20.000 espècies d’abelles
Tendra faula en euskera sobre una nena trans
Direcció i guió: Estibaliz Urresola. 125 min. Espanya (2023). Amb Sofía Otero, Patricia López i Ane Gabarain. Estrena als cinemes
“La meva àvia deia que si alguna cosa no té nom no existeix”, diu la Lourdes a la seva neboda petita Cocó en un dels moments clau de 20.000 espècies d’abelles. Només és un nom, però els noms ajuden les persones a enunciar-se i a fer que la gent les reconegui tal com volen. L’acceptació d’aquest desig tan íntim, de vegades tan difícil d’explicar, és el magma que batega a l’opera prima d’Estíbaliz Urresola.
La cineasta, amb una sòlida trajectòria en el curtmetratge, ens parla a 20.000 espècies d’abelles d’una nena trans que va néixer com a Aitor però que vol que la seva família l’accepti com a noia sota el nom, primer, de Cocó. La pel·lícula segueix la família quan la mare, l’Ane (Patricia López Arnaiz), sumida en una crisi professional i sentimental, aprofita les vacances d’estiu dels tres fills per tornar a casa de l’àvia, dedicada al cultiu d’abelles i la producció de mel. Més enllà del retrat familiar tradicional, el film és, en poques paraules, un viatge d’iniciació en què una nena adquireix la confiança i la determinació necessàries per expressar allò tan profund com qui és, i Urresola sap plantejar, en aquest sentit, les preguntes adequades en els moments precisos. És en les converses entre la Cocó i la seva tia àvia on la pel·lícula desplega la veritat que porta dins, amb una sensibilitat desarmant.
Altres vegades, tanmateix, Urresola insisteix massa en les tensions de la transició de gènere, repetint idees i, com a conseqüència, deixant de banda la resta de personatges. No s’entén gaire bé, per exemple, quin és el rol del pare. Tampoc queda clar com es resoldrà el conflicte entre l’Ane i la seva mare. Són carències habituals de les opera prima i que, en certa manera, s’atenuen amb la interpretació tan magnífica de la petita Sofía Otero, un veritable diamant en brut.
Paula Arantzazu RuizFrançois Ozon denunciava fa cinc anys els abusos a menors dins l’Església catòlica a l’emotiva i solemne Gràcies a Déu. A Mi crimen, que ahir va inaugurar el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d’un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el Me Too sinó una farsa càustica i esbojarrada, una screwball comedy que s’emmiralla en les del Hollywood clàssic i s’ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l’assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l’estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l’actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l’opressió de les dones en la societat francesa.
“De vegades, una comèdia és la manera més eficaç de transmetre un missatge”, assegura Ozon, que es va inspirar en una vella comèdia teatral del 1934, Mon crime , escrita per Georges Berr i Louis Verneuil. “No era una obra feminista, sinó molt misògina, però l’he adaptat a la sensibilitat del món actual, sobretot a la del món posterior al Me Too”, diu el francès. En aquest sentit, Ozon va canviar les professions de la protagonista i l’agressor, que en
l’obra teatral eren una escriptora i un home de negocis, però va conservar el context sociohistòric d’una època “en què les dones estaven sota el jou del patriarcat” perquè ressonés en el món actual. Sobre el Me Too, que en el cinema francès no es viu amb el mateix entusiasme que als Estats Units, el director opina que “és positiu”, però que, “com en qualsevol revolució, sempre hi ha excessos”, que no concreta. “Està bé que la gent sàpiga que hi ha hagut abusos, tant a dones com a homes –afegeix–. Anem en la bona direcció. I no som tan puritans com als Estats Units amb el tema”.
Fill de Lubitsch i Wilder
Els diàlegs de Mi crimen són despatxats amb la velocitat i l’enginy frenètic de les comèdies de Lubitsch, referent màxim d’Ozon a la pel·lícula. “Jo faig com Billy Wilder, que tenia emmarcada al despatx la frase «Què hauria fet Lubitsch?» per quan es quedava sec d’inspiració”, admet. De Wilder és, de fet, la pel·lícula que van a veure al cinema les dues protagonistes : Curvas peligrosas, la primera pel·lícula del director alemany, que la va rodar el 1934 quan es va exiliar a França fugint de Hitler. “La pel·lícula en si no és bona, però es va estrenar l’any de Mon crime i m’anava bé per fer un doble homenatge: primer a Billy Wilder, que, a més, va ser deixeble de Lubitsch, i després a Danielle Darrieux, la seva protagonista, que m’agrada molt”, explica.
Per servir les rèpliques i contrarèpliques de Mi crimen, Ozon fitxa dues de les joves actrius franceses del mo-
ment, Nadia Tereszkiewicz, guanyadora de l’últim Cèsar a l’actriu revelació, i Rebecca Marder, i les envolta d’un all star del cinema francès de les últimes dècades: Fabrice Luchini, Dany Boon, André Dussollier i la gran Isabelle Huppert, amb qui Ozon no treballava des de 8 dones i que juga amb la seva imatge de diva interpretant una estrella oblidada del cinema mut que reclama el seu lloc sota els focus. “És una sort que la Isabelle tingui sentit de l’humor –diu Ozon–. Per al públic francès és molt irònic donar-li aquest paper de diva. Ella no ho veia clar i, de fet, al llegir el guió es va queixar perquè el paper era petit i sortia al final, però jo li vaig dir que no patís, que ja veuria com es faria notar”.
Mi crimen , per cert, no amaga mai els seus orígens teatrals: arrenca amb un teló que s’obre i s’acaba amb la representació d’una escena al teatre. El director reconeix el seu amor per “la teatralitat” i la “barreja de mentida i ficció”. “A França ens agrada molt teatralitzar la vida”, assegura, i les xifres de taquilla li donen la raó: la pel·lícula va arrossegar 420.000 espectadors als cinemes en la primera setmana d’exhibició. “Anem al cinema perquè volem creure les mentides dels actors –apunta Ozon–. És la paradoxa dels actors, que arriben a la veritat a través de la mentida. Per això una de les escenes clau de la pel·lícula és l’al·legat que fa la protagonista al judici, perquè és com si estigués actuant al teatre, fent seu el personatge. A través d’una mentida, assoleix la seva veritat”. e
“En el Me Too, com en qualsevol revolució, sempre hi ha excessos”
François Ozon inaugura el BCN Film Fest amb la farsa feminista ‘Mi crimen’François Ozon ahir a Barcelona, on va presentar Mi crimen QUIQUE GARCÍA / EFE