Park Chan-wook by Paula Arantzazu Ruiz

DIVENDRES, 10 DE MAIG DEL 2013

Cinema

LA CRÍTICA PUNTUA Els nostres crítics i Scott Foundas, del Variety (Nova York), puntuen de l’1 al 5 una selecció de les pel·lícules en cartellera.

2,0 JP

AYER NO TERMINA NUNCA

3,8 BÁRBARA

4,0 CICIO DEL PODER EL EJERCICIO

2,7 EL IMPOSTOR

2,2 EN LA CARRETERA

3,3 IRON MAN 3

2,3 LA CAZA

WARNER

“NO ES POT NEGAR L’EXISTÈNCIA DEL MAL” COM MOLTS DELS SEUS COL·LEGUES SUDCOREANS, PARK CHAN-WOOK (SEÜL, 1963) HA FET EL SALT A HOLLYWOOD. PROTAGONITZADA PER MIA WASIWOSKA, NICOLE KIDMAN I MATTHEW GOODE, ‘STOKER’ NO ABANDONA LES PREMISSES ESTÈTIQUES QUE HAN FET FAMÓS EL DIRECTOR DE LA CELEBRADA ‘OLD BOY’ NI DEIXA DE BANDA UNA DE LES SEVES GRANS PREOCUPACIONS: LA NATURALESA DEL MAL PAULA ARANTZAZU RUIZ | Bilbao

Què va agradar-li del guió de Stoker per pensar que la pel·lícula encaixaria en la seva filmografia? El que més em va agradar va ser la seva universalitat. El principal avantatge d’aquest guió és que podia representar qualsevol època, qualsevol lloc, i no de manera específica els Estats Units. Per tractar aquesta història d’iniciació adolescent i sobre el mal, em semblava molt important aquest aspecte. És una història gòtica, sens dubte, però no la definiria com a gòtica nord-americana. També em va agradar que fos un guió sense gaire diàleg i en què hi havia molts espais blancs dins dels quals podia desenvolupar el meu estil cinematogràfic. Els crítics assenyalen que Stoker beu molt de l’univers d’Alfred Hitchcock. La primera vegada que vaig veure Vertigen va ser determinant per a la meva carrera posterior, però no sóc un director que li

agradi reflectir als seus films les influències. El cinema de Hitch-cock forma part del meu cinema de manera natural. Hitchcock ja no és només un director, per a mi representa tot un gènere, el thriller. Mentre segueixi fent pel·lícules de suspens, no podré escapar de la seva ombra. A més, el guió original de Werntworth Miller ja contenia aquesta influència hitchcockiana i, com que vaig ser jo qui va escollir el guió per fer la pel·lícula, mentiria si digués que Hitchcok no m’ha influït. ¿Creu que amb Stoker ha gaudit de prou llibertat creativa per desenvolupar el seu estil al cent per cent? S’expliquen moltes llegendes sobre Hollywood i s’ironitza molt sobre si els executius nordamericans són idiotes, però als estudis de Fox m’he trobat amb directius molt intel·ligents que estimen el cinema i de qui he pogut aprofitar bons consells. ¿Va tenir l’última paraula a l’hora d’escollir els actors? No cal dir gaire pel que fa a Nicole Kidman: si fos possible, tots els directors voldrien treballar amb ella. La gent té la impressió que, com que és una gran actriu, es comporta de manera arrogant i és difícil de tractar, però és una persona que se sacrifica pels projectes, que respecta la feina del director i no és gens diva. Finalment, escollir Matthew Goode va ser més difícil. Primer em va con-

vèncer la seva interpretació a Match point, de Woody Allen, i després ell mateix durant una conversa que vam mantenir per videoconferència. ¿I en el cas de la protagonista, Mia Wasikowska? Sempre vaig pensar en la Mia per al paper de l’India. L’he seguit des que va començar a actuar, quan només era una nena, i he vist la seva evolució com a actriu. I quan em va sorgir la possibilitat de rodar amb una adolescent, va ser la primera opció. Ella va ser amb qui més vaig conversar sobre la pel·lícula. A ella, a més, li agrada molt parlar amb els directors. Una de les

primeres coses que vaig indicarli va ser que havia d’actuar com si fos un personatge que no sap què amaga dins seu. El seu estil visual és molt reconegut, però amb prou feines s’esmenta el seu treball amb el so i la banda sonora. Si la qüestió visual pertany al règim de la consciència, la sonora al de la inconsciència. Del so de les pel·lícules no se’n sol parlar, gairebé ningú ho recorda, però no crec que sigui perquè no es considera important, sinó perquè opera en un altre nivell. Pel que fa a la música, en el guió ori-

PARK CHAN-WOOK DIRECTOR DE ‘STOKER’

ginal se citava Erik Satie com a autor de les composicions que l’India i el seu oncle toquen al piano. Però quan vaig retocar el text, vaig canviar aquest autor per Philipp Glass, perquè em semblava que tenia més a veure amb el personatge de l’India, pel seu patró patològic. Pel que fa a Clint Mansell, em va captivar molt la primera vegada que vaig escoltar la música de Pi, de Darren Aronofsky. Treballar amb ell és un somni fet realitat. A Stoker repeteix el tema del mal i el d’uns personatges que experimenten fascinació per la violència. Per què creu que cal insistir en el tema? La llavor del mal existeix en tothom. Però hi ha llavors que no brollen i d’altres que s’estanquen. És necessari acceptar l’existència d’aquesta llavor, que és dins nostre, observar-la, mirar de comprendre-la. No se’n pot negar l’existència. ¿Té una visió nihilista de la humanitat? No, no la tinc. El mal en l’ésser humà no està determinat. Tot depèn de la situació. En el cas de l’India, la protagonista de Stoker, es pot pensar que és una noia malvada, que porta el mal a la sang. Però el públic no necessàriament s’ho ha de creure. Els espectadors solen confiar en allò que se’ls mostra dels personatges. Però en aquest cas, jo els recordo que també poden mentir i amagar les seves veritables intencions.

DIVENDRES, 10 DE MAIG DEL 2013

Crítics: XS: Xavi Serra JP: Joan Pons MY: Manu Yánez PR: Paula A. Ruiz SF: Scott Foundas (Variety)

2,0 LOS AMANTES...

2,0 OBJETIVO: LA CASA...

2,0 OBLIVION

EL IMPOSTOR

2,3 POSESIÓN INFERNAL

2,0 REBELDE (WAR WITCH)

SCARY MOVIE 5

★★

Direcció i guió: Bart Layton. 99 minuts. Regne Unit (2012). Documental. Amb Ken Appledorn, Debbie Jennings, Adam O’Bria i Anthony Zanlungo.

¿N’hi ha prou que la història que explica un documental sigui extraordinària perquè el documental també ho sigui? El viatge artístic de Bob Dylan als 60, per exemple, és tan fascinant i complex que sembla que contagia aquestes qualitats a films com Don’t look back o No direction home. Però darrere d’aquestes obres hi havia dos autors en plenitud, Pennebaker i Scorsese. De documentals mediocres sobre Dylan n’hi ha a cabassos; i el que separa el gra de la palla és el talent i una mirada pròpia. A El impostor, Bart Layton s’endinsa en l’al·lucinant història de Frédéric Bourdin, un individu que muda d’identitat com qui canvia de camisa, un personatge que sembla sortit d’una novel·la de Palahniuk o del thriller més recargolat de Hitchcock. A mitjans dels 90, buscat per la Interpol, s’amaga en un centre de menors espanyol i es fa passar per un noi nord-americà desaparegut anys enrere, amb tant d’èxit que fins i tot enganya la família del nen i s’instal·la a viure amb ells. Tot i tenir sis anys més que el noi, accent francès i un color d’ulls i de cabells

2,0

diferent, Bourdin és acollit per la família. Layton recolza tant en recursos del documental –entrevistes i materials d’arxiu– com de la ficció –reconstruccions dramàtiques, dilatació del suspens–. Però més que el thriller, El impostor frega el docudrama televisiu, abusant d’èmfasi i posada en escena, obsessionat per la superfície dels fets i incapaç d’aprofundir en el significat profund de la relació patològica entre Bordin i aquesta família peculiar. Per trobar el talent i una mirada pròpia, potser haurem d’esperarnos a La propera pell, el film inspirat pels mateixos fets que prepara Isaki Lacuesta. | XAVI SERRA

4,0

3,5

SEARCHING SUGAR... CHING FOR SU

STOKER

2,5 TIERRA PROMETIDA

★★★★

★★★

3,7 TOMBOY

Punt

No avaluada

2,5 TO THE WONDER

★★

STOKER

REBELDE (WAR WITCH)

OBJETIVO: LA CASA BLANCA

Direcció: Park Chan-wook. Guió: Wentworth Miller. 98 minuts. Estats Units (2013). Amb Mia Wasikowska, Matthew Goode i Nicole Kidman.

Direcció i guió: Kim Nguyen. 90 minuts. Canadà (2012). Amb Rachel Mwanza, Alain Lino Mic Eli Bastien i Serge Kanyinda.

Direcció: Antoine Fuqua. Guió: Creighton Rothenberger, Katrin Benedikt. 119 minuts. Estats Units (2013). Amb Gerard Butler i Aaron Eckhart.

En el seu divuitè aniversari, l’enigmàtica India perd el seu pare en un accident de trànsit. Abatuda i atabalada per haver de compartir el futur amb la seva inestable mare, la seva vida fa un gir quan apareix el misteriós oncle Charlie, de qui no sabia ni tan sols que existia. Així arrenca la primera pel·lícula nord-americana de Park Chan-wook, un altre exemple del desembarcament sud-coreà a Hollywood i un exquisit treball que demostra que, en mans mestres, un guió sense punch pot créixer i fer-se una gran pel·lícula. El punt de partida potser no és tan impactant com en anteriors treballs del director (¿és possible superar un protagonista que és alhora sacerdot i vampir com succeïa a Thirst?), però en mans de Chan-wook aquesta premissa es transforma en un festí per a la retina i la ment. I és que a part de la pirotècnia audiovisual de què fa gala, en aquest film el sud-coreà aconsegueix portar un relat d’iniciació adolescent femenina cap a terrenys morbosos i malaltissos, gairebé freudians. Un escenari insòlit al cinema fet als Estats Units. | PAULA A. RUIZ

A Bestias del sur salvaje, Benh Zeitlin contemplava els bayous dels Estats Units a través de l’al·lucinada mirada de la nena de sis anys que protagonitzava el film. A Rebelde (war witch), el canadenc Kim Nguyen fa una cosa semblant, però visualitzant un país sense concretar de l’Àfrica subsahariana amb els ulls del personatge de Komana, una noia de 12 anys ferida per la fatalitat. Com Zeitlin, Nguyen també introdueix elements poètics i fantàstics dins d’un entorn podrit per la misèria, la desgràcia i la superstició. Història d’una guerrera a la força, d’una bruixa supervivent i d’una mare tràgica alhora, Rebelde és un film que fa equilibris contínuament per no caure en el despropòsit. Se’n surt? Doncs de vegades sí i d’altres no. Els tornassols del relat, ara bèl·lic, ara romàntic, ara fantàstic, ara hiperrealista, resulten molt atractius narrativament. Però quan el drama ha de dominar la tonalitat del film, quan els sentiments han de surar fins a la superfície, falta rotunditat. Tan poderosa en l’aspecte formal i tan dèbil en l’arquitectura de la tragèdia. | JOAN PONS

Com ja s’apuntava al remake d’Aurora roja (1984) que va produir Hollywood l’any passat, el sempre pròsper negoci de la paranoia gestionat pel cinema nord-americà sembla haver trobat el seu nou filó a Corea del Nord, un enemic que evoca els temps de la Guerra Freda. Aquest macabre impuls nostàlgic sobrevola Objetivo: La Casa Blanca, tot i que més que al cinema de conspiracions dels anys 60 o 70, el film remet principalment al maniqueu cinema d’acció dels 80, on qualsevol indici de sofisticació política era neutralitzat per una apologia de l’heroi de gallet fàcil. I, de fet, Objetivo... està a punt de redimir-se gràcies a la dimensió irònica del protagonista –un Gerard Butler disfressat de John McClane–; però el seu afany lúdic acaba desactivat per la solemnitat del missatge patriòtic: un ridícul festival de barres i estrelles, terroristes assassins de gossos i presidents immortals. Una taca molt fosca al currículum d’Antoine Fuqua, que amb títols com Training Day i Shooter (El tirador) s’havia postulat com un flamant artesà de la Meca del cinema. | MANU YÁÑEZ