32
DIVENDRES, 9 DE JULIOL DEL 2021
cultura
Créixerde crítica
sèries Per què l’‘Élite’ sueca de Netflix és millor que l’espanyola A ‘Jóvenes altezas’, l’amor entre dos nois s’enfronta als interessos de la monarquia
EULÀLIA IGLESIAS
L
CANES
a nova temporada d’Élite, la sèrie original de Netflix, s’ha enfilat sense esforços als primers llocs del més vist d’aquesta plataforma. Però qui remeni entre les estrenes d’aquesta última setmana hi trobarà una proposta sueca, Jóvenes altezas, amb força punts de coincidència amb la ficció juvenil espanyola, però també algunes clares diferències. En aquesta sèrie de Lisa Ambjörn, Lars Beckung i Camilla Holter també coincideixen en un mateix institut una colla d’alumnes de l’elit de la societat i un grup d’estudiants de classe obrera que viuen a la zona. Aquí apunten encara més alt, i un dels nous estudiants és ni més ni menys que el fill de la fictícia monarca sueca. I el príncep Wilhelm (Edvin Ryding) no triga a sentir-se atret pel Simon (Omar Rudberg), un dels nois de procedència més humil. La primera temporada de la sèrie desenvolupa aquesta història d’amor que els protagonistes mantenen en secret fins que algú fa públic un vídeo a les xarxes que els exposa. La Corona no veurà amb bons ulls que Wilhelm mantingui una relació d’aquest tipus... Com Élite, Jóvenes altezas explota l’atractiu melodramàtic de fer conviure, enfrontar-se i enamorar-se diferents membres de dos grups de joves separats per
un abisme de classe. Però, lluny del glamur i l’estilització del jovent de la sèrie espanyola, aquí es manté la vocació de representar els personatges i les seves relacions des de cert realisme. Malgrat que alguns pertanyin als cercles més privilegiats de la societat, els personatges de Jóvenes altezas no semblen escapats d’una revista de moda sinó nois i noies perfectament creïbles en el seu aspecte postadolescent. Wilhem té la cara plena de grans com qualsevol altre jove de la seva edat i la Felice (Nikita Uggla), la noia més popular i desitjada de l’institut, es distancia de la imatge canònica de dona sueca en més d’un aspecte.
ara
Créixer de crítiques
cinema
Personalitat neurodivergent
Perquè Jóvenes altezas té molta cura d’un dels elements clau de qualsevol sèrie juvenil, la diversitat. El Simon i els seus parents encarnen una de tantes famílies d’origen llatinoamericà que ja porten més d’una generació instal·lades al país escandinau. Però la ficció també incorpora un altre element cada cop més habitual en les ficcions televisives: un personatge neurodivergent. Aquí és la Sara (Frida Argento), la germana del Simon, que té trastorn de l’espectre autista i trastorn del dèficit d’atenció i hiperactivitat. El fet de presentar les dues neurodivergències plegades, com sol passar sovint en el món real, denota cert coneixement del tema i la voluntat dels guionistes de no reduir el personatge a una mera encarnació estereotipada de l’Asperger. La Sara mostra trets típics de l’espectre autista (la hipersensibilitat amb els animals, la dificultat per perdonar a qui li ha fet mal perquè sent el dolor més profund que els altres, la franquesa exagerada...), però la sèrie no la tracta en cap moment amb paternalisme i la presenta com algú que també comet errors morals. Això sí, és una altra ficció televisiva d’allò més indulgent amb la monarquia. A Jóvenes altezas la crítica al privilegi dels aristòcrates és més aviat tímida, i resulta estrany que l’antagonista, l’August (Malte Gårdinger), encarni una paradoxa en la qual no s’aprofundeix prou: la persona més obsessionada amb l’estatus és just el que no el té garantit. Però s’agraeix que la sèrie al final opti per una resolució prou versemblant i poc de conte de fades pel que fa a la relació central. ‘Jóvenes altezas’ Creada per Lisa Ambjörn, Lars Beckung i Camilla Holter per a Netflix. En emissió a Netflix
Edvin Ryding interpreta un fill dels reis suecs a la sèrie Jóvenes altezas. NETFLIX
SHERLOCK FILMS
La mujer del espía Kiyoshi Kurosawa, el mestre del terror japonès, es passa al ‘thriller’ d’espies Direcció: Kiyoshi Kurosawa. Guió: Ryûsuke Hamaguchi, Tadashi Nohara i K. Kurosawa. 115 min. Japó (2020). Amb Yû Aoi i Issei Takahashi. Estrena als cinemes
111. 11111 Conegut com un dels mestres del cinema de terror japonès, Kiyoshi Kurosawa ha desenvolupat una carrera paral·lela com a autor de drames intimistes i humanistes. A La mujer del espía, el director de Pulse (Kairo) (2001) i Tokyo Sonata (2008) posa la seva capacitat per construir atmosferes enrarides i narracions de gran espessor psicològica al servei d’un viatge a l’interior del traumàtic imaginari de la Segona Guerra Mundial. A primer cop d’ull, la trama del film sembla elemental: una dona va descobrint la implicació del seu marit en la denúncia dels horrors comesos durant la guerra per l’exèrcit i la co-
munitat científica japonesa. Tanmateix, com en tota bona pel·lícula d’espies, la història es va amanint amb un joc d’aparences que Kurosawa filtra a través d’una apel·lació als mecanismes de la ficció fílmica. En una decisió narrativa genial –concebuda per Kurosawa i el seu equip de coguionistes–, el personatge del marit es presenta com un cinèfil que, en el seu temps lliure, filma pel·lícules amateurs. Així, en l’inici del film, quan veiem l’esposa obrint una caixa forta, descobrim ben aviat que som en una pel·lícula dins de la pel·lícula. D’aquesta manera La mujer del espía agermana l’exercici de memòria històrica amb una lúcida reflexió sobre la capacitat del cinema per manipular l’espectador i alhora destapar veritats amagades en el fons de la naturalesa humana. Manu Yáñez
Queridos camaradas Quan l’imperi soviètic va disparar contra ell mateix Direcció: Andrei Kontxalovski. Guió: Elena Kiseleva i A. Kontxalovski. 120 minuts. Rússia (2020). Amb Iúlia Visotskaia i Vladislav Komarov. Estrena als cinemes
111. 11111 “¿Com expliques una maleïda vaga en una societat comunista?” El mestre Andrei Kontxalovski s’ha proposat fer-ho a Queridos camaradas, en què narra la tràgica revolta d’obrers a la ciutat industrial de Novotxerkassk el juny del 1962, quan la pujada dels preus del govern de Khrusxov va provocar una insurrecció proletària reprimida brutalment pel KGB i l’exèrcit. Es tracta d’un episodi de la Unió Soviètica poc conegut fins i tot a Rússia, ja que el politburó va mantenir-ho en secret gairebé fins a la caiguda del sistema soviètic, tot i que no va ser l’única vaga que va viure el país després de la mort de
Stalin. En qualsevol cas, Kontxalovski està interessat en aquests fets reals com a exemple paradigmàtic de la degeneració d’aquella ideologia en l’àmbit de la praxi política. Amb un elegant blanc i negre en format 4:3, el cineasta rus aborda aquells dies terribles seguint la Liudmila (Iúlia Visotskaia), una buròcrata nostàlgica de Stalin, i el seu periple buscant la filla desapareguda quan la revolta esclata. Sense ànims solemnes, però amb un rigor estètic hereu de la tradició constructivista i de l’audàcia de Serguei Eisenstein, el cineasta va filant a poc a poc un drama de suspens en què tots els personatges acaben, per un motiu o un altre, atrapats en l’aparell opressor, propagandístic, absurd i violent de l’URSS. Per a Kontxalovski, el fang del passat no és gaire diferent del del present. Paula Arantzazu Ruiz