'Suro' Mikel Gurrea - Diari ARA

Suro

Les

Direcció: Mikel Gurrea Guió: Mikel Gurrea i Francisco Kosterlitz. 116 min. Espanya (2022). Amb Vicky Luengo, Pol López, Ilyass El Ouahdani. Estrena als cinemes

Suro, el debut de Mikel Gurrea, té les virtuts i les flaqueses d’una opera prima. És un thriller ambiciós i alhora excessiu, arriscat i també previsible, a la recerca d’un cert control narratiu, però, curiosament, més interessant quan aposta per les fugues inesperades, les rimes visuals i les sortides de to.

Com moltes opera prima recents, Suro s’emmarca en la tendència neorural del cinema postpandèmic, dins d’una destacada onada de noves veus que busquen explicar les tensions de la contemporaneïtat lluny de les grans ciutats. Gurrea en desplega unes quantes: relacions de poder, masclisme, racisme, explotació laboral i esgotament de l’entorn natural conformen el gruix de les turbulències íntimes, socials i globals que, de mica en mica, van esquerdant la relació dels protagonistes, l’Helena i l’Ivan, una parella d’arquitectes urbanites interpretats per Vicky Luengo i Pol López que marxen al camp per reprendre el negoci de sureres del mas que ha heretat ella.

No és cap sorpresa avançar que la simfonia dual de la parella acabarà en un crit desassossegant. Gurrea observa l’esfondrament dels protagonistes a cop de destral narratiu i apostant per un arc dramàtic on les actituds egoistes i les males decisions van acumulant-se in crescendo, fins que la situació es torna insuportable i explota. De vegades els personatges semblen massa determinats per les seves trinxeres emocionals, en una dinàmica tòxica forçada que, d’altra banda, funciona gràcies a la bona química entre Luengo i López, que supleix els buits de versemblança. De la mateixa manera, la història sembla atrapada en certes convencions –és inevitable la comparació amb Perros de paja, de Sam Peckinpah–. Però fins i tot amb les seves irregularitats, Suro convenç i confirma un present i un futur cinematogràfic esperançador. Paula

Arantzazu Ruiz

Vicky Krieps

Actriu de ‘L’emperadriu rebel’

“Sissí va ser la primera víctima de la cultura de la celebritat”

La seva interpretació brillant i complexa a El fil invisible va llançar la carrera de Vicky Krieps (Luxemburg,1983). El seu estatus com a actriu de moda del cinema europeu queda confirmat a L’emperadriu rebel, biopic atípic sobre Elisabet d’Àustria, la famosa Sissí que va interpretar Romy Schneider al cinema.

¿Com és d’important el treball de Romy Schneider en la manera com vostè s’aproxima a Sissí?

Romy Schneider és, en part, el motiu pel qual he fet aquesta pel·lícula. Tant ella com Sissí van patir, en èpoques diferents, un problema que afecta sovint les dones, i és la imposició de la imatge que els altres tenen de tu. La sensació de no estar a l’altura d’aquesta imatge és tan intensa que acabes creant una presó al teu voltant. Per això m’he permès crear un personatge complex i no justificar els seus defectes. La meva Sissí pot ser molt egocèntrica i vanitosa.

Però sentia que ni a Schneider ni a Sissí els van permetre portar-se malament i sortir del seu paper, i volia fer-los a les dues el regal pòstum de divertir-se i jugar, de fer totes les ximpleries i malifetes que mai havien pogut fer.

Fer un biopic sobre Sissí va ser idea seva, no de la directora. Com va sorgir? Reflexionant sobre les cadenes que comporta ser dona. Al principi la Marie no estava interessada en el projecte, li semblava una idea molt kitsch. Però va canviar d’idea i va escriure el guió, i quan me’l va enviar jo havia acabat la promoció d’El fil invisible i la campanya dels Oscars, una experiència que no em va agradar i que em va costar de pair. Després d’allò, és com si el guió parlés de mi. És igual que jo tingués la idea de fer la pel·lícula, va ser només després de llegir el guió que vaig entendre la Sissí, que va ser la primera víctima de la cultura de la celebritat. I ara ho som tots gràcies a Instagram i les xarxes socials.

Què va passar durant la promoció d’El fil invisible? Semblava que Hollywood li obriria les portes, però vostè es va dedicar a fer pel·lícules europees. ¿No li van fer ofertes de Hollywood?

Sí, però no les recordo. De vegades ni tan sols llegia els correus. La gent vol sentir coses com ara “Vaig dir que no a Jurassic Park”, però no tinc històries així per explicar. Simplement, vaig allunyar-me de tot, dels focus, de l’atenció...

A Hollywood tot es quantifica. És com això dels premis... No hi ha millors o pitjors interpretacions, és art, una cosa viva, no la pots reduir a un número. Jo em vaig acabar sentint molt alienada de tot plegat i vaig preferir fotre el camp i fer cinema francès. La primera oferta que vaig acceptar després d’El fil invisible va ser De nos frères blessés, d’un director

gairebé desconegut, Hélier Cisterne, i molta gent no ho entenia. Vaig haver de lluitar per fer la meva.

Es compara molt Sissí amb Lady Di. Hi està d’acord?

Se l’ha comparat amb moltes dones famoses, de Lady Di a Marilyn Monroe. Totes són dones que se suposa que haurien de limitar-se a representar el seu paper. Diana i Sissí eren aristòcrates, però de cases petites, pràcticament van créixer al camp i totes dues eren molt boniques, es van casar per amor i es van enfrontar a tot un sistema de poder. Totes dues es van veure atrapades per una casa reial a la qual, en realitat, no pertanyien. Tant Sissí com Diana van lluitar per cuidar dels seus fills, en contra de la tradició d’enviar-los interns a escoles on els ensenyaven a ser “homes”. I van buscar activament petits espais de llibertat, com a la pel·lícula Spencer. És increïble que semblants que són la nostra pel·lícula i Spencer. I ni la Marie ni jo la coneixíem!

Abans deia que en aquesta pel·lícula s’havia permès fer malifetes. ¿Això inclou els anacronismes que hi ha en el retrat de Sissí?

Sí. Jo sento la pel·lícula com una malifeta que hem fet la Marie i jo, ella per uns motius i jo per uns altres. Ella fa servir l’anacronisme però sense convertir-lo en un concepte o un discurs. Ho va començar a fer quan li van portar una cadira històricament correcta que no li agradava perquè era massa kitsch

I va pensar, ¿i si fem servir una cadira que no sigui d’època? Només volíem explicar una història, no demostrar que havíem fet els deures d’història. El seu equip va començar a anar més enllà, a desafiar l’espectador amb decisions molt atrevides. I no sempre és evident el que és anacrònic i el que no: el tractor ho és, òbviament, però els tatuatges no, ja existien a l’època. I l’electricitat també, tot i que en aquell castell particular no n’hi havia, perquè era molt tradicional i només feien servir espelmes. M’agrada endinsar-me en el desconegut amb ells i seguir la meva intuïció. M’arrisco a fer el ridícul i equivocar-me, però ser un artista és prendre riscos. Òbviament, moltes coses es van quedar a la sala de muntatge, perquè vam fer moltes bogeries, però la Marie va trobar l’equilibri de bogeria.

Què és el més boig que va fer?

Probablement, dir “imbècil” en algun moment a tots els personatges. Un dia va aparèixer una aranya a la taula mentre filmàvem un sopar. El més normal hauria sigut ignorar l’aranya o parar l’escena i demanar que se l’emportessin, però em vaig posar l’aranya a la mà i vaig començar a jugar-hi mentre fèiem l’escena i, quan l’aranya va anar cap a un altre actor, em va agafar un riure molt fort i d’aquí surt l’escena en què ric i tothom em mira incòmode. Però no feia totes aquestes coses buscant el xoc fàcil o per impactar, sinó per sentir-me lliure com a actriu, i també perquè el personatge fos lliure.e

turbulències morals de dos pixapins en un ‘thriller’ neorural