Créixer crítica de sèries
Quan una periodista gosa qüestionar una estrella del futbol
La sèrie ‘Enemiga del poble’ ofereix un retrat dels reptes actuals del periodisme
EULÀLIA IGLESIAS
BARCELONA
El diari britànic The Guardian publicava el 2016 els resultats de l’anàlisi que havia dut a terme dels 70 milions de comentaris publicats pels lectors a la seva versió digital des de l’any 2006, quan van obrir el seu espai web a les interaccions escrites. La primera conclusió clara i preocupant era que dels deu periodistes que patien més missatges d’odi, vuit eren dones. Els altres dos, homes de minories culturals. Tot plegat en un diari amb una redacció on els homes blancs són majoria. Malgrat que les dones rebien en general molt més assetjament que els homes fos quin fos el tema que abordessin, la violència verbal contra les periodistes s’exacerbava en les seccions considerades de domini masculí, com la d’esports.
La Katia (Kreeta Salminen), la protagonista d’Enemiga del poble, és víctima just d’aquest tipus d’odi a l’inici d’aquesta sèrie finlandesa rodada en part a Catalunya. Es desperta un matí i el telèfon no para de rebre notificacions amb missatges hostils. Periodista en un mitjà finlandès, ha publicat un article d’opinió on qüestiona la figura de Tomi Salmela i les seves promeses d’invertir en un estadi que no tira endavant. Salmela és una mena de Jari Litmanen, una estrella nacional del futbol mig establerta a Sitges
després de jugar sense deixar gaire empremta en equips com el Barça. Però a Finlàndia “és Déu”, i fins i tot el company a la redacció de la Katia, el Sami (Johannes Holopainen), un fanàtic dels esports, sembla considerar que la noia es mereix l’allau d’agressivitat per ficar-se on no li tocava. Quan Salmela apareix mort a la piscina de la seva residència catalana, molts lectors acusen la periodista d’haver incitat el jugador al suïcidi. Però la sèrie ja ens ha mostrat que som davant d’un crim amb ramificacions en el món de les estafes amb criptomonedes i la corrupció política. I que l’article de la Katia, tot i posar el focus de manera desmesurada en el futbolista, anava per bon camí.
Aina Clotet, viuda de futbolista Enemiga del poble reivindica a través de la seva protagonista una forma de fer periodisme cada cop més amenaçada per diferents factors. La sèrie mostra com les “històries d’interès humà” estan prenent el lloc al periodisme d’investigació i anàlisi, i com resulta de difícil poder desvelar el rerefons de negocis opacs com el de les criptomonedes davant dels interessos creats, les notícies falses i els discursos pseudoliberals sobre el triomf econòmic individual que els envolten. També posa en evidència l’estatus intocable de les estrelles de l’esport i les dificultats per qüestionar els seus negocis, encara més si ets una dona agnòstica respecte a la religió del futbol. La sèrie acaba absolent aquest Litmanen de ficció que, com tants expats, viu a Catalunya totalment aïllat de la realitat del país (per això tampoc apareixen localitzacions nostrades gaire significatives). Però el seu personatge almenys permet l’aparició puntual al llarg dels vuit episodis de dos intèrprets catalans, Aina Clotet com a la viuda del futbolista, i Raül Tortosa com el cap dels Mossos (la “policia espanyola”, diuen els finlandesos) que s’encarrega de la investigació de l’assassinat.
La sèrie acaba personalitzant massa, tant en la Katia com en els seus enemics, les resistències i els problemes del periodisme. Ella s’erigeix en l’heroïna de la veritat malgrat l’odi del poble, a la manera de l’obra d’Ibsen a què fa referència el títol. Però es copsa bé l’estat general de la professió. I al final queda clar que per a una periodista el triomf no està tant en el fet que et premiïn per un reportatge com poder seguir fent la feina que toca cada dia.
Créixer crítiques de cinema
Cerdita
Direcció i guió: Carlota Pereda. 90 min. Espanya (2022). Amb Laura Galán Claudia Salas i Camille Aguilar. Estrena als cinemes
La venjança de la carn podria ser un bon subtítol de Cerdita, el salt al llargmetratge de Carlota Pereda i extensió del seu curt homònim, guanyador del Goya. En aquell treball mostrava el dilema de la Sara, una adolescent grassa i víctima de bullying, que veia com un home misteriós segrestava les noies que feia un moment l’estaven assetjant a la piscina del poble. Aquí, el material del curt s’insereix en el primer tram de la pel·lícula, filmat gairebé igual però amb diferents intèrprets, i dona pas a una història que pretén aprofundir en la història de la Sara, els seus terrors quotidians i la pertorbadora relació de fascinació eròti-
ca que estableix amb l’assassí. Cerdita és, sense cap mena de dubte, un salt endavant en el cinema de gènere, el de terror i el femení, amb ambicioses idees de posada en escena –com ara l’ús del color rosa o el format 4:3, claustrofòbic–, i amb una meravellosa Laura Galán com a scream queen que no només desafia els cànons físics de les protagonistes d’aquest tipus de pel·lícules, sinó que vol enfrontar-se per si sola a tota una tradició, com ens suggereix el desenllaç de la pel·lícula.
Ara bé, és una llàstima que l’imaginari de carn, sang i llonganissa amb què el film s’inaugura es deixi de banda gairebé durant tot el metratge, més interessat a voltar, de manera massa repetitiva, pels aspectes kitsch de l’Espanya profunda rural on s’emmarca la història.
Paula Arantzazu RuizHalloween: El final
Matar el monstre no és una festa
Direcció: David Gordon Green. Guió: Paul Logan, Chris Bernier, David Gordon Green i Danny McBride. 111 min. Estats Units (2022). Amb Jamie Lee Curtis, Will Patton i Andi Matichak. Estrena als cinemes
Els responsables de la trilogia de rellançament d’aquesta veterana franquícia, liderats pel realitzador David Gordon Green, ofereixen el seu tancament de la saga. El resultat és prou convincent. Si Halloween kills remetia al John Carpenter de thrillers itinerants com 1997: Rescat a Nova York (i de continuadors actuals com Anarquia: La nit de les bèsties), el nou film retorna al terror d’assassinats seriats de tota la vida, però amb un èmfasi inusual en el drama i des del to trist dels comiats anunciats.
La comunitat d’una petita població dels Estats Units torna a veure’s com un espai de protecció i d’agressió, de sana-
ció i també d’un punitivisme que fa néixer nous monstres. Aquesta trama protagonitzada per personatges joves remet a les entregues més boges de la saga i no acaba d’harmonitzar amb l’adeu de Laurie Strode (Jamie Lee Curtis). Coses de les bretxes generacionals. Els autors matisen de manera suggeridora les inèrcies del gènere per assumir l’aprenentatge d’una Strode que ha elaborat el trauma i el dol: l’execució del monstre esdevé un ritual trist i no pas euforitzant. La insípida narrativa visual desperta més dubtes: podem veure-hi un desig d’acompanyar sòbriament els personatges, però algunes estridències fan sospitar que tot neix d’una certa mandra creativa. Moment aïllats d’impacte al marge, es poden tornar a enyorar les escenes més vistoses o enginyoses que curullaven La nit de Halloween (2018). Ignasi Franch
La víctima d’assetjament que es transforma en heroïna ‘slasher’