, de Sarrià de Ter.

36_pds

quest torneig ha tingut 66 inscrits que han gaudit dels escacs i de la sala de joc, així com també del bar/restaurant que hi ha a l’edifici. El torneig ha constat de nou rondes que s’han desenvolupat el 29 de març, el 5, 12 i 26 d’abril i el 3, 10, 17, 24 i 31 de maig, és a dir, nou divendres feiners. Les partides començaven a dos quarts de deu del vespre i, en general, la darrera acabava al voltant de la una de la matinada. La sala de joc, com es pot veure a la foto, era molt correcta i espaiosa. Els 33 taulers i peces hi cabien perfectament i era possible circular per la sala amb tota comoditat.

Quan començaven les partides, el silenci imperava en el local. En el torneig, una partida guanyada representa un punt, una partida en taules mig punt i una de perduda zero punts, per tant, un jugador podia fer com a màxim nou punts i, també cal dir-ho, com a mínim zero punts. Els 66 jugadors provenien de diferents localitats, concretament n’hi havia de Barcelona, de la Bisbal d’Empordà, de Caldes de Malavella, de Cassà de la Selva, de Figueres, de Fornells de la Selva, de Girona, de Llers, d’Olot, de Palafrugell, de Sant Feliu de Guíxols, de Sant Gregori, de Tordera i de Vilobí.

CULTURA

En tots els dies es van fer 260 partides, 44 de les quals van acabar en taules, 108 van guanyar les blanques i 108 van guanyar les negres. És interessant aquest càlcul ja que en general ens agrada més jugar amb blanques que amb negres. Volem agrair a l’Ajuntament de Sarrià de Ter l’autorització per ocupar aquests set divendres l’espai del Centre Cívic La Cooperativa i volem fer esment especial a la seva coordinadora pel seu interès, dedicació i atenció que ens ha dedicat tot aquest temps. Gràcies a tots i en especial a la coordinadora del Centre Cívic la “Cope”, la Sra. Presen Serrano. Sense la Presen no hauríem anat tan bé. Moltes gràcies!!! n

El campió del torneig va ser el MC Lluís Parals del C.E. Figueres.

També hi va haver altres premis, el segon i el tercer de la general, els dos primers de cada tram, el millor equip i el millor infantil.

pds_37

CULTURA

La façana del Centre d’Arts Escèniques va servir de pantalla per un espectacular mapping a càrrec de la cia De Palol. Fotos: Desi Arasa

Jordi Estefanell Regidor de Cultura

MAPPING AL CENTRE

Amb motiu de la inauguració de la primera fase de la rehabilitació de l'antic Centre Parroquial el dia dos de febrer, des de l'àrea de Cultura buscàvem una manifestació artística que ens introduís i donés a conèixer les possibilitats del nou espai que oferíem al poble.

38_pds

a disciplina escollida va ser el mapping perquè ens permetia presentar una obra sobre la mateixa façana de l'edifici i que servís com a llenç del treball. L’eliminació del porxo metàl·lic i les barbacoes instal·lades davant de la porta principal ens deixava gaudir de tota la superfície de l'edifici de manera neta i sense entrebancs. Ideal per a la projecció d'un vídeo en forma de mapping. Després de visionar diferents treballs vam contactar amb l'empresa De Palol. De seguida van captar la idea que teníem per a la realització d'aquesta obra, allò que volíem transmetre als sarrianencs, la inauguració d'un espai per a les arts escèniques. Per a la música, per al teatre, per a la literatura, la dansa i allò que hom pugui imaginar com a espectacle escènic.

Van captar la idea i van realitzar un vídeo magnífic per projectar sobre la façana original recuperada. La perfecta coordinació de les imatges i les músiques en evolució (a través d'un món fantàstic, oníric) ens guiava durant vuit minuts i escaig cap a les possibilitats que ens podia oferir el nou equipament. Començava mostrant-nos una mena de temple clàssic amb un personatge que ballava al seu interior i mostrava referències musicals. Aquest temple desapareix i sobre la façana comencen a aparèixer mots que van conformant passatges del Hamlet de Shakespeare i ens van mostrant el retrat d'aquest autor sobre la paret blanca. Aquest gran llenç blanc evoluciona en un garbuix de colors que anuncien l'entrada a la fàbrica dels somnis, el cinema.

CULTURA

El ritme de la projecció comença a créixer i ara les imatges ens mostren uns lloms de llibres que s'agrupen fins a formar el que seria les façanes d'una ciutat de cases altes i apinyades, amb profusió de llibres que volen bategant els seus fulls cap a la màgia. Se’ns mostra el món d'Alícia amb el seu conill, barrets, cartes i rellotges. També trobem referències al Petit Príncep en el seu petit planeta, visitat per una avioneta que podria pilotar el seu autor, Antoine de Saint-Exupéry. Continuem aquest viatge oníric cap a una casa de la que en surten músics amb diferents instruments i la projecció ens condueix cap a la façana d'un típic teatre del que podria ser Hollywood Boulevard, amb el nom de Sarrià en els seus rètols lluminosos. Una cara feréstega i barbuda, a mode d'oracle clàssic, s'embolcalla de construccions geomètriques en constant evolució com una mena de rajoles hidràuliques, estampats que podem trobar en els terres antics. Sembla que la projecció ens vulgui retornar al món oníric amable presentant-nos un personatge que sembla un abastador d'estels amb una escala, pujat dalt d'una barca. El vídeo ens porta cap a la visió d'una casa plena d'engranatges que la fan funcionar. Aquí ens torna a aparèixer un personatge que ens ha fet el paper d'una mena de conductor en diferents moments del vídeo, un conill simpàtic i juganer. Les darreres imatges ens mostren una casa de totxo, del que en diríem "obra vista",

amb unes finestres en forma de pany de clau. Aquesta construcció va precipitant-se sobre ella mateixa fins a desaparèixer i mostrar-nos la façana blanca del Centre- Espai d'arts escèniques. Titulat amb un rètol que convida els sarrianencs a gaudir-ne. Aquest treball vol ser una mena de catàleg dels mons artístics i plaents que ens ofereix una instal·lació d'aquest tipus. Si no vau gaudir de l'espectacularprojecció en directe us convido a visionar-lo a Youtube amb la referència: Video Mapping El Centre- Espai d'arts escèniques. Si el vau presenciar en directe, repetiu i gaudiu de nou de l'espectacle. n

pds_39

CULTURA

DE NITS DEL CORO A NITS DEL CENTRE Sergi Torrentà Ona Sarrià

Aquest any fa nou anys que Sarrià de Ter acull una nova temporada del cicle de cafè teatre per excel·lència a les comarques gironines ( teatre de proximitat), nou anys que durant sis mesos , dels dotze que té l’any, cada quinze dies al peu del canó un grup de col·laboradors, sota el paraigua d’una de les entitats culturals més antigues que té el municipi, l’Associació Cultural Ona Sarrià juntament amb la regidoria de cultura, fa que el cicle sigui possible. Cia.Lepuant. Fotos: Jordi Rispau

na nova temporada que ha mantingut la programació variada que des de l’AGT (Associació Gironina de Teatre) ha programat amb les millors propostes de teatre de proximitat. Aquesta temporada hem pogut gaudir de la màgia particular d’en Karlus, passant per la poesia personal d’en Danilo, el show improvisat del Quarteto de los Trastos; Cia Estat Particular amb Quina barra!, protagonitzat per l’Ovidi Llorente i dirigit per Pep Vila; el monòleg dramàtic, Sóc la Mercè, d’ Helena Ballaster; les anècdotes de Miss Swellen; els contes per a pares i mares de la Maria Helena; el millor humor intel·ligent de Joan Estrader, o la clown política colombiana, LiLy, que explica amb humor els problemes socials colom-

40_pds

bians, entre altres. Una novena edició amb un canvi d’ubicació, el projecte de fer cafè teatre a la Cafeteria del Coro, un edifici de l’arquitecte Rafael Masó, era un projecte de poble, obrir un local destinat a la gent gran a obrir l’espai als sarrianencs, un projecte on es volien fer més activitats a la sala, però amb la concessió del bar a una empresa privada s’estroncava el projecte inicial de cafè teatre. L’Ajuntament reforma part de l’antic teatre del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt , fent un hall i una sala petita on aquesta temporada ubicàvem Nits del Coro i que feia canviar la marca aconseguida aquest anys per Nits del Centre, referent al nom del nou espai municipal. Una sala diàfana, moderna,

quadrada, i amb l’aforament que ens reduïa a la meitat la de la sala del Coro. Un any que ens hem hagut d’adaptar la barra del most i el beuratge fora la sala, intentar retrobar l’encant perdut és difícil. El canvi de lloc també ha tingut influència en els espectadors, hem reduït de més de les 1.200 persones rebudes la temporada passada a les 500 aproximades d’aquesta temporada. També hem detectat molta gent que era seguidora fidel que ha participat poc d’aquesta temporada, però també hem de dir que en contrapartida ens han vingut nous espectadors. De fet, si hi hagués una desena temporada l’objectiu seria fer una sala més amable i la fidelitat dels espectadors. De fet, aquesta temporada s’haurà d’analitzar entre els

CULTURA

Vivir del Bolo

Claudio Levati

Cia Estat Particular. Quina barra!

Elena Ballester

tres actors que munten aquest cicle (Ajuntament de Sarrià de Ter com a organitzador, AGT com a programador i Ona Sarrià com a entitat organitzativa i col·laboradora) i treure conclusions positives per a poder millorar el

que ha fallat i positivar allò que ha funcionat. Des de l’entitat treballem pel poble i per la cultura, i el cafè teatre és una oportunitat meravellosa per fer arribar la cultura a tothom i gaudir de la vida social del municipi. n

Miss Swellen

pds_41

CULTURA

Presen Serrano

BANC DE TEMPS

Els Bancs del Temps són xarxes d’intercanvi de temps (hora per hora) entre persones que s’inscriuen al projecte amb l’objectiu de donar, rebre i compartir el seu temps amb d’altres persones, generalment del seu entorn més proper (veïns i veïnes del barri on viuen o treballen).

i ha tres models de gestió de les secretaries de BdT (Banc del Temps). El primer és el que es fa servir mitjançant voluntariat. El segon model es el gestionat per personal tècnic del propi Ajuntament. El tercer model és el gestionat de forma compartida per personal tècnic contractat pel propi Ajuntament amb el suport de voluntariat. Els Bancs del Temps són espais de sociabilitat on s’intercanvien habilitats, coneixements i serveis puntuals, com acompanyaments, o petites tasques domèstiques. Cada hora que un usuari ofereix a un altre

es cobrada pel donant per mitjà d’un taló del temps que ingressa en el seu compte corrent d’hores. Aquest capital el podrà fer servir tanmateix per sol·licitar qualsevol tipus de servei que figuri al llistat del seu Banc del Temps (BdT). Si bé algú podria pensar que els Bancs del temps són projectes d’economia alternativa que en temps de crisi substitueixen a l’economia tradicional, aquesta hipòtesi no s’ha vist encara confirmada. Actualment, els Banc del Temps és una eina de suport i sociabilitat, però substitueixen un lloc de treball, o un servei que hagi de donar l’administració. Per entendre el concepte de Banc del Temps posarem com exemple el fet de fer un servei d’un petit bricolatge, com penjar una prestatgeria o canviar una bombeta fosa, però no es farà una instal·lació elèctrica, que per fer-la necessita d’un professional que respongui de la feina fet i compleixi les lleis establertes. El perfil de la persona usuària és molt divers i depèn del context social i cultural on està implantat. Segons les estadístiques ens mos-

tren un ventall molt ampli de perfils: joves, persones grans, immigrants, etc... El temps té un valor important en la societat actual, hi ha un nou plantejament de com fer-lo servir. Per aquest motiu han sorgit diverses iniciatives de Banc de Temps en comunitats educatives i plataformes digitals que contribueixen a la conciliació de la vida laboral, personal i familiar de la ciutadania. Sarrià de Ter ha iniciat el Banc del Temps al centre cívic La Cooperativa, concretament a la sala d’exposicions Dolors Xabé. Fa uns mesos va començar una noia fent tasques de voluntariat portant a terme la vigilància de la sala d’exposicions Dolors Xabé i el canvi en hores són de classes de conversa de català. Aquesta xarxa continua creixent, consolidant-se i s’estén per totes les ciutats i poblacions. Els Bancs del Temps estan oberts a tothom, us recomanem que consulteu el que hem iniciat a Sarrià de Ter. Us proposem sol·licitar informació en el centre cívic La Cooperativa i us animem a participar-hi. n

EMPRESA CONSTRUCTORA Av. de França, 43 - 17481 Sant Julià de Ramis - Tel. 972 17 01 41 - Fax 972 17 25 15 - Mòbil 608 130 207 batcor@corominas.info - www.corominas.info

42_pds

CULTURA [el llibre

“EL SETÈ CAMIÓ” EL TRESOR PERDUT DE LA REPÚBLICA

d’Assumpta Montellà Àngel Garcia

Aquesta és una història que ens toca de prop. Les comarques gironines, a l’Alt Empordà, per uns dies van ser la capital de l’estat i, sobretot, la capital del patrimoni artístic de la República. Des de la Vajol, al febrer de 1939, sortien camions carregats d’obres d’art i d’or amb destí a l’exili. Però un d’aquests camions no va sortir.

L’

Assumpta Montellà, a qui coneixem per la seva esplèndida obra sobre la Maternitat d’Elna entre d’altres, investiga què hi ha de llegenda i què de realitat en aquesta història encara viva a la memòria empordanesa. Ens hem de situar a les acaballes de la Guerra Civil, quan el govern de Negrin, per salvaguardar el patrimoni artístic del Museu del Prado, que estava sent bombardejat per les tropes rebels, el trasllada a València, després a Barcelona i, ja en plena retirada, l’amaga en una mina de talc situada al petit poble de la Vajol, a tocar de la frontera. Allí, dins el cor de la muntanya hi fa construir una cambra cuirassada per albergarhi el tresor de la República i les obres d’art del Museu. El 5 de febrer de 1939 els presidents Azaña, Companys i Aguirre travessen la frontera des de la Vajol i un grup de set camions surten per

passar la frontera travessant Agullana, però el setè queda atrapat enmig del pànic de la gent, de la corrua d’exiliats que marxen a peu per les carreteres camí de França i gira cua per guardar el camió i el seu contingut en un lloc secret a l’espera d’un millor moment. El 9 de febrer, el dia que cau Figueres, Líster vola el pont d’Agullana i el setè camió ja no pot passar a França. El contingut del camió és traspassat a mules amb la intenció de travessar la frontera pel coll de Lli, però el contingut del setè camió no va arribar mai. L’autora visita la mina, avui mig enrunada i fa una exhaustiva recerca parlant amb veïns de la Vajol que callen més del que diuen. Ningú no ha vist l’or però tothom diu que alguns es van enriquir d’un dia per l’altre. Ningú no sap res, però tothom suposa quelcom. “Al meu oncle, un francès li pagava 150.000

pessetes per portar or a França amb els matxos. Eren vuit-cents quilos d’or”. “...varen trobar set lingots d’or...deien que ho havia portat el germà d’en Rufaques pel camí dels contrabandistes”. “Ho passaven amb dos camions d’en Verdaguer que conduïen ell i en Xocolata”. Aquests són els testimonis: esmunyedissos, inconcrets, res on agafar-se amb solidesa. L’autora consulta els arxius del Prado, els arxius del govern de la República, l’arxiu personal de Negrín i parla amb els descendents d’alguns dels carrabiners responsables de la custòdia d’aquell tresor. I se’n torna a La Vajol a contrastar fets i testimonis. Si en voleu saber el desenllaç, us recomano de llegir el llibre: amè, apassionant i curt, poc més de 200 pàgines, però ja us anticipo que la incertesa, els dubtes, la incògnita i la llegenda encara planen sobre el Setè Camió. n

pds_43

espai 2.0 Internet, el blat del segle XXI Roger Casero Gumbau, blocaire. www.sarriadeterenxarxa.cat

Si avui som on som, i som el que som com a espècie, és en part gràcies al blat! Sí, la sentència pot resultar exagerada, però tot i així té molta veritat.

iuen els experts que el domini del blat va ser clau, segurament la clau, que ens va permetre passar de ser caçadors recol·lectors a agricultors. El domini de l'agricultura en general, i el blat en particular, ens va permetre créixer de forma exponencial, quantitativament i qualitativament com a espècie al llarg de milers d'anys... De tot això en parla i teoritza l'historiador Yuval Noah Harari al seu llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62), fins al punt que s'atreveix a afirmar que més que dominar el blat, és el blat el que ha acabat dominant, durant segles i segles, a l'espècie humana! Pensem sinó en el paper central que el blat ha jugat, i juga encara, en la nostra alimentació i, encara més, en la nostra economia al llarg de la història, i encara avui. I si ens ho mirem, com també proposa Harari, des de la perspectiva de la supervivència com a espècie, lligada a les nostres necessitats, la supervivència del blat ha estat i és, a nivell evolutiu, tot un èxit. També són aparentment un èxit la supervivència de les espècies com la porcina o la bovina, i la de la resta d'animals de granja, tot i que una altra qüestió, també plantejada per Yuval Noah Harari, és si paga la pena pagar l'elevat preu de mal viure en una granja, més com a producte de consum que com a animal fora de l'hàbitat natural... Penso en el blat i en la nostra

44_pds

dependència, intolerants al gluten a banda, cada vegada que cau internet o alguns dels serveis que, a través d'internet, utilitzem cada dia, a vegades fins i tot, sembla, a cada moment! Disposar d'accés a internet esdevé en el nostre món (el presumptament desenvolupat), i en el nostre dia a dia, quasi un element imprescindible per a treballar i també per al nostre oci i temps lliure, fins al punt d'haver esdevingut, ja, en el que en el món empresarial i financer anomenen "commodity", una mercaderia imprescindible com ho són l'aigua, l'electricitat, el gas... Internet ha conquerit definitivament les nostres vides, i més que ho farà en el futur immediat, com ja ho està fent ara, fent-se més i més present amb artefactes connectats entre ells, fins i tot electrodomèstics i altres aparells, se suposa que per fer-nos més fàcil i còmoda la vida. Internet ha vingut per quedar-se i, com amb les altres grans revolucions, per a transformar-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos amb l'avenç de la intel·ligència artificial. A diferència d'internet, el blat ja hi era, i la nostra espècie el va dominar fins que, segurament sense ser-ne conscients, el blat ens ha acabat dominant a nosaltres; internet l'hem creat i ens sembla que el dominem, encara, tot i que la literatura i el cinema, el fins ara anomenat de ciència ficció, fa anys que ens adverteix del risc que internet i la intel·ligència artificial ens acabin dominant! Sobreviuríem a un dia sense internet? No cal que respongueu en veu alta, segurament internet ja ho sap. n

Quadern d’apunts

Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

Places dures

ls anys 80, especialment a l’època de l’alcalde Maragall, Pasqual Maragall, va fer fortuna el concepte “plaça dura”, a Barcelona i a tot el país. La tendència urbanística era la de pavimentar els amplis espais públics a base de formigó, eliminant qualsevol vestigi de jardí, de parterre, de sauló o de terra batuda. En absència de verd, una plaça dura era més grisa que mai i marcava de manera subratllada el seu caràcter urbà. Aquest paviment va propiciar l’ús de les places i del mobiliari –sovint de formes cúbiques o prismàtiques- per part de practicants de l’skateboard. La duresa de l’escenari i el seu aspecte postmodern era també un perfecte decorat per a la reunió de jovent de les tribus urbanes més variades. Aquest final d’hivern, podem dir que a Sarrià, a Dalt i a Baix, tenim places dures amb tot el fonament. La plaça de l’Obra ja havia estat pavimentada amb formigó fa mesos, però ara ha vist la desaparició dels arbres que la proveïen d’ombra i hi aportaven verdor. Estaven malalts i calia canviarlos, però és de mal calcular els anys que caldrà que passin fins que les moreres joves que s’hi han plantat tinguin una capçada presentable. De moment, la plaça és dura, sempre plena de cotxes aparcats i la sola mica de verdor que s’hi ha pogut veure últimament és el llorer de la benedicció del diumenge de Rams. A la plaça de la Renaixença, que ve a ser l’aparcament de la Cooperativa, també hi ha hagut renovació silvícola. Aquí, el concepte de plaça dura no sé si hi acaba d’encaixar perquè el sòl està directament asfaltat. S’hi han plantat alzines, autòctones, però de creixement lent i d’ombra no gens fresca. També passarem llargs anys abans de veure-hi verdor i de constatar que els aglans cauen.n

A l’hora de l’àpat

l’hora de dinar, en un restaurant de menús de l’Eixample de Girona que freqüento, posen damunt les taules unes estovalles de paper amb publicitat. Solen anunciar actes culturals, festivals, concerts… i sempre miro de què parlen abans no arribi el plat amb l’amanida i els setrills. Bufa! Aquesta vegada anuncien l’exposició De villa perfecta. Viure i treballar a Pla de l’Horta en època romana. Es podrà visitar fins a mitjan setembre a Sant Pere de Galligants, seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona. Sembla que, per fi, aquest 2019 serà l’any del llançament al gran públic de la riquesa patrimonial que representa disposar d’uns vestigis històrics d’aquesta magnitud. L’anirem a veure perquè pinta molt bé i segur que a les planes d’aquesta revista en tindrem obligada referència en número pròxim. Ho comento a l’ànima mater de la casa de menjars (posats a parlar de romans, posemhi alguna pinzellada en llatí) i n’hi demano unes de noves de record, sense untalls d’oli. L’home no s’hi havia fixat, però s’entusiasma: es refereix de manera ufana al seu naixement a Sarrià, al carrer Major, i a la seva funció de cònsol sarrianenc al carrer Balmes de Girona, i explica que va estar a punt d’anar a viure als pisos del Pla de l’Horta quan el seu pare treballava a can Torras. A veure si, amb una mica de sort, aquest estiu menjarem garum.n

pds_45

L’ENTREVISTA [Albert Bayot i Fuertes

ALBERT BAYOT I FUERTES DIRECTOR DE L’IES DE SARRIÀ DE TER Jordi Duch Despuig

Aquest proper curs 2019-20 serà una realitat el nou Institut a Sarrià. Com a centre de titularitat pública, s’impartirà l’ensenyament secundari en el seu tram obligatori (aquest curs primer d’ESO) i posteriorment el no obligatori, els ensenyaments de Batxillerat i, potser en un futur, també cicles de formació professional. Ens ha semblat d’interès mantenir una conversa amb el qui ha estat nomenat director de l’IES, pel que ens pot aportar sobre dades, reflexions i línies educatives del que pretén ser el nou centre educatiu del poble i per extensió als altres pobles que en seran beneficiaris també ( Sant Julià de Ramis, Medinyà, Cervià de Ter, Viladasens i Sant Jordi Desvalls). L’Albert Bayot és de Figueres, llicenciat en Filosofia i Lletres, professor de les especialitats de Llengua catalana i literatura i Orientació educativa. Des de l’any 1996 ha estat professor de l’IES Brugulat de Banyoles, on ha desenvolupat el càrrec de director i coordinador pedagògic. En el període de 2010-2015 va ser director dels serveis Territorials d’Ensenyament de Girona. Actualment, també exerceix de professor associat a la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG. Ens comenta també que des de ben jove ha estat molt implicat en diferents entitats d’Educació en el Lleure i també de defensa de la natura. Abert Bayot, director de l'Institut. Foto Jordi Duch

46_pds

L’ENTREVISTA [Albert Bayot i Fuertes

Què et va motivar a dirigir un nou Institut? Quan portes anys de dedicació a un món que t’apassiona, com és l’ensenyament, la possibilitat d’iniciar un nou centre és un repte molt motivador. Et permet fer una reflexió a fons del que has conegut i d’allò que podria ser semblant a un ideal, buscar professionals disposats a construir-ho i engegar, amb la màxima il·lusió, un camí amb moltes possibilitats i amb moltes ganes de fer les coses bé, amb reflexió, amb dedicació, amb aportacions ben diverses. En aquest punt he de dir que el que em va acabar d’impulsar van ser les ganes, el convenciment i la vàlua de les dues persones que m’acompanyen, des del primer moment, en l’equip: la Judith Cuadras, amb qui ja havia treballat una bona colla d’anys, i la Txell Mallorquí, a qui he conegut en l’inici del projecte. Com teniu previst començar aquest nou curs, al setembre? Tenim previst començar en una estructura compacta de mòduls prefabricats que aniran creixent amb l’institut i que es complementarà amb tota una sèrie d’equipaments de Sarrià, de Sant Julià, de Medinyà, de Cervià i de Sant Jordi, que, molt amablement, els ajuntaments han posat a la nostra disposició des del primer moment. Lògicament, el dia a dia de l’institut es mourà a Sarrià de Ter (els mòduls prefabricats, el pavelló esportiu, el centre cívic, el teatre...) però, atès que l’institut és de zona, realitzarem actes voltant pels diferents pobles. Pots explicar-nos l’estructura i gestió del centre? En aquests moments tenim ja configurat un claustre d’11 professors. Procurem reduir al màxim els equips docents dels quatre grups de 1r amb què començarem. Aquest primer any, compartirem molt les tasques d’or-

ganització però, de mica en mica, el centre s’estructurarà en equips docents (per a cada curs) i departaments didàctics de les diferents especialitats docents, però sempre des d’una perspectiva interdisciplinària per la qual apostem.

Quines són les línies generals i prioritàries del vostre projecte educatiu? Les línies prioritàries del nostre projecte es resumeixen en aquests punts: 1. La tasca educativa i formativa en un marc acollidor i inclusiu i dialogant. 2. La vinculació amb l’entorn. 3. La utilització de les TIC com a complement formatiu indispensable. 4. La formació en recerca i l’aprenentatge basat en l’experiència. 5. El bon ús de les llengües i l’impuls de les llengües estrangeres. 6. El bon clima, l’acolliment i la cura de les persones. 7. La formació artística sòlida. 8. La projecció exterior amb intercanvis amb alumnat. 9. La capacitat per propiciar l’excel·lència. 10. La innovació educativa, feta amb rigor i basada en constatacions de millora. També apostem per uns valors: 1. Democràcia i participació. 2. Innovació, diversitat metodològica, rigor i obtenció de bons resultats educatius. 3. Col·laboració activa amb l’entorn. 4. Convivència i dimensió humana. 5. Diversitat i inclusió. 6. Qualitat i millora continua. I ens plantegem, com a missió, aquestes cinc propostes: 1. Una vocació clara de ser socialment útil al municipi on es troba situat i als municipis a què pertanyen les escoles adscrites, i per esdevenir un punt de referència a la vida educativa, cultural, industrial i associativa d’aquesta zona.

Presentació del nou Centre. Foto Jordi Duch

2. El foment de la pluralitat, la inclusió, la igualtat d’oportunitats i l’educació d'acord amb principis democràtics. 3. L’aposta per una educació integral que formi persones íntegres, crítiques, autònomes i competents en un món canviant. 4. La voluntat d’oferir una formació sòlida, global i interdisciplinària. 5. La necessitat de connectar l'educació amb el món real canviant, que permeti als alumnes aprendre SABER, SABER FER, i SABER SER O ESTAR.

Com valores el fet que l’institut sigui compartit per diferents pobles? Per nosaltres, que el centre sigui un projecte compartit per diferents pobles és una riquesa i una gran oportunitat de contribuir a estructurar el territori, a crear un espai d’interacció social i cultural entre els nois i noies dels centres i les seves famílies. La veritat és que tant les escoles adscrites com els ajuntaments estan molt il·lusionats amb el nou centre i comptem amb la seva ajuda i el seu suport des del comen-

pds_47

L’ENTREVISTA [Albert Bayot i Fuertes

Logo provisional del Centre

çament. També pensem que és una oportunitat per a l’associacionisme juvenil de la zona i també per aquest motiu posem el centre a disposició de les entitats dels pobles. Segur que podem trobar moltes línies de col·laboració.

El nou institut, es converteix en una institució per al poble, formant part del Consell Escolar Municipal. Com a tal institució, quin paper creus que ha de tenir? El nou institut forma part ja del Consell Escolar Municipal i ha de contribuir a enriquir el debat educatiu i a col·laborar en el Projecte Educatiu del municipi, com a espai d’intervenció global en el creixement cultural, social i de convivència. Tanmateix caldrà trobar fórmules per sumar, al Consell, les aportacions dels municipis que formaran part de la zona. Quin és el punt de partida dels estudiants quan arriben a l’institut. En què necessiten millorar? Els nois i noies que han acabat 6è de Primària han adquirit coneixements i habilitats a partir de diferents línies i estils de treball. Ara, a Secundària, hauran d’aplicar els sistemes de treball que han conegut, compartir-los amb nois i noies d’altres escoles i aprendre noves metodologies, ja que, durant quatre cursos, els hem de preparar per continuar estudiant allò que vulguin. Potser a Secundària obligatòria hauran de consolidar formes d’estudi personal i organització i avançar, tant com sigui possible, en la comprensió lectora i l’expressió escrita. També serà necessari que consolidin metodologies de recerca i experimentació i que, a partir de 3r d’ESO –

48_pds

ja en plena adolescènciaadquireixin la capacitat d’abstracció que serà imprescindible per continuar estudiant i aprenent.

Quins són els elements que teniu pensats per millorar l’atenció educativa i el rendiment acadèmic dels vostres futurs alumnes? El plantejament instructiu del nostre institut es basa en la diversitat metodològica. Volem que cada noi o cada noia trobi la metodologia que li vagi més bé, però que les conegui totes. Volem que tothom adquireixi les competències bàsiques però també que tothom desenvolupi al màxim aquelles competències en què pot anar més enllà. Per això, s’estructuraran reforços i ampliacions i es procurarà personalitzar els currículums perquè tothom aprengui més i millor, conscients que les capacitats i els interessos de l’alumnat són diferents i així ha de ser. Per tal de fer-ho, a banda de les mesures d’atenció a la diversitat que explicarem més endavant, el centre preveu donar importància a les llengües (expressió, lectura i comprensió en totes, ús de l’anglès com a llengua vehicular i d’aprenentatge d’altres matèries, introducció al francès i a l’alemany de forma optativa), a l’experimentació, a les tecnologies, a les arts ( música, plàstica, teatre...), al coneixement de l’actualitat i a la promoció de la salut. Com plantegeu l’atenció educativa per a tots els alumnes, l’atenció a la diversitat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu? Certament, en aquests moments, d’ençà de l’aprovació del DECRET 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, els centres tenim l’obligació de fer un plantejament inclusiu per a l’atenció a la diversitat. Nosaltres, també en

tenim el convenciment i és per això que a l’INS de Sarrià els grups seran volgudament heterogenis i, a les matèries instrumentals, es comptarà amb dos professors a l’aula o amb possibilitat per desdoblar. També es treballarà amb adaptacions multinivells per tal d’adequar els objectius a les possibilitats de cada alumne/a. A la vegada, es consolidaran pràctiques que ja han fet servir a Primària com per exemple el treball en grups cooperatius. En aquest sentit serà de gran ajuda el professorat d’orientació educativa amb què comptarà la plantilla des del primer moment.

A mig termini, quins són algun dels principals projectes de l’Institut? N’hi ha uns quants però els haurem de saber dosificar... El primer i més estel·lar per al primer any és el projecte “ROCK A LES AULES” dins la matèria de música, impulsat per l’entitat “Cases de la música”, que permetrà a l’alumnat introduir-se de ple a la instrumentació moderna com ara els teclats, el baix, la guitarra elèctrica, etc. També hi ha la previsió d’intercanvis, projectes de ciència i tecnologia o el coneixement compartit, social i natural, dels pobles de procedència de tot l’alumnat. També volem donar importància a possibles sinergies creades amb entitats i empreses de la zona i, òbviament, amb els ajuntaments que s’han mostrat molt disposats a ajudar-nos des del primer moment. Un dels pilars fonamentals del procés educatiu és la família. Com voldríeu plantejar la relació entre el centre i les famílies? Les famílies han de poder tenir una relació ben fluïda amb l’institut. Per això comptarem amb una plataforma digital (ClickEdu) mitjançant la qual rebran tot tipus de notificacions sobre els seus fills i filles de forma ben puntual. També establim

L’ENTREVISTA [Albert Bayot i Fuertes

el sistema de tutoria compartida de forma que cada noi o noia tindrà assignat un tutor individual encarregat, entre altres coses, de mantenir el contacte amb la família. Però un dels factors més importants serà el paper de l’AFA que ja s’ha constituït a partir d’una comissió gestora que ha aplegat mares de les cinc escoles adscrites i que ara s’ampliarà donant entrada a qui ho desitgi. L’equip directiu es reunirà amb l’AFA mensualment, de manera que es doni peu a la col·laboració, la informació i la participació de forma ben explícita.

Quin missatge enviaries als alumnes i pares davant del nou repte que se’ls presenta? Nosaltres estem il·lusionats amb el nou projecte. Per al professorat, una “aventura” com aquesta és un estí-

mul professional extraordinari. Volem transmetre’ls aquesta il·lusió per encomanar-la i per compartir-la i després, en segon lloc, volem transmetre tranquil·litat: sabem el que fem, tenim un recolzament absolut per part dels ajuntaments de la zona i de la nova AFA i. amb la seva ajuda i el nostre treball, anirem resolent aquelles dificultats inherents a tot centre de nova creació.

Per acabar, quina opinió tens de l’educació i quina és la teva visió professional? A mi l’educació m’apassiona. És la meva vocació des de sempre. Se’m fa difícil sintetitzar tot el meu pensament pedagògic però remarcaré que l’educació és la riquesa més gran de la nostra societat. Les dificultats que evidenciem avui dia, en una societat complexa i moderna com la nostra,

només poden resoldre’s si ens preocupem que els nostres joves es formin en coneixements (i siguin competents) i en valors (i siguin bones persones). I en aquests dos aspectes cal incidir fortament. És cert que el tema és complex i no exempt de dificultats, però si l’aposta és clara per part dels professionals, les famílies i les institucions, es pot fer una tasca molt i molt útil per a aquest país millor que tots hem dibuixat alguna vegada. Avui es delega a la institució escolar una gran responsabilitat i aquesta, a vegades, es veu desconcertada per canvis de lleis i per modes que imperen sense gaudir sempre d’una solvència contrastada. Cal rigor en l’educació. I col·laboració. Molta col·laboració de tota la societat. Aquest és el gran repte. n

pds_49

OPINIÓ [final d’etapa

MOLTES GRÀCIES I DISCULPEU LES MOLÈSTIES! FINAL D'ETAPA

Roger Casero Gumbau Regidor de la Candidatura de Progrés a l'Ajuntament de Sarrià de Ter. www.rogercasero.cat

El darrer ple en el que ha assistit Roger Casero se celebrà el 12 de juny a la sala del Coro. Foto Ràdio Sarrià.

En la majoria d'ocasions els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades per inesperats, d'altres perquè la realitat és molt tossuda i massa sovint s'allunya de les càbales del nostre magí.

es eleccions municipals d'aquest 2019 marquen el punt i final a la meva vida com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, una vida de setze anys en la que hi ha hagut temps de i per tot, o quasi tot... Al final d'aquesta etapa és impossible no mirar enrere i observar, ara ja des d'una major distància emocional i, possiblement, amb una mirada més madura i menys inno-

50_pds

cent, la trajectòria traçada des de les eleccions municipals de 2003. I en aquesta mirada de cua d'ull sobresurten sobretot dues qüestions que, especialment ara, sento que us he de transmetre precisament en aquest escrit de comiat: un agraïment i unes disculpes. Al llarg d'aquests anys m'he sentit privilegiat, no pels privilegis inherents a la condició de regidor, més aviat minsos en qüestions materials i pecuniàries, sinó per la vessant més noble de la política i la democràcia: la representació institucional dels veïns i veïnes i la gestió d'allò públic i comú. Els i les regidores exercim el càrrec per encàrrec vostre, i la nostra

responsabilitat és ser la vostra veu i respondre, des de les competències que tenim atribuïdes, a les vostres necessitats i anhels en un contracte democràtic que s'estableix, es renova i s'actualitza a l'hora de votar. Així doncs, moltes gràcies a tots els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, moltes gràcies a totes i a tots en general i, especialment, als qui al llarg d'aquests anys m'heu permès, amb els vostres vots, exercir de regidor, bé al govern, bé a l'oposició. El meu pas per la política activa ha estat essencialment a i per Sarrià de Ter: aquí va començar, aquí s'acaba ara. El meu interès per la política municipal de Sarrià de Ter no va

OPINIÓ [final d’etapa

començar l'any 2003, sinó quatre anys abans, l'any 1999! A l'estiu del 1999 vaig venir a viure a Sarrià de Ter i, a partir d'aleshores, vaig començar a entrar en contacte amb el món associatiu del poble, especialment amb la revista Parlem de Sarrià, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, l'associació de solidaritat Sarrià en Acció, la comissió organitzadora de les Jornades del Paper i posteriorment amb Ràdio Sarrià; ben aviat també vaig entrar en contacte amb el grup municipal del PSC, aleshores al govern municipal en el tercer mandat municipal de l'alcalde Josep Turbau. De l'alcalde Josep Turbau en vaig aprendre molt i ràpid, d'ell i de totes les persones amb les que, al llarg d'aquests anys, he compartit grup municipal: l'alcalde Nicolás Pichardo, Joaquim Massegú, Àngel Mesas, Iolanda Jiménez, Loli Fernàndez i Assumpció Vila, amb qui resulta impossible, alhora que gratificant, no parlar de Sarrià de Ter i de tot el que s'hi cou... A totes i tots ells, moltes gràcies! Moltes gràcies també als i les qui, al llarg d'aquests anys m'han acompanyat en les diferents candidatures municipals, especialment a en Joan Quesada per la seva entrega i dedicació, a vegades, com si fos un regidor més! I també un agraïment a les regidores i regidors dels altres grups municipals amb qui he compartit plenari, i confrontat idees i projectes sempre des del respecte institucional, un agraïment especial pels alcaldes Roger Torrent i Narcís Fajula. I naturalment moltes gràcies als i les treballadores de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amb qui al llarg d'aquests anys hem compartit gestió. En el balanç, més qualitatiu que

Roger Casero, entrevistat per la ACN, per la moció presentada per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, l’any 2008, per fer enretirar les àguiles del Pont de l’Aigua.

quantitatiu, pesen més les coses positives que les negatives, i si de quelcom em sento modestament orgullós és d'haver contribuït, al seu dia, a fer créixer les àrees de serveis socials i d'educació municipals. No voldria cloure el meu agraïment, però, sense fer un agraïment sentit a la meva família en general, i en especial a l'Abril, la Irina, la Clàudia i la Sira, no només pel seu suport incondicional al llarg d'aquests setze anys, també per tot el que m'he perdut, per no haver-hi pogut ser sempre, ja que és evident que la política municipal si esgarrapa un temps, és el personal i familiar... Són molts els agraïments i encara, ben segur, em quedo curt! I entre tants agraïments voldria afegir també una disculpa; una disculpa per si, al llarg d'aquests setze anys, en la meva dedicació com a regidor no sempre he complert amb les expectatives generades, no he estat en algun moment a l'alçada de les circumstàncies i de les meves responsabilitats, o simplement no he pogut o sabut donar resposta a les vostres necessitats.

Fa quatre anys, quan vaig decidir presentar-me, finalment, a les eleccions municipals de 2015, vaig decidir que aquest seria irremeiablement el meu darrer mandat municipal. Ara el destí del grup municipal socialista de Sarrià de Ter és a les expertes mans del company i amic Joaquim Rodríguez, una gran oportunitat per a fer un nou impuls liderat per un gat vell, per l'autèntic "bitxo"! Els finals no solen ser mai com un se'ls imagina, a vegades fins i tot poden ser millors! El meu, com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, simplement ha estat ara, i no he trobat millors paraules que les del poeta Antonio Machado per acomiadar-me, per seguir caminant, per seguir fent camí: "Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar."n

pds_51

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

LA VIL·LA ROMANA DEL PLA DE L’HORTA

UNA DÈCADA INVESTIGANT EL NOSTRE PASSAT Ana Costa i David Vivó. Laboratori d’arqueologia i prehistòria, Universitat de Girona. Lluís Palahí. Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni arqueològic-Universitat de Girona

Treballs d’extracció dels mosaics localitzats l’any 1970 (MAC-Girona)

En diferents ocasions hem escrit i comentat que quan vàrem començar els treballs arqueològics a la vil·la romana del Pla de l´Horta érem conscients que ens havia tocat la grossa, i no per haver-ho repetit manta vegades deixa de ser veritat.

52_pds

uan l’any 2008, en el marc d’un projecte de recerca finançat pel Ministerio de Ciencia e Investigación vàrem proposar a l’Ajuntament de Sarrià de Ter i a la Diputació de Girona endegar un projecte d’excavació i recuperació de la vil·la, ja sabíem que ens trobàvem davant una de les vil·les més espectaculars i en millor estat de conservació de Catalunya. Deu anys després aquelles previsions no solament s’han complert sinó que els resultats han superat les nostres expectatives inicials, però aquest nivell de conservació, cal dir-ho, també han afegit reptes i dificultats als treballs de conservació i adequació del jaciment.

EL QUE SABÍEM L’ANY 2008 La vil·la del Pla de l’Horta va ser descoberta, com tants altres jaciments, de forma accidental, concretament durant la construcció d’un conjunt de blocs d’habitatges. Els treballs inicials, dirigits per l’arqueòleg Miquel Oliva, amb la col·laboració de Mercè Ferré, anava destinada a l’extracció de tot un seguit de paviments de mosaic, però, conscient de la magnitud de la troballa, Oliva va ampliar els treballs, que es van prolongar fins als primers mesos de 1972, i varen posar al descobert el que ara sabem que correspon a l’extrem sud-est de la part residencial de la vil·la. Un cop acabats els treballs, les restes es varen cobrir i la vil·la va restar a l’oblit durant més de tres dècades. Un dels aspectes més interessants d’aquelles excavacions va ser la realització de tot un seguit de rases de prospecció en direcció nord, que varen demostrar la gran superfície que ocupava la vil·la. A més es va realitzar un seguiment de les diferents rases per serveis (aigua i sanejament) que va permetre comprovar que la vil·la s’estenia també en

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

El projecte actual és, entre altres coses, una escola pràctica per a molts estudiants d’arqueologia.

direcció est, fins l’actual “plaça de la vila romana”. Aquells treballs, parcials i inacabats, varen despertar la curiositat i l’interès de diferents arqueòlegs que al llarg dels anys vàrem anar presentant propostes de restitució de la història de la vil·la. Les excavacions actuals ens han demostrat que moltes de les hipòtesis que vàrem presentar en el seu moment eren, almenys parcialment, errònies, però aquells estudis varen mantenir viu el record de la vil·la, almenys en el món científic.

EL PROJECTE L’any 2008 es va iniciar un ambiciós projecte de recerca, conservació i adequació que ens ha portat fins avui, moment en el qual s’ha excavat ja pràcticament tota la part conservada de la vil·la residencial i una part important dels espais industrials i productius, mentre s’ha treballat molt intensament també en la conservació i adequació del jaciment. Els treballs, a més, han tingut sempre una important vessant formativa, amb la participació de desenes i desenes d’estudiants d’arqueologia de la Universitat de Girona, que s’han format de forma pràctica i que han enriquit de forma

extraordinària la recerca amb les seves observacions i aportacions. Els treballs es varen iniciar l’any 2008 amb la redescoberta dels espais excavats als anys setanta del segle passat, i, a partir d’aquell moment, s’ha anat treballant de forma sistemàtica, seguint una metodologia que ha permès anar actuant de forma coordinada en la recerca i conservació del jaciment. Tots els treballs realitzats es han permès reconstruir l’estructura i evolució d’una vil·la que, situada a escassament quatre quilòmetres de la ciutat de Gerunda (Girona), va pertànyer, sens dubte, a un important personatge local, i a través de la qual podem reconstruir part de la història del nostre territori.

UNA DOMUS FORA DE LA CIUTAT Les grans famílies romanes utilitzaven la casa com un element de propaganda a través del qual expressaven la seva riquesa i poder. Per aquesta raó, en ocasions, traslladaven la seva residència fora del nucli urbà de la ciutat, cercant llocs on l’entorn –el paisatge- i la disponibilitat d’espai, facilitaven desplegar tota aquesta magnificència. Però al mateix temps aquests personatges

pds_53

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

quan era necessari, fabricar-los (com, per exemple, la producció de vi). Per tant la casa havia d‘integrar els dos aspectes, el residencial i el productiu, un espai, aquest darrer, que també podia contribuir a mostrar la riquesa i poder del propietari.

UN PROPIETARI SEMPRE “A LA MODA”

Restitució de la vil·la augustal, estructurada al voltant de l’atri, i amb un gran porxo a la façana principal (D. Vivó).

estaven molt lligats a la vida urbana, on desenvolupaven els seus negocis i, tot sovint, formaven part de la classe dirigent que governava la pròpia ciuitas. Per aquesta raó quan es traslladaven a viure fora del recinte urbà cercaven espais propers i ben comunicats. En aquest aspecte la vil·la del Pla de l’Horta està bastida en un lloc ideal. A escassos quatre quilòmetres de Gerunda (poc més de dues milles romanes) se situava a escassament 700 metres de la via Augusta i el pont que creuava el riu Ter. A més, la seva ubicació, en els primers desnivells d‘un turó, proporcionava a la casa una posició lleument elevada que la feia visible a distància i oferia excel·lents vistes a l’estadant. Quan el propietari va decidir construir la seva vil·la en aquest indret va tenir en consideració diferents aspectes. Per començar era conscient de les seves obligacions socials, que requerien tot un seguit d’espais específics per rebre les visites i on la gent que depenia d’ell (clientes) li havien de retre homenatge cada matí (salutatio). Per això per la part residencial va copiar el model de casa urbana (domus) de moda en aquells moments, la casa d’atri. Aquesta mena de cases s’estructuraven al voltant d‘un petit pati

54_pds

(atrium) al voltant del qual es distribuïen les principals habitacions de la casa, com el tablinum (el despatx del propietari), on aquest rebia cada matí els clientes. Aquest fet de per si ja resulta revelador perquè ens indica que el propietari de la vil·la era un personatge d’origen itàlic o, si més no, un indígena molt romanitzat que coneixia i seguia de forma intensa les modes que arribaven de la península itàlica. Cal dir que, com veurem, els diferents propietaris de la vil·la, sobretot als dos primers segles d’existència, varen mostrar sempre un gran coneixement de les tendències arquitectòniques i socials imperants a la pròpia Roma, el centre de l’imperi, i per tant ens inclinem per pensar que es tractava d’una família d’itàlics que varen obtenir unes terres a la zona de Girona en el moment de fundació de la ciutat. I aquest, la possessió de terres, és el segon aspecte que el propietari va haver de tenir present. La vil.la no era solament una casa, era també el centre d’una gran explotació agropecuària, que incloïa camps de conreu, vinyes, boscos i pastures i, per tant, calia també crear els espais necessaris per allotjar els treballadors, emmagatzemar els productes i,

La casa inicial era modesta constructivament, amb sòls de terra piconada i parets de pedra lligada amb fango i arrebossats de morter blanc. Cinquanta anys després, en època del primer emperador de Roma (August), un moment en el qual les ciutats, tant a Itàlia com a les províncies, estaven fent grans inversions per embellir els seus temples i edificis públics, i també els privats varen fer fortes inversions a les seves cases. El propietari del Pla de l’Horta va demostrar estar a l’avantguarda dels seus conciutadans. No solament va refer completament l’edifici residencial sinó que va introduir tot un seguit d’elements que, fins al dia d’avui, no trobem en cap de les vil·les de l’entorn i cal anar a les principals ciutats de l’època (com Tarraco o Emporiae) per localitzar elements similars. Així va reconstruir la casa, sense canviar de forma important la seva planta que seguia estructurant-se al voltant de l’atri i d’un gran porxo a la banda de llevant, però canviant completament el seu aspecte. Els nous sòls es construïren tot emprant rics paviments de morter (opus signinum) amb decoracions de mosaic o, fins i tot, paviments de plaques de marbre (opus sectile), un tipus de pavimentació que, pel seu preu, era a l’abast solament de les classes més privilegiades. A més es van construir, a la banda nord-oest de la casa, uns banys complets, un luxe que no comencem a trobar en altres vil·les de l’entorn fins gairebé seixanta anys

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

després. Cal tenir present que els banys romans poc tenien a veure amb la nostra concepció actual. Eren molt més que un espai higiènic per netejar-se i, de fet, es convertiren en un espai de relació social, que s’oferia als convidats per treure’s la pols del camí i el cansament del dia. Els banys augustals del Pla de l’Horta disposaven de tres sales diferents: un espai per desvestir-se (apodyterium), una cambra de banys freds (frigidarium), dotada d’una gran pica per ablucions (labrum) i una sala de banys calents (caldarium) amb dues banyeres. Va ser seixanta anys després, pels volts del 60-70 d.C., quan es va produir una nova gran reforma a la casa. En aquells moments els atris eren ja una estructura antiquada que havia perdut bona part de les seves funcions simbòliques i pràctiques i, adaptant-se un cop més a les noves modes i usos, el propietari el va eliminar. Els canvis però varen ser molt més profunds. Per començar, l’edifici es va ampliar en direcció est, creant un gran pati (peristil) envoltat de galeries porticades pels quatre costats i amb sales a tot l’entorn. Així, el que nosaltres hem excavat i que fins ara constituïa la casa del propietari va passar a ser solament una part de la casa (concretament l’ala oest). Tot aquest creixement es va fer en un espai que queda fora de la zona on podem treballar arqueològicament i s’estendria per sota d’algun dels blocs de pisos actuals. De fet, la nova façana d’accés a la casa es devia situar sota la plaça de la vila romana, a 60 m de la zona on estem treballant. En total, l’espai residencial ocupava a partir d’aquests moments uns 2.500 m2, i això sense tenir en consideració els edificis i espais industrials!. A més d’aquest gran creixement, a l’edifici s’hi varen afegir nous elements destinats sobretot al gaudi i descans del propietari (otium). Així, al pati de migdia s’hi va construir una gran font decorativa (nimfeu).

A mitjans del s. I dC, el jardí es va embellir amb una font decorativa (nimfeu) (D. Vivó).

Però l’element mes destacable i estrany va ser la incorporació al vell tablinum d’un absis. Aquesta mena d’estructura (que actualment associem sobretot a les esglésies) era en època romana un símbol de poder i, de fet, les esglésies copien les basíliques jurídiques romanes, ja que on els romans situaven la cadira del tribunal, el cristianisme hi va ubicar l’altar. El curiós és que en les cases aquesta mena d’elements es va incorporar sobretot a partir de finals del s.II i, sobretot, als s. IV-V dC. El Pla de l’Horta constitueix en aquest sentit un cas únic de precocitat pràcticament en tota la península ibèrica i cal anar a ciutats com Pompeia per trobar elements similars a mitjans del s. I dC. També en el marc d’aquestes reformes es va abandonar el vell conjunt de banys, després d’un primer intent de remodelar-lo. L’abandonament no deu implicar la desaparició d’aquesta comoditat a la vil.la, ans al contrari, el més probable és que se’n construïssin uns de nous a la nova ampliació de la casa, malauradament fora de la zona on podem actuar arqueològicament. A finals del s. II es va produir una

nova reforma, en aquest cas molt intensa. Ja hem comentat que la part que coneixem corresponia des de mitjans del s. I dC a una de les quatre ales que tenia la casa, distribuïda al voltant d’un gran pati (peristil), concretament l’ala posterior, davant per davant de la zona d’entrada a la casa. Per aquesta raó, després d’un petit incendi, es va remodelar totalment la zona, estructurant tot el sector al voltant d’una gran sala que, situada en posició central servia de menjador (oecus). L’obra no va ser menor, ja que per poder situar ben bé al centre l’esmentada cambra, es varen haver de desplaçar tots els murs de les habitacions del sector. Al voltant d’aquest gran menjador es varen construir diferents conjunts d’apartaments, normalment formats per dues o tres sales, que formaven conjunts tancats i íntims, destinades al descans de la família o dels convidats. Aquesta nova configuració va durar poc més d’un segle. A partir del s. IV dC els canvis que apreciem són radicals perquè molts dels espais residencials de la zona excavada es reconverteixen en espais productius. Així, el gran oecus és desmantellat i

pds_55

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

reconvertit en un espai de treball, amb diferents cubetes i una canalització que el travessa pel centre. També els apartaments de la banda nord és desmunten i s’hi construeix un gran magatzem de dolis i una cuina. Vol dir això que el propietari deixa d’usar la vil·la com espai residencial? No ho sabem però no creiem que fos així. No oblidem que des de feia quatre segles la zona que hem excavat era solament un sector de la vil·la, i, a més, la part de darrera de la casa. Per tant, tot i que nosaltres veiem una reconversió industrial dels espais, podria ser que la zona residencial es concentrés en aquests moments a les altres ales de la casa, més properes a l’accés principal a la vil.la. L’ocupació del lloc no s’acaba amb la final de la vil·la i d’això en tenim alguns indicis tant al propi edifici, amb la construcció de cabanes i altres estructures, com al cementiri localitzat fa uns anys un metres al nord on es va continuar enterrant en època visigoda.

LA VIL·LA TAMBÉ ÉS UN ESPAI PRODUCTIU Com hem comentat el Pla de l’Horta és molt més que un “xalet”; és també un important centre productiu situat enmig d’una gran propietat, formada per conreus, boscos i pastures. Aquests espais productius se situaven sobretot a l’oest i al nord de l’edifici residencial, espais on s’està desenvolupant actualment la recerca arqueològica. Tot i això ja disposem de dades que ens permeten començar a refer el trencaclosques també d’aquest sector. Una de les principals activitats econòmiques de la vil·la devia ser la fabricació de vi, i ho va ser al llarg de tota la història de l’establiment. Les excavacions han posat al descobert una extensa zona de treball amb grans premses per exprimir el raïm (torcularium), així com els dipòsits (lacus) on es feia la primera fermen-

56_pds

A partir de mitjans del s. I dC, la casa creix amb la construcció d’un pati porticat (peristil). Al s. II l’edifici és presidit per un gran menjador situat en posició central.

tació. Les grans dimensions dels dipòsits -algun dels quals té una capacitat superior als 14.000 litressón una mostra de la gran capacitat productiva de la vil·la. Pel que fa a l’evolució d’aquestes premses de vi en tenim una informació molt incompleta, bàsicament pel fet que el bon estat de conservació dels elements de la fase més tardana han provocat que no s’hagin excavat completament molts espais per facilitar la seva conservació. El que sí sabem és que quan es va construir la vil·la, a mitjans del s. I aC., a l’oest de la casa s’hi va construir un gran magatzem en el qual s’empraren diferents sistemes per guardar els productes, combinant grans gerres típicament romanes (dolis) amb fosses excavades directament al subsòl (sitges) de tradició indígena ibèrica, i que potser es destinaven a diferents productes (vi i cereals?). En època altimperial (s. I-III dC.) la zona és ocupada per grans premses i dipòsits i es construeix un celler (cella uinaria) al sud, fora de la zona excavada. No coneixem en detall l’evolució d’aquestes estructures, però tenim

indicis clars de que es tracta d’espais que varen ser objecte de moltes reformes en el número de dipòsits i premses, en les seves capacitats i en la seva disposició.

L’ADEQUACIÓ I LA CONFIGURACIÓ COM ESPAI VISITABLE. UNA TASCA LLARGA I COMPLEXA Una de les vessants més importants del projecte era i és l’adequació i la visibilització del jaciment, fent-lo accessible al públic. En aquest aspecte és essencial la col·laboració establerta des del principi del projecte, entre el Servei de Monuments de la Diputació de Girona, dirigit per l’arquitecte Lluís Bayona, i el mateix ajuntament de Sarrià de Ter. Encara que pugui no semblar-ho aquest és un dels aspectes més complexos del projecte. Per començar, l’aparició de paviments de mosaic o la conservació de pintures a alguns murs donen gran rellevància al monument, però també fan més delicada, complexa i costosa la seva conservació. A més, a diferència del que succeeix amb altres jaciments similars de l’entorn, en el cas del Pla de l’Hor-

DOSSIER D’HISTÒRIA [la vil·la romana del pla de l’horta

La vil·la també és un espai industrial. Darrera l’edifici residencial es varen construir unes grans instal·lacions destinades a la fabricació de vi (D. Vivó).

ta aquests elements no es podien deixar a la intempèrie, ja que els elements meteorològics els malmeten molt ràpidament. Per aquesta raó ha estat necessari construir cobertes provisionals a diferents sectors del jaciment i, gràcies en bona mesura al finançament obtingut d’ABERTIS a través de l’anomenat 1% Cultural lligat a les obres públiques, es va poder col·locar una coberta permanent que protegeix tot el sector meridional del jaciment, on es concentren molts dels paviments musius. La consolidació i adequació del jaciment està resultant un tema complex ja que, a més de la consolidació de les estructures que es van recuperant durant els treballs arqueològics, ha estat necessari construir un perímetre de protecció (sobretot al sud), un sistema de desguassos per l’aigua de pluja o la incorporació d’elements de seguretat, així com la creació d’un circuit de visita que incorpora una passera, per no afectar al propi jaciment. Tots aquests elements han endarrerit una obertura al públic que tots els que participem al projecte hauríem volgut fer ja fa temps. I a sobre els arqueòlegs cada any fem noves troballes que enriqueixen el nostre coneixement i al propi jaciment, però que són nous maldecaps per restauradors i arquitectes. Als darrers anys s’han realitzat

treballs al perímetre i s’han col·locat tot un seguit de plafons informatius que permeten al visitant contemplar una part important del jaciment, tot i que encara no resulti possible accedir al seu interior.

EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC. UN BÉ DEL PASSAT PER ENRIQUIR EL FUTUR Amb dificultats o sense el que no podem negar és que la vil·la del Pla de l’Horta constitueix un jaciment arqueològic de primera magnitud per conèixer la nostra història en època romana i tardoantiga. A més, constitueix un bé patrimonial de pri-

mer ordre que cada cop té més ressò en el món acadèmic i, esperem, que ben aviat constituirà també un bé de primer ordre que podrà ser conegut pel gran públic. Amb aquest objectiu enguany endeguem algunes activitats destinades precisament a donar a conèixer la vil·la. La més important és la realització per part del Museu d’Arqueologia a Catalunya-.Girona d’una exposició “De villa perfecta. Viure i treballar al Pla de l’Horta” que inclourà visites guiades tant a l’exposició com al jaciment i una conferència. A més es reeditarà una versió ampliada i actualitzada de la guia del Pla de l’Horta que vàrem redactar l’any 2013 i es publicarà una monografia científica sobre la vil·la. Esperem que totes aquestes activitats serveixin per anar donant a conèixer aquest extraordinari jaciment i, després de més de deu anys de treball, volem agrair la col·laboració i comprensió que hem obtingut en tot moment no solament dels altres actors del projecte (Ajuntament, Diputació, Generalitat), sinó sobretot de les veïnes i veïns de Sarrià que han estat des del principi molt conscients que aquest patrimoni era el seu. n

Els treballs científics es completen amb unes importants tasques de consolidació i adequació destinades a protegir les restes de la vil·la.

pds_57

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

JOAN PINSACH PALOMERAS, SOLDAT REPUBLICÀ MORT A MAUTHAUSEN Assumpció Vila

Joan Pinsach Palomeras, de jove. Foto cedida per Joaquima Planas Pinsach.

58_pds

En Joan era el segon dels cinc fills del matrimoni Pinsach Palomeras de Sarrià de Ter. Va néixer a Sant Julià de Ramis el 29 d’octubre de 1916. El pare, en Salvador Pinsach Fornells, (1888-1957) de Sarrià de Ter, feia de pagès i la mare, Concepció Palomeras Capell, de Sant Sadurní de l’Heura ( 1890-1962) feia de pagesa i mestressa de casa. A Sant Julià hi varen néixer tres fills, en Josep, (1914-1970 ), en Joan (19161941) i la Rosa (1918-2000) i, a Sarrià de Ter, en Pere (1921-1997) i l’Emília (1930).

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

a família es devia traslladar a Sarrià de Ter, al carrer del Carme 21, pels volts de l’any 1920 en una de les cases conegudes com les cases noves. Anys més tard, després de la guerra, el matrimoni compraria dos habitatges de la mateixa renglera, els números 27 i 29, al costat de cal Boter, en Llibert Marcè, on viurien, en una, els pares amb el seu fill solter, en Josep i, a l’altra, el germà Pere, casat amb Maria Bartí. El matrimoni Pinsach Palomeras adquirí també un terreny al mateix carrer on més endavant, quan les noies es varen casar, s’hi varen construir una casa. Aquestes cases han estat els domicilis de la Rosa Pinsach amb en Joan Planas i la seva filla Joaquima Planas Pinsach i el de l’Emília Pinsach amb en Francesc Cornellà i la seva filla Conxita Cornellà Pinsach. Els nois Josep i Pere, a més de treballar al camp feien tragines del cimà de ca l’Omedes, amb el carro que tenien en propietat, anant a portar sacs de ciment a clients o al tren. És de suposar, doncs, que en Joan Pinsach de jove també va aprendre i treballar de pagès amb el seu pare. D’infants, els germans Pinsach havien anat al col·legi nacional del carrer Major de Sarrià, amb el mestre Pere Rius i el també naturalista Isidre Macau, que exercí a Sarrià de Ter entre els anys de 1927 a 1932. El periple d’en Joan Pinsach ens és molt desconegut. Amb les nebodes, Joaquima Planas Pinsach, Conxita Cornellà Pinsach i amb la germana d’en Joan, l’Emília, hem intentat anar esbrinant què va passar els anys de la Guerra Civil espanyola i de la II Guerra Mundial. La família conserva una foto de quan era jove i

Les cases noves del carrer del Carme (ara Carrilet) on va viure la familia Pinsach. Foto c.a.1980, Ajuntament de Sarrià de Ter

dues de quan era a la guerra, però no s’han pogut datar ni situar. En una sembla fer una paella amb un grup de soldats espanyols. En una altra, a França, amb companys de la CTE (Companyia de Treballadors Estrangers) i un gendarme, en algun lloc de muntanya. Aquesta foto els va arribar mitjançant la Creu Roja Internacional i varen preparar un paquet amb menjar i mantes. Després de rebre la foto, varen preparar un segon enviament, però ja no varen obtenir resposta. No serven cap més record, ni carta, ni carnet. La família mai va rebre cap notificació que Joan Pinsach havia mort a Mauthausen i se n’assabentà en el moment que es va publicar el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis1 l’any 1977. La referència del llibre és la primera dada que hem anat corroborant o bé desmentint. La primera prova documental surt de l’arxiu municipal de Sant Julià de Ramis, amb l’acta de naixement, de 29 d’octubre de 1916, la qual no coincideix amb la que posa el lli-

1 Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis. Ed.62. Barcelona 1977. Pàg. 649

bre de Montserrat Roig (i de retruc tota la documentació “oficial” del camp de Mauthausen, on se cita el 30.3.1916, i la del Ministeri de Defensa francès). La Marina Canals, funcionària de l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, em va comentar que recordava vagament haver vist aquest nom en el llistat de reclutament. Efectivament, en la documentació de reclutament es troba que l’any 1937, quan criden al front a Joan Pinsach, l’Ajuntament de Sarria de Ter comunica al de Sant julià de Ramis, aleshores anomenat Costaroja del Terri, que el jove és al front, ja que s’ha allistat voluntàriament a l’Exèrcit Popular. Signa la carta l’alcalde republicà de Sarrià de Ter, Esteve Almoyner. És a dir, que per poder anar al front, en Joan Pinsach va falsejar la seva data de naixement i es va allistar als 20 anys, en lloc dels 21 que li pertocaven. En declarar-se la guerra, el 18 de juliol de 1936, en Josep Pinsach, nascut l’any 1914, es trobava fent el servei militar, que aleshores durava tres anys. El seu germà Joan, segurament

pds_59

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

Certificat de naixement de Joan Pinsach Palomeras, a Sant Julià de Ramis.

Carta de l’Ajuntament de Sarrià de Ter a l’Ajuntament de Costaroja del Terri (Sant Julià de Ramis)

60_pds

empès per l’efervescència del moment, va decidir allistar-se. HI ha qui opina que anant de voluntari s’aconseguia un millor destí, però aquella decisió el portà a morir en un camp nazi. Del seu pas pel front no coneixem cap dada. La seva germana Emília creu que més que anar al front va ser militant en un partit polític. En una comunicació de l’any 1940, quan des de l’ajuntament es tornen a reclutar els joves que havien anat a la guerra o que havien fet la mili parcialment, la mare, Conxita Palomeras, comunica que no tenen notícia del seu fill des de l’agost de 1938. Una de les fotos que en Joan Pinsach els va fer arribar és d’un grup de soldats en el moment de fer una arrossada. Ni tan sols se’l reconeix en aquest grup, ni tampoc se sap on és feta ni quin any. És de suposar que Joan Pinsach va marxar amb la reculada i anà a França amb els soldats republicans, segurament en algun camp de concentració de

les platges del Rosselló, però de l’arxiu del Departament dels Pyrenées Orientales ens han comunicat que no tenen cap informació referent a ell. També és estrany. En cas que passés pel Pertús, que no parés per Sarrià de Ter. Per tant, és probable una altra opció, que passés per la banda d’Andorra i anés a raure al camp de Septfonds, prop de Tolosa de Llenguadoc. De l’arxiu de Tarn-Garonne la resposta també és negativa i, a més, comenten, conserven poca documentació del camp. L’existència dels camps de refugiats de les platges de la Catalunya Nord, Argelers, Sant Cebrià, Barcarès i Rivesaltes i tants d’altres, com el de Septfonds, prop de Tolosa, ha estat un fet molt desconegut pels catalans i pels mateixos francesos. Molts vàrem suposar que en creuar França, els exiliats ja varen poder instal·lar-se en alguna casa del camp o varen poder agafar algun vaixell rumb a sud-amèrica. La literatura i els

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

Joan Pinsach i d’altres membres de la Companyia de Treballadors Estrangers, en algun lloc de França. Foto enviada per a Creu Roja Internacional a la família i conservada per Joaquima Planas-

Soldats espanyols, en un moment d’esbargiment. Foto enviada per Joan Pinsach a la família, conservada per Joaquima Planas.

fets explicats pels exiliats que varen sobreviure ens va amagar una altra realitat, la dels que mai varen retornar. Als camps de sorra hi varen morir molts republicans i els que no varen tenir suport econòmic, sobretot els qui tenien oficis menestrals, varen quedar a les mans del govern francès, que va intentar treure-se’ls de sobre. En un primer moment, el govern francès va animar els soldats republicans a tornar a Espanya, principalemnt als qui creien que per les seves circumstàncies personals no serien perseguits. A la meitat de 1939, a França hi quedaven uns 200.000 refugiats. Al setembre de 1939, quan es declara la Guerra amb Alemanya, el govern francès ofereix als republicans espanyols enrolar-se a la Legió Estrangera, als Batallons de la Marxa, o bé integrar-se en els denominats CTE, Companyies de Treballadors Estrangers, a la qual s’hi afegiren la major part dels combatents republicans. Cada CTE constava de 250 “voluntaris” espanyols. Benito Bermejo, historiador,

investigador sobre aquest període, calcula que varen quedar enquadrats en els CTE prop de 50.000 republicans, 12.000 dels quals enviats a efectuar treballs per reforçar la Línia Maginot, prop del front de guerra, i uns altres 30.000 treballant entre aquest sector i el Loira. En els Batallons de la Marxa, integrats en l’exèrcit francès, s’hi enrolaren uns 5.000 soldats.2 L’existència d’aquestes companyies de treball d’estrangers torna a ser un dels episodis foscos de França i que tot just ara es comença a estudiar en profunditat. No hi ha encara cap llistat exhaustiu de qui formava cada companyia i no ha estat possible seguir el periple de Joan Pinsach des que va deixar el camp de concentració fins que va ser pres pels militars alemanys. L’únic llistat ara per ara on es van actualitzant dades és el de la web www.cartasdel exilio.fre.fr, on també es veu una foto de soldats en un CTE de muntanya, similar a la que conserva la família Pinsach. Aquesta pàgina web, creada pel Sr. Alban Sanz, nét

d’un republicà exiliat, es va actualitzant segons s’hi aporten dades noves. Des d’aquesta pàgina hem pogut accedir a un altre llistat, el de presoners n. 34, publicat el 21 d’octubre de 1940,3 on trobem la referència- Pinzal (Juan) 30-3-1916, Sarrià (Esp) 2a.cl 79e CTE 142-, per la qual cosa deduïm que Joan Pinsach va estar a la Companyia de Treballadors estrangers n. 79 i després fet pres al frontstalag 142 a la ciutat de Besançon, on ja hi és des d’octubre 1940. Alban Sanz ens informa que la 79a CTE va estar adscrita a la 6a Armada i que va treballar prop dels Alps Marítims, entre Les Jourdans i Reotier. La foto on es veu Joan Pinsach amb un gendarme i companys, en un prat de muntanya amb tendes al fons, fa creure que li va correspondre alguna de les CTE destinades a reforçar la línia Maginot a la frontera amb Alemanya, prop de Suïssa. El maig de 1940, els alemanys entren a França, deixant obsoleta la defensa de la línia Maginot i envolten tots els soldats francesos i republicans espanyols compresos al que s’ano-

2 El fotògraf de l’Horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades a la SS de Mauthausen. Benito Bermejo. 2002 RBA 3 BNF Gallica. Centre National d’Information sur les prisonniers de guerre. Liste officielle n.34 de prisonniers français d’après les renseignements fournis par l’Autorité militaire allemande. Paris, 21 octobre 1940.

pds_61

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

Certificat de defunció de Gusen (k Mauthausen), i documents custodiats per ITS Bad Arolsen (Creu Roja Internacional)

mena la “borsa dels Vosgues”, un triangle entre les poblacions de Épinal, Belfort i Selestat, on es troben mig milió de soldats francesos i uns 10.000 espanyols. Al juny de 1940, ja es troben presos en els frontstalag de la zona. Els soldats francesos són considerats presoners de guerra i es queden a França. Els soldats espanyols són considerats treballadors estrangers, apàtrides segons el govern de Franco, i els alemanys els destinen a camps de treball, en aquest cas a la pedrera de Mauthausen, a Àustria. França, amb el govern col·laboracionista de Vichy, es desentén dels presoners espanyols, a qui considera deportats. En Joan Pinsach ingressa en el frontstalag 142 de Besançon (Doubs) França, amb el número 2.564, on ja hi consta des del 21 d’octubre 1940. El 10 de gener 1941, l’envien en comboi cap a l’stalag XI-A de Altengrabrow prop de Magdeburg, Alemanya. Surten de Altengrabow el 24 d’abril de 1941 en un comboi de tren i arriben a Mauthausen dos dies més tard, el 26 d’abril de 1941. En aquest comboi hi viatgen

62_pds

468 republicans, 261 dels quals moriran a Mauthausen. Provenen dels frontstalags 142 (Besançon) i 140 (Belfort). En el mateix comboi, provinents del frontstalag 140, s’hi troben Joaquín Lopez Raimundo, (germà de Gregorio López Raimundo i oncle de Sergi Pàmies), Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen) i Gregori Verdaguer Dorca, germà de la sarrianenca Anna Verdaguer Dorca, el qual també morirà a Gusen.4 Companys de la mateixa 79a CTE i del frontstalag 142 que varen trobar la mort a Mauthausen foren Francesc Campo Vilardebó, de Barcelona5; Antoni Rosselló Roig, d’Eivissa6; Carmel Carrera Botines, d’Albatàrrec, Lleida7; Eloi Ferré Díaz, d’ Utiel, València8; Joaquin Ibáñez Elhombre, de Samper de Calanda, Terol9i Antonio Arrauz Barrio, de Segòvia10. Joan Pinsach ingressa a Mauthausen amb el número 3.774, on s’hi està sis mesos, fins al 20 d’octubre de 1941, quan és enviat a Gusen. Mauthausen, prop de Linz, Àustria, no és considerat un camp d’extermini, però sí de la

4 Vegeu l’entrevista a Anna Verdaguer Dorca publicada en la revista Parlem de Sarrià n.72 de març 2010. En Gregori Verdaguer era un noi de 19 anys que ni tan sols havia anat a la guerra, que es va aventurar a França a buscar els seus germans, l’Anna i en Miquel. La Gestapo el va fer presoner i va morir a Gusen, com en Joan Pinsach el novembre de 1941. Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, pàg. 647. 5 Excel Cartas del exilio 79CTE i Llibre Montserrat Roig, op. cit. pàg. 608 6 Excel Cartas del exilio 79 CTE i llibre Montserrat Roig op. cit. pàg. 703 7 Excel Cartas del exilio 79 CTE i llibre Montserrat Roig op. cit. pàg.671 8 Excel Cartas del exilio 79 CTE i llibre Montserrat Roig op. cit. pàg. 644 9 Excel Cartas del exilio 79 CTE i llibre Montserrat Roig op. cit. pàg. 763 10Excel Cartas del exilio 79 CTE i llibre Montserrat Roig op. cit. pàg. 767

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

Les escales de la mort a Mauthausen La construcció del camp de Mauthausen. Foto extreta de llibre “El fotògraf de l’horror”, la història de Francesc Boix. Benito Bermejo. RBA 2015

mort. Les condicions vexatòries, la malnutrició, la fam, el fred, la promiscuïtat, les condicions de treball extremes a la pedrera i l’escala de la mort, el fan un camp per anar a morir. A la pedrera, a uns joves que ja no pesaven gaire més de 50 quilos, els obliguen a carregar amb pedres de 40 i 50 quilos. Moren d’extenuació, per unes condicions de treball infrahumanes. Es calcula que en aquest camp i els seus Komandos hi varen ingressar 6.980 republicans espanyols, 2.194 dels quals varen sobreviure. Més d’un 60% hi varen trobar la mort, 4.738 persones, en la relació que fa la historiadora Rosa Toran en la introducció de la reedició del llibre de Montserrat Roig de 2017.11 El total de soldats republicans deportats a camps nazis és de 9.003 persones. El trasllat al Komando de Gusen es produeix el 20.10.41. Ingressa amb el número de matrícula 13.714 i hi mort al cap d’un mes, el 21.11.1941. Així consta en la documentació de la seva defunció, que es conserva a

l’arxiu del International Tracing Service (ITS) Arolsen Archives. Quan Montserrat Roig va començar a buscar informació pel llibre sobre els deportats catalans que l’hi havia encarregat l’advocat i historiador Josep Benet Morell, va aconseguir el llistat que Amicale de Mauthausen a ParÍs havia recollit i que li va transcriure l’historiador gironí Jaume de Puig. Aquesta informació havia estat possible mercès que a les oficines del camp hi varen treballar el valencià Casimir Climent, a més de Joan de Diego i Josep Bailina, que elaboraren set llistes que lliuraren a representants de la Creu Roja i a d’altres. Al laboratori fotogràfic hi varen treballar Francesc Boix, Antonio García Alonso i José Cereceda Hijas, que varen copiar i amagar moltes fotografies que varen servir per incriminar als SS en el judici de Nuremberg. Mercès a aquesta acció, el camp de Mauthausen és dels que conserven més imatges que il·lustren l’horror que s’hi va viure. Alguns dels negatius de Francesc Boix (mort a París el 1951) varen

ser guardats pel seu amic Joaquín López Raimundo i varen sortir a la llum amb el treball de Montserrat Roig. La informació sobre els deportats es troba en comptagotes. El govern francès, ja l’any 1950, va obrir un expedient de Joan Pinsach, el núm. 73.199, al Ministeri d’antics combatents i víctimes de Guerra, la Direcció de Contenciós de l’Estat Civil i de Recerques. Consta com a deportat mort a Gusen, Àustria. Tot i conèixer l’adreça de Sarrià de Ter, ningú, i encara menys l’Estat espanyol, va comunicar-ho a la família. Les autoritats franquistes no varen demostrar ni un bri d’humanitat. No tan sols es varen desentendre dels espanyols exiliats, sinó que ni els concedien la documentació per retornar i foren considerats apàtrides. A les famílies que quedaven al país, se les va humiliar. La Joaquima explica que a la seva mare, Rosa Pinsach, i a altres noies, les obligaren a netejar l’ajuntament, ja que hi havia soldats i militars que refeien el pont de l’Aigua i s’embrutava.

11 Introducció de Rosa Toran al llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, edició de 2017. Pàg. XXXVII.

pds_63

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

Llistat de l’Ajuntament de Sarrià de Ter de l’any 1940.

Al combatent Joan Pinsach, soldat republicà mort a Gusen, Komando de Mauthausen, se’l recorda en el Memorial de Mauthausen, a l’habitació dels noms, com a Juan Pinsà Palomeras (1916-1941)12. Fins ara no es coneixia la seva fisonomia i era una persona anònima dins d’aquest pou de persones desconegudes mortes a causa de la Guerra Civil espanyola i la barbàrie de l’holocaust nazi. Amb aquesta recerca, Joan Pinsach ja no és una persona anònima, sinó un republicà sarrianenc que va lluitar per la República i va caure a les mans del govern francès i dels nazis, que el varen maltractar fins a trobar la mort al camp nazi de Gusen.

LES LLAMBORDES STOPELSTEINE

Fitxa del Ministeri de Defensa de França, antic Ministeri d’antics combatents i víctimes de guerra. 08.11.1950

Les anomenades llambordes Stopelstein són una iniciativa de l’artista alemany Gunter Demnig, que consisteix en col·locar una llamborda amb les dades de la víctima del l’holocaust nazi, davant la casa on havia d’haver retornat de no haver anat a raure a un camp de concentració nazi. Cada 20 de gener es posa la placa al municipi que s’ha adherit. La coordinació a Catalunya la porta a terme el Memorial Democràtic. En record i memòria de l’holocaust i de les persones que varen morir per defensar l’ideal de la República, crec que des del municipi hauríem de demanar que es col·loqués una llamborda al carrer Carrilet, núm. 21, on hauria d’haver retornat el soldat republicà Joan Pinsach Palomeras. n

12 En anglès: Room of names the decesead of Kz Mauthausen. Juan Pinsà Palomeras (1916-1941). Born in 30.30.1961 Sarrià de Ter, died

64_pds

21.11.1941 in Gusen. No biography is available.

DOSSIER D’HISTÒRIA [Joan Pinsach Palomeras

La família Pinsach Palomeras en el casament de Pere Pinsach l’any 1952 a Banyoles. D’esquerra a dreta, Francesc Cornellà, Emília Pinsach Palomeras, pare de la núbia, Pere Pinsach Palomeras, Joan Planas, Marta Bartí Oliveras, Rosa Pinsach Palomeras, Conxita Palomeras Capell, Josep Pinsach Palomeras, família de Marta, Salvador Pinsach Fornells. Foto cedida per Joaquima Planas Pinsach.

La família Pinsach amb alguns veïns, davant la casa del carrer del Carme, 27, l’any 1951 per la vinguda de la Verge de Fàtima.

Joaquima Planas Pinsach, Emília Pinsach Palomeras i Conxita Cornellà Pinsach. Durant l’entrevista.

pds_65

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

L’EXILI DELS INTEL·LECTUALS I ESCRIPTORS CATALANS Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé

L’ALÇAMENT FEIXISTA L’alçament de l’exèrcit franquista contra la legítima República l’any 1936 i amb l’ulterior suport feixista italià i del nazisme alemany, va desencadenar a tota Espanya un conflicte bèl·lic d’unes proporcions vergonyoses i absolutament indignants que encara avui s’han de reparar. La Guerra Civil espanyola va causar també milers i milers d’històries personals que tot just en els nostres dies s’estan descobrint i desempolsant. Aquestes històries particulars van afectar en gran manera els vençuts, perquè la repressió posterior, els assassinats, les depuracions singulars dintre del país van ser tant o més dures que les conseqüències del mateix conflicte civil. La mort només era la reparació absoluta d’odis i venjances, però la persecució, la vexació, la vulneració de drets i la repressió indiscriminades esdevingueren el pa de cada dia durant els quaranta anys de franquisme que va haver de suportar la població que ni tan sols s’havia significat en res. Llavors, doncs, tant el patiment dels qui van decidir de romandre al país, com dels qui van haver d’exiliar-se, formen el cos de tot de biografies particulars i singulars que en moltes ocasions ratllen el límit del més alt risc vital. En el present article en desenvoluparem algunes, les de dones i homes que al final del conflicte bèl·lic espanyol, aconsellats per uns o per altres, no els restà més

alternativa que marxar del país, exiliar-se. Els documentals que ens mostren imatges de l’exili dels republicans a França va afectar gent de tota condició social, famílies, dones, homes i nens de totes les edats, que davant l’avenç imparable del feixisme espanyol, no els restà més remei que abandonar llurs domicilis, llurs béns i marxar frontera enllà.

L’EXILI I ELS EXILIATS

Carles Rahola i Llorens. CRDI. Ajuntament de Girona

En el present article em referiré a l’èxode que van haver de patir quasi ja a finals de la Guerra Civil espanyola alguns dels nostres escriptors i intel·lectuals catalans, molts dels quals pel sol fet de ser catalans i catalanistes van haver d’abandonar el país. En relació a aquests personals exilis hi ha històries colpidores de tota mena, per exemple, la d’un personatge que va estar vinculat amb Sarrià de Ter i amb la ciutat de Girona, el qual, tot i que va viure una temptativa d’exili, va ser detingut sense més i afusellat al cementiri de Girona, em refereixo a la personalitat il·lustre de Carles Rahola i Llorens, la història del qual ha estat estudiada. El dia 26 de gener de 1939 les tropes de Franco

van ocupar Barcelona, l’ofensiva contra Catalunya suposava el perill i la por de la brutal repressió. Franco no va acceptar cap treva ni per als dies de Nadal. Tothom qui temia l’exèrcit d’ocupació s’anava replegant cap al nord. I va venir el moment que la ciutat de Girona es va veure atapeïda de republicans i de ciutadania de diversa índole que fugia de les urpes feixistes, “Cada població que els franquistes ocupaven afegia centenars o milers de persones a l’èxode cap al nord de Catalunya. La situació era desesperada. (...) Una gran part d’aquella immensa corrua de dotzenes de milers de refugiats que marxaven cap a la frontera francesa, passà per Girona.”1

1 Vegeu BENET, Josep, Carles Rahola afusellat, pàg.58, Biblioteca Universal Empúries, 130, Barcelona, 1999.

66_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

CARLES RAHOLA: L’EXILI FALLIT. LA SEVA EXECUCIÓ Carles Rahola, doncs, home bondadós i solidari, acollí nombrosos intel·lectuals i personalitats a casa seva, al seu pis de la ronda de Ferran Puig de Girona, no lluny de la Devesa. Rahola, malgrat aquella desbandada, no volia abandonar ni casa seva ni la ciutat, però algunes personalitats que aquells dies passaren i es refugiaren a casa seva, li aconsellaven seriosament que fugís també cap a França. Finalment, amb la seva muller Rosa Auguet i Farró i els seus tres fills, Ferran, Maria i Carolina, acompanyats per Francesc Pujols i Rafael Moragas, decidiren de traslladar-se a Figueres. Rahola aconseguí passaports però no els visats que eren necessaris per entrar a França, sense els quals els gendarmes no permetien el pas, de manera, doncs, que va romandre uns dies a la Jonquera i en vista de no obtenir el corresponent visat i d’estar convençut que a ell no li hauria de passar res, decidí de tornar amb la muller i els fills –a peu- a Girona, on a mig camí, un camió de recollida de llet, els transportà a la seva estimada ciutat. Tretze dies després de ser ocupada Girona per l’exèrcit feixista, Carles Rahola era detingut a les mateixes oficines de la Diputació on treballava. Va ser empresonat, jutjat (?) per un tribunal militar i executat als murs del cementiri de Girona, a les cinc del matí del dia 15 de març de 19392. Aquesta va ser la malaurada fi d’un home bo, humanista, que no s’havia significat gens en l’àmbit polític. Rahola va ser només un home de lletres. Altres escriptors catalans i catalanistes salvaren el físic per poc perquè també arriscaren les seves vides. Tampoc sabem què hauria estat de Rahola i la seva família si haguessin passat a França.

Carles Rahola i Llorens, assegut a la dreta. Autor; Salvador Crescenti. CRDI Ajuntament de Girona.

Altres personalitats com Pompeu Fabra, havien estat amenaçades de mort pels feixistes (recordem que el general Queipo de Llano havia dit vàries vegades a la ràdio que, “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras iran arrastradas por las Ramblas”, i el malefici es va complir). Quan Fabra va assabentarse de l’assassinat de Carles Rahola no s’ho podia creure, va quedar molt afectat com molts que van saber la notícia. El meu pare -explicava Carola Fabra, la filla gran de Pompeu Fabra- no s’ho creia. Deia: «Aquesta salvatjada és una cosa que fan córrer. No pot ser, és impossible que l’hagin afusellat» I era veritat. En Rahola va escriure una carta a la presó, acomiadant-se de la família.»3. Quan la família Fabra, que havia anat a passar l’estiu de 1938 a Sant Feliu de Codines i havien tancat la casa de Badalona, a darrera hora, a punt d’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, el 24 de gener s’exiliaren a França. El mestre tenia més de 70 anys. Els feixistes entraren a la seva casa de Badalona, llençaren tots els papers i llibres del Mestre pel balcó i hi calaren foc.

2 Op.Cit. & supra. Pàg. 163 3 FABRA, Carola, Pompeu Fabra, el meu pare, pàg. 72, Edicions La campana, Barcelona, 1991.

“Abajo la intel·ligència”, exclamaren. Així, doncs, la figura intel·lectual de Mestre Fabra, que era evidentment tot un símbol per a la nació catalana, perillava. Els Fabra aconseguiren passar a França, bo i establint-se primer a la ciutat de Montpeller. I coses de la vida, a Montpeller mateix, la filla petita de Fabra, Dolors, es va casar amb Ferran Rahola, el fill gran del gironí Carles Rahola, que després de l’assassinat del seu pare va marxar a França. Després de Montpeller els Fabra van decidir d’establir-se a la ciutat de Perpinyà, però hi van romandre poc temps perquè l’any 1942, tota la família va ser foragitada per un escamot de nazis perquè al pis, que era cèntric, s’hi havia d’hostatjar un comandament alemany. Un amic els va dir que a Prada de Conflent hi havia un pis per llogar i hi van anar perquè Fabra sabia que allà, a més, hi vivia el músic Pau Casals, que ell coneixia de Barcelona. Altrament, Fabra va formar part com a conseller del Govern de la Generalitat a l’exili. En una ocasió, quan viatjava en un tren de Perpinyà a Prada, uns soldats nazis al servei de la Gestapo que anaven en el tren li van

pds_67

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

demanar la documentació i en baixar del tren li van demanar que els seguís a la “komandantur”; “hi va ser sotmès a un sever interrogatori”4. Per sort Fabra duia un diari en alemany que havia comprat, per allò de refrescar la llengua que coneixia i va poder dissimular, de manera que aquells nazis no van poder sospitar que es tractava d’un important home de lletres català i un polític republicà. Salvà la pell per poc. Un altre escriptor que té en el seu haver la persecució política dels nazis i dels franquistes va ser Josep Ma. de Sagarra, que durant la Guerra Civil a Barcelona va fer accions per tal de salvar la seva germana monja i altres germanes del fanatisme anarcomarxista. El final de la guerra el va enxampar a França i aleshores va tenir molts problemes també per poder entrar a la Catalunya de Franco. Des de París, l’any 1940, va haver de traslladar-se cap al sud, sortejant els controls nazis, i els Sagarra s’establiren per un temps també a Prada de Conflent, on residien també Pau Casals, la família Fabra, els Alavedra i la família Riba. En aquest escrit no ens referirem per extensió a Rahola, ni a l’exili o les vicissituds d’altres intel·lectuals catalans, catalanistes o republicans que van haver de fugir de l’Espanya de Franco, personalitats que ja hem esmentat com Pompeu Fabra, Josep Ma. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Pere Quart, Armand Obiols, Pere Calders, Avel·lí Artís, Xavier Benguerel i tants d’altres, que farien una llista llarguíssima, colpidora, d’històries personals. Em referiré, en aquest cas, a l’exili que va haver de patir un dels intel·lectuals, escriptors, traductor i poeta més rellevants de l’època d’entreguerres. La peripècia que va haver de patir Carles Riba i Bracons i la seva família, el qual hagué de fer front a una dura història deambulant per la França ocupada des del maig de 1939

68_pds

a 1943, quan va decidir de tornar a Catalunya, puix que ell es considerava només això, un intel·lectual catalanista que no havia participat per res en la contesa bèl·lica.

CARLES RIBA Carles Riba i Bracons, nascut a Barcelona l’any 1893, va destacar-se estudiós des de molt jove tant a l’Institut com a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Filosofia i Lletres. També va iniciar la carrera de Dret per suggeriment familiar però l’abandonà en dedicar-se en cos i ànima als estudis de filologia grega i llatina. L’any 1911 Riba va publicar una versió al català de Les Bucòliques del poeta llatí Virgili i en la seva joventut –com a poeta- guanyà algunes convocatòries dels Jocs Florals, on coneixeria la que esdevindria la seva muller, Clementina Arderiu, també poeta, amb la qual es va casar i van tenir tres fills. El 1919 publica el volum poètic Primer llibre d’Estances i mentrestant es significà com a traductor en les diverses llengües que dominava. A vint-i-tres anys esdevingué professor a l’Escola de Bibliotecàries, una entitat fundada per la Mancomunitat de Prat de la Riba. Entre altres traduccions importants del grec clàssic a la llengua catalana, cal destacar la seva impressionant traducció al català en versos hexàmetres del text èpic L’Odissea del poeta Homer, que es publicaria en tres volums l’any 1919, que hom diu que és la millor traducció publicada en qualsevol llengua romànica. Riba i Clementina als anys vint realitzaren diversos viatges per Europa, Itàlia, Alemanya, Grècia, Noruega, França, Madrid. Va formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, tra-

Carles Riba i Bracons

ductor de la col·lecció Bernat Metge i esdevingué al 1927 professor ajudant de la Universitat de Barcelona fins que ja amb una plaça definitiva va ser també professor de llengua i cultura gregues a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja en plena Guerra Civil espanyola, l’any 1937 realitzà juntament amb altres intel·lectuals i poetes un viatge a París amb motiu de la trobada internacional de poetes del PEN Club. Aleshores, veient quina era l’evolució dels fets a Espanya, alguns amics i intel·lectuals que residien a França li van dir a Riba que s’anés plantejant de quedar-se a viure a França o de romandre-hi per un temps. Però Riba tornà a Catalunya perquè a més de professor s’havia convertit en un dinamitzador important de la cultura catalana i estava preparant la seva tesi de doctorat.

LA GUERRA CIVIL I EL FORÇÓS EXILI El dia 12 de maig de 1938, Carles Riba llegí la seva tesi a la Universitat de Barcelona, treball que hauria d’honorar encara més les virtuts d’aquell intel·lectual català tan destacable.

4 Recollit el comentari per MIRACLE, Josep, Pompeu Fabra, pàg.576, Editorial Aymà, Barcelona, 1968.

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

Tenia 45 anys i havia format una família. Durant la guerra no havia pres part en confrontacions polítiques de cap mena i s’havia mantingut estrictament en les seves diverses activitats acadèmiques i culturals. El dia 22 de gener de 1939, Carles Pi i Sunyer, aleshores conseller de cultura de la Generalitat, va telefonar-lo perquè aquell mateix matí estigués a punt perquè un cotxe els aniria a buscar per tal que marxessin cap a l’exili. La desolació dels Riba, com la de Rahola, que hem apuntat més amunt, va ser incommensurable. Ho havien de deixar tot, casa, veïns, llibres, tot, i marxar vers el nord cap a França, Barcelona vivia atemorida pels bombardeigs. Carles Riba va haver de marxar de Barcelona amb la seva muller, Clementina Arderiu, i els seus tres fills, Oriol, Jordi i Eulàlia. Van romandre quatre dies a Girona, una ciutat que per aquelles dates estava plena de gent que fugien de l’avenç de l’exèrcit franquista. De Girona, intentant d’evitar les carreteres principals que estaven atapeïdes de refugiats i per evitar els avions feixistes, amb l’amic empordanès Josep Pous i Pagès, arribaren primer al mas de Can Santamaria al veïnat de Raset, tocant a Cervià de Ter. Allà van coincidir amb una comitiva d’intel·lectuals espanyols on anaven el poeta sevillà Antonio Machado, la seva mare, el seu germà José i Matea Monedero5. Allí el poeta Carles Riba va dedicar aquests versos al poeta andalús: “Tristes banderes del crepuscle! Contra elles sóc porpra viva. Seré un cor dins la fosca; Porpra de nou amb l’alba!” El 25, en vista que les carreteres generals eren atapeïdes de vehicles i de gent, la comitiva catalana deci-

Carles Riba i la seva muller, la poetessa Clementina Arderiu.

deix refugiar-se al mas Faixat de Viladasens, on s’hi estan fins al dia 28. Mentrestant, s’assabenten que Barcelona ha caigut a mans de les tropes de Franco el dia 26. El 28 de gener Pous i Pagès, Riba i els seus, en una ambulància militar emprengueren de nou el camí cap a Agullana tot fent moltes marrades i zigazagues per evitar els perills de l’aviació franquista, “l’espectacle era patètic i els ànims encongits i els esguards taciturns no eren propicis a la conversa.”6

FENT MARRADA FINS ASSOLIR LA FRONTERA La carretera general es feia intransitable a causa del gran nombre de vehicles embarrancats i la corrua de gent que fugia desesperadament cap amunt per les carreteres. Per la carretera de Cadaqués, després de fer moltes marrades arribaren a Cervera de la Marenda, on els fou permès de passar la nit dintre d’un vagó que estava en via morta. Machado, que no tenia recursos, volia empenyorar-se d’un rellotge d’or que portava i Riba va ferlo desistir perquè tots van ajudar-lo.

L’endemà prosseguiren com van poder fins a Perpinyà i Machado i la seva mare van romandre a la ciutat. Els catalans feren via fins a la ciutat d’Avinyó. Posteriorment, Machado, amb 63 anys, esgotat, el seu germà i la seva mare de 84 anys van instal·larse a l’hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure, on Antonio Machado moriria el 22 de febrer de 1939 i tres dies després moria també la seva mare. A Avinyó els Riba hi van sojornar un mes. El febrer del 1939, Carles Riba sense la família anà a París on es reuní amb diversos polítics i intel·lectuals catalans, els quals li van proposar que amb la seva família s’establissin en el llogarret de Bierville, que allí estarien segurs. A mitjans de març, amb un grup de catalans van establir-se en un vell molí en aquesta petita població de Bierville, a prop de la ciutat de Rouan. De la seva estada al llogarret de Bierville, on van viurehi com amagats, Carles Riba va compondre-hi els poemes intitulats Elegies de Bierville, que es van publicar el 1941 i van ser traduïts al francès i a l’italià. La primera elegia, evocant el periple d’exili que van haver de fer ell i la seva família, deia això:

5 GIBSON, Ian, Los últimos caminos de Antonio Machado. De Collioure a Sevilla, Capítol VI, Editorial Espasa, Barcelona, 2019. 6 MANENT, Albert; MEDINA, Jaume, Carles Riba. Biografia i antologia poètica comentada, pàg. 107, Editorial Cal·lígraf, Figueres, 2017.

pds_69

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

Pelotó d'afusellament de militars al Castell de Sant Julià de Ramis. 1936. CDRI Ajuntament de Girona.

«Era secret el camí, fabulós de tristeses divines, fins a les aigües vivents que em recordaren un nom,» Des de Bierville, Riba feia algunes escapades a París on tenia contactes amb altres intel·lectuals i polítics exiliats de la Generalitat de Catalunya. Des de Bierville, i pels contactes universitaris que tenia, Riba i Clementina van viatjar a Irlanda convidats per la universitat de Belfast i Dublín. Després d’aquests actes acadèmics, malauradament, tornaren a Bierville, tot i que Riba pensava que Anglaterra podria ser un territori segur per ell i la seva família (i no anava mal encaminat). Diem malauradament perquè encara els catalans no sospitaven que els nazis ocuparien França el juny del proper any. Al juliol del 1939 un grup d’exiliats catalans anaren a passar unes vacances a l’indret de L’IsleAdam (Val d’Oise), a uns 32 quilòmetres al nord de París, “en un hotelet llogat per la Generalitat.” En aquella època la Revista de Catalunya s’editava a França i Riba hi col·laborava. El 3 de setembre de 1939 esclatava la guerra a França. Hitler, que guardava una rancúnia larvada, immensa, contra França, havia decidit d’envair aquella nació i començaren els bombardeigs en alguns barris de París. Primeres víctimes i por generalitzada.

La ciutat de Bordeus l’any 1942

Aleshores els Riba, des de la població de l’Isle-Adam havien de decidir què fer. A França la desbandada era colossal, tothom fugia a destins diversos o cap al sud7. Les estacions estaven curulles de gent amb maletes i farcells. A París els Riba romangueren uns dies pensant què havien de fer, tornar a Catalunya?, anar cap al sud?. Quan al matí baixaren per pagar l’Hotel, a la recepció de l’hotel no hi quedava ningú. Els amos havien fugit del terror i la repressió nazis. Entre l’11 i el 13 de juny aconseguiren sortir de París. Mentrestant van saber que el poble i la casa on havien estiuejat a L’Isle-Adam havia estat bombardejada pels stukas alemanys. «Quina sort la nostra! Si ens hi arribem a estar unes hores més... qui sap on fórem enterrats» -escrivia Clementina en una carta. Per recomanació d’uns amics francesos, des de París, abans de l’entrada dels nazis i amb un dels darrers trens, decidiren de viatjar cap a Bordeus; trista decisió també, perquè Bordeus va ser una de les ciutats que ocuparen els nazis per la seva posició estratègica, «A Bordeus la vida no hi va ser mai tranquil·la: hi havia freqüents bombardeigs abans de l’ocupació. Quan els alemanys ja hi eren instal·lats, Bordeus feia de base naval i d’aviació (...) Molts incidents amb la població. Batudes de jueus i soldats polonesos. Arbitrarietats fre-

qüents. Després van començar els bombardeigs anglesos contra interessos alemanys.» Com explicava el mateix poeta Carles Riba en una carta, «eren enmig del cataclisme». Després de vuit mesos a Bordeus, una altra vegada van haver de plantejarse marxar. Aquesta vegada seria fins a Montpeller. «El meu projecte immediat és de sortir de Bordeus i anar a Montpeller, on tinc un cosí que segurament podrà donar-me un estatge provisional. Hi ha allí Pompeu Fabra»8, escrivia l’egregi professor el juliol de 1940.

MONTPELLER, LLÍVIA

Amb alguna comunicació epistolar amb la Catalunya de Franco, la situació dels Riba es va fer cada vegada més angoixant. El 14 de febrer, Riba, Clementina i els nens arribaren a la ciutat de Montpeller, on semblava que el perill nazi esdevindria menor, però no, perquè els alemanys ocuparen tota França fins al Rosselló i quan els convenia passaven a l’Espanya franquista sense cap problema. A Montpeller aconseguiren de trobar un estatge modest on Riba feia traduccions, donava classes de llatí i preparava alguns llibres, tanmateix els recursos eren molt escassos. A Montpeller hi van romandre fins l’any 1943.

7 Vegeu, CHAVES NOGALES, Manuel, La agonía de Francia, Libros del Asteroide, Barcelona,2010. 8 Per totes les citacions de Carles Riba, Clementina Arderiu i fills, vegi’s, MEDINA, Jaume, Carles Riba,

70_pds

(1893-1959), 2 vols. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.

PERPINYÀ,

DOSSIER D’HISTÒRIA [l’exili intel·lectuals i escriptors catalans

Els Riba refusaren en tot moment anar a Mèxic o a Xile, destí on anaren a parar alguns polítics i gent de lletres catalans. A finals del mes de març ja havien decidit -fos com fosd’entrar a la Catalunya franquista. Prengueren tot el que van poder del bagatge de mà i amb els tres fills es traslladaren a Perpinyà, abans passaren per Prada i saludaren Fabra i Pau Casals. Com van poder i sortejant controls de carrabiners arribaren fins al poblet de Llívia a la Cerdanya. Una pagesa els ajudà a passar la frontera; la carretera era vigilada també per gendarmes i sentinelles alemanys, però van poder sortejar els controls a peu desviant-se per camins. Arribats sans i estalvis a l’estació de tren de Puigcerdà prengueren un tren que els hauria de portar a Barcelona. Pujats al tren, en el mateix compartiment on viatjaven, la guardia civil aconduïa uns detinguts que havien passat clandestinament la frontera. Era el mateix que havien fet ells. Quan el tren es posà en marxa i en una estació encara d’un poblet de muntanya els van dir que el tren romandria uns deu minuts aturat, cosa que el fill

Visita de Franco a Girona l’any 1960. Autor: Narcís Sans. CRDI Ajuntament de Girona

Jordi i el seu pare aprofitaren per comprar o buscar una mica de menjar. De sobte el tren arrencà i la seva muller i la filla Eulàlia quedaren al compartiment sense documentació. La sort els ajudà de manera prodigiosa, de manera que pare i fill prengueren el tren següent i la fortuna va fer que tota la família va poder retrobar-se després ja a Barcelona. Però l’odissea de Carles Riba i família continuà uns quants anys després, enmig de la vigilància i la repressió franquistes. Carles Riba morí el 12 de

juliol de 1959. Per això el poeta, que glosaria amb les seves paraules aquest difícil i arriscat periple, el compararia amb el del seu heroi clàssic grec, Odisseu: «el meu pas, bandejat de tants d’ahirs d’alegria hi ha conhortat l’afany que de l’hivern abaltit em llançava a un abril incert, ah! com si tinguessin tots els homes la pau i només jo fos errant. n

pds_71

ESPAI ESCOLAR

LLEGENDA SANT JORDI Cristina Garcia, Aïda Masdemont, Helena Agullé Educadores EBM Confetti

Els nens i nenes de l’aula del Sol i de la Lluna (2-3 anys) hem representat la llegenda de Sant Jordi.

“H

i havia una vegada un poble dalt d’una muntanya, amb un castell on hi vivia un rei, una reina i una princesa. Aquell poble també tenia un drac, un drac que tenia molta gana i els espantava. La gent del poble li donaven de menjar: vaques, ovelles, pastanagues, ous... Fins que un dia es van quedar sense, i el drac encara tenia molta gana. El drac va anar a buscar a la princesa per menjar-se-la. La princesa cridava: Auxili, ajudeu-me! I de cop i volta va aparèixer el cavaller Sant Jordi que amb la seva espasa va començar a lluitar amb el drac PIM-PAM-PUM. El drac va caure i de la sang del drac en va sortir una rosa, que Sant Jordi va donar a la princesa. I la princesa li va fer un petó i una abraçada. El poble cridava VISCA SANT JORDI!!!!»n

72_pds

ESPAI ESCOLAR [confetti

pds_73

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

GIROBÒTICA Maite Agustí López de Lerma, Èlia Mundet Boix, Aida Ivars Bosch Mestres de 5è de l’Escola Montserrat

Els alumnes de 5è de l’Escola Montserrat hem participat aquest curs al projecte GIROBÒTICA, que organitza l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona, un projecte en el qual hi han participat 16 centres, amb 127 equips que han fet un total de 526 nens i nenes participants.

74_pds

IROBÒTICA promou el treball en equip, la innovació, la creativitat i l’emprenedoria mitjançant el llançament d’un repte que fa reflexionar, analitzar i investigar als alumnes. El repte d’aquest curs ha estat “Espais urbans més habitables”. Així que vam posar fil a l’agulla i ens vam començar a plantejar què podíem dissenyar per fer de Sarrià de Ter un poble més habitable. Vam fer grups i vam treballar el nostre projecte amb moltes ganes i il·lusió. Amb els grups vam fer pluja d’idees i finalment, quan vam tenir decidit què dissenyaríem, vam fer un mural del projecte. Amb els dies aquell mural es va transformar en maqueta. Tot i que no va ser fàcil posar-nos d’acord..., tots teníem tantes idees! Finalment vam consensuar el projec-

te definitiu: parcs d’atraccions, un zoo, càmpings, una residència d’avis, un circ, un robot intel·ligent que recollia la brossa etc. Això sí, tots vam coincidir en substituir la fàbrica Hinojosa per les nostres idees. I a més, vam tenir en compte que els treballadors de la fàbrica no es quedarien sense feina, ja que podrien treballar en els projectes fets per nosaltres. Finalment vam assistir a la jornada de cloenda a la UdG, que es va celebrar el dia 24 de març, i hi vam presentar les nostres maquetes davant un tribunal de la Universitat i vam realitzar alguns tallers. Ens va fer molt de respecte tot plegat! Però els grups que hi vam assistir ho vam passar molt bé. En aquest projecte no hi ha un guanyador, tots els que hi vam participar vam tenir una medalla i una samarreta. n

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

pds_75

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

XVII JORNADES DE LA DONA

“ABANS I ARA DE LA DONA EN ELS ANuNCIS” és el títol de la 17a exposició de l’escola Montserrat a la jornada de la dona

Comissió de Ciutadania Escola Montserrat

El passat dia 8 de març es va celebrar el Dia de la Dona i com cada any el claustre i l’alumnat de l’escola Montserrat vam inaugurar l’exposició dedicada a les dones. Aquest any va estar emmarcada en la publicitat i es va titular “Abans i ara de la dona en els anuncis”.

76_pds

L’

exposició tenia l’objectiu de veure com ha evolucionat el rol de la dona en diferents àmbits de la societat al llarg del temps. Es tractava d’arribar a una visió positiva de l’avenç que hem fet en la igualtat de gènere. Després d’haver vist molts anuncis de diferents productes, vam arribar a la conclusió que, tot i que aparentment podria semblar que hi ha menys desigualtats de gènere, encara queden molts estereotips instaurats que ens fan adonar del camí que queda per recórrer. Malgrat tot, hem pogut comprovar que hi ha alguns anuncis que no reflecteixen la realitat tal i com és. Creiem que la societat ha d’a-

vançar en el tracte igualitari entre dones i homes. Per tal de poder analitzar la publicitat a l’aula, cada curs va veure anuncis d’un mateix producte des dels inicis de la televisió fins ara. La reflexió es va orientar a partir d’unes preguntes que van ajudar a identificar si l’anunci era sexista o no, com per exemple:

Quina és la veu en off? És un home o una dona? Normalment la figura de la veu en off és masculina. Tipus de música: és una música romàntica/sensual quan apareix la dona? La posada en escena de l’anunci va d’acord amb el que es pretén vendre? A vegades s’utilitza el cos de la dona per vendre productes que no hi tenen res a veure. La figura de l’expert és un home? Normalment l’expert en el tema és un home com per exemple els tècnics de rentadores. Quin paper fa la dona en la família? Normalment es cuida dels fills i de les tasques de la llar. Els alumnes van poder entendre què vol dir que un anunci és sexista i a partir d’aquí van elaborar el mural que estava dividit en dues parts: una part relativa a un anunci antic i una altra part que feia referència a un anunci actual. Finalment, ho van explicar breument amb les seves pròpies paraules el dia de la inauguració de l’exposició que es va poder veure a la sala Dolors Xabé de la Cooperativa. Amb tot, va ser una jornada reivindicativa, dinàmica i enriquidora per intentar que la igualtat de gènere sigui efectiva i real. n

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

78_pds

salut LA QuIMIOTERÀPIA Dr. Emili Marco Metge especialista en Medicina familiar i comunitària.

La quimioteràpia és una de las modalitats terapèutiques més utilitzades en el tractament del càncer que engloba a una gran varietat de fàrmacs. El seu objectiu és destruir les cèl·lules que componen el tumor, amb la finalitat d’aconseguir la reducció de la malaltia. Als fàrmacs emprats en aquest tipus de tractament els anomenem fàrmacs antineoplàstics o quimioteràpics.

quests fàrmacs arriben pràcticament a tots els teixits de l’organisme, i es aquí on fan la seva acció, tant sobre les cèl·lules malignes como sobre les sanes. Degut a l’acció dels medicaments sobre aquestes últimes, poden aparèixer una sèrie de símptomes, més o menys intensos, que són generalment transitoris, denominats "https://www.aecc.es/todo-sobrecancer/tratamientos/quimioterapia"

efectes secundaris. Normalment, el procés de divisió de les cèl·lules sanes està estrictament regulada por uns mecanismes que anomenem de control, que li diuen a la cèl·lula quan s’ha de dividir o quan ha de quedar-se estable. Els tumors malignes es caracteritzen per estar formats per cèl·lules alterades, amb mecanismes de regulació alterats, i són capaços de multiplicar-se de forma descontrolada, envair i afectar òrgans veïns o a distancia, i que denominem metàstasi. En general, la quimioteràpia actua en la fase de divisió de la cèl·lula tumoral dificultant la seva multiplicació, i finalment les destrueix. Amb el temps, es tradueix en una disminució o desaparició del tumor maligne. QUINA ÉS LA SEVA FINALITAT? La finalitat de la quimioteràpia pot variar en funció del tipus de tumor, de la fase en la que es trobi el tumor i l’estat general del pacient.

1. Curativa: en aquest cas, la intenció de la quimioteràpia és curar malaltia, podent utilitzar el tractament de forma única o associada amb altres. Un pacient es considera curat quan no existeix evidencia de cèl·lules tumorals durant molt de temps. 2. Pal·liativa: en aquest cas la quimioteràpia pretén controlar els símptomes produïts pel tumor. El seu objectiu primordial és millorar la qualitat de vida del malalt i, si fos possible, augmentar també la seva supervivència. Top tipus de tumor maligne té una determinada sensibilitat a fàrmacs citotòxics o quimioteràpics i una determinada resistència a altres. Normalment, és freqüent que el mateix fàrmac es pugui emprar en el tractament de diversos tumors, variant les dosis o associant-lo a altres fàrmacs diferents. Per cada tipus de neoplàsia, i depenent de la fase de la malaltia, s’utilitzen esquemes de tractament específics, habitualment combinacions de fàrmacs citotòxics, que s’i-

pds_79

salut dentifiquen per sigles. L’oncòleg serà qui decideix quin tipus de medicaments i a quines dosis és necessari administrar en funció d’una sèrie de factors, com poden ser: 1. L’estat general 2. Malalties prèvies (cardiopatia, malalties vasculars, etc.) 3. Tipus de tumor 4. Fase de la malaltia 5. Localització del tumor CÓM S’ADMINISTRA? La quimioteràpia s’administra en forma de cicles, alternant períodes de tractament amb períodes de descans. Un cicle és, per tant, el període d’administració del tractament i el de descans, fins a la següent administració. Aquesta alternança de “tractament–descans” és fonamental per proporcionar a les cèl·lules sanes de l’organisme el temps necessari per recuperar-se del dany provocat pels medicaments utilitzats, de tal forma que siguin capaces de tolerar un nou cicle de tractament, amb una toxicitat o efectes secundaris acceptables. Dependent del tipus de càncer i dels fàrmacs que s’hagin d’utilitzar, la quimioteràpia pot administrar-se per dues vies diferents: intravenosa o oral. Via intravenosa: Els fàrmacs s’introdueixen en l’organisme a través d’una injecció en la vena, generalment del braç (infusió). És la via d’administració més freqüentment utilitzada. Ocasionalment, per evitar punxar repetidament una vena fina, es posa un tub molt fi, llarg i flexible, anomenat catèter, que s’introdueix des d’una vena perifèrica fins arribar a una vena gruixuda del tòrax o l’aurícula. Alguns fàrmacs citotòxics tenen la possibilitat de danyar les venes, causant inflamació (flebitis); l’administració per un catèter disminueix aquest risc. En altres ocasions, aquests fàrmacs s’han d’administrar de forma continuada al

80_pds

llarg de moltes hores (infusió continua), i per això es fa necessari utilitzar aquests tipus de catèters. El catèter es manté al cos, sense retirar, durant tot el tractament. Amb freqüència està lligat a un reservori o port-a-cath (disc rodó de plàstic o metall), que s’introdueix sota la pell a nivell de la paret toràcica anterior, essent en aquest cas per on es realitza la infusió de la quimioteràpia. A través del port-a-cath és possible extraure sang per la realització d’anàlisis. Per la infusió dels medicaments s’utilitzen unes bombes d’infusió que controlen el pas de la quimioteràpia a l’interior de l’organisme de forma programada. Es possible que pensis que portar un catèter o un port-a-cath pot resultar molest. EL més habitual és que no provoqui cap tipus de dolor o sensació desagradable. De totes formes, davant qualsevol símptoma que creguis que pot ser causat pel catèter o port-a-cath, s’ha de comentar al metge de família i oncòleg. Via oral: El pacient pren per boca la medicació en forma de comprimits o sobres. Aquesta via sols és possible amb els fàrmacs que es poden absorbir per l’estómac o budells. Sols és necessari el desplaçament a l’hospital pel control periòdic del tractament. Cada cop s’utilitza amb més freqüència, perquè hi ha cada cop més fàrmacs citotòxics capaços de ser absorbits pel tub digestiu. QUI ADMINISTRA LA QUIMIOTERÀPIA I ON ES FA? El primer pas és d’indicació i prescripció per l’oncòleg, valorant l’estat general i els valors de l’anàlisi de sang. La preparació de la quimioteràpia, introduint en un sèrum els diferents medicaments a les dosis indicades per l’oncòleg, es realitza gene-

ralment en el servei de farmàcia hospitalària, ja que es requereixen unes mesures de seguretat i esterilitat importants. Els Diplomats Universitaris d’Infermeria (DUI), entrenats i experts en l’administració de quimioteràpia, seran les persones encarregades de col·locar la via i el sistema d’infusió per on passaran a l’interior del cos tots els fàrmacs. Generalment, el tractament s’administra en una zona de l’hospital especialment dissenyada per fer aquestes tasques, amb personal qualificat, “Hospital de Dia”. Després d’unes hores, es pot anar al domicili fins al següent cicle. En determinades circumstàncies, dependent del tipus de fàrmacs que s’utilitzen o com a conseqüència de l’estat físic del pacient, serà necessari ingressar durant uns dies a l’hospital. LA QUIMIOTERÀPIA ES POT ASSOCIAR A ALTRES TRACTAMENTS? Sí. En moltes neoplàsies, és necessari associar diversos tipus de tractament existents en l’actualitat, com cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, anticossos monoclonals, immunoteràpia, hormonoteràpia o altres mesures, per aconseguir la curació del tumor. Aquest tractament “multidisciplinari” està aconseguint grans avenços en el control de les malalties malignes Dependent de quan s’administri la quimioteràpia durant el tractament, podem parlar de: Quimioteràpia d’inducció o neoadjuvant: en aquest cas la quimioteràpia s’administra en primer lloc, abans de qualsevol tractament local, com radioteràpia o cirurgia. Els objectius d’iniciar el tractament oncològic amb quimioteràpia són principalment dos: 1. Disminució del tamany del tumor, cosa que permet realitzar tracta-

SALUT

ments locals menys agressius i reduir el risc de recaiguda (reaparició del tumor). 2. Destrucció de les cèl·lules tumorals que han pogut emigrar a altres òrgans del cos, eliminant molt aviat focus que no s’han pogut detectar a causa del seu tamany reduït. Quimioteràpia concomitant: s’administra de forma simultània a la radioteràpia. Amb aquesta modalitat es pretén realitzar, al mateix temps, un tractament sistèmic i local, que es potencien entre si augmentant l’eficàcia terapèutica. Quimioteràpia adjuvant o complementaria a altre tractament (generalment local): pretén reduir el risc de recaiguda de la malaltia i, per tant, augmentar la supervivència i l’índex de curació. El metge indicarà quan és el moment més adequat per iniciar la quimioteràpia i si es necessari associar-la o no a altres tractaments. AMB QUINA FREQÜÈNCIA ÉS NECESSARI ADMINISTRAR LA QUIMIOTERÀPIA? Tant la duració de l’administració de la quimioteràpia com la freqüència amb la que s’aplica cada cicle són variables. Depenen d’una sèrie de factors, especialment del tipus de fàrmacs i la seva combinació (esquema de tractament). També hi poden influir el tipus de tumor i la tolerància de cada organisme al tractament. Hi ha fàrmacs citotòxics que s’han d’administrar setmanalment, altres quinzenalment, altres cada 3 o 4 setmanes. També el temps d’infusió és variable. Uns es poden administrar en 15 o 30 minuts, altres necessiten unes quantes hores d’infusió. Alguns, a més a més, necessiten una infusió contínua durant dos o més dies. La gran majoria dels cicles de quimioteràpia s’inicien administrant

altres fàrmacs, como antiemètics, corticoides, antihistamínics, etc., que tenen com a objectiu millorar la tolerància de la quimioteràpia. Després de la infusió dels fàrmacs quimioteràpics, de nou, es poden posar antiemètics per via intravenosa o por via oral. No dubtis en parlar d’aquests temes amb l’oncòleg, perquè t’expliqui el pla de tractament que rebràs. El teu metge de família també pot informar-te de: 1. La duració total 2. Quant temps dura cada cicle 3. Quant temps transcorrerà entre cicles 4. Si necessites acudir a l’“Hospital de Dia”, ingressar a l’hospital o si es tracta d’un tractament domiciliari 5. Cada quant temps necessites realitzar controls del tractament La durada completa de la quimioteràpia depèn del tipus de tumor i de la fase de tractament en la que estàs. Una quimioteràpia neoadjuvant sol tenir un temps predefinit de durada, igual que la quimioteràpia adjuvant. Hem de tenir en compte que la duració de la quimioteràpia per una malaltia avançada és impredictible. Dependrà de factors com la tolerància al tractament, l’estat general del pacient, la resposta a l’esquema de quimioteràpia que s’estigui administrant, etc. CÓM SE SAP QUE LA QUIMIOTERÀPIA ÉS EFICAÇ? Generalment, durant el tractament i/o després de finalitzar-lo, l’oncòleg sol·licitarà una sèrie de proves que permetran conèixer com ha respost el tumor a la quimioteràpia. Sols mitjançant les proves és possible saber si el tumor ha disminuït, desaparegut o si, al contrari, està en una situació estable o ha progressat. La resposta d’un tumor a un tractament és totalment independent del número i intensitat dels efectes

secundaris provocats pel mateix, és a dir, el fet de no desenvolupar símptomes durant la quimioteràpia no significa que no estigui actuant sobre el tumor i viceversa. Pregunta al teu metge sobre els resultats de las proves i com va evolucionant la malaltia amb el tractament. PERMET LA QUIMIOTERÀPIA SEGUIR PORTANT UNA VIDA SIMILAR A L’ANTERIOR? Generalment sí, la possibilitat de continuar amb activitats quotidianes ve determinada pels efectes secundaris que pugui produir la quimioteràpia (cansament, malestar, etc.). Els efectes secundaris que provoca la quimioteràpia depenen d’una sèrie de factors com: Tipus de quimioteràpia i dosis: cada fàrmac pot provocar efectes secundaris totalment distints als originats per altres medicaments. Aquests efectes són més o menys intensos, dependent de la dosi administrada, interval entre els cicles, etc. Malalties prèvies: algunes malalties cròniques poden empitjorar els símptomes i efectes secundaris. Així, per exemple, la diabetis pot incrementar la toxicitat neurològica. Susceptibilitat individual: els efectes secundaris sempre apareixen quan s’utilitza un fàrmac concret; altres efectes o la seva intensitat varia d’una persona a l’altra. La major part dels malalts poden seguir realitzant les seves activitats quotidianes durant el tractament, és difícil conèixer a priori el que succeirà en el teu cas concret. Es convenient considerar la possibilitat de disminuir el ritme de treball i descansar durant els dies posteriors a l’administració del tractament. El teu metge et podrà informar sobre els efectes secundaris del tractament i donar-te pautes sobre les recomanacions a seguir. n

pds_81

esport TEMA DE PORTADA [felicitats ràdio sarrià

GIMNÀSTICA RÍTMICA

Claudia Turró, Carlota del Cubo, Núria Casademont i Aina Pujolar.

La Junta directiva

El final de la temporada s’acosta i ens toca fer balanç. Aquesta temporada hem participat a les Lligues Territorials de rítmica en les diferents modalitats amb un total de 33 gimnastes i després de molts anys el nostre pavelló ha tornat a acollir una de les jornades com a Club amfitrió. Estem molt orgullosos de les nostres gimnastes i de l’equip humà que composa el nostre Club.

82_pds

n any més el seu esforç s’ha vist recompensat amb la participació als Jocs Emporion; hem aportat 21 gimnastes a l’edició d’aquest 2019, de les quals 7 ens representaran a les Finals Catalanes que se celebraran el mes de juny als municipis de Reus i Igualada. Un triomf esportiu que no seria possible sense el nostre equip d’entrenadores liderat per Sara Velasco, que ha fet possible un salt qualitatiu en la història del nostre Club. Vivim en una societat on els resultats ens fan visibles però el nostre Club vol fer una clara aposta pels intangibles. Som un Club de poble, petit i modest però ens fa grans veure com any rere any comptem amb més gimnastes entre les nostres files i com aquestes superen amb èxit els reptes que aquest esport els planteja. Ens sembla important recordar que la gimnàstica rítmica és una disciplina esportiva que combina elements de dansa, gimnàstica i ballet. Qualsevol esport necessita esforç i la gimnàstica rítmica n’és un dels màxims

exemples. A diferència del que passa a altres disciplines, a la gimnàstica rítmica el rival a batre és el propi cos; cal esforç, treball, superació, constància i molta disciplina per superar les nostres pròpies limitacions. Acabem la temporada contents i orgullosos dels premis aconseguits, però encara més per ajudar en la formació de persones i en la transmissió de valors com la companyonia, la solidaritat, la determinació, el respecte, la confiança, la importància del treball en equip; valors que la societat actual està perdent i que són bàsics per a un bon desenvolupament. Continuarem treballant en aquesta línia i com a repte ens proposem trencar barreres com les de gènere. La rítmica no és un esport femení, és una expressió artística on els homes també hi tenen cabuda. Ens proposem continuar creixent com a Club, acompanyant els èxits esportius amb el creixement personal i treballant per fer de la rítmica una eina educativa i un estil de vida. n

ESPORT [Gimnàstica Rítmica

Marina Castro Serrano

Queralt Farroni Pradas

VII Jornada de l’Esport Femení 2019

Paula Lozano, Gal.la Marques, Bruna Batllori, Júlia Espar i Emma Herrera.

Carla Ramos i Laura Sánchez.

Martina Mallola, Núria Vidal, Laura Capdevila i Carla Santos.

Júlia Massot, Laura Rodríguez,Èlia Alabau i Lucia de Diego.

pds_83

ESPORT [Gimnàstica Rítmica

Mariona Selis, Irene Corominola i Raquel López

Carla Campos, Xenia Pujolar i Laia Tinjak

Laura Gonzàlez, Alejandra del Cubo i Laia Pelayo.

Mireia Turró i Lucia González

84_pds

esport ues

LA UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ ESTRENA HIMNE! TOTS ELS SECRETS DEL NOU CÀNTIC

Cristina Capell Aylagas Àrea Social de la Unió Esportiva Sarrià

Durant aquesta temporada hem pogut gaudir del nou himne de la Unió Esportiva Sarrià. Encara que els seguidors i aficionats del Sarrià tenen una varietat molt àmplia de càntics per animar al seu club, n’hi ha que trobaven a faltar una cançó amb més identitat. Gràcies a diverses persones afins al club s’ha pogut fer realitat un himne que ja és present al cap de tots els aficionats.

ot va començar rebuscant en la història del club. I que millor que investigar en el blog d’en Xavi Rodriguez (soci del club i exjugador de la UES), el qual està relacionat amb documents històrics del nostre club. En aquest s’hi van trobar les partitures d’un dels himnes vells. Aquest era de caràcter tradicional i fet per tocar en cobla. A més a més, es va trobar un altre himne de la UES fet per en Dani Canyigueral (veí de Sarrià i exjugador de la UES) i l’Àngel Daban (pedagog i animador infantil gironí) de fa uns 15 anys aproximadament. Així doncs, en Jordi Paretas (directiu i exjugador de la UES), juntament amb en Josep Aymerich (veí de Sarrià i jugador del 2n equip de la UES) van acordar que amb el material que havien trobat, es podria fer un himne nou. Veïns del poble, amics del club i exjugadors van ajuntar-se per posar-hi fil a l’agulla. Van poder treballar les lletres i les melodies de les dues composicions, i d’aquesta manera van poder fer-ne una versió més actual.

Aparició de la notícia a la premsa gironina; el Diari de Girona.

Així doncs la repartició de tasques musicals va quedar de la següent manera: Josep Aymerich – Guitarra i baix Ricard Humet – Coros i producció de les veus Carles Gumà – Veu principal Jaume Casals – Bateria Joni Ripoll – Trombó Andreu Illa – Trompeta Paul Cullell – Saxo L’himne va ser gravat en un estudi amateur a casa d’en Josep Aymerich. A més a més, es va demanar ajuda a jugadors dels equips sèniors perquè hi col·laboressin fent els cors. El 18 de novembre d’enguany es va preparar una celebració per inaugurar el nou himne. Des de llavors, l’himne sona sempre després de cada partit; tant si es perd com si es guanya. Tothom el canta i ha passat a formar part de la història del nostre club.

pds_85

esport ues

Presentació de l’himne al parquet del pavelló UES. Foto Jordi Paretas

Encara no us sabeu la lletra? Us la deixem escrita aquí perquè us l’aprengueu: Som la Unió Esportiva Sarrià Som l’orgull d’un poble que es fa estimar Gaudim de l’handbol, plogui nevi o faci sol Sempre a punt per sortir a jugar i guanyar (x2) Endavant Unió, Endavant Unió, Unió Esportiva Sarrià (x2) Des de el cel a l'infern o mes enllà No ha nascut encara qui ens pugui aturar Lluitarem com taurons Fins q siguem campions Blaus i grocs, ara i sempre Sarrià! (x2) Endavant Unió, Endavant Unió, Unió Esportiva Sarrià (x4) Lo lolooo!!! (x2) Per últim, només queda donar les gràcies a aquest grup de jugadors, exjugadors, amics i aficionats de la Unió Esportiva Sarrià que han fet aquest himne de manera desinteressada i amb la voluntat de modernitzar un himne. n

86_pds

The Sarrià NewS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA:

Si m’he oblidat d’ofendre algú, li demano disculpes.

Editorial Ho hem d’admetre, estàvem equivocats. Pensàvem viure en una societat tolerant, amb harmonia i pau, però en la darrera campanya electoral escoltant en Rivera i en Casado ens hem assabentat que vivim en un país ple d’odi, on la gent s’insulta pel carrer, amb violència, kaleborroka i guerracivilisme. L’equip de redacció del TSN, i el becari també, hem llogat un búnquer per protegir-nos de la primera bomba nuclear que està a punt de caure. Esteu avisats. Sam Enfot, Redactor en Cap.

Monarquia En una d’aquestes darreres campanyes electorals, no sé quina: les de diputats, les dels senadors, les europees, les municipals o les del president de l’escala (ens perdem, perquè de fet fa temps que tot l’any és campanya electoral), en una dic, algun eixelebrat va assegurar que al Rei l’havíem votat tots els espanyols. Ep! Aquell dia a mi no em van avisar. Que jo també hauria anat a votar, eh? Per dir que no, però hi hauria anat. Però esclar, potser la convocatòria era només pels espanyols i aquí no ens van avisar... Nolasc A. Gat, TSN, Becari.

The Process “Ens miraven amb cara d’odi” han repetit fins a la sacietat com a lloros una bona colla de policies i guàrdies civils testimonis del procés. Algú pot definir com es mira amb cara d’odi? Serrant les barres i axinant una mica els ulls? Tancant els punys i arrufant una mica el morro? Quin nivell, aquests testimonis! La llàstima és que a la colla de Perry Masons que tenen els encausats no els deixen mostrar les imatges. La declaració d’aquests galifardeus de ben segur que se n’aniria en orris. Però el Suprem és el suprem. Què hi farem! Ribera & Cansado, TSN, Madrit.

Eleccions Segurament a hores d’ara ja tots coneixeu el resultat de les eleccions generals, però des d’aquesta publicació, amb l’esperit de servei a la comunitat que ens caracteritza, no podem deixar de fer-ne un resum aclaridor. -Els que feia temps que no guanyaven, han guanyat. -Els que s’havien de menjar el món, s’han quedat amb un pam de nas. -Els altres que s’havien de menjar el món, també s’han quedat amb un pam de nas. -Els que ens havien de menjar a nosaltres, s’han quedat en un bluf. Preocupant, però bluf al capdavall.

Johannes Brahms

-I els que ens havien de salvar de tots els mals, s’han quedat ni fu ni fa. I mentrestant aquí a Catalunya anem fent la viu-viu. Miquel Vot, TSN, Expert en demoscòpia.

Esports L’essència de l’esport és jugar, passar-s’ho bé, competir i guanyar si es pot. Ara bé, fotre’s unes nates descomunals, estimbar-se per barrancs, trencarse la crisma i somriure a la càmera per sortir al Zona Zàping em sembla patètic. Què voleu que us digui. Kelian Jornat, TSN, Esportista de risc.

La Reivindicació Algun malintencionat ha volgut entendre que en el número anterior vam dir que no volíem en Torra. No és això. Allà cadascú amb la seva consciència. Nosaltres el que vam dir és que no volem la torre del transformador. I ho tornem a dir: No volem la torre!

pds_87