ara DIVENDRES, 16 DE JULIOL DEL 2021
33
cultura
La dona que va fugir Nou retrat femení i nova obra mestra de Hong Sang-soo Direcció i guió: Hong Sang-soo. 77 minuts, Corea del Sud (2020). Amb Kim Min-hee, Song Seon-mi i Eun-mi Lee. Estrena als cinemes
11111 Quins passos fa una dona que vol deixar-ho tot enrere? Quan veiem per primer cop la Gam-hee a La dona que va fugir, de seguida intuïm que, com a bona criatura de Hong Sang-soo, amaga un magma emocional sota la suavitat del rostre. Interpretada per Kim Min-hee, ha aprofitat l’absència del marit per retrobar-se amb antigues amigues i conegudes. És un viatge al passat en tota regla però també, potser, els primers compassos d’un futur que s’obre camí amb cada conversa trivial i cada silenci contemplatiu. La Gam-hee protagonitza La dona que va fugir però són les amigues amb qui es troba les que articulen els anhels d’aquest personatge elusiu. “No tinc ganes de veure ningú. Quan soc amb gent dic coses que no necessito dir i faig coses que no vull fer”, diu a la Young-soon, la primera amiga que visita. La Youngsoon s’ha divorciat, viu als afores de Seül cuidant gallines i, durant una de les converses, li parla de la seva veïna, que va marxar abandonant el marit i la filla adolescent. La Su-young, la segona amiga, també vol fugir, però d’un jove poeta que la persegueix per tot arreu; i, si pogués, la Woo-jin, antiga rival amb qui competia per l’atenció d’un escriptor, s’escaparia de l’enuig quotidià del seu matrimoni. Fugir –dels homes i de la rutina– i la manera de fer-ho són les qüestions que bateguen en aquest nou conte moral de Hong Sang-soo, que posa en pràctica una depuració i subtilesa mai vistes. Mestre de les rimes visuals i narratives, el motiu de la fuga transita d’història a història amb una calma inaudita. Aquí, les borratxeres de soju han deixat pas a les pomes i l’angoixa davant els canvis té com a resposta dues imatges de serenor: la d’un horitzó marítim en la foscor de la sala de cinema i la d’un simpàtic gat badallant, icona absoluta de l’enèsima obra mestra del sud-coreà. Paula Arantzazu Ruiz CAPRICCI
Leire Marín i Tamara Casellas en una imatge de la pel·lícula Ama, el primer llargmetratge de Júlia de Paz Solvas. LA DALIA
‘Ama’: la maternitat dessacralitzada
Júlia de Paz Solvas debuta amb un film premiat al Festival de Màlaga
É
XAVI SERRA BARCELONA
s un dels tabús més universals: les mares s’estimen els fills contra vent i marea, per damunt de tot i de tothom. I, tanmateix, mares de totes les cultures i èpoques han experimentat la barreja de sentiments d’odi i amor que sent a Ama la Pepa, una mare soltera que no sap què fer amb la seva filla i se’n desentén escapant-se a discoteques on crema la frustració en llargues nits de drogues i alcohol. Ama, que avui arriba als cinemes, és un d’aquells debuts que ja comencen a deixar de ser notícia: una pel·lícula notable pel rigor i la maduresa, amarada d’un naturalisme extraordinari, premiada en festivals (Bisnaga de Plata a l’actriu Tamara Casellas i premi Feroz de la premsa a Màlaga) i liderada per una directora jove i amb les idees molt clares: Júlia de Paz Solvas (Sant Cugat del Vallès, 1995). És l’últim nom que cal afegir a la magnífica generació de directores que fa una dècada que aporten més i més talent al cinema català. L’origen de la pel·lícula és el curt homònim que la directora i la guionista d’Ama, Núria Dunjó, van escriure com a treball de final de carrera de l’Escac. “Ens venia molt de gust parlar de dos temes: el penediment i l’abandó –explica Júlia de Paz Solvas–. I va coincidir amb una lectura de Madres arrepentidas: una mirada racial a la maternidad
y sus falacias sociales, d’Orna Donath, que em va impactar molt pels testimonis que inclou de dones que es penedien d’haver sigut mares”. La recerca va continuar parlant amb mares, entre elles les seves, i adonant-se de com eren de freqüents les sensacions de penediment i, alhora, de culpabilitat. La Pepa és un personatge totalment fictici, però impregnat d’idees i emocions compartides per moltes dones, sovint silenciades per no ser estigmatitzades. “La maternitat sempre ha sigut representada d’una manera idealitzada que cap dona pot assolir, perquè exigeix una dedicació i unes circumstàncies irreals”, diu la directora. Ama, doncs, trenca l’arquetip de mare coratge que predomina tant en cert cinema social, però sense caure en el maniqueisme: comença mostrant la pitjor versió de la Pepa, sense donar explicacions del seu comportament, i obliga l’espectador a repensar el seu veredicte sobre el personatge al llarg d’un film que té la virtut de no castigar ni perdonar la protagonista, perquè mai se situa en posició de jutjar-la. “Volíem que el públic s’enfrontés al personatge i el pogués arribar a entendre, però sense donar-l’hi tot fet des del començament –diu–. Al cap i a la fi, és el mateix exercici que fem cada dia amb la gent que jutgem d’entrada sense saber què hi ha al darrere”. La resposta a algunes de les preguntes que envolten la Pepa s’intueixen en una magnífica escena final que la reuneix amb
la seva pròpia mare. En les ferides i humiliacions compartides no hi ha lloc per als retrets ni el perdó, però sí per a una mena d’aliança entre dones ofegades per la culpa de no haver sabut com ser bones mares. “El sentiment de culpa és comú en la majoria de mares –diu la cineasta–. Però és que aspirar a una maternitat perfecta genera una frustració que t’acompanya tota la vida. Hi ha moltes Pepes en aquest món a les quals no se’ls ha permès mai fer sentir la seva veu i qüestionar els mites sagrats de la maternitat”. Una actriu entregada
Una part important de l’èxit d’Ama és el magnífic treball interpretatiu de Tamara Casellas, que omple la Pepa de veritat i desesperació. “Ha aportat moltíssim a la pel·lícula, fins i tot a l’escriptura del guió –assenyala la directora–. Portàvem juntes quatre anys, des del curt, i hem fet un treball psicològic molt profund del personatge”. Casellas despulla tant les emocions com el cos, i la càmera es recrea en les seves ferides i tatuatges. “M’interessava molt mostrar un cos no normatiu, sense depilar i amb cicatrius, allunyat de la puresa que s’associa al cos d’una mare, però sense sexualitzar-la”, apunta De Paz Solvas, que acaba de rodar fa una setmana un curt sobre violència de gènere (Harta) que no descarta que sigui l’embrió d’un futur llargmetratge, però que també té entre mans un projecte més experimental de porno feminista que rodaria amb una companya actriu porno i treballadora sexual.e