32
DIVENDRES, 27 DE MAIG DEL 2022
cultura
Créixerde crítica
sèries ‘La serpiente de Essex’: passió romàntica entre la religió i la ciència L’atracció prohibida entre Tom Hiddleston i Claire Danes en una exquisida sèrie d’època
EULÀLIA IGLESIAS
Q
BARCELONA
uan els personatges de Claire Danes i Tom Hiddleston es troben per primer cop a La serpiente de Essex, ell està intentant salvar una ovella del seu ramat, perduda enmig dels aiguamolls, i ella li dona un cop de mà. L’escena és literal, però resulta inevitable llegir-la també com una metàfora (irònica?) dels perfils dels personatges. Hiddleston (Loki) dona vida a Will Ransome, el vicari del racó perdut d’Essex on té lloc bona part de la nova minisèrie d’època d’Apple TV+. Cora Seaborne, el personatge de Danes (Homeland), s’ha quedat viuda fa poc i aprofita el fet d’haver-se alliberat d’un marit maltractador per reprendre la seva passió per la història natural. La dona viatja de Londres a Essex per investigar la llegenda que corre pel lloc, la d’un animal misteriós en forma de serp que ataca pescadors i persones indefenses. Ella sosté la teoria que potser es tracta d’una mena de fòssil vivent, una bèstia que s’hauria escapat de l’evolució. La gent de la contrada viu atemorida i creu que aquesta criatura mitològica els castiga pels seus pecats. El Will, home de família, religiós i molt entenimentat, intenta calmar els parroquians. Des de la primera trobada entre ell i la Cora es cova una atracció mú-
tua. La situació es complica amb l’aparició del Luke (Frank Dillane), el jove cirurgià que va intentar salvar el marit de la Cora, que també se sent atret per la viuda. Les desaparicions a Essex continuen... La serpiente de Essex forma part del boom de ficcions televisives inspirades en novel·les recents que actualitzen l’imaginari de la literatura britànica decimonònica, molts cops des de la perspectiva femenina. La sèrie parteix de la novel·la homònima de Sarah Perry i s’encarrega de dirigir-la ni més ni menys que Clio Barnard, responsable de la probablement millor opera prima del cinema britànic dels últims anys, The Arbor (2010). Aquí Barnard es distancia dels escenaris de realisme social típics de la seva filmografia per signar un exquisit drama d’època d’ambientació acurada i preciosista en tots els detalls, des de les particularitats d’un amfiteatre quirúrgic fins al vestuari de Claire Danes, que hauria de crear tendència. Però la directora també treballa l’atmosfera més abstracta i de caire gòtic que plana sobre Essex, un territori al llindar del món fantàstic carregat d’una boira verdosa on podria amagar-se qualsevol monstre. Els privilegis de classe
La sèrie es mou, així, entre el Londres urbà i el món rural d’Essex, entre la ciència que innova i la superstició que reprimeix, entre la racionalitat i la passió. Com passa sovint, es troba a faltar més profunditat en tot aquest escenari turbulent del segle XIX, de vegades reduït a un paisatge de fons atractiu. El personatge de la Cora també està massa traçat per encaixar en un ideal contemporani de dona. Per això l’episodi més estimulant és aquell, ja cap al final, en què la majoria de personatges acaben qüestionant-la en algun aspecte, de manera que es fa palès el privilegi i la inconsciència de la protagonista. La principal dialèctica la manté amb la seva ajudant, la Martha (Hayley Squires), una militant socialista i feminista que assenyala el seu estatus de classe. D’altra banda, atrapat entre els seus principis, l’amor a l’esposa i la passió per la Cora, al personatge del Will potser li hauria escaigut un actor amb una actitud menys encarcarada i senyorial que la de Tom Hiddleston. Malgrat tot, donem la benvinguda a Tom Hiddleston al regne dels hot priests televisius. ‘La serpiente de Essex’ Escrita per Anna Symon i dirigida per Clio Barnard per a AppleTV+. En emissió a AppleTV+
Claire Danes i Tom Hiddleston a la sèrie La serpiente de Essex. APPLETV+
ara
Créixer de crítiques
cinema
Costa Brava, Líbano
AVALON
Quan el pati de casa es transforma en un abocador Direcció: Mounia Akl. Guió: Clara Roquet i Mounia Akl. 106 min. Líban, França, Espanya, Suècia, Dinamarca, Noruega i Qatar (2021). Amb Nadine Labaki, Saleh Bakri i Yumna Marwan. Estrena als cinemes
111 11111 De la mateixa manera que Alcarràs explora la progressiva pèrdua de les arrels que ens lliguen al paisatge de les nostres vides, Mounia Akl també reflexiona a Costa Brava, Líbano sobre com els grans conflictes mediambientals afecten la gent. Akl, que ha comptat amb l’osonenca Clara Roquet en les tasques d’escriptura, proposa una ambiciosa pel·lícula en clau d’al·legoria política que aconsegueix desplegar tot el potencial metafòric de la seva premissa, tot i que, en algun moment, la seva aposta pel maximalisme i alguns girs bruscos resten potència a les seves reflexions. Costa Brava, Líba-
no segueix una família que, havent fugit de la conflictivitat i la pol·lució de Beirut per establir-se en una casa aïllada al camp, veu com el seu oasi utòpic entra en crisi quan el govern instal·la un abocador just al costat. La imatge d’una deixalleria aporta tanta contundència narrativa que Akl no hauria necessitat gairebé res per deixar que el malestar creixés per si sol, infiltrantse a poc a poc en les dinàmiques de la família. En canvi, la cineasta busca constantment exhibir les tensions provocades per la situació, ja sigui en discussions i altres elements molt dramàtics. En tot cas, sorprèn la determinació de la pel·lícula en tant que opera prima: fins i tot en els moments més irregulars, Akl sap que ha de parlar, sigui com sigui, de l’estat de putrefacció d’un país que no pot evitar estimar. Paula Arantzazu Ruiz
El comensal Un drama íntim sobre el trauma de la violència al País Basc i el seu record Direcció i guió: Ángeles González-Sinde, a partir de la novel·la de Gabriela Ybarra. 100 minuts. Espanya (2022). Amb Susana Abaitua, Ginés García Millán i Adriana Ozores. Estrena als cinemes
11. 11111 La guionista i realitzadora Ángeles González-Sinde reprèn la direcció de llargmetratges amb el relat ficcionat d’una ferida duradora. El polític Javier Ybarra és assassinat per ETA. El primogènit de la víctima xoca amb la seva mateixa filla quan aquesta, dècades després dels fets, perd la mare i vol fer memòria del trauma del passat. En paral·lel, es mostren escenes de la vivència familiar del segrest i execució del patriarca, i de l’exili posterior vist pels ulls encara infantils de la neta. La pel·lícula està interpretada amb solvència pels actors principals de la seva trama més contemporània, però re-
sulta més discutible en uns salts enrere en el temps que són una mica artificiosos. Podem preguntar-nos si resultaria presumptuós construir un estil al voltant d’una història real trasbalsadora, o si és legítim que s’aposti per una il·lustració fílmica convencional, reconeixible, tòpica. Amb tot, alguna escena d’El comensal s’alinea amb la televisió comercial o amb el llenguatge publicitari: una mala notícia mèdica es retrata amb el (melo)dramatisme estandarditzat d’un anunci d’assegurances. Pel camí, trobem detalls (¿involuntàriament?) interessants: diversos talls de muntatge i enquadraments potencien la sensació d’un Ybarra fill fora de lloc, supervivent tens en un món que li va fer mal i que continua girant, indiferent a un dolor que ell no vol expressar, fins que emprèn un cert camí de sanació des del record. Ignasi Franch