'Crímenes del futuro' – ARA

ara DIVENDRES, 23 DE SETEMBRE DEL 2022

AURORA LUQUE, PREMIO NACIONAL DE POESIA

29

cultura

Aurora Luque (Almeria, 1962) va ser reconeguda ahir amb el Premio Nacional de poesia, el guardó dotat amb 20.000 euros que atorga el ministeri de Cultura i Esports

espanyol. El premi és per Un número finito de veranos, un poemari, segons el jurat, “emocionant, exigent, transparent, que situa la veu inconfusible de l’autora com

una de les grans poetes [d’avui]”. “És un cant a la Mediterrània i a l’amor per la tradició grega, que mira l’univers des del passat per comprendre el present”, afegeix.

Llarga ovació i crits de “Jo sí que et crec”

‘El sostre groc’ emociona el públic del Festival de Sant Sebastià NÚRIA JUANICO LLUMÀ I ALBERT LLIMÓS SANT SEBASTIÀ

Léa Seydoux, Viggo Mortensen i Kristen Stewart a Crímenes del futuro. IVERCINE

‘Crímenes del futuro’: la cirurgia és el nou sexe PAULA ARANTZAZU RUIZ

Direcció i guió: David Cronenberg. 117 min. Canadà, Regne Unit i Grècia (2022). Amb Viggo Mortensen, Léa Seydoux i Kristen Stewart. Estrena als cinemes

1111. “Materia teatrali, digna spectacu11111

lo”, va dir l’anatomista del Renaixement Alessandro Benedetti sobre els misteris del cos humà. Impulsor del teatre anatòmic de Pàdua, l’escenari canònic per a la pràctica de la dissecció, Benedetti va encapsular en aquesta sentència, amb una potència gairebé contemporània, tota la dramatúrgia que envolta la qüestió de la corporalitat: els rituals de la ciència, l’espectacle de la humanitat.

Aquesta dimensió performativa de l’ensenyament anatòmic, entre els sabers i els plaers, és central a Crímenes del futuro, el retorn majúscul de David Cronenberg als postulats de la nova carn forjats a les seves icòniques primeres pel·lícules.

De fet, aquest últim treball reformula la premissa del seu segon film, de títol homònim (1970), per explorar des del gènere del noir futurista una línia narrativa que va apuntalar llavors: la possibilitat que el cos humà generi de manera autònoma nous òrgans. No és casual que el cos protagonista on es produeixen aquestes mutacions corpòries sigui la d’un artista de performance, Saul Tenser (Viggo Mortensen), que, amb l’ajuda de la Caprice (Léa Seydoux), col·laboradora i antiga cirurgiana, organitza espectacles per a un públic reduït i exclusiu on mostra, obert de bat a bat, l’interior del seu cos i els enigmes que empara.

Però més enllà de l’espectacle de les vísceres i de l’erotisme mòrbid –“la cirurgia és el nou sexe”, diu una magnífica Kristen Stewart com a torbadora secundària–, Crímenes del futuro aborda el gran tema de la metamorfosi; al cap i a la fi, una de les principals inquietuds del cinema del Cronenberg. Potser, amb el temps, pot convertir-se en el gran tractat del canadenc sobre les mutacions del cos, però ara mateix no hi ha cap dubte que les seves visions corpòries posthumanistes són d’un altre món. No només per les seves formes inaudites, sinó també per la seva posició política, que emfatitza, un cop més, que els verdaders monstres no són a dins del cos sinó a fora, aguaitant.e

“Jo sí que et crec”. Després de quatre minuts d’ovació amb tot el pati de butaques del Teatro Victoria Eugenia de Sant Sebastià dret, les protagonistes del documental d’Isabel Coixet El sostre groc van sentir com el públic cridava a l’uníson allò que necessitaven sentir des de feia molt de temps, des que van denunciar els abusos sexuals que durant més de vint anys s’havien produït a l’Aula de Teatre de Lleida. L’estrena oficial del documental de Coixet va tenir ahir una rebuda entusiasta i alhora reparadora, amb les protagonistes dempeus i emocionades en una de les llotges del teatre, rebent la comprensió de tot el públic sense que ningú les qüestionés. Poc abans de l’estrena, elles mateixes van recollir la menció especial del premi Dunia Ayaso. “Emocionants les seves protagonistes i la seva veritat. Perquè us creiem. I tant que us creiem”, deia la cineasta Ainhoa Rodríguez, presidenta del jurat, en l’entrega de la menció.

De petites van fer teatre somiant ser actrius. Algunes ho han aconseguit. Però cap s’hauria pogut imaginar que desfilaria per la catifa vermella del Festival de Sant Sebastià per explicar la seva pròpia història.

“Soc molt feliç per haver transformat una cosa dolorosa i una lluita

que en l’àmbit legal no va tenir recorregut en una cosa tan bonica com aquesta”, explicava Violeta Porta en la roda de premsa prèvia a l’estrena de la producció després d’una jornada maratoniana d’entrevistes, actes i presentacions. La pregunta que van haver de respondre més vegades va ser: “Com estàs?” Una qüestió complexa de contestar enmig de la muntanya russa d’emocions viscudes.

“Hem aconseguit guarir-nos bastant. Ha estat molt reparador per a nosaltres, però fer tot aquest procés fins al documental ens ha ajudat moltíssim. I sobretot fer-ho juntes”, resumia Aida Flix.

Lluny del morbo

El glamur de Sant Sebastià les ha acollit no com a víctimes d’abusos sexuals sinó com a protagonistes d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. “Al principi no em volia reconèixer com a víctima. El veritable acte de valentia és reconèixer que has patit abusos i continuar amb la teva vida, amb allò que t’ha passat”, descrivia la Sònia Palau. “No vull que l’etiqueta de víctima sigui la meva. El focus ha d’estar en ell, en qui s’ha de sentir culpable. No en les víctimes”, afegia la Míriam Fuentes.

Precisament, Coixet tenia clar des del primer dia que volia defugir el clixé de víctima i el sensacionalisme. Ser fidel a aquesta premissa va tancar les portes d’una gran plataforma televisiva al documental. “Just després d’haver guanyat

el Premio Nacional de cinematografia el responsable de la plataforma em va dir: «Com que no hi ha violència ni violacions no ens interessa»”, ha explicat Coixet a Sant Sebastià, i ha lamentat el “morbo” que alguns busquen en històries tan doloroses: “A El sostre groc buscàvem el contrari”.

La cineasta catalana va lloar “el rigor” de la investigació de l’ARA que va servir per destapar els abusos de qui va ser director i professor de l’Aula de Teatre de Lleida, Antonio Gómez, i que la va empènyer a traslladar aquesta història a la pantalla gran. “Ens vam sentir totalment còmodes i en confiança i per això vam parlar per primera vegada. Fins aleshores no havia passat això, no ens sentíem còmodes amb ningú”, apuntava Goretti Narcís sobre el pas d’aparèixer plegades a l’article.

Un viatge que han fet juntes i que les ha unit d’una manera molt especial, alçant la veu malgrat la gent que els girava l’esquena, que els deia que exageraven o que giressin full. “El motor que sempre ens ha impulsat és fer això per les que vindran, per les que encara no s’han atrevit a parlar”, deia Marta Pachón.

Elles van descobrir ja d’adultes que el que havien viscut a l’Aula no era teatre. Donant la cara al documental El sostre groc, volen alertar les noves generacions contra tots aquells que fan servir el seu poder per travessar els límits amb total impunitat.e

Marta, Aida, Sònia, la productora Carla Sospedra, Violeta, Isabel Coixet, Goretti i Míriam. ANDER GILLENEA / AFP

28

DIVENDRES, 23 DE SETEMBRE DEL 2022

ara

Cultura CINEMA

XAVI SERRA

SANT SEBASTIÀ

David Cronenberg (Toronto, 1943) ha presentat aquests dies a Sant Sebastià la seva nova i radical pel·lícula, Crímenes del futuro, un audaç retorn al terror orgànic dels seus films dels 70 i 80 que s’estrena avui. Convertit en llegenda viva del fantàstic modern, el director també ha rebut el premi Donostia, el màxim reconeixement del festival basc.

L’any passat va rodar el curt The death of David Cronenberg. ¿És gratificant matar-se a un mateix?

Sí, molt [riu]. Tot i que, més que matar-me a mi mateix, el que volia era confrontar la meva pròpia mort ficant-me al llit amb el meu cadàver.

El cos el va crear l’equip d’una sèrie que es diu Slasher, on interpreto un personatge que acaba mort. Quan el vaig veure vaig sentir una connexió molt intensa amb el cos, com si fos el meu germà o jo mateix. I els vaig demanar si me’l podia emportar per rodar un curt. Va ser un moment molt revelador, tothom s’hauria de ficar al llit amb el seu cadàver. Cal acceptar la pròpia mortalitat, sobretot si ets artista. Quan mato algú en les meves pel·lícules, en el fons estic assajant la meva pròpia mort.

David Cronenberg DIRECTOR DE CINEMA. ESTRENA ‘CRÍMENES DEL FUTURO’

“Tothom hauria de ficar-se al llit amb el seu cadàver”

El seu cinema és fosc i torturat, però en persona transmet serenor i felicitat. ¿És perquè posa tota la foscor en les seves pel·lícules?

Segur que ho he dit alguna vegada, i sona raonable, però no sé si és cert.

La gent de vegades pensa de mi: “Segur que va tenir una infància horrible”, però en realitat va ser meravellosa, i els meus pares també. Les meves pel·lícules són una exploració de la condició humana, i som criatures molt estranyes. I sí, efectivament, soc una persona molt optimista i bastant feliç.

La indústria està en un moment convuls des de l’arribada de les plataformes streaming. Com veu el futur del cinema?

No crec que els cinemes durin gaire. Continuaran existint, però seran un nínxol molt petit per a pel·lícules molt grans com les de Marvel. També hi haurà alguns cinemes petits per a les pel·lícules independents, però no prou perquè siguin rendibles. La gent s’ha adonat que veure pel·lícules a casa no està malament, i fins a cert punt continua sent cinema, tot i que no igual que abans. La tecnologia és tan bona que pots veure una imatge molt bona a casa sense gastar-te gaires diners. És un gran canvi i no hi ha marxa enrere, l’experiència del cinema no tornarà a ser com la de fa seixanta anys.

¿Quan filma l’extraordinari petó que es fan Viggo Mortensen i Kristen Stewart a Crímenes del futuro també està assajant?

Espero que no! No voldria que les meves amigues esperin de mi petons així. Aquesta escena va ser una revelació. El guió no precisava com havia de ser el petó i va sortir espontàniament de la Kristen i el Viggo. Va ser en aquell moment en què em vaig adonar que bona actriu que és la Kristen, no té por de res. I va crear un moment preciós del no res.

Què li fa por? I què li repugna?

No em fa por res exòtic. Són les mateixes pors que té la majoria de la gent: et preocupen els teus fills, la teva salut, si tens una malaltia horrible... Són pors ordinàries i avorrides. No soc una persona especialment poruga. I el que més em repel·leix és la crueltat. L’escalada de la guerra d’Ucraïna em resulta repulsiva, perquè em sembla, bàsicament, un exercici de crueltat.

el que faig? No m’ha dit res”. I el Viggo va dir-li: “Sí, tranquil·la, si no li agrada ja parlarà amb tu”. Crec que Woody Allen també dirigeix així els actors. Però és pel que deia abans del càsting: si tens l’actor adequat, no t’has de preocupar de res més.

JAVIER ETXEZARRETA / EFE

¿És necessari conèixer bé la por per provocar-la a l’espectador d’una pel·lícula?

No ho crec. No cal haver tingut cap trauma especial per ser un artista.

Amb una vida normal ja n’hi ha prou. És cert que hi ha artistes que han viscut traumes o experiències terribles, i aquesta és la base del seu art, però qualsevol persona té prou experiència del món per crear art.

t’adones que els personatges cobren vida i comencen a parlar per ells mateixos, i és molt excitant. Però també ho és buscar col·laboradors per fer realitat la història. La major part del procés de dirigir és invisible. El càsting és una part importantíssima de dirigir una pel·lícula. Pots destruir una pel·lícula si t’equivoques al fer el càsting. I és una part molt complexa del procés, perquè hi intervenen els diners, la política, la química entre els actors... També m’agrada molt quan sents per primera vegada els actors dient els teus diàlegs, que en el meu cas és quan començo a rodar, ja que no assajo mai.

Quina és la seva part preferida del procés creatiu?

No n’hi ha cap que sigui la millor. Si escric el guió, és el moment en què

Vostè també actua, sobretot en els últims temps.

Deixar de ser un mateix per convertir-se en algú altre és un plaer, fins

“L’experiència del cinema no tornarà a ser com la de fa seixanta anys”

i tot si és una persona que no t’agrada, com un malvat. Actuar és una cosa gairebé infantil. Els nens són actors naturals, els agrada fer veure que són altres persones. I posar-te en la pell d’un altre és també una lliçó molt útil per als adults. ¿I vostè com treballa amb els actors per aconseguir una bona interpretació?

Com deia abans, no assajo, i tampoc els dic mai què han de fer. Vull que ells em mostrin els seus instints, que em donin la seva interpretació del personatge sense que jo els digui “Ha de ser així”. Contracto els actors per la seva creativitat, no perquè siguin els meus titelles. El Viggo em va explicar que, després de fer quatre o cinc escenes, Léa Seydoux va preguntar-li: “¿Li agrada al David

Hi ha directors que diuen que les pel·lícules de Marvel no són cinema de veritat.

Jo no ho penso. Em vaig veure immers en una petita polèmica quan una periodista em va preguntar: “Ara que el Batman de Christopher Nolan ha demostrat que les pel·lícules de superherois són l’expressió definitiva del cinema, ¿estaria interessat a dirigir-ne una?” Jo vaig contestar que no era l’expressió definitiva del cinema, només una de les moltes possibles.

Però Twitter és Twitter, i la gent va començar a dir que jo odiava Christopher Nolan; va ser ridícul. L’únic que volia dir és que el cinema de superherois és un gènere en si mateix i té els seus límits, res més. Sento un gran afecte per aquests personatges i no criticaré mai ningú a qui li agradin.

Pensa en el seu llegat?

Mai. I no em miro mai les meves pel·lícules. Abans de rebre el premi Donostia van posar un muntatge de les meves pel·lícules i va ser un petit xoc per a mi. Com que no les miro mai, de vegades se m’obliden. Potser algun dia em posaré a veure totes les meves pel·lícules, com si fos una retrospectiva d’un festival. O potser no. Seria interessant veureles si algun dia tinc demència i no recordo que són meves.e