Créixer crítica de sèries
‘Mayflies’:
Aquesta sèrie britànica aborda amb sensibilitat i pedagogia el dret al suïcidi assistit
BARCELONA EULÀLIA IGLESIAS
“No sé què és pitjor, morir abans d’hora o viure massa”, planteja un dels protagonistes de Mayflies. L’escenari, a priori, és fotut. A la cinquantena i ple de vida, al Tully (un esplèndid Tony Curran) li han diagnosticat un càncer terminal. Segueix un tractament, però es comença a plantejar una alternativa. No vol acabar de qualsevol manera. Així que truca al millor amic de la joventut, el Jimmy (l’exjugador de futbol Martin Compston), per retrobar-s’hi i demanar-li un favor. El Tully es nega a agonitzar en una unitat de pal·liatius i perdre el control del seu cos. Prefereix morir abans, però dignament. La seva parella, l’Anna (Ashley Jensen, la còmplice de Ricky Gervais a Extras), no vol ni sentir a parlar d’alternatives a la mort “natural”. Però el Tully té les coses clares. ¿El Jimmy serà capaç d’acompanyar el seu amic en el viatge a Suïssa, on el suïcidi assistit és legal, que li proposa?
Els efemeròpters, els mayflies del títol, són uns insectes semblants als espiadimonis que reben aquest nom per com és d’efímera la seva vida. Aquesta minisèrie de dos episodis, basada en la novel·la homònima d’Andrew O’Hagan, parteix d’aquesta constatació per refle-
xionar sobre com enfoquem la mort si sabem que és a prop i inevitable. El protagonista proclama que la mort se’ns endugui orgullosa. La sèrie desenvolupa el sempre eficaç escenari de retrobament entre dos amics de l’adolescència, separats per les circumstàncies, que s’uneixen en el moment més dur per a un d’ells. Si el Jimmy representa el vell amic amb qui el Tully comparteix tot un passat, l’Anna és la parella amb qui ja no pot projectar un futur. D’aquí que els seus dos éssers més estimats tinguin reaccions diverses pel que fa al seu propòsit.
Drama amb personalitat pròpia
Arguments a favor dels responsables de Mayflies: la sensibilitat amb què dibuixen les raons de l’Anna, tot i ser contràries a les que defensa la sèrie. Perquè Mayflies és un d’aquells drames pensats per il·lustrar un conflicte social amb tots els ets i uts, i de vegades trontolla a l’hora d’equilibrar la seva intenció pedagògica sobre el suïcidi assistit (problemàtiques legals, postures a favor i en contra...) amb el drama amb personalitat pròpia.
La solidesa de l’amistat entre el Tully i el Jimmy es remunta a l’escapada que van fer de joves a un festival a Manchester, en plena efervescència dels Smiths, New Order i The Haçienda. L’evocació d’una de les èpoques daurades de la història del rock no és merament nostàlgica (i de bon gust). Com recollia Michael Winterbottom a 24 Hour Party People (2002), Tony Wilson, el gran artífex d’aquell moment musical, era un defensor acèrrim de la sanitat pública que va convertir la seva “batalla” contra el càncer en un acte de militància per la cobertura pública del tractament de la malaltia. A Mayflies, el protagonista, de jove, porta samarretes amb lemes anti-Thatcher i emprèn el seu últim viatge amb l’Unknown pleasures de Joy Division. A través d’aquestes referències, la sèrie plasma una tradició molt britànica (aquí, orgullosament escocesa) en què el rock s’entén com una forma combativa de viure des de la classe obrera. Una militància que dura fins a aquest últim clam del dret a una mort tan digna com la vida. A la sèrie li falta tremp en el vessant visual i en alguns moments és excessivament pedagògica, però ho compensa amb uns personatges d’allò més sòlids, i un tractament tan emotiu com sobri d’un assumpte delicat.
‘Mayflies’ Escrita per Andrea Gibb per a la BBC. En emissió en VOSC a Filmin
